INSTITUT AL MATÀ. BALAGUER.

Curs 2020-21

Matèria: Educació Física. 1r Batxillerat

WATERPOLO. SALVAMENT I SOCORRISME AQUÀTICS.

Waterpolo
El waterpolo és un esport d'equip practicat en una superfície limitada de piscina entre dos equips de set jugadors cadascun, amb la
finalitat d'introduir una pilota a la porteria de l'equip contrari. Els equips estan formats per tretze jugadors dels quals set participen al
joc i la resta són a la banqueta.
A les categories absolutes i juvenils, el temps de cada període és de vuit minuts. En canvi, a les categories cadet, infantil, aleví i
benjamí la durada és de set minuts per període. Cada equip disposa només de 30 segons de possessió per efectuar un llançament a la
porteria contrària.

Regles de joc
 Cap jugador pot agafar la pilota amb dues mans. En el cas que es produeixi, es xiularà falta en contra.
 Un jugador pot marcar gol amb qualsevol part del cos exceptuant el puny tancat.
 Fins que el jugador no deixi anar la pilota de la mà, l'àrbitre no xiularà falta.
 Si un jugador impedeix el moviment del jugador contrari, aquest serà expulsat.
 Un jugador pot acumular tres expulsions fins a no poder jugar més.
 Quan un equip es queda amb un jugador de menys, ha de passar vint segons per tal que aquest jugador o el jugador
substituït pugui tornar a entrar.
 Si s'enfonsa la pilota o un jugador rival te l'enfonsa es xiularà falta en contra.
 Es prohibeix esquitxar aigua als ulls d'un jugador. Si aquest fet es realitza, es xiularà expulsió.
 El respectiu entrenador podrà sol·licitar dos temps morts en tot el partit, cadascun d'ells, d'un minut de durada.
 El porter és l’únic jugador que pot colpejar la pilota amb el puny tancat.

Posicions de joc
Atac
Tradicionalment Els jugadors se situen en arc al voltant de la porteria contrària a una distància aproximada de set metres. El boia
(incorrectament anomenat pivot) se situa en el centre de l'atac i a una distància d'uns dos o tres metres de la porteria contrària.
Aquesta configuració pot variar en funció de les necessitats tàctiques, així com un intercanvi de posicions entre els jugadors durant
l'atac.

Home De Més
Quan un defensor és expulsat i l'equip atacant disposa d'un jugador més, la disposició canvia. Existeixen diverses jugades per a
aprofitar aquesta superioritat, sent les més esteses el "4-2" i el "3-3", on el primer dígit indica el nombre de jugadors que se situen en
la línia de dos metres, i el segon el nombre de jugadors que se situen en una línia una mica més llunyana, a uns cinc o sis metres.

Defensa
Les posicions de defensa són les mateixes que les dels atacants, existint multitud de possibilitats tàctiques, com defensa individual,
zona "pressing", zones per alguna posició on el rival sigui més feble, defensa doble del boia o zona "m". La defensa en inferioritat
numèrica sol adaptar-se a l'atac que decideixi l'equip contrari, sent ho habitual o bé defenses basades en el bloqueig de braços, on la
idea és impedir que l'atacant vegi amb claredat la porteria, o bé defenses ràpides tractant de dificultar la circulació de la pilota.

Porter
El porter té certs privilegis respecte a la resta de jugadors, sempre que es trobi dintre de la zona de cinc metres davant de la seva
porteria:
 És l'únic jugador que pot tocar la pilota amb les dues mans.
 És l'únic que pot colpejar la pilota amb el puny tancat.
 És l'únic que pot tocar el fons de la piscina. No obstant això no és gens habitual ja que la profunditat de les piscines on es
practica aquest esport ho fa impossible.
A més, el reglament li impedeix passar del mig camp. No obstant això el seu paper no és exclusivament defensiu, sent per norma
general el qual dóna la primera passada de l'atac i especialment de les passades llargues en contraatacs.

Llocs al camp de joc

 El boia: és la posició més característica del waterpolo, acostuma a ser el jugador més, corpulent i amb més potència de tir.
S'ha de situar a prop de la porteria -2 o 3 metres-. La seva funció finalitzar les jugades, fet que provoca que hagi de jugar gran part
del temps d'esquenes a la porteria.
 Extrems: es situen un a cada costat de la porteria i a prop dels límits del camp de joc per aprofitar millor els espais. És molt
aconsellable que l'extrem situat al costat dret de la porteria contrària (1) sigui esquerrà.
 Marcador de boia: és el jugador encarregat de defensar el boia de l'equip rival. Per tant, en defensa se situarà a 2 metres de
la seva porteria i la seva funció és intentar robar la pilota al boia quan hi hagi una passada cap a ell. Per aconseguir-ho, ha de lluitar
per aconseguir la posició ideal per evitar la passada. Enmig d'aquesta lluita o si l'equip rival aconsegueix fer la passada i per evitar el
gol impedeix el seu avanç, el marcador de boia serà expulsat temporalment -20 segons-. En atac, se situa a la mateixa línia que el
boia però a més distància de la porteria contrària -7 o 8 metres- Organitzant als seus companys ja que veu a tots els jugadors de
camp. Per aquest motiu ha de tenir un bon control de passades de llarga distància.
 Laterals: Es col·loquen a l'alçada dels pals però més oberts es solen situar a 6 metres de la porteria contrària i la seva funció
és la de llençar, penetrar i donar dinamisme al joc. Per aquest motiu han de ser jugadors ràpids i tècnics i amb un bon llançament o
bon braç com se’n diu en argot waterpolístic.

Tipus de passades
El waterpolo al ser un esport que es practica amb les mans, exigeix un control perfecte de les passades i per tant, la tècnica influeix a
l'hora de resoldre certes jugades. Els més importants són:
 Passada de front: el jugador es troba en posició vertical bàsica amb la pilota controlada i realitza un gir cap al lloc on vol
dirigir la seva passada. Llavors el braç llançador, situat darrere del cap, efectua la passada mitjançant una progressiva extensió del
braç, avantbraç i mà.
 Passada de revés: serveix per fer una passada quan el jugador company es troba darrere del jugador que té possessió de la
pilota. S'ha d'agafar la pilota per la part de superior, igual que en la passada sueca, però la pilota es llença amb una extensió del braç
cap a darrere.
 Passada sueca: s'agafa la pilota per la part superior i situem el dors de la mà en possessió de la pilota cap al jugador que vol
rebre la passada i es llença mitjançant una extensió de braç.
 Passada de palmeig: el jugador només acompanya la pilota en la direcció desitjada, a diferència dels altres tipus de
passades. El jugador no para ni rep la passada, sinó que amb un lleu contacte ajuda a dirigir-lo cap a un altre company o porteria
contrària.
 Passada rectificada: acció de transmetre la pilota cap a un company, en acció dinàmica ofensiva, mitjançant una finta
estàtica i torsió del tronc amb un salt lateral cap al costat oposat de la seva mà dreta.
 Passada amb subjecció inferior: passada ràpida entre companys en posició estàtica. Com el seu nom indica, s'ha d'efectuar
ràpidament perquè la posició afavoreix la pèrdua de la pilota davant la pressió d'un jugador contrari.

Salvament aquàtic
Salvament aquàtic és el conjunt de coneixements, normes i destreses emprats per a l'efectiva vigilància, protecció i atenció
de les persones que acudeixen a les diferents àrees aquàtiques d'esport i recreació d'ús públic, i que poden caure en una
situació de perill que amenaci la seva vida.
El salvament aquàtic consta de tres aspectes, que són:
1. Seguretat aquàtica: són les normes i regulacions de seguretat; visibles o no; que procuren que la conducta dels usuaris de
determinada àrea de bany es manegin concorde a les mateixes.
2. Salvament preventiu: és l'acció d'anticipar les situacions de risc per mitigar la seva ocurrència, basant-se en les normes, o
utilitzant anomenats d'atenció amb rètols o senyals.
3. Rescat aquàtic: en el pitjor dels casos, és l'acció d'entrar a l'aigua enmig de situació de risc, apropar-se a la(s) persona(s) en
condició de perill, prendre-la(s) apropiadament i estabilitzar-les, treure-la(s) del mitjà aquàtic i brindar-li(s) els primers auxilis
d'emergència, fins que arribi l'assistència mèdica o pugui ser traslladada a un centre hospitalari d'atenció.

Objectius de les sessions que hem fet de salvament aquàtic.

Determinar les mesures de prevenció i seguretat que cal tenir en compte segons el tipus i les característiques de la instal·lació o zona
natural aquàtica.
Relacionar situacions i factors de risc en instal·lacions o zones naturals aquàtiques amb les conseqüències que pot tenir per a les
persones, les mesures preventives que cal prendre i les actuacions que s'han de realitzar en cas d'accident.
Identificar situacions i factors de risc en instal·lacions o zones naturals aquàtiques, a partir de l'observació de les persones, de les
seves accions i de les condicions de l'entorn.
Determinar la seqüència d'accions necessàries per tal d'efectuar el rescat de persones segons la gravetat de la situació, els criteris de
prioritat d'actuació i la disponibilitat de mitjans humans i materials de suport.
Nedar en diferents condicions del medi aquàtic amb material de salvament, amb la coordinació de moviments i la respiració
adequades, una distància determinada en un temps establert.
Executar les tècniques adequades d'entrada a l'aigua, capbussament, apropament a la persona en perill, escapoliment, remolc i
sortida de l'aigua segons la situació de la persona en perill, les condicions de l'entorn i els recursos disponibles, i en condicions de
seguretat.
Utilitzar amb precisió i destresa el material de salvament aquàtic segons els procediments d'ús establerts i les normes de seguretat.
Realitzar apnees estàtiques i dinàmiques amb serenitat, amb la tècnica adequada i en condicions de seguretat.
Recuperar un accidentat submergit a la superfície, en un temps determinat, segons les característiques del medi aquàtic, els
procediments establerts i la normativa de seguretat.
Conceptes de salvament i socorrisme que us han explicat els monitors:
1. Pautes d'actuació en el salvament aquàtic:
Factors determinants en un salvament: prevenció, vigilància, control, rapidesa, diagnòstic i actuació.
Pautes d'actuació: percepció del problema, anàlisi de la situació, presa de decisió, execució de les accions escollides, avaluació final
del salvament i organització del salvament.
2. Tècniques de salvament:
Formes d'entrada a l'aigua. Factors que cal tenir en compte. Objectius. Tipus: amb material auxiliar, sense material auxiliar i amb
material de salvament.
L'aproximació a l'accidentat: referències que cal tenir en compte; aplicació dels estils de natació per a l'accés a l'accidentat.
Flotació. Tipus: estàtica, dinàmica i indirecta. Salvament amb roba.
Capbussaments. Formes: amb material subaquàtic senzill, amb material subaquàtic complet i sense material. Principis per a la
pràctica del capbussament. Recerca de materials submergits. Regles d'or del bussejador.
Escapoliments. Comportament de l'accidentat. Tipus i tècniques. Conducta que cal seguir pel tècnic.
Sistemes de remolc. Definició i principis generals. Mètodes: indirectes i directes.
Sistemes de sortida de l'aigua. Principis generals. Tipus de sortida segons el lloc.
3.Material de salvament:
Tipus, classificació i característiques.
Funció i utilització.
Manteniment i reparacions bàsiques.
Material de fortuna.
4. Salvament en instal·lacions aquàtiques i en zones aquàtiques naturals:
Piscines: entorn, material, actuació i precaucions.
Parcs aquàtics: característiques bàsiques.
Salvament a la mar: meteorologia, entorn, actuació i organització; precaucions.
Salvament als rius, pantans i llacs: meteorologia, entorn, actuació i organització; precaucions.
Salvament al gel: meteorologia, entorn i actuació; precaucions.
Auto salvament: naufragi, abandó de l'embarcació, home a l'aigua, flotació de llarga durada i cotxe a l'aigua.

Activitats de salvament i socorrisme que hem fet a classe.

1. Prevenció d'accidents:
Anàlisi de les característiques de la instal·lació.
Interpretació dels codis de senyalització.
Valoració de les condicions favorables o desfavorables per a la immersió.
Aplicació, si cal, de les mesures preventives.

2. Actuació en cas d'accident:

Percepció del problema.
Anàlisi de la situació.
Presa de decisió sobre les accions necessàries.
Execució de les accions de rescat o salvament aquàtic.
Avaluació final del salvament.

3. Anàlisi de la situació:
Valoració general de les persones en perill: situació, comportament i signes.
Observació de les condicions de l'entorn: elements pròxims, distància a possibles suports o terra ferma, condicions de l'aigua,
condicions meteorològiques i altres factors d'interès.
Obtenció d'informació de la persona o persones en perill.
Diagnòstic de la situació.

4. Execució del rescat o salvament aquàtic:

Determinació de l'estratègia del rescat.
Preparació de material de salvament, si cal.
Entrada a l'aigua i capbussament, si escau.
Apropament a la persona en perill.
Execució de l'escapoliment adequat, si cal.
Remolc de la persona cap a l'embarcació de salvament o cap a terra.
Sortida de l'aigua.
Reanimació/aplicació de primers auxilis.

Socorrista
Un socorrista, guardavides, salvavides, o socorrista aquàtic és la persona entrenada per vigilar, prevenir i atendre, brindant
resposta immediata de rescat aquàtic i/o primers auxilis d'emergència a aquelles en situació de risc dins o al voltant de
l'aigua a les àrees aquàtiques de recreació i esport, tals com a piscines, rius, llacs o platges; sent aquestes les labors
principals del salvament aquàtic .
Aquests individus tenen com a labor principal prevenir els incidents dins de la seva zona de vigilància amb escanejo constant i
cridades d'atenció, així com la realització de rescats quan fos necessari.
El terme guardavides (lifeguard en anglès) va ser esmentat per primera vegada en una reunió del Concili Nacional de Seguretat
Aquàtica dels Estats Units d'Amèrica en 1983, per donar a entendre que el rol dels salvavides (lifesaver en anglès) havia canviat
d'esperar al fet que les situacions es donessin per atendre-les a adoptar mesures de prevenció destinades a evitar els riscos potencials
que poden conduir a una situació de perill que faci necessari el rescat.

Estils de natació en el salvament aquàtic

Dins del salvament aquàtic, en el moment de fer una assistència o rescat en l'aigua, s'utilitzen diversos estils de natació per poder
aproximar-se a les víctimes i les tècniques elementals de nedo requereixen de certes variacions per no perdre de vista a la mateixa.
Aquests estils són:
 Crawl socorrista: Té dos mecanismes: Lliure amb el cap fora de l'aigua i,sempre que les condicions ho permetin, de manera
que no es perdi el contacte visual amb la víctima, podrà utilitzar-me l'estil lliure amb cap fora de l'aigua alternat, on s'oculta el cap i
es treu cada parell de brasades.
 Braça socorrista.
 Estil de costat o Tisora o Marinera (over en anglès): és utilitzat per remolcar a les víctimes cap a la riba més propera.

L'equip del socorrista

El material, equipament o equip del socorrista és aquell que li permetrà desenvolupar la seva labor amb major eficiència, reduint els
temps de rescat i els riscos personals, així com possibilitarà el remolcar a la víctima a terra o aplicar-li els primers auxilis de la
forma més segura possible. Entre els materials més usats es troben:
Material d'autoprotecció
Es diu materials universals de protecció personal als quals són utilitzats pels Socorristes Aquàtics o Terrestres per subministrar
primers auxilis. Aquests són guants d'un sol ús (làtex, nitril, etc.), lents o antiparras, barbijos, davantals i mascari-les facials (per
subministrar ventilació artificial).
Material de salvament, rescat i atenció
Boya torpede
 El cèrcol salvavides ,flotador o rosca.
 El tub o braç de rescat.
 La llauna de rescat (rescue ca), boia torpede (coneguda col·loquialment a Argentina com baywatch), o salvavides tubular.
 La perxa, penjador o vara del pastor.
 Tirants de salvament, carretel o malacate.
 Borsa de rescat.
 La taula o tauló de rescat.
 La fèrula espinal o llitera rígida.
 Suncho, d'origen Australià, de forma allargada i de flotació menor a la boia torpede.
Molts d'aquests materials es poden usar sense necessitat d'entrar a l'aigua, amb tècniques especifiques que permeten llançar-los fins
a on es trobin la víctima, per després remolcar-la.

Respiració artificial

Insuflació de boca a boca

La respiració artificial és la ventilació assistida mitjançant diverses tècniques en una persona que ha deixat o se li dificulta respirar.
Consisteix principalment a mantenir les vies respiratòries buidades i estimular la inhalació i la exhalació. A diferència de la
reanimació cardiorrespiratòria, aquest mètode no implica les compressions toràciques per avivar la circulació sanguínia.
La tàctica fonamental és la respiració de boca a boca, en la qual el socorrista exhala dins de la boca de l'infortunat, donant temps al
fet que la víctima exhali al seu torn.

Reanimació cardiopulmonar
La reanimació cardiopulmonar (RCP), o reanimació cardiorrespiratòria (RCR), o en anglès Cardio-pulmonary
resuscitation (CPR), és un conjunt de maniobres destinades a assegurar la oxigenación dels òrgans quan la circulació de la
sang d'una persona es deté (atur cardiocirculatorio). De fet, quan la circulació es para, als òrgans, entre ells el cervell i el
cor, no els arriba el oxigen i deixen de funcionar: les lesions cerebrals apareixen després del tercer minut, i les possibilitats
de supervivència són gairebé nul·les després de vuit minuts de parada circulatòria.[1] El fet d'oxigenar artificialment la sang i
de fer-la circular permet evitar o retardar aquesta degradació, i donar una oportunitat de supervivència.
La Reanimació cardiopulmonar és l'associació de
 Ventilació artificial.
 Compressions toràciques o "massatge cardíac extern" (MCE).
El concepte va ser inventat per Peter Safar, a qui se li deu l'acrònim en anglès ABC:
 A per airway, Obertura o alliberament de les vies aèries.
 B per breathing, Ventilació artificial.
 C per circulation, Circulació de la sang mitjançant massatge cardíac extern.
 D per neurological deficit, Deficit neurològic amb la Escala de Glasgow (resposta ocular, verbal i motora) i reactivitat de
les pupil·les (PIRRL: pupil·les iguals,rodones i reactives a la llum)
 I per exposició, exposar al pacient en recerca de lesions importants que puguin estar ocultes per la roba.
El realitzar una valoració de l'Escala de Glasgow comporta molt temps, més ràpid és avaluar l'estat de consciència amb el mètode
AVDI. Establir quin és l'estat de consciència:
 A Alerta
 V Verbal, Només respon a l'estimulo verbal
 D Dolor, Només respon a l'estimulo dolorós
 I Inconscient, No respon
La reanimació cardiopulmonar ha de practicar-se sobre tota persona en parada cardiorrespiratòria, és a dir:
 Inconscient: la persona no es mou espontàniament, no reacciona ni al tacte ni a la veu;
 Que no respira: després de l'alliberament de les vies aèries (descordar la roba que pugui molestar la respiració), no
observem cap moviment respiratori i no sentim l'aire sortir pel nas o la boca;
Cadena de supervivència: Són les accions que permeten la supervivència d'una persona que sofreix mort sobtada. Consta de 4 baules
fonamentals: 1) Reconeixement del col·lapse i sol·licitud d'ajuda precoç, 2) Suport vital bàsic precoç 3) Desfibril·lació precoç i 4)
Suport vital avançat precoç i "tota cadena és tan forta com el més feble de les seves baules"
En el cas de víctimes de parada cardiorespiratòria adultes, el ritme cardíac que se sol trobar més freqüentment és la denominada
"Fibril·lació Ventricular". El tractament adequat de la fibril·lació ventricular és la desfibril·lació precoç. Cada minut que passa
disminueix en un 10% les possibilitats de supervivència. En el cas d'un adult amb pèrdua brusca de consciència i quan s'està només
(reanimador aïllat), la prioritat és l'arribada dels serveis de socors, hi ha doncs que alertar als serveis d'emergència abans de
començar la RCP para d'aquesta manera realitzar la desfibril·lació al més aviat possible. S'haurà de cridar al telèfon local
d'emergències. La RCP serveix només per millorar les possibilitats de supervivència mentre s'espera l'ajuda. Per això és tan
important i, de fet, s'està potenciant l'ús de desfibril·ladors automàtics. Aquests aparells col·locats en llocs estratègics, estadis,
centres comercials o avions, permeten que una persones amb un mínim entrenament siguin capaços de realitzar maniobres
resucitadoras. En el cas de nens, o quan la parada cardiorrespiratòria és secundària a ahogamiento, intoxicació (fum, gas,
medicaments, drogues...) o hipotèrmia hem de realitzar maniobres de RCP durant un minut abans d'anar a avisar als serveis de
socors: l'aportació ràpida d'oxigen a les cèl·lulas pot recuperar l'estat de la persona. És útil anotar l'hora de comprovació de l'estat de
parada cardíaca i l'hora del principi de la reanimació (teòricament el mateix) per informar sobre això als serveis de socors.
Els casos típics de mort aparent són la mort sobtada (la persona es desploma sense raó aparent), el ahogamiento i la electrocució.
Pot també tenir un origen traumàtic, com a asfíxia, caiguda d'altura o un accident de circulació. La mort aparent també pot ser
deguda a una hemorràgia important (llavors, primer cal frenar l'hemorràgia).
En tots els casos, cal protegir bé a la víctima i al reanimador.

Ofegament
L’ofegament és un tipus de asfíxia deguda a la immersió en el aigua o falta d'aire.
Parlant en termes estrictes, l'ofegament causa la mort, però el terme també s'usa per als casos que no desemboquen en defunció
(gairebé ofegament), de manera general quan hi ha una asfíxia aguda (falta el aire) d'una persona que es troba immersa.
La penetració d'aigua, fins i tot en quantitat ínfima, en les vies respiratòries, pot provocar una apnea reflecteix; la epiglotis es tanca
per protegir les vies respiratòries, impedint de fet la respiració fins i tot quan el cap es troba fora de l'aigua. Per tant, el oxigen
disponible en l'organisme disminueix; llavors es parla de hipoxemia. Les seqüeles persistents després de l'ofegament de la víctima
estan en funció de la importància de la hipòxia i de la seva durada, però l'eventual presència d'aigua en els pulmons causa un edema
pulmonar traumàtic. Aquest edema, així com l'aigua que ha penetrat, interfereixen en els intercanvis gasosos a nivell de la paret
alveolar i mantenen el dèficit d’oxigen encara que la persona respiri espontàniament.
Típicament, es distingeixen quatre estadis de l’ofegament (per ordre creixent de gravetat):
 estrès aquàtic
 hipòxia petita
 hipòxia gran
 ofegament anòxic.
Síntomes de la persona
 pupil·les dilatades
 Absència de pols o gairebé nul.
Mesures preventives
 no deixar solos als nens en llocs amb aigua com el són safarejos,en la tina del bany,etc
 ensenyar als nens natació
 ensenyar-los que no s'ha d'apropar massa a l'aigua si estan sols i no saben nedar

Principis de la reanimació cardiopulmonar

La reanimació cardiopulmonar comprèn dos mecanismes:
Oxigenació de la sang
La sang entra altres coses per transportar l'oxigen als òrgans, permetent-los funcionar (la respiració cel·lular, els proveeix de
energia). En haver-se parat la respiració, cal suplir-la per la ventilació artificial.
La ventilació artificial consisteix a enviar l'aire als pulmons de la víctima. Practiquem una ventilació anomenada "a pressió
positiva": bufem (amb la boca o amb un dispositiu) aire, la pressió de l'aire expandeix els pulmons. Allí, es produeixen les
interaccions gasoses, i la víctima espira passivament (el pes del pit i de les vísceres oprimeixen els pulmons, que es desinflen).
Quan es practica la ventilació artificial sense material (boca a boca, boca a nas, o boca a boca i nas sobre lactants), enviem una
insuflació de aire que, àdhuc sent l'espirat pel salvador (i per tant, empobrit), és bastant proper a l'aire que es respira (conté un 16 %
de de oxigen): en efecte, una part de l'aire prové de les vies altes (bronquis, tràqu, boca) i és similar a l'aire respirat, i l'aire que prové
dels pulmons és empobrit en oxigen, encara que encara ho conté. Quan s'utilitza una pilota insuflador (amb una màscara bucal),
enviem aire ambienti (21 % d'oxigen). Si es connecta una ampolla d'oxigen mèdic, augmentem molt més la fracció inspirada
d’oxígeno (FiO2), i podem fins i tot insuflar oxigen pur (gairebé al 100 %) quan utilitzem una pilota de reserva.
L'aire que s'insufla pansa als pulmons, però una part també al estómac. Aquest es va inflant a mesura que es donen més insuflacions.
Si no se li dóna temps a desinflar-se, l'aire corre el perill de portar-se amb ell en sortir el contingut àcid de l’estómac ( sucs gàstrics)
que podrien inundar la via aèria i deteriorar greument els pulmons (síndrome de Mendelson o síndrome de la respiració àcida) i pot
comprometre greument la supervivència de la víctima. Per això cal insuflar sense excés, regularment, durant dos segons cada
insuflació, i detenir la insuflació tan aviat com es vegi el pit aixecar-se.
Circulació sanguínia
La sang al nivell dels pulmons ja ha estat oxigenada, ara cal fer-la circular per la resta del cos. Això es fa gràcies a les compressions
toràciques, cridades també massatge cardíac extern. Això consisteix a estrènyer en el centre del tòrax amb la finalitat de comprimir
el pit:
 Sobre un adult i un nen de més de vuit anys, el estèrnum ha de descendir de 4 a 5 cm;
 Sobre un nen entre un i vuit anys, l'estèrnum ha de descendir de 3 a 4 cm;
 Sobre un lactant de menys d'un any, l'estèrnum ha de descendir de 2 a 3 cm.
Comprimint el pit, també comprimim els gots sanguinis, la qual cosa impulsa la sang cap a la resta del cos (com una esponja). Es
creia durant molt temps que el que es comprimia era el cor; encara que sembla que està situat massa profundament i que juga només
un paper de regulació del sentit de la circulació per les vàlvules.
Perquè la compressió toràcica sigui eficaç, fa falta que la víctima estigui sobre un plànol dur; en particular, si la víctima està tendida
sobre el llit, cal dipositar-la en el sòl abans de començar les maniobres de reanimació.
La posició de les mans és important si es volen aportar compressions eficaces, minimitzant els riscos de fractura de les costelles
(notis que aquest risc de fractura és menyspreable en relació amb el risc de la mort si no es fa res).
Cal aplicar-se a fer compressions regulars, a deixar el pit recuperar la seva forma inicial entre dues compressions, i al fet que el
temps de relaxació sigui igual al temps de compressió. En efecte, la relaxació del pit permet la tornada de la sang venosa,
fonamental per a una bona circulació.
El ritme de massatge ha de ser suficient per fer circular la sang, però no massa ràpid, si no, la circulació no és eficaç (creguem
turbulències que s'oposen a la distribució de la sang).
En les últimes recomanacions publicades per la Societat Europea de Reanimació (ERC) en el cas que la reanimació sigui realitzada
per personal no sanitari el ritme de compressions és de 30 compressions per 1 ventilació tant per a pacient adults com per a nens.
 En tots els casos, un cicle compressió / relaxació ha de portar 0,6 segons (1/100 minut) amb la finalitat de tenir un règim
lineal (és a dir, cap turbulència).
Amb la finalitat d'adoptar un ritme regular i de respectar la paritat en el temps de compressió / per temps de relaxació, i per estar
segur de fer bones compressions i un adequat nombre de compressions successives, s'aconsella explicar en veu alta, sota la forma:
Xifra (durant la compressió) - i (durant la relaxació)
Així, explicarem en veu alta:
"Un-i-dos-i-tres-…-i-tretze-i-catorze-i-quinze"'...

Cas particular: dona embarassada

En el cas d'una dona visiblement embarassada, convé elevar el costat o la natja dreta per millorar la tornada de la sagni venosa,
alliberant la vena cava inferior del pes del fetus i permetent que la sang arribi al cor. [2] És a dir ha d'estar de costat. Això pot fer-se
posant roba doblegada sota la natja dreta.

Desfibril·lació
Quan la parada cardíaca és deguda a una fibril·lació ventricular (el cor batega de manera anàrquica, que és la causa més freqüent de
mort sobtada del adult), l'única esperança de salvar a la víctima consisteix en desfibri-lar el cor (és a dir, re sincronitzar el cor
mitjançant un xoc d'elèctric de corrent continu). Això pot fer-se per personal no mèdic amb un desfibril·lador automàtic extern (que
pot ser semiautomàtic per un sanitari), o manual per un metge].
El procés de desfibril·lació ve després de l'alerta als Serveis d'Emergència (ja que és l'equip mèdic o paramèdic qui intentarà salvar
a la víctima al cap i a la fi), però abans de les maniobres de ventilació artificial i de compressions toràciques (aquesta serveixen
només per conservar les possibilitats de supervivència esperant la sortida del xoc).
En el cas d'un nen de menys de vuit anys, o d'una persona víctima d'un ofegament o d'una intoxicació, és poc probable que el cor
estigui en fibril·lació, la desfibril·lació és llavors inútil. Si es disposa d'un desfibril·lador automàtic extern, aquest serà engegat
malgrat tot, per precaució, però sempre després d'un minut de maniobres de ventilació artificial i compressions toràciques.

La RCP amb un només salvador

Acostament al pacient. El socorrista arriba i al veure el pacient, es presenta, i li demana estrènyer-li la mà, en cas que estigui massa
feble per parlar.

Comprovació de les funcions respiratòries: el socorrista escolta la respiració, tracta de sentir l'aire sobre la seva galta, mira si el pit
puja i descendeix, i sent els moviments del pit.

Insuflació boca a boca. El cap del pacient es tira per enrere. El socorrista tanca el nas del pacient amb una mà, mantenint la boca
oberta del pacient, i apreciant en tot moment la barbeta.

Es col·loquen les mans entrellaçades en el centre del tòrax sobre l'estèrnum, cuidant no pressionar en la part superior de l'abdomen o
l'extrem inferior de l'estèrnum

Posició per la RCP. Els braços es mantenen rectes, les compressions es realitzen amb el moviment de les espatlles. En un adult s'ha
d'enfonsar l'estèrnum 4-5 cm.
Cronologia: la cronologia següent part del principi que la persona està en parada circulatòria. Si no és el cas, un dels elements del
balanç ens ho dirà, llavors no cal fer reanimació cardiopulmonar.
1. Protecció
2. Balanç
1. Comprovem que la víctima no es mou, no parla.
2. Prendre la mà de la víctima, dir-li " em sent? Estrenyi'm la mà! “- comprovem que la víctima no reacciona a la
paraula, ni al contacte.
3. Si s'està solament, demanar "Socors!"; repetir aquesta crida durant tot el balanç.
4. Descordar la roba que pugui molestar la respiració (corbata, coll, cinturó, el primer botó dels pantalons) explicant-
li en veu alta "li descordo la roba per ajudar-li a respirar" (si la persona respira, pot entendre'ns encara que no reacciona, això la
calma a l'oir el que passa; també permet justificar la nostra acció per testimonis eventuals).
5. Posar una mà sobre el front, dos o tres dits de l'altra mà sobre la barbeta i elevar la barbeta; això allibera el pas de
l'aire;
6. Inspeccionar la boca, si es veu algun objecte (xiclet, aliments), llevar-ho delicadament. Només eliminar els
objectes que estiguin a la vista.
7. "Mirar, escoltar i sentir"(MES): Mirar els moviments del tòrax, Escoltar la boca de la víctima per sentir els sorolls
respiratoris, Sentir l'aire en la galta.
1. Si la víctima NO respira normalment: enviar a algú a demanar ajuda. Si es troba solament, deixi a la víctima i alerti als
serveis mèdics d'emergències
2. Enviar a algú a buscar un desfibril·lador automàtic extern si hi ha un de disponible i si se sap on trobar-ho (no anar un
mateix, excepte si s'està sol i s'està segur del lloc on es troba); engegar-ho al més aviat possible;
3. Reanimació cardiopulmonar:
1. Controlar el pols si un és experimentat, si no, és inútil perdre el temps a tractar de prendre el pols, si la persona no
presenta signes de vida (moviments respiratoris, tos...) considerem que està en parada cardíaca.
2. Fer 30 compressions toràciques.
3. Fer dos insuflacions.
4. Continuar la insuflació i les compressions toràciques fins a l'arribada d'ajuda.
Hi ha així una alternança cíclica: 30 compressions toràciques que cal fer en 12 segons (un cicle compressió / relaxació porta 0,6
segons, sigui una freqüència de massatge de 100 per minut alternant amb 2 ventilacions que ens portaran uns 2 segons (1 segon per
ventilació)
Per saber més sobre els principals canvis introduïts en la reanimació per l'ERC consultar el següent enllaç:
""http://www.erc.edu/index.php/doclibrary/en/viewDoc/175/3/""

La RCP amb dos salvadors

Quan hi han dos socorristes, un pot actuar més efectivament mentre col·labora:
1. 1. Un testimoni A realitza protecció
2. 2. El testimoni B realitza la recerca d'ajuda i controla la via aèria, diu que va parar de respirar i que "no respira!"
3. 3. El testimoni A després donarà l'alarma mentre el testimoni B comença la reanimació cardiopulmonar
4. 4. El testimoni A torna i pot llavors
o Implementar una desfibril·lació externa automàtica si està disponible;
o Substituir al testimoni B en la respiració si aquest es troba cansat;
o Per fer la reanimació amb B, un respiració boca a boca, l'altre ha de realitzar les compressions toràciques.
Si un decideix practicar la reanimació amb dues, la persona que realitza les compressions toràciques ha d’ imprescindiblement
explicar les compressions en veu alta, amb la finalitat de que els altres socorristes sàpiguen quan ha de donar-li respiració boca a
boca; Si per exemple A realitza compressions toràciques i B li dóna respiració boca a boca:
A : « a-i-dos-i-tres… - i-veinti un - i-trenta »
B : la primera respiració, la segona respiració
A : « a-i-dos-tres… »
Això fa possible que el pas del temps entre compressions i respiracions sigui més o menys uniforme i un no ha de concentrar-se a
calcular el temps, i no ha de col·locar de nou les mans en cada cicle.

La RCP amb dos i tres socorristes

La seqüència és la mateixa que la realitzada per un socorrista, però després d'observar l'absència de resposta a la respiració de boca
a boca, un controla el pols de la caròtida. Un estudi va mostrar que durant la reanimació, en una situació d’atur cardiorrespiratori, la
percepció del pols és falsa en un 50% de les vegades: el estrès i l'esforç físic fa que pugi la tensió del rescatista, i és possible
percebre el propi pols com un tust en el final dels dits, en absència de circulació sanguínia en la víctima.
Una de les primeres mesures d'ajuda és l'ús de ventilació artificial. Això és fet amb un dispositiu màscara borsa pilota vàlvula. La
vàlvula és unidireccional i permet atorgar aire enriquit amb oxigen (que aquesta en la borsa) a través d'una màscara d'interposició
facial. L'ús d'una cànula orofaríngia,cridada també tub de Maig o cànula de Guédel, és necessari per facilitar la passada de l'aire en
col·locar la llengua en el seu lloc i impedir que caigui cap a enrere i endins per la relaxació de la inconsciència, a més de si la
persona presenta una llengua voluminosa, com per exemple en casos de edema de Quincke.
Les compressions toràciques es donen de la mateixa manera que amb un salvavides: 2 respiracions boca a boca per cada 30
compressions. L'ús de dispositius és més efectiu que la respiració boca a boca, perquè redueix el temps entre les respiracions i les
comprensions: les respiracions comencen després de l'última comprensió, i la comprensió comença després de l'última respiració,
sense esperar al fet que el pit baixi de nou.
Durant la reanimació, si es disposa d'un DEA Desfibril·lador extern automàtic ha de ser sistemàticament col·locat excepte quan es
tràfic de nens de menys d'un any. Quan hi ha només dues persones realitzant primers auxilis, una s'encarrega de la respiració boca a
boca i les compressions toràciques mentre l'altra li instal·la el DEA. Quan hi ha tres persones realitzant primers auxilis, el RCP és
fet per dos (una persona que realitza les insuflacions per a la respiració i l'altra les compressions toràciques) mentre el tercer col·loca
el DEA. La instal·lació del DEA pot requerir afaitar i assecar el lloc on es col·loca l’elèctrode(si és estrictament necessari). La
reanimació es deté durant l'anàlisi del latído del cor per l'aparell i durant les possibles descàrregues, inicialment tres seguides; en la
comprovació caldrà separar-se i no tocar al pacient, per evitar ser mata d'una descàrrega. En cas de no ser eficaços o després de
l'anàlisi del ritme no procedís la descàrrega, es continuaria amb la RCP.
L'invent del desfibril·lador i el seu ús prehospitalari adhereix una D a les sigles mnemotècniques de Safar que comença segons
ABCD: vies aèries, respiració, circulació, desfibril·lació.