MEMORIAL DE GREUGES:

a) Ens trobem amb un a font de tipus primari

(contemporània dels fets), pública i de tipus polític1, que
consisteix en un fragment d’un document presentat al rei
Alfons XII el 1885 pel Centre Català i que conté queixes
per la situació en què es troba Catalunya, el conegut com
Memorial de Greuges. El redactor ponent del memorial
fou Valentí Almirall, però en la comissió constituïda per
redactar-lo col·laboraren representants d’ideologies
diverses.
b) Aquesta font cal contextualitzar-la dins la primera
etapa de la Restauració (1875-1898) i vinculada amb les
primeres accions del catalanisme polític. No podem fer
referència al Memorial de Greuges sense parlar de Valentí
Almirall un dels seus principals redactors i el protagonista
de la transició del federalisme al catalanisme polític, de
caire més progressista. Almirall, amb un paper destacat
dintre del republicanisme federal català, propugnava la
descentralització de l’estat espanyol amb la implantació
d’una república federal on Catalunya tingués autonomia
suficient, per poder-se desenvolupar, malgrat que al
memorial s’exposa la idea, d’entrada, d’una monarquia
regionalista.

c) Pel que fa a les dues idees que se’n destaquen en el

fragment que ens ocupa, apuntaríem d’entrada la crítica

1 Mirar el document que us he penjat al classroom

al centralisme i la defensa de les regions espanyoles, i la
importància que tindria una major expansió de la vida
provincial, una major autonomia a la fi, per enfortir la
unitat d’Espanya. Una queixa al tipus d’administració
francesa o castellana que havia substituït l’autogovern. La
defensa de Catalunya, de la seva economia, del seu dret
tradicional i de i la seva personalitat cultural anava al
costat d’una proposta de monarquia regionalista, d’un
estat format per regions espontàniament harmonitzades,
còpia peculiar dels imperis alemany i austrohongarès, “
les nacions cultes d’Europa”. D’altra banda, també a la
manca d’oficialitat de la llengua pròpia, el català “
desterrada de les escoles i tribunals” fent incís amb la
dificultat que això comporta per la majoria de la població
que és majorment catalanoparlant.

LLARGUES:
A/

Memorial de Greuges és el nom amb el qual és coneguda

popularment la Memoria en defensa de los intereses
morales y materiales de Cataluña (1885), adreçada al rei,
a l’estil dels greuges de les antigues corts catalanes. Fou
lliurada a Alfons XII d’Espanya el 10 de març per iniciativa
del Centre Català, després d’un acte públic celebrat al
vestíbul de la Llotja de Barcelona, en presència de
representants de nombroses entitats econòmiques,
polítiques, culturals i professionals de Catalunya. En
l’acte, presidit per Joaquim Rubió i Ors, hom acordà
d’exercitar el dret de petició reconegut per la Constitució
del 1876 i d’elevar al rei les reivindicacions polítiques i
econòmiques de Catalunya, en ocasió del projecte de
convenis comercials de l’Estat espanyol amb la Gran
Bretanya i els intents d’unificació del dret civil. El redactor
ponent de la Memoria... fou Valentí Almirall, però en la
comissió formada per a redactar-la col·laboraren
representants d’ideologies diverses. Al Memorial es
defensava el dret civil de Catalunya, l'ús de la llengua
catalana, el respecte a la personalitat diferenciada de
Catalunya, una política econòmica proteccionista i un
model d'estat basat en una monarquia espanyola
regionalitzada que respectés els drets dels diferents
territoris. La recepció del document pel rei va ser positiva,
si més no, d'entrada. Els partits dinàstics i la premsa van
criticar que aquestes demandes fossin presentades al rei i
no al govern o a les Corts.
El document és el resum més complet del que durant
anys ha estat el catecisme catalanista, i fou el primer acte
polític del catalanisme en el camp oficial de l’Estat
espanyol, així com un producte de la col·laboració dels
elements polítics i intel·lectuals amb les classes industrials
de Catalunya. A partir de la dualitat Catalunya-Castella i
de l’opressió històrica de la primera per la segona, hom
presenta el regionalisme o particularisme com el
moviment que ha de regenerar l’Estat espanyol tot
oferint una reorganització de l’estat monàrquic. La
defensa de Catalunya, de la seva economia, del seu dret
tradicional i de la seva llengua i la seva personalitat
cultural anava al costat d’una proposta de monarquia
regionalista, d’un estat format per regions
espontàniament harmonitzades, còpia peculiar dels
imperis alemany i austrohongarès.
 Pel que fa Valentí Almirall, no va ser el primer líder polític
de tendències catalanistes, però si el primer que va
impulsar un grup que tenia com a eix principal d'acció el
catalanisme. Fins aquell moment, els polítics catalanistes
havien estat vinculats a les opcions conservadores (el
carlisme) o liberals (el progressisme i el republicanisme
federal) que tenien un projecte polític d'abast espanyol.
Valentí Almirall havia estat un republicà federal molt
actiu, però les convulses lluites del Sexenni Revolucionari
(1868-1874) li van fer veure que cap de les opcions
polítiques tenia prou força per imposar-se i desenvolupar
una estratègia realment transformadora.
De la seva actuació cal destacar el següent:
– Va fundar el primer diari escrit íntegrament en català,
el Diari Català (1879).
– Va convocar el Primer Congrés Catalanista (1880) per
unir totes les forces catalanistes i es van prendre acords
per defensar el dret civil català, crear una Acadèmia de la
Llengua Catalana i crear una entitat que difongués el
catalanisme.
– Va fundar la primera organització cultural i alhora
política del catalanisme, el Centre Català (1882), una
organització interclassista.
– Va ser un dels promotors del Memorial de
Greuges (1885).
– Va sistematitzar la doctrina del catalanisme polític en el
llibre Lo Catalanisme (1886). Contrari al separatisme,
segons ell, Catalunya representava un model de progrés
per a Espanya, per tant calia que tingués autonomia per
poder-se desenvolupar i així poder desenvolupar
Espanya. La idea d’Almirall d’aplegar tot el
catalanisme fracassa perquè representa un catalanisme
republicà i no atrau la burgesia, i representa una opció
política, no social i no atrau les classes populars. El Centre
Català acaba desapareixent.
Un grup d’intel·lectuals conservadors (Àngel Guimerà,
Lluís Domènech i Montaner, Josep Puig i Cadafalch, Enric
Prat de la Riba), procedents del Centre Català, funden
la Lliga de Catalunya (1887) i redacten el Missatge a la
reina Regent ( 1888) i seran a partir del 1891 una de les
branques que integren la Unió catalanista ( 1891). En al
mateix acte de fundació de la Unió, es va encarregar
a Àngel Guimerà , a Josep Coroleu , a Ramon Picó, a Joan
Josep Permanyer, i a Antoni Aulèstia que elaboressin un
projecte de futura constitució regionalista per a
Catalunya. El document, que es coneixia amb el nom
de Projecte de Bases per a la Constitució Regional
Catalana va ser discutit i aprovat pels delegats de la Unió
Catalanista que es van reunir al saló de sessions de
l’Ajuntament de Manresa els dies 25, 26 i 27 de març de
1892. Com que el nom de Bases per a la Constitució
Regional Catalana era massa llarg, i com que la Unió
Catalanista va tenir molt èxit en el seu objectiu
d’aglutinar el catalanisme de l’època, el document es va
conèixer des d’aleshores com les Bases de Manresa,
aquestes reuneixen el contingut que hauria de tenir una
constitució catalanista de caire regionalista en el context
polític espanyol de la Restauració borbònica.
Les Bases de Manresa eren un projecte ambiciós que
demanava una gestió completa dels afers interns de
Catalunya i una neta separació de la política espanyola.
S'havien de restaurar les Corts, la llengua catalana havia
d'ésser l'única oficial, hi hauria unes forces de l'ordre
pròpies i només els catalans havien de poder exercir
càrrecs públics. A més, els catalans restarien exempts
d'haver de fer el servei militar i la regió gaudiria d'una
moneda pròpia. Les Corts s'organitzarien d'acord amb els
cossos socials, amb representació per gremis, i només
podrien votar els caps de casa. Els ciutadans espanyols de
les altres regions no tindrien drets de ciutadania i haurien
de ser representats pels seus cònsols com a estrangers.
Aquest programa de màxims era poc realista i difícilment
acceptable, no només per l'estat, sinó per la pròpia
burgesia indústrial de Barcelona. En un moment en què
aquesta demanava el proteccionisme per controlar el
mercat espanyol i el de Cuba, la idea de tenir una moneda
pròpia i una separació radical en els drets de ciutadania
espanyola i catalana no podia anar més que en contra
dels seus interessos. Per això el catalanisme polític va
aturar un altre cop el seu desenvolupament fins que la
derrota d'Espanya en 1898 davant els Estats Units i la
pèrdua de les colònies van fer que la burgesia catalana
preferís trobar una solució autònoma dels partits
dinàstics que havien protagonitzat el fracàs colonial
espanyol.
B/
El desvetllament d'una consciència nacional catalana
s'inicià amb la Renaixença, moviment que cal situar en el
context europeu de la difusió del Romanticisme i de la
irrupció dels nacionalismes. Primerament va
desenvolupar-se un catalanisme de tipus cultural, sense
cap més ambició que recuperar la llengua, la història i les
tradicions catalanes, impulsat pel moviment de la
Renaixença literària, que va reivindicar el català literari
(arcaic) i que tindrà en els Jocs Florals el principal
exponent. En la formació d'aquest catalanisme cultural,
cal destacar l'aportació de la cultura popular, afavorida
per la continuïtat de l'ús popular del català parlat, amb
diverses manifestacions tant pròpiament culturals (cant
coral, teatre, premsa, etc.), com reivindicatives
(manifestacions anticentralistes), representades per
federalistes i carlins. Del federalisme va sorgir el
regionalisme de Valentí Almirall, autor de la primera
formulació teòrica del catalanisme polític, amb l'obra "Lo
Catalanisme"(1886).
Aquesta cultura nacional, renovada i difosa pel
Modernisme a la fi del segle XIX, va servir de base al
catalanisme polític, que no es consolidarà fins al primer
terç del segle XX.
Des dels seus inicis, dins el catalanisme polític cal
destacar dues grans posicions ideològiques: un
catalanisme conservador, de base burgesa, que lluitarà
per aconseguir autonomia política, però que també
col.laborarà puntualment amb el govern central espanyol,
i un catalanisme d'esquerres, progressista, de base
popular, que arribarà a formular plantejaments
independentistes.
El catalanisme conservador, impulsat per la burgesia, va
redactar el primer Projecte d'Estatut d'autonomia,
conegut com les Bases de Manresa (1892) i, més tard, va
formar el primer partit polític catalanista, la Lliga
Regionalista (1901), amb els nous plantejaments
nacionalistes d'Enric Prat de la Riba, recollits en la seva
obra "la nacionalitat catalana" (1906).
Així doncs, pel que fa el començament del catalanisme
polític haurem de fer referència a la Jove Catalunya i al
Centre Català de Valentí Almirall. La Jove Catalunya fou el
primer grup obertament catalanista fundat al 1869 i que
es va mantenir fins 1875, pel seu caire podríem veure en
ells la llavor del que posteriorment seria l Unió
Catalanista. Pel que fa Almirall, va ser considerat un dels
principals impulsors del catalanisme polític. La tasca
propagandística el va portar a promoure el Primer
Congrés Catalanista: pretenia aplegar tendències
diverses. L'any 1881 Almirall es va distanciar de Pi i
Maragall i es va decidir a impulsar una acció política
específicament catalana al marge dels partits d'àmbit
estatal. Es va acordar la formació d'un partit, el Centre
Català, encarregat de desenvolupar un programa
reivindicatiu (llengua, dret civil, divisió comarcal,
proteccionisme econòmic) i de crear nuclis
propagandístics del catalanisme. L'any 1883 el Centre
Català va convocar el Segon Congrés Catalanista: es va
denunciar el caràcter sucursalista dels partits dinàstics a
Catalunya i es va fer una crida als polítics catalans perquè
els abandonessin i s'impliquessin en organitzacions
estrictament catalanes. (No votar els partits que no fan
tanta política a Catalunya). El Congrés va quedar inacabat
per causes polítiques conjunturals, però també per les
diferències entre els diferents sectors del catalanisme
que, malgrat que arribaven a acords entre qüestions
específiques com la defensa del proteccionisme i del dret
català, representaven posicions ideològiques força
diferenciades. El projecte d'Almirall, recollit a l'obra Lo
catalanisme, de fer una organització interclassista que
aplegués tots els corrents del catalanisme i que
esdevingués una força política amb capacitat per
intervenir a les eleccions va ser impossible. D'una banda,
Almirall representava un catalanisme massa republicà per
atreure amplis sectors de la burgesia catalana. De l'altra,
el projecte no remarcava tant el contingut social del
moviment com el republicanisme federal i no va saber
atreure's tampoc les bases populars. A més, les
diferències d'alguns membres del Centre Català amb
l'orientació progressista d'Almirall van conduir a l'escissió
del moviment. El Centre Català va patir una escissió i va
conduir a la formació de la Lliga de Catalunya (1887). Va
incorporar homes com Narcís Verdaguer, Lluís Domènech
i Montaner, Josep Puig i Cadafalch, Enric Prat de la Riba i
Àngel Guimerà. Aquesta nova organització, tenia un
caràcter més conservador que el projecte d'Almirall, amb
la qual cosa va connectar millor amb una burgesia cada
cop més descontenta de la política dinàstica. El nou grup
va fer les seves reivindicacions de: – L'oficialitat de la
llengua catalana – La defensa del dret civil català – El
proteccionisme – L'execució d'una política exclusivament
catalana. Una de les seves primeres iniciatives va ser el
Missatge a la Reina Regent, adreçat a Maria Cristina, en el
qual es demanava l'autonomia per a Catalunya. L'any
següent la Lliga de Catalunya va promoure una campanya
en defensa del dret civil català. Finalment, el govern va
accedir a canviar la redacció del Codi Civil, i aquest fet va
ser presentat com “la primera victòria del catalanisme”.
Al llarg la dècada dels 90 el catalanisme conservador
emergeix amb diferents tendències:
Durant la implantació de l'Estat liberal, una bona part del
clero català s'havia unit amb el carlisme i havia adoptat
posicions integristes i antiliberals. Al llarg de la
Restauració, una part del clero va abandonar aquests
plantejaments per buscar un espai dins el liberalisme més
conservador. Hi va tenir un paper important el
vigatanisme, un moviment cultural i intel·lectual impulsat
pels membres de les institucions eclesiàstiques de la
ciutat de Vic. L'acostament del clero català al catalanisme
conservador va estar liderat per clergues com Jaume
Colell i el bisbe Josep Morgades, en un intent de
cristianitzar un moviment que havia començat des de
posicions laiques. Aquest grup va dotar-se d'un òrgan de
premsa, el setmanari La Veu del Montserrat, i entre les
seves iniciatives cal destacar les campanyes a favor de la
celebració del mil·lenari de Montserrat i la restauració del
monestir de Ripoll, com també l'exigència que els bisbes
fossin catalans. La tradició vigatana es va associar amb
Josep Torras i Bages, bisbe de Vic, que va defensar un
catalanisme d'arrels cristianes. Es va publicar La tradició
catalana, en què es defensava que l'esperit de Catalunya
reposa en la família, la propietat i la religió, refusava els
plantejaments de canvi social, presentava una edat
mitjana idealitzada com a model de valors que calia
aplicar al present i defensava una estratègia regionalista
allunyada de l'acció política. Aquest moviment defensava
el protagonisme que havia de tenir el clero en la
regeneració de la societat catalana. Demanava mantenir-
la dins dels principis d'un catalanisme tradicionalista i
d'arrel cristiana.
D’altra banda, el 1891 es fundà la Unió Catalanista. El
dirigent de la Lliga de Catalunya, Narcís Verdaguer i Callís,
va proposar la fundació d'una nova entitat que coordinés
tots els grups catalanistes comarcals d'arreu de
Catalunya. Es va constituir la Unió amb l'objectiu que fos
una federació de tots els grups, centres, associacions,
ateneus i publicacions amb la finalitat de difondre les
idees regionalistes i elaborar un programa comú per a
tots els grups catalanistes. La nova entitat va tenir un
suport important a la Catalunya rural. La base social
estava formada sobretot per propietaris mitjans,
comerciants, professionals liberals i intel·lectuals. El seu
punt feble van ser les diferències entre els membres que
s'oposaven a participar en la vida política, i els defensors
de convertir-se en una organització que participés en les
eleccions. Un dels primers actes de la Unió Catalanista va
ser la celebració a Manresa (1892). Es va aprovar un
programa polític que va rebre el nom de Bases per a la
Constitució Regional Catalana. Aquest document era
conegut com Bases de Manresa: – Reconeixia la plena
sobirania de Catalunya – Proclamava l'oficialitat de la
llengua catalana – Defensava restablir les antigues
institucions del país
La Tradició catalana, TORRAS I BAGES.

a) La font que ens ocupa, és una font primària. Es tracta

d’un fragment de la Tradició catalana. Estudi del valor
ètic i racional del regionalisme català del bisbe vigatà
Torres i Bages. Es tracta d’un text, de caràcter públic,
polític-religiós i va ser publicat el 1892.

b) Aquesta font cal contextualitzar-la dins la primera

etapa de la Restauració (1875-1898) i relacionar-la amb
una de les tendències dintre del catalanisme conservador
que van aparèixer durant l’època dels anys noranta del
segle XIX, el vigatanisme. Durant la implantació de l'Estat
liberal, una bona part del clero català s'havia unit amb el
carlisme i havia adoptat posicions integristes i antiliberals.
Al llarg de la Restauració, una part del clero va abandonar
aquests plantejaments per buscar un espai dins el
liberalisme més conservador. Hi va tenir un paper
important el vigatanisme, un moviment cultural i
intel·lectual impulsat pels membres de les institucions
eclesiàstiques de la ciutat de Vic. L'acostament del clero
català al catalanisme conservador va estar liderat per
clergues com Jaume Colell i el bisbe Josep Morgades, en
un intent de cristianitzar un moviment que havia
començat des de posicions laiques. La tradició vigatana es
va associar amb Josep Torras i Bages, bisbe de Vic, que va
defensar un catalanisme d'arrels cristianes. Es va publicar
La tradició catalana, en què es defensava que l'esperit de
Catalunya reposa en la família, la propietat i la religió,
refusava els plantejaments de canvi social, presentava
una edat mitjana idealitzada com a model de valors que
calia aplicar al present i defensava una estratègia
regionalista allunyada de l'acció política.

c) Per Torras i Bages, la religió catòlica és l’autèntica

vertebradora del regionalisme, ja que l’amor a la terra
només adquireix consistència a través de la religió. De tal
manera que a Catalunya no es pot ser català sense ser
cristià, ni cristià sense ser català: Catalunya, església i
pàtria són conceptes que anirien intrínsecament lligats.
D’altra manera, com també s’apunta en el text, s’esvaeix
per qüestions mundanes, com el luxe o els plaers.