EXAMEN IMMUNO

TEMA 6→Detecció d’Anticossos

● 6.1. Enfermetats autoimmunes i anticossos associats
2 funcions básicas sistema immunitari:
•Elaboració d'1 resposta protectora enfront de tot l'estrany→Defensa immunitària.
•Reconeixement d’allò propi→Tolerància immunològica. Quan es perd la capacitat de
reconèixer el propi, es desencadena 1 resposta autoimmune.
Tolerància immunològica→Falta de resposta enfront d'un antigen induïda per l'exposició
prèvia a aquest antigen. Per mecanismes immunològics molt especialitzats, el nostre
sistema immune ensenya a les cèlules encarregades de la resposta a tolerar tots els
antígens propis.
Una malaltia autoimmune→El sistema immunitari ataca estructures del propi organisme, que
identifica com a estranyes, és a dir, respon enfront d'antígens propis que no identifica com a
tals.
Per tant, en les malalties autoimmunes hi ha antígens del propi organisme que
desencadenen una resposta immune, és a dir, passen a ser immunògens, a diferència dels
quals indueixen tolerància, que serien els tolerógens.
➔ Factors que influeixen en les malalties autoimmunes
La freqüència i naturalesa dels processos autoinmunitaris estan influenciades per factors
genètics i per factors ambientals.
- Factors genètics
S'inclouen els antígens del complex major d'histocompatibilitat (HLA) i factors hormonals.
Antígens HLA.
Malalties autoimmunes: Algunes malalties autoimmunes, com la diabetis tipus 1,l'artritis
reumatoide i l'esclerosi múltiple, s'han associat amb uns certs antígens HLA. La Presència
d'aquests antígens augmenta la susceptibilitat a desenvolupar aquestes malalties.
Infeccions: Uns certs antígens HLA poden fer que les persones siguin més propenses a patir
determinades infeccions. EX:l'antigen HLA-DR2 s'associa amb un major risc de
desenvolupar tuberculosi.
- Factors hormonals
Existeix 1 influència del sexe en el risc de patir algunes malalties autoimmunes, per
exemple, el lupus eritematós sistèmic afecta entre 10 i 20 vegades + a les dones que a
homes.
- Factors ambientals
Exposicions a toxines (fum) Estrès, Canvi climàtic(contaminació) etc… Tots aquests factors
poden desencadenar a unamalaltia autoimmune.
➔ 6.1.2. Tipus de malalties autoimmunes
Depenent del teixit diana (el que deixa de ser «contemplat» com a propi i tolerat pel sistema
immune) es pot establir una classificació de les malalties autoimmunes.
La resposta patològica pot centrar-se en cèl·lules determinades d'un òrgan, com succeeix
amb les cèl·lules B productores d'insulina dels illots de Langerhans del pàncrees en la
diabetis mellitus insulinodepenent, o amb les células secretoras de tiroxina del tiroide en la
tiroïditis de Hashimoto.
En aquests casos, les reaccions autoimmunes es dirigeixen contra un o més constituents
específics d'aquestes cèl·lules, ja siguin components citoplasmátics, estructures de la
membrana plasmàtica o productes secretats per elles. És l'autoimmunitat específica d'òrgan.
Però la reacció autoimmune també pot dirigir-se contra estructures o components comuns a
molts teixits distribuïts pel nostre organisme, com a components nuclears, proteïnes la
mitocondrials o components del múscul. En aquest cas, el procés es denomina
autoimmunitat no específica d'òrgan.
★ Malalties autoimmunes organoespecificas→són aquelles en què la resposta
patológica se centra en células determiandes d’1 òrgan.

❖ Tiroïditis de Hashimoto→El sistema immunitari, normalment protegeix el cos de les

infeccions, ataca per error als teixits sans de la glàndula tiroide.
-Provoca inflamació
- +frecuent en dones (forta influencia hormonal), i + freqüent en persones d'entre 30 i 60
anys.
-En pacients es detecten anticossos sèrics (serum) contra diferents elements cel·lulars de la
glàndula tiroides tiroglobulina o microsomes,així com anticossos enfront de la peroxidasa
tiroidea, que participa en la iodació de la tiroglobulina.
❖ Diabetis mellitus insulinodependent (DMID)
El cos no produeix suficient insulina a causa de la destrucció de les cèl·lules productores
d'insulina en el pàncrees (cèlules B dels illots de Langerhans), que no tenen la necessitat de
fabricar insulina per part del sistema immunitari. (està relacionada amb alels de HLA).
Pot ser Influència genètica, Infecció per alguns virus deficiència nutricionals, falta d'exercici.
Símptomes→Pèrdua de pes, gana, Set i fatiga.
Entre els autoanticossos que s'utilitzen per al diagnòstic estan:
•Autoanticossos contra el citoplasma i membrana plasmàtica de les cèlules de l'illot.
•Anticossos antiinsulina.
•Autoanticossos contra la descarboxilasa de l'àcid glutàmic.
•Autoanticossos anti-ZnT8 (proteïna transportadora de zinc).
Tractament → Insulina injectable.
Tècnica → 1r IFI: Immunofluorescència indirecta
S'utilitzen tals de pàncrees humà que donaran un patró característic de fluorescènciasi en el
sèrum problema hi ha anticossos que reconeixen autoantígens.
Tèncica 2n→ ELISA Indirecte: Enzimoinmunoassaig
Tapissar amb antígens específics per a l'autoanticòs que busquem. Afegir el sèrum
problema, després anti-anticossos conjugats i, finalment, el substrat per a donar la reacció
de color amb l'enzim.
❖ Hepatitis autoimmune
Malaltia poc freqüent que evoluciona amb inflamació, necrosi i fibrosi dels hepatocits, i pot
desencadenar una insuficiència hepàtica greu, amb cirrosi i mort (relacionada amb alels HLA
(A1 i B8). Es manifesta com una hepatitis aguda, amb freqüència fulminant, especialment
en pacients jóvenes.
- + frecuent en dones
- Anticossos anti diferents elements del hepatocrit.
Es considera l'existència de 2 tipus d'hepatitis autoimmune (I i Il), que ve definits per la
naturalesa dels autoanticossos detectats.
•Hepatitis autoimmune de tipus I→es detecten anticossos antimúscul llis i/o antinuclears.
•Hepatitis autoimmune de tipus Il→es detecten anticossos antimicrosomales de fetge/ ronyó.
Diagnòstic:
1a Immunofluorescència indirecta (IFI):
S'usa per la detecció de Ac, inclosos els ANA i altres auto-Ac, mitjançant l’incubació de
mostres de sèrum amb cèl·lules portadores d'Ag. La fluorescència resultant indica la
presència de Ac específics en la mostra.
2ªELISA indirecta
Mostra problema→Sèrum (Ac Anti-microsomas) Entapissat→Es realitza amb un Ag
comercial sense marcar. En aquest cas extractes del teixit hepàtic o proteïnes purificades
que són extractes del teixit hepàtic o proteïnes purificades que són reconegudes pels Ac
Involucrats en l'hepatitis autoimmune.

❖ Cirrosi biliar primària

Hepatopatia lenta i progressiva destrucció inflamatòria dels petits conductes biliars
intrahepàtics (relacionada amb halels HLA).
- + frecuent en dones, es presenta sovint en majors de 50 anys.
- Anticòs anti enzims mitocondrials de la vesícula biliar.
Aquesta patologia evoluciona amb títols alts d'anticossos antimitocondrials (AMA), que són
presents en el 90% dels pacients.
S'han descrit diversos tipus d’AMA, dels quals tenen especial importància com a marcadors
diagnòstics els denominats M2. Els AMA M2 constitueixen a més una potent variable
pronóstica, ja que la seva detecció, accidental en la majoria de les ocasions, va seguida del
desenvolupament de la malaltia, encara que a vegades triga anys a manifestar-se.
❖ Malaltia de Addison
Insuficiència de l'escorça suprarenal, que pot causar: hipotensió, deshidratació,
hiperpotasemia, hipercalcèmia i hipoglucèmia (relacionada amb certs alels HLA, (DR3 i
DR4)).
- + frecuent en dones
- Enfermetat poc frecuent pero molt greu,

❖ Malaltia celíaca
Alteració de l'intestí prim i es caracteritza per malabsorció, atròfia de les vellositats
intestinals i intolerància al gluten.
Es considera una enteropatía induïda pel gluten (proteïna present en les llavors de molts
cereals), perquè la malaltia millora quan el pacient suprimeix els aliments amb glútens i
recidiva si reintrodueix aquesta proteïna en la dieta.
Cuan 1 persona amb malaltia celíaca consumeix gluten, el seu sistema immunitari ataca les
vellositats intestinals, les petites estructures en forma de dit que recobreixen l'interior de
l'intestí prim. Aquest atac danya les vellositats intestinals i dificulta que el cos absorbeixi els
nutrients dels aliments, la malaltia millora quan el pacient suprimeix els aliments sense
glútens.
- Relacionada amb alels HLA.
- Enfermetat autoimmune induida pel gluten
- Sintomas→ malabsorció, atròfia de les vellositats intestinals i intolerància al gluten.
- Anticòs de microvellositats intestinals.
Manifestacions clínicas són les de qualsevol síndrome de malabsorció→pèrdua de pes,
distensió abdominal amb flatulències, diarrea i esteatorrea (eliminació d'abundant greix en
femta). A nivell analític, s'observen valors elevats d'anticossos tipus IgA
antitransglutaminasa tissular, antigliadina i antiendomisio.
❖ Malaltia inflamatòria intestinal
Inflamació recurrent de segments intestinals. Segons el tram al fet que afec es distingeix
entre:
-Colitis ulcerosa. El segment afectat és el colon, i afecta només a la seva capa mucosa.
-Malaltia de Crohn. Afecta preferentement a la regió ileocecal, encara que pot extende’s per
tot el tracte gastrointestinal.
-No té cap associació amb alels HLA, ni amb cap agent infecciós específic. .
-No te associació amb factors ambientals
-Tampoc és clar si es tracta d'una malaltia autoinmune o d'una immunodeficiència.
-Anticós anti células de l’intestí prim.
Encara que sí s'ha vist en models animals criats en medis asèptics que la colonització per la
microflora bacteriana és un desencadenant de la malaltia de Crohn.
Pacients amb colitis ulcerosa presenten→diarrea sanguinolenta, dolor abdominal, febre i
pèrdua de pes. En sèrum es detecten anticossos anticitoplasma de neutròfils (ANCA).
En la malaltia de Crohn resulta útil la determinació de la concentració de proteïna C reactiva
per al monitoratge del progrés de l'enfermetat.
❖ Vitiligen
Despigmentació de la pell a conseqüència de la destrucció dels melanòcits, que són les
cèlules productores de melanina (falta de melanina→es qui dona color pell).
- Es pot curar de forma espontanea, pero a vegades és progressiu.
- es progresiva
- Persona pot tenir secuencias psicológicas
- autoanticossos contra proteïnes dels melanòcits (enzim tirosinasa).
Diagnòstic:
1r IFI→Permet detectar els Ac problema amb ús de fluorocromos
2a ELISA indirecta→Permet detectar els Ac problema amb ús d'enzims.

★ Malalties autoimmunes no organoespecífiques

Són aquelles en què la resposta patològica es dirigeix contra estructures o components
comuns a molts teixits distribuïts per l'organisme. Aquestas enfermetats són:
❖ Lupus eritematós sistèmic (LES)
Malaltia autoimmune sistèmica crònica caracteritzada per l'existència de limfòcits B i T
autoreactius i inhibició de limfòcits T reguladors, el que crea una elevació dels
autoanticossos.
Ataca per error als teixits sans, això pot provocar inflamació i mal en diverses parts del cos,
com les articulacions, pell, ronyons, cor i cervell.
- Afecta + a dones
- Febre, artritis, glomerulonefritis, problemes cardíacs i pulmonars, ales de papallona
que afecta galtes i al puente del nas)
- elevació de producció d'anticossos antinuclears (ANA).
Característica immunològica distintiva del lupus és l'elevada producció d'anticossos
antinuclears (ANA), de múltiples especificitats:
•Anti-ADNdc (àcid desoxiribonucleic de doble cadena)
•Anti-Sm (Smith).
•Anti-Nuc (nucleosoma).
•Anti-RNP (ribonucleoproteína).
•Anti-Ro (Robert) o SS-A (per l'antigen A del sindrome de Sjögren).
•Anti-La (Lane) o SS-B (antigen B de síndrome de Sjögren).
•Anti-Talp I (topoisomerasa l) o Anti-Scl-70.
Amb freqüència els ANA reben el nom del pacient el sèrum del qual
es va utilitzar per a identificar-los, com els anti-Sm, anti-Ro, etc.
Diagnostic:
1r Diagnòstic → ELISA indirecta→per detectar anticossos antinuclears (ANA) utilitzant 1
antigen específic (Ag celulars o nuclears) que es fixarà en la placa, juntament amb la mostra
de sèrum del pacient on posteriorment s'incubarà. Seguidament afegirem un anti-Ac marcat
amb un enzim, produint un senyal detectable.
2n Diagnòstic → La tècnica d'Immunofluorescència Indirecta (IFI)→mètode que permet la
detecció d'anticossos específics en una mostra de plasma o sèrum del pacient. En aquest
procés, la mostra es dilueix i aplica a làmines de substrat que contenen cèlules o teixits
prèviament fixats.Si existeixen anticossos ANA (Anticossos Antinuclears) en la mostra,
aquests s'uniran als antígens presents en les cèl·lules o teixits fixats en la làmina.
Posteriorment, es realitzauna rentada.
Després s'afegeixen anticossos secundaris que han estat marcats amb una
substànciafluorescent. Aquests anticossos secundaris tenen la capacitat d'unir-se als
anticossosANA, formant un complex que es pot visualitzar.
❖ Artritis reumatoide
Malaltia inflamatòria, crònica, multisistèmica, que afecta a les articulacions perifèriques, amb
destrucció del cartílag, erosions òssies i deformacions articulars.
- Afecta + a dones, especialment en el rang d'edat dels 35 als 50 anys.
- Causa genètica→associada a Alels DR4 i DR1 del complex HLA (MHC).
- Causa ambiental→ virus (rubèola, citomegalovirus, herpes i virus Epstein-Barr) i
bacteris intestinals.
Diagnòstic→Els anticossos antipèptids citrulinados (ACCP) clínics han demostrat ser
altament específics per al diagnòstic.
Citrulina → Aminoàcid no proteic del cicle de la urea.
Anticossos resultat d'1 resposta autoimmune específica contra pèptids citrulinats de la
membrana sinovial.
❖ Esclerosis sistèmica o esclerodermia
Enfermetat discapacitant crònica, caracteritzada per filerosis de la pell, dels vasos sanguinis
i d'òrgans interns (pulmons, cor, tracte gastrointestinal i ronyó). Pot afectar exclusivament les
vísceres, preservant la pell.
- Afecta + a dones
- Anticossos antinuclears (ARN polimerasa)
No es coneix associació amb antígens HLA. En quant als ANA, és habitual el patró clapejat,
sent l'antigen diana l'enzim nuclear topoisomerasa I. També es troben anticossos
anticentròmer i antinucleolars, les dianes dels quals són les ARN polimerasa I, Il i III.
❖ Anèmia hemolítica autoimmune
Grup de trastorns de la sang poc freqüents en els quals el sistema immunitari ataca i
destrueix els eritrocits per error. (normalment són antígens del grup RH).
Els pacients poden ser asimptomàtics o manifestar 1 anèmia normocítica
normocrómica. Anèmies hemolíticas autoimmunes per anticossos calents es deuen a la unió
de IgG als eritròcits, i es diagnostican mitjançant la prova de Coombs directa .
Procés poc freqüent que es pot presentar com 1 malaltia primària o secundària a diversos
càncers o a malalties autoimmunes o inflamatòries.
La causa de l'hemòlisi d'eritròcits és el dipòsit sobre les seves membranes
d'autoanticossos circulants, que reconeixen antígens de membrana; normalment està
implicat l'antigen Rh.
Hi ha 2 tipus:
- Malaltia primària→Causa desconeguda: No s'identifica cap malaltia o esdeveniment
desencadenant específic. Sistema immunitari ataca els eritrocits sans sense una raó
aparent.
- Malaltia secundària→Causa identificable: pot causar diversos càncers i malalties
inflamatòries, EX: Infeccions, Malalties autoimmunes, uns certs medicaments, Tumors.
Depenent de la naturalesa dels autoanticosos, es consideren:
•Autoanticossos calents→Mostren la seva màxima reactivitat a temperatura fisiològica (37
°C). Són la majoria (80-90%).
•Autoanticossos freds→Reaccionen de manera òptima a temperatures inferiors a 37 °C.
Solen ser el 10-15%.
En anèmies hemolíticas per anticossos freds, les aglutinines solen ser IgM i es dirigeixen
contra altres antígens dels eritròcits (el denominat sistema l), però només s'uneixen a ells
quan la circulació s'exposa a temperatures baixes, la qual cosa sol ocórrer únicament en les
parts més exposades (els dits de les mans, les orelles, el nas...); per aquesta raó, l'hemòlisi
extensa és excepcional.
● 6.2. Determinacions d'autoanticossos
Autoanticossos són anticossos que, en lloc d'atacar a patògens externs, atacan per error als
propis teixits i cèl·lules del cos. La presència d'autoanticossos potser 1 senyal d'1 malaltia
autoimmune.
- Detecció d'autoanticossos mitjançant immunofluorescència.
PER DETECTAR ANTICOSSOS ES NECESSITA→ IFI I ELISA INDIRECTA
Primer es fa la IFI i per a comprovar resultats es realitza l'Elisa ( indirecta )
Diferències entre les IFI→organoespecíficas i no organoespecíficas.
Organoespecificas→Buscarem Ac contra aquelles cèlules.
NO organoespecíficas→Detectem antígens que estan en diferents llocs, llavors busquem
antígens comuns, EX:
- ANA ( Anticossos nuclears ) es realitza en el Lupus. L'antigen són: Cèlules Epitelials.
- AMA → Cirrosi.
-Antimicrosomales (ANCAS). L'antigen és neutrofils.
-ELISA (Proves confirmatives) →detecten els mateixos Ag.
Aglutinació en cas de l'artritis reumatoide→perque és detecta l'FR.

TEMA 7 →Reaccions d’hipersensibilitat

● La hipersensibilitat
Reacció immunitària exagerada a una substància normalment inofensiva, anomenada
alèrgia. Aquesta resposta exagerada del sistema immunitari pot provocar una varietat de
símptomes que van des de lleus fins a greus, depenent del tipus d'hipersensibilitat i la
severitat de la reacció.
➔ Classificació de les hipersensibilitats
Es distingeix entre: (Segons el component del sistema immunitari)
-Reaccions mediates per anticossos
-Reaccions mediates per cèlules ( es posen en marxa per l'acció de limfòcits T)
Es distingeix entre: (Segons el temps en què triguen a produir-se)
-Hipersensibilitat immediata (es desenvolupa en - de 1h)
-Hipersensibilitat retardada (es desenvolupa després de 12h)

★ Hipersensibilitat de tipus I immediata o anafilàctica (Alergia)

Esta mediada per IgE. Es coneix com→alèrgia. Aquesta reacció es produeix en 2 etapes:
1-sensibilització
2-desencadenament.
1.Sensibilització→La persona no té símptomes d'alèrgia perquè és una resposta primària
però en l'organisme es produeixen canvis que desencadenan una síntesi exagerada de IgE.
-Ocorre en la primera exposició a l’alergen.
-El sistema immunitari l'identifica com una amenaça i produeix anticossos IgE específics
contra ell.
-Aquests anticossos s'uneixen als mastòcits i basòfils, cèlules immunitàries presents en
teixits com la pell, mucoses i vasos sanguinis.
★ Hipersensibilitat de tipus II o citotòxica (Ataca a les celulas)
Tipus de reacció alèrgica que es produeix quan els anticossos (IgG o IgM) s'uneixen a
antígens presents en la superfície de les cèlules pròpies del pacient i les marquen com si
anessin enemigues. Això desencadena una sèrie de mecanismes immunològics que
destrueixen les cèl·lules marcades, la qual cosa pot provocar diversos problemes de salut.
Ataca a les celulas, intervenen celulas NK. La culpa és dels anticossos, el problema és que
els anticossos marquen les celulas, llavors venen les NK a matar-les.
EX: Trasplantament o tranfusió→ El que passa és que entra un component estrany
desencadena una resposta immunitària.
★ Hipersensibilitat de tipus III
La hipersensibilitat de tipus Ill està mediada per immunocomplexos.
Es formen agregats de IgG i IgM amb els antigens.
Aquests agregats o immunocomplexos, a causa del gran tamany, no poden ser eliminats i es
dipositen en els teixits, on disparen una resposta immunitària. Aquesta activació del
complement és la responsable del dany tissular. (EX d'aquesta mena de reaccions
d'hipersensibilitat són la malaltia del sèrum o la reacció de Arthus).
(La malaltia del sèrum és 1 reacció alèrgica sistèmica que ocorre després de l'exposició a
una proteïna estranya, generalment d'origen animal. Aquesta proteïna, que actua com un
antigen, desencadena una resposta immune anormal en l'organisme, similar ala que es
produeix en les alèrgies).
Els anticossos estan units a l'antigen, l'origen ja és immunocomplex.
-Aquesta hipersensibilitat es produeix dins de la sang.
-No qualsevol antigen pot generar hipersensibilitat, només els antígens solubles que passa
si un anticòs reconeix a l'antigen.
Per evitar que els immunocomplexos que assequin en la sang, s'ha de presentar el fagòcit
(aspiradora). Els macrofags quan la resposta immunitària s'ha acabat fagocita als
immunocomplexos.
En aquesta hipersensibilitat el que passa és que els macrofags no poden fagocitar perquè
elsIg que generen la hipersensibilitat són molt petits, i els macrofagos no els detecten. El
tipus de resposta immune provoca inflamació, factor de creixement.
● Tècniques per al diagnòstic d'al·lèrgies
Determinació de IgE total.
La determinació de IgE total és una prova útil per a detectar la presència d'al·lèrgies, tmben
les malalties produïdes per paràsits.
-InmunoCAP :
- És un immunoanàlisi en sandvitx.
- Té una sensibilitat extremadament alta
- Necessita una quantitat molt petita de mostra: només 40 ul de sèrum o plasma obtingut de
sang recollida amb EDTA o heparina
-Determinació de IgE específica.
La determinació de IgE específica és una prova més útil per a identificar els
al·lergògensespecífics als quals una persona és al·lèrgica i determinar la gravetat de
l'alèrgia.
-Immuno CAP Specific IgE: IgE específiques de l'alèrgia d'interès.
És una tècnica in vitro per al diagnòstic d'alèrgies, específicament de les IgE específiques i
és una enzimainmunofluorescencia.
-ImmunoCAP ISAC: Prova in vitro capaç de mesurar de manera simultània un gran espectre
de IgE específica enfront de molts tipus d’alergens.