Table of Contents

El procés
Franz Kafka. Prò leg de Gabriel Ferrater
L’arrest. Conversa amb la senyora Grubach. Després la senyoreta Bü rstner
Primer interrogatori
A la sala de sessions buida. L’estudiant. Les escrivanies
L’amiga de la senyoreta Bü rstner
El bastonejador
L’oncle. Leni
Advocat. Fabricant. Pintor
El comerciant Block. Comiat de l’advocat
A la catedral
Fi
Apèndix
L’autor
Notes
Un matí, dos homes es presenten a la casa de dispeses on viu Josef K. i l’arresten, acusat no
sap per qui d’un crim del qual ni tan sols tenia notícia. A partir d’aquest moment, K.
s’endinsa en un autèntic malson, davant d’uns jutges enigmà tics que el sotmeten a
investigacions i interrogatoris interminables. Tots els esforços que fa Josef K. per repassar
la seva vida i esbrinar les raons de la denú ncia i l’arrest fracassen; sense saber com, es
troba atrapat dins un laberint desmoralitzador. La seva experiència constitueix, sens dubte,
la quinta essència de l’imaginari kafkià i una de les obres mestres de la literatura del segle
XX.
Franz Kafka
El procés
ePub r1.0
Titivillus 19.05.2024
Títol original: Der Prozess
Franz Kafka, 1925
Traducció : Gabriel Ferrater, 1966

Editor digital: Titivillus

ePub base r2.1
 FRANZ KAFKA
1
Franz Kafka va néixer a Praga, el 3 de juliol de 1883. Era el primer fill de Herrmann Kafka,
un comerciant (majorista de «galanteries», com en deien aleshores, o sigui d’articles de
moda femenina) que començava a prosperar, i que pocs anys després va fer una fortuna
considerable. Però Herrmann Kafka havia començat la vida en plena misèria, en un ínfim
poblet del sud de Bohèmia, i el record dels seus primers anys atroços i l’enorme
agressivitat que li va caldre per a sortir-ne li van deixar un séc de duresa que després va
marcar també profundament la vida i el carà cter del seu fill. I Herrmann Kafka era jueu. Les
insanitats de què la nostra època ha fet víctimes els jueus ens han tapat quasi el record de
la insanitat anterior, però el fet és que els jueus de la «Cacà nia», l’imperi austrohongarès,
no van tenir gaires anys de respir. El pare de Herrmann Kafka no es va poder casar fins que
tenia cinquanta-tres anys, el 1848, perquè abans de l’emancipació portada per la revolució
del 48 un jueu no tenia en principi cap estatut jurídic, i no li era permès de casar-se (al
camp, l’excepció eren els jueus acollits al servei d’una finca nobilià ria —cosa que
segurament és la base argumental de la darrera novel·la de Franz Kafka, El castell). Quan
Herrmann Kafka, un any abans de la naixença del seu fill, va abandonar el camp i es va
establir a Praga, les millors possibilitats comercials de la capital no eren certament el seu
motiu ú nic. Pels volts del 1880 es va aixecar una onada d’antisemitisme per tota l’Europa
oriental. D’aleshores só n els terribles pogroms russos, i, de pogroms més o menys cruents,
n’hi va haver per tot el mó n eslau i alemany. Herrmann Kafka en va travessar alguns, i se’n
va salvar perquè la seva llengua primera era el txec, i els pagesos eslaus identificaven
sempre els jueus amb la llengua alemanya (el sarcasme de la sanguinà ria estupidesa dels
alemanys de la nostra època és que van destruir els ú nics illots de cultura alemanya dins el
mó n eslau, i així van fer no-res, per sempre, l’esforç dels alemanys de molts segles per
guanyar terreny cap a l’est). La mare de Franz Kafka, Julie Lö wy de naixença, era també
jueva, però d’una condició cultural molt superior a la del pare. Venia d’una família de
rabins, i dels seus quatre germans un era advocat, un altre metge, i els altres dos van
emigrar i van fer fortuna lluny: l’un al Congo i a França, i l’altre finalment a Espanya, on va
ésser director del ramal de ferrocarrils de Madrid-Cà ceres-Portugal.[1] «L’oncle de Madrid»,
que era solter, va ésser una figura mítica en la joventut de Franz Kafka, i una esperança
frustrada: Franz va somiar molts anys que l’oncle el cridaria amb ell, i que li permetria de
sortir de l’ofec de la família i de la duresa de la vida a Praga.
Duresa que no es devia primà riament a la manca d’independència econò mica en què, com
veurem, va viure sempre Kafka, sinó a la complexa i poc normal estructura social de la
ciutat. Val la pena de dir-ne alguna cosa, perquè El procés és molt específicament una
novel·la de Praga, teixida ben espessa amb l’experiència de la ciutat. Segons el cens de
1900, dels 450.000 habitants de Praga només 34.000 eren de llengua alemanya, i encara
aquesta xifra és il·lusò riament alta, perquè més del vuitanta per cent d’aquells que es
comptaven com a alemanys eren jueus i, com el mateix pare de Kafka, s’hi comptaven sense
gaire referència a la realitat, per enfilar-se per l’escala social. El fet és que Praga i tot el país
bohemi eren governats per una colò nia ínfima, de 10.000 persones mal comptades, però
que, segurament per la seva mateixa necessitat d’afirmar-se, era molt activa i vivia a alta
pressió . Egon Erwin Kisch enumera que els alemanys de Praga tenien «dos teatres
opulents, una immensa sala de concerts, dues universitats, cinc Gymnasien i quatre escoles
de comerç», i així successivament. I la qualitat d’allò que es bellugava dins aquelles
conquilles era alta. Des d’Anton Marty fins a Albert Einstein, van passar per Praga, i Kafka
les va tractar, grans figures del professorat alemany. La Praga alemanya no era pas
provinciana, o, més ben dit, sí que ho era, però per inversió : era agressivament
antiprovinciana, sempre en estat de defensa, en l’ordre cultural com en tots els altres,
contra el seu estrangulament per un contorn hostil. La latència de la guerra civil era sentida
per tothom (i si quan finalment va esclatar no va ésser, en ella mateixa, cruenta, és perquè
la va submergir el bany de sang de 1914-18). O de dues guerres civils combinades: la
nacionalista i la social. El proletariat era, naturalment, del tot txec. Però , de burgesies, n’hi
havia dues de paral·leles, i sembla que es fusionaven molt escassament. Dins tot aquell
sistema, la posició d’equilibri més difícil era la dels jueus. Els que prosperaven
(moderadament com Herrmann Kafka, o immensament com Tomá s Bata, el «rei de les
sabates») provaven d’assimilar-se a la burgesia alemanya. El cognom de Kafka és ben txec
(kavka vol dir una mena de gralla, i al paper de cartes de la firma comercial del pare hi
havia com a emblema el dibuix d’una gralla, cosa que contribueix a explicar l’abundà ncia
d’animals protagonistes dels contes de Franz Kafka, tan propens a batejar els seus
protagonistes fent jocs amb el seu propi nom), però Franz Kafka no va aprendre el txec
literari fins que era ja adult, per decisió deliberada; ja hem dit que el seu pare parlava
aquesta llengua millor que l’alemany, però sembla que la destinava sobretot a insultar els
seus empleats (els «enemics a sou», com ell en deia). I per a acabar-ho de complicar (més
específicament: per a acabar de complicar la infà ncia de Franz Kafka), hi havia la qü estió de
la religió . No sembla pas que Herrmann Kafka fos gens devot, i més aviat sembla que era tot
el contrari, però en tot cas, potser per influència de la seva muller, o potser perquè no creia
poder renunciar encara al suport de la comunitat jueva, va fer instruir el seu fill en
l’obediència judaica. Des dels seus primers anys, doncs, el nen excessivament sensible que
era Franz Kafka es va trobar exhortat a menysprear i ignorar la gran majoria de la gent que
el voltava, a considerar-se pertanyent a una certa minoria, però a no donar-hi cap valor, i a
destinar-se a ingressar dins una altra minoria molt més petita encara i per la qual era
menyspreat. I tot això per prescripció del seu pare, que de fet pertanyia a la majoria que
calia menysprear, que menyspreava igualment la primera minoria a la qual es resignava a
pertà nyer, i que quasi ni parlava la llengua de la segona minoria dins la qual calia ingressar.
¿Què té d’estrany, doncs, que el nen Kafka sentís que el mó n era constituït abans que res
per una llei i que la llei era constituïda abans que res per la impossibilitat de penetrar-la i
d’ajustar-s’hi o d’ajustar-se-la? É s tot l’esquema de la situació d’El procés. Encara que no té
valor documental quant a la gènesi de la novel·la, perquè és escrit cinc anys després de la
novel·la mateixa i no fa sinó elaborar-ne la imatge ja fixada, convé d’adduir un passatge de
la famosa (massa famosa) «carta al seu pare» de 1919:
…el mó n se’m va dividir en tres parts, una on vivia jo, l’esclau, sotmès a lleis que només s’havien inventat per a mi i a les
quals, encara, sense jo saber per què, mai no podia correspondre del tot, i després en un segon mó n, infinitament lluny de
mi, on tu vivies, ocupat en el govern, a dictar les ordres i amb la ira perquè no eren obeïdes, i finalment en un tercer mó n,
on les altres persones vivien felices i lliures d’ordenar i d’obeir. Jo era sempre ple de vergonya, perquè o bé obeïa les teves
ordres, i era una vergonya, perquè només valien per a mi, o bé em resistia, i era també una vergonya, perquè com es podia
concebre que te’m resistís, o bé no era capaç d’obeir (…), i això era la pitjor de totes les vergonyes.
Si he introduït des del context social la referència a aquest conflicte del Kafka infant i
adolescent amb el seu pare, i si no tinc cap intenció d’insistir en l’aspecte psicolò gic, és
perquè em sembla que, de psicologia sobre Kafka, no se n’ha fet sinó massa. Tal com ell
mateix deia, «la psicologia és impaciència», una hipò stasi dels variats processos d’una vida
sota la ficció d’un residu anímic, «una prematura ruptura del mètode, un aparent clavar
l’estaca del fet aparent». Val més seguir simplement el curs de la vida activa de Kafka i
assenyalar només els nusos de la fusta, els conflictes dels quals podem documentar que han
format els temes majors de l’obra. Va anar, naturalment, a escoles alemanyes; la primà ria,
de 1889 a 1893, anys durant els quals van néixer les seves tres germanes, Elli (1889), Valli
(1890) i Ottla (1892). Eren freqü ents els combats de carrer amb els nois de les escoles
txeques, en un dels quals va perdre la vista Oskar Baum (1883-1940), que després va ésser
també escriptor i amic íntim de Kafka. De 1893 fins a 1901, el Gymnasium. L’ensenyament
secundari no era tan definidament segregat, però dels 24 nois, un d’ells Kafka, que van fer
plegats el darrer curs, n’hi havia 17 de religió judaica i 7 de catò lics; 22 de llengua
alemanya i 2 de txecs. L’ensenyament era eixarreït, insuficient en les ciències i pedant en
les lletres, però devia ésser eficaç, perquè Klaus Wagenbach, el millor biò graf de Kafka,
troba encara rastres dels llibres de preceptiva escolar a tota la seva obra madura, i sobretot
els atribueix el fet que, fins a l’any crucial de 1912, Kafka només va escriure «descripcions»,
que segons aquella preceptiva eren l’ú nic domini lícit de la prosa: tota la gran literatura
havia d’ésser en vers. Potser cal comptar com una prova de la independència d’esperit de
Kafka el fet que va escriure molt pocs versos. Als dos primers d’un poemet que deu ésser de
1904 hi ha una bona imatge:
I persones, totes vestides,
fan tentines per llicorelles…
El 1896, Kafka va rebre la Bar-mizwah, l’equivalent judaic de la confirmació (i és
significatiu que a les targetes de participació que el seu pare va fer imprimir diu
Confirmation). Però dos o tres anys després ja llegia Darwin i Haeckel, i adoptava un
ateisme bel·ligerant que molt aviat es va combinar amb un socialisme tirant cap a
l’anarquisme. L’any 1900, sembla, va descobrir Nietzsche, i més o menys alhora devia
començar a llegir Schopenhauer. É s el mó n ideolò gic on va romandre fins pels volts de
1910, quan (en part per influència de Max Brod, que coneixia des del 1902, però amb qui va
començar a intimar el 1908) es va anar interessant per la tradició jueva. (A part d’això , va
tenir tota la vida una tirada a adoptar menuts fanatismes i a passar temporades
vegetarianes o teosò fiques.) Un cop acabat l’ensenyament secundari, el conflicte amb el seu
pare no va ésser peculiar de Kafka, sinó el clà ssic de tot jove burgès que vol ésser escriptor:
la tria de la carrera. Va guanyar el pare, i Kafka va estudiar dret, però no pas sense resistir-
s’hi: els dos primers semestres (1901-1902) va fer incursions cap a l’estudi de la química,
de la filologia, de la histò ria de l’art. L’estudi del dret li va ésser un turment (que el 1905 el
va obligar a recloure’s per primera vegada en un sanatori, amb els nervis romputs), potser
redimit només perquè el seu tutor en la preparació per al doctorat va ésser el gran
economista i sociò leg Alfred Weber, que havia arribat a Praga el 1904. É s difícil de saber en
quina mesura Weber el va influir. I és difícil, sobretot, per una raó que afecta tota la
biografia de Kafka: la immensa majoria de tot el que en sabem ens ha estat transmesa per
Max Brod, i Brod és un home molt tancadament literari i religió s, mentre que Kafka tenia
una intel·ligència realista i de registre molt ample. De moltes coses que van interessar
Kafka, sobretot en els ordres del pensament i de la política, Brod o no en va saber mai res o
no s’hi va fixar. É s clar que fó ra indecent de retreure a Brod allò que ha omès i de no agrair-
li tot el que ha preservat, que és molt, però cal tenir ben present que la seva imatge és
parcial. Per exemple, no s’ha descobert fins fa poc (per Klaus Wagenbach) que, durant els
seus darrers anys d’universitat i els primers de després, Kafka va prendre una part molt
assídua en els treballs d’un cercle de fidels a la filosofia de Franz Brentano, orientats per
Anton Marty. Brentano era ja quasi cec i vivia molt retirat, i Kafka no el devia conèixer, però
la seva filosofia, i particularment el seu racionalisme ètic, va deixar ecos per tota l’obra de
Kafka. El primer relat que Kafka considerava madur es titula Das Urteil (El judici), i Urteil és
el terme central del vocabulari tècnic de Brentano. Tornant a Weber, no és gratuït de
suposar que va carregar de llast tècnic el socialisme de Kafka, i que, si més no, Kafka li deu
una bona part de la gran eficà cia que va demostrar, uns quants anys més tard, en la seva
carrera com a inspector de la indú stria.
Kafka es va doctorar pel juliol de 1906. Des d’abril fins al setembre va fer de «redactor» al
despatx del seu oncle Richard Lö wy, l’advocat, i des de l’octubre de 1906 fins al setembre
de 1907 va fer prà ctiques de judicatura, primer en un jutjat civil, després en un de penal.
Les prà ctiques eren obligades per a qui volia exercir com a advocat, però de fet això no era
pas el propò sit de Kafka. Volia anar-se’n de Praga, i és l’època en què «l’oncle de Madrid» li
va ocupar més la fantasia. Però l’oncle no va fer sinó recomanar-lo al representant de les
Assicurazioni Generali a Madrid, i l’u d’octubre de 1907 Kafka es va trobar, sense voler,
empleat a Praga a l’agència d’aquella gran companyia. Les condicions del treball eren
brutals, i, des del punt de vista de Kafka, sobretot perquè no li deixaven gens de temps per a
escriure (una jornada mínima de vuit hores i mitja, l’obligació d’acceptar qualsevol nombre
d’hores suplementà ries no remunerades, una promesa de catorze dies de vacances cada
dos anys, però a la data que millor convingués per al «servei»). El 1908 va trobar la manera
de seguir un curs sobre assegurances obreres, i a finals de juliol va ingressar a l’Arbeiter-
Unfall-Versicherungs-Anstalt, l’organisme estatal d’assegurances contra els accidents del
treball. Allí, la seva jornada de treball s’acabava a les dues de la tarda. I encara, el treball era
responsable i valuó s. Kafka va ésser de seguida designat per al departament més important
de la institució : el de la tècnica de prevenció dels accidents. De fet, la tècnica consistia més
que res a imposar-se als empresaris, dedicats amb la millor tenacitat i la millor astú cia a
burlar les disposicions de seguretat. Kafka feia sovint viatges d’inspecció a les zones
industrials del país, i en conjunt el seu treball era molt semblant al dels «inspectors de
fà briques» del segle XIX anglès, els autors dels llegendaris Blue Books. Els informes de Kafka,
precisos i extensos, eren publicats sovint a l’anuari de la institució , i algunes vegades se li
va encarregar l’informe general sobre la gestió de l’organisme. S’hi poden trobar frases
molt properes a les que reconeixem com a seves:
Els darrers informes havien reeixit a fer callar totes les esperances quant al futur de la nostra institució . La institució no
semblava sinó un cos mort, però encara amb un membre viu: el seu dèficit creixent.
É s potser una llà stima de destruir els contes amb què s’adormen els petits infants de Saint-
Germain-des-Près, però la veritat és que Kafka tocava perfectament de peus a terra, i que la
seva carrera professional (que va durar catorze anys, fins que la malaltia el va obligar a
retirar-se, dos anys abans de morir) va ésser un èxit. Però el punt interessant és que «el
mó n de Kafka», el de la seva literatura, no és cap mó n de somni, sinó precisament el de la
seva experiència, en bona part, professional. Kafka ha estat tan adoptat pels partidaris de
somiar truites, que deu ésser lícit de simplificar per l’altra banda, i de recordar, quant a El
procés, que el Kafka real era un magistrat del tribunal, o en tot cas un advocat defensor, i no
pas l’acusat. Si les assegurances obreres só n avui dia allò que só n, no cal esforçar gaire la
imaginació per a concebre què devien ésser cinquanta anys enrere. Max Brod refereix que
Kafka li deia una vegada, «amb els ulls molt oberts»:
Que modestos que só n aquesta gent… Ens vénen a suplicar. En comptes d’assaltar la institució i de fer-ho tot miques,
vénen i supliquen.
De 1908 fins a l’any de crisi de 1912, Kafka va seguir una rutina regular, però de cap
manera una vida retreta. Vivia amb els seus pares (fins al 1915 no es va decidir a llogar una
cambra independent). Sempre va escriure de nits, i les tardes i els vespres tenia lleure per a
freqü entar els seus amics, que formaven diversos cercles molt distints. Fins, una
temporada, es va divertir relacionant-se amb l’aristocrà cia alemanya. Hi havia,
naturalment, els amics literats. Dels molts escriptors que la Praga de l’època va donar, els
més destacats (Rilke, Werfel, Meyrink) van deixar aviat la ciutat. Però els més propers a
Kafka, Max Brod en primer lloc, hi van romandre. Hi havia, d’altra banda, els cercles del
nacionalisme txec i de l’anarquisme, que molt sovint anaven junts, com en el cas de Jaroslav
Haśek (el futur creador del soldat Schwejk). Kafka va ajudar Haśek a donar existència legal
a una enorme broma, el «Partit del Progrés Moderat dins el Marc de la Llei», el primer
míting del qual es va consagrar a discutir «l’alcoholisme, la prostitució , el darwinisme i el
rei de Bulgà ria». La relació de Kafka amb els anarquistes va ésser molt estreta pels volts de
1909, però després se’n va anar separant. Més important per a ell va ésser un fet casual:
l’hivern de 1911 a 1912, una companyia de teatre ídix, vinguda de Polò nia, va treballar a
Praga. Kafka en va rebre una forta impressió , es va fer molt amic del primer actor, Jizchak
Lö wy, i a través d’ell va tenir el primer contacte amb els «jueus orientals», els jueus que
podríem dir-ne autèntics, submergits dins una comunitat ben diferenciada, amb uns modes
de vida i unes tradicions prò pies i conscients. Des d’aleshores, Kafka es va anar acostant
cada vegada més al judaisme: no precisament a la religió , però en tot cas a un sentiment de
solidaritat i de lleialtat.
Els escrits de Kafka d’abans de 1912 no só n gaire abundants, fins comptant que certament
se n’han perduts. Tret d’alguns petits articles, els conservats só n, per una banda, els
fragments de dos relats llargs inacabats i publicats pò stumament: Descripció d’una lluita
(Beschreibung eines Kampfes, de 1904-1905) i Preparatius de noces a pagès
(Hochzeitsvorbereitungen auf dem Lande, de 1907); d’altra banda, les petites proses que
Max Brod el va persuadir d’aplegar en el seu primer volumet, Contemplació (Betrachtung,
1912).
El 13 d’agost de 1912, Kafka va visitar Brod, per donar-li el manuscrit-de Betrachtung, que
el seu amic havia d’enviar a l’editor. A casa dels Brod s’albergava una invitada, Felice Bauer,
una noia berlinesa. Des d’aquell vespre fins cinc anys després, la relació amb aquella noia
va ésser el centre de la vida de Kafka —però no és pas una relació gens fà cil d’entendre ni
de resumir. Els fets externs só n: que Felice va tornar a Berlín pocs dies després de conèixer
Kafka; que van correspondre assíduament, però sense reveure’s, per espai de més d’un any;
que es van prometre per carta, i que pel maig de 1914 Kafka i els seus pares van anar a
Berlín a formalitzar el prometatge; que Kafka el va trencar dos mesos després; que tots dos
es van reveure, per poc temps, els estius de 1915 i de 1916, i que es van tornar a prometre
pel juliol de 1917; que el 4 de setembre de 1917 Kafka va saber que era tuberculó s, i que
pel desembre va tornar a trencar, definitivament, el prometatge. Potser és millor de
començar observant que l’encontre amb Felice va ocasionar una abundà ncia de
productivitat literà ria, sense cap comparació amb el ritme de Kafka fins aleshores, però que
va durar molt poc, uns tres mesos. En una sola nit, del 22 al 23 de setembre, Kafka va
escriure El judici, el primer conte relativament llarg que va arribar a acabar (publicat el
1913). Els mesos d’octubre i novembre va redactar prà cticament tot el que existeix de la
primera novel·la, El perdut (Der Verschollene; publicada per Brod amb el títol de Amerika,
perquè encara no coneixia les cartes on Kafka l’anomena pel títol), inacabada com les altres
dues posteriors. Kafka en va separar el primer capítol, El fogoner (Der Heizer), i el va
publicar com un conte independent (1913). Del novembre és també La transformació (Die
Verwandlung, publicada el 1915). I, després, Kafka va passar prop de dos anys sense
escriure res (si no és anotacions al seu diari). La segona observació que s’imposa és que
tota aquella creativitat, per enèrgica que fos, no era certament optimista. El judici i La
transformació só n una temptativa per liquidar, amb un brutal atac imaginatiu, el lligam
amb el pare i amb la família (i sembla que la temptativa va reeixir, perquè el tema no torna
a ésser central a cap obra posterior). El perdut ha pogut ésser interpretat per molts crítics
com una obra quasi idíl·lica, però probablement els han enganyat els ecos de Dickens
(Kafka imitava molt deliberadament David Copperfield) i la manca del final, que s’anuncia
ominó s. En tot cas, és significatiu que Kafka va pensar reunir El fogoner i els dos altres
relats en un volum que s’havia de titular Fills. I, cinc anys més tard, Kafka feia saber a Brod
la seva tuberculosi en aquests termes:
«Així no podem continuar», va dir el cervell, i passats cinc anys els pulmons es mostren disposats a ajudar.
No vull, aquí tampoc, fer gaire psicologia, però em sembla obvi que el fet catastrò fic, quant
a impedir que arribés a bon final la relació de Kafka amb Felice Bauer, no va ésser sinó
aquella erupció de vitalitat creadora que l’enamorament li va provocar. Cruament dit, Kafka
va descobrir-se el talent i la força realitzadora, i se’n va tornar avar: sabia o creia saber que
casar-se volia dir deixar d’escriure. El diari ho diu ben clar. I una altra cosa, molt més
curiosa, que el diari revela, és que Kafka pensava en la noia molt poc en termes d’amor, i
molt obsessivament en termes de matrimoni. No pas cercant el matrimoni com una
comoditat, sinó tot al contrari: veient-hi un desafiament que ell s’havia de fer a ell mateix,
un espantó s compromís per a comprovar si era capaç de plantar cara a la vida i de suportar
tot el pes de la realitat. Una apuntació diu:
La dona, o dit potser amb més precisió , el matrimoni, és el representant de la vida amb què t’has de confrontar.
I una altra:
El celibat i el suïcidi se situen en un mateix pla de la coneixença, però de cap manera el suïcidi i la mort del mà rtir: el
matrimoni i la mort del mà rtir potser sí.
Kafka va triar el suïcidi, però amb penediments. L’any 1913 se’l va passar desesperat, sense
poder escriure, i fugint de Felice. El curt viatge que va fer a l’estiu, com era el seu costum de
cada any, el va dur a Ità lia. Per una extravagant coincidència sarcà stica (car un dels seus
motius majors per a voler-se casar era el desig de tenir fills), sembla que mentre era a
Berlín per a prometre’s amb Felice li va néixer un fill, l’existència del qual va ignorar
sempre (mort quan tenia set anys, abans que ell): era d’una noia suïssa que Kafka havia
conegut a Ità lia, rica i independent, i que no s’hi va voler lligar a través del fill. I, un cop
trencat el prometatge, va esclatar una segona època de productivitat, que va durar uns sis
mesos, tota la segona meitat de l’any 1914. El resultat en va ésser El procés i el conte que és
potser el millor de tots els seus: A la colònia penal (In der Strafkolonie, publicat el 1919). A
la colònia penal va ésser escrit a començaments d’octubre, i em sembla evident que, dins la
mesura que és lícit d’atribuir sentits concrets a les imatges de Kafka, la «colò nia penal» és la
guerra, que havia esclatat dos mesos abans. Kafka es devia mirar l’atrocitat col·lectiva com
una mena d’exteriorització de les seves obsessions, de la dialèctica de la culpabilitat que
aleshores el fascinava. Gustav Janouch conta que, uns quants anys després, parlant-li del
suïcidi de Georg Trakl (que es va matar davant l’horror de la primera batalla a què va
assistir), Kafka li deia:
Tenia massa fantasia… Per això no va poder suportar la guerra, que va ésser un resultat, abans que res, d’una monstruosa
manca de fantasia.
Sigui com sigui, és més raonable d’interpretar A la colònia penal com una al·legoria de la
guerra, que no pas (segons una mena de tò pic que tothom repeteix) com una profecia del
nazisme: la gent d’ara tendeix a creure que tot va començar abans-d’ahir, fins la ferocitat.
Quant a El procés, no és pas aquest el lloc per a interposar una interpretació davant el
lector. D’altra banda, el llibre és prou clar, només que s’eviti el simplisme romà ntic de
llegir-lo com la histò ria d’un innocent perseguit. El protagonista, Josef K., és realment
culpable. ¿De què? D’ésser massa innocent, d’ésser millor que tots els altres personatges, i
de saber-ho i de tenir-ne l’orgull fins al darrer moment (quan no es decideix a agafar ell el
ganivet dels botxins, i quan mor amb un crit de vergonya perquè mor). Un apò leg curt de
Kafka manifesta el raonament (Sobre les figures):
Molts es queixen que les mà ximes dels savis mai no só n sinó figures, però que no s’apliquen a la vida de cada dia, que és
l’ú nica que tenim. Quan el savi diu: «Vés enllà », no vol pas dir que hem de passar a l’altra banda, cosa que després de tot
encara podríem fer si el resultat valgués la pena, sinó que parla d’un enllà de llegenda, d’una cosa que no sabem i que ell
mateix no pot pas assenyalar més de prop, i que aquí, doncs, no ens pot ajudar per res. Prò piament, totes aquestes figures
no volen dir sinó que l’inaferrable és inaferrable, i això ja ho sabíem. Però allò amb què ens esforcem cada dia só n altres
coses.
Aleshores n’hi va haver un que va dir: «¿Per què us resistiu? Si seguíssiu les figures, us tornaríeu figures vosaltres
mateixos, i així us veuríeu alliberats de l’esforç de cada dia».
Un altre va dir: «Aposto que això també és una figura».
El primer va dir: «Has guanyat».
El segon va dir: «Sí, però , per desgrà cia, només en sentit figurat».
El primer va dir: «No, en realitat: figuradament has perdut».
Dins la moralitat, la moralitat és real, i ens allibera de la sordidesa de cada dia: però si la
humanitat és sò rdida, la moralitat és figurada dins la humanitat, i és un alliberament fictici,
o sigui la culpa pitjor. É s un tema clà ssic del segle XIX (en Dostoievski, per exemple), i Kafka
no és pas un gran escriptor perquè n’ha extremat la paradoxa, sinó perquè ha sabut teixir
una imatge ú nica amb tots els fils de la seva experiència on veia la paradoxa realitzada, i
perquè alhora permet de destriar-los i d’identificar-los un per un. Enumerar ara els que
arribo a reconèixer és precisament el que no crec poder-me permetre, però he d’anotar un
parell de punts que la traducció , inevitablement, esborra. Que la «senyoreta Bü rstner» és
Fräulein Bürstner i, al manuscrit de Kafka, només «F. B.», les inicials de Felice Bauer. Que el
nom de l’advocat, Huld, vol dir «grà cia». Que el nom del comerciant, Block, és un nom eslau,
però molts alemanys el confonen amb el nom jueu, Bloch. Que el primer raig del manuscrit
descrivia l’assemblea del tribunal «com una reunió socialista».
Kafka no va ésser mobilitzat per a la guerra, perquè el van classificar com a funcionari
«imprescindible». El 1915 i el 1916 va escriure molt poc, però des de finals de 1916 fins al
juny de 1917 va anar escrivint amb regularitat contes, la majoria dels quals van compondre
el volum Un metge rural (Ein Landarzt, publicat el 1919). Però , segons Brod, la seva angoixa
s’anava exasperant, i sembla que pensava cada vegada més allistar-se com a voluntari. En
comptes d’això , es va refugiar en el segon i ja esmaperdut prometatge amb Felice. Quan van
constatar la seva tuberculosi, va haver de demanar una llicència del treball, però es va
negar a ingressar en un sanatori. Va passar el darrer hivern de la guerra, al camp, amb la
seva germana preferida, Ottla, que s’havia encarregat de l’administració d’una finca per
fugir del pare (amb qui s’entenia pitjor encara que Franz). L’estiu de 1918 va reprendre el
treball, però el va haver de tornar a deixar l’hivern segü ent, i des d’aleshores va alternar les
estades al camp amb períodes de treball cada vegada més curts, fins que el 1922 es va
retirar definitivament. L’estiu de 1919 es va tornar a prometre, amb una altra noia, Julie
Wohryzek, i va ésser l’ocasió de la topada darrera i més violenta amb el seu pare. Julie era
filla del sagristà d’una sinagoga, i per al vell Kafka casar-se amb una noia com aquella volia
dir baixar de classe i perdre el resultat de tot l’esforç per allunyar-se de la condició de jueu.
El pare va vèncer una vegada més, però la venjança de Franz va ésser la cèlebre «carta» de
novembre de 1919. I després, per una altra de les sinuositats del destí que fan que la vida
de Kafka s’assembli tant a una fantasia seva, va ésser els darrers anys, quan era ja un
agonitzant, que va tenir les dues relacions amoroses més realitzades, i amb les dones de
millor qualitat, de tota la seva vida. La primera, Milena Jesenskà (cal accentuar els dos noms
a la primera síl·laba, com tots els mots txecs), era escriptora, i havia traduït alguns contes
de Kafka. A començaments de 1920 el va visitar a Meran, on ell reposava, i la relació dels
dos va ésser freqü ent a l’estiu i a la tardor segü ents, durant el darrer període llarg que ell
va passar a Praga. Però Milena era casada i, encara que el seu matrimoni feia temps que era
un fracà s, no volia, per compassió , deixar el seu marit, que vivia a Viena. El 1921 el van
passar separats (és l’època quan Kafka li va adreçar la majoria de les cartes), i pel maig de
1922 es van veure per darrera vegada. Sembla que és entre gener i setembre d’aquest any
que Kafka va escriure la seva darrera i també incompleta novel·la, El castell (Das Schloss),
on Brod veu una transposició de la relació amb Milena (en el personatge de Frieda, que
abandona K. per tornar al mó n del Castell).
L’estiu de 1922, Kafka va coincidir, al poblet de Mü ritz, amb una colò nia de vacances d’un
pensionat berlinès per a nens jueus. Entre les professores hi havia una noia de vint anys,
Dora Dymant, jueva «oriental», de família cassídica (la branca de la tradició hebrea amb la
qual Kafka sentia més afinitats). Quan la colò nia va tornar a Berlín, Kafka va seguir Dora, i
des del setembre va viure amb ella. Però , l’hivern de 1923-24, Berlín era el pitjor lloc
d’Europa per a un home sense salut. Era el moment més terrible de la inflació , no hi havia
manera de procurar-se ni menjar ni carbó , i Kafka no ho va resistir. Pel març, Brod el va
anar a recollir i se’l va endur a Praga. Però a casa dels seus pares Kafka no podia tenir la
companyia de Dora, i el mes d’abril el van traslladar a Viena. Va morir el 3 de juny. Poc
després va sortir el darrer volum que havia preparat per a la impremta, Un artista
dejunador (Ein Hungerkünstler).
2
É s prou sabut que els manuscrits inèdits de Kafka van passar a mans de Max Brod, que
Kafka havia demanat que fossin tots destruïts, i que Brod no ho va fer, sinó que els ha anats
publicant a partir de 1925, començant per El procés. La decisió de Brod ha estat sovint
discutida en uns termes perfectament inadmissibles, perquè só n perfectament ximples: uns
termes en què a ningú no se li acudiria de discutir la decisió d’August, de no destruir
l’Eneida tal com Virgili havia demanat. Però és que tothom es pensa entendre els motius de
Virgili, i saber que eren només la dignitat literà ria i la voluntat que el pú blic no li conegués
una obra inacabada, i en canvi, a Kafka, se li han atribuït no sé pas quins motius estranys. La
veritat és que el mateix Brod hi té una part de culpa, perquè sempre ha tendit a presentar
Kafka com una mena de redemptor religió s, i no com el que era: un escriptor molt hà bil i
molt conscienció s. Però n’hi ha prou de comparar les obres publicades per Kafka i les
inèdites per a tranquil·litzar la consciència més retorta. Els motius de Kafka eren en efecte
artístics: tots els escrits inèdits, o bé só n inacabats (les novel·les, i uns quants contes
començats poc abans de morir), o bé só n molt inferiors a les obres publicades. Així, doncs,
¿Brod va obrar bé o no? Tot depèn de l’interès que s’atribueixi a Kafka, però sembla ben
clar que al mó n hi ha moltes persones que no voldrien pas renunciar a haver llegit El
perdut, El procés i El castell.
Fa uns quants anys, de totes maneres, que l’atac contra Brod tira per un altre camí. Se
l’acusa d’haver editat Kafka malament, d’haver deturpat el text i sol·licitat la interpretació .
¿Què n’hem de creure? Una cosa evident és que Brod no és pas un filò leg, i que fins és una
de les persones menys capaces de fer-se’n: és romà ntic i confú s i raona per associacions i
analogies, i extreure dades precises de la seva biografia és un treball criptogrà fic ben
angunió s. Però la poca traça filolò gica i la falsificació d’un text só n dues coses molt
diferents, i no hi ha pas cap raó per a creure que Brod hagi passat de la primera a la segona.
Friedrich Beissner, el gran editor de Hö lderlin, ha comparat un text original de Kafka amb
la versió de Brod, i el seu resultat, si bé ha d’irritar un lector de l’original, no ha de desficiar
gens el d’una traducció . Fa l’efecte que Brod s’ha limitat, més aviat cà ndidament, a «corregir
la gramà tica». Sovint, Kafka «feia faltes», en part segurament perquè volia, i en part perquè
era de Praga i tots els alemanys de Praga en feien moltes. Per exemple, el mestretites
alemany insisteix que trotzdem només pot ésser una conjunció coordinant (equivalent a
«malgrat això »), i quan Kafka l’usa com a subordinant (equivalent a «malgrat que»), Brod la
reemplaça per un obwohl, que és la subordinant que dó na bo al mestretites. Tot plegat, res
que una traducció pugui recollir.
Una cosa que afecta fins les traduccions, en canvi, és la qü estió de la divisió de les novel·les
en capítols, i de l’ordre dels capítols. Malcolm Pasley ha avançat els resultats del seu
examen del manuscrit d’El castell, que és a la Bodleian Library d’Oxford, i só n més aviat
alarmants. Ara, per a El procés (el manuscrit del qual té encara Brod), sembla que la divisió
és ben bé de Kafka, i que només l’ordre és discutible. S’han suggerit diverses solucions
diferents de la de Brod, però el mal és que, segons Brod, el manuscrit indica, per a certs
capítols, l’enllaç amb el capítol precedent, si bé mai no ha precisat quins capítols só n. El
benefici de tot dubte, doncs, cal concedir-lo a Brod. Jo diria, per exemple, que el capítol «El
bastonejador» ha de seguir immediatament el de «Primer interrogatori», però potser el
manuscrit és concloent en aquest cas. He conservat, doncs, l’ordre de Brod, i m’he limitat a
treure la numeració dels capítols, cosa que és segur que no ve de Kafka.
A partir de la segona edició (1935), Brod va unir al seu text un apèndix de fragments i de
variants. Aquell apèndix correspon només en part al de l’edició que avui publiquem. El
primer text del present apèndix, Un somni, és evidentment un tros d’El procés, però va ésser
publicat pel mateix Kafka, com un text independent, dins el volum Un metge rural (també hi
havia un altre retall, Davant la llei, que és l’apò leg que el capellà conta al capítol «A la
catedral»). Els cinc fragments segü ents, procedeixen de l’apèndix de Brod, però n’he
eliminat un de molt curt i massa frà gil per a resistir una traducció . Les variants, les he
omeses totes, tret d’una que m’ha semblat prou consistent. Cap dels títols dels fragments,
després de Un somni, no és de Kafka. Els passatges entre claudà tors só n ratllats al
manuscrit.
Potser puc afegir alguns mots sobre la traducció . Kafka no és pas difícil de traduir; però , si
he de jutjar per les traduccions franceses, representa una constant temptació a corregir-lo.
Si hagués sentit aquesta temptació , hauria provat de resistir-la, però la veritat és que ni tan
solament l’he sentida. Kafka és enormement repetidor, però no tinc res a objectar a les
repeticions. Parodia constantment l’estil administratiu, i la seva parò dia em fa grà cia. É s
molt cò mic, i no sé veure que una obra «seriosa» no hagi de fer riure. La literalitat ha estat
l’article de la meva fe, i si, per exemple, he conservat la manera alemanya de marcar
tipogrà ficament el dià leg (amb cometes i no amb guionets i apartats), és perquè m’ha
semblat que Kafka juga molt deliberadament amb els blocs massissos dels parà grafs, unes
aclaparadores llesques d’un atestat de gendarme.
GABRIEL FERRATER
 L’ARREST. CONVERSA AMB LA SENYORA GRUBACH.
DESPRÉS LA SENYORETA BÜRSTNER
Algú devia haver escampat mentides contra Josef K., del moment que no havia fet res de
mal i que un bon matí van anar a arrestar-lo. Vivia a dispesa a casa de la senyora Grubach, i
la cuinera, que cada dia li portava l’esmorzar pels volts de les vuit, aquell matí no va
comparèixer. Era el primer cop que allò passava. K. es va esperar encara una estona, i sense
aixecar el cap del coixí veia la vella a la finestra de la casa del davant, i la vella l’aguaitava
amb una curiositat que no era pas el seu costum. Per fi, desconcertat i alhora afamat, K. va
trucar el timbre. De seguida es va sentir un cop a la porta i va entrar un home mai no vist a
la casa. Era prim però robust, i portava un vestit negre molt cenyit, que semblava un vestit
de viatge perquè tot eren plecs i butxaques i sivelles i botons i un cinturó , de manera que
feia una impressió de cosa molt prà ctica encara que no es veia gaire clar per a què podia
servir. «¿Vostè qui és?», va preguntar K., posant-se mig dret al llit. Però l’home no va fer cas
de la pregunta, com si la seva presència fos una cosa amb què calia comptar, i no va oposar
sinó : «¿Ha trucat?». «L’Anna m’ha de portar l’esmorzar», va dir K., i va provar, de moment
sense dir res i refiant-se de l’observació i de la reflexió , de descobrir qui dimoni era aquell.
Però l’home no es va exposar gaire a la seva mirada. Se’n va tornar a la porta i la va mig
obrir per dir a algú que evidentment es trobava tocant a l’altra banda: «Vol que l’Anna li
porti l’esmorzar». Una mica de riure es va aixecar a l’altra cambra, però no se sentia clar si
més d’una persona hi prenia part. El foraster no s’hi podia haver informat de res que no
hagués sabut abans, però va transmetre a K., com si fos una notificació : «É s impossible».
«No en volia saber d’altra», va dir K., i va saltar del llit i es va posar de pressa els pantalons.
«Tinc ganes de saber quina mena de gent se m’ha ficat aquí al costat, i m’agradarà de veure
com s’ho farà la senyora Grubach per a donar-me explicacions d’aquesta molèstia». Encara
no ho havia acabat de dir que ja es va adonar que no hauria d’haver parlat, perquè en certa
manera significava reconèixer al foraster un dret d’inspecció , però en aquell moment no li
va semblar que fos un punt important. Ara, el foraster justament s’hi va agafar, car li va dir:
«¿No li sembla que li convindria més de quedar-se aquí?». «Ni em convé de quedar-me aquí,
ni em sembla convenient que vostè em parli sense haver-se’m presentat». «Jo ho deia amb
bona intenció », va dir el foraster, i ell mateix li va obrir la porta. A la cambra del costat, on
K. va fer una entrada més lenta que no hauria volgut, a primer cop d’ull tot semblava si fa
no fa igual que el vespre abans. Era la sala d’estar de la senyora Grubach, i en aquella
cambra atapeïda de mobles, de cobertors, de porcellanes i de fotografies potser hi havia
aquell matí una mica més d’espai, però de moment un no se n’adonava, tant menys que el
canvi principal consistia en la presència d’un home assegut vora la finestra oberta, amb un
llibre a les mans, del qual aleshores va aixecar la mirada. «Vostè no hauria hagut de sortir
de la cambra! I doncs, ¿que no li ho ha dit, Franz?». «Sí, i vostè, ¿què hi pinta?», va dir K., i va
apartar la vista d’aquella nova coneixença per mirar l’anomenat Franz, que s’havia quedat
al peu de la porta, i després va tornar a fixar-se en l’altre. Per la finestra oberta es veia altre
cop la vella, que amb una curiositat innegablement senil s’havia mudat també de finestra,
per no perdre’s res de l’espectacle. «Ara sí que la senyora Grubach em sentirà », va dir K., i
va fer un moviment com per deseixir-se d’aquells dos homes que tanmateix li eren ben
lluny, i va voler continuar avançant. «No», va dir el de vora la finestra, i va llançar el llibre
damunt una tauleta i es va aixecar. «Vostè no se’n va, està arrestat». «En fa ben bé cara, això
sí», va dir K., i després va preguntar: «¿I per què, si es pot saber?». «La nostra atribució no
és pas de dir-li-ho. Torni-se’n a la seva cambra i esperi’s. S’ha instruït l’expedient, i a vostè
se l’informarà de cada cosa al seu moment. I consti que ja faig massa de parlar-li així,
amablement. Però confio que ningú no ens escolta sinó Franz, i ell també s’ha saltat les
ordenances i s’ha lligat massa amb vostè. Si en tot té tanta sort com amb els guardes que li
han tocat, no cal que es desesperi». K. va anar per asseure’s, però aleshores es va adonar
que en tota la sala no hi havia cap seient sinó la cadira vora la finestra. «¿Vol veure com li
fem entendre que va de veres?», va dir Franz, i li va venir prop seguit de l’altre. Aquest,
sobretot, sobrepujava considerablement K., i de tant en tant li aplanava l’espatlla amb la
mà . Tots dos van toquejar la camisa de dormir de K. i li van dir que s’hauria d’acostumar a
una camisa molt pitjor, però que li guardarien aquella camisa i tota la roba interior, i que si
el cas es resolia favorablement la hi tornarien. «Val més que ens ho deixi tot a nosaltres que
no pas que ho dipositi al magatzem», van dir, «perquè, per començar, al magatzem tot
sovint hi ha pèrdues, i a més allí ho subhasten tot al cap d’un temps determinat, sense
mirar si l’expedient s’ha clos o no. I no vulgui saber com es poden allargar aquests
processos, sobretot des de fa una temporada! A la llarga, no cal dir que li donarien
satisfacció del producte de la venda, però per començar ja hauria estat poca cosa, perquè la
subhasta no se l’enduu qui més ofereix amb la mà aixecada sinó qui més ofereix de sotamà ,
i després l’experiència demostra que el producte d’una subhasta es va fonent, quan roda
pels calaixos i passen els anys». K. s’ho escoltava distret, allò que per a ell tenia preu no era
pas el seu dret a disposar dels objectes que pogués encara posseir. Molt més important li
semblava de fer-se una idea clara de la seva situació , però amb aquella gent al davant no
sabia ni reflexionar, mentre a cada moment la panxa del segon policia (perquè, ¿què eren,
sinó policies?) se li encastava com en un gest cordial, però sempre que mirava enlaire veia
una cara eixuta i tota ossos amb un nas gran i tort, que no feia gens de joc amb aquella
cò rpora grassa, i per damunt seu aquella cara s’entenia amb l’altre guarda. ¿Quina mena de
gent eren? ¿De què li parlaven? ¿De quina autoritat eren agents? Tanmateix, K. vivia en un
Estat constitucional, pertot regnava la pau, totes les lleis eren vigents, ¿qui gosava tirar-se-
li a sobre dins el seu mateix domicili? Ell es decantava sempre a prendre-s’ho tot pel bon
costat, a no creure el pitjor fins que es produïa, i a no amoïnar-se pel futur encara que tot
fos amenaça. Però no li semblava una manera d’encarar aquell cas. Ben cert que es podia
creure que tot era una broma, una broma pesada, que els companys del banc li havien
organitzat per motius que ells se sabien, potser perquè era el dia que ell feia trenta anys;
ben cert que tot podia ser, potser només calia que trobés la manera de riure als nassos
d’aquells guardes i ells també riurien; potser no eren sinó un parell de bastaixos
arreplegats a qualsevol cantonada; en feien força la cara. Però no: aquella vegada, i
precisament el primer cop de veure el guarda Franz, K. s’havia resolt a no renunciar ni al
més mínim avantatge que pogués tenir damunt aquella gent. Que després vinguessin a dir-
li que s’havia pres malament una broma no era pas el perill que a K. li feia por, i en canvi es
recordava massa bé (i això que normalment la seva propensió no era d’escarmentar) de
certes ocasions, ben mirat no gaire importants, en les quals ell s’havia distingit dels seus
amics perquè, amb una plena consciència i sense ni la més petita consideració de les
conseqü ències possibles, s’havia comportat sense cautela i n’havia sortit castigat. Calia no
tornar-hi, almenys aleshores, i, si tot era una comèdia, ell en faria com els altres.
Encara tenia llibertat. «Permetin», va dir, i de pressa va lliscar per entremig dels dos
guardes cap a la seva cambra. «Sembla que té enteniment», va sentir dir darrere seu. Dins
la cambra va có rrer a estirar els calaixos de l’escriptori, i s’ho va trobar tot en un ordre
perfecte, però precisament la documentació personal que cercava, de tan excitat, no la va
poder trobar de cop. Per fi va trobar el permís de la bicicleta i ja se n’anava a presentar-lo
als guardes, però ben mirat el document li va semblar massa insignificant, i va regirar fins a
trobar la partida de naixement. Quan tornava a la sala, es va obrir la porta oposada i la
senyora Grubach va anar per entrar. Només es va veure un instant, perquè tot just va
reconèixer K. es va desconcertar visiblement, es va excusar i va desaparèixer, posant una
cura exagerada a tancar la porta. «Entri, entri», és tot el que K. havia tingut temps de dir. I
es va trobar plantat al mig de la cambra amb els papers a les mans, mirant encara la porta
que no es tornava a obrir, fins que el va esverar un crit dels guardes, asseguts a la tauleta
vora la finestra oberta i enfeinats (K. se’n va adonar aleshores) a menjar-se-li l’esmorzar.
«¿Per què no ha entrat?», va preguntar. «No pot», va dir el guarda més alt. «Vostè està
arrestat». «¿Però com és possible que jo estigui arrestat? ¿Só n maneres de fer un arrest?».
«Ja hi tornem a ser», va dir el guarda, mentre sucava una llesca de pa amb mantega dins el
pot de la mel. «No podem donar explicacions». «Me les hauran de donar», va dir K. «Aquí
tenen la meva documentació , i ara presentin-me la seva, començant per l’ordre d’arrest».
«Déu meu!», va dir el guarda. «Vejam si no hi haurà manera que vostè es conformi amb la
seva situació i que plegui d’entestar-se a burxar-nos, a nosaltres, quan segurament no té en
tot el mó n cap persona que li estigui més a la vora!». «Hi pot pujar de peus», va dir Franz, i
en comptes de dur-se a la boca la tassa de cafè que aguantava va fixar en K. una llarga
mirada, que segurament era significativa però que no s’entenia gens. Sense proposar-s’ho,
K. es va deixar embolicar en un dià leg de mirades amb Franz, fins que va poder desplegar
els seus papers i dir: «Aquí tinc la documentació ». «I nosaltres, ¿què n’hem de fer?», va
cridar aleshores el guarda alt. «Dó na més trasbals que una criatura. ¿Què s’ha cregut, amb
el seu procés? Per mi, se’l pot fotre al cul, però va servit si es pensa que l’enllestirà
discutint-nos a nosaltres, els guardes, de documentacions i d’ordres d’arrest. Nosaltres som
al capdavall de l’escalafó , i amb prou feines entenem en documentacions. L’ú nic que volem
saber del seu cas és que ens paguen perquè el vigilem deu hores el dia. Som persones
manades, però ens sobra senderi per a comprendre que la superioritat, les jerarquies que
ens tenen a les seves ordres, no manen un arrest així com així, i que abans s’informen molt i
molt bé del què i de les causes i de qui és el pres. D’equivocacions, no n’hi ha. L’autoritat del
nostre cos, per tot el que n’he vist, i encara jo només n’he vist els graus de més avall, no és
pas d’aquelles que van a espiar on hi ha la culpa entre la població , sinó que, tal com la llei
mana, la culpa la crida i aleshores ens fa venir, a nosaltres els guardes. La llei és això . ¿Per
on podria ficar-s’hi una equivocació ?». «No sé res d’aquesta llei», va dir K. «Pitjor per a
vostè», digué el guarda. «Em penso que só n vostès que se l’han empescada», i K. hauria
volgut esmunyir-se ell mateix dins els pensaments dels guardes, i torçar-los a favor seu o
acomodar-s’hi. Però el guarda el va rebutjar dient: «Prou que se’n sentirà ». Franz hi va
intervenir: «Fixa-t’hi, Willem, confessa que no sap res de la llei, i per altra banda sosté que
és innocent». «Tens tota la raó , però no li farà s entendre res», va dir l’altre. K. no va insistir.
Pensava: «No té solta que em deixi despistar encara més per la xerrameca d’aquests
manobres desgraciats: ells mateixos confessen que no só n pas altra cosa. Al capdavall,
parlen de coses que no só n capaços d’entendre. No anirien tan segurs si no fossin tan
estú pids. Quatre paraules amb una persona del meu nivell m’aclariran molt més que si
perdo hores enraonant amb aquests». Va donar uns quants tombs, amunt i avall, per l’espai
lliure de la sala. Davant per davant veia la vella, que havia arrossegat fins a la finestra un
home encara més vell que ella i l’agafava per la cintura. K. va pensar que ja s’havia donat
prou en espectacle. «Presentin-me al seu superior immediat», va dir. «Quan ell ho vulgui, no
pas abans», va respondre el guarda que s’anomenava Willem. «I li aconsello», va afegir,
«que se’n torni a la seva cambra, que s’hi estigui ben quiet i que esperi què es decidirà
sobre vostè. Li aconsellem que no s’enervi amb cabò ries inú tils: concentri’s, que aviat li
caldrà tenir les facultats ben senceres i esforçar-se-les molt. Nosaltres ens hem franquejat
amb vostè, i vostè no ens ha tractat com ens mereixíem. Ha perdut de vista que nosaltres,
posant-nos cadascú al seu lloc, si ens comparem amb vostè encara li passem al davant
perquè tenim llibertat, que no és pas poca cosa. Però deixem-ho có rrer, i si ens dó na diners
li pujarem una mica d’esmorzar del cafè d’aquí davant».
Sense respondre à l’oferiment, K. es va estar uns moments quiet. Potser aquells dos, si obria
la porta de la peça de més enllà o fins i tot la porta del rebedor, no gosarien impedir-li-ho, i
potser la millor solució de tot l’afer seria de provocar una crisi. Però potser se li tirarien a
sobre, i un cop es veiés a terra hauria perdut envers ells tota la superioritat que en certa
manera encara conservava. Va preferir doncs la solució segura, la que el curs natural de les
coses portaria, i se’n va tornar a la seva cambra sense que ni ell ni els guardes diguessin cap
més paraula.
Es va deixar caure damunt el llit i va agafar de la tauleta de nit una poma molt bonica, que
el vespre abans s’havia reservat per a l’esmorzar. Ara era tot l’esmorzar, i sense cap dubte
molt millor, segons va sentir en clavar una primera gran mossegada, que l’esmorzar que la
grà cia dels guardes li hauria obtingut del sò rdid cafè de baix. Es trobava bé i tenia
confiança, i, encara que aquell matí faria falta al banc on treballava, el seu cà rrec era
relativament alt i li fó ra fà cil d’excusar l’absència. ¿Li convindria de descobrir l’excusa
veritable? S’ho va proposar. Si no se’l creien, cosa ben comprensible en un cas com aquell,
podria prendre com a testimonis la senyora Grubach o els dos vells del davant, que
aleshores devien fer camí per mudar-se altre cop de finestra. K. es va estranyar o, més ben
dit, li va fer estrany des de la manera de raonar dels guardes, que l’haguessin empès dins la
seva cambra i l’haguessin deixat sol allí, on es podia suïcidar deu vegades sense obstacle. É s
clar que de seguida va raonar a la seva manera, i va considerar quina possible raó tindria
per a fer-ho. ¿Potser perquè a la cambra del costat hi havia aquells dos subjectes que se li
havien menjat l’esmorzar? Hauria estat tan poca-solta de suïcidar-se que, encara que ho
hagués volgut fer, la manca de solta li ho hauria impedit. Si els guardes no fossin tan
evidentment pobres d’intel·ligència, s’hauria pogut suposar que ells havien seguit el mateix
raonament per persuadir-se que no hi havia perill a deixar-lo sol. I si els venia de gust, que
l’espiessin, i veiessin com obria l’armariet de la paret, on desava un bon aiguardent, i com
se’n servia primer una copeta en comptes de l’esmorzar, i després en destinava una segona
copeta a donar-se cor, però això només com a previsió per si, cas ben improbable, en
tingués necessitat.
I aleshores una crida que li venia de la sala el va esglaiar tant que les dents li van petar
contra la copa. «L’inspector el demana!», va sentir. Però el surt es devia només a l’espetec
del crit, un podaller espetec militar com mai no hauria cregut que entrés dins el registre del
guarda Franz. L’ordre mateixa li semblava molt benvinguda. «Per fi!», va cridar com a
resposta, i va tancar l’armariet i es va precipitar a la sala. Hi va trobar, drets, els dos
guardes, que com si fos la cosa més natural del mó n el van fer recular a empentes dins la
cambra. «¿Que s’ha tornat boig?», cridaven. «Presentar-se davant l’inspector en mà nigues
de camisa! El faria bastonejar, i a nosaltres de passada!». «Això passa de mida, no em
toquin!», va cridar K., ja aculat a l’armari de la roba. «Si m’arrenquen del llit, ¿què es
pensen?, ¿que sortiré vestit de jaqué?». «No hi ha res a fer», deien els guardes, que a cada
crit de K. es tornaven tots quiets, gairebé entristits, cosa amb la qual el posaven en estat de
confusió o com si diguéssim a punt de recobrar l’enteniment. «Cerimò nies ridícules!», va
murmurar encara, però va agafar una jaqueta que hi havia damunt una cadira i la va aixecar
un moment amb les dues mans, com si l’oferís al judici dels guardes. Ells van bellugar el
cap. «Ha d’ésser una jaqueta negra», van dir. K. va llençar la jaqueta per terra i va dir, i ni ell
mateix no sabia en quin sentit ho deia: «Però si encara no som a la sessió principal!». Els
guardes van somriure, però van tornar a la seva: «Ha d’ésser una jaqueta negra». «Si
serveix perquè fem més via, no hi tinc cap inconvenient», va dir K., i va obrir ell mateix
l’armari, va cercar llargament entre els molts vestits que hi havia, i va triar el seu millor
vestit negre, un jaqué amb un tall de cintura que havia fet gairebé sensació entre els seus
coneguts. Va treure també una camisa neta, i va començar a vestir-se curosament. El seu
pensament secret era la il·lusió que ja s’havia sortit una mica amb la seva d’accelerar les
coses, només perquè els guardes havien oblidat de forçar-lo a banyar-se. Els observava de
cua d’ull, no fos cas que se’n recordessin encara, però no cal dir que no se’ls va acudir,
mentre en canvi Willem no es va descuidar pas d’enviar Franz a donar part a l’inspector
que K. es vestia.
Un cop vestit del tot, va haver de travessar, amb Willem que el seguia a tocar, la sala buida,
per a passar a la cambra segü ent, que ja presentava oberta de bat a bat la porta de dues
fulles. K. tenia ben present que, des de no feia gaire, ocupava aquella cambra una tal
senyoreta Bü rstner, una mecanò grafa que sortia molt d’hora cap a la seva feina i que
retirava molt tard, i ella i K. es pot dir que no s’havien parlat sinó quan se saludaven de
passada. La tauleta de nit de vora el seu llit, l’havien portada al mig de la cambra perquè fes
de taula oficinesca, i darrere s’hi asseia l’inspector. Encreuava les cames i repenjava un braç
al respatller de la cadira.
En un racó de la cambra, drets, tres joves examinaven les fotos que la senyoreta Bü rstner
tenia clavades en un estor penjat a la paret. A la balda de la finestra oberta, hi penjava una
brusa blanca. A la finestra del davant, s’hi retrobaven el vell i la vella, però formaven una
reunió més nombrosa, car darrere seu, pujant molt més que ells, hi havia un home en
mà nigues de camisa i espitregat, que amb els dits s’estirava i es recargolava una barba roja
i punxeguda. «¿Josef K.?», va preguntar l’inspector, potser només per atreure les
esbarriades mirades de K. i fixar-les. K. va fer que sí amb el cap. «M’afiguro que, a vostè, els
esdeveniments d’aquest matí l’han sorprès molt», va preguntar l’inspector, mentre amb les
dues mans anava canviant de lloc els pocs objectes que hi havia damunt la tauleta de nit,
l’espelma amb la capsa de cerilles, un llibre i un coixinet d’agulles, com si fossin coses que
hagués de fer servir per al seu interrogatori. «É s clar que sí», va dir K., i el va guanyar el
benestar de trobar-se per fi davant una persona raonable i de poder-hi discutir el seu cas.
«É s clar que m’han sorprès, però no es pot dir que m’hagin sorprès del tot». «¿Que no l’han
sorprès del tot?», va preguntar l’inspector, i va posar l’espelma al centre de la tauleta de nit,
amb les altres coses agrupades al voltant, «Potser vostè m’interpreta malament», va afegir
K. apressat. «Vull dir…», i aleshores K. es va interrompre i va cercar amb els ulls una cadira.
«Suposo que em puc asseure», va preguntar. «No és pas el costum», va respondre
l’inspector. «Vull dir», va declarar K. sense fer més pauses, «que naturalment he tingut una
gran sorpresa, però quan un ha passat trenta anys en aquest mó n i se les ha hagudes de
campar sol, tal com m’ha tocat a mi, un està endurit contra les sorpreses i no se les pren a la
valenta. Molt menys la d’aquest matí». «¿Per què, molt menys la d’aquest matí?». «No vull
pas dir que em penso que tot plegat és una broma, perquè veig prou clar que les
disposicions que s’han hagut de prendre só n massa complexes. Hi hauria de prendre part
tot el personal de la dispesa, i a més tots vostès, i per una broma això passa de mida. De
manera que no vull pas dir que és una broma». «Té tota la raó », va dir l’inspector, i va
inspeccionar quantes cerilles hi havia dins la capsa. «Però per altra banda», va continuar
dient K., i s’adreçava a tothom i fins i tot hauria volgut que es giressin aquells tres de les
fotos, «però per altra banda l’afer no pot tampoc ésser gaire important. Trec aquesta
conclusió del fet que estic acusat, però que no puc descobrir ni la més petita culpa de què
se’m pugui acusar. Tanmateix això és també secundari; la qü estió fonamental és de saber
de qui em ve l’acusació . ¿Quina autoritat instrueix l’expedient? Vostès, ¿só n funcionaris?
Cap no porta uniforme, si no és que vulguem dir-ne uniforme d’aquest vestit de vostè», i es
va girar cap a Franz, «però tal com jo el veig és més aviat un vestit de viatge. Sobre aquest
punt exigeixo explicacions clares, i estic segur que un cop aclarides les coses podrem dir-
nos el més cordial adéu». L’inspector va tornar a deixar la capsa de cerilles damunt la taula.
«Vostè es troba en un greu error», va dir. «En l’afer seu, aquests senyors i jo hi tenim molt
poc paper, i més li diré, no en sabem prà cticament res. Podríem dur els uniformes més
reglamentaris de la nació , i el cas de vostè no es tornaria pas gens més serió s. I consti que
de cap manera no puc notificar-li que està acusat, o més ben dit, que no sé pas si ho està .
Vostè es troba arrestat, això sí, i jo no sé res més. Potser els guardes han xerrat alguna altra
cosa, però sap?, era xerrameca, li ho dic jo, i no en parlem més. Però encara que no responc
a les seves preguntes, una cosa li puc aconsellar, i és que, en comptes de pensar tant en
nosaltres i en el que li passarà , pensi una mica més en vostè mateix. I no ens atabali tant
amb el sentiment de la seva innocència, perquè perjudica la impressió , val a dir que no del
tot dolenta, que vostè fa en termes generals. En conjunt, més li valdria de no enraonar tant.
Gairebé tot el que ha dit fins ara ho hauríem pogut comprendre, encara que només hagués
dit dues paraules, per la seva manera de comportar-se, i per altra banda no só n pas coses
que li facin gaire favor».
K. va clavar en l’inspector uns ulls com unes taronges. I doncs, ¿que s’havia de deixar
engegar lliçons de mestretites per un home potser més jove que ell? ¿Que li havien de
retreure la seva franquesa? ¿I s’havia d’acontentar de no saber ni el motiu del seu arrest ni
qui l’havia disposat? Es va excitar fins a cert punt, es va passejar amunt i avall, cosa que
ningú no li va privar, s’estirava els punys de la camisa, es palpava la pitrera, s’allisava els
cabells, i es va plantar darrere d’aquella colla de tres i va dir: «É s un disbarat», i ells se li
van girar de cara i el van mirar acollidors però seriosos, i per fi es va aturar altre cop
davant la tauleta de l’inspector. «El fiscal Hasterer és un bon amic meu», va dir, «¿que li puc
telefonar?». «Naturalment», va dir l’inspector, «però no veig pas quina solta tindria, si no és
que vostè li hagi de parlar d’algun afer privat». «¿Quina solta?», va cridar K., més
esmaperdut que indignat. «¿On vol fer cap, vostè? ¿Em demana solta a mi, quan m’ha ficat a
casa la histò ria més poca-solta que he vist a la vida? É s un cas que clama al cel. De primer
aquests senyors se’m tiren a sobre, i ara s’asseuen aquí ben frescos o s’estan drets a mirar
com vostè em vol fer passar la corda fluixa. I doncs, ¿encara li sembla que no té prou solta,
de telefonar a un fiscal quan se suposa que m’han arrestat? Endavant les atxes, no
telefono». «I ara», va dir l’inspector, i amb la mà assenyalava el rebedor on hi havia el
telèfon, «per favor, telefoni, telefoni». «No, ja no vull fer-ho», va dir K., i es va acostar a la
finestra. A la del davant encara hi havia aquella colla, però va semblar que perdien una mica
la calma d’espectadors, quan van veure que K. guaitava per la seva finestra. Els vells van
voler anar-se’n, però l’home del darrere els va tranquil·litzar. «Allí n’hi ha més que s’ho
miren», va cridar K. molt fort a l’inspector, assenyalant enfora amb l’índex. «Lluny, els
d’aquí dalt!», va cridar després. Aquells tres es van enretirar de seguida unes quantes
passes, els vells fins al punt d’amagar-se darrere l’home, que els cobria amb la seva cò rpora
i, a jutjar pels seus moviments de boca, deia alguna cosa que la distà ncia no permetia
d’entendre. Però no van desaparèixer del tot, i feia l’efecte que només esperaven l’instant
de poder tornar a la finestra sense cridar l’atenció . «Quins tafaners desconsiderats!», va dir
K., girat altre cop endins. L’inspector hi estava potser d’acord, segons a K. li va semblar
percebre de cua d’ull. Però era igualment possible que no hagués sentit res, perquè premia
la tauleta amb una mà ben estesa i semblava que comparava la llargà ria dels dits. Els dos
guardes seien damunt un bagul guarnit amb un cobertor i es refregaven els genolls. Els tres
joves s’havien plantat amb les mans als flancs i badaven. Tot era quiet com dins una oficina
oblidada. «Bé, senyors», va cridar K., i per un moment li va semblar que era ell qui se’ls
havia de carregar tots a coll i portar-los on fos, «a jutjar per la cara que fan, aquest afer meu
ha quedat enllestit. Só c del parer que ens valdrà més de no capficar-nos sobre la justificació
o la manca de justificació amb què han obrat, i que ens estrenyem les mans i que donem a la
histò ria un acabament conciliatori. Si vostès só n del mateix parer, aleshores, amb molt de
gust…», i es va acostar a la taula de l’inspector i va allargar la mà . L’inspector va aixecar els
ulls, es va mossegar els llavis i va mirar la mà estesa. K. no deixava de pensar-se que
l’inspector la hi estrenyeria. En comptes de fer-ho es va aixecar, va agafar un barret fort
rodó que hi havia damunt el llit de la senyoreta Bü rstner, i se’l va posar amb molt de
compte i amb les dues mans, tal com un fa quan s’emprova barrets nous. «Que aviat que ho
té tot arreglat!», deia a K. «¿A vostè li sembla que hem de donar a la histò ria un acabament
conciliatori? No, no, per aquest camí no farem res. Amb la qual cosa per altra banda no li
vull pas dir que s’hagi de desesperar. No, no en té cap motiu. Es troba arrestat, res més. La
meva obligació era de donar-li’n part; ja ho he fet i ja he vist com s’ho prenia. Amb tot això
n’hi ha prou per avui i podem dir-nos adéu, però que consti: només provisionalment.
Suposo que ara té la intenció d’anar-se’n al banc». «¿Al banc?», va preguntar K., «m’ha
semblat entendre que em trobava arrestat». K. ho preguntava amb una certa insolència, car,
per bé que la seva encaixada no havia estat corresposta, sobretot d’ençà que l’inspector
s’havia posat dret, se sentia més i més deslligat de tota aquella gent. Hi jugava. Si se
n’anaven, es proposava de có rrer-los al darrere fins a la porta del carrer i d’oferir-los que se
l’enduguessin pres. Per això va repetir: «¿Com podria anar-me’n al banc, si estic arrestat?».
«¿Ara em surt amb això ?», va dir l’inspector, que ja havia arribat a la porta, «vostè no m’ha
entès gens. Sí que es troba arrestat, però això no l’ha de privar pas d’exercir la seva
professió . Tampoc no li ha de fer cap nosa per a la seva manera de viure habitual».
«Aleshores, estar arrestat no és gens greu», va dir K., i es va acostar a l’inspector. «Mai no
he estat del parer que ho fos», va dir aquest. «Doncs no sembla pas que fos gaire necessari
de venir-me a notificar l’arrest», va dir K., i es va acostar encara més. Els altres també
s’havien acostat. Tots estaven aplegats en un petit espai vora la porta. «Era la meva
obligació », va dir l’inspector. «Una obligació idiota», va dir K., inflexible. «Potser sí», va
respondre l’inspector, «però ara no és hora que perdem el temps discutint d’aquesta forma.
Jo he donat per suposat que vostè se’n volia anar al banc. Però , des del moment que vol els
punts sobre totes les is, afegiré que no el forço pas a anar al banc, que només he donat per
admès que vostè hi volia anar. I a fi de donar-li tota mena de facilitats, i que la seva arribada
al banc cridi l’atenció tan poc com es pugui, he fet venir aquests tres senyors, col·legues
seus, i els he posats a la seva disposició ». «Com?», va cridar K., i va mirar els tres individus
tot parat. Aquells tres tan sense carà cter, tan anèmics, tan joves, que la memò ria només li
guardava formant un grup indistint davant les fotos, eren realment empleats del seu banc,
col·legues no, això era dir massa i mostrava una llacuna a l’omnisciència de l’inspector,
però no es podia negar que eren empleats subalterns del banc. ¿Com era possible que a K. li
hagués passat per alt? Tant l’havien absorbit l’inspector i els guardes, que no havia conegut
aquells tres! El Rabensteiner enravenat amb les mans com pèndols, el ros Kullich d’ulls
enfonsats, i Kaminer amb el somriure inaguantable, produït per una crò nica rampa
muscular. «Bon dia», va dir K. al cap d’un cert temps, i va estrènyer les mans dels tres
individus que se li inclinaven correctament. «No els havia coneguts. Bé, ara ens n’anirem
tots a treballar, ¿no els sembla?». Els empleats van assentir somrients i plens de zel, com si
tot el temps no haguessin fet sinó esperar-ho, però quan K. es va adonar que li mancava el
barret, que s’havia quedat a la seva cambra, van có rrer tots tres l’un darrere l’altre a
buscar-lo, cosa que era prou per a indicar que es trobaven una mica violents. K. no es va
moure i els va mirar com passaven per les dues portes obertes, i el darrer era naturalment
l’indolent de Rabensteiner, que només havia engegat un trot tot elegant. Kaminer li va
donar el barret, i K. es va haver de recordar expressament, cosa que per altra banda tot
sovint se li feia necessà ria dins el banc mateix, que el somriure de Kaminer no era pas
deliberat, més que més que de cap manera no li hauria estat possible de somriure
deliberadament. Després, al rebedor, la senyora Grubach, que no feia pas gaire cara de
sentir-se culpable, va obrir la porta de l’apartament perquè sortís tothom, i K. li va mirar,
tal com feia sovint, la veta del davantal, que s’enfonsava fins a una tan innecessà ria
profunditat dins el seu cos revingut. A baix K., amb el rellotge a la mà , es va decidir a agafar
un taxi, per no augmentar innecessà riament el retard, que ja era de mitja hora. Kaminer va
có rrer cap a la cantonada a buscar el cotxe, i els altres dos es veia clar que feien tot el que
podien per distreure K., fins que de sobte Kullich va assenyalar la porta de la casa del
davant, per on tot just sortia l’homenà s de la barba roja i, una mica desconcertat de primer
moment pel fet que es deixava veure de cos sencer, reculava i es repenjava a la paret. Els
dos vells devien baixar encara les escales. K. es va irritar que Kullich li hagués assenyalat
l’home, que ell ja havia vist abans, i que fins i tot havia esperat. «No se’l miri!», va llançar,
sense adonar-se com feia estrany que algú s’adrecés en aquell to a homes independents.
Però tampoc no va caldre cap explicació , perquè en aquell moment va arribar el cotxe, hi
van pujar i van arrencar. Aleshores K. es va recordar que no s’havia fixat com se n’anaven
l’inspector i els guardes, o sigui que l’inspector li havia tapat els tres empleats, i
successivament els empleats l’inspector. Tot allò no demostrava gaire presència d’esperit, i
K. es va fer el propò sit de vigilar-se més en aquell respecte. Tanmateix, encara es va girar
enrere sense voler i es va decantar enfora del cotxe, per guaitar si no podria encara veure
l’inspector i els guardes. Però de seguida es va tornar a girar i es va repapar cò modament al
racó , sense haver ni tan sols fet la provatura de cercar ningú . Encara que no ho aparentava,
precisament aleshores li hauria agradat que li parlessin, però aquells tres semblaven de
sobte cansats; Rabensteiner mirava cap a la dreta del cotxe, Kullich cap a l’esquerra, i
només Kaminer li posava a la disposició la seva ganya somrient, sobre la qual, per
desgrà cia, la pietat impedia de fer cap broma.
Aquella primavera, K. havia agafat el costum de passar els vespres de tal manera que, un
cop acabada la feina, sempre que encara li era possible (perquè la majoria dels dies es
quedava a l’oficina fins a les nou), feia una petita passejada sol o amb altres empleats, i
després se n’anava a una cerveseria on seia, usualment fins a les onze, amb una tertú lia de
senyors la majoria vells. Però també es donaven excepcions en aquell programa, quan per
exemple el director del banc, que apreciava molt la seva capacitat de treball i la confiança
que s’hi podia posar, convidava K. a donar un tomb amb auto o a sopar a la seva torre. A
més a més, un cop la setmana K. anava a casa d’una certa senyoreta que es deia Elsa, la qual
treballava de cambrera de bar de nit i fins tard a la matinada, i de dia rebia totes les visites
al llit.
Aquell vespre però (el dia havia passat de pressa, entremig de molta feina urgent i de
moltes felicitacions d’aniversari, honroses i amicals), K. volia tornar-se’n de seguida a casa.
Tot el dia, a cada petita pausa de la feina, hi havia pensat. Sense entendre’s ell mateix ben
bé, li semblava que els incidents del matí havien portat un gran desori a tota la casa de la
senyora Grubach, i que precisament ell hi feia falta per a restaurar l’ordre. Però un cop
l’ordre restaurat, tot rastre dels incidents s’eliminaria i tot reprendria el seu curs d’abans.
Dels tres empleats, en particular, no hi havia res a témer; ja s’havien tornat a enfonsar dins
la gran massa del personal del banc, i no s’hi remarcava cap canvi. K. els havia cridats
sovint al seu despatx, un per un o alhora, sense cap altre fi sinó d’observar-los, i sempre els
havia pogut deixar anar tranquil.
Quan, a dos quarts de deu del vespre, va arribar davant la casa on vivia, es va topar a la
porta del carrer amb un xicot, que s’estava eixancarrat i fumava una pipa. «¿Vostè qui és?»,
va preguntar de seguida K. i va acostar la cara a la del xicot, perquè dins la penombra de
l’entrada no s’hi veia gaire. «Só c el fill del porter, per servir-lo», va respondre el xicot, que
es va treure la pipa de la boca i es va enretirar a una banda. «¿El fill del porter?», va
preguntar K., i amb el bastó picava impacient a terra. «¿El senyor desitja alguna cosa? ¿Vol
que cridi el pare?». «No, no», va dir K., i a la seva veu hi havia un to indulgent, com si el xicot
hagués comès alguna malifeta però ell li ho perdonés. «Molt bé», va dir després i va
continuar endavant, però abans de pujar l’escala encara es va girar.
Hauria pogut anar-se’n directe a la seva cambra, però com que volia parlar amb la senyora
Grubach li va anar a trucar a la porta. La dona sargia una mitja, asseguda davant la taula on
hi havia tot un munt de mitges velles. Nervió s, K. es va excusar d’entrar tan tard, però la
senyora Grubach el va rebre amb molta amabilitat i no va voler ni sentir parlar d’excuses,
va dir que ell seria tothora ben rebut, que prou sabia que ella el tenia pel seu millor
rellogat, el més apreciat. K. va fer el tomb de la cambra amb els ulls, i tot havia tornat a
l’estat d’abans, i ja s’havien endut la vaixella de l’esmorzar que al matí hi havia damunt la
tauleta vora la finestra. «Les mans de les dones fan molta feina sense soroll», va pensar ell,
que per la seva banda potser hauria pogut trossejar la vaixella allí mateix, però certament
no hauria estat capaç d’endur-se-la. Es va mirar la senyora Grubach amb una mena
d’agraïment. «¿Per què treballa fins tan tard?», va preguntar. Seien tots dos costat per
costat, i de tant en tant K. enfonsava les mans dins el munt de les mitges. «Hi ha molta
feina», va dir ella, «tot el dia em dec als rellogats, i, si vull endreçar les coses meves, només
em queden els vespres». «Avui li dec haver donat molta feina de més a més». «¿Com
s’entén?», va dir ella, una mica més interessada, i va descansar les mans a la falda. «Em
refereixo als homes que hem tingut aquest matí». «Ah, allò », va dir ella, tornant a la seva
calma, «no m’ha donat pas cap mica de feina». K., sense dir res, se la va mirar com es posava
altre cop a sargir la mitja. Fa cara d’estranyar-se que jo en parli, va pensar, fa cara de no
trobar bé que li’n parli. Motiu de més per a fer-ho. Només tinc una vella amb qui en puc
parlar. «Bé li ha d’haver donat feina», va dir, «però no es repetirà mai més». «No, no es pot
repetir mai més», va dir ella, confortadora, i va adreçar a K. un somriure gairebé doloró s.
«¿Ho diu sincerament?», va preguntar K. «Sí», va dir ella més baixet, «però el principal és
que vostè no s’hi amoïni massa. Passen tantes coses, en aquest mó n! Miri, senyor K., ara que
vostè em parla amb tanta confiança, li puc confessar que he escoltat una mica darrere la
porta, i que els guardes també m’han contat unes quantes coses. La felicitat de vostè està en
joc, després de tot, i li asseguro que a mi m’importa molt, potser més que no m’escau,
perquè al capdavall només só c la dispesera. Bé doncs, he sentit unes quantes coses, però
mentiria si li digués que só n coses gaire greus. No. É s clar que l’han arrestat, però no pas
com s’arresta un lladre. Quan un es veu arrestat com un lladre, sí que és una mala cosa,
però aquest arrest… A mi em fa l’efecte que és una cosa sà via, dispensi’m si dic bestieses,
em fa l’efecte que és com una cosa sà via, que jo és clar que no l’entenc, però que tampoc no
l’hem d’entendre».
«No és pas cap bestiesa, senyora Grubach, això que vostè diu, o en tot cas jo só c almenys del
mateix parer, però vaig més lluny i tinc un judici més sever que vostè, i en comptes de
considerar-ho com una cosa sà via, jo considero que és no res. M’han agafat de sorpresa, vet
aquí. Si, de seguida que m’he despertat, no hagués perdut l’esma perquè l’Anna no entrava, i
m’hagués llevat i sense fer cas de ningú que em sortís al pas hagués vingut a trobar-la a
vostè, i si per una vegada, posem per cas, hagués esmorzat a la cuina i li hagués encomanat
a vostè que em portés la roba de la cambra, en una paraula, si jo m’hagués comportat com
una persona entenimentada, no hauria passat res més, i tot el que ha succeït s’hauria ofegat
de bon principi. Però és que estem tan poc preparats! Al banc, per exemple, estic ben
preparat, allí sí que no em podria passar res de semblant, allí tinc un ordenança
exclusivament al meu servei, a la taula, davant els meus ulls, tinc el telèfon exterior i el
telèfon interior, sempre entra gent, clients i empleats, però sobretot és que em trobo ficat
dins la continuïtat del treball i tinc sempre el cap clar, allí fins i tot em divertiria de veure’m
encarat amb un cas així. Be, ara ja só n coses passades i en realitat no tenia ganes de parlar-
ne més, només volia sentir el parer de vostè, el parer d’una dona de seny, i he tingut una
gran satisfacció de veure que ens entenem. Però ara m’ha de donar la mà , una entesa així
s’ha de reforçar amb una estreta de mans».
¿I si no em donés la mà ? L’inspector no me l’ha donada, pensava ell, i es mirava la dona
d’una manera diferent d’abans, posant-la a prova. Ella es va aixecar perquè ell també
s’havia aixecat, i es trobava una mica cohibida perquè no tot allò que K. havia dit se li havia
fet comprensible. Com a conseqü ència de la seva cohibició va dir una cosa que no volia pas
dir i que no era gens oportuna. «No s’ho prengui tan a la valenta, senyor K.», va fer amb una
veu llagrimosa, i naturalment descuidant-se de donar-li la mà . «No sabia pas que m’ho
prenia tan a la valenta», va dir K., de sobte cansat i veient el poc preu de totes les enteses
amb aquella bona dona.
Quan era vora la porta, va preguntar encara: «¿Que és a casa, la senyoreta Bü rstner?». «No»,
va dir la senyora Grubach, i va embolicar aquella eixuta informació amb un somriure de
simpatia comprensiva per bé que retardada. «É s al teatre. ¿Li vol alguna cosa? ¿Vol que jo li
ho transmeti?». «Oh no, només volia dir-li quatre paraules». «No sé pas a quina hora
tornarà . Quan se’n va al teatre, acostuma a retirar tard». «No té gens d’importà ncia», va dir
K., i ja es girava amb el cap acotat per travessar la porta i sortir. «Només me li volia excusar
d’haver fet ú s de la seva cambra, aquest matí». «No cal pas que ho faci, senyor K., vostè té
massa consideracions. La senyoreta no sap res de res, aquest matí havia sortit molt d’hora, i
ara s’ho ha trobat tot ben endreçat, miri-s’ho vostè mateix». I va obrir la porta de la
senyoreta Bü rstner. «Grà cies, ja me la crec», va dir K., però va entrar per la porta oberta. La
lluna lluïa quieta dins la cambra fosca. En la mesura que s’hi veia, tot semblava en efecte
endreçat, i ni tan sols hi havia la brusa penjant a la balda de la finestra. Feia impressió com
es dreçaven els coixins del llit, mig exposats a la llum de la lluna. «La senyoreta retira tard
molt sovint», va dir K., i es va mirar la senyora Grubach com si ella en fos responsable. «La
gent jove só n així», va dir la senyora Grubach en un to d’excusa. «É s clar, és clar», va dir K.,
«però se’n pot fer un gra massa». «I ben fà cil que és», va dir la senyora Grubach, «no sap
quina raó té, senyor K. Miri, potser ara mateix ve a tomb. Que consti que no vull dir cap mal
de la senyoreta Bü rstner, que és una bona noia i me l’estimo molt, amable, com cal, i
puntual i treballadora; tot això per a mi val molt, però una cosa s’ha de reconèixer, i és que
hauria de tenir més orgull, de ser més retreta. Aquest mes, ja me l’he trobada dues vegades
per carrers poc transitats, i sempre anava amb un senyor diferent. Per a mi és molt violent,
i no en parlaria mai amb ningú sinó amb vostè, és la puríssima veritat, senyor K., però ,
sabent-me molt de greu, vindrà un dia que n’hauré de parlar cara a cara amb aquesta
senyoreta. I també hi ha unes quantes cosetes més que em fan malpensar». «S’equivoca de
mig a mig», va dir K., amb una ira que gairebé no podia amagar, «i veig ben clar que m’ha
entès malament el que he dit de la senyoreta; jo no tirava pas per aquest camí. I la previnc
expressament que no té cap dret a dir res a la senyoreta. Tot ho ha vist malament; jo conec
molt bé la senyoreta, i no hi ha cap mica de veritat en tot això que vostè em conta. Ara,
potser em passo de la ratlla, jo no só c ningú per a privar-la de fer res. Digui el que vulgui.
Bona nit». «Senyor K.», va dir la senyora Grubach suplicant, i va empaitar K. fins a la seva
porta, que ja tenia oberta, «li asseguro que encara no tinc pensat de dir res a la senyoreta,
abans m’hi miraré molt i veuré si surten altres coses, vostè és l’ú nica persona amb qui m’he
descansat de tot el que sabia. Al capdavall, em penso que una fa favor a tots els rellogats,
quan malda per tenir la dispesa neta. Jo només vaig perquè no ens entri la brutícia». «Que
no ens entri la brutícia!», va cridar encara K. per l’escletxa de la porta. «Si vol tenir la
dispesa neta, el primer que li toca és de treure’m a mi». I aleshores va tancar la porta, i ja no
va fer cas d’uns trucs febles que va sentir.
En canvi, com que no tenia gens de son, va decidir d’estar-se despert i d’aprofitar l’ocasió
per a descobrir quan tornaria la senyoreta Bü rstner. Potser encara s’ho podria fer venir bé,
ni que l’hora no fos gens adequada, per a dir-li quatre paraules. Acotat a la finestra, tancava
els ulls cansats, i un moment va pensar fins i tot a castigar la senyora Grubach i a convèncer
la senyoreta Bü rstner que deixessin tots dos alhora la dispesa. Però de seguida ho va trobar
brutalment exagerat, i fins i tot va sospitar d’ell mateix, que no portés de cap de mudar-se
per culpa dels incidents d’aquell matí. Res no hauria estat més ximple, i sobretot més inú til
i menyspreable.
Quan en va tenir prou de guaitar el carrer buit, es va ajeure al canapè, deixant una mica
oberta la porta que donava al rebedor per poder veure de seguida des d’allí tothom que
entrava al pis. Fins pels volts de les onze s’hi va estar ajagut, sense moure’s, fumant un
cigar. Però aleshores no es va poder aguantar més, i va fer unes quantes passes pel rebedor,
com si amb allò pogués apressar l’arribada de la senyoreta Bü rstner. No la desitjava pas
particularment, ni tan sols arribava a afigurar-se-la amb precisió , però volia parlar-li i
l’irritava que, amb la seva vinguda tardana, portés també desfici i desordre a l’acabament
d’aquell dia. Era culpa d’ella que ell no hagués sopat i que hagués renunciat també a visitar
Elsa, tal com aquell dia tocava. Però encara es podia rescabalar de les dues coses alhora,
només que se n’anés al bar on l’Elsa servia.
Ho havia de fer, un cop enllestida la conversa amb la senyoreta Bü rstner.
Eren dos quarts de dotze ben tocats, quan es van sentir passos al replà . K. es passejava
amunt i avall, capficat, pel rebedor com si fos la seva mateixa cambra, i es va acuitar a
passar darrere la seva porta. Era la senyoreta Bü rstner que arribava. Va tremolar mentre
tancava el pis, i es va estrènyer un xal de seda que li cobria les menudes espatlles. Passat un
moment, hauria entrat dins la seva cambra, on tanmateix K. no es podia pas introduir a
mitjanit.
Calia doncs que li parlés aleshores, però per mala sort s’havia descuidat d’encendre
l’electricitat a la seva cambra, de manera que si sortia de la cambra fosca faria la impressió
que li havia parat una emboscada, o si més no l’espantaria. Sense saber què fer i com que no
podia perdre temps, va xiuxiuejar per l’escletxa de la porta: «Senyoreta Bü rstner». Es va
sentir amb un to de prec, no pas de crida. «¿Que hi ha algú , aquí?», va preguntar la
senyoreta Bü rstner, mirant amb els ulls tots oberts. «Só c jo», va dir K., i va fer unes quantes
passes endavant. «Ah, el senyor K.!», va dir la senyoreta Bü rstner somrient, «bona nit», i li
va donar la mà . «Voldria parlar un instant amb vostè, ¿em permet de fer-ho ara?». «Ara?»,
va preguntar la senyoreta Bü rstner, «¿cal que sigui ara? Fa una mica estrany, ¿no li
sembla?». «Des de les nou que l’espero». «Ah, però jo era al teatre, no en sabia pas res, de
vostè». «El motiu del que li vull dir no s’ha presentat fins avui mateix». «No, si en principi
no hi tinc res en contra, només que no m’aguanto dreta de cansament. Val més que entri un
parell de minuts a la meva cambra. Aquí no podem enraonar de cap de les maneres,
despertaríem tothom, i encara em sabria més greu per a nosaltres que per a ells. Esperi’s,
encenc el llum a la meva cambra, i després apagui el llum d’aquí». K. ho va fer, i encara es va
esperar fins que la senyoreta Bü rstner el va cridar de la seva cambra en veu baixa.
«Assegui’s», va dir ella i li va assenyalar l’otomana; però per la seva banda va restar dreta
vora la columna del llit, malgrat tot aquell cansament de què havia parlat, sense ni treure’s
el barret, que era petit però ornat amb una superabundà ncia de flors. «I doncs, ¿què vol? Li
asseguro que tinc curiositat». Es va encreuar una mica de turmells. «Potser em dirà », va
començar K., «que l’afer no era pas prou urgent per a parlar-ne ara, però …». «No m’escolto
mai els preà mbuls», va dir la senyoreta Bü rstner. «Tinc doncs la feina més fà cil», va dir K.
«Avui de bon matí, en certa manera per culpa meva, la seva cambra ha estat una mica
trasbalsada, i ha estat obra d’uns estranys contra la meva voluntat, i tanmateix per culpa
meva, tal com he dit. É s d’això que volia presentar-li excuses». «¿La meva cambra?», va
preguntar la senyoreta Bü rstner, i va examinar K. en comptes de la cambra. «Tal com li
dic», va afirmar K., i per primera vegada l’un va mirar els ulls de l’altre. «Quant a la manera
com això s’ha produït, no cal que hi gastem paraules». «Però si és el punt realment
interessant!», va dir la senyoreta Bü rstner. «No», va dir K. «Bé», va dir la senyoreta
Bü rstner, «jo no vull tafanejar secrets, si vostè insisteix que no m’interessa, no li ho
discutiré pas. Les excuses que m’ofereix, les accepto amb molt de gust, sobretot en vista
que no descobreixo cap rastre de trasbals». Amb les mans obertes a la cintura, va donar el
tomb de la cambra. Es va aturar davant l’estor de les fotos. «Però no, miri!», va cridar.
«M’han esbarriat totes les fotografies! É s odió s. De manera que algú se m’ha ficat sense
permís a la cambra». K. va fer que sí amb el cap i per dins va maleir l’empleat Kaminer, que
no se sabia mai reprimir aquell neci bellugueig sense finalitat. «É s una cosa ben curiosa», va
dir la senyoreta Bü rstner, «que ara em vegi obligada a prohibir-li una cosa que vostè mateix
s’hauria hagut de prohibir, i és d’entrar dins la meva cambra quan jo no hi só c». «Però
senyoreta», va dir K., i es va acostar també a les fotos, «ja li he explicat que no só c pas jo qui
m’he pres llibertats amb les seves fotografies; però com que vostè no s’ho creu, he de
reconèixer que la comissió instructora s’ha fet acompanyar per tres empleats del banc, i
n’hi ha un, que el faré expulsar a la primera ocasió , que deu haver toquejat les fotos. Sí, ha
vingut una comissió instructora», va afegir K., veient que la senyoreta se’l mirava
interrogadora. «¿Per a vostè?», va preguntar la senyoreta. «Sí», va respondre K. «On s’és
vist!», va cridar la noia rient. «I doncs», va dir K., «¿és que vostè creu que só c innocent?».
«Home, innocent…», va dir la noia, «no em vull pas comprometre en un instant a un judici
que qui sap quines conseqü ències pot tenir; després de tot jo no el conec, i un delinqü ent
ha d’haver fet una cosa greu, perquè li engeguin a sobre tota una comissió instructora. Però
si a vostè l’han deixat en llibertat, o en tot cas jo el veig massa tranquil perquè es pugui
haver escapat de la presó , sembla que no deu haver comès cap delicte gros». «Sí», va dir K.,
«però la comissió podria haver descobert que só c innocent, o potser no tan culpable com
s’havia suposat». «Naturalment, és una altra possibilitat», va dir la senyoreta Bü rstner amb
l’atenció ben desperta. «Ja ho veu», va dir K., «vostè no té gaire experiència de les coses dels
tribunals». «No, no en tinc», va dir la senyoreta Bü rstner, «i molt sovint ho lamento, perquè
jo ho voldria saber tot, i justament els afers dels tribunals m’interessen moltíssim. ¿Oi que
un tribunal té un atractiu molt especial? Però els meus coneixements en aquest aspecte
s’eixamplaran aviat, perquè el mes que ve començo a treballar de secretà ria en un despatx
d’advocat». «Quina sort», va dir K., «aleshores em podrà ajudar una mica en el meu procés».
«Bé podria ser», va dir la senyoreta Bü rstner, «¿i doncs per què no? M’agrada de fer servir
els meus coneixements». «Per això ho he dit de bona fe», va assegurar K., «o si més no amb
la mitja bona fe amb què vostè ho ha dit. Per a fer-hi intervenir un advocat, l’afer és massa
insignificant, però un conseller podria ser molt bé que em fes falta». «Sí, però si he de fer de
consellera, hauré de saber de què es tracta», va dir la senyoreta Bü rstner. «Vet aquí el mal»,
va dir K., «que jo mateix no ho sé». «Així doncs, tot ha estat parar-me una burla», va dir la
senyoreta Bü rstner, excessivament decebuda. «No veig quina necessitat hi havia de triar les
altes hores de la nit per a enredar-me». I es va allunyar del racó de les fotos, on havien
passat tant de temps plegats. «De cap de les maneres, senyoreta», va dir K., «no faig cap
broma. ¿Per què no em vol creure? Tot el que sé, li ho he dit. Fins i tot més que no sé,
perquè no es tractava pas d’una comissió instructora; però com que no sé com dir-ne
l’anomeno així. No s’ha fet cap instrucció de res, només m’han arrestat, però eren una
comissió ». La senyoreta Bü rstner es va asseure a l’otomana i va riure altre cop. «¿I com ha
anat la cosa?», va preguntar. «Ha estat esgarrifó s», va dir K., però en aquell moment no hi
pensava, perquè el captivava del tot la visió de la senyoreta Bü rstner, que descansava la
cara en una mà i repenjava el colze al coixí de l’otomana, mentre amb l’altra mà s’acariciava
a poc a poc el costat. «Això és massa general», va dir. «¿Què, és massa general?», va
preguntar K. Després hi va caure i va preguntar: «¿Vol que li mostri com ha anat?». Es volia
bellugar, però no se’n volia anar. «Estic molt cansada», va dir la senyoreta Bü rstner. «Com
que ha tornat tan tard», va dir K. «I ara per acabar em fa retrets! Me’ls mereixo, perquè no
l’hauria d’haver deixat entrar. Tampoc no n’hi havia cap necessitat, s’ha demostrat prou».
«Era molt necessari, ara ho veurà », va dir K. «¿Em permet que m’endugui la tauleta de nit
de vora el llit?». «I ara, quin acudit!», va dir la senyoreta Bü rstner. «É s clar que no li ho
permeto!». «Aleshores, no li puc mostrar com ha anat», va dir K., excitat, com si li fessin un
dany sense mesura. «Oh, si sense això no tindríem la representació , pot passejar la tauleta
tant com vulgui», va dir la senyoreta Bü rstner, i al cap d’un moment va afegir amb una veu
més feble: «Estic tan cansada, que permeto coses que no estan bé». K. va posar la tauleta al
mig de la cambra i s’hi va asseure al darrere. «Vostè s’ha d’imaginar exactament la
col·locació dels personatges, és molt interessant. Jo só c l’inspector, allí al bagul hi ha dos
guardes asseguts, al racó de les fotos tres joves s’estan drets. A la balda de la finestra, hi
penja, sigui dit de passada, una brusa blanca. I ara comença l’acció . No, que m’he descuidat
de mi mateix. El personatge més important, que só c jo, és aquí, davant la tauleta.
L’inspector s’asseu amb tota la barra, una cama sobre l’altra, el braç aquí penjant-li del
respatller, un podall de primera. I ara sí que comencem de veres. L’inspector em crida com
si m’hagués de despertar, fa un crit que retruny, i ho sento molt però , si li ho vull fer
comprendre, també he de cridar; de totes maneres l’ú nica cosa que crida és el meu nom».
La senyoreta Bü rstner, que s’ho escoltava somrient, es va posar l’índex davant la boca per
prevenir que ell cridés, però no hi va ser a temps. K. havia entrat massa dins el seu paper, i
va fer un crit lent de: «Josef K.!», certament no pas tan fort com havia amenaçat, però
tanmateix prou fort perquè la crida, un cop tallada amb brusquedat, fes l’efecte que
s’apilotava un instant abans d’escampar-se per la cambra.
Aleshores es va sentir trucar a la porta de la peça veïna, amb cops forts, secs i regulars. La
senyoreta Bü rstner es va tornar pà l·lida i es va posar una mà damunt el cor. K. es va astorar
molt, justament perquè va tardar una estona a poder pensar en res sinó en els incidents del
matí i en la noia davant qui els representava. Encara no s’havia refet que va saltar cap a la
senyoreta Bü rstner i li va agafar la mà . «No tingui por», va xiuxiuejar, «jo m’encarrego
d’arreglar-ho tot. ¿Però qui pot ser? Aquí al costat només hi ha la sala, i ningú no hi dorm».
«No», va xiuxiuejar la senyoreta Bü rstner a l’orella de K., «des d’ahir hi dorm un nebot de la
senyora Grubach, un capità . No hi ha cap altra cambra lliure. Jo tampoc no me’n recordava.
¿Però per què havia de llançar un crit així? Que desgraciada que em sento!». «No en té cap
motiu», va dir K., i quan ella es va deixar caure altre cop damunt els coixins, li va besar el
front. «Fora, fora», va dir ella, i es va redreçar de seguida, «vagi-se’n d’aquí, vagi-se’n, ¿què
s’ha proposat, que no comprèn que ell escolta a la porta, que ho sent tot? Com em turmenta,
vostè!». «No me n’aniré», va dir K., «fins que vostè s’hagi calmat una mica. Vingui a l’altre
cantó de la cambra, d’allí no ens pot sentir». Ella s’hi va deixar menar. «Vostè no s’adona»,
va dir ell, «que reconec que tot plegat és desagradable per a vostè, però de cap manera no
és perilló s. Ja sap com la senyora Grubach, que en això té l’ú ltima paraula, sobretot des del
moment que el capità és nebot seu, m’adora literalment i s’empassa tot el que li dic. Per
altra banda depèn de mi, perquè li tinc deixada una quantitat grossa. Tot el que vostè
proposi per a explicar que siguem aquí plegats, ho faig meu només que pugui tenir una
mica d’utilitat, i em comprometo a convèncer la senyora Grubach que es cregui l’explicació ,
no sols de cara al pú blic, sinó que se la cregui amb tota sinceritat. A mi, no cal que em tingui
cap mirament. Si vostè vol que sigui dit que jo l’he assaltada, la senyora Grubach serà
informada en aquest sentit i s’ho creurà sense retirar-me la confiança, perquè em segueix
en tot». La senyoreta Bü rstner, callada i una mica encongida, mirava a terra. «¿I per què no
s’hauria de creure la senyora Grubach que jo l’he assaltada?», va dir K. Li mirava el cabell,
un cabell tirant a roig, amb una ratlla al mig, tallat avall, que s’arrodonia amb una forma
neta i compacta. Esperava que ella li tornaria la mirada, però ella va dir sense canviar
d’actitud: «Dispensi’m, m’han espantat els trucs sobtats més que les conseqü ències que la
presència del capità pugui portar. Tot era tan callat després del seu crit! I després han
trucat, per això m’he espantat tant, i jo seia prop de la porta i sentia els trucs al meu
damunt. Li agraeixo la seva proposta, però no l’accepto. Em sé fer responsable de tot el que
passa a la meva cambra, davant de qui sigui. Em sorprèn que vostè no s’adoni de com és
d’humiliant per a mi la seva proposta, deixant de banda la bona intenció , que naturalment
reconec. Però ara vagi-se’n, deixi’m sola, em fa encara més falta que abans. El parell de
minuts que m’ha demanat s’han convertit en mitja hora o més». K. li va agafar la mà i
després el puny. «¿Però no me’n guarda rancor?», va dir. Ella li va enretirar la mà i va
respondre: «No, no, mai no guardo rancor a ningú ». Ell li va tornar a agafar el puny, i ella
aleshores ho va tolerar i així el va menar fins a la porta. Ell estava ben decidit a sortir. Però
davant la porta, com si no s’hagués esperat de trobar-se allí amb una porta, es va quedar
clavat, i va ser el moment que la senyoreta Bü rstner va aprofitar per a deseixir-se, per a
obrir la porta i per a sortir al rebedor, i des d’allí va dir a K.: «Ara vingui, per favor». Va
assenyalar la porta del capità , per sota la qual es veia una ratlla de llum. «Miri, té el llum
encès, i es diverteix amb nosaltres». «Vinc de seguida», va dir K., va sortir corrents, la va
agafar, i li va besar la boca i després tota la cara, tal com un animal assedegat passa la
llengua per tota la pica de la font per fi trobada. Per acabar li va besar el coll, al punt just de
la gola, i hi va deixar els llavis molt de temps. Una fressa que sortia de la cambra del capità
li va fer aixecar la mirada. «Ara me’n vaig», va dir, i volia anomenar la senyoreta Bü rstner
pel nom de bateig, però no el sabia. Ella va acotar el cap cansada, ja mig girada va deixar
que ell li besés la mà com si no se n’adonés, i, ajupida, va entrar a la cambra. Poc després, K.
era al llit. Es va adormir de seguida; però abans va meditar encara una mica sobre el seu
comportament, i n’estava molt satisfet; tanmateix, el va sorprendre de no estar-ho encara
més. I és que, per culpa del capità , se sentia seriosament preocupat per la senyoreta
Bü rstner.
 PRIMER INTERROGATORI
A K. li va ser notificat per telèfon que diumenge vinent tindria lloc una petita enquesta
sobre el seu afer. Li van indicar expressament que les enquestes com aquella se seguirien,
si bé potser no totes les setmanes, en tot cas molt sovint. Per una banda, l’interès general
era d’enllestir el procés de pressa, i per altra banda els interrogatoris havien d’anar molt a
fons en tots els ordres, i això volia dir que serien molt fatigosos i mai no podrien allargar-se
gaire. Per això s’havia escollit aquella sortida, d’interrogatoris molt freqü ents però curts.
Quant a determinar el diumenge com a dia dels interrogatoris, es feia per no destorbar K.
en la seva feina professional. Es donava per suposat que ell hi estava d’acord, però si
desitjava alguna altra data s’hi accediria en la mesura de les possibilitats. Per exemple, els
interrogatoris podrien també fer-se de nit, però aleshores probablement K. no es trobaria
prou fresc. Fos com fos, si K. no hi objectava res, la data de diumenge es donava per fixada. I
evidentment es donava per sobreentès que ell hi havia de comparèixer, això sens dubte no
calia remarcar-li-ho. Li van donar el nú mero de la casa on s’havia de presentar; era una
casa d’un carrer de barri allunyat, on K. no havia posat mai encara els peus.
K. va penjar el receptor sense respondre, un cop rebuda aquella notificació . Ja s’havia
decidit a comparèixer diumenge. No hi havia dubte que li calia, perquè el procés es posava
en marxa i ell ho havia d’aturar. Aquell primer interrogatori havia de ser també el darrer.
S’estava meditatiu davant l’aparell, i de sobte va sentir al seu darrere la veu del vice-
director que volia telefonar i es trobava el pas barrat per K. «¿Males notícies?», va
preguntar descuradament el vice-director, no pas perquè volgués informar-se de res, sinó
per allunyar K. de l’aparell. «No, no», va dir K., i es va enretirar a una banda però no se’n va
anar. El vice-director va agafar el receptor, i mentre esperava la connexió telefò nica es va
girar i va dir: «Una pregunta, senyor K.: diumenge a primera hora, ¿que li vindria bé de
venir amb un grup d’amics que es reuniran al meu iot? Jo hi tindria molt de gust. Serem
força colla, i segurament hi trobarà coneguts. Hi haurà el fiscal Hasterer. ¿Vol venir? Vingui,
per favor!». K. provava de fixar-se en allò que el vice-director li deia. No era pas una cosa
insignificant per a ell, perquè mai no s’havia entès bé amb el vice-director, i aquella
invitació significava un intent de l’altre per conciliar-se’l, i mostrava com K. s’havia fet
important al banc i tot el valor que els alts empleats donaven a la seva amistat o almenys a
la seva imparcialitat. El vice-director s’humiliava en oferir-li aquella invitació , encara que
ho fes mentre esperava la comunicació i allunyant-se l’aparell de la boca. Però K. hi va
haver de fer seguir una altra humiliació , en dir-li: «Moltes grà cies, em sap molt de greu,
però diumenge no tindré temps, ja tinc un altre compromís». «Llà stima», va dir el vice-
director, i es va dedicar a la seva conversa telefò nica, perquè en aquell moment li donaven
la comunicació . No va ser pas una conversa curta, però K., esmaperdut com estava, es va
quedar tot el temps enganxat a l’aparell. Fins que el director va penjar, no va tenir un surt, i
aleshores va dir, per mirar d’excusar ni que només fos una mica la seva importuna
presència: «Fa un moment m’han telefonat i m’han citat, però s’han descuidat de dir-me
l’hora». «Torni a trucar i pregunti-ho», va dir el vice-director. «No val pas tant la pena», va
dir K, encara que amb allò s’ensorrava encara més la seva excusa d’abans, ja no gaire
perfecta. Quan se n’anaven, el vice-director li va donar encara conversa, sobre altres coses.
K. també es va forçar a respondre, però no pensava sinó que el millor seria de presentar-se
diumenge a les nou del matí, que era l’hora que en dies d’entre setmana obrien els jutjats.
El diumenge va fer un dia tèrbol. K. es trobava molt cansat, perquè la seva tertú lia havia
tingut una cosa a celebrar i s’havien estat al cafè fins molt tard. Se’n va anar de poc que no
es despertés. Amb presses, sense temps per a meditar i per a coordinar els diversos plans
que s’havia empescat durant la setmana, es va vestir i, sense esmorzar, va có rrer cap al
barri que li havien assenyalat. El curió s va ser que, tot i que tenia ben poc temps per a
badoquejar, va veure els tres empleats complicats en el seu cas, Rabensteiner, Kullich i
Kaminer. Els dos primers anaven en un tramvia que va creuar el camí de K., però Kaminer
seia a la terrassa d’un cafè i, tot just al moment que K. hi passava pel davant, va guaitar
encuriosit per damunt la barana. Tots tres el devien veure i els devia fer estrany com corria
el seu superior; una mena de bravata havia retingut K. d’agafar un cotxe: li repugnava de
rebre cap auxili, ni que fos el més insignificant, de cap estrany en aquell afer; i tampoc no
volia entendre’s amb ningú ni posar-lo remotament al corrent. I finalment, tampoc no li feia
cap grà cia de rebaixar-se davant la comissió interrogadora amb un excés de puntualitat. De
totes formes corria per arribar al més prop possible de les nou, encara que ni tan sols
l’havien convocat per a cap hora determinada.
S’havia afigurat que coneixeria la casa de lluny, per algun signe que ell mateix no es
representava ben bé, o per algun moviment especial davant la porta, que ja distingiria
abans d’arribar-hi. Però la Juliusstrasse, on havia de trobar-la i al capdavall de la qual K. es
va aturar, tenia a banda i banda cases totes ben uniformes: cases de pisos, altes, grises,
poblades per gent pobra. Aleshores, diumenge al matí, a la majoria de les finestres s’hi veia
algú , i homes en mà nigues de camisa guaitaven i fumaven, o bé, amb cura i tendresa,
aguantaven nens petits damunt l’ampit. A d’altres finestres s’amuntegava molt amunt roba
de llit, i de tant en tant una dona escabellada treia el cap per sobre. Es feien crits els uns als
altres de l’un costat a l’altre de carrer, i un crit d’aquells, tot just damunt de K., va fer riure
molt. Repartides regularment pel llarg carrer, hi havia botiguetes una mica ensotades on
s’arribava baixant uns quants graons, i on venien un comestible o altre. Hi entraven o en
sortien dones, o s’estaven a l’escaleta i xerraven. Un verdulaire ambulant, que feia el pregó
de la seva mercaderia per a les finestres d’enlaire i anava tan distret com K., de poc el va fer
caure amb el carret. Al mateix moment, un gramò fon que s’havia gastat per barris millors
va engegar la seva mú sica d’assassinat.
K. es va ficar una mica més carrer endins, a poc a poc, com si li sobrés temps o com si el
jutge instructor se l’hagués d’estar mirant des d’alguna finestra i sabés doncs que ja havia
comparegut. Feia poc que havien tocat les nou. No va trobar la casa fins força lluny, i era
d’una grandà ria poc usual; la portalada sobretot era alta i ampla. Es veia que l’havien
pensada per als camions dels diversos magatzems que, tancats aleshores, hi havia tot al
voltant del gran pati, i que presentaven els rètols d’algunes firmes que K. coneixia a través
de les transaccions del banc. Contra el seu costum de sempre, es va fer cabal de totes
aquelles aparences exteriors, aturat una estona a l’entrada del pati. Prop seu, un home
descalç assegut en una caixa llegia el diari. Dos noiets es gronxaven amb un carretó de mà .
Una mosseta renocada, en camisa de dormir, s’estava davant una font i es fixava en K. tot
omplint el cà ntir. En un cantó del pati, una corda tibada entre dues finestres aguantava ja
roba estesa, i a sota hi havia un home que, amb un crit de tant en tant, dirigia la feina dels
qui l’estenien.
K. es va girar cap a l’escala per pujar fins al jutjat, però es va quedar altre cop aturat, perquè
va veure que al pati hi havia tres portals més d’escala, i al capdavall de tot semblava que un
corredor estret duia a un segon pati. El va irritar que no li haguessin precisat millor on
tenien el despatx. El tractaven tanmateix amb una estranya desatenció o negligència, i es va
proposar de dir-los-ho ben alt i clar. Va acabar de totes formes pujant l’escala, i anava
jugant mentalment amb el record d’una dita del guarda Willem, que la culpa cridava el
tribunal, d’on es deduïa, prenent-s’ho estrictament, que el despatx dels interrogatoris
s’havia de trobar a la mateixa escala per on a K. se li acudís d’enfilar-se.
Quan pujava va fer nosa a molts nens que jugaven per l’escala i que li van clavar uns ulls
ferotges mentre els passava per entremig. «La primera vegada que em toqui de tornar per
aquí», es va dir, «he de portar caramels per a fer-me’ls meus, o bé un bastó per a fer-los
creure». Fins i tot, per a posar el peu al primer replà , es va haver d’esperar fins que una
bala que rodolava va fer tot el seu trajecte, i als camals dels pantalons se li penjaven dos
brivalls amb la cara marcada per un biaix de xava adult; si se’ls hagués provat d’espolsar els
hauria fet mal, i li feia por la seva cridò ria.
Al primer replà va començar de veres la recerca. Com que no podia pas preguntar pel jutjat
instructor, es va empescar un fuster que es deia Lanz (el nom se li va acudir perquè s’ho
deia aquell capità , el nebot de la senyora Grubach), i volia trucar porta per porta i
preguntar si hi vivia el fuster Lanz, per poder donar un cop d’ull dins el pis. Però va resultar
que en la majoria dels casos ho podia fer sense embolics, perquè gairebé totes les portes
eren obertes i els nens entraven i sortien corrent. El normal era de veure una cambra
petita, només amb una finestra, on es cuinava i tot. Moltes dones donaven el pit a una
criatura que aguantaven amb un braç, i amb la mà lliure feinejaven pel fogó . Noietes a mig
formar, vestides pel que semblava només amb un davantal, s’adeleraven corrent d’una
banda a l’altra. A totes les cambres, els llits eren encara ocupats: hi jeien malalts o alguns
que no s’havien despertat, o bé d’altres que s’estiraven vestits. Als pisos que tenien la porta
tancada, K. hi trucava i preguntava si no hi vivia pas un fuster que es deia Lanz.
Generalment obria una dona, escoltava la pregunta i es girava a algú que es posava mig dret
al llit. «El senyor pregunta si el Lanz que és fuster viu aquí». «¿Lanz, un fuster?»,
preguntava el del llit. «Sí», deia K., encara que indiscutiblement el jutjat instructor no era
pas allí dins i ell ja havia enllestit la feina. N’hi havia molts que es creien que trobar el fuster
Lanz era per a K. una qü estió de vida o mort, i rumiaven molt de temps, anomenaven un
fuster que no es deia, però , Lanz, o deien un nom que tenia una retirada molt llunyana al de
Lanz, o se n’anaven a preguntar al veí, o bé acompanyaven K. fins a una porta molt distant
on els feia cara que un home d’aquella mena podia molt bé ser que hi visqués rellogat o si
de cas hi vivia algú que sabria donar raó millor que ells mateixos. Va arribar que a K. amb
prou feines li calia preguntar, perquè d’aquella manera se’l passejaven per tot el pis. Es va
penedir del seu pla, que de moment li havia semblat tan prà ctic. Abans d’arribar al cinquè
pis es va decidir a abandonar la recerca, es va acomiadar d’un amable obrer jove que el
volia guiar amunt, i va començar a baixar. Però aleshores el va tornar a exasperar haver
emprès tot allò i tornar-se’n de buit, i es va girar altre cop i va trucar a la primera porta del
cinquè pis. La primera cosa que va veure a la cambreta va ser un gran rellotge de paret que
ja marcava les deu. «¿No viu pas aquí un fuster que es diu Lanz?», va preguntar. «Passi», va
dir una dona jove d’ulls negres lluents que estava rentant roba de nen dins un cossi, i amb
la mà mullada li va assenyalar la porta oberta de la cambra contigua.
K. es va creure que havia entrat en una sala d’assemblea. Tot de gent de les menes més
variades (ningú no va fer cas del nouvingut) s’estrenyien dins una cambra de grandà ria
mitjana, amb dues finestres, voltada ran de sostre per una galeria també tota ocupada, i els
qui hi eren s’havien d’estar ajupits i tocaven el sostre amb el cap i l’esquena. K., per al qual
l’aire d’allí dins era massa espès, va tornar a sortir i va dir a la noia, que segurament no li
havia entès la pregunta: «Jo demanava per un fuster, un que es diu Lanz, ¿no el coneix
pas?». «Sí», va dir la dona, «entri dins, si és servit». K. potser no hauria prosseguit si la dona
no se li hagués acostat, no hagués agafat el pom de la porta i no li hagués dit: «Quan vostè
sigui dins he de tancar, no pot entrar ningú més». «Té tota la raó », va dir K., «però em
sembla que ja no s’hi cap ara». I tanmateix va tornar a ficar-s’hi.
Sortida d’entremig de dos homes que enraonaven tocant a la porta (l’un feia amb les dues
mans estirades el gest de pagar diners, l’altre li clavava la mirada als ulls), una mà va agafar
K. Era un jove baixet, de galtes vermelles. «Vingui, vingui», va dir. K. es va deixar menar, i va
resultar que per aquell excitat eixam de gent s’hi obria un camí estret, que potser
partionava dues faccions; semblava confirmar-ho el fet que als primers rengles de la dreta i
de l’esquerra K. va veure ben poques cares girades cap on ell passava, i tot eren esquenes
de gent que adreçaven paraules i moviments només a gent del mateix partit. La majoria
anaven vestits de negre, mudats amb velles jaquetes que els penjaven llargues i balderes.
Aquells vestits eren l’ú nic que feia estrany a K.; si no fos per allò hauria cregut que es
tractava d’un congrés polític de districte.
A l’altre cap de la sala, vers on K. era menat, hi havia una tarima molt baixa plena també de
gent, amb una tauleta posada de biaix, i darrere la tauleta, tocant a la vora de la tarima, s’hi
asseia un home petit i gros i esbufegó s, que aleshores conversava entre grans riallades amb
un que s’estava dret al seu darrere recolzat al respatller de la cadira i amb les cames
encreuades. Tot sovint, aquell agitava el braç enlaire, com si fes una caricatura d’algú . Al
jove que guiava K., li va costar de presentar la seva notificació . Ja s’havia aixecat dues
vegades de puntetes per provar de fer-se sentir, i l’home de dalt encara no s’hi havia fixat.
Quan un dels de la tarima li va cridar l’atenció i li va assenyalar el jove, l’home se li va
finalment girar i es va ajupir per escoltar el seu informe, dit en veu baixa. Després es va
treure el rellotge i va llançar un cop d’ull a K. «Ja fa una hora i cinc minuts que s’hauria
d’haver presentat», va dir. K. va anar per respondre alguna cosa, però no en va tenir temps,
perquè encara l’home no havia acabat de parlar que ja es va aixecar a la meitat dreta de la
sala un rondineig general. «Ja fa una hora i cinc minuts que s’hauria d’haver presentat», va
repetir l’home mig cridant, i va llançar un cop d’ull a baix a la sala. De seguida el rondineig
es va fer més fort, però com que l’home no deia res més es va anar apagant a poc a poc. A la
sala hi havia aleshores molta més quietud que quan K. havia entrat. Només la gent de la
galeria no paraven de fer els seus comentaris. Semblaven, pel poc que es podia destriar
entre la penombra i els vapors i la pols d’allà dalt, més mal vestits que els de baix. N’hi
havia molts que s’havien portat coixins i se’ls posaven entre el cap i el trespol, per no fer-se
mal.
K. estava decidit a observar més que no pas a parlar, i per això va deixar có rrer la defensa
del seu pretès retard i només va dir: «Tant si arribo tard com si no, ara ja só c aquí». Un
esclat d’aplaudiments, també de la meitat dreta de la sala, va seguir. Gent fà cil de guanyar-
se-la, va pensar K., i el torbava només el silenci de la meitat esquerra, que queia just darrere
seu i d’on no s’havien sentit sinó uns quants picaments de mans molt aïllats. Va pensar què
podria dir per a guanyar-se’ls tots alhora o, si això era impossible, en tot cas almenys per a
guanyar-se momentà niament els altres.
«Sí», va dir l’home, «però ara ja no estic obligat a prendre-li la declaració » (altre cop el
rondineig, però aleshores equívoc, perquè l’home, després de fer callar la gent amb un
senyal de la mà , va continuar parlant); «sigui com sigui, avui per excepció encara ho faré.
Però un retard com aquest no s’ha de repetir. I ara acosti’s!». Un dels de la tarima va saltar a
baix, deixant un lloc lliure a K., que hi va pujar. El premien a la taula, i tenia tanta gent
darrere que s’havia d’esforçar a contenir-los, altrament ell hauria empès daltabaix de la
tarima la taula del jutge instructor i potser el jutge mateix.
Però el jutge instructor no s’hi amoïnava. Seia molt cò mode a la seva cadira, i, després
d’acomiadar-se amb uns quants mots d’aquell que tenia al darrere, va agafar una llibreteta,
l’ú nic objecte que hi havia damunt la taula. Era una mena de llibreta de noi d’estudi, vella,
que de tan fullejada havia perdut tota la forma. «Som-hi», va dir el jutge d’instrucció ; va
girar fulls de llibreta i es va girar a K. i li va preguntar en un to d’afirmació : «¿Quedem que
vostè és pintor de parets?». «No», va dir K., «que só c el primer apoderat d’una banca
important». Aquella resposta va arrencar, al partit de la dreta, una riallada tan de cor que K.
no es va poder aguantar i va riure també. La gent s’ajupien amb les mans als genolls i se
sacsejaven com si els agafés un fort atac de tos. Fins i tot van riure alguns de la galeria. Del
tot enfurismat, el jutge instructor, que pel que semblava no tenia cap poder damunt els de
baix, es va voler rescabalar amb els de la galeria, i es va aixecar d’un bot i la va amenaçar, i
les celles, que altrament no es feien remarcar gaire, se li van eriçar com unes grosses mates
negres damunt els ulls.
Però la meitat esquerra de la sala anava callant. Els d’allí s’havien posat en rengles, amb la
cara girada cap a la tarima, i s’escoltaven les paraules dites allí dalt amb tanta calma com la
remor de l’altre partit, i fins i tot toleraven que, de tant en tant, alguns dels seus rengles es
posessin de tronc amb els de l’altre partit. Els del partit esquerre, que per altra banda eren
una minoria, era molt possible que ben mirat fossin tan poc importants com el partit dret,
però la calma del seu comport els feia semblar més importants. Quan K. va prendre la
paraula, ho va fer convençut que representava l’opinió d’aquells.
«La seva pregunta, senyor jutge instructor, si só c pintor de parets —més ben dit, no m’ho
ha preguntat pas, m’ho ha penjat a la cara—, és característic de tota aquesta mena de
procediment que se segueix contra mi. Vostè em pot objectar que no es tracta pas d’un
procediment, i tindrà tota la raó , perquè només és un procediment si jo me’l vull
reconèixer. Però ara com ara el reconec, per compassió com si diguéssim. La compassió és
l’ú nica forma d’encarar-lo, si n’hem de fer algun cas. Que és un procediment aberrant, jo no
ho afirmaré pas, però voldria deixar-li aquest qualificatiu ben present, perquè la seva
consciència l’examini».
K. es va interrompre i va mirar a la sala. El que havia dit era tallant, més tallant que ell no es
proposava, però era just. Hauria merescut els aplaudiments d’algun partit, però tothom
callava. Es veia que esperaven tensos què seguiria, i potser dins el silenci es preparava una
erupció que tiraria per terra tot l’afer. Va ser una molèstia que justament aleshores s’obrís
la porta a l’altre cap de la sala: va entrar la jove bugadera, que devia haver enllestit la seva
feina, i encara que anava molt cauta va atreure algunes mirades. Només el jutge instructor
va donar a K. un goig immediat, car va semblar que aquelles frases se li clavaven molt
endins. Se les havia escoltades dret, perquè la interpel·lació de K. l’havia agafat per
sorpresa quan increpava la galeria. Mentre durava la pausa, es va asseure a poc a poc, com
si no volgués que s’hi fixessin. Segurament per calmar-se l’expressió , va tornar a fullejar la
llibreta.
«No serveix de res», va seguir K., «fins i tot la seva llibreteta, senyor jutge instructor,
confirma el que jo dic». Content de no sentir sinó els seus propis mots calmosos enmig de
tota aquella assemblea desconeguda, K. fins va gosar arrencar la llibreta de les mans del
jutge instructor, i agafant-la com si li fes fà stic, només amb les puntes dels dits per un dels
fulls del mig, la va aixecar de manera que a banda i banda penjaven els fulls espessos de
lletra i de taques, esgrogueïts a les vores. «Vet aquí els expedients del jutge instructor», va
dir, i va deixar caure la llibreta damunt la taula. «Vagi llegint amb santa calma, senyor jutge
instructor, pot estar ben segur que aquest arxiu de culpes no em fa cap por, encara que per
a mi és inaccessible, perquè només el puc tocar amb dos dits i mai no l’agafaria amb les
mans». Només podia ser un signe de fonda humiliació , o en tot cas no es podia entendre de
cap altra manera, que el jutge instructor agafés la llibreta tal com havia caigut damunt la
taula, provés d’endreçar-la una mica i altre cop es posés a llegir-hi.
Les cares dels del primer rengle es clavaven en K. tan expectants, que ell les va examinar
una estona. Tots eren homes vells, alguns amb barba blanca. ¿Eren potser ells els qui
decidien, els qui tenien influència damunt tota l’assemblea, la qual ni la humiliació del jutge
instructor no havia tret de la impassibilitat en què havia caigut d’ençà del discurs de K.?
«Això que m’ha ocorregut a mi», va seguir K., en veu una mica més baixa que abans, i girant-
se moltes vegades a les cares del primer rengle, cosa que donava a les seves frases un to
una mica flotant, «això que m’ha ocorregut a mi és només un cas aïllat i no té doncs gaire
importà ncia intrínseca, des del moment que jo no n’hi dono; però és l’esquema d’un
procediment que se segueix contra molts d’altres. É s en nom d’aquests altres que prenc
posició , no pas en nom meu».
Sense voler, havia anat aixecant la veu. En algun racó hi va haver algú que es va posar a
aplaudir amb les mans alçades cridant: «Bravo! ¿I per què no? Bravo! Una vegada més,
bravo». Uns quants del primer rengle es van estirar les barbes, però la cridò ria no va fer
girar ningú . Tampoc K. no li va donar cap valor, però se’n va sentir encoratjat; aleshores ja
no li calia que tothom aplaudís, i en tenia prou si tot el pú blic reflexionava sobre l’afer,
encara que només de tant en tant alguns fossin guanyats per la persuasió .
«No vull cap èxit d’oratò ria», va dir K. seguint el curs d’aquell pensament, «ni tampoc seria
capaç d’obtenir-ne. El senyor jutge instructor parla segurament molt millor que jo, és part
de la seva professió . El que vull és exclusivament la discussió pú blica d’un abú s pú blic.
Escoltin-me. Cosa de deu dies enrere em van arrestar, i que consti que, del fet estricte de
l’arrest, me’n ric; però ara no es tracta pas dels meus sentiments. Em van assaltar quan
encara era al llit, de bon matí, i és ben possible (després del que ha dit el jutge instructor,
no es pot excloure la hipò tesi) que tinguessin ordre d’arrestar no sé quin pintor de parets
tan innocent com jo, però em van escollir a mi. A la sala, davant la meva cambra, hi havia
dos guardes grollers. Si jo fos un gà ngster perilló s, no haurien pogut prendre millors
precaucions. A més, aquells guardes eren uns poca-vergonyes desmoralitzats, que van
xerrar pels descosits; em volien obligar a subornar-los, em volien extorquir els vestits i la
roba interior amb al·legacions tendencioses, em van reclamar diners per a portar-me un
suposat esmorzar després que se m’havien menjat el meu, amb tot el cinisme, a la meva
cara. I això no és tot. Em van dur a una altra cambra, a presentar-me davant l’inspector. Era
la cambra d’una dama que respecto molt, i vaig haver de presenciar com aquella cambra, a
propò sit de mi però sense cap culpa meva, era pol·luïda, he de dir-ho així, per la irrupció
dels guardes i de l’inspector. Em va costar de no perdre la sang freda. Hi vaig reeixir, però , i
vaig preguntar a l’inspector, amb tota la calma, i si fos aquí ho hauria de confirmar, per què
m’havien arrestat. I doncs, ¿què em va respondre aquell inspector, que ara mateix em veig
al davant, assegut a la cadira de la dama al·ludida, com una encarnació de la supèrbia més
idiota? Senyors meus, tot ben garbellat no em va respondre res, potser ni ell mateix no
sabia res; m’havia arrestat i s’havia quedat satisfet. Però encara havia fet una altra cosa, i és
que havia ficat dins la cambra d’aquella dama tres baixos empleats del meu banc, i tots tres
s’atrafegaven a toquejar i a desendreçar certes fotografies, propietat de la dama. La
presència d’aquells empleats tenia també naturalment un altre fi; tant ells com la meva
dispesera i la minyona havien d’escampar la notícia del meu arrest, m’havien de perjudicar
la reputació pú blica i, en particular, havien de fer trontollar la meva posició al banc. Ara bé,
no s’ha produït res, absolutament res d’això , fins la meva dispesera, que és una persona
molt simple —i vull ara pronunciar el seu nom amb tota l’honra, es diu senyora Grubach—,
fins la senyora Grubach va tenir prou enteniment per a veure que un arrest fet d’aquella
manera no representa res més que un assalt comès en un carreró fosc per una colla de nois
no prou ben fermats. Repeteixo que aquest cas només m’ha portat uns quants moments
desagradables i una indignació passatgera; ara, ¿és que no hauria pogut tenir
conseqü ències pitjors?».
Quan, arribat en aquell punt, K. es va interrompre i va mirar el silenció s jutge instructor, li
va semblar que justament feia amb els ulls un senyal a algú de la sala. K. va somriure i va
dir: «Ara mateix, davant meu, el senyor jutge instructor fa un signe secret a algú de vostès.
Hi ha doncs entremig de vostès persones que só n dirigides des d’aquí dalt. No sé pas si el
senyal havia de provocar una xiulada o bé un aplaudiment, i tinc plena consciència que, des
del moment que ho he descobert prematurament, renuncio a saber mai que significava.
M’és completament igual, i concedeixo al senyor jutge instructor poders plens i pú blics per
a donar les ordres a les persones manades i a sou que té aquí baix, no pas amb senyals
amagats, sinó amb paraules clares; que per exemple un cop digui: ara xiuleu, i un altre cop
digui: ara aplaudiu!».
Esmaperdut o impacient, el jutge instructor no feia sinó bellugar-se al seient. L’home del
seu darrere, amb qui abans havia conversat, es va tornar a decantar envers ell, sigui per
encoratjar-lo en termes generals, o bé per donar-li un consell concret. Els del pú blic
enraonaven en veu baixa, però amb molta vivacitat. Els dos partits que abans semblaven
tenir opinions tan oposades es van barrejar, i hi havia persones que assenyalaven K. amb el
dit, d’altres el jutge instructor. L’emboirament polsó s de la sala era un turment, i fins i tot
esborrava la imatge de les persones allunyades. Encara devia fer més nosa al pú blic de la
galeria, i els d’allí es veien obligats, encara que amb ullades porugues al jutge instructor, a
fer preguntes en veu baixa als de l’assemblea, per informar-se dels detalls. Les respostes,
calia donar-les en veu igualment baixa, sota el cobert de les mans posades davant la boca.
«De seguida acabo», va dir K. i, com que no hi havia cap campaneta, va picar amb el puny
damunt la taula; el surt va separar a l’instant els caps del jutge instructor i del seu conseller.
«Em poso a molta distà ncia de tot aquest afer, el jutjo doncs amb serenitat, i tots vostès,
sempre que aquest suposat tribunal els afecti en alguna cosa, poden treure molt de profit si
m’escolten. El seu intercanvi de comentaris sobre la meva aportació , els prego que el
reservin fins més tard, perquè tinc pressa i aviat me n’aniré».
Tothom va callar de seguida: talment K. ja s’havia fet l’amo de l’assemblea. Ja no
s’escridassaven els uns als altres com al començament, ja no picaven de mans, però tots
semblaven convençuts o en camí de ser-ho.
«No hi ha cap dubte», va dir K. en veu molt baixa, perquè l’omplia de goig el tens parar
l’orella de tota l’assemblea, i per sota de tant de silenci corria una fressa continguda, més
excitant que un extrem d’aplaudiment encantat, «no hi ha cap dubte que darrere totes les
manifestacions d’aquest tribunal, o sigui, en el cas meu, darrere l’arrest i l’interrogatori
d’avui, una gran organització treballa. Una organització que no sols posa en moviment
guardes corruptes, inspectors ximples i jutges instructors sense cap virtut millor que la de
ser modestos, sinó que a més manté, com a mínim, una magistratura de graus alts i
suprems, amb l’innombrable i inevitable seguici d’uixers, escrivents, gendarmes i tot
d’altres serveis auxiliars, i fins potser botxins, que no em fa por la paraula. I, senyors,
¿quines mires serveix aquesta vasta organització ? Es redueixen a fer que persones
innocents siguin arrestades i que se’ls instrueixi un procediment que no té sentit i que
generalment, com en el meu cas, tampoc no obté cap resultat. Donada aquesta manca de
sentit de tot el sistema, ¿com podria haver-hi manera d’evitar l’abjecta corrupció dels
funcionaris? É s impossible, i ni el jutge més elevat no se’n sortiria, ni tan sols quant a ell
mateix. Per això , els guardes proven d’arrencar la roba del cos dels arrestats, per això els
inspectors violen el domicili d’altri, per això als innocents, en comptes de deixar-los
declarar, se’ls vexa davant tota una assemblea. Dels magatzems on es dipositen les
possessions dels arrestats, no en sé sinó el que m’han contat els guardes; però m’agradaria
de veure algun dia aquests magatzems on es podreixen els fruits del treball dels arrestats,
això si no els roben els funcionaris llargs de dits».
K. va ser interromput per un xiscle a l’altre cap de la sala, i es va resguardar els ulls amb la
mà per poder-hi veure, car la tèrbola llum del dia agrisava la pols i enlluernava. Es tractava
de la bugadera; des del moment de la seva entrada K. havia pressentit que aquella dona
faria molta nosa. Si aleshores la culpa era d’ella o no, no es podia aclarir. K. va veure només
que un home se l’havia enduta a un racó vora la porta i que la tenia agafada i premuda. Però
no havia xisclat ella, sinó l’home, que tenia la boca molt oberta i mirava cap al sostre. Un
petit rotlle s’havia format al voltant dels dos, i els d’aquella banda de la galeria semblaven
entusiasmats que així s’hagués interromput la serietat que K. havia introduït dins
l’assemblea. De primera impressió , K. hi volia có rrer, i per altra banda va pensar que
tothom tindria interès a restablir l’ordre i, si més no, a expulsar de la sala aquell parell;
però els del primer rengle s’estaven ben tranquils, ningú no es movia, i ningú no deixava
passar K. Tot el contrari, li barraven el pas, uns vells li posaven davant el braç estirat, i la
mà d’algú —tenia massa pressa per a girar-se— li va agafar per darrere el coll de la camisa.
La veritat és que K. ja no pensava en la parella, li semblava que li prenien llibertat i que
l’arrest començava a anar de veres, i sense cap més consideració va saltar de la tarima. Es
trobava, cara a cara, davant la gernació . ¿É s que havia jutjat bé aquella gent? ¿No s’havia
pas fet il·lusions quant a l’efecte del seu discurs? ¿Potser havien fet els hipò crites mentre ell
parlava, i aleshores, tot just quan ell arribava a les conclusions, ja en tenien prou
d’hipocresia? Quines cares veia al seu voltant! Ullets negres ratolinejaven enllà i enllà , les
galtes penjaven com les dels embriacs, les llargues barbes eren ertes i a claps, i si les
estirava era com un urpejar sense objecte, no pas com estirar una barba. Però sota les
barbes, i aquest era el veritable descobriment de K., insígnies de grandà ries i colors
diferents lluïen a les solapes. Tots portaven una insígnia, pel que es veia. Tots eren uns,
aquells aparents partits a la dreta i a l’esquerra, i quan es va girar, de sobte, va veure la
mateixa insígnia a la solapa del jutge instructor, que, amb les mans a la falda, s’ho mirava
tot tranquil·lament. «Vet aquí», va cridar K., i va estirar els braços enlaire, perquè el
descobriment sobtat volia espai, «tots sou funcionaris, segons veig, sou la tribu corrupta
contra la qual he parlat, us heu atapeït aquí a parar l’orella i a ensumar, heu format un
simulacre de partits, i els uns m’heu aplaudit per posar-me a prova, perquè volíeu
entrenar-vos a menar un innocent per mal camí! Doncs bé, no em direu pas que us n’aneu
amb les mans buides, espero, perquè o bé us ha divertit que algú esperés de vosaltres la
defensa de la innocència, o bé —deixa’m o et pego», va cridar K. a un vellet tremoló s que se
li havia acostat massa, «o bé heu après realment alguna cosa. Bon profit, i que tingueu sort
en el vostre ofici». Va agafar amb pressa el seu barret, que era a la vora de la taula, i es va
encaminar cap a la sortida entremig d’un silenci general, el silenci de la més completa
sorpresa si més no. Però el jutge instructor es veu que havia fet encara més via que K.,
perquè l’esperava al costat de la porta. «Un instant», va dir. K. es va aturar, però no mirava
el jutge instructor, sinó la porta, el pom de la qual ja tenia agafat. «Només volia fer-li
observar», va dir el jutge instructor, «que avui, cosa de què potser encara no ha pres
consciència, vostè mateix s’ha privat del benefici que un interrogatori representa en tots els
casos per a l’arrestat». K. va llançar una riallada a la porta. «Canalles», va cridar, «us regalo
tots els vostres interrogatoris», i va obrir la porta i va fer via escala avall. Darrere seu es va
aixecar la gresca de l’assemblea reviscolada, que probablement es posava a debatre els
esdeveniments i a sotmetre’ls a una mena de crítica textual.
 A LA SALA DE SESSIONS BUIDA. L’ESTUDIANT. LES
ESCRIVANIES
Tota la setmana segü ent, K. va esperar de dia en dia una nova citació , car no podia creure
que s’haguessin pres al peu de la lletra la seva renú ncia als interrogatoris, i quan dissabte al
vespre no havia arribat pas l’esperada citació , va donar per suposat que el convocaven
tà citament a la mateixa casa per a la mateixa hora. L’endemà s’hi va presentar doncs, i
aquesta vegada va anar directe per escales i corredors; algunes persones que es recordaven
d’ell el van saludar des de les portes, però ja no li calia fer preguntes a ningú i va arribar de
seguida a la porta justa. Quan va trucar es va obrir tot seguit, i ell, sense gairebé ni fixar-se
en la dona coneguda que s’estava dreta al costat de la porta, va anar per entrar a la sala.
«Avui no hi ha sessió », va dir la dona. «¿I per què no hi ha d’haver sessió ?», va dir ell, que no
s’ho volia creure. Però la dona el va convèncer obrint la porta de la sala. Era en efecte buida,
i la buidor semblava encara més sò rdida que el diumenge abans. Damunt la taula, al mateix
indret de la tarima, hi havia alguns llibres. «¿Puc donar un cop d’ull als llibres?», va
preguntar K., no pas que en tingués gaire curiositat, però per no haver anat allí del tot
debades. «No», va dir la dona, i va tornar a tancar la porta, «no és permès. Els llibres só n del
jutge instructor». «Vet aquí», va dir K. amb una inclinació de cap, «aquests llibres só n
segurament codis, i a la mena de justícia d’aquell tribunal li escau de condemnar no tan sols
qui no té culpa, sinó qui a més no té coneixement». «Deu ser això », va dir la dona, que no
l’havia entès ben bé. «Me’n torno, doncs», va dir K. «¿Que he de dir res al jutge
d’instrucció ?», va preguntar la dona. «¿Que el coneix?», va preguntar K. «É s clar que sí», va
dir la dona, «el meu marit és uixer del tribunal». Fins aleshores no es va adonar K. que la
cambra, on l’altra vegada no hi havia sinó un cossi de bugada, representava en aquell
moment una sala amb tot el mobiliari. La dona es va adonar de la seva sorpresa i va dir: «Sí,
aquí tenim l’allotjament de franc, però els dies que hi ha sessió hem de buidar la cambra. La
col·locació del meu marit té molts inconvenients». «No és pas tant la cambra que
m’estranya», va dir K. mirant-se-la amb mala cara, «com que vostè sigui casada». «¿No vol
pas al·ludir a l’incident de la darrera sessió , quan li vaig destorbar el discurs?», va
preguntar la dona. «Naturalment», va dir K., «avui és una cosa passada i gairebé oblidada,
però aleshores em va fer sortir de polleguera. I ara vostè mateixa em diu que és una dona
casada». «No el va pas perjudicar que li tallessin el discurs. Després tothom va dir que els
havia fet molt mala impressió ». «Potser sí», va dir K. eludint aquesta qü estió , «però no és
cap excusa per a vostè». «Estic ben excusada als ulls de tothom que em coneix», va dir la
dona, «aquell que em va abraçar és un que m’empaita des de fa temps. Potser no só c
atractiva per a tothom, però per a ell ho só c. No hi ha res a fer, i fins el meu marit ja s’ha
adaptat a la situació ; si no vol perdre la col·locació , ha de prendre paciència, perquè aquell
home és un estudiant i segurament arribarà a tenir encara més influència. Sempre me’l
trobo al darrere, i tot just abans que vostè arribés ell se n’anava». «Lliga molt bé amb tota la
resta», va dir K., «no m’estranya gens». «Vostè vol fer millores aquí, oi?», va preguntar la
dona a poc a poc i escrutadora, com si digués una cosa perillosa tant per a ella com per a K.
«Ja m’ho va semblar pel seu discurs, que a mi personalment em va agradar molt. É s clar que
no el vaig sentir sencer, em vaig perdre el començament, i al final jo jeia per terra amb
l’estudiant. —Tot fa tant de fà stic, aquí», va dir després d’una pausa, i va agafar la mà de K.
«¿Que li sembla que se’n sortirà , d’introduir millores?». K. va somriure i va girar una mica la
mà dins les dolces mans d’ella. «La veritat», va dir, «no m’han confiat pas la missió
d’introduir millores aquí, com diu, i si per exemple vostè en parlava amb el jutge instructor,
se’n riuria o bé la castigaria. Sincerament, per la meva voluntat jo no m’hauria barrejat mai
amb aquestes coses, i la necessitat de millores en aquest tribunal no m’hauria tret cap hora
de son. Però com que se suposa que estic arrestat, és a dir, que li faig saber que estic
arrestat, m’he vist obligat a ficar-m’hi per defensar els meus interessos. Però si alhora,
d’una manera o d’una altra, li puc fer algun servei, no cal dir que ho faré amb molt de gust.
No tan sols per altruisme, a més, sinó perquè vostè també em pot ajudar a mi». «Jo, ¿però
com?», va preguntar la dona. «Per exemple, deixant-me mirar els llibres que hi ha damunt
la taula d’aquí dins». «Això de seguida», va dir la dona, i el va arrossegar duent-se’l a dins
amb molta pressa. Eren llibres vells i gastats; hi havia una relligadura quasi partida pel mig,
i només uns quants fils aguantaven els trossos. «Que brut que és tot, aquí!», va dir K.
brandant el cap, i la dona va eixugar la pols amb el seu davantal, damunt per damunt en tot
cas, abans que K. pogués agafar els llibres. K. va obrir el llibre de sobre, i va aparèixer un
gravat indecent. Un home i una dona seien nus en un canapè, i la intenció bruta del
dibuixant es distingia amb claredat, però la seva manca de traça era tan enorme que al
capdavall només es veien un home i una dona que sortien enfora del dibuix fent massa
embalum, que seien tots palplantats, i que per efecte d’un error de perspectiva passaven
molts treballs per a girar-se l’un cap a l’altra. K. va deixar de fullejar, i només va mirar la
portada del segon llibre, que era una novel·la titulada: Quan la muller aguanta el pes del
marit. «Ves quins tractats jurídics s’estudien aquí», va dir K., «i gent així m’ha de jutjar». «Jo
l’ajudaré», va dir la dona, «¿no m’ho deixa fer?». «¿Però que podria, sense posar-se en perill
vostè mateixa? Fa una estona m’ha dit que el seu marit depèn molt dels superiors». «Sigui
com sigui l’ajudaré», va dir la dona, «vingui, que n’hem de parlar. Del meu perill, no en digui
res més; a mi els perills només em fan por quan vull que em facin por. Vingui». Li va
assenyalar la tarima, i s’hi van asseure a la vora, costat per costat. «Vostè té uns ulls foscos
molt bonics», va dir ella, un cop asseguts, aixecant la mirada cap a la cara de K., «a mi també
em diuen que tinc els ulls bonics, però els de vostè ho só n molt més. M’hi vaig fixar de
seguida, li ho asseguro, la primera vegada que vostè va entrar. É s pels seus ulls que després
vaig venir aquí a la sala de sessions, cosa que no faig mai, i ben mirat es pot dir que ho tinc
prohibit». Vet-ho aquí, va pensar K., ara aquesta se m’ofereix, està feta malbé com totes les
coses que l’envolten; ja està tipa dels funcionaris del tribunal, cosa ben comprensible, i per
això saluda un foraster qualsevol fent-li compliments dels seus ulls. I K. es va posar dret tot
callant, com si hagués expressat el seu pensament en veu alta i doncs la dona tingués una
explicació del seu comport. «No crec pas que vostè em pugui ajudar», va dir; «per a fer-me
realment servei cal tenir relacions amb alts funcionaris. Però segurament vostè coneix
només els petits empleats que hi ha a dotzenes traficant per aquí. Segurament aquests
vostè els coneix més que bé i amb ells hi podria combinar moltes coses, d’això no en dubto
pas; però per important que fos el que s’hi podria combinar seria del tot trivial quant a
l’acabament definitiu del procés. I tot el que en trauríem és que vostè s’hauria esguerrat
algunes amistats. I això no ho vull. Vostè mantingui amb tota aquesta gent una relació com
fins ara, perquè em sembla que no se’n pot estar. Em sap greu de dir-ho, perquè, tornant-li
en certa manera el compliment, vostè també m’agrada molt, sobretot quan em mira així
com ara amb aquesta tristesa, que altrament és una cosa per la qual no té cap motiu. Vostè
pertany a la societat que jo he de combatre, i s’hi troba molt bé, i fins s’estima l’estudiant, o
si no se l’estima en tot cas se l’estima més que el seu marit. Les seves paraules ho deixaven
entendre prou clarament». «No!», va cridar ella, i encara asseguda va agafar la mà de K., que
ell no va enretirar prou de pressa. «No vull que se’n vagi, vostè no se n’anirà d’aquí
emportant-se de mi aquest fals judici! ¿De veres fó ra capaç d’anar-se’n ara? ¿Tan poca cosa
só c, que vostè no em vol fer ni el favor de quedar-se una estoneta més?». «M’ha entès
malament», va dir K. i es va asseure, «si de veres vostè té interès que em quedi, em quedo
amb molt de gust, no tinc cap pressa, al capdavall he vingut pensant-me que avui hi hauria
una sessió . Tot això que he dit no tenia cap intenció sinó de pregar-li que, en el meu procés,
no provi de fer res a favor meu. Però no s’ho ha de prendre malament, perquè la qü estió és
que a mi no m’interessa gens com pararà el procés i que una condemna només em faria
riure. Això suposant que el procés hagi de parar en alguna conclusió real, cosa que dubto
molt. Més aviat em fa cara que el procediment, per mandra o per oblit o potser fins i tot per
por dels funcionaris, ja s’ha interromput o s’ha d’interrompre molt aviat. També hi cap de
suposar que s’anirà allargant una simulació de procés, amb l’esperança que els oferiré una
bona quantitat per a subornar-los, una esperança vana, ho dic des d’ara, perquè jo no
suborno ningú . Una cosa que sí que vostè podria fer per a mi és de participar al jutge
instructor, o a qualsevol altre que tingui molta dèria a escampar la bona nova, que jo, ni ara
ni mai ni per molt que aquests senyors treguin els truquets de què deuen disposar amb
abundà ncia, no em deixaré portar a cap suborn. Per aquesta banda no aniran enlloc, ja els
ho pot dir ben clar. Però potser ja han començat a adonar-se’n ells mateixos, i si no és així,
tampoc no tinc pas tant d’interès que ho sà piguen de seguida. Això sí, serviria per a
estalviar feina a aquests senyors, i és clar que a mi també m’estalviaria algunes vexacions;
però les accepto de bona gana, només de saber que cadascuna tindrà un retruc que rebran
ells. I que serà així, jo me n’encarrego. ¿É s de veres, que vostè coneix el jutge instructor?».
«É s clar que sí», va dir la dona, «és el primer en qui he pensat, quan li he ofert d’ajudar-lo.
Jo no ho sabia, que ell és només un petit funcionari, però des del moment que vostè ho diu
deu ser veritat. Sigui com sigui, em penso que els informes que ell eleva a la superioritat
sempre tenen alguna mica d’influència. I tants com n’escriu, d’informes! Vostè diu que els
funcionaris só n ganduls, però no pas tots, i aquest jutge instructor sí que no; no para mai
d’escriure. Diumenge passat, per exemple, la sessió es va allargar fins al vespre. Tothom
se’n va anar, però el jutge instructor es va quedar a la sala, li vaig haver de portar un llum i
jo només tenia un llumenet de cuina, però se’n va acontentar i de seguida es va posar a
escriure. Amb tot això va arribar el meu marit, que aquell diumenge no estava de servei,
vam anar a cercar els mobles i vam endegar la cambra, i aleshores van entrar veïns i vam
fer conversa a la llum d’una espelma, tot plegat que no ens vam recordar més del jutge
instructor i ens vam ficar al llit. I vet aquí que de nit, i ja devia ser molt tard, em desperto de
sobte i em trobo que el jutge instructor s’estava dret al costat del llit aguantant el llum, i
feia pà mpol amb la mà perquè el meu marit quedés a les fosques, que no li hauria calgut
pas d’anar amb tant de compte perquè el meu marit té el son tan fort que cap llum no el
desperta. Em vaig esglaiar tant que de poc faig un xiscle, però el jutge instructor em va fer
molt bona cara i em va fer un senyal d’anar amb compte, i em va xiuxiuejar que s’havia
estat escrivint fins aleshores, que em tornava el llum i que mai no li fugiria de la memò ria
aquella estona que m’havia vist adormida. Li explico tot això només per dir-li que és un fet
que el jutge instructor escriu molts informes, i sobretot que tracten de vostè, perquè li puc
ben assegurar que l’interrogatori de vostè va ser un dels casos principals de la sessió de
diumenge passat. Uns informes tan llargs, no es pot creure que no tinguin cap importà ncia.
Però aquella feta li demostra també que el jutge instructor em ve al darrere, i que ara que
som als primers temps, perquè no crec que abans s’hagués fixat en mi, puc tenir molta
influència sobre ell. Que s’ha encapritxat molt amb mi, encara en tinc més proves. Ahir em
va fer portar per l’estudiant, en qui té molta confiança i que treballa amb ell, unes mitges de
seda que diu que em volia donar perquè netejo la sala de sessions; però això és només una
excusa, perquè fer la neteja és la meva obligació i el meu marit s’ho cobra. Só n unes mitges
molt bones, miri» —va estirar les cames, es va aixecar les faldilles fins als genolls, i ella
mateixa es va mirar les mitges—, «só n unes mitges molt boniques, però al capdavall só n
massa fines i no fan per a mi».
Sobtadament es va interrompre, va posar la mà damunt la mà de K. com si volgués
assossegar-lo, i va dir: «Calli, que Berthold ens aguaita». K. va aixecar a poc a poc la mirada.
A la porta de la sala de sessions hi havia un jove petit, amb les cames una mica tortes, que
provava de donar-se dignitat grà cies a una barba curta, poc poblada i roja, i no parava de
passejar-s’hi els dits. K. se’l va mirar amb curiositat: era el primer estudiant d’aquell dret
ignorat amb qui ell establia en certa manera una relació personal, i era un home que
probablement pujaria fins als graus elevats de la magistratura. L’estudiant, en canvi,
semblava que no feia cap cas de K.: només va fer un senyal a la dona amb un dit que per un
moment es va treure de la barba, i la dona es va decantar cap a K. i li va dir a l’orella: «No
s’ho prengui malament, li ho suplico mil vegades, i sobretot no pensi mal de mi, però ara me
n’he d’anar amb ell, amb aquest espantallot, fixi’s només com té les cames tortes. Però
tornaré de seguida, i me n’aniré amb vostè si em vol prendre, me n’aniré on vostè voldrà , i
podrà fer amb mi tot el que vulgui, que a mi em farà feliç d’anar-me’n lluny d’aquí com més
temps millor, i si pogués ésser per sempre». Va acariciar encara la mà de K., es va aixecar
rà pida i va có rrer cap a la finestra. Instintivament K. va cercar d’estrènyer-li altre cop la mà
i va fer un gest en el buit. La dona l’atreia realment, i, per molt que s’hi repensava, no
trobava cap raó sò lida per a no cedir a l’atracció . Li va passar pel cap que ella li parava una
trampa per compte del tribunal, però no li va costar gens de refutar-s’ho. ¿Com s’ho hauria
pogut fer per a entrampar-lo? ¿Doncs què, no era ell prou lliure encara per a enderrocar tot
aquell tribunal, si més no en la mesura que el concernia personalment? ¿É s que no podia
posar en ell mateix aquella mica de confiança? I l’oferiment d’ajut l’havia fet ella en un to
sincer, i potser no deixava de tenir valor. I potser no hi havia cap manera millor de venjar-
se del jutge instructor i de tots els seus acò lits, que prendre’ls aquella dona i fer-se-la seva.
Podia fins i tot escaure’s que una nit negra el jutge instructor passés hores matant-se a
apilar informes mentiders sobre K., i que al final cerqués el llit de la dona i se’l trobés buit. I
buit perquè ella era de K., perquè aquella dona de la finestra, aquell cos generó s i flexible i
calent dins el seu fosc vestit de drap tosc i gruixut, pertanyia del tot i només a K.
Un cop bandejada així la seva suspicà cia envers la dona, aquella conversa en veu baixa
davant la finestra va començar a fer-se-li llarga, i es va posar a repicar damunt la tarima, de
primer amb els dits i després amb el puny. L’estudiant li va donar una ullada per damunt
l’espatlla de la dona, però no es va pas deixar destorbar; al contrari, es va prémer enganxat
a la dona i la va abraçar. Ella va abaixar el cap com si escoltés atentament el que ell deia, i
ell li va fer al coll un bes sorolló s, sense interrompre gaire el seu parlament. K. ho va
entendre com una confirmació de la tirania a què l’estudiant sotmetia la dona, de la qual
ella s’havia queixat; i es va aixecar i es va passejar amunt i avall per la cambra. Tot llançant
mirades de cua d’ull cap a l’estudiant, pensava com s’ho faria per a allunyar-lo com més
aviat millor, i doncs no va deixar de satisfer-lo que l’estudiant, clarament molestat per les
passejades de K., que algun cop havien arribat a degenerar fins a un picar de peus, li
engegués: «Si perd la paciència, és ben lliure d’anar-se’n. Ja fa estona que se n’hauria pogut
anar molt bé, i ningú no l’hauria trobat a faltar. I li diré més, que se n’hauria hagut d’anar, i
al moment que jo he entrat, i fent via». Per molt que aquelles frases fossin un esclat de
cò lera, en tot cas hi entrava també l’arrogà ncia del futur magistrat que s’adreçava a un
acusat repulsiu. K. se li va acostar ben a la vora i li va dir somrient: «É s veritat que
m’impaciento, però la millor manera d’eliminar la meva impaciència fó ra que vostè ens
deixés. Ara, si per cas vostè hagués vingut a estudiar, perquè he sentit dir que és estudiant,
amb molt de gust li cedeixo el lloc i me’n vaig amb la senyora. Per cert que em fa cara que li
tocarà d’estudiar molt, abans no el faran jutge. Confesso que encara no conec gaire a fons el
sistema del seu tribunal, però dono per suposat que no n’hi ha prou, ni de bon tros, amb
aquests parlaments procaços que vostè sap engegar amb tanta facilitat». «No li haurien
d’haver donat tanta llibertat d’acció », va dir l’estudiant, com si volgués excusar davant la
dona els mots insultants de K., «ha estat una equivocació . Jo ja ho vaig dir al jutge
instructor. Entre els interrogatoris, si més no, l’haurien hagut de confinar dins la seva
cambra. De vegades, el jutge instructor no se l’entén». «No cal que parlem més», va dir K.,
allargant la mà cap a la dona, «vingui». «¿Així anem?», va dir l’estudiant, «doncs no, aquesta
no se l’endurà ». I amb una força que ningú no li hauria suposat la va alçar amb un braç i va
có rrer cap a la porta, ajupit però mirant-se-la amb tendresa. Una certa por de K. era
innegable en aquella fugida, però va gosar irritar-lo encara més, perquè amb la mà que
tenia lliure acariciava i estrenyia el braç de la dona. K. va fer uns quants passos corrent al
seu costat, disposat a agafar-lo i si calia a escanyar-lo, però aleshores la dona va dir: «No hi
ha res a fer, el jutge instructor m’ha fet cridar, no me’n puc anar amb vostè, i aquest
malparidet» —i va passar la mà per la cara de l’estudiant—, «aquest malparidet no
m’amolla». «I vostè no vol que l’alliberin!», va cridar K., i va posar la mà damunt l’espatlla
de l’estudiant, que va provar de clavar-li una mossegada. «No!», va cridar la dona i va
allunyar K. empenyent-lo amb les dues mans, «no, no, això mai, què s’ha cregut! Si fa això
estic perduda. Deixi’l anar, per misericò rdia, deixi’l anar. Compleix ordres del jutge
instructor, i només em porta a presentar-m’hi». «Que faci via, doncs, i a vostè no la vull
veure mai més», va dir K., furió s de decepció , i va clavar un cop de puny a l’esquena de
l’estudiant, el qual va tentinejar; però , tot content de no haver caigut, encara es va esperitar
més a fugir a salts amb la seva cà rrega. K. els va seguir lentament, i es va adonar que era la
primera derrota indiscutible que aquella gent li infligien. É s clar que no hi havia cap motiu
per a agafar por, ja que només havia sofert la derrota perquè havia cercat la batalla. Si ell es
tancava a casa i feia la seva vida ordinà ria, era mil vegades més fort que aquella gent, i se’n
podia treure qualsevol del davant amb una bona puntada de peu. I es va afigurar l’escena
altament cò mica que es produiria si per exemple aquell estudiant irrisori, aquell mocó s
bufat, aquell barbut camatort s’agenollava davant el llit d’Elsa i ajuntava les mans suplicant
compassió . A K. li va agradar tant aquella imaginació , que va decidir que si algun dia se’n
presentava l’ocasió portaria l’estudiant a visitar Elsa.
Per curiositat K. es va apressar encara fins a la porta, perquè volia veure on la dona era
duta: l’estudiant no la portaria pas a pes de braços pel carrer. Però es va veure que el
trajecte era molt més curt. Davant mateix de la porta s’obria una escaleta de fusta que
segurament pujava fins a les golfes, però com que feia una recolzada no se’n veia la fi. É s
per aquella escala amunt que l’estudiant s’enduia la dona, ja molt a poc a poc i esbufegant,
perquè la correguda l’havia deixat sense forces. La dona va saludar K. amb la mà , i amb
molts arronsaments d’espatlles va provar de deixar entendre que ella no tenia cap culpa del
rapte, però en tots aquells moviments no s’hi veia gaire compunció . K. se la va mirar sense
expressió , com una desconeguda, perquè no volia revelar ni que se sentia decebut ni que no
li costava gaire de superar la decepció .
Tots dos havien desaparegut, i K. s’estava encara davant la porta. No podia sinó creure que
la dona, a més de trair-lo, li havia mentit en dir-li que la portaven a presentar-se al jutge
instructor. Tanmateix, el jutge instructor no se n’hauria anat a les golfes a esperar-la
assegut. L’escaleta de fusta no donava raó de res, per més que un se la mirés. Però
aleshores es va fixar K. en un retolet de vora l’entrada; i s’hi va acostar i va llegir una
inscripció amb una lletra pueril, poc traçuda: «Escala de les escrivanies del tribunal». ¿Allí,
a les golfes d’aquella casa de lloguer, hi tenia doncs les escrivanies el tribunal? No era pas
una instal·lació bona per a infondre gaire respecte, i per a un acusat era confortador de
calcular els escassos mitjans financers de què podia disposar aquell tribunal, si havien
d’encabir les escrivanies allà on els llogaters, que prou miserables que eren, arraconaven
els mals endreços. Tampoc no es podia, però , excloure que, de diners, prou que n’hi havia,
però que els funcionaris s’hi llançaven a sobre abans que se’ls pogués fer servir per als fins
judicials. Era fins i tot molt probable, segons les observacions que K. portava fetes fins
aleshores, i és ben cert que caure a les mans d’un tribunal corromput com aquell feria la
dignitat d’un acusat, però en el fons encara li donava més tranquil·litat que un tribunal
pobre. Aleshores va comprendre K. per què, al primer contacte amb un acusat,
s’avergonyien de convocar-lo dalt a les golfes i s’estimaven més de vexar-lo al seu domicili.
De quina posició més sò lida no disposava doncs K., comparat amb aquell jutge de les golfes,
mentre ell tenia al banc un gran despatx amb una antesala, i per una immensa finestra
podia guaitar als seus peus l’animació de la Plaça de la Vila! Per altra banda, ell no es feia
cap sobresou de suborns ni de malversacions, ni podia manar a cap uixer que li portés en
braços una dona al despatx. Però K. podia perfectament renunciar a aquelles delícies,
almenys en aquesta vida.
K. s’estava encara plantat davant el rètol quan un home va baixar per l’escala, va guaitar
per la porta oberta de la cambra des d’on es veia també la sala de sessions, i finalment va
preguntar a K. si no havia pas vist allí una dona, no feia gaire. «Vostè és l’uixer del tribunal,
oi?», va preguntar K. «Sí», va dir l’home, «ah, vostè és l’acusat K., de moment no el coneixia,
molt de gust». I va oferir la mà a K., que no s’ho esperava gens. «Però si avui no s’havia
convocat cap sessió », va afegir l’uixer, mentre K. continuava callat. «Ja ho sé», va dir K., tot
examinant la jaqueta de l’uixer, que no era pas d’uniforme, i com a ú nic distintiu de
funcionari presentava el fet que, entremig d’altres botons ordinaris, hi havia dos botons
daurats, que semblaven arrencats d’un vell capot d’oficial. «Fa una estona he parlat amb la
seva muller. Ja no és aquí. L’estudiant se l’ha enduta perquè el jutge instructor la
convocava». «Vostè mateix ho veu», va dir l’uixer, «sempre se me l’emporten. I avui és
diumenge, i no estic de servei, però per allunyar-me d’aquí m’envien a transmetre una
notificació completament inú til. I per fer-me més mal no m’envien gaire lluny, o sigui que
tinc l’esperança que si faig molta via encara seré a temps a tornar. Corro doncs tan de
pressa com puc, mig obro la porta de l’oficina on m’han enviat i crido la notificació , i
esbufego tant que amb prou feines m’entenen; me’n torno també corrent, però l’estudiant
ja ha fet més via que jo, si bé és veritat que tenia el camí més curt; només li calia baixar un
ram d’escala. Si jo no estigués tan subjecte, que en fa de temps que hauria aixafat l’estudiant
contra aquesta paret! Aquí, al costat del rètol. No paro de somniar-ho. Aquí, una mica
aixecat del terra, me’l veig encastat, amb els braços estirats, els dits ben estrellats, les
cames tortes fent un cèrcol, i tot voltat d’esquitxos de sang. Però per ara només ho he
somniat». «¿I no hi hauria cap altra solució ?», va preguntar K. somrient. «Jo no en sé cap»,
va dir l’uixer. «I ara anem pitjor que mai; fins ara només se l’enduia ell, però ara, i jo ja feia
temps que me la temia, també la porta al jutge instructor». «¿I vol dir que la seva muller no
hi té cap culpa?», va preguntar K., i es va haver de forçar molt per a fer la pregunta, de tant
com aleshores l’ofegava també la gelosia. «É s clar que sí», va dir l’uixer, «és ella qui hi té
més culpa. Se li ha penjat al coll. El que és ell, empaita totes les dones. Només en aquesta
casa, ja l’han tret de cinc pisos on s’havia esmunyit. Però la meva dona és la més bonica de
tota la casa, i justament jo no puc defensar-me». «Si les coses só n així, sembla que no hi ha
cap solució », va dir K. «¿I per què no?», va preguntar l’uixer. «L’estudiant és un covard, i
n’hi hauria prou que una vegada, quan va per posar les mans damunt la meva dona, rebés
un bon feix de garrotades, i no gosaria pas tornar-hi. Però jo no puc, i els altres no em faran
pas aquest favor, perquè tots tenen por de la seva influència. Només un home com vostè ho
podria fer». «I doncs, ¿per què jo?», va preguntar K. tot sorprès. «Doncs perquè vostè és un
acusat», va dir l’uixer. «Sí», va dir K., «i justament per això tinc motiu per a témer que ell, si
bé potser no pot tenir cap influència damunt la resolució del procés, probablement en té
damunt la instrucció preliminar». «Sí, és ben cert», va dir l’uixer, com si l’opinió de K. fos
tan evident com la seva prò pia, «però aquí a casa nostra no és pas normal que s’obrin
processos quan no tenen sortida». «No penso pas igual», va dir K., «però això no
m’impedirà , si se’n presenta l’ocasió , d’agafar l’estudiant pel meu compte». «Li ho agrairia
molt», va dir l’uixer amb una certa cerimò nia, però en el fons no semblava pas creure que el
seu desig suprem fos realitzable. «I potser», va seguir K., «hi hauria d’altres funcionaris, i
potser tots, que mereixerien també una bona pallissa». «Sí, prou», va dir l’uixer, com si fos
la cosa més natural. Després es va mirar K. amb una confiança que, tot i la seva cordialitat,
no havia mostrat fins aleshores, i va afegir: «La rebel·lió hi és sempre». Però va semblar que
la conversa se li havia fet una mica desagradable, perquè la va tallar dient: «Ara m’he de
presentar al jutjat. ¿Vol venir amb mi?». «No tinc res a fer-hi, allí», va dir K. «Sempre es pot
mirar les escrivanies. Ningú no es fixarà en vostè». «I doncs, ¿que val la pena de veure-ho?»,
va preguntar K. vacil·lant, però amb moltes ganes de pujar-hi. «Oh», va dir l’uixer, «jo em
pensava que li interessaria». «Bé doncs», va dir K. finalment, «vindré». I va pujar escala
amunt més de pressa que l’uixer.
En entrar, de poc va caure, perquè darrere la porta hi havia encara un esglaó . «Al pú blic, no
es pot dir que se li tinguin gaires consideracions», va dir. «No se li’n té cap», va dir l’uixer,
«només cal que es miri la sala d’espera». Era un corredor llarg, d’on unes portes mal
ribotades donaven a les diverses oficines de les golfes. Encara que no hi havia cap obertura
de llum directa, no estava del tot a les fosques, perquè moltes oficines no eren separades
del corredor per una porta de fusta closa, sinó per un simple reixat de llates, que arribava
fins al sostre però deixava passar una mica de llum, i a través del qual per altra banda es
podien veure alguns empleats, els uns asseguts escrivint a les taules, i d’altres que s’estaven
drets darrere el reixat i observaven pels forats la gent del corredor. Segurament perquè era
diumenge, al corredor hi havia ben poques persones. Feien una impressió molt modesta.
Amb intervals quasi regulars, s’asseien als dos rengles de llargs bancs de fusta disposats a
banda i banda del corredor. Tots anaven vestits amb deixadesa, encara que la majoria,
jutjant per l’expressió de la cara, per l’actitud, pel tall de la barba i per molts detallets de
mal definir, pertanyien a les classes altes. Com que no hi havia cap penja-robes, tots havien
deixat el barret sota el banc, probablement seguint-se l’exemple els uns dels altres. Quan
els que seien més prop de la porta van veure K. i l’uixer, es van aixecar per saludar, i en
veure-ho els altres es van creure també obligats a saludar, de manera que tots s’anaven
aixecant al pas dels dos nouvinguts. No es posaven mai del tot drets, tenien l’esquena
ajupida i els genolls una mica plegats, amb el posat dels captaires de carrer. K. es va aturar
a esperar l’uixer que li venia una mica enrere, i va dir: «Com els deuen haver humiliats, tots
aquests!». «Sí», va dir l’uixer, «só n acusats, tots els que veu aquí só n acusats». «De veres!»,
va dir K., «aleshores só n col·legues meus». I es va girar al que tenia més prop, un home alt i
prim, de cabell força gris. «¿Què espera aquí, vostè?», va preguntar K. amb cortesia. Però la
inesperada interpel·lació va fer que l’home perdés tota l’esma, cosa tant més penosa pel fet
que evidentment era un home amb molt de mó n, que en una altra circumstà ncia se sabia
governar molt bé i no renunciava pas fà cilment a la superioritat que s’havia guanyat per
damunt de molts. Però , allí, no sabia ni respondre a una pregunta tan simple com aquella, i
es mirava els altres com si estiguessin obligats a ajudar-lo, i com si a ell ningú no li pogués
exigir una resposta mentre no hagués rebut aquell ajut. Per fi l’uixer hi va intervenir, i per
calmar i encoratjar l’home li va dir: «Aquest senyor només li pregunta què espera. Ja pot
respondre». La veu de l’uixer, probablement coneguda, li va fer un efecte millor.
«Espero…», va començar, i es va aturar. Es veia clar que havia triat aquell començament de
frase per enllaçar bé amb la pregunta que li feien, però que no trobava com continuar.
Alguns dels qui s’esperaven s’havien acostat i feien rotlle al voltant del grup, però l’uixer els
va dir: «Circulin, circulin, deixin pas pel corredor». Es van enretirar una mica, però no van
tornar als llocs on seien abans. Mentrestant, l’interrogat s’havia refet, i va respondre, fins i
tot amb un mig somriure: «Fa un mes que vaig presentar certes proves testificatives
relacionades amb el meu cas, i espero la resolució ». «Sembla que vostè s’esforçà molt», va
dir K. «Sí», va dir l’home, «és que es tracta del meu cas». «No tothom pensa com vostè», va
dir K., «jo per exemple també só c acusat, però li juro que ni he presentat mai cap prova
testificativa ni he fet res que s’hi assembli. ¿Vostè creu que és necessari?». «No ho sé pas
ben bé», va dir l’home, altra vegada del tot desconcertat; evidentment es pensava que K.
volia burlar-se’n, i segurament, de por de cometre algun nou error, hauria repetit tota
sencera la seva resposta anterior, però davant la mirada impacient de K. només va dir: «El
que és jo, he presentat proves testificatives». «¿Segurament vostè no es creu que jo també
só c acusat?», va preguntar K. «Oh, no ho poso pas en dubte, sí que m’ho crec!», va dir
l’home, i es va enretirar una mica cap a un costat, però en la seva resposta no hi havia pas
fe, només por. «¿De manera que no s’ho creu?», va dir K. i, excitat sense adonar-se’n per la
humilitat d’aquell home, el va agafar pel braç, com si el volgués fer creure per força. Però no
li volia fer cap mal, i el va agafar sense estrènyer, i tanmateix l’home va xisclar com si K. no
l’hagués pas agafat amb dos dits, sinó amb unes tenalles roents. Amb aquell xiscle ridícul K.
en va tenir ben bé prou; si no es creien que era un acusat, millor; potser aquell home el
prenia fins i tot per un jutge. I com a gest d’adéu el va realment estrènyer amb força, el va
llançar i el va fer caure assegut al banc, i va continuar endavant. «La majoria dels acusats
só n tan sensibles», va dir l’uixer. Darrere d’ells, gairebé tots els que s’esperaven s’havien
aplegat al voltant de l’home, que ja havia deixat de xisclar, i semblava que li demanaven
detalls de l’incident. Sortint al pas de K. venia un guarda, i es coneixia sobretot pel sabre, la
beina del qual, almenys jutjant pel color, era d’alumini. K. se’n va estranyar tant que fins la
va palpar amb la mà . El guarda, que els xiscles havien fet venir, va preguntar què havia
passat. L’uixer va provar de tranquil·litzar-lo amb unes quantes paraules, però el guarda va
dir que ho havia de comprovar ell mateix, va saludar i es va allunyar amb passes molt
rà pides però molt curtes, segurament escurçades per la gota.
K. no es va amoïnar gaire estona ni pel guarda ni per la gent reunida al corredor, sobretot
perquè cap a la meitat va veure la possibilitat de tombar cap a la dreta per una obertura
sense porta. Es va assegurar amb l’uixer si anava pel bon camí, l’uixer va fer que sí amb el
cap, i K. es va decidir a tombar i a prosseguir endavant. No li agradava gaire que l’uixer se li
endarrerís sempre un o dos passos; en aquell indret si més no, podia semblar que el
menaven pres. Per això s’aturava sovint i esperava l’uixer, però l’altre se li tornava a
endarrerir sempre. Finalment, per acabar aquell neguit, K. va dir: «Bé, ja he vist la cara que
fa tot això , ara me’n vull anar». «Encara no ho ha vist tot», va dir l’uixer amb tota la
innocència. «No ho vull pas veure tot», va dir K., que a més se sentia realment cansat, «me’n
vull anar; ¿per on s’arriba a la sortida?». «¿Ja s’ha perdut?», va dir l’uixer tot sorprès,
«només cal que se’n torni fins a la recolzada i tombi a la dreta pel corredor fins a la porta».
«Vingui amb mi», va dir K., «mostri’m el camí, jo em perdria; n’hi ha tants, de camins, aquí».
«É s l’ú nic camí», va dir l’uixer, ja en un to de retret, «no me’n puc pas tornar amb vostè; he
de presentar la meva notificació i ja he perdut molt de temps amb vostè». «Vingui!», va
repetir K. més tallant, com si per fi hagués atrapat l’uixer en una falsedat. «No cridi així», va
xiuxiuejar l’uixer, «que pertot arreu hi ha despatxos. Si no se’n vol tornar sol, acompanyi’m
encara una mica o esperi’s aquí fins que jo hagi complert les meves ordres, i després me’n
tornaré amb vostè amb molt de gust». «No, no», va dir K., «no m’esperaré, i vostè vindrà
amb mi ara mateix». K. no havia donat ni un cop d’ull a l’indret on es trobava, i no va mirar
res fins que una de les moltes portes de fusta que l’envoltaven es va obrir i el va fer girar.
Una noia, segurament atreta per la veu massa alta amb què K. havia parlat, va entrar i va
preguntar: «¿Què desitja, el senyor?». Darrere d’ella, lluny dins la penombra, es veia també
un home que s’acostava. K. es va mirar l’uixer. Aquell home li havia dit que ningú no es
fixaria en K., i ara ja se li tiraven a sobre dues persones; no calia gran cosa més perquè tot el
cos dels funcionaris li clavés l’atenció i reclamés una explicació de la seva presència. L’ú nica
comprensible i acceptable seria de dir que era un acusat i que volia saber la data de
l’interrogatori segü ent, però precisament era l’explicació que no volia donar, en primer lloc
perquè no era veritat, ja que ell només havia entrat per curiositat, o bé, cosa que com a
explicació encara servia menys, per ganes de verificar que l’interior d’aquell aparell judicial
era tan repugnant com l’exterior. I sí que resultava que havia tingut raó de suposar-ho; no
volia ficar-se més endins, ja l’havia deprimit prou tot allò que havia vist fins aleshores, no
es trobava pas en la disposició adequada per a encarar-se amb un dels alts funcionaris que
podien sortir de qualsevol porta, se’n volia anar, amb l’uixer o, si no, sol, posat que no hi
hagués cap altre remei.
Però la seva manera d’estar-se allí clavat i callat devia fer un efecte estrany, i el fet és que la
noia i l’uixer se’l miraven com si al cap d’un instant s’hagués de produir en ell una enorme
transformació , que ells no es volien pas perdre d’observar. I al llindar hi havia l’home que
K. havia vist de lluny abans, i s’agafava al travesser de la porta, que era baixa, i es balançava
una mica de puntetes com un espectador impacient. Però la noia va ser la primera
d’adonar-se que l’actitud de K. es devia a un lleuger malestar, i li va portar una cadira i li va
preguntar: «¿No es vol pas asseure?». K. es va asseure de seguida i, per aguantar-se millor,
es va recolzar als dos braços de la cadira. «Es troba una mica marejat, oi?», va preguntar
ella. La cara de la noia era aleshores molt prop de la d’ell, i mostrava l’expressió més severa,
l’expressió que justament mostren moltes dones a la millor flor de la joventut. «No s’hi
amoïni gens», va dir ella, «aquí no és res d’extraordinari; só n pocs els qui no tenen un atac
d’aquests quan vénen per primera vegada. ¿É s la primera vegada que ve? Doncs és això , no
té res d’extraordinari. El sol bat aquí damunt mateix, a la teulada, i les bigues calentes fan
tornar l’aire pesat i ofegó s. Només per això , no és un lloc gaire indicat per a posar-hi unes
oficines, encara que en altres aspectes ofereix molts avantatges. Però el que se’n diu l’aire,
en dies de molt de moviment de visites, i això vol dir prà cticament cada dia, amb prou
feines s’hi pot respirar. I si a més pensa que tot sovint hi ha per aquí roba estesa que
s’eixuga, perquè no ho podem pas privar del tot als llogaters, no li semblarà gens estrany
que s’hagi trobat una mica malament. Però al capdavall un s’acostuma molt bé a aquest
aire. Quan hagi vingut dues o tres vegades, ja es pot dir que no sentirà l’ofec. Què, ¿es troba
millor?». K. no va respondre, perquè se li feia massa penó s que una feblesa sobtada l’hagués
lliurat a les mans d’aquella gent, i a més, d’ençà que sabia la causa del seu malestar, no es
trobava pas millor, sinó més aviat una mica pitjor. La noia se’n va adonar de seguida, i per
donar a K. una mica de fresca va agafar un croc amb un mà nec de fusta que hi havia
repenjat a la paret i va obrir una lluerna que es trobava damunt mateix de K. i que donava a
l’aire lliure. Però va caure tanta polseguera de rovell, que la noia va haver de cuitar a tancar
altre cop la lluerna, i amb el seu mocador de butxaca va netejar el rovell de les mans de K.,
perquè ell estava massa cansat per a fer-ho. A K. li hauria agradat de romandre allí assegut
en calma, fins a recobrar prou forces per a anar-se’n, però veia que les forces no li tornarien
si els altres no deixaven d’ocupar-se d’ell. I aleshores va dir la noia: «Aquí no s’hi pot
quedar, aquí obstruïm tot el moviment». K. va buscar amb la vista quin era el moviment
que, posat allí, ell obstruïa. «Si vol, el portaré a la infermeria. Ajudi’m, faci el favor», va dir a
l’home de vora la porta, que de seguida es va acostar. Però K. no se’n volia anar a la
infermeria; justament el que volia evitar era que el duguessin enlloc més, perquè com més
lluny aniria pitjor s’ho havia de passar. «Ja puc caminar», va dir, doncs, i es va posar dret,
però estava cruixit de seure cò modament, i tremolava tot ell. «No, que no puc», va dir
bellugant el cap, i es va tornar a asseure amb un sospir. Es va recordar de l’uixer, que
després de tot se l’hauria pogut endur amb facilitat, però semblava que feia estona que ja
no hi era. K. mirava per entremig de la noia i de l’home drets al seu davant, però no podia
trobar l’uixer.
«A mi em sembla», va dir l’home, que per cert anava vestit amb elegà ncia i es feia remarcar
sobretot per una armilla grisa acabada amb dues punxes llargues i esmolades, «que, si el
malestar del senyor és degut a l’atmosfera d’aquí, el millor i el que més li agradarà no és
pas que el portem primerament a la infermeria, sinó que el traguem fora de les nostres
oficines». «Això mateix!», va cridar K., i de tan content per poc va interrompre les paraules
de l’home, «estic segur que de seguida em trobaré millor; i tampoc no estic pas tan feble,
només que m’agafin una mica sota les aixelles, no els donaré gaire molèstia, després de tot
no és lluny, vostès només cal que m’acompanyin fins a la porta, i jo m’asseuré una estona a
l’escala i de seguida em trobaré bé. La veritat és que no tinc mai atacs d’aquesta mena, a mi
mateix m’ha sorprès molt. Jo també só c funcionari i estic avesat a l’aire de les oficines, però
aquí és una mica exagerat, vostès mateixos ho han dit. Si volen doncs tenir la bondat
d’ajudar-me una mica, perquè em marejo i em trobo malament si provo d’alçar-me tot sol».
I va aixecar les espatlles perquè els fos més fà cil d’aguantar-lo per sota els braços.
Però l’home no va respondre a la requesta, i sense treure’s les mans de les butxaques, amb
molta calma, va esclatar a riure. «Ja veu», va dir a la noia, «que ho he encertat. El senyor
només es troba malament aquí, no pas en general». La noia també va somriure, però amb
els dits va donar un cop al braç de l’home, com si li volgués retreure que la broma que feia
amb K. era massa pesada. «Però no», va dir l’home sense parar de riure, «si és de veres que
acompanyaré el senyor fins a la sortida». «Aleshores tot va bé», va dir la noia, i per un
instant va decantar l’adorable caparró . «No faci massa cabal d’aquest riure», va dir a K., que
s’havia tornat a posar trist, feia una mirada buida, i semblava que no li calia cap explicació .
«Aquest senyor —¿que em permet de presentar-lo?» (el senyor va permetre amb un gest
de la mà )— «aquest senyor és el nostre delegat d’informació . Dó na a les parts interessades
que s’esperen totes les informacions que els fan falta, i com que el nostre tribunal no és
gaire conegut entre la població , só n moltes les informacions que ens reclamen. El delegat
d’informació té una resposta per a tota pregunta, vostè mateix el pot posar a prova, si algun
dia en té ganes. Però no és aquest el seu ú nic mèrit; té un segon mèrit que só n els vestits
elegants. Nosaltres, vull dir el cos dels funcionaris, vam arribar a la conclusió que el delegat
d’informació , que sempre tracta amb les parts interessades i és el primer a tractar-hi,
s’hauria de vestir amb elegà ncia, mirant perquè la primera impressió fos digna. Tots els
altres, i jo en só c la primera prova, anem per desgrà cia molt mal vestits i passats de moda;
tampoc no tindria gaire solta que gastéssim a vestir, si prà cticament mai no sortim de les
escrivanies, i dormim aquí dalt i tot. Però , tal com li deia, un bon dia se’ns va acudir que per
al delegat d’informació era imprescindible de vestir elegantment. Però com que la nostra
administració , que en aquest aspecte té les seves rareses, no se’ns va mostrar assequible,
vam fer entre nosaltres una col·lecta, i fins hi va haver certes parts interessades que hi van
contribuir, i li vam comprar aquest vestit tan bonic que veu i encara d’altres. Ara ho
tindríem tot ben endegat per a fer una bona impressió , però ell ho torna a esguerrar amb el
seu riure i esvera tothom». «I així estem», va dir el senyor burlant-se’n, «però no entenc per
què, estimada senyoreta, conta a aquest senyor totes les nostres intimitats, o més ben dit
les hi engega a sobre, perquè ell no en vol saber res. Només cal que se’l miri com se’ns
asseu aquí, i se’l veu tot sumit dins les seves preocupacions personals». K. ni va tenir ganes
de desmentir-ho; la intenció de la noia podia ser bona, potser anava per distreure’l o per
donar-li temps de refer-se, però el mitjà era errat. «Bé li havia d’explicar aquell riure de
vostè», va dir la noia, «era ofensiu». «Em fa cara que aguantaria ofenses molt pitjors, si
acabo traient-lo fora». K. no deia res, ni tan sols aixecava els ulls; consentia que el
comentessin com si ell fos una cosa, i encara era el que més li venia de gust. Però de sobte
es va sentir la mà del delegat d’informació en un braç, i la mà de la noia a l’altre. «Amunt
doncs, home feble», va dir el delegat d’informació . «Els ho agraeixo moltíssim a tots dos»,
va dir K., agradablement sorprès, es va alçar a poc a poc, i ell mateix va guiar aquelles mans
estranyes cap als indrets on més li calia de tenir suport. «Podria fer l’efecte», va dir la noia
baixet a l’orella de K., mentre s’acostava al corredor, «com si jo hi posés molt d’interès meu,
a presentar el delegat d’informació sota una llum favorable, però em pot ben creure que jo
només vull que se sà piga la veritat. No té gens de mal cor. No és pas obligació seva,
d’aconduir fins a la porta els implicats en un procés, quan es posen malalts, i ja veu que ho
fa. Potser de tots nosaltres no n’hi ha cap que tingui mal cor, i prou que potser tots
voldríem ajudar tothom; però , com a funcionaris de la justícia que som, és fà cil que causem
la impressió que tenim el cor dur i que no volem fer servei a ningú . A mi, justament, és una
de les coses que més em fan sofrir». «¿No voldria pas asseure’s un moment?», va preguntar
el delegat d’informació quan ja eren al corredor i precisament davant l’acusat a qui K.
s’havia adreçat abans. K. gairebé s’avergonyia que l’altre el tornés a veure; tan dret com
abans se li havia plantat, i ara dues persones l’havien de sostenir, l’inspector feia brandar el
seu barret agafant-lo amb dos dits estirats, se li havia esbullat el pentinat i els cabells se li
enganxaven al front amarat de suor. Però l’acusat no semblava pas que es fixés en res: tot
humil davant el delegat d’informació , que no se’l mirava, només procurava d’excusar la
seva presència. «Ja sé», va dir, «que avui encara no es podia haver dictat cap resolució
sobre els documents que vaig presentar. Però he vingut perquè he pensat que mal per mal
també em podia esperar aquí, que és diumenge i tinc temps i no faig nosa». «No cal que
s’excusi tant», va dir el delegat d’informació , «la seva sol·licitud sempre és lloable, encara
que és clar que aquí ocupa un espai sense cap profit; però per la meva banda, mentre no em
faci nosa a mi, no seré jo qui li privi de seguir de prop el curs del seu afer. Després de
tractar amb gent que negligeix escandalosament el deure, un aprèn a tenir paciència amb
les persones com vostè. Segui». «Que bé que sap parlar amb els implicats!», va xiuxiuar la
noia. K. va assentir, però immediatament es va dreçar amb un surt quan el delegat
d’informació li va tornar a preguntar: «¿No es voldria asseure aquí?». «No», va dir K., «no
vull reposar». Ho va dir amb tanta decisió com va poder, però la veritat és que li hauria
convingut molt d’asseure’s. Estava marejat. Es veia en un vaixell en mar grossa. Li semblava
que l’aigua batia les parets de fusta, que del fons del corredor venia la remor dels rompents,
que tot el corredor capotejava i que a banda i banda els acusats expectants s’elevaven i
s’enfonsaven. Tant més inconcebible era la calma de la noia i de l’home que el portaven. Els
estava del tot lliurat, i si el deixaven anar hauria de caure com una post. Els ullets menuts
de tots dos bescanviaven mirades de costat a costat, K. els sentia els passos regulars però
no se n’acompanyava, i gairebé l’havien d’alçar de terra, passa darrere passa. Per fi es va
adonar que li parlaven, però no els entenia, només sentia el brogit que ho omplia tot, però
que semblava tallat per un so alt invariable, com el d’una sirena. «Més fort», va deixar anar
sense veu, amb el cap acotat; però se’n va avergonyir, perquè prou que sabia que havien
parlat ben fort, encara que ell no els arribava a entendre. Finalment, com si la paret al seu
davant s’enderroqués, li va venir a la cara un corrent d’aire fresc, i va sentir dir al seu
costat: «S’entesta a anar-se’n, i després ja li pots dir cent vegades que té la sortida davant el
nas, i no es belluga». K. es va adonar que tenia al davant la porta de sortida i que la noia
l’aguantava oberta. Li va semblar que li tornaven d’un sol cop totes les forces, i per guanyar
un primer tast de la llibertat va trepitjar de seguida el primer esglaó de l’escala, i des d’allí
es va acomiadar dels seus acompanyants, que es decantaven cap a ell. «Moltes grà cies»,
repetia, els estrenyia a tots dos repetidament les mans, i no els va deixar anar fins que li va
semblar que ells, acostumats al resclosit de les escrivanies, resistien malament l’aire
relativament fresc que pujava de l’escala. No podien ni respondre, i la noia hauria potser
caigut daltabaix, si K. no hagués tancat la porta amb una celeritat extrema. K. es va estar
encara una estona aturat, es va pentinar com va poder amb l’ajut d’un mirallet de butxaca,
va plegar el seu barret, que era al primer replà (el delegat d’informació l’hi devia llençar), i
va có rrer escala avall, tan eufò ric i fent uns salts tan llargs que a ell mateix li va agafar
gairebé por d’aquell capgirament. Aquella mena de sorpreses, el seu estat de salut, fins
aleshores molt constant, no les hi havia reservades mai. ¿É s que el seu cos es volia
revolucionar i li volia començar un nou procés, en vista que suportava tan bé el vell? No va
descartar del tot la idea de fer-se mirar per un metge a la primera ocasió , però en tot cas, i
en això no li calia consultar ningú sinó ell mateix, es proposava d’esmerçar tots els futurs
matins de diumenge millor que no pas aquell.
 L’AMIGA DE LA SENYORETA BÜRSTNER
El període que va seguir, a K. se li va fer impossible de parlar ni que fos dues paraules amb
la senyoreta Bü rstner. Ell provava les més variades maneres d’acostar-se-li, però ella
sempre se les componia per impedir-ho. Ell se’n tornava a casa de seguida que deixava
l’oficina, i s’estava a la seva cambra sense encendre cap llum, assegut al canapè i ocupat
només a observar el rebedor. Si passava la minyona o algú i tancava la porta de la cambra
que semblava buida, ell s’aixecava al cap d’una estona i la tornava a obrir. Els matins es
llevava una hora més aviat que abans, per si de cas podia trobar sola la senyoreta Bü rstner,
quan ella se n’anava cap a l’oficina. Però cap d’aquells intents no va reeixir. Aleshores ell li
va escriure una carta i la hi va adreçar tant a l’oficina com a la dispesa, a la qual provava
una vegada més de justificar la seva conducta, s’oferia per a qualsevol reparació , prometia
de no traspassar mai els termes que ella li volgués fixar, i només demanava que se li
concedís la possibilitat de parlar una vegada amb ella, sobretot en vista que ell no podia
disposar res amb la senyora Grubach sense abans aconsellar-se amb la senyoreta, i acabava
comunicant-li que el diumenge segü ent s’estaria tot el dia a la seva cambra esperant un
senyal amb què ella li oferís la perspectiva que accediria al seu prec, o si més no li expliqués
per què no hi podia accedir, quan ell havia promès de deferir-se-li en tots els ordres. Les
cartes no van ser retornades, però tampoc no va rebre cap resposta. En canvi, el diumenge
segü ent es va produir un fet que era un senyal prou clar. Molt d’hora, K. va observar pel
forat del pany un moviment desusat al rebedor, i aviat es va aclarir què era. Una professora
de francès, que altrament era alemanya i es deia Montag, una noia malaltissa i pà l·lida i que
coixejava una mica, que fins aleshores havia viscut en una cambra a part, es mudava a la
cambra de la senyoreta Bü rstner. Durant hores se la va veure com s’esmunyia pel rebedor.
Sempre s’havia oblidat una altra peça de roba interior o un altre brodat o un altre llibre, i
calia anar-ho a cercar individualment i portar-ho a la nova habitació .
Quan la senyora Grubach li va entrar l’esmorzar (perquè d’ençà de la indignació de K. ella
no deixava ni el més petit servei a les mans de la minyona), K. no es va poder retenir
d’adreçar-li la paraula, per primera vegada des de feia cinc dies. «¿Per què han triat avui,
per a fer tot aquest escà ndol pel rebedor?», va preguntar, mentre s’abocava el cafè, «¿que
no es podien esperar? ¿É s que el diumenge és el dia de fer dissabte?». Si bé K. no es mirava
la senyora Grubach, va remarcar que ella respirava com alliberada d’una angú nia. Fins i tot
aquell sever interrogatori de K., ella l’entenia com un perdó o com el començament d’un
perdó . «No fem pas dissabte, senyor K.», va dir, «és que la senyoreta Montag se’n va a viure
amb la senyoreta Bü rstner i porta les seves coses a la cambra». No va dir res més, esperant
com s’ho prendria K. i si li permetria de continuar enraonant. Però K. la va posar a prova:
remenava pensaró s el cafè amb la cullereta, i callava. Al final se la va mirar i va dir: «¿Què,
ja ha abandonat aquelles sospites que tenia contra la senyoreta Bü rstner?». «Senyor K.!», va
cridar la senyora Grubach, que només esperava aquella pregunta, i va allargar cap a K. les
mans agafades, «que malament que es va prendre allò que només era una manera
d’enraonar casual! Jo no he tingut mai cap intenció d’ofendre’l ni d’ofendre ningú . Em
sembla que fa prou temps que em coneix, senyor K., per a haver-se’n adonat. No es pot pas
figurar com he patit, tots aquests dies! La darrera cosa que jo faria és de calumniar els meus
rellogats! I vostè, senyor K., s’ho va pensar! I va dir que jo l’havia de treure de casa! Jo,
treure’l de casa a vostè!». El darrer crit ja es va ofegar sota les llà grimes, i després ella es va
tapar la cara amb el davantal i es va posar a fer grans sanglots.
«Au, no plori, senyora Grubach, no plori», deia K. i es mirava la finestra, i només pensava en
la senyoreta Bü rstner i en el fet que hagués pres a la seva cambra una noia forastera. «Apa,
no plori», va repetir, quan es va girar cap a dins la cambra i va veure que la senyora
Grubach encara plorava. «Jo tampoc no em pensava que vostè s’ho prendria tan malament.
Hi ha hagut un malentès per les dues bandes. També pot passar, entre vells amics». La
senyora Grubach va guaitar per damunt del davantal per veure si la reconciliació de K. era
sincera. «Només ha estat això , un malentès», va dir K., i com que pel posat de la senyora
Grubach li va semblar descobrir que el capità no havia revelat res, va gosar afegir encara:
«¿S’ha cregut de veres que jo só c capaç d’enemistar-me amb vostè per una noia que no m’és
res?». «Això mateix, senyor K.!», va dir la senyora Grubach, que tenia la dissort que, encara
no sortia una mica d’angú nies, ja ficava els peus a la galleda. «É s el que jo em preguntava
tot el sant dia: ¿per què s’ho pren tan a la valenta el senyor K., això de la senyoreta
Bü rstner? ¿Per què se m’ha d’enrabiar quan només es tracta d’aquesta senyoreta, si sap que
una mala paraula seva em treu la son? Al capdavall, no he dit de la senyoreta res que jo no
hagi vist amb els meus propis ulls». K. no li va respondre res, perquè a la primera paraula ja
l’hauria haguda de treure de la cambra i no ho volia fer. Es va acontentar bevent-se el cafè i
deixant sentir a la senyora Grubach que sobrava. Fora, es tornava a sentir com la senyoreta
Montag arrossegava els peus, quan travessava el rebedor de cap a cap. «¿Ho sent?», va
preguntar K., i va assenyalar la porta amb la mà . «Sí», va dir la senyora Grubach amb un
sospir, «la volia ajudar jo amb la minyona, però és tossuda, i s’ho vol traginar tot ella
mateixa. Em fa estrany de la senyoreta Bü rstner. A mi de vegades se’m fa pesat de tenir la
senyoreta Montag a casa, i ella se la fica a la cambra». «Vostè no s’hi amoïni», va dir K.
mentre aixafava amb la cullereta una resta de sucre a la tassa, «¿que hi perd res, vostè?».
«No», va dir la senyora Grubach, «per a mi al contrari, el canvi em ve molt bé, així tinc una
cambra lliure i hi puc posar el meu nebot, el capità . Em capficava per vostè, que no li hagués
fet nosa tots aquests dies que l’he hagut de deixar habitar aquí a la sala, perquè de vegades
no és prou considerat». «I ara, quins acudits!», va dir K. posant-se dret, «no vull ni sentir-la!
Ara vostè se’m pensa que tinc sempre els nervis esmolats, només perquè no puc suportar
aquestes peregrinacions de la senyoreta Montag —escolti-se-la, ara torna». La senyora
Grubach havia perdut tota l’esma. «Miri, senyor K., ¿vol que li digui que acabi de mudar-se
un altre dia? Si vol, li ho dic de seguida». «Però que no veu que se n’ha d’anar a viure amb la
senyoreta Bü rstner!», va dir K. «Sí», va respondre la senyora Grubach, però sense acabar
d’entendre el que ell volia dir. «I doncs», va dir K., «bé ha de traginar les seves coses». La
senyora Grubach només va fer que sí amb el cap. Aquella seva estupefacció muda, que vista
de fora tenia un aire de pura obstinació , encara exasperava més K. Es va posar a anar i
venir des de la porta fins a la finestra, i d’aquella manera va tallar a la senyora Grubach la
possibilitat d’anar-se’n, cosa que segurament hauria fet.
Just en un moment que K. arribava a la porta, van trucar. Era la minyona, i va anunciar que
la senyoreta Montag desitjava tenir una curta entrevista amb el senyor K., i li pregava
d’anar al menjador, on ella l’esperava. K. es va escoltar la minyona tot reflexionant, i
després es va girar amb una mirada gairebé sarcà stica cap a l’esverada senyora Grubach. La
mirada semblava dir que feia temps que ell preveia aquella invitació de la senyoreta
Montag, i que lligava molt bé amb tots els turments que aquell matí de diumenge ell havia
de sofrir a mans dels rellogats de la senyora Grubach. Va remetre la minyona amb la
resposta que hi anava de seguida, va obrir l’armari per canviar-se la jaqueta, i, quan la
senyora Grubach es va lamentar en veu baixa per les importunitats d’aquella persona, no li
va fer cap resposta sinó que s’endugués la safata de l’esmorzar. «Però si a penes ha tocat el
menjar!», va fer la senyora Grubach. «No hi fa res, endugui-s’ho!», va cridar K., i li va
semblar que, no sabia com, la senyoreta Montag es barrejava amb tot allò i li ho tornava
fastigó s.
Mentre travessava la sala, va mirar la porta tancada de la cambra de la senyoreta Bü rstner.
Però no era pas allí on l’invitaven, sinó al menjador, la porta del qual va obrir d’una
revolada, sense trucar.
Era una sala molt llarga però estreta, amb una sola finestra. No hi havia hagut lloc sinó per
a posar-hi dos armaris, de biaix, als dos cantons a banda i banda de la porta, i tot l’espai
restant el prenia la llarga taula, que començava vora la porta i acabava tocant l’ampla
finestra i fent-la quasi inaccessible. La taula estava ja parada, i per a moltes persones,
perquè els diumenges hi havia pocs dispesers que no hi dinessin.
En entrar K., la senyoreta Montag es va separar de la finestra i se li va acostar vorejant un
costat de la taula. Es van saludar silenciosos. Aleshores la senyoreta Montag, que com
sempre tenia el cap desmesuradament aixecat, va dir: «No sé si vostè em coneix». K. se la va
mirar corrugant les celles. «É s clar que sí», va dir, «em sembla que fa prou temps que va
entrar a casa de la senyora Grubach». «Però a vostè, pel que em sembla, no li interessen
gaire les coses de la dispesa», va dir la senyoreta Montag. «No», va dir K. «¿No vol seure?»,
va dir la senyoreta Montag. Sense dir res, cadascú es va acostar una cadira al cap mateix de
la taula i es van asseure davant per davant. Però la senyoreta Montag es va tornar a alçar de
seguida, perquè s’havia oblidat la bossa de mà a l’ampit de la finestra, i la va anar a cercar;
es va arrossegar per tota la cambra. Quan va tornar, brandant lleugerament la bosseta, va
dir: «Només li volia dir quatre paraules per encà rrec de la meva amiga. Volia venir ella
mateixa, però avui no es troba gaire bé. L’haurà de dispensar, i d’escoltar-me a mi en
comptes d’ella. Tampoc ella no li hauria pogut dir res més que el que jo li diré. Més aviat al
contrari; crec que jo li puc dir més, perquè estic relativament desinteressada de l’afer.
¿Vostè no pensa igual?».
«¿Què li he de dir?», va respondre K., fatigat de veure els ulls de la senyoreta Montag fixats
en els seus llavis. Ja es creia que d’aquella manera dominaria el que ell volia dir. «Pel que es
veu, la senyoreta Bü rstner no em vol concedir l’entrevista personal que li he sol·licitat». «É s
així», va dir la senyoreta Montag, «o més ben dit no és pas això de cap manera, perquè vostè
ho expressa amb una aspror que sorprèn. En general, no és normal ni que les entrevistes
siguin concedides ni el contrari. Però pot ben donar-se el cas que una entrevista sigui
considerada inú til, i és justament el cas d’ara. Després de la seva remarca, puc parlar amb
tota la franquesa. Vostè ha pregat la meva amiga, per escrit o de paraula, que tingui una
conversa amb vostè. Ara, la meva amiga sap, o en tot cas jo ho he de suposar, quin ha de ser
el tema de la conversa, i per raons que jo ignoro està convençuda que si la conversa tingués
lloc no portaria cap profit a ningú . Que consti que a mi no me’n va parlar fins ahir i encara
molt damunt per damunt, i va dir que tampoc vostè no podia pas tenir gaire interès per la
conversa, perquè només un incident casual li havia suggerit la idea, i doncs vostè mateix
arribaria sense necessitat de cap explicació , si no hi havia arribat ja, a reconèixer molt aviat
la manca de solta de tota la histò ria. Jo li vaig respondre que potser tenia raó , però que amb
mires a deixar-ho tot ben aclarit em semblava avantatjó s de fer arribar a vostè una
resposta explícita. Em vaig oferir a fer-me cà rrec d’aquesta missió , i, després de vacil·lar
una mica, la meva amiga hi va consentir. Ara, espero que he obrat també en interès de
vostè, perquè al capdavall fins la més petita incertesa en l’afer més insignificant és un
turment, i si a vostè, com ha estat el cas, la hi podíem dissipar amb facilitat, valia més de
fer-ho tot seguit». «Moltes grà cies», va dir K. de seguida, es va mirar la senyoreta Montag,
després va mirar enllà de la taula, després enllà de la finestra (la casa oposada rebia el bat
del sol), i se’n va anar cap a la porta. La senyoreta Montag el va seguir unes quantes passes,
com si no se’n fiés del tot. Però davant la porta van haver de recular tots dos, perquè es va
obrir i va entrar el capità Lanz. Era la primera vegada que K. el veia de prop. Era un home
alt, pels volts dels quaranta anys, de cara colrada i carnuda. Va fer una inclinació de cos que
també anava per K., i es va dirigir cap a la senyoreta Montag i li va besar respectuosament
la mà . Els seus moviments eren solts. La seva cortesia amb la senyoreta Montag contrastava
notablement amb la manera com K. l’havia tractada. Però la senyoreta Montag no semblava
que li guardés rancor, i K. fins va creure observar que ella el volia presentar al capità . Però
K. no volia que el presentessin, i no hauria estat capaç de mostrar-se gens cordial ni amb el
capità ni amb la senyoreta Montag. Per a ell, aquella mà besada els havia aliats en un grup
que, sota l’aparença més inofensiva i més desinteressada, no el volia deixar arribar fins a la
senyoreta Bü rstner. Però K. anava encara més lluny, i reconeixia que la senyoreta Montag
havia escollit un bon mitjà , si bé era una arma de dos talls. Exagerava la importà ncia de la
relació entre la senyoreta Bü rstner i K., exagerava sobretot la importà ncia de l’entrevista
sol·licitada, i provava alhora de girar-ho com si fos K. qui ho exagerava tot. K. li demostraria
com s’enganyava; ell no volia exagerar res, i sabia que la senyoreta Bü rstner no era sinó
una petita mecanò grafa que no se li resistiria gaire temps. I, encara, ell refusava
deliberadament de prendre en compte les coses que la senyora Grubach li havia dit de la
senyoreta Bü rstner. Meditant tot allò , a penes va saludar quan va sortir del menjador. Se’n
volia tornar de seguida a la seva cambra, però una rialleta de la senyoreta Montag, que li va
arribar d’enrere, li va donar la idea que potser els podria parar, tant al capità com a la
senyoreta Montag, una bona sorpresa. Va mirar al seu voltant i va escoltar si d’alguna de les
cambres properes en podia sortir una nosa, però tot callava, només se sentia la conversa
del menjador, i la veu de la senyora Grubach al corredor que duia a la cuina. L’ocasió
semblava favorable, i K. va anar fins a la porta de la cambra de la senyoreta Bü rstner i va
trucar lleugerament. Com que res no s’hi movia, va tornar a trucar, però tampoc no va tenir
cap resposta. ¿Potser dormia? ¿O bé era veritat que es trobava malament? ¿O bé feia
l’absent perquè endevinava que només podia ser K. qui trucava tan suau? K. va suposar que
feia l’absent, va trucar més fort, i, com que els trucs no tenien cap èxit, va acabar obrint la
porta, amb cautela i no sense un sentiment que feia una cosa immoral i encara inú til. A la
cambra no hi havia ningú . Per altra banda, a penes recordava la cambra tal com K. l’havia
coneguda. Ara hi havia dos llits posats costat per costat; damunt tres seients prop de la
porta, s’hi amuntegaven vestits i roba blanca, hi havia un armari obert. Segurament la
senyoreta Bü rstner se n’havia anat mentre la senyoreta Montag entretenia K. al menjador.
K. no se’n va sentir massa decebut, perquè tal com anaven les coses no havia esperat gaire
de trobar tan fà cilment la senyoreta Bü rstner, i, aquell intent, l’havia fet gairebé només per
afrontar la senyoreta Montag. Però justament per això se li va fer més penó s, quan tornava
a tancar la porta, de veure que la senyoreta Montag i el capità conversaven al pas de la
porta del menjador. Potser s’estaven allí des del moment que K. havia obert l’altra porta, i
evitaven tota aparença d’observar K., parlaven en veu baixa i només seguien els moviments
de K. amb la mirada distreta que els qui conversen escampen al seu voltant. Però a K. li
pesaven molt aquelles mirades, i va fer via a esmunyir-se vorejant la paret fins a la seva
cambra.
 EL BASTONEJADOR
Pocs vespres després, quan K. seguia el corredor que duia del seu despatx a l’escala
principal —aquell dia era gairebé el darrer a plegar, només dos empleats encara
treballaven a la secció de registre, dins el petit camp de llum d’una bombeta—, va sentir
darrere una porta, on sempre havia suposat que hi havia una cambra de mals endreços
encara que ell no l’havia vista mai, un esclat de sospirs. Es va quedar parat i va escoltar
encara, per comprovar si no s’errava. Una estona de silenci, i després, altre cop, sí que eren
sospirs. De primer va pensar anar a cercar un empleat del registre, perquè potser faria falta
un testimoni, però després el va agafar una curiositat tan incontenible, que literalment va
arrencar la porta d’una revolada. Era, tal com ell havia ben suposat, una cambra de mals
endreços. Inú tils impresos caducs, tinters de terrissa buits i llençats, s’amuntegaven
darrere la porta. Però dins la cambra mateixa hi havia tres homes, ajupits de tan baix que
era el sostre. Una espelma enganxada en un prestatge els feia llum. «¿Què hi feu, aquí?», va
preguntar K., embarbussat d’agitació , però en veu baixa. Un dels homes, que evidentment
dominava els altres dos i atreia abans la mirada, s’embeinava dins una mena de vestit de
cuir fosc, que li deixava nus la gola i part del pit, i tots dos braços. No va respondre. Però els
altres dos van cridar: «Senyor! Serem bastonejats, perquè tu t’has queixat de nosaltres
davant el jutge instructor». I fins aleshores no es va adonar K. que eren en efecte els
guardes Franz i Willem, i que aquell tercer tenia a la mà una vara per bastonejar-los. «Com
s’entén!», va dir K. i se’ls va mirar fixament, «no em vaig pas queixar, només vaig dir com
havien anat les coses a casa meva. I la vostra conducta no em direu pas que va ser
impecable». «Senyor», va dir Willem, mentre Franz es veia que provava de posar-se darrere
seu, amagat d’aquell altre home, «si vó s sabéssiu com anem de mal pagats, no ens jutjaríeu
tan malament. Jo he d’alimentar una família, i el Franz es voldria casar, i tots maldem per
fer diners com podem, que només treballant no s’hi arriba, encara que ens hi matem.
Porteu unes camises tan fines que em van temptar, i és clar que els guardes tenim prohibit
allò ; no és de dret, però sí que és de tradició que la roba blanca pertoca als guardes; sempre
ha estat així, se m’afigura; i es comprèn, perquè, ¿què volen dir aquestes coses per a qui té
la gran desgrà cia de veure’s arrestat? Però si ell en parla pú blicament, aleshores ha de
seguir el cà stig». «Això que em dieu ara, jo no ho sabia, i de cap manera no he reclamat el
vostre cà stig, per mi era només una qü estió de principis». «Franz», es va girar Willem a
l’altre guarda, «¿que no t’ho deia, que aquest senyor no ha reclamat el nostre cà stig? Ara ja
ho sents, que ell ni tan sols sabia que ens havien de castigar». «No et deixis commoure per
aquests discursos», va dir el tercer a K., «el cà stig és tan just com inevitable». «No te
l’escoltis», va dir Willem, i només es va interrompre per portar-se de pressa a la boca la mà ,
on havia rebut un cop de vara, «que només ens castiguen perquè tu ens has denunciat. Si no
fos així no ens hauria passat res, encara que haguessin sabut tot el que vam fer. ¿D’això se’n
pot dir justícia? Tots dos, i sobretot jo, havíem servit de guardes molt de temps i teníem un
full de serveis molt bo —i tu mateix has de reconèixer que, mirant-ho des del punt de vista
de la superioritat, et vam guardar bé—, teníem bones perspectives d’ascendir, i segurament
ens haurien fet ben aviat bastonejadors, com aquest que només ha tingut la sort de no
haver estat mai denunciat, perquè, de denú ncies així, se’n presenten ben rares vegades. I
ara, senyor, tot se n’ha anat per terra; les nostres carreres estan acabades, haurem de fer
feines molt més subalternes encara que el servei de guarda, i per començar ara rebem
aquesta pallissa, que fa un mal terrible». «¿Pot ser que la vara faci tant de mal?», va
preguntar K., i va apreciar amb els ulls la vara que el bastonejador brandava al seu davant.
«É s que ens hem de despullar del tot», va dir Willem. «Així sí», va dir K. i es va mirar
fixament el bastonejador, que estava torrat com un mariner i tenia una cara feréstega i
sana. «¿No hi ha cap possibilitat d’estalviar-los els cops, a aquests dos?», va preguntar.
«No», va dir el bastonejador, bellugant el cap tot somrient. «Au, despulleu-vos!», va manar
als guardes. I a K. li va dir: «No t’ho has de creure pas tot, que la por dels cops ja els ha
reblanit una mica el cervell. Això que aquest, per exemple» —i va assenyalar Willem—,
«diu de la carrera que hauria pogut fer és l’animalada més grossa del mó n. Mira-te’l, que
gras que està , que els primers cops de vara se’m perdran tots al greix. ¿I saps com s’ha
engreixat tant? Perquè s’ha acostumat a menjar-se l’esmorzar de tots els arrestats. ¿Que se
t’ha menjat el teu, també? Veus?, ja t’ho deia. Però un home amb una panxa així no podria
mai de la vida arribar a bastonejador, no cal ni pensar-hi». «Hi ha bastonejadors que só n
com jo», va afirmar Willem, que es descordava el cinturó dels pantalons. «No», va dir el
bastonejador, i amb la vara li va clavar al coll un cop que el va encongir tot, «no has
d’escoltar, t’has de despullar». «T’ho pagaré bé, si els deixes fugir», va dir K., i es va treure la
cartera de la butxaca sense tornar-se a mirar el bastonejador, perquè aquestes coses es
lliguen millor si totes dues bandes abaixen els ulls. «Tu deus anar per denunciar-me a mi
també», va dir el bastonejador, «i que també em bastonegin. No, no!». «Pensa una mica,
home!», va dir K., «si jo hagués volgut fer castigar aquests dos, ara no els voldria pas
comprar la impunitat. Només em caldria tancar aquesta porta, no voler veure ni sentir res
més i anar-me’n a casa. Però , això , no ho vull fer, el que vull sincerament és posar-los en
llibertat; i si hagués sabut que els castigarien o només que els podrien castigar, no els
hauria anomenats mai. No só n pas ells els qui considero culpables; el culpable és
l’organització , els culpables só n els alts funcionaris». «É s veritat!», van cridar els guardes, i
de seguida van rebre un cop a les esquenes ja despullades. «Si aquí, sota la vara, hi
tinguessis un alt magistrat», va dir K., i va prémer mentre parlava la vara que ja es volia
tornar a aixecar, i la va abaixar, «et juro que no t’impediria pas de desfermar-t’hi; ben al
contrari, encara et donaria diners, perquè posessis més cor a la bona causa». «Tot això que
dius fa de bon creure», va dir el bastonejador, «però jo no em deixo subornar. A mi m’han
posat a bastonejar, i bastonejo». El guarda Franz, que fins aleshores, potser esperant un
bon resultat de la intervenció de K., no s’havia fet notar gaire, es va acostar a la porta, vestit
només amb els pantalons, i agenollant-se i penjant-se al braç de K. li va xiuxiuar: «Si no ens
pots fer dispensar tots dos, prova almenys que em deixi fugir a mi. Willem és més vell, de
totes les coses no se’n sent tant, i fa un parell d’anys ja va passar per un petit bastoneig, en
canvi jo no estic encara deshonrat, i al capdavall tot ho vaig fer seguint Willem que per bé o
per mal em fa de mestre. A la porta del banc m’espera la meva promesa, pobreta, que no
sap com ha d’acabar això , i em moro de vergonya». Es va eixugar amb la jaqueta de K. la
cara tota molla de llà grimes. «Ja no m’espero més», va dir el bastonejador, va aixecar la vara
amb les dues mans, i el cop va arribar fins a Franz, mentre Willem s’aclofava en un racó i
mirava d’amagat, sense gosar girar la cara ni un instant. I aleshores es va aixecar el xiscle
que Franz llançava, el xiscle indivís i invariable, que no semblava que sortís d’una persona
sinó d’un instrument torturat, i tot el corredor en va ressonar, tota la casa l’havia de sentir.
«No xisclis», va cridar K. sense poder-se retenir, i, mentre mirava tens cap a la direcció d’on
podien venir els empleats, va pegar a Franz, no pas fort, però prou fort perquè l’estabornit
caigués i s’arrossegués esgarrapant el terra en els seus espasmes; però no es va salvar dels
cops, i la vara el trobava també a terra; mentre ell s’hi retorcia sota, la punta brandava
regularment amunt i avall. I ja es veia venir de lluny un empleat, i un altre uns quants
passos enrere. K. va tancar de pressa la porta, va anar cap a una de les finestres del pati i la
va obrir. El xiscle s’havia tallat del tot. Perquè els empleats no s’acostessin, va cridar: «Só c
jo!». «Bona nit, senyor apoderat!», va ser el crit de resposta. «¿Ha passat alguna cosa?». «No,
no», va respondre K., «és només un gos que udola al pati». Però , com que els empleats no es
tranquil·litzaven, va afegir: «Poden tornar al seu treball». I, per no deixar-se embolicar en
cap conversa amb els empleats, es va decantar enfora de la finestra. Quan, al cap d’una
estona, es va tornar a girar cap al corredor, ja eren fora. Però K. es va quedar guaitant per la
finestra, perquè no gosava obrir aquella cambra i tampoc no volia anar-se’n a casa. Veia un
petit pati rectangular, al qual només donaven oficines, i totes les finestres eren ja fosques,
només les de més amunt recollien un reflex de la lluna. K. s’esforçava obsedit a penetrar
amb la mirada la fosca d’un racó del pati on uns quants carretons es barrejaven. El
turmentava de no haver pogut impedir el bastoneig, però no era pas culpa seva que no se
n’hagués sortit; si Franz no hagués xisclat —és clar que devia fer molt de mal, però en un
instant decisiu ens hem de dominar—, si no hagués xisclat, K. hauria trobat, o en tot cas era
molt possible, un mitjà de persuadir el bastonejador. Si dins aquell cos de funcionaris tots
els subalterns eren uns podrits, ¿per què doncs el bastonejador, que exercia la funció més
inhumana, hauria de ser una excepció ? I K. s’havia fixat prou bé com li lluïen els ulls quan
havia vist els bitllets de banc: era prou clar que només s’havia posat a bastonejar
seriosament per aixecar encara una mica la xifra del suborn. I K. no hauria pas estalviat,
perquè realment s’havia posat en cor d’alliberar els guardes; un cop havia començat a
lluitar contra la corrupció d’aquella institució judicial, era natural que també ataqués per
aquell costat. Però des del moment que Franz s’havia posat a xisclar, naturalment tot estava
llest. K. no podia pas permetre que arribessin els empleats, i potser d’altres persones, i que
el sorprenguessin al ple de les transaccions amb aquell personal de la cambra dels mals
endreços. Tant de sacrifici, realment ningú no el podia pas exigir de K. Si li hagués passat
pel cap aquell acudit, encara hauria estat potser més simple de despullar-se ell mateix i
d’oferir-se al bastonejador en comptes dels guardes. D’altra banda, el bastonejador no
hauria acceptat segurament la substitució , perquè, sense guanyar-hi res, tanmateix hauria
mancat greument al seu deure, i potser hi hauria mancat de dues formes alhora, trobant-se
K. sotmès a un procés, cosa que probablement el designava com a invulnerable per a tots
els funcionaris del tribunal. De totes formes, era ben possible que també en això aquell
tribunal funcionés d’una manera molt especial. Sigui com sigui, K. no podia fer sinó tancar
la porta, per bé que ni tan sols així s’eliminava tot perill per a K. Però que al darrer moment
hagués clavat un cop a Franz, allò sí que era lamentable i només es podia excusar tenint en
compte la seva excitació .
Va sentir lluny els passos dels empleats; per no cridar-los l’atenció , va tancar la finestra i va
caminar dirigint-se cap a l’escala. Davant la porta de la cambra dels mals endreços es va
aturar un moment i va escoltar. No se sentia res. Aquell home hauria pogut matar a cops els
dos guardes, els tenia del tot lliurats al seu poder. K. havia ja allargat la mà cap al pom de la
porta, però la va enretirar. No podia ja fer servei a ningú , i els empleats havien d’arribar
d’un moment a l’altre; però es va fer un vot de no deixar dormir aquell afer i de subjectar a
un cà stig condigne els veritables culpables, els alts magistrats, cap dels quals no havia
encara gosat deixar-se veure, i d’esmerçar-hi totes les forces. Mentre baixava l’escalinata
exterior del banc, va observar atentament tots els transeü nts, però per més lluny que
mirava no veia cap noia que esperés ningú . L’afirmació de Franz, que la seva promesa
l’esperava, es comprovava que era una mentida, certament perdonable, feta amb l’ú nica
mira de desvetllar més compassió .
Ni durant tot l’endemà , a K. els guardes no li fugien del cap; treballava distret, i per no
endarrerir-se de feina es va haver de quedar al despatx fins una mica més tard encara que
el dia abans. Quan plegava i va passar per davant d’aquella cambra dels mals endreços, la
va obrir com per costum. Però allò que va veure en comptes de la tenebra que s’esperava el
va enfollir. Res no havia canviat, tot era tal com ho havia vist el vespre abans en obrir la
porta. Els impresos i els tinters obstruint l’entrada, el bastonejador amb la vara, els guardes
encara del tot vestits, l’espelma enganxada al prestatge, i els guardes es van posar a
plà nyer-se i a cridar: «Senyor!». A l’instant, K. va tancar la porta i encara hi va picar amb els
punys, com si allò l’hagués de clavar millor. Plorant o poc menys, va có rrer cap als
empleats, que treballaven tranquils a les mà quines copiadores i que es van aturar atò nits
de la feina. «A veure si per fi netegen la cambra dels mals endreços!», va cridar, «la brutícia
ens ofega!». Els empleats es van mostrar disposats a fer-ho l’endemà mateix, K. va assentir,
perquè tanmateix no els podia pas obligar a allargar encara el treball d’aquell vespre, tal
com al principi s’havia proposat. Es va asseure una estona per tenir els empleats prop, va
desordenar una pila de cò pies creient-se que faria la impressió que les examinava, i
finalment, com que va veure que els empleats no gosarien sortir plegats amb ell, se’n va
anar, cansat i sense pensaments, cap a casa.
 L’ONCLE. LENI
Una tarda, justament quan K. es trobava més atrafegat, a l’hora de l’expedició del correu del
dia, entre dos empleats que portaven papers per a la firma es va esmunyir dins el despatx
l’oncle Karl, un petit terratinent oncle de K., que vivia a les seves terres. K. no es va espantar
tant quan el va veure com s’havia espantat, ja feia temps, quan se li va acudir que l’oncle li
havia de caure a sobre d’un moment a l’altre. Que l’oncle havia de venir, K. s’ho havia
afigurat amb certitud des de feia aproximadament un mes. Des del primer instant s’havia
representat exactament com entraria, una mica corbat d’espatlles, amb el barret de palla
aixafat a la mà esquerra, allargant-li, quan encara era lluny, la dreta i fent-la-hi arribar per
damunt la taula amb una precipitació desconsiderada, escombrant tot allò que se li
interposava. L’oncle sempre portava pressa, perquè el perseguia la desastrosa mania que, a
cadascuna de les seves visites a la ciutat, i encara que només hi hagués de passar un dia,
havia de trobar la manera d’encabir-hi totes les gestions que s’havia proposat, i per escreix
no s’havia de deixar perdre cap xerrada ni cap negoci ni cap diversió que es podia
presentar ocasionalment. I com que havia estat el tutor de K. i doncs K. li tenia obligacions
particulars, era el nebot qui l’havia d’ajudar en tot i encara l’havia d’allotjar si passava una
nit a ciutat. «El fantasma que ve de fora», en deia K.
A penes va saludar —d’asseure’s a la butaca que K. li oferia, no en tenia pas temps— que ja
va reclamar de tenir amb K. una curta conversa a quatre ulls. «É s necessari», deia
empassant-se saliva amb dificultat, «és necessari per a la meva tranquil·litat». K. va fer
sortir de seguida els empleats, dient-los que no havien de deixar entrar ningú . «¿Què m’han
dit, Josef?», va cridar encara no van ser sols, es va asseure damunt la taula, i per a estar més
tou es va posar al dessota un coixinet de papers, sense mirar-se’ls. K. va callar, perquè sabia
què seguiria; però , trobant-se com es trobava relaxat de sobte del treball tens, va començar
per deixar-se anar a una agradable indolència, i va mirar per la finestra el costat oposat de
carrer; des d’on ell seia en veia només un trosset triangular, un retall de façana buida
entremig de dos aparadors. «Guaites per la finestra!», va cridar l’oncle braços enlaire, «per
l’amor de Déu, Josef, respon-me doncs! ¿É s veritat, és possible que això sigui veritat?».
«Estimat oncle», va dir K., deseixint-se de la seva distracció , «no tinc cap idea del que em
demanes». «Josef», va dir l’oncle en un to d’amonestació , «sempre he cregut que tu no deies
mai cap mentida. ¿He d’interpretar això que acabes de dir com un signe inquietant?».
«Començo a endevinar per on vas», va dir K. obedient, «segurament has sentit parlar del
meu procés». «Tu ho dius», va respondre l’oncle amb un seguit de lentes caparrades, «he
sentit parlar del teu procés». «I doncs, ¿qui ha estat?», va preguntar K. «L’Erna m’ho ha
escrit», va dir l’oncle, «encara que no et veu mai, perquè per desgrà cia tu no te’n recordes
gaire; sigui com sigui ho ha sabut. Avui mateix he rebut la carta, i naturalment he vingut de
seguida. Sense cap altra raó , però sembla que és una raó més que suficient. Si vols, et llegiré
el tros de la carta que parla de tu». Es va treure la carta de la cartera. «Mira, aquí el tinc.
Diu: El Josef, fa temps que no l’he vist, un dia de la setmana passada vaig anar al seu banc,
però el Josef estava tan ocupat que no em va deixar passar; em vaig esperar prop d’una
hora, però me’n vaig haver de tornar a casa, perquè tenia la classe de piano. M’hauria
agradat de parlar amb ell, potser aviat se’n presentarà una ocasió . El dia del meu sant em va
enviar una capsa grossa de bombons de xocolata, va ser molt atent i em va fer una gran
alegria. M’havia descuidat d’escriure-us-ho aleshores, però ara que em pregunteu per ell
me n’he recordat. El que passa és que heu de saber que els bombons es fonen tan de pressa,
que amb prou feines t’adones que te n’han regalat una capsa, que ja t’han desaparegut. Però
parlant del Josef, hi ha una altra cosa que us voldria dir. Tal com he explicat, no em van
deixar entrar a veure’l, perquè tenia una entrevista amb un senyor. Quan ja feia estona que
m’esperava sense dir res, vaig preguntar a un porter si l’entrevista encara duraria gaire. Em
va dir que molt bé podia ser, perquè segurament es tractava del procés que se seguia
contra el senyor apoderat. Jo vaig dir que què era allò del procés i que si estava segur que
no s’equivocava, i ell em va dir que no s’equivocava pas, que era un procés, i un procés
important i tot, però que ell no en sabia res més. Ell va dir que per la seva part voldria
poder fer alguna cosa per ajudar el senyor apoderat, perquè era un senyor bo i just, però
que ell no veia pas què hi podia fer, i només podia desitjar que alguns senyors amb
influència ho prenguessin al seu cà rrec. I deia que segurament acabaria fent-se, i que l’afer
tindria una bona fi, però que de moment no marxava pas per bon camí, si s’havia de creure
l’humor del senyor apoderat. No cal dir que jo no vaig fer gaire cas de totes aquelles
histò ries, i que vaig mirar de tranquil·litzar el bon jan del porter, i li vaig manar que no en
digués res a ningú més, i em penso que tot deuen ser xerrameques. Però potser no vindria
malament si tu, papà , miressis d’aclarir-ho la primera vegada que serà s aquí, que a tu no et
costarà res de saber-ho tot de primera mà , i si calgués podries fer sortir tots aquests amics
teus que tenen tanta influència. Però si no calgués fer res, que és el més probable, si véns
serà almenys una ocasió perquè t’abraci ben aviat amb molta alegria la teva filla que
t’estima. —Una bona noia», va dir l’oncle, acabada la lectura, i es va eixugar dels ulls
algunes llà grimes. K. va assentir. Per culpa de tots aquells trasbalsos dels darrers temps
havia oblidat l’Erna del tot, i fins i tot li havia passat per alt el seu aniversari, i era clar que
la histò ria dels bombons era un invent de la noia per protegir-lo de l’oncle i de la tia. Era
molt commovedor, i segurament no quedaria prou ben pagat amb les entrades de teatre
que d’aleshores endavant ell es proposava d’enviar-li regularment, però tant com a fer
visites a la pensió i a tenir converses amb una menuda de divuit anys estudiant de
batxillerat, no s’hi veia amb cor en aquells moments. «I doncs, ¿què me’n dius?», va
preguntar l’oncle, que grà cies a la carta havia perdut de vista totes les presses i les
agitacions, i semblava que la tornava a llegir. «Sí, oncle», va dir K., «és veritat». «Veritat?»,
va cridar l’oncle. «¿Què és veritat? ¿Com pot ser veritat? ¿Quina mena de procés? No deu
ser pas un procés criminal!». «Un procés criminal», va respondre K. «¿I t’està s aquí assegut
amb tota la calma, i portes a coll un procés criminal?», va cridar l’oncle, i cada vegada
cridava més. «Com més calma tindré, millor acabarà », va dir K. fatigat, «no tinguis por». «No
en tinc prou amb això , per a quedar-me tranquil!», va cridar l’oncle, «Josef, estimat Josef,
pensa en tu mateix, pensa en tota la família, pensa en el bon nom de tots nosaltres! Has
estat fins ara la nostra honra, no te’ns has de tornar la nostra vergonya. La teva actitud» —i
es mirava K. amb el cap decantat de costat— «no m’agrada gens, no só n maneres de
comportar-se un acusat innocent que encara no s’ha begut l’enteniment. Digue’m de pressa
de què es tracta, perquè et pugui ajudar. ¿No cal dir que es tracta del banc?». «No», va dir K.
i es va aixecar dret, «però parles massa fort, estimat oncle, i segurament que l’ordenança és
a la porta i escolta. Per a mi és desagradable. É s millor que ens n’anem. Et respondré a totes
les preguntes, tan bé com podré. Ho sé molt bé, que dec explicacions a la família».
«Exacte!», va cridar l’oncle, «molt exacte, però fes via, Josef, fes via!». «Només he de donar
encara algunes instruccions», va dir K., i va cridar per telèfon el seu secretari, que va entrar
pocs instants després. L’oncle, tot excitat, va assenyalar K. amb la mà , volent dir que era ell
qui havia cridat el secretari, cosa de la qual no hi havia cap dubte. K., dret vora la taula del
despatx, va explicar al jove que se l’escoltava amb fredor però amb atenció , parlant en veu
baixa i ajudant-se amb la consulta de diversos escrits, les coses que encara calia fer aquell
dia, en absència seva. L’oncle feia nosa, perquè de moment se’ls va quedar a la vora fent uns
ulls com unes taronges i mossegant-se nervió s els llavis, sense que per altra banda se’ls
escoltés; però només l’aparença ja feia prou nosa. Després es va engegar a passejar-se
amunt i avall per la cambra, i de tant en tant s’aturava davant la finestra o davant un
quadre, i no parava d’esclatar en exclamacions variades, tals com: «Se’m fa completament
incomprensible!», o bé: «I ara qui em pot dir com pararà tot això !». El jove feia com si no
remarqués res, i va escoltar calmosament fins al final totes les recomanacions de K., es va
apuntar algunes coses i se’n va anar després d’inclinar-se davant K. i davant l’oncle, el qual,
però , justament li girava l’esquena, guaitava per la finestra i amb els braços estirats
rebregava les cortines. A penes s’havia tancat la porta que l’oncle va exclamar: «Per fi és
fora aquest titella, ara ens en podem anar també. Per fi!». Per desgrà cia no hi va haver
manera d’induir l’oncle, quan travessaven el vestíbul voltats d’empleats i d’ordenances, i
justament quan també el travessava el vice-director, que deixés de fer preguntes sobre el
procés. «Som-hi, Josef», va començar l’oncle, mentre K. responia amb salutacions discretes
a les inclinacions del voltant seu, «ara digues-me obertament de quina mena de procés es
tracta». K. va dir algunes banalitats, va fer també algunes rialletes, i fins que van ser a
l’escala no va aclarir a l’oncle que no havia volgut parlar obertament davant la gent. «Molt
bé», va dir l’oncle, «però ara parla». Amb el cap decantat, fumant un cigar amb xuclades
curtes i precipitades, va escoltar. «Abans que res, oncle», va dir K., «no es tracta pas d’un
procés davant els tribunals ordinaris». «Mala cosa», va dir l’oncle. «Com?», va dir K. tot
parat mirant-se l’oncle. «Que és una mala cosa, al meu parer», va repetir l’oncle. Eren a
l’escalinata exterior, que baixava fins al carrer; com que semblava que el porter se’ls
escoltava, K. va estirar l’oncle avall; l’animat trà fic del carrer se’ls va empassar. L’oncle, que
s’havia agafat al braç de K., no va preguntar pel procés amb tanta urgència, i fins i tot van
caminar una estona sense dir res. «¿Però com ha anat la cosa?», va preguntar per fi l’oncle,
aturant-se tan sobtadament que les persones que venien darrere es van desviar esverades.
«Coses així no se’ns tiren pas a sobre tot d’un cop, es preparen de molt de temps abans; bé
hi deu haver hagut senyals d’avís; ¿per què no em vas escriure? Ja saps que jo per tu ho
faria tot; com qui diu, só c encara el teu tutor, i fins avui n’he estat orgulló s. No cal dir que
ara també t’ajudaré tant com podré, però al punt on hem arribat, quan el procés ja segueix
el seu curs, és molt difícil de fer-hi res. El millor, ben mirat, seria que ara et prenguessis
unes vacances curtes i que les vinguessis a passar amb nosaltres al camp. T’has aprimat una
mica, ara que m’hi fixo. Al camp et refarà s les forces, és el que et convé, no hi ha dubte que
t’esperen molts treballs. Per altra banda, allà et deseixirà s en certa manera de la justícia.
Aquí disposen de tots els instruments del poder, i si cal te’ls apliquen automà ticament; si
ets al camp, han de començar per delegar agents, o bé només poden provar de fer-te efecte
per correu, per telègraf, per telèfon. Naturalment això afebleix l’efecte, i, si bé és cert que no
t’allibera, almenys et deixa respirar». «Però em poden prohibir d’anar-me’n», va dir K., que
escoltant l’oncle s’havia deixat decantar una mica cap aquells raonaments. «No crec que ho
facin», va dir l’oncle, pensaró s, «tampoc no és pas tan gran la pèrdua de puixança que
sofreixen, pel fet que te’n vagis». «Jo em creia», va dir K., i va agafar l’oncle amb el braç per
poder-li impedir que es quedés de tant en tant aturat, «que tu encara donaries a tot això
menys importà ncia que jo, i vet aquí que t’ho prens tan malament». «Josef», va cridar
l’oncle, i se li va voler esmunyir per poder-se quedar aturat, però K. no el va deixar anar, «a
tu t’han canviat, sempre has tingut l’enteniment tan clar, ¿i tot just ara el perds? ¿Que no
comprens què vol dir això ? Vol dir que et faran la creu, sense contemplacions. I que tota la
teva família haurà de seguir, o si més no serà humiliada fins a terra. Josef, t’has de refer. La
teva indiferència em treu de seny. Qui et veiés, de poc se n’hi aniria que no es cregués allò
que diuen: Qui un procés així t’ha dut, a la corda t’ha fet el nus».
«Estimat oncle», va dir K., «fa tan poc profit que ens excitem, no en fa gens de part teva ni
tampoc no en faria de part meva. Amb excitacions no es guanyen els processos; permet
també que la meva experiència prà ctica valgui una mica, tal com jo de la teva, encara que
em pugui estranyar, sempre i ara mateix en faig molt de cas. Del moment que tu dius que el
procés arrossegarà disgustos per a tota la família, cosa que t’he de dir que no arribo a
comprendre, però deixem-ho có rrer, amb molt de gust et deferiré en tot. Ara, fins i tot des
del teu punt de vista, això d’un sojorn al camp no em sembla pas avantatjó s, perquè tindria
un regust de fugida i de consciència culpable. D’altra banda, si bé és veritat que aquí estic
més perseguit, també jo em puc bellugar més i entrar dins l’afer». «Exacte», va dir l’oncle en
un to com si per fi comencessin a posar-se d’acord, «jo només t’ho proposava perquè si et
quedaves aquí veia que la teva indiferència faria perillar l’afer, i em semblava millor que jo
treballés pel teu compte. Però si et vols bellugar tu mateix amb tota la teva energia, és clar
que és molt millor». «Em penso que estem d’acord, doncs», va dir K., «¿que se t’acut però
cap suggeriment de quins passos he de fer per començar?». «Naturalment, encara m’ho he
de rumiar», va dir l’oncle, «tingues en compte que m’he passat vint anys vivint a les terres,
com qui diu sense sortir-ne, i per a dreceres d’aquestes ja no tinc el nas prou fi. Abans tenia
contactes molt estrets amb personalitats que hi devien veure més que jo, però amb el
temps s’han anat afluixant. Ja saps com va, al camp vius una mica abandonat, i no te
n’adones fins que es presenta una ocasió així. I, en part, el teu afer se m’ha presentat quan
no m’ho esperava, encara que, fixa’t si és curió s, després de rebre la carta de l’Erna ja em
temia alguna cosa per l’estil; i avui encara no t’he mirat que ja ho he vist gairebé del tot clar.
Però tot això no compta, ara el més important és de no perdre temps». Abans d’acabar de
parlar ja s’havia posat de puntetes i havia fet un senyal a un taxi, i mentre cridava una
adreça al cotxer va fer seguir K. dins el cotxe. «Ens n’anem a veure l’advocat Huld», va
explicar, «vam ser companys d’escola. ¿Segurament que n’has sentit a parlar? No? É s molt
estrany. S’ha guanyat tanmateix molta anomenada com a defensor i com a advocat dels
pobres. Però és sobretot com a persona, que li tinc una gran confiança». «A mi m’està bé tot
el que tu emprendrà s», va dir K., per més que la manera precipitada i oficiosa com el seu
oncle menava la situació li feia passar angú nia. No donava gaire optimisme d’acudir com a
acusat davant un advocat dels pobres. «No sabia», va dir, «que en una causa d’aquestes
també es podia cridar un advocat». «Naturalment que sí», va dir l’oncle, «só n coses que no
es discuteixen. ¿Per què no hauríem de poder? I ara vull que em posis perfectament al
corrent de l’afer i que em contis tot el que ha passat fins ara». K. es va posar de seguida a
contar sense callar-se res: la franquesa completa era l’ú nica protesta que es podia permetre
contra la tessitura de l’oncle, per al qual el procés era una gran vergonya. La senyoreta
Bü rstner, només la va anomenar una vegada i de passada, però això no esguerrava pas la
franquesa, car la senyoreta Bü rstner no tenia cap relació amb el procés. Mentre contava,
mirava per la finestreta i observava com justament s’acostaven al barri on hi havia les
oficines del tribunal, i ho va fer notar al seu oncle, que no va veure, però , res de particular
en la coincidència. El cotxe es va aturar davant una casa fosca. L’oncle va trucar a la planta
baixa mateix, a la primera porta, va ensenyar amb un somriure les grosses dents i va
murmurar: «Les vuit, no só n pas hores de visitar-lo com a clients. Però a mi no se m’ho
prendrà malament». A la reixeta de la porta, hi van aparèixer un parell d’ulls grans i negres,
es van mirar una estona els dos visitants i van desaparèixer, però la porta no es va obrir.
L’oncle i K. es van confirmar mú tuament el fet d’haver vist aquell parell d’ulls. «Una
minyona nova, que té por dels forasters», va dir l’oncle i va tornar a trucar. Van reaparèixer
els ulls, i aleshores s’hauria dit que miraven amb tristesa, però potser tampoc no era sinó
una il·lusió produïda pel flam de gas que els cremava molt prop damunt els caps i que,
sense camisa, xiulava fort però feia poca llum. «Obri», va cridar l’oncle picant la porta amb
el puny, «som amics del senyor advocat!». «El senyor advocat està malalt», va dir un
murmuri darrere seu. En una porta a l’altre cap del curt corredor hi havia un home cobert
amb una bata de dormir, que els donava aquella comunicació en una veu tan baixa com
podia. L’oncle, que ja no s’aguantava la ira de la llarga espera, es va girar com si s’encabrités
i va cridar: «Malalt? ¿Vostè diu que està malalt?», i com si aquell senyor fos la malaltia
mateixa, se li va acostar amenaçador. «Ja han obert», va dir el senyor, va assenyalar la porta
de l’advocat, es va arreplegar els faldons de la bata i va desaparèixer. Realment la porta era
oberta, i una noia joveneta —K. va reconèixer els ulls foscos, una mica sortits— s’estava al
rebedor, amb un llarg davantal blanc, i aguantava una espelma a la mà . «Una altra vegada
obri més de pressa!», va dir l’oncle en comptes d’una salutació , mentre la noia feia una
petita reverència. «Vine, Josef», va dir aleshores a K., que lliscava molt a poc a poc per
davant la noia. «El senyor advocat està malalt», va dir ella, en vista que l’oncle, sense
aturar-se, feia via cap a una certa porta. K. badava encara davant la noia, mentre ella ja
s’havia girat per tancar la porta del pis: tenia una rodona cara de nina, no sols les galtes
pà l·lides i el mentó s’arrodonien, sinó també els polsos i les vores del front. «Josef!», va
tornar a cridar l’oncle, i a la noia li va preguntar: «¿É s una cosa del cor?». «Em penso que
sí», va dir la noia, que havia trobat temps de passar-los al davant amb l’espelma i d’obrir la
porta del dormitori. En un racó de la cambra, on no arribava encara la llum de la candela,
ressaltava del llit una cara amb una barba llarga. «Leni, ¿qui só n aquests que entren?», va
preguntar l’advocat, que, enlluernat per l’espelma, no reconeixia els visitants. «Só c l’Albert,
el teu vell amic», va dir l’oncle. «Ah, l’Albert», va dir l’advocat, i es va deixar caure damunt
els coixins, com si davant d’aquella visita no li calgués fer cap compliment. «¿Vols dir que et
trobes tan malament?», va dir l’oncle, i se li va asseure a la vora del llit. «No m’ho crec. É s un
altre atac de la teva flaquesa de cor, i passarà com els anteriors». «Potser sí», va dir baixet
l’advocat, «però és pitjor que mai. Em costa de respirar, es pot dir que no dormo, i cada dia
tinc menys forces». «Home», va dir l’oncle, i amb la manassa es va aixafar el barret de palla
damunt el genoll. «Això sí que só n males notícies. ¿I que vols dir que vas ben atès, aquí? É s
tot tan trist, tan fosc! Fa molt de temps que vaig venir la darrera vegada, però aleshores em
va semblar més acollidor. I aquesta noieta que tens no sembla pas tampoc que pugui donar
molta vida, o, si no, ho dissimula molt bé». La noia s’estava encara aguantant el llum prop
de la porta; i si la seva mirada vaga revelava alguna cosa, era que es mirava més aviat K.
que no pas l’oncle, fins i tot aleshores que l’oncle parlava d’ella. K. es recolzava sobre una
cadira que havia portat prop de la noia. «Qui està tan malalt com jo», va dir l’advocat, «vol
repò s. Jo no ho trobo trist». Feta una petita pausa va afegir: «I Leni em tracta molt bé, és
una bona noia». A l’oncle, però , allò no el podia convèncer; es veia ben clar que tenia un
prejudici contra la infermera, i, encara que al malalt no li va replicar res, va seguir la
infermera amb mirades severes quan ella es va acostar al llit, va deixar l’espelma damunt la
tauleta de nit, es va decantar damunt el malalt i va parlar amb ell en veu baixa mentre li
endreçava els coixins. L’oncle per poc va oblidar que no havia de trasbalsar el malalt, i es va
aixecar, va caminar ça i lla darrere la infermera, i K. no s’hauria pas meravellat si l’hagués
agafada per les faldilles i l’hagués estirada a reculons lluny del llit. K. s’ho mirava tot amb
calma; justament la malaltia de l’advocat no li semblava del tot inoportuna, i, com que no
s’havia sabut oposar al zel que en aquell cas brollava de l’oncle, aleshores que el zel era
desviat sense la seva intervenció , ho acceptava de bon grat. Però l’oncle, potser només amb
la intenció de ferir la infermera, va dir: «Senyoreta, faci el favor, deixi’ns una estona sols,
que he de parlar amb el meu amic d’un afer personal». La infermera, que en aquell moment
era quan es trobava més decantada damunt el malalt, i precisament allisava el llençol al
capçal del llit, només va girar la cara i va dir amb molta calma, que feia un contrast curió s
amb la manera de parlar de l’oncle, un moment escanyat d’ira i després sortint-se de mare:
«Ja veu que el senyor es troba tan malament que no pot discutir de cap afer». Probablement
només era per comoditat que havia repetit l’expressió de l’oncle; en tot cas fins i tot un
oient imparcial ho hauria pogut interpretar com una burla i no cal dir que l’oncle va galopar
com si l’haguessin esperonat. «Mala bèstia!», va dir, i dins el primer borbolleig de l’emoció
encara no s’entenia gaire; però K. es va espantar, per més que ja s’havia esperat una cosa
així, i va có rrer cap a l’oncle amb la intenció decidida de tapar-li la boca amb les dues mans.
Per sort, darrere la noia es va incorporar el malalt, l’oncle va fer una cara fosca com si
s’empassés un bocí repugnant, i va dir amb més serenitat: «Tampoc no ens hem begut
encara l’enteniment, nosaltres! Si això que demano fos impossible, no ho demanaria pas.
Vagi-se’n, faci el favor!». La infermera s’estava dreta vora el llit, mirant-se l’oncle ben a la
cara, i amb una mà acariciava, segons a K. li va semblar de veure, la mà de l’advocat. «Ho
pots dir tot davant la Leni», va dir el malalt, en un to inequívoc de sú plica urgent. «É s que
no és cosa meva», va dir l’oncle, «és un secret d’un altre». I se’ls va girar d’esquena, com si
ja no pensés entrar en cap negociació , però els concedís encara un moment per a repensar-
s’hi. «I doncs, ¿de qui és el secret?», va preguntar l’advocat amb una veu que s’apagava, i es
va tornar a ajeure. «Del meu nebot», va dir l’oncle, «l’he fet venir amb mi». I va presentar:
«L’apoderat Josef K.». «Oh», va dir el malalt molt més animat, i va allargar la mà a K.,
«perdoni, no l’havia ni tan sols vist. Vés-te’n, Leni», va dir després a la infermera, que ja no
s’hi va resistir gens, i li va estrènyer la mà com si fos un adéu per un llarg temps. «O sigui»,
va dir per fi a l’oncle, que, reconciliat també s’havia acostat, «que no has vingut a fer-me
una visita de malalt, sinó que véns per un afer professional». Era com si fins aleshores la
noció d’una visita de malalt hagués paralitzat l’advocat, de tant com se’l veia reviscolat:
s’estava incorporat aguantant-se amb un colze, cosa que devia ser força cansada, i no
parava d’estirar-se un floc de pèls del mig de la barba. «Ja fas més bona cara», va dir l’oncle,
«d’ençà que aquella bruixa se n’ha anat». Es va interrompre, va xiuxiuar: «M’hi jugo
qualsevol cosa que escolta!», i va saltar cap a la porta. Però darrere la porta no hi havia
ningú , i l’oncle va tornar, no pas decebut, perquè li semblava que, si no escoltava, la noia
devia cometre una malesa encara pitjor, però certament amargat. «Ets injust amb ella», va
dir l’advocat, sense insistir a defensar la noia: potser volia suggerir que no li calia ser
defensada. Però en un to de molta més participació cordial va dir: «Quant al cas del senyor
nebot teu, em consideraria molt afortunat si les meves forces abastessin fins a una tasca tan
supremament difícil; tinc molta por que no m’abastaran, però sigui com sigui jo no deixaré
res sense intentar-ho; i, si jo no só c prou, podríem cridar l’auxili d’algun altre. Si he de ser
sincer, l’afer m’interessa massa perquè pugui resignar-me a renunciar a tota participació . Si
el meu cor no aguanta, almenys puc dir que ara trobo una ocasió digna perquè s’esberli
d’una vegada». K. no trobava ni cap ni peus a cap frase d’aquell discurs, i es mirava l’oncle
per veure si d’aquell costat li’n vindria alguna explicació , però l’oncle, amb l’espelma a la
mà , seia a la tauleta de nit, d’on ja havia fet rodolar una ampolla de medicines fins a la
catifa, i assentia amb grans caparrades a tot allò que l’advocat deia; estava d’acord amb tot i
de tant en tant es mirava K. reclamant-li un acord igual. ¿No era pas que l’oncle ja havia
parlat abans del procés amb l’advocat? Però era impossible; tal com havien anat les coses,
tot ho contradeia. «No entenc…», va començar doncs. «Ah, oh, ¿potser só c jo qui he caigut
en un malentès?», va dir l’advocat, tan estranyat i esmaperdut com K. «Potser m’he
precipitat. ¿Sobre què em volia consultar? Jo m’he pensat que es tractava del seu procés».
«Naturalment», va dir l’oncle, i després va preguntar a K.: «I doncs, ¿tu què vols?». «Sí, però ,
¿com és que vostè està tan ben informat de mi i del meu procés?», va preguntar K. «Oh,
això », va dir l’advocat, «encara só c advocat, em penso; freqü ento els cercles judicials, es
parla de processos variats, i els més notables, especialment quan afecten el nebot d’un
amic, un se’ls guarda a la memò ria. É s el nostre pa de cada dia». «¿Tu què vols?», va tornar a
preguntar l’oncle, «quin desfici que tens!». «¿Vostè freqü enta aquells cercles judicials?», va
preguntar K. «Sí», va dir l’advocat. «Preguntes com una criatura», va dir l’oncle. «¿Quins
cercles he de freqü entar, doncs, sinó de gent del meu ofici?», va afegir l’advocat. Feia un so
tan incontrovertible, que K. ni va respondre. «Però vostè exerceix als tribunals del Palau de
Justícia, i no pas als de les golfes», és el que hauria volgut dir, però no va tenir pit de dir-ho
realment. «Vostè ha de considerar», va seguir l’advocat en un to com si expliqués una cosa
ò bvia, innecessà riament i de passada, «vostè ha de considerar que d’aquestes
freqü entacions en trec entre altres coses molts profits per a la meva clientela, i això en més
d’un aspecte, que no sempre tot es pot dir. É s clar que ara, per culpa de la meva malaltia,
em trobo una mica impedit, però sempre em visiten bons amics del tribunal i no deixo pas
d’informar-me. Potser m’arriben a les orelles més coses que a molts que só n plens de salut i
que es passen tot el sant dia al tribunal. Per exemple, ara justament tinc un visitant que
m’estimo molt». I va assenyalar un racó fosc de la cambra. «¿Què diu, on?», va preguntar K.,
gairebé grosser del cop de sorpresa. Va mirar incert al seu voltant: la llum de l’espelmeta
no arribava ni de bon tros fins a la paret oposada. I en efecte, en aquell racó alguna cosa va
començar a bellugar-se. A la llum de l’espelma, que aleshores l’oncle aixecava enlaire, s’hi
va veure un vellet assegut davant una tauleta. S’havia hagut d’estar sense respirar, perquè
ningú no s’hi hagués fixat en tant de temps. Aleshores es va aixecar amb cerimò nia, però
sense dissimular que no li agradava que l’haguessin descobert. Amb les mans, que batia
com si fossin unes ales curtes, feia com si volgués rebutjar totes les presentacions i
salutacions, com si de cap manera no volgués destorbar els altres amb la seva presència, i
com si els supliqués de deixar-lo a les fosques i d’oblidar-se que hi era. Però ja no eren a
temps a concedir-li-ho. «La veritat és que ens ha agafat de sorpresa», va dir l’advocat com a
explicació , i va fer al vellet un senyal d’encoratjament perquè s’acostés, cosa que ell va fer a
poc a poc, mirant al seu voltant amb timidesa, i tanmateix amb una certa dignitat. «El
senyor cap de negociat —oh, perdonin, no he fet les presentacions— el meu amic Albert K.,
el seu nebot, l’apoderat Josef K., el senyor cap de negociat —el senyor cap de negociat,
doncs, ha tingut l’amabilitat de visitar-me. El valor d’una tal visita, només el pot apreciar
adequadament l’iniciat que sap fins a quin punt el senyor cap de negociat l’aclapara el
treball. Però de totes formes ha vingut, i conversà vem en pau, fins al punt on la meva
feblesa ho permetia, i és veritat que no havíem prohibit a Leni de deixar entrar visites,
perquè no hi havia lloc a esperar-ne cap; però la nostra intenció era d’estar-nos sols, i
aleshores han arribat els teus cops de puny, Albert, i el senyor cap de negociat s’ha
enretirat amb la cadira i la taula al racó , però ara resulta que possiblement, és a dir, si en
tenim ganes, se’ns ofereix l’ocasió de comentar un afer que ens concerneix tots, i que molt
bé ens podem estar plegats. —Senyor cap de negociat, per favor», va dir amb un
decantament de cap i un somriure obsequió s, assenyalant una butaca prop del llit. «Per
desgrà cia només em puc quedar uns quants minuts», va dir el cap de negociat cordialment,
aclofant-se a la butaca i mirant-se el rellotge, «la feina em crida. Però de cap manera no em
deixaria perdre l’ocasió de conèixer un amic del meu amic». Va fer una petita inclinació de
cap destinada a l’oncle, que semblava molt satisfet de la nova coneixença, però per efecte
de la seva natura no era capaç d’expressar sentiments cordials, i només va acollir les
paraules del cap de negociat amb una rialla cohibida però audible. Quin espectacle més
lleig! K. ho podia observar tot ben tranquil, perquè en ell no s’hi fixava ningú . El cap de
negociat, un cop introduït al mig de l’escenari, va assumir el govern de la conversa, tal com
semblava ser el seu costum. L’advocat, la feblesa anterior del qual potser només era
destinada a allunyar les noves visites, escoltava amb atenció , amb la mà darrere l’orella.
L’oncle, en qualitat d’espelmò for —feia equilibris amb l’espelma damunt la cuixa, i
l’advocat se’l mirava tot sovint amoïnat—, va perdre aviat l’encongiment i no feia sinó
embadalir-se, tant per la manera de parlar del cap de negociat com pels suaus i onejants
moviments de mà amb què s’acompanyava el discurs. K., que es recolzava a la columna del
llit, era completament desdenyat pel cap de negociat, potser amb intenció , i només servia
d’auditori del vell senyor. D’altra banda, amb prou feines sabia de què tractava el discurs, i
pensava de vegades en la infermera i en els mals tractes que havia rebut de l’oncle, de
vegades si no havia vist ja algun cop el cap de negociat, potser a l’assemblea, el dia del seu
primer interrogatori. Encara que potser s’equivocava, el fet és que el cap de negociat hauria
escaigut d’allò més bé entremig dels assembleistes del primer rengle, els vells de les barbes
clapades.
Aleshores va venir del rebedor un soroll com de porcellana trencada, i tots van parar
l’orella. «Me’n vaig a veure què ha passat», va dir K., i va sortir molt a poc a poc, com si
donés als altres l’ocasió d’aturar-lo encara. Tot just va ser al rebedor i provant d’orientar-se
a les fosques, que damunt la mà amb què encara aguantava la porta s’hi va posar una
maneta molt més petita que la de K., i va tancar suaument la porta. Era la infermera, que
s’esperava allí. «No ha estat res», va murmurar, «només he tirat un plat a la paret, per fer-lo
sortir». Desconcertat, K. no va saber dir sinó : «Jo també he pensat en vostè». «Millor», va dir
la infermera, «vingui». Uns quants passos els van portar davant una porta de vidre
desllustrat, que la infermera va obrir. «Entri», va dir. Era segurament el despatx de
l’advocat; segons permetia de veure la llum de la lluna, que aleshores només feia claror en
un trosset quadrangular del terra davant cadascuna de les tres grans finestres, els mobles
eren pesats i antics. «Aquí», va dir la infermera, i va assenyalar una arca fosca, amb un
respatller de fusta tallada. Quan ja s’havia assegut, K. va donar encara un cop d’ull per la
cambra. Era una peça alta i gran, i la clientela de l’advocat dels pobres s’hi devia trobar molt
perduda. A K. li va semblar que veia amb quins passets les visites s’acostaven a la imposant
taula d’escriptori. Però després ho va oblidar i només va tenir ulls per a la infermera, que se
li asseia a tocar i de poc el premia contra el braç del seient. «Em pensava», va dir ella, «que
vostè mateix vindria amb mi, sense que jo l’hagués de cridar. Ha estat estrany. De primer,
des del moment d’entrar, vostè no em treu els ulls de sobre, i després em fa esperar.
Digui’m Leni», va afegir amb pressa i sense preà mbuls, com si no s’hagués de perdre cap
minut del temps que ell tindria dret a anomenar-la pel seu nom. «Amb molt de gust», va dir
K., «però , Leni, aquesta estranyesa és molt fà cil d’explicar. Primerament em veia obligat a
escoltar la xerrameca dels vells i no me’n podia pas anar sense raó , i en segon lloc no só c
gens atrevit, més aviat tímid, i tampoc vostè, Leni, no feia pas cara que se m’hagués de tirar
als braços només que jo els obrís». «No és això », va dir Leni, posant el braç al respatller i
mirant-se K., «sinó que no li he agradat i segurament no li agrado pas encara». «No és pas
gran cosa, d’agradar», va dir K. evasiu. «Oh!», va dir ella somrient, i grà cies a la remarca de
K. i a la seva petita exclamació va guanyar una certa superioritat. Per aquesta raó , K. va
callar una estona. Com que ja s’havia acostumat a la fosca de la cambra, podia distingir
molts detalls de la decoració . Li va cridar sobretot l’atenció un gran quadre que hi havia a la
dreta de la porta, i es va decantar endavant per mirar-se’l millor. Representava un home
amb toga de jutge, assegut en una mena de tron elevat, els daurats del qual abonyegaven
tota la pintura. L’extraordinari era que el jutge no seia amb calma i dignitat, sinó que el braç
esquerre es repenjava al respatller i al braç del tron, i en canvi el colze dret s’aixecava i
només la mà agafava el braç del tron, com si a l’instant segü ent el jutge volgués saltar dret
amb un gest vehement i potser colèric, per dir alguna cosa decisiva o potser dictar
sentència. L’acusat, calia imaginar-lo segurament al peu de l’escalinata, els primers
esglaons de la qual, coberts d’una catifa groga, encara es veien dins el quadre. «Potser és el
meu jutge», va dir K. assenyalant la imatge amb un dit. «El conec», va dir Leni, i també es va
mirar el quadre, «ve sovint aquí. El quadre és de quan era jove, però no s’hi pot haver
assemblat mai ni de lluny, perquè és petit com una puça. I s’ha atrevit a fer-se posar així al
quadre, de cos sencer, perquè és ximple de vanitat, com tothom aquí. Però jo també tinc la
meva vanitat, i em fa molt desgraciada de no agradar-li gens». A la darrera remarca, K. no hi
va respondre sinó abraçant Leni i atraient-se-la, i ella sense dir res li va posar el cap a
l’espatlla. Però a les altres coses ell hi va dir: «¿Quina categoria té?». «É s jutge instructor»,
va dir ella, va agafar la mà amb què K. la cenyia, i es va posar a jugar amb els dits. «Sempre
tornem a caure en els jutges instructors», va dir K. decebut, «els alts magistrats s’amaguen.
Però si s’està assegut en un tron». «Tot és inventat», va dir Leni, amb la cara decantada
damunt la mà de K., «de veritat seu en una cadira de cuina amb una manta vella de cavall
plegada per fer més tou. ¿Però que no es pot aturar de pensar en el seu procés?», va afegir a
poc a poc. «No, no és aquest el meu mal», va dir K., «justament sembla que encara no hi
penso prou». «No és aquest l’error en què vostè cau», va dir Leni, «però és massa inflexible,
segons he sentit dir». «¿Qui ho ha dit?», va preguntar K., i sentia el cos d’ella damunt el pit
seu, i li mirava el cabell copió s, fosc i trenat ferm. «Trairia massa coses, si ho digués», va
respondre Leni. «No pregunti noms, per favor, però corregeixi’s de la seva falta, d’ara
endavant no sigui tan inflexible, la confessió s’ha de fer. A la primera ocasió que tingui, faci
la confessió . Fins aleshores no hi ha cap possibilitat d’escapar-se, fins aleshores. I ni és
possible mai sense l’ajut d’una altra persona, però per l’ajut no tingui por, jo l’hi procuraré».
«Vostè és molt entesa en aquest tribunal i en els enganys que hi calen», va dir K., i com que
ella el premia massa fort la va aixecar i se la va asseure a la falda. «Així s’està bé», va dir
ella, i se li va encaixar als genolls mentre s’allisava la faldilla i es redreçava la brusa.
Després se li va penjar amb les dues mans al coll, es va decantar enrere i se’l va mirar
llargament. «I si no faig la confessió , ¿vostè no em podrà ajudar?», va preguntar K. com a
provatura. Recluto ajudantes, pensava mig sorprès; primerament la senyoreta Bü rstner,
després la dona de l’uixer, i ara aquesta infermereta que sembla que té una incomprensible
necessitat de mi. Com se m’asseu a la falda, com si fos el seu lloc destinat! «No», va
respondre Leni, negant amb el cap molt a poc a poc, «aleshores no el puc ajudar. Però vostè
tampoc no vol el meu ajut, no li interessa gens, és fet a la seva i no es deixa convèncer. —
¿Que té una amiga?», va preguntar al cap d’una estona. «No», va dir K. «Que sí!», va dir ella.
«Sí, la veritat», va dir K., «miri com ha anat, l’he negada i fins i tot en porto una foto a la
butxaca». Quan ella li ho va demanar, li va mostrar una foto d’Elsa, i cabdellant-se-li a la
falda ella va estudiar la imatge. Era una instantà nia, amb Elsa agafada al final d’una de les
danses giravoltants que li agradava d’executar al celler on treballava, la faldilla encara se li
aixecava amb els plecs de la revolada, es posava les mans als sò lids costats, i girant el coll
reia cap a una banda; a qui s’adreçava la rialla, la foto no ho deia. «Va cordada molt
estreta», va dir Leni, i va assenyalar el punt on ella opinava que allò es veia. «No m’agrada,
no li veig ni grà cia ni finor. Però potser amb vostè és dolça i afectuosa, això també es pot
deduir de la foto. Aquestes noies altes i fortes, tot sovint no saben ser sinó dolces i
afectuoses. ¿Que seria però capaç de sacrificar-se per vostè?». «No», va dir K., «ni és dolça ni
afectuosa, ni seria capaç de sacrificar-se per mi. I per ara no li he demanat mai res de tot
això . I ni tan sols m’he mirat mai la foto tan atentament com vostè». «Vol dir que no l’estima
gaire», va dir Leni, «que ni és la seva amiga». «Sí que ho és», va dir K., «jo no retiro les
meves paraules». «Potser sí que és la seva amiga», va dir Leni, «però no la trobarà gaire a
faltar si la perd o si la canvia per una altra, jo per exemple». «Certament», va dir K. amb un
somriure, «la cosa és concebible, però ella té un gran avantatge en relació a vostè, i és que
no sap res del meu procés, i que fins i tot si en sabés alguna cosa no hi pensaria gens. No
provaria de convertir-me a la flexibilitat». «Això no és cap avantatge», va dir Leni, «si no en
té d’altres, no em desanimo. ¿Que té algun defecte al cos?». «¿Un defecte al cos?», va
preguntar K. «Sí», va dir Leni, «ho dic perquè jo en tinc un, de defecte petit, miri-s’ho». Va
separar el dit del mig i l’anular de la mà dreta, entre els quals el tel de pell arribava fins
prop del darrer nus del dit més curt. A la penombra, K. no va veure de seguida què li volia
mostrar, i ella li va guiar la mà perquè ho toqués. «Quin joc de la natura», va dir K., i quan es
va tenir ben mirada tota la mà , va afegir: «Quina urpa més bonica!». Amb una mena
d’orgull, Leni veia com K. sorprès li anava separant i ajuntant els dos dits, fins que al final li
va fer un petó fugaç i la va deixar anar. «Oh!», va cridar ella de seguida, «m’ha besat!». Amb
presses, amb la boca oberta, se li va agenollar a la falda. K. se la mirava a punt de perdre
l’esma; ara que la tenia tan prop, li’n pujava una olor amarga i excitant com la del pebre, i
ella li va agafar el cap, se’l va decantar al damunt i li va mossegar i besar el coll, li va
mossegar fins i tot els cabells. «M’ha bescanviat!», cridava de tant en tant, «miri, ara m’ha
bescanviat!». Després li van lliscar els genolls, amb un petit xiscle se n’anava a caure a la
catifa, K. la va abraçar per aguantar-la, i es va trobar arrossegat damunt d’ella. «Ara em
pertanys», va dir ella.
«Aquí tens la clau de la casa, vine quan vulguis», havien estat les darreres paraules, i, quan
ell se n’anava, un bes sense direcció el va tocar encara a l’esquena. Quan va sortir del portal
queia una pluja lleugera. Se n’anava cap al mig del carrer per si potser encara podria veure
Leni a la finestra, però d’un automò bil que s’esperava davant la casa i que K. en la seva
distracció no havia ni vist en va saltar l’oncle, el va agafar pel braç i el va rebatre contra la
porta de la casa, com si l’hi volgués clavar. «Noi!», va cridar, «¿com pot ser que hagis fet
això ? Has fet un mal terrible al teu afer, que tan ben encaminat anava. T’amagues amb una
porqueta de no res, que per escreix es veu ben clar que és l’amiga de l’advocat, i t’hi està s
hores. Ni tan sols t’inventes un pretext, no amagues res, no senyor, ben a la descarada, li
corres al darrere i et quedes amb ella. I mentrestant allà fem tertú lia, l’oncle que es belluga
per tu, l’advocat que hem de guanyar per a la teva causa, i sobretot el cap de negociat,
aquest senyor de tanta influència, que en l’estadi actual de la teva causa justament és ell qui
la governa. Volem obtenir consell sobre la manera d’ajudar-te, jo he de manejar l’advocat
amb diplomà cia, l’advocat ho ha de fer amb el cap de negociat, i tu em sembla que tenies
tots els motius almenys per a sostenir-me a mi. I, en comptes d’això , tu fora. Al final ve un
moment que ja no hi ha manera de dissimular-ho; ara, això sí, só n senyors cortesos i de
mó n, no en parlen, no em volen fer patir, però al final ni ells no es poden dominar, i, com
que no poden pas parlar d’allò , callen. Hem passat minuts i minuts sense dir res, parant
l’orella per saber si venies. Tot debades. Per fi el cap de negociat, que s’ha quedat molt més
temps que no volia al començament, s’aixeca, s’acomiada, es veu que pateix per mi però no
hi pot fer res, amb una incomprensible amabilitat s’espera encara una estona a la porta, i al
final se’n va. Naturalment, he tingut una alegria quan se n’ha anat, ja em mancava l’aire per
a respirar. Al pobre malalt d’advocat encara li ha fet més d’efecte, el bon home no podia ni
parlar quan l’he saludat abans d’anar-me’n. Probablement has contribuït al seu col·lapse
final, i has precipitat la mort d’un home de qui depens. I a mi, el teu oncle, em deixes sota la
pluja —toca, estic tot moll—, que m’esperi hores i que se’m mengi l’angú nia».
 ADVOCAT. FABRICANT. PINTOR
Un matí d’hivern —fora queia la neu sota una llum tèrbola—, cansat fins al capdavall
encara que era ben d’hora, K. s’estava assegut a la seva oficina. Per protegir-se almenys dels
empleats menuts, havia donat instruccions a l’ordenança que no deixés entrar ningú ,
perquè estava ocupat amb una feina grossa. Però en comptes de treballar es regirava al
seient, molt a poc a poc va canviar de lloc uns quants objectes de damunt la taula, i va
acabar que sense adonar-se’n va estirar el braç d’ample a ample de la taula i s’hi va quedar
aturat, amb el cap que li pesava.
El pensament del procés ja no el deixava mai. Tot sovint meditava si no seria una bona
maniobra de redactar una defensa escrita i de sotmetre-la al tribunal. Hi donaria una curta
exposició de la seva vida, i a propò sit de qualsevol fet que d’una manera o d’una altra fos
important hi explicaria per quines raons ell havia obrat de tal o tal forma, i si tal acció era
censurable o justificable segons el seu judici actual, i quins fonaments ell podia adduir per
l’una o per l’altra decisió . Els avantatges d’un escrit de defensa com aquell, per comparació
amb la mera defensa a través de l’advocat que, d’altra banda, no és allò que fos lliure
d’objeccions, eren indubtables. K. no sabia ni què es portava entre mans l’advocat; i en tot
cas no devia ser gran cosa, que ja feia un mes que no l’havia cridat, i de cap de les
entrevistes anteriors no n’havia pas tret K. la impressió que aquell home li pogués fer gaire
favor. Per començar, es pot dir que no li havia preguntat res. I tantes coses que hi havia a
preguntar. De preguntar era el punt principal. K. tenia una esma com si ell mateix es pogués
en aquell cas posar totes les preguntes importants. Mentre que l’advocat, en comptes de
preguntar, era ell qui contava histò ries o bé se li estava allí assegut sense obrir la boca, i es
decantava una mica, probablement perquè era dur d’orella, damunt la taula, i s’estirava un
floc de pèls de la barba i abaixava els ulls cap a la catifa, potser precisament cap a l’indret
on K. havia jagut amb Leni. De tant en tant, servia a K. unes quantes admonicions poca-
soltes, com les que se serveixen als nens. Tot plegat una xerrameca tan inú til com avorrida,
per la qual K. no pensava pas pagar ni un cèntim a l’hora de la liquidació final. Quan
l’advocat es pensava que ja l’havia humiliat prou, aleshores tenia el costum de posar-se a
encoratjar-lo una miqueta. Moltes vegades, contava aleshores, processos d’aquells, els
havia guanyats del tot o en part. Processos que, si bé en realitat no eren potser tan difícils
com l’actual, en l’aparença es presentaven encara més desesperats. Un arxiu d’aquells
processos, ell el guardava allí al calaix —i en dir-ho donava un cop a qualsevol calaix de
l’escriptori—, però , ho sentia molt, no podia pas mostrar els escrits, perquè es tractava de
secrets oficials. Malgrat tot, és clar que la gran experiència que ell havia acumulat a través
de tots aquells processos venia aleshores a beneficiar K. I naturalment, ell s’havia posat de
seguida a la feina, i el primer memorial estava ja com qui diu llest. Un escrit molt important,
perquè la primera impressió produïda per la defensa orientava ben sovint tot el curs del
procediment. Per desgrà cia, i això ell no podia deixar de fer-ho constar davant K., moltes
vegades passava que precisament el primer memorial de la defensa no el llegia ningú del
tribunal. No feien sinó ajuntar-lo a l’expedient, i afirmaven el principi que de moment
l’interrogatori i l’observació de l’acusat era més important que tota la lletra escrita. I quan
el sol·licitant es fa insistent, afegeixen que abans de la sentència, de seguida que tot el
material ha estat recollit, o sigui dins un conjunt coherent, tots els documents, i doncs
també aquell primer memorial de la defensa, só n examinats. Ara, per desgrà cia, en la
majoria dels casos allò no era pas veritat, i l’usual era més aviat que la primera defensa fos
esbarriada o del tot perduda, i fins i tot quan era preservada fins al final, però això no cal
dir que a l’advocat només li podia arribar de segona mà , poc que se la llegien. Tot plegat era
molt lamentable, però no pas mancat de justificació . Després de tot, K. no podia deixar de
fer-se cà rrec que el procediment no era pas pú blic, si bé, sempre que el tribunal ho
considera necessari, es pot fer pú blic, però la llei no prescriu la publicitat. Com a
conseqü ència, tampoc les actes del tribunal, i sobretot mai l’acta d’acusació , no só n
assequibles a l’acusat i al seu defensor, i doncs en general no se sap o en tot cas no se sap
amb precisió contra què s’hauria d’aixecar la primera defensa, i doncs fó ra molta casualitat
si contenia res que tingués cap relació amb l’afer. D’al·legacions realment pertinents i
provants, no se’n poden conjuminar fins més tard, quan el curs dels interrogatoris de
l’acusat fa aparèixer més clarament els punts de l’acusació i allò que els fonamenta, o si més
no els deixa endevinar. Donades aquestes circumstà ncies, naturalment la defensa es troba
en una posició molt desfavorable i difícil. Però també això és intencionat. Car de fet la llei
no autoritza prò piament cap defensa, només la tolera, i encara la veritat és que és matèria
de debat si els textos legals aplicables es poden interpretar en un sentit almenys de
tolerà ncia. Considerant-ho estrictament, doncs, no hi ha cap advocat reconegut pel tribunal,
i tothom que compareix davant aquell tribunal com a advocat no és, ben mirat, sinó un
picaplets d’estranquis. Naturalment, això té un efecte molt ignominió s damunt tota la
professió , i la primera vegada que K. es deixaria caure per les escrivanies del tribunal,
perquè no fos dit que no ho havia vist tot, podia donar un cop d’ull a la sala dels advocats.
De la gent que hi trobaria, el més segur era que se n’havia d’esglaiar. Només de veure la
peça estreta i miseriosa que tenien assignada, ja demostrava el menyspreu amb què el
tribunal es mirava aquella gentalla. De llum, la cambra només en rep per una lluerneta,
posada tan amunt que si algú vol guaitar-hi, i altrament el fum d’una xemeneia que hi ha a
la vora se li fica al nas i li emmascara la cara, de primer s’ha de buscar un col·lega que se’l
carregui a coll. Al trespol d’aquell cambró , i això només per donar un exemple de com van
les coses allí, ja fa més d’un any que hi ha un forat, no pas prou gros perquè un home hi
pugui caure, però ben bé prou gros perquè t’hi pugui passar tota la cama. La sala dels
advocats és al segon pis de les golfes, de forma que si algú es fica pel forat, la cama li penja
al pis de sota, i precisament al corredor on s’esperen els clients. No és pas exagerat de dir
que en els cercles d’advocats aquestes condicions es consideren ignominioses. Les
protestes a l’administració no tenen cap mena d’efecte, i com si no fos prou als advocats
se’ls prohibeix estrictament de fer pel seu compte cap reforma a la sala. Però també
aquesta manera de tractar els advocats té la seva motivació . El propò sit és d’excloure la
defensa tant com sigui possible i que tot recaigui sobre l’acusat mateix. No pas un mal
principi, al capdavall; però no podria haver-hi res més errat que de concloure’n que davant
aquell tribunal els advocats no fan cap falta als acusats. Ben al contrari, no hi ha cap altre
tribunal on siguin més necessaris que davant aquell. La raó és que en general el
procediment no sols és secret per al pú blic, sinó també per a l’acusat. Naturalment, només
dins la mesura que això és possible, però de fet és possible dins una mesura molt ampla.
Perquè tampoc l’acusat no té cap accés a les actes del tribunal, i és molt difícil d’induir dels
interrogatoris fins a les actes que els fonamenten, i ho és particularment per a l’acusat, que
al capdavall és qui rep la impressió , i el neguitegen totes les preocupacions possibles. I és
aquí que la defensa hi entra. Als judicis, en general els defensors no hi poden ser presents,
de manera que és després de cada sessió , i si és possible a la porta mateixa de la sala, que
han d’interrogar l’acusat sobre com ha anat la sessió , i de les coses, ben sovint molt
incoherents, que els diu l’acusat n’han de treure tot el que pot fer servei a la defensa. Però
això no és pas el més important, perquè d’aquesta manera ben poca cosa es pot aclarir,
encara que naturalment, aquí com a tot arreu, un home capaç en treu sempre més que els
altres. Però , sigui com sigui, el més important só n les relacions personals de l’advocat, i és
aquí on reposa el valor principal de la defensa. Ara, K. ja havia probablement descobert per
experiència prò pia que, al nivell més baix, l’organització del tribunal no era pas del tot
perfecta, que hi havia funcionaris negligents i venals, i per aquí en certa manera es
presentaven esquerdes a l’estricte murallament del tribunal. La majoria dels advocats s’hi
tiren, per aquí se suborna i s’espia, i fins s’havien donat casos, almenys en un temps passat,
de sostracció d’expedients. No es pot pas negar que per aquest procediment es poden
obtenir alguns resultats sorprenents, d’un benefici momentani per a l’acusat, i és d’això que
s’enorgulleixen aquells advocadets i hi enganxen més clientela, però mirant al curs ulterior
del procés tot això o bé no du enlloc o bé no du a cap bon lloc. De valor real, només en tenen
les relacions personals dignes, i només amb alts magistrats, cosa que ja s’entén que no vol
dir sinó alts dins el grau més baix de la magistratura. Només per aquest camí es pot influir
el curs del procés, i si bé de primer només insensiblement, després cada vegada amb més
força. É s clar que, d’això , molt pocs advocats en só n capaços, i per aquest costat la tria de K.
havia estat molt encertada. Potser només un o dos advocats podien vanar-se d’unes
relacions de tanta categoria com les del doctor Huld. I cap d’ells, per altra banda, no
freqü entava la sala dels advocats ni tenia cap contacte amb aquell mó n. Cosa que
precisament estrenyia encara més els lligams amb els funcionaris del tribunal. Ni tan sols
calia sempre que el doctor Huld se n’anés al tribunal, que s’esperés a les antesales si per
casualitat no sortien els jutges instructors, i segons l’humor amb què els trobava provés
d’arrencar un resultat més aparent que real, o ni gosés provar-ho. No, K. ja havia vist ell
mateix que els funcionaris, i s’hi comptaven funcionaris realment alts, venien ells mateixos,
que sense fer-se pregar donaven informacions, obertes o si més no fà cils d’interpretar, que
comentaven el curs immediat dels processos, i que en alguns casos aïllats fins es deixaven
persuadir i adoptaven de grat l’opinió d’altri. De totes formes, precisament en aquest
darrer punt no s’hi havia de tenir gaire confiança, i, per molt determinadament que
afirmessin la nova tessitura favorable a la defensa, eren molt capaços d’anar-se’n de dret
cap al seu despatx i de dictar per a l’endemà una resolució que contenia tot el contrari, i que
potser era molt més rigorosa per a l’acusat que aquella primera intenció a la qual
afirmaven haver renunciat del tot. Contra allò naturalment no hi havia oposició possible,
perquè les coses dites a quatre ulls só n ben bé això , coses dites a quatre ulls, i no admeten
cap conseqü ència pú blica, encara que el defensor per altra banda no s’hagués d’esforçar a
conservar el favor dels personatges eminents. Tampoc no es podia, però , negar que els
personatges no era pas per altruisme ni per sentiment amistó s que establien contactes amb
un defensor, s’entén amb un defensor expert, sinó més aviat perquè en certa manera també
en depenien. É s el punt on es declaren els inconvenients d’una organització judicial que des
del primer moment s’até al judici secret. Els funcionaris es desconnecten de la població , i
per als judicis ordinaris, mitjans, es troben prou ben equipats, perquè un procés així
s’encarrila com qui diu tot sol i només demana una empenteta de tant en tant; però davant
els casos molt simples i igualment davant els que só n particularment difícils, sovint els
funcionaris no saben què fer, perquè com que sense parar, de dia i de nit, s’emboliquen dins
la seva llei, perden el sentit de les relacions humanes, i en casos tals no és pas fà cil de
prescindir-ne. Aleshores vénen a demanar consell a l’advocat, i els segueix un uixer portant
els expedients que en tota altra ocasió só n tan secrets. En aquella finestra s’hi havien pogut
veure de vegades molts personatges, i d’aquells de qui menys hi havia lloc a esperar-ho,
que guaitaven desesmats el carrer, mentre a la seva taula l’advocat estudiava l’expedient
per poder-los donar un bon consell. I val a dir que és en moments així que es pot veure amb
quina extraordinà ria serietat aquells senyors es prenen la professió , i en quin enorme
desesper cauen quan els surt al pas un obstacle que per natura no poden superar. D’altra
banda no tenen pas una posició fà cil, i no se’ls ha de fer la injustícia de considerar que la
tenen fà cil. La jerarquia i l’esglaonament del tribunal és infinit, i mai abraçable ni per la
mirada dels iniciats. I en general un procediment processal és també secret per als
funcionaris inferiors, de manera que ben poques vegades poden seguir completament
l’evolució dels casos en què treballen, i una causa se’ls introdueix dins el cercle de la visió
sense que gaire sovint sà piguen d’on ve, i se’ls en va sense que ells coneguin on.
L’ensenyament doncs que es pot treure de l’estudi dels passos successius d’un procés i de
la sentència final amb les seves motivacions, s’escapa d’aquells funcionaris. Només es
poden ocupar de la part del procés que la llei els determina, i de tot el que segueix, o sigui
dels resultats del seu propi treball, ben poques vegades en saben tant com el defensor, que
després de tot és normal que estigui en contacte amb l’acusat fins prop de la conclusió del
procés. També en aquesta direcció , doncs, el defensor els pot oferir informacions valuoses.
K. podia sorprendre’s encara, si tenia tot allò ben present, de la irritabilitat dels funcionaris,
que tot sovint es manifesta d’una forma ofenosa —tothom n’ha fet l’experiència— envers
els interessats en un cas. Tots els funcionaris van irritats, fins quan semblen tranquils.
Naturalment, els petits advocats só n qui més en toca les conseqü ències. Es conta per
exemple una anècdota que fa tota la cara que és certa. Un funcionari vell, un bon senyor
tranquil, s’havia passat tot un dia i una nit estudiant una causa difícil —aquests funcionaris
só n realment zelosos com ningú més—, que s’havia embolicat sobretot per culpa dels
memorials de l’advocat. Vet aquí doncs que un bon matí, després de vint-i-quatre hores de
treball segurament no gaire productiu, el vellet se’n va cap a la porta d’entrada, s’hi amaga
darrere, i tira escales avall tots els advocats que volien entrar. Els advocats es van reunir al
replà de sota i van tenir consell sobre què havien de fer; per una banda no tenien cap
privilegi autèntic que se’ls deixés entrar i no podien doncs legalment emprendre res contra
el funcionari, i ja s’ha dit també que s’han de guardar molt de suscitar l’hostilitat dels
funcionaris. Però d’altra banda un dia que no passen al tribunal els és un dia perdut, i
tenien molt d’interès a esmunyir-s’hi. Finalment es van posar d’acord que cansarien el vell
senyor. Anaven delegant per torn un advocat que corria escales amunt i que, oposant la
resistència que podia, però només una resistència passiva, es deixava tirar escales avall, i
anava a parar als braços dels col·legues. La cosa va durar si fa no fa una hora, fins que el
vellet, esgotat ja pel treball de la nit, es va cansar de veres i es va retirar al seu despatx. Els
de baix primer no s’ho volien creure, i en van delegar un que mirés darrere la porta si
realment no hi havia ningú . Fins després no van entrar, i segurament no van gosar ni
rondinar. I és que als advocats —i això que fins el més insignificant d’ells té una
perspectiva, almenys parcial, de les circumstà ncies— no se’ls acudiria mai de proposar al
tribunal cap mena de millora ni de voler-la imposar, mentre que —i això és molt
significatiu— es pot dir que no hi ha cap acusat, i fins el més poqueta cosa, que encara no es
troba ficat dins el procés no es posi a rumiar projectes de reformes, perdent-hi un temps i
unes forces que li farien molt més servei si tirava per un altre costat. L’ú nica cosa encertada
és de pactar amb les condicions existents. Fins si fos possible de millorar detalls —però la
idea és una superstició ximple—, en el millor dels casos l’acusat hauria obtingut alguna
cosa per als processos ulteriors, però s’hauria esguerrat immensament el seu pel fet
d’atreure l’atenció particular del sempre venjatiu cos dels funcionaris. Atreure l’atenció ,
mai! Anar fent amb quietud, per molt que ens vingui a repèl! Cal provar de comprendre
que, en certa manera, aquell gran organisme judicial es troba sempre en un equilibri
oscil·lant, de tal manera que, si des del teu lloc i fent-te independent del sistema modifiques
alguna cosa, el terra et fuig sota els peus i pots caure daltabaix, mentre que al gran
organisme li és fà cil de trobar en un altre indret dins ell mateix —car tot és connex— una
reparació per al petit destorb i roman inalterat, si no és que, cosa fins més versemblant i
tot, es torna encara més tancat, encara més vigilant, encara més sever, encara més maligne.
Més val deixar treballar els advocats, en comptes de fer-los nosa. Fer retrets no treu nas a
gran cosa, sobretot quan a la persona que n’és l’objecte no se li’n pot fer capir la plena
extensió dels motius, però de totes formes calia que fos dit fins a quin punt K. s’havia
perjudicat la causa amb el seu comportament envers el senyor cap de negociat. Aquell
home de tanta influència, es pot dir que ja se l’havia de suprimir de la llista dels
personatges assequibles a favor de K. Si davant seu s’al·ludia al procés, encara que fos la
menció més ocasional, feia el distret d’una manera molt intencionada. I és que en molts
aspectes els funcionaris só n com criatures. Tot sovint qualsevol cosa innocent, i val a dir
que no és pas en aquesta categoria que calia comptar el comportament de K., els pot ferir
tant que tallen les relacions amb els millors amics, se n’allunyen quan els troben, i no es
deixen perdre cap ocasió de perjudicar-los. I després ve un dia que per sorpresa, sense cap
raó particular, una brometa que l’altre només gosa fer perquè tot sembla perdut els fa tanta
grà cia que s’hi reconcilien. Per això és tan fà cil i tan difícil alhora de tractar-hi, perquè no es
poden fixar normes. De vegades sembla prodigió s que amb una vida d’home n’hi hagi prou
per a assimilar tot el que cal per a treballar-hi amb una mica d’èxit. I no manquen, és clar,
les hores negres, com tots en passem, quan et sembla que mai no has obtingut res, quan
creus que només han acabat bé els processos que de bon principi ja havien estat
predeterminats per a una bona sortida, la qual s’hauria trobat sense cap ajut, i que en canvi
els altres es perden tots per molt que corris, per molt que t’esforcis, i sense que comptin
gens tots aquells petits guanys aparents que tanta satisfacció et van donar. En hores així,
res no et sembla ja segur, i si algú t’exigís una resposta decidida, no t’atreviries a negar que
certs processos, ben encaminats per natura, és la teva intervenció que els ha esgarriats.
També això és una mena de presumpció , però és l’ú nica que et resta en hores així. A crisis
d’aquestes —car naturalment només só n crisis, no res més—, els advocats s’hi troben
exposats sobretot quan un procés, que ells han portat força lluny i han encarrilat
satisfactò riament, els és arrencat de les mans per sorpresa. É s segurament la pitjor
experiència per què un advocat pot passar. No és pas que un acusat li retiri el procés, això
no passa prà cticament mai, perquè un cop ha pres un advocat, l’acusat s’hi ha d’aferrar,
vingui el que vingui. ¿Com fó ra concebible que, després del dia que va cridar un auxili, es
pogués encara aguantar dret tot sol? Això doncs no és cas, però un cas freqü ent és que el
procés tira per una direcció on l’advocat no pot seguir. El procés i l’acusat i tot, tot,
l’advocat es troba que li ho prenen de les mans, i aleshores ni les millors relacions amb els
funcionaris no li poden fer cap servei, perquè ells tampoc no saben res. É s que el procés ha
entrat dins una fase on ja no poden donar-se ajuts, on és sotmès a tribunals inassolibles, on
el mateix acusat passa fora de l’abast de l’advocat. Un bon dia tornes a casa, i et trobes
damunt la taula tota aquella pila de memorials que vas compondre per a l’afer, amb tota la
cura i amb les millors esperances, i te’ls han retornats perquè no es poden transferir a la
nova fase del procés, i só n papers d’estrassa. No vol pas dir que el procés s’hagi perdut, això
de cap manera, o en tot cas no hi ha cap raó decisiva per a assumir-ho; l’ú nic és que no saps
res més del procés i que mai més no en rebrà s cap notícia. Ara, casos d’aquests só n per sort
excepcions, i fins si el procés de K. n’havia de ser un, de moment encara es trobava molt
lluny d’aquella fase. Era un cas que encara oferia ocasions copioses per a la feina de
l’advocat, i que serien aprofitades totes, d’això K. en podia estar ben segur. El memorial, ja
s’ha dit que encara no havia estat presentat, però tampoc no corria pressa, molt més
importants eren les entrevistes inicials amb els funcionaris que donaven el to, i ja havien
tingut lloc. Amb un èxit variable, calia reconèixer-ho francament. De moment valia molt
més de no revelar detalls que només podien fer un efecte nociu damunt K., i donar-li
esperances desmesurades o bé deprimir-lo excessivament; ara, es podia deixar dit que
certes persones s’havien pronunciat molt favorablement i fins s’havien mostrat molt ben
disposades, i en canvi d’altres no s’havien pronunciat amb tant de favor, però tampoc no
havien refusat pas tot ajut. El resultat, doncs, era en conjunt molt satisfactori, només que no
se n’havia de treure cap conclusió precisa, perquè totes les gestions preliminars arrenquen
si fa no fa igual, i el desenvolupament ulterior és l’ú nic que demostra el valor d’aquelles
gestions. Sigui com sigui encara no s’havia perdut res, i si encara es trobava la manera de
guanyar-se malgrat tot el cap de negociat —ja s’havien encarrilat diverses maniobres en
aquella direcció —, aleshores l’afer era, tal com diuen els cirurgians, una ferida neta, i es
podia esperar amb confiança la continuació .
Quan engegava discursos d’aquest estil, l’advocat era inesgotable. Es repetien a cada visita.
Sempre es feien progressos, però mai no es podia dir de quina mena eren. El primer
memorial era objecte d’un treball constant, però mai no s’enllestia, cosa que a la visita
segü ent s’acostumava a descobrir que havia estat un gran avantatge, perquè la darrera
ocasió , per raons que no hauria estat pas possible de preveure, no era gens favorable per al
lliurament. Si K., tot aixafat pels discursos, observava sovint que tanmateix, fins considerant
totes les dificultats, la cosa avançava molt a poc a poc, aleshores se li replicava que no
avançava gens a poc a poc, però que ja seria molt més endavant si K. hagués acudit a
l’advocat quan n’era l’hora. Però no ho havia fet, i aquella omissió li portaria encara més
perjudicis, no sols pèrdues de temps.
L’ú nica benèfica interrupció d’aquelles visites era Leni, que s’ho feia sempre venir bé per a
servir el te a l’advocat quan K. era present. Després s’estava dreta darrere K., en aparença
contemplant com l’advocat, molt ajupit damunt la tassa amb una mena de cobejança,
s’abocava el te i se’l bevia, però d’amagat la noia es deixava agafar les mans per K. Hi havia
un silenci complet. L’advocat bevia, K. estrenyia la mà de Leni, i sovint Leni gosava acariciar
suaument els cabells de K. «¿Encara ets aquí?», preguntava l’advocat quan acabava. «Volia
endur-me la safata», deia Leni, encara tenien temps d’estrènyer-se les mans per darrera
vegada, i l’advocat s’eixugava la boca i engegava amb noves forces la seva prèdica damunt
K.
¿Què es proposava l’advocat: consolar-lo o desesperar-lo? K. no ho sabia, però li semblava
ben demostrat que la seva defensa no es trobava pas en bones mans. Tot allò que l’advocat
contava podia ser veritat, encara que es veia prou clar que ell provava de donar-se
importà ncia, i que probablement no havia portat mai cap procés de tanta envergadura com
ell deia que el de K. tenia. Però el punt sospitó s eren les seves relacions personals amb els
funcionaris, sobre les quals mai no callava. ¿Era doncs ben segur que les explotava sols per
al profit de K.? L’advocat no es descuidava mai de remarcar que eren funcionaris baixos, o
sigui que es tractava de funcionaris en una posició subordinada, per a l’ascens dels quals
calia suposar que determinades giragonses del procés podien representar molt. ¿No era
possible que fessin servir l’advocat per a orientar aquelles giragonses, naturalment sempre
desfavorables a l’acusat? Potser no ho feien en tots els processos, és clar, no era lò gic, el
més segur era que de tant en tant hi havia processos en els quals concedien a l’advocat
certs avantatges com a paga dels seus serveis, car després de tot ells també tenien interès a
conservar-li intacta la reputació . Però si realment les coses anaven d’aquella manera, ¿com
es podria creure que intervindrien en el procés de K., un procés, segons que l’advocat
explicava, molt difícil i important, doncs, i que des del primer moment havia provocat molta
expectació al tribunal? No hi cabien gaires dubtes, de què farien. Ja se’n podia veure un
símptoma en el fet que el primer memorial no acabava mai de ser lliurat encara que el
procés feia ja mesos que durava, i que segons les dites de l’advocat res no havia sortit dels
començaments, cosa naturalment molt ben pensada per adormir l’acusat i tenir-lo indefens,
i després, de sobte, tirar-se-li al damunt amb la sentència o almenys amb la notificació que
l’expedient de la instrucció , tancat desfavorablement per a ell, havia estat transmès a la
instà ncia superior.
Una necessitat ineludible per a K. era d’intervenir-hi ell mateix. Precisament en estats de
gran cansament, com aquell matí d’hivern, quan tot se li arrossegava pel cap sense voluntat,
aquella convicció se li feia irresistible. El menyspreu amb què abans es mirava el procés ja
no valia. Si hagués estat sol al mó n, li hauria estat fà cil de desdenyar el procés, si bé per
altra banda era segur que aleshores el procés no s’hauria produït. Però ara, ja l’oncle l’havia
embolicat amb l’advocat, i les consideracions de família entraven en joc. I la seva posició ja
no era tampoc del tot independent del curs que el procés seguiria: ell mateix, amb
imprudència i amb una certa inexplicable satisfacció , hi havia al·ludit davant d’alguns
coneguts, d’altres se n’havien informat per canals desconeguts, la relació amb la senyoreta
Bü rstner semblava oscil·lar harmò nicament amb el procés. En resum, que ja ben poc podia
triar entre acceptar el procés o rebutjar-lo: s’hi trobava al mig, i s’havia de defensar. Si es
trobava cansat, pitjor per a ell.
Fos com fos, de moment no hi havia cap raó de preocupar-se exageradament. Al banc, havia
sabut pujar dins un temps relativament curt fins a la seva alta posició , i mantenir-s’hi i
guanyar-s’hi la consideració de tothom; ara es tractava només de girar una mica cap al
procés les capacitats que li ho havien permès, i no hi havia cap dubte que se’n sortiria bé.
Per a obtenir res, calia primerament rebutjar tot pensament d’una culpa possible. No hi
havia cap culpa. El procés no era sinó un negoci important, com ell n’havia ja conclò s sovint
amb benefici per al banc, però un negoci dins el qual, segons que és de norma, hi havia a
l’aguait diversos perills, i es tractava precisament d’evitar-los. Per tal d’obtenir-ho, calia
sobretot no jugar amb pensaments de qui sap quina culpa i concentrar-se en el pensament
dels propis avantatges. Des d’aquest punt de vista, era necessari de retirar a l’advocat el
dret de representació , com més aviat millor, aquell vespre mateix. É s veritat que segons
que ell deia la cosa era inaudita i molt injuriosa, però K. no podia pas tolerar que els seus
esforços quant al procés topessin amb obstacles que potser li parava el seu propi advocat.
Un cop espolsat l’advocat, aleshores calia presentar de seguida el memorial, i si fos possible
insistir cada dia fins que el prenguessin en consideració . A tal fi, naturalment no n’hi hauria
prou que K. fes com els altres, tot el sant dia assegut al corredor, amb el barret ben deixat
sota el banc. Ell mateix, o bé les dones, o bé d’altres missatgers, havien de burxar cada dia
els funcionaris fins a obligar-los, en comptes de mirar-se el corredor pel reixat, a posar-se a
l’escriptori i a estudiar el memorial de K. No s’havia de cessar en tals esforços, calia
organitzar-ho i vigilar-ho tot, i el tribunal havia de topar per fi amb un acusat que sabia
defensar el seu dret.
Si bé K. confiava d’executar tot allò , la dificultat de redactar el memorial era aclaparadora.
No feia gaire, encara només una setmana abans, no sabia pensar sinó amb un sentiment de
vergonya que alguna vegada es pogués veure forçat a fer ell mateix un memorial; però que,
no res menys, la cosa pogués ésser difícil, això no se li havia acudit. Es va recordar com una
vegada, un matí quan estava sobrecarregat de feina, de sobte ho havia enretirat tot cap a un
costat i havia agafat el bloc de notes, per mirar d’esbossar l’encadenament lò gic d’un
memorial d’aquella mena, i potser posar-lo a la disposició d’aquell advocat tan poc à gil, i
com just en aquell moment es va obrir la porta de la direcció i com el vice-director va
entrar amb un gran esclat de riure. A K. li havia estat molt penó s, encara que naturalment el
vice-director no es reia pas del memorial, del qual no sabia res, sinó d’una broma de la
borsa que li acabaven de contar, i era una broma que no es podia fer entendre sense un
diagrama, que el vice-director, decantat damunt la taula de K., amb el llapis que li va
prendre de les mans, va traçar damunt el bloc destinat al memorial.
Aquell dia, K. ja no coneixia vergonyes, i calia que el memorial fos fet. Si no trobava temps a
l’oficina, cosa molt probable, l’havia de fer a casa, de nits. I si amb les nits no n’hi havia
prou, s’havia de prendre una llicència. Però res d’aturar-se a mig camí, que no sols en els
negocis, sinó sempre i en tota cosa era la pitjor ximpleria. É s clar que el memorial
representava un treball gairebé infinit. No calia pas tenir un carà cter fà cil d’intimidar, per a
arribar a creure que era impossible d’enllestir mai el memorial. No pas per peresa ni per
segones intencions, que només a l’advocat havien pogut impedir-li d’enllestir-lo, sinó
perquè, sense conèixer l’acusació formulada ni menys encara les seves possibles
extensions, era tota la vida, fins al més petit detall de les accions i dels incidents, que s’havia
de fer tornar a la memò ria, per exposar-la i examinar-la des de tots els costats. I, encara,
que trist que era aquell treball! Potser era bo per a un vell retirat, per a ocupar-li el cervell
de la segona infà ncia i per a ajudar-lo a matar els dies llarguíssims. Però aleshores, quan a
K. li calia aplicar el pensament sencer al seu treball, quan encara pujava i ja significava una
amenaça per al vice-director, i cada hora se li n’anava sense repò s, i quan volia fruir com un
home jove de la brevetat dels vespres i de les nits, aleshores s’havia de posar a compondre
aquell memorial. Altre cop el pensament se li va desfer en planys. Mig sense voler, només
per acabar allò , el dit se li’n va anar cap al botó del timbre elèctric que trucava a l’antesala.
Mentre el premia, va mirar el rellotge. Eren les onze. Dues hores, un temps llarg i preció s, li
havia fugit en somniar, i naturalment es trobava encara més aixafat que abans. De totes
maneres no havia pas perdut el temps, havia pres decisions que li podien valer. Els
ordenances li van portar, junt amb la correspondència, dues targetes de visita de dos
senyors que feia temps que s’esperaven per veure K. I eren dos clients molt importants del
banc, i de cap de les maneres no els hauria haguts de fer esperar. ¿Per què venien en un
moment tan poc oportú , i per què, semblava que els clients repliquessin des de l’altra
banda de la porta tancada, el diligent K. malbaratava amb els seus afers privats la millor
hora dels negocis? Cansat de tots els instants precedents, i esperant cansat tots els instants
vinents, K. es va aixecar per rebre el primer visitant.
Era un senyor menut i alegre, un fabricant que K. coneixia molt bé. Es va excusar de
destorbar la important feina de K., i K. per la seva banda es va excusar d’haver fet esperar
tant el fabricant. Però va presentar les seves excuses d’una manera tan mecà nica i amb una
entonació tan desafinada, que el fabricant, si no hagués anat tot ple dels seus negocis, se
n’hauria hagut d’adonar. Però no va fer sinó treure’s de totes les butxaques comptes i
grà fics amb molta pressa, els va estendre davant K., va explicar certs indrets, va rectificar
un petit error de cà lcul que un cop d’ull rà pid li descobria, va recordar a K. un negoci
semblant que havien conclò s pels volts d’un any enrere, va dir de passada que aquella
vegada hi havia un altre banc disposat a molts sacrificis per participar en el negoci, i va
arribar un moment que va callar i va aguaitar l’opinió de K. De fet, al començament K. havia
seguit molt bé el parlament del fabricant, i la idea de l’important negoci l’havia fascinat
també, però malauradament no per gaire temps, i havia deixat d’escoltar; durant una
estona encara havia acompanyat amb brandaments de cap les exclamacions del fabricant,
però va arribar que ho va deixar có rrer i no va fer sinó examinar la calba closca decantada
damunt els papers i preguntar-se quan s’adonaria el fabricant que la seva xerrada no el
duia enlloc. Quan l’home va callar, K. es va creure sincerament que ho feia per donar-li
l’ocasió de confessar que no era capaç d’escoltar-se’l. Però l’à nima li va caure als peus quan,
veient la mirada expectant del fabricant, manifestament disposat a tota rèplica, va
comprendre que s’havia de continuar la discussió del negoci. Com si obeís una ordre, doncs,
va decantar el cap i va passejar a poc a poc el llapis per damunt els papers, i de tant en tant
s’aturava i clavava els ulls en una xifra. El fabricant va sospitar que s’acumulaven
objeccions, es va creure que potser després de tot les xifres eren insostenibles, que potser
no eren el factor decisiu. El fet és que el fabricant va tapar els papers amb les mans, i va
tornar a començar, acostant-se molt a K., una exposició general del negoci. «É s difícil», va
dir K. pessigant-se els llavis, i com que els papers, l’ú nic on es podia agafar, li eren tapats, es
va deixar caure tot desesmat damunt el braç del seient. Només va aixecar una mirada feble
quan es va obrir la porta de la direcció , i allí, no del tot distint, com si fos darrere un vel de
gasa, hi va aparèixer el vice-director. K. no s’hi va amoïnar gens, i només es va fixar en
l’efecte immediat, que per a ell va ser molt satisfactori. El fabricant va saltar de seguida de
la cadira i es va precipitar cap al vice-director, però K. l’hauria volgut fer deu vegades més
llest, perquè temia que el vice-director no es tornés a esvair. Era una por vana, i els dos
senyors es van trobar, es van estrènyer les mans i es van encaminar plegats cap a
l’escriptori de K. El fabricant es lamentava que l’apoderat hagués mostrat tan poca
inclinació al negoci, i assenyalava K., altre cop decantat damunt els papers, sota la mirada
del vice-director. Quan els altres dos també van ser tocant a la taula i el fabricant es va
posar a guanyar-se el vice-director, a K. li va semblar com si, damunt el seu cap, dos homes
l’estatura dels quals se li representava molt exagerada fessin tractes sobre ell. A poc a poc,
girant els ulls enlaire amb molta cautela, va provar de descobrir què passava allà dalt, va
agafar sense mirar-se’l un paper de la taula, se’l va aplanar damunt la mà ben oberta i el va
anar aixecant, a mesura que ell mateix s’incorporava, fins al nivell dels dos senyors. Ho feia
sense pensar en res de determinat, i obrava només amb el sentiment que s’hauria de
comportar sempre d’aquella manera, un cop tingués enllestit el gran memorial que l’havia
de descarregar del tot. El vice-director, que es concentrava en el dià leg amb tota l’atenció ,
no es va mirar sinó fugisserament el paper, no va llegir què hi havia perquè tot allò que per
a l’apoderat era important era per a ell trivial, el va agafar de la mà de K., va dir: «Grà cies,
tot això ja ho sé», i el va tornar a deixar molt tranquil damunt la taula. K. se’l va mirar de
cua d’ull, amargat. Però el vice-director no s’hi va fixar, o si s’hi va fixar només li va servir
per a encoratjar-lo, va anar llançant riallades freqü ents, una vegada va fer perdre l’esma al
fabricant amb una objecció contundent, i de seguida la hi va tornar replicant-se ell mateix
amb una contraobjecció , i finalment va invitar l’altre a passar al seu despatx, on podrien
discutir l’afer fins a decidir-lo. «É s una cosa grossa», va dir al fabricant, «me n’adono
perfectament. I el senyor apoderat» —però fins en fer aquella remarca no parlava
prò piament sinó al fabricant— «estic segur que ens agrairà si la hi retirem. La cosa vol ser
sospesada amb calma. Però , a ell, sembla que avui se’l menja un excés de feina, i ja fa hores
que té persones esperant-se a l’antesala». K. es va poder governar encara prou per a girar la
cara al vice-director i adreçar només al fabricant el seu somriure amical però ert, i
altrament no va replicar; una mica acotat, es va repenjar amb les dues mans a l’escriptori
com un dependent darrere el taulell, i va mirar com els dos senyors, sense deixar de parlar,
s’enduien els papers de damunt la taula i desapareixien dins el despatx de la direcció . A la
porta, el fabricant es va tornar a girar i va dir que encara no se n’anava, que naturalment
informaria el senyor apoderat del resultat de l’entrevista, i que li havia de fer també una
altra petita comunicació .
Finalment K. es trobava sol. Ni va pensar deixar entrar qualsevol altre client, i només
vagament va tenir consciència de com era d’agradable que, a fora, la gent es pensessin que
encara tractava amb el fabricant, i que ningú , doncs, ni l’ordenança, no podia entrar. Va
anar cap a la finestra, es va asseure a l’ampit aguantant-se amb una mà agafada a la balda, i
va guaitar avall a la plaça. La neu anava caient, i no havia aclarit gens.
Va seure així molta estona, sense saber prò piament què el torbava, i només de tant en tant
mirava enrere, amb una mica de surt, cap a la porta de l’antesala, on li havia semblat
equivocadament sentir una fressa. Però , com que ningú no va entrar, es va sentir més
tranquil, va anar al lavabo i es va rentar amb aigua freda, i va tornar amb el cap més clar al
mateix indret de la finestra. La decisió de fer-se cà rrec ell mateix de la seva defensa se li
presentava més pesant que no havia cregut de bon principi. Mentre havia tingut la defensa
traspassada a l’advocat, el procés, en el fons, encara no l’havia tocat gaire, se l’havia mirat
de lluny i a penes hi havia entrat en contacte directe. Sempre que volia havia pogut
examinar l’estat del seu cas, però després havia pogut també girar la cara quan volia. Ara en
canvi, quan ell mateix s’havia de defensar, li calia, de moment almenys, exposar-se del tot al
tribunal, i si bé un èxit podia voler dir per després el seu alliberament complet i definitiu,
per a arribar-hi havia de començar lliurant-se, provisionalment en tot cas, a perills molt
més grossos que fins aleshores. Si hagués volgut dubtar-ne, l’incident de feia poc amb el
vice-director i amb el fabricant li hauria demostrat prou com s’errava. ¿Quin paper havia
fet, tot ofegat per la simple decisió de defensar-se ell mateix? ¿I com anirien les coses, més
endavant? Quins dies que l’esperaven! ¿Trobaria doncs el camí que, travessant-ho tot, duia
fins a la bona fi? ¿É s que una defensa feta amb cura —i tota altra cosa era una ximpleria—,
és doncs que una defensa feta amb cura no implicava la necessitat de tallar tant com es
pogués qualsevol altra activitat? ¿Ho arribaria a superar? ¿I com podria fer-s’ho, dins el
banc? No es tractava sols del memorial, per al qual n’hi hauria potser prou amb una
llicència, encara que precisament aleshores hauria estat molt agosarat de demanar-la, però
el fet és que es tractava de tot un procés, de durada imprevisible. Quin obstacle que havien
llançat de sobte per a tallar la carrera de K.!
¿I en aquell moment havia de treballar per al banc? Es va mirar l’escriptori. ¿En aquell
moment havia de fer entrar clients i de tractar-hi? Mentre el seu procés continuava
endavant, mentre allà dalt en aquelles golfes els funcionaris del tribunal es miraven les
actes del procés, ¿ell s’havia d’ocupar dels negocis del banc? ¿No semblava un turment
reconegut pel tribunal, derivat del procés i concomitant? I els del banc, a l’hora de jutjar el
seu treball, ¿que potser li tindrien en compte la seva situació especial? Mai de la vida. Del
tot ignorat, el procés no ho era, encara que no es veia del tot clar qui en sabia res, ni què en
sabien. Però es podia esperar que el rumor no havia penetrat encara fins al vice-director,
perquè altrament ja s’hauria deixat notar com l’home ho explotava contra K., sense cap
escrú pol ni de col·lega ni de bona persona. ¿I el director? É s ben cert que estava ben
disposat envers K., i segurament si sabia res del procés faria el possible per descansar K.,
però no s’hi podia comptar, perquè precisament aleshores, quan el contrapès representat
per K. era cada vegada més feble, anava caient sota la influència del vice-director, que per
altra banda feia servir també la poca salut del director per a reforçar el seu poder. ¿Què
podia esperar doncs K.? Potser aquelles reflexions afeblien la seva força de resistència, però
al capdavall era necessari de no enganyar-se i de veure-ho tot amb tota la claredat que de
moment era possible.
Sense cap raó particular, només a fi de no retornar encara a l’escriptori, va obrir la finestra.
Li va costar, i s’hi va haver d’agafar amb totes dues mans. I després, atapeint-se d’ample a
ample i de dalt a baix del finestral, la boira barrejada amb fum va entrar dins la cambra i la
va omplir amb una lleu olor de cremat. Fins alguns flocs de neu van ser empesos endins.
«Una tardor ben lletja», va dir darrere K. el fabricant, que havia entrat desapercebut, venint
del despatx del vice-director. K. va assentir i es va mirar amb inquietud la cartera del
fabricant, d’on l’home ara deuria treure els papers, per participar a K. el resultat dels
tractes amb el vice-director. Però el fabricant va seguir la mirada de K., va picar amb la mà
damunt la cartera i, sense obrir-la, va dir: «Vostè vol saber com hem quedat. Es pot dir que
ja porto aquí a la cartera l’entesa per al negoci. Un home molt simpà tic, el seu vice-director,
però perilló s en els tractes». Va esclatar de riure, va estrènyer la mà de K., i va provar
d’encomanar-li el riure. Però a K. li va semblar aleshores sospitó s que el fabricant no
volgués ensenyar els papers, i no va trobar res que fes riure en la remarca del fabricant.
«Senyor apoderat», va dir l’home, «em sembla que aquest temps no li prova. Avui fa tan
mala cara!». «Sí», va dir K., estrenyent-se els polsos amb la mà , «mal de cap, preocupacions
de família». «Exacte», va dir el fabricant, que sempre anava amb presses i no sabia escoltar
ningú , «tots hem de portar la nostra creu». Sense voler, K. havia fet un pas cap a la porta,
com per acompanyar el fabricant fins a fora, però l’altre va dir: «Senyor apoderat, encara
tinc una petita comunicació per a vostè. Em fa molta por de molestar-lo, precisament avui,
però les dues vegades que he vingut darrerament me n’he descuidat. Si encara retardo més
de dir-li-ho, segurament perdrà tot l’objecte. I seria llà stima, perquè em sembla que això
que li vull dir li pot fer servei». K. no havia pogut ni respondre quan el fabricant se li va
acostar, li va repicar lleugerament el pit amb el nus d’un dit i va dir baixet: «Vostè té un
procés, oi?». K. va recular amb un surt i va exclamar: «Li ho ha dit el vice-director!». «Això sí
que no», va dir el fabricant, «¿per quin conducte ho podria saber, el vice-director?». «¿I
vostè?», va dir K., ja molt menys excitat. «De tant en tant jo sé coses del tribunal», va dir el
fabricant, «i és precisament el cas de la comunicació que volia fer-li». «Hi ha tanta gent que
es relacionen amb el tribunal!», va dir K. acotant el cap, i va menar el fabricant cap a
l’escriptori. Es van asseure com abans, i el fabricant va dir: «Malauradament només és una
petitesa, això de què jo el puc informar. Però en coses d’aquestes no s’ha de passar per alt
ni el detall més petit. Per altra banda, m’agradaria molt de poder-li oferir algun ajut, per
modest que sigui. Sempre hem estat bons companys de negocis, em sembla. De manera que
ja ho veu». K. es volia excusar de la seva conducta a l’entrevista d’aquell matí, però el
fabricant no tolerava cap interrupció , es va empènyer amunt la cartera sota l’aixella per
demostrar que portava pressa, i va seguir: «El seu procés l’he sabut per un cert Titorelli. É s
un pintor, i Titorelli és només el seu pseudò nim d’artista; el nom real, ni tan sols el sé. Fa
anys que de tant en tant se’m deixa caure per l’oficina i em porta quadrets, perquè és
gairebé un captaire, i jo sempre li’n dono una mena d’almoina. Però no es pensi, só n
quadres bonics, paisatges de prats i coses així. Aquestes adquisicions, a les quals ja ens
havíem acostumat tots dos, anaven com una seda. Però va venir un moment que les seves
visites es repetien tanmateix massa sovint; li ho vaig retreure, vam començar a enraonar,
em va interessar de saber com es podia guanyar la vida només pintant, i vaig tenir la gran
sorpresa quan em va dir que la seva font principal d’ingressos era de pintar retrats. É s que
treballa pel tribunal, segons que es va explicar. I jo li vaig preguntar que per quin tribunal. I
aleshores em va parlar del tribunal. Vostè em pot comprendre millor que ningú , si li dic
com em van deixar d’estupefacte aquelles histò ries. D’aleshores ençà , a cada visita em diu
alguna cosa nova del tribunal, i així de mica en mica començo a entendre fins a cert punt de
què es tracta. Però Titorelli és un xerraire i sovint l’he de fer callar, no precisament perquè
de vegades és segur que ment, sinó perquè un industrial com jo, que prou feina té a
aguantar el pes dels negocis, no es pot amoïnar massa amb coses que no el toquen. Però
això no ve a tomb. Potser, se m’ha acudit, aquest Titorelli a vostè li podria fer algun servei,
perquè coneix molts jutges, i, encara que ell no deu pas tenir gaire influència, el pot
aconsellar sobre la manera d’arribar fins a certes persones de pes. I encara que els seus
consells, presos al peu de la lletra, no hagin de ser decisius, em sembla que a les mans de
vostè es poden transformar en una cosa molt important. Vostè és mig advocat. É s el que jo
dic sempre: l’apoderat K. és mig advocat. Cregui’m, no tinc pas cap angú nia pel seu procés.
¿Vol anar a veure Titorelli? Amb la meva recomanació , és segur que farà tot el que podrà . A
mi, de veres, em sembla que hi hauria d’anar. No cal pas avui mateix, qualsevol dia, quan li
sobri temps. Que consti, però , que perquè jo li dono aquest consell no s’ha de sentir pas
gens obligat a fer una visita a Titorelli. I més, que si li sembla que es pot estar de Titorelli,
fó ra molt millor de deixar-lo completament de banda. Potser vostè ja s’ha fet un pla molt
precís, i Titorelli el podria esguerrar. No, no, si és així naturalment no hi vagi mai de la vida!
I no cal dir que fa de mal empassar, això de demanar consells a un subjecte com aquest. Bé,
vostè farà la seva. Aquí té la carta de recomanació , i aquí l’adreça».
Decebut, K. va agafar la carta i se la va ficar a la butxaca. Fins en el cas millor, el profit que la
recomanació li podia portar era incomparablement menys que el dany d’allò : que el
fabricant estava al corrent del seu procés, i que el pintor ho anava propagant. A penes va
poder doncs forçar-se a dir un parell de mots agraïts al fabricant, que ja se n’anava cap a la
porta. En acomiadar-se, ja a la porta, va dir: «Hi aniré, o potser, com que tinc molta feina, li
escriuré que podria ell venir a veure’m al despatx». «Ja em pensava», va dir el fabricant,
«que vostè trobaria la solució millor. Però més aviat em creia que voldria evitar de fer-se
venir al banc gent com Titorelli, per parlar-hi del procés. I tampoc no dó na sempre gaire
bon resultat, d’escriure a gent així i deixar-los un document a les mans. Però suposo que
vostè s’ho ha rumiat tot i sap el que li correspon de fer». K. va assentir amb el cap i va
acompanyar encara el fabricant a través de l’antesala. Però per molta calma exterior que
presentava, se sentia esglaiat de si mateix; d’escriure a Titorelli, prò piament només n’havia
parlat a fi de mostrar d’alguna manera al fabricant que apreciava la recomanació i que de
seguida s’havia posat a pensar a trobar-se amb Titorelli, però la veritat és que, si
l’assistència de Titorelli li hagués semblat valuosa, no hauria pas vacil·lat a escriure-li. I els
perills que allò podia portar, no els havia compresos fins a la remarca del fabricant. ¿Tan
poc podia confiar doncs en el seu propi enteniment? Si era capaç d’invitar, per una carta
expressa, un individu equívoc a visitar-lo al banc, i allí, separats del vice-director només per
una porta, pensar demanar-li consells sobre el procés, ¿no era doncs possible i fins molt
probable que li passarien per alt molts altres perills o que els correria als braços? No
sempre tenia al costat algú per a prevenir-lo. I precisament ara, quan havia d’intervenir
amb totes les forces ben aplegades, li havien d’irrompre aquells dubtes, fins llavors
desconeguts, sobre la seva prò pia presència d’esperit! ¿É s que les dificultats que trobava a
complir la seva feina d’oficina se li començaven a traspassar al procés? El fet és que en
aquell moment no arribava a capir com se li havia acudit d’escriure a Titorelli i d’invitar-lo
al banc.
Encara brandava el cap quan l’ordenança se li va posar al costat i li va fer notar els tres
senyors asseguts allí, en un banc de l’antesala. Ja feia temps que s’esperaven per ser
introduïts al despatx de K. Veient que l’ordenança parlava amb K., s’havien aixecat, i
cadascun volia aprofitar qualsevol bona ocasió de passar davant dels altres. Des del
moment que el banc era prou desconsiderat per a fer-los perdre el temps esperant-se,
tampoc ells no volien tenir cap consideració . Ja n’hi havia un que deia: «Senyor apoderat».
Però K. s’havia fet portar l’abric per l’ordenança, i mentre l’ordenança l’ajudava a posar-se’l
els va dir a tots tres: «Perdonin-me, senyors, ho sento molt però en aquest moment no tinc
temps de rebre’ls. Els suplico que m’excusin, però tinc una feina molt urgent i he de cuitar a
sortir. Vostès mateixos han vist tot el temps que avui m’han acaparat. ¿Que tindrien la
bondat de tornar demà o qualsevol altre dia? ¿O potser podríem tractar l’afer per telèfon? O
si prefereixen de dir-me ara breument de què es tracta, jo els podria fer una resposta
detallada per escrit. Però , ben mirat, és millor que tornin un altre dia». Les propostes de K.
van deixar tan parats aquells tres senyors, la llarga espera dels quals es tornava del tot
inú til, que es miraven els uns als altres sense dir res. «¿Estem d’acord, doncs?», va dir K.,
girat cap a l’ordenança, que li portava també el barret. Per la porta oberta del despatx de K.
es veia com fora la nevada es feia més forta. K. es va aixecar doncs el coll de l’abric i se’l va
cordar fins dalt de tot.
Just aleshores va sortir de l’oficina contigua el vice-director, es va mirar somrient com K.
tractava tot abrigat amb els clients, i va preguntar: «¿Que surt ara, senyor apoderat?». «Sí»,
va dir K., i es va posar ben dret, «tinc un afer urgent». Però el vice-director ja s’havia girat
cap als clients. «¿I aquests senyors?», va preguntar. «Em sembla que fa temps que
s’esperen». «Ja ens hem entès», va dir K. Però els tres senyors ja no es van poder contenir,
van voltar K. i van explicar que no s’haurien esperat pas hores si els afers que els portaven
no fossin importants, i si no calgués discutir-los ara mateix, i detalladament i en privat. El
vice-director se’ls va escoltar una estona, però també observava K. ocupat, amb el barret a
les mans, a treure’n les clapes de pols, i finalment va dir: «Senyors, hi ha una sortida molt
simple. Si vostès m’accepten a mi, amb molt de gust m’encarregaré de les gestions en
comptes del senyor apoderat. É s obvi que, els afers de vostès, cal atendre’ls
immediatament. Nosaltres som homes de negocis com vostès, i sabem què val el temps d’un
negociant. ¿Volen passar, per favor?». I va obrir la porta que duia a l’antesala del seu
despatx.
Que bé que s’hi entenia el vice-director, a fer-se seu tot allò que ara K. es veia necessitat de
deixar anar! ¿É s que K. no deixava anar tanmateix més que no era estrictament necessari?
Mentre corria darrere un pintor desconegut, amb unes esperances indeterminades i, si li
calia reconèixer-s’ho, molt petites, allí la seva reputació sofria una lesió irreparable.
Segurament hauria estat molt millor de treure’s altre cop l’abric, i de recobrar almenys els
dos senyors que s’havien d’esperar encara allà al costat. K. potser ho hauria provat, si
llavors no hagués vist dins el seu despatx el vice-director, que cercava alguna cosa pels
prestatges de la llibreria, com si fossin els seus. Quan K., indignat, s’acostava a la porta, el
vice-director va exclamar: «Ah, encara no és fora!». Se’l va mirar un moment, amb una cara
les moltes arrugues de la qual, molt marcades, no semblaven pas el senyal de l’edat sinó el
de la força, i va tornar a cercar. «Voldria trobar una cò pia d’un contracte», va dir, «que
segons el representant de la firma hauria de tenir vostè. ¿Voldria ajudar-me, per favor?». K.
va fer un pas endavant, però el vice-director va dir: «Grà cies, ja ho he trobat», i se’n va
tornar al seu despatx amb una gran pila de documents, que no podia contenir solament la
cò pia del contracte, sinó també moltes altres coses.
«Ara no li estic a l’altura», es va dir K., «però un cop tingui eliminats aquests embolics
personals, ell serà el primer que se’n sentirà , i li ho faré tan amargant com sabré». Una mica
calmat per aquella idea, K. va encarregar l’ordenança, que feia temps que li obria la porta
del corredor, d’avisar el director, si n’hi havia ocasió , que ell havia sortit per un afer, i va
deixar el banc, quasi feliç de poder-se dedicar un quant temps del tot al seu cas.
Va agafar de seguida un taxi per anar a visitar el pintor, que vivia en un barri a la banda
oposada d’on hi havia les oficines del tribunal. Era un veïnat encara més pobre, amb les
cases encara més fosques, i els carrers plens d’escombraries que suraven llargament per
damunt la neu mig fosa. A la casa on vivia el pintor només hi havia oberta una fulla del gran
portal, i al peu de l’altra el mur era esquerdat per un gran forat d’on, just quan K. s’hi
acostava, es va vessar una glopada d’un líquid repel·lent, groc i fumant, davant el qual unes
rates fugien a tirar-se al canal proper. Al peu de l’escala un nen jeia amb el ventre a terra i
plorava, però a penes se’l sentia per obra de la sorollada eixordadora que venia d’un taller
de llauner, a l’altra banda del portal. La porta del taller era oberta, i tres operaris feien un
semicercle al voltant d’alguna peça damunt la qual picaven amb els martells. Una grossa
planxa de llauna, repenjada a la paret, reflectia una llum pà l·lida que passava per entremig
de dos operaris i aclaria les cares i els davantals dels treballadors. K. només hi va dedicar
un cop d’ull rà pid, perquè volia sortir d’aquell indret tan de pressa com fos possible, mirar
amb quatre paraules de treure l’entrellat del pintor, i tornar-se’n al banc de seguida. Només
que en aquell lloc pogués tenir el mínim èxit, li donaria també un bon resultat amb mires a
l’acabament de la jornada de treball al banc. Al tercer pis va haver d’alentir el pas perquè
perdia l’alè: tant els esglaons com els pisos eren desmesuradament alts, i semblava que el
pintor vivia dalt de tot, en una golfa. I l’aire era molt espès, perquè l’ull de l’escala no era ni
un celobert, i a totes dues bandes hi havia parets on només de tant en tant s’obria una
finestreta posada gairebé al capdamunt de tot. Justament quan K. reposava un instant, una
colla de nenes van sortir corrents d’un pis i es van acuitar escales amunt, rient. K. les va
seguir a poc a poc, però en va atrapar una que havia ensopegat i que les altres havien deixat
enrere, i li va preguntar mentre pujaven tots dos plegats: «¿Que viu aquí, un pintor que es
diu Titorelli?». La mosseta, que a penes devia tenir tretze anys i que era una mica geperuda,
li va clavar el colze amb un gest d’entesa i se’l va mirar de reü ll. Ni la joventut ni la
deformitat no li havien pogut estalviar que ja fos del tot corrupta. Ni tan solament va
somriure, i tota seriosa es va mirar K. amb una mirada astuta i provocadora. K. va fer com si
no s’adonés de res, i va preguntar: «¿Que el coneixes, el pintor Titorelli?». Ella va fer que sí
amb el cap i va preguntar per la seva banda: «¿Què li vol?». A K. li va semblar avantatjó s de
treure encara alguna informació rà pida sobre Titorelli. «Vull que em pinti», va dir. «¿Que el
pinti?», va preguntar ella, va obrir exageradament la boca, i amb la mà li va clavar una
empenteta com si K. hagués dit alguna cosa molt inesperada o molt beneita, es va aixecar
amb totes dues mans la faldilla que ja prou curta que era, i va arrencar a có rrer tan de
pressa com va poder darrere les altres noietes, la cridò ria de les quals es perdia ja
confusament pels dalts. Però a l’altre tombant de l’escala K. es va tornar a trobar totes les
nenes. Era evident que la geperuda les havia posades al corrent de la intenció de K., i
l’esperaven. S’estaven a banda i banda de l’escala, premudes a la paret perquè K. els pogués
passar cò mode per entremig, i amb les mans s’allisaven els davantals. Totes les cares, igual
com aquella formació en enramada, representaven una barreja de puerilitat i de perversió .
Dalt de tot, al capdavant de les nenes que llavors es tornaven a aglevar rient darrere K., hi
havia la geperuda, que va assumir la guia. K. volia en efecte continuar escala amunt, però
ella li va indicar un ramal secundari de l’escala, per on havia de tirar per trobar Titorelli. Es
pujava per una escaleta molt estreta i molt llarga, sense tombants, que es veia tota sencera i
que, al capdamunt, s’acabava just davant la porta de Titorelli. La porta, relativament més
clara que la resta de l’escala grà cies a una lluerna que tenia damunt, era de posts de fusta
nua, i el nom de Titorelli hi era pintat vermell, amb pinzellades gruixudes. K. havia amb
prou feines arribat amb el seu seguici fins a mitja escala, que dalt la porta es va obrir una
mica, evidentment a causa de la fressa dels molts passos, i per l’escletxa va guaitar un
home, segurament vestit només amb una camisa de dormir, «Oh!», va cridar, quan es va
veure venir la tropa, i va desaparèixer. La geperuda va picar de mans plena d’alegria, i les
altres noietes es premien darrere K. per empènyer-lo endavant més de pressa.
Però encara no havien acabat de pujar, que dalt el pintor va obrir del tot la porta amb una
revolada, i amb una reverència molt fonda va invitar K. a entrar. Les mosses, en canvi, les
treia i no en volia deixar entrar cap, per més que elles pregaven i per més que provaven, si
no en podien tenir el permís, d’entrar contra la seva voluntat. Només la geperuda es va
poder esmunyir sota el seu braç estirat, però el pintor la va empaitar, la va aferrar per la
faldilla, se la va fer giravoltar tot a l’entorn i la va deixar davant la porta, amb les altres
noietes que mentrestant no havien gosat traspassar el llindar, per més que el pintor tenia
abandonat el post. K. no sabia quina opinió se n’havia de fer, perquè tot semblava que
s’acomplia amb una entesa amical. Les noietes de vora la porta estiraven, l’una darrere
l’altra, els colls molt amunt, i cridaven al pintor certes paraules que semblaven cò miques,
però K. no les entenia, i el pintor també reia mentre que la geperuda quasi li volava a la mà .
Després va tancar la porta, es va tornar a inclinar davant K., li va donar la mà i es va
presentar: «Titorelli, artista pintor». K. va assenyalar la porta darrere la qual les nenes
xiuxiuaven, i va dir: «Sembla que en aquest veïnat vostè és molt popular». «Ecs, quins
penjolls!», va dir el pintor, i en va provava de cordar-se el coll de la camisa de dormir.
Anava descalç, i només s’havia afegit uns pantalons de roba prima i carnals amples, tirant a
grocs, aguantats amb una corretja de la qual li penjava un cap molt llarg i li brandava d’una
banda a l’altra. «Aquests penjolls em fan perdre la paciència», va afegir, deixant estar la
camisa el botó de la qual havia saltat, i va portar una cadira i la va oferir a K. «Una vegada
en vaig pintar una, que no era de les d’avui, i d’aquell dia ençà que totes em vénen al
darrere. Quan jo só c aquí, només entren si els ho permeto, però encara no me’n vaig que ja
en tinc almenys una dins. S’han fet fer una clau de la meva porta, i se la deixen per torn. No
es pot imaginar com és de pesat. Torno a casa per exemple amb una senyora que he de
pintar, obro la porta amb la meva clau, i em trobo per exemple la geperuda vora la taula,
que amb els pinzells s’encasta vermell als llavis, mentre els germanets petits, que té
l’obligació de vigilar, em roden pertot arreu i m’empastifen tots els racons. O bé, i ara li
parlo d’ahir mateix, arribo tard de nit —per això li prego que excusi com em presento i el
desordre de l’estudi—, arribo, com li deia, tard de nit i em vull ficar al llit, i no sé què se
m’aferra a la cama, miro sota el llit i en trec una altra cosa d’aquestes. Per què se’m tiren a
sobre, no ho sé pas, perquè vostè mateix es deu haver fixat que no só c jo qui les crido. I
naturalment tot això em destorba la feina. Si no fos que, aquest estudi, el tinc de franc, ja fa
temps que m’hauria mudat». Just aleshores una veueta tendra i esverada va piular darrere
la porta: «Titorelli, ¿que ja ens deixes entrar?». «No», va respondre el pintor. «Jo tota sola,
tampoc?», van tornar a preguntar. «Tampoc», va dir el pintor, i va anar fins a la porta i la va
tancar amb clau.
Mentrestant K. s’havia anat mirant la peça, i mai no se li hauria acudit que d’aquell
recambró se’n pogués dir un estudi. Més de dues passes llargues no s’hi podien a penes fer,
ni pel llarg ni per l’ample. Tot, el terra i el trespol i les parets, era de fusta, i entre les posts
es veien escletxes. Davant K., arrambat a la paret, hi havia el llit, cobert amb roba de tots els
colors. Al mig de la cambra, en un cavallet, hi havia un quadre tapat amb una camisa les
mà nigues de la qual es refregaven per terra. Darrere K. hi havia la finestra, i amb la boira no
s’hi veia enllà de la teulada, coberta de neu, de la casa veïna.
El tomb de la clau dins el pany va recordar a K. que se’n volia anar aviat. Es va treure doncs
de la butxaca la carta del fabricant, la va donar al pintor i va dir: «Aquest senyor, que vostè
coneix, m’ha parlat de vostè i m’ha aconsellat de venir». El pintor va donar un cop d’ull a la
carta i la va tirar damunt el llit. Si el fabricant no hagués dit de la manera més expressa que
Titorelli el coneixia i que era un home pobre que gairebé depenia de les seves almoines, en
aquell moment tothom hauria pogut creure que no el coneixia o bé que no arribava a
recordar-se’n. I per acabar-ho d’adobar el pintor va preguntar: «¿Vol comprar quadres o vol
fer-se pintar?». K. se’l va mirar tot parat. ¿Què deia doncs la carta? K. havia donat per obvi
que el fabricant informava el pintor que ell no volia sinó orientar-se tocant al seu procés.
S’havia precipitat massa, i sense reflexió , en có rrer a veure el pintor! Però de moment li
havia de donar alguna resposta, i amb un cop d’ull al cavallet va dir: «¿Treballa en un
quadre, ara?». «Sí», va dir el pintor, i va tirar la camisa que penjava del cavallet damunt el
llit, on hi havia la carta. «É s un retrat. Em surt bé, però no l’he acabat». La casualitat venia a
favor de K., i li oferia una ocasió explícita de parlar del tribunal, perquè era evidentment el
retrat d’un jutge. I s’imposava la semblança amb el retrat al despatx de l’advocat. É s cert
que el jutge era molt diferent, un home gros amb una barba negra hirsuta que se li enfilava
molt amunt per les galtes, i encara aquell altre quadre era un oli mentre que l’esbó s era un
pastel descolorit i incert. Però tota la resta s’assemblava, car també allí el jutge era a punt
d’aixecar-se amenaçador d’un tron al braç del qual s’aferrava. K. hauria volgut dir de
seguida: «É s un jutge», però de moment es va retenir encara, i es va acostar al quadre com
si en volgués estudiar els detalls. Al mig del respatller del tron hi havia una gran figura que
no va poder desxifrar, i va preguntar què era. El pintor va respondre que encara s’hi havia
de treballar, va agafar d’una taula un llapis pastel i va fer unes quantes ratlles pel contorn
de la figura, sense però tornar-la més clara per a K. «É s la justícia», va dir per fi el pintor.
«Ara la conec!», va dir K., «aquí hi ha la bena que li tapa els ulls, i aquí la balança. Però , ¿no
porta ales als turmells, i no sembla que corre?». «Sí», va dir el pintor, «em van encomanar
que la pintés així, en realitat és alhora la justícia i la deessa de la victò ria». «No és pas cap
bona associació », va dir K. somrient, «la justícia ha de reposar, o bé la balança li balla, i cap
judici just no és possible». «Només he seguit la comanda del client», va dir el pintor. «É s
clar», va dir K., no volent que la seva remarca ferís ningú , «vostè ha pintat la figura tal com
és realment, al respatller del tron». «No», va dir el pintor, «no he vist ni la figura ni el tron,
tot és inventat, però em van dir què calia pintar». «Com?», va preguntar K., fent
deliberadament com si no acabés d’entendre el pintor, «¿però que no és un jutge, al seu
setial de justícia?». «Sí», va dir el pintor, «però no és cap jutge elevat, i mai no s’ha assegut
en un tron així». «¿I es fa pintar amb una posa tan solemne? Sembla que sigui un jutge
suprem». «Sí, és que aquests senyors só n vanitosos», va dir el pintor, «però la superioritat
els dó na permís de fer-se pintar així. A cadascú se li prescriu exactament tal com es pot fer
pintar. Ara, és una mala sort que precisament aquest quadre no deixa veure els detalls del
vestit i del seient, el pastel no és apropiat per a retrats així». «Sí», va dir K., «és estrany que
l’hagi pintat al pastel». «El jutge ho va voler», va dir el pintor, «és que el destina a una
dama». En mirar-se el quadre semblava que li havien entrat ganes de treballar, i es va
arromangar les mà nigues de la camisa, va agafar uns quants llapis, i K. va veure com sota
les nervioses puntes dels pastels es formava una ombra vermellosa, que s’adheria al cap del
jutge i es propagava en forma de raigs fins a les vores del quadre. Progressivament, aquell
joc de l’ombra va anar encerclant el cap, com un ornament o una alta distinció . Però els
volts de la figura de la justícia van romandre clars, tret d’una insensible gradació , i dins
aquella claredat la figura semblava que sortís enfora; ja no recordava a penes la deessa de
la justícia, però tampoc la de la victò ria, i més aviat evocava exactament la deessa de la
caça. El treball del pintor atreia K. més que no volia, però per fi es va retreure d’haver
passat tant de temps allí i de no haver encara emprès res pel seu afer. «¿Com es diu, aquest
jutge?», va preguntar de sobte. «No ho puc dir», va respondre el pintor, tot abocat al seu
quadre i evidentment desdenyó s del seu visitant, que abans havia acollit amb tanta
consideració . K. va pensar que era una lluna i s’hi va irritar, perquè perdia temps. «¿Que és
un home de confiança del tribunal, vostè?», va preguntar. Immediatament el pintor va
deixar els llapis, es va redreçar, es va eixugar les mans i es va mirar K. somrient. «Enfora les
veritats», va dir, «vostè ha vingut a informar-se sobre el tribunal, cosa que ja diu la seva
carta de recomanació , i només ha començat parlant-me dels meus quadres per guanyar-
se’m. Però no m’ho prenc pas malament, perquè vostè no podia saber que amb mi hi hagués
res a fer. No, faci el favor!», va tallar, quan va veure que K. volia objectar alguna cosa. I
després va continuar: «D’altra banda, té tota la raó , sí que só c un home de confiança del
tribunal». Va fer una pausa, com si volgués deixar temps perquè K. es compongués amb
aquell fet. Darrere la porta es tornaven a sentir les noietes. Segurament que s’empenyien
per mirar pel forat del pany, o potser es podia mirar també per les escletxes de les parets.
K. va renunciar a tota excusa, perquè no volia desviar el pintor, i més perquè no volia que el
pintor se li tornés massa arrogant i en certa manera li fugís de l’abast, i va preguntar doncs:
«¿É s una posició oficialment reconeguda?». «No», va respondre el pintor secament, com si
se li hagués tallat el discurs. Però K. no el volia deixar callar, i va dir: «Bé, sovint aquestes
posicions no reconegudes donen més influència que les reconegudes». «Aquest és el meu
cas», va dir el pintor, i va assentir amb un front pensaró s. «Ahir vaig parlar amb el fabricant
sobre el cas de vostè, ell em va preguntar si jo no el voldria pas ajudar, i jo vaig respondre
que em podia venir a veure quan volgués, i ara em complau de veure’l tan aviat aquí.
Sembla que posa molt de cor a l’afer, i naturalment no em sorprèn pas. ¿No es vol pas
treure l’abric?». Si bé K. es proposava d’anar-se’n molt aviat, el suggeriment del pintor li era
molt benvingut. L’aire de la cambra se li havia anat fent opressiu, i sovint s’havia mirat amb
sorpresa una estufeta de ferro, evidentment no encesa, que hi havia en un racó , perquè la
xafogor d’aquella cambra era inexplicable. Mentre es treia l’abric i encara es descordava la
jaqueta, el pintor va dir com a excusa: «Jo só c molt fredolic. Aquí s’està molt bé, oi? Des
d’aquest punt de vista, la cambra és molt ben situada». K. no hi va respondre res, però no
era en realitat la calor que li feia mal, era més aviat l’aire pesat que mig impedia de
respirar; devia fer molt de temps que no airejaven la peça. El malestar es va acréixer encara
per a K., pel fet que el pintor el va pregar de seure al llit, mentre que ell s’asseia a l’ú nica
cadira de la cambra, davant el cavallet. I, no res menys, va semblar que el pintor no entenia
bé per què K. només s’asseia just a la vora del llit, i va insistir que es posés amb tota
comoditat, i es va aixecar ell mateix, vist que K. vacil·lava, i el va empènyer fins a aclofar-lo
bé entre el matalà s i els coixins. Després va tornar a la seva cadira i va posar finalment la
primera pregunta objectiva, amb la qual K. va oblidar tota altra cosa. «¿Que és innocent,
vostè?», va preguntar. «Sí», va dir K. Respondre a aquella pregunta l’omplia de goig,
sobretot perquè ho podia fer parlant a una persona privada, o sigui sense cap
responsabilitat. Ningú no li ho havia preguntat encara tan francament. Per delectar-se en el
seu goig, va afegir més: «Só c completament innocent». «Ah», va dir el pintor, i va acotar el
cap i va semblar que meditava. De sobte va redreçar el cap i va dir: «Si és innocent,
aleshores el cas és molt simple». Els ulls de K. es van enterbolir, perquè aquell suposat
home de confiança del tribunal parlava com un nen sense coneixement. «La meva
innocència no simplifica pas l’afer», va dir. No obstant això , no es va poder estar de
somriure, i va brandar el cap a poc a poc. «Tot depèn de moltes subtileses per les quals el
tribunal es perd. I per acabar es traurà de no importa quin lloc, d’on al principi no hi havia
res, una grossa culpa». «Sí, sí», va dir el pintor, com si K. li tallés sense profit el fil de les
idees. «¿Però vostè és innocent?». «Li dic que sí», va insistir K. «Això sí que és el més
important», va dir el pintor. Els contraarguments no el treien de la seva, però per més que
parlava decidit no es veia clar si era per convicció o només per indiferència. K. ho va voler
comprovar abans de res, i a tal fi va dir: «Segurament que vostè coneix el tribunal molt
millor que jo, jo no en sé gran cosa més que el que n’he sentit dir, si bé a persones molt
diferents. Però tots coincidien en un fet, que no es fan acusacions a la lleugera i que el
tribunal, si una vegada ha arribat a acusar, està fermament convençut de la culpa de
l’acusat, i és molt difícil de treure’l d’aquesta convicció ». «Difícil?», va preguntar el pintor
aixecant una mà enlaire. «Mai de la vida el tribunal no podrà ser dissuadit. Si ara jo aquí
pintava tots els jutges damunt una tela i si vostè es defensava davant la tela, tindria més
èxit que no davant el tribunal real». «Ho comprenc», es va dir K. a si mateix, oblidant que
només volia sondar el pintor.
Altre cop, una noieta es va posar a preguntar darrere la porta: «Titorelli, ¿que no se n’anirà
aviat?». «Calleu!», va cridar el pintor cap a la porta, «¿que no veieu que tinc una entrevista
amb aquest senyor?». Però la mossa no se’n va acontentar, i va preguntar: «¿Que el
pintarà s?». I, com que el pintor no responia, va dir encara: «No el pintis pas, un senyor tan
lleig». Va seguir un garbuix d’incomprensibles crits d’aprovació . El pintor va fer un salt fins
a la porta, la va entreobrir —es veien entrar les mans ajuntades, suplicants, de les noietes
—, i va dir: «Si no esteu quietes, us tiraré totes escales avall. Asseieu-vos aquí als esglaons, i
porteu-vos bé». No el devien obeir de seguida, perquè va haver de fer un crit militar:
«Assegudes a l’escala!». Després tot va ser quietud.
«Dispensi», va dir el pintor, quan tornava prop de K. A penes si K. s’havia girat cap a la
porta, i havia deixat completament a cà rrec del pintor si el defensaria o no, i com s’ho faria.
Tampoc no va fer gairebé cap moviment quan el pintor se li va decantar damunt i, perquè
no el sentissin fora, li va xiuxiuar a l’orella: «Aquestes mossetes també pertanyen al
tribunal». «¿Com s’entén?», va preguntar R., enretirant la cara cap a un costat i mirant-se el
pintor. Però aquest es va tornar a asseure a la cadira i va dir mig com una broma, mig com
una explicació : «É s que tot pertany al tribunal». «Encara no me n’havia adonat», va dir K.
tot eixut, però l’observació general del pintor feia que l’aplicació a les noietes ja no fos
inquietant. No obstant això , K. es va estar encara una estona mirant la porta, darrere la qual
les noietes seien als esglaons, ben quietes. Només n’hi havia una que havia introduït un bri
de palla per l’escletxa entre dues posts, i el bellugava amunt i avall, a poc a poc.
«No sembla pas que vostè tingui encara cap perspectiva de l’estructura del tribunal», va dir
el pintor. S’estava tot eixancarrat, i repicava abaixant les puntes dels peus cap a terra. «Però
com que és innocent, tampoc no li farà falta. Jo tot sol el desempallegaré». «¿I com s’ho vol
fer?», va preguntar K. «Si vostè mateix ha dit fa un moment que el tribunal és inaccessible a
tota mena de proves». «Inaccessible només a les proves que só n adduïdes davant el
tribunal», va dir el pintor, i va dreçar l’índex, com si K. hagués omès d’observar certa fina
distinció . «Però les coses van d’una manera molt distinta amb tots els intents que, tocant a
aquest punt, es fan darrere el tribunal pú blic, o sigui als consultoris, pels corredors o, per
donar un bon exemple, aquí mateix, a l’estudi». A K. no li semblava ja tan increïble tot allò
que el pintor anava dient, i de fet coincidia molt amb el que d’altres persones li havien
deixat entendre. I fins es pot dir que era molt esperançador. Si els jutges eren realment tan
fà cils de tò rcer grà cies a les relacions personals com l’advocat ho havia presentat, aleshores
les relacions del pintor amb els jutges vanitosos eren particularment de pes, i en tot cas no
desdenyables. I el pintor encaixava molt bé dins el cercle d’ajudants que K. s’anava formant
progressivament. Hi va haver un temps que el seu talent organitzador era famó s al banc, i
ara, quan es trobava lliurat només a ell mateix, era una bona ocasió de sotmetre aquell
talent a una prova extrema. El pintor observava l’efecte que el seu aclariment havia fet
damunt K., i per fi va dir amb una certa timidesa: «¿No li sembla que ja parlo gairebé com
un jurista? É s el tracte constant amb aquests senyors del tribunal, que m’influeix així. É s
clar que en trec molt de benefici, però l’empenta artística se’m paralitza». «¿Com és que va
començar a posar-se en contacte amb els jutges?», va preguntar K., perquè volia de primer
guanyar-se la confiança del pintor, abans de prendre’l concretament al seu servei. «Va ser
molt simple», va dir el pintor, «ho vaig heretar. El meu pare ja era pintor del tribunal. É s
una posició que s’hereta sempre. No s’hi pot posar gent nova. Hi ha tantes regles per a
pintar els diversos graus de la magistratura, regles tan variables i complicades i sobretot
secretes, que ningú no les domina enfora de determinades famílies. Aquí al calaix, per
exemple, hi tinc els dibuixos del pare, que no ensenyo a ningú . Però només qui els ha vistos
està qualificat per a pintar jutges. I fins si se’m perdessin, em quedarien encara tantes
regles que només porto dins el cap, que ningú no em podria discutir mai la posició . Com pot
comprendre, tots els jutges es volen fer pintar tal com els grans jutges antics van ser
pintats, i ningú no n’és capaç sinó jo». «É s un do envejable», va dir K., que pensava en la
seva posició al banc. «¿De manera que la seva situació és incommovible?». «Sí,
incommovible», va dir el pintor, amb un orgulló s eixamplament d’espatlles. «Per això puc
gosar, de tant en tant, ajudar algun desgraciat que té un procés». «¿I com s’ho fa?», va
preguntar K., com si no fos ell qui el pintor havia tractat de desgraciat. El pintor no es va
deixar descaminar, i va insistir: «En el cas de vostè, per exemple, com que vostè és del tot
innocent, faré els passos que ara li diré». A K. li començava a pesar aquella reiteració de la
seva innocència. Moltes vegades li semblava que, tornant-hi d’aquella manera, el pintor
volia establir que un desenllaç favorable del procés era la condició prèvia del seu ajut, cosa
amb què naturalment l’ajut s’ensorrava. Però K. va fer callar els seus dubtes i no va
interrompre. No volia renunciar a l’ajut del pintor, s’hi havia decidit del tot, i mal per mal li
semblava que no era pas un ajut més discutible que el de l’advocat. I fins el preferia de molt,
perquè s’oferia més desarmat i més franc.
El pintor s’havia acostat la cadira més prop del llit, i va seguir amb una veu apagada: «M’he
descuidat de preguntar-li, com a primera providència, quina mena d’alliberació s’estima
més. Hi ha tres possibilitats, a saber, l’absolució real, l’absolució aparent i l’ajornament. La
millor és naturalment l’absolució real, però jo no tinc ni la mínima influència tocant a
aquesta modalitat de solució . I el meu parer és que no hi ha al mó n ni una sola persona
individual que tingui influència amb mires a l’absolució real. Aquí, cal suposar que realment
només decideix la innocència de l’acusat. Com que vostè és innocent, li seria en efecte
possible d’abandonar-se només a la seva innocència. I aleshores no li faria falta ni el meu
ajut ni el de ningú ».
Aquella exposició puntual i ordenada, a K. li va fer d’entrada rodar el cap, però després va
parlar baixet com el pintor i va dir: «Em sembla que vostè es contradiu». «I ara, com?», va
preguntar el pintor, pacient, decantant-se enrere amb un somriure. I, en veure el somriure,
K. va tenir una esma com si en aquell instant ell estigués per descobrir contradiccions, no
pas a les paraules del pintor, sinó dins el procediment judicial mateix. Però no va recular, i
va dir: «Abans vostè ha observat que el tribunal és inaccessible a les proves, després ho ha
limitat al tribunal pú blic, i ara em diu que l’innocent, davant el tribunal, no necessita cap
ajut. Només en això ja hi ha una contradicció . Però també ha dit abans que és possible
d’influir els jutges personalment, i ara em ve a negar-me que l’absolució real, com vostè
l’anomena, es pugui obtenir mai per influència personal. Vet aquí la segona contradicció ».
«Só n contradiccions fà cils d’explicar», va dir el pintor. «Parlem de dos ordres diferents de
coses, d’allò que és a la llei i d’allò que jo he experimentat personalment. Convé que no ho
confongui. A la llei, que val a dir que no he llegit, hi consta per una banda que l’innocent ha
de ser absolt, naturalment, però per altra banda no hi consta pas que els jutges s’han de
deixar influir. Ara, la meva experiència és exactament l’oposada. Mai no he sentit parlar de
cap absolució real, i en canvi sí de moltes influències. Sempre és possible que, en tots els
casos de què jo he tingut notícia, la innocència fos absent. Però , ¿que no li sembla
improbable? ¿Tants de casos, i cap innocència? Ja de petit, m’hi fixava molt quan a casa el
pare contava coses de processos, i també els jutges que venien al seu estudi parlaven del
tribunal; dins els nostres cercles no es parla mai de cap altra cosa; i encara no vaig tenir
l’edat d’anar jo mateix al tribunal, no me’n perdia cap ocasió . He estat oient d’innombrables
processos a les fases importants, i els he seguits en la mesura que els deixen veure, i he de
confessar que no he viscut ni una sola absolució real». «O sigui que res d’absolució real», va
dir K., com si parlés amb ell mateix i amb les seves esperances. «Però això només confirma
l’opinió que ja tinc del tribunal. Tampoc en aquest punt, res no té objecte. Un sol botxí
podria fer la feina de tot el tribunal». «No ha de generalitzar», va dir el pintor, descontent,
«jo només he parlat del que he viscut». «Em sembla que n’hi ha prou», va dir K., «¿o és que
ha sentit parlar d’absolucions de temps passats?». «D’absolucions», va respondre el pintor,
«ben cert que se suposa que n’han donades. Ara, és molt difícil de verificar-ho. Les
sentències finals del tribunal no es publiquen, ni per als jutges no só n accessibles, i per
consegü ent, sobre les sentències-antigues del tribunal no s’han conservat sinó llegendes.
Val a dir que la majoria de les llegendes tracten d’absolucions reals; però , de demostrables,
no ho só n pas. Ara, no les hem de desdenyar mai del tot, segurament enclouen una certa
veritat, i só n molt boniques; jo mateix he pintat alguns quadres inspirats per aquelles
llegendes». «Amb llegendes i res més no em faran pas canviar d’opinió », va dir K., «perquè
suposo que davant el tribunal no es poden pas al·legar les llegendes». El pintor va
somriure. «No, no es pot», va dir. «Doncs no en parlem més», va dir K. De moment volia fer-
se seves totes les opinions del pintor, fins quan li semblaven improbables i quan
contradeien d’altres informacions. No tenia temps de verificar ni menys de desmentir tot el
que el pintor deia, i ja hauria fet prou si duia el pintor a ajudar-lo d’alguna manera, encara
que no fos decisiva. Seguint aquest pensament, va dir: «No ens amoïnem més amb
l’absolució real, doncs. Però vostè ha mencionat encara dues altres possibilitats».
«L’absolució aparent i l’ajornament. Només d’aquestes es pot tractar», va dir el pintor.
«Però , abans no en parlem, ¿no li agradaria pas de treure’s la jaqueta? Fa cara de tenir
calor». «Sí», va dir K., i fins llavors no havia fet cas sinó dels aclariments del pintor, però
quan li van recordar la calor tot el front se li’n va anar en suor. «É s gairebé insuportable».
El pintor va assentir, com si comprengués molt bé el malestar de K. «¿No podríem obrir la
finestra?», va preguntar K. «No», va dir el pintor, «és només un vidre fixat al bastiment, no
es pot pas obrir». En aquell moment K. va prendre consciència que tot el temps havia
esperat que, de sobte, o el pintor o ell anirien cap a la finestra i l’obririen. Se sentia disposat
fins a empassar-se la boira amb tota la boca oberta. La sensació de sentir-se completament
aïllat de l’aire li causava un rodament de cap. Va deixar caure la mà damunt el matalà s i va
dir amb una veu feble: «É s incò mode i malsà ». «Oh, no», va dir el pintor, en defensa de la
seva finestra, «precisament perquè no es pot obrir, encara que només hi ha un vidre
conserva la calor molt millor que una finestra de vidres dobles. I si vull airejar, cosa que no
és gaire necessà ria perquè l’aire entra pertot arreu grà cies a les esquerdes, només cal que
obri una porta, o fins totes dues». Una mica confortat per l’aclariment, K. va mirar tot al
voltant per trobar l’altra porta. El pintor s’hi va fixar i li va dir: «La té darrere seu, l’he
haguda de tapar arrambant-hi el llit». Aleshores K. va distingir la porteta en aquella paret.
«É s que aquí, tot és massa petit per a un estudi», va dir el pintor, com si volgués prevenir un
retret de K. «M’he hagut d’instal·lar com he pogut. El llit davant la porta, naturalment, és
una disposició molt dolenta. El jutge que ara pinto, per exemple, entra sempre per la porta
del llit, i li he donat una clau d’aquesta porta, perquè quan no só c a casa pugui entrar i
esperar-me aquí. Ara, el seu costum és de venir els matins d’hora, quan encara dormo. I
naturalment sempre em trenca el son més espès, quan m’obre la porta tocant al llit. Li
asseguro que perdria tot el respecte pels jutges si pogués sentir quins renecs li engego,
quan se m’enfila al llit de bon matí. É s clar que li podria prendre la clau, però encara
aniríem pitjor, perquè aquí no costa pas gens, a qualsevol porta, d’arrencar-la de les
frontisses». Durant tot aquell parlament, K. meditava si es trauria la jaqueta, i per fi es va
convèncer que si no se la treia no podria aguantar ni un minut més allà dalt. Es va treure
doncs la jaqueta i se la va deixar damunt els genolls, per poder-se-la tornar a posar de
seguida si l’entrevista s’acabava. Encara no se la va treure, que una de les noietes va cridar:
«Ja s’ha tret la jaqueta!», i es va sentir com es precipitaven totes a les esquerdes, per no
perdre’s l’espectacle. «É s que les nenes es pensen», va dir el pintor, «que l’he de pintar i que
per això es despulla». «Ah, vet aquí», va dir K., no pas gaire divertit, perquè a penes es
trobava millor que abans, per més que s’estava en mà nigues de camisa. Gairebé fent el bot,
va preguntar: «¿Com quedem que es diuen, aquelles altres dues possibilitats?». Ja havia
tornat a oblidar la terminologia. «L’absolució aparent i l’ajornament», va dir el pintor.
«Vostè ha de decidir quina tria. Totes dues só n assolibles amb el meu ajut, és clar que no
pas sense esforç, i des d’aquest punt de vista la diferència és que l’absolució aparent exigeix
esforços extrems però momentanis, mentre que l’ajornament demana un esforç molt
menor però constant. Parlem primerament de l’absolució aparent. Si és el que vostè desitja,
agafo un plec de paper de barba i estenc una declaració de la seva innocència. El text d’una
tal declaració em ve del pare, i no hi ha res a tocar-hi. Amb la declaració , faig una ronda de
visites a tots els jutges que conec. Començo, posem per cas, que aquest vespre mateix, quan
el jutge que ara pinto vindrà per a la sessió de posa, li presento la declaració . La hi poso
davant, li aclareixo que vostè és innocent, i em faig garant de la seva innocència. I consti
que no és cap garantia sols nominal, sinó ben real i comprometedora». A la mirada del
pintor hi havia una mena de retret que K. li volgués imposar el pes d’una garantia com
aquella. «Seria un gest molt amable», va dir K. «Ara, ¿és que el jutge creuria el que vostè li
diu, i per altra banda em negaria l’absolució real?». «Tal com li ho dic», va respondre el
pintor. «Però tampoc no és del tot segur que tothom em creuria, i molts jutges exigirien
potser, posem per cas, que jo hi anés amb vostè i els el presentés. De forma que vostè
hauria de venir. Però en casos així ja tindríem la cosa mig guanyada, sobretot tenint en
compte que naturalment jo li donaria instruccions precises sobre com s’hauria de
comportar davant el jutge en qü estió . Pitjor anirà amb els jutges, i també n’hi haurà , que no
voldran ni rebre’m. Als jutges així, encara que no cal dir que jo no deixaré pas de repetir les
temptatives, hi haurem de renunciar, però també ens ho podem permetre, perquè uns
quants jutges no só n mai prou per a decidir res. Bé, doncs; quan un nombre suficient de
jutges m’han subscrit la declaració , l’agafo i me’n vaig de dret al jutge que porta el seu
procés. É s ben possible que sigui un dels jutges mateixos que m’han subscrit, i en aquest
cas la cosa marxa encara una mica més de pressa. Però en tesi general, quan s’arriba en
aquest punt ja no hi ha gaires obstacles, i és quan l’acusat pot tenir un mà xim de confiança.
Sí, sembla estrany però és veritat; en aquell punt la gent té molta més confiança que no pas
després de l’absolució . É s el moment que no cal que facin res. Amb la declaració , el jutge
disposa de la garantia d’un cert nombre d’altres jutges i pot absoldre sense amoïnar-s’hi, i
no hi ha dubte que ho farà , naturalment després d’enllestides diverses formalitats, per
complaure’m a mi i d’altres coneguts. I aleshores vostè deixa el tribunal, surt al carrer i és
un home lliure». «Aleshores só c un home lliure», va dir K. vacil·lant. «Sí», va dir el pintor,
«però només aparentment lliure o, per expressar-me millor, temporalment lliure. El cas és
que els jutges de la magistratura inferior, a la qual pertanyen els meus coneguts, no tenen
dret d’absoldre definitivament; aquest dret, només el posseeix el tribunal suprem, el
tribunal inaccessible per a vostè, per a mi i per a tots nosaltres. Com van les coses allà dalt,
no ho sabem i, sigui dit de passada, no ho volem saber. El gran dret, doncs, el dret
d’absoldre de l’acusació , els nostres jutges no el tenen pas, però sí que tenen el dret de
soldre de l’acusació . Això vol dir que, si a vostè li concedeixen aquella forma de solució , de
moment es veu solt de l’acusació , i l’acusació no el toca però sempre li plana damunt el cap,
i si arriba una ordre superior l’acusació es fa efectiva de seguida. Com que tinc tan bones
relacions amb el tribunal, fins li puc dir com el reglament de les escrivanies determina la
forma de la distinció entre l’absolució real i l’aparent. En una absolució real, tots els
expedients del procés só n retirats, desapareixen completament de la circulació ; no
solament l’acusació , sinó també el procés mateix i fins l’absolució es destrueixen, tot es
destrueix. No és pas així amb una absolució aparent. L’expedient només es modifica en el
sentit que s’hi afegeixen la declaració d’innocència, l’absolució i els considerants de
l’absolució . Però tots els altres aspectes continuen en vigor i, tal com ho exigeix la circulació
ininterrompuda dels procediments de les escrivanies, l’expedient és transmès als tribunals
superiors, torna als inferiors, i així pendoleja amunt i avall amb oscil·lacions més o menys
amples, amb cessacions més o menys llargues. Só n trajectò ries incalculables. Mirat de fora,
moltes vegades pot semblar que tot és oblidat des de fa temps, que les actes s’han perdut i
que l’absolució és completa. Un iniciat no s’ho creurà pas. Mai no es perd cap acta, el
tribunal no coneix l’oblit. Un bon dia, quan ningú no s’ho espera, qualsevol jutge posa la mà
a l’expedient, s’hi mira molt, s’adona que en aquell cas l’acusació encara és viva, i ordena
l’arrest immediat. Ara, parlant, he admès que entre l’absolució aparent i el nou arrest passa
molt de temps, cosa ben possible, i en sé casos, però és igualment possible que l’absolt se’n
torni a casa venint del tribunal, i que ja l’esperi, en acte de servei, qui l’ha de tornar a
arrestar. I aleshores, naturalment, s’ha acabat la vida lliure». «¿I el procés torna a
començar?», va preguntar K. mig incrèdul. «Exacte», va dir el pintor, «el procés torna a
començar de cap i de nou, amb l’avantatge que disposem igual que abans de la possibilitat
d’arrencar una absolució aparent. Només cal tornar a concentrar totes les forces i no
rendir-se». Això darrer, el pintor ho va dir potser perquè l’impressionava l’aspecte de K.,
una mica decaigut. I com si volgués sortir al davant de qualsevol revelació del pintor, K. va
preguntar: «Però arrencar una segona absolució bé deu ser més difícil que arrencar la
primera». El pintor va respondre: «Tocant a això , no es pot dir res de definit. Vostè deu
suposar que el segon arrest influeix el judici dels jutges, desfavorablement a l’acusat. Quan
van absoldre, els jutges ja preveien el segon arrest. De manera que aquesta circumstà ncia fa
ben poc efecte. Això sí, hi ha d’altres innombrables matèries perquè la disposició dels jutges
i l’estima legal que fan del cas hagin canviat, i els intents per a obtenir la segona absolució
s’han d’acordar a les circumstà ncies mudades, i en general han de ser tan intensos com els
que van obtenir la primera absolució ». «Però aquesta segona absolució tampoc no deu ser
definitiva», va dir K., girant la cara com per renú ncia. «É s evident que no», va dir el pintor,
«la segona absolució és seguida pel tercer arrest, la tercera absolució pel quart arrest, i així
successivament. É s implícit dins el concepte de l’absolució aparent». K. no deia res. «Ja veig
que l’absolució aparent no li sembla gaire avantatjosa», va dir el pintor, «potser
l’ajornament farà més per a vostè. ¿Vol que li aclareixi l’essència de l’ajornament?». K. va
assentir. El pintor s’eixamplava tot repapat al seient, i s’havia descordat la camisa i s’hi
ficava una mà amb la qual es gratava el pit i les aixelles. «L’ajornament», va començar, i per
un moment va mirar tot al voltant, com si cerqués una explicació completament adequada,
«l’ajornament consisteix en això , que el procés és retingut perpètuament dins la fase
processal preliminar. Per a arribar-hi, cal que tant l’acusat com el seu agent, però més
particularment l’agent, romanguin en contacte personal ininterromput amb el tribunal.
Repeteixo que per a aquest fi no cal pas tanta despesa de forces com per a obtenir una
absolució aparent, però això sí, s’hi ha de posar molta més atenció . No es pot mai perdre de
vista el procés, cal presentar-se davant el jutge pertinent a intervals regulars, i encara en
ocasions especials, i provar així de conservar-se’l ben disposat; si un mateix no coneix
personalment el jutge, convé de fer-lo influir per d’altres jutges coneguts, sense que això
vulgui dir renunciar a les entrevistes directes. A condició de no ometre res en aquest ordre,
es pot pressuposar, amb un grau suficient de certitud, que el procés no sortirà mai de la
primera fase. Ben cert que el procés no s’atura, però l’acusat es troba si fa no fa tan
assegurat contra una condemna com si fos lliure. Comparat amb l’absolució aparent,
l’ajornament té l’avantatge que l’avenir de l’acusat no és tan imprecís, que s’assegura
contra l’horror de l’arrest sobtat, i que no li cal témer que, potser precisament en una època
que totes les seves altres circumstà ncies hi van en contra, haurà d’assumir l’esforç i la
commoció que porta l’empresa de l’absolució aparent. D’altra banda, l’ajornament presenta
per a l’acusat certs inconvenients, que no s’han de depreciar. No penso pas en el fet que
l’acusat no és mai lliure, perquè en el cas de l’absolució aparent tampoc no ho és, parlant
amb propietat. Es tracta d’un altre inconvenient. El procés no pot ser retingut si no hi ha
motius, almenys aparents, per a la retenció . Cal doncs que dins el procés, mirat des de fora,
hi hagi moviment. O sigui que de tant en tant s’han de prendre mesures, s’ha d’interrogar
l’acusat, s’han de fer perquisicions, i així successivament. El procés ha de rodar sempre a
l’interior del petit cercle on l’hem confinat artificialment. Ja es comprèn que això porta
coses desagradables per a l’acusat, però tampoc no cal fer-se’n una imatge exagerada. Tot
só n meres formalitats, els interrogatoris per exemple só n molt curts, i si alguna vegada
l’acusat no té temps o no té humor de comparèixer-hi, es pot excusar, i amb segons quins
jutges fins és possible d’entendre’s per traçar un pla de maniobres, de comú acord, molt de
temps per endavant. Essencialment només es tracta que l’acusat és un acusat, i de tant en
tant s’ha de veure, doncs, davant el seu jutge». Mentre el pintor deia les darreres paraules,
K. ja s’havia posat la jaqueta al braç i s’havia aixecat. «Ja s’aixeca!», van cridar de seguida
darrere la porta. «¿Ja se’n vol anar?», va preguntar el pintor, dret també. «É s segurament
aquest aire carregat que el treu d’aquí. Em sap molt de greu. M’agradaria de dir-li encara
moltes coses. He hagut de resumir molt. Però espero que m’he fet comprendre». «Oh, sí», va
dir K., i el cap li feia mal de tant d’esforç que havia posat a escoltar. No obstant aquell
assentiment, el pintor va afegir un resum final, com si volgués confortar K. per al camí del
retorn: «Tots dos mètodes tenen una cara comuna, i és que priven la condemna de
l’acusat». «Però també priven l’absolució real», va dir K. en veu baixa, com si s’avergonyís
d’haver-ho capit. «Ara toca el cor de l’afer», va dir el pintor amb celeritat. K. va reposar la
mà damunt el seu abric, però no es podia decidir ni tan solament a posar-se la jaqueta.
S’hauria estimat més d’embolicar-s’ho tot junt i de có rrer cap a l’aire lliure. Ni les noietes no
el podien moure a vestir-se, encara que prematurament es cridaven les unes a les altres
que ja ho feia. El pintor volia de totes passades interpretar d’alguna manera l’estat d’esperit
de K., i va dir: «Suposo que encara no s’ha decidit quant a les meves proposicions. Li ho
aprovo. Jo mateix li hauria desaconsellat una decisió immediata. Entre els avantatges i els
inconvenients no hi ha sinó un tel de ceba. Cal pesar-ho tot exactament. Ara, tampoc no es
pot perdre gaire temps». «Tornaré aviat», va dir K., i amb una decisió sobtada es va posar la
jaqueta, es va tirar l’abric damunt les espatlles i va fer via cap a la porta, darrere la qual les
mosses es van posar a xisclar. A K. li semblava que, travessant la porta, veia les noietes
xiscladores. «Però no em falti a la paraula», va dir el pintor, que l’havia seguit, «si no, li ho
vindré a preguntar jo mateix al banc». «Obri’m la porta, faci el favor», va dir K. provant de
girar el pom, mentre les noies, segons que notava per la resistència, l’aguantaven de fora
estant. «¿Que potser vol que les nenes no el deixin viure?», va preguntar el pintor. «Val més
que agafi aquesta sortida», i va assenyalar la porta darrere el llit. K. hi va estar d’acord i va
saltar cap al llit. Però , en comptes d’obrir la porta, el pintor va gatejar sota el llit i va
preguntar des de sota: «Esperi’s un moment: ¿que no li agradaria de veure algun quadre,
que jo li vendria amb molt de gust?». K. no volia pas ser descortès, el pintor s’havia
realment interessat per ell i li havia promès d’ajudar-lo encara, i K. anava tan distret que no
s’havia parlat gens dels honoraris per la seva assistència, de manera que era difícil de dir
que no. K. es va fer doncs mostrar els quadres, per més que tremolava d’impaciència per
allunyar-se de l’estudi. El pintor va treure de sota el llit una pila de quadres sense marcs,
tan coberts de pols que, quan el pintor va provar de bufar la del primer quadre, es va
arremolinar davant els ulls de K. i el va privar de respirar una bona estona. «Un paisatge de
plana», va dir el pintor, i va posar el quadre a les mans de K. Representava dos arbres
renyocs, que pujaven, molt allunyats l’un de l’altre, d’enmig d’una herba fosca. Al darrer
terme hi havia una posta de sol policroma. «Bonic», va dir K., «el compro». Havia parlat amb
eixutesa sense pensar-hi, i es va alegrar doncs en veure que el pintor, en comptes de
prendre-s’ho malament, agafava de terra un segon quadre. «Fa joc amb l’altre», va dir.
Potser havia estat pensat per fer-hi joc, però no es notava la més petita diferència respecte
al primer quadre: hi havia els arbres, hi havia l’herba, hi havia la posta de sol. Però a K. tant
se li’n donava. «Só n uns paisatges molt bonics», va dir, «me’ls quedo tots dos i me’ls penjaré
al despatx». «Sembla que el motiu li agrada», va dir el pintor, desenterrant un tercer
quadre, «és una sort que encara tinc aquí un altre quadre semblant». Però no era pas
semblant: era, completament idèntic, el mateix paisatge de plana. El pintor aprofitava bé
aquella ocasió de treure’s de damunt els quadres vells. «També me l’emporto», va dir K.,
«¿quant valen, tots tres quadres?». «Ja en parlarem quan ens tornem a veure», va dir el
pintor. «Ara vostè porta pressa, i no hem de perdre pas el contacte. Però li asseguro que em
dó na una gran satisfacció que li agradin tant els quadres. Li hi afegiré tots aquests altres
que tinc aquí sota el llit. Tots só n paisatges de plana, n’he pintats molts, de paisatges de
plana. Molta gent rebutgen aquests quadres perquè els troben massa depriments, però
també hi ha persones com vostè, a qui agrada la cosa depriment». Però K. no estava per les
experiències professionals del captaire de la pintura. «Emboliqui’m tots els quadres!», va
cridar, interrompent-lo. «Demà al matí vindrà el meu ordenança i se’ls endurà ». «No cal»,
va dir el pintor. «Sortiré ara amb vostè i li trobaré un bastaix que l’acompanyarà portant els
quadres». Finalment es va decantar damunt el llit i va obrir la porta. «No li faci pas por de
pujar de peus damunt el llit», va dir, «ho fa tothom que ve». Sense aquella invitació , K. no
hauria tampoc tingut cap escrú pol, i de fet ja tenia un peu al bell mig del matalà s, però va
mirar per la porta oberta i de seguida va fer el peu enrere. «¿Què és, això ?», va preguntar.
«¿De què s’estranya?», va preguntar l’altre, sorprès al seu torn. «Só n les escrivanies del
tribunal. ¿Que no ho sabia, que aquí hi ha escrivanies del tribunal? D’escrivanies del
tribunal, es pot dir que n’hi ha a totes les golfes, ¿per què haurien de mancar precisament
aquí? El meu estudi mateix forma part en realitat de les escrivanies, però el tribunal l’ha
posat a la meva disposició ». A K., no li feia pas tanta por el fet d’haver trobat també allí
escrivanies del tribunal. Molta més por li feia el seu poc enteniment tocant a les coses del
tribunal. Veia ben clar que la norma de conducta fonamental per a un acusat era de trobar-
se sempre preparat, de no deixar-se sorprendre mai, de no badar mai cap a la dreta quan
per l’esquerra el jutge se li posava al costat: i sempre trencava precisament aquella norma
fonamental. Davant seu s’estenia un llarg corredor, d’on venia un baf comparat amb el qual
l’aire de l’estudi era refrescant. A les dues bandes del corredor hi havia uns bancs,
exactament com a la sala d’espera de les oficines on competia l’afer de K. Semblava doncs
que hi havia normes precises per a la instal·lació dels serveis del tribunal. En aquell instant,
el moviment de personal no era gaire intens. Un home seia mig ajagut, amb la cara amagada
entre els braços reposats damunt el banc, i semblava que dormia; n’hi havia un altre de dret
dins la penombra, al cap del corredor. K. va traspassar el llit, i el pintor el va seguir amb els
quadres. Aviat van trobar un uixer del tribunal —K. ja havia après a conèixer els uixers pel
botó daurat que portaven al vestit de paisà , entre els botons ordinaris—, i el pintor li va
encomanar d’acompanyar K. amb els quadres. K. feia tentines més que no caminava, amb el
mocador premut a la boca. Eren ja prop de la sortida, quan se’ls va tirar a sobre la tropa de
les noietes: a K. no li havien doncs de ser estalviades. Evidentment havien vist que s’obria la
segona porta de l’estudi, i havien fet tota la volta per sortir-los al pas per aquell costat. «Ja
no el puc acompanyar més!», va cridar el pintor, rient sota l’amuntegament de nenes. «A
reveure! I no trigui massa a escollir!». K. ni es va girar a mirar-se’l. Arribat al carrer, va
agafar el primer cotxe que passava. Li urgia de separar-se de l’uixer, el botó daurat del qual
no parava de ferir-li els ulls, per més que segurament ningú no s’hi fixava. Tot servicial,
l’uixer volia pujar al costat del cotxer. K. el va fer baixar. Migdia era ben enrere quan K. va
arribar davant el banc. Li hauria agradat d’abandonar els quadres al cotxe, però li va fer por
que algun dia no li poguessin fer falta per acreditar-se envers el pintor. Se’ls va fer pujar
doncs al despatx i els va amagar al calaix de baix de tot del seu escriptori, a fi de preservar-
los, almenys dins els dies immediats, dels ulls del vice-director.
 EL COMERCIANT BLOCK. COMIAT DE L’ADVOCAT
Finalment i mal per mal, K. s’havia decidit a retirar a l’advocat la seva comissió . Els dubtes
sobre si era una bona manera d’obrar, ben cert que no hi havia com desarrelar-los, però
feia més pes la convicció que la mesura era necessà ria. El dia que volia anar a veure
l’advocat, aquella decisió havia buidat K. de molta energia, treballava més a poc a poc que
mai, es va haver de quedar molt de temps al despatx, i eren les deu tocades quan per fi es va
veure davant la porta de l’advocat. Abans de trucar, encara va considerar si no valdria més
d’acomiadar l’advocat per telèfon o per carta, car l’entrevista personal s’havia de fer per
força molt penosa. Però en definitiva K. no hi va voler renunciar, perquè tota altra forma de
comiat seria reconeguda tà citament o amb quatre paraules formals, i K., si no podia treure
res de Leni, mai no sabria com l’advocat s’havia pres aquella resolució i quines
conseqü ències podia tenir per a ell, segons el parer, no pas sense pes, de l’advocat. Si, en
canvi, l’advocat era cara a cara amb K. i el comiat l’agafava de sorpresa, fins si no es deixava
estirar gaire la llengua, de la seva expressió i del seu comportament K. en deduiria amb
facilitat tot el que volia. I fins no era cosa d’excloure que ell mateix es persuadís que faria bé
si deixava la defensa a les mans de l’advocat, i que llavors retirés el comiat.
Com de costum, el primer truc a la porta de l’advocat no va donar cap resultat. «La Leni es
podria acuitar més», va pensar K. Però ja era un avantatge si no s’hi ficava cap antagonista
dels que també acostumaven a sortir, sota la forma per exemple del senyor amb bata de
dormir del primer dia, o de qualsevol altre molestó s. Mentre per segona vegada K. premia
el timbre, mirava enrere, cap a l’altra porta, però també aleshores va romandre tancada.
Per fi, a la reixeta de la porta de l’advocat, hi van aparèixer dos ulls, però no eren els ulls de
Leni. Algú va obrir la porta, però de moment s’hi va repenjar per no deixar passar, va cridar
pis endins: «É s ell!», i fins després no va obrir del tot. K. s’havia precipitat cap a la porta,
perquè ja sentia darrere seu com a la porta de l’altre pis la clau tombava amb pressa dins el
pany. Quan, doncs, per fi la porta se li va obrir, va irrompre literalment dins el vestíbul i
encara va veure com, pel corredor que s’endinsava entre les cambres, Leni, a qui s’adreçava
el crit d’alarma de l’obreporta, corria en camisa. K. va seguir-la amb els ulls mentre fugia, i
després es va mirar aquell que havia obert la porta. Era un homenet magre barbut, i
aguantava una bugia. «¿Que serveix aquí, vostè?», va preguntar K. «No», va respondre
l’home, «no só c de la casa; és només que l’advocat em representa, he vingut per un afer
jurídic». «¿Sense jaqueta?», va preguntar K., i va assenyalar amb un moviment de la mà
l’insuficient vestit de l’home. «Oh, dispensi’m!», va dir l’home, i es va il·luminar ell mateix
amb l’espelma, com si veiés per primera vegada el seu estat. K. va preguntar eixut: «¿Se’n va
al llit amb la Leni?». S’estava una mica eixancarrat, i les mans amb què s’aguantava el barret
se li ajuntaven per darrere. Només la possessió d’un abric gruixut ja li semblava que el feia
molt superior a aquell ésser menut i prim. «Oh, Déu meu», va dir aquell, i es va alçar la mà
davant la cara, com una defensa espantada, «no, i ara, quines coses que es figura!». «Vostè
fa l’efecte que se’l pot creure», va dir K. somrient, «però ara —vingui». Li va fer un senyal
amb el barret i el va fer passar davant seu. «¿Com se diu?», li va preguntar mentre
caminaven. «Block, só c comerciant», va dir l’homenet, i el fet de presentar-se el va obligar a
girar en rodó i a donar la cara, però K. no va permetre que s’aturés. «¿É s el seu nom de
debò ?», va preguntar K. «Certament», va ser la resposta, «¿per què doncs ho dubta?». «M’ha
semblat que podria tenir raons per a callar-se el seu nom», va dir K. Se sentia tan lliure com
només ens en sentim quan, lluny de casa, parlem amb genteta inferior, i tot allò que ens
toca ens ho guardem per nostre, només parlem amb indiferència dels interessos de l’altre, i
el podem deixar que pugi als ulls seus, però si volem també el podem deixar caure. K. es va
aturar davant la porta del despatx de l’advocat, la va obrir i va cridar al comerciant, que
continuava endavant tot obedient: «No tan de pressa! Faci llum aquí!». K. pensava que Leni
s’hauria pogut amagar allà , i va obligar el comerciant a portar la llum a tots els racons, però
la peça era buida. Davant el retrat del jutge, K. va agafar el comerciant per l’esquena, pels
elà stics. «¿Que el coneix?», va preguntar, assenyalant amb l’índex enlaire. El comerciant va
alçar l’espelma, va mirar enlaire cluquejant i va dir: «É s un jutge». «¿Un jutge alt?», va
preguntar K., i es va posar al costat del comerciant, a fi d’observar la impressió que el
quadre li feia. «É s un jutge alt», va dir. «Vostè sí que té una bena als ulls», va dir K., «d’entre
tots els baixos jutges instructors, aquest és el més baix». «Ara que me’n recordo», va dir el
comerciant fent avall l’espelma, «ja ho he sentit dir». «Ah sí, naturalment», va cridar K., «i jo
que me’n descuidava, naturalment que ja ho ha d’haver sentit dir!». «I doncs, ¿per què, per
què, doncs?», va preguntar el comerciant, mentre K. l’empenyia amb totes dues mans i el
menava cap a la porta. Fora al corredor, K. va dir: «¿Vostè sap on la Leni és amagada?».
«Amagada?», va dir el comerciant, «no, que se’n deu haver anat a la cuina a coure sopes per
a l’advocat». «¿I per què no ho ha dit de seguida?», va preguntar K. «Jo el volia dur cap allí,
però vostè m’ha fet recular», va respondre el comerciant, com si ja hagués perdut el nord
amb aquelles ordres contradictò ries. «Vostè vol fer el viu», va dir K., «vinga, porti-m’hi!». A
la cuina, K. no hi havia estat mai, i el va sorprendre que fos tan gran i tan luxosa. Només la
llar ja era tres vegades més gran que les llars ordinà ries, i de la resta només se’n veien
detallets, perquè per a fer llum a tota la cuina no hi havia sinó una llantieta penjada vora la
porta. Davant la llar hi havia la Leni amb un davantal blanc, com sempre, i buidava ous dins
una olla posada damunt un fogonet d’esperit de vi. «Bona nit, Josef», va dir amb una mirada
de reü ll. «Bona nit», va dir K., i amb una mà va assenyalar una cadira apartada significant
que s’hi havia d’asseure el comerciant, cosa que l’home va fer. K., en canvi, es va posar
darrere la Leni, a tocar, i decantant-se-li damunt l’espatlla li va preguntar: «¿Qui és aquest
home?». Leni va cenyir K. amb una mà , mentre que amb l’altra remenava la sopa, el va fer
avançar fins a tenir-lo al costat, i va dir: «É s una persona lamentable, un pobre comerciant
que es diu Block. Mira-te’l ara». Tots dos van mirar enrere. El comerciant seia a la cadira
assignada per K., havia bufat l’espelma, la llum de la qual ja no feia falta, i premia entre els
dits el ble, que no fumés. «Anaves en camisa», va dir K., i amb la mà va tornar a tombar
endavant el cap de la noia. Ella va callar. «¿É s amant teu?», va preguntar K. Ella va anar per
agafar l’olla de la sopa, però K. li va estrènyer totes dues mans i va dir: «Ara respon». Ella va
dir: «Vine al despatx, t’ho explicaré tot». «No», va dir K., «vull que m’ho expliquis aquí
mateix». Ella se li va penjar al coll i el va voler besar, però K. la va rebutjar i va dir: «No vull
que em besis ara». «Josef», va dir Leni, mirant els ulls de K. amb imploració però amb
franquesa, «com pot ser que estiguis geló s del senyor Block!». I després, girant-se vers el
comerciant, va dir: «Rudi, ajuda’m, ja veus que pensen mal de mi, estigues amb l’espelma».
S’hauria pogut creure que ell ni s’havia fixat en res, però seguia perfectament la situació .
«La veritat és que encara no sé per què vostè s’ha hagut de posar geló s», va dir, no gens
agressiu. «Jo tampoc no ho sé gaire», va dir K., i va somriure mirant-se el comerciant. Leni
va fer una gran riallada, va aprofitar la distracció de K. per a penjar-se-li al braç, i va
xiuxiuar: «Ara deixa’l estar, ja veus quina mena de persona és. N’he fet una mica de cas
perquè és un client gros de l’advocat, no pas per cap altre motiu. ¿I tu? ¿Que encara vols
parlar avui amb l’advocat? Avui es troba molt malament, però si vols t’anuncio. Després
passarà s tota la nit amb mi, d’això sí que no te n’estarà s. Feia tant de temps que no venies a
veure’ns, fins l’advocat ha preguntat per tu. No negligeixis el procés! I t’he de contar moltes
coses que he descobert. Però la primera providència és que et treguis l’abric». El va ajudar a
treure-se’l, li va prendre el barret, va có rrer a penjar-ho al vestíbul, va tornar també
corrents, i va prendre cura de la sopa. «¿Vols que t’anunciï abans, o que primer li porti la
sopa?». «Anuncia’m abans», va dir K. Es trobava irritat, perquè s’havia proposat de
comentar detalladament amb Leni els seus afers, en particular la qü estió d’acomiadar
l’advocat, però la presència del comerciant li n’havia fet perdre les ganes. Ara, després de
tot va pensar que el seu cas era massa important perquè aquell traficantet pogués jugar-hi
un paper segons com decisiu, i va fer tornar enrere Leni, que ja se n’anava. «No, de primer
porta-li la sopa», va dir, «li donarà forces per a l’entrevista amb mi, que em penso que li
faran falta». «¿Vostè també és client de l’advocat?», va dir, en un to de mera constatació , tot
baixet, el comerciant des del seu racó . Però no se li ho van prendre gens bé. «¿Què n’ha de
fer?», va dir K., i Leni va dir: «Tu calla». Leni va dir a K.: «Ara mateix li porto doncs la sopa»,
i la va abocar dins un plat. «L’ú nic que pot passar és que s’adormi de seguida, després de
menjar sempre s’adorm». «Les coses que li he de dir, et ben asseguro que el despertaran»,
va dir K., perquè volia deixar entendre de seguida que es proposava de tractar d’un afer
important amb l’advocat, i volia que Leni li preguntés de què es tractava, i aleshores
demanar-li consell. Però ella no va complir puntualment sinó les ordres expresses. Quan
passava per davant d’ell portant la sopa, s’ho va fer venir bé per refregar-se-li una mica i va
xiuxiuar: «T’anunciaré de seguida que s’hagi menjat la sopa, perquè vull tenir-te altre cop
amb mi com més aviat millor». «Vés-hi», va dir K., «au, vés-hi». «Podries ser més amable»,
va dir ella, girant-se encara en rodó quan travessava la porta amb la seva cà rrega.
K. la va seguir amb la mirada. Que donaria el comiat a l’advocat era una cosa definitivament
decidida, i segurament valia més que no se li presentés abans cap ocasió de parlar-ne amb
Leni. Ella ben poc que tenia una perspectiva de conjunt suficient, li ho hauria desaconsellat
sense cap dubte, potser fins l’hauria retingut una vegada més del comiat, i K. no sortiria de
dubtes i d’inquietuds, per al capdavall executar la seva decisió poc temps després, car la
decisió era massa ineluctable. Com més aviat doncs l’executés, tants més d’inconvenients
s’estalviaria. Potser el mateix comerciant era capaç de dir-hi la seva.
K. es va girar, i encara el comerciant no se’n va adonar, que ja va anar per posar-se dret.
«Quedi’s assegut», va dir K., i es va arrossegar una altra cadira per posar-se-li al costat,
«¿Així, vostè és un vell client de l’advocat?», va preguntar. «Sí», va dir el comerciant, «un
client de molt de temps». «¿Quants anys fa, doncs, que ell el representa?», va preguntar K.
«Depèn en quin sentit s’entén», va dir el comerciant. «Per les qü estions del negoci, perquè
jo tinc un comerç de grans, l’advocat em representa d’ençà que em vaig establir, deu fer
prop de vint anys; ara, en el meu procés propi, al qual suposo que vostè al·ludeix, em
representa també d’ençà que va començar, ja fa més de cinc anys. Sí, força més de cinc
anys», va afegir traient-se de la butxaca una cartera molt gastada, «aquí ho tinc tot apuntat:
si vol, li diré les dates exactes. É s difícil de guardar-ho tot al cap. Fins li diré que em penso
que fa molt més que el procés em dura, va començar poc després que se’m va morir la dona,
i d’això ja fa més de cinc anys i mig». K. se li va acostar més. «¿Així, l’advocat també tracta
casos de dret civil?», va preguntar. Aquell enllaç entre el tribunal i la jurisprudència, a K. li
va semblar desusadament tranquil·litzador. «É s clar que sí», va dir el comerciant, i després
va deixar anar en veu molt baixa: «Fins n’hi ha que diuen que porta millor aquestes
matèries de dret que no pas les altres». Però de seguida va semblar que es penedia d’haver-
ho dit, i va posar una mà a l’espatlla de K. i li va dir: «Li suplico que no em delati». K. el va
provar de calmar amb uns quants cops de mà damunt la cuixa i va dir: «No, jo no só c cap
delator». «É s que ell és molt venjatiu», va dir el comerciant. «Però contra un client tan lleial
és evident que no farà mai res», va dir K. «Oh, vés-ho a saber», va dir el comerciant, «quan
s’ha exaltat no distingeix res, i tampoc no li só c tan lleial com això ». «¿Com s’entén?», va
preguntar K. «¿Que puc confiar en vostè?», va preguntar dubtó s el comerciant. «Em penso
que pot», va dir K. «Miri», va dir el comerciant, «jo em confiaré a vostè en part, però vostè
també m’ha de dir un secret, i així ens tindrem lligats l’un a l’altre en relació amb l’advocat».
«É s molt malfiat», va dir K., «però li contaré un secret que el deixarà perfectament tranquil.
¿En què consisteix, doncs, la seva deslleialtat envers l’advocat?». «Jo tinc», va fer el
comerciant tot vacil·lant i en un to com si confessés alguna cosa deshonrosa, «a part d’ell
tinc encara d’altres advocats». «No és pas tan greu», va dir K., una mica decebut. «Tant de
bo», va dir el comerciant, que d’ençà de la seva confessió amb prou feines si podia respirar,
però que amb l’observació de K. va agafar una mica més de confiança. «Però de fet no és
permès. I la cosa que sobretot no és permesa és que quan tens allò que en diuen un advocat
agafis allò que ell en diu picaplets. I és això que jo he fet; a part d’ell tinc encara cinc
picaplets». «Cinc!», va exclamar K., a qui res no havia sorprès fins a sentir aquell nombre,
«¿cinc advocats sense comptar-hi aquest?». El comerciant va assentir: «I ara mateix estic en
tractes amb un sisè». «¿Però què n’ha de fer, de tants advocats?», va preguntar K. «Tots em
fan falta», va dir el comerciant. «¿No m’ho voldria explicar una mica?», va preguntar K.
«Amb molt de gust», va dir el comerciant. «En primer lloc, no vull perdre el meu procés per
res del mó n, això és cosa entesa. Per consegü ent, no puc negligir res que em podria fer
servei; fins si en un cas determinat l’esperança del servei és ben petita, no me la puc deixar
perdre. Tot el que tinc al mó n, doncs, ho he esmerçat en el procés. Per exemple, es pot dir
que he deixat el meu negoci sense capital; abans les oficines m’omplien gairebé un pis
sencer d’un edifici, i ara en tinc prou amb un recambró amb vista al celobert, on treballo
amb un meritori. La reculada, ja es comprèn que no l’ha ocasionada sols la retirada del
capital, sinó encara més la retirada de la meva capacitat de treball. Quan una persona vol
fer alguna cosa en pro del seu procés, ben poc es pot capficar amb d’altres afers». «¿De
manera que també fa feina vostè mateix dins el tribunal?», va preguntar K., «precisament
d’això sí que m’agradaria que me’n digués alguna cosa». «D’això , sí que ben poca cosa li’n
puc dir», va respondre el comerciant. «De primer, és clar que també ho vaig provar, però
aviat me’n vaig deixar. M’hi rebentava i no en treia res. Fer jo mateix gestions i tractes allà
dalt, el que és jo, i parlo només per a mi, ho vaig trobar completament impossible. Només
anar-hi a seure i a esperar és ja un gran matament. Ja sap vostè mateix quin aire tan pesat
hi ha a les escrivanies». «¿I com ho sap, que hi he estat?», va preguntar K. «Jo era justament
a la sala d’espera quan vostè va passar». «Quina casualitat!», va exclamar K. tot interessat i
oblidant del tot la ridiculesa que el comerciant presentava feia una estona. «De manera que
em va veure! Vostè era a la sala d’espera quan vaig passar! Sí, una vegada vaig passar per
allà dalt». «No és pas cap coincidència», va dir el comerciant, «es pot dir que hi só c cada
dia». «Bé, segurament que jo també hi hauré d’anar sovint», va dir K., «ara, que quan hi
torni no em rebran pas amb tants honors com aquell primer dia. Tothom es va aixecar quan
jo passava. Es devien pensar que era un jutge». «No», va dir el comerciant, «saludà vem
l’uixer. Que vostè era un acusat, prou que ho sabíem. Aquestes notícies s’escampen de
pressa». «O sigui que ja ho sabien», va dir K., «i potser els va semblar que em comportava
amb arrogà ncia. ¿No va ser comentat, després?». «No», va dir el comerciant, «tot al contrari.
Però deixem-ho có rrer, só n bestieses». «¿Quines bestieses?», va preguntar K. «¿Per què ho
vol saber?», va dir el comerciant, irritat. «Vostè no sembla pas que conegui gens la gent
d’allà dalt, i potser s’ho prendrà malament. Ha de comprendre que dins un procediment
d’aquesta mena no fan sinó manifestar-se coses fins a les quals la raó no dó na l’abast, i
moltes ocasions et troben cansat i que no toques de peus a terra, i si no trobes res de més
ferm t’ajeus damunt la superstició . Parlo dels altres, però jo mateix no só c pas millor. Una
superstició d’aquestes, per exemple, és que molts es pensen que veient la cara de l’acusat, i
especialment el dibuix dels llavis, hi llegiran el resultat del procés. Aquella gent doncs van
afirmar que vostè, concloent-ho dels seus llavis, amb tota certitud i molt aviat seria
condemnat. Repeteixo que és una superstició ridícula i en la majoria dels casos
completament desmentida pels fets; però , a qui viu entre aquell personal, és difícil que no
se li encomanin parers d’aquests. Miri, perquè vegi la força que té aquesta superstició .
Vostè va parlar amb un d’allà dalt, oi? A penes va ser capaç de respondre. Naturalment que
hi ha molts motius per a desconcertar-se allà dalt, però un dels motius va ser que li va
mirar els llavis. Més tard va contar que en els llavis de vostè ell va creure que hi llegia
també el signe de la seva prò pia condemna». «¿Als meus llavis?», va preguntar K., i es va
treure un mirallet de butxaca i se’ls va mirar. «No m’hi sé veure res d’especial, als llavis. ¿I
vostè?». «Jo no, tampoc», va dir el comerciant, «res de res». «Que supersticiosos que só n
aquella gent!», va dir K. «¿Que no li ho he dit?», va preguntar el comerciant. «Així, doncs,
¿aquelles persones es veuen molt sovint i bescanvien opinions d’aquesta mena?», va dir K.,
«jo fins ara no m’he fet amb ningú ». «De relació general, no n’hi ha gens», va dir el
comerciant, «no seria possible, só n massa. I tampoc no hi ha gaires interessos comuns. Si bé
moltes vegades dins un grup es desvetlla la fe en un interès comú , de seguida es demostra
que ha estat un error. En matèria d’acció comuna contra el tribunal, no hi ha res a fer. Cada
cas és investigat tot sol, és el tribunal més minució s del mó n. En comú doncs no hi ha mai
res a fer, i només de vegades un individu isolat obté alguna cosa secretament, i els altres no
ho saben fins que ja ho ha obtingut; i ningú no sap mai com ha anat la cosa. De manera que
no hi ha gens de comunitat, i si de tant en tant la gent es troba a la sala d’espera, ben pocs
comentaris es fan. Les opinions supersticioses existeixen des de molt antigament, i es
propaguen pel seu propi pes». «Em vaig mirar els senyors que hi havia allà a la sala
d’espera», va dir K., «i em va semblar que l’espera era del tot inú til». «Esperar no és inú til»,
va dir el comerciant, «el que és inú til és només de provar d’intervenir-hi. Tal com li deia,
ara tinc, sense comptar-hi el d’aquí, cinc advocats. Es podria doncs creure, i jo mateix m’ho
creia de primer, que podria deixar del tot l’afer entre tantes mans. Però fó ra un error greu.
Els el puc deixar encara menys que si només en tingués un, d’advocat. ¿Vostè potser no ho
entén?». «No», va dir K., i per alentir el discurs massa precipitat del comerciant, li va
demanar calma posant una mà damunt la de l’altre, «però li prego que parli una mica més a
poc a poc, perquè só n coses molt importants per a mi, i no l’arribo a seguir ben bé». «Fa bé
de recordar-m’ho», va dir el comerciant, «vostè és un novell, un jove. El seu procés ve de fa
mig any, oi? Sí, ja n’he sentit parlar. Un procés tot just sortit de l’ou! Però jo ja m’he rumiat
totes aquestes coses a mils de vegades, i em sembla que no hi ha al mó n res de més
natural». «Vostè s’ho deu estimar més, que el seu procés sigui ja tan avançat», va dir K., no
volent preguntar directament on es trobava el cas del comerciant. Però no en va treure cap
resposta clara. «Sí, he traginat el procés cinc anys ben comptats», va dir el comerciant amb
el cap acotat, «no tothom en fó ra capaç». I després va callar una estona. K. escoltava si Leni
no tornava ja. Per una banda no volia que tornés, perquè encara tenia moltes coses a
preguntar, i tampoc no volia que Leni el sorprengués en plena conversa confidencial amb el
comerciant, però per altra banda s’irritava que ella, sabent que ell era allí, passés tant de
temps amb l’advocat, molt més temps que no calia per a servir-li la sopa. «Encara em
recordo molt bé», va reprendre el comerciant, i K. va ser de seguida tot atenció , «de quan el
meu procés portava al mó n si fa no fa el mateix temps que el seu hi porta ara. Aleshores jo
només tenia l’advocat d’aquí, i no n’estava gaire content». Ara ho sabré tot, va pensar K., i
amb el cap feia senyals d’assentiment molt viu, com si amb allò pogués encoratjar el
comerciant a dir-li tot el que valia la pena de saber. «El procés», va seguir el comerciant,
«no em tirava endavant. Això sí, rebia convocatò ries, hi acudia sempre, recollia proves, fins
vaig sotmetre tota la meva comptabilitat i la correspondència comercial al tribunal, cosa
que segons que després vaig saber no tenia cap objecte, corria a cada moment a visitar
l’advocat, ell va presentar diversos memorials…». «¿Diversos memorials?», va preguntar K.
«Sí, tal com li ho dic», va respondre el comerciant. «Això sí que m’interessa», va dir K., «en
el cas meu encara treballa al primer memorial. Encara no ha fet res. Ara m’adono que em
tracta amb una negligència escandalosa». «Pot haver-hi moltes raons justificades», va dir el
comerciant, «perquè el memorial no s’enllesteixi. I val a dir que els memorials meus,
després es va demostrar, que no servien de res. Fins en vaig poder llegir un, grà cies a
l’amabilitat d’un funcionari del tribunal. Era molt savi, però no deia res. Per començar molt
de llatí que jo no entenc, després més i més pà gines d’invocacions generals al tribunal,
després adulacions a certs determinats funcionaris que no eren mai anomenats però que
un iniciat segurament devia endevinar, després la lloança de l’advocat mateix, i que consti
que la lloança consistia tota a ajupir-se i a remenar la cua com un gos davant el tribunal, i
finalment exà mens de casos judicials de l’antigor que potser es podien assemblar una mica
al meu. Ara, aquests exà mens, en la mesura que jo els arribava a seguir, eren fets amb molta
cura. Amb tot això no vull pas dictar un judici sobre el treball de l’advocat, perquè, de
moment, el memorial que vaig llegir no n’era sinó un entre molts d’altres, però sigui com
sigui, i és això el que li vull dir, mai no vaig veure que el procés em fes cap progrés». «¿I
quina mena de progrés volia veure?», va preguntar K. «Ara sí que em fa una pregunta
raonable», va dir el comerciant somrient, «és ben cert que, en aquests procediments, ben
pocs progressos s’hi veuen. Però aleshores jo no ho sabia. Só c comerciant, i aleshores
encara ho era molt més, i volia tocar algun progrés, que l’afer s’acostés a la fi o almenys que
seguís un curs regularment prescrit. En comptes d’això , només tenia interrogatoris que
sempre tocaven els mateixos punts, i, les respostes, ja me les sabia de cor com una lletania;
diverses vegades la setmana em venien missatgers del tribunal a l’oficina, a casa, o bé on
fos que em poguessin trobar, i ja comprèn que era una nosa (ara en aquest punt hem
millorat molt, la crida telefò nica destorba molt menys), i entre els meus col·legues de
negocis, però sobretot entre els parents, es van començar a escampar rumors del procés, o
sigui que, de perjudicis, me’n venien de pertot, i en canvi no hi havia ni el més petit senyal
que dins un temps proper s’hagués de celebrar ni tan solament una sessió judicial
preliminar. Tot plegat que em vaig presentar davant l’advocat i em vaig queixar. Em va fer
explicacions molt llargues, però es va negar resoltament a fer res del que jo li demanava,
perquè ningú no podia influir sobre els terminis de les accions judicials, i parlar-ne dins un
memorial, segons que jo exigia, era una cosa inaudita i portaria un desastre tant per a mi
com per a ell. Jo vaig pensar: això que aquest advocat no vol o no pot fer, se’n trobarà un
altre que ho voldrà i ho podrà . I em vaig posar a la mira d’altres advocats. Ara, val més que
comenci dient-ho: cap advocat no m’ha demanat ni m’ha obtingut que es fixi un termini per
a la sessió judicial; això és realment impossible, exceptuada una reserva de què després
parlaré, i tocant a això aquest advocat no m’havia pas enganyat. Però en conjunt no he
hagut de lamentar d’haver-me girat a d’altres advocats. Suposo que vostè també deu haver
sentit sovint el doctor Huld com parla dels picaplets, i els hi deu haver presentat com a molt
menyspreables, i la veritat és que ho só n. Però , si ho hem de dir tot, cada vegada que en
parla i que com a terme de comparació es pren ell mateix amb els seus col·legues, sempre
comet un petit error que, de passada, m’agradaria de fer-li notar. Per distingir d’entre els
altres els advocats del seu cercle, sempre els anomena els grans advocats. Doncs bé, és fals;
ben cert que qualsevol es pot titular gran sempre que li vingui de gust, però en aquest cas
l’ú nic que decideix és l’ú s del tribunal. I segons aquest ú s, deixant a part aquells picaplets,
encara hi ha advocats petits i grans. Aquest advocat i els seus col·legues no só n sinó els
advocats petits, i els grans advocats, dels quals jo només he sentit parlar però que no he
vist mai, tenen un rang tan incomparablement més amunt que els petits advocats com
aquests el tenen més amunt que els picaplets tan menyspreats». «¿Els grans advocats?», va
preguntar K. «¿Qui só n? ¿Com se’ls troba?». «¿De manera que encara no n’havia sentit
parlar?», va dir el comerciant. «No hi ha gairebé cap acusat que, després que n’ha sabut
alguna cosa, no s’estigui tota una temporada somniant-hi. Val més que vostè no s’hi deixi
portar. Qui só n els grans advocats, jo no ho sé pas, i el més segur és que, quant a trobar-los,
ningú no els troba mai. No conec cap cas en què es pugui dir amb certitud que ells hi han
intervingut. Defensen certs acusats, però això no es pot obtenir per la voluntat prò pia; ells
només defensen qui volen defensar. Si s’encarreguen d’un cas, probablement és només
quan ja ha sortit de la jurisdicció del tribunal inferior. Però val més no pensar-hi mai,
perquè si hi penses, ho sé per experiència, les entrevistes amb els altres advocats i els
consells que et donen i les gestions que fan, tot et sembla tan repel·lent i tan inú til que ho
voldries deixar có rrer, i te n’aniries a casa i et ficaries al llit i no en voldries saber res més.
Però és obvi que fó ra la bestiesa pitjor, perquè tampoc al llit no duraria gaire la
tranquil·litat». «¿I vostè no hi pensava, aleshores, en els grans advocats?», va preguntar K.
«No gaire temps», va dir el comerciant, somrient una altra vegada, «però per desgrà cia no
és possible d’oblidar-los del tot, i es pot dir que la nit en porta naturalment la idea. Però
aleshores jo volia resultats immediats, i me’n vaig anar amb els picaplets».
«Que ajuntadets que us heu assegut!», va cridar Leni, que tornava amb el bol i s’estava a la
porta. En efecte seien tots ajuntats, i amb el més petit tomb haurien topat de caps, perquè el
comerciant que, sense comptar la seva menudesa, s’havia corbat tot d’esquena, obligava K.
a ajupir-se també molt avall, si no es volia perdre cap paraula. «Espera’t una estona!», va
cridar K. rebutjant Leni, amb un espasme d’impaciència a la mà , que encara tenia posada
damunt la mà del comerciant. «Ell volia que jo li contés el meu procés», va dir el comerciant
a Leni. «Conta, conta», va dir ella. Li parlava amb amabilitat però amb desdeny, i a K. no li
va agradar; tal com ell havia tot just descobert, l’home al capdavall valia, o almenys havia
passat per experiències que sabia comunicar bé. Leni semblava jutjar-lo amb injustícia. K.
es va mirar exasperat com Leni prenia de les mans del comerciant l’espelma que ell havia
tingut agafada tot el temps, com li eixugava les mans amb el seu davantal i com després se li
agenollava a la vora, per gratar-li una mica de cera que li havia gotejat de l’espelma damunt
els pantalons. «Estava per parlar-me dels picaplets», va dir K., i sense cap més paraula va
esquivar la mà de Leni. «I ara, ¿què t’agafa?», va dir Leni, li va donar un copet i va seguir
amb la feina. «Sí, dels picaplets», va dir el comerciant, i es va passar la mà pel front com si
medités. K. va provar d’ajudar-lo i va dir: «Vostè volia resultats immediats, i se’n va anar
amb els picaplets». «Exacte», va dir el comerciant, però no va continuar. Potser no vol
parlar davant la Leni, va pensar K., i es va dominar la impaciència de sentir-ho tot de
seguida, i no el va burxar més.
«¿Que m’has anunciat?», va preguntar a Leni. «Naturalment», va dir ella, «i ja t’espera. Ara
deixa estar Block, que amb ell sempre hi pots parlar més tard; es quedarà aquí». K.
vacil·lava encara. «¿Es quedarà aquí?», va preguntar al comerciant, perquè volia una
resposta d’ell mateix, i no volia que Leni en parlés com d’un absent: aquell dia K. era ple
d’una ira sorda contra Leni. I una altra vegada no va respondre sinó Leni: «Tot sovint dorm
aquí». «¿Dorm aquí?», va cridar K. De primer havia entès que el comerciant només es
quedaria allí per esperar-lo mentre ell enllestia tan de pressa com pogués l’entrevista amb
l’advocat, i que després se n’anirien plegats i que ho discutirien tot a fons i sense noses.
«Sí», va dir Leni, «no tothom és com tu, Josef, que et fas introduir a qualsevol hora a la
cambra de l’advocat. Sembla com si no et sorprengui gens que l’advocat, malalt com està , et
rebi encara a les onze de la nit. T’ho prens massa com una cosa natural, tot el que els teus
amics fan per tu. Ara, els teus amics, o jo si més no, ho fem de cor. Ni vull ni necessito cap
altre agraïment, sinó que m’estimis». ¿Que t’estimi? —va pensar K. de primer moviment, i
fins després no li va passar pel cap: ah, sí, té raó que me l’estimo. Però només va dir,
abandonant tots els altres punts: «Em rep perquè só c el seu client. Si fins per això em
calgués l’ajut dels altres, sempre a cada pas hauria de suplicar i d’agrair alhora». «Que
dolent que el tenim avui, oi?», va preguntar Leni al comerciant. Té, ara só c jo l’absent —va
pensar K., i la seva cò lera va començar a estendre’s cap al comerciant, quan va fer seva la
descortesia de Leni i va dir: «Ell no sap que l’advocat el rep encara per d’altres raons. El seu
cas és més interessant que el meu. I el seu procés és encara als començaments i no es pot
haver esguerrat gaire, i a l’advocat encara li agrada d’ocupar-se’n. Més endavant ja
canviarà ». «Sí, sí», va dir Leni, i es va mirar el comerciant tota somrient, «com xerra!». I
girant-se a K.: «No te l’has de creure de res. É s bona persona, però xerraire. Potser és per
això que l’advocat no el pot veure. En tot cas només el rep quan està d’humor. Jo he fet tot
el que he pogut per canviar-ho, però no hi ha manera. Pensa que hi ha hagut vegades que he
anunciat Block, i no l’ha rebut fins tres dies després. Pero si Block no es presenta de seguida
quan el crida, tot s’ha perdut i l’he de tornar a anunciar. Per això li permeto de dormir aquí,
perquè ja s’ha donat el cas que ell ha trucat de nits per cridar-lo. De manera que ara el
Block també està alerta de nits. Sigui com sigui, també passa sovint que l’advocat, quan sap
que Block és aquí, canvia d’idea i no el vol rebre». K. es va mirar el comerciant amb
interrogació . L’home va assentir i, amb tota la franquesa amb què abans havia parlat amb
K., o potser perdent la prudència per efecte de la vergonya: «Sí, t’arriba un moment que
depens molt del teu advocat». «Només es plany per quedar bé», va dir Leni, «li agrada molt
de dormir aquí, moltes vegades m’ho ha dit». Va anar fins a una porteta i la va obrir. «¿Vols
veure on dorm?», va preguntar. K. hi va anar i es va mirar des del llindar el recambró baix
de sostre, sense finestra, que un llit estret omplia del tot. Calia enfilar-se per damunt el peu
del llit, per a ficar-s’hi dins. A l’altura de la capçalera hi havia un nínxol a la paret on,
ordenats amb pedanteria, es veien una espelma, un tinter i plomes, i un feix de papers que
devien ésser escrits processals. «I doncs, ¿que dorm a la cambra de la minyona?», va
preguntar K., girat cap al comerciant. «La Leni m’hi deixa estar», va respondre el
comerciant, «em fa molt de servei». K. se’l va mirar llargament; la primera impressió que
havia rebut del comerciant era potser la bona; d’experiències, l’home en tenia, perquè el
seu procés feia temps que durava, però eren experiències que havia pagat molt cares. De
sobte K. no va suportar més l’aspecte del comerciant. «Fica’l al llit!», va cridar a Leni, que no
va semblar que ho comprengués. Per la seva banda, ell se’n volia anar a veure l’advocat i,
acomiadant-lo, alliberar-se no tan solament de l’advocat sinó també de la Leni i del
comerciant. Però encara no havia arribat a la porta quan el comerciant li va parlar en veu
baixa: «Senyor apoderat». K. es va girar amb una expressió de cò lera. «Ha oblidat la seva
promesa», va dir el comerciant, i des de la seva cadira va allargar cap a K. un braç suplicant,
«m’havia de dir un secret». «É s veritat», va dir K., passant amb un cop d’ull rà pid per
damunt Leni, que se’l mirava amb fixesa, «escolti-s’ho doncs, però ara ja poc que és un
secret. Me’n vaig a visitar l’advocat per acomiadar-lo». «L’acomiada!», va cridar el
comerciant, va saltar de la cadira i es va posar a donar tombs corrents per la cuina, amb els
braços estirats enlaire. I no parava de cridar: «Acomiada l’advocat!». Leni es va voler
llançar de seguida damunt K., però el comerciant li va tallar el pas, i ella li va donar un cop
amb tots dos punys ajuntats. Després, encara amb les dues mans tancades formant punys,
va có rrer darrere K., però ell li portava molt d’avantatge. Ja era dins la cambra de l’advocat
quan Leni el va atrapar. Ja tenia la porta gairebé tancada, però Leni, privant amb el peu que
l’acabés de tancar, el va agafar pel braç i el va voler estirar. Però ell li va tò rcer el puny tan
fort, que la noia el va haver de deixar anar amb un sospir. A entrar dins la cambra, no s’hi va
atrevir de moment, però ell va tancar la porta amb clau.
«Fa molt de temps que l’espero», va dir l’advocat des del llit, va deixar damunt la tauleta de
nit un document que havia estat llegint a la llum d’una espelma, i es va posar unes ulleres
amb les quals va mirar K. tot tallant. En comptes d’excusar-se, K. va dir: «Me’n vaig de
seguida». Com que la remarca de K. no era una excusa, l’advocat no en va fer cap cas i va
dir: «D’ara endavant, tan tard no el rebré mai més»; «Coincideix amb les meves intencions»,
va dir K. L’advocat se’l va mirar interrogador. «Assegui’s», va dir. «Si vostè ho vol», va dir K.,
es va acostar una cadira a la tauleta de nit i es va asseure. «M’ha semblat que tancava la
porta amb clau», va dir l’advocat. «Sí», va dir K., «era per culpa de la Leni». No tenia cap
intenció d’emparar ningú . Però l’advocat li va preguntar: «¿Ja s’ha tornat a fer indiscreta?».
«Indiscreta?», va preguntar K. «Sí», va dir l’advocat, ell mateix hi va riure, va tenir un accés
de tos, i quan li va haver passat va tornar a riure. «Bé se’n deu haver adonat, de la seva
indiscreció », va preguntar, i va donar un copet a la mà que K. havia repenjat distret a la
tauleta de nit, i que va enretirar de seguida. «Veig que no hi dó na gaire importà ncia», va
continuar l’advocat, si bé K. no deia res, «i és el millor. Si no fos així, jo m’hauria d’excusar
per ella. La Leni té una estranyesa que per la meva part ja fa temps que li he perdonat, i de
la qual no parlaria si fa un moment vostè no hagués tancat la porta. Aquesta estranyesa, i
vostè és potser la darrera persona a qui jo n’hauria de parlar, però sembla tan esmaperdut
que per això ho faig, aquesta estranyesa és que la Leni troba que la majoria dels acusats só n
bells. Se’ls penja al coll, se’ls estima tots, i també sembla que tots se l’estimen; per
entretenir-me, tot sovint me’n conta coses, quan li ho permeto. Tot plegat, no em sorprèn
tant com sembla que el sorprèn a vostè. Qui té un bon ull per a aquestes coses, de fet troba
sovint bellesa en els acusats. I certament és un fenomen notable, com qui diu un fenomen
d’histò ria natural. No cal dir que com a conseqü ència de l’acusació no es produeix pas una
alteració de l’aspecte clara, precisament determinable. Després de tot, no és com amb els
altres tribunals; aquí la majoria dels acusats segueixen la seva manera de viure ordinà ria, i,
si tenen un bon advocat que en prengui cura, el procés no els embarga gran cosa. Però
tothom que en té experiència és capaç, entre la més gran gernació , de distingir tots els
acusats, un per un. ¿I què els fa conèixer?, em preguntarà vostè. La meva resposta no el
satisfarà . É s que els acusats só n justament els més bells. Allò que els embelleix no pot ser la
culpa, perquè —jo almenys com a advocat he de parlar així— no só n pas tots culpables, ni
tampoc pot ser la pena justa que ja des d’ara els fa bells, perquè no tots rebran cap pena, o
sigui que només pot consistir en el procediment que se’ls ha instruït i que, no sabem com,
se’ls torna una part de la persona. Ara, dins la categoria de la bellesa, sempre n’hi ha de més
bells. Però , de bells, ho só n tots, fins Block, aquesta cuca lamentable».
Quan l’advocat va acabar, K. ja s’havia aplomat del tot, i fins va acompanyar les darreres
frases amb caparrades molt demostratives, però amb les quals es procurava ell mateix una
confirmació del seu parer ja format: que l’advocat, aquell moment com sempre, només
mirava de distreure’l amb consideracions generals i de desencaminar-lo de la qü estió
principal, és a dir, quina feina efectiva havia fet ell per a l’afer de K. L’advocat es devia
adonar que K. li presentava més resistència que les altres vegades, car va callar de sobte
perquè K. tingués la possibilitat de parlar ell mateix, i quan K. va continuar mut va
preguntar: «I avui, ¿que m’ha vingut a veure amb alguna intenció determinada?». «Sí», va
dir K., i amb la mà es va protegir una mica de la llum de l’espelma, per veure millor
l’advocat, «volia comunicar-li que, comptant des de la data d’avui, li retiro la meva
representació ». «¿Que ho he entès bé?», va preguntar l’advocat, mig incorporat al llit i
sostingut amb una mà damunt els coixins. «Vull creure-ho», va dir K., tot dret i tens a la
cadira, com a l’aguait. «Bé, sí, és un projecte que també podem discutir», va dir l’advocat al
cap d’una estona. «Ja no és un projecte», va dir K. «Potser no», va dir l’advocat, «però sigui
com sigui no volem precipitar res». Usava el plural com si no tingués cap intenció de deixar
anar K., i com si, posat que no el pogués representar legalment, li volgués fer almenys de
conseller. «No hi ha res de precipitat», va dir K., posant-se dret a poc a poc i passant darrere
la cadira, «m’hi he pensat molt bé i potser hi he perdut massa temps. La decisió és final».
«En aquest cas, permeti’m encara quatre paraules», va dir l’advocat, i va enretirar els
llençols i es va asseure a la vora del llit. Les cames nues, amb els pèls blancs, li tremolaven
de fred. Va pregar K. de portar-li una manta del canapè. K. li va donar la manta i li va dir:
«Sense cap objecte, s’exposa a un refredat». «L’ocasió és prou important», va dir l’advocat,
mentre s’abrigava el tors amb l’edredó i després s’embolicava les cames dins la manta. «El
seu oncle és amic meu, i també a vostè li he posat afecte durant aquest temps. Ho confesso
francament. No és res de què m’hagi d’avergonyir». Aquells parlaments patètics del vellard,
a K. no li feien cap grà cia, perquè l’obligaven a una explicació detallada que li hauria
agradat d’evitar, i més perquè ell mateix s’adonava que li feien perdre el nord, encara que
mai per mai no el podien fer tornar enrere de la seva decisió . «Li agraeixo molt la seva
disposició amical», va dir, «i també reconec que en el cas meu vostè ha fet tot allò de què és
capaç i que li ha semblat que em fó ra avantatjó s. Però els darrers temps he arribat a la
convicció que amb això no n’hi ha prou. No cal dir que mai no provaré de convertir-lo a
vostè, un home de molta més edat i molta més experiència, a la meva manera de veure; i si
de vegades, sense voler, ha semblat que ho intentava, li prego que em perdoni, però l’afer
és, per dir-ho en els termes de vostè, prou important, i la meva convicció és que cal
intervenir dins el procés amb molta més d’energia que no s’ha fet fins ara». «El comprenc»,
va dir l’advocat, «vostè és impacient». «No que no só c impacient», va dir K. una mica irritat i
sense vigilar tant a governar les seves paraules. «El dia de la meva primera visita, quan vaig
venir amb l’oncle, vostè devia observar que el procés no m’interessava gaire i, que si no
m’hi feien pensar en certa manera per força, me n’oblidava del tot. Però el meu oncle
insistia que em fes representar per vostè, i vaig dir que sí per no portar-li la contrà ria.
Hauria estat natural d’esperar que des d’aquell moment el procés se’m fes encara més
lleuger que no m’havia estat abans, perquè al capdavall si donem la nostra representació a
un advocat és per descansar-nos una mica del feix del procés. Però va succeir el contrari.
Mai abans no m’havia amoïnat tant el procés com d’ençà que vostè em representa. Quan jo
era sol, no feia res per resoldre’m el cas, però no me’n sentia gaire, i en canvi des del
moment que vaig tenir un representant i que tot s’havia disposat perquè hi hagués fets, jo
esperava la seva intervenció sense parar i amb més expectació cada vegada; però no hi ha
hagut cap intervenció . Això sí, vostè m’ha comunicat moltes coses sobre el tribunal, que
potser ningú més no m’hauria pogut comunicar. Però no m’hi puc acontentar, si ara veig
que el procés, formalment secret, cada vegada em menja més terreny i em vol agafar el
cos». K. havia allunyat la cadira i s’estava tot dret, amb les mans a les butxaques de la
jaqueta. «Enllà d’un cert temps de prà ctica professional», va dir l’advocat en veu baixa i
assossegada, «ja no es presenta res d’essencialment nou. Quants clients no m’he vist
davant, en estadis similars dels processos que es dreçaven com vostè i que parlaven igual!».
«Llavors», va dir K., «tots aquells clients iguals tenien la mateixa raó que jo. Això no em
desment pas». «Tampoc no volia desmentir-lo amb això », va dir l’advocat, «però ara voldria
afegir que de vostè me n’hauria esperat més enteniment que no pas dels altres, sobretot
tenint en compte que a vostè li he ofert més perspectives dins la manera de ser del tribunal
i dins la meva prò pia activitat que no faig amb d’altres clients. I ara m’he de veure que vostè
no em té prou confiança. Val a dir que no em fa la feina fà cil». Com s’humiliava, l’advocat
davant K.! I sense cap consideració de l’honor del gremi, que tots sabem que és justament
sensible sobretot en aquell punt. ¿Però per què ho feia? Tot semblava indicar que tenia
molta clientela i més que era ric, i ni perdre els honoraris ni perdre un client no li devia pas
representar res de greu. I, encara, era un malalt, i ell mateix hauria hagut de pensar a
descarregar-se feina. Però en canvi s’aferrava a K. ¿Per què? ¿Per l’amistat personal amb
l’oncle, o perquè realment mirava el procés de K. com un cas extraordinari i s’hi volia
distingir, que fos a favor de K. o bé —la possibilitat no s’havia d’excloure mai— que fos a
favor dels seus amics del tribunal? De la seva expressió , no se’n treia res, per molt
desconsideradament que K. l’examinava. S’hauria pogut suposar que s’amagava
deliberadament l’expressió mentre esperava l’efecte de les seves paraules. Però es va veure
que interpretava el silenci de K. massa a favor seu, quan va continuar: «Ja es deu haver fixat
que si bé tinc un despatx gran, no faig ú s de cap passant. Abans era distint, hi va haver una
època que uns quants advocats joves treballaven amb mi, però ara treballo sol. Això es deu
en part a una transformació de la meva clientela, perquè em limito progressivament a
l’especialitat jurídica on vostè és implicat, i en part a la comprensió cada vegada més
profunda que vaig adquirint d’aquesta especialitat. Em vaig adonar que no podia deixar
aquesta feina a les mans de ningú , si no volia fer tort als meus clients i a la feina mateixa
que havia assumit. Però la decisió de fer jo tot sol tot el treball va tenir les conseqü ències
naturals: he hagut de rebutjar gairebé totes les comissions que m’oferien, i no he pogut
acceptar sinó aquelles que em tocaven de molt prop. I li puc ben dir que hi ha moltes
persones, i no ens caldria anar gaire lluny per a trobar-ne, que es tiren damunt qualsevol
rosegó que deixo caure. I al capdavall l’excés d’esforç m’ha fet caure malalt. No obstant això ,
no lamento la meva decisió , i, si bé possiblement hauria pogut rebutjar més casos que no he
fet, en canvi és segur que no podia sinó donar-me tot sencer als processos que acceptava, i
el fet me n’ha demostrat la necessitat incondicional i m’ho ha pagat amb èxits. A cert escrit
jurídic vaig trobar una vegada una formulació molt bonica de la diferència que hi ha entre
representar un client en un cas de dret ordinari, i representar-lo dins el dret que ens afecta.
Deia: un advocat mena el client lligat amb un fil fins al judici, mentre que l’altre es carrega
de seguida el client a coll i el tragina sense deixar-lo caure fins al judici i encara enllà . É s
així. Però no era del tot cert quan li deia que mai no lamento aquest enorme treball. Quan,
com en el cas de vostè, me’l veig tan completament malentès, aleshores, i només aleshores,
ben a la vora estic de penedir-me’n». Tota aquella retò rica va impacientar K. més que no el
va convèncer. En alguna nota dins l’entonació de l’advocat, li semblava d’escoltar-hi ja tot
allò que l’esperava si cedia: tornem-hi a engegar els encoratjaments, les al·lusions al
memorial que fa progressos, a la millor disposició dels funcionaris del tribunal, però
sobretot a les immenses dificultats que s’oposen a la feina —tot, tot allò tan conegut fins a
la sacietat tornaria a sortir per il·lusionar K. amb esperances indefinides, i per turmentar-lo
amb indefinides amenaces. Calia sortir-hi al pas definitivament, i va dir doncs: «¿I què es
proposaria de fer en el meu cas, si en conservés la representació ?». L’advocat es va
conformar fins amb aquella pregunta injuriosa i va respondre: «Continuar tot allò que ja
tinc emprès a favor de vostè». «Ho sabia abans que m’ho digués», va fer K., «i d’ara
endavant tot altre mot és superflu». «Encara vull fer una provatura», va dir l’advocat, com si
les coses que revoltaven K. no fossin coses de la vida de K. sinó de la seva. «De fet, tinc la
sospita que si vostè, no tan solament s’ha format aquest judici fals de la meva assistència
jurídica, sinó que encara ha lliscat cap a tots els altres aspectes del seu comportament, és
perquè, tot i que és un acusat, ha estat tractat massa bé o, expressant-ho amb més justesa,
ha estat tractat amb massa negligència, amb massa aparent negligència. I tot tenia el seu
motiu, perquè sovint val més portar cadenes que ser lliure. Però m’agradaria de mostrar-li
com só n tractats d’altres acusats, i potser en sabrà treure alguna lliçó . Ara faré venir Block.
Obri la porta i assegui’s vora la tauleta de nit». «Amb molt de gust», va dir K., i va fer tot el
que l’advocat li demanava; a aprendre coses noves, sempre hi estava disposat. Però a fi
d’assegurar-se bé, encara va preguntar: «¿Ha pres bona nota que li he retirat la meva
representació ?». «Sí», va dir l’advocat, «però encara podria ser que canviés de parer avui
mateix». Es va tornar a ajaure al llit, es va acotxar fins a la barba i es va girar de cara a la
paret. Aleshores va trucar el timbre.
Gairebé alhora amb el truc va aparèixer Leni, i amb mirades rà pides va provar d’endevinar
què havia passat; veure K. tranquil·lament assegut vora el llit de l’advocat va semblar que la
descansava. Li va fer un senyal amb el cap i li va somriure, però ell se la va mirar sense
expressió . «Vés-me a buscar Block», va dir l’advocat. En comptes d’anar-hi, ella només es va
arribar fins a la porta i va cridar: «Block! Cap a l’advocat!», i després, segurament perquè
l’advocat continuava de cara a la paret i no es fixava en res, es va esmunyir darrere la
cadira de K. Des d’aquell moment no va fer sinó inquietar-lo, ajupint-se-li damunt el
respatller de la cadira o bé passant-li les mans, encara que amb molta tendresa i molta cura,
pel cabell i per les galtes. Finalment K. ho va voler impedir i li va agafar una mà , que ella li
va abandonar després d’una mica de resistència.
Block va acudir de seguida a la crida, però es va aturar al llindar i semblava que medités si
podia entrar. Aixecava molt les celles i decantava el cap, com si parés l’orella per si es
repetiria l’ordre de presentar-se davant l’advocat. K. l’hauria pogut encoratjar a entrar,
però s’havia proposat de trencar definitivament, no pas sols amb l’advocat sinó també amb
tota aquella casa, i va romandre doncs immò bil. També Leni va callar. Block va descobrir
que al cap i a la fi ningú no el treia, i va entrar de puntetes, amb la cara tensa i les mans
ertes a l’esquena. La porta, la va deixar oberta per si calia una retirada. Ni es va mirar K., i
només clavava els ulls damunt el gran edredó sota el qual l’advocat, que s’havia arrambat
del tot tocant a la paret, ni es veia. Però se li va sentir la veu. «Block, ¿ets aquí?», va
preguntar. A Block, que ja havia avançat un bon tros, la pregunta li va clavar literalment
una topada al pit i després una altra a l’esquena, i va tentinejar fins a fixar-se en una
reverència fins a terra, i va dir: «Servidor». «¿Què vols?», va preguntar l’advocat, «véns en
mala hora». «¿Que no m’han cridat?». Block s’ho va preguntar a ell mateix més que no pas a
l’advocat, es va posar les mans com per guardar-se de cops i es va preparar per fugir
corrents. «Has estat cridat», va dir l’advocat, «però véns en mala hora». I després d’una
pausa va afegir: «Tu véns sempre en mala hora». D’ençà que l’advocat havia parlat, Block ja
no es mirava el llit, sinó que clavava els ulls a qualsevol racó i només parava l’orella, com si
la visió de qui parlava fos massa enlluernadora perquè ell pogués suportar-la. Però també
escoltar era difícil, perquè l’advocat parlava contra la paret, i baix i rà pid. «¿Voleu que me’n
vagi?», va preguntar Block. «Ara ja ets aquí», va dir l’advocat, «queda’t». S’hauria pogut
creure que l’advocat no havia pas satisfet el desig de Block, sinó que l’havia amenaçat, per
exemple, de bastonejar-lo, car llavors Block va començar a tremolar de debò . «Ahir», va dir
l’advocat, «vaig visitar el tercer jutge, l’amic meu, i a poc a poc vaig portar la conversa cap a
tu. ¿Vols saber què va dir?». «Oh sí, us ho suplico», va dir Block. Però com que l’advocat no
responia de seguida, Block va repetir la imploració i es va ajupir com si anés per agenollar-
se. I aleshores K. el va burxar amb un crit: «¿Què fas?». Com que Leni li hauria pogut
impedir de cridar, li va agafar també l’altra mà . No era pas amb l’estreta de l’amor que les hi
premia, i ella sospirava sovint i provava de deseixir-se’n. Però pel crit de K. és Block qui en
va ser castigat, car l’advocat li va preguntar: «¿Qui és doncs, el teu advocat?». «Sou vó s», va
dir Block. «¿I enfora meu?», va preguntar l’advocat. «Ningú enfora vostre», va dir Block.
«Doncs no segueixis mai ningú més», va dir l’advocat. Block es va adonar ben bé de la
importà ncia d’allò , i va mesurar K. amb mirades malignes, i sacsejava el cap amb fú ria
contra ell. Si tot aquell comport s’hagués pogut traduir en paraules, haurien estat injú ries
bestials. I amb aquell home havia volgut K. parlar amicalment del seu afer! «No et tornaré a
destorbar», va dir K., repenjant-se al respatller de la cadira. «Agenolla’t o vés de quatre
grapes, fes el que vulguis. No m’hi amoïnaré gens». Però Block tenia la seva dignitat, en tot
cas envers K., perquè se li va acostar urpejant amb els punys tancats, i va cridar tan fort
com s’atrevia a fer-ho prop de l’advocat: «No em pot parlar en aquest to, això no és permès.
¿Per que m’insulta? ¿I més que més aquí, davant el senyor advocat, on a tots dos, a vostè i a
mi, només se’ns tolera per misericò rdia? Vostè no és pas una persona millor que jo, és
també un acusat i també té un procés. I si a vostè li sembla que encara és un senyor,
aleshores jo só c un senyor igual, per no dir més gran. I vull que em parli com a un gran
senyor, que m’hi parli precisament vostè. Si s’imagina que és un privilegiat perquè s’està
aquí ben assegut i s’ho escolta tot amb calma mentre que jo, tal com vostè s’expressa, vaig
de quatre grapes, aleshores li recordo la vella mà xima: per al sospitó s és millor de moure’s
que de reposar-se, perquè qui es reposa potser no ho sap i és al plat de la balança i el pesen
amb tots els pecats». K. no va dir res, i només es mirava aquell desaforat amb els ulls fixos
de sorpresa. Per quins canvis no havia ja passat, dins la darrera hora! ¿Era el procés, que el
sotragava ençà i enllà i no li deixava distingir l’amic de l’enemic? ¿Que no ho veia, que
l’advocat l’humiliava deliberadament i que en aquell moment no es proposava sinó
d’alzinar-se davant K. amb tota la seva puixança, i així mirar de sotmetre’s també K.? Però si
Block no era capaç de comprendre-ho, o si temia tant l’advocat que la comprensió no li
podia servir de res, ¿com és que per altra banda era prou astut o prou audaç per a enganyar
l’advocat i per a callar-li que enfora seu encara allistava els serveis d’altres advocats? ¿I
com gosava girar-se contra K., si sabia que li podia trair de seguida el secret? Però encara
va gosar més. Es va acostar al llit de l’advocat i es va plà nyer de K. «Senyor advocat», va dir,
«¿heu sentit com m’ha tractat aquest home? Encara es poden comptar les hores del seu
procés, i ja em vol fer la doctrina a mi, un home que fa cinc anys que visc dins el meu
procés. I encara m’insulta. No sap res i m’insulta, a mi que, en la mesura que les meves
poques forces hi abasten, he estudiat escrupolosament tot allò que demanen les decències,
els deures i les tradicions del tribunal». «No t’inquietis de ningú », va dir l’advocat, «i fes allò
que et sembla just». «Ben cert», va dir Block, com si parlés per encoratjar-se, i després
d’una fugissera reü llada es va agenollar tocant al llit. «Tinc els genolls a terra, advocat
meu», va dir. Però l’advocat va callar. Cauteló s, Block va acariciar l’edredó amb una mà .
Dins el silenci que llavors va imperar, Leni va dir mentre s’alliberava de les mans de K.:
«Em fas mal. Deixa’m. Me’n vaig amb el Block». Se’n va anar i es va asseure a la vora del llit.
Block es va posar molt content de la seva arribada, i amb gestos vehements però muts li
suplicava que intercedís a favor seu prop l’advocat. Es veia que li feia molta falta la
comunicació de l’advocat, però potser només a fi de fer-la conrear pels seus altres
defensors. Leni sabia aparentment molt bé com trobar el punt feble de l’advocat, i li va
assenyalar la mà i va posar els llavis fent punxa com per a un bes. De seguida, Block va
besar la mà , i hi va tornar dues vegades obeint el senyal de Leni. Però l’advocat va
continuar callat. Aleshores Leni es va decantar damunt l’advocat, i el gest la va estirar i va
fer visible el magnífic brollar d’aquell cos, i posant-se-li molt prop de la cara li va acariciar
el llarg cabell blanc. Allò el va forçar a donar una resposta. «Em fa por de comunicar-li-ho»,
va dir, i se li veia bellugar una mica el cap, potser per participar millor de la pressió de la
mà de Leni. Block escoltava amb el cap acotat, com si escoltant trenqués una ordre. «¿Per
què et fa por?», va preguntar Leni. K. tenia la impressió de sentir un dià leg estudiat, que
s’havia repetit sovint, que es repetiria encara sovint, i que només per a Block no perdria
mai la novetat. «¿Com s’ha comportat, avui?», va preguntar l’advocat en comptes de
respondre. Abans de pronunciar-se, Leni va mirar avall i va contemplar una estona com
Block li presentava les mans alçades i se les retorcia amb un gest de sú plica. Finalment va
assentir amb gravetat, es va girar vers l’advocat i va dir: «Ha estat quiet i treballador». Un
vell comerciant, un home de llarga barba, implorava una noieta perquè li donés una bona
nota. Per molt que tingués les seves reserves mentals, res no el podia justificar als ulls d’un
altre home. K. no entenia com l’advocat s’havia pogut pensar que el guanyaria amb una
funció com aquella. Si no fos ja un resultat adquirit d’abans, n’hi hauria hagut prou amb
aquella escena per a fer-lo fugir. Era gairebé denigrant per a l’espectador mateix. O sigui
que els mètodes de l’advocat, als quals per sort K. no s’havia trobat exposat prou temps,
feien perdre tot el mó n de vista al client, i només per aquella marrada esperava
d’arrossegar-se fins a la fi del procés. Ja no era cap client, era el gos de l’advocat. Si aquest li
hagués dit que el dessota del llit era la caseta del gos, i que li tocava d’entrar-hi a quatre
grapes i de bordar, ho hauria fet de grat. Com si K. tingués la missió de registrar exactament
tot el que allí es deia, de donar-ne part davant alguna instà ncia superior, i de redactar-ne
un atestat, s’ho escoltava críticament i a distà ncia. «¿Què ha fet, tot el dia?», va preguntar
l’advocat. «Perquè no em fes nosa per la feina», va dir Leni, «l’he tancat amb clau dins la
cambra de la minyona, que és on passa més hores. Pel respirador de la porta, de tant en
tant m’he mirat què feia. Sempre l’he vist agenollat al llit, tenia els documents que tu li has
deixat posats damunt l’ampit de la finestreta, i se’ls llegia. Tot plegat m’ha fet bona
impressió , perquè la finestreta dó na en un pou d’aire i es pot dir que no fa llum. Si Block
anava llegint, vol dir que és molt obedient». «M’agrada molt de sentir-ho», va dir l’advocat.
«Però , ¿que ha llegit amb enteniment?». Durant aquell dià leg, Block movia constantment els
llavis sense cap so, i es veia que formava les respostes que esperava sentir de Leni.
«D’això », va dir Leni, «és clar que no en puc dir res de determinat. Però això sí, he vist que
s’hi fixava molt. S’ha; passat tot el sant dia llegint la mateixa pà gina, i mentre llegia anava
passant el dit per cada ratlla. Cada vegada que l’he mirat ha fet algun sospir, com si llegir li
vingués molt costa amunt. Aquests documents que li has deixat deuen ser molt difícils
d’entendre». «Sí», va dir l’advocat, «la veritat és que ho só n. I no crec pas que n’entengui
res. Només li han de servir perquè tingui una noció de com és de dura la lluita que el seu
defensor sosté. ¿I per qui sostinc aquesta dura lluita? Per —gairebé fa riure d’expressar-ho
— per Block. També ha d’aprendre què vol dir això . ¿Que ha estudiat sense parar?».
«Gairebé sense parar», va dir Leni, «només una vegada m’ha demanat un got d’aigua. Li he
passat doncs un got d’aigua pel respirador. A les vuit l’he deixat sortir i li he donat una mica
de menjar». Block va passar una reü llada damunt K., com si allí li anessin cantant les glò ries
i també K. s’hi hagués d’impressionar. Aleshores semblava ben esperançat, es movia amb
més llibertat, i feia lliscar els genolls ençà i enllà . Només va servir perquè es veiés més
clarament com el van clavar els mots segü ents de l’advocat. «Tu el lloes», va dir l’advocat, «i
és justament això que em fa difícil de parlar. É s que el jutge no es va expressar gens
favorablement, ni sobre Block mateix ni sobre el seu procés». «¿Gens favorablement?», va
preguntar Leni, «¿com s’entén?». Block se la mirava tan fascinat com si li atribuís el poder
de capgirar encara a favor seu els mots que feia temps que havien estat dits pel jutge.
«Desfavorablement», va dir l’advocat. «Fins li va fer mal efecte quan vaig començar a parlar
de Block. D’aquest Block, no en vull saber res, va dir. Jo vaig dir: és el meu client. I ell que
em diu: és feina malaguanyada, la de vostè. I jo li vaig dir: no em sembla pas que sigui un
cas perdut. I ell que hi torna: feina malaguanyada, la de vostè. No ho crec així, vaig dir jo.
Block és molt diligent amb el procés i sempre li va al darrere, i es pot dir que viu a casa
meva per estar sempre al corrent, i tant de zel no sempre es troba. Ben cert que
personalment no és gaire agradable, que no té cap noció de la cortesia i que va molt brut,
però des d’un punt de vista processal és impecable. Li vaig dir això , i vaig dir impecable
amb una exageració deliberada. Però vet aquí què em va respondre: Block no és sinó astut,
ha acumulat molta experiència, i té traça a ajornar el procés, però la seva ignorà ncia és
encara més gran que la seva astú cia. ¿Què diria si sabés que el seu procés ni tan solament
ha començat, si algú li digués que encara no ha sonat la campana que obre el procés?
Calma’t Block», va dir l’advocat, perquè Block començava a incorporar-se amb els genolls
insegurs, i era evident que volia demanar explicacions. Per primera vegada, l’advocat es va
adreçar a Block amb una frase detallada. Amb ulls cansats mirava mig el buit, mig avall fins
a Block, i sota aquella mirada Block va tornar a caure progressivament de genolls a terra.
«Aquesta declaració del jutge, a tu no t’ha de fer cap efecte», va dir l’advocat. «No t’esveris a
cada paraula que es diu. Si hi tornes, no et diré mai més res. No es pot dir una frase que tu
no miris com si el judici final et caigués a sobre. Avergonyeix-te, que tens davant un client
meu! I acabaries ensulsiant la confiança que té en mi. I doncs, ¿què més vols? Encara ets
viu, encara està s sota la meva guarda. Quina por folla! En algun lloc deus haver llegit que en
molts casos el judici final pot caure imprevist, de qualsevol boca, en qualsevol moment.
Amb moltes reserves, això és certament veritat, però no és pas menys veritat que la teva
por em fa fà stic i que hi veig una manca de la confiança necessà ria. ¿Què t’he dit, al
capdavall? T’he repetit la declaració d’un jutge. Prou bé que saps que dins un procediment
les opinions distintes s’amunteguen fins a fer-se impenetrables. Aquest jutge, per exemple,
compta el començament d’un procés a partir d’un punt diferent que no faig jo. É s una
diferència d’opinió , i no res més. En un cert estadi del procés, és un vell costum que es toqui
una campana. Segons l’opinió d’aquest jutge, aleshores comença el procés. Però ara no et
puc dir totes les coses que ho desmenten, perquè no n’entendries res. Acontenta’t de saber
que moltes coses ho desmenten». Perplex, Block s’aclofava i passava els dits pel pèl de la
pell que servia de catifa de llit. La por davant el dictamen del jutge li feia oblidar de moment
la seva submissió a l’advocat, i només pensava en ell mateix i regirava per tots els costats
les paraules del jutge. «Block», li va dir Leni en to d’avís, i el va alçar una mica estirant-lo
pel coll de la jaqueta, «ara deixa estar la pell i escolta’t l’advocat».
 A LA CATEDRAL
A K. li va ser confiat un visitant italià que es trobava en aquella ciutat per primera vegada,
perquè l’acompanyés a veure els monuments artístics: era un financer que tenia relacions
de negocis amb el banc, i que per al banc era molt important. Era una comanda que en tot
altre temps K. hauria considerat com un honor, però que, ara que havia de fer grans
esforços a preservar el seu prestigi dins el banc, va acceptar a contracor. Cada hora que
passava lluny del despatx li era motiu de preocupació : ben cert que no podia, ni de molt,
treure del seu temps al despatx tant de rendiment com abans, i que moltes hores se li
n’anaven amb la més irrisò ria ficció d’un treball real, però tot plegat feia encara més gran la
seva angú nia quan no era al despatx. Li semblava aleshores de veure com el vice-director,
que sempre l’havia aguaitat, se li ficava de tant en tant al despatx, se li asseia a l’escriptori,
li regirava els papers, rebia clients amb els quals K. tenia d’anys relacions cordials i se’ls
feia seus, i potser fins descobria errors, pels quals K. se sentia amenaçat des de totes les
direccions mentre treballava, i ja no se’n sabia defensar. Si doncs alguna vegada, i ni que fos
en una forma afalagadora, li era encomanada una visita o fins un petit viatge —i comandes
d’aquelles s’havien acumulat per pura casualitat en els darrers temps—, sempre se sentia
prop de suposar que el volien allunyar del despatx i comprovar la seva feina, o almenys que
creien que es podien estar d’ell sense gaire inconvenient. La majoria d’aquelles comandes,
li hauria estat fà cil de rebutjar-les, però no gosava perquè, si la seva temença tenia ni que
fos el més petit fonament, rebutjar la comanda volia dir confessar la por. Per això acceptava
encà rrecs d’aquells amb una aparent indiferència, i fins una vegada que havia de fer un
cansat viatge de dos dies va amagar un refredat serió s, per no exposar-se al perill que,
veient que feia un temps plujó s de tardor, li privessin d’emprendre el viatge.
El dia que va tornar, amb un mal de cap esgarrifó s, li van dir que l’havien designat per a
acompanyar l’endemà l’associat italià . La temptació de negar-s’hi almenys aquella vegada
era molt gran, primerament perquè allò que se li havien empescat no era pas cap treball
immediatament relacionat amb els negocis del banc. Cert que el compliment d’aquell deure
social envers el col·lega era una cosa prou important en ella mateixa, però no per a K.,
massa conscient que només els èxits dins el treball li permetrien de conservar la posició , i
que si no hi arribava per aquell camí no tenia cap valor ni tan solament que, d’una forma
inesperada, pogués fascinar l’italià . No volia que el traguessin ni un dia del domini del
treball, perquè era massa gran la seva por que no el deixarien tornar a entrar: una por que
ell mateix veia com era d’exagerada, però que l’ofegava. En aquell cas, fos com fos, no era
gaire possible de trobar una objecció acceptable, perquè, si bé el seu coneixement de l’italià
no era perfecte, era suficient, i el decisiu era que, de jove, K. havia estudiat histò ria de l’art,
cosa que al banc se sabia i s’exagerava desmesuradament per la simple raó que durant una
temporada, i només també per raons comercials, K. havia estat membre de la Comissió
Municipal de Conservació dels Monuments Artístics. I l’italià , segons que se sabia per
rumors, era un aficionat a l’art, i doncs la tria de K. per a acompanyar-lo era ò bvia.
Feia un matí de molta pluja i molt de vent quan K., ple de cò lera pel dia que l’esperava, era
ja al despatx a les set, a fi d’enllestir almenys una mica de feina abans la visita no l’allunyés
de tot. Estava molt cansat, perquè s’havia passat la meitat de la nit estudiant una gramà tica
italiana, per preparar-se una mica; la finestra, on els darrers temps tenia el costum
d’asseure’s massa sovint, l’atreia més que l’escriptori, però s’hi va resistir i es va posar a
treballar. Per mala sort, just aleshores va entrar l’ordenança i va dir que el senyor director
l’havia enviat a mirar si el senyor apoderat era allí; i, si hi era, que volgués tenir la bondat
d’anar a la sala de recepcions, que el senyor d’Ità lia ja havia arribat. «Vinc de seguida», va
dir K., es va ficar a la butxaca un petit diccionari, es va posar sota el braç un à lbum de les
curiositats de la ciutat que tenia preparat per al foraster, i travessant el despatx del vice-
director va entrar a les oficines de la direcció . Havia estat de sort, d’arribar tan aviat al
despatx i de poder-se presentar de seguida, cosa que segurament ningú no s’havia esperat.
El despatx del vice-director era naturalment buit com a negra nit, i probablement
l’ordenança l’havia volgut convocar també, a la sala de recepcions, però no ho havia pogut
fer. Quan K. va entrar a la sala de recepcions, els dos senyors es van aixecar de les fondes
butaques. El director va somriure amicalment, i es veia que el satisfeia molt la presència de
K. De seguida va fer la presentació , i l’italià va estrènyer amb força la mà de K. i va dir
somrient que algú es llevava molt d’hora. K. no va entendre de qui es tractava, i en tot cas
era una frase estranya el sentit de la qual K. no va endevinar fins al cap d’un temps. Va
respondre amb alguns mots cortesos que l’italià va acceptar amb un altre somriure, mentre
es passava una mà nerviosa damunt el bigoti poblat, gris-blau. Era un bigoti evidentment
perfumat, i se sentia gairebé la temptació d’acostar-s’hi i d’olorar. Quan tothom s’havia
assegut i es va engegar una conversa lleugera d’introducció , K. es va adonar amb molta
inquietud que només entenia a trossos el que l’italià deia. Quan parlava a poc a poc,
l’entenia gairebé del tot, però eren excepcions rares, i generalment les paraules li brollaven
de la boca i alhora agitava el cap com amb espasmes de plaer per la seva prò pia loquacitat.
Quan parlava d’aquella manera requeia regularment dins algun dialecte que per K. ja no
tenia res d’italià , però que el director no tan sols entenia sinó que el parlava, cosa que K.
hauria pogut preveure, perquè l’italià era del sud, i el director havia viscut uns quants anys
allí. En definitiva, K. va comprendre que la possibilitat d’entendre’s amb l’italià se li fonia en
gran part, perquè també el seu francès era difícil de comprendre, i el bigoti li amagava els
moviments dels llavis, la visió dels quals hauria estat potser un ajut per a la comprensió . K.
va començar a preveure molts empipaments, i de moment va renunciar a entendre l’italià
—si hi havia el director que s’hi entenia tan bé, hauria estat un esforç malaguanyat—, i es
va limitar a mirar-se amb ressentiment com l’home descansava a la butaca molt abandonat
i alhora amb lleugeresa, com s’estirava tot sovint la seva jaqueteta molt curta i molt
cenyida, i com una vegada, amb els braços alçats i bellugant les mans amb molta agilitat de
punys, provava de representar alguna cosa que K. no arribava a capir, encara que, decantat
endavant, no perdia de vista aquelles mans. Finalment, K. feia tan poca cosa, ocupat només
a seguir mecà nicament amb els ulls el ça i lla de la conversa, que la fatiga matinal se’n va
emparar, i amb un surt es va sorprendre ell mateix, i per sort hi va ser encara a temps,
quan, distret, estava per aixecar-se, girar-se i anar-se’n. Per fi l’italià es va mirar el rellotge i
va saltar dret. Va dir adéu al director, i es va acostar a K., tant que el va obligar a recular la
seva butaca si es volia moure una mica. El director, que devia llegir als ulls de K. les
angú nies que passava davant aquell italià , es va barrejar a la conversa, i ho va fer amb tanta
traça i tanta delicadesa que va semblar que només afegia alguns consells menuts, quan en
realitat feia comprensible per a K. tot allò que proposava l’italià , el qual l’interrompia
infatigablement. K. va saber per ell que de moment l’italià encara havia de fer algunes
visites, i que tot plegat li quedaria molt poc temps, i que de cap manera no tenia la intenció
de precipitar-se a có rrer tots els monuments de la ciutat, i que s’estimava més —ben entès
que només si K. hi estava d’acord, la decisió era tota seva— de no visitar sinó la catedral,
però , això sí, a fons. Li plaïa extraordinà riament de fer-ho acompanyat per una persona tan
erudita i amable —això anava per K., que prou feina tenia a fer-se sord als mots de l’italià i
a copsar rà pidament els del director—, i li pregava, si el termini li era convenient, de
trobar-se amb ell al cap de dues hores, posem a les deu, a la catedral. Per la seva banda, ell
esperava que decididament es trobaria allí a l’hora fixada. K. va fer una resposta adequada,
l’italià va estrènyer les mans, primer al director i després a K. i després altre cop al director,
i se’n va anar cap a la porta seguit per tots dos, encara mig girat cap a ells, i no cessant mai
d’enraonar. K. es va quedar encara una estona amb el director, que aquell dia semblava
trobar-se molt malament. Es va creure obligat a excusar-se d’alguna manera, i va dir —
s’estaven molt prop l’un de l’altre, amb confiança— que de primer volia anar ell mateix
amb l’italià , però que després —i no en va donar cap raó precisa— s’havia decidit a
encomanar-ho a K. Si al començament no entenia gaire bé l’italià , K. no s’hi havia d’amoïnar,
perquè la comprensió ve molt aviat, i, fins si no arribava a comprendre’n gran cosa, tampoc
no era cap desastre, perquè per als italians no és pas tan important si els entenen o si no.
D’altra banda, K. parlava l’italià amb una fluïdesa sorprenent, i era segur que se’n sortiria
molt bé. I amb allò , K. es va trobar acomiadat. El temps de què encara disposava se’l va
passar copiant del diccionari les paraules poc usuals que li farien falta per a fer de cicerone
de la catedral. Va ser una feina molt exasperant; els ordenances entraven la
correspondència, venien empleats a fer consultes i com que veien K. ocupat s’estaven vora
la porta però no se’n movien fins a haver rebut l’audiència de K.; el vice-director no es va
deixar perdre cap ocasió de fer-li nosa i entrava a cada moment, fins li va prendre el
diccionari de les mans i el va fullejar amb tota la poca-solta; alguns clients i tot es
destacaven, quan s’obria la porta, de la penombra de l’antesala i s’inclinaven vacil·lants —
volien cridar l’atenció , però no estaven pas segurs si eren vistos—, i tot allò rodava i K.
n’era el centre, mentre que ell mateix aplegava els mots que li caldrien, i cercava pel
diccionari, i després copiava, i després feia exercicis de pronunciació , i finalment provava
d’aprendre-s’ho de cor. Però semblava que la seva bona memò ria de temps enrere l’havia
abandonat del tot, i moltes vegades es va enfuriar tant amb l’italià que li ocasionava tot
aquell esforç que va soterrar el diccionari sota una pila de papers, amb la ferma intenció de
no preparar-se més, però després veia que no podia pas anar amb l’italià amunt i avall per
la catedral sense dir res, i més furió s encara tornava a estirar el diccionari.
Al punt de dos quarts de deu, quan estava per anar-se’n, el telèfon va trucar, i Leni li va
desitjar el bon dia i li va preguntar com es trobava. K. li va dir grà cies precipitadament, i va
declarar que no tenia temps per a una conversa perquè se n’havia d’anar a la catedral. «¿A
la catedral?», va preguntar Leni. «Això mateix, a la catedral». «¿I a què fer, a la catedral?», va
dir Leni. K. li ho va provar d’explicar amb poques paraules, però a penes havia començat
que Leni va dir de sobte: «T’empaiten». Una compassió que ni havia sol·licitat ni s’havia
esperat, K. no la va poder suportar, i va donar un adéu eixut, però mentre penjava
l’auricular encara va dir, mig per a ell i mig per a la noia llunyana que ja no ho sentiria: «Sí,
m’empaiten».
Ja s’havia retardat, i gairebé corria el perill de no arribar a punt. Es va fer portar en taxi. Al
darrer instant encara es va recordar de l’à lbum que abans no havia tingut cap ocasió de
donar, i que es va emportar doncs. El tenia posat damunt els genolls, i hi va tamborinar
inquiet durant tot el trajecte. Ja no plovia tant, però tot era humit, fred i fosc, i dins la
catedral s’hi veuria ben poc, i segurament al refredat de K. no li faria cap favor un llarg
sojorn damunt les lloses fredes.
La plaça de la catedral era del tot buida, i K. es va recordar que ja de petit havia observat
que a les finestres d’aquella placeta les persianes estaven quasi sempre tirades avall. Amb
un temps com el d’aquell dia, de totes maneres, era més comprensible que mai. També la
catedral semblava buida, i naturalment a ningú no se li acudia d’anar-hi aleshores. K. va
recó rrer totes dues naus laterals, i només es va trobar amb una velleta embolicada amb un
xal d’abric, que s’agenollava davant una imatge de Maria i se la mirava. De lluny, va veure
encara un sagristà coix que desapareixia dins la porteta d’un mur. K. havia arribat puntual;
just quan entrava havia sentit tocar les deu, però l’italià encara no hi era. K. va tornar al
portal major, s’hi va estar una estona indecís i després va fer sota la pluja tot el tomb a la
catedral, per mirar si l’italià l’esperava en alguna altra porta. No el trobava enlloc. Potser el
director havia entès malament l’hora de la cita. ¿Qui podia entendre bé aquell dimoni
d’home? Però , fos com fos, K. no se’n podia anar decentment sense haver-se esperat
almenys una bona mitja hora. Com que estava cansat i volia seure, va tornar a entrar dins la
catedral, va trobar en un esglaó una mena de parrac de catifa, el va empènyer amb la punta
del peu fins davant un banc proper, es va ben embolicar amb l’abric i se’n va alçar el coll, i
es va asseure. Per distreure’s va obrir l’à lbum i el va fullejar una mica, però aviat ho va
haver de deixar có rrer, perquè es va fer tan fosc que, en aixecar la mirada, no va poder
distingir gairebé cap detall de la nau veïna.
Lluny, a l’altar major, espurnejava un gran triangle de flames de ciris. K. no hauria sabut dir
precisament si ja l’havia vist abans. Potser no havien encès els ciris fins aquell moment. Els
sagristans só n llisquents per ofici, i no se’ls veu quan feinegen. Un instant que es va girar
per casualitat, K. va veure també, darrere seu i no gaire lluny, un ciri alt i gruixut que
cremava fixat en una columna. Per molt bonic que fos tot allò , era del tot insuficient per a
il·luminar les pintures d’altar, la majoria de les quals eren penjades dins la tenebra de les
capelles laterals. L’italià havia obrat tan raonablement com descortesament en no venir,
perquè no hi hauria hagut manera de veure res, i s’haurien hagut d’acontentar explorant
pam a pam alguns quadres amb l’ajut de la llanterna elèctrica de K. Per assajar què se’n
podia treure, K. va entrar dins una capella propera, va pujar un parell de graons fins a topar
amb una balustrada baixa de marbre i, decantant-s’hi damunt, va il·luminar amb la
llanterna el quadre de l’altar. Aquella llum sempre mò bil feia més nosa que servei. La
primera cosa vista per K., i en part endevinada, va ser un gran cavaller cuirassat,
representat just a la vora del quadre. Es repenjava damunt la seva espasa, clavada en el
terra pelat que tenia davant, d’on només brotaven, ça i lla, uns quants brins d’herba.
Semblava mirar amb atenció un cert esdeveniment que tenia lloc davant seu. Feia estrany
que s’estigués tan aturat i que no s’hi acostés. Potser l’havien posat a fer la guà rdia. K. feia
temps que no es mirava cap quadre, i va contemplar el cavaller molta estona, encara que no
parava de parpellejar, perquè no podia suportar la llum verda de la llanterna. Però , quan va
fer passar la llum per la resta del quadre, va trobar una representació convencional de
l’enterrament del Crist, i d’altra banda era un quadre modern. Es va embutxacar la
llanterna i va tornar al seu seient.
Segurament que ja no calia pas esperar l’italià , però fora devia ploure a raig fet, i com que
allà no feia tant de fred com K. s’havia temut, va decidir de romandre-hi encara. Tenia a la
vora la trona gran, i damunt el baldaquinet rodó s’hi veien dues creus llises, daurades,
decantades de tal manera que els dos caps es creuaven. El defora de la trona i la transició
fins a la pilastra de suport eren treballats amb una pampolada verda per on es ficaven uns
angelets, ara vivaços, ara reposats. K. es va acostar a la trona i la va examinar per totes les
bandes: el treball de la pedra era fet amb una cura extrema, i les profundes foscors entre els
pà mpols i el fons semblaven preses i encadenades. K. va ficar la mà dins un d’aquells forats
i va palpar la pedra cautament; fins aleshores no havia sabut res de l’existència d’aquella
trona. Però , girant-se casualment, es va fixar que darrere el rengle de bancs més proper hi
havia un sagristà , dret i malforjat amb un vestit negre que li penjava i li feia plecs, amb un
tabaquer de rapè a la mà esquerra, que se’l mirava. ¿Què vol aquest home?, va pensar K. ¿Es
malfia de mi? ¿Vol una propina? Però el sagristà , quan es va veure remarcat per K., va
assenyalar amb la mà dreta, entre dos dits de la qual tenia un pessic de rapè, vers alguna
imprecisa direcció . El seu comportament era ben poc comprensible, i K. va esperar encara
una estona, però el sagristà no parava d’assenyalar alguna cosa amb la mà i de reforçar
aquella gesticulació amb caparrades. «I doncs, ¿què vol?», va preguntar K. en veu baixa,
perquè en aquell indret no gosava cridar. Després es va treure el portamonedes de la
butxaca i va passar per entremig dels bancs acostant-se a l’home. Però l’home va fer de
seguida un moviment de refú s amb la mà , va alçar les espatlles i es va allunyar amb una
mena de coixesa. Amb una manera de caminar com aquella, un saltironeig coix i precipitat,
K. provava quan era petit d’imitar l’anar a cavall. «Un vellet recaigut a la infà ncia», va
pensar K., «tot just si té prou enteniment per a fer de sagristà . Com s’atura quan jo m’aturo,
i com aguaita si torno a caminar». Somrient, K. va seguir el vell per tota la nau lateral fins
prop de l’altar major, i el vell no cessava d’assenyalar alguna cosa, però K. deliberadament
no es va girar, perquè tot aquell assenyalar no tenia cap objecte sinó de fer-li perdre el
rastre del vell. Però finalment ell mateix va renunciar a empaitar-lo, perquè no li volia fer
massa por, i si l’italià al capdavall encara arribava, valdria més no tenir del tot esverada
aquella aparició .
Quan va passar a la nau central per cercar l’indret on s’havia assegut i on havia deixat
l’à lbum, va remarcar que en una pilastra, molt prop dels bancs del cor, hi havia una petita
trona auxiliar, molt simple, de pedra llisa i pà l·lida. Era tan petita que de lluny semblava
que fos només un nínxol encara buit, destinat a rebre l’està tua d’algun sant. El predicador
no hi hauria certament pogut fer més d’un pas enretirant-se de la barana. A més, la volta del
baldaquí de pedra començava molt avall i pujava, cert que sense cap mena d’ornament,
però fent una tal corba que un home d’una estatura mitjana no s’hi hauria pogut estar dret,
i s’hauria hagut de decantar sempre damunt la barana. Tot plegat semblava determinat per
turmentar el predicador, i era incomprensible què n’havien de fer, d’aquella trona, si
disposaven de l’altra, gran i ornada amb tant d’art.
K. certament ni s’hauria fixat en aquella trona si dalt no hi hagués hagut una llà ntia penjada,
tal com és costum de posar poc abans d’un sermó . ¿En aquell moment, havien de predicar?
¿Amb l’església buida? K. es va mirar la graonada que se cenyia a la pilastra i pujava fins a la
trona, tan petita que no semblava pas destinada a servir homes, sinó només a ornar la
pilastra. Però sota la trona, i K. va somriure de sorpresa, hi havia realment el sacerdot que
tenia la mà a la barana, preparat a pujar, i es mirava K. El sacerdot va fer un senyal lleu amb
el cap, i K. es va senyar i es va inclinar, cosa que ja hauria hagut de fer abans. El sacerdot es
va donar ell mateix una petita empenta i va pujar trona amunt amb uns passos curts i
rà pids. ¿Realment estava per engegar un sermó ? Potser el sagristà , després de tot, no havia
perdut l’enteniment tant com semblava, i havia fet per maneres d’atiar K. vers el
predicador, mesura que certament era d’allò més necessà ria dins aquella església buida.
Ara, en algun lloc, davant una imatge de Maria, hi havia encara una vella que també hauria
hagut d’acudir. I si hi havia d’haver un sermó , ¿per què no l’introduïen amb l’orgue? Però
l’orgue romania mut i només espurnejava amb feblesa des de la tenebra de la seva gran
alçà ria.
K. va pensar si no convenia que s’allunyés amb tota la pressa possible, perquè si no ho feia
aquell mateix moment no hi havia pas perspectives de poder-ho fer durant el sermó ;
s’hauria de quedar mentre durés, ja es perdia massa temps de despatx; i d’esperar l’italià ja
feia molt de temps que no en tenia cap obligació ; es va mirar el rellotge i eren les onze.
Però , ¿era possible que realment prediquessin? ¿Podia K. tot sol representar la comunitat
sencera? ¿I com hauria anat, si ell fos un foraster que només es volia mirar l’església? Al
fons, no era pas altra cosa. Era una ximpleria de pensar que poguessin fer sermons a les
onze d’un dia feiner, amb un temps esgarrifó s. El sacerdot —que era sense cap dubte un
sacerdot, un jove de cara llisa i fosca— no devia pujar sinó per apagar la llà ntia que havien
encès equivocats.
Però no, el sacerdot va comprovar la llà ntia i fins va roscar per allargar el ble i fer més llum,
i després es va girar a poc a poc de cara a la barana i en va agafar amb les dues mans el
caire cantellut. Es va estar una estona en aquella posició , i mirava tot al voltant sense
bellugar el cap. K. havia anat reculant tot un llarg trajecte, i es va recolzar al primer banc de
l’església. Amb uns ulls incerts va veure per algun lloc, que no va saber determinar
precisament, el sagristà amb l’esquena corbada, que s’aclofava en pau com després d’una
feina enllestida. Quin silenci que regnava llavors, dins la catedral! Però K. l’havia de torbar,
perquè no tenia cap intenció de romandre, i si el deure del sacerdot era de predicar a una
hora determinada sense tenir cap compte de les circumstà ncies, ho podia fer ben bé i
també se’n sortiria sense l’auxili de K., car la presència de K. certament no augmentaria
l’efectivitat de la funció : K. es va posar doncs en marxa, va temptejar el banc amb les puntes
dels peus, va arribar a l’ample passadís central i va caminar-hi sense cap destorb, si bé les
lloses petaven sota el pas més lleuger, i les voltes hi feien un ressò feble però constant, que
es propagava mú ltiple i regular. K. se sentia una mica abandonat allà al mig, quan, potser
observat pel sacerdot, caminava entremig dels bancs buits, i la grandà ria de la catedral li
semblava que atenyia just el límit d’allò que les persones poden encara suportar. Quan va
arribar on abans havia segut, va agafar sense perdre temps l’à lbum que hi havia abandonat
i se’l va endur. Ja deixava la zona dels bancs i s’acostava a l’espai lliure que hi havia d’allà
fins a la porta, quan va sentir per primera vegada la veu del sacerdot. Una veu poderosa i
ensinistrada. Com travessava la catedral, disposada a rebre-la! Però no va ser la comunitat
allò que el sacerdot va invocar. Va ser del tot inequívoc i no hi havia escapador; va cridar:
«Josef K.!».
K. es va aturar i va mirar a terra. De moment encara era lliure, podia encara continuar
endavant i sortir per una de les tres portetes fosques, de fusta, que s’obrien no pas lluny
d’on era. Només significaria que no havia entès la veu, o bé que sí que l’havia entesa però
que no en volia fer cas. Però si es girava ja l’havien enxampat, car voldria dir la confessió
que ho havia entès molt bé, que ell era realment el cridat, i que seguiria. Si el sacerdot
hagués tornat a cridar, K. se n’hauria anat certament, però com que tot continuava callat
per més que K. s’esperava, va acabar girant una mica el cap, perquè volia veure què feia el
sacerdot. S’estava a la trona tranquil com abans, però es veia clarament que havia observat
el gir del cap de K. Hauria estat un pueril joc de la cluca si aleshores K. no s’hagués girat del
tot. Ho va fer, i un senyal del dit del sacerdot el va cridar a acostar-s’hi més. Com que
aleshores tot es podia fer ja obertament, va có rrer cap a la trona —i ho va fer també per
curiositat i per mirar d’abreujar l’incident— amb uns llargs passos voladors. Es va aturar
on hi havia els primers bancs, però al sacerdot li va semblar què la distà ncia encara era
massa grossa, i amb l’índex angulosament avall va assenyalar un indret davant mateix de la
trona. K. va obeir també, i des d’aquell lloc havia de tirar el cap molt enrere per a veure
encara el sacerdot. «Tu ets Josef K.», va dir el sacerdot, i va aixecar de la barana una mà ,
amb un moviment indeterminat. «Sí», va dir K., i va pensar en la franquesa amb què abans
deia el seu nom, mentre que des de feia un cert temps li era un feix, i aleshores li sabien el
nom persones que es trobava per primera vegada: que bonic que era per a un home de no
veure’s conegut fins que ell mateix s’havia presentat! «T’acusen», va dir el sacerdot amb
una veu més baixa que mai. «Sí», va dir K., «ja m’ho han fet saber». «Aleshores, tu ets qui jo
cerco», va dir el sacerdot, «só c el capellà de la presó ». «Ah!», va dir K. «T’he fet venir aquí»,
va dir el capellà , «perquè t’havia de parlar». «No ho sabia», va dir K., «he vingut a mostrar la
catedral a un italià ». «Deixa’t de coses secundà ries», va dir el sacerdot, «¿què hi tens, a la
mà ? ¿É s un llibre de pregà ries?». «No», va respondre K., «és un à lbum de les curiositats de
la ciutat». «Fes-te’l caure de les mans», va dir el sacerdot. K. el va llençar tan violentament
que es va obrir i amb els fulls doblegats va lliscar un bon tros per les lloses. «¿Que no saps
que el teu procés va malament?», va preguntar el sacerdot. «A mi també m’ho sembla», va
dir K., «he fet tots els esforços del mó n, però fins ara sense cap èxit. I encara no tinc el
memorial enllestit». «¿Com t’imagines que acabarà ?», va preguntar el sacerdot. «Abans em
pensava que acabaria bé», va dir K., «però ara jo mateix en desespero sovint. No sé pas com
acabarà . ¿Que ho saps, tu?». «No», va dir el clergue, «però em fa por que s’acabarà
malament. Et consideren culpable. Potser el teu procés no pujarà mai enllà d’un tribunal de
baixa categoria. Però de moment consideren que la teva culpa és demostrada». «Però
culpable no ho só c pas», va dir K., «és un error. ¿I de quina manera podria fer-se, que una
persona fos culpable? Aquí tots som persones, l’una és com l’altra». «Això és veritat», va dir
el sacerdot, «però és com acostumen a parlar els culpables». «¿Que també tens un prejudici
contra mi?», va preguntar K. «No tinc cap prejudici contra tu», va dir el sacerdot. «T’ho
agraeixo», va dir K., «però tots els altres que prenen part al procediment tenen un prejudici
contra mi. Influeixen fins els imparcials. La meva posició es va fent cada vegada més difícil».
«Interpretes malament els fets», va dir el sacerdot, «el judici no arriba tot d’un cop, i el
procediment es transforma progressivament en un judici». «Ah, és així, doncs», va dir K., i
va acotar el cap. «¿Què et proposes de fer immediatament, per al teu cas?», va preguntar el
clergue. «Vull encara cercar ajut», va dir K., i va aixecar el cap per veure com el sacerdot ho
jutjava, «hi ha encara certes possibilitats que no he aprofitat». «Cerques massa ajut
d’altres», va dir el sacerdot desaprovador, «i sobretot amb les dones. ¿Que no veus que no
és el veritable ajut?». «De vegades, i potser moltes vegades, et puc donar la raó », va dir K.,
«però no sempre. Les dones poden molt. Si jo arribés a convèncer algunes dones que conec
de treballar totes juntes a favor meu, podria sortir-me’n. Sobretot amb aquest tribunal, que
si fa no fa es compon només d’aixecafaldilles. Al jutge instructor, mostra-li una dona de
lluny, i per ser-hi a temps és ben capaç de trepitjar la taula del tribunal i l’acusat mateix». El
sacerdot va acotar el cap vers la barana, i aleshores va semblar que començava a oprimir-lo
la volta de la trona. ¿Quin desastre de temps no devia fer fora? Ja no hi havia un dia tèrbol,
hi havia una negra nit. Cap de les vidrieres policromes de la gran finestra no era capaç
d’interrompre ni amb un espurneig la fosca del mur. I precisament llavors el sagristà va
començar a apagar, l’un darrere l’altre, els ciris de l’altar major. «¿Que t’ho has pres
malament?», va preguntar K. al sacerdot. «Potser no saps quina mena de tribunal
serveixes». No va obtenir cap resposta. «T’ho he presentat només tal com jo ho he viscut»,
va dir K. Dalt va continuar el silenci. «No et volia ofendre», va dir K. Llavors, el sacerdot va
llançar un gran crit, avall fins a K.: «I doncs, ¿que no hi veus ni dues passes endavant?».
Havia cridat amb ira, però alhora com qui veu algú que cau i, perquè ell mateix s’espanta,
crida sense cautela i sense voler.
Després, tots dos van callar llargament. Era segur que, dins la fosca que hi havia sota, el
sacerdot no podia pas distingir K. amb precisió , mentre que, amb la llum de la llantieta, K.
veia el sacerdot ben clar. ¿Per què no baixava de la trona? No havia fet cap sermó , sinó
només unes quantes comunicacions a K., i encara, si les observava amb exactitud,
segurament que li farien més dany que no servei. Però K. no posava gens en dubte la bona
intenció del sacerdot, i no li semblava pas impossible que, si baixava, es posessin tots dos
d’acord; no era pas impossible que ell en tragués consells decisius i acceptables, que potser
no li dirien com influir el procés, sinó com deseixir-se’n, com fer-li la volta, com es podia
viure fora del procés. La possibilitat bé devia existir; els darrers temps K. hi havia pensat
sovint. Ara, si el sacerdot coneixia alguna tal possibilitat, qui sap si no la trairia quan algú li
ho supliqués, encara que ell mateix pertanyia al tribunal i encara que, quan K. havia atacat
el tribunal, ell s’havia constret el seu natural de dolça mena i havia llançat aquell gran crit
contra K.
«¿No vols baixar?», va dir K. «No has de fer pas cap sermó . Vine aquí baix, amb mi». «Ara ja
puc venir», va dir el clergue, i potser li sabia greu el seu crit. Mentre despenjava la llà ntia
del ganxo, va dir: «De primer, em calia un allunyament per a parlar amb tu. Si no ho faig
així, em deixo influir amb massa facilitat i oblido qui serveixo».
K. el va esperar al peu de l’escaleta. Mentre baixava, i ja des d’un graó dels més alts, el
sacerdot estenia la mà vers ell. «¿Que tens una mica de temps per a mi?», va preguntar K.
«Tant de temps com et calgui», va dir el sacerdot, i va cedir a K. la llantieta, perquè la
portés. Tampoc de prop no es perdia una certa solemnitat del seu natural. «Em tractes molt
amicalment», va dir K., mentre es passejaven tots dos de tronc, amunt i avall per la fosca
nau lateral. «Ets una excepció d’entre tots els qui pertanyen al tribunal. Et tinc més
confiança que no en tinc en qualsevol altre d’ells, i tants com en conec. A tu et puc parlar
amb franquesa». «No t’enganyis», va dir el sacerdot. «¿On doncs em podria enganyar?», va
preguntar K. «Sobre el tribunal és on t’enganyes», va dir el sacerdot, «i d’aquest engany se’n
parla als llibres d’introducció a la llei. Davant la llei, s’hi està un guarda de la porta. Hi
arriba un home de pagès, i prega al guarda que el deixi entrar dins la llei. Però el guarda diu
que ara no li pot concedir l’entrada. L’home s’hi repensa i pregunta si doncs podrà entrar
més endavant. —É s possible —diu el guarda—, però ara no—. Vist que la porta de la llei és
oberta com sempre i que el guarda s’enretira a un costat, el pagès s’ajup per mirar endins, a
través de la porta. Quan el guarda se n’adona, riu i diu: —Si tanta gana en tens, prova doncs
d’entrar, encara que jo t’ho prohibeixo. Ara, fixa-t’hi bé: tinc força. I só c només el més baix
dels guardes. Però a l’entrada de cada sala hi ha guardes, i cadascun té més força que el
d’abans. Només la vista del tercer, ni jo mateix ja no la puc suportar—. Tals dificultats, el
pagès no se les esperava, i pensa que la llei hauria de ser accessible a tothom i sempre, però
quan ara es mira millor el guarda, amb el seu capot de pells, el gran nas punxegut, la llarga,
prima i negra barba tà rtara, decideix que val més d’esperar-se fins a obtenir el permís per
entrar. El guarda li dó na un tamboret i el deixa seure al costat de la porta. Seu allà dies i
anys. Fa moltes provatures perquè el deixin entrar, i cansa el guarda amb els seus precs. El
guarda se l’escolta sovint i el sotmet a petits interrogatoris, li pregunta coses de la seva
terra i moltes altres, però só n preguntes fetes amb indiferència, com les que fan els grans
senyors, i per concloure li diu sempre que encara no el pot deixar entrar. El pagès, que s’ha
proveït molt bé per al seu viatge, ho esmerça tot, i fins les coses de més de valor, a subornar
el guarda. Ben cert que el guarda ho accepta tot, però diu: —Només t’ho prenc perquè no et
pensis que has omès res—. Durant molts d’anys, el pagès observa el guarda gairebé sense
parar. Oblida els altres guardes, i li sembla que aquest primer és l’ú nica trava per a
l’entrada dins la llei. Els primers anys renega ben fort per la malastrugança, però després,
quan es fa vell, només rondina entre dents. Es torna criatura, i com que amb tants anys de
fixar-se en el guarda li ha arribat a conèixer fins les puces del coll de pells, suplica també a
les puces que l’ajudin i que li mudin la disposició del porter. Ve un dia que la vista se li
afebleix, i no sap si al seu voltant es va fent fosc o si només só n els ulls que l’enganyen. Però
aleshores distingeix dins la fosca una lluor mai apagada, que surt de la porta de la llei. Ja no
viu gaire més temps. Abans de morir, tota l’experiència de tots aquells anys se li aplega dins
el cap per formar una pregunta que encara no ha fet mai al guarda. Li fa un senyal, car ja no
pot ni aixecar el cos, que se li torna ert. El guarda s’ha d’ajupir molt, perquè la diferència de
l’estatura també ha augmentat molt, i no pas a favor del pagès. —¿Què vols que et digui
encara? —li pregunta el guarda—, mai no en tens prou—. —I doncs —diu l’home—, si
tothom vol arribar fins a la llei, ¿com és que tots aquests anys ningú sinó jo no ha demanat
per entrar?— El porter s’adona que el pagès és al punt de la mort, i per tocar-li encara
l’orella que es perd li clama amb una veuarra enorme: —Per aquí ningú més no podia
entrar, perquè aquesta entrada no es destinava sinó a tu. Ara me’n vaig i la tanco—».
«O sigui que el guarda va enganyar el pagès», va dir K. de seguida, tot fascinat per aquell
conte. «No corris massa», va dir el sacerdot, «no acceptis mai cap opinió d’altri sense
examinar-la. Jo t’ho he contat ajustant-me literalment al text de la llei. De cap engany, no
se’n diu res». «Però es veu ben clar», va dir K., «i la interpretació que tu mateix n’has fet de
primer era l’encertada. El guarda no ha donat el missatge redemptor fins que no podia fer
cap servei al pagès». «Abans ningú no li ho ha preguntat», va dir el sacerdot, «i pensa també
que ell només era allà per guardar la porta, i aquest deure l’ha complert». «¿Com pots
creure que ha complert el seu deure?», va preguntar K., «no l’ha complert pas. El seu deure
era potser d’allunyar tots els estranys, però el pagès a qui l’entrada era destinada, aquell
l’hauria hagut de deixar entrar». «No tens prou respecte pel text escrit, i canvies el relat»,
va dir el sacerdot. «Sobre l’entrada dins la llei, el relat conté dos aclariments importants del
guarda, l’un al començament i l’altre al final. L’un passatge diu que ara no li pot concedir
l’entrada, i l’altre diu: aquesta entrada no es destinava sinó a tu. Si entre aquests dos
aclariments hi hagués cap contradicció , aleshores tu tindries raó , i el guarda hauria
enganyat l’home. Però , de contradicció , no n’hi ha cap. Al contrari, el primer aclariment fins
insinua el segon. Gairebé es podria dir que el guarda va traspassar el seu deure, del
moment que va oferir al pagès la perspectiva d’una futura possibilitat d’entrar. Aquell dia
no sembla pas que el seu deure fos sinó de barrar el pas a l’home, i de fet molts exegetes de
l’escriptura s’esbalaeixen que el guarda deixés entendre res més, car sembla que estima
l’exactitud i que vetlla severament per la seva funció . Durant molts anys no deixa el seu
post i no tanca la porta fins que no hi ha res a fer, és plenament conscient de la importà ncia
del seu servei, car diu: tinc força; té respecte pels superiors, car diu: só c només el més baix
dels guardes; no és xerraire, car al llarg de tots els anys només posa, segons que ens és dit,
preguntes fetes amb indiferència; no és venal, car d’un obsequi no en diu sinó : només t’ho
prenc perquè no et pensis que has omès res, i en tot allò que toca el deure no es deixa ni
ablanir ni enfuriar, car es diu que el pagès cansa el guarda amb els seus precs; i finalment la
seva mateixa fesomia indica un carà cter pedant, amb el gran nas punxegut i la llarga, prima
i negra barba tà rtara. ¿Pot mai cap porta tenir cap guarda més complidor? Ara, dins el
guarda s’hi barregen d’altres trets de carà cter, molt favorables a qui demana per entrar, i
que sigui com sigui fan comprensible com ha pogut traspassar una mica enllà del seu deure
quan ha fet aquella al·lusió a una possibilitat futura. Car no es pot negar que és una mica
simple d’esperit, i com a conseqü ència una mica fatu. Si doncs les seves afirmacions que ell
té força i que els altres guardes en tenen més, i que ni ell mateix no pot suportar de
veure’ls, si doncs totes aquestes manifestacions poden ser justes en elles mateixes, hi ha
encara la manera com les fa, i mirades així les manifestacions mostren com la simplicitat i
la presumpció li han enterbolit l’enteniment. A propò sit d’això , els hermeneutes diuen:
entendre justament un cas i agafar una falsa noció del mateix cas só n dues coses que no
s’exclouen pas completament. Al capdavall, però , s’ha de convenir que aquella simplicitat i
aquella presumpció , per més que potser no es manifestin sinó en detalls insignificants, la
veritat és que afebleixen la bona vigilà ncia de l’entrada, que só n esquerdes al carà cter del
guarda. I encara s’hi afegeix que per tirat natural el guarda sembla que és cordial, que no
sempre és del tot l’home de la seva funció . Ja des dels primers moments fa la facècia que
invita el pagès a entrar, encara que expressament manté en vigència la seva prohibició , i
després per exemple no l’allunya, sinó que li dó na, segons que es diu, un tamboret i el deixa
seure al costat de la porta. La paciència amb què, mentre passen tots aquells anys, aguanta
els precs del pagès, els petits interrogatoris, l’acceptació dels presents, la magnanimitat
amb què permet que, al seu davant mateix, l’home renegui ben fort per la malastrugança
que li ha barrat el pas amb aquell guarda, totes aquestes coses permeten d’inferir certs
moviments de compassió . No tots els guardes haurien obrat així. I per acabar, quan el pagès
fa un senyal al guarda, se li ajup encara molt avall, per oferir-li l’ocasió de fer la darrera
pregunta. Només una lleugera impaciència, car el guarda s’adona prou bé que l’altre és al
punt de la mort, s’expressa amb aquelles paraules: mai no en tens prou. Hi ha fins molts
glossadors que van més enllà per aquest camí de la interpretació , i sostenen que aquests
mots, mai no en tens prou, expressen una mena d’admiració cordial, si bé no pas del tot
lliure de condescendència. En tot cas, mirada així, la figura del guarda pren un dibuix molt
distint que tu no creies». «Tu coneixes la histò ria més precisament que no jo, i de fa més
temps», va dir K. Van callar una estona. Després K. va dir: «Així doncs, ¿tu creus que el
pagès no va ser pas enganyat?». «No m’entenguis malament», va dir el sacerdot, «jo només
et presento les opinions que han estat formades sobre el cas. Però no n’has de fer gaire
cabal, de les opinions. L’escriptura és invariable, i sovint les opinions no expressen sinó la
desesperació per aquest fet. Sobre aquell cas, hi ha fins una opinió segons la qual l’enganyat
és el guarda de la porta». «É s una opinió que du molt lluny», va dir K., «¿com es
fonamenta?». «El fonament», va respondre el sacerdot, «parteix de la simplicitat del guarda.
Diuen que no coneix l’interior de la llei, sinó només les quatre passes amunt i avall que ell
ha de recó rrer sempre davant la porta. Les concepcions que ell pugui tenir de l’interior, se
les considera puerils, i se suposa que ell mateix té por d’allò amb què vol fer por al pagès.
Fins en té més por que el pagès, perquè aquest no vol sinó entrar, fins quan ha sentit parlar
dels terribles guardes de les portes de dins, mentre que el guarda no vol pas entrar, o
almenys no se’ns en diu res. D’altres, ben cert, sostenen que ha d’haver estat dins, car
alguna vegada l’havien de prendre al servei de la llei, i això no podia fer-se sinó dins. Però
convé de replicar que segurament també podia ser nomenat guarda de la porta per mitjà
d’una crida des de dins, i que en tot cas no pot mai haver entrat gaire endins, si ja no pot
suportar ni de veure el tercer guarda. I, encara, no se’ns diu mai que durant tots aquells
anys, tret de la remarca sobre el tercer porter, ell hagi referit res de dins. Podrien haver-li-
ho prohibit, però tampoc no ha parlat de cap prohibició . De tot això , se’n dedueix que ell no
sap res ni de l’aspecte ni del valor de res de dins, i que s’hi enganya. Però fins hi ha qui sosté
que també s’enganya quant al pagès, perquè li és subordinat i no ho sap. Que el guarda
tracta el pagès com un subordinat, es veu per moltes coses que encara deus recordar. Però
que en realitat el subordinat és ell, es veu amb una claredat igual, segons l’opinió que ara
t’exposo. En primer lloc, qui és fermat se subordina sempre a qui és lliure. Ara, l’home del
camp és realment lliure, se’n pot anar on vulgui i només l’entrada dins la llei li és privada, i
encara només la hi priva un de sol, el guarda. Si s’asseu al tamboret al costat de la porta i
s’hi passa la vida, ho fa per lliure arbitri, i el text no parla de cap coerció . El guarda, en
canvi, és fermat al seu post per la seva funció , no se’n pot allunyar enfora, i tot sembla
indicar que tampoc no podria entrar dins encara que volgués. I més, que certament és un
servidor de la llei, però que només la serveix per aquella entrada, o sigui que només per
aquell home a qui l’entrada es destina exclusivament. Per aquesta raó també, doncs, li és
subordinat. S’ha de suposar que molts anys, tota una vida d’home en certa manera, no ha
fet sinó un servei buit, car el text diu que hi arriba un home, o sigui algú que ha viscut fins a
una edat madura, i vol dir que el guarda es va haver d’esperar molt abans que el seu fi no
fos complert, i es va haver d’esperar, precisament, tant com ho va voler l’home que va venir
per lliure arbitri. Però també la fi del servei és determinada pel punt de la mort del pagès, i
el guarda li és doncs subordinat fins a la fi. Ara, els glossadors insisteixen sempre que de tot
això el guarda no sembla pas saber-ne res. Però no s’hi troba res d’estrany, car segons
aquesta opinió el guarda és pres encara dins un engany molt més greu, un que toca el seu
servei. Al final del text, parla de l’entrada i diu: ara me’n vaig i la tanco. Però al
començament es diu que la porta de la llei és oberta com sempre, i sempre és doncs oberta,
sempre, cosa que vol dir sense dependre del temps que viurà l’home a qui es destina, i el
guarda no la podrà tancar mai. En aquest punt es divideixen les opinions, quant a saber si el
guarda, amb l’anunci que tancarà la porta, només volia donar una resposta qualsevol, o bé
insistir en la puntualitat amb què compleix els deures, o bé omplir el pagès de remordiment
i de plany al darrer instant. Però molts concorden que el guarda és subordinat a l’altre
home fins per l’abast del seu coneixement, almenys a la fi, car el pagès veu la lluor que surt
de la porta de la llei, mentre que el guarda, donat el seu ofici, segurament que s’està
d’esquena a la porta, i és un fet que no dó na pas cap mostra d’haver observat cap canvi».
«Só n bones raons», va dir K., que s’havia anat repetint a mitja veu certs passatges de
l’explicació del sacerdot. «Só n bones raons, i ara jo també crec que el guarda va enganyat.
Però això no vol dir pas que renuncio a la meva opinió d’abans, perquè totes dues
coincideixen en part. No és decisiu, si el guarda hi veu clar o si és enganyat. Jo dic que el
pagès és enganyat. Si el guarda hi veu clar, se’n podria dubtar, però si el guarda s’enganya,
aleshores el seu engany s’ha de transmetre per força al pagès. Ben cert que el guarda no vol
enganyar, però és tan pobre d’enteniment que de seguida l’haurien d’expulsar del servei.
Has de considerar que l’engany en què està el guarda no li fa cap mal, però que el pagès en
rep mil danys». «Aquí et topes amb una contraopinió », va dir el sacerdot. «Molts, en efecte,
diuen que la histò ria no dó na a ningú cap dret de jutjar el guarda. Com sigui que ens pugui
semblar a nosaltres, ell és tanmateix un servidor de la llei, i pertany doncs a la llei, i és enllà
doncs dels judicis humans. Ni tampoc s’ha de creure pas que el guarda és subordinat al
pagès. El fet de trobar-se fermat pel propi servei, ni que només sigui a l’entrada de la llei, és
incomparablement més alt que no el fet de viure lliure al mó n. El pagès només arriba a la
llei, el guarda ja hi és. La llei mateixa l’ha pres al seu servei, i dubtar de la seva dignitat
voldria dir dubtar de la llei». «Amb aquesta opinió sí que no hi estic d’acord», va dir K.
brandant el cap, «car si l’acceptem hem de creure que és veritat tot allò que el guarda diu.
Però que això no és possible, tu mateix ho has raonat amb tot el detall». «No», va dir el
sacerdot, «no cal pas creure que tot és veritat, només cal creure que tot és necessari».
«Quina opinió més aflictiva!», va dir K., «la mentida se’ns torna l’ordre del mó n».
K. ho va dir en un to de conclusió , però no era pas el seu judici definitiu. Es trobava massa
cansat per a veure en perspectiva totes les conseqü ències de l’apò leg, i aquest el portava,
per línies de pensament que no li eren acostumades, fins a coses irreals, més apropiades
per al dià leg entre funcionaris del tribunal, que no pas per a ell. Aquell conte tan simple
s’havia tornat informe, i ell se’n volia desempallegar. El sacerdot, que llavors mostrava
molta delicadesa de sentiments, ho va consentir i va acollir sense comentaris l’observació
de K., encara que certament no coincidia amb la seva prò pia opinió .
Van caminar una estona callats, i K. s’acostava tant com podia al sacerdot, sense saber per
on anaven. La llà ntia que portava s’havia apagat feia temps. Un moment, davant seu mateix,
l’està tua de plata d’un sant va lluir només amb la lluor de la plata, i de seguida es va tornar
a fondre dins la fosca. Per no dependre del tot del sacerdot, K. li va preguntar: «¿Que som
prop del portal major, ara?». «No», va dir el sacerdot, «en som molt lluny. ¿Que ja te’n vols
anar?». K. no hi havia pensat precisament aleshores, però de seguida va dir: «Sí, és clar que
me n’he d’anar. Só c l’apoderat d’un banc, m’esperen, i només he vingut per ensenyar la
catedral a un estranger amb qui tenim relacions de negocis». «Bé», va dir el sacerdot, i li va
donar la mà , «vés-te’n doncs». «Però és que a les fosques no sé trobar el camí tot sol», va dir
K. «Vés a l’esquerra fins a la paret», va dir el sacerdot, «i després segueix la paret sense
separar-te’n, i trobarà s una sortida». Quan el sacerdot ja s’havia allunyat unes quantes
passes, K. va cridar encara molt fort: «Per favor, espera’t!». «M’espero»; va dir el sacerdot.
«¿Que no vols res més de mi?», va preguntar K. «No», va dir el sacerdot. «Abans eres tan
cordial amb mi», va dir K., «i m’ho has aclarit tot, però ara em deixes anar com si no
volguessis saber res de mi». «Però te n’has d’anar», va dir el sacerdot. «Sí», va dir K.,
«comprèn-ho». «Comprèn tu primer qui só c jo», va dir el sacerdot. «Ets el capellà de la
presó », va dir K., i es va acostar més al sacerdot, car el seu immediat retorn al banc no era
pas tan necessari com ho havia representat, i podia molt bé quedar-se encara. «Vol dir que
pertanyo al tribunal», va dir el sacerdot. «¿Què doncs n’he de voler saber, de tu? El tribunal
no vol saber res de tu. T’agafa quan véns i et deixa anar quan te’n vas».
 FI
El vespre de la vigília del seu trenta-unè aniversari —era pels volts de les nou, l’hora del
silenci pels carrers—, dos senyors van arribar on K. vivia. Amb levites, pà l·lids i grassos,
amb uns copaltes que aparentment no podien perdre la vertical. Van fer una petita
cerimò nia per qui passaria primer la porta del pis, i la mateixa cerimò nia es va repetir,
traduïda a dimensions més vastes, davant la porta de la cambra de K. Sense que la visita li
hagués estat anunciada, K. s’havia vestit també de negre i seia en una butaca vora la porta,
posant-se a poc a poc uns guants nous que se li emmotllaven estretament als dits, en
l’actitud en què esperem uns hostes. Es va posar dret de seguida i es va mirar els senyors
amb curiositat. «¿Só n, doncs, vostès els destinats per a mi?», va preguntar. Els senyors van
fer que sí amb el cap i, amb els copaltes que tenien a la mà , cadascun d’ells va mostrar
l’altre. K. es va confessar que esperava una altra mena de visita. Es va acostar a la finestra i
va mirar una vegada més el carrer fosc. A l’altra banda del carrer, també gairebé totes les
finestres ja eren fosques, i moltes tenien les persianes abaixades. En una finestra
il·luminada, davant per davant mateix, uns infants petits jugaven plegats darrere una reixa
i, encara incapaços de moure’s d’un indret, se cercaven els uns als altres amb les manetes
per palpar-se. «Uns vells actors de mala mort, vet aquí el que m’envien», es va dir K., i va
mirar tot al voltant per convèncer-se’n encara més. «Em volen enllestir a baix preu». K. se’ls
va girar sobtadament i els va preguntar: «¿A quin teatre treballen?». «Teatre?», va
preguntar l’un dels senyors a l’altre, demanant-li consell amb un espasme del racó de la
boca. L’altre feia el posat d’un mut que lluita amb el seu organisme revés. «No estan
preparats perquè els facin preguntes», es va dir K., i va anar a cercar el barret.
A l’escala, aquells senyors ja se li volien penjar l’un a cada banda, però K. els va dir: «Fins
que siguem al carrer, que no estic pas malalt». Però encara no van passar la porta que ja se
li hi van penjar, i d’una manera com K. no havia anat mai amb cap altra persona. Amb les
espatlles estrenyien per darrere les d’ell, i en comptes de plegar els braços els feien servir
per a cargolar-los al volt dels de K. tan llargs com eren, i per sota estrenyien les mans de K.
amb una engrapada professional, entrenada, irresistible. K. caminava tot dret entremig
d’ells dos, i entre tots tres formaven una unitat tan gran que, si n’haguessin fet caure un, els
haurien haguts de fer caure tots tres. Era una unitat com només sembla que la pugui formar
la matèria sense vida.
Sota els fanals, K. provava sovint, per molt difícil que fos per culpa d’aquell estrenyiment
comú , de veure els seus acompanyants amb més claredat que no havia estat possible dins la
penombra de la seva cambra. «Potser só n tenors», va pensar, veient-los el greixó s
sotabarba doble. Li va fer fà stic de mirar com duien les cares netes. Es veia literalment la
mà que les havia rentades, que se’ls havia ficat per les comissures dels ulls, que els havia
fregat el llavi superior, que els havia gratat les arrugues del sotabarba.
Quan K. es va fixar en allò , es va aturar, i els altres, doncs, es van aturar també. Eren a la
vora d’una plaça oberta, despoblada, ornada amb jardineria. «Per què só n precisament
vostès qui han estat tramesos!», va cridar més que no va preguntar. Pel que semblava, els
dos senyors no sabien pas què respondre, i s’esperaven deixant penjar el braç lliure, com
infermers quan el malalt vol reposar. «No aniré més endavant», va dir K. per fer una
provatura. Als altres, llavors no els calia pas respondre, i n’hi havia prou que no afluixessin
la grapa i que provessin d’alçar K. i d’endur-se’l, però K. s’hi va resistir. «Després ja no em
caldrà disposar de gaire força, l’esmerçaré tota ara», va pensar. Es va recordar de les
mosques, i de com s’arrenquen les potetes quan proven de fugir del paper envescat.
«Aquests senyors tindran molta feina».
Aleshores, davant ells, pujant fins a la plaça per una escaleta que venia d’un carreró molt
enfonsat, va aparèixer la senyoreta Bü rstner. No era pas segur que fos ella, si bé la
semblança era molt gran. Però K. tampoc no tenia pas cap interès a saber si era
decididament la senyoreta Bü rstner. Només que la futilitat de la seva prò pia resistència se
li va fer conscient de seguida. No hi havia res d’heroic si es resistia, si posava destorbs a
aquells senyors, si defensant-se provava de fruir encara la darrera aparença de la vida. Es
va posar a caminar, i de l’alegria que va donar als dos senyors, una part se li’n va
encomanar a ell mateix. Li deixaven aleshores determinar la direcció per on anirien, i ell la
determinava seguint el camí que la senyoreta havia seguit davant seu, no pas perquè s’hi
volgués ajuntar, no pas perquè la volgués veure tant de temps com podria, sinó simplement
per no oblidar l’avís que ella representava per a ell. «L’ú nica cosa que ara puc fer», es va dir,
i la uniformitat de les passes seves amb les passes dels altres dos confirmava el seu
pensament, «l’ú nica cosa que ara puc fer és conservar fins a la fi l’enteniment que
discerneix amb calma. Sempre he volgut grapejar el mó n amb vint mans alhora, i encara
amb una finalitat injustificable. No era just. ¿I he de demostrar ara que ni tan solament un
procés d’un any no m’ha pogut ensenyar res? ¿Me n’he d’anar com un curt de gambals?
¿M’han de poder dir que al començament del procés el volia acabar, i que ara que s’acaba el
vull tornar a començar? No vull que diguin això . Estic agraït que per a seguir aquest camí
m’hagin donat la companyia d’aquests senyors muts i sense enteniment, i que m’hagin
deixat al meu cà rrec de dir-me les coses necessà ries».
Mentrestant, la senyoreta havia tombat per un carreró transversal, però K. ja se’n podia
estar i es va abandonar als seus acompanyants. Tots tres amb un perfecte acord van
travessar un pont sota la llum de la lluna, i a cada petit moviment que feia K. els altres dos
s’hi conformaven, i, quan va tombar una mica cap a la barana, també ells s’hi van encaminar
amb un canvi franc de front. L’aigua, que lluïa i s’esgarrifava, a la llum de la lluna, es dividia
a banda i banda d’una illeta on, com premudes, s’amuntegaven masses de fullatge d’arbres i
d’arbusts. Entremig, aleshores invisibles, hi passaven camins de grava, amb uns bancs
cò modes on K. s’havia estirat i s’havia ajagut molts estius. «No em volia pas aturar», va dir
als seus acompanyants, avergonyit per l’amabilitat amb què el seguien. Va semblar com si, a
l’esquena de K., l’un d’ells fes a l’altre un lleuger retret per l’atur equivocat, i després van
continuar endavant.
Van passar per uns quants carrerons que s’enfilaven fent molt de pendent, i de tant en tant
trobaven policies que s’estaven immò bils o que passaven. L’un, amb un bigoti espès i amb
la mà posada al pom del sabre, es va acostar intencionadament en aquell grup que no
deixava d’ésser suspecte. Els dos senyors es van aturar, el policia ja semblava que obria la
boca, però K. va tirar endavant amb energia i va fer seguir els altres dos. Tot sovint es
girava amb cautela per si el policia no els seguia, però al moment que una cantonada els va
separar del policia, K. va arrencar a có rrer, i encara que esbufegaven molt els dos senyors
van haver de có rrer també.
Així van arribar ben aviat enfora de la ciutat, que per aquella direcció s’ajuntava amb els
camps gairebé sense transició . Una petita pedrera, deserta i abandonada, era prop d’una
casa encara del tot urbana. Allà es van aturar els dos senyors, fos que l’indret hagués estat
des de bon principi la destinació , fos que es trobessin massa rebentats per a có rrer més.
Aleshores van deixar anar K., i ell es va esperar mut. Els altres dos es van treure els copaltes
i, mentre examinaven la pedrera, es van eixugar amb el mocador de butxaca la suor del
front. Pertot arreu s’estenia el clar de lluna, amb la seva naturalitat i el seu repò s, que no
han estat concedits a cap altra mena de llum.
Després d’un intercanvi de cortesies sobre qui havia d’executar les tasques vinents —
semblava que els dos senyors havien rebut la comanda indivisament—, l’un d’ells es va
acostar a K. i li va treure la jaqueta, l’armilla i finalment la camisa. K, es va estremir sense
voler, i aleshores el senyor li va donar a l’esquena un lleuger cop de mà tranquil·litzador.
Després va plegar les peces de roba amb molta cura, com si fossin coses que encara havien
de fer servei, si bé potser no immediatament. Per no exposar K. sense moviment a l’aire de
la nit, que no deixava de refrescar, el va agafar per sota el braç i es van passejar una mica
amunt i avall, mentre l’altre senyor cercava per la pedrera un indret convenient. Quan el va
trobar va fer un senyal, i el que era amb K. l’hi va menar. Era prop del penya-segat, i a terra
hi havia un roc desprès. Els dos senyors van ajeure K. per terra, el van repenjar al roc i li
van encaixar el cap al pla de dalt del mateix roc. Encara que s’esforçaven molt a treballar
bé, i encara que ell presentava tota la docilitat, la posició de K. era molt forçada i molt
increïble. Per això , l’un senyor va pregar a l’altre que per una estona li deixés a ell tot sol
l’acomodament de K., però les coses no van pas anar millor. Finalment van deixar K. en una
posició que no era ni tan solament la millor de totes les que havien assolit. Llavors l’un
d’ells es va descordar la levita, i d’una beina que li penjava d’un cinturó al voltant de
l’armilla va treure un ganivet de carnisser, llarg i estret i esmolat per dos fils, el va alçar
amunt i en va comprovar el tall a la llum. Altre cop van començar les cerimò nies
repugnants, l’un va donar el ganivet a l’altre per damunt de K., l’altre l’hi va tornar també
per damunt de K. Aleshores K. va comprendre amb tota la claredat que el seu deure hauria
estat d’agafar ell mateix el ganivet, mentre li planava pel damunt passant de l’una mà a
l’altra, i d’enfonsar-se’l. Però no ho va fer, i només va girar el coll encara lliure i va mirar al
voltant. No era del tot capaç de fer un bon paper i de descansar els funcionaris de tota la
feina, però la responsabilitat d’aquell darrer mancament la tenia qui li havia pres la resta de
la força que li hauria calgut. Els ulls se li van clavar en el darrer pis de la casa que hi havia
prop de la pedrera. Com s’expandeix una flama, s’hi van obrir de bat a bat els finestrons
d’una finestra, i una persona, feble i prima pel fet de ser tan lluny i tan amunt, es va
decantar molt endavant tota brusca, i va estirar els braços més endavant encara. ¿Qui era?
¿Un amic? ¿Una bona persona? ¿Algú que es compadia? ¿Algú que volia ajudar? ¿Era un de
sol? ¿Eren tots plegats? ¿Hi havia encara cap ajut? ¿Hi havia encara cap objecció que havien
oblidat de fer? É s clar que n’hi havia. La lò gica és certament incommovible, però a un home
que vol viure no li oposa cap resistència. ¿On era el jutge que ell no havia vist mai? ¿On era
el tribunal suprem fins al qual no havia arribat mai? Va aixecar la mà i va separar tots cinc
dits.
Però ja les mans de l’un dels senyors eren a la gola de K., mentre que l’altre li clavava el
ganivet molt fondament dins el cor i el feia girar allà dins dues vegades. Amb els ulls que se
li desfeien K. va veure encara com els dos senyors, molt prop de la seva cara, amb la galta
de l’un tocant la de l’altre, observaven la decisió . «Com un gos!», va dir, i era com si la
vergonya li hagués de sobreviure.
 APÈNDIX
UN SOMNI
Josef K. va somniar:
Feia un dia molt bo i K. va sortir a passejar. Però encara no havia fet quatre passes que ja es
va trobar dins el cementiri. Hi havia camins que serpejaven d’una manera molt artificial i
molt poc prà ctica, però ell lliscava damunt un d’aquells camins com per una aigua que se
l’enduia, amb un balanceig inalterable. Ja de lluny va remarcar el turonet d’una tomba
recent, davant la qual es volia aturar. Aquell tú mul el fascinava gairebé, i li semblava que no
s’hi podia acostar prou de pressa. Però moltes vegades ni tan solament veia el tú mul, car
l’hi amagaven unes banderes que es cargolaven i que espetegaven les unes contra les altres
amb molta força; no es veien els banderers, però feia l’efecte que allà hi regnava una gran
jubilació .
Mentre encara tenia els ulls fixats a la llunyania, de sobte va veure aquell mateix tú mul a la
vora del camí, allà per on ell passava, i ja quasi l’havia deixat enrere. Va saltar de pressa cap
a l’herba. Però com que el camí continuava esmunyint-se veloç sota el peu que saltava, va
perdre l’equilibri i va caure de genollons, davant mateix del tú mul. Dos homes s’estaven
darrere la tomba i aixecaven enlaire una pedra tombal; encara no va aparèixer K., que
aquells dos van deixar caure la là pida amb un cop a terra, i s’hi va clavar i fixar amb tota
fermesa. De seguida, de darrere un arbust en va sortir un tercer home, i K. va conèixer que
era un artista. Només anava vestit amb uns pantalons i amb una camisa mal cordada, amb
una boina de vellut al cap, i a la mà hi portava un llapis ordinari amb el qual, mentre
s’acostava, ja dibuixava figures a l’aire.
Amb aquell llapis mateix es va posar a treballar la pedra; la là pida era molt alta i no li calia
pas ajupir-se, però sí que s’havia de decantar endavant, perquè el tú mul, que no volia
trepitjar, el separava de la pedra. S’estava doncs de puntetes i amb la mà esquerra es
repenjava a la cara de la là pida. Grà cies a una manera d’operar particularment traçuda,
arribava a traçar lletres daurades amb aquell llapis ordinari. Va escriure: «Aquí reposa…».
Cada lletra era pura i bella, incisa profundament, i d’or perfecte. Però , un cop escrits aquells
dos mots, es va girar enrere i va mirar K. Molt encuriosit pel progrés de la inscripció , K. no
va fer a penes cap cas de l’home, i no es mirava sinó la pedra. De fet, l’home es va posar a
reprendre la inscripció , però no podia continuar endavant, hi havia alguna nosa, i va deixar
penjar el llapis i es va girar altre cop a mirar-se K. Llavors K. també es va mirar l’artista i va
veure que es trobava molt perplex, però no hauria pogut dir per quina causa. Tota
l’animació d’abans havia desaparegut. El mateix K. se’n va trobar perplex; van bescanviar
mirades esmaperdudes; hi havia algun odió s malentès que ningú no podia resoldre. En
mala hora, llavors es va posar a tocar una campaneta de la capella del cementiri, però
l’artista va gesticular amb la mà alçada i la campana va callar. Uns quants instants després
hi va tornar, però molt baixet, i es va interrompre, de seguida sense que calgués exigir-ho;
era com si només hagués volgut assajar el seu propi so. K. se sentia inconsolable davant la
malastrugança de l’artista, i es va posar a plorar i va sanglotar llargament dins les mans
amb què es premia la cara. L’artista es va esperar fins que va veure K. una mica calmat, i
després, com que no trobava cap altra sortida, es va decidir a tornar a escriure. La primera
ratlleta que va fer va representar per a K. una salvació , però es veia clar que l’artista només
se n’havia sortit lluitant contra la més extremada resistència; i el traç no tenia ja tanta
bellesa com abans, semblava sobretot que mancava l’or, i la ratlla s’arrossegava pà l·lida i
incerta, però la lletra es tornava molt grossa. Era una J, i ja faltava poc per a acabar-la, quan
l’artista va donar un cop de peu al tú mul amb tanta força que la terra va volar molt amunt,
tot al voltant. Per fi K. el va entendre, i ja no hi era a temps a dissuadir-lo amb precs. Amb
tots deu dits, K. va cavar la terra, que ben poca resistència oferia; tot semblava preparat;
només per l’aparença havien aixecat una prima crosta de terra, i sota s’hi obria, amb les
parets en pendent, un gran clot dins el qual K. es va enfonsar, mentre un corrent suau el
girava perquè caigués d’esquena. Però mentre ell, a sota, dreçant encara el cap tant com
podia, era ja xuclat per la fondà ria impenetrable, a dalt el seu nom s’alzinava, ornat amb
opulència, damunt la pedra.
Encantat amb aquell espectacle, es va despertar.
CAP A CASA D’ELSA
Un dia, quan era a punt de sortir del despatx, K. va ser cridat al telèfon i se li va exigir que
comparegués de seguida a l’oficina del tribunal. El van prevenir contra la desobediència.
Les seves inaudites remarques en el sentit que els interrogatoris eren inú tils, que no
donaven cap resultat ni en podien donar mai cap, que no hi acudiria mai més, que no faria
cap cas de les citacions per escrit o per telèfon i que engegaria els missatgers escales avall
—totes aquelles remarques havien estat protocol·litzades i li havien fet ja molt de mal. ¿Per
què doncs no es volia conformar? ¿É s que tothom no es fatigava, sense cap consideració del
temps i de les despeses, a posar ordre dins el seu cas tan complicat? ¿É s que ell volia fer
nosa per mera tossuderia, i provocar les mesures violentes que fins aquell moment li
havien estat estalviades? La citació d’aquell dia era una provatura ú ltima. Ell podia fer el
que volia, però havia de pensar que l’alt tribunal no es podia deixar burlar així com així.
Ara, K. havia anunciat a Elsa la seva visita per aquell mateix vespre, i només per aquesta raó
ja no podia comparèixer al tribunal; li donava una alegria de poder justificar d’aquella
manera la seva manca de compareixença, si bé naturalment mai no faria cap ú s d’aquella
justificació , i el més probable era que tampoc no hauria pas acudit davant el tribunal,
encara que per aquell vespre no hagués tingut ni la mínima obligació d’altra banda. Fos
com fos, se sentia amb una plena consciència del seu bon dret quan va preguntar per
telèfon què passaria si no es presentava. «Sabrem on trobar-lo», va ser la resposta. «¿I
rebré cap cà stig, si no m’he presentat voluntà riament?», va preguntar K., i somreia esperant
què sentiria. «No», va ser la resposta. «Esplèndid», va dir K., «i doncs ¿quin motiu podria
haver-hi, que m’induís a obrar en conseqü ència de la citació d’avui?». «No és costum que
ningú exciti contra ell mateix els mitjans del poder del tribunal», va dir la veu que s’anava
afeblint i finalment es va apagar. Mentre s’allunyava de l’aparell, K. va pensar: això sí que és
imprudent, que ningú no ho faci, car al capdavall hem de provar de conèixer els mitjans del
poder.
Sense vacil·lar, es va fer portar cap a casa d’Elsa. Cò modament repapat en un angle del
cotxe, amb les mans a les butxaques de l’abric —perquè començava a refrescar—, es
mirava els carrers animats. Amb una certa satisfacció pensava que el tribunal, si realment
celebrava una sessió , topava amb dificultats no pas petites, i tot per culpa d’ell. No s’havia
pronunciat definidament quant a si compareixeria o no; el jutge s’esperava doncs, potser
fins i tot hi havia tota una assemblea esperant-se, i, per a la mà xima decepció de la galeria,
K. fó ra l’ú nic a no aparèixer. No desviat pel tribunal, ell anava en cotxe allà on volia anar. Es
va sentir un instant incert si, per distracció , no hauria pas donat al cotxer l’adreça del
tribunal, i li va donar a crits l’adreça d’Elsa; el cotxer va assentir a caparrades, perquè no li
n’havien donada cap altra. Des d’aquell moment, K. va anar oblidant cada vegada més el
tribunal, i els pensaments dels afers del banc el van començar a omplir del tot, com als
temps passats.
PARTENÇA
Un dia de sobte, dinant, se li va acudir que tenia ganes de visitar la seva mare. Eren les
acaballes de la primavera, i les del tercer any d’ençà que no l’havia vista. Quan es van
separar, la mare l’havia pregat que anés a passar amb ella tots els aniversaris, els d’ell, i no
tan solament ell de primer havia superat molts obstacles a fi d’accedir a aquell prec, sinó
que encara li havia promès d’anar-hi cada any, però ja en feia dos que no complia la
promesa. Aquell dia doncs va decidir de no esperar fins al seu aniversari, encara que només
hi mancaven un parell de setmanes, sinó de partir de seguida. Certament, es deia que no hi
havia cap motiu especial per a anar-hi precisament aleshores; tot el contrari, les noves que
ell rebia regularment cada dos mesos d’un cosí que era comerciant a la vila on vivia la mare,
i que administrava els diners que ella rebia de K., eren més tranquil·litzadores que mai. Ben
segur que la seva mare anava perdent la vista, però allò K., previngut pel metge, s’ho
esperava des de feia anys, i a l’inrevés l’estat de salut general havia millorat, i moltes xacres
de la vellesa havien retrocedit en comptes d’augmentar, o en tot cas ella no es planyia tant.
Segons el parer del cosí, allò podia ser un resultat del fet que els darrers anys —i quan la
visitava K. ja n’havia remarcat, gairebé amb repugnà ncia, uns indicis lleugers— ella s’havia
tornat desmesuradament beata. El cosí, en una carta, descrivia molt plà sticament com
aquella vella, que abans només s’arrossegava amb molts treballs, ara caminava tota
lleugera repenjant-se-li al braç, quan els diumenges el cosí la duia a l’església. I, el cosí, K.
bé se l’havia de creure, perquè en general era un home poruc i més aviat exagerava les
males noves que no pas les bones.
Però fos com fos, aquella vegada K. s’havia decidit a fer el viatge. Els darrers temps,
juntament amb altres trets poc satisfactoris, havia hagut de constatar que en ell hi havia
una certa pietat de si mateix, un quasi irresistible balanç a deixar-se anar a tots els seus
desigs. Ara, en aquell cas un tal vici servia almenys un fi de bé.
Va guaitar per la finestra mentre provava d’organitzar-se una mica els pensaments, i
després va fer desparar la taula i va trametre l’ordenança a casa de la senyora Grubach per
anunciar el seu viatge i perquè li portés la cartera de mà on la senyora Grubach podia ficar
els objectes que ella mateixa jutgés necessaris. Va cridar el senyor Kü hne i li va donar
algunes instruccions comercials per al temps que ell seria fora, i aquell dia gairebé no es va
irritar si el senyor Kü hne, amb una grosseria que ja se li havia tornat costum, s’escoltava les
instruccions amb la cara girada de costat, com si ell sabés molt bé què li tocava de fer i
només per cerimò nia tolerés aquell dictat d’instruccions. Finalment, K. es va presentar
davant el director. Quan li va demanar dos dies de llicència per anar a veure la seva mare, el
director va preguntar naturalment si la mare no estava pas malalta. «No», va dir K., sense
cap altra explicació . S’estava dret al mig del despatx, amb les mans a l’esquena. Amb el front
corrugat, reflexionava. ¿No hauria pas precipitat massa els preparatius del viatge? ¿No
hauria valgut més quedar-se? ¿Què hi anava a fer? ¿Se’n volia anar per sentimentalisme? ¿I,
per sentimentalisme potser, deixar-se perdre alguna cosa d’important allà mateix, una
ocasió d’intervenir, com se’n podien presentar cada dia i cada hora, aleshores que el procés
havia reposat en aparença des de feia setmanes, i es pot dir que no n’havia rebut cap
informació ? I bé podria ser que la seva aparició esverés la vella, cosa que ell naturalment no
es proposava pas, però que podia molt bé esdevenir-se contra la seva voluntat, perquè
aquells temps moltes coses s’esdevenien contra la seva voluntat. I finalment, la seva mare
no manifestava cap desig de veure’l. Abans, a les cartes del cosí es repetien regularment les
invitacions urgents de la mare, però feia temps que no n’hi havia cap. Era doncs cosa clara
que no hi anava per amor de la mare. Però si hi anava amb alguna esperança pel compte
d’ell mateix, era un ximple perfecte, i tot s’acabaria amb una desesperació que seria el sou
adequat a la seva ximpleria. Però com si tots aquells dubtes no fossin els seus propis, sinó
que d’altres persones provessin d’insinuar-los-hi, se’n va literalment despertar i va
romandre decidit a partir. Mentrestant el director, per casualitat o, cosa més probable, per
una particular delicadesa envers K., s’havia decantat a llegir un diari, però finalment va
alçar els ulls, es va aixecar per estrènyer la mà de K. i li va desitjar un bon viatge sense fer-li
cap altra pregunta.
Després K., passejant-se amunt i avall pel seu despatx, es va haver d’esperar encara que
tornés l’ordenança, va allunyar sense gairebé obrir la boca el vice-director que va entrar
més d’una vegada a informar-se del motiu del viatge, i quan finalment va tenir la cartera va
fer via escales avall, cap al cotxe que ja li havien encarregat. Quan baixava les escales, al
capdamunt hi va aparèixer encara al darrer instant l’empleat Kullich, portant a la mà una
carta començada per a la qual era evident que volia demanar indicacions a K. I si bé K. li va
fer amb la mà un senyal que no el destorbés, tota la bestiesa que hi havia dins aquell
caparrot ros va entendre malament el senyal, i l’home es va precipitar darrere K., agitant el
paper i corrent amb uns salts on li anava el perill de la vida. K. s’hi va irritar tant que, quan
Kullich el va aconseguir a l’escalinata exterior, li va prendre la carta de la mà i la hi va
estripar. Ja dins el cotxe, K. es va girar, i Kullich, que segurament ni havia arribat a capir el
seu error, s’estava encara al mateix indret i mirava com el cotxe s’allunyava, mentre que al
seu costat el porter es treia la gorra i saludava amb una inclinació reverent. K. era doncs
encara un dels empleats superiors del banc, i si ell mateix hagués volgut negar-ho, el porter
l’hauria rebatut. I la seva mare, per molt que tothom li ho corregís, es creia que era el
director del banc, i això des de ja feia anys. En l’estima de la vella, ell no baixaria, per molts
altres danys que la seva reputació hagués ja sofert. Potser era un bon senyal, si just abans
de la partença ell s’havia convençut que, tractant precisament amb un empleat que tenia
lligams amb el tribunal, encara li podia prendre una carta i esquinçar-la sense que les mans
li’n cremessin. [Però allò que més li hauria agradat de fer, tanmateix no ho havia pogut fer:
clavar dos bons cops de puny a les galtes blanques i rodones de Kullich. D’altra banda, és
evidentment una bona cosa que no ho pugui fer, perquè K. odia Kullich i no pas solament
Kullich, sinó també Rabensteiner i Kaminer. Ell es pensa que els ha odiats de sempre, que si
bé no s’hi havia fixat fins que li van aparèixer a la cambra de la senyoreta Bü rstner, el seu
odi és tanmateix més antic. I els darrers temps K. sofreix gairebé d’aquest odi, perquè no el
pot satisfer: és tan difícil d’arribar fins tan avall, ara só n els empleats més baixos, tots tres
del tot infraestimables, i no avançaran pas si no és per la pressió de molts anys de servei, i
encara més a poc a poc que ningú . É s doncs si fa no fa impossible de posar-los obstacles que
els barrin el pas: cap obstacle posat per la mà d’altri no pot ser tan gros com la bestiesa de
Kullich, la dropada de Rabensteiner i la llefiscosa servilitat de Kaminer. L’ú nic que es
podria emprendre contra ells fó ra d’ocasionar-los el comiat, i fó ra molt fà cil; amb quatre
paraules de K. davant el director n’hi hauria prou, però fins a això K. no gosa arribar-hi.
Potser ho faria si el vice-director, que obertament o d’amagat prefereix tota cosa odiada per
K., s’hagués de posar a favor d’aquells tres, però és notable que en aquell cas el vice-
director fa una excepció , i allò que vol K. ho vol ell.]
EL FISCAL
No obstant tota la coneixença de les persones i l’experiència del mó n guanyades per K.
grà cies al seu llarg període de treball al banc, aquella tertú lia de què formava part
regularment li semblava encara mereixedora d’una extraordinà ria consideració , i mai no es
negava a si mateix que per ell era un gran honor de pertà nyer a una tal societat. Es
componia quasi exclusivament de jutges, de fiscals i d’advocats, i també hi eren tolerats uns
quants funcionaris molt joves i passants d’advocat, però s’asseien tot al capdavall de la
taula i només podien barrejar-se en les discussions quan se’ls feien preguntes expresses.
Aquestes preguntes, però , no tenien generalment cap altre fi sinó de divertir la reunió , i
sobretot el fiscal Hasterer, que era habitualment el veí de K., era molt aficionat a avergonyir
els joves per aquell procediment. Quan aplanava al mig de la taula una manarra molt
peluda i es girava cap a la punta d’avall, tothom parava de seguida l’orella. I quan un dels
d’allà baix es feia cà rrec d’una pregunta però ni sabia desxifrar-la, o bé es mirava
pensarosament la seva cervesa, o bé en comptes de parlar no feia sinó bellugar les barres i
remugar, o bé —i això era ben bé el pitjor— amb un irreprimible flux de barboteig
defensava un parer fals o indocumentat, aleshores els senyors vells es remenaven
somrients a la cadira, i semblava que la vida començava aleshores a fer-se’ls simpà tica. Les
converses realment serioses i professionals, se les reservaven per a ells.
K. havia estat introduït en aquella societat per un advocat, l’assessor jurídic del banc.
Durant una temporada, K. havia hagut de sostenir llargues entrevistes amb aquell advocat,
al banc mateix, fins molt tard els vespres, i mig insensiblement s’havia produït que anessin
tots dos a sopar plegats amb la tertú lia de l’advocat, i que havia trobat agradable aquell
cercle. S’hi feia només amb senyors erudits, considerats, poderosos en certs aspectes,
l’entreteniment dels quals consistia a provar de resoldre qü estions difícils, tocant només de
molt lluny la vida ordinà ria, i hi posaven tota l’aplicació . Si bé ell mateix, com és natural, hi
podia intervenir ben poc, li era, però , una ocasió d’aprendre moltes coses que tard o d’hora
podien portar-li avantatges al banc, i podia encara lligar relacions personals amb el mó n
judicial, que sempre só n ú tils. Recíprocament, també aquell cercle semblava mirar-lo amb
simpatia. Aviat se li va reconèixer que era un entès en matèries comercials, i el seu parer en
aquest ordre valia —si bé sempre posant-hi un toc d’ironia— com a veritat inatacable. No
era rar si dos senyors que jutjaven diversament una qü estió de dret comercial sol·licitaven
de K. una opinió sobre els fets de base, i després el nom de K. retornava dins totes les
rèpliques i contrarèpliques, i se l’enduien fins a les més abstractes especulacions, quan K. ja
feia temps que no els podia seguir. De tota manera, se li aclarien progressivament moltes
coses, sobretot perquè el fiscal Hasterer li feia costat com un bon conseller, i se li obria com
un amic personal. Fins, sovint, K. l’acompanyava de nits quan retiraven. Però li va caldre
molt de temps abans no es va poder acostumar a caminar braç a braç amb aquell home
gegantí, que l’hauria pogut amagar dins la seva capa sense que ningú se n’adonés.
Amb el temps, però , el tracte d’ells dos es va constituir de manera que s’havien esborrat
totes les diferències de cultura, de carrera, d’edat. Es tractaven com si haguessin anat de
tronc tota la vida, i si a moments podia semblar, mirat de fora, que hi havia una relació de
superioritat a favor de l’un d’ells, no era pas de Hasterer, sinó de K., donat que les seves
experiències prà ctiques s’acreditaven usualment al capdavall, car havien estat adquirides
amb un contacte tan immediat com mai no és possible d’obtenir-lo des de darrere una taula
de tribunal.
Naturalment, d’aquella amistat se’n va adonar ben aviat tothom de la tertú lia, i mig es va
oblidar qui havia portat K. dins el cercle. Era en tot cas Hasterer qui li feia d’escut, i si algú
hagués posat en dubte el dret de K. a seure allí, sempre hauria pogut apel·lar a Hasterer
amb tota la justificació . I com a resultat, K. es va trobar en una posició especialment
privilegiada, car Hasterer era tan considerat com temut. La força i l’agilitat de la seva
intel·ligència jurídica eren certament molt admirables, però en aquest ordre molts altres
senyors pujaven tan amunt o més, mentre que ningú no li arribava enlloc, quant a la
ferocitat amb què defensava el seu parer. K. tenia la impressió que Hasterer, quan no podia
convèncer el seu adversari, almenys l’havia d’omplir de por, i n’hi havia molts que ja es
fonien davant el seu índex erecte. En moments d’aquells semblava com si l’adversari perdés
de vista que es trobava dins un cercle de bons coneguts i de col·legues, que després de tot
només es tractava de qü estions teò riques, i que en realitat no li podia passar res; però en
tot cas callava, i ben coratjó s era ja qui brandava el cap. Era una visió penosa, quan
l’adversari seia lluny, i Hasterer s’adonava que a través de la distà ncia no es podia obtenir
cap unanimitat, i per exemple s’enretirava del davant el plat ple de menjar, i s’aixecava a
poc a poc per anar a la recerca de l’home mateix. Els qui eren prop decantaven llavors els
caps enrere, per mirar-li la cara. En tot cas una discò rdia d’aquella envergadura sortia
només amb una relativa raresa, i sobretot es pot dir que no era capaç d’excitar-se sinó
sobre qü estions jurídiques, i més que res sobre les que tocaven processos que ell mateix
havia portat o portava. Si no es tractava de qü estions d’aquestes, era cordial i tranquil, el
seu riure s’encomanava, i l’objecte de la seva passió era menjar i beure. Fins es podia donar
el cas que no escoltés la conversa general, que es girés a K. i li posés la mà al respatller de la
cadira, li fes preguntes a mitja veu sobre el banc i després parlés ell mateix del seu propi
treball o contés coses de les seves coneixences femenines, les quals li donaven tanta feina
com els tribunals o no gaire menys. Amb ningú més del cercle no el veien parlar d’aquella
manera, i de fet van ser moltes les vegades que, quan volien adreçar algun prec a Hasterer
—usualment es tractava d’arranjar una reconciliació amb algun col·lega—, acudien de
primer a K. i sol·licitaven la seva mediació , que ell sempre aportava de grat i amb facilitat.
En general, i sense provar mai per exemple de fer valer la seva relació amb Hasterer, ell era
molt cortès i modest amb tothom, i una cosa més important encara que la cortesia i la
modèstia és que sabia distingir molt bé els esglaonaments jerà rquics entre tots aquells
senyors, i tractava cadascú d’acord amb el seu rang. El mateix Hasterer l’instruïa
constantment en aquell ordre, i eren els ú nics preceptes que Hasterer no violava mai, ni en
la discussió més agitada. Era la raó per què, els joves del capdavall de la taula que no tenien
encara prà cticament cap rang, només els interpel·lava generalment, com si no fossin
individus sinó un terrò s pastat ben dens. I justament eren aquells joves qui li retien els més
grans honors, i quan pels volts de les onze s’aixecava per anar-se’n a casa, de seguida n’hi
havia un que l’ajudava a posar-se el pesat abric, i un altre que amb una gran reverència li
obria la porta, i naturalment l’aguantava oberta encara quan K. deixava la sala darrere
Hasterer.
Mentre que els primers temps K. acompanyava Hasterer un tros del camí, o fins Hasterer
acompanyava K., més endavant aquells vespres acostumaven a acabar que Hasterer
pregava K. d’entrar a casa seva i de passar-hi encara una estona. De fet, s’estaven una bona
hora asseguts amb les copes d’aiguardent i els cigars. Hasterer es va aviciar tant a aquelles
vesprades, que no hi va voler renunciar ni unes quantes setmanes que va tenir vivint a casa
seva una dona anomenada Helene. Era una dona grassa tirant a vella, amb una pell grogosa
i uns cabells negres que se li cargolaven enganxats al front. K. de primer només la veia al
llit, on jeia tota impú dica, llegia algun plec d’alguna inacabable novel·la, i no s’amoïnava
gens per la conversa dels senyors. Només quan es feia tard començava a estirar-se,
badallava, i si no podia cridar l’atenció de cap altra manera tirava a Hasterer un fascicle de
novel·la. El fiscal s’aixecava somrient, i K. s’acomiadava. Però més endavant, quan Hasterer
se’n va començar a cansar, Helene trasbalsava del tot les reunions. Esperava sempre
completament vestida l’arribada dels senyors, i generalment amb un vestit que ella es devia
creure que era una preciositat i que li esqueia d’allò més, però que en realitat era un vestit
de ball passat de moda i sobrecarregat, i desagradable sobretot per unes quantes franges
de llargs serrells que el penjollejaven com a ornament. L’aspecte precís d’aquell vestit, K. no
el va arribar mai a conèixer, perquè es negava en certa manera a mirar-se’l, i seia hores i
hores amb els ulls mig abaixats, mentre que ella anava tota remenadora per la cambra o se
li asseia prop, i al final, quan la seva posició era cada dia més insostenible, la pobra dona
provava de fer més cas de K. per fer tornar Hasterer geló s. Era per necessitat i no per
maldat si es decantava damunt la taula i ensenyava l’esquena nua, rodona i grassa, i
acostava la cara a la de K. volent obligar-lo a mirar-se-la. Només en va treure que de llavors
endavant K. refusés les invitacions de Hasterer; i quan al cap d’un temps va tornar a la casa,
Helene havia desaparegut definitivament; K. ho va acceptar com una cosa sobreentesa.
Aquell vespre van estar plegats més temps que mai, Hasterer va incitar als brindis de
fraternització solemne, i tornant-se’n a casa. K, se sentia gairebé una mica balb de tant de
fumar i de beure.
L’endemà al matí mateix, el director del banc, en el curs d’una entrevista d’afers, va
remarcar que el vespre abans li havia semblat de veure K. Si no s’havia enganyat, K. anava
de bracet amb el fiscal Hasterer. El director semblava trobar-ho tan notable, que fins —i la
cosa per altra banda lligava bé amb la seva precisió de sempre— va anomenar l’església
vora la façana lateral de la qual, molt prop de la font, s’havia produït l’encontre. Si hagués
volgut descriure un miratge, no s’hauria pogut expressar de cap altra manera. K. li va
explicar que el fiscal i ell eren amics i que el vespre abans havien passat en efecte vora
aquella església. El director va somriure atò nit i va invitar K. a asseure’s. Era un d’aquells
instants pels quals K. tant s’estimava el director, instants en què aquell home feble, malalt,
tossidor, aclaparat per un treball ple de responsabilitats, deixava traspuntar una certa cura
del benestar de K. i del seu avenir, cura que per altra banda, seguint l’estil d’altres empleats
que havien obtingut senyals d’una cosa semblant, sempre es podia jutjar que era freda i
exterior, i en definitiva només un bon mitjà a fi de lligar-se per anys un empleat de valor,
grà cies al sacrifici d’un parell de minuts. Fos com fos, en aquells instants K. se sotmetia del
tot al director. I potser el director parlava amb K. una mica diferent que no amb els altres,
és a dir que per exemple no oblidava pas la seva posició superior a fi de posar-se al nivell
mateix de K. —allò ho feia més aviat regularment en l’ordinari tracte d’afers—, sinó que
llavors, al contrari, semblava oblidar la posició de K., i li parlava com si fos un nen o un
jovenet ignorant que sol·licitava una primera col·locació , i que per algun motiu
incomprensible atreia la benevolència del director. K. no hauria mai tolerat que ningú més
li parlés d’aquella manera, ni que ho fes el mateix director, si no li hagués semblat que la
sol·licitud del director era veritable, o si la possibilitat almenys d’una sol·licitud com la que
es manifestava en aquells instants no l’hagués encantat del tot. K. reconeixia la seva feblesa;
potser el fonament era que en aquell sentit hi havia en ell realment una mica d’infantil,
perquè no havia conegut la cura del seu propi pare, mort molt jove, i se n’havia anat molt
aviat de casa i més aviat havia rebutjat que no pas sol·licitat la tendresa de la seva mare,
que encara vivia mig cega allà en aquella inalterable vileta i la qual feia dos anys que no
havia anat a veure.
«D’aquesta amistat, jo no en sabia res», va dir el director, i només un lleu somriure cordial
mitigava la severitat d’aquestes paraules.
LA CASA
Sense de moment lligar-hi cap intenció precisa, K. havia provat en diverses ocasions de
saber on residia el departament judicial d’on havia sortit la primera denú ncia contra ell. No
hi va trobar cap dificultat quan Titorelli, i Wolfahrt igualment, li van donar l’adreça precisa
a la primera pregunta. Després, Titorelli es va explanar amb el somriure que reservava per
acollir els plans secrets i no sotmesos al seu beneplà cit, i va afirmar que precisament aquell
departament no tenia cap mena d’importà ncia, que només donava sortida a les coses que li
eren encomanades, i que era només l’ò rgan més extern del gran servei de les acusacions,
naturalment inassequible per als acusats. Si doncs algú desitjava res del servei de les
acusacions —i és clar que, de desigs, sempre se’n tenien molts, però no sempre era prudent
d’expressar-los—, llavors era possible d’adreçar-se a aquell departament subordinat, però
allò no portaria mai fins al servei de les acusacions prò piament dit ni hi faria mai arribar
cap desig.
K. ja coneixia la manera de ser del pintor, i no el va contradir, doncs, ni va demanar cap més
informació , i només va assentir i va prendre nota d’allò que li havien dit. Una vegada més,
tal com ocorria sovint els darrers temps, li va semblar que Titorelli, quant a turmentar un
home, podia donar lliçons al mateix advocat. La diferència era només que, davant Titorelli,
K. no es trobava tan lliurat, i que si volia se l’hauria pogut espolsar sense contemplacions, i
encara que Titorelli era molt comunicatiu i fins xerraire, encara que abans ho era més que
llavors, i finalment que per la seva banda K. també tenia molta traça a turmentar Titorelli.
I ho va fer en aquell punt. Parlava sovint d’aquella casa en un to com si en portés alguna
entre mans d’amagat de Titorelli, com si hagués lligat relacions amb aquell departament
però encara no haguessin progressat prou per a poder-les deixar conèixer sense perill, i si
Titorelli mirava de treure-li detalls més de prop, K. tombava de sobte i no en tornava a
parlar fins passat molt de temps. Aquests petits èxits l’omplien d’alegria, i li semblava que
ja coneixia molt millor aquella gent que rodaven pels volts del tribunal, que ara hi podia
jugar, que gairebé ja s’hi havia ficat dins, i que almenys per instants es feia seva la millor
perspectiva que ells tenien pel fet d’estar-se com qui diu enfilats al primer graó del
tribunal. ¿I què comptava, si finalment ell havia de perdre la seva posició allà baix on era?
Potser hi hauria alguna possibilitat de salvació pujant a esmunyir-se entremig d’aquella
gent, que si, pel poc poder que tenien o per altres raons, no l’havien pogut ajudar en el seu
procés, potser el podrien llavors acceptar i amagar, i fins, si ell ho planejava tot prou bé i ho
executava amb prou de secret, no es podrien mai negar a defensar-lo d’aquella forma, no
pas en particular Titorelli, de qui ell s’havia convertit en conegut íntim i benefactor.
D’aquestes esperances i d’altres de semblants, K. no se’n nodria pas cada dia; en general era
encara capaç de fer distincions precises, i es guardava de perdre de vista cap dificultat o de
voler-se-la saltar, però moltes vegades —la majoria eren estats d’esgotament total, els
vespres en acabar la feina— es consolava amb els més ínfims, i encara equívocs, incidents
del dia. Usualment s’ajeia llavors al canapè del seu despatx —ja no sabia deixar el despatx
sense reposar una hora ajagut al canapè—, i en el seu pensament cabdellava observació
darrere observació . No es limitava puntualment a les persones connectades amb el
tribunal, sinó que en el mig son tothom se li barrejava, oblidava la immensa tasca del
tribunal, li semblava que era l’ú nic acusat i que tots els altres maniobraven plegats com
funcionaris i juristes pels passadissos d’un palau de justícia, i fins els més beneits acotaven
el cap amb la barra damunt el pit, arrufant els llavis i amb la mirada fixa de la meditació
més responsable. Sempre apareixien, en un grup compacte, els llogaters de la senyora
Grubach, i s’estaven plegats amb els caps a tocar-se i els musells oberts; com un cor
acusador. Hi havia molts desconeguts entremig d’ells, car des de feia temps K. havia deixat
del tot de fer cas de la dispesa. Justament a causa d’aquells molts desconeguts l’inquietava
de barrejar-se amb el grup, però ho havia de fer sovint quan hi volia trobar la senyoreta
Bü rstner. Donava per exemple una mirada pel grup, i de sobte li lluïen dos ulls
completament desconeguts i el retenien. No trobava llavors la senyoreta Bü rstner, però
quan, per evitar tot error, la tornava a cercar, la trobava just al mig del grup, amb els braços
a les espatlles de dos senyors, un a cada costat. La cosa no l’impressionava ni gens ni mica,
sobretot perquè aquella visió no tenia pas res de nou, i no era sinó l’inesborrable record
d’una foto de platja que una vegada va veure a la cambra de la senyoreta Bü rstner. Però
tanmateix la visió allunyava K. del grup, i encara que s’hi tornava a acostar moltes vegades,
d’aleshores endavant travessava a llargues passes tot l’edifici del tribunal, de llarg a llarg i
d’ample a ample. Sabia totes les dreceres de pertot arreu, i uns corredors perduts que no
havia vist mai li semblaven tan coneguts com si hi hagués viscut tota la vida. Els detalls se li
marcaven al cervell repetidament, amb una precisió dolorosa: un estranger per exemple es
passejava per un vestíbul i anava vestit com un torero, amb la cintura que semblava tallada
amb un ganivet, la jaqueteta molt curta i rígida era de puntes de coixí fetes amb un fil groc i
gruixut, i l’home, sense ni per un moment interrompre el seu passeig, es deixava mirar
incessantment per K. atò nit. Tot ajupit, K. li va fer el tomb i se’l mirava amb els ulls clavats
enlaire. Es va aprendre de memò ria tots els dibuixos de les puntes, tots els serrells
esfilagarsats, tots els remenaments de la jaqueteta, i no se n’atipava mai. O, més ben dit, ja
feia molt de temps que se n’havia atipat, o més ben dit encara, hauria volgut no haver-ho
vist mai, però no se’n podia deixar. «Quines carnavalades que ens ofereix l’estranger!», va
pensar, i va alçar encara més els ulls. I va continuar en seguiment d’aquell home fins que es
va tombar damunt el canapè i va prémer la cara sobre el cuir.
[En aquella forma va jeure molt de temps i aleshores va reposar realment. É s veritat que
encara meditava, però a les fosques i sense destorb. Li agradava sobretot de pensar en
Titorelli. Titorelli seia en una cadira, i K. se li agenollava al davant, li acariciava els braços i
el regalava de mil maneres. Titorelli sabia on K. volia anar a parar, però feia com si no ho
sabés, i així el turmentava una mica. Però K. per la seva banda sabia que finalment s’ho faria
venir bé tot, perquè Titorelli era un home frívol i fà cil de guanyar, sense cap estricte sentit
del deure, i era incomprensible que el tribunal s’hagués compromès amb aquell home. I K.
ho va veure clar: aleshores, si mai, era possible la irrupció . No es va deixar desviar pel
somriure obscè de Titorelli, un somriure que adreçava al buit tot tirant el cap enrere, i va
insistir en la seva sú plica i va anar pujant fins a acariciar les galtes de Titorelli. No
s’esforçava pas massa, era quasi indolent, ho allargava per augmentar el plaer, estava segur
de l’èxit. Que n’era, de simple, de guanyar el tribunal per astú cia! Com si obeís una llei de la
natura, al final Titorelli es va decantar envers ell, un cordial i lent tancament d’ulls va
significar que estava disposat a accedir a la sú plica, i va cercar amb la mà la de K. i la hi va
estrènyer amb fermesa. K. es va incorporar, i naturalment el seu à nim era una mica
solemne, però Titorelli no va tolerar cap més solemnitat, i va cenyir K. i se’l va endur
corrents. De seguida van ser a l’edifici del tribunal i van fer via per les escales, però no tan
solament escales amunt, sinó amunt i avall, sense cap despesa d’esforç, lleugers com un bot
lleuger damunt l’aigua. I precisament quan K. s’observava els peus i arribava a la conclusió
que aquella forma de moviment, tan rica de bellesa, no podia ja pertà nyer a la baixa forma
de vida que havia portat fins aquell dia, precisament aleshores, damunt el seu cap acotat, es
va produir la conversió . La llum, que fins aquell moment havia baixat de darrere, va mudar
i de sobte es va precipitar com un corrent enlluernador, venint de davant. K. va alçar els
ulls, i Titorelli li va fer un senyal d’assentiment i el va girar en rodó . Una vegada més es va
trobar K. al corredor del tribunal, però tot era més calmat i més simple. No hi havia cap
detall que fascinés, K. ho va registrar tot amb una mirada, i es va deseixir de Titorelli i va
seguir el seu camí. K. portava aquell dia un vestit nou, llarg i fosc, que feia de bon portar
perquè era tan calent i tan pesant. Ell sabia què li havia passat, però n’era tan feliç que
encara no s’ho volia reconèixer. En un tombant del corredor, en una paret del qual s’obrien
grans finestrals, va trobar amuntegats els seus vestits d’abans, la jaqueta negra, els
pantalons amb les rígides ratlles, i estesa per damunt de tot la camisa amb les mà nigues
tremoloses.]
LLUITA AMB EL VICE-DIRECTOR
Un matí, K. es va sentir molt més fresc i amb més resistència que els altres dies. En el
tribunal, no hi pensava gaire, però quan se li n’acudia la idea li semblava que tota aquella
immensa, impenetrable organització podria ser aferrada amb facilitat per algun agafador,
naturalment amagat i que caldria trobar temptejant a les fosques, i podria ser arrencada i
aixafada. El seu estat poc usual fins va induir K. a invitar el vice-director al seu despatx, a fi
de discutir certa qü estió d’afers que ja feia temps que portava pressa. Sempre, en ocasions
com aquella, el vice-director feia com si la seva relació amb K. no s’hagués alterat ni gens ni
mica en els darrers mesos. Arribava tranquil, com als vells temps de la competència
permanent amb K., n’escoltava tranquil les explicacions, mostrava el seu interès amb
petites observacions fetes amb confiança i fins amb companyonia, i només desorientava K.
perquè —i ni en allò no s’hi podia veure cap intenció — no es deixava distreure per res de
l’afer principal en debat, literalment fins a la rel del seu ésser era només receptivitat per
aquell afer, mentre que els pensaments de K., posat davant aquell model de compliment del
deure, de seguida se li escampaven pertot arreu i l’obligaven a deixar la decisió ,
prà cticament sense cap resistència, a les mans del vice-director. Una vegada, les coses van
anar tan malament que a la fi K. no es va adonar sinó que el vice-director s’aixecava de
sobte i se’n tornava al seu despatx sense dir res. K. no sabia què havia passat: podia molt bé
ser que l’entrevista s’hagués conclò s en bona forma, però podia també ser molt bé que el
director l’hagués interromput perquè sense adonar-se’n K. l’havia ofès, o bé perquè havia
dit bestieses, o perquè el vice-director no tenia cap dubte que K. no s’escoltava res i
pensava en altres coses. Fins era possible que una proposta ridícula hagués sortit de K. o
que el vice-director la hi hagués arrencada, i que feia via per aprofitar-la en perjudici de K.
La veritat és que mai no es va tornar a dir res d’aquella ocasió : K. no se’n volia recordar i el
vice-director no es va obrir, i de moment no se’n va manifestar cap conseqü ència visible.
L’important és que l’incident no havia pas espantat K.: encara no se’n presentava una
ocasió convenient i no se sentia una mica en forma, ja corria a la porta del vice-director per
ficar-se-li al despatx o per invitar-lo al seu. Ja no era pas l’hora d’amagar-se’n, tal com havia
fet abans. Ni tampoc esperava ja un èxit immediat i decisiu, que d’una vegada per sempre
l’alliberaria de totes les preocupacions i restauraria la passada relació amb el vice-director.
K. veia clar que no podia afluixar: si es feia enrere, tal com potser exigien els fets, hi havia el
perill que potser mai més no pogués tornar endavant. Al vice-director, no se li podia deixar
creure que havia enllestit K., no havia de seure al seu despatx tranquil amb aquella creença,
calia intranquil·litzar-lo. Tan sovint com fos possible s’havia d’adonar que K. vivia i que,
com tot ésser que viu, un bon dia podia sorprendre amb capacitats noves, per molt que
aleshores semblés inofensiu. Moltes vegades, es deia K., certament, que amb aquells
mètodes no lluitava sinó pel seu honor, perquè, de profit, no li’n podia pas fer gens si, en la
seva feblesa, sempre es tornava a oposar al vice-director, li enrobustia el sentiment de la
seva força i li donava la possibilitat de fer observacions i de prendre les seves mesures
ajustant-les exactament a les condicions de cada instant. Però K. no era de cap manera
capaç de canviar de conducta; sofria il·lusions, molt sovint creia definidament que
precisament aleshores li convenia de mesurar-se amb el vice-director sense cap reserva.
Les experiències més tristes no el desenganyaven: allò de què no s’havia sortit amb deu
provatures, es creia que ho podria assolir amb l’onzena, bé que tot havia transcorregut
sempre, amb uniformitat perfecta, en desfavor seu. Quan, esgotat després d’un d’aquells
encontres, es retirava suant i amb el cap buidat, no comprenia si era l’esperança o la
desesperació allò que l’havia empès cap al vice-director, però la vegada segü ent tornava a
ser només amb una esperança inequívoca que feia via cap a la porta del vice-director.
Igualment la tenia aquell dia. El vice-director va entrar de seguida, però es va aturar prop
de la porta, es va eixugar les ulleres de pinça seguint un costum que havia agafat
darrerament, i amb tota l’atenció va examinar primerament K., i després, per no ocupar-se
de K. amb massa impertinència, també tota la cambra. Semblava com si aprofités l’ocasió
per a posar a prova la seva vista. K. va aguantar la mirada, fins va somriure una mica i va
invitar el vice-director a seure. Ell mateix es va deixar caure a la seva cadira, la va acostar al
vice-director tant com va poder, va agafar de seguida de la taula els papers que li calien i va
començar el seu informe. El vice-director semblava al començament com si no escoltés
gaire. El pla de l’escriptori de K. era voltat per una balustradeta de fusta tallada. Tot
l’escriptori era molt ben treballat, i també la balustrada estava ben fixada a la fusta. Però el
vice-director va fer com si just aleshores hagués descobert un indret balder, i a fi de posar-
hi remei va fer la provatura d’empènyer la balustrada amb tota la força del seu índex. K. va
voler interrompre el seu informe en vista d’aquelles activitats, però el vice-director no ho
va consentir perquè, segons que va explicar, ho sentia i ho entenia tot molt bé. Mentre K.,
però , no podia treure cap comentari sobre l’objecte de l’entrevista, va semblar que la
baraneta requeria mesures especials, car el vice-director es va treure el ganivet de butxaca,
va agafar el regle de K. perquè fes més alçaprem, i va provar d’aixecar la balustrada, potser
a fi de poder-la després enfonsar més endins. K. havia introduït al seu informe un
suggeriment nou del tot, del qual es prometia que faria molt d’efecte damunt el vice-
director, i quan va arribar al punt d’aquell suggeriment, no va poder aturar la lectura, de
tant com el seu propi treball l’absorbia, o més aviat de tant com el feia content, la
consciència, més poc freqü ent com més passava el temps, que ell significava encara alguna
cosa dins el banc, i que els seus pensaments eren prou forts per a justificar-lo. Potser
aquella manera de defensar-se era justament la millor, i no tan solament al banc, sinó
també en el procés, molt millor potser que cap altra defensa que havia ja intentat o que
projectava. Amb la precipitació del seu discurs, K. no havia tingut temps per a dissuadir
expressament el vice-director del feineig amb la balustrada, i només dues o tres vegades,
mentre llegia, havia passat la mà que tenia lliure per la balustrada, com amb un gest
tranquil·litzador, amb l’objecte, potser sense adonar-se’n ell mateix precisament, de
mostrar al vice-director que la balustrada no tenia cap defecte i que, fins si se n’hi pogués
trobar algun, de moment escoltar era més important i fins més decent que tots els
milloraments. Però al vice-director, tal com passa sovint amb homes plens de vitalitat però
només intel·lectualment actius, aquell treball artesà li havia xuclat tot el zel, i un tros de la
balustrada era ja aixecat, i només es tractava de tornar a encaixar les columnetes dins els
forats corresponents. Era molt més difícil que tot el que havia precedit. El vice-director es
va haver d’aixecar de la cadira i va haver de prémer la balustrada amb totes dues mans.
Però les columnetes no volien entrar, per més força que s’hi posés. K., durant la lectura, que
de vegades també barrejava amb comentaris lliures, no s’havia adonat sinó vagament que
el vice-director es posava dret. Si bé a penes perdia mai del tot de vista l’ocupació
secundà ria del vice-director, havia de totes maneres suposat que el moviment del vice-
director podia tenir alguna mena de relació amb el seu informe, i, per tant, es va aixecar
també, i amb la punta del dit posada sota una xifra, va allargar un paper cap al vice-
director. Però , mentrestant, el vice-director havia descobert que no n’hi havia pas prou amb
la pressió de les mans, i aviat es va decidir i va carregar tot el seu pes damunt la balustrada.
El fet és que allò va donar resultat i que les columnetes van entrar grinyolant dins els
forats, però ho van fer massa de pressa i una columneta es va posar torta i va trencar en un
indret el llistonet de damunt. «Fusta dolenta», va dir el vice-director, irritat.
DESPERTAR [2]

Algú em va dir —i ara no arribo a recordar qui era— que al capdavall és ben estrany si
quan ens despertem ho trobem tot, en general si més no, intacte al mateix indret, tot tal
com anit era. Dins el son i dins el somni, al capdavall, ens hem trobat almenys aparentment
dins un estat essencialment distint de la vetlla, i cal, segons que aquell home deia amb
molta raó , una infinita presència d’esperit, o més aviat una infinita força de contraatac, per
a, com qui diu, al primer obrir d’ulls aferrar-ho tot al mateix indret on el vespre abans ho
hem deixat anar. Cosa per què l’instant del despertar és l’instant més arriscat del dia, i
l’home deia que si l’hem dominat sense veure’ns de cap manera arrossegats lluny del
nostre indret, podem anar tot el dia tranquils.
FRANZ KAFKA (Praga, 1883 - Viena, 1924) fou un escriptor d’origen jueu en llengua alemanya.
La seva narrativa desassossegadora i simbò lica, escrita en alemany, va anticipar l’opressió i
l’angoixa del segle XX. La seva influència ha fet que el terme «kafkià » s’apliqui a situacions
socials angoixants grotesques.
La seva obra és una de les més influents de la literatura universal de l’ú ltim segle, malgrat
no ser gaire extensa: va ser autor de tres novel·les (El procés del 1925, El castell del 1926 i
Amèrica del 1927), dues novel·les curtes, La metamorfosi (1915) i La colònia penitenciària
(1914), i un cert nombre de parà boles i relats breus. A més, va deixar una abundant
correspondència i escrits autobiogrà fics, la major part publicats pò stumament.
Notes
[1]
No pas Director General dels ferrocarrils espanyols, segons repeteixen els biò grafs de
Kafka. Dec el detall a una enquesta amablement empresa per la Sra. María Luisa Gefaell de
Vivanco, que ha aclarit també que Alfred Lö wy devia haver emigrat primerament a França,
perquè tenia la nacionalitat francesa, i que cap al final de la seva vida es va fer catò lic. Però
la informació poc satisfactò ria és que sembla que l’oncle Alfred va viure els darrers anys en
un hotel, cosa que prà cticament fa miques la remota esperança que en alguna golfa de
Madrid hi hagués un paquet de cartes de Franz Kafka. <<
 Variant del primer capítol, quan Josef K. explica a l’inspector per què no l’ha sorprès de
[2]

trobar-se arrestat. <<