Els Monuments Men

Carla Aloy
Arnau Haz
Astrid Jarque
1r de Batxillerat A
Problemàtiques socials
Concepción Chillón Domínguez
 Índex

1. Introducció………………………………………………………………….... Pàg. 2

2. Context històric i els objectius de Hitler en la Segona Guerra Mundial……... Pàg. 3

3. Els Monuments Men abans de la Segona Guerra Mundial…………………... Pàg. 5

4. Els espolis i la missió dels Monuments Men durant la Segona Guerra

Mundial………………………………………………………………………. Pàg. 14

5. Els Monuments Men després de la Segona Guerra Mundial……………….... Pàg. 29

6. Els Monuments Men en l’actualitat……………………………………..…… Pàg. 32

7. Conclusió…………………………………………………………………..… Pàg. 33

8. Bibliografia ………………………………………………………………….. Pàg. 34

1. Tots

2. Arnau

3. Astrid (Informació extreta del llibre)

4. Carla (Informació extreta del llibre)

5. Arnau

6. Arnau

7. Carla i Astrid

8. Tots

1
1. Introducció

Hem escollit aquest tema perquè creiem que l’art és la base de la cultura i una part
fonamental de la història. A la Segona Guerra Mundial amb el massiu espoli nazi, part
d’aquesta cultura va quedar greument perjudicada, i volem visibilitzar el sacrifici de les
valentes persones que van estar disposades a donar la seva vida pel patrimoni cultural, és a
dir, els Monuments Men.

D’altra banda, també volem provar la hipòtesi de si els Monuments Men van tenir un paper
transcendental la guerra, assolint l’objectiu de trobar resposta al perquè van ser importants.

Per aconseguir respondre les qüestions mencionades anteriorment durem a terme una
exhaustiva recerca dels conceptes relacionats amb l’espoli produït a la Segona Guerra
Mundial i la repercussió dels Monuments Men en aquest fet històric tan transcendental. La
informació trobada a partir de fonts primàries i secundàries serà minuciosament posada en
comú i degudament contrastada per assegurar-nos la seva fiabilitat. Seguidament, farem una
lectura dels conceptes cercats i redactarem el nostre treball intentant assolir l’objectiu
mencionat anteriorment.

2
2. Context històric i els objectius de Hitler en la Segona Guerra Mundial

Ens situem a principis de maig de 1938, 18 anys després que Hitler comencés a ascendir en el
poder polític, unint-se al Partit Obrer Alemany1 i, posteriorment, canviant el nom a Partit
Nacionalsocialista Obrer Alemany2 .

Aquest any, Adolf Hitler també va realitzar un dels seus primers viatges fora d’Alemanya i
Àustria, a l’Estat Italià. Allà es va reunir amb el seu aliat, Benito Mussolini, i va apreciar el
monumentalisme i fragància imperial de Roma. Roma era el que Hitler volia per la capital
alemanya i va despertar en el Führer la idea de crear un Reigh.

Des de 1936, Hitler planejava juntament amb, Albert Speer, un pla de reestructuració i
reconstrucció a escala monumental per Berlín. Ell volia que amb el pas dels segles, els
edificis de la capital es convertissin en elegants ruïnes que immortalitzessin el tercer Reigh.

De jove, Hitler somiava en convertir-se en un artista i arquitecte. Aquest somni va quedar

frustrat quan el comitè d’experts jueus, van rebutjar la seva sol·licitud d’ingrés en l'Acadèmia
de Belles Arts de Viena. Això va portar al fet que Hitler arribés a la conclusió que ell no
havia nascut per crear, sinó per a reconstruir, mitjançant l’expurgació per després
recompondre. Berlín seria la seva Roma, però un veritable emperador necessitava una
Florència, una ciutat que emanés art, i és que Hitler no només va visitar la capital italiana,
sinó que també va fer una parada la qual va ser el bressol del renaixement.

Florència, va captivar al Führer. Hitler tenia molt clar que necessitava una Florència i que
Linz, la seva ciutat natal, es convertiria en el centre cultural d’Europa

La tarda del 12 de maig de 1938 Àustria es va annexionar a Alemanya. Un dia després, Hitler
va visitar la tomba dels seus pares en Linz, Àustria. Tot seguit, Hitler va començar a
considerar la idea de fer un museu d’art en la ciutat, el Führermuseum, un espai on
emmagatzemaria la seva col·lecció personal. Linz no tindria simplement un museu;
remodelaria el capdavant de la ciutat junt amb el Danubi fins a convertir-lo en un territori
central i cultural. En el centre de tot s'erigiria el Führermuseum.

1
DAP
2
NSDAP

3
Aquest seria el legat artístic de Hitler. Amb aquest, donaria forma i sentit a la purga d’art
“degenerades” dels jueus i dels artistes moderns. Hitler no parava de buscar la perfecció en
molts aspectes, això inclou l’art i l’objectiu de crear una raça ària.

Ara bé, quina mena de mecanismes utilitzaria Hitler per complir aquests objectius? Va
començar, en l’any 1938, amb l’expurgació de l'estament cultural alemany. Havia reescrit les
lleis, privant als jueus de la seva ciutadania, confiscant les seves col·leccions artístiques, i en
general, totes les seves possessions.

Les SS3 tenien llistats de totes les obres i posicions en les quals es trobaven aquelles peces
que Hitler volia pel seu museu. Un cop aconseguides, aquestes s’apilarien en magatzems fins
al dia en què poguessin ser exposades al museu.

Amb l’ajuda d’Albert Speer, Hermann Giesler

i d’altres, el Führermuseum i Linz es
convertirien en una idea factible a partir de la
qual es va idear un pla arquitectònic i una
maqueta a escala.

Per una altra banda, Hitler considerava que només un cert tipus d’art era verdader, tenint una
notable preferència cap a l’estil d’art acadèmic i realista. Aquests corrents artístics,
caracteritzats per la representació objectiva de la realitat, eren totalment diferents de l'art que
Hitler menyspreava, les obres modernistes, especialment les expressionistes i surrealistes. La
seva recerca d’art estava centrada en les obres que considerava arianes. Volia promoure l’art
que més pogués reflectir la ideologia nazi, glorificant la puresa racial.

Un exemple de les obres que Hitler alabava era el retaule de Gant. El maig de 1940, aquesta
obra va presenciar l’assalt i l’ocupació per part de les forces alemanyes. Mentre els soldats

3
Schutzstaffel

4
britànics i francesos fugien cap al nord, tres camions es dirigien al sud portant a bord les
obres més apreciades de l'Estat belga, aquesta sent una d’elles. La intenció era portar-la al
Vaticà, però finalment van portar l’obra en un castell que feia de dipòsit d’art en Pau, en el
sud-oest de França.

Hitler tenia tanta ambició amb el retaule, ja que sis dels

panels laterals, havien pertangut a l’Estat Alemany
abans del 1919. En el Tractat de Versalles, que va posar
fi a la Primera Guerra Mundial, Alemanya es va veure
obligada a retornar aquests panels a Bèlgica, en qualitat
de reparació de guerra. Hitler havia professat un profund
odi al Tractat de Versalles, tant així que el considerava
una humiliació pel poble alemany.

El retaule de Gant representava un doble triomf per Hitler: corregia l'“ofensa” històrica del
Tractat de Versalles i afegia un tresor mundial al Führermuseum de Linz.

En 1940, Hitler, va encarregar un inventari, conegut

després com l’Informe Kümmel que registrava totes
les obres d’art d’Occident que per “dret” pertanyien
a Alemanya. Segons Hitler, totes les obres
arravatades a Alemanya des de l’any 1500 i totes les
obres d’artistes d'ascendència alemanya o austríaca
os d’estil germànic pertanyien al Reigh.

3. Els Monuments Men abans de la Segona Guerra Mundial

Els Monuments Men també anomenats Monuments, Belles Arts i Arxius o MFAA van ser un
grup de més de 350 homes i dones de tretze països diferents amb la missió de preservar la
destrucció de tots els patrimonis culturals europeus.

5
Durant la Segona Guerra Mundial, la creació de l'MFAA no va ser fàcil, ja que els estudiosos
de l’art havien de convèncer a les seves nacions que era primordial salvar la història de la
humanitat.

Els museus dels Estats Units van agafar por en veure el que estava succeint als museus
d’Europa i volien amagar totes les seves obres d’art pels robatoris per part de les forces
d’ocupació alemanyes que volien crear a Alemanya el Führermuseum. George Stout,
conservador de l’art, es va posar en contacte amb Paul Sachs, el director del museu
estatunidenc qui va convèncer a tota la comunitat museística estatunidenca per fer front a
aquesta situació.

Stout va explicar diverses maneres de com preservar l’art en temps de guerra. L’any 1942 va
presentar un fulletó titulat la protecció dels monuments on explicava que haurien d’existir uns
treballadors especials que anessin darrere dels soldats que conquerien territoris per recuperar i
salvaguardar totes aquelles obres d’art importants per a la humanitat que havien patit una
guerra. Amb això, volia cridar l’atenció del govern dels Estats Units.

Veient que el govern dels Estats Units no li feia cas a la seva proposta va contactar amb el
govern de Regne Unit que tampoc el va escoltar. Stout, donant-se per vençut va allistar-se a la
marina de la qual ell era reservista des de la Primera Guerra Mundial. Allà duia a terme
proves amb pintura pel camuflatge d’avions. D’aquesta manera, pensava a oblidar-se d’aquest
tema i concentrar-se en la guerra.

Poc temps després, Stout va rebre un escrit del seu amic William George Constable que era
historiador de l’art. En la seva carta li deia que el coronel James Shoemaker, cap de la divisió
del govern militar estatunidenc tenia molt interès pel seu treball i que volia tota la informació
que hi hagués disponible.

En el moment en el qual es va crear l'MFAA, la comissió Roberts havia encarregat a Paul

Sachs escollir als candidats per a la missió dels Monuments Men. Sachs va decidir que havien
de ser directors de museus. Aquest fet va indignar a Stout. Els directors de museus no estaven
preparats per prestar servei en un territori de guerra.

6
Per a aquesta missió, els comandaments militars van decidir que no admetrien a civils sinó a
militars amb coneixements artístics. Per això van escollir al capità Mason Hammond, el
catedràtic de clàssiques de Harvard al qual va ser enviat a Sicília. En arribar el seu destí no
tenia un llistat de les obres que havia de protegir, ja que des de Nova York no havien fet les
llistes encara. A més a més, no tenia l’ajuda de cap company monument Man, ja que l'únic
que hi havia era Lord Woolley que era britànic i que l’havien destinat a una altra zona.

Poc temps després, Hammond es va adonar que no tenia personal assignat per aquesta missió,
no tenia mitjans de transport, ni mapes ni màquines d’escriure, ni subministraments, ni ràdios
ni tan sols llapis. Com que tampoc tenia ordres va pensar que no hi havia missió.

Els dos fets següents van ocórrer a la 2a Guerra Mundial i van marcar d’una manera crucial la
creació dels Monuments Men.

Per part de la banda anglesa, després d’un fet succeït a Leptis Magna el govern anglès va
autoritzar la creació dels Monuments Men anglesos amb el suport de la comissió Macmillan.

L’any 1940 les tropes britàniques van expulsar a l'exèrcit italià de Cirenaica. En resposta a
això, el 1941 les tropes italianes i alemanyes van contraatacar ocupant Cirenaica. Els italians
van informar que les tropes angleses havien fet malbé totes les ruïnes i estàtues. Havien fet
pintades a les parets i havien robat objectes antics. Els anglesos, en la seva defensa, no van
poder fer res.

El 1943 el tinent coronel sir Robert Eric Mortimer Wheeler de la Real Artillería de l’exèrcit
Nord-africà britànic que també era arqueòleg de professió va arribar a Leptis Magna, unes
immenses ruïnes romanes a l’est de Trípoli. Veient que els seus soldats no mostraven respecte
cap a aquestes ruïnes que formaven part de la història i que podien ferles malbé, amb la fama
que tenien després de Cirenaica, va decidir acudir al responsable de guerra britànica per
explicar-li els fets. Aquest home era sir Charles Leonard Woolley, un arqueòleg de fama
mundial que ara estava en el ministeri de guerra britànic. Es va interessar pel tema i amb
l’ajuda del tinent coronel John Bryan Ward-Perkins destinat a prop de Leptis Magna i que
també era arqueòleg del museu de Londres. Van fer un treball per cuidar totes aquelles obres
d’art fotografiant els danys que havien patit posant vigilància i treballs de reparació a les
ruïnes.

7
Per una altra banda, les tropes estatunidenques del 5è exèrcit van arribar a l’abadia
Montecassino on estaven els alemanys fortificats. Era pràcticament inexpugnable. Els
comandaments aliats es resistien a destruir l'abadia, però cada vegada perdien més homes
intentant conquerir-la. En un comunicat del general Dwight D. Eisenhower quedava prohibit
bombardejar emplaçaments d’important valor històric.

Montecassino era una d’aquestes grans obres de la cultura italiana i cristiana que quedava
protegit sota aquesta ordre. Però Eisenhower també havia escrit algunes excepcions. Una
d’elles deia que si havien d’escollir entre destruir una gran obra d’art o sacrificar als seus
homes sempre es decantarien per la segona opció.

El 15 de febrer de 1944 un bombardeig aeri a gran escala va destruir totalment l’abadia de

Montecassino. Les forces armades estatunidenques ho van atribuir com un gran triomf, però
la resta del món no estava content. Alemanya i Itàlia van utilitzar aquest fet en contra dels
aliats dient que eren uns bàrbars destruint part de la història de la humanitat. D’altra banda, el
cardenal Maglione que parlava en nom del Vaticà va dir que la destrucció de l’abadia era de
gran estupidesa i un gran dany cultural.

Després de destruir l'abadia les tropes aliades es van adonar que no va valer de res, ja que les
tropes alemanyes no estaven dins de l'abadia, sinó a fora. Van haver de passar tres mesos
perquè els aliats aconseguissin conquerir Montecassino.

El 27 de maig de 1944 una setmana després de la conquesta i més de tres mesos després de la
seva destrucció va arribar el primer oficial de Monuments que va visitar la ciutat de Cassino.
Aquest oficial era el major Ernest Dewald que va inspeccionar les ruïnes de l'abadia i va
observar que les estances subterrànies estaven intactes, però tot el que estava a la superfície
havia sigut arrasat. L'església del segle XVII, la biblioteca, la galeria d’art tot havia quedat
destruït. Només va aconseguir salvar algunes cares dels àngels que adornaven les cadires del
Coro.

Finalment, el setembre del 1943 Stotut va ser escollit per formar part de l'MFAA amb un altre
grup d’oficials en el que cap d'ells era director de museus.

8
El gener del 1944 van ser traslladats a la missió dels Monuments Men. L'exèrcit estatunidenc
gràcies a la comissió Roberts i al seu suport per l’expolític Roosevelt va permetre a l’MFAA
que el grup de treballadors especials de George Stout estiguessin en el front durant o
immediatament després del combat. No setmanes ni mesos després com havia ocorregut en
altres ocasions. L'exèrcit també exigia que els conservadors fossin oficials militars. Volien
evitar els errors comesos al nord d’Àfrica i Sicília.

Stout es va adonar que no existia cap declaració formal de la missió. No hi havia cap cadena
de comandament. No sabien quants homes serien necessaris per a la missió. Els oficials
anaven apareixent traslladats sense ordre d’arribada.

Amb els escrits que va publicar Stout l'any 1942 els oficials van confeccionar un manual
general de conservació.

Els Monuments Men que anaven arribant no tenien una formació especifica. Era molt
important crear un inventari de monuments protegits dels diferents països d’Europa. Stout no
tenia clar si tenien un comandament militar per sobre d’ells que els aprovisiones armes,
vehicles, uniformes o provisions. A més a més, Stout havia recomanat a Sachs una plantilla
de setze homes per oficial, però s'estava adonant que ni tan sols hi havia un operatiu de setze
homes per a tota l'MFAA en Europa.

Els homes que havien sigut destinats en la secció de monuments es podien comptar amb els
dits de la mà. Entre ells estava Rorimer, Balfour, Lafarge, Posey, Dixon-Spain, Methuen i
Hammett. Amb sort arribarien a la dotzena. Aquests, estaven viatjant junts en un vaixell cap a
Regne Unit per reunir-se amb els Monuments Men anglesos.

A la seva arribada a la base de Shrivenham l’1 de juliol de 1944 es

van trobar amb l’oficial a càrrec de l’operatiu anglès Geoffrey Webb,
un home alt i prim d’uns 50 anys que era catedràtic de Slade de
Cambridge i un dels estudiosos de l’art més importants de les illes
britàniques. Al seu costat es trobava Lord Methuen que era veterà de
la Primera Guerra Mundial.

9
 El més jove de l'equip britànic era el Major Ronald Edmund Balfour del
1r exèrcit canadenc. Era baixet, d'escàs cabell, solter i d’uns 40 anys.
Era historiador de l’art en King’s College de Cambridge i especialista en
estudis eclesiàstics. A més a més, era l’expert en arxius i manuscrits del
grup i tenia una biblioteca personal de 8000 llibres tots ells de qualitat.
En la base de Shrivenham Stout compartia habitació amb Balfour. Stout
el respectava molt, ja que el considerava un gentleman scholar (cavaller
acadèmic). Balfour no tenia un aspecte guerrer, però desitjava entrar en
combat, ja que havia estat educat a la disciplina militar en
Buckinghamshire.

A la secció estatunidenca estava Marvin Ross, l’antic alumne de Harvard, expert en art
bizantí i el segon al comandament després de Webb, i Ralph Hammett i Bancel LaFarge tots
dos arquitectes i experts en edificacions.

El capità Walker Hancock del 1r Exèrcit estatunidenc tenia 43 anys i havia

nascut a San Luís, Missouri. Va ser el membre més condecorat del grup i
l’escultor famós que va dissenyar la medalla de l'exèrcit de l’aire l'any
1942. Va estudiar a l'acadèmia militar de Virgínia durant la Primera Guerra
Mundial i en finalitzar la guerra va estudiar a la universitat de Washington
i a l'acadèmia de Belles Arts de Pensilvània. També va estudiar en
l'acadèmia americana de Roma i va rebre el prestigiós premi de Roma
l'any 1942. A més a més, va construir una obra monumental anomenada el
gran cavall alat conegut com a Sacrifici en honor dels soldats de la Primera Guerra Mundial i
de la seva ciutat natal, San Luís. S’havia casat amb la seva esposa Saima Natti a la catedral
nacional de Washington unes setmanes abans de marxar a Europa. Era un home de caràcter
positiu i bondadós i fins i tot gaudia menjant el ranxo de l’exèrcit.

Un altre membre del grup era el subtinent James J.Rorimer de la zona de

comunicacions i del 7è Exèrcit estatunidenc. Tenia 39 anys i havia nascut a
Cleveland, Ohio. Va ser un nen prodigi dels museus i va ser nomenat
conservador del museu metropolità d’art de Nova York (Met). Es va
especialitzar en art medieval. Va ser destinat a París on va conèixer a Rose

10
Valland amb la qual va tenir una relació crucial per la recerca dels tresors ocults dels nazis.
Estava casat amb Catherine va tenir una filla que es deia Anne a la qual no va poder veure
durant dos anys. Rorimer era el pol oposat a Hancock, era un home autoritari i ambiciós.
Estava acostumat al competitiu món dels museus. Rorimer no pertanyia a l'MFAA sinó a
assumptes civils, però el comandant Geoffrey Webb el va incloure en l'MFAA perquè era un
estudiós de l'art, parlava francès, coneixia molt bé París i parlava amb fluïdesa l’alemany.
Faria el possible per complir la missió.

També trobàvem al capità Robert Posey del 3r Exèrcit estatunidenc amb

una edat de 40 anys. Va néixer a Morris, Alabama. Es va llicenciar en
arquitectura en la Universitat d'Aubum gràcies a una beca del Cos
d’Instrucció d’Oficials en la Reserva (ROTC). Estava orgullós del 3r
exèrcit per al llegendari comandant George S. Patton Jr. La seva esposa
es deia Alice i el seu fill es deia Dennis. Posey era el outsider del grup,
la major part del temps restava callat i separat dels altres. No destacava
en l’arquitectura. Ningú sabia molt bé com havia arribat a formar part de
l'MFAA, però la seva formació i temperament eren clarament militars, la qual cosa sumada a
la seva especialitat el feien un home ideal per a la unitat. La resta d’oficials de l'MFAA no
sabien molt bé com tractar a Posey, però Stout era més comprensiu perquè tenien molt en
comú. Tots dos venien d’una família humil i d’un tracte tradicional.

Un més del grup va ser el soldat Harry Ettlinger del 7è Exèrcit

estatunidenc. Tenia 18 anys i va néixer en Karlsruhe, Alemanya i va
emigrar a Newark, Nova Jersey. Era jueu alemany i va escapar junt amb
la seva família de la persecució nazi en 1939. Més tard, va ingressar a
l'exèrcit en acabar els estudis secundaris en Newark l'any 1944.

Harry va passar els primers anys de la seva vida a Alemanya quan començava a ser nazi. Era
fill d’una família privilegiada econòmicament i de bona reputació. L'any 1933, quan tenia 7
anys va començar a notar que el nazisme començava a fer distincions entre jueus i no jueus.
Li van prohibir l'entrada a l'associació esportiva local.

A poc a poc els jueus que podien anaven marxant d’Alemanya per por a Hitler, però la
família de Harry continuava allà. Va arribar el moment que en la classe de Harry ja només hi

11
havia ell i un altre nen jueu. A pesar de les circumstàncies adverses, la família de Harry va
quedar exclosa de les lleis de Núremberg de 1935 en les quals als jueus se'ls treia la
nacionalitat alemanya i la major part dels seus drets. Tot això va ser gràcies al fet que el seu
pare era un veterà condecorat de la Primera Guerra Mundial.

Desgraciadament, Harry va ser obligat a asseure a l'última fila a l’escola. Mai va patir abusos
físics però sí els prejudicis dels seus professors. L'any 1937 el van canviar a una escola jueva.
Cada vegada era més fort el boicot que feien als negocis jueus. La família de Harry va anar
perdent l’estabilitat econòmica. La família de Harry tenia pensat fugir cap a Holanda perquè
els estaven discriminant molt, però, malauradament, la petició d’asil va ser denegada.

La situació es va complicar tant que Harry va tenir un accident en bicicleta i l’hospital es va

negar a admetre'l. Els jueus solien anar a la sinagoga perquè allà se sentien segurs. La família
de Harry va sol·licitar permís per emigrar a diversos països, Suïssa, Gran Bretanya, França i
Estats Units. Totes les sol·licituds van ser rebutjades excepte la dels Estats Units.

Abans de marxar havien de celebrar el Bar Mitzvá, la cerimònia que tenien prevista el gener
de 1939, però cada vegada l’anaven avançant perquè volien marxar i la van acabar celebrant
el 24 de setembre de 1938 a la sinagoga de Kronenstrasse. Just abans de marxar, l’avi
Oppenheimer li va mostrar unes quantes peces selectes de la seva col·lecció de gravats que
estava composta gairebé de 2000 gravats.

La família de Harry va arribar el 9 d’octubre de 1938 al port de Nova York. Un mes després,
el 9 de novembre els nazis començaven la croada contra els jueus alemanys. Durant la
Kristallnacht, la nit dels vidres trencats, es van destruir més de 7000 negocis jueus i 200
sinagogues i els barons jueus entre ells l’avi Oppenheimer van ser capturats i ingressats al
camp d’internament de Dachau.

Harry va decidir allistar-se en l'exèrcit estatunidenc perquè tenia la il·lusió de tornar a

Karlsruhe, no només pel que els nazis li van fer al seu avi sinó també per trobar la col·lecció
d’art del seu avi.

12
 Un altre allistat a la missió va ser el capità Walter Huchthausen, Hutch del
9è Exèrcit estatunidenc que va ser una de les últimes incorporacions. Tenia
40 anys i va néixer a Perry, Oklahoma. Hutch era un home atractiu, solter i
d’aspecte juvenil. Professionalment, va ser arquitecte i professor de
disseny de la Universitat de Minnesota.

També es va incorporar el soldat de primera classe Lincoln Kirstein del 3r

Exèrcit estatunidenc que també va ser una de les últimes incorporacions.
Tenia 38 anys i va néixer a Rochester, Nova York. Va ser un empresari
cultural i mecenes. Va ser cofundador del llegendari Ballet de la Ciutat de
Nova York. L'any 1934 havia convençut al gran coreògraf de Balet rus
George Balanchine que emigres als Estats Units i tots dos junts van fundar
l’Escola de Ballet Americana. En l'MFAA feia d’ajudant del capità Robert
Posey.

A la França ocupada pels Alemanys hi havia uns personatges de caràcter no militar i de

nacionalitat Francesa que van ajudar amb la creació d’un llistat de totes aquelles obres
espoliades pels alemanys durant tot el temps de l'ocupació.

Primerament, ens trobàvem a Jacques Jaujard, director de museus

nacionals de França. Tenia 49 anys i va néixer a Asnières-sur-Seine,
França. Era el responsable de la seguretat de les col·leccions d’art de
França durant l’ocupació alemanya de 1940 a 1944. Va ser el cap, el
mentor i el confident de l'altra gran heroïna del món cultural francès,
Rose Valland. Jaujard no era un simple funcionari francès, era una de
les figures més respectades al món museístic de l'Europa occidental.
Encara que fos un buròcrata, si s'havia de tacar les mans, no dubtava a fer-ho. Durant la
Guerra Civil Espanyola Jaujard havia ajudat a evacuar obres del museu del Prado de Madrid.
També va ser el primer a fer un pla d'evacuació dels museus francesos i va guardar algunes
d’elles.

13
 Seguidament, amb Rose Valland que tenia 42 anys i va néixer a
Saint-Étienne-de-Saint-Geoirs, França. Va ser la conservadora temporal del
Jeu de Paume i es va titular en Belles Arts a l'escola de Belles Arts i
d’història de l’art a l'escola del Louvre a la Sorbona. Vivia una vida humil i
treballava com a voluntària en el museu del Jeu de Paume, al costat del
Louvre durant l’ocupació alemanya. Es va guanyar la confiança dels nazis i
sense que ells ho sabessin va espiar les seves activitats durant quatre anys.
Després de l'alliberació de París tota la informació que ella va recopilar sobre les obres d’art
va ser fonamental per trobar-les i classificar-les.

Per últim, però no menys important, el tinent George Stout del 1r i 12è
Exèrcit estatunidenc. Tenia 47 anys. Va néixer a Winterset, Iowa. Estava
casat amb Margie i tenia un fill petit, en Tom. Va ser un dels primers
estatunidencs a comprendre l'amenaça nazi contra el patrimoni cultural
europeu i va pressionar a la comunitat museística i a l'exèrcit per la
creació d’un cos professional de conservació d’obres, l'MFAA.

Stout estava orgullós del seu grup encara que fos reduït. Si hagués estat l'encarregat de triar,
hauria escollit els mateixos homes. Potser no eren conservadors de l’art amb experiència,
però per ell tots eren excel·lents. Eren grans professionals gairebé tots casats i amb nens
petits. Això volia dir que tenien l'edat suficient per saber el que estava en joc.

4. Els espolis i la missió dels Monuments Men durant la Segona Guerra

Mundial

El dia 6 de juny de 1944, anomenat dia D, es va produir el desembarcament de Normandia.

Quatre setmanes després, el soldat i oficial de Monuments, James Rorimer va rebre la seva
primera missió. A cada Monument Men li era assignada una regió i Rorimer va ser destinat a
la zona de comunicacions.

14
Malgrat això, ell i cinc oficials de Monuments més, no van arribar a Normandia fins a la
primera setmana d’agost. Durant els seus deu primers dies Rorimer va visitar la ciutat de
Carentan. Aquesta estava pràcticament destrossada, però la seva església es mantenia intacta i
el campanar tenia danys visibles. Aquest patró era repetit en diverses catedrals.

Per una altra banda, diferents monuments visitats per James, com l'Haye-du-Puits, l’abadia
de Saint-Sauveur-le-Vicomte o el castell del compte de Germiny estaven pràcticament
destrossats.

La missió de l'MFAA es basava a anar a diferents monuments protegits (havien de seguir un

llistat) i prendre nota de l’estat d’aquests després de la batalla. Seguidament, havien de
supervisar les reparacions d’emergència en cas que fossin necessàries i per últim havien
d’assegurar-se que ni els civils ni els soldats provoquessin més desperfectes al monument.
Per tal d'aconseguir-ho col·locaven un cartell que hi posava “Accés prohibit, monument
històric”.

El 17 de juliol, el municipi de Saint-lo, una ciutat al nord de França va ser recuperada pels
aliats després d’una batalla mortífera. Setmanes després Rorimer va ser enviat per examinar
l’estat del patrimoni de la ciutat. En arribar va trobar que obres, col·leccions de ceràmiques i
d’art privades i arxius centenaris de valor incalculable del monestir de Saint-Michel havien
estat destrossats. Aquella ciutat estava pitjor que cap vista anteriorment, i per això els
Monuments Men van decidir celebrar la seva primera reunió allà.

El 13 d’agost van arribar a Saint-lo el capità Ralph Hammet, el segon al comandament de

l'MFAA, Bancel LaFarge i el primer al comandament George Stout (L’oficial Robert Posey a
causa de falta de transport no va poder assistir). Juntament amb Rorimer van discutir els
problemes que patien dia a dia en les missions: la falta de càmeres, de transport i de rètols
“d’Accés prohibit”. Com que no eren una unitat, sinó que estaven escampats en diferents
exèrcits i, per tant, territoris, sofrien una falta d’autoritat constant. La solució a la qual Stout i
Hammet van arribar va ser concretar una reunió amb els oficials del XII Grup d’Exèrcits on
plantejarien tots aquests punts.

15
Rorimer, després de la reunió es va dirigir a Sant-Michael, que ja havia estat visitat pel capità
Robert Posey i que es trobava en bones condicions. Allà va prendre la important decisió de
demanar un trasllat a París.

El 25 d’agost de 1944, la capital de França va ser alliberada. El 2 de setembre Bèlgica va

quedar lliure del perill dels Alemanys i el 3 de setembre Holanda també va ser salvada pels
aliats.

La nit del 7 de setembre i matinada del 8, a Burges,

Brussel·les, la de Miquel Àngel va ser robada de la
catedral de Nostra Senyora pels alemanys afirmant
que se l’emportaven per “protegir-la” dels
estatunidencs. Els soldats de l’ERR4 van carregar la i
altres quadres en 3 camions i es van esfumar.

El 16 de setembre, una setmana després, l’oficial de

Monuments Ronald Balfour, que el 26 d’agost havia
presenciat el bombardeig del Palau de la Justícia a
Rouen, es trobava a Bruges, intentant entendre com
s’havia produït un espoli tan significatiu.

A mitjans de setembre es va incorporar al terreny

l’últim membre del cos d’oficials originals de
l'MFAA. Walter Hancock, que havia arribat un mes més tard per culpa de la mala
organització de l’exèrcit, va passar una nit a París amb James Rorimer, que havia rebut el
trasllat que tant anhelava.

Hancock, però, va ser destinat al 1r exèrcit del qual George formava part. Walter tenia la
missió d’examinar els monuments que estaven a la rereguarda d’aquest. En general, els danys
eren mínims: els museus locals saquejats, petits objectes com canelobres robats o pintures
desaparegudes. Cal destacar que Stout ja havia passat i revisat aquell territori anteriorment.

4
Organització del Partit Nazi dedicada a l'apropiació de béns culturals

16
El 23 de setembre va arribar-li a Robert Posey, oficial de Monuments del 3r Exèrcit, que
havia sigut l’exèrcit que havia trencat l’Anell de Foc, el comunicat que la Madonnaa de
Miquel Àngel i el retaule L'adoració de l'Anyell Místic de Jan van Eyck havien estat
espoliats.

A principis d’octubre James Rorimer feia uns quants mesos que estava a París que es
resumeixen en paperassa. Durant els mesos d’agost i setembre la ciutat havia estat deserta,
amb grans destrosses i problemes de justícia, però a l’octubre la capital francesa es va omplir
de soldats estatunidencs. El problema era que aquests no tenien cap mena de cura amb els
monuments francesos, utilitzant, per exemple, els jardins del Palau de les Tulleries de
pàrquing pels tancs, trencant pel camí estàtues i deteriorant l’estat del sòl.

El museu del Louvre, per una altra banda, era com un santuari. Estava buit ja que les obres
havien estat traslladades a dipòsits d’art com el castell de Sourches, a prop de Le Mans, o
dipòsits més al sud i oest durant 1935 i 1940. L’evacuació havia estat supervisada per Jacques
Jaujard, director dels museus nacionals de França.

Amb l’ocupació de París el 14 de juny de 1940, totes aquelles obres que no havien estat
prèviament traslladades anaven a ser portades a Alemanya, però gràcies a Jacques i al compte
alemany Franz von Wolff-Metternich que era el cap de la Kunstschutz5 aquelles obres van
acabar als dipòsits francesos amb les altres obres del Louvre.

Gràcies a Jaujard i Wolff-Metternich les col·leccions nacionals

franceses estaven en bon recau, però les col·leccions privades
seguien sent espoliades pels nazis.

Després de donar una volta pel Louvre Rorimer es va topar

amb Jacquard, que estava preparant una exposició per apujar
els ànims de la població. La principal obra exposada va ser el
tapís de Bayeux. A més a més, Jacques va presentar-li a
l'oficial una treballadora molt peculiar, Rose Valland.

5
Organització nazi encarregada de l'apropiació de béns culturals

17
A l'oest d’Alemanya estava situada la ciutat d’Aquisgrà, que tenia un valor sentimental per a
Hitler, no només per ser el bressol del primer Reigh sinó perquè també era la primera ciutat
Alemanya amenaçada pels aliats.

És per això que es va produir una batalla que va durar

nou dies la qual van guanyar les potències
angloamericanes. El 10 d’octubre el 1r Exèrcit va exigir
la rendició dels soldats que va ser denegada. Tot seguit,
les tropes estatunidenques van atacar la ciutat, obtenint la
victòria el 21 d’octubre.

Aquesta regió, que contenia molta història va quedar

destrossada, però afortunadament la catedral d'Aquisgrà
va quedar intacta i la capella Palatina, feta per
Carlemany, patia desperfectes pels finestrals. Els seus
tresors, però, no hi eren i Hancock va descobrir gràcies a
un vicari, que havien sigut duts a l'est.

El 3 de novembre Hancock va arribar a Verviers, a l’est de Bèlgica i una setmana després, el

10 de novembre juntament amb el seu company del 1r Exèrcit George Stout, es va dirigir cap
a un dipòsit d’art a Maastricht, Holanda.

El dipòsit Sint Pietersberg, que era una caverna dissenyada en el segle XVII, tenia l'objectiu
de protegir els tresors holandesos dels francesos. La seva entrada consistia en uns murs de
formigó tapiats. A mesura que s’endinsaven van veure que al fons hi havia uns suports
giratoris plens de quadres procedents del major museus dels Països Baixos, el Rijksmuseum
d’Amsterdam. Una de les obres més destacades que van trobar era La ronda nocturna de
Rembrandt, que va ser portada a Maastricht el 1942 després de passar per diversos dipòsits.

Hancock es va passar la majoria de novembre al Museu Suermondt d'Aquisgrà, intentant

esbrinar on havien anat les obres i escultures. La seva investigació va donar els seus fruits
quan va trobar amb un llistat d’escoles, cases, cafès i esglésies on s’havien emmagatzemat
pintures. En un d’aquests indrets, sota runes va trobar un catàleg de la col·lecció del museu.

18
Les obres del catàleg tenien una marca vermella i blava. La vermella volia dir que havien
estat traslladades a Siegen, on els oficials pensaven que hi havia un gran dipòsit.

Cap a finals de novembre, Walter Hancock, George Stout i el 1r Exèrcit s’havien quedat
bloquejats en uns boscs a l'est d’Aquisgrà, avançant metres per dia. A Stout li acabaven
d’assignar el XII exèrcit com a oficial de monuments, és a dir, que li tocava fer totes les
tasques de gestió. En pic avancessin una mica, canviaria de caserna.

Rorimer, per una altra banda, havia passat el mes de novembre a L'Île-de-France
inspeccionant una sèrie de chateaux.

El 26 de novembre, després de setmanes d’insistència i discussions, els tancs i camions

estatunidencs van ser desallotjats del Palau de les Tulleries i l’exposició de Jacques es va
obrir al públic.

L’hivern del 1944 va ser possiblement el període més

brutal de la guerra. Les temperatures van caure en picat i
la neu arribava per les espatlles. En el bosc de les
Ardenes, el sòl estava tan congelat que els soldats no el
podien trencar ni amb pics ni pales.

El 1r Exèrcit estava endinsat en el bosc de Hügen, avançant lentament. A cada metre el bosc
s’emportava a un soldat. L’exèrcit va patir 4,500 baixes en 3000 metres.

Més cap al sud, el 3r Exèrcit va assaltar la ciutat fortificada del Metz. Després d’un mes de
batalla, el 8 de desembre la ciutat es va rendir i els soldats es van quedar estacionats entre ella
i Nancy. L’oficial Robert Posey va inspeccionar aquest territori, on els danys culturals eren
alarmants. Les relíquies de la ciutat, entre elles la capa de Carlemany i obres de la catedral de
Nancy havien sigut enviades a Alemanya per seguretat.

Mentre Posey analitzava el Metz Hancock es trobava a Bèlgica, més concretament a la Gleize
inspeccionant la seva catedral.

19
Per una altra banda, a principis de desembre de 1944 George Stout va ser informat que variïs
homes serien incorporats a l'MFAA. Aquests soldats serien oficialment incorporats al cos de
Monuments el 5 de desembre.

Walter Hutchhausen, un important conservador d’art que portava en el front des de 1943,
seria el nou oficial de Monuments de 9è Exèrcit estatunidenc acompanyat per Sheldon Kack,
el seu ajudant.

Lamont Moore, un conservador de la Galeria Nacional, seria destinat amb George a l’oficina
de l'MFAA del XII grup d’Exèrcits, tota una responsabilitat tenint en compte que Stout estava
constantment viatjant.

Per últim, Lincoln Kristein, un empresari cultural seria enviat al 3è Exèrcit amb Posey, on
formarien una peculiar i dinàmica parella. Posey era la calma i Kristein era la passió i això
faria que, d’alguna estranya manera, el seu treball junt fos excepcional.

Com bé hem explicat anteriorment, els nazis van idear un pla per espoliar obres de forma
legal. L'ERR en principi era una unitat encarregada de demostrar la superioritat de la raça
ària, però va ser utilitzada com a una secció encoberta per traslladar les obres cap a França.

Aquesta unitat es va establir al Jeu de Paume el 1940. Durant els 4 anys següents els nazis
van utilitzar el museu com a centre d’intercanvi d’obres de les col·leccions privades dels
ciutadans, en especial els jueus.

Tot això va canviar en l’estiu de 1944 quan els aliats van desembarcar a Normandia i era
qüestió de temps que arribessin a París. L'1 d’agost els alemanys van començar a emportar-se
obres del museu. Valland ho va veure i escoltar tot i va descobrir que els camions on se'n van
dipositar les obres anaven dirigits a una estació ferroviària a Aubervilliers. El 2 d’agost es
van carregar i tancar 5 vagons amb 148 caixes de pintures robades.

Per diversos problemes, fins a principis de setembre el tren no es va posar en marxa, i quan
va començar a dirigir-se cap a Alemanya va ser parat a Le Bourget, gràcies a Valland que va

20
alertar a la resistència francesa. No va ser fins al 19 d'octubre que totes les obres van ser
emportades al Jeu de Paume i al Louvre.

El 16 de desembre, Rose i Rorimer es van dirigir cap a 9 magatzems plens d’obres i objectes
dels ciutadans francesos que Valland havia descobert. Tanmateix, James va veure que el focus
de la missió no era a París sinó que era a Alemanya i va demanar un trasllat.

Durant el mes de desembre i part de gener, Kristien es va formar com a oficial de Monuments
en la ciutat de Metz. Posey i ell es van passar bona part de gener recorrent el territori de Metz
i Nancy, intentant descobrir on havien anat a parar els seus tresors.

Per tal d'aconseguir-ho, el dia 15 de gener, van interrogar juntament amb Stout, al doctor
Ewing, que figurava en diverses llistes d’interrogatoris. Ewing va començar a parlar, revelant
que les relíquies del Metz havien estat portades a diversos indrets: una catedral, un hotel i a
una mina de Siegen.

L’1 de febrer, després que l’ofensiva de les Ardenes acabés, Walter Hancock i el 1r Exèrcit
van arribar a la Gleize, Bèlgica, que estava pràcticament arrasada. L’única cosa que es
mantenia intacta era laMadonnana de la Gleize i Hancock estava decidit a emportar-se-la per
protegir-la. Després de diverses discussions i disputes amb el poble, van acordar de
traslladar-la a un soterrani.

El trasllat no va ser fàcil, ja

que era impossible separar
l’estàtua de la base, però
juntament amb diversos homes
al final la van poder moure de
la catedral, deixant-la sana i
salva en un soterrani.

Per una altra banda, el 8 de febrer, després prendre Polònia als nazis, els soviètics van entrar a
Alemanya. Dies abans, la col·lecció personal d’obres espoliades de Göring, va ser evacuada

21
de Carinhall, la seva residència rural cap al sud. A principis de març arribarien a
Veldensteiner, Mauterndorf i el Reighmarsall volaria Carinhall.

En el mes de març el panorama dels aliats era aquest: als Països Baixos el 2n Exèrcit, amb
Ronald Balfour, avançava per l’extrem septentrional. Al sud, el 3r Exèrcit, amb Posey i
Kristein es dirigia cap a Berlín. El 9è exèrcit, amb Huchthausen estava en Aquisgrà i el 1r
Exèrcit, amb Hancock, estava lluitant per entrar a Renània.

Stout va ser traslladat a la caserna de Verdú, en mig de la zona de combat, ja que el van
ascendir a primer oficial de l'MFAA, càrrec ocupat fins llavors per Bancel Lafarge. Això va
suposar un gran cavi perquè li permetia viatjar a qualsevol dels territoris aliats. A partir de
llavors, els oficials de Monuments anirien reclamant la seva presència.

Recentment, havia estat amb Hancock en la vall d’Amblève, supervisant els danys del
territori i interrogant a oficials nazis.

El 10 de març, Walter i Stout van arribar a Colònia, ciutat que havia estat recuperada pels
aliats el 6 de març i que es trobava en precàries condicions. L'endemà George va inspeccionar
la ciutat i Hancock va dirigir-se a Bonn, una ciutat a tocar en la qual hi havia l’última oficina
coneguda de l'ex cap de la Kunstschutz6 i les obres d'art el compte Wolff-Metternich.

Quan l’oficial de Monuments va arribar a l’oficina es va trobar amb l’edifici abatut.

Preguntant per la ciutat, va parlar amb un civil que li va indicar on vivia Weyres, l’ajudant del
compte. Dies després va poder interrogar-lo i va descobrir la posició de 109 dipòsits situats a
l’est del riu Rin.

El 10 de març, Balfour estava inspeccionant l’església de Crist Rei a Clèveris, que havia estat
severament bombardejada, quant de sobte, a una desena de metres de l’oficial hi va haver una
explosió, que posaria fi a la seva vida l’11 de març de 1945.

6
Organització nazi encarregada de preservar el patrimoni cultural

22
3 dies després, Rorimer es va dirigir a l'apartament de Rose Valland. L’1 de març li va
comunicar que havia estat assignat al 7è Exèrcit estatunidenc i que aviat marxava cap a
Alamània.

Cal destacar que Rose no només va ser clau per recuperar les obres de les col·leccions
privades emmagatzemades al Jeu de Paume, sinó que va tenir un paper molt important en el
museu durant els 4 anys que va ser ocupat per l'ERR.

El 1939 va ajudar a Jacques i A Wolff-Metternich a evacuar les obres del Louvre. L'octubre
de 1940, per ordres de Jajuard, Rose va començar a anotar quines obres entraven i sortien del
Jeu de Paume. Les pintures passaven tan de pressa que no tenia temps d’apuntar-les totes. Es
calcula, però, que unes 20.000 obres van passar pel museu.

Tanmateix, els quadres passaven

per allà per una raó. El
Reighmarschall7 i mà dreta de
Hitler, Hermann Göring,
juntament amb altres oficials dalt
rang com Himmler, Von Behr i
Bruno Loshe assistien a
exposicions en les quals Göring
escollia aquelles obres que volia
per la seva col·lecció privada. Les
restants eren cremades, o portades
a diferents dipòsits Alemanys que
Valland aniria apuntant. El
Reighmarschall i els seus
compatriotes van assistir a 21 exposicions al llarg dels 4 anys.

Valland durant el temps que va servir d’espia per la resistència francesa va apuntar i acumular
comprovants de trasllat, rebuts, els números dels trens en què es dipositaven les obres, quins
quadres passaven per allà, fotografies de les obres espoliades…

7
Màxim rang de la Wehrmacht, les forces armades nazis

23
Tota aquesta informació va ser compartida amb Rorimer. Rose va explicar que les obres
transportades a Alemanya havien anat a parar a dipòsits al sud d’aquesta com Heilbronn,
Buxheim i Hohenschwangau i va fer especial menció al castell de Neuschwanstein en els
Alps bàvars.

El 19 de març Hitler va ordenar a tots oficials militars que destrossessin les infraestructures
alemanyes si això impedia l’avanç de l'enemic.

El 20 de març els oficials de Monuments Posey i Kristein van arribar a la base del 3r exèrcit a
Trèveris. 9 dies després, Robert sofria un mal de queixal horrorós que el va portar al dentista
local. Aquest es va interessar en la missió dels Monuments Man i els va oferir parlar amb el
seu gendre.

Després de 20 minuts en cotxe van arribar a casa d'Herman Bunjes, un historiador alemany
extreballador de la Kunstschutz8 que va admetre haver treballat amb Göring al Jeu de Paume i
que a canvi de l’oportunitat d’anar a París amb la seva família, els hi explicaria on havien
sigut traslladades les obres espoliades.

Bunjes va proporcionar un catàleg amb les obres espoliades de França on hi havia el títol de
l’obra les dimensions el preu i el propietari original. També els va revelar que la col·lecció de
Hitler es trobava en una mina de sal a Altaussee.

8
Organització nazi encarregada de preservar el patrimoni cultural

24
Abril va ser el mes que va encaminar la missió dels Monuments Men. El 2 d’abril després de
2 dies per la carretera, Stout i Hancock van arribar a la mina de Siegen entrar a la càmera, es
van poder veure uns plafons de fusta que arribaven fins al sostre i que estaven plens d’obres
d’art. Dins d’aquestes van trobar peces importantíssimes com el bust de Carlemany, la capa
de la Verge Maria, el manuscrit original de la sisena simfonia… i moltíssimes obres més, en
especial dels museus de Bonn, Colònia, Essen i Münster. Per desgràcia, però, els dos oficials
de Monuments van haver de deixar-ho tot allà.

El 4 d’abril, a l’est d’Aquisgrà, Walter Huchthausen va ser assassinat per culpa d’un tiroteig i
una explosió mentre es dirigia a una ciutat de la zona.

Per una altra banda, 2 dies després, gràcies a unes desplaçades franceses, Posey i Kristen van
donar amb una mina a les afores de Merkers. El 8 d’abril van arribar a la mina, que estava
rodejada per soldats aliats. Per entrar havies de passar per una gran porta metàl·lica i baixar
630 metres amb un muntacàrregues. La mina estava plena de túnels que recorrien més de 54
kilòmetres.

La primera habitació que veies en baixar estava

plena de carretons carregats amb sacs i davant
d’aquesta, milers de bosses marrons, de la mida
d'un pa de pagès. Aquestes bosses ren 8.182
lingots d’or i milers de sacs que sumats eren
2760 milions de dòlars en marcs del Reigh.

En les altres cambres estaven emmagatzemades

les obres, que en la seva majoria eren pintures i
que cap semblava procedir de saquejos. Tanmateix, com que la mina era humida, les estava
deteriorant.

Stout va arribar a Merkers l’11, i després de diverses reunions amb els oficials d’alt rang, va
saber que tenia 4 dies per evacuar les obres d’art de la mina, ja que en la conferència d’Yalta
els aliats s’havien dividit el territori alemany i la mina es trobava en territori soviètic, per tant,
si arribaven abans que la mina fos evacuada, les obres passarien a ser seves.

25
Quan Stout va calcular el preu per poder embalar i transportar les obres va arribar a la
conclusió que era impossible aconseguir el material. Per aquest motiu, l’evacuació va ser
difícil, van haver d’embolicar les obres amb abrics, però van complir el termini i el 15
d’abril, 32 camions de 10 tones van posar rumb a Frankfurt.

El 16 d’abril Rorimer va arribar a la ciutat de Heilbronn, al sud d’Alemanya, on estava

situada la caserna del 7è Exèrcit. Aquests van arribar a la ciutat el 2 d’abril i van tenir molta
resistència per part dels alemanys en creuar la ciutat i el riu Nekar. Després d’una àrdua
batalla, els aliats van guanyar la ciutat, però aquesta va quedar destrossada pels bombardejos

Un d’aquests va anar a parar a la mina de sal de la ciutat, que també era un dipòsit d’obres
d’art. Després de moltes setmanes enginyant una manera de desinundar-la, un enginyer local
va trobar la solució, però Rorimer no era allà per contemplar-ho.

El 20 d’abril va ser l’últim aniversari de Hitler i es va celebrar una reunió al seu Búnquer de
Berlín a la qual Göring entre d’altres va assistir. A l’abril, el Reighmarshall es va traslladar,
juntament amb les seves obres a Berchtesgaden. En la reunió els líders nazis van veure que la
guerra estava perduda.

10 dies després, Hitler se suïcidaria juntament amb la seva dona Eva Braun, amb qui s’havia
casat 2 dies abans. No obstant això, abans de prendre's la vida, el Führer va escriure un
testament en el qual deixava totes les obres a l’estat alemany. “Cuanto poseo pertenece - por
cuanto pueda tener de valor - al Partido. En caso de que este no existiere, al Estado”

En el mes d’abril els exèrcits 3 i 7 es van posar en marxa cap a Àustria, on hi havia el castell
de Neuschwanstein i la mina de sal d’Altaussee.

A l’hivern de 1943-1944 la mina va rebre una envestida del món modern. Jeeps amb
subministraments i camions nazis plens d'obres avançaven i venien múltiples cops per dia. La
mina es va ampliar i intentar climatitzar per no malmetre les obres. A més a més, es va
instal·lar un taller de conservació i preservació en una de les cambres.

Els museus austríacs van ser els primers que van emmagatzemar els seus tresors a Altaussee,
però poc després Hitler va utilitzar les instal·lacions pel seu ús personal. L'activitat de la mina

26
no va parar durant 1944 i 1945. Entre abril i maig de 1945 van arribar més de 1.687 quadres
procedents del despatx de Hitler de Múnic.

El 10 d’abril van arribar 8 camions d’August Eigruber, però, en comptes de portar obres,
portaven bombes. Aquest cap nazi estava decidit a volar la mina si alguna cosa li passava al
Reigh.

Per una altra banda, el 28 d’abril Hancock va descobrir la mina de Bernterode i l’1 de maig
Stout hi va arribar. La mina estava en una zona rural. 400 metres després de l’entrada hi havia
una paret recentment tapiada amb morter i hi van fer un forat. En entrar-hi veies una sala amb
un passadís ben il·luminat ple de plataformes de fusta, compartiments d’emmagatzematge i
caixes.

En aquella sala també es podien veure tapissos i taüts de Fraun Von Hindenburg, el Rei
Soldat, Frederic el Gran i un taüt on hi havia gravat el nom de Hitler. També hi havia alguns
tresors prussians com l’espasa imperial del príncep Albert.

A 500 kilòmetres al sud, James Rorimer va dirigir-se cap a Buxheim, on hi havia un monestir
que va ser utilitzar per als nazis des de 1943 per dipositar aquelles obres que no cabien a
Neuschwanstein. A més a més, el monestir també va ser utilitzat com a taller de restauració
d'objectes espoliats per l’ERR.

El 4 de maig, el 7è Exèrcit va
arribar fins a Neuschwanstein.
Quan Rorimer va anar-hi es va
trobar amb el castell totalment
indefens, gairebé desemparat.
L'interior era un laberint d’escales
i les habitacions estaven plenes
de caixes, plataformes… on
s’emmagatzemava el patrimoni
de França. Algunes seccions del
castell estaven plenes de mobles, altres de tapissos, joies i documents i catàlegs de les obres

27
espoliades a França, 21.000 en total. Rorimer va tancar el castell a calicant i va marxar el
mateix dia. En un futur, les obres serien tornades als seus propietaris.

Entre el 5 i 7 de maig, Stout i Hancock van evacuar la mina de Bernterode, que va ser una
tasca complicada a causa dels 3 taüts. A més a més, el 7 de
maig, els aliats van guanyar la guerra amb l’ocupació de Berlín.

El 12 de maig, el 3è exèrcit va arribar a Altaussee. El 16 de

maig corrien els rumors que la mina havia sigut volada i el
Posey i Kristein van anar a comprovar-ho.

A principis de maig els miners per casualitat van descobrir el

pla d'August Eigruber van retirar les 8 bombes i les van amagar
en arbustos al costat de la carretera. Seguidament, van omplir
els túnels de la mina amb dinamita i la van fer explotar. Amb
això no només van salvar la mina sinó que també van
salvaguardar milers d’obres i de patrimoni.

L'endemà de l’arribada dels oficials de Monuments, en un dels túnels ja s’havia obert un forat
prou gran perquè una persona entrés. La primera habitació de la mina estava plena de
dinamita, però a la segona hi havia la Verge
Maria i 7 panels del retaule de Gant de Van
Eyck. En el cor de la mina hi havia un
conjunt de plataformes amb grans obres
mestres, una d’elles sent lMadonnanna de
Miquel Àngel. Dies després, en una altra
cambra es van descobrir els 4 panels restants
de l'Adoració de l'Anyell Místic.

El 25 de juny, mentre la mina era explorada, Stout va rebre una notícia alarmant. Els territoris
conquerits dels aliats occidentals passarien a ser dels soviètics com s’havia acordat
prèviament en la conferència d’Yalta, tenien fins a l’1 de juliol per evacuar la mina, 4 dies.
Per diversos problemes, el termini de l’1 de juliol no es va poder complir i van evacuar la
mina fins al 10 d’aquell mes.

28
Les obres van ser portades en camions a un edifici conegut en el seu moment com Punt de
Recol·lecció de Múnic, on Rorimer ajudava a catalogar i tornar al seu lloc d’origen les obres.

No obstant la missió dels Monuments Men no va

acabar aquí, en cai tots els dipòsits hi havia arxius que
inevitablement conduïen a nous dipòsits. Quasi
diàriament les unitats de l’exèrcit localitzaven tresors
amagats en soterranis, vagons de tren, magatzems…
que a la vegada també s’havien de catalogar i
tornar al seu lloc d’origen.

5. Els Monuments Men després de la Segona Guerra Mundial

Com a últim punt, parlarem sobre els herois de la civilització, és a dir dels aliats que van
ajudar a la cerca de l’art espoliada per l’Alemanya nazi, i, també, sobre com van acabar
alguns dels líders nazis de més alt rang.

Després de la Segona Guerra Mundial, la reconstrucció d’Europa va ser de les més

complexes de la història contemporània. Havia de reconstruir-se la identitat i les
infraestructures de les nacions d’Europa, i la devolució dels béns culturals suposava una part
significant d’aquest procés. En total, els aliats occidentals van descobrir més de mil dipòsits
amb milions d’obres d’art i altres tresors culturals, només al sud d’Alemanya.

L’encàrrec d'embalatge, transport, catalogació i devolució dels espolis va recaure sobre

l'MFAA. Malgrat els esforços dels homes i dones de l'MFAA, cents de milers d’obres d’art,
documents i llibres, continuen sense aparèixer. El cas més conegut és el del Retrat d’un jove
de Rafael. Moltes altres obres, sense cap dubte, destruïdes.

Després dels quasi vuitanta anys de la mort de Hitler, vivim en un món que està alterat a
conseqüència del seu llegat. Les seves possessions es troben disperses arreu de tot el món
encara que la gran majoria han passat a formar part de col·leccions de museus públics.

29
Els alts càrrecs del govern de Hitler van ser jutjats per crims de guerra contra la humanitat en
els processos iniciats en Nuremberg en octubre de 1945. Hermann Göring va ser arrestat pels
soldats americans el 9 de maig de 1945, i posteriorment ingressat en una presó d’Augsburg.
Va negar fermament haver participat en l'Holocaust, però, més endavant, va reconèixer la
seva col·laboració. El que si no va reconèixer mai va ser les seves acusacions relacionades
amb la seva col·lecció artística. Per a ell aquests delictes no eren il·legals gràcies a les lleis
que va imposar Hitler per legalitzar l’espoli d’obres. El 15 d'octubre de 1946, la nit prèvia del
seu penjament, es va suïcidar.

En canvi, els aliats, van ser premiats pel seu sacrifici. Jacques Jaujard, a França era conegut
com un heroi nacional pel seu paper en la protecció de les col·leccions nacionals de les mans
dels nazis. El van nomenar comandant de la Legió d’honor, va rebre la Medalla de la
Resistència i va ser promogut com a secretari general d’assumptes culturals pel govern
francès.

La dona que més va destacar en aquesta lluita pel patrimoni, Rose Valland, va seguir davant
amb la defensa del patrimoni cultural francès molt després que James Rorimer se n'anés de
París. Va romandre diversos anys en Alemanya com a oficial de belles arts adjunta al 1r
Exèrcit francès. Rose Valland fou una dona que va lluitar sense descans per la restitució
d’obres d’art. En retornar d’Alemanya en 1951, Valland va continuar amb la cerca d’obres
d’art franceses espoliades. El seu èxit demostra que no era cap hipòcrita, sinó una dona
audaç.

Tots aquests esforços li van valer a Rose Valland

la Legió d’Honor i la Medalla de la Resistència.
Va ser nomenada comandant d’honor de l’Ordre
de les Arts i les Lletres, convertint-se en una de
les dones més condecorades de França.

Rose Valland va morir el 18 de setembre de 1980

i va ser soterrada en la seva població natal.
El 27 d’abril de 2005, van col·locar una placa en la paret sud del Jeu de Paume per

30
commemorar els extraordinaris serveis de Rose Valland i el seu compromís per salvar una
part de la bellesa del món.

Tot seguit, James Rorimer. Rorimer es va quedar en Europa fins a principis de 1946, amb el
càrrec de cap de l’MFAA del 7.° Exèrcit/Districte Militar Occidental. Després va tornar al
Museu Metropolita de Nova York per ocupar, en 1949, el càrrec de director dels Claustres. En
1966, va morir de forma inesperada, d’un infart durant el somni, va ser una terrible perduda
tant com per la memòria de la secció de Monuments com per l’art. El seu funeral es va donar
a terme en els Claustres, on més de mil amics i admiradors van acudir. La fama de James
donava la volta per tot el món.

De totes maneres, no ens hem d’oblidar de la contribució de George Stout. Que malgrat el seu
poc reconeixement, a causa de la guerra, el seu treball va quedar ocult després de les boires
de la història. Després de la Segona Guerra Mundial, George Stout va continuar vinculat al
món de l'art dirigint nombroses institucions culturals a Boston i Massachusetts. A més, va ser
responsable de la conservació d'obres d'art durant la missió de recuperació d'obres saquejades
per l'exèrcit nazi. Stout va ser un dels membres originals d'aquesta secció de l'exèrcit aliat i
va ser responsable de la part de conservació, emprant tècniques desconegudes fins ara. En
resum, després de la Segona Guerra Mundial, George Stout va continuar la seva carrera al
món de l'art, dirigint institucions culturals i exercint un paper crucial en la conservació
d'obres d'art saquejades per l'exèrcit nazi.

En últim lloc, parlarem de Robert Posey. L’última gran gesta militar de Posey, retornar el
retaule de Gante a Bèlgica. El 22 de la matinada d’agost, Posey va arribar a l'aeròdrom
militar de Bèlgica on van descarregar els panels en el Palau Real de Brussel·les. Hores
després Posey abandona el lloc d’entrega. Amb el pas del temps Posey acabaria avorrint el
treball de la postguerra, per la qüestió que els nous homes Monument eren uns “ganduls”,
que només eren uns civils amb uniforme. En arribar a la caserna del 3° Exèrcit, en París, li
van entregar la recompensa l’Ordre de Leopold, màxim honor en Bèlgica, i la Legió d’Honor
Francesa. En setembre de 1945, un mes després del retorn del retaule de Gante, Posey va
deixar Europa i va reprendre el seu treball d’arquitecte i va començar a llaurar-se una carrera
amb la firma de Skidmore, Owins & Merrill. Sent ja soci, va participar en projectes tan
notables com l'edifici d'Union Carbide i la Lever House de Nova York. Es va jubilar en 1974 i
va morir en 1977.

31
6. Els Monuments Men en l’actualitat

Actualment, MFAA és una organització sense ànim de lucre, creada per crear consciència
mundial sobre el servei de Monuments Men and Women, honrar-los pels seus èxits i
completar la seva missió inacabada de retornar l’art perduda als seus respectius propietaris.

El 6 juny de 2007, dos càmeres del Congrés dels Estats Units van reconèixer per primera
vegada de forma oficial la contribució dels homes i dones de tretze països que van integrar la
secció de Monuments. Poc després, els homes Monuments van obtindre la Medalla Nacional
d’Humanitats de 2007.

32
7. Conclusió

En conclusió podem confirmar que la hipòtesi anteriorment mencionada, és a dir, si els

Monuments Men van tenir un paper transcendental la guerra, és certa i, per tant, que el nostre
objectiu de trobar resposta al perquè van ser importants, ha estat assolit amb l'eficàcia més
gran possible.

33
8. Bibliografia

Edsel, R. (2012). The Monuments Men (12.ª ed., pp. 1–500). New York. New York.

The Monuments Men (2014). (2014). FilmAffinity. https://www.filmaffinity.com/es/film295663.html

Morrison, J. (2014, 3 febrero). The true story of the Monuments Men. Smithsonian Magazine.
https://www.smithsonianmag.com/history/true-story-monuments-men-180949569/

La Segunda Guerra Mundial en Europa (versión abreviada) | Enciclopedia del Holocausto. (s.f.).
https://encyclopedia.ushmm.org/content/es/article/world-war-ii-in-europe-abridged-article

Breve historia y presentación sobre ideología nazi. (s. f.). Archivo Nacional.
https://www.archivonacional.gob.cl/breve-historia-y-presentacion-sobre-ideologia-nazi

El terror nazi comienza | Enciclopedia del Holocausto. (s. f.).

https://encyclopedia.ushmm.org/content/es/article/the-nazi-terror-begins

colaboradores de Wikipedia. (2023, 27 septiembre). Ascenso de Adolf Hitler al poder. Wikipedia, la

enciclopedia libre.
https://es.wikipedia.org/wiki/Ascenso_de_Adolf_Hitler_al_poder#:~:text=El%2030%20de%20enero
%20de,las%20consiguientes%20intrigas%20entre%20bastidores.

http://nodulo.org. (s. f.). Adolfo Hitler, Orden del día del Führer al Ejército, 31 de diciembre de 1941.
https://www.nodulo.org/bib/drio/19411231.htm

1938: Fechas clave. (s. f.). https://encyclopedia.ushmm.org/content/es/article/1938-key-dates

colaboradores de Wikipedia. (2023b, noviembre 14). Arte nacionalsocialista. Wikipedia, la

enciclopedia libre. https://es.wikipedia.org/wiki/Arte_nacionalsoci
lista

34
35