Wuolah Free TEMA 3 SISTEMA RESPIRATORI

TEMA-3-SISTEMA-RESPIRATORI.
pdf
juuuli
Estructura del Cuerpo Humano
1º Grado en Enfermería
Facultad de Medicina
Universidad Autónoma de Barcelona
Reservados todos los derechos.

No se permite la explotación económica ni la transformación de esta obra. Queda permitida la impresión en su totalidad.
ECH 1r Infermeria Júlia Torras
TEMA 3: L’APARELL RESPIRATORI
1.INTRODUCCIÓ A L’APARELL RESPIRATORI
L’aparell respiratori està constituït per les estructures que permeten l’hematosi,
és a dir, l’oxigenació de la sang. A més, també permeten l’alliberació del CO2
(respiració cel·lular), l’olfacte (a nivell del nas) i la fonació (a nivell de la laringe).
Algunes de les estructures que conformen aquest aparell són molt importants en
la preparació de l’aire que arriba als pulmons en condicions no perjudicials. Si
l’aire entres molt fred o molt sec als pulmons, l’epiteli respiratori es podria irritar i
causar problemes. Llavors, aquestes estructures s’encarreguen d’humitejar i
escalfar l’aire. L’aparell respiratori es divideix en dos parts: vies respiratòries
superiors i vies respiratòries inferiors.
1. Vies respiratòries superiors: a gran trets, són les estructures que es troben per sobre del tòrax.
Formades pel: nas, faringe i laringe.
2. Vies respiratòries inferiors: a gran trets, són les estructures que es troben a nivell del tòrax.
Formades per: tràquea, arbre bronquial/bronquis i pulmons.
2. EL NAS
2.1 MORFOLOGIA EXTERNA
A la morfologia exterior del nas s’hi distingeixen les següents estructures:
• Arrel del nas (1): és la zona que uneix el nas amb el front.
• Dors del nas (2): és la part que forma el perfil del nas i acaba en la punta
del nas, anomenada àpex/vèrtex (3).
• Narines (4): són els orificis del nas.
• Ales del nas (5): es troben al voltant de les narines, sent una porció del nas
que es pot moure lleugerament.
• Solc nasogenià/nasolabial (6): es troba entre el nas i la galta. Es va
accentuant més amb l’edat.
Pàgina | 1
a64b0469ff35958ef4ab887a898bd50bdfbbe91a-8812242
Reservados todos los derechos. No se permite la explotación económica ni la transformación de esta obra. Queda permitida la impresión en su totalidad.
2.2 MORFOLOGIA INTERNA
Internament el nas està format per tres porcions diferents: porció òssia, porció cartilaginosa i múscul
nasal.
PORCIÓ ÒSSIA
La porció òssia està formada per:
• Nasals (1): són uns petits ossos en forma de teula que

constitueixen la regió del dors del nas. Són part de l’esplancnocrani.
• Apòfisis frontal del maxil·lar (2): es troba a la regió més lateral del nas.
És una porció de l’os maxil·lar i s’acaba unint amb l’os frontal.
PORCIÓ CARTILAGINOSA
La porció cartilaginosa està formada per:
• Septal (3): és un cartílag únic que es troba a la part central i forma part
del septe nasal.
• Alars (4): s’articula amb el cartílag septal i és un os doble.
Formaran la regió de les ales del nas.
• Nasal laterals (5): s’articula amb el cartílag septal i és un os doble.
Formen part del dors del nas també.
MÚSCUL NASAL
El múscul nasal (6) és un múscul de la mímica que es troba per sobre de la porció
òssia i dels cartílags nasals. Permet arrugar el múscul del nas. A les regions laterals
hi trobarem un altre múscul de la mímica com és l’elevador del nas i el llavi
superior.
2.3 FOSSES NASALS
A l’interior del nas hi trobem unes cavitats que s’anomenen fosses nasals. En tenim 2, una per a cada narina
(costat), i a la regió central hi tenim el septe nasal que les separa.
Les fosses nasals s’han d’imaginar com una estructura prismàtica, més o menys allargada, en el qual tindríem
un orifici anterior, un posterior, un terra, un sostre i unes parets laterals. Les parets laterals s’anomenen paret
medial/septal (es troba on trobem el septe) i la paret lateral/turbinal (es troben uns plecs anomenats cornets
nasals).
Pàgina | 2
si lees esto me debes un besito

Estructura del Cuerpo Humano
Banco de apuntes de la
REGIÓ ANTERIOR
En els fosses nasals tenim una obertura anterior on es troba el vestíbul (1), que és l’espai que es té just
desprès de la narina (on es fica el dit). Aquestes presenten un epiteli que és diferent al de les fosses nasals.
L’epiteli de les fosses nasals genera moc, mentre que el vestíbul té un epiteli similar al de la cara que, fins i
tot, presenta normalment pèls bastants desenvolupats anomenats vibrisses. Les vibrisses tenen una funció
protectora, evitant que cossos estranys o el que sigui entri i s’instal·li a l’interior de les fosses nasals. Entre
el vestíbul i la resta de la fossa hi ha un límit visible que s’anomena limbe del vestíbul.
REGIÓ POSTERIOR
A la regió posterior tenim un orifici que es necessari perquè

l’aire pugui travessar les fosses nasals i dirigir-se cap a la
faringe. Aquests’anomena coana (2) i en tenim 2.
El terra de la fossa nasal està constituït pel paladar (3), que té

una porció tova formada pels músculs i aponeurosis (paladar
tou) i una poció dura formada per os (paladar dur).
Al sostre de les fosses nasals es troba una superfície òssia amb

moltes perforacions, és a dir, una sèrie d’orificis que serviran
pel pas de les fibres del nervi olfactori (en la imatge de color groc), anomenada làmina cribrosa (4). Aquesta
és la part superior de l’etmoide del neurocrani.
A nivell de les fosses nassals hi trobarem 2 tipus d’epiteli més enllà del limbe (a més del que té el vestíbul):
mucosa respiratòria i mucosa olfactòria.
• Mucosa respiratòria: recobreix la major part de la fossa nassal. Està especialitzada en proporcionar
humitat a l’aire, escalfar-lo i atrapar les partícules que poden estar surant o disperses en aquest
aire. També recobreix altres estructures com els bronquis, la laringe, la faringe, etc.
• Mucosa olfactòria: es troba a la part superior de la fossa nassal i presenta els receptors per l’olfacte,
per tant, es troba innervada pel nervi olfactori. És la responsable de la percepció dels olors.
Les fosses nassals estan obertes tant anterior com posteriorment, per això, quan es dona un cop al nas i el
sagnat és petit, per aturar-lo es posa el cap cap endarrere perquè la sang baixi per la coana fins arribar a la
faringe. Quan el sagnat és molt intents (epistaxis), la coana s’ha de taponar per tal d’omplir les fosses
nassals de sang, que es coagularà i pararà l’hemorràgia.
Pàgina | 3

La coana també és molt important perquè comunica les fosses nasals amb la faringe, i això ens és rellevant
per col·locar, per exemple, una sonda nasogàstrica (s’introdueix pel nas, passa per la coana i arriba a
l’estómac).
PARETS LATERALS/TURBINALS
Les parets laterals tenen uns plecs (es veuen a la imatge) anomenats cornets. Si fem un
tall frontal del crani, es veu que els cornets són unes làmines òssies corbades que al seu
entorn estan revestides de mucosa que és més gruixuda que la làmina òssia. Es
distingeixen tres cornets:
1. Superior (1): forma part de l’etmoide (de color groc en la imatge). És

més petit i es situa més posteriorment.
2. Mig (2): forma part de l’etmoide.
3. Inferior (3): és un os independent de l’esplancnocrani que s’articula
per davant amb el maxil·lar i per darrera amb el palatí.
Els cornets, degut a la seva forma corbada (plegada):
• Incrementen la superfície de la cavitat i per tant l’aire que passa interactuarà més amb la mucosa.
• Delimiten uns espais que s’anomenen meats. Aquests hi drenaran coses com els sins paranasals i
altres com el conducte nasolagrimal.Trobem 3: superior (4), mig (5) i inferior (6).
PARET MEDIAL/SEPTAL
La paret medial correspon al septe que, al igual que passa amb la piràmide nassal, presenta una porció
cartilaginosa i una porció òssia.
1. Poció cartilaginosa: format pel cartílag septal (3).

2. Porció òssia: formada per dos ossos el vòmer (1) i la làmina
perpendicular etmoide (2).
a. Vòmer: es troba a la part inferior, és un os imparell i es
part de l’esplancnocrani.
Pàgina | 4

b. Làmina perpendicular etmoide: es troba a la part superior i és una part central de

l’etmoide.
Aquest està constituït per 2 làmines ossies que s’entrecreuen; una horitzontal i l’altre vertical. La làmina
horitzontal és la làmina cribrosa i en aquesta trobem uns orificis pels quals passa el nervi olfactori. A
partir d’aquestes làmines, lateralment a aquestes, trobem unes estructures en forma de caixa que
s’anomenen laberint etmoidal. Aquestes presenten al seu interior els sins paranasals que corresponen a
l’etmoide. Són petites cavitats/cel·les que anomenem cel·les etmoidals i també hi trobem els cornets, que
penjarien de l’etmoide.
3.SINS PARANASALS
Els sins paranasals es troben al voltant de les fosses nasals. Són unes cavitats aèries revestides de mucosa
respiratòria, igual que la que tenim a la major part de les foses nasals. De la mateixa manera, segreguen un
moc que pot arribar a infectar-se per bactèries i inflamar-se, donant lloc a una sinusitis. El seu nom el reben
del lloc on es troben:
• Si frontal (1): es troba a l’interior de l’os frontal.

• Cel·les etmoidals (2): es troben a l’interior del laberint etmoidal, entremig dels ulls.
• Si esfenoidal (3): es troba a la part més posterior, en el pla sagital, i dins de l’interior de
l’esfenoide.
• Sins maxil·lars (4): a l’interior de cadascun dels maxil·lars.
Aquests sins comuniquen amb les fosses nassals, concretament amb els meats. El si frontal, maxil·lar i part
de les cel·les etmoidals drenen en el meat mig, i l’esfenoidal amb l’altre part de les cel·les etmoidals drenen a
nivell del meat superior.
Els sins paranasals actuen com caixa de ressonància; són importants per definir el to de la veu i es
desenvolupen durant el creixement (quan creixi el crani i surten les dents superiors). A més, també fan que
el crani no pesi ja que hi ha cavitats buides.
Pàgina | 5
4.FARINGE
La faringe és una via comuna entre l’aparell respiratori i el digestiu. Aquesta ens comunica estructures com la
boca i les fosses nasals. A través de les coanes i la obertura posterior de la boca, podrem accedir a la faringe
tant pel nas com per la boca. Esta format per aponeurosis, músculs i mucosa. Dins de la faringe es
distingeixen tres porcions: rinofaringe,orofaringe/bucofaringe i hipofaringe/laringofaringe.
• Rinofaringe: és la porció superior. És la porció que tenim darrera de les coanes.

Pintada de lila.
• Orofaringe/bucofaringe: es troba just per darrera de la boca. Pintada de taronja.
• Hipofaringe/laringofaringe: és la porció més inferior i tindrà per davant la
laringe. Pintada de verd.
La faringe té una forma de hemitub (mig tub) obert anteriorment. Es troba adherida/s’inserta a la base del
crani i la seva extensió arriba a la laringe. És una via comuna per l’aparell respiratori i el digestiu però a partir
de la laringe es començarà a tenir una estructura pròpia de l’aparell digestiu que serà l’esòfag, però a nivell
més anterior és la laringe pròpia de l’aparell respiratori.
4.1 RINOFARINGE I OROFARINGE
A nivell de la rinofaringe es veuen 3 estructures:
1. Trompa d’Eustaqui/tuba faringotimpàrica (1): és un

conducte que comunica la rinofaringe amb la cavitat
timpànica. Aquest permet equilibrar les pressions que
tenim a nivell de les 2 cavitats aquestes.
2. Rodet tubàric (2): és un plec que trobem envoltant
l’orifici de la trompa d’Eustaqui. A sota de la seva mucosa
hi trobem teixit limfoide, que és una estructura defensiva
dins d’una amígdala (amígdala tubàrica).
3. Amígdala faríngia (3): es troba a la part posterior d’aquesta, formada per teixit limfoide. Es coneix
popularment pel nom de carnots o adenoides. Aquesta a vegades (principalment en infants)
s’hipertrofia i pot ocloure la coana fent que el subjecte no respiri bé pel nas i ho haurà de fer per la
boca. Quan això passa,segons el cas, s’han d’extirpar quirúrgicament. Amb l’edat desapareixen.
Tant el teixit limfoide que tenim a nivell del rodet tubàric com el de l’amígdala faríngia (i com el que es
trobarà en l’amígdala palatina) és un tipus de teixit limfoide que diem MALT (teixit limfoide associat a
Pàgina | 6

mucoses). Són dipòsits de cèl·lules immunes a nivell de les mucoses. A nivell de la faringe, perquè és una
porta a l’exterior, en tenim varies empaquetades en això que en diem amígdales.
A nivell de la orofaringe es veuen 3 estructures:
1. Pilar anterior del paladar (4): és un plec que trobem anteriorment a l’amígdala palatina. Uneix la
llengua amb el paladar.
2. Pilar posterior del paladar (5): és un plec que es troba posterior a l’amígdala palatina. S’estén des
del vel del paladar fins la faringe.
3. Amígdala palatina (6): es troba entremig dels 2 pilars del paladar, en una fossa anomenada fossa
amigdalar. Són parelles, la seva infecció és diu amigdalitis.
4.2 HIPOFARINGE
En la hipofaringe trobem 2 estructures anatòmiques: si piriforme i entrada de

la faringe (2).
El si piriforme (1) són unes cavitats que es troben als costats de la laringe, fent
una mena de relleu. Es continua inferiorment amb l’esòfag.
Per fer-nos una idea de com està fet el tall de la faringe, a la imatge la veiem
oberta per la part posterior. En poden veure les coanes que serien les “cavitats”
que veiem a dalt del tot. A sota es veu el paladar, més baix la campaneta (úvula)
amb les amígdales palatines al costat, i, a sota, l’hipofaringe.
5.LARINGE
La laringe és el següent element anatòmic de la via respiratòria superior. Es troba a la regió anterior del coll,
és palpable, i la seva funció en la nostra espècie és la de fonació; és on generem la
veu.
Aquesta es troba unida a l’os hioide, i està formada per un esquelet

fibrocartilaginós i músculs intrínsecs (tenen el seu origen i inserció a la laringe)
També tenim músculs extrínsecs infrahioïdals (venen d’altres estructures i tenen la
seva inserció a estructures de la laringe, principalment cartílagtiroide).
Dins dels cartílags que conformen la laringe trobem uns cartílags principalment que
són més grans i uns accessoris que són més petits.
• Cartílags principals: són la tiroide (+ gran), el cricoide, l’epiglotis i els aritenoides.
Pàgina | 7

• Cartílags accessoris: són els corniculats, els cuneïformes, els triticis i el sesamoides. Tenen molt
poca importància per nosaltres i només veurem els corniculats perquè es troben per sobre dels
aritenoides.
Els cartílags es troben units per lligaments i membranes, és a dir, per estructures fibroses. I internament està
revestida per mucosa respiratòria com la que es troba a nivell de la tràquea.
5.1 CARTILAGS I ELEMENTS FIBROSOS
TIROIDE
És el més gran. Té forma de llibre obert amb el seu llom en posició anterior i el que serien les pàgines del
llibre en direcció posterior. Trobem les següents estructures:
• 2 làmines (1)
• Nou d’Adam (2): es troba a la part més anterior, és d’una
protuberància palpable (+ desenvolupada en homes).
• Banyes superiors (3) i banyes inferiors (4): les banyes inferiors
s’articulen amb el cricoide.
Com la laringe és més prominent en els homes (nou d’Adam) és la raó per la que tenen la veu més greu que
les dones.
CRICOIDES
Té una forma d’anell de segell. Trobem les següents estructures:
• Forma d’anell làmina (5), part posterior.

• Arc (6), part anterior.
Aquests dos cartílags estan units a la hioide per una sèrie de membranes: HIOÏDE
• Tirohioidal (7): es troba entre la hioide i el cartílag tiroide. Té una zona

central més desenvolupada que anomenem lligament tirohioidal.
• Cricotiroidal (8): es troba entre el cartílag tiroide i el cartílag cricoides. És
TIORÏDE
molt important aquesta membrana perquè és on es perforarà per arribar a

la via aèria en cas d’emergència (tricotomia). L’altre opció és fer una
traqueotomia que seria una secció al cartílag traqueal.
CRICOÏDE
• Cricotraqueal (9): es troba entre el cartílag cricoide i el 1r anell traqueal.
Pàgina | 8

EPIGLOTIS
Té forma de fulla i s’articula amb la cara posterior del tiroide a partir de 2 lligaments:
• Hioepiglotic (1): uneix l’epiglotis amb l’os hioide.
• Tiroepiglòtic (2): uneix l’epiglotis amb la cara posterior del tiroides.
TAPA L’ENTRADA EN LA
DEGLUCIÓ EVITANT AIXÍ
QUE S’OBSTRUEIXI LA VIA
AÈRIA PER LÍQIDS I
ALIMENTS
ARITENOIDES
Són 2 i més petits que els altres 3 cartílags principalment. Tenen

forma de piràmide. S’articulen amb el cricoide i presenten dues
protuberàncies:
• Apòfisi vocal (3): li surten unes cordes (lligaments) que

s’uneixen al cartílag tiroidal.
• Apòfisi muscular (4): s’incrusten al múscul
Els cartílags aritenoides estan units per lligaments. Entre la tiroides i la aritenoides tenim 2 estructures en
forma de corda que uneixen aquests cartílags aritenoides amb la part posterior del
tiroides:
• Lligament vestibular (1): es troba paral·lel al lligament vocal.

• Lligament vocal (2): uneix la apòfisis vocal del cartílag aritenoide amb la part
posterior de la tiroides.
Tot aquesta estructura de la laringe formada per cartílags i lligaments, està revestida
internament de mucosa, de manera que l’aspecte que veiem de la laringe quan la
disseccionem és la de la imatge de la dreta. En aquesta imatge podem veure aquests
lligaments vocal i vestibular formen plecs entre els que es troba un espai:
• Plec vestibular (3): és el plec superior, on trobaríem el lligament vestibular.
Pàgina | 9
• Plec vocal (4): és el plec inferior, on trobaríem el lligament vocal. Aquest permet la veu en funció de
la tensió de les cordes vocals.
• Ventricle laringi (5): és l’espai entre els dos plecs.
5.2 CAVITAT LARÍNGIA
La cavitat laríngia són els plecs de la base de la laringe. En
poden veure tres:
• Vestíbul laringi (1): es troba per sobre del plec

vestibular.
• Glotis (2): és la porció més estreta de la laringe i es
troba entre les dues cordes vocals. És la porció que
s’ha de passar quan es realitza una intubació.
• Subglotis (3): es troba per sobta del plec
vocal/cordes vocals.
5.3 MÚSCULS INTRINSECS DE LA LARINGE
La funció dels músculs intrínsecs de la laringe és actuar sobre els plecs vocals per modificar la tensió
d’aquests i l’obertura de la glotis. D’aquesta manera es poden generar els diferents sons vocals quan l’aire
passa per la glotis (generació de la veu molt simplificat). Aquests músculs, a excepció dels vocal, tenen el nom
de les estructures a les que s’adhereixen.
1. Cricotiroidal (1): és l’únic múscul del grup de

músculs intrínsecs que es troba a la regió anterior
de la laringe. S’estén des del cricoides al tiroides i la
seva funció serà balancejar el tiroides sobre el
cricoides. Quan el tiroides és traccionat cap
endavant per culpa d’aquest múscul, es tensen les
cordes vocals.
2. Cricoaritenoidal posterior (2): s’estén des del
cricoides a l’apòfisi muscular de la aritenoides. Quan
aquest múscul es contrau, fa rotar la aritenoides i
provoca la obertura de les cordes vocals (les separa).
3. Interaritenoidal/aritenoidal (3): s’estén entre els 2 cartílags aritenoides i quan es contrau provoca
l’aproximació de les cordes vocals i tanca la glotis.
4. Cricoaritenoidal lateral: no es veu en la imatge.
Pàgina | 10

5. Tiroaritenoidal i vocal: són músculs que trobem (pintats de verd) a la part interna de la laringe i
s’estenen entre la aritenoides i el tiroides. La seva contracció fa disminuir la longitud de les cordes
vocals i, per tant, disminueix la tensió d’aquestes.
6. GLÀNDULA TIROIDES I PARATIROIDES
Es troben unides a la part inferior de la laringe i són glàndules endocrines, i les anomenem així perquè
secreten una substància que s’evoca al torrent circulatori. Típicament aquestes substàncies que sintetitzen
les glàndules endocrines són el que coneixem com hormones.
Per altra banda tenim també glàndules exocrines (#1 aparell digestiu) en les que el seu producte de secreció
s’alliberen cap a l’exterior o (+ freqüent) en una víscera que està buida i en continuïtat amb l’exterior (ex:
estómac, cavitat bucal). Les dos que veurem són la tiroides i la paratiroides.
6.1 TIROIDES
La tiroides és la glàndula endocrina més gran del cos i està formada per
2 lòbuls units a la línia mitja per teixit glandular anomenat istme.
Aquesta es relaciona estretament amb la part inferior de la laringe i la
part superior de la tràquea. Envolta aquestes dues estructures fins al
punt d’arribar a contactar amb la part posterior de la faringe i la part
superior de l’esòfag. Aquesta en realitat presenta 3 cares però en les
imatges es veuen la cara anterior (a dalt) i la cara posterior (a baix). La
superfície que està amb contacte amb la tràquea, esòfag, etc., serà la cara visceral.
La tiroides, a més, és una glàndula molt vascularitzada cosa que és important pq pugui realitzar la seva
funció de mobilitzar les hormones que sintetitza en aquesta glàndula. Bàsicament sintetitza 3 hormones: 1)
T3, 2) T4 (són leshormones tiroides) i 3) calcitonina.
La calcitonina té a veure amb la regulació dels nivells de Ca en sang mentre quela T3 i la T4 fan múltiples
funcions de regulació del metabolisme i contenen iode(I).
La tiroides és l’únic teixit del cos capaç de captar el iode que, a més, necessita pel seu bon funcionament.
Això és aprofitat, a vegades, quan un pacient té càncer de tiroides per destruir- la o destruir el tumor
Pàgina | 11

tiroideu. O quan hi ha un excés de funcionalitat (hipertiroïdisme) quan s’administra iode radioactiu al

pacient aquest s’acumula a la glàndula i queda destruïda total o parcialment. L’hipotiroïdisme és la baixa
funcionalitat de la tiroides (+ freqüent) i s’administren hormones tiroidees en forma de píndola. La glàndula
tiroides, també, és un lloc on habitualment es formen tumors benignes o malignes.
6.2 PARATIROIDES
Les paratiroides són 4 glàndules expcrines (2 superiors i 2 inferiors) molt més difícils de
veure perquè tenen la mida d’una llentia. Es troben adherides a la cara posterior de la
tiroides. Tenen un origen embrionari totalment diferent i fan una funció totalment
diferent a la tiroides.
Sintetitzen una única hormona anomenada hormona paratiroidea (PTH), que també
està implicada en la regulació del metabolisme del Ca; treballa per mantenir la
homeòstasi del Ca i laregulació de les [Ca] en sang.
7.TRÀQUEA
La tràquea es troba a continuació de la laringe. És un conducte cartilaginós, una part del qual es troba encarà
en la regió cervical i la resta a la regió toràcica.
Els cartílags traqueals tenen forma de C, de manera que estan oberts per la seva part
posterior. La part posterior del cartílag està tancada per unes estructures toves que és
un múscul de tipus llis anomenat múscul traqueal (1), i també per una estructura
fibrosa més externa anomenada membrana transversa de la tràquea (2).
Aquest múscul quan es contrau pot modificar la curvatura del cartílag i, per
tant, reduir el diàmetre traqueal. Però la importància d’aquestes
estructures toves de la part posterior del cartílag està en relació amb les
relacions de la tràquea. Darrera d’aquesta es troba l’esòfag que, quan
empassem aliments, incrementa la seva mida. La presencia d’aquestes
estructures toves permet a l’esòfag desplaçar-les i, per tant, permeten el pas
d’aquests volums alimentaris.
La tràquea està constituïda d’uns 16-20 cartílags i acaba en un cartílag que té forma d’aresta i de cada costat
en sortiran els 2 cartílags dels bronquis. Aquest cartílag és l’últim de la tràquea i s’anomena carina (3) (on es
troba la bifurcació de la tràquea).
Pàgina | 12

8.BRONQUIS
L’arbre bronquial són unes estructures que es van bifurcant de forma dicotòmica (1 es divideix en 2 i així
successivament). La divisió bronquial es fa en:
1. Bronquis principals (1): tenim principalment 2 bronquis principals, el

bronqui D i el bronqui E. El D és més vertical i l’E té una trajectòria més
inclinada. Això fa que, p ex, quan un nen s’empassa un botó i passa per la via
aèria, moltes vegades acaba allotjat en el bronqui D i no en el de l’E. Aquests
es bifurquen i formen:
2. Bronquis lobars (2): es troben a continuació dels principals. Es dirigeixen a
cadascun dels lòbuls pulmonars. Es tornen a bifurcar i formen:
3. Bronquis segmentaris (3): cada un d’aquests servirà per un segment
pulmonar diferent.
4. Bronquíols (4): és el bronqui més petit, on s’acaben les bifurcacions dels
bronquis. A partir d’aquest trobem estructures en forma de raïm que són els
alvèols pulmonars (en agrupacions) on es produirà l’intercanvi de gasos.
9.PULMONS
Els dos pulmons no són iguals; el D és més gran i té estructures diferents. Tot i això, en tots
dos podem distingir les mateixes estructures.
Els pulmons tenen una base (en contacte amb el diafragma), un àpex que és la punta i 2
cares anomenades cara costal (en relació amb les costelles) i cara medial/mediastínica (en
contacte amb les vísceres del mediastí). En la cara medial trobem una estructura
anomenada hil pulmonar que correspon al pedicle pulmonar.
El pedicle són les estructures que entren i l’hil la regió del pulmó on trobem l’entrada
d’aquestes estructures. En l’hil pulmonar trobem les corresponents arteries pulmonars, les
venes pulmonars, el bronqui que entra, els nervis que innerven el pulmó i vasos limfàtics
que sortiran d’aquest punt (únic punt en que el pulmó està unit a altres estrucutres).
L’hil pulmonar és l’única part del pulmó que té continuïtat anatòmica amb el mediastí, és a dir, el pulmó
només està adherit a la resta d’estructures a través d’aquest hil pulmonar.
Pàgina | 13
9.1 DIFERENCIES ENTRE EL PULMÓ DRET I ESQUERRE
Al pulmó dret hi distingim 2 cissures a la cara costal:
• Cissura obliqua (1): tots dos pulmons la tenen.

•
Cissura horitzontal (5)
Aquestes dues cissures divideixen el pulmó dret en tres lòbuls:
• Lòbul superior (2): tots dos pulmons el tenen.

• Lòbul mig (6)
• Lòbul inferior (3): tots dos el tenen.
El pulmó esquerre només té 1 cissura a la seva cara costal (cissura obliqua) que
divideix el pulmó en dos lòbuls:
• Lòbul superior (2)

• Lòbul inferior (3)
En aquest pulmó també trobem una estructura anomenada língula (4) que
correspondria al lòbul mig del pulmó D. Aquesta és l’estructura que cobreix
anteriorment el cor, i és una estructura molt fina.
9.2 DIFERÈNCIES ENTRE L’HIL DEL PULMÓ DRET I ESQUERRE
A l’hil del pulmó dret veiem el bronqui (6) (posterior a l’artèria), per davant d’aquest es troba l’artèria
pulmonar dreta (4) que aquí ja s’ha dividit en 2 branques lobars (l’artèria es divideix seguint el mateix patró
que els bronquis) i les 3 venes pulmonars (5).
En l’hil del pulmó E veiem el bronqui (3), que es troba per inferior a l’artèria pulmonar (1), i les 2 venes
pulmonars.
Quan es produeix la divisió de les artèries i venes pulmonars respectives, el pulmó E típicament té 1 artèria
pulmonar mentre que en el D podem veure 2. Però amb les venes passa el revés; en el pulmó E trobem 2
venes pulmonars i en el D 1 vena pulmonar.
Pàgina | 14

9.3 SEGMENTS PULMONARS
El pulmó està constituït per la suma d’una sèrie d’unitats anatòmiques

funcionals que són els segments pulmonars. Cada un d’aquests tindrà els
elements necessaris per funcionar com a unitat pràcticament independent. A
més, aquests segments estan separats per teixit connectiu/conjuntiu que
permet aïllar els segments. De fet, aquests segments es poden veure afectats
per una infecció de forma regional i quedar-se en ells o, p ex, quan es realitza
una extirpació de parènquima pulmonar (p ex en un càncer) i s’ha d’extirpar
un tros de pulmó, a vegades es pot extirpar un segment o uns quants i el
pulmó seguirà funcionant.
Com que els 2 pulmons no són iguals, el número de segments també ho és: el D és + gran i presenta 10
segments, i l’E presenta 8segments. Però aquest nombre pot variar en cada persona.
Cada segment presenta un bronqui segmentari i aquest va acompanyat per

una branca segmentaria de l’artèria pulmonar. L’artèria pulmonar es bifurca
seguint el mateix patró que els bronquis, per tant, és lògic que entri en una
branca segmentària acompanyant aquest bronqui segmentari. A part d’això,
també hi entra una altre branca arterial que procedeix de l’artèria bronquial.
Aquesta és una artèria molt petita però forma part de la circulació sistèmica
(nodreix els pulmons). Aquests entre per la part del lòbul en si. La sang és recull per les venes pulmonars i
les tributàries d’aquestes s’ubiquen en els espais ocupats per teixit conjuntiu que es troba separat pel
segment (plans intersegmentaris).
9.4 VASCULARITZACIÓ DEL PULMÓ
El pulmó, igual que altres òrgans de l’organisme, presenta una doble circulació: per
una banda hi ha la circulació pulmonar i per l’altre la circulació sistèmica.
La circulació pulmonar està destinada a la hematosi de la sang, és a dir, a l’oxigenació

de la sang. També, quan parlem dels vasos de la circulació pulmonar parlem de vasa
pública i està constituïda per les artèries pulmonars i les seves branques i també per
les venes pulmonars i les sevestributàries.
En la circulació sistèmica trobem uns vasos anomenats vasa privata i estan constituïts
per les venes i artèries bronquials, que acompanyen els bronquis.
Pàgina | 15

Les artèries bronquials són branques de l’arteria aorta. Típicament surten 2 arteries bronquials pel costat E i
1 pel costat D. Però tant el numero com l’origen varia segons el subjecte.
Els vasa privats són vasos sistèmics i que per tant en cas de tumor, per exemple, podria acumular-se sang en
estructures on no hi haurien d’haver-hi (hemoptisi).
10. LA PLEURA
La pleura és una de les 3 seroses que tenim a l’organisme (pericardi, pleura, cavitat peritoneal). Serveix per
acoblar mecànicament la paret toràcica i el pulmó.
La pleura és un revestiment, una membrana amb unes característiques histològiques específiques. Aquesta
serosa revesteix tot el pulmó i a nivell de l’hil es reflexa, es continua amb el mediastí i recobreix internament
tota la paret toràcica. De forma que la cavitat toràcica està revestida totalment per aquesta pleura, tant pel
que fa a la paret pel que fa a la superfície del pulmó. Només a nivell de l’hil tindrem continuïtat directa entre
pulmó i les estructures del mediastí. La resta del pulmó no tindrà cap altre unió amb la paret toràcica, només
hi ha unió a nivell de l’hil (del pedicle pulmonar) amb el mediastí.
Al igual que passava amb el pericardi serós, es distingeixen 2 fulles però es només per la diferencia de regió
entre la cavitat que revesteixen perquè la serosa es totalment
continua. Hi distingim 3 parts:
1. Fulla parietal (1): revesteix la paret toràcica.2

2. Fulla visceral (2): revesteix el pulmó.
3. Cavitat pleural (3): es troba entre les 2 fulles I dins seu s’hi troba
el que anomenem líquid pleural.
Quan realitzem una inspiració, els músculs del tòrax actuen sobre la paret toràcica. És a dir, el diafragma
incrementa el volum de la cavitat toràcica perquè les seves cúpules s’aplanen, els intercostals externs eleven
les costelles i incrementen el volum de la cavitat toràcica i passa tot el de la respiració. En qualsevol cas,
degut al moviment dels nostres músculs respiratoris, nosaltres actuem sobre l’esquelet de la caixa toràcica i
podem desplaçar aquest esquelet de forma que s’incrementi el volum d’aquesta caixa toràcica. Això és el
que faríem durant la inspiració.
Però els nostres músculs respiratoris no tenen cap unió amb el pulmó ni tampoc cap unió entre el pulmó i la
caixa toràcica. Llavors, l’expansió de la caixa toràcica va acompanyada d’una expansió del pulmó gràcies al
líquid pleural. Però els líquids no són comprensibles ni expansibles. Quan expandim la caixa toràcica, el líquid
pleural no es pot expandir, per tant, força la expansió del pulmó cap a fora. És a dir, el líquid pleural actua
Pàgina | 16

com una ventosa i fa que el moviment de la caixa toràcica s’acobli al moviment del pulmó. I com que ell no es
pot expandir, el moviment de la caixa toràcica forçarà l’expansió del pulmó.
Si introduïm aire en aquesta cavitat pleural, com els gasos sí es poden expandir i comprimir, tindrem el que
s’anomena pneumotòrax. Això ocorrerà que quan intentem expandir la caixa toràcica amb la bombolla
d’aire a dins, la bombolla d’aire es farà més grossa i el treball respiratori que fem per moure la caixa toràcica
no es veurà reflectit en una expansió del pulmó, sinó en una expansió simplement de l’aire que tenim a la
cavitat pleural. De forma que el pulmó no funcionarà correctament. Si això ens passa en els 2 pulmons,
simplement no podríem realitzar una inspiració efectiva i nopodríem respirar.
En aquesta cavitat pleural també s’hi poden acumular altres coses i, a vegades, en tindrem un excés de líquid
pleural, que és el que s’anomena vessament pleural. Això passa com a conseqüència d’infeccions, processos
inflamatoris, alguns processos tumorals, etc. Moltes vegades, quan tenim un excés de líquid, el que es farà
amb aquesta cavitat pleural serà realitzar una punció de la part posterior per extraure aquest excés de líquid
(toracocentesi).
També hi podrem tenir sang, que és el que s’anomena hemotòrax, que pot ser per un traumatisme. També es
pot tenir pus, que és el que es diu empiema i s’haurà de drenat.
A vegades, aquesta pleura pot ser font de processos malignes. Hi ha càncers que són específics d’aquesta
pleura. Són relativament freqüents en les persones que han estat exposats a l’amiant i és el que s’anomena
mesotelioma.
Pàgina | 17

Wuolah Free TEMA 3 SISTEMA RESPIRATORI

Uploaded by

Document Information

Original Title

Copyright

Available Formats

Share this document

Share or Embed Document

Sharing Options

Did you find this document useful?

Is this content inappropriate?

Copyright:

Available Formats

Wuolah Free TEMA 3 SISTEMA RESPIRATORI

Uploaded by

Copyright:

Available Formats

TEMA-3-SISTEMA-RESPIRATORI.

Estructura del Cuerpo Humano

Reservados todos los derechos.

TEMA 3: L’APARELL RESPIRATORI

1.INTRODUCCIÓ A L’APARELL RESPIRATORI

2.1 MORFOLOGIA EXTERNA

A la morfologia exterior del nas s’hi distingeixen les següents estructures:

2.2 MORFOLOGIA INTERNA

• Nasals (1): són uns petits ossos en forma de teula que

La porció cartilaginosa està formada per:

2.3 FOSSES NASALS

si lees esto me debes un besito

A la regió posterior tenim un orifici que es necessari perquè

El terra de la fossa nasal està constituït pel paladar (3), que té

Al sostre de les fosses nasals es troba una superfície òssia amb

si lees esto me debes un besito

1. Superior (1): forma part de l’etmoide (de color groc en la imatge). És

Els cornets, degut a la seva forma corbada (plegada):

1. Poció cartilaginosa: format pel cartílag septal (3).

si lees esto me debes un besito

b. Làmina perpendicular etmoide: es troba a la part superior i és una part central de

• Si frontal (1): es troba a l’interior de l’os frontal.

• Rinofaringe: és la porció superior. És la porció que tenim darrera de les coanes.

4.1 RINOFARINGE I OROFARINGE

A nivell de la rinofaringe es veuen 3 estructures:

1. Trompa d’Eustaqui/tuba faringotimpàrica (1): és un

si lees esto me debes un besito

A nivell de la orofaringe es veuen 3 estructures:

En la hipofaringe trobem 2 estructures anatòmiques: si piriforme i entrada de

Aquesta es troba unida a l’os hioide, i està formada per un esquelet

• Cartílags principals: són la tiroide (+ gran), el cricoide, l’epiglotis i els aritenoides.

si lees esto me debes un besito

5.1 CARTILAGS I ELEMENTS FIBROSOS

Té una forma d’anell de segell. Trobem les següents estructures:

• Forma d’anell làmina (5), part posterior.

• Tirohioidal (7): es troba entre la hioide i el cartílag tiroide. Té una zona

molt important aquesta membrana perquè és on es perforarà per arribar a

• Cricotraqueal (9): es troba entre el cartílag cricoide i el 1r anell traqueal.

si lees esto me debes un besito

Són 2 i més petits que els altres 3 cartílags principalment. Tenen

• Apòfisi vocal (3): li surten unes cordes (lligaments) que

• Lligament vestibular (1): es troba paral·lel al lligament vocal.

• Plec vestibular (3): és el plec superior, on trobaríem el lligament vestibular.

5.2 CAVITAT LARÍNGIA

• Vestíbul laringi (1): es troba per sobre del plec

5.3 MÚSCULS INTRINSECS DE LA LARINGE

1. Cricotiroidal (1): és l’únic múscul del grup de

si lees esto me debes un besito

si lees esto me debes un besito

tiroideu. O quan hi ha un excés de funcionalitat (hipertiroïdisme) quan s’administra iode radioactiu al

si lees esto me debes un besito

1. Bronquis principals (1): tenim principalment 2 bronquis principals, el

9.1 DIFERENCIES ENTRE EL PULMÓ DRET I ESQUERRE

Al pulmó dret hi distingim 2 cissures a la cara costal:

• Cissura obliqua (1): tots dos pulmons la tenen.

Aquestes dues cissures divideixen el pulmó dret en tres lòbuls:

• Lòbul superior (2): tots dos pulmons el tenen.

• Lòbul superior (2)

9.2 DIFERÈNCIES ENTRE L’HIL DEL PULMÓ DRET I ESQUERRE

si lees esto me debes un besito

9.3 SEGMENTS PULMONARS

El pulmó està constituït per la suma d’una sèrie d’unitats anatòmiques

Cada segment presenta un bronqui segmentari i aquest va acompanyat per