LA CRISI DEL SISTEMA DE LA RESTAURACIÓ

(1902 - 1931)

1. Reformisme dinàstic
El desastre del 98 va mostrar les deficiències del règim de la restauració i va donar lloc a un
reformisme polític basat en les idees regeneracionistes.

El primer govern regeneracionista va ser el del general Francisco Silvela el 1899. Les seves reformes
van ser:
- Proposà un projecte de descentralització administrativa.
- Nova política pressupostària: augment de tributs sobre productes de primera necessitat /
impostos nous.
Els impostos nous van ocasionar el Tancament de caixes.

A Catalunya el mes de setembre de 1899, les noves carreges fiscals imposades pel ministre d’Hisenda
Villaverde, van ser el motiu d’una forta protesta coneguda com el tancament de Caixes. Va consistir
en el fet que els comerciants (majoritàriament a Barna) es van negar a pagar la contribució
trimestral. Un mes més tard, el govern va donar ordre d’embargar als mossos, però l’alcalde de
Barcelona, el Dr. Bartomeu Robert, es va negar a fer-ho i va presentar la dimissió.

El moviment del Tancament de Caixes, va portar a una vaga general de comerciants (Barna, Sabadell,
Mataró, Manresa i Vilafranca). El govern central va empresonar als morosos i va suspendre les
garanties constitucionals a Barcelona. Van tancar l’ajuntament durant 17 mesos i va declarar l’estat
de guerra.

En desacord a les mesures repressives, Polavieja i Duran i Bas, van dimitir dels seus càrrecs de
govern.

El tancament de caixes a Catalunya, va fer caure la caduca política de la Restauració que tenia en el
Catalanisme l’alternativa i va acabar a l’esperit de regeneració que havia durat encara no 1 any.

1.1. Reformes de Maura i Canalejas

El 1901, es va reprendre el torn dinàstic. A la primavera de 1902, Alfons XIII, va complir 16 anys i va
pujar al tron.

El 1903, els partits dinàstics es van plantejar la renovació dels seus líders. Després de la desaparició
de Cànoves, que va ser substituït per Antoni Maura, i Sagasta que va ser substituït per José Canalejas.
Els 2 partits dinàstics van tenir dificultats per mantenir-se units.

La inestabilitat dels governs entre 1901-1916, va fer que hi hagués 18 governs i 12 caps de govern
diferents.

El 1904, Antoni Maura es va convertir en president del Govern. Va ser el govern curt de Maura entre
1904-1905. Va dur a terme:
- Impulsar el seu projecte polític, conegut com a REVOLUCIÓ DES DE DALT, dotant el sistema
amb la mobilització d’una nova classe social, “les masses neutres” (classe mitjana, burgesia)
amb l’objectiu de desbancar als cacics, evitar que les classes obreres adquireixin massa
protagonisme i governar de forma eficaç.
El març de 1904, el govern de Maura va aprovar la llei DESCANS DOMINICAL, que va entrar en vigor
l’11 de setembre de 1904.

PERMÍS PROHIBIT

Tavernes obertes Els diaris no sortiran

“Corrides de toros” Botigues tancades

Siderúrgia Barberies tancades

Metalingüística Ministeris públics tancats

El 1905-1906, van governar els liberals on el president de govern va ser Montero Rios i Moret. Va
succeir un fet molt greu: els fets del Cu-Cut. És en aquesta legislatura que succeeix els incidents del
cu-cut coneguts com “la cuartelada”.

CU-CUT (catlaunya): els diputats catalanistes al congrés no van ser ben rebuts, ja que els tractaven de
separatistes. En aquest clima de tensió, en 1905, un grup de militars van assaltar els tallers de la
revista “Cu-Cut” i “la veu de Catalunya”, a causa de l’aparició a totes dues publicacions d’un acudit
que feia referència a la victòria electoral de la Lliga regionalista i que l’exercit va considerar ofensiu. El
govern, en lloc de sancionar aquesta actitud va tancar el seminari satíric “Cu-Cut” i la redacció del
diari “la veu de catalunya”. També, va elaborar un projecte de “Llei de Jurisdicció” (1906), que posava
sota jurisdicció militar les ofenses contra l’exèrcit o contra la unitat de la pàtria i els seus símbols, ja
fossin fetes de manera oral o escrita.

El 1906-1909, va ser el govern llarg de Maura on es va decretar noves lleis:

- El 1907, hi haurà un projecte de reforma de l’administració local, el qual es pretén donar més
autonomia als ajuntaments i a les Diputacions amb la intenció d’atraure cap al govern el
catalanisme moderat (la Lliga).
- El 1907, es va crear una nova llei electoral, que pretenia eliminar la corrupció (tupinades),
però només va aconseguir dificultar el grau electoral. Aquesta llei consistia en l’obligació de
votar.
- El 1908, es va crear el “INSTITUTO NACIONAL DE PREVISIÓN”, dedicat a les asegurances
obreres. Tot i aquesta política reformista el sistema va ser incapaç de regenerar-se des de
dins. Ni liberals ni conservadors, van ser capaços d’impulsar les reformes que necessitava el
país.

Finalment, la defensa de l’orde social, va comportar una actitud molt intransigent per part del
govern, especialment a la resposta als fets de la Setmana Tràgica de Barcelona el 1909. La dura
repressió que va seguir la revolta va impulsar que s'articulés una campanya de protesta que sota el
lema “MAURA NO”, va fer caure el govern conservador, donant pas als liberals.
El 1910, José Canalejas va crear un nou govern liberal. Va intentar apropar-se als sectors populars,
amb reformes de política social:
- Limitació del poder de l’església
- Reforma del finançament
- Separació d’estat- església

La negativa de la Santa Seu a acceptar cap mena de reforma, va comportar la promulgació de

la “LLEI DEL CANDAU”, que limitava l’establiment a Espanya de nous ordes religiosos.

- Altres reformes socials

- Substitueix l’impost de consums, per un impost progressiu sobre les rendes (protesta
de les classes benestars)

El 1912, va haver-hi la REFORMA LLEI DE LLEVES, on es va fer obligatori el servei militar i es va

suprimir la redempció en metàl·lic. També, va haver-hi la LLEI DE MILLORA LABORALS, que va
beneficiar a les dones, ja que els hi prohibien el treball nocturn. A més a més, va haver-hi una
negociació de la Mancomunitat, que va permetre la unió de les diputacions provincials catalanes, per
fer-se càrrec de la gestió dels serveis públics.

La política exterior, v afer que hi hagués dos esdeveniments:

- 1906: conferència d’Algerises
- 1912: tractat hispanofrancès. Es va establir un protectorat al Marroc entre França i Espanya
(zona del Rif)

La zona del Rif s’havia de pacificar. Hi havia interessos econòmics, perquè hi havia mines de potassa.
Volien restaurar el prestigi de l’exèrcit espanyol, després de la derrota a Cuba.

Malauradament, el 1912, Canalejas va ser assassinat per un anarquista (Pardinas), mentre mirava
l’aparador d’una llibreria de Madrid. Aquest fet va posar fi al seu projecte. Va ser substituït per
Eduardo Dato el 1913.

2. Catalanisme polític (1901-1925)

Durant les primeres dècades del segle XX, la Lliga Regionalista era el partit hegemònic de Catalunya.
Els dirigents que més destacaven eren:
- Enric Prat de la Riba (va definir l'ideari de la Lliga i va ser el responsable principal de la
política catalana -"Catalunya endins")
- Francesc Cambó va ser el portaveu dels interessos dels catalans a Madrid - "Catalunya
enfora"

L'any 1904, les discrepàncies ideològiques internes van esclatar arran de la visita d'Alfons XIII i Antoni
Maura a Barcelona. Un grup de regidors de la Lliga, encapçalats per Cambó, van desobeir els acords
del partit de boicotejar la visita real. La direcció del partit va aprovar l'actitud del grup de Cambó i el
sector més crític va abandonar el partit per fundar el partit Centre Nacionalista Republicà l'any 1906.
2.1. La coalició Solidaritat Catalana
El rebuig massiu a la Llei de jurisdiccions imposada arrel dels fets del Cu-Cut va propiciar el sorgiment
d'un moviment patriòtic de reafirmament de la personalitat catalana i de compromís en la lluita pels
drets de Catalunya.

Aquest moviment es va concretar en Solidaritat Catalana, una coalició electoral que aplegava totes
les forces catalanes (des dels carlins fins als republicans federals passant per la Lliga), menys els
partits dinàstics i el lerrouxisme.

L'any 1907, Solidaritat es va presentar a les eleccions generals amb el "PROGRAMA DE TÍVOLI", per
derogar la Llei de Jurisdiccions i demanar òrgans d'autogovern per Catalunya. Al final, van obtenir un
gran triomf a les eleccions provincials per a les diputacions i a les eleccions generals, en les quals van
aconseguir 41 dels 44 escons.

Però el projecte no va trigar a dividir-se a causa de l'heterogeneïtat dels grups i del dirigisme de la
Lliga.

Diversos van ser els motius que van portar la discòrdia entre els partits que formaven part de
Solidaritat Catalana. Els fets de la Setmana Tràgica de l'any 1909 van acabar de dispersar-la, la
burgesia i la Lliga van veure amb bons ulls la dura repressió, en canvi, el sector republicà i l'obrerisme
la van criticar.

2.2. L’impacte de la Setmana Tràgica de Barcelona: el conflicte al Marroc

A partir de l'any 1900, Espanya va tenir presència al nord d'Africà. En la Conferència d'Algesires, l'any
1906, i el posterior tractat Hispanofrancès, l'any 1912, van establir un protectorat francoespanyol al
Marroc.

Espanya controlava la zona muntanyosa del Rif, ja que hi havia possibilitat de beneficis econòmics:
mines, inversions en ferrocarrils... i desig de restablir el prestigi de l'exèrcit després del desastre de
Cuba). Els rifenys eren organitzats per lluitar contra els espanyols i l'any 1909, al BARRANCO DEL
LOBO. Els espanyols van sofrir una derrota important amb moltes baixes. El govern espanyol va
decidir augmentar el nombre de soldats al Rif amb una lleva de reservistes, entre els quals n'hi havia
molts que estaven casats i amb fills. Molts d'ells havien de sortir des del port de Barcelona el que va
provocar la gran protesta popular coneguda com la Setmana Tràgica.

La prohibició governativa de les protestes va exaltar els ànims i es va convocar una vaga general que
va derivar en una insurrecció generalitzada amb la crema d'edificis religiosos i barricades als carrers.

Només una brutal repressió militar el 31-7-1909 indiscriminada va poder aturar el conflicte, amb
morts, ferits, detencions i afusellaments com el de Ferrer i Guàrdia (pedagog anarquista i fundador
de l'Escola Moderna) acusat falsament de ser l'instigador.

Les conseqüències polítiques de l'actuació del govern en els fets de la Setmana Tràgica van ser:
- La caiguda del govern conservador d'Antoni Maura substituït pel liberal J. Canalejas.
- Pèrdua d'influència dels lerrouxistes en la classe obrera que van ser desacreditats pel
comportament oportunista dels seus dirigents.
- Desengany de molts sectors de la classe obrera respecte dels polítics republicans el que va
afavorir l'arrelament de l'anarquisme.
 - Desaparició de Solidaritat Catalana i retrocés electoral de la Liga regionalista l'any 1910
acusada d'haver donat suport a la repressió.
- La crisi de Solidaritat Catalana va contribuir a l'apropament entre les forces republicanes
d'esquerra que l'any 1910 van fundar la Unió Federal Nacionalista Republicana (UFNR) la
qual va obtenir bons resultats a les eleccions fins a l'any 1914 que, després de la seva aliança
amb el Partit República Radical d'Alejandro Lerroux. Van obtenir la pitjor derrota electoral de
la seva història i la posterior desaparició de la UFNR l'any 1916.

2.3. La mancomunitat de Catalunya (1914-1925)

La formació de la Mancomunitat de Catalunya va tenir un procés llarg i difícil:
- 1907, Enric Prat de la Riba va ser elegit president de la Diputació de Barcelona i va crear
l'Institut d'Estudis Catalans i la Biblioteca que es va anomenar la Biblioteca de Catalunya amb
l'objectiu d'impulsar i difondre la cultura catalana.

- L'any 1911, La Diputació de Barcelona, presidida per Enric Prat de la Riba, amb el suport de
les altres diputacions va presentar al govern liberal de Madrid una proposta per
mancomunar les quatre diputacions catalanes. Canalejas va respondre amb el compromís de
tirar endavant un "projecte de Mancomunitats", aprovat per les Corts l'any 1912. Aquell
mateix any van assassinar a Canalejas (per un anarquista anomenat Pardinas) i, un any
després, els anticatalanistes del Senat van aconseguir bloquejar el projecte aprovat per les
Corts.

- L'any 1913, el nou govern conservador, presidit per Dato, va publicar un decret que
autoritzava les diputacions provincials a mancomunar-se per a fins únicament administratius.
Així es creava un en administratiu sense funcions d'autonomia.

- El dia 6 d'abril de l'any 1914, es va constituir la Mancomunitat de Catalunya, que estava

formada per:
- Un president
- Una assemblea que designava un consell permanent amb vuit membres.

La Lliga Regionalista va tenir sempre una presència majoritària a la Mancomunitat. Alguns dels
presidents de la Mancomunitat de Catalunya van ser:
- 1914-1917 Enric Prat de la Riba (mort als 45 anys)
- 1917-1923 Josep Puig i Cadafalch
- 1923-1925 Alfons Sala (nomenat per M. Primo de Rivera)

El govern de la Mancomunitat es va centrar en dues línies bàsiques:

- Creació d’una infraestructura de serveis públics i administratius bàsics que afavoreixen el
desenvolupament econòmic. Va suposar una millora en la xarxa viària, en les comunicacions,
van crear un nou pla d’acció agrari i van crear les cooperatives.

- Foment de la llengua i la cultura catalana, a partir d’un projecte cultural i educatiu, on van
crear:
- Biblioteques populars
- Escoles experimentals (FP)
- Estudis normals (formació de mestres)
 - Unificació ortogràfica, encarregada per l’institut d’estudis catalans a la Pompeu Fabra
(van fer el futur diccionari general de la llengua catalana)
- Divulgació i protecció del patrimoni cultural (creació de la junta de museus i el servei
de conservació i catalogació de monuments)

L’objectiu en el camp educatiu era preparar professionalment quadres tècnics de nivell mitjà i
superior, és per això que es va impulsar:
- La renovació pedagògica amb el mètode de Maria Montessori
- La creació de l’escola industrial
- La creació de l’escola d’administració local
- La creació de l’escola de bibliotecàries (només per a dones)
- La creació de l’escola d’infermeria (personal sanitari especialitzat per a poder cobrir
el sector quasi inexistent)

També es va preocupar per les qüestions socials que va fer la mancomunitat.

- Va construir la casa de la maternitat (interès pels infants nascuts en condicions
socials precàries)
- La creació de l’institut d’educació general (era per promoure valors de civisme i de
ciutadania, tot estimulant l’educació física, la higiene i la formació moral)

La constitució de la mancomunitat de Catalunya, va suposar el coneixement de Catalunya, després de

2 anys de manca de poder. Disposava d’un poder polític molt limitat, però tenia competències en
l’administració de serveis de ciutadans.

La suspensió definitiva de la mancomunitat va ser el 20 de març de 1925, amb la dictadura de Miguel

Primo de Rivera.

3. Crisi 1917
La conferència d’una sèrie de conflictes (militars, polítics i socials), va fer que el conjunt d’Espanya fes
trontollar el sistema de la Restauració.

3.1. La crisi de 1917: l’impacte de la gran guerra (1914-1918)

Espanya va quedar al marge del sistema d’aliances europeu previ a la 1a GM, i es va mantenir neutre
durant el conflicte (durant el govern d’Eduardo Dato, conservador), perquè Espanya no tenia cap
aliança, ja que tenia una baixa militar molt elevada, i un exèrcit ineficient i antiquat.

La neutralitat va afavorir l’economia espanyola, fent-se grans negocis a costa dels dos bàndols. Les
exportacions que es van fer són:
- Siderúrgica (basca)
- Mineria (asturiana)
- Tèxtil (catalunya)

En canvi, es va desencadenar una forta tensió social, que va desembocar en un moviment vaguista.

Les conseqüències de la gran guerra a l’Estat van ser:

- CRISI ECONÒMICA: com era una guerra de posicions, va provocar que hi hagués d'avituallar
als països bel·ligerants. Hi va haver una gran expansió productiva, que va crear un procés
inflacionista i un augment en els preus dels productes de 1a necessitat en un 98% (blat,
 arròs, patata, carbó). També va haver-hi un augment en el preu de l’habitatge a causa de la
forta demanda de mà d’obra i les migracions internes. Això, no va ser bo, ja que els salaris no
els van augmentar en cap moment. Mentre que les grans empreses i terratinents guanyaven
grans fortunes, la resta de població s’emprovia.

- CRISI SOCIAL I CULTURAL: hi havia una divisió de l'opinió pública. Estaven els francòfils que
era la Triple Entesa i els germanòfils que era la Triple Aliança. Va haver-hi un esclat de les
noves avantguardes i un trencament amb la tradició i les convencions. La creació d’aquestes
obres, van ser com un acte revolucionari destinat a remoure les consciències conformistes i a
reflectir la realitat sorgida de la guerra.

- CRISI MILITAR: l'exèrcit, un poder bàsic per al manteniment de la monarquia, va començar a

qüestionar el sistema intervenint en la vida política, ja que es va accentuar el malestar intern
que s'arrossegava des de la derrota de 1898. Les causes van ser diverses:
- La inestabilitat governamental
- Una nova llei que establia l'ascens per mèrits de guerra, per la qual cosa només es
beneficiava l'exèrcit del Marro (AFRICANISTES)
- Discriminació a les unitats peninsular, i els baixos salaris, deteriorats per la inflació
provocada per l'impacte de la guerra mundial.

El malestar militar contra l'Estat va provocar la formació de Juntes de Defensa, una mena
d'associació sindical que defensava els interessos econòmics i professionals del cos. Aquest
malestar va ser expressat per les Juntes amb proclames, manifestos i diversos articles
periodístics de to sovint molt radical. El manifest de juny del 1917 culpava al govern dels
mals de l'exèrcit i del país en general, i feia una crida a la renovació política.

La pressió militar va ser fortíssima, i la van aprofitar els sectors més dretans del Partido
Conservador, encapçalats per Juan de la Cierva (que eren partidaris de les reivindicacions de
les Juntes). Amb aquest suport polític, els militars no van dubtar a ajudar al govern, i van
participar en la repressió de la revolta sindicalista. A canvi, el govern conservador va
reformar el reglament militar i hi va introduir l'escalafó i l'ascens de grau i de salari segons
l'antiguitat.

- CRISI POLÍTICA: l'any 1916, el govern estava en mans d'un gabinet liberal presidit per
Romanones qui davant les acusacions de corrupció política va clausurar les Corts. Després,
l'abril del 1917,el conservador E. Dato va tornar a ser cap del govern.
A mitjans d'un una representació de diputats catalanistes, republicans, etc. van reclamar la
reobertura de les Corts i, com a resposta al clima de tensió existent, el govern d'Eduardo
Dato va decretar la censura de premsa i la suspensió de les garanties constitucionals. Com a
reacció, i a iniciativa de la Lliga Regionalista, es va reunir a Barcelona l'Assemblea de
Parlamentaris catalans (5 de juliol de 1917), que va exigir la formació d'un govern provisional
que convoqués unes Corts constituents amb capacitat i voluntat de reestructurar l’Estat
sobre la base de la descentralització.

El 19 de juliol del 1917, Els parlamentaris catalans van convocar una assemblea de tots els
diputats i senadors espanyols a la ciutat comtal. Tot i que el seu ressò a Catalunya va ser
notable, aquesta va acabar en un cert fracàs atès que la majoria dels convocats no va
 respondre a la crida: només van assistir-hi 71 parlamentaris del 760 citats, majoritàriament
no monàrquics (republicans i socialistes). A més, el govern va prohibir la reunió, que va ser
finalment dissolta per la Guàrdia Civil.

L'octubre del 1917, es van celebrar dues reunions més a Madrid, però el moviment
parlamentari no va tenir continuïtat i va morir sense haver aconseguit la reforma
constitucional desitjada. La negativa de les forces monàrquiques a participar en el seu
programa, les profundes discrepàncies entre els regionalistes i les forces d'esquerra, les
úniques que havien respost a la convocatòria, així com l'oposició de les Juntes de Defensa
envers la iniciativa dels parlamentaris catalans, van contribuir a afeblir la protesta. La Lliga va
veure que la lluita per la reforma de l'Estat i per l'autonomia de Catalunya, amb el suport
només de les forces antidinàstiques, comportava posar en perill la mateixa institució
monàrquica, i fins i tot, el mateix model social. I això no entrava en els seus plans. A més, el
moviment vaguístic, impulsat pels sindicats obrers, va esclatar el mes d'agost va inhibir les
forces burgeses davant del temor d'un esclat revolucionari de dimensions més grans que la
reforma constitucional.

- CRISI SOCIAL: la tensa situació social i la creixent importància dels sindicats van afavorir la
creació d'un comitè d'acció conjunta CNT-UT. Malgrat les diferències entre els socialistes,
partidaris d'una democratització efectiva del règim, i els anarquistes, impulsors de la
revolució social, l'extensió d'un conflicte ferroviari a Valencià va dur les centrals sindicals a
convocar una vaga general revolucionària, que s'havia de mantenir fins a la fi de la
monarquia, la formació d'un govern provisional que convoqués unes Corts Constituent i el
pas a un sistema república. La vaga va esclatar el 13 d'agost; el dia 15 va arribar al punt
màxim i el 19 ja estava sufocada del tot. De fet, només va tenir una incidència real a
Catalunya, Astúries, el País Basc i Madrid. La reacció del govern va ser molt dura: va declarar
la llei marcial i va enviar l'exèrcit a reprimir el moviment. Els membres del Comitè de vaga
van ser empresonats, jutjats en Consell de Guerra i condemnats a cadena perpètua. El balanç
final va ser més de 70 morts, 220 ferits i 2 000 detinguts.

4. La descomposició del sistema (1917 - 1923)

4.1. El fi del sistema del torn pacífic
Una sortida a la greu crisi del 1917 va ser la formació d'un govern de concentració amb la
participació dels líders dinàstics (conservadors i liberals) i dels catalanistes de la Lliga Regionalista.
Volien consensuar un programa de reformes, contenir la inflació i restablir l'ordre social, però les
diferències entre ells no ho van fer possible.

L'any 1918 es va tornar al sistema de torn amb una diferència respecte abans de la crisi del 1917, els
partits dinàstics estaven mancats de líders i no aconseguien majories parlamentàries que donessin
estabilitat política.

Les derrotes militars al Marroc van forçar la creació, l'any 1921, d'un nou govern de concentració "el
Gobierno Nacional" format per representants de les diferents faccions dinàstiques i un representant
de la Lliga Regionalista. L'intent tampoc va aportar estabilitat política malgrat les reformes
estructurals que pretenia aplicar (reforma de la Constitució, de la Llei electoral, del sistema de tor de
partits, la limitació dels poders del rei…).
La situació es va agreujar, entre l'any 1918 i el 1923 hi va haver deu canvis de govern i cap d'ells va
durar un any. Incapaços de resoldre els greus problemes que afectaven el país, van suspendre les
garanties constitucionals i van clausurar el Parlament.

4.2. La campanya per l’autonomia

A Catalunya, a finals de 1918, la Lliga i dirigents de la Mancomunitat van iniciar una campana en
defensa de l'autonomia la qual semblava tenir el suport del rei Alfons XIII qui volia resoldre el tema
català.

A inicis de l'any 1919, es va presentar a Madrid un Projecte d'Estatut de Catalunya que, proposava la
formació d'un govern català i d'un parlament elegit per sufragi universal. El Projecte va ser rebutjat
pels cercles polítics de Madrid, va tenir l'oposició del govern i el rei no li donà suport perquè
interpretaven que s'obria un camí cap al trencament d'Espanya.

Quan es presentà a les Corts els diputats catalans van haver d'abandonar la cambra a causa del clima
hostil del debat i amb la decepció de constatar que no havia servit de res formar part d'un govern de
coalició a Madrid per fer entendre millor les reivindicacions del catalanisme.

Les forces polítiques i sindicals catalanes consideraven que la Lliga havia claudicat a Madrid.

Els partits catalanistes d'esquerres van fer una revisió dels seus principis basada en la necessitat de
catalanitzar el republicanisme i republicanitzar el catalanisme.
- 1917, organització del Partit Republicà Català (Francesc Layret i Lluís Companys)
- 1922, fundació d'Acció Catalana i Estat Català (Francesc Macià)

4.3. Conflictivitat social

El triomf de la revolució bolxevic a Rússia va encoratjar als moviments obrers a revoltar-se i a la gent
a sindicar-se.

A Andalusia va tenir lloc el trienni bolxevic (1918-1921). Els pagesos es va rebel·lar contra els cacics.
Es van crear conflictes, es van ocupar terres i van controlar municipis sencers. L’estat va declarar
l’estat de guerra, il·legalitzant les organitzacions obreres i la detenció dels seus líders. Amb això, va
acabar la rebel·lió camperola.

A Catalunya, els pagesos van crear el sindicat unió Rabassaires en 1922. La situació dels obrers va ser
coneguda com la VAGA DE LA CANADENCA (empresa de subministrament d’electricitat a Barcelona).
La vaga va començar el 1919 i es va paralitzar el …….. de la indústria local.

La vaga va durar 1 mes i mig i va ser realitzada pels obrers. Al final, els obrers van aconseguir:
- Que la Patronal acceptes la readmissió dels acomiadats
- L’augment del salari
- Jornades de 8 hores
- Que la Patronal es comprometés a alliberar els detinguts
Al final, la Patronal no va complir res i els obrers van reprendre la vaga. Això va ocasionar que la
patronal tanques les empreses. Aquest fet es coneix com a “LOCAUT” i va prendre represàlies contra
els sindicats.

L’enfrontament entre patronals i sindicats, va ser molt violent, sobretot entre 1919-1923. Tota
aquesta etapa es coneix com a L’ETAPA DEL PISTOLERISME.
L’any 1919, la patronal va crear el SINDICAT LLIURE per dividir la classe obrera i restar-li força a
l'anarquisme.

El sindicat lliure, amb el suport del govern i la policia, van llogar pistolers per assassinar als principals
dirigents dels sindicats (anarquistes):
- FRANCESC LAIRET → advocat laborista → 1920
- SALVADOR SEGUÍ → conegut com “el noi del sucre” → 1923

La patronal va exercir una dura repressió contra els sindicalistes i van posar en pràctica la “LLEI DE
FUGUES”, segons la qual la policia podia disparar contra els detinguts en cas de fuga.

Alguns grups vinculats a la CNT van respondre a aquesta situació amb violència i van atemptar contra
les autoritats, els patrons i la policia. Entre aquests grups, hi havia “LOS JUSTICIEROS”, que es va crear
a Saragossa. Més tard, van ser coneguts com “LOS SOLIDARIOS”. Un dirigent molt important va ser
BUENAVENTURA DURRUTI. També, cal destacar els assassinats de:
- Cap de govern → Eduardo Dato
- cardenal → Sol de Vila

4.4. Desastre d’Annual: conflicte del Marroc

Al començament de la dècada dels 20, a prop de Melilla, les tribus rifenyes hostilitzaven a l’exèrcit
inexpert i dispers espanyol.

El 1921, ABD-EL-KRIM, va atacar per sorpresa la guarnició d’Annual, i l’exercit comandat pel general
SILVESTRE, va patir la pitjor derrota a Annual, amb la qual cosa es va perdre tot el territori ocupat i es
van produir 13.000 morts, entre elles la del general Silvestre.

Les conseqüències van ser:

- Gran commoció en l’opinió pública, que era contrària a la guerra
- Crisi a l’exercit
- Petició per part de diputats republicans i socialistes de la dimissió ….
- El rei Alfons XIII va ser sotmès al control de les Corts el 1922 (hi haurà una creació d’una
comissió parlamentària per exigir responsabilitats del rei, coneguda com l’EXPEDIENT
PICASSO, ja que va ser elaborada pel general JUAN PICASSO GONZALEZ), per la seva
responsabilitat en el desastre d’Annual, i per evitar aquesta situació, el rei va planejar amb el
general Miguel Primo de Rivera, un cop d’estat militar, per imposar una dictadura, que veia
com a solució a la crisi que patia en aquell moment.

5. La dictadura de Primo de Rivera (1923-1930)

L'any 1923 Miguel Primo de Rivera, va donar un cop d'estat amb la justificació de posar fi a la crisi
política (el catalanisme qüestionava l'estructura de l'Estat), la conflictivitat social (relacions socials
tenses, vagues, violència...) i el perill del trencament de la unitat d'Espanya (moviments
nacionalistes).

Els objectius eren:

- Acabar amb la conflictivitat social
- Frenar les aspiracions nacionalistes
- Evitar responsabilitats pel desastre d'Annual.
El 13 de setembre de 1923, el capità general de Catalunya, Miguel Primo de Rivera, va anunciar un
cop d'estat (molts historiadors comenten que el veritable objectiu del dictador era evitar un canvi en
les elits polítiques que portessin a la democratització del règim).

La dictadura va tenir dues fases i les característiques personals del dictador eren:
- Era patrioter (defensor acèrrim del nacionalisme espanyol)
- Era regeneracionista en aparença
- Va estar atret pel moviment del feixisme italià (en el que es va inspirar per governar)

5.1. Primera fase: Directori Militar (setembre 1923 - desembre 1925)

Aquesta fase va ser de caràcter provisional i era integrada exclusivament per militars. Es va aplicar la
suspensió del règim constitucional, concretament en la llibertat de reunió, premsa i associació.
També, es van dissoldre les cambres legislatives, va haver-hi un cessament de les autoritats civils i es
van prohibir les activitats dels partits polítics i dels sindicats.

També es va militaritzar l'ordre públic, es va reprimir amb duresa l'obrerisme, es van dissoldre els
ajuntaments i es van substituir per juntes formades pels contribuents més importants de cada
localitat, en definitiva, es van canviar uns cacics per uns altres.

Durant aquesta època el conflicte del Marroc va centrar l'interès de Primo de Rivera.

Arribem el 1925, on va haver-hi un acord entre Espanya i França. Es va realitzar el

DESEMBARCAMENT DE LA BADIA D’ALHUCENAS el 8-9-1925.

Va ser molt important per:

- Ser el primer desembarcament de la història col·laborant diferents països
- Va ser el model del desembarcament de Normandia
- Va ser dirigir principalment per Miguel Primo de Rivera
- Comptava amb la participació de la LEGIÓ ESPANYOLA (creada el 1920), formada per
voluntaris, ex-delinqüents i estrangers. La Legió va ser dirigida per MILLÁN ASTRAY (conegut
per ser ferit diverses vegades i per la frase: “los catalanistas moriran”). També, va ser dirigida
pel general Franco.

5.2. Segona fase: Directori Civil (1925-1930)

Era integrada per militars i civils com JOSE CALVO SOTELO (hisenda) i EDUARDO AUNÓS (ministre de
treball).

El setembre de 1927, l’exèrcit espanyol va donar per acabada la guerra amb el protectorat del Marroc
(Abd-el-Krim va rendir-se a les autoritats franceses). A partir d’aquí, es va iniciar l'organització
administrativa en França.
5

Per promoure l’adhesió del nou sistema, es va crear un únic partir LA UNIÓ PATRIÒTICA. Aquest partir
era per seguir les ordres del poder. També, van intentar crear unes corts corporatives (membres
elegits a dit pel partit i no per elecció). També, es va fer una redacció d’una nova constitució, però el
rei Alfons XII no la va acceptar. En aquell moment, Primo de Rivera va perdre la confiança del rei.
Les ….
- POLÍTICA ECONÒMICA: la dictadura es va beneficiar de la bona situació econòmica
internacional (feliços anys 20) i va potenciar el creixement industrial amb mesures
proteccionistes i amb l’ampliació d’obres públiques.

Es va nacionalitzar importants sectors de l’economia, com Telefònica, Campsa (compañía

arrendataria del monopolis de petróleos sociedad anónima), el tabac i la loteria.

L’any 1929, es va organitzar l'EXPOSICIÓ INTERNACIONAL a Barcelona amb l’ànim d’atreure la

burgesia catalana cap al règim. Aquest esdeveniment va comportar una gran remodelació
urbanística i la remodelació de la muntanya de Montjuïc.

En el terreny agrari, es van fer poques accions. Va destacar, el fet que es va promoure el
regadiu amb la creació de les confederacions hidrogràfiques per l’aprofitament de l’aigua dels
grans rius d’Espanya. Eren embassaments.

També, es van crear noves escoles (5.000 arreu d’Espanya), noves carreteres i es va
modernitzar la xarxa ferroviària.

- POLÍTICA SOCIAL: