EL TEATRE GREC.

LA TRAGÈDIA

I.- Orígens i gèneres.

L’origen del teatre és incert.

Respecte a la tradició occidental, el teatre i el desenvolupament de l’art dramàtic enfonsa

les seves arrels en l’antiga Grècia, on sorgí com una depuració dels ritus i cerimonials portats
a terme en honor al déu Dionís (déu del vi, de la fertilitat, de la disbauxa), celebracions musicals
del segle VI a.C. produïdes a la regió de l’Àtica, al centre de Grècia. Possiblement existiren en
un principi grups de cors que cantaven i ballaven en honor de Dionís; els actors haurien sorgit de
certs coreutes que abandonaven momentàniament el cor per a recitar alguns passatges. Les peces
dels actors acostumaven a representar-se en àtic i les del cor en dòric. Llavors els cants es
diversificarien: uns prendrien temes del cant en les desgràcies i altres, d’allò que es refereix a
l’alegria i la burla, donant lloc als tres gèneres fonamentals: la tragèdia, la comèdia i el drama
satíric.
Malgrat les diferències, entre tragèdia i comèdia les semblances eren moltes. Ambdues
tenien relació amb el culte al déu Dionís; les representacions tenien lloc al teatre de Dionís.
Ambdues estaven escrites en vers i incloïen música i dansa. En ambdues intervenien actors, entre
dos i tres, i un cor, integrat per entre dotze i quinze coreutes ( encara que després s’ampliarà a la
comèdia), dirigit per un corifeu o cap de cor. Ambdues utilitzaven màscares i un vestuari
especial per a caracteritzar els actors, això sí, amb elements diferents segons el gènere.
El drama satíric era de tema llegendari i heroic, com el de la tragèdia, solament que en ser
interpretat per un cor de sàtirs, éssers amb aparença animal, produïa un efecte còmic. En les
representacions oficials organitzades en concurs havia d’acompanyar la trilogia tràgica
presentada per cada poeta.

II.- Organització i marc de representació escènica.

Les representacions teatrals adoptaven la forma de concurs. En el segle VaC.
el procés a seguir era el següent: el poeta que volia participar en el concurs ho sol·licitava a
l’arcont corresponent, qui, si ho acceptava, li facilitava un coreg i tres actors. El coreg solia ser un
ciutadà ric que pagava tot allò corresponent a la representació. Més tard, fou el propi Estat qui
s’encarregà de totes les despeses. L’obra, un cop representada, era sotmesa al veredicte d’un jurat

1
format per deu membres, dels vots dels quals se n’escollien cinc a l’atzar, essent premiada l’obra
que més vots rebia. I no solament es premiava l’autor sinó també el coreg.
Els actors i membres del cor eren sempre homes, que, òbviament també representaven
els papers femenins. Tots portaven màscares excepte el flautista, que tocava sempre a la vista
del públic. Les màscares cobrien tota la part davantera del cap i portaven perruques pegades.
Respecte al vestuari, sembla que la túnica amb mànigues era un element típic del vestuari teatral.
Els vestits de l’actor de tragèdia eren més luxosos i ostentosos que els de l’actor còmic. Al
s.Va.C. sembla que el calçat dels actors era de sola fina i sense taló.
El marc de totes les representacions era el teatre de Dionís. L’assistència estava oberta tant a
atenesos com a estrangers, encara que hi ha dubtes sobre si es permetia el lliure accés a dones i
esclaus a les comèdies. L’entrada valia dos òbols per persona i dia, sent gratuïta per als més
pobres.
Els edificis teatrals més primitius estaven compostos d’unes estructures de fusta que es
muntaven per a cada representació. Un teatre grec estava constituït per:

a) La graderia o θέατρον era el lloc destinat als espectadors. Acostumava a situar-se a la part
baixa d’un turó o muntanya, on es col·locaven grades de pedra com a seient. Sempre en
semicercle. A Atenes la primera fila, la més propera a l’escena, estava reservada a funcionaris
i sacerdots.
b) L’orquestra (ὀρχήστρα; d’ὀρχέομαι: “dansar”) era un espaci circular situat entre la primera
fila d’espectadors i l’escena pròpiament dita; estava reservada al cor, que a més de cantar,
ballava. A aquesta s’accedia per unes portes laterals (párodoi) i al mig havia un altar per a
Dionís.
c) El prosceni (προσκηνή) era una plataforma de pedra d’uns quatre metres d’alçada i tres

2
 d’amplada, situada a la part davantera de l’escena i que estava reservada als actors. Era
on es desenvolupava l’acció dramàtica o còmica. Tenia una petita escala per on es
baixava a l’orquestra.
d) L’escena (σκηνή) estava situada darrera del prosceni, tancant-lo per darrera i pels costats.
En els primitius teatres de fusta, l’escena no era més que una barraca de tela i fusta on els actors es
canviaven. En els teatres de pedra era una construcció de diversos pisos que representava la façana
d’un palau o d’un temple. Contribuïa a orientar la veu dels actors cap al públic.

III.- La tragèdia: origen, contingut i estructura

III.1 Origen

La tragèdia podria derivar d’un cant en honor a Dionís, el ditirambe, i dels cants fàl·lics,
que s’entonaven en les processons en honor de Dionís; en aquestes es portava una representació
simbòlica del fal·lus, símbol de la fecunditat. L’etimologia de tragodia és τραγῳδία, que alhora
procedeix de τράγος ( boc o “macho cabrío”) i ᾠδή (cant); per tant, originàriament la tragèdia
era el “cant del boc ”, ja que el cor anava cantant els versos del ditirambe disfressats de tragoi.

III.2 Contingut

La tragèdia posava en escena els grans problemes de l’home (el destí, la llibertat, l’amor,
etc.), lluny de les qüestions de la vida quotidiana, a través de personatges que acostumaven a ser
herois i déus i els temes de la qual procedien del mite. Acostumava a plantejar-se una situació dolorosa
que solament es superava mitjançant l’horror, la desgracia i la mort.

El contingut va relacionat normalment amb el plantejament d’una situació problemàtica viscuda

per algun dels herois del mite (símbols dels grans problemes de l’home, com l’amor, la llibertat, el
destí, etc.), unit a la noblesa de l’argument i a una certa solemnitat de l’acció, que solen estar vinculats
bé al cicle d’allò succeït a Troia o allò que va esdevenir a Tebes. Un altre nucli temàtic acostuma a ser
el del càstig per la desmesura o la insolència (hybris) de l’home que pretén igualar o superar els déus, i
el valor exemplaritzant de dita mesura. Des d’antic apareix, doncs, en el teatre una funció educadora i
alliberadora (catàrtica) sobre l’espectador. És rar, en canvi, que tingui l’argument relació amb la religió
si s’exceptua el singular cas de l’obra d’Eurípides Les Bacants.

Tot en ella era elevat, majestuós i solemne, inclosa la llengua utilitzada.

3
III.3 Estructura
Des del punt de vista de la forma, una tragèdia grega consta d’una part recitada, és a dir, els
diàlegs que mantenen els actors en trímetre iàmbic ( u - u - és un iambe) i d’una part cantada
normalment pel cor, de major nivell poètic i en un llenguatge més elevat. Aquestes parts corals
es coneixen també amb el nom de passatges lírics, i s’estructuren basant-se en una correspondència
d’estrofa i antístrofa. A diferència d’allò que succeeix en el recitat, en els cors el poeta utilitza
una notable diversitat de ritmes, artísticament disposats, encara que els aspectes mètrics del
refinament dels passatges lírics resultin impossibles de percebre en una traducció.

L’esquema ideal d’una tragèdia es componia de cinc parts:

a) Pròleg: tractava de situar l’espectador en els antecedents de l’acció.

b) Pàrodos: era el cant d’entrada del cor. El cor entra ballant i cantant, fins a ocupar el seu
provisional espai a l’orquestra.
c) Episodi: era la part recitada pels actors. Fa avançar progressivament l’acció del drama.

d) Estàsim: era la intervenció del cor entre els episodis, cantant i ballant in situ, sobre els seus
propis passos (presenten les seqüències d’estrofa més antístrofa, a les que ocasionalment es
suma una tornada o epode). La seva funció bàsica era la de permetre als actors el canvi de
màscara i vestuari.

e) Èxode: així es planteja, es desenvolupa i es resol l’acció dramàtica, fins que ja finalment
el cor comença a abandonar l’orquestra, sortida solemne que executa també cantant i ballant.
Cant de sortida del cor.

Aquesta estructura aquí elementalment exposada pot complicar-se amb altres subunitats
més especifiques: esticomities, antilabai, amebeus, etc.

Un dels elements fonamentals del teatre grec és el cor. La seva funció básica és la de
comentar els aconteixements que tenen lloc sobre l’escenari. El cor grec no solament canta sinó que
també balla.
En quant a altres aspectes materials i més concrets dels concursos tràgics, cal
assenyalar que els certàmens tenien lloc durant la celebració de les festes religioses anomenades
Grans Dionísies Urbanes, en el mes ἐλαφηβολιών (elafebolió, novè mes del calendari àtic:
4
 març-abril), quan el rigor de l’hivern havia passat i la calma tornava als mars. La sessió de
teatre era llarga, una jornada completa, doncs incloïa la representació de tres tragèdies seguides
d’un drama satíric, peça aquesta de contingut molt més lleuger i alegre, com ja hem indicat.

IV.- Principals autors de tragèdia

Tres són els grans autors tràgics grecs: Èsquil, Sòfocles i Eurípides.

IV.1 ÈSQUIL
Natural d’Eleusis, de família aristocràtica, la seva vida va transcórrer entre el 525/24 i el 456/55 aC.

Malgrat que es coneixen uns 80 títols seus (agrupats en tetralogies), solament ens han arribat
completes set obres: Les Suplicants, Els Perses, Prometeu encadenat, Els set contra Tebes i la
trilogia coneguda com l’Orestíada, integrada per Agamèmnon, Les Coèfores i Les Eumènides.

Èsquil ha estat considerat el creador de la tragèdia, no en sentit arqueològic, ja que va tenir

predecessors, sinó en sentit literari.

Respecte als aspectes del seu teatre, podem destacar els següents:

a) Augmentà el nombre d’actors d’un a dos, amb la qual cosa va va fer possible el diàleg i la
vertadera acció dramàtica.
b) L’element fonamental de les seves obres és el cor que ve a ocupar quasi la meitat de
cadascuna de les seves obres.
c) Utilitzà en les seves obres una espècie de maquinària teatral que permetia una posada
en escena espectacular, per exemple, que el déu Hermes aparegués volant.
Descobrim per primer cop en Èsquil ( no sabem si és innovació seva o ho pren dels seus
predecessors del gènere) que distribueix la matèria del mite heroic en tres parts, i sobre elles
escriu tres tragèdies que tracten els tres moments claus que l'autor ha assenyalat en la seva
matèria; acaba amb un drama satíric, que és una peça més deslligada i amb elements
grotescos, destinats a descarregar l’ambient de la terrible tensió anterior.
Respecte als temes, la innovació d'Èsquil consisteix en què converteix els mites i llegendes
locals de Grècia en expressions dramatitzades dels problemes universals de l'home: la seva relació
amb la divinitat, el seu destí, el problema del mal, l'herència de la culpa, el problema de la justícia

5
 en la seva més àmplia accepció, l'ordre que regeix l'univers, etc. Per això se l'ha
anomenat «poeta de les idees», ja que en totes les seves obres l'anècdota de la trama està
sempre subordinada al plantejament i especulació entorn a un dels problemes eterns de la vida
de l'home.
Amb l'Orestíada, que constava, com ja hem dit, de les tragèdies Agamèmnon, Les Coèfores
i Les Eumènides, totes conservades, seguida del drama satíric Proteu, que s'ha perdut, va obtenir
Èsquil la victòria a les Olimpíades de l'any 458. Aquesta trilogia és, sense dubte, l'obra mestra
d'Èsquil, “el més gran èxit de la ment humana”, segons afirmen molts hel·lenistes.

A l'Orestíada es desenvolupa el conegut mite de la mort d'Agamèmnon a mans de la seva

esposa Clitemnestra i el seu amant Egist; la posterior mort d'aquests per obra del seu fill Orestes i la
fugida d'aquest fins a Atenes perseguit per les Erínies, on és perdonat de la seva acció després de
refugiar-se al temple d'Atenea. Respecte al tema, evidentement, Èsquil comptava amb antecedents
que arrencaven de la pròpia èpica homèrica i cíclica. No obstant, Èsquil fa una recreació de
l'antic tema en un grandiós plantejament del problema de l'eterna cadena de culpes i càstigs, que
resol d'un mode molt personal a l'última tragèdia de la trilogia, on Èsquil actuà amb molta més
llibertat que en les anteriors respecte als elements tradicionals.

Agamèmnon

És la primera peça de l'Orestíada. S'obre amb un pròleg grandiós i magnífic, la qual

cosa sembla indicar que estava destinat a servir d'introducció a tota la trilogia. Aquest pròleg
s'inicia amb l'oposició tenebra/ llum que dominarà tota la trilogia. Les paraules del centinella
infonen ja a l'espectador un innegable sentiment d'angoixa.

Quan els grecs anaven a salpar cap a Troia no podien per manca de vents. L'endeví Calcant
declarà que no podrien navegar si no oferien en sacrifici a Àrtemis, la més formosa de les filles
d'Agamèmnon, Ifigènia, ja que la deessa estava enfadada amb ell perquè havent encalçat un
cérvol havia dit: “ni Àrtemis” i també perquè Atreu no li havia sacrificat l'ovella d'or. Rebut
aquest oracle, Agamèmnon envià Odisseu i Taltibi davant de Clitemnestra, la seva esposa, per a
demanar Ifigènia, amb l'excusa que l'havia promès en matrimoni a Aquil·les. Així Clitemnestra la
deixa marxar, i quan Agamèmnon es disposà a degollar-la sobre l'altar, Àrtemis, posant al seu lloc
una cérvola, agafà Ifigènia i la consagrà al seu sacerdoci. Això, que va encendre en
Clitemnestra un odi inextingible contra Agamèmnon i la llançà als braços d'Egist, es recorda en el

6
 pàrodos .
A la tornada de la guerra de Troia, el rei Agamèmnon és assassinat per la seva esposa
Clitemnestra, que es justifica amb la mort d'Ifigènia, recolçada pel seu amant Egist. La catàstrofe
final va precedida d'una escena en què Cassandra, filla de Príam (llegendari rei de Troia), que,
captiva, acompanya Agamèmnon, es queda sola i recorda la història dels Atrides ( la família
d'Agamèmnon) i la cadena d'horribles crims on se n'afegirà un altre: Cassandra, que sap també el seu
trist destí, es disposa, serenament a enfrontar-se a ell.
Després, la mort d'Agamèmnon és venjada pel seu fill Orestes que mata Clitemnestra i Egist.

IV.2 SÒFOCLES

Natural del demos àtic de Colonos, de família acomodada, la seva vida (497/406 aC)
coincidí amb el “segle de Pericles” i amb la guerra del Peloponnès, que suposà la fi de l'hegemonia
atenesa sobre Grècia.
Malgrat que es coneixen uns 123 títols, solament ens han arribat completes set obres, entre
les que destaquen: Àiax, Antígona, Èdip Rei i Electra ( les altres són: Traquínies, Filoctetes i Èdip a
Colonos); i el drama satíric, recuperat per un papir, de Els Gossos.
La temàtica principal de les obres conservades té a veure amb el mite d’Èdip, l’heroi tebà
que, ignorant dels seus orígens, matà el seu pare Laios i es casà amb la seva mare Iocasta,
transmetent la seva desgràcia als seus fills Etèocles, Polinices, Antígona i Ismene.

Entre els aspecte principals del seu teatre destaquen:

a) Augmentà el nombre d’actors fins a tres.
b)Augmentà el nombre de coreutes de 12 a 15, alhora que disminuïa la importància del
cor.
c) Es preocupà de dotar les seves obres d’uns decorats adequats a les mateixes.
d)Abandona la grandiosa estructura de la trilogia, creació personal d’Èsquil,
i escriu peces aïllades i independents des del punt de vista de contingut.
e) En contrapartida a això exposat en el punt anterior, dedica especial atenció a l’arquitectura
d’aquestes tragèdies independents, els personatges individuals de les quals es converteixen cada
cop més en el tema central. És un mestre en el dibuix de caràcters, especialment de grans

7
 personatges tràgics enfrontats al seu destí.

Antígona.

Laios, rei de Tebes, té un fill contra els consells d’Apol·lo. Aquest fill, Èdip,
és abandonat pels seus pares, però aconsegueix salvar-se. Un dia Èdip, sense saber-ho, dóna mort
al seu pare i es presenta a Tebes, que està sota l’amenaça d’un terrible monstre, l’Esfinx, que té
atemorida la ciutat. Èdip desxifra l’enigma de l’Esfinx i aconsegueix que el monstre desaparegui,
per tant, la ciutat li concedeix la mà de la reina viuda, que en realitat era la seva mare. Èdip no
s’assabenta d’aquest fet fins al cap d’uns anys, quan ja té diversos fills amb ella: Etèocles,
Polinices, Ismene i Antígona. En conèixer la veritat, Èdip s’arrenca els ulls i maleeix els seus dos
fills varons pels maltractaments que d’ells ha rebut. Aquesta maledicció es tradueix en una lluita
entre els dos germans pel poder. Aquests són els antecedents.
Després de la mort dels fills d’Èdip, Creont pren el poder; ja rei, prohibeix que Polinices
sigui enterrat, per haver lluitat contra la seva pàtria, mentre que concedeix grans honors
fúnebres a Etèocles, per haver-la defensat. Antígona, germana d’ambdós, desobeeix les ordres de
Creont i enterra el seu germà “perquè cal obeir abans les lleis dels déus que les lleis dels homes”.
Creont ordena la mort d’Antígona enterrant-la viva. Després es penedeix de la seva decisió, però és
massa tard ja que Antígona ja ha mort. Això és el que succeeix a Antígona.
A Antígona es desenvolupa un gran combat d’idees, entre les lleis divines, santes i
inviolables, i les lleis civils, útils i oportunes; d’una banda, una jove, Antígona, d’altra banda, un
rei poderós i autoritari, Creont. Enmig, el cadàver d’un enemic de la pàtria, Polinices, germà
d’Antígona, que el rei vol que es deixi com aliment de les aus, i que la donzella vol enterrar
pietosament. A la tragèdia de Sòfocles no triomfa cap de les parts, ja que Antígona paga la seva fe
amb la vida, i Creont assisteix a la ruïna de la seva pròpia família.
Moltes són les interpretacions sobre la creació d’una obra tan magistral i complexa com
Antígona, complexitat que li ve precisament de la seva mestratge. L’oposició entre Antígona i
Creont s’ha considerat com la pugna entre dos esferes de poder igualment vàlides: la divina i
l’humana, la de la família i la de l’Estat. Però hi ha quelcom que no encaixa amb aquesta
mesura. I és que ni el personatge d’Antígona atrau especialment, com ho demostra la fredor
del cor cap a ella, ni la figura del suposat enemic dels déus, Creont, cau malament del tot. Aquests

8
 sentiments vénen del fet que els punts de vista d’ambdós personatges no són fruit de les
circumstàncies, sinó tradicionals.

Èdip Rei

És la tragèdia d’Èdip, que exposat a una muntanya per ordre del seu pare, el rei de Tebes,
Laios, per a evitar que s’acompleixi un oracle segons el qual el matarà, és recollit per Pòlib i
Mèrope, de qui es creu fill. Ja adolescent, es troba en un camí amb un desconegut -el seu propi
pare-, a qui mata per haver sorgit entre ambdós una disputa. Arribat a Tebes aconsegueix
desxifrar l’enigma que li proposa l’Esfinx (monstre que Hera havia enviat a Tebes per a castigar-
la pel crim de Laios, la qual assolava el país i devorava tothom que passava aprop: plantejava
enigmes als viatgers que no podien resoldre, i llavors els matava), amb la qual cosa allibera la
ciutat i es casa amb la seva pròpia mare sense saber-ho, ja que qui acabés amb l’Esfinx es
casaria amb la reina viuda, Iocasta. Però la mort de Laios, no venjada, ocasiona una esterilitat
general al país. Èdip vol saber la causa, i en un magnífic joc dramàtic es va revelant el misteri poc
a poc. Iocasta, mare i esposa d’Èdip es suïcida, i Èdip es treu els ulls. En un espantós ambient
d’horror i desolació acaba la tragèdia.
Debia d’ésser representada cap al 425. Pot considerar-se com el nucli de la creació
tràgica de Sòfocles i ha estat una de les tragèdies més admirades per la seva estructura
dramàtica, ja des d’Aristòtil. Considerada com el prototipus ideal d’una tragèdia clàssica grega, el
seu contingut pot seguir interessant a l’home actual.
La llegenda en què es basa Èdip, com la majoria de les tragèdies gregues, era
sobradament coneguda pels espectadors. Sòfocles, no obstant, elegeix el punt culminant
d’aquest mite, el moment en què Èdip descobreix el seu trist passat.
Aquesta tria permet al dramaturg profunditzar en les reaccions d’uns fets reprobats per la
moral tradicional del seu poble. Èdip apareix en la tragèdia en un carrer sense sortida, immers en
una situació desesperada que no ha provocat voluntàriament, però que d’alguna manera ha
d’ésser justificada pel poeta davant del poble: el passat d’Èdip i les seves implicacions morals
en el moment en què aquest passat és descobert serien com el càstig merescut que els déus
donen a qui ha comès determinats excessos en la seva conducta i a qui la compartixen.

9
IV.3 EURÍPIDES
Natural del llogarret de Flia, al centre de l’Àtica, la seva vida transcórre entre el 484 i el 406
aC. En el terreny teatral fou el rival principal de Sòfocles, encara que molt menys popular que aquest.
Malgrat que en vida va tenir poc èxit, durant l’època hel·lenística fou el dramaturg grec més
admirat.
És un esperit turmentat i agressiu, que reflexa una època de fracassos per Atenes,
embrancada en una desastrosa guerra contra Esparta. Amb ell s’inicia la decadència de la tragèdia.
Respecte a la seva obra, de les 94 tragèdies que se li atribuïen, ens han arribat completes
18, essent, per tant, l’autor tràgic grec de qui més obres tenim. D’elles destaquem Medea, Hipòlit,
Hècuba, Les Troianes, Orestes, Electra i Les Bacants ( les demés són: Alcestis, Ió, Hèracles, Els
Heràclides, Les Suplicants, Ifigènia a l’Àulide, Ifigènia a Tàuride, Helena, Andròmaca i Les Fenícies).
La seva temàtica és molt variada, tocant quasi tots els cicles mítics.

Entre els aspectes principals de la seva obra destaquem:

a) El pròleg es converteix en un element quasi independent de la resta de l’obra. La seva

funció és posar en antecedents l’espectador i, de vegades, adelantar el desenllaç.

b) Disminueix encara més la importància del cor, que es converteix quasi en un intermedi
musical.

c) Utilitzà amb freqüència la maquinària que havia en el teatre d’Èsquil, en concret el recurs
del deus ex machina, déu que, suspès d’una espècie de grua, apareixia al final de l’obra per a
solucionar la situació plantejada.

d) Demostra un gran domini en la creació dels caràcters. Els seus personatges són éssers
canviants, contradictoris, fruit de la reflexió interna que porten a terme.

e) Donà a la dona un protagonisme major del que havia tingut abans, inclús en Sòfocles.

c) L’estil d’Eurípides és sentenciós i està ple d’agudeses i d’intenció.

10
 Medea
Eurípides organitza la seva tragèdia sobre el mite dels argonautes que, sota el lideratge de
Jàson, embarcats a la nau Argos, arriben al Quersonès traci buscant el moltó d’or. Allí s’enamora
de Medea, filla del rei del país, destra en encanteris i fetilleries. Ella fuig amb els grecs a Corint,
però Jàson s’enamora d’una altra dona jove i bella. Medea fingeix alegrar-se i envía a la núvia com
a regal un vestit encantat, d’efectes mortífers a través dels seus propis fills. Quan la màgia fa el seu
efecte, Medea mata els seus propis fills per tal de ferir Jàson i, comès el crim, després d’una
escena en què es riu del dolor de Jàson, fuig en un carro alat.
El drama té una clara estructura dividida en dos: la ràbia i l’odi de Medea (vv. 1-763); i la
decisió d’acabar amb tot allò que és estimat per Jàson (vv. 764-1419). Medea, maga i fetillera
(era neboda de Circe i néta d’Hèlios, el Sol) es guanya per a la seva causa successivament les
dones corínties, a Creont, Egeu, Jàson i els seus propis fills. El carro aeri és símbol evident de
que la protagonista, un ésser quasi diví, està per damunt de les limitacions humanes.
L’acció condueix inexorablement a la catàstrofe final. El caràcter complicat de la
protagonista es manifesta en tota l’obra. En el seu esperit lluiten amb fúria l’ànsia incontenible de
venjança, els gelos, l’alegria en pensar en la ruïna inevitable del seu rival i l’amor pels seus fills, per
qui plora i a qui, no obstant, degolla.
Cap obra euripídea fou elaborada de manera tan evident al voltant d’una figura central. Els
dos pols de l’enfrontament tràgic no són ja la divinitat i l’home, sinó la raó i la passió en l’interior de
l’ésser humà. Dos importants innovacions euripídees són la mort dels fills a mans de la seva pròpia
mare i el vehicle alat, possible ironia del nostre poeta. Altres versions del mite deien que foren les
dones de Corint qui van donar mort als nens; o que la seva mare els matà per error en intentar
convertir-los en immortals.
Medea és considerada com una de les obres mestres d’Eurípides. Segons els estudiosos, és la
tragèdia grega que més ha influït en la literatura europea. La versió d’Eurípides sobre el mite de
Medea fou tan definitiva, que les variants sobre el mateix, al llarg de la història de la literatura, són
molt reduïdes.

11