El paradís no era això Marta Batallé

Visit to download the full and correct content document:

https://ebookstep.com/product/el-paradis-no-era-aixo-marta-batalle/
More products digital (pdf, epub, mobi) instant
download maybe you interests ...

El complex de Caín Marta Rebón

https://ebookstep.com/product/el-complex-de-cain-marta-rebon/

El fulgor de la noche 1st Edition Marta Lamas

https://ebookstep.com/product/el-fulgor-de-la-noche-1st-edition-
marta-lamas/

Motivación afectos y relaciones en el aula inclusiva

Marta Gràcia Garcia

https://ebookstep.com/product/motivacion-afectos-y-relaciones-en-
el-aula-inclusiva-marta-gracia-garcia/

El sol la luna y las estrellas 1st Edition Marta Santés

https://ebookstep.com/product/el-sol-la-luna-y-las-estrellas-1st-
edition-marta-santes/
Dolor y politica sentir hablar y pensar desde el
feminismo 1st Edition Marta Lamas

https://ebookstep.com/product/dolor-y-politica-sentir-hablar-y-
pensar-desde-el-feminismo-1st-edition-marta-lamas/

El pueblo no perdonará 1st Edition Irati Goikoetxea

https://ebookstep.com/product/el-pueblo-no-perdonara-1st-edition-
irati-goikoetxea/

El camino hacia la no libertad Timothy Snyder

https://ebookstep.com/product/el-camino-hacia-la-no-libertad-
timothy-snyder/

El amor no tiene planos 1st Edition Tessa Bailey

https://ebookstep.com/product/el-amor-no-tiene-planos-1st-
edition-tessa-bailey-2/

El amor no tiene planos 1st Edition Tessa Bailey

https://ebookstep.com/product/el-amor-no-tiene-planos-1st-
edition-tessa-bailey/
L’edifici del Raval on viuen posa en relació la Mai, l’Helena i el
Santos, tres personatges de tres generacions diferents, cadascun
vivint una crisi personal en el marc d’un barri on els extrems —gent,
diners, cultures— es toquen.
La Mai és a la vintena, una noia reivindicativa, vivint la precarietat de
feines i relacions amb un drama familiar a l’esquena que l’oprimeix.
L’Helena, de quaranta anys i amb la situació més convencional i
estable (parella, fills, bons sous) veu com s’enfonsa la vida que s’ha
fet. El Santos, un músic de rock idealista que ha deixat enrere el
millor de la seva carrera i s’ha acomodat a una vida al marge del
sistema cultivant marihuana, en el que no deixa de ser una
concessió més. Tots tres s’uneixen en la seva fragilitat per trobar
una sortida als seus conflictes amb un món que jutgen amb lucidesa
i on ni el ritme accelerat de la ciutat ni les persones que els
acompanyen els satisfan.
 Marta Batallé

El paradís no era això

ePUB v1.0
Puck 12.09.23
Títol original: El paradís no era això
Marta Batallé, 2022
Imatge de la portada: Mari Fouz

Edició digital: Puck (v1.0)

ePUBCat base r1.3

La seva joventut anterior li semblava estranya com una malaltia de la
vida. N’havia emergit a poc a poc per descobrir que també sense la
felicitat es vivia.

CLARICE LISPECTOR
 1

Dos cossos entrellaçats s’encaixen en un matalàs de dos per dos. Un

tercer cos s’allunya procurant no desvetllar-los. Desitja evitar el
protocol irritant de l’endemà. El cafè, la cigarreta, els rostres
desemmascarats per la llum del sol i els fragments d’una vetllada a
l’Aire que queden a la memòria com petits fragments d’un guió que
es repeteix cada nit. Els llavis entreoberts de la desconeguda li
mostren unes dents desordenades. Ahir tan sols admirava un cos
desbocat que s’emmotllava amb naturalitat genètica a la música. La
nit amaga les misèries per incitar al desig i el dia visibilitza l’engany.
La Mai fa servir el ball d’excusa; sap com es fa, ho ha perfeccionat
els últims anys. Observa de reüll fins que aconsegueix generar una
freqüència en dos sentits. Aleshores, mira descarada, somriu, torna
a mirar. Els seus ulls blau verd són hipnòtics. D’on ets?, li pregunten
sovint. A ella, que sempre s’havia sentit d’aquí i portava totes les
respostes escrites a la cara.
Recorda que la Irene li parlava d’aquells pits ahir al vespre;
exuberants, de color cafè amb llet. Li recitava obscenitats a cau
d’orella mentre ballaven fins que van convidar la noia de les rastes a
sumar-s’hi. Un triangle que ja no s’ha desfet fins ben entrada la
matinada.
A la saleta, les traces d’una arribada precipitada. El mòbil oblidat
entre els coixins envia senyals de llum blava depriment. Té quatre
missatges a la bústia de veu, alguns dies n’ha arribat a tenir onze.
Desesperats. En cadena. Demanant socors. Deixa anar un renec i
ofega el mòbil dins la bossa. No vol sentir aquella veu entretallada i
plorosa que insisteix a arrossegar-la al barranc. Els barrancs no es
comparteixen. No pots estirar el braç provant de salvar algú que ha
fet un pas en fals i només t’hi vol arrossegar ben avall.
Baixa les escales d’una revolada i es creua amb la parella de les
notes impertinents al mirall de l’ascensor. Els que expliquen al seu fill
a dues veus com s’han de reciclar els envasos de porexpan i utilitzen
lubricants de fruits del bosc quan fan l’amor. El triomf de
l’heteromonogàmia trepitja el portal. Quatre passes coordinades, les
rialles també van compassades, ni tan sols es trepitgen parlant.
L’home li subjecta la porta. La dona frega la quarantena: alta,
voluptuosa, amb una polsera Xiaomi de les que compten les passes.
El nen no els acompanya; ros i malcarat, té el senyal de la ràbia
escrit als ulls. Ha vist com aquell home l’observa quan es pensa que
no el veu. Ella serra els llavis i li dedica el seu millor perfil. Fa uns
mesos van coincidir a l’ascensor, la Mai portava una calaixera d’Ikea i
ell li va preguntar si se’n sortiria tota sola. Aficionat al bricolatge i les
reparacions; un manetes a hores mortes, quan la feina el deixa
respirar. Li va explicar que havia fet un moble que equivalia a un
postgrau en ebenisteria. Pots demanar-me ajuda si no te’n surts,
serà bufar i fer ampolles. Després d’aquell dia, si es creuen, se
somriuen. Quan la dona l’acompanya no hi ha somriures. Però avui
és ella qui l’obliga a aturar-se.
—Noia!
Ja havia recuperat Pulp de la bústia i es disposava a marxar.
Genial, més Bukowski, diu la nota enganxada a la coberta. La Mai
treu els exemplars de la llibreria on treballa, en desactiva l’alarma i,
a canvi, rep un talego de xocolata.
—Sou vosaltres, les de les timbrades a les dues de la matinada?
S’havia posat la dessuadora i amagat els cabells sota la caputxa.
Preparada per lliscar pels carrers del Raval com una serp. El marit li
cobreix les espatlles. Ella insisteix:
—Sabeu que heu de tenir llicència per rellogar?
El marit mira de reüll la porta. Solidaritat conjugal matisada per
un punt d’incomoditat.
—Són amics.
—Amics cada setmana? Ens prens el pèl?
 Prendre’ls el pèl a ells, que guarden les tapes dels iogurts fins
que aconsegueixen una col·lecció completa de tasses dels Minions.
—Ho sap, en Fred, que teniu un pis turístic?
Narcopisos, toxicòmans, bicicletes que circulen per voreres d’un
sol sentit. Carteristes, macarres i coffee shops, amigo. Tot a un
metre de la porta. Ho sap, en Fred?
—Psi…
—Si seguim veient tràfec de maletes per les escales, avisarem el
propietari.
—Ens van despertar l’altre dia de matinada —el marit intervé—.
Ens llevem d’hora… En Max es desperta i li costa tornar a dormir.
Amb condescendència, establint una frontera entre ella i el món
dels adults. Una traïció al joc de l’intercanvi de mirades. Prefereix
l’expert en ebenisteria quan no es converteix en una ombra de
l’esperit agre de la seva dona. La Mai sacrifica el dret a rèplica per
un permís de sortida i s’allunya pel carrer Pintor Fortuny.

—Ja no sé si m’escolta o està a punt de clavar-me un cop de puny.

—Són adolescents, el món és un lloc hostil… El que no entenc és
aquesta tírria a la depilació —diu en Robert—. L’amiga, la Frida
Kahlo… Collons, quines celles.
Intenta prémer el botó però el braç d’en Robert li passa davant
dels ulls amb la precisió d’un eixugaparabrises.
—Cada dia hi ha gent més rara a l’escala… —es queixa l’Helena
—. És a causa d’aquestes noies i els seus saraus feministes.
—Les coses han canviat, Helena… Ara passeu de la maternitat i
preferiu portar les cames sense depilar. També voleu seure amb les
cames espatarrades i pixar a peu dret?
—És aquest, el vostre senyal d’identitat més preuat?
—Ja no es poden fer acudits sobre rosses ni mencionar la paraula
menstruació. Sabies que a en Ferran el porta una traumatòloga
cubana per l’artritis al genoll? —Arqueja les celles—. Cubana… T’ho
pots creure?
—En Fidel va fer grans coses per l’educació.
 —Au, va, Helena… De braços trencats n’hem de saber més al
Primer Món.
En Robert obre la porta i li cedeix el pas. Ell sempre hi és per
ajudar-la. Quan es lleva amb aquelles migranyes espantoses que la
deixen fora de joc i els dies que s’ha de punxar per estimular els
ovaris, té els nervis a flor de pell i només necessita que la deixin en
pau. Deixa’t cuidar, li ha repetit el metge.
En Max aparta els ulls del televisor per fixar-los en la capsa de
pizza que porta el seu pare, que des que ha substituït el tabac per
les cigarretes de vapor, ha acumulat una bossa de greix a l’altura del
ventre.
—De què és?! —En Max s’entrebanca amb l’extrem de la taula i
vessa un bric de suc de préssec a l’estora.
—No ha anotat els deures a l’agenda… —La Lluïsa els espera al
costat de la porta amb la inevitable llista de queixes—. Està enfadat
perquè havia quedat a les set per jugar al Fortnite i no l’he deixat
connectar-s’hi. I l’han tornat a castigar… Aquest cop l’han enxampat
a ell i uns quants més a l’habitació de la neteja quan furgaven els
desinfectants per fer slime. —Respira fondo—. Tracteu el nen com si
fos adult… Li expliqueu per què ha de menjar, per què ha de rentar-
se les dents, per què ha de ficar les cames als dos forats del
pantaló…, i amb tota aquesta informació, no en fa res de profit.
—És de béicon? —En Max es recargola entre les cames de la
seva mare i passa a formar equip amb ella en un binomi que exclou
l’àvia de tota consideració amistosa.
L’Helena li acarona un floc de cabells. La Lluïsa els ha deixat una
safata de canelons a la nevera. Aquesta setmana farà rostit, una
cassola de mandonguilles.
—Ja us en portaré. Què ha dit el metge?
—L’Helena s’ha de tranquil·litzar… Estarà de baixa unes
setmanes.
Mare i fill es busquen amb la mirada. Una complicitat genètica
que la redueix a la categoria de mare defectuosa, una bassa de
quitrà contaminant el plàcid oceà familiar. Fa setmanes que sent
unes fiblades desconcertants a les articulacions. Té la sensació que
la terra trontolla… Tu no perds l’equilibri, ha assegurat el neuròleg
després de fer-li tancar els ulls i obligar-la a caminar amb els talons i
les puntes dels peus davant l’escrutini d’en Robert. Ha sortit de la
consulta amb un diagnòstic implacable que desacredita la seva
percepció de la realitat: trastorn d’ansietat generalitzada, el calaix de
sastre on es fan cabre totes les patologies sense nom.
—Vindré demà, ara no podràs cuinar —diu la Lluïsa.
—Ens espavilarem… Seran unes setmanes, només. —L’Helena
està convençuda que es traca d’un petit sotrac i aviat tornarà a ser
la frontissa sobre la qual bascula l’estabilitat familiar.
—Porta’ns croquetes —li demana en Robert.
En Max intenta obrir el cartró de pizza i l’Helena li aparta el braç
en un gest que ja forma part del seu sistema parasimpàtic, de la
mateixa manera que respirar.
—Han obert una mesquita al vostre carrer… —intervé la Lluïsa—.
Com és possible que t’obliguin a presentar trenta instàncies per fer
canvis a la façana i el primer que arriba sigui capaç de muntar una
filial del seu país?
En Robert assenteix a desgana. No pretén encetar cap debat
després d’una visita que s’ha allargat més de dues hores a la sala
d’espera del CAP.
—Viviu al supermercat de drogues de la ciutat, així l’han
qualificat avui al Telenotícies… S’hi han comptabilitzat més de
cinquanta narcopisos.
En Robert s’asseu al costat d’en Max, que acaba d’encendre la
tele.
—A la nostra escala han deixat un pis lliure. Tenim un veí
senegalès però no porta aquelles barbes de vint centímetres. Si
voleu, en pregunto el preu.
—Ara estem tranquils… A més, estem mirant un pis; a la platja,
pels caps de setmana. —En Robert refrega els cabells d’en Max i li
apropa el cap al ventre—. Oi que sí?
—Com us ho fareu per mantenir dos pisos? —pregunta la Lluïsa
—. I què fareu amb les in vitros? Us han hagut de fer un bon forat.
—L’Helena ha de descansar… Ara mateix és incompatible amb la
medicació.
 Una nova mirada entre mare i fill. Alienada i incapaç d’ampliar
una família escapçada.
—Són pisos del banc… —segueix en Robert—. Se’ls volen treure
de sobre. Encara estem fent números.
En Robert consulta els gràfics on diposita les esperances d’una
jubilació anticipada. Inversions en borsa, el lloguer d’un pàrquing…
Per què no comprem un pis a la platja? Deu anys de prémer
l’accelerador per aconseguir l’estatus de prejubilats i engegar la feina
al banc que s’ha reconvertit en una central de vendes. Si em fan
endossar una alarma antirobatoris més, et juro que…
—Mare, l’Helena haurà de reposar uns dies. Podràs anar a buscar
en Max demà?
La Lluïsa accepta tornar a formar part del tauler de joc i, quan
ella se’n va, la família recupera els actors principals. En Robert li
suggereix intentar-ho aquell vespre… Ja saps, com abans, sense
estrès. En Max prova de formar lletres amb el vapor de la cigarreta
d’en Robert i alterna la pizza amb la persecució d’aquells núvols. La
psicòloga els ha alliçonat sobre com han de gestionar la
hiperactivitat del seu fill i en Robert segueix la pauta amb la docilitat
pròpia d’aquest segle; repeteix set vegades la mateixa frase, sense
enfadar-se.
Quan en Max dorm, aprofiten per recuperar la rutina conjugal. Fa
més d’un any que ho intenten. Potser els seus òvuls s’han assecat.
Va llegir que als quaranta la seva reserva ovàrica estaria a prop
d’esgotar-se. Ara en té quaranta-un. T’has de relaxar, li diu sovint la
Lluïsa. Ara també l’hi exigeix el metge. Ella mateixa s’ho repeteix
abans de prendre’s l’Alprazolam cada vespre. Al llit, és ell qui la
busca.
—Agafo el consolador?
No cal, avui està cansada. Fem-ho i prou. En el fons, l’alleuja
abandonar la fecundació in vitro per una temporada. No s’imagina
amb un altre nen com en Max. El seu fill no ho tindrà fàcil. La
generació de la crisi climàtica, els fluxos migratoris, la precarització
del treball, el col·lapse de la humanitat. Fuig del cos esprimatxat
d’en Robert i s’imagina el procurador que es va oblidar de notificar-li
l’audiència prèvia. Té un problema de dicció amb la erra, al bufet el
coneixen com el francès. Quan somriu se li fan dos clots a les galtes.
És una mica poca-solta…
—Què passa?
—Merda… Així no puc. Semblem màquines, no podem fer-ho i
prou. —La veu d’en Robert és planyívola. Es mira l’Helena buscant
aprovació.
—Per què no t’ho fas mirar?
En Robert estira el llençol, que personifica el seu orgull malferit.
—Què vols que em faci mirar?…
Es gira d’esquena i abans d’apagar el llum fa una última menció
als nous objectius de venda. L’estrès és l’únic culpable; un diagnòstic
que no prové de cap consulta ni està sotmès a discussió.
En Max entra al dormitori mitja hora més tard.
—L’unicorn no, Max. No hi cabem tots quatre al llit.
En Robert surt de l’habitació amb el coixí sota el braç. No es pot
creure que el banc li faci finançar matalassos viscoelàstics i, a casa,
hagi de renunciar al seu propi matalàs per dormir a l’habitació d’en
Max.

Milloraràs, li ha garantit el metge. Les dones us penseu que podeu

amb tot, no demaneu ajuda. Has de saber que l’ansietat té un
component biològic. No t’has d’imposar la càrrega de combatre-la tu
sola. Hi ha bons tractaments amb efectes adversos tolerables. Sent
botzines, la dringadissa del repartidor del butà i unes paraules que
no és capaç d’entendre. El carrer és ple de vida i ella, encara a casa.
S’ha convertit en una reincident. Fa temps, una contractura li va
paralitzar l’esquena. El diagnòstic condemnava el ritme infernal del
bufet. El cos té memòria, no pots treballar sense donar-li descans.
Una feina exigent, un ritme de vida accelerat… Més tard va caure en
una depressió profunda. No van gosar retreure-l’hi, el seu entorn ho
tolerava i la planyia. Ara ha caigut en un forat enganyós: sembla
menys profund però el final és més incert. Un trastorn sense nom
que la fa caminar amb la fragilitat d’un soldadet de fusta, capaç de
caure davant la corredissa d’un nen o l’impacte d’una pilota.
 Ha trucat al despatx per comunicar la baixa. A l’altra banda del fil
del telèfon hi ha trobat una veu glaçada que s’esforçava a aparentar
normalitat. L’Helena tractava de justificar el diagnòstic: unes fiblades
disperses pel cos i la sensació permanent i difusa de pèrdua
d’equilibri. A vegades s’estira al llit amb el cos rígid i encarcarat, com
si no fos capaç de relaxar-se i descansar. Haurem de veure què
fem… Demà parlaré amb recursos humans. Una carrera laboral
malmesa, una nova creu a l’expedient.
Sent les claus al pany. No recordava que avui venia l’Evelyn.
Acostumen a comunicar-se per telèfon o mitjançant notes que
l’Helena deixa penjades a la nevera. L’Evelyn profereix un oh afectat
en trobar-la al sofà.
—No curres avui.
Li han regalat un quadern de mandales i li han assegurat que
l’ajudarà a recuperar l’equilibri intern, potser també l’extern. Les
imatges de la llibreta es mimetitzen amb el seu sentit de la realitat,
despleguen formes oníriques que el cap confon amb un món que
roda i es deforma al seu pas. Li fan arribar el plor d’un nadó que va
existir i tenia nom. Es deia Alba, ho van decidir conjuntament quan
revisaven alternatives de noms breus amb en Robert. Tenia unes
mans amples i ben formades, els mateixos ulls ametllats que en
Robert. El seu plor encara hi és; una melodia psicòtica que no
esborra cap dosi de medicació i amb la qual ha de conviure, dormir,
alimentar-se i tractar amb la seva sogra. La presència d’un nadó que
demana constantment auxili. Ara se sent un pèl menys viva. La
medicació li bloqueja l’excés d’adrenalina. Les aigües braves que se li
allotjaven al pit s’han convertit en un recés de pau inquietant. Fa uns
mesos la van enxampar englotint una bossa de quilo de bastonets
que sucava en Nutella. És la medicació, que em fa venir gana. Tens
molta sort: un marit que t’estima, un nen sa, vius al Primer Món. La
terapeuta ho repetia com un mantra: t’has de concentrar en el que
tens, no busquis allò que et falta. A tots ens queden coses per
conquerir. Ja no plora ni parla de manera atropellada. No s’altera. Ni
quan en Max va passar corrents per darrere del gronxador i
l’impacte el va deixar estabornit uns segons. S’hi va acostar sense
perdre els nervis mentre la resta de mares feien escarafalls. No ho
va explicar a casa. Tens molta sort, li deien, mentre endrapava quilos
de gelat, es mirava al mirall i es veia cada cop més grassa però
encara podia respirar. L’aire contaminat de Barcelona, el rastre dels
avions expulsant tones de diòxid de carboni, les xemeneies
industrials, els residus abocats al mar. Marxem d’aquí, escapem-nos
a una segona residència. Hem de ser previsors, hauríem de
contractar un pla de pensions, ja no som tan joves. El somni de la
classe obrera. Un miratge enmig d’aquells adolescents que traginen
les seves pertinences en els carros metàl·lics dels supermercats
acompanyats per gossos famèlics al seu mateix carrer.
Asseguda al sofà, amb el quadern de mandales i un joc de llapis
de colors, observa l’Evelyn proveïda d’una alegria natural i
inconscient que les separa.
—A Barcelona les gents no volen netejar. —S’ha canviat de calçat
i ha tret uns draps de la motxilla—. Faig vidres? Avui porto per
netejar vidres.
Treu un estri que s’assembla als que tenen a les benzineres. Fa
una passada pel vidre i deixa una marca delimitada per un regalim
d’aigua bruta. Es gira satisfeta.
—Mira que guapos.
L’Helena es refrega les mans amb la incomoditat d’observar algú
que treballa mentre ella té el deure de tranquil·litzar-se al sofà,
produir òvuls de qualitat i desterrar les al·lucinacions. Ha buscat
mareig i Google li ha mostrat més de dos milions d’entrades.
L’alleuja saber que hi ha milers de persones que també veuen el
món rodar sota l’influx d’una ment perversa.
—El mes pròxim vaig a casa. —L’Evelyn es gira des del tercer
esgraó d’una escala plegable.
—No vindràs?
—La meva neboda se casa. Vaig a Filipines. Soc madrina.
Pensa en la Lluïsa fent-li els vidres, preparant mandonguilles,
buscant promocions immobiliàries al seu barri. La imatge li fa rodar
el cap.
—Turistes no tenen vergonya. —L’Evelyn es mira un noi en
calçotets i signes de ressaca al balcó del davant. Hostes que van i
venen, porten música d’altres llocs, estenen tovalloles de platja
idèntiques i canten ranxeres a les quatre de la matinada.
Té setanta-vuit missatges pendents de lectura del grup de
l’AMPA. El mòbil l’obliga a reconnectar amb el soroll del món. Escriu
un missatge als amics d’en Robert i ho fa com si fos una altra
persona, algú que no sent dolors a les articulacions ni una ferum
desagradable de ciutat:

El nostre Robert farà 45 anys a finals de mes. Companys de bicicleta,

d’empresarials, del banc i de la vida. Tots els que l’heu acompanyat fins aquí, li
prepararem un sopar sorpresa. Esteu convidats.

Són només tres quarts d’onze del matí però fa estona que sent la
sintonia frenètica d’unes molles de llit. Crits de desig desmesurat des
d’un llit vell que acull sexe acabat d’estrenar. Fuig de l’epicentre
d’aquella passió passada de voltes, dona una ullada al carrer i veu la
veïna dels ulls verds tornar a casa vestida amb l’uniforme de treball.
Alguna vegada ha atrapat en Robert observant-la, té un color d’ulls
impressionant. Si ella tingués aquella cara no l’ocultaria sota una
roba tan fúnebre, però als vint no se sospita que la bellesa té data
de caducitat.
—Massa sorolls al barri… Cos no descansa.
Una llum blava titil·la amb insistència. Cent vint-i-set missatges
pendents de lectura. El cos no descansa, ningú no descansa en
aquesta ciutat. L’escola ha organitzat una xerrada sobre els perills
d’internet per a mares i pares i un taller sobre DIY. La responsable
s’afanya a explicar que aprendran a fer arracades amb les càpsules
buides de cafè. S’ha de començar a organitzar la festa de final de
curs. Algú es queixa del servei de menjador. Quan va ser que els
mestres es van desempallegar de totes aquestes responsabilitats?
Qui va ser que va obrir els braços a les activitats extraescolars? Des
de quan els pares també van a l’escola? Ella no recorda haver
acceptat aquest tracte. Algú proposa una sortida de mares. Teatre i
mojitos. Millor un bon gintònic, conec un lloc espectacular a Gràcia.
Emoticones de ballarines celebrant la proposta, de confeti i copes de
cava. Una mare proposa una sortida a la millor cocteleria de
Barcelona, però ja no és a Gràcia sinó a Aribau. Arrenquen les
discrepàncies. La delegada de classe ho deixa, canvia el nen
d’escola. Qui la vol substituir? Algú s’ha endut la carpeta d’en Joan?
Jo impossible amb els canvis de torn a l’hospital, jo ho vaig ser fa
dos anys. Vinga valentes, tones d’emoticones. Vuitanta-dos
missatges. Recorda que en Robert la va avisar que dijous sortia amb
els pares de l’escola, una reunió lúdica de la comissió d’audiovisuals.
Silencia el grup, en desactiva el comprovant de lectura i s’estira al
sofà. La ment s’enterboleix, no pot decidir ni pensar. Sent olor de
lleixiu barat.
—Has canviat de detergent?
—Mateix de sempre.
—Desprèn una olor molt desagradable, aquest lleixiu no pot ser
saludable. —Deixa el mòbil a la taula i observa l’Evelyn, que frega la
tauleta—. S’ha d’anar amb compte amb el que respirem.
—Acabo ràpid.
La Mireia és la primera a respondre.

Compta amb en Ricard i amb mi, ja ens diràs. Alguna temàtica? Disfressa? Portem
postres?

Se li acut que pot anar a córrer lluny del ciment i deixar el mòbil
oblidat damunt la taula. Seria una bona ocasió per respirar aire net i
envoltar-se d’arbres a Collserola. L’equilibri se li restableix en
terrenys pedregosos. Torna a sentir la maleïda guitarra del veí.
—Evelyn, no trobo les vambes de córrer. Eren a l’armari sabater,
a l’últim calaix.
—No he tocat armari.
Regira l’armari i hi troba unes vambes per estrenar i un rellotge
Cartier. Les vambes conserven l’etiqueta que marca un import
desmesurat; dos-cents trenta euros. Hi ha un mòbil d’última
generació sense contrasenya, accedeix als missatges de WhatsApp i
llegeix unes bromes de mal gust al voltant de la foto d’un
transsexual.
—No ho entenc, sempre han estat a l’armari… Les vambes no
poden desaparèixer sense més.
 L’Evelyn no contesta, aboca la galleda d’aigua bruta al vàter.
L’Helena torna al menjador, obre la porta del balcó i deixa
l’empremta de la mà al vidre acabat de rentar. Una olor de
suavitzant industrial plana al cel de Barcelona.
—Aquest barri cada cop fa més mala olor. —Tanca la porta del
balcó.
Torna al sofà, engega l’ordinador i es deixa seduir per un anunci
que li promet acabar amb els problemes d’erecció. Google rastreja
les seves inquietuds, sap què pensa. Potser l’ha sentit quan li
demanava a en Robert que visités un especialista. La Maria del bufet
tenia la càmera tapada amb un esparadrap. Li feien bromes sobre la
teoria de la conspiració però ella n’estava convençuda: la privacitat
és una il·lusió. Hi ha gent que ens espia a través de les webcams;
ciberdelinqüents i persones amb intencions més perverses. Consulta
un web de vibradors i salta a un web de productes que prometen
combatre les males olors. Torna a l’armari, buida la lleixa superior i
troba les vambes a sota dels abrics d’hivern. A l’Evelyn li paga deu
euros l’hora, és la tarifa habitual. Quaranta euros per deixar-s’hi el
físic i ocupar-se de les tasques més desagraïdes cada dijous. Una
feina que la fa semblar una dona de quaranta-cinc anys quan només
en té trenta-dos. Li va explicar que procedia d’una petita ciutat del
nord de les Filipines i li va ensenyar la casa que havia comprat amb
els estalvis, ja fa temps que treballa festius i caps de setmana. Ara hi
viu la seva mare, té un rebedor que fa tres vegades la mida del seu.
A Filipines, la vida més barata. Un dia li van preguntar si no li
agradaria tornar. No hi ha diners. En el fons, comparteix la mateixa
esperança d’en Robert, el somni d’una jubilació anticipada.
—M’emporto la basura —anuncia l’Evelyn.
—He trobat les vambes… —L’Helena abaixa el cap i la mira de
reüll—. Se m’obliden les coses… Últimament no em trobo bé.
—Dormir arregla tot… Preocupacions no són bones pel cap.

La Lluïsa li ha fet saber que odia el supermercat del carrer. Detesta

compartir cua amb indigents i obrir-se pas havent de protegir la
bossa amb les dues mans. La incomoda compartir espai amb gent
que fa sonar trap a tot volum a través dels altaveus que porta a la
motxilla. Un lloc on intentar demanar la ubicació d’un producte
implica iniciar una conversa en llenguatge de signes amb poques
garanties d’èxit, un inframon en el submon del barri amb una
clientela atreta per les millors ofertes a un quilòmetre a la rodona,
incloses les llaunes de Pepsi-Cola a vint-i-tres cèntims.
—No perdis de vista en Max —li adverteix la Lluïsa, temorosa de
la quantitat d’estímuls que poden seduir el seu net, incloent-hi el
magnetisme antisistema dels clients.
La Lluïsa no és capaç de trobar unes nyores i aquest
inconvenient, en lloc de contrariar-la, l’omple de satisfacció. Això no
és un supermercat, és un mercat negre per a miserables. Passen en
fila índia entre els carros metàl·lics amb els productes que s’han de
reposar. A la Lluïsa l’escena li recorda les tristes imatges de la Unió
Soviètica a l’època del racionament.
—Un nen sol no és un nen feliç. Quan passi aquest daltabaix, ho
resoldreu… En Max necessita referents. Saber que no està sol al
món i no ho estarà… Els pares no hi som sempre.
En Max es mira embadalit un home amb pantalons de pana i una
samarreta d’una cursa heretada d’alguna institució benèfica que
llepa una terrina de gelat de pastís de formatge. El gelat li regalima
per les galtes, arriba als pantalons i forma una bassa a terra.
Destapa una altra terrina i diposita el primer gelat, convertit en sopa,
damunt d’un cartró de pizza. Dos nois amb roba de platja agafen
una barra de gelat. El supermercat que reuneix turistes de cap de
setmana i individus que s’aferren a la vida amb el fetge destrossat i
les mans tremoloses. L’empleat que reposa la mercaderia fa ús d’un
mecanisme de supervivència i segueix treballant en la secció de
iogurts. A la Lluïsa tot plegat li sembla més violent que qualsevol de
les batalles que en Max pugui lliurar al Fortnite. Enfrontats a la
realitat d’un barri que compagina sofisticació i misèria a parts iguals
tot i que la misèria avanci a marxes forçades.
—Mira aquests nois americans que creuen que el món està en
guerra i juguen a derruir avions tancats a les seves habitacions. Un
bon dia es desperten pensant que formen part del videojoc, van a
l’institut i decideixen arrasar-ho tot. No és natural, això que passa…
Els nens han d’estar acompanyats: jugar, barallar-se… Han de voler
imitar el seu germà i formar equip com feia en Robert amb la Berta.
—En Max no està sol, té amics i família.
—En Max se sent sol i per això fa aquestes rabietes, vol cridar
l’atenció. No pot ser que estigui enfadat tot el dia.
—Té un trastorn hiperactiu… A la seva classe n’hi ha dos casos
més.
—Bestieses… A casa sumeu més trastorns que els pacients de
Sant Joan de Déu. Si estàs trista, plora. Si ets un noi mogut, fes
esport, però no et passis hores senceres disparant míssils des d’un
ordinador…, per l’amor de Déu! —Segueix triant productes i afegint-
los al carro com si fos administradora única de l’economia familiar—.
Has de girar full, Helena. Si continues mirant enrere, hipotecaràs el
teu futur però també el d’en Max i en Robert. El teu marit és de
bona pasta però he vist amb quina ansietat fuma aquelles cigarretes
de vapor… Deu haver perdut quatre quilos i això, amb el seu pes, és
una tragèdia. En Robert és dels que s’ho empassen tot sense dir res.
S’està consumint i algun dia desapareixerà.
En realitat, el seu marit és dels que s’ho empassen tot perquè no
li agrada decantar-se. No suporta les discussions, es torna petit
davant dels problemes.
—Em marejo… Sento com si hagués de controlar cada passa que
faig.
—En Max necessita referents… No pot mantenir-se en equilibri
entre una mare absent i un pare addicte a la feina. Us està
demanant atenció. Els nens tenen un sisè sentit, saben quan alguna
cosa no va bé. Si la seva germana hi fos… En fi, les desgràcies no
venen mai soles.
Una olor de suavitzant li enterboleix el cap, necessita córrer a
refugiar-se lluny dels detergents.
—Us espero a l’entrada.
La Lluïsa assenteix. Porta la llista de productes en una mà i
subjecta en Max amb l’altra. L’Helena camina pel passadís central i
es posa a la cua per pagar. Sent un petit impacte al colze; ha fet
caure alguna cosa. Si s’ajup és possible que no pugui tornar-se a
aixecar. Una ombra se li avança i col·loca el producte al seu lloc. La
silueta que l’ha ajudat pren forma; és un home jove, llargarut,
mestís, amb els cabells afro. L’objecte que ha fet caure resulta ser
una carbassa de plàstic farcida de petits personatges de ficció i
llaminadures. Un saldo de Halloween que intenten treure’s de sobre
fora de temporada.
—¿Viste? Es una calabaza de plástico… Hoje em dia todo
artificial. —El noi té unes faccions amables tamisades per l’alcohol.
Parla amb accent portuguès i s’amaga les mans a l’esquena
intentant ocultar-ne la tremolor—. Cuando era pequeño, brincava
com amigos nas festas de aniversário. No sabía que em Espanha
vocês también brincavam con las calabazas. —El tracte de vostè li
confereix certa delicadesa, una elegància marginal.
—A los pequeños les gusta… —Impossible no correspondre
davant aquella expressió afable, contaminada però no aniquilada per
l’alcohol.
La cua avança però ell segueix girat, gaudint del parèntesi de
normalitat. Algú esbufega irritat, el noi se n’adona i fa un parell de
passes.
—Batíamos com palos y todas las golosinas caíam abajo… Agora
los niños fazem explotar la calabaza seguro con móvil. —Somriu—.
Bum! —Fa el gest de clicar un botó i les mans s’obren simulant una
explosió.
L’Helena esbossa un somriure.
—Todo es más complicado hoy en día… —diu ella.
—Fazer explotar una calabaza com un móvil… ¿pois creer? —
Desitja capturar el moment; el somriure, la conversa, algú amable…
Un carburant per al dia que s’acaba—. Agora faz-se todo con as
teclas do móvil: los juegos, la compra, el amor… ¿Já estuviste en
África?
L’Helena fa que no amb el cap. El noi arriba a la caixa, demana
una bossa i espera que la caixera escanegi els productes; un parell
d’alvocats i tres cerveses que encara pengen de les anelles de plàstic
del pack complet.
—Aquí la fruta no sabe a nada, es como comer papel. En
Moçambique cogía fruta madura del árbol. No provei nada parecido.
 —Són de la nevera? —Una caixera amb un bindi vermell al front i
els ulls anestesiats després d’haver vist tots els estats de l’home li
pregunta per les cerveses.
El noi fa que no amb el cap, la cervesa és dels prestatges.
Cervesa calenta. El més semblant a un vòmit el mes de maig. La
caixera demana canvi al seu company sikh.
—¡Eh! ¿De qué es el chicle?!!! —Una veu femenina emergeix d’un
lloc imprecís de la cua. La noia ensenya un paquet de xiclets. Té les
ungles brutes amb restes d’esmalt blau—. Sabor a solidaridad…
¿Qué coño es eso?!
Es crea un cercle de prevenció al seu voltant. Ella mou els peus
en un tic ansiós, es dirigeix a la caixa, examina el dispensador de
llaminadures i fa caure unes capses de bombons. Treu unes
monedes i intenta calcular-ne la suma però es descompta cada
vegada.
—Você me dio dois céntimos. —El noi de les rastes torna una
moneda de més i es dirigeix a la porta.
La Lluïsa diposita els productes a la cinta, que està tacada amb
restes d’oli, detergent i cervesa, i es mira amb contrarietat la
caixera, que somriu en mode automàtic, incapaç de detectar retrets
de tan baixa magnitud.
En Max prepara la bossa. L’Helena hi afegeix un gelat de mida
familiar i un pot de Nutella aprofitant el moment en què la Lluïsa va
a buscar el carro. En Max es mira la seva mare amb desconcert;
acaba de descobrir que les malifetes no són privatives dels menors
d’edat. L’Helena li passa la mà pels cabells.
—Tem que ir para África… Hay aguacates maiores que sua
cabeça… —El noi de les rastes li somriu un últim cop i desapareix
rere la porta mentre enceta una llauna de cervesa.

La parella holandesa apareix com una taca de llum enmig del

paisatge urbà. Tenen la pell rosada i saludable i les cames llargues
com columnes. La Mai els saluda intentant fer-se visible però els
turistes busquen certeses a Google Maps. Els dits es desmenteixen
entre ells; el noi assenyala l’església que ocupa el xamfrà, senyal
d’identitat del barri, i la noia, el carrer que han deixat enrere. Les
motxilles són dos petits gratacels, alineades amb ferros, aptes per a
cossos atlètics del nord d’Europa. Des de l’altra punta de carrer, la
família modèlica s’aproxima al portal amb mitja dotzena de bosses.
La Mai es col·loca el mòbil a l’orella simulant una conversa i activa el
contestador. Un reclam ansiós torna a emergir d’un forat negre del
passat:
Mai… sent una respiració agònica. Per què m’ho fas, això?
Tothom em pregunta per tu… Sempre he volgut protegir-te i… La
veu s’esquerda i dona pas a un plor ansiós. Prou.
Els turistes admiren les petites protuberàncies que esquitxen els
murs de l’església de la Mare de Déu del Carme. En sentit contrari,
aquell nen malcarat travessa corrent el carrer i obliga un home en
bicicleta a aturar-se. Un parell de minuts més tard, la família arriba
al portal. Saluden la Mai amb desinterès i ella esbossa un somriure
fallit. Al cap d’uns segons, arriben els holandesos. S’obliga a retenir-
los mentre desplega falses mostres d’hospitalitat. Els dona la
benvinguda a Barcelona, els explica que el barri és un fresc
multicultural, cool, hype, dels més autèntics de Barcelona. En aquest
mateix carrer, hi ha una botiga del 1870. Els veïns no desitgen que
es converteixi en un restaurant sota cap concepte com ja ha passat
amb altres establiments emblemàtics. Prova d’assegurar que la
família hagi tingut temps d’agafar l’ascensor, els entrega un joc de
claus i menciona alguns bars i restaurants de la rambla del Raval.
Justament avui hem organitzat una jornada veïnal. Som gent
compromesa. Ja sabeu, les coses no van bé per aquí… No ens hem
recuperat de la crisi que el món se’n va en orris. El clima, l’habitatge,
la delinqüència… El futur és una incògnita, especialment al sud
d’Europa. Els turistes l’escolten amb aparent interès. S’hi comunica
en un anglès impecable, els pares li van procurar una bona educació.
Els turistes somriuen. Estan de vacances, el món és un lloc amable i
el barri, per uns instants, també ho és. Els últims rajos de llum
reboten sobre els seus ulls blau cel.
La parella travessa la tribuna pensant que ho fan enmig d’una
comunitat de veïns, una mostra més de folklore local. Les
companyes de pis els saluden en anglès escolar: hello, nice to meet
you. Welcome to Barcelona. Interculturalitat i camaraderia. Superat
el tràmit de les presentacions, es tanquen a l’habitació.
—Mai, et poso al dia. Tu formaràs equip amb la Sunia. —La Irene
distribueix les tasques, líder natural sense discussió. Ulls foscos, veu
potent, dots de seducció i manipulació—. Entrarem a les sis, hora
punta, quan les mares hagin recollit els nens de l’escola i tothom es
passegi buscant moda mainstream.
La Mai dona un cop d’ull al mòbil, que l’avisa que té cinc
missatges nous a la bústia de veu. Sent les noies exposar les
consignes de sempre, proclames contra el body shaming i
l’homogeneïtzació estètica. La Irene parla de posar màscares de
polítics a les maniquins i convertir l’aparador en un mural de protesta
contra el patriarcat de consentiment. La Sunia i la Bel piquen de
peus. La Ruth les fa callar; xxxxt, els holandesos!
—I a tu què et passa? —La Bel, amb el temperament més
inflamable del grup, reacciona—. No te’n vas del país de les tulipes
per posar-te a clapar a les vuit del vespre.
—A veure… —intervé la Sunia, estudiant de costura amb pírcings
a les galtes—. Tinc enllestits cinc petos. He agafat tela del taller però
passo de mangar-ne més metres… Al final, algú es mosquejarà. La
coordinadora ens controla com si estiguéssim a l’exèrcit… Algunes
hauríeu d’actuar sense uniforme.
La Irene aixeca el braç.
—Tranquil·les, jo m’espero a fora.
—Tu no entres? —pregunta la Mai.
—Algú ha de donar l’alerta si les coses es compliquen. Havia
pensat en mi i en la Bel. Controlarem les dues entrades del Zara.
—Que fort, farem història… —diu la Bel—. S’ha acabat magrejar-
se amb polloses a l’Aire, Sunia. A partir d’ara podràs sortir amb
nenes de casa bona.
 —La Mai podria treure’s la careta i enviar un missatge al món…
—intervé la Sunia—. Podries plorar davant de càmera i demanar que
et tornin la teva mare, la que et van robar… Mireu bé aquesta cara,
tinc vint-i-tres anys i no sé d’on vinc. Eh, què us sembla?
—Et convertiràs en una influencer: l’adoptada dels ulls verds. —
La Nina, amb els versos de Rilke tatuats als avantbraços, aixeca els
ulls del bloc de notes—. Podries obrir un canal i explicar la teva
història, a la gent li molen les misèries.
—I tu podries assumir que ets una puta vegana fraudulenta.
—La Nina escriurà el missatge a l’aparador… —La Irene li passa el
porro a la Bel, que fa un parell de calades i l’hi torna—. Res de
grafits, les obres d’art les deixem per un altre dia, quan trobem una
bona paret… Tindrem poc temps. L’objectiu és fer passar el
missatge. No estem parlant amb grans intel·lectuals, ens escoltaran
senyores maries blanques, que segueixen influencers casposes i a
qui els sembla que portar proclames feministes a les samarretes i
penjar-se un llacet lila a la solapa és formar part del moviment. Jo
portaré l’altaveu i llegiré el manifest. La Bel i la Ruth el repartiran.
Com de costum, la veïna les increpa amb el pal de l’escombra. Se
li ha tornat agre el caràcter al mateix temps que s’eixamplava com
un acordió. Cada cop reacciona més de pressa, davant el mínim
moviment de cadires.
—Que pesada… que es busqui una puta vida. —La Bel posa els
ulls en blanc—. No podem fer res per estalviar-li la monotonia del
matrimoni. Casar-se sempre és una mala idea.
—És una paranoica sexi… —diu la Nina—. Me la imagino com una
mamma italiana, preparant una plata d’espaguetis i fumant-se una
cigarreta amb un clavell a l’orella.
—Què dius? És una puta neuròtica. —La Bel fa una nova calada i
dona un cop de puny a la paret.
L’holandesa surt en pijama buscant el lavabo. La Ruth i la Bel
amaguen els porros; aquesta última mou les mans en l’aire per
dissipar el fum. L’holandesa elabora una frase complexa i la Sunia
intenta desentrellar-la en el seu anglès de first certificate però és la
Mai qui acaba ocupant-se’n. L’acompanya al lavabo i li dona una
compresa. No hi ha de què.
 —Tenim un minut, potser dos… —segueix la Irene—. Hi haurà
policia a prop. Portarem màscares posades, com en un comiat de
soltera.
—Quèèèèè? —pregunta la Ruth—. Portarem prepucis al cap?!
—Havia pensat en unes corones hawaianes i una banda de miss
soltera o alguna horterada hetero de l’estil. Haurem de ruixar el
segurata amb esprai.
—Quin esprai? —salta la Ruth.
—Com pensàveu fer un acte al centre de Barcelona? El tio de
l’entrada és un armari de dos metres… Ens pot fer fora estirant-nos
de la samarreta amb un sol dit. Demà compraré el que falta…
Queden uns euros a la caixa.
—Tindrem problemes, ens arrestaran. Això no… —protesta la
Ruth— no estava als plans.
—Quins plans? Els has fet tu, els plans? —li retreu la Jimena,
estudiant d’art dramàtic provinent de Granada.
—No vull posar en risc el curtmetratge… L’any que ve marxo a
Munic, tinc una beca… Em donarà classes en Michael Haneke.
—De què parles? —intervé la Bel—. Qui és aquest paio? T’han
pujat els fums des que vas a aquesta escola i t’ajuntes amb aquella
paia rància que baixa de la Diagonal només per anar a l’escola… El
cony li fa olor de suavitzant…, i a tu també. Tant parlar d’aquestes
pel·lícules per retardats mentals… A qui se li acut gravar la penya
mirant al buit durant deu minuts com si fos un fet sobrenatural? Vols
material per un documental? Torna a la terra, fes alguna cosa per la
teva generació i deixa de somicar.
—Només dic que no cal que ens posem violentes —es defensa la
Ruth—. No vull hipotecar-me la vida… Tinc projectes.
La paraula sobrevola la sala com un cop de puny. Una barrera
entre la Ruth i la resta de noies que es dediquen a malgastar els
coneixements d’una llicenciatura en Humanitats venent llibres
d’autoajuda, a malviure com a caixera d’una cadena de bijuteria
barata, dibuixant les voreres del passeig de Sant Joan mentre
esperen un cop de sort.
—Ruixar amb un esprai no és fer ús de la violència. Ens permet
guanyar uns minuts —argumenta la Irene des de la seva posició
privilegiada—. El segurata soparà amb la seva família i es podrà
posar l’uniforme l’endemà al matí.
—No facis drames, Ruth. No vivim a Rússia, no som les Pussy
Riot… —conclou la Nina—. Si ens cau un puro, la Mai ens cobrirà. A
ella li ha caigut pasta amb l’herència.
—No… —La Mai havia desconnectat per donar un cop d’ull al
compte d’Airbnb i busca la Irene, que desvia la mirada—. Quina
herència?
La turista torna a sortir de l’habitació. Segueix amb el pijama
però ara porta un fulard al coll.
—Excuse me…
Es dirigeix a la Mai, esperança poliglota del grup.
—Tenéis un joint?
Of course. La Nina li prepara el porro embadalida. L’holandesa és
una rèplica de les models de Victoria’s Secret que hauria de
defenestrar si en parlés amb les noies però que li semblen la
referència més adequada. Com poden gastar aquells pits si estan tan
seques? Li estiraria el cordill dels pantalons allà mateix.
—Dijous fem una última sessió. Deixem-ho estar per avui —diu la
Irene.
El noi s’uneix a la tribuna i comparteix el porro amb la seva
companya. La Bel i la Jimena van estar a Amsterdam. Recorden els
homes que se’ls acostaven al barri vermell. Era incòmode, anaven
col·locades i van preferir agafar un taxi. Conviden l’Astrid i en Niek a
sortir amb elles, utilitzen l’anglès escolar reforçat per un llenguatge
de signes força eficaç. Demà ho petarem, anirem al Cangrejo.
L’ambient és genial. Voleu venir?
—Per què has dit res de l’herència? —li retreu la Mai.
—Tothom sap que el teu pare va morir i que la teva família està
forrada. La Bel ha llançat una hipòtesi i ha fet carambola…
—Però…
—T’estàs tornant paranoica… A més, divendres farem història.
Pensa-hi bé: enviaràs un missatge al món per restablir el dret a la
informació que mai no et van concedir; justícia poètica, ho veus?
La Irene passa el porro a la Mai, que fa unes calades i l’hi torna.
La Irene la fa caure a terra i inicien una lluita on cadascuna intenta
privar l’altra de tornar-se a aixecar. S’apoderen de l’espai i expulsen
la Ruth, que renega en veu baixa. La Irene envia una successió de
núvols de fum a la cara de la Mai i li explica el seu primer cop; va ser
amb una mare de família que vivia al mateix edifici dels seus pares i
tenia vint anys més que ella.

La Irene ajuda la Nina a fer-se la ratlla als ulls.

—Fes-me-la de gat —li ordena.
—Fes-li la ratlla de l’Amy… —La Bel taral·lareja Rehab i li passa
l’ampolla amb vodka i llimona.
—Què més porta?
—Ah, ho has notat? —La Bel fa una ganyota—. La Nina hi ha
posat gingebre… Diu que és digestiu. Està com una cabra.
—Una cabra veggie —intervé la Jimena.
Baixen les escales fent rebombori. La Nina llisca per la rampa de
la barana i executa una clau marcial davant la porta de la veïna dels
cops d’escombra. La Mai dona un cop d’ull a la bústia, en Santos li
ha tornat la novel·la de Lobo Antunes i, com sempre, li ha deixat un
talego de xocolata.
—Tens un xollo amb aquesta aliança amb el camell —diu la
Jimena.
S’aturen al pakistanès del carrer. Compren xiclets, paper
d’embolicar, xocolatines i unes llaunes de Red Bull. La Sunia furta un
ninotet de plàstic quan el venedor les perd de vista per donar
indicacions a un client que s’ha endinsat a l’angle mort del local. Una
espècie de Playmobil que camina quan se li dona corda. Serà la
nostra mascota d’aquesta nit. L’home que sí que estimava les dones.
Especialment les feminazis del Raval, afegeix la Bel. Tomben la
cantonada i topen amb una rua de persones que fa intransitable la
vorera. La Irene baixa a la calçada i totes la segueixen. La remor
nocturna i accelerada del carrer Joaquín Costa s’esmorteeix a cada
pas. Ssssssst, ssssssssssst.
—No ens senten… És la bellesa, que fa venir sordera.
 No hi ha ningú més al carrer Valldonzella fora d’un venedor
ambulant que guarda l’estoc de cerveses sota la tapa de ferro d’una
claveguera i mitja dotzena d’homes que avancen en grup.
—Això va per nosaltres? —salta la Bel—. És així com parleu a les
noies? Us penseu que esteu davant d’un ramat de xais? —S’encara
amb un home calb que porta una camisa rosa Ralph Lauren i sosté
una llauna de cervesa—. No soc cap quisso, em sents? D’on has
sortit… d’una cova? És evident que has trencat la cadena evolutiva,
les teories Darwin a la merda. Anem enrere, en direcció al mico.
—Deixa’ls en pau, Bel. Estan eufòrics perquè avui els han deixat
sortir de casa… Pensa que fa molt temps que acoten el cap quan els
renyen per haver pixat fora de la tassa. —La Ruth intenta retenir la
Bel, que vol encarar-se amb el grup—. Avui són lliures, se’n van de
festa… Iuuuhu!
—Els esteu excitant… No ho enteneu? —afegeix la Nina—. Les
negatives encenen les hormones dels neandertals.
—Uuuuh… Quin caràcter! La revolució feminista ha arribat al
Raval —intervé el més alt, engominat, amb una samarreta de
Ramones i unes Nike vermelles amb cambra d’aire.
—Quin caràcter… —diu la Jimena—. Les vostres dones… Ho
sabeu que es masturben quan no hi sou, oi? I que fingeixen els
orgasmes? —Comença a preparar-se un cigarret—. En realitat,
s’exciten pensant en follar-se el profe de natació dels vostres fills
mentre ells aprenen a fer papallona.
Dos dels homes esclaten a riure empesos pel poder lenitiu de
l’alcohol. L’home de la camisa de quadres que guiava els altres a
través de Google Maps a la cocteleria de torn, troba la broma de mal
gust.
—Deixeu-les estar, són unes punyeteres maleducades.
—Deixeu-nos estar. Som unes punyeteres bolleres maleducades…
No hi teniu res a fer —diu la Mai—. Casundena.
—Vinga, va… Tots sabem que us agrada fer-vos pregar. —L’home
de la camisa rosa franqueja l’escàs metre que els separa—. Podríem
acabar bé la nit, fer un trio.
—Però què dius? No siguis ranci… —Un home gras amb
pantalons de pinça s’acosta a les noies—. Podríem fer una orgia. —
Frega l’espatlla de la Nina i li acosta la mà al pit.
—Eeeeh! Però què fas!? No em toquis, llefiscós… M’has entès? —
La Nina li agafa el braç i intenta apartar-lo.
Un company sobri intervé i els separa.
—Ni ho somiïs, iaio! —exclama la Bel—. Ves a gemegar a la teva
dona que te la llepi o a cascar-te-la amb un d’aquests vídeos que
mires quan ella no et veu, i si no et sembla bé… —Assenyala un
grup de prostitutes que fan el carrer.
La Mai repara en aquelles noies que presideixen la vorera en
formació disgregada. Cadascuna és la seva pròpia sucursal i reclam
publicitari. Un nen i la seva mare passen a frec d’una noia que està
asseguda en un piló de ferro i fa un gest al nen perquè es tregui el
dit de la boca. Topa amb els ulls de la Mai; és evident que l’escrutini
li resulta incòmode. Té el seu mateix to d’ulls, aquell blau verd tan
intens, uns cabells pobres que han perdut el tint a les puntes. Porta
uns texans curts i un top que li arriba més amunt del melic. Encreua
els braços per protegir-se del fred i aparta la vista, s’ofereix a un noi
jove que li respon una obscenitat i se’n va rient. A l’altre piló, una
noia baixeta es comunica a través de la finestra amb un client del
bar contigu mentre es retoca els llavis amb un petit mirall. Algú se li
acosta. El tràmit que condueix a l’acord no dura més de vint segons.
Un jubilat del barri, ja s’han vist abans. Ell ranqueja i ella el subjecta
del braç mentre s’encaminen a un edifici desballestat.
—Us convidem a una copa… Som bona gent. —El veí que es va
oferir a muntar-li la calaixera d’Ikea apareix en escena, el marit
d’aquella dona esquerpa que sempre les increpa.
—Ei, que ens conviden… És així com lliguen aquests merdes. On
ens portareu? Al cine? —pregunta la Jimena—. A menjar croissants?
—A tu sí que t’ho menjaria tot —diu un d’aquells homes amb la
vocalització perjudicada.
La Jimena posa cara de fàstic, la Bel s’hi abalança però la Sunia
la reté. El veí s’adona de la presència de la Mai i recula unes passes
fins a situar-se en un discret segon pla. Té el somriure congelat. Va
vestit amb jupa de cuir, una dessuadora amb l’emblema dels skaters
i ha substituït els mocassins per unes New Balance. Disfressat d’un
de trenta per cremar la nit amb col·legues canosos com ell. Ha
aconseguit fer créixer un tupè amb laca, una petita obra d’enginyeria
que li dissimula les entrades; diria que s’ha tapat les canes amb
esprai. La crisi dels quaranta de magnitud vuit a l’escala Richter.
—Marxem… —ordena la Mai.
—Ves a dormir la mona a casa, digue-li a la teva dona que et
prepari una camamilla ben carregada —li recomana la Nina.
—A qui vols enganyar? Saps que sense la pastilla no se t’aixeca…
—segueix la Bel.
—Toquem el dos, collons! —exclama la Mai, que estira fort del
braç la Bel i la fa avançar un metre—. Si no marxem, haureu de
substituir-me divendres… Marxem d’una puta vegada!
—Eh, què et passa ara? —pregunta la Sunia.
—Són uns pringats… Deixeu-ho estar —sentencia la Irene.
Són els nois, que marxen. És obvi que no trobaran el que
busquen.
—Putes tarades…
S’allunyen de les noies i s’encaminen a la part de carrer governat
per les prostitutes. La Mai i el veí es creuen les mirades en un reflex
involuntari i incòmode que els obliga a apartar la vista. Ell es refugia
en la caputxa. Un dels seus amics s’atura davant d’una prostituta, li
pregunta la tarifa i converteix el regateig en un divertiment del qual
gaudeix tot el grup. Transformats, cadascun d’ells, en una ombra
tenebrosa de si mateixos; una versió perversa de l’home que es
mostra lleial en família, del company sensat d’oficina, del pare
responsable.
—Mai, tia, a vegades no dius res i a vegades se te’n va la flapa.
Què és aquesta neura que t’ha agafat? L’orfenat aquell on estaves
abans que vingués la desequilibrada a buscar-te… potser et va
afectar les neurones —diu la Sunia—. T’ho dic de bon rotllo perquè
potser… no ho sé, t’ho podries fer mirar.

S’acaben l’ampolla de vodka amb llimona i llencen l’envàs. La Sunia

refà el maquillatge de la Ruth, li rectifica l’ombra d’ulls i li treu les
lluentors de la cara amb unes esponges al·lucinants del Mercadona
que només li han costat tres euros. Formen un nus entre totes
agafades de la mà, una unió indissoluble que fingeix saludar un guiri
descamisat que ostenta la segona posició a la cua i els serveix de
trampolí per endinsar-se a la discoteca. Un parell de noies es
queixen però ho fan amb tan poca vehemència que la protesta es
converteix en un murmuri que acaba per fusionar-se amb la música.
Ja són a dins.
Una drag-queen les acull a l’entrada, una deessa noctàmbula
amb botes de xarol i el top de lluentons més vistós del local. Les
arrugues la delaten, un calendari biològic que xoca amb l’estridència
de la perruca i la vestimenta. L’espessa capa de maquillatge li
accentua la profunditat dels solcs que baixen del nas fins als llavis.
La Jimena passa per sota d’aquelles cames majúscules, la Nina
s’abalança contra la barra i es fa convidar per uns estudiants nord-
americans. La Mai reconeix algú del poble, no en recorda el nom,
només que se l’ha trobat en alguna festa major. El veu riure amb els
seus amics i, en un automatisme, pensa que hi ha alguna cosa
errònia en ella, en els cabells, els gestos i la manera com balla.
S’introdueix dins la rotllana que formen les noies i el perd de vista.
Comença la coreografia, el rodet d’una pel·lícula que es projecta
cada setmana. La Mai intenta fer veure que es diverteix adoptant els
mateixos excessos convertits en rutina. S’abracen, ballen, es deixen
caure sobre un sofà ple de gent i canten les tornades de les cançons
de Nino Bravo, Fangoria i Rick Astley. S’entrebanquen a propòsit amb
un noi convertit en objecte hiperbòlic de desig, un bohemi de rastes
trenades amb uns trets que recorden Jesucrist, benaurat entre tots
els homes, inabastable i esquerp. Té accent francès i balla com un
ànec, una petita contrarietat que no li resta punts, més aviat
l’humanitza. Les noies s’escridassen, escanegen el local i
distribueixen les posicions en el pòdium dels candidats i candidates
que consideren més sexis, els que es tirarien al lavabo, els que
s’emportarien a casa, els que compartirien, per qui es deixarien
fecundar. La Sunia localitza una noia amb aspecte de ballarina
clàssica, camisa de color butà d’àmplies solapes, pantalons de pota
d’elefant, ball eclèctic, benaurada entre totes les dones i objecte del
seu desig. La Bel vessa el contingut del seu got damunt d’una
d’aquelles petardes que han format un cercle al voltant d’una
muntanya de bosses de marca, un grup de pijas que ha abandonat
provisionalment Santaló per observar com es diverteix la gent
normal. La Bel, la Nina i la Ruth posen en marxa un joc
d’estridències que ja han fet servir abans; s’abalancen les unes
sobre les altres en un ball primitiu, marcant territori, fins que
aconsegueixen generar dues mirades de rebuig, tres, quatre, què us
passa? Les noies recuperen les bosses i canvien de lloc. Ja poden
ballar i estirar-se a gust. La Irene els regala uns moviments de dansa
clàssica, reminiscències d’una infància feliç mentre la Madonna dels
noranta canta «Like a Prayer». Un friqui disfressat de hípster se li
aproxima i ella s’aparta; el noi agafa forces i li pregunta si ve sovint.
Porta cordat fins l’últim botó d’un polo gris amb solapes, té els
cabells rapats als laterals i un petit tupè. Una rèplica forçada d’en
Justin Timberlake en un dels seus videoclips.
—No hi soc, no existeixo, no m’has vist. Soc un holograma. Fuig
d’aquí —respon la Irene, sense deixar de ballar.
De vegades la Mai es pregunta per què formen un cercle tancat
on no cap ningú més. Per què viuen amb el cap enfonsat en aquell
univers dionisíac i estan sempre tan enfurismades. Llicenciades en
Humanitats, Història i Filologia relegades al negoci precari de
l’artesania ambulant, a treballar caps de setmana i festius i a fer de
cangurs de nens que parlen tres idiomes i porten sabates més cares
que la seva cistella de la compra de tot un mes. Només la Ruth
manté viva la dignitat gràcies a aquell màster que la manté desperta
en una il·lusió factible.
La Nina arriba amb les pupil·les dilatades, porta uns tripis i vol
compartir-los.
—Aquests americans tenen pasta. Només cal que els escalfeu i
els deixeu amb les ganes. Ho paguen tot, estan molt penjats.
La música ve ara de més lluny. Les veus es distorsionen, també
ho fan les cares i els cossos. La discoteca es converteix en un
paradís íntim, cadascuna d’elles es lliura a la seva interpretació
psicòtica de la realitat. Cada cop els resulta més complicat divertir-se
sense l’ajuda d’una pastilla de MDMA o una ratlla de speed. La Mai
reconeix un dels companys de la llibreria mentre flirteja amb una
noia estrangera que xucla la palleta rosada d’un còctel a joc amb el
rosa de la manicura. La Mai torna a mirar el seu company, ara ell
també la veu. Explica a la Irene que es tracta de l’argentí de la
llibreria, el que se’n va al llit amb estudiants de Filosofia i dones de
més de quaranta que venen a comprar manuals de filosofia per als
seus fills. El perd de vista un moment i rastreja la discoteca fins que
el torna a trobar; ara és davant d’aquell cranc on els turistes
acostumen a fer-se fotos. Ell també la mira. La Mai esbossa un
somriure. Els ulls d’en Nico són negres sense matisos, com els
canviadors de la llibreria on acostuma a enrotllar-se amb
l’encarregada durant les pauses. L’argentí desvia la mirada en
direcció al lavabo, una invitació sense miraments.

Un parell de noies es retoquen el maquillatge, hipnotitzades davant

del mirall. La Mai i l’argentí no se saluden, s’encaminen a una de les
cabines. Una noia protesta però no s’hi esforça gaire. En Nico fa olor
de tabac, de ginebra i de suor. Estan drets, separats per només uns
centímetres, ella gairebé li toca la barba. La Mai recolza la mà sobre
la porta esquitxada de números de telèfon i rimes infantils.
—Che… me gusta tu estilo, vos siempre tan callada.
—Nunca lo he hecho con un argentino.
—Nunca lo he hecho en silencio —diu ell, sense renunciar al seu
accent, convertint silencio en un xiuxiueig amable.
—No mientas.
El busca per sota de la samarreta i baixa fins al seu membre. Hi
juga, l’excita. Ell li descorda els pantalons. Ho fan en silenci, drets,
sentint el soroll de l’orina rajar a la cabina del costat, clavant cops
intermitents a la porta. Senten com arriben unes noies que demanen
el torn. Algú pregunta si el lavabo està ocupat, si estan follant. Els
adverteixen que han avisat el guàrdia de seguretat però els és igual.
Tot acaba ràpid. Ell es corre, ella gairebé. En Nico li fa un petó breu
als llavis.
—¿Estás de turno de mañana? —pregunta la Mai.
—El lunes curro de tarde. ¿Y vos?
 —Millor, així no ens veiem fins d’aquí a dues setmanes.
S’acomiaden, cadascun en una direcció oposada de la discoteca.
—Gracias, linda.
La Irene fa cara d’avorrida. Fora del seu regnat, quan l’alcohol i
la droga han deixat de fer efecte, sembla tenir ganes de tornar a
casa.
—Tens cara d’haver fotut un clau. Has estat amb l’argentí? Per
què no m’has avisat?
La Mai arronsa les espatlles.
—Et mola? —insisteix la Irene.
La fa riure, amb aquelles preguntes de resposta binària.
—Molar de què? De follar-me’l? De parlar-hi?
—Fas massa preguntes.
La Mai li pren la consumició de la mà i se’n beu mig got.
—M’acaben d’agrair un clau… és la primera vegada.
—L’argentí?
—És un tio educat.
—Tu també ets educada… —li diu la Irene—, encara que
dissimulis.
La Ruth les espera estirada al sofà, fa estona que ha donat per
acabada la festa i pateix els efectes indesitjables d’una ressaca
anticipada. La Irene i la Bel troben la Jimena encaixada en una
columna, petonejant-se amb el tipus de noi que acabarà per deixar-
la a l’estacada més endavant, quan es decanti per una noia més
formal. L’estiren, és hora de tornar a casa. La Jimena no hi oposa
resistència. Està acostumada que les noies l’obliguin a posar fi als
embolics d’última hora, els que es produeixen quan ja no té criteri.
Derrotades, passen pels mateixos carrers d’abans que ara les
reben engalanats amb vasos estripats i una intensa ferum d’alcohol i
orina. Arriben a l’altura del carrer Sant Pau on encara hi ha algunes
prostitutes a retruc d’una nit que ha començat massa d’hora.
Reconeix la noia dels ulls blau verd. Està forcejant amb un home
robust que li estira la bossa. Ella es defensa com pot mentre busca
amb els ulls algú que la pugui socórrer, però les companyes se’n
desentenen, cadascuna és propietària de les seves misèries. La noia
podria ser russa, eslava, podrien tenir el mateix ADN; ser germanes,
cosines, qui sap. La Mai s’hi abalança empesa per un sentit del
desemparament que les agermana i canalitza la ràbia en una
puntada de peu seca a l’altura del ventre. Deixa l’home estabornit.
—Mai! —La Irene l’estira cap a ella i l’arrenca de la vorera, no li
permet cap intercanvi amb la prostituta, que la mira atònita—. Mai,
es pot saber què fas? No pots enfrontar-te a aquesta penya, són
màfia de l’Est… En què collons estàs pensant?
—En res… —La Mai camina amb el cap cot, contesta a desgana.
—Tu vols morir jove o què et passa?
Quan ja ha fet unes quantes passes, es gira i busca la noia amb
la mirada. Està agenollada sobre la vorera i intenta socórrer el seu
botxí.
 2

Les onze i dos minuts. En Santos salta del llit, es passa el

desodorant per les aixelles i el ruixa a la dessuadora; un procés
exhaustiu, semblant a una fumigació precipitada. Es distribueix unes
últimes gotes de perfum a ambdós costats del coll i a l’entrecuix i
obre la porta. Ella l’espera amb impaciència a l’altra banda i
s’introdueix a l’apartament d’una gambada. No li agradaria que la
veiessin en aquell barri i menys encara a les portes de la cova d’un
camell. Duu joies cares al coll, a les mans i a les orelles. Els mateixos
cabells que el primer dia. Diverses tonalitats de coure li emmarquen
la cara, fruit d’una cita inexcusable a la perruqueria. Dona de
rutines, entre les quals, la seva trobada setmanal. Apareix amb
l’habitual bossa d’esport que fa servir d’excusa.
—Tinc poc temps.
—Soc tot teu. —La fa passar a l’apartament i sintonitza la música
infernal que acostumen a sentir quan estan junts.
En Santos renuncia als seus grups de referència per convertir-se
en la caricatura que ella ambiciona, el roquer aferrat al mite,
irreverent i salvatge, submergit en el heavy-metal més estrident. La
posada en escena es converteix en un ritual del qual participen cada
dilluns al matí durant quaranta intensos minuts. Dos desconeguts
que no gosarien saludar-se si es trobessin en un altre punt del
planeta, fora d’aquelles parets, reunits gràcies a l’atzar imprudent
d’una aplicació de cites.
—Has posat ambientador?
Les partícules del desodorant amb aroma de l’Amazones suren en
l’ambient. En Santos arronsa les espatlles, la pren per la cintura i la
col·loca d’esquena. L’encasta contra la paret, al costat d’un pòster de
la seva última gira, d’això ja fa molts anys, i li abaixa les calces. Sent
com comença a gemegar i encara no ha entrat a dins.
—No les trenquis. —Una advertència sobre les calces violetes de
puntes que mostren el pubis subjectes per dos petits cordills i una
fina línia entre les natges—. He portat una cosa… un joguet.
Dentadura nacrada, ungles impecables que alternen l’esmalt
blanc i el rosa amb sanefes incrustades, com petites obres d’art, als
dits de les mans i els peus. Detalls que no casen amb un apartament
on els vinils fan de coixí, la tela de les cortines grogueja i el sofà és
una relíquia de cuir de fa més de vint anys. Just el que ella busca,
desarticular qualsevol connexió entre dos mons antònims.
Aconseguir uns minuts d’èxtasi. Incendiar una vida mansa, sense
signes de vulgaritat ni estridències.
—Després desemboliquem el teu joguet.
Ella es deixa fer, li pregunta pel tatuatge nou, demana que li
expliqui com es follava les groupies, si s’hi corria a la cara, si li
agradava que es quedessin sense aire uns segons, si ho vol fer amb
ella també. En Santos diu que sí a tot i ella en demana més… Ell
està a punt d’ejacular, respira fondo, desaccelera i la condueix al
sofà.
—Me n’he fet un… —Li mostra un estel menut tatuat al canell—.
Com tu.
—Ets una valenta.
Ella obre encara més les cames, l’encercla amb els turmells i
l’estreny fort. Li demana que la penetri fort, crida, gemega, canvia
de posició, li dona l’esquena, li toqueja els testicles i treu el seu
joguet. En Santos l’agafa del braç i la porta fins al llit. Aparta una
pila de roba, es posa a sobre d’ella, li mossega els mugrons, puja
fins al coll i passa de llarg per aquells trets irregulars, atenuats amb
el maquillatge, que intenta despertar una bellesa absent. Malgrat els
esforços amb la manicura, la roba i el perfum, no li resulta del tot
atractiva.
—No hi havia cap altre color?
Davant la negativa coqueta d’ella, en Santos obeeix, s’ajusta
l’aparell al voltant del membre i s’hi esforça uns segons però
l’objecte cau a terra.
—És pitjor que el condó. Porta instruccions?
No aconsegueix fixar-se’l i el sosté amb la mà, un pèl incòmode.
Inicia les escomeses fins que ella posa els ulls en blanc i deixa anar
un crit estrident que reverbera a les parets fins a caure-li a sobre. En
Santos s’eixuga les gotes de suor. Ella s’aixeca del llit, fa servir unes
tovalloletes higièniques per refrescar-se i posa en remull un
banyador que portava dins la bossa, el recargola per treure’n l’excés
d’aigua i el torna a guardar.
—Li he dit que anava a la piscina.
S’acomiaden com dos bons amics i ella desapareix del pis com
una exhalació.

—Ha marxat Mrs. Robinson?

En Santos el deixa passar, via lliure, i aprofita per pagar-li els
quatre-cents euros mensuals que han acordat per aquell apartament
reformat al bell mig de Barcelona. Un compromís verbal que
evidencia una llarga trajectòria de complicitats.
—Com pots follar a dos quarts d’onze? Ja se’t posa dura?
—Cada cop em costa més seguir-la… L’has sentit?
—Tens sort, cabronàs… —En Fred intenta refer-se del tram
d’escales que separa el seu pis del d’en Santos—. La gent treballa, a
aquesta hora.
En Fred el segueix a través del passadís que els condueix a la
sala d’estar. El que va començar com una invitació esporàdica entre
adults exempts de rígides obligacions laborals, s’ha convertit en una
cita diària i inexcusable per dinar.
—Els músics no sabeu què és passar gana.
—Això és un mite, col·lega… —En Santos descorre les cortines,
els rajos de sol reboten sobre una pila de vinils de rock clàssic—.
Cap tia amb dos dits de front espera que acabis de desmuntar
l’escenari a menys que siguis el puto Mick Jagger.
Porten més de deu anys sota les parets del mateix edifici. Un
vincle que sobrepassa el de llogater i propietari emparat en un
passat en comú al voltant dels excessos i la música que s’ha
transformat, amb el temps, en el gust compartit per un bon àpat. En
Fred li entrega una bossa amb peix fresc del mercat de la Boqueria.
—La Madonna de baix, la del nen malparit, m’ha demanat que
facis menys escàndol. Està de baixa i et sent tocar… No tenim sort,
col·lega.
—Vol que ens convertim en putos fantasmes? —En Santos agafa
la guitarra i s’asseu davant la llibreta de notes.
El Telenotícies emet les imatges d’una pastera a la deriva
interceptada per un vaixell de salvament marítim.
—Cada dia s’aixequen noves barreres per justificar com
s’empresonen persones en gàbies. Camps d’acollida, en diuen… —En
Fred s’acomoda al sofà amb un gest encartonat que delata els signes
de l’artrosi al genoll. Porta els cabells canosos nuats en una cua
llarga i prima—. Vull veure els Rolling al Madison Square Garden,
visitar l’auditori Fillmore i el Cavern Club a Liverpool… De què va
aquesta merda? El planeta és de lliure accés i no el va crear ni Putin
ni Trump. Psicòpates malhumorats… La gent de dretes no ha tingut
mai sentit de l’humor.
—Una banda de gàngsters sense ànima dirigeix el món… —En
Santos toca un riff de guitarra ràpid que dona pas a uns arpegis
suaus i culmina en els acords de la tornada.
La indignació d’en Fred creix quan veu dirigents de renom reunits
en la darrera cimera internacional.
—Aquesta penya especula amb el pa, ens fa venir por amb
l’apocalipsi de la intel·ligència artificial i deixa que ens caigui la bava
veient una noia de setze anys denunciant el canvi climàtic a les
Nacions Unides mentre té les mans ocupades inventant una nova
guerra.
En Santos prova d’incorporar l’harmonia del riff d’obertura a la
tornada i acaba amb un registre agut, subtil, un exercici de
virtuosisme.
—Quina quantitat de patiment estem disposats a veure a
YouTube? —segueix en Fred—. La vida és una pel·lícula d’acció,
guanyen els dolents i els bons ens ho mirem menjant crispetes.
 —La música és pura medicina, ningú no pot sobreviure sense
bones cançons. He escoltat un grup brutal… Death Grips, et sonen?
—En Santos busca un single del grup al seu mòbil—. Barregen
l’electrònica amb bateries i guitarres hardcore, el cantant és la puta
canya.
—L’Evaristo torna a tocar, he sentit que vindrà al Palau… Puc
aconseguir un parell d’entrades. —En Fred canvia de canal i busca el
programa de reformes que veuen cada migdia on un afortunat ha de
decidir si opta per quedar-se la seva antiga casa reformada o
prefereix posar-la a la venda.
En Santos s’instal·la a la cuina.
—Vols els seitons en vinagre?
—Tu mateix. —Fulleja un antic reportatge sobre el baixista de
The Who mentre mira de reüll la televisió—. En Billy és un malparit,
vol que renunciïn a la zona de pícnic.
Apareix un primer pla d’un jardí vertical amb una varietat de
plantes músties.
—Jo sé què és estar enmig d’una selva tropical, col·lega. —En
Santos parla des de l’illa de la cuina que comunica amb el menjador
—. Va ser en un concert a Bilbao, en una església reformada com a
sala de concerts, un lloc que flipes… Aixeco els ulls i veig un bosc
venint cap a mi… Una paranoia, col·lega, les plantes eren putos
monstres. —Se li escapa el riure—. Vaig fotre el camp a la tercera
cançó… En aquella època estava penjat per l’speedball.
—En aquella època somiàvem desperts tot el dia.
En Santos s’eixuga les mans amb el drap de cuina, deixa la
safata al forn, programa el rellotge i torna al menjador. Vol que en
Fred sigui el primer d’escoltar l’última cançó del nou àlbum.
Reprodueix els acords d’un suau arpegi i canta amb la veu llatzerada
una cançó sobre les oportunitats que passen de llarg.
—És bona, col·lega… El tema és la puta dissonància.
—Com?
—Vens aquesta imatge radical… Els tatuatges al crani, els
braçalets punk i tota la parafernàlia. Sembles el tipus de persona
que no t’agradaria trobar-te en un carrer sense sortida però la teva
música és profunda.
 —Saps que li vaig cedir una cançó a la filla de l’Iza? Em va dir
que li donés un cop de mà pel seu primer àlbum i l’altre dia la sento
a la ràdio convertida en una puta balada… S’ha acabat prostituir-se,
mai més.
—Treu-te els pírcings, deixa’t créixer els cabells i ves a veure la
casa de discos o envia-ho tot a prendre pel cul i recupera els
orígens… Fes apologia de les drogues, del BDSM, caga’t en Jesucrist
i en els seus sants.
—Ja no tinc vint anys, estic net… només fumo porros. A més, soc
pare, em preocupa el canvi climàtic. A qui vull enganyar? —S’estira
al sofà i s’abstreu en la reforma d’una xemeneia—. El mateix puto
programa cada dia. No entenc que reneguis del pop comercial i et
molin les cases siameses.
—No són siameses… Són putes obres d’art. On has vist que algú
aixequi una casa en tres hores? Per cert, has passat a veure el
cultiu?
—Els esqueixos tiren bé. Hi vaig afegir més substrat, no acabava
d’agafar… És massa humit i em va costar graduar-ne l’acidesa…
Haurem d’esperar un mes i mig fins que no creixin.
—Aquest mes hem rebentat la factura de la llum.
—És mandanga fina…, té un THC de vint-i-cinc.
—Necessito liquiditat, col·lega. Les meves ex m’espremen la
sang, tinc massa rendes antigues en aquest bloc… —En Fred esclata
a riure—. Puto Billy, has vist la jugada? Li fa renunciar a una cuina
de puta mare per un parell de matolls que se li podriran en quatre
dies.
Posen bona música mentre dinen, la que admiren sense
discussió. Jane’s Addiction, Motörhead, Kortatu, Black Sabbath. Salta
una cançó de l’últim disc que en Santos va fer amb el seu grup dels
noranta, els Renegados, abans d’iniciar carrera en solitari.
—Negociàvem pauses cada deu cançons però no n’aguantàvem
més de tres sense col·locar-nos… Érem una puta colla de ionquis.
—Vas fer bé marxant, col·lega, havies de trobar el teu lloc.
—Puto karma… Van esperar que marxés per guanyar un disc d’or.
En Fred tanca els ulls mentre escolta els versos insolents d’una
balada d’en Rosendo. En Santos s’acaba el porro i es queda adormit
al sofà. Dormen a destemps, en un ritme que els és propi, semblant
a la jubilació després d’uns anys on tot es vivia massa de pressa.

En Santos i la clienta tanquen l’operació en un parell de minuts. La

noia només vol un talego per a consum propi. Surt de l’apartament i,
com un ressort, apareix el cap de la seva ex, que escruta aquella
noia de trets asiàtics de dalt a baix. Li pren el relleu i evita que
tanqui la porta, amb tibantor, com si hi mantingués una pugna.
L’entrada es converteix en una porta giratòria.
—Qui és?
—Una clienta.
—Les vietnamites consumeixen xocolata?
En Santos es guarda el bitllet a la butxaca.
—Ha nascut aquí.
—Coneixes la biografia de les teves clientes? Els preguntes la
nacionalitat? La talla dels sostens? Saps si els fa pudor l’alè? —
S’asseu al sofà, es treu la jaqueta i col·loca les dues cames a la taula
—. Les voleu submises. Geishes, sí senyor. Això és el que us
agrada… Fràgils, esquerpes, que gairebé no parlin i diguin que sí a
tot amb aquells ulls inabastables de cervató esporuguit… Ens estan
prenent els nostres homes. Saps que són frígides?
Els rínxols li suren descontrolats gràcies al tallat de
reminiscències afro que fa vint-i-nou anys, quan es van conèixer, la
feia semblar una nimfa. Té les dents amuntegades les unes sobre les
altres, rastres de nicotina a la dentadura i als tous dels dits, les
ungles opaques de tabac. El somriure és de color blanc brut i li falta
un queixal a cada costat. Unes taques marronoses li graven la pell
com petits atles geogràfics, fruit de la menopausa. Els pòmuls
aristocràtics li dibuixen una fisonomia que recorda la bellesa. La roba
sembla prestada, sempre dues talles de més, i el cos, deshidratat
pels excessos i la falta de son. Té les pupil·les dilatades.
—Em mires així per algun fet en particular? —L’escruta amb els
ulls inquiets i el peu dret rebotant sobre la taula. Porta una faldilla
de cuir negre curta i estreta que deixa al descobert unes cames
ossudes plenes de varius. Femenina malgrat tot, semblaria una
criatura si no fos pels estralls d’una vida consumida fins a
l’extenuació. Es cobreix les cuixes amb el fulard i intenta amagar les
varius, una reacció d’indefensió que no li és pròpia—. Què passa?
Vols follar? —S’encén una cigarreta—. Ah, no… que ara només folles
amb geishes. Les dones de caràcter estan vetades aquí, aquest va
ser el nostre problema: competència.
—Ahir vaig parlar amb en Franqui, em va preguntar per tu.
—Encara se’n recorda que té una mare? —Se’l mira desafiant i fa
una nova calada que encadena amb un atac de tos—. Tinc
faringitis… És el puto canvi climàtic. S’ha carregat la tardor i la
primavera, no saps mai què t’has de posar. —La tos ve de molt
endins, dels bronquis, i està carregada de mucositat. Sembla un crit
d’auxili—. Em sents? Ja parlo com una jubilada: del temps i de la
injustícia climàtica. M’estic convertint en un element útil de la
societat, una mostra més de la ridiculesa humana.
En Santos va a buscar una mica d’aigua. La Mairi fa una ganyota
quan veu el fons de la tassa.
—No et creia amb tan mal gust… T’estàs estovant. Tens alguna
cosa de veritat, apta per una persona com jo i com tu quan eres
decent i no prenies llet sense lactosa? —acaba la frase amb una tos
espessa, gargamelleja i intenta aclarir-se gola. Parla amb un fil de
veu—. L’aigua no és apta per a ànimes inquietes, t’entristeix.
Li serveix un cul de whisky. Ella respira alleujada.
—No et perdonaria que malbaratessis les teves possessions, tot
allò que tu i jo hem aconseguit, per un despropòsit hormonal. No t’hi
casis, no hipotequis el teu regne del cànnabis per aquesta
adolescent amb cabells com cordes de guitarra i cul de galeta. —
Deixa el vas de whisky a terra i es torna a servir—. Saben fer-ho, sé
de què parlo… En Ramon, el capullo del bar de la plaça, va cometre
una imprudència. Es va deixar seduir per una romanesa de vint-i-set
anys que es va fer portar la família, va canviar de nom les
escriptures i el va fotre fora del pis. —Es treu la cigarreta dels llavis i
li envia una alenada—. Estàs avisat.
—És només una clienta, no t’hi obsessionis. A més…
 —Què passa? —Fa que no amb el cap—. No està bé, això que
fas… Es diu condescendència i és pitjor que qualsevol ofensa. Les
discussions són el meu fort… Vols que fem un pols?
—He perdut el costum, no m’agraden les discussions.
—No saps divertir-te, Santos… Potser la gent ja no se t’aparta
quan esperes a la cua del supermercat, pots comprar dues ampolles
de vodka sense despertar recels, però no has anat a parar més lluny
que jo. Et diré una cosa… Ara visc dels subsidis, dono feina a
estudiants d’últim any de Treball social i faig la declaració de la
renda. Els meus diners es converteixen en habitatge social per
famílies desnonades… Tu pots dir el mateix?
—Les coses han canviat. Ara tinc un club de cànnabis trepitjant-
me els talons a cada cantonada… Estic negociant amb un empresari
holandès per vendre-li els cabdells, he hagut de buscar solucions.
—Solucions… la paraula màgica. Amb qui? Amb la vella glòria
dels representants? Algú es creu que va ser mànager de The Who?
—Torna a fer un glop de whisky—. Tu no em tens en compte i
t’equivoques. Encara tinc el cap al seu lloc, m’anaven bé les
matemàtiques, tinc carisma… Em podria ficar a la butxaca
l’empresari en un tancar i obrir d’ulls, i si et penses que la droga
fulmina les neurones, vas ben equivocat —repeteix un tic afirmatiu
amb el cap i la gestualitat desbordada—. Ens volen mantenir a ratlla,
Santos, tenir-nos controlats amb la punyetera cultura de la por: no
compris maquillatge als xinos, carburant barat ni desodorant amb
alumini, no consumeixis drogues… Ha! —simula una rialla amb els
ulls esbatanats—. Saps que el cervell és un òrgan plàstic? Tinc les
capacitats intactes… M’ho va aclarir l’assistenta social: les neurones
es poden reproduir al llarg de tota la vida.
S’acosta al guarda-roba i es posa la jupa negra d’en Santos. Les
formes del seu cos menut desapareixen; es converteix en un
fantasma sense mans. Lluita per mantenir-se dreta contra la força de
la gravetat del cuir i malgrat tot, camina unes passes, amb l’esquena
recta.
—Com m’agrada aquesta jupa… —Aixeca els braços amb
dificultat i mira l’efecte de la caçadora al seu cos, com si valorés si
compra la peça—. Es pensen que estic guillada i sí, d’acord… a
vegades sento una presència. Però qui sap si no és autèntica? Algú
sap si estem sols en aquest món? Se’n diu sensibilitat extrema i n’hi
ha que estem fets d’aquesta pasta. Ens permet explorar el
subconscient, viure a fons, veure coses… És un do. Però el món està
ple de gent bàsica, de persones que programen la seva vida amb el
calendari del mòbil a la mà, una vida depriment… com la malparida
del súper, la que em va obligar a ensenyar-li la bossa i va posar el
crit al cel quan hi va trobar unes paperines de coca. Hòstia puta!
Semblava que hagués vist un dinosaure allà dins… Doncs saps què?
Em fa pena, tota aquesta gent que no ha premut prou l’accelerador.
—A en Franqui li van bé les coses a Londres. —En Santos té les
mans amarades de suor i observa la Mairi apoderar-se de la jupa de
cuir i de la calma fràgil que regna en el seu petit univers quan es
dedica a traficar i a compondre i no hi ha més interrupcions que el
connectin amb al seu passat caòtic.
—Saps que no m’agafa el telèfon?
—No t’has de preocupar. Està fent de cambrer en un local amb
actuacions en directe. Ho compagina amb les classes.
—Et té idealitzat. —Mira a terra, en direcció a l’ampolla de whisky
—. Es va oblidar de mi quan va començar a viure amb tu i saps què
penso? Que està seguint les teves passes. Ets el seu heroi i faria el
que fos per convertir-se en una còpia del seu pare… Algun dia serà
un gran camell.
—Ell no és com tu i com jo… Sap què passa quan t’equivoques.
La Mairi el mira als ulls i la tibantor impostada del seu cos cedeix.
La samarreta es balanceja i li ensenya l’escot; els mugrons assecats i
la pell bruna. Les venes visibles, camins sense vida.
—No som els millors referents, ho sé, i et diré més, no ho
entenc… no entenc per què ens hem allunyat tant. Encara estem a
temps de formar equip i tornar a la normalitat… No dic normal
d’enviar-nos notes de veu, anar al cine i follar els dissabtes, dic
normal a la nostra manera, com abans. —Li aguanta la mirada uns
segons que es fan eterns—. Et penses que aniré a parar a la
deixalleria? Això et penses? Tinc un pretendent, un home decent…
És carter i m’escriu postals. Me les deixa a la bústia amb unes
il·lustracions precioses. Saps que hi ha una segona Venècia a
Another random document with
no related content on Scribd:
 *** END OF THE PROJECT GUTENBERG EBOOK THE X BAR X
BOYS AT NUGGET CAMP ***

Updated editions will replace the previous one—the old editions will
be renamed.

Creating the works from print editions not protected by U.S.

copyright law means that no one owns a United States copyright in
these works, so the Foundation (and you!) can copy and distribute it
in the United States without permission and without paying copyright
royalties. Special rules, set forth in the General Terms of Use part of
this license, apply to copying and distributing Project Gutenberg™
electronic works to protect the PROJECT GUTENBERG™ concept
and trademark. Project Gutenberg is a registered trademark, and
may not be used if you charge for an eBook, except by following the
terms of the trademark license, including paying royalties for use of
the Project Gutenberg trademark. If you do not charge anything for
copies of this eBook, complying with the trademark license is very
easy. You may use this eBook for nearly any purpose such as
creation of derivative works, reports, performances and research.
Project Gutenberg eBooks may be modified and printed and given
away—you may do practically ANYTHING in the United States with
eBooks not protected by U.S. copyright law. Redistribution is subject
to the trademark license, especially commercial redistribution.

START: FULL LICENSE

THE FULL PROJECT GUTENBERG LICENSE
 PLEASE READ THIS BEFORE YOU DISTRIBUTE OR USE THIS WORK

To protect the Project Gutenberg™ mission of promoting the free

distribution of electronic works, by using or distributing this work (or
any other work associated in any way with the phrase “Project
Gutenberg”), you agree to comply with all the terms of the Full
Project Gutenberg™ License available with this file or online at
www.gutenberg.org/license.

Section 1. General Terms of Use and

Redistributing Project Gutenberg™
electronic works
1.A. By reading or using any part of this Project Gutenberg™
electronic work, you indicate that you have read, understand, agree
to and accept all the terms of this license and intellectual property
(trademark/copyright) agreement. If you do not agree to abide by all
the terms of this agreement, you must cease using and return or
destroy all copies of Project Gutenberg™ electronic works in your
possession. If you paid a fee for obtaining a copy of or access to a
Project Gutenberg™ electronic work and you do not agree to be
bound by the terms of this agreement, you may obtain a refund from
the person or entity to whom you paid the fee as set forth in
paragraph 1.E.8.

1.B. “Project Gutenberg” is a registered trademark. It may only be

used on or associated in any way with an electronic work by people
who agree to be bound by the terms of this agreement. There are a
few things that you can do with most Project Gutenberg™ electronic
works even without complying with the full terms of this agreement.
See paragraph 1.C below. There are a lot of things you can do with
Project Gutenberg™ electronic works if you follow the terms of this
agreement and help preserve free future access to Project
Gutenberg™ electronic works. See paragraph 1.E below.
1.C. The Project Gutenberg Literary Archive Foundation (“the
Foundation” or PGLAF), owns a compilation copyright in the
collection of Project Gutenberg™ electronic works. Nearly all the
individual works in the collection are in the public domain in the
United States. If an individual work is unprotected by copyright law in
the United States and you are located in the United States, we do
not claim a right to prevent you from copying, distributing,
performing, displaying or creating derivative works based on the
work as long as all references to Project Gutenberg are removed. Of
course, we hope that you will support the Project Gutenberg™
mission of promoting free access to electronic works by freely
sharing Project Gutenberg™ works in compliance with the terms of
this agreement for keeping the Project Gutenberg™ name
associated with the work. You can easily comply with the terms of
this agreement by keeping this work in the same format with its
attached full Project Gutenberg™ License when you share it without
charge with others.

1.D. The copyright laws of the place where you are located also
govern what you can do with this work. Copyright laws in most
countries are in a constant state of change. If you are outside the
United States, check the laws of your country in addition to the terms
of this agreement before downloading, copying, displaying,
performing, distributing or creating derivative works based on this
work or any other Project Gutenberg™ work. The Foundation makes
no representations concerning the copyright status of any work in
any country other than the United States.

1.E. Unless you have removed all references to Project Gutenberg:

1.E.1. The following sentence, with active links to, or other

immediate access to, the full Project Gutenberg™ License must
appear prominently whenever any copy of a Project Gutenberg™
work (any work on which the phrase “Project Gutenberg” appears, or
with which the phrase “Project Gutenberg” is associated) is
accessed, displayed, performed, viewed, copied or distributed:
 This eBook is for the use of anyone anywhere in the United
States and most other parts of the world at no cost and with
almost no restrictions whatsoever. You may copy it, give it away
or re-use it under the terms of the Project Gutenberg License
included with this eBook or online at www.gutenberg.org. If you
are not located in the United States, you will have to check the
laws of the country where you are located before using this
eBook.

1.E.2. If an individual Project Gutenberg™ electronic work is derived

from texts not protected by U.S. copyright law (does not contain a
notice indicating that it is posted with permission of the copyright
holder), the work can be copied and distributed to anyone in the
United States without paying any fees or charges. If you are
redistributing or providing access to a work with the phrase “Project
Gutenberg” associated with or appearing on the work, you must
comply either with the requirements of paragraphs 1.E.1 through
1.E.7 or obtain permission for the use of the work and the Project
Gutenberg™ trademark as set forth in paragraphs 1.E.8 or 1.E.9.

1.E.3. If an individual Project Gutenberg™ electronic work is posted

with the permission of the copyright holder, your use and distribution
must comply with both paragraphs 1.E.1 through 1.E.7 and any
additional terms imposed by the copyright holder. Additional terms
will be linked to the Project Gutenberg™ License for all works posted
with the permission of the copyright holder found at the beginning of
this work.

1.E.4. Do not unlink or detach or remove the full Project

Gutenberg™ License terms from this work, or any files containing a
part of this work or any other work associated with Project
Gutenberg™.

1.E.5. Do not copy, display, perform, distribute or redistribute this

electronic work, or any part of this electronic work, without
prominently displaying the sentence set forth in paragraph 1.E.1 with
active links or immediate access to the full terms of the Project
Gutenberg™ License.
1.E.6. You may convert to and distribute this work in any binary,
compressed, marked up, nonproprietary or proprietary form,
including any word processing or hypertext form. However, if you
provide access to or distribute copies of a Project Gutenberg™ work
in a format other than “Plain Vanilla ASCII” or other format used in
the official version posted on the official Project Gutenberg™ website
(www.gutenberg.org), you must, at no additional cost, fee or expense
to the user, provide a copy, a means of exporting a copy, or a means
of obtaining a copy upon request, of the work in its original “Plain
Vanilla ASCII” or other form. Any alternate format must include the
full Project Gutenberg™ License as specified in paragraph 1.E.1.

1.E.7. Do not charge a fee for access to, viewing, displaying,

performing, copying or distributing any Project Gutenberg™ works
unless you comply with paragraph 1.E.8 or 1.E.9.

1.E.8. You may charge a reasonable fee for copies of or providing

access to or distributing Project Gutenberg™ electronic works
provided that:

• You pay a royalty fee of 20% of the gross profits you derive from
the use of Project Gutenberg™ works calculated using the
method you already use to calculate your applicable taxes. The
fee is owed to the owner of the Project Gutenberg™ trademark,
but he has agreed to donate royalties under this paragraph to
the Project Gutenberg Literary Archive Foundation. Royalty
payments must be paid within 60 days following each date on
which you prepare (or are legally required to prepare) your
periodic tax returns. Royalty payments should be clearly marked
as such and sent to the Project Gutenberg Literary Archive
Foundation at the address specified in Section 4, “Information
about donations to the Project Gutenberg Literary Archive
Foundation.”

• You provide a full refund of any money paid by a user who

notifies you in writing (or by e-mail) within 30 days of receipt that
s/he does not agree to the terms of the full Project Gutenberg™
License. You must require such a user to return or destroy all
 copies of the works possessed in a physical medium and
discontinue all use of and all access to other copies of Project
Gutenberg™ works.

• You provide, in accordance with paragraph 1.F.3, a full refund of

any money paid for a work or a replacement copy, if a defect in
the electronic work is discovered and reported to you within 90
days of receipt of the work.

• You comply with all other terms of this agreement for free
distribution of Project Gutenberg™ works.

1.E.9. If you wish to charge a fee or distribute a Project Gutenberg™

electronic work or group of works on different terms than are set
forth in this agreement, you must obtain permission in writing from
the Project Gutenberg Literary Archive Foundation, the manager of
the Project Gutenberg™ trademark. Contact the Foundation as set
forth in Section 3 below.

1.F.

1.F.1. Project Gutenberg volunteers and employees expend

considerable effort to identify, do copyright research on, transcribe
and proofread works not protected by U.S. copyright law in creating
the Project Gutenberg™ collection. Despite these efforts, Project
Gutenberg™ electronic works, and the medium on which they may
be stored, may contain “Defects,” such as, but not limited to,
incomplete, inaccurate or corrupt data, transcription errors, a
copyright or other intellectual property infringement, a defective or
damaged disk or other medium, a computer virus, or computer
codes that damage or cannot be read by your equipment.

1.F.2. LIMITED WARRANTY, DISCLAIMER OF DAMAGES - Except

for the “Right of Replacement or Refund” described in paragraph
1.F.3, the Project Gutenberg Literary Archive Foundation, the owner
of the Project Gutenberg™ trademark, and any other party
distributing a Project Gutenberg™ electronic work under this
agreement, disclaim all liability to you for damages, costs and
expenses, including legal fees. YOU AGREE THAT YOU HAVE NO
REMEDIES FOR NEGLIGENCE, STRICT LIABILITY, BREACH OF
WARRANTY OR BREACH OF CONTRACT EXCEPT THOSE
PROVIDED IN PARAGRAPH 1.F.3. YOU AGREE THAT THE
FOUNDATION, THE TRADEMARK OWNER, AND ANY
DISTRIBUTOR UNDER THIS AGREEMENT WILL NOT BE LIABLE
TO YOU FOR ACTUAL, DIRECT, INDIRECT, CONSEQUENTIAL,
PUNITIVE OR INCIDENTAL DAMAGES EVEN IF YOU GIVE
NOTICE OF THE POSSIBILITY OF SUCH DAMAGE.

1.F.3. LIMITED RIGHT OF REPLACEMENT OR REFUND - If you

discover a defect in this electronic work within 90 days of receiving it,
you can receive a refund of the money (if any) you paid for it by
sending a written explanation to the person you received the work
from. If you received the work on a physical medium, you must
return the medium with your written explanation. The person or entity
that provided you with the defective work may elect to provide a
replacement copy in lieu of a refund. If you received the work
electronically, the person or entity providing it to you may choose to
give you a second opportunity to receive the work electronically in
lieu of a refund. If the second copy is also defective, you may
demand a refund in writing without further opportunities to fix the
problem.

1.F.4. Except for the limited right of replacement or refund set forth in
paragraph 1.F.3, this work is provided to you ‘AS-IS’, WITH NO
OTHER WARRANTIES OF ANY KIND, EXPRESS OR IMPLIED,
INCLUDING BUT NOT LIMITED TO WARRANTIES OF
MERCHANTABILITY OR FITNESS FOR ANY PURPOSE.

1.F.5. Some states do not allow disclaimers of certain implied

warranties or the exclusion or limitation of certain types of damages.
If any disclaimer or limitation set forth in this agreement violates the
law of the state applicable to this agreement, the agreement shall be
interpreted to make the maximum disclaimer or limitation permitted
by the applicable state law. The invalidity or unenforceability of any
provision of this agreement shall not void the remaining provisions.
1.F.6. INDEMNITY - You agree to indemnify and hold the
Foundation, the trademark owner, any agent or employee of the
Foundation, anyone providing copies of Project Gutenberg™
electronic works in accordance with this agreement, and any
volunteers associated with the production, promotion and distribution
of Project Gutenberg™ electronic works, harmless from all liability,
costs and expenses, including legal fees, that arise directly or
indirectly from any of the following which you do or cause to occur:
(a) distribution of this or any Project Gutenberg™ work, (b)
alteration, modification, or additions or deletions to any Project
Gutenberg™ work, and (c) any Defect you cause.

Section 2. Information about the Mission of

Project Gutenberg™
Project Gutenberg™ is synonymous with the free distribution of
electronic works in formats readable by the widest variety of
computers including obsolete, old, middle-aged and new computers.
It exists because of the efforts of hundreds of volunteers and
donations from people in all walks of life.

Volunteers and financial support to provide volunteers with the

assistance they need are critical to reaching Project Gutenberg™’s
goals and ensuring that the Project Gutenberg™ collection will
remain freely available for generations to come. In 2001, the Project
Gutenberg Literary Archive Foundation was created to provide a
secure and permanent future for Project Gutenberg™ and future
generations. To learn more about the Project Gutenberg Literary
Archive Foundation and how your efforts and donations can help,
see Sections 3 and 4 and the Foundation information page at
www.gutenberg.org.

Section 3. Information about the Project

Gutenberg Literary Archive Foundation
The Project Gutenberg Literary Archive Foundation is a non-profit
501(c)(3) educational corporation organized under the laws of the
state of Mississippi and granted tax exempt status by the Internal
Revenue Service. The Foundation’s EIN or federal tax identification
number is 64-6221541. Contributions to the Project Gutenberg
Literary Archive Foundation are tax deductible to the full extent
permitted by U.S. federal laws and your state’s laws.

The Foundation’s business office is located at 809 North 1500 West,

Salt Lake City, UT 84116, (801) 596-1887. Email contact links and up
to date contact information can be found at the Foundation’s website
and official page at www.gutenberg.org/contact

Section 4. Information about Donations to

the Project Gutenberg Literary Archive
Foundation
Project Gutenberg™ depends upon and cannot survive without
widespread public support and donations to carry out its mission of
increasing the number of public domain and licensed works that can
be freely distributed in machine-readable form accessible by the
widest array of equipment including outdated equipment. Many small
donations ($1 to $5,000) are particularly important to maintaining tax
exempt status with the IRS.

The Foundation is committed to complying with the laws regulating

charities and charitable donations in all 50 states of the United
States. Compliance requirements are not uniform and it takes a
considerable effort, much paperwork and many fees to meet and
keep up with these requirements. We do not solicit donations in
locations where we have not received written confirmation of
compliance. To SEND DONATIONS or determine the status of
compliance for any particular state visit www.gutenberg.org/donate.

While we cannot and do not solicit contributions from states where

we have not met the solicitation requirements, we know of no
prohibition against accepting unsolicited donations from donors in
such states who approach us with offers to donate.

International donations are gratefully accepted, but we cannot make

any statements concerning tax treatment of donations received from
outside the United States. U.S. laws alone swamp our small staff.

Please check the Project Gutenberg web pages for current donation
methods and addresses. Donations are accepted in a number of
other ways including checks, online payments and credit card
donations. To donate, please visit: www.gutenberg.org/donate.

Section 5. General Information About Project

Gutenberg™ electronic works
Professor Michael S. Hart was the originator of the Project
Gutenberg™ concept of a library of electronic works that could be
freely shared with anyone. For forty years, he produced and
distributed Project Gutenberg™ eBooks with only a loose network of
volunteer support.

Project Gutenberg™ eBooks are often created from several printed

editions, all of which are confirmed as not protected by copyright in
the U.S. unless a copyright notice is included. Thus, we do not
necessarily keep eBooks in compliance with any particular paper
edition.

Most people start at our website which has the main PG search
facility: www.gutenberg.org.

This website includes information about Project Gutenberg™,

including how to make donations to the Project Gutenberg Literary
Archive Foundation, how to help produce our new eBooks, and how
to subscribe to our email newsletter to hear about new eBooks.
back
back