28
FONAhdFNIS BIOLOGICS DC LA CONDUCIA
« Citació
«De la mateixa manera que el
cosmos és més
vast del que imaginàvem,
nosaltres
mateixos som més grans
del que hem intuit mitjançant la
introspecció. Veiem el cervell com un
àrgan aliê i extravagant; no obstant
aixà, els seus circuits detallats escul-
peixen el paisatge de les nostres
vides interiors. Quina obra mestra tan
i
desconcertant és el cervell quina sort
tenim de pertànyer a una generació
que té la tecnologia i la voluntat per
poder-lo estudiar. És el més
sorprenent que hem descobert a
l'Univers i en nosaltres.»
DAVID EAGLEMAN: Incógnito: Las vidas
secretas del cerebro, Barcelona,
Anagrama, pàg. 264270.
Tacte
Olfacte
4
Gust
Oída
Fig. 2.1. EI cervell i les àrees on es processa la informació. Els científics
comparen el cervell amb la música. Es refereixen al cervell com una
UNITAT 2.
1. Una histària mil•lenària
La histôria de la nostra vida és la histõria del nostre cervell. És l'estructura més complexa de
l'univers
i conté més neurones que estrelles la galàxia. EI cervell és responsable de la nostra
activitat mental —des dels processos inconscients, com somiar, fins a fer els càlculs mate-
màtics més difícils- Quan els psicôlegs es pregunten com aprenem, per quê sentim ansietat o
estem desanimats, en part volen saber com funciona el cervell.
La pslcobiologia és la ciência que estudia els fonaments biolôgics de la conducta, com
s'organitza el sistema nerviós
i quines són les seves funcions. També analitza la relació
funció cerebral
entre i comportament, és a dir, quines estructures cerebrals participen en
proces-sos psicolbgics com l'aprenentatge, el llenguatge o les emocions. Per aixà necessitem
estar familiaritzats amb l'arquitectura cerebral.
Saber que el cervell controla la conducta forma part de la histària humana recent. Quan
Tutankamon va ser momificat a Egipte (fa 3.300 angs) es van guardar a la seva tomba, e gerros
d'alabastre, quatre ôrgans: el fetge, els pulmons, l'estómac
i els intestins. EI cor es
va conservar al seu lloc dins del cos. Tots aquests àrgans es consideraven necessaris pe
assegurar la immortalitat del faraó. EI cervell, en canvi, va ser extret del crani
i rebutjat perqué
no es considerava important.
Més tard, el metge grec Hipócrates va escriure al segle IV a. de C.: «L'home hauria de sa que
del cervell venen les alegries, ets plaers, el riure i les bromes, i també les tristeses,
l'aflicció, l'abatiment i les lamentacions. l, a través del mateix àrgan, ens tornem bojos,
i la
por
i els terrors ens assalten, igual que el desassossec i la mandra. Tot aixô ho
patim des del
La disputa entre els que localitzaven l'intel•lecte al cor i els que el situaven al cervell encara
continuava vigent en temps de Shakespeare: «Digues, on s'origina la fantasia: al cor o al
cervell?» (EI mercader de Venecia).
Al començament del segle XIX, I'anatomista alemang Franz Gall va inventar la frenologia,
teoria que sostenia que les protuberàncies del crani podien revelar les nostres qualitats
mentals i la nostra personalitat. Malgrat el seu error, va assenyalar que les diferents regions
cerebrals tenien funcions específiques.
orques-tra formada per components diversos que
confereixen a cada execució una peculiarítat indiscutible.
Sentit
de l'espai
Vista
Coordinació
Ja en el segle xx hi ha un gran interes per la fisiolo-gia dels
processos mentals i de la conducta. Segons el neuràleg Eric
Kandel, «el coneixement del cervell al segle XXI serà eI que ha
estat "estudi dels gens al segle
i el que va ser el coneixement de la cêl•lula al segle
XIX». D'aquí ve la importància de saber com l'experiência
sensorial contribueix a l'organització del cervell des del
naixement i com les estructures ce-rebrals influeixen en el
pensament, la conducta i les emocions.
Al principi del segle XXI, si Ramón y Cajal aixequés el cap, es quedaria
sorprês en contemplar les têcniques moder-nes d'imatges de quê
disposen els neuropsicôlegs per explorar els processos mentals. Les
noves tecniques d'exploració cerebral (TAC, RMN, PET) permeten
observar l'estructura
i les funcions de diferents regions cerebrals i analitzar com
influeixen en el pensament
i la conducta
humans.

EI cervell humà s'assembla a un palimpsest, a un rotllo de

pergamí que guarda molts misteris. Per desxifrar la interacció
complexa entre genoma, cervetl i conducta han de treballar junts
investigadors de diferents dis-ciplines: biõlegs, neurocientífics,
psicàlegs, filôsofs químics.
i
 UNITAT 2. FONAIMENTS BIOLOGICS DE LA CONDUCTA

2. Genêtica i conducta
L'ésser humà és un ésser biopsicosocial. Si volem comprendre la seva naturalesa —la seva
fisiologia, la seva personalitat
i la seva conducta—, hem de conàixer eis factors que interve-
nen en el seu origen i desenvolupament. Un estudi del comportament humà s'ha de plantejar
aquestes preguntes: per quê hi ha diferencies entre els individus d'una mateixa espêcie?
Quina és l'aportació deis gens a la conducta?
Tota persona és producte de la interacció de l'herência (la transmissió genêtica de les carac-
terístiques físiques
i psicolôgiques paternes) i l'amblent (fes condicions externes que afecten
el seu desenvolupament). La conducta no s'hereta, el que s'hereta és "ADN. La conducta
emergeix gradualment per mitjà de I'impacte dels factors ambientals sobre l'organisme en
desenvolupament.

2.1. Naturalesa de la genêtica

La genética (del grec gànesi, 'generació') és la ciência que estudia els mecanismes de
l'herência, com es transmeten ets trets de pares a fills (per exemple, tipus de sang, colo-
ració dels ulls). Les unitats bàsiques de l'herência són els gens presents a les cêl•lules de
l'organisme, que fan possible la continuitat de les especies i determinen que cada individu
fig. 2.2. Al principi del segle xx,

tingui uns trets propis, únics

"eugenesia va defensar diversos
i irrepetibles. des de selecció per crear persones
més sanes
Un dels grans avenços de la genêtica va ser el descobriment de l'estructura de la molêcula
d'ADN l'ang
i intel•ligents. Després de
per J. Watson l'Holocaust es va desacreditar la pseu-
i F. Crick. Els gens estan situats al nucli de cada cêl.lula del dociência de l'eugenêsia. EI Projecte
cos
i es componen d'àcid desoxiribonucleic (ADN), que conté les ordres de construcció bàsica Genoma Humà (2003) serveix per
de la vida. rebutjar el racisme
EI genoma és un conjunt d'instruccions, agrupades en unitats d' informació anomenades gens, i poder prevenir i
guarir malalties hereditàries que cau-
que conjuntament formen els cromosomes, situats al nucli de cada cêl•lula de "organisme sen molta mortalitat
infantil. humà. EI seu coneixement, o lectura, fa possible entendre els processos de transmissió de tot tipus de
característiques, incloent-hi les patolàgiques.
Cada cêl•lula del cos humà conté 23 parells de cromosomes (la mejtat de la mare i l'altra meitat del pare), Els gens proporcionen el pla per
estructures que estan compostes per ADN i que determinen el nostre ge-notip, o herencia genàtica, per als nostres cossos. Perõ aquest pla
autosàmics, no relacionats amb el sexe,
a la resta de la nostra vida. Hi ha 22 parells de cromosomes i pot ser alterat pel nostre entorn i
un altre parell de cromosomes sexuals, anomenats
pel nostre comportament. Una altra
X i Y, que corresponen al parell 23. EI parell 23 determina el sexe, l'home en té un en forma de X i influencia important és la condició
un altre en forma de Y, mentre que la dona en té dos en forma de X.
dins de l'úter de la nostra mare, on
L'ADN és una molêcula en forma de doble hêlix, unida per bases químiques: adenina, guani- passem els nou primers mesos.
na, timina i citosina (A, G, C i T). La seqüência d'aquestes bases constitueix el codi genêtic. També hi influeixen l'alimentació, el
Per als genetistes hi ha un fet comprovat: I'ADN produeix ARN (àcid ribonucleic), que elabora lloc on vivirn, la familia o l'educació
les proteines; és a dir, hi ha un flux causal unidireccional que va del codi al missatge per a la que rebem.
creació de la materia, en el qual un element (el gen) produeix al final un altre element (una
proteina),
i el conjunt de les proteines és molt important entre les molêcules constituents
dels éssers vius.
Moltes característiques o propietats dels éssers vius estan determinades per l'acció conjunta
de diversos gens;
per exemple, el color de la peli, el pes i l'altura són característiques

poli-gàniques. Tanmateix, altres característiques es deuen a l'activitat d'un únic gen, com el
color dels ulls o el grup sanguini d'una persona (AA, B, AB i O).
Els psicàlegs empren diversos mêtodes per investigar les relacions entre els gens i la con-
ducta. Fan servir els estudis de descendência per determinar l'herência d'alguns trets en els
animals, i els
estudis de families amb bessons per analitzar les influencies genêtiques en la
conducta humana.
 Relaciona

Al segle xx la gen¿tica va revelar com es guarda la informació heredi-tària, quin és el mecanisme

que per-met transmetre-lai com s'expressa aquesta informació en l'organisme. En definitiva,

quin és el nexe d'unió entre el genotipi el fenotip.

Cada organisme individual depen tant del seu genotip (informació inscrita
al seu genoma) com del seu feno-tip (el desenvolupament embrionari, l'educació
i la cultura rebudes i les malalties o experiêncies que ha tingut durant la seva vida).

Informació Estructura/
genàmica forma i funció
Proteines,
ADN enzims, hormo-
nes, anticossos
Es transmet S'estableix
a la descendência en cada individu
 30 UNITAT 2. FONAMENTS BIOLÕGICS DE LA CONDUCTA

« Citació
«Els éssers vius són les úniques enti-
tats de l'Univers que porten dins seu
una descripció del que són. Aquesta
constitueix el seu geno-
ma. El genoma no només descriu la
naturalesa del seu portador, sinó que
també proporciona les instruc-cions
per generar-lo i per permetreli viure,
reproduir-se i desplegar totes les
seves capacitats. [...] Som reptÇ
bliques de càl•lules. El genoma diu a
cada càl•lula el que ha de fer
i com ho
ha de fer. És el director de
l'orquestra cel•lular
i la partitura de la música
de la vida.»
-IsÚs MOSTER'N.• La naturaleza humana,
Madrid, Espasa Calpe,
pàg. 133.
2.2. El genoma humà
El genoma és el conjunt dels cromosomes d'un organisme, amb els gens
correspo-nents. El genoma de cada especie defineix les seves capacitats
específiques: els do-fins poden fer acrobàcies sobre l'aigua, les abelles poden
produir mel i els éssers humans podem raonar.
La seqüenciació (lectura) completa del genoma humà, una fita de la ciência, va ser assolida
l'ang 2003 per dos equips d'investigadors, dirigits per Francis Collins, responsable de la re-
cerca pública, i Craig Venter, president de l'empresa privada Celera Genomics, que pretenia
patentar el genoma humà, malgrat que al final no ho va aconseguir.
El Projecte Genoma Humà va facilitar la seqüência dels 3.000 milions de Iletres que formen
I'ADN humà, perà faltava aprendre a Ilegir aquestes Iletres per saber que deia «el Ilibre de la
vida». L'any 2003 es va crear el Projecte ENCODE (acrõnim anglàs d'ENCgclopedia Of DNA
Elements),
i el 2007 va presentar algunes dades que acabaven amb la visió clàssica que cada
gen és com una illa dins del genoma —una unitat d'ADN ben definida
i independent
d'altres gens— que té la funció de fabricar una proteína.

000 Relaciona A partir d'aquestes noves recerques, podem remarcar algunes característiques del genoma
Alteracions heredltàrless humà
i els problemes que planteja conêixer-lo:
Els gens són responsables de les L'ADN conté les instrucclons per «fer» tots els organismes. És l'arxiu en el qual hi ha em-
diferencies fisiques
magatzemades les regles que necessita un ésser viu per néixer i reproduir-se. L'espêcie humana
ties genêtiques. Un defecte en el i
de les malal- sembla que té 23.000 gens, pocs més que un ratolí i el doble que una mosca. Per tant, la
genomaHuntington,4causaqueprovocalamalaltiamovimentsde complexitat de l'espêcie humana no resideix en el nombre de gens, sinó en com aquests gens es
regulen i s'expressen.
incontrolats de les extremitats. Les
alteracions cromosõmiques més Fins fa poc, es defensava que els gens eren fragments d'ADN, independents els uns deis
importants són aquestes:
altres i amb límits ben definits. Actualment, sabem que eis gens estan interrelacionats i
• Les persones amb una mutació
XXY (síndrome de Klinefelter) te- que es poden encavalcar.
nen característiques de tots Fins ara es pensava que només el 5 % del genoma eren gens amb instruccions per fer
dos sexes proteines
petits.
testicles i el 015 % de I'ADN restant eren escombraries genêtiques. Els treballs del
poden desenvolupar pits i projec-te ENCODE han descobert que aquest q5 % del genoma sí que és actiu: fabrica
• maLes Xpersonesmengs(síndromeambun decromosoTurner)- filaments d'ARN igual que fan els gens.
El codi genêtic és universal: els éssers humans som genêticament idêntics en el qq,q %,
són dones amb caràcters se- cosa que demostra que el racisme és una estupidesa. A més, el genoma humà és en un q8
xuals infantils. També trobem la
«síndrome del miol de gat», quan % idêntic al dels ximpanzés i altres primats.
falta una part del cromosoma 5 i el En el futur, el genoma humà permetrà conêixer les bases genêtiques de les malalties, el
nadó plora com un gat, té
un creixement lent i seu diagnàstic i el possible guariment. Per exemple, tots els tipus de càncer estan cau-
discapacitat intel•lectual. sats, en darrera instància, per una anormalitat en la seqüência genética, una alteració en
• dueixUnaltrequantipusla l'ordre normal de les bases químiques de I'ADN.
personademutacióté47escromoprcy-Els nens amb
Actualment, ningú no s'oposa a la intervenció gànica en cêl•lules somàtiques (no
síndrome de Down somes, un més en la parella 21. reproductores), perà hi ha una gran controversia sobre la variació de cêl•lules
nida i un cert retard mental. germi nals (reproductores); és a dir, la possibilitat de canviar-ne algun element per
són alegres, tenen la cara
acon-seguir una millora en els descendents, perquê ens enfronta amb els
arrod()-L'hemofllia
Herêncja lligada al sexe fantasmes de I'eugenêsia.
i el daltonisme són malal- Planteja problemes àtics, per exemple, la protecció de la intimitat. Tot el que és clínica-
ties genêtiques lligades al sexe, ment possible s'ha de fer o no? El coneixement del genoma humà serà un bé econàmic o
determinades per gens presents en
serà patrimoni de la humanitat?
cromelomosomaY.L'hemoffliaXabsentsés enlaincael-
Origina problemes socials, perquê el genoma de cada persona enclou dades sobre el seu
produeix una ferida,
pacitat de coagular la sang quan es futur, i hi ha el perill de discriminar una persona si algú coneix que té una predisposició
i el daltonisme genêtica a patir una malaltia determinada.
és la dificultat per distingir els colors
Podran conêixer el nostre codi genétic els governs, les empreses o les companyies
vermell i verd.
d'assegurances? El problema és que es faci un mal ús d'aquesta informació genêtica.
UNITAT 2. FONAMENTS BIOLOGICS LA CONDUCTA 31

Cl 3. Estructura i funció del sistema nerviós (SN)

L'estructura i el funcionament del sistema nerviós són resultat de
l'evolució. EI sistema nerviós (SN), juntament amb el sistema Neurona presinàptica Neurona postslnàptlca
endocrí, regula totes les activitats internes dels organismes permet
Així, Dendrites Sinapsi
reaccionar davant de ['ambient extern o acomodar-is'hi.els
els éssers humans
i els animals poden donar les respostes més
adequades per a la seva supervivência i reproducció.

EI SN capta els estímuls que procedeixen de "interior o l'exterior

de l'organisme
i els transforma en un senyal nerviós que es
transmet a través dels nervis fins al cervell. Allà, tots els sen-
yals s'integren
i es comunica la informació als õrgans «efec- Direcció de Botons
tors»: el cor, els pulmons, els músculs o les glàndules. Axó Soma l'impuls nerviós terminals

3.1. Les neurones i els seus missatges Fig. 2.3. La neurona i les seves parts: cos cel•lular, axói dendrites.
EI sistema nerviós està constituit per dos tipus de cêl•lules: les neurones i les cêl•lules glials.
Les neurones són les càl•lules fonamentals del sistema nerviós, representen la unitat
anatàmica i funcional del cervell humà i estan especialitzades a processar la informació.
Disposen d'una membrana externa que permet la conducció d'impulsos nerviosos
i la comunicació entre elles
mitjançant la sinapsi.

A, Composició de les neurones

Les neurones són les cêl•lules responsables del processament i la transmissió de la informa-
ció nerviosa
i estan compostes pel cos cel•lular, l'axó i les dendrites.
En general, els axons estan protegits per una substància blanca anomenada mielina.
Els axons de diverses neurones s'agrupen i formen les fibres nervioses, les quals, al
seu torn, s'agrupen i formen els nervis.
EI cos cel•lular (soma) conté eI nucli, el magatzem d'informació genética, i els orgànuls,
que sintetitzen àcid ribonucleic (ARN) i proteTnes. EI cos cel•lular origina dos tipus de pro-
longacions cel•lulars: l'axó i les dendrites.
L'axó és una prolongació de la neurona, conduejx l'impuls nerviós des del cos
cel•lular cap a la perifària.
Les dendrites (dendro en grec significa 'arbre') són prolon-
gacions del cos cel•lular, es divideixen com les branques
d'un arbre

i actuen com a receptors dels senyals proce- A. Càl•lula unipolar B. Cêl•lula bipolar C. Càl•lula multipolar
dents d'altres neurones.
Soma
Dendrites
B. Classificació de les neurones
La classificació de les neurones té com a base dos criteris: Axó
Dendrites
l'estructura i la funció.

Classificació estructural. Segons Ies seves Soma

prolongacions, les neurones poden ser: Axó
Unipolars. Tenen una sola prolongació. Són característi-
ques del sistema nerviós dels invertebrats.
Bipolars. Tenen dues prolongacions i moltes són senso-
Neurona Càl.lula bipolar Càl•lula de Purkinje
rials, com les cêl•lules bipoiars de la retina. d'invertebrat de la retina del cerebel

— Multipolars. Generalment motores, tenen un axó

i mol-
tes dendrites,
i són les més nombroses a l'encêfali la

medul•la espinal. Fig. 2.4. Tipus de neurones.

 32 UNITAT 2. FONAMFNTS BIOLÕGICS DE LA CONDUCTA

Classificació funcional. Segons la direcció en la qual transmeten els impulsos nerviosos

Vocabulari podem distingir els següents tipus de neurones:
Neurones sensorials o aferents («cap a dins»). Són sensibles a diversos estímuls: canvi
Substàncla blanca. És una part del
de temperatura, tacte, etc. Envien informació des dels teixits
SNC constituida per mielina, com-
post que transmet més ràpidament i els õrgans sensorials del
els impulsos nerviosos. cos cap a l'interior de la medul•la espinal
Substància grlsa. Està composta i el cervell, que processa aquesta informació.
per les dendrites Neurones motores o eferents («cap a fora»). Transmeten informació des de la medul•la
i els cossos neu- espinal i el cervell fins als músculs
ronals. i les glàndules.
Interneurones. Recullen els impulsos neuronals sensitius i els transmeten a les neu-
rones motores, la funció de les quals consisteix a activar els músculs implicats en el
moviment.

C. Les càl•lules glials

Les cêl•lules glials envolten i cons-
i mantenen les neurones, són més nombroses que aquestes
titueixen la meitat de la massa total del cervell.

Exemple: reflex rotulià

Potencial
Estímul Arc monoslnàptic Substància grisa
de repàs
Axó

Neurona sensitiva 4
Cos cel•lular o soma
Substància
blanca Fig. 2.6. Sinapsi nerviosa.
Neurona Medul•la espinat
Resposta
Arc polisinàptic EJemplo: reflex flexor al dolor
Interneurona

Estimul,
Neurona sensitiva
punxa

Resposta,
retirada der¯ Medul•la espinal
Neurona motora

Fig. 2.5. Via reflexa del dolor. Un exemple de via nerviosa formada per
una sola neurona sensorial i una sola neurona motora que es comuni-
quen mitjançant una interneurona.

Sodi

irecció Potencial de la membrana

Direcció de

de l'impuls Axó propagació

de l'impuls +40

Sinapsi

Terminal de l'a ó
Dendrita
Les cêl•lules glials (microglies, astrõcits, oligodendrôcits cêl•lules
de Schwann) tenen diverses funcions vitals: s'encarreguen de
protegir el cervell davant de virus i bacteris, efectuen funcions de sustentació
i reparació de teixits i produeixen mielina, la capa ãillant que recobreix els
axons. La desmielinització deis axons retarda la transmissió dels sengals
la percepció sensorial
nerviosos i, per tant, altera i la coordinació motora, i

aixô és el que
els passa a les persones que pateixen la malaltia anomenada
esclerosi múltiple.

3.2. L'impuls nerviós

EI sistema nerviós és un sistema electroquímic de comunica-ció. La
funció principal de les neurones és generar i difondre els impulsos
nervlosos, que són sengals que transporten la informació pels nervis.
Aquests impulsos els han d'iniciar un estímul, una variació en el medi
ambient de la neurona, com la pressió, la temperatura i els canvis

químics.
L'impuls nerviós o potenclal d'accló és una ona elêctrica que
avança per la superficie de la membrana de la neurona i les
seves prolongacions, com si la neurona fos una pila diminuta capaç
de generar electricitat. L'impuls nerviós es produeix per les
variacions en la distribució d'ions (partícules amb càrrega
elêctrica) dins
i fora de la neurona.
La neurona en repbs, quan no transmet missatges, està pola-ritzada,
és a dir, la part externa de la seva membrana té una càrrega elêctrica
entre I'interior i
diferent de la interna (diferencia de 70 mV
l'exterior), ció dels ions sodi
i aixà es deu al fet que la concentra-
(NaO
i potassi (K* ) és diferent a l' interior de la membrana que fora.

Quan arriba un estímul a la cêl•lula nerviosa o a les seves

prolongacions, Saltera l'ordre de les molêcules que hi ha a un
costat i

i l'altre de la membrana, ja que es fa més permeable,

penetren ions sodi a l'interior
i surten ions potassi a l'exterior.
Durant 1,5 Ins l'interior de la membrana es fa positiu respec-te a
l'exterior. En aquest interval de temps varia el potencial d'acció des
de -70 mV fins a +40 mV. Una vegada que ha pas-sat el potencial
d'acció, la membrana cel•lular es repolaritza i es restableix el
potencial de repàs.
 IJNiTA7 2. FONAMENTS EIOLOGICS DF IA CONDUCTA 33

3.3. La sinapsi neuronal

Santiago Ramón g Cajal, mitjançant l'estudi de neurones embrionàries i adultes, va demostrar
e Biografia
que el sistema nerviós no és una xarxa contínua, sinó que està compost de cêl•lules separades.
També va assengalar que l'impuls nerviós es transmet pel contacte entre neurones. Les seves
recerques van influir en C. Sherrington, que va descobrir la sinapsi, la unió entre Ies neurones.

La sinapsi és la unió entre dues neurones que interaccionen i intercanvien informació o

entre neurones
i cêl•lules musculars o glandulars.

La sinapsi està constituida per diversos elements:

• Neurona presinàptica. D'aquesta neurona procedeix l'impuls.
• Botó sinàptic. Correspon a ['exterior de l'axó de la neurona presinàptica. Al seu interior hi ha unes vesícules que contenen els
neurotransmissors.

Neurona postslnàptica. És la que rep l'impuls.

Espal sinàptic. És l'espai entre la neurona presinàptica i la neurona postsinàptica.
Les neurones es comuniquen entre elles mitjançant sengals elêctrics i químics, que es Santiago Ramón g Cajal (1852-
poden observar amb el microscopi electrônic: Iq34). És un dels grans inves-

La sinapsi eléctrica és aquella en la qual la transmissió entre la neurona tigadors del cervell i va rebre el
Premi Nobel de Medicina l'any Iq06
presinàptica i la postsinàptica es produeix pel pas d'ions o particules d'una neurona pels seus descobriments sobre
a una altra. És la forma més ràpida de comunicació entre tes neurones. l'organització cel•lular del teixit ner-
La sinapsi química és més lenta que l'elêctrica, perqué la neurona presinàptica allibera el viós.
neurotransmissor, que passa a difondre's per la fenedura sinàptica i s'uneix després als

receptors de la membrana cel•lular postsinàptica. És el receptor, i no el transmissor, el que

determina si la resposta és excitatôria o inhibitôri.
Amb un sol potencial d'acció, la sinapsi química allibera milers de molêcules de neurotrans-
missors,
i aixà permet l'amplificació dels senyals d'una neurona a una altra. Els impulsos
nerviosos elêctrics no poden saltar per ells sols els espais de les sinapsis químiques, i ne-
cessiten la intervenció de neurotransmissors químics per reprendre aixÍ el potencial d'acció.

3.4. Neurotransmissors
Habitualment considerem el cervell la seu de les nostres idees, i oblidem que també elabora
productes químics, els neurotransmissors, que tenen com a missió comunicar les neurones
entre elles. Com alteren aquestes substàncies químiques la nostra consciência i el nostre
comportament? Cltacló
Els diferents tipus de cêl•lules segreguen diferents neurotransmissors. Aquestes substàncies
«Podríem descriure el cervell com
circulen pertot arreu, actuen en Ilocs específics «

i produeixen efectes diversos segons el lloc una gran farmàcia. Perb aquest mes-
d' actuació. tre farmacêutic coneix coses que
nosaltres no
Els neurotransmissors poden provocar en les cêl•lules adjacents proveides dels receptors sabem. Que podem
adequats diverses reaccions: la contracció (en una cêl•lula muscular), la secreció (en una fer ara davant
cêl•lula glandular) el consum abusiu de
i l'excitació o inhibició (en una altra neurona). drogues? En
lloc de gastar grans
Els neurotransmissors següents són els més importants: quantitats en campanyes contra
les drogues, invertir en la recerca
Dopamina. Regula l'activitat motora cel•lular, biolôgica i psicolàgica per
i els nivells de resposta en moltes parts del cervell. entendre aquests processos millor.
La degeneració de les neurones dopaminêrgiques dona Iloc a la malaltia de Parkinson. Es
Entretant, recordar que les drogues
creu que nivells massa alts de dopamina influeixen en l'esquizofrênia, trastorn que produeix
al•lucinacions, il•lusions no contenen estimulants, accionen
i deteriorament dels processos lõgics del pensament. els estimulants als centres del plaer
del cervell. EI nostre cervell és addic-
Serotonina. Intervé en la regulació dels estats d'ànim, en el control de la ingesta, el son te a la vida.»
i en la regulació del dolor. Es considera l'agent químic del «benestar» i la seva activitat
PHILIP ZIMBARDO
és potenciada pel fàrmac Prozac (fluoxetina), que alleuja els símptomes de la depressió.
 34 UNITAT 2. FONAMENTS BIOLÔGICS DE IA CONDUCTA

Noradrenallna (NA). Aquest transmissor dels nervis simpàtics del

Terminal Mitocondri SNA intervé en les respostes d'emergência: acceleració del cor, dila-
presinàptic tació dels bronquis i pujada de la tensió arterial.
de l'axó Acetilcollna (ACh). Actua com a missatger en totes les unions en-
tre la neurona motora i el múscul. Quan les cêl•lules musculars
alliberen acetilcolina, el múscul es contrau. EI curare, un verí que
els indis sud-americans aplicaven a la punta de les seves fletxes,
sinàptica ocupa
i bloqueja ets receptors d'acetilcolina, i el resultat d'aixõ
és una paràlisi total. Aquest agent químic regula les àrees del
Fenedura cervell relacionades amb l'atenció, la memària
Neurotransmissor sinàptica i l'aprenentatge. Les perso-
nes amb Alzheimer tenen nivells baixos d'ACh a l'escorça cerebral
i els fàrmacs que augmenten la seva acció milloren la memoria
d'aquests pacients.
Canal Encefalines i endorfines. Són opiacis endõgens (opiaci significa
Receptor 'semblant a l'opi', endogen significa 'produit des de dins pel cervell
propi') que regulen el dolor
i la tensió nerviosa i aporten una sensa-

ció de calma.
Fig. 2.7. Alliberament de neurotransmissors.
A principis del segle xx es va sintetitzar a partir de l'opi (fàrmac que redueix el dolor sense
perdre la consciência) la morfina, que s'usa sovint als hospitals. EI cos humà també segrega
unes substàncies semblants a l'opi que redueixen el dolor. Les endorfines tenen un interês
enorme en la recerca mêdjca per la informació que ens subministren sobre problemes com el
dolor
i l'addicció a les drogues.

Estímuls Intems o externs 3.5. Els receptors i efectors

(un mal de quelxal o escoltar múslca)
EI cervell coordina tots els sistemes corporals. Per comprendre com actua
l'ésser humà en el seu ambient, a més de conêixer la seva fisiologia, cal
tenir en compte els receptors (ôrgans dels sentits) i els efectors o
àrgans receptors
(sentid) mecanismes de reacció.
Els àrgans deis sentits codifiquen els senyals que els arriben segons el tipus d'energia que reben: electromagnàtlca en el cas de la vista

i l'oida, química en el i
cas del gust i l'olfacte, i electroquímica
mecànica en el cas del tacte.
Impuls nerviós
Els receptors són les càl.lules nervioses especialitzades que ens permeten con-
nectar amb l'ambient
i conêixer els canvis que es produeixen al nostre cos. Són
Cervell les estructures que transformen o converteixen els diversos tipus d'energia física
(zones nervioses) (Ilum, so, pressió, etc.) en impulsos nerviosos.
Flg. 2.8. Des que un organisme rep un estímul fins que elabora una resposta hi
intervenen diver-sos elements.
Resposta

Organs efectors

Músculs Glàndules

Resposta
Resposta motora
secretora
Glaxació muscular)
(alliberament
(Thormones)
Els estímuls sensitius, tant els procedents
de ['exterior (tàctils, dolorosos, têrmi etc.)
com els que venen de l'interior de
l'organisme (musculars, tendinosos, art
culars, etc.), són detectats per receptors
especials que desencadenen impulsos
nerviosos dirigits al sistema nerviós
central.
Els efectors són els àrgans encarregats
d'executar les respostes als estímuls que ha
ordenat el sistema nerviós central (SNC).
Segons el tipus d'àrgan efector, les respostes
poden ser:
Respostes motores. Poden ser fer un
simple moviment (contracció muscular).
Els músculs llisos, com el del cor, que
estan sota control involuntari del sistema
nerviós autànom (SNA), intervenen en la
conducta emocional, en alguns proces-sos
fisiolôgics
i en les funcions vegetatives
normals de l'organisme.
Els músculs estriats estan sota control
voluntari del SNC
i intervenen
sempre
que movem voluntàriament qualsevol part del
cos.

Respostes secretores. En aquest cas

l'àrgan efector és una glàndula que
allibera hormones al torrent sanguini.
Per exemple, la hipôfisi secreta
l'oxitocina, que estimula l'alliberament
de llet a càrrec de les glàndules ma-
màries.