Misteri a Deià Xavier Moret

Visit to download the full and correct content document:

https://ebookstep.com/product/misteri-a-deia-xavier-moret/
More products digital (pdf, epub, mobi) instant
download maybe you interests ...

Formentera blues Xavier Moret

https://ebookstep.com/product/formentera-blues-xavier-moret/

A experiência do cinema Ismail Xavier

https://ebookstep.com/product/a-experiencia-do-cinema-ismail-
xavier/

Mais Luz Francisco Cândido Xavier

https://ebookstep.com/product/mais-luz-francisco-candido-xavier/

The Hidden Oasis Petualangan Mendebarkan Mengungkap

Misteri Terbesar Mesir Kuno Paul Sussman

https://ebookstep.com/product/the-hidden-oasis-petualangan-
mendebarkan-mengungkap-misteri-terbesar-mesir-kuno-paul-sussman/
Dizionario dei Vangeli Tutto il vocabolario greco dei
Vangeli canonici 1st Edition Andalus Publications

https://ebookstep.com/product/dizionario-dei-vangeli-tutto-il-
vocabolario-greco-dei-vangeli-canonici-1st-edition-andalus-
publications/

American Gothic 1st Edition Xavier Maumejean

https://ebookstep.com/product/american-gothic-1st-edition-xavier-
maumejean/

Les langues savantes 1st Edition Xavier Lafon

https://ebookstep.com/product/les-langues-savantes-1st-edition-
xavier-lafon/

Sátántangó 1st Edition László Krasznahorkai Guilherme

Xavier

https://ebookstep.com/product/satantango-1st-edition-laszlo-
krasznahorkai-guilherme-xavier/

Guimerà Home símbol Xavier Albertí Albert Arribas

https://ebookstep.com/product/guimera-home-simbol-xavier-alberti-
albert-arribas/
Al poble mallorquí de Deià, cèlebre refugi d’artistes a la Serra de
Tramuntana, desapareix un poeta ucraïnès que vivia en un modest
habitatge, en un penya-segat vora el mar. El detectiu alternatiu Max
Riera es posa en marxa per mirar de seguir el seu rastre a partir de
les escasses pistes que troba; la principal és que el poeta estava
obsessionat amb el mític escriptor Robert Graves, mort a Deià uns
anys enrere. La investigació durà en Max i el seu amic Roc per
diversos indrets de l’illa, tot estirant el fil d’unes connexions
inquietants amb el món de l’art.
Com ja ens té acostumats, Xavier Moret aprofita el curs de la
investigació per fer un retrat vibrant de l’illa de Mallorca, de manera
que el llibre acaba sent una ameníssima combinació de novel·la
policíaca i literatura de viatges.
 Xavier Moret

Misteri a Deià
Max Riera - 6

ePUB v1.0
Puck 14.09.23
Títol original: Misteri a Deià
Xavier Moret, 2022
Imatge de la portada: Oriol Vidal

Edició digital: Puck (v1.0)

ePUBCat base r1.3

 Pel Blai, que algun dia descobrirà
que Mallorca també pot ser un paradís.
 1

Tot va començar una nit de primers de setembre a Sa Fonda de

Deià, l’endemà d’un fort aiguat que va amenaçar de desbordar els
torrents, va malmetre la collita d’olives, va enfangar els camins i va
provocar que molts dels turistes que encara quedaven fessin les
maletes per retirar-se amb pressa als seus quarters d’hivern. Els dies
s’havien escurçat, les platges es buidaven, els xiringuitos plegaven
veles i la música festiva que sonava als vespres a les cases dels
forasters s’anava apagant a poc a poc, com si tot plegat anunciés el
final imminent de l’estiu, l’estació màgica en què l’illa de Mallorca
sembla viure en una realitat paral·lela on tot transcorre d’una
manera més plàcida, el mar és més blau, els colors i les olors més
intensos, els amors són a flor de pell i es diria que tots els dies
comencen amb una promesa de felicitat mediterrània, homèrica.
Algunes botigues i restaurants de temporada ja havien abaixat la
persiana, el mar estava remogut i el sol de tarda allargassava
l’ombra de les oliveres centenàries i les revestia d’un aspecte
fantasmagòric, talment com si fossin bubotes. Dels troncs rebregats
pels segles naixien unes ombres denses i fosques, com una taca de
tinta negra, que s’arrossegaven a poc a poc per l’herba i per les
roques com si busquessin evocar el temps d’abans, quan aquesta
costa estava amarada d’una solitud mineral, preservada per la
proximitat del mar i l’alta barrera protectora de la serra de
Tramuntana.
Estava passant uns dies amb l’Alba a la casa que un amic ens
havia deixat a la part baixa del poble, al barri des Clot, quan la visió
de la lluna plena, un disc blanc hipnòtic entrevist entre les fulles
ratllades d’una palmera, ens va fer sortir a passejar. Mentre
caminàvem cap a l’església, per la pujada delimitada per rajoles
pintades de temes bíblics que marcaven les estacions del Via Crucis,
el silenci s’anava fent més espès, fins que va arribar un moment en
què tan sols sentíem el ressonar de les nostres passes.
—Sempre associo aquest so amb el final de l’estiu —em va dir
l’Alba, repenjant-se’m al braç.
Em va fer gràcia que ho digués, ja que a mi em passava el
mateix. Quan Deià es comença a buidar d’estiuejants i sents l’eco del
teu caminar en l’empedrat, vol dir que el poble es prepara per
recloure’s en ell mateix, per tancar-se en una llarga solitud hivernal
en què res ja no tornarà a ser com era. M’agrada quan arriba aquest
moment, potser perquè és aleshores quan el gruix de la turistada,
que ho omple tot de crits, de banalitat i de noses, s’esvaeix com ho
fan les aus migratòries i queda tan sols la gent del poble de tota la
vida, que va fent la viu-viu a un ritme més lent, i els expatriats
arrelats a l’illa, que viuen sense sortir dels seus cercles tancats
d’amics, en un joc constant de festes somortes i d’adulteris mig
consentits que els ajuden a esberlar la monotonia dels seus
insondables mons imaginaris.
Quan vam entrar al cementiri, el vent esvalotava les elegants
siluetes dels xiprers i la lluna il·luminava les làpides amb una llum
pàl·lida, irreal. Vam anar directament a retre homenatge a la
discreta tomba del poeta, on el desembre del 1985 un paleta
deianenc, seguint la tradició, va escriure amb el dit sobre el ciment
encara moll el nom de Robert Graves, amb la paraula poeta a sota i
les dates del naixement i la mort (1895-1985). Una vida resumida en
ben poques paraules, esquemàtica, sense ni un bri de poesia. O
potser allò també era poesia.
—Ell va voler que l’enterressin aquí —va recordar l’Alba.
—És comprensible —vaig dir—. Al cap i a la fi, un no és d’on neix,
sinó d’on tria viure. I és un fet que Robert Graves va triar Deià.
Quan vam abandonar l’ombra fosca dels xiprers per passar a la
part nova del cementiri, la vista es va eixamplar fins a abastar un
mar mig adormit, precedit d’un immens tapís natural, un patchwork
gegant puntejat de pins, ametllers, garrofers, tarongers i oliveres
que davallava suaument fins a trobar les roques de la costa. Cap a
l’interior, més enllà de la superposició cubista de cases que conforma
el poble de Deià, la muntanya des Teix senyorejava el paisatge amb
una autoritat tan incontestable que gairebé es podia veure com
desprenia raigs d’energia còsmica. La lluna, la deessa blanca, ho
omplia tot d’una llum que semblava d’un altre món.
—No m’estranya que en Graves volgués viure aquí —va
murmurar l’Alba—. És tot tan bonic…
Va pronunciar Graves com ho fan els pagesos de Deià. Ell era
«en Graves», el senyor de Ca n’Alluny, el nom de la casa que s’havia
fet construir als afores del poble, entre oliveres i garrofers i mirant a
mar. Res de Greifs. Això era per a quan anava a Anglaterra, o per als
estrangers que venien de visita o per quedar-se, que cada dia eren
més.

Recordo que quan vaig arribar a Deià per primera vegada, a mitjans
dels anys setanta, encara havia pogut veure Robert Graves passejant
pel poble, cofat amb un barret cordovès, o presidint amb posat
hieràtic la festa d’estiu que els seus fills, nets, amics, coneguts i
saludats feien al teatret a l’aire lliure que havia fet construir en un
marge entre oliveres, molt a prop de Ca n’Alluny i amb el mar al
fons, com si fos un escenari grec beneït per tots els déus de la
Mediterrània. Eren aquells temps en què Deià atreia gent del món de
la cultura i grups de beatnicks, hippies i motxillers vinguts de tot el
món, en uns anys en què fins i tot les oliveres semblaven tocades
d’una psicodèlia festiva.
Des del cementiri, vam baixar amb l’Alba fins a la carretera que
serpenteja per la costa, deserta a aquelles hores de la nit, vam
deixar enrere el recinte tancat i luxós de La Residència i, sense que
ens ho haguéssim de dir, vam compassar les nostres passes en
direcció a Sa Fonda. L’actuació d’un grup musical, anunciada per a
aquella mateixa nit, feia que la terrassa estigués més plena que de
costum, però tot i així vam poder seure en una tauleta, a prop d’un
ficus gegant i d’una font que regalimava, transmutada en una mena
de metrònom natural que sembla ser allà per certificar que el temps
passa més a poc a poc a Deià.
Vam demanar dos gintònics i vaig escombrar la terrassa amb la
mirada; hi havia unes quantes cares conegudes, la fauna nocturna
habitual, però em vaig conformar amb saludar-los de lluny. Diguem
que no tenia una nit gaire social i que no tenia cap ganes de repetir
les converses gastades de sempre sobre la tristor i la nostàlgia que
ens envaeixen a tots quan l’estiu comença a anar de baixa.
Hi estava molt bé, amb l’Alba, a Sa Fonda, al costat del gran ficus
i sota la protecció de la parra de branques infinites que
s’entortolligaven amb les guies rovellades de filferro que aguantaven
el sostre de canyís. I encara hi vaig estar més quan va aparèixer en
el petit escenari la Pa amb Oli Band, el grup local on havien tocat,
entre altres, el Joan i el Tomàs Graves, dos dels quatre fills del segon
matrimoni de l’insigne poeta. Ben mirat, el gran Robert Graves era
l’epicentre de Deià, el responsable que milers de turistes britànics
anessin a passar uns dies a aquell poble de pessebre, amb cases
que semblaven de suro arraïmades al voltant de l’església que
coronava es Puig, emparat al seu torn per l’alta muntanya des Teix i
ocult a les mirades dels pirates, l’amenaça que temps enrere
arribava per mar.
Quan la Pa amb Oli Band va fer una pausa, l’Alba, sempre més
sociable que jo, es va aixecar per anar a parlar amb algú. L’estava
seguint amb la mirada quan un jove a qui no coneixia de res —cara
rodona, ulleres de pasta, cabell tallat molt curt i aspecte capellanesc
— va seure al meu costat, es va presentar com a Damià i em va dir
que em volia fer una proposta.
—¿Una proposta? —Vaig encongir la mirada. Mai m’he fiat de les
propostes que arriben caigudes del cel.
—Bé, es tracta d’una feina, d’una investigació —va concretar.
Me’l vaig mirar atentament, desconcertat. És cert que em dedico
a fer de detectiu, de detectiu alternatiu per a més senyes, però si
havia anat a Deià era precisament per desconnectar en companyia
de l’Alba, per oblidar-me de Barcelona i del meu món petit de la
plaça Reial on els turistes estrangers, els tarambanes locals, els
delinqüents habituals, els policies que els empaiten i els maleïts
coloms no paren de fer-me la guitza. Se’m feia estrany que, de
sobte, aparegués aquell barbamec per parlar-me de feina.
—Soc el secretari de la senyora Maria Margalida Alcover de
Saforteza… —es va presentar.
—No la conec —el vaig tallar.
—Bé, aquí a Deià tothom la coneix com la Senyora.
La Senyora… I tant que sabia qui era! No hi havia parlat mai,
però la veia de tant en tant passejant pel poble o prenent el sol al
jardí de casa seva, asseguda en una butaca de vímet a l’ombra d’un
gran til·ler. Era una dona elegant, de cabells blancs recollits en un
monyo i caminar reposat, que semblava sortida de les pàgines d’una
novel·la de Llorenç Villalonga, com ara Bearn o Mort de dama. Devia
tenir uns vuitanta anys i solia anar acompanyada d’una serventa
pulcrament uniformada. «Sembla una dona vinguda directament del
segle XIX, quan Chopin i George Sand corrien per l’illa», em va
comentar un dia l’Alba, rient. «No m’estranyaria si un dia ens digués
que els va conèixer». I tenia raó, tot i que si els hagués conegut
hauria de tenir més de cent cinquanta anys.
La Senyora vivia al centre de Deià, en un palauet que destacava
enmig de les cases més modestes del poble, envoltada d’un jardí
desendreçat ple de tarongers i amb el gran til·ler i una palmera
despentinada al centre. De la casa cridaven l’atenció la tribuna que
donava al carrer Major, les finestres altes amb els finestrons sempre
tancats i la torre on parrupejaven sense descans els coloms, com si
volguessin esbombar als quatre vents que aquella no era una casa
com les altres. Dos senders de grava escortats per xiprers sortien de
la carretera, un a cada banda del jardí, per acabar convergint en una
placeta, dominada pel gran til·ler, que moria a la porta principal de la
casa, aixoplugada sota un pòrtic senyorial sostingut amb unes
columnes d’inspiració clàssica. Tot plegat li atorgava a la mansió una
pàtina elegant, però també un punt de decadència a la italiana que
la feia encara més atractiva. Només hi faltava, al jardí, una estàtua
sense braços gairebé menjada per l’heura, una piscina mig plena
d’aigua verdosa i fullaraca i una pista de tennis envaïda d’oblit, amb
la xarxa esquinçada i les línies blanques esborrades.
 —¿I què pot voler de mi, la Senyora? —vaig preguntar al Damià,
intrigat.
—És millor que t’ho expliqui ella —es va excusar amb un
somriure llefiscós—. Jo tan sols soc el missatger. ¿T’aniria bé passar-
la a veure demà al matí?
—Espera, espera, no vulguis córrer massa —li vaig parar els peus
—. ¿Per què ha pensat en mi, la Senyora?
—Ets detectiu, ¿no? —El Damià va somriure, com si allò ho
expliqués tot.
—Sí, però…
—Als pobles tot se sap —el Damià va accentuar el somriure de
mossèn—. Ella en necessita un i diguem que no abunden els
detectius, a Deià.
—És cert que soc detectiu —vaig admetre—, però ara mateix
estic de vacances.
—La Senyora paga bé —va dir ell, abaixant els ulls.
Anava a engegar-lo —no m’agrada que em vinguin amb
l’argument suat dels diners que tot ho poden—, però vaig recordar a
temps que, per variar, el meu compte corrent estava gairebé amb
teranyines i que quan tornés a Barcelona m’hauria d’espavilar per
omplir-lo. Vaig callar, doncs, i em vaig empassar el gripau.
Per acabar de convence’m, el Damià va fer lliscar damunt la taula
de marbre un sobre inflat amb un feix de bitllets.
—És una quantitat a compte —em va aclarir—. De moment, l’únic
que vol la Senyora és que demà al migdia passis a veure-la. ¿Saps
on viu?
Quan vaig assentir amb el cap, el Damià va murmurar un bona
nit excessivament cortès i va caminar cap a la sortida com ho hauria
fet un vicari del segle XIX. Només li faltava anar vestit amb una
sotana negra com la nit, amb un camí de botons de cap a peus, i
cofat amb un barret de teula.

Així que va tornar l’Alba, el primer que va fer va ser preguntar-me,

amb la intriga reflectida als ulls, qui era aquell noi amb qui havia
estat parlant.
—Un emissari vingut del passat que m’ha proposat una feina —li
vaig dir, somrient.
—Max…
—La veritat és que no sé ben bé què vol, però m’ha donat això a
compte —li vaig mostrar el sobre ple de bitllets.
L’Alba em va mirar sense entendre res, fent uns ulls com unes
taronges. Ves a saber què li devia passar pel cap: que m’havia tocat
massa el sol, que m’havia tornat boig de cop o que, sense que ella
se n’hagués adonat, m’estava obrint pas com a traficant de drogues.
Abans no esclatés, però, vaig preferir dir-li la veritat.
—Et contracten per resoldre un cas a Deià! —va reaccionar amb
una rialla d’incredulitat—. Tu que vas de discret per la vida, Max, i
ara resulta que la teva fama de detectiu ha arribat a Mallorca.
—Demà aniré a veure què vol la Senyora. —Vaig arronsar les
espatlles—. Si m’interessa el que em proposa, agafaré el cas; si no,
li tornaré els diners i en paus.
—La Senyora et rebrà en audiència a palau —va riure l’Alba,
foteta, fent una cantarella ridícula—. Només per això ja val la pena
la proposta. Sempre he volgut saber com és per dins el palauet.
Posa’t ben elegant, ¿eh?
—Tranquil·la —vaig riure—. Em dutxaré, m’afaitaré, em mudaré i
fins i tot em pentinaré amb clenxa al mig.
—Tractant-se de la Senyora —va deduir l’Alba—, estic segura que
no et proposarà una feina qualsevol.
—Ves a saber, potser vol que investigui la mort de Chopin —vaig
riure.
—O un dels miracles de santa Catalina Thomàs… —va continuar
l’Alba; i, posant-se seriosa, va afegir—: Sigui el que sigui, el nas em
diu que ho acceptaràs.

Quan la Pa amb Oli Band va tornar a l’escenari, els acords de la

guitarra em van transportar a anys enrere, quan Kevin Ayers, Mike
Oldfield, Joan Bibiloni i molts altres músics de qualitat actuaven de
tant en tant a Deià i Robert Graves treia a passejar el seu mite
vivent pels carrers del poble. Eren aquells temps en què Deià
semblava haver-se convertit en el centre d’un univers cultural
alternatiu on escriptors, músics, artistes i pintors se sentien inspirats
per la força que desprenia un paisatge privilegiat on es trobaven la
muntanya i el mar.
Feia molts i molts anys que havia vingut per primera vegada a
Deià amb el meu amic Roc Duran. Va ser quan tots dos teníem vint i
pocs anys i, com tants altres joves de l’època, no sabíem què fer
amb les nostres vides, però compartíem la dèria de viatjar com a
gran remei contra l’avorriment i la fossilització. A la barra del Zeleste
algú ens va parlar d’aquell poblet de Mallorca i, sense pensar-nos-hi,
al cap de pocs dies pujàvem al vaixell de la Trasmediterránea amb
les motxilles i els sacs de dormir a l’esquena. Vam acampar quinze
dies d’estranquis en un bosquet de pins a prop de la cala de Deià i
vam xalar amb l’ambient alternatiu que s’hi vivia, banyant-nos cada
dia a sa Cala i a es Canyaret, anant a festes esbojarrades, coneixent
un extens catàleg d’estrangers pirats, explorant grutes amagades de
la costa i fent excursions per aquella serra màgica on cada arbre era
com una obra d’art.
Ens ho vam passar tan bé en aquell paradís que diria que mai
havia dibuixat tan a gust. Em podia passar hores i hores assegut
davant d’una olivera, d’un garrofer, d’una paret de pedra seca o
d’una gran possessió envoltada d’horts endreçats, amb el paper, el
llapis i la llum de l’illa com a còmplices. Per cert, no recordava on
havia desat els dibuixos, si és que encara els guardava. Quan tornés
a Barcelona, els buscaria en el caos del meu estudi, entre les moltes
carpetes de projectes de còmics que mai havia arribat a fer.
Des d’aquell primer viatge, havia tornat moltes vegades a Deià,
últimament en companyia de l’Alba, i mai m’havia decebut, tot i que
era evident que el poble havia crescut i s’havia encarit, i que cada
dia que passava estava més ple de turistes que parlaven totes les
llengües hagudes i per haver.
—Hauràs de trucar al Roc —em va dir l’Alba, que té la portentosa
facultat de llegir-me el pensament.
—¿Per què? —em vaig fer el babau.
 —Tu mateix —va riure—. No hi pot haver una investigació del
Max Riera sense que el Roc hi tregui el cap.
Hi tregui el cap o hi fiqui la gamba, vaig pensar. Però sí, l’Alba
tenia raó. Sense el Roc no seria el mateix.
—Primer hem de veure si hi ha cas —vaig refredar les
expectatives de l’Alba, tot i que en aquell moment ja estava
convençut de dues coses: que acceptaria la investigació i que el Roc
em vindria a ajudar tan bon punt se n’assabentés.

Mentre la banda seguia tocant, em va venir a la memòria un disc de

Kevin Ayers, Deià vu…, en què el músic britànic mort l’any 2013
jugava amb l’expressió francesa Déjà vu i el nom del poble mallorquí
que tant el va marcar. Hi ha una cançó que m’agrada especialment,
«Champagne and Valium», on Kevin Ayers es pregunta: «Oh, déu
meu, ¿quina mena d’esmorzar és aquest?»… En fi, coses de Kevin
Ayers, coses del Deià d’abans, coses de les bogeries dels anys
hippies.
Discretament, vaig mig obrir sota la taula el sobre que m’havia
passat el Damià i vaig comptar els bitllets que contenia. N’hi havia
vint de cinquanta: mil euros. Com diria un mallorquí, eren molts
doblers.
Ara tan sols em faltava saber què havia de fer per guanyar-me’ls.
 2

El Damià va abaixar el cap quan em va obrir la porta del palauet, va

esbossar un somriure afectat i em va convidar a seguir-lo mentre
murmurava que la Senyora m’estava esperant a la sala. Pel camí em
vaig fixar en els sostres alts, les sanefes amb relleus, la varietat de
mobles antics, un parell de retaules de tons foscos i una col·lecció
de quadres de gran format que em van fer pensar que, més que en
una residència particular, acabava d’entrar en un museu.
La llum del sol, que entrava de biaix per l’única finestra oberta,
omplia de claror una gran sala on em van cridar l’atenció els
arabescos que dibuixava un parquet fet amb fustes nobles de
diferents colors. En un racó hi havia una gran taula de billar, amb
tres boles d’ivori disposades a l’atzar sobre l’entapissat verd i un
conjunt de tacs fixats a la paret en forma de ventall, amb un
marcador manual al costat. Un elegant piano de cua de color negre
amb la tapa tancada, una vitrina amb una vaixella que s’endevinava
cara, una llarga taula de menjador amb dos canelobres de plata, un
mirall barroc i uns quants quadres de gran format amb paisatges de
la costa mallorquina completaven una decoració sumptuosa que em
va fer sentir molt poqueta cosa, com una closca de nou perduda en
la immensitat de l’oceà.
A tocar d’una de les finestres, en una butaca de cuiro marró
coronada amb unes grans orelleres, seia la Senyora, amb un vestit
fosc, una mirada un punt altiva, unes ulleres penjades sobre el pit
amb una cadeneta d’or i el cap ben alt, com si acabés de baixar d’un
quadre d’època.
 —Així que vostè és el senyor Max Riera —em va donar la
benvinguda amb un somriure, sense molestar-se a aixecar-se i
oferint-me una mà lànguida.
Vaig encaixar aquella mà que semblava de cera mentre ella
m’indicava amb un gest que m’assegués a la butaca del davant.
Entre tots dos hi havia, en una tauleta baixa, una safata de plata
amb una gerra de vidre plena d’aigua i dos vasos posats cap per
avall, amb una pila discreta de llibres i revistes al costat. Em vaig
fixar en el llibre que hi havia al capdamunt, les poesies de Joan
Alcover, mentre em preguntava si hi havia algun parentesc entre el
poeta i la senyora Maria Margalida Alcover de Saforteza.
Quan ella li va dir que ja no el necessitava, el Damià es va retirar
esbossant una reverència fastigosament servil.
—¿Què li sembla aquesta casa? —em va preguntar la Senyora
amb un somriure autosatisfet, abastant l’entorn amb la mirada—. És
gran i luxosa, però li diré la veritat: és incòmoda. Què hi farem: s’ha
fet vella, com jo. Fins i tot més que jo… —va riure amb una
coqueteria estudiada—. De tota manera, en aquesta casa hi vaig
estiuejar de nena i és sabut que amb el pas dels anys tenim
tendència a idealitzar la infància, assimilant-la a un paradís perdut.
—Té tota la raó —li vaig concedir mentre pensava que devia ser
molt fàcil associar una casa com aquella amb el paradís. No tothom
tenia la sort de passar la infància en un palauet a prop del mar.
—A l’estiu s’hi està bé, però a l’hivern la casa és una gelera —va
continuar la Senyora, mentre jugava amb la mà dreta amb la polsera
de perles que duia al canell esquerre—. Jo visc a Palma, però els
estius els passo sempre a Deià. No sabria viure sense els tarongers,
els llimoners, els ametllers, les oliveres, la muntanya des Teix, el
mar, sa Cala… —va posar ulls de somiadora—. En resum, que no
sabria viure sense els colors i les sentors de Deià, i sense aquesta
llum tan genuïnament mediterrània. Abans hi venia amb el meu
marit, però des que es va morir, ja fa cinc anys, que hi vinc sola.
Què hi farem, als meus dos fills no els agrada, Deià; prefereixen
anar-se’n de vacances a països tan exòtics que ni sabria dir-li’n el
nom —va riure—. Abans m’enviaven postals de tant en tant, però
ara ni això. Diuen que ja no es porta… Però, bé, no em puc queixar,
mai estic sola. La Nora, la minyona, em fa companyia i s’ocupa de
les coses de la casa, mentre que el Damià em fa de secretari un
parell de dies a la setmana.
—Més que una casa, sembla un palauet. —Vaig escombrar la sala
amb la mirada, aturant-me en una tauleta arraconada on hi havia,
perfectament alineats, una bona col·lecció de medicaments de
diferents mides que s’endevinava que havia de prendre la Senyora al
llarg del dia. Al costat de les moltes obres d’art que hi havia a la
casa, em va fer l’efecte que allò era com un petit altar contra les
xacres de l’edat, contra el pas del temps.
Va ser en aquest moment que la Senyora em va explicar, amb un
orgull evident, que aquella casa l’havia fet construir, més de cent
anys enrere, el senyor Antoni Vives, un exseminarista mallorquí que
es va convertir en secretari de s’Arxiduc Lluís Salvador d’Àustria i es
va acabar casant amb una comtessa italiana.
No em va estranyar gens que s’Arxiduc sortís a la conversa. Al
contrari: ho esperava. Tota aquella costa, de fet, està relacionada
amb aquell noble somiador que va néixer a Florència el 1847 i va
morir a Bohèmia el 1915, als quaranta-vuit anys, començada la
Primera Guerra Mundial, com si fos conscient que l’Europa que
vindria ja no tindria res a veure amb el seu món. L’estiu del 1867,
amb tan sols vint anys, va visitar per primera vegada l’illa de
Mallorca a bord del seu veler Nixe, i en va quedar completament
enamorat, en especial de la costa de Tramuntana. El 1872 va
comprar una primera possessió a Valldemossa, i en els anys
següents en compraria unes quantes més a la costa que s’estén
entre Valldemossa i Deià. Les grans finques de Miramar, Son
Marroig, Son Moragues, S’Estaca, Sa Pedrissa i Son Gallard, amb
milers d’oliveres centenàries i boscos de pins abocats al Mediterrani,
es conservaven com a testimoni del seu gran amor per l’illa de
Mallorca.
Amb el pas dels anys, s’Arxiduc havia adquirit la dimensió de mite
i, al mateix temps, de personatge molt proper. Alguns mallorquins
d’aquella costa, els més vells, en parlaven com si encara fos viu.
«Això és cosa de s’Arxiduc…», deien, rient. O «Aquest deu ser
descendent de s’Arxiduc…»… Aristòcrata de gran cultura, navegant,
viatger, erudit, escriptor, científic, ecologista avant la lettre…, havia
rebut en aquella costa les visites de la seva il·lustre cosina,
l’emperadriu Sissí, i d’altres nobles i escriptors, entre ells Miquel
Costa i Llobera, Santiago Rusiñol, Miguel de Unamuno i Jacint
Verdaguer. S’Arxiduc estava tan a gust a Son Marroig que fins i tot va
escriure un llibre en mallorquí, Somnis d’estiu ran de mar, publicat
per primera vegada a Sóller el 1912. Les noves generacions, però,
l’havien anat relegant a un cert oblit i ara tan sols quedaven, en la
lluminosa costa de Tramuntana, les mansions que ell havia fet
construir, o reformar per adaptar-les als seus somnis de bellesa.
—El meu pare va comprar aquesta casa als anys trenta, just
abans de la guerra —va continuar la Senyora—. Això fa que,
d’alguna manera, em senti molt lligada a s’Arxiduc, fins al punt que
quan vam anar a Viena amb el meu marit vaig voler visitar la seva
tomba a la cripta dels Caputxins. Ah, per cert, quina gran novel·la
que va escriure Joseph Roth!
—La cripta dels caputxins, sí, la vaig llegir fa uns anys —vaig
recordar—. Amb La marxa de Radetzky és per a mi una de les
millors evocacions literàries del final de l’imperi austrohongarès.
—Ah, ha llegit Joseph Roth! —la Senyora va fer un somriure
d’aprovació—. Això és bo de cara a la feina que li vull encarregar.
—No em digui que té a veure amb La cripta dels caputxins! —em
vaig sorprendre.
—Té a veure amb literatura —va accentuar el somriure—. Bé,
d’alguna manera… Veurà, tot va començar fa uns mesos, a principis
d’estiu, quan va trucar a la porta un jove ucraïnès anomenat Jonàs.
Jo no el volia veure, mai no rebo desconeguts, però va insistir tant
que al final el vaig fer passar. Em va dir que havia vingut a Deià
seguint el rastre de Robert Graves, un escriptor a qui admirava per
damunt de tot.
La Senyora em va descriure el Jonàs com un noi d’entre vint i
trenta anys, alt i prim, que anava vestit «més o menys com ho fan
tots els joves d’avui»: pantalons curts, sandàlies i samarretes de
colors vius. Tenia els cabells llargs, una barba poc poblada i un
rostre xuclat que a ella li feia pensar en els poetes bohemis i en els
ascetes russos, i cridava l’atenció perquè duia el braç esquerre
enguixat. Van estar parlant una estona fins que ell li va demanar un
favor: li agradava molt una casa cova que hi havia a prop de la cala
de Deià. Uns pescadors li havien dit que la finca era propietat de la
Senyora i per això havia vingut a veure-la, per demanar-li que l’hi
deixés viure un temps.
—Primer m’hi vaig negar en rodó —va continuar la Senyora,
sobtadament enravenada, com si volgués mostrar determinació—. La
cova, on fa molts anys hi va viure un ermità, no està en condicions,
però ell em va dir que li havien robat el passaport i els diners i que
no es podia pagar una pensió. Com que de seguida em vaig adonar
que era un noi molt culte, li vaig oferir dormir aquí, en una de les
habitacions de la part del darrere de la casa, però ell em va dir que
com a poeta necessitava sentir el batec del mar a prop. Era un noi
tan sensible… —la Senyora va sospirar, amb la mà al cor—. Vaig
acabar cedint i es va instal·lar a la cova.
—¿Encara hi viu? —li vaig preguntar.
—No, per això precisament l’he fet venir —la Senyora va fer una
pausa per beure un glop d’aigua; encabat, es va eixugar els llavis
coquetament amb la punta del mocador un parell de vegades—.
Mentre va viure a la cova, el Jonàs em visitava un dia a la setmana i
em portava alguns dels dibuixos que feia com a mostra d’agraïment.
Pinta molt bé, per cert. De passada, parlàvem d’aquesta costa, dels
llibres i dels autors que ens agradaven. La veritat és que el Jonàs té
una conversa molt agradable. Però fa cosa d’uns deu dies que ja no
ve per casa —va arrufar el front—. Estranyada, li vaig demanar al
Damià que s’arribés a la cova a veure què passava, i en va tornar
dient que allà ja no hi vivia ningú.
—I ara vostè deu voler que jo el trobi —vaig deduir.
—Exactament —va assentir amb el cap—. Ell no em deu res de la
seva estada a la cova, per descomptat, ni m’ha deixat cap mal
record, però m’estranya que marxés sense dir-me adeu.
Senzillament, voldria assegurar-me que no li ha passat res de dolent.
Em vaig quedar rumiant una estona. Buscar un poeta ucraïnès
desaparegut a Mallorca era una feina original que s’adeia com anell
al dit a la meva vocació de detectiu alternatiu, però el nas em deia
que no seria un cas fàcil de resoldre.
 —A part que es diu Jonàs —vaig continuar—, ¿no té cap més
informació sobre ell?
—Res més —va remenar el cap a banda i banda—. No en sé ni
l’edat ni el cognom. Va aparèixer d’un dia per l’altre i l’únic que sé és
que es deia Jonàs i que venia d’Ucraïna.
—¿De quins autors parlaven en les seves converses de llibres? —
vaig voler saber.
—Sobretot de Robert Graves —la Senyora va somriure—. El Jonàs
l’adorava.
Em va fer gràcia que Robert Graves sortís a la conversa. Potser
perquè jo també m’havia sentit fascinat de jove per aquest escriptor
anglès que en certa manera havia renascut a Mallorca. N’havia llegit
els poemes, unes quantes novel·les històriques i Adeu a tot això,
l’autobiografia que va publicar quan, de ben jove, se’n va anar
d’Anglaterra donant un sorollós cop de porta. Més endavant havia
llegit La deessa blanca, un llibre enrevessat i il·luminador on explica
l’origen de la poesia com si t’expliqués un conte que parteix dels
antics mites celtes.
—Aprovo els gustos literaris del Jonàs —vaig dir a la Senyora.
—No sap fins a quin punt li agradava en Graves… —va sospirar
ella, amb els ulls tancats i la mà al pit, melodramàtica—. Em va
explicar que quan el va llegir al seu país el va impressionar tant que
va decidir que havia de viatjar a Deià. Quan vam conversar sobre
l’illa, jo li parlava d’en Graves, a qui per desgràcia no vaig tenir el
gust de conèixer, i també de s’Arxiduc i de Ramon Llull. Tot semblava
interessar-li, al Jonàs. Era com si sentís que la seva vida estava
lligada a aquesta costa de Mallorca.
—És estrany, venint d’Ucraïna, un país tan diferent.
—Tot en el Jonàs era especial —va mussitar la Senyora, com si
parlés per a ella mateixa—. Era un jove únic.
—¿Puc veure els dibuixos del Jonàs? —li vaig preguntar, pensant
que potser allà trobaria alguna pista del personatge.
La Senyora em va passar una carpeta que tenia preparada
damunt la taula, amb una vintena de dibuixos en paper gruixut
signats per Jonàs. Jonàs i prou. Gairebé tots els dibuixos eren
d’oliveres, fets amb tinta negra i amb traços enèrgics, mentre que
les aquarel·les, de colors suaus i amb domini del blau, tenien la
costa i el mar com a temes preferents. Tenien força, però no hi havia
res que afegís cap informació sobre ell.
—M’agradaria visitar la cova on vivia —vaig dir a la fi a la
Senyora.
—Quan vulgui —em va dir, al mateix temps que feia sonar la
campaneta de plata que tenia damunt la taula per avisar el Damià—.
Suposo que això vol dir que accepta el cas.
Vaig assentir amb el cap i la vaig informar de quins eren els meus
honoraris, despeses a part, i de la bonificació que m’hauria de pagar
si resolia el cas abans d’un mes. La Senyora, per a qui resultava
evident que els diners no eren cap problema, hi va estar d’acord de
seguida. Com aquell qui res, va afegir que hauria de signar un rebut
al Damià i que l’avisés quan se m’acabessin els mil euros de
l’avançament.
Mentre l’escoltava, vaig pensar que tot el que m’havia dit sobre el
Jonàs m’intrigava massa per deixar-ho passar de llarg. Tenia ganes
de trobar aquell jove poeta ucraïnès i que m’expliqués el perquè de
la seva estranya desaparició. Per si ho dubtava, tenia mil raons per
acabar-me de convèncer. O, millor dit: mil euros desats en un sobre.
El Damià va aparèixer de seguida. Va fer una reverència de les
seves, exagerada i mel·líflua, i la Senyora li va demanar que fes el
favor d’acompanyar-me a la cova.
—¿Et va bé anar-hi ara mateix? —em va preguntar ell.
Li vaig dir que com abans millor i, mentre el Damià anava a
buscar la clau de la cova, em vaig acomiadar de la Senyora.
—Jo seré a Deià fins al dia de la Mercè, el 24 de setembre —em
va dir—. Pot passar per aquí quan li plagui. Després me n’aniré a la
casa de Palma, però li deixo un número de telèfon perquè m’informi
de tot el que esbrini sobre el Jonàs.
Em va passar una targeta amb el nom, l’adreça i el telèfon. La
llargària del nom, Maria Margalida Alcover de Saforteza, gairebé en
desbordava els límits. És el que tenen els cognoms de la noblesa.
Vaig signar el rebut que em va portar el Damià, conforme la Senyora
m’havia avançat mil euros a compte, i uns minuts després baixàvem
tots dos pel camí des Clot, primer entre les cases de pedra del poble
i després entre els horts, els fruiters i els camps d’oliveres que
recordaven la no tan llunyana vocació agrícola de Deià, abans que el
turisme s’ho endugués gairebé tot avall. Al costat del camí, el torrent
baixava amb força, crescut per l’aiguat del dia abans, esquivant les
figueres que creixien a les escletxes.
Caminàvem de pressa i en silenci, el Damià al davant i jo al
darrere, immersos en un paisatge rocós dominat pel roig gastat de la
terra, el verd pujat dels pins i el verd esblaimat de les oliveres. Quan
seguint el curs del torrent vam arribar per fi a sa Cala, el blau
enlluernador del mar se’m va aparèixer de cop i volta com una
imatge d’una bellesa absoluta, com un quadre d’un paradís
mediterrani que massa sovint cometia l’error d’oblidar.
 3

La cova del Jonàs es trobava al final d’un camí de cabres molt

abrupte, mig amagada entre un desordre de roques més enllà del
meravellós parèntesi de la platja de còdols de la cala de Deià. Com
que per arribar-hi s’havia de passar per un pas estret, i pujar per
uns graons de pedra molt gastats, al caire d’un penya-segat de
vertigen, poca gent en coneixia l’existència. Era, en definitiva, el lloc
ideal per a un ermità que volgués viure retirat del món. O per a un
poeta ucraïnès que ves a saber de què s’amagava.
Un mur tosc, fet amb pedres de diferents mides ajuntades amb
unes mínimes paletades de ciment, i una porta de fusta reaprofitada
i maltractada per l’embat de l’aigua, el vent i la sal tancaven
l’entrada de la cova. Un bosquet de pins vinclats pel vent, que
semblaven arrossegar-se en arribar a les roques, en protegia la part
del darrere, mentre que al davant s’estenia un amuntegament de
penyes esquerdades del color del rovell, emmascarades pel verd del
llentiscle i del fonoll marí. Més enllà, fins al límit de l’horitzó,
s’imposava el blau indiscutible del mar, travessat de tant en tant en
silenci per una ínfima vela blanca.
Un estol de gavines va protestar xisclant i emprenent un vol
atabalat quan el Damià va obrir la porta de la cova. Em vaig
preparar per acostumar els ulls a la foscor, però el Damià, previsor,
es va treure de la butxaca una petita llanterna i la va encendre.
Seguint el feix de llum, vaig veure que la cova era més gran del que
m’havia imaginat. Era, de fet, una balma amb les parets de roca
pintades de blanc i dividida, per un mur de maons mal acabat, en un
parell d’habitacions. A la del fons, la més petita, hi havia un catre
amb un somier antic que grinyolava i al damunt, enrotllat, un
matalàs de llana vell, a més d’una tauleta, un parell de prestatges
d’obra, una fornícula amb una imatge escrostonada de la Mare de
Déu i una finestra que quan el Damià la va obrir ho va omplir tot de
llum i d’olor de mar. A l’altra habitació, la que donava a la porta, hi
havia una altra taula amb dues cadires amb el cul de boga, una
butaca rònega, una pica de rajoles amb un fogó de butà al costat i
uns pocs estris de cuina perfectament endreçats. En un racó,
excavada a la roca, una petita cisterna recollia l’aigua de pluja que
regalimava de la paret del fons.
—¿No té llum? —vaig preguntar al Damià.
—Mai n’ha tingut —em va dir—. Has d’anar amb una llanterna o
amb un llum de petroli o del que sigui.
—¿Ni vàter?
—Aquí tot és molt precari —va fer una ganyota de menyspreu;
era evident que aquella cova no feia per a ell—. El Jonàs devia fer
les seves necessitats al bosc del darrere.
—¿Heu tocat alguna cosa des que ell se’n va anar?
—La Nora va venir a fer neteja, però gairebé no calia —em va
explicar el Damià—. El Jonàs ho tenia tot molt polit i endreçat. Els
pocs mobles que hi ha ja hi eren, però ell va netejar la cova a fons
quan hi va venir a viure.
Tot plegat era ben estrany. La Senyora havia deixat viure el Jonàs
a la cova durant un parell de mesos i ell se n’havia anat sense ni dir
adeu, però deixant-ho tot en un perfecte estat de revista. Si era tan
educat, culte i sensible com deia la Senyora, ¿per què no havia anat
a acomiadar-se’n i a donar-li les gràcies? Hi havia alguna cosa que
no encaixava, en tot allò.
—¿El vas conèixer bé, el Jonàs? —vaig preguntar al Damià.
—Bé bé, no —vaig notar que es posava vermell—. Era un noi
estrany, poc comunicatiu… Li agradava parlar de llibres amb la
Senyora, però, a part d’això, feia vida al marge. Ni anava a Sa Fonda
ni a cap altre bar de Deià, ni es feia amb ningú de per aquí.
—Anava amb un braç enguixat, oi?
—Sí, l’esquerre, però ell no hi donava importància. El duia penjat
d’un fulard lligat al coll, enganxat al pit, i trescava amunt i avall com
si res.
—La Senyora m’ha dit que li van robar els diners i el passaport —
vaig recordar— ¿De què vivia?
—Pescava amb canya, assegut a les roques, i feia alguns diners
venent dibuixos a sa Cala. S’asseia en un racó, a prop de les escales
del restaurant Ca’s Patró March, i els estenia a l’ombra, fixant-los
amb pedres per evitar que se’ls endugués el vent.
—¿Has mirat si a la cova queda alguna cosa del Jonàs?
—Ho he examinat tot a fons, però no he trobat ni la motxilla que
solia dur ni cap peça de roba. L’únic que ha deixat són uns quants
llibres.
El Damià va assenyalar la tauleta on s’amuntegaven quatre
llibres. Els vaig fullejar per veure si hi havia el nom a la primera
pàgina, o qualsevol altra cosa que em pogués donar pistes sobre la
identitat del Jonàs, però res de res. Es tractava d’un llibre de
poemes de Robert Graves i de la novel·la Rei Jesús, del mateix autor,
a més d’una biografia de s’Arxiduc i El Aleph, de Jorge Luis Borges.
En cap d’ells hi havia notes al marge, ni frases subratllades.
—Aquests llibres els hi va deixar la Senyora —em va aclarir el
Damià.
—Tots em semblen molt lligats a Deià, excepte el de Borges —
vaig comentar.
—També va viure un temps a Mallorca —va recordar el Damià—.
Hi va venir als anys vint, quan en tenia vint-i-un i es feia dir Georgie.
S’hi va estar uns mesos i fins i tot va dedicar un poema a un
prostíbul de Palma, Casa Elena —va abaixar la mirada, com si li
semblés una grolleria imperdonable—. En aquells anys va redactar el
Manifest Ultraista. Va tornar a l’illa dues vegades als anys vuitanta i
fins i tot va visitar Robert Graves.
—¿I no queda cap llibre que fos propietat del Jonàs? —li vaig
preguntar.
—En tenia, però se’ls devia emportar —va arronsar les espatlles
—. Bé, tots excepte aquest.
El Damià va agafar d’un dels prestatges un llibre que m’havia
passat per alt: un conjunt de narracions d’Agatha Christie titulat The
Regatta Mystery and Other Stories. Es tractava d’una edició de
butxaca, amb les tapes rebregades per les puntes i alguns fulls
esgrogueïts per la humitat, que no tenia res a veure amb les
acurades edicions dels altres llibres.
—Veig que el Jonàs no s’alimentava només d’alta cultura —vaig
comentar al Damià amb un somriure.
—És evident —va riure—. De tant en tant devia llegir llibres com
aquest per desgreixar.

Una mirada més atenta a la cova va fer que em fixés en el tauler de

suro repenjat a la taula de treball. No era gaire gran, de la mida dels
que es poden trobar en un pis d’estudiant, amb un caire de llistons
de fusta mínim i uns quants retalls de diaris i revistes enganxats
amb xinxetes.
—¿I això? —vaig preguntar al Damià.
—És cosa del Jonàs.
Hi havia cinc retalls de diari, tots de fotografies en blanc i negre.
Dues eren de Robert Graves: una dels últims anys, amb el barret
cordovès i el nas trencat tan característic; i una altra de grup, amb la
dona i els quatre fills del segon matrimoni. Hi havia, a més, dues
fotos de persones que no vaig saber identificar. L’últim retall era d’un
dibuix d’un medalló amb un cabirol al centre i unes formes arbòries
al voltant.
—És estrany que es deixés aquests retalls tan personals a la cova
—vaig comentar—. Potser pensava tornar.
El Damià em va mirar sense dir res. La desaparició del Jonàs
havia deixat tantes incògnites que no era gens fàcil imaginar què
podia haver passat.
Vaig fer unes quantes fotos de la cova amb el mòbil, tant de
l’interior com de l’exterior. Les últimes van ser del tauler de suro en
conjunt i, d’una en una, de les cinc fotos que havia retallat el Jonàs.
Eren, al cap i a la fi, l’únic rastre que el poeta ucraïnès havia deixat
en aquella cova on havia viscut durant dos mesos.
Quan ja marxàvem, em vaig fixar que el Damià havia agafat els
llibres.
 —Els tornaré a la biblioteca de la Senyora —es va justificar.
Em va semblar normal. Si la Senyora havia deixat aquells llibres
al Jonàs, a la Senyora havien de tornar.
—¿No agafes el de l’Agatha Christie? —li vaig fer notar.
—Aquest no és de la Senyora —es va limitar a dir.
El vaig agafar i me’l vaig desar a la butxaca, més que res perquè
em feia pena que es quedés abandonat.
Quan vam sortir de la cova, el mar em va enlluernar i em va fer
encongir la mirada. De sobte, el blau lluminós del migdia ho envaïa
tot, fins a gairebé anul·lar la resta de colors i els perfils del paisatge.
Començava a bufar gregal, les ones s’encrespaven i un elegant veler
de tres pals navegava, decantat pel vent, cap al port de Sóller i
potser fins i tot més enllà.
 4

Va tornar a caure un bon xàfec aquella nit, i va continuar plovent

gairebé sense interrupció durant tot el dia. Plovia amb ganes, amb
una insistència tropical, i la temperatura va baixar uns quants graus,
confirmant que l’estiu era a les acaballes. Vist el panorama, vam
decidir amb l’Alba que no ens mouríem de casa. Vam encendre la llar
de foc i, mentre ella pintava una aquarel·la a prop de la finestra
perlejada de gotes de pluja, jo em vaig posar a llegir una biografia
de Robert Graves que algun hoste anterior es devia haver deixat
oblidada. No vaig parar fins a haver-la acabat, animat per la pluja i
conscient que em podia ser útil posar-me al dia de la vida del poeta.
Nascut a Wimbledon el 1895, en el marc d’una família benestant,
Robert Graves va estudiar a la rígida escola privada de Charterhouse
i a la Universitat d’Oxford. Durant la Primera Guerra Mundial va viure
una experiència molt dura a les trinxeres, quan el van ferir greument
a la batalla del Somme. «Gràcies que tenia les cames molt obertes
vaig poder escapar de la castració», va escriure. El van arribar a
donar per mort, cosa que ell mateix va desmentir, amb una flegma
molt anglesa, enviant una carta al director del diari The Times on li
deia que la notícia de la seva mort era més aviat exagerada. Quan
va acabar la guerra, que el va deixar traumatitzat i fastiguejat, el
1918 es va casar amb Nancy Nicholson, amb qui va tenir quatre fills.
Al cap d’uns anys es va enamorar de la poetessa nord-americana
Laura Riding, una dona dominant amb qui el 1929 va anar a viure a
Mallorca per recomanació de l’escriptora Gertrude Stein. «Mallorca
és el paradís, si ho podeu resistir», els va dir. Robert Graves acabava
d’escriure, als trenta-tres anys, l’autobiografia Adeu a tot això, amb
un títol que era tota una premonició. Instal·lats a Deià, que era
aleshores un poblet de pescadors i pagesos, el 1932 es van fer
construir Ca n’Alluny, una casa amb vistes al mar als afores del
poble. L’esclat de la Guerra Civil els va expulsar de Mallorca el 1936.
Després de viure un temps a Anglaterra, Suïssa i França, i de trencar
amb Laura Riding, Robert Graves va tornar a Deià el maig del 1946
amb una nova parella, l’anglesa Beryl Pritchard. Van arribar a
Mallorca amb tres fills —William, Lucía i Joan—, i encara en van tenir
un altre, Tomàs, nascut el 1953 a Palma. A Deià, Robert Graves va
escriure uns quants llibres de poesia, moltes novel·les històriques,
entre elles el seu gran èxit Jo, Claudi, i un assaig sobre poesia, La
deessa blanca. Convertit en una figura de la literatura anglesa del
segle XX, va assolir una gran popularitat quan la BBC va fer, el 1976,
una sèrie basada en les novel·les Jo, Claudi i Claudi el déu i la seva
dona Messalina. Quan TVE la va emetre el 1980 l’èxit es va expandir
també per tot Espanya. A partir d’aleshores, Robert Graves es va
convertir en una celebritat. Els seus últims anys van estar marcats
per la demència senil que va patir, fins que va morir a Ca n’Alluny el
7 de desembre de 1985.
Quan vaig acabar de llegir la biografia, em vaig preguntar què
era el que atreia el Jonàs de Robert Graves. Per desgràcia, no hi
havia resposta, no n’hi podia haver, ja que el poeta ucraïnès s’havia
esfumat sense deixar cap explicació. Després vaig recordar la
modesta tomba del cementiri del poble, amb el nom del poeta escrit
a mà. Era el final. Sic transit gloria mundi.

Vam preparar sopes mallorquines per dinar. L’Alba va fer un sofregit

amb ceba en una cassola, i jo hi vaig afegir tomàquets de ramellet,
un parell d’alls, sal i julivert. Ho vam cobrir tot amb aigua i quan va
arrencar el bull hi vam afegir unes quantes fulles de col i patates
tallades a trossos ben petits. Passats vint minuts, ho vam treure del
foc i vam servir la sopa en uns plats on havíem posat prèviament
unes llesques de pa moreno tallat molt prim, a la mallorquina, sense
sal. En l’ambient de tardor que dibuixava aquell dia plujós, amb el
foc encès i els vidres entelats, se’ns va posar la mar de bé.
—¿En què penses? —em va preguntar l’Alba quan vam haver
acabat de dinar.
—En com m’agrada la cuina mallorquina —li vaig dir, sincer—.
Sopes, trempó, pa amb oli, frit, sobrassada amb mel, llom amb col,
llampugues, llengua amb tàperes, porcella, arròs brut… Tot és
boníssim. En el fons és allò que deia Josep Pla, el paisatge al plat.
—¿Ja has parlat amb el Roc? —va canviar de tema.
—No cridis el mal temps… —vaig riure—. Ho faré, però et
confesso que temo el moment en què voldrà fer algun dels seus
experiments culinaris.
L’Alba va deixar anar una rialla. També ella havia estat víctima
d’algun dels despropòsits del Roc a la cuina, anunciats sovint amb
unes paraules carregades d’immodèstia: «Avui cuino jo. Ja us aviso
que us en llepareu els dits». I el resultat era, invariablement, un plat
mal cuinat que no hi havia qui se’l mengés.
—Pensa que jo me’n vaig demà passat —va riure l’Alba—. Aquí
s’hi està molt bé, però a l’Empordà tinc coses a fer.
—Jo em quedaré.
—Sí, esclar —va riure—. Ets tan famós que se t’ha girat feina, a
Deià.
Tots dos havíem previst marxar de Mallorca al cap de dos dies,
però l’encàrrec de la Senyora m’havia trastocat els plans. L’Alba se
n’aniria a l’Empordà, on l’esperaven el seu hort estimat i les
nombroses feines d’artesania, mentre que jo em quedaria a l’illa
mirant de resoldre el misteri de la desaparició del Jonàs.
—Demà, si fa sol, et convido a dinar a sa Cala —li vaig dir de
sobte.
Ella va fer cara de felicitat.
—Com te’ls gastes, Max! —va somriure— ¿Què celebrem?
—Diguem que he tingut un ingrés inesperat i que vull que te’n
vagis contenta i amb els ulls plens del blau del Mediterrani —li vaig
tornar el somriure; i, després d’una pausa, vaig afegir—: ¿Et fa res si
també convido el Patrick?
—¿El Patrick? —es va sorprendre.
 El Patrick era un vell irlandès, de gairebé vuitanta anys, que vivia
des de feia temps en una caseta no gaire lluny de la nostra, en el
camí dels Ribassos. Havia estat professor de literatura a Dublín i a
Palma, coneixia tothom a Deià i tothom el coneixia a ell. Se sabia, a
més, gairebé de memòria, la petita història del poble, ja que durant
molts anys s’havia deixat caure gairebé cada nit per Sa Fonda, Can
Pep Mosso, La Fàbrica, Les Palmeres… Seia en un racó amb una
gerra de cervesa o un vas de whisky irlandès, parava l’orella i, com si
fos un naturalista en plena missió d’observació, no es perdia detall
de tot el que passava al seu voltant. Feia temps que corria pel poble
que estava escrivint un llibre sobre Deià i la seva gent, però els anys
anaven passant i no el publicava.
—Ja sé que a vegades pot ser un vell pesat, però m’agradaria
parlar amb ell de Robert Graves —li vaig dir.
—Té a veure amb el cas, ¿oi? —l’Alba va alçar les celles.
—Sí —vaig assentir. Una vegada més l’encertava; em coneixia
massa—. El Jonàs, el poeta desaparegut, estava obsessionat amb
Robert Graves. Ara mateix et confesso que no sé ni per on començar
a investigar, però potser parlant amb el Patrick veuré el cas una mica
més clar.
Vaig tornar a descriure a l’Alba la cova del Jonàs, mirant de no
deixar-me cap detall, com si m’ho estigués explicant a mi mateix. Li
vaig parlar de l’interior, dels pocs mobles que hi havia, del mar
meravellós que s’estenia al davant, de la cuineta, del catre, de la
taula amb els llibres i de les fotos que hi havia penjades al tauler de
suro. Li vaig acabar dient que esperava que el Patrick m’ajudaria a
identificar qui eren els personatges de les fotos que jo no coneixia.
—Veig que la festa ja ha començat —l’Alba va somriure.
—¿Què vols dir?
—Doncs que ja estàs donant voltes al cas.
—És el que toca, ¿no? —vaig admetre.
—¿I a què esperes per trucar al Roc?
Tots dos estàvem d’acord que, m’agradés més o menys, el Roc
em podria ajudar en aquest cas, com ho havia fet en investigacions
anteriors. Així, doncs, vaig desenfundar el mòbil i li vaig trucar.
 Quan el Roc s’hi va posar, abans que jo pogués dir res, va
començar a dir fàstics del mal temps que feia i de la poca feina que
tenia. Des que, un any enrere, un director sense escrúpols l’havia fet
fora del seu diari de tota la vida, li arribaven els encàrrecs amb
comptagotes i cada dia més mal pagats.
—Jo corro per Deià —li vaig dir quan va aturar la xerrameca.
—Hòstia, Deià, quants records, Max! —es va entusiasmar—.
¿Encara val tant la pena?
—Encara, encara —vaig riure—. Per cert, que m’han encarregat
una investigació per aquí i…
No em va deixar acabar.
—¿Una investigació?! —es va exclamar—. Vindré de seguida que
pugui, Max. Compta amb mi.
—Ei, espera…
—Ni espera ni dallonses —em va tallar—. Demà tinc coses a fer,
però demà passat agafo un vol a Mallorca. ¿Tens cotxe?
—No, però…
—No t’amoïnis, que jo en llogaré un. ¿On t’estàs?
—A casa del Dani, a Deià, però vam quedar que me n’anava
demà. Em fa por que no la tingui compromesa amb algú altre. Ja
saps que la lloga per setmanes i…
—Tranquil, Max, que amb el temps que fa no crec que ningú
estigui pensant ara mateix en anar a Deià —va riure—. A més, el
Dani és amic meu. Li truco ara mateix i estic segur que no posarà
cap problema perquè t’hi quedis uns dies més… I perquè jo m’hi
afegeixi, esclar.
Quan al Roc se li posa una cosa al cap, el millor que pots fer és
sortir del mig i deixar-lo fer. Em va saber greu pel Dani, un bon amic
de Barcelona que havia tingut el detall de deixar-nos deu dies la
casa a l’Alba i a mi. Ara, ves per on, la cosa s’allargava i es
complicava amb l’arribada del Roc. Li hauria de portar una
ensaïmada de les grosses de regal. O dues.
—¿Què, quan ve? —em va preguntar l’Alba quan vaig haver
penjat.
—Demà passat.
 —Just quan jo me’n vaig —va fer un gest de decepció—. És una
llàstima, però no coincidirem.
Vaig mirar per la finestra. Continuava plovent a bots i barrals, el
torrent baixava molt ple, el vent esvalotava les branques de la
figuera del davant i els carrers estaven mullats i deserts. Era evident
que Deià es preparava per hibernar, però tots sabíem que quan
arribés la primavera tornaria a ser el paradís que sempre ha estat,
tot i que la misteriosa desaparició del Jonàs indicava que fins i tot als
paradisos passen de tant en tant fets estranys que demanen la
intervenció d’un detectiu.
 5

Hi ha pocs llocs tan bonics a Mallorca com la cala de Deià, o sa Cala,

tal com l’anomenen els deianencs. És petita, protegida per un
penya-segat propens a les esllavissades, i amb una platja de còdols
desendreçats, però tot l’entorn és d’una bellesa excepcional, amb
unes roques rogenques que cavalquen per ambdós costats mar
endins, uns pins d’un color verd esplèndid i un blau del mar que
hipnotitza. Si a sobre tens la sort de trobar taula a Ca’s Patró March,
el restaurant de damunt les roques, n’hi ha per posar-se a aplaudir.
Vaig tenir la precaució de telefonar a primera hora per reservar
taula. Per sort, la pluja del dia abans, el cel ennuvolat i el fet que ja
fos setembre van fer que els déus del mar i de la gastronomia em
somriguessin i que encara hi quedés una taula per a tres.
L’Alba i jo hi vam arribar amb temps de sobres, caminant des des
Clot, amb la idea de fer un passeig pels voltants de la cala abans
d’entaular-nos. Havia sortit el sol, el torrent continuava baixant ple,
atabalat, i la molta pluja que havia caigut feia que, malgrat algunes
esllavissades, el paisatge lluís com si li acabessin de rentar la cara.
Hi havia poca gent a la cala, amb prou feines una desena de
persones, i l’aigua del mar estava molt remenada, plena de fang,
sorra i algues. Les ones arrossegaven amunt i avall els còdols, que
entrexocaven emetent un so trist i monòton, com un lament
perllongat. La gran roca del mig presidia com sempre la cala, un noi
d’aspecte atlètic nedava amb estil mar endins i uns nens amb pinta
d’estrangers, rossos i espigats, jugaven a empaitar-se per les roques
de sa Punta entre crits d’eufòria i de felicitat.
 Mirant d’assegurar cada passa, aferrant-se a les roques, l’Alba va
superar el vertigen per pujar fins a la cova del Jonàs. Va rondinar
durant una part del camí, però va donar per bo el patiment quan per
fi hi vam arribar. La porta de la cova estava tancada amb clau, com
era d’esperar, però la meravella del paisatge que l’envoltava li va fer
oblidar el tràngol de la pujada.
—Ni es veu sa Cala ni s’intueix —va dir, amb la mirada perduda
en un punt llunyà del mar—. És com si fóssim en una illa per a
nosaltres sols.
Això és el que devia haver pensat el Jonàs quan es va instal·lar a
la cova: que havia arribat a un paradís de butxaca on ningú li faria
nosa.

Vam demanar dues cerveses quan vam ens vam haver assegut a
Ca’s Patró March. El decorat continuava sent el mateix de sempre, el
d’un restaurant a tocar del mar, amb una barra rústica, taules de
fusta, estovalles de coloraines, baranes fetes amb branques de pi,
un sostre de canyís i peix i marisc del dia, cuinats com ho feia des de
molts anys enrere la família de pescadors formada pel patró March i
els seus fills. Era, en resum, un lloc privilegiat, tot i que n’hi havia
prou amb donar una ullada a la carta per confirmar que la fama dels
últims anys havia fet apujar la cotització del lloc i els preus.
—De tota manera, paga la Senyora —vaig dir a l’Alba quan m’ho
va fer notar—. Brindem per ella. I pel Jonàs, esclar. Si a ell no se li
hagués ocorregut desaparèixer, no seríem aquí.
Estàvem xocant les copes quan va aparèixer el Patrick, rondinant
per no perdre el costum, coixejant ostensiblement i recolzant-se en
un bastó de fusta d’olivera ple de nusos. Tenia la cara allargada i
amb la barbeta acabada en punxa, uns cabells blancs que anys
enrere havien estat roigs, celles embullades, ulleres amb vidres de
cul de got i el nas aixafat. Amb el pas dels anys, els trets se li havien
anat afinant, fins al punt que ara semblava una caricatura d’ell
mateix. El temps passava, la gent envellia, Deià s’encaria i el Patrick
empitjorava.
 —¿No podies haver triat un lloc d’accés més difícil per convidar-
me, Max? —va remugar—. Ets un torracollons. He hagut d’agafar un
taxi fins a l’aparcament de sa Cala i després pujar per aquestes
maleïdes escales, assetjat per uns gats que semblava que s’havien
conjurat per fer-me la traveta a cada passa.
—¿Que no t’agrada sa Cala, Patrick? —em vaig aixecar per
abraçar-lo.
—Sí que m’agrada, i molt! —es va girar cap al mar per inspirar
fort i ratificar-ho—, però ara que ja soc gran penso que podien
haver-la posat en un lloc més assequible.
—Si això fos un arenal, hi hauria una autopista per arribar-hi i
estaria ple d’hotels, restaurants, bars i blocs d’apartaments —va
riure l’Alba—. ¿Què vols, que hi posin escales mecàniques?
—Doncs no seria mala idea —el Patrick va riure mentre seia a la
cadira lliure—. Bé, ara que ja he arribat, admeto que hi estic la mar
de bé, i més sabent que pagues tu, Max. Ja t’aviso que no em penso
estar de res.
El Patrick només va callar quan la cambrera li va posar una
cervesa freda al davant. Se la va beure d’un glop i, just quan va
deixar la gerra buida damunt la taula, en va demanar una altra
mentre es queixava que era una llàstima que a Ca’s Patró March no
tinguessin Guinness, «la millor cervesa del món». Tant l’Alba com jo
vam riure. Per molts anys que portés a Deià, era evident que el
Patrick no havia perdut ni una gota de sang irlandesa, una sang
barrejada sovint amb cervesa Guinness i whisky irlandès.
Vam demanar trempó, calamarsons, gambes i peix del dia,
decidits a fer un bon xeflis que ens reconciliés amb el mar, el sol,
l’illa i, en definitiva, la vida. Per beure, l’Alba va triar un vi blanc de
Binissalem, però el Patrick va preferir continuar amb la cervesa. Amb
aquests ingredients, la memòria del vell irlandès no va trigar a
activar-se.
—Si aquesta cala pogués parlar —va començar a dir amb un
posat de somiador—, podria explicar el contraban que s’hi feia. Als
anys seixanta aquí encara portaven d’estranquis tabac, whisky,
ràdios… Tenien untada la patrulla perquè mirés cap a una altra
banda, esclar… Sa Cala també podria parlar de les festes que s’hi
feien als anys seixanta i setanta. Els hippies encenien una foguera a
la platja, s’empitofaven i a beure, cantar, fumar i ballar fins a la
matinada.
—Això encara ho recordo —vaig dir, rient.
—¿Ja corries per aquí, Max? —es va sorprendre—. Ets un
afortunat! Però segur que no recordes un escocès anomenat Mac.
Un dia de mala mar se li va acudir estrenar una llanxa i tothom se’n
va fer creus quan les onades se’l van endur mar endins. Anava
amunt i avall com una closca de nou. El patró March era aquí patint,
com tots els que érem aquell dia a sa Cala. Al final, la fortuna va fer
que una onada de les grosses enlairés la motora i la diposités
suaument a la platja; el Mac, àgil, va saltar de seguida a la sorra i,
veient l’expectació que havia aixecat, va saludar el públic fent una
reverència. Tothom es va posar a riure i a aplaudir, i a partir d’aquell
dia el patró March li va posar al Mac un nom que va fer fortuna: es
Capità.
—¿Quants anys portes aquí, Patrick? —li vaig preguntar, mirant
de concretar l’allau d’anècdotes.
—Vaig arribar a Deià quan tenia vint-i-cinc anys, amb la motxilla
a l’esquena —va fer memòria mentre començàvem a menjar-nos els
calamarsons—. De seguida em vaig adonar que això era un paradís,
entre altres coses perquè el clima és infinitament millor que el de
Dublín i la cervesa més barata, encara que no sigui Guinness —va
fer un riure sec—. Hi vaig passar uns quants mesos i després vaig
tornar a Irlanda per solucionar temes pendents. Al cap de dos anys
vaig tornar a Deià, aquesta vegada per quedar-m’hi, sense bitllet de
tornada.
—¿De quin any estàs parlant? —va preguntar l’Alba.
—Vaig venir per primera vegada el 1966, i des del 1968 que no
me n’he mogut. Em vaig comprar la caseta des Clot, vaig viure un
temps fent classes d’anglès i de literatura i ja fa uns quants anys que
visc de la pensió de jubilació.
—Diuen que estàs escrivint un llibre sobre Deià —vaig mirar
d’estirar-li la llengua sobre aquell secret que coneixia tot el poble.
—Això diuen… —va riure, murri—, però com més avanço més
complicat ho veig. Ja veurem si l’acabo algun dia. Deià és un poble
petit però intens que em fa pensar en el que descriu Dylan Thomas
a Under The Milk Wood. Hi ha tantes històries per explicar… i hi ha
viscut tanta gent interessant!
—Entre altres coses, vas tenir la sort de conèixer Robert Graves
—el vaig portar cap al terreny que m’interessava.
—Era un bon paio i un bon escriptor, però me’l tenien marejat
amb tants elogis i tants admiradors —va fer petar la llengua—. Els
últims anys, quan el veia caminar pel poble, em feia la impressió que
era com una estàtua que avançava arrossegant un pedestal molt
pesat… Vam ser amics, sí senyor. De tant en tant jo anava a Ca
n’Alluny a parlar amb ell de literatura, però en els últims temps ja no
li funcionava bé el cap. Va perdre la memòria i tenia demència senil.
Una llàstima… Anava tan perdut que recordo que un dia em va
preguntar si era veritat que ell havia escrit la novel·la Jo, Claudi.
—Però ell va venir a Deià molt abans que tu, ¿oi? —va observar
l’Alba.
—Va venir per primera vegada el 1929, amb una dona americana
molt manaire, Laura Riding. Jo no la vaig conèixer, però els que sí
diuen que era insuportable. Sempre volia tenir un cercle
d’admiradors al seu voltant… Per cert, ella es va voler suïcidar a
Anglaterra, tirant-se per una finestra, poc abans que marxessin a
Mallorca… —va fer una pausa dramàtica i va continuar—. A Deià s’hi
van estar fins al 1936, quan van marxar per culpa de la guerra. No
sé si ho sabeu, però van ser ells els que van fer la carretera de sa
Cala. Primer van comprar el terreny de Ca n’Alluny, i després el seu
amic Joan Gelat els va convèncer de comprar la terra que hi ha entre
sa Cala i la carretera. Es van embalar i van gastar més diners dels
que tenien. Ella, que era una somiatruites, hi volia fer una
universitat, però després van pensar en una urbanització a la qual
fins i tot van posar nom: Lunaland. Sigui com sigui, es van arruïnar
fent la carretera i va ser per això que Graves va escriure la novel·la
Jo, Claudi.
—El seu gran èxit —vaig apuntar.
—El seu gran èxit comercial —va puntualitzar—. Un dia en Robert
em va dir que era poeta per vocació, però que es guanyava la vida
escrivint novel·les. El 1934 va publicar Jo, Claudi i els molts
exemplars que en va vendre li van servir per eixugar el deute, tot i
que la urbanització al final no la van fer.
—Quan tu vas arribar, ja era un escriptor famós, ¿oi? —el vaig
tallar.
—Famosíssim! —es va exclamar—. Venia molta gent a veure’l, a
Ca n’Alluny. Fins i tot va venir a veure’l la bellíssima Ava Gardner.
Recordo que en una festa d’aniversari a Ca n’Alluny l’Ava va treure a
ballar un guàrdia civil i aquest s’hi va negar perquè estava de servei.
Quin tros de suro! Era la dona més desitjada del món i ell va deixar
passar de llarg l’oportunitat… I recordo Kingsley Amis, Alan Sillitoe,
Borges, Cortázar i molts altres escriptors desfilant per Deià. Fins i tot
el científic Stephen Hawking va passar per aquí. Robert Graves vivia
amb una dona extraordinària, la Beryl, i els seus quatre fills, molt
bona gent tots, però de tant en tant s’hi afegia el que ell en deia una
musa.
El Patrick va fer un somriure trapella.
—¿Què insinues? —li vaig preguntar.
—No insinuo, dic. El Robert deia que sense les muses no podia
escriure poesia —va riure per sota el nas—. Les noies joves, guapes i
estrangeres eren la seva inspiració… Recordo que l’última va baixar
un vespre a sa Cala amb el poeta i un amic. Ella anava tocant un
tambor i duia una espelma i un bol amb sang de conill. Un cop a la
platja, va fer despullar els dos homes i va dibuixar un cercle de sang
al seu voltant… En fi, va ser un ritual estrany que no va agradar a la
gent del poble.
—¿De quin any estem parlant? —vaig voler concretar.
—Això va ser als anys seixanta. Després van venir els hippies —
va continuar—. Durant un temps, al Robert li feien gràcia, fins que
van començar a portar problemes i en va renegar. Anaven vestits
amb roba oriental, portaven floretes al cap, fumaven haixix tot el
dia, no tenien ni un ral i eren uns ferms partidaris de l’amor lliure. Al
poble també n’estaven farts perquè dormien en qualsevol racó i
saquejaven els horts i la fruita dels arbres. És cert que el Robert va
provar bolets al·lucinògens per explorar les possibilitats de la ment,
però no es feia amb els hippies.
 Vaig recordar aquells anys en què jo mateix, després de fer el
hippy durant un temps a Formentera, havia tret el cap a Deià. A
Mallorca havia arribat a tocar el cel amb les mans, però tot allò
quedava ja molt enrere.
—En certa manera, Robert Graves sempre va anar contra corrent
—vaig observar.
—Sí, però tothom el respectava, fins al punt que el 1968 el van
nomenar Fill Adoptiu de Deià, i uns anys abans, el 1961, catedràtic
emèrit de poesia de la Universitat d’Oxford.

Quan van portar les gambes, d’un color roig encès, vam fer una
llarga pausa per menjar-nos-les com es mereixien, amb els ulls
tancats, gairebé de genolls i enmig d’un silenci reverencial que ens
permetia gaudir millor d’aquell gust intens de mar i de felicitat.
Encabat, li vaig preguntar al Patrick si sabia que en els últims temps
havia viscut en una cova d’allà a prop un jove poeta ucraïnès. La
sorpresa va arribar quan em va dir que l’havia conegut.
—Vas conèixer el Jonàs! —vaig fer, incrèdul, mentre creuàvem
amb l’Alba una mirada de complicitat.
—Un vespre, ja fa unes setmanes, va trucar a casa cap al tard —
ens va explicar com si fos la cosa més normal del món—. Algú li
havia dit que feia anys que jo vivia a Deià i volia saber coses del
poble.
—I de Robert Graves, suposo —va apuntar l’Alba.
—Sí, sí, sobretot de Robert Graves —va somriure—. Era un bon
noi, molt obsessionat per la poesia i per en Graves. Va venir un
parell de vegades.
—Però si ens han dit que no solia anar pel poble… —em vaig
sorprendre.
—Venia al vespre i ens podíem estar bevent i parlant a casa fins
a la matinada —va recordar—. Potser ningú el veia, però ja
t’asseguro jo que venia… Però ara ja fa dies que no ve.
—Ha desaparegut —el va informar l’Alba.
 —¿Desaparegut? —el Patrick ens va mirar amb l’alarma reflectida
als ulls—. ¿Què vols dir?
—Que se n’ha anat del poble sense dir adeu a ningú —li vaig
aclarir—. És a dir, que ha entonat el seu particular «adeu a tot això».
—Ah, bé, a tots els poetes els falta un bull… —hi va treure
importància—. Es creen un món imaginari fet de paraules, de somnis
i de metàfores i un bon dia es pensen que hi poden anar a viure… El
més segur és que el Jonàs sigui ara mateix en algun altre lloc de
Mallorca, empaitant un adjectiu o un adverbi.
El Patrick es va posar a riure com un boig i es va quedar una
estona mirant el mar, obnubilat.
—¿Saps com es deia? —li vaig preguntar quan va baixar del
núvol.
—Jonàs.
—Vull dir de cognom.
—Només sé que es deia Jonàs, que era poeta i ucraïnès. I molt
culte, per cert. Malgrat la seva joventut, havia llegit molt en Graves i
altres autors.
—¿Et va dir per què li interessava tant?
—No calia que m’ho digués —va somriure—. Era evident: des que
va llegir La deessa blanca i els poemes de Graves el Jonàs el va
prendre com a model, no només literari, sinó de vida. Suposo que
per això ho volia saber tot d’ell.
—¿Has llegit algun poema del Jonàs? —va voler saber l’Alba.
—No —va remenar el cap a banda i banda—. Però, tal com
parlava, estic segur que ho devia fer bé. Tenia el cap ben moblat. Un
dia em va recitar de memòria, en anglès, dos poemes de Graves:
«Sirocco at Deià» i «The Straw».
—¿I de què parlàveu?
—Bé, la veritat és que jo parlava i ell escoltava, com acostuma a
passar —va deixar anar una rialla—. De Deià, d’en Graves, dels
artistes que corrien per aquí… Un dia em va preguntar si hi havia
alemanys per Deià, i jo li vaig dir que sí, però que feien vida a part i
que gairebé no se’ls veia pel poble. Quan hi va insistir, vaig recordar
que la mare d’en Graves era alemanya, una Von Ranke, i que per
Deià va passar un escriptor alemany, Albert Vigoleis Thelen, l’autor
de L’illa del segon rostre, una novel·la plena de records de Mallorca,
digressions i gent famosa, com ara el mateix Robert Graves i Llorenç
Villalonga… A la novel·la explica que durant un temps, a Deià, en
Graves va estar enemistat amb un alemany anomenat Mastersteig i
que, amb la complicitat del seu amic Gelat, li tallava l’electricitat per
fotre’l… —va fer una rialleta de murri—. I ara recordo que el Jonàs
també em va preguntar si hi havia jueus a Deià.
—¿I n’hi havia? —li vaig preguntar.
—Pocs —va remenar el cap a banda i banda—. Jo li vaig parlar
de Mati Klarwein, un jueu que havia nascut a Hamburg, però que va
emigrar de nen amb els seus pares a Israel. Era un paio simpàtic,
que pintava molt bé i que a les festes tocava la guitarra. Està
enterrat al cementiri de Deià, com en Graves. També li vaig parlar de
Karl Goldschmidt, el secretari de Robert Graves. Era alemany i jueu.
Va fugir de l’Alemanya nazi als anys trenta per poder viure una
història d’amor amb una noia ària. Es van instal·lar a Deià i, quan va
esclatar la guerra, va marxar amb els Graves a Anglaterra. Vivia a
Can Torrent, la casa del costat de Ca n’Alluny, i va ser secretari d’en
Graves molts anys. Era un paio especial que es va acabar
nacionalitzant britànic i es va canviar el nom pel de Karl Gay.
—¿I això li interessava, al Jonàs? —em vaig sorprendre.
—Li interessava tot, però jo diria que el que més li va cridar
l’atenció van ser les muses de Robert Graves —va fer un somriure
trapella—. El Jonàs ho volia saber tot d’elles. Com es deien, què
feien amb en Graves, quins poemes li havien inspirat… Jo li vaig
parlar de la Judith, la Margot, la Cindy, la Julie… Tal com
m’interrogava, es veia que no li hauria importat que una d’aquestes
muses li fes companyia a la cova.
El Patrick va riure amb tot el cos. Es va beure un altre glop llarg
de cervesa i va fer petar la llengua, com si volgués marcar un punt i
a part.
En sentir-lo parlar de la cova, vaig recordar les fotos que jo hi
havia fet. Vaig treure el telèfon mòbil i li vaig ensenyar al Patrick els
retalls que el Jonàs havia penjat al tauler de suro.
—Ho sento, però en això no et puc ajudar, Max —em va dir
després de mirar-se-les uns segons amb els ulls encongits—. Tinc la
vista espatllada. Creu-me, fer-se vell és una putada.

Quan la cambrera va portar el peix, una gran plata amb una

castanyola i un llobarro dels grossos, es va tornar a imposar un
silenci de missa. Tornava el gust de peix fresc, de mar, de paradís
gastronòmic, i la sensació d’estar al millor lloc del món. El vi blanc
molt fred n’era el complement perfecte.
—Recordo que un dia li vaig parlar al Jonàs dels llocs importants
d’aquesta costa —va reprendre el fil el Patrick—. L’endemà va venir
amb un mapa i m’ho va fer repetir. Mentre jo parlava, ell anava
dibuixant cercles al mapa. Em va dir que li agradaria visitar tots
aquells llocs.
Vam tornar a intercanviar una mirada còmplice amb l’Alba.
—¿Quan va ser, això? —li vaig preguntar.
—Deu fer uns deu o dotze dies —va dir després de pensar-s’ho.
Vaig fer números. La Senyora m’havia dit que feia cosa de deu
dies que el Jonàs s’havia esfumat. Per tant…
—Va ser just abans que desaparegués —vaig deduir—. Pagaria
per veure aquest mapa.
—Te’l puc tornar a fer, si vols —em va proposar el Patrick—. Me’n
recordo perfectament.
L’Alba va treure del seu cabàs un mapa de l’illa i un bolígraf, i el
Patrick es va concentrar per anar-nos dient els llocs que havíem de
marcar: Ca n’Alluny, sa Cala, Llucalcari, es Canyaret i, més enllà de
Deià, Son Marroig, Miramar, Valldemossa, el camí per pujar a es Teix
i l’ermita de la Santíssima Trinitat.
—Vaig començar indicant-li els indrets preferits de Robert Graves,
però ho vaig ampliar amb els llocs relacionats amb s’Arxiduc i Ramon
Llull —va concretar el Patrick—. Al Jonàs també li interessaven. Deia
que aquesta costa era màgica i que volia fugir dels llocs massa
turístics.
Em vaig guardar el mapa de l’Alba com si fos un mapa del tresor.
Potser no serviria de res, però de moment era l’única pista que
teníem d’on podia haver anat a parar el misteriós Jonàs, el jove
poeta ucraïnès penjat de qualsevol cosa que tingués relació amb el
seu admirat Robert Graves i amb aquella costa de Mallorca.

Vam allargar el dinar fent copes i, quan ja no vam poder més, vaig
trucar a Deià per demanar que enviessin un taxi a buscar el Patrick.
Entre els graons desiguals, els gats que s’entortolligaven a les cames
i el vi i la cervesa que havíem begut, al vell irlandès no li va resultar
gens fàcil arribar a l’aparcament. De tota manera, se’n va sortir,
recolzant-se en l’Alba i renegant sense parar. Arribats a la zona
asfaltada, vam acabar pujant tots tres al taxi. Al cap i a la fi, tant
l’Alba com jo sabíem molt bé que el camí de la cala és preciós, però
també que les pujades cansen, sobretot quan has begut massa i
comences a caminar de tort.
 6

Es va llevar un dia esplèndid, sense ni un núvol, com si a última hora

els déus s’haguessin compadit de l’illa i haguessin decidit concedir
una pròrroga inesperada a la temporada d’estiu. Aprofitant el canvi
de temps, vam anar caminant al veïnat de Llucalcari i a la platja des
Canyaret, dos dels llocs preferits de l’Alba. També allà havia tingut
Robert Graves una casa, Sa Guarda, que segons el Patrick havia
regalat a una de les seves muses, i un escar on guardava la barca,
Ca’s Floquer. Tota aquella costa de Deià estava marcada, de fet, per
l’empremta del poeta.
Llucalcari s’acostuma a omplir al pic de l’estiu, però la platja des
Canyaret era deserta aquell dia, tot i que la font que li dona nom
rajava més que mai. Vam recordar amb l’Alba la gent que hi feia
banys de fang, empastifats de dalt a baix, i que s’hi banyava sense
entrebancs tèxtils en ple mes d’agost, però tot allò, enmig de la
soledat que ens envoltava, semblava cosa d’un passat molt llunyà.
Era com una foto antiga, esgrogueïda i esblaimada pel pas dels
anys.
No em va estranyar que la casa que domina es Canyaret, tan ben
posada en un relleix a tocar del mar, estigués tancada. Gairebé
sempre ho estava, però el mur de contenció que evita que el terreny
s’esllavissi cap a la platgeta, un bosc amb una catifa de pinassa i un
pi torçat pel vent davant de la porta semblaven abrigar-la i protegir-
la de qualsevol mal. Recordo que molts anys enrere, en el meu
primer viatge a Deià, algú que vam conèixer a Sa Fonda ens hi va
convidar a una festa. Hi vam arribar amb el Roc un pèl encongits,
insegurs del terreny que trepitjàvem, però ens vam animar en veure
Another random document with
no related content on Scribd:
water. So soon as its flow lessens we trudge off in wet overalls or heavy
rubbers to our respective cabins. We are now ground-sluicing at or about
the year 1860, when miners generally had abandoned “cabining” in squads
and each man kept house by himself. Cause—general incompatibility of
temper, temperament, disposition, and habit. The sober miner found it
disagreeable to live permanently with the spreeing miner, and the miner
nice in his domestic economy and particular about his food soon became
tired of a companion who never aired his blankets and didn’t care whether
his bread was light or heavy, sweet or sour. Trudging to our cabins, we pick
up the dried twigs in our path. These are to kindle the dinner fire. Dinner is
very much like breakfast, beef or bacon, bread, tea, dried-apple sauce. The
boots are kicked off and thumped into a corner. The temperature is up to
that notch that induces perspiration without any exertion at all and the ugly
little stove makes it hotter still. We sit down to the noon meal in a melting
condition and rise from it in the same state. Dinner is eaten, the “nooning”
is over, back again to the claim, turn on the water, pick, shovel, scrape, pry,
toss back boulders and prop up sluices slipped from their supports. Between
two and three o’clock a snowy-white cloud rises over a distant peak to the
eastward. It seems like a great bank of snow against the blue sky and the
longer we look at it the farther we seem to peer into its translucent, clear-
white depths. It rises over that peak at almost the same hour every afternoon
and is almost of the same shape. It is the condensed vapor of the snow
melting on the higher Sierra summits eighty-six miles distant. It is imposing
in its silent imperceptible rising, its wonderful whiteness, its majesty, its
distance. It seems a fit bed of snowy splendor for fairies or some sort of
ethereal beings to bask and revel in. It seems to be looking down half in
scorn half in pity at us four weary, miserable worms of the dust, feebly
pecking at a bit of mother earth, muddy, wet, and feebly squirming in and
about this bank of dirt.
At four o’clock there are longer pauses in our labors. There is more
leaning on shovels and more frequent glances at our timepiece, the sun, as
he sinks in the western heavens. The shadow of the hill opposite creeps
slowly down its side. It is a cool, welcome shadow. The strongest worker
secretly welcomes it. Though he be a “horse of a man,” his muscles also
feel the effects of the long day’s labor. It is more his strong will than his
body which keeps him swinging the pick. We are in duty bound to work till
six o’clock. Everybody works till six o’clock. Everybody is more or less
tired at four o’clock, but it is not the capacity of the body for labor that fixes
the time. It is custom, stupid custom. The gauge is the limit of physical
strength, not for the weakest, but the strongest. The great, brawny-armed,
big-boned Hercules of our company doesn’t feel it much. He may walk
three miles after supper to the Bar store, play cards and drink whiskey till
nine o’clock and then walk back again and be up fresh for work next
morning by 5:30 o’clock. This is 1860. In 1870 he showed it, however, and
in the marks of age was ten years ahead of his time. You can’t keep up this
sort of thing—digging, tugging, lifting, wet to the skin day after day,
summer and winter, with no interval of rest, but a steady drag twelve
months of the year—without paying for it. There’s dissipation in the use of
muscle as well as in the use of whiskey. Every old miner knows it now and
feels it. Don’t you? How does the muscle of forty-five years in 1882
compare with that of twenty-five in 1862? Of course, man must live by the
sweat of his brow, or the sweat of his brain, but many of you sweat too long
in those days, and I hear you all saying, “That’s so!” Start anew the fire in
the little stove; thump the wet boots in the corner; drag yourself down to the
spring a few hundred yards distant for a pail of fresh water; hack a few
more chips from the dried stump; mix some flour, water, and yeast powder
for the day’s baking; set down a minute on your flour-barrel chair and look
on your earthly possessions. The worn and scarred trunk you brought years
ago from the States; it holds your best suit of a forgotten fashion, two or
three white shirts, a bundle of letters from home, a few photographs, a
Bible, not worn out with use, a quartz crystal, a few gold “specimens,” a
tarantula’s nest, the tail of a rattlesnake and six vests. Do you remember
how vests would accumulate in the mines? Pants, coat, everything else
would wear out—vests never.
 CHAPTER XIV.

THE MINER’S RAINY DAY.

No work on the claim to-day. It rains too hard. It is the winter rain of
California—a warm, steady, continuous drizzle. The red earth is soft and
soppy. It mires to the ankles. The dark green of the chaparral on the hill
sides seems to-day almost black. The hue of the river by my cabin door is
yellower than ever. The water-mark is three feet higher than last night and it
creeps upward every hour. Over the mountain crags yonder white sheets of
foam are tumbling where none has been seen before for many months. This
is an enforced day of rest. I have finished my breakfast and sit down for a
few minutes in a keen enjoyment of idleness. There is a ceaseless patter of
raindrops on the cabin roof. The river roars louder than ever over the riffle
close by. That roar is the first sound I hear in the morning and the last at
night. It has roared thus for me these three years. In one sense of times’
duration they seem as three hundred years; in another, they seem not much
over three months. It is three months when I think only of the date of my
arrival on Frazier’s flat. It is three hundred years as I attempt to recall the
daily round of experience and thought since I came here. Outwardly it has
been what many would consider a monotonous experience. Weeks have
been so much alike that they leave no distinguishing marks in my memory.
A big freshet or two, a mining lawsuit, an election, a few weeks when the
claim “came down rich,” a fight at the bar store, a bigger spree than usual, a
visit from county candidates travelling for votes, a giving out of ditch water,
a break in the reservoir, a man drowned in the river—these are the great
events on Frazier’s flat.
I wonder how many years more I shall spend here. I wonder if I must
live and die here. I am no nearer fortune than three years ago, not so near by
three years. I seem more and more chained down here by force of habit. I
seem fit for little else but to dig. I long to see something of the great world
beyond this lone foothill nook. Yet without money I feel less and less
capable of going out and “getting on” in that world. And as for saving
money—well, we call this a “three-dollar claim,” which means an average
daily profit, when all expenses are paid, of two dollars more or less. These
thought are making it as gloomy within as the weather is without. I must get
out of this. My gray flannel working shirt needs mending. The right sleeve
is ripped from wrist to elbow. It has been so ripped for about six weeks. I
have rolled that wet sleeve up to the elbow about a hundred times a day, and
at every tenth stroke of the pick it has unrolled again and flapped in my
face. I sew up the sleeve with a very large needle and a very coarse thread
doubled. This is a good time to clean up a little. I will be domestic to-day. I
will bake a fresh batch of bread and make a pie. It shall be a mince pie. We
are ten miles from the nearest baker’s mince pie. It shall be made of salt
beef previously soaked to freshness, dried apples, molasses and vinegar in
lieu of cider. The crust I roll out with a junk bottle on a smooth, flat board. I
bake it on a shallow tin plate. It will be, when done, a thin, wafery pie; but
it will be a pie—the shadow of a pie at least—such as I used to eat at home;
only a shadow.
Rain, rain, rain. The wind is up and about too, tearing around among the
trees and shaking the cloth roof of my cabin. Here and there little trickles of
water are coming through and running down the logs. Mine is a log cabin of
the roughest make. Four logs piled atop of each other form the sides. A mud
chimney at one end; a door at the other. The logs are very dry and very
rotten and abound in those insects that delight in rotten wood. I have found
scorpions under the bark and occasionally an earwig promenades over the
table. I open the door and look out on the river. It is rising. Wrecks are
coming down—boards, logs, lumber and an occasional sluice and pieces of
fluming. There is an eddy around the turn of the hill above, where much of
this drift runs in. I repair thither and make a few hauls. I secure a half-dozen
good boards, some pieces of joist, some driftwood for fuel, and pile it up on
the bank out of the swelling water’s reach. “Halloa!” That cry is from a
couple of men on the other side of the river, plodding down the trail in
oilskins. I know them. Two of the “boys” from Poverty Bar. They are going
to Price’s store two miles below—store, grogshop, boarding-house, polling
booth at election, ferry, etc. Being a rainy day they are going there to get
drunk. That is not their avowed purpose on setting out, but it’s as near a
certainty as anything can be in this world.
I return to my cabin. The pie has baked. It is browner than I intended it
should be. On one side it is almost black. It is ornamented about the rim
with a row of scollops made by pressure of the thumb. Now I put in the
bread, previously mixed and kneaded. I am not a good breadmaker. It is
always bread too much baked, or too little, or too sour, or too yellow, or too
heavy. But I don’t care. I bake only for myself and I am unfortunately too
easily pleased and probably too lazy to take that care and elaborate
preparation necessary for good bread. I never measure accurately the
proportions of flour, water, and yeast powder necessary for good bread. I
throw them together at random. It’s a “hit or miss”—generally miss. It’s too
much trouble to bother about these small details. A particular friend of mine
who stayed with me a few days reproved me for the poor quality of my
bread and the general slovenliness apparent about my cooking utensils.
“You have no pride,” said he.
I owned up. What was the use of pride about a tin kettle. This friend was
my backer. He had set me up on this claim and put me, after a fashion, on
my feet. He had come to see how I was getting along. While on this visit a
man of some standing from a camp up the river came along looking for a
stray cow. My friend asked him to dinner—one of my dinners—graced by
about the worst baking of bread I ever accomplished. My friend did not
realize what he was about when he asked the future Lieutenant-Governor of
the State of California to that dinner. But when he sat down to my board
and when they tried to eat my bread, he sorrowed in secret and gave me
some good and forcible advice afterward relative to culinary and domestic
matters. In these matters he was a very particular man. During his stay he
inaugurated a reign of neatness and for me one of terror and discomfort. He
put his whole mind on cooking and covered the stove with dishes. He was
an animated bill of fare. He scoured all the tinware brightly. I was quite
surprised at the new, fresh look of things, and in secret thought seriously of
reform, and hoped he wouldn’t stay long.
But the man didn’t enjoy eating his elaborately prepared meals so much
as I did. He worked too hard getting them up. He exhausted too much of his
force in planning, worrying, and cooking. He worked his mind in too many
channels at once. He lacked repose. There’s where I had the best of him. I
was reposeful, and if you please so to term it, lazy. He is dead—I am alive.
There’s the result of different mental conditions. It is noon. I have no clock
to tell the hours, but we acquire a faculty of feeling when noon arrives. The
rain has ceased temporarily, but it will soon recommence, for which I am
glad, as it will prevent work on the claim during the afternoon. Having
eaten dinner, finishing with a piece of my mince pie, it occurs to me that
this is a good time to write home. It’s hard work writing home. I put it off
for weeks and months. It lays a load on my mind. I receive at times letters
from people complaining of my neglect. I know I ought to write, but what is
there to write? Nothing but the same old story “Hope soon to do well.” I
have written in this strain for the last six years until I am tired and sick of it.
It is of no use telling any more about the country. All that has been told. If
my people only knew how much I suffered in this endeavor to be dutiful,
perhaps they would not insist on my writing more than the line, “I am still
alive; yours truly.” Thousands more of letters from California wanderers
would have been received by anxious relatives had they been content with
this. But you were expected to write. Bricks without straw.
It is a hard thing to realize, and few will realize it, that no matter how
close the tie of relationship, in reality there can be a wider and wider
drifting apart. Interests are not the same; associations are not the same;
location, surrounding, environment are not the same. Through some or all
of these influences you are growing into another man; another woman. You
would hardly recognize yourself could you see your own identity and
individuality as it was ten years ago; you believe differently, you are
another individual. What is that cry from the old home so far away? It is the
longing for some expression from the being of 1850 and not from the one of
1860, who, did he stand under the shadow of that roof and sit at that well-
remembered table, would still after a few days show the change, proving in
himself or herself the lack of something which once existed, and so prove a
disappointment. The ink in my cabin is thick, the pen a bad one and my
mind seems in this epistolary effort thicker and rustier than ink or pen.
“Dear ——” and then a big blot, and then a long pause and the patter of the
rain and the roar of the river. I write about a page and a half, feeling as if
every stroke of the pen were encumbered with a ball and chain. I
accomplish half a dozen more blots and I finish in a wretched state of mind
and in a prickly heat. It is a barren, pithless, sapless effort. I will go out and
get a breath of fresh air and rain. It is four o’clock. Still it rains. The
heavens are dark and already the first shades of the winter’s night are
coming on. I revisit my haul of lumber from the river. It is gone. The river
has not reached the spot where I placed it. It is the work of those thieving
Chinamen on Chamber’s Bar, half a mile above. There is no use in going
after them. My lumber is deposited and hidden amid the piles they have to-
day dragged out of the river.
 I spend about an hour getting in fuel. I have a woodyard on the hillside
yonder. Nature has kindly felled and seasoned there a few scrub oaks for
my use. I drag down a few branches. The land here is free—very free. No
fences, no boundary lines, no gates, no proprietors. It’s a pretty flat when
the sun shines. A dark background of mountain, in front a river, with its
curving and varied outline of tule and bank up and down stream, and close
about the oaks are so scattered as to give one the impression of a park and
an old mansion hidden somewhere in the background. What a luxury would
be this spot to thousands in crowded cities who haven’t even the range of a
back yard nor the shadow of a tree! Yet I am discontented and would get
away to these crowded cities. The early darkness has come. I light my
candle. My candelabra is of glass—dark olive-green—a bottle. I did use a
big potato with a hole therein scooped. But the esthetic nature requires
constant change and I adopted a bottle. I spread the evening repast. I sit
down alone. From the window I see lights glimmering in the few other
neighboring cabins.
McSkimmins drops in after tea. I know all that McSkimmins will say,
for I have often heard it before; but McSkimmins is better than nobody—or
rather better than one’s own thoughts, unrefreshed and unrelieved by
mixture with any other minds’ thought. McSkimmins goes. I take refuse in
the effort to repair my best and only pair of broadcloth pantaloons. I
brought these with me from the States. They show decided signs of wear. I
am putting in a patch. It is a job I take hold of at intervals. There is about it
a mystery and a complication I can’t fathom. I can’t get the patch to fit, or,
rather, to set. There is more in the tailor’s art than I imagined. Every time I
have put them on I find a difference and a seeming division of action and
sentiment between the new cloth I have sewed inside and the old cloth
outside. They won’t hold together. The stitches rip apart and everything
goes by the run. I seem to fail in making the new cloth accommodate itself
to the varying proportions of this part of the garment. And so the dreary
night wears on. Rain, rain, rain; roar, roar, roar. Is this living?
 CHAPTER XV.

THE MINER’S SUNDAY.

This is the Sunday sun that streams through the cabin window and
through the chinks of the cabin wall.
It is the same sunshine as that of the week day. Yet as the miner wakes
and realizes it is Sunday it has a different appearance and conveys a
different impression from that of the weekday sun. Everything seems more
quiet, more restful, and even more staid and serious. There belongs to it and
to the landscape as he looks out a flavor of far-away Eastern Sabbath bells
and Sunday morning’s hush and longer family prayer than usual and
Sunday-school. But there is not a church bell within ten miles and there
never will be one heard on this flat. There is not the least approach to
church society or religious organization or observance. There is not, so far
as known, so much as a man in the least religiously inclined. We are a hard
lot. No work on the claim to-day. The pick and shovel will rest where
thrown Saturday afternoon and only a trickle of yellowish water from the
reservoir will seep through the long line of sluices instead of yesterday’s
muddy surge rushing through—sand, gravel and grating pebble and boulder.
But there is work of another sort to be done and a great deal of it. After
breakfast shaving. That small mirror of most imperfect glass, whose
reflection distorts the features, screwing up one side of the face and
enlarging the other in an unnatural fashion, is suitably adjusted. A smell of
soap pervades the air. He lathers and shaves and relathers and reshaves with
a tedious and painful precision, the while making faces at himself in the
glass as he brings one portion of his countenance after another more
directly under the sweep of the razor. In some cases he comes off with a few
scratches or leaves a hirsute oasis here and there of uncut bristle. Black
pantaloons, a white shirt, a felt or straw hat, a linen duster and the Sunday
boots. This is his dandy outfit. In his pocket is a buckskin purse, once
yellow, now faded to a dull gray, holding gold dust, a few ounces more or
less, perhaps five, perhaps ten. It is the company dust and is to be sold and
turned into bright, yellow gold pieces. And why all this preparation? “To go
to camp.” Camp is three miles away over the mountain yonder. A group of
ramshackle cabins, alternating with saloons, three grocery stores, a hotel, an
express office and a Justice of the Peace, all in a hot gulch, with hillsides
long ago swept of trees, scarred with cuts and streaked with patches of dry
yellowish ledge. “Camp” to him has all the importance and interest of a
great metropolis. It is the centre of news. The stage passes through it on the
way to a larger camp. Two boss gamblers reside there. There is a faro game
on occasions, a billiard table with a mountainous sort of bed, where the
balls roll as they please and after an eccentric fashion of their own.
The camp is for him the first nerve-centre of civilization and the only
outlet to the great world which he has left. You, fresh from the great city,
regard this dilapidated place as an out-of-the-way corner; but to him, living
on his remote flat, with but two cabins in sight for as many miles, camp is a
place of importance. The news is fresh here; the city papers are here; the
political candidates speak here; the one-horse show comes here and all the
minor lawsuits untried here. Camp is reached after a long, hot walk. He
suffers in his store clothes from the heat. In his working every-day flannels
he would not so much mind it, but the restraint and chokiness of starched
linen are fatiguing. It is laborious even to be “dressed up” on a hot day. Of
this he is not aware. He has not yet so far analyzed into the depth and
causes of sensations, yet it is a labor in tropical weather to wear and bear
good clothes—clothes which cannot safely be perspired in; clothes which
one can’t “lop down” in; clothes which require care in the keeping, as well
as dignity and uprightness; I mean physical uprightness. He never so much
suffered from the heat on a week day as on Sundays and the cause was
mainly the difference between clothes which demanded consideration and
respect and those which did not.
He repairs first to the Magnolia. He has long in imagination seen it from
afar. How cool is the big barroom. The landlord keeps the floor well wet
down. That Magnolia floor is one of the few places where water, unmixed
with other fluid, is useful and grateful. How comforting and soothing is the
first drink. A long drink in a long tumbler, with plenty of ice, soda water
and whiskey. If heaven be anywhere as a material locality it is in that first
cool drink after a three-mile July tramp over the kiln-dried hills and herbage
of the California foothills. The Magnolia is the social heart-centre of camp.
There he finds the doctor. The doctor drinks with him. The doctor drinks
with everybody. There, too, is the Justice of the Peace. The Justice drinks
with him. The Justice holds his Court at the Magnolia. The proprietor of the
Magnolia is the camp constable and between drinks during trials calls viva
voce the witnesses in the case. The Judge drinks with him. The Judge
generally drinks. The principal camp gambler is at the Magnolia. He takes a
light drink. He is a wise man and knows the advantage and profit of keeping
a cool head. The regular camp drunkard sits in the rear in one of the arm-
chairs back of the billiard table. He looks so humble, so respectful—and so
dry, that our miner’s heart moves to pity and he “asks him up.” He
complies, but not with undue haste. This treats of the era between 1865 and
1870. The camp drunkard had not then so “lost his grip” as to be unmindful
of a certain slowness, deliberation and dignity befitting a gentleman. But
when he does arrive at the bar he takes a “four-fingered” drink.
They stand in a row at the bar. The barkeeper is mixing the “long” and
the short drinks. Each man waits, says nothing and eyes every motion of the
bartender. The silence is impressive. All is ready. Each glass is grasped and
raised, and then from each to each, and more than all, from all to the drink
donor, there is a nod, that incantatory phrase is uttered, “Well, here’s luck,”
and the poison is down. As it rasps, they call “Ahem!” with varied degrees
of modulation. But this is a careful and prudent miner and he now repairs to
the store. There his dust is weighed, sold, and the week’s provision ordered.
His combined partners’ “divvys” are put aside in a lump and safely stored.
Now the weight is off his mind. He returns to the attractions of camp.
These are not numerous. There is the Magnolia, the Bella Union, the
Court Exchange, the post and express office. There are the “boys.” He
learns the news of the county or district. The Mount Vernon is paying four
dollars per day. Long Shortman has gone on another spree and hasn’t done
any work for the last ten days. Jimmy McNeil has sent for his wife’s sister.
She is unmarried. Sullivan has had another row with his wife and she has
complained to the authorities. Sam Gedney is going to run for County Clerk
on the Democratic ticket. Bob Delmame lost $200 at the game the other
night. A San Francisco company have bought the Crazy gulch quartz lead
and will put a ten-stamp mill on it. The schoolmaster was drunk last Friday
night. Ford shot at McGillis the other night, but did not hit him. There is
scandal and talk concerning the Frenchwoman who keeps the peanut stand
and the Justice of the Peace. The Wiley girls, two sisters who have recently
moved into camp, are making a sensation, and their small parlor at times
won’t hold the crowd of semi-bald and unconsciously middle-aged miners
and others who are calling on them with possible matrimony in prospective.
They may pass along the street about the middle of the afternoon and such
“ragging out” was never seen before in this camp. The curious have
investigated the tracks made by their little gaiters in the red dust of the
upper road and report them the smallest feet ever seen in this section. Billy
Devins of the Blue-jay claim is thought to have the best show with the
eldest, and Goldberry of the lively stable with the youngest. No. He won’t
let his best horse and buggy to anybody now and takes her out riding three
times a week. But they’re snappy and uncertain, and nobody can count on
them for a certainty. So runs the week’s news, which he picks up with
sundry drinks.
He enjoys the luxury of a hotel dinner—a dinner he is not obliged to
prepare with his own hands—a decidedly plain dinner in metropolitan
estimation, but to him, commencing with soup and ending with pie, a
sumptuous repast. It is moonlight and he takes his way back by the old trail
home. Old not in years, but in association. It is but the track of twenty years
or so, yet for him how old is it in thought. How many, many times he has
travelled over it.
That poker game is going on in one corner of the Magnolia. The “hard
case” from over the hill is trying to beat it. He has been so trying every
Sunday night in that same saloon and in that same corner for the last twenty
years. He has grown old in trying. It has kept him poor, yet he thinks he can
play poker. He is encouraged in this impression by a considerate few. He
works for them. They “scoop him in” regularly. He will go home to-morrow
morning, and during the week wash out a couple of ounces more for the
benefit of “Scotty” and “Texas.” It is 11 o’clock and time to go home. That
three-mile walk is before him; he has taken as many drinks as is prudent,
possibly one or two more. The camp saloon revelries are beginning to quiet
down. Most of the prominent drunks have fallen in the cause. The chronic
drunk of the camp is talking at the bar. But he will thus talk all night; he
never stops talking—or drinking. He has been here more or less drunk ever
since 1852. He is phenomenal and not a standard for ordinary intemperates.
Almost every camp has known such a drunkard. Some are alive yet. They
are of the immortal few not born to die. It would be madness to compete
with such.
So he sets out on his lonely walk. Of how much has he thought while
plodding over it. Here the same big buckeye brushes against his face as it
did in the “spring of ’50,” when he was twenty years younger and had a
sweetheart in the “States,” whose memory was fresh and warm. It has all
died out since. The letters became less and less, the years more and more,
and then all came to a dead standstill and he received the village paper, and
there, appropriately below the column of deaths, he read of her marriage,
whereat he went to camp and plunged wildly into all the concert saloon
could give and made things howl and boldly challenged the chronic poker
game and won. The trail turns suddenly. It has run over the rocks by the
river, its trail at times for many feet almost illegible, a vague smoothly-
worn streak over ledge and loose boulders, polished and strewn with new
white sand and pebbles by some unusually high freshet. But here the
shelving bank suddenly ceases. It becomes a precipice. Up the hard-worn
path in the red earth he climbs forty, fifty, sixty feet. It is closely hedged
with chemisal. Now he emerges near the brow of the high rocky bluff. In all
its moonlit glory surges, bubbles, and roars the river below. Its yellow
muddiness of the day is now changed to a dark shade of brown, with
tremulous silver bars. Night and the moon are the artists.
 CHAPTER XVI.

THE COW FEVER.

About this time (1861) a cow fever began to rage throughout the State.
It got hold of people, and impressed them with a burning idea that the road
to fortune was a cow path, and that fortunes lay in keeping cattle. The cow
fever reached the seclusion of Swett’s Bar. We invested all our spare cash in
cows and waited for results. Cattle were spoken of as a sure card for
fortune. Keep cattle. Buy improved breeds. Raise them. “Cross” them. Feed
them for nothing on the native grass. Buy cows. Cows give milk. People
can live on milk. Milk then to us was a luxury. It paid no milkman to travel
up and down the rough and rocky ledges of the Tuolumne ringing his bell at
miners’ cabins half a mile apart. Indeed he could not so travel without
carrying his milk à la panier on a donkey’s back, and by the time it had
reached its place of destination it would have been agitated to butter. So all
of us miners went in for cows. Improved cows. We bought each an
improved cow. We hauled this cow by ropes across the raging, eddying,
furious river to our side. Frequently she arrived more dead than alive. Then
came a season of hope and expectation as to fortunes through cows. We
arose at five in the morning, built the fire for breakfast, went out and sought
our cows, generally feeding or reposing a mile or more from our cabins,
caught these cows, milked them, returned to the cabin, finished the cooking
of either a burned or cold breakfast, went forth and labored in the claim till
noon, came home, cooked dinner, went forth again, at 1 P.M., labored till six,
went back to the cabins, chopped wood for fuel, travelled 500 feet or yards
to the spring for water, returned, mixed our bread, put it in the oven, went
out and milked the cow, then bent over the hot stove for an hour until bread
was baked, and then, heated, flushed, perspiring, exhausted from the day’s
labor, and with nerves quivering by reason of such exhaustion, we arranged
the miner’s table, sat down to the meal, and wondered why we had so little
appetite.
Keeping cows proved laborious work for miners. When, in addition to
kindling the fire in the morning, cooking your own breakfast, coming home
at night wet and tired after working all day in the ground-sluice, then
hacking away at some old stump to get wood enough to cook the supper,
travelling may be an eighth of a mile to the nearest spring for a pail of
water, and bending and bothering with meat-frying and bread-making, you
add, chasing night and morn, milk pail in hand, some contrary cow all over
the flat in order to milk her, you pile too heavy a load on any man’s back.
Because, in the matter of housekeeping, we had ceased the co-operative
system. We dwelt all apart, each a hermit in his own cabin. We were diverse
in habit, and could not get along with each other’s peculiarities. The neat
man couldn’t abide the slovenly man; the economical man couldn’t sit
patiently by and see his partner cut potato parings a quarter of an inch in
thickness; the nervous man was exhausted by his partner’s whistling or
snoring, and all these and numberless other opposing peculiarities at last
caused each man hermit-like, to retire into his own cell.
We had other trouble with our cows, for they were ravenous after salt.
We neglected to “salt them.” Result: If any article containing the least
incrustation of salt was left outside our cabins, the entire herd would gather
about it at night, lick it, fight for its possession and keep up a steady
grunting, stamping, lowing, and bellowing. They would eat clothing left out
over night on the clothes-line to dry. In such manner and for such reason
also would they eat through the cotton walls of our houses. Once, when
away for three days attending a county convention at Sonora, on returning
to my lone cabin, I found it a scene of ruin and desolation. A cow had eaten
through the cloth wall on one side, and eaten her way out at the other, and
had stopped long enough inside to eat up all my flour, rice and vegetables.
Once, when moving my household effects from one cabin to another, on a
wheelbarrow, I left it near the middle of the flat for a few minutes. On
returning I saw a cow making off with my best coat. She held it in her
mouth by one sleeve. On seeing me she started off on a run, still thus
holding the sleeve in her mouth and making violent efforts to eject it. The
coat-sleeve was a ruin when I did get it. She had chewed it for salt’s sake to
the likeness of a fish net. Keeping cows did not make our fortunes at
Swett’s. Then everybody said: “Keep hogs. They will feed on acorns and
increase very rapidly. In a few years the plains and hills will groan under
the burden of your pork.” So I bought hogs. I bought a sow and seven pigs.
They gave me much to think of. Before I had owned them a week
complaints concerning them came from neighboring miners, who owned no
hogs. These pigs of mine broke through the cloth walls of the cabins and
would consume the miner’s entire weekly stock of provisions in a few
minutes. Then they would go outside and root from out the hot coals—his
“Dutch oven,” wherein his bread was baking while he labored afar in his
claim, and this bread when cooled they would also devour. I had, on buying
these animals, engaged that they should “find themselves.”
There was no reasoning with the suffering miners in this matter. I argued
that my pigs had a right to run at large, and that they should make their
houses more secure. The miners argued that right or not right, they would
shoot my pigs even if found near their cabins. If that was not sufficient, they
might shoot me. Their positiveness in this matter was of an intense and
violent character. There was no such thing as discussion with them on legal
or equitable grounds. I think now that I and the pigs had law and right on
our side, but the miners were in the majority and had might. Nor was this
all. These pigs, seemingly recognizing my ownership, came home at night
to sleep. They slept in a pile just outside my cabin door, and as the night air
wafted down from the higher Sierra summits became cooler, the pigs on the
outside of the pile became uncomfortable. Being uncomfortable they tried
to get inside the pile. This the warm pigs inside resisted. The resistance was
accompanied with squealing and grunting, which lasted all night long and
disturbed my sleep. This pig pile consisted of a rind of cold and
uncomfortable pigs and a core of warm and comfortable pigs, and there was
a continual effort on the part of the cold porcine rind to usurp the places of
the warm and comfortable porcine core. They gave me no rest, for when,
with the warm morning sun, this uproar ceased, there came the season of
complaint and threat from my plundered neighbors. Finally a cold storm
chilled half of these pigs to death. I sold the remainder as quickly as
possible to a ranchman who better understood the hog business.
During the receding of the waters after one of the annual spring freshets,
I saw several hundred dollars in gold dust washed out near the base of a
pine tree on the river’s bank, between Hawkins’ and Swett’s Bar, where
probably it had years before been buried by some unknown miner. That is, I
saw it after it had been washed out and found by another more fortunate
miner. In all probability there are many thousands of dollars in dust so dug
by hard-working hands and so buried in California, there to remain until the
Last Day perhaps longer. Where’s the utility of resurrecting the “Root of all
Evil” on the Last Day, just at the time when people in heaven or elsewhere
are presumed to be able to get along without it? Yet it is a mysterious
Providence that impels any poor fellow to dig his pile bury it for
safekeeping, and then go off and die in some out-of-the-way place without
being able to leave any will and testament as to the exact hole where his
savings lay. Regarding buried treasure, there is a hill near Jamestown
concerning which, years ago, there hovered a legend that it held somewhere
thousands of dollars in dust, buried in the early days by a lone miner, who
was, for his money’s sake, murdered in his cabin. They said that by the
roots of many trees on that hillside it had been unsuccessfully dug for.
Anyway, the miner left a memory and a hope behind him. That’s more than
many do. If you want to leave a lasting recollection of yourself behind drop
a hint from time to time ere you depart for “The Bright and Shining Shore”
that you have interred $10,000 somewhere in a quarter section of land, you
will then long be remembered and your money dug for.
 CHAPTER XVII.

RED MOUNTAIN BAR.

The California mining camp was ephemeral. Often it was founded, built
up, flourished, decayed, and had weeds and herbage growing over its site
and hiding all of man’s work inside of ten years. Yet to one witnessing these
changes it seemed the life of a whole generation. Of such settlements, Red
Mountain Bar was one. Red Mountain lay three miles above Swett’s Bar,
“up river.” I lived “off and on” at the “Bar” in its dying days. I saw it decay
gently and peacefully. I saw the grass, trees, and herbage gradually creep in
and resume their sway all over its site as they had done ere man’s
interruption.
I lived there when the few “boys” left used daily, after the close of an
unsuccessful river season, to sit in a row on a log by the river’s edge, and
there, surveying their broken dam, would chant curses on their luck. The
Bar store was then still in existence. Thompson was its proprietor. The stock
on hand had dwindled down to whiskey. The bar and one filled bottle alone
survived. On rainy nights, when the few miners left would gather about the
stove Thompson would take down his fiddle, and fiddle and sing, “What
can’t be cured must be endured,” or, “The King into his garden came; the
spices smelt about the same”—a quotation of unknown authorship. Of
neighbors, living in their cabins strung along the banks for half a mile
above the store, there was Keen Fann, an aged mercantile and mining
Chinaman, with a colony about him of lesser and facially indistinguishable
countrymen of varying numbers. Second, “Old Harry,” an aged negro, a
skilled performer on the bugle and a singer, who offered at times to favor us
with what he termed a “little ditto.” He was the Ethiopic king of a knot of
Kanakas gathered about him. Third, “Bloody Bill,” so-called from his
frequent use of the sanguinary adjective, and, as may be guessed, an
Englishman. Fourth, an old Scotchman, one of the Bar’s oldest inhabitants,
who would come to the store with the little bit of gold dust, gathered after a
hard day’s “crevicing” complaining that gold was getting as scarce as “the
grace of God in the Heelands of Scotland.” Fifth, McFarlane, a white-
bearded old fellow, another pioneer, who after a yearly venture into some
strange and distant locality to “change his luck,” was certain eventually to
drift back again to the Bar, which he regarded as home. Down the river,
nestled high up in a steep and picturesque gulch, stood the buckeye-
embowered cabin of old Jonathan Brown, the ditch tender, a great reader of
weekly “story papers,” who lived like a boy in the literature of the Western
Frontier Penny Awful, and who, coming to the store and perching himself
on the counter, would sometimes break out in remarks about how “Them
thar Indians got the better of ’em at last,” to the astonishment of the “boys,”
who imagined at first that he referred to Indians in the locality, suggesting
possibilities of a repetition of the great Oak Flat uprising of 1850.
At the “top of the hill,” a mile and a half away, stood the “Yankee
Ranch,” kept by a bustling, uneasy, and rather uncomfortable man from
Massachusetts, aided by his good-natured, easy-going son-in-law. One rainy
winter’s day the “boys” congregated about Thompson’s store became seized
with a whim for the manufacture of little pasteboard men turning
grindstones, which, fastened to the stove, were impelled to action by the
ascending current of hot air. So they smoked their pipes, and wrought all
day until the area of stovepipe became thickly covered with little pasteboard
men busily turning pasteboard grindstones. Then, George M. G., the son-in-
law of the Yankee Ranch, came down the hill to borrow an axe. George was
of that temperament and inclination to be of all things charmed with a warm
stove on a cold, rainy day, a knot of good fellows about it, a frequent pipe
of tobacco, maybe an occasional punch and the pleasing manufacture of
hot-air-driven little pasteboard men turning pasteboard grindstones. He
forgot his axe—sat down and began with the rest the manufacture of
pasteboard men and grindstones. And he kept on till a late hour of the night,
and stayed at the Bar all night and all the next day and that next night, until
the stovepipe was covered to its very top with little men, all working away
for dear life turning grindstones; and on the second day of his stay the
exasperated father-in-law suddenly appeared and delivered himself in
impatient invective with regard to such conduct on the part of a son-in-law
sent forty-eight hours previously to borrow an axe. Such was the circle oft
gathered on the long, rainy winter’s eve about the Thompson store stove.
All smoked. Keen Fann frequently dropped in. He stood respectfully, as a
heathen should in such a Christian assemblage, on its outer edge, or humbly
appropriated some unoccupied keg, and for the rest—grinned. From his
little piggy eyes to his double chin Keen’s face was a permanently settled
grin.
Keen Fann had learned about twenty words of English and would learn
no more. In his estimation, these twenty words, variously used, after a sort
of grammatical kaleidoscopic fashion, seemed adequate to convey
everything required. One of his presumed English expressions long puzzled
the boys. Asking the price of articles at the store he would say: “Too
muchee pollyfoot.” At last the riddle was correctly guessed. He meant:
“Too much profit.”
For protection Keen Fann built his house opposite the store. The
Mexicans were then attacking and robbing isolated bands of Chinamen. At
one bar a few miles below, then deserted by the whites, the Chinese had
inclosed their camp with a high stockade of logs. Yet one night they were
attacked. The Mexicans besieged their fortress for hours, peppering them
from the hillside with revolvers, and at last they broke through the
Mongolian works and bore off all their dust and a dozen or more revolvers.
Keen Fann’s castle was in dimensions not more than 12x15 feet, and in
height two stories. Within it was partitioned off into rooms not much larger
than dry-goods boxes. The hallways were just wide enough to squeeze
through, and very dark. It was intensely labyrinthian, and Keen was always
making it more so by devising new additions. No white man ever did know
exactly where the structure began or ended. Keen was a merchant, dealing
principally in gin, fish, and opium. His store was involved in this curious
dwelling, all of his own construction. In the store was a counter. Behind it
there was just room for Keen to sit down, and in front there was just room
enough for the customer to turn around. When Keen was the merchant he
looked imposing in an immense pair of Chinese spectacles. When he shook
his rocker in the bank he took off these spectacles. He was a large consumer
of his own gin. I once asked him the amount of his weekly allowance. “Me
tink,” said he, “one gallun, hap (half).” From the upper story of the castle
protruded a huge spear-head. It was made by the local blacksmith, and
intended as a menace to the Mexican bandits. As they grew bolder and
more threatening, Keen sent down to San Francisco and purchased a lot of
old pawn-shop revolvers. These being received, military preparation and
drill went on for several weeks by Keen and his forces. He practised at
target-shooting, aimed at the mark with both eyes shut, and for those in its
immediate vicinity with a most ominous and threatening waver of the arm
holding the weapon. It was prophesied that Keen would kill somebody with
that pistol. None ever expected that he would kill the proper person. Yet he
did. One night an alarm was given. Keen’s castle was attacked. The “boys,”
hearing the disturbance, grabbed their rifles and pistols, and sallied from the
store. The robbers, finding themselves in a hornets’ nest, ran. By the
uncertain light of a waning moon the Bar was seen covered with Chinamen
gabbling and wildly gesticulating. Over the river two men were swimming.
Keen, from the bank, pointed his revolver at one, shut his eyes and fired.
One of the men crawled out of the water and tumbled in a heap among the
boulders. The “boys” crossed, and found there a strange white man, with
Keen’s bullet through his backbone.
I experienced about the narrowest escape of my life in a boat during a
freshet on the Tuolumne crossing. I counted myself a good river boatman,
and had just ferried over a Swett’s Bar miner. He had come to purchase a
gallon of the native juice of the grape, which was then grown, pressed and
sold at Red Mountain Bar. When he crossed with me he was loaded with it.
Some of it was outside of him in a demijohn and some of it was inside.
Indeed it was inside of us both. I set him across all right. On returning, by
taking advantage of a certain eddy, one could be rushed up stream counter
to the current coming down for a quarter of a mile, and at a very rapid rate.
It was very exciting thus to be carried in an opposite direction, within ten
feet of the great billowy swell coming down. It was a sort of sliding down
hill without the trouble of drawing one’s sled up again. So I went up and
down the stream. The Red Mountain wine meantime was working. Night
came on, a glorious moon arose over the mountain tops, and I kept sliding
up and down the Tuolumne. I became more daring and careless. So that
suddenly in the very fury of the mid-stream billows I slipped off the stern
sheets at a sudden dip of the boat and fell into the river. I was heavily clad
in flannels and mining boots. Of my stay under water I recollect only the
thought, “You’re in for it this time. This is no common baptism.” The next I
knew I was clinging to a rock half a mile below the scene of the
submergence. I had been swept under water through the Willow Bar, the
walls of whose rocky channel, chiselled by the current of centuries, were
narrower at the top than on the river-bed, and through which the waters
swept in a succession of boils and whirlpools. Wet and dripping, I tramped
to the nearest cabin, a mile and a half distant, and stayed there that night.
Red Mountain Bar, on seeing the mishap, gave me up for lost—all but one