UNITAT 2

EL MODERNISME
Introducció .....................................................................................................4

Concepte de Modernisme i característiques principals ...................................................................4

Tendències modernistes: regeneracionisme i decadentisme.............................................................6
Llengua i estil ..............................................................................................................................6
Enfrontament artista-societat.........................................................................................................7
Etapes del moviment modernista...................................................................................................7
Concepció idealista de l'Art .........................................................................................................8

La poesia modernista. Joan Maragall..........................................................10

Característiques i evolució de la poesia modernista .....................................................................10 Joan

Maragall...........................................................................................................................11 La narrativa

modernista. Víctor Català ........................................................13

Característiques i evolució de la narrativa modernista..................................................................13 Víctor

Català.............................................................................................................................15 El teatre

modernista. Santiago Rusiñol.........................................................16

Característiques i evolució del teatre modernista..........................................................................16

Santiago Rusiñol ........................................................................................................................17

INTRODUCCIÓ
El Modernisme és un moviment cultural que apareix en una situació de canvi de la societat catalana de
l'últim quart del segle XIX causat per la industrialització de les ciutats, sobretot de Barcelona, que provoca
una gran transformació de l'estructura social (naixement de noves classes, la burgesia i el proletariat).

A l'etapa anterior el mètode científic es trobava a la base del Naturalisme, corrent que s'assentava en la
confiança en la ciència, que havia de resoldre els problemes de la Humanitat. Els canvis socials provocats
pel procés d'industrialització, les pèssimes condicions laborals, qüestionen els beneficis d'aquells avenços
tecnològics.

Alguns intel·lectuals, atents als canvis que s'anaven produint, es plantegen la necessitat d'enfrontar-se als
privilegis de la burgesia, de la qual procedeixen i a la qual acusen d'inoperant, desinteressada i poc
compromesa, i reclamen un lloc dirigent en la cultura.

El Modernisme recupera certs aspectes del Romanticisme, però hi ha una diferència fonamental entre els
dos moviments: per als romàntics, seguint els principis de Rousseau, l'ésser humà neix bo, però és
corromput per la societat. [Recordem Terra Baixa]; en canvi, els modernistes creuen que hi ha diferents
categories de persones (seguint les teories de Nietzsche): els herois (els intel·lectuals, els artistes) i la
massa humana.

L'art serà el refugi de molts d'artistes disconformes amb la societat que els envolta.

CONCEPTE DE MODERNISME I CARACTERÍSTIQUES PRINCIPALS

En el tombant dels segles XIX i XX comença un ampli moviment cultural que s'estén arreu d'Europa: el
Modernisme, el qual pretén inserir l'art a la totalitat de la vida social i inclou des de l'arquitectura, amb
figures com Gaudí, Domènech i Muntaner o el mallorquí Gaspar Bennàssar, la pintura (Ramon Casas i
Santiago Rusiñol), l'escultura (Josep Llimona), l'ebenisteria, l'orfebreria i tota casta d'arts decoratives i,
evidentment, la literatura.

El concepte de Modernisme és un dels més controvertits en l'estudi de la

nostra història literària: hi ha problemes de límits cronològics, d'abast
extraliterari (artístic, ideològic...) i de comparació amb corrents
contemporanis de literatures veïnes.

El terme Modernisme indica una voluntat de transformació actualitzadora

d'una cultura que vivia del passat (Renaixença). Els modernistes
consideraren que la Renaixença era un moviment provincià i que la cultura tradicional, capellanesca i
tancada, s'havia de convertir en una cultura moderna i alliberada d'autocensures.

Segons Joan Fuster, el Modernisme literari és un procés de transformació de la cultura catalana de

cultura regional i tradicionalista a cultura nacional i moderna, que s'esdevé entre 1890 i 1910.

El terme “Modernisme” aparegué per primera vegada l'any 1884 a la revista L'Avenç, però no fou fins més
tard que va ser usat pels integrants d'aquest moviment fent referència a l'afany de modernitat que els
caracteritzava. Entorn d'aquesta revista hi ha un grup d'intel·lectuals descontents amb la situació cultural
de l'època que podem anomenar “pre-modernistes”.

Els intel·lectuals modernistes vivien sovint en pugna dialèctica amb la seva societat; solien ésser fills de
burgesos que es plantejaven no continuar amb el camí traçat pels seus pares i decidien ésser artistes
(pintors, escultors, escriptors...).

Com hem dit, durant la Renaixença s'havia produït una acumulació de capital i s'havien creat una gran
quantitat de fàbriques (ètica de feina i estalvi); ara s'inicia el consum capitalista i la gent rica comença a
voler viure d'una altra manera: es construeixen casals, es posa de moda viatjar, els esports, es dona una
voluntat de refinament... Aquí neix una situació de conflicte molt clara: els joves s'enfronten als vells
(temàtica típicament modernista: individu contra societat) i neix el concepte de vocació; és la bohèmia
daurada.
Hi ha també altra gent seduïda per la manera de viure dels bohemis, però és gent que no té doblers i que
acaben protagonitzant suïcidis i altres desastres; és el que s'ha anomenat la bohèmia negra.

Podem dir que el Modernisme és una espècie de neoromanticisme: fan una exaltació de l'art, valoren la
sinceritat, la imaginació, l'instint, la vida, el misteri, l'energia, etc; és una generació “irracionalista”.

El Modernisme no és només un corrent artístic literari, és un procés global de renovació d'una cultura.

Les primeres manifestacions modernistes tenen lloc a

Sitges l'any 1892, amb les anomenades festes
modernistes, impulsades per Santiago Rusiñol: allà
s'organitzen discursos, audicions musicals,
representacions teatrals i s'inaugura un museu.

Els intel·lectuals modernistes s'agruparen entorn d'una

sèrie de revistes que tengueren un paper fonamental per
impulsar aquest moviment: L'Avenç i Catalònia (revistes
de caràcter literari) i Els Quatre Gats i Pèl i Ploma (revistes de caràcter artístic), Joventut (de tendència
molt nacionalista, hi escriu Víctor Català) i El poble català (òrgan dels republicans catalans, evoluciona
cap a diari). Diaris com La Vanguardia i Diario de Barcelona també promocionaren el moviment
modernista.
TENDÈNCIES MODERNISTES: REGENERACIONISME I DECADENTISME

Com hem dit, el Modernisme no era una doctrina unitària de pensament. Destaquen dues tendències: el
regeneracionisme (també dit vitalisme) i el decadentisme (també anomenat simbolisme). Més envant en
veurem les diferències, però abans cal destacar que tots ells compartien tota una sèrie d’aspectes:

1. Rebuig de la cultura oficial espanyola per arcaica.

2. Rebuig de la Renaixença per tradicionalista i regionalista (De la tradició només interessa el que és
essencial a Catalunya, per tal de modernitzar-la).

3. Propòsit de posar en marxa una cultura AUTÒCTONA, MODERNA, NACIONALISTA i UNIVERSAL. La

literatura i l'art havien de recollir les característiques pròpies de Catalunya (nacionalisme) alhora que
també havien de reflectir la problemàtica universal (cosmopolitisme o nacionalisme universal). Interès pel
folklore i pel paisatge.

4. Necessitat de connectar amb els corrents progressistes europeus. Influència de Nietzsche, Ibsen,
Novalis, D'Annunzio, Maeterlink. Els interessava crear una literatura que fos un revulsiu social. L'artista
aspirava a l'Art-síntesi entre els diferents gèneres i les diferents arts: prosa poètica, poesia en prosa,
teatre, música, cinema, fotografia, òpera, arquitectura (escultura, pintura, mosaic, ceràmica, forja,
ebenisteria...).
Pel que fa a les principals diferències entre regeneracionisme i decadentisme, són les següents:

Per als regeneracionistes, l’art i la cultura són armes ideològiques al servei de la revolució (per canviar la
societat). Ataquen l'estructura político-econòmica de la burgesia i volen regenerar el país, moralment i
culturalment.

Per als decadentistes, en canvi, l'art és considerat com una religió, un mitjà d'evasió, i l'artista es
considera un il·luminat. Fan una literatura elitista i minoritària. Expressen simbòlicament la realitat,
cerquen la bellesa ideal i pretenen desvetllar la societat burgesa (covarda, curta d'idees i d'ideals,
insensible, indiferent a l'art) NOMÉS a través de l'art.

LLENGUA I ESTIL

Els modernistes es preocuparen per la sistematització de la llengua. Aconseguiren la reforma gramatical i

introduïren els mètodes lingüístics més avançats.
Crearen un estil literari nou, culte i sintètic, musical i plàstic, simbòlic: ús freqüent de recursos estilístics
com: onomatopeies, repeticions, metàfores, imatges, neologismes, mots populars, adjectivació acurada i
rebuscada... L'estil literari ideal és el que combina l'espontaneïtat amb una tècnica de gran riquesa.

ENFRONTAMENT ARTISTA-SOCIETAT

Considerat el conreu de l'art i llur admiració un mode de vida superior, l'artista es considera un ésser
superior, capaç de sentir les emocions de la Bellesa més intensament; enfront de l'artista es troba el
conjunt de la societat, el poble, la massa insensible i immobilista a la qual l'artista intenta elevar cap als
seus ideals. Aquest anhel sovint no s'assoleix i provoca en l'artista una sensació de fracàs, d'incomprensió
i d'inadaptació. Aquest sentiment sovint es reflecteix en l'obra d'art.

En un segon moment, la burgesia accepta els pressupòsits modernistes i s'arriba a una mena de
reconciliació entre aquests dos sectors de la societat.

ETAPES DEL MOVIMENT MODERNISTA

Podem dividir el període modernista en quatre etapes. Les tres primeres les podem englobar dins una
“etapa combativa”; la quarta i darrera, en canvi, és més aviat una “etapa establerta” :

A) 1892-1893

En aquesta primera etapa és fonamental el paper que realitza la revista L'Avenç (regeneracionista), on es
comença a tractar el tema de la normativització del català i es fan diferents propostes de normes
ortogràfiques (és aquí on Pompeu Fabra difongué les seves normes ortogràfiques).
Allò que caracteritza la revista és la seva agressivitat; no fa concessions a la cultura establerta
(Renaixença), qualificada de ranci, clerical i regionalista. Es nota una voluntat de modernitat a qualsevol
preu, obrint-se a l'estranger.

En aquesta primera etapa destaca la figura de Santiago Rusiñol, organitzador de les Festes modernistes
(de caire decadentista) de Sitges (la primera és del 1892 i la segona del 1893).

Ja al final d'aquesta primera etapa es veu que dins el moviment modernista hi ha dos corrents: els
vitalistes i els decadentistes.

B) 1894-1898 (predomini del decadentisme)

En aquesta etapa es produí una radicalització de les postures. Els regeneracionistes, d'ideologia
revolucionària, pensaven que a través de la intervenció de l'intel·lectual dins la societat es podia canviar el
món. Els decadentistes, en canvi, rebutgen la societat i opten per l'evasió de caràcter estètic. Conceben
l'art com un refugi, un bàlsam.

Es duen a terme la tercera (1894) i quarta (1897) festes modernistes, les quals són tot un èxit. Es
consolida el moviment.

C) 1898-1900 (predomini del regeneracionisme)

En aquesta etapa hi ha un cert acostament entre vitalistes i decadentistes. Destaca la ideologia

nacionalista, la qual es reflecteix en la literatura en l'intent de crear referents culturals patriòtics.

D) 1901-1911. Etapa establerta.

Aquesta és la darrera etapa, encara que els crítics acostumen a considerar el 1911 (mort de Joan
Maragall) o el 1912 (edició de La vida i la mort d'en Jordi Fraginals) com a data final del període
modernista.

Cal dir, però, que a partir de 1906, any en què Eugeni d'Ors comença a publicar les seves primeres
“gloses”, s'inicia ja el període noucentista, que coexistirà amb el Modernisme durant uns quants anys.

CONCEPCIÓ IDEALISTA DE L'ART

a) L'Art per l'Art (concepció pròpia del decadentisme-simbolisme)

Entre els artistes modernistes va prevaler la concepció de l'Art per l'Art. Aquesta teoria considera l'art
autosuficient, sense cap altre objectiu més enllà de l'art mateix. Això permeté de veure que l'art no pot
ésser jutjat a partir de principis morals o polítics, ni de cap altra mena de principis que no siguin estètics.
La teoria també implicava una actitud apolítica i la negació de la capacitat de l'art i de l'artista de
transformar la societat en l'àmbit polític o ideològic.

Aquesta concepció de l'art, però, no fou uniforme ni constant. De fet, va conviure amb la concepció
oposada, segons la qual l'art havia de ser l'eina que la societat catalana necessitava per a la seva
transformació social i política cap a Europa i el progrés.

b) L'Art Total

Un tret essencial del Modernisme fou la recerca de l'Art Total o de l'Art Síntesi, és a dir, del que reuneix
diversos arts i gèneres en una mateixa obra. Per això durant aquest període es valoren especialment
aquelles arts que n'engloben d'altres, sobretot l'òpera i l'arquitectura.
De fet, bastants modernistes practicaren
diverses arts
alhora. Per exemple, Rusiñol era escriptor i
pintor i
Apel·les Mestres escriptor, dibuixant i músic.

c) L'artista

La concepció de l'artista era molt idealista.

L'artista
modernista se sentia un ésser superior, un
heroi, un
escollit, enfrontat amb la societat burgesa que
l'envolta, a la qual acusa de materialista i de manca de
sensibilitat. Aquesta actitud rebel, tan característica dels romàntics, s'exterioritzà amb una certa
estridència verbal i una indumentària característica: capell d'ales amples, vestit ample, xalines, cabells
llargs i greixosos, pipa, etc; fugides a l'estranger, suïcidis i, sobretot, la bohèmia, una forma de vida que
uns practicaren per gust, amb diners abundants i estades a París (bohèmia daurada) i uns altres, en
canvi, per necessitat (bohèmia negra).
Dibuix de Gaietà Cornet, publicat a la revista satírica L’Esquella de la Torratxa, en què es fa una caricatura dels
assistents a les Festes Modernistes de Sitges.

LA POESIA MODERNISTA. JOAN MARAGALL

CARACTERÍSTIQUES I EVOLUCIÓ DE LA POESIA MODERNISTA

Podem dir que el Modernisme, en poesia, significà una transformació important en relació amb la poesia
anterior: nova sensibilitat i nous objectius agafats de la poesia contemporània europea. Ja es renova
bastant la llengua poètica, tot i que foren els noucentistes els qui ho aconseguiren plenament.

La característica fonamental de l'expressió poètica durant el modernisme és la diversitat d'estètiques que

dominaren alternativament les dues dècades a cavall del canvi de segle. A vegades, aquestes estètiques
convisqueren harmònicament; d'altres, s'enfrontaren i polemitzaren; i algunes, com el parnassianisme i el
classicisme, evolucionaren fins a connectar, cap al 1910, amb el nou ordre noucentista.

Tot i això, però, podem dividir la poesia modernista en tres períodes:

a) 1892-1898 --> Aquest primer període es caracteritza pel rebuig de la tradició de la Renaixença,
identificada amb els Jocs Florals. Demanen una mètrica catalana pròpia i, sobretot, una poesia sincera i
original.

Apareix un corrent que s'autoqualifica com VERISME, en el qual el poeta parla de la seva pròpia
experiència amb simplicitat, en contra de la poesia tan retòrica de la Renaixença. Podem parlar d’una
espècie d’autenticitat lingüística, que ha de reflectir la vida i que és una revolta contra els Jocs Florals.

S'introdueix també el corrent SIMBOLISTA (Rusiñol i el seu grup), que té com a model la poesia de
Maeterlinck.

Els Jocs Florals s'adapten a aquests nous corrents i molts de poetes hi segueixen participant.

b) 1898-1905 --> Als darrers anys del segle, l'expansió del catalanisme i la progressiva dissolució en ell
d'amplis sectors d'activistes del modernisme van fer que també en poesia es recuperassin actituds més
combatives, més regeneracionistes, oposades a l'esteticisme, és a dir, a l'excessiu idealisme i l'abstracció
del simbolisme. És el moment del VITALISME, en què es comença a valorar Henrik Ibsen (1828-1906) i
Friedrich Nietszche (1844-1900). Del poeta ja no interessa el model d'escriptura sinó la seva imatge com
a vident i sentititzador de la sensibilitat i aspiracions d'un poble. Es recupera la idea de "naturalitat" com a
valor poètic -un dels eixos, d'altra banda, de la teoria de la paraula viva maragalliana- i es revalora la
poesia popular, la ingenuïtat i la sinceritat.
Tot plegat desemboca en l'exaltació de la individualitat com a única norma per a la creació poètica.
L'autèntic creador no s'ha de supeditar a les convencions retòriques i socials imposades, sinó que ha
d'alliberar el sentiment personal i deixar-se guiar per la intuïció i els valors populars i col·lectius. Maragall,
amb la teoria de la paraula viva, imposa l'espontaneisme com a valor essencial de la nova tendència.

Es fan seva la mitificació de la poesia popular i l'espontaneïtat inherent als corrents naturistes i vitalistes.
Més que no pas renovar formes, en recuperaren de velles i deixaren de banda tot retoricisme que
dificultés el missatge poètic. Assumiren la marginalitat, amb posats romàntics, i amb la reivindicació del
Verdaguer marginat, perseguit i "poeta del poble" crearen una tradició poètica que trobà el seu públic en
els ateneus i institucions (sobretot els Jocs Florals) de la petita burgesia de les barriades barcelonines.

c) 1905-1910 --> El 1906, arran de l'aparició d'Enllà, de Maragall, i d'Horacianes, de Miquel Costa i
Llobera (1854-1922), prenen forma, gràcies en gran part a l'empremta del simbolisme francès, dues
noves tendències, el PARNASSIANISME, que persegueix la creació d'un llenguatge poètic culte i
artificiós, i el CLASSICISME. Defensaven la utilització del sonet com la forma més excelsa de fer poesia i
arribaren a plantejar una sonada confrontació, la que es coneix com la "batalla del sonet", amb els poetes
espontaneistes.

Aquest grup posà les bases teòriques i estètiques de la poesia noucentista, amb un llenguatge poètic
propi refinat, sofisticat, culturalista, distintiu i en gran manera críptic que, en gran part, avui ha quedat com
una mostra d'idiolecte literari.

JOAN MARAGALL

Barceloní (1860-1911), visqué només cinquanta anys. Tenia trets

típicament modernistes: fill d'un fabricant tèxtil, estava predestinat a
seguir
amb el negoci familiar però va voler ésser poeta. Estudià la carrera
de
Dret però mai va exercir d'advocat. Va tenir una vida burgesa molt
plàcida;
es casà i tingué tretze fills. Gaudí d'un gran prestigi social i
intel·lectual.

J. Maragall començà a escriure bastant tard, devers els trenta anys.

La
seva obra respon a impulsos; de fet, molts dels seus poemes neixen d'una
emoció o d'un fet puntual.

És un poeta d'influències molt diverses, però la literatura germànica

(Goethe, Novalis, Nietzsche), que coneixia bé i de la qual en féu algunes
traduccions, fou la seva influència predominant. Podem dir que és un poeta
essencialment vitalista; dóna a la paraula “vida” una gran importància. A més, cal dir que deixava de
banda els aspectes pessimistes -només volia transmetre joia- i pràcticament no tracta el tema del dolor
(quan ho fa és de lluny, un dolor “contemplat” -La vaca cega-).
Dedicà molta de la seva producció a recrear tota una simbologia en un intent de crear uns referents
col·lectius catalans i no s'ha d'oblidar tampoc la seva faceta d'articulista i de traductor, així com el fet
d'haver escrit una obra de teatre de tema clàssic: Nausica.

Podem dividir la seva obra poètica, publicada en cinc llibres (Poesies -1895-, Visions i Cants -1900-, Les
disperses -1904-, Enllà -1906- i Seqüències -1911-) en sis grups temàtics:

A) Reflexió sobre la poesia: Són poemes on Maragall exposa la seva ideologia sobre la creació poètica.
La poesia, segons ell, “consisteix a dir les coses tal com ragen, quan ragen en estat de gràcia”. Aquesta
és l'anomenada “teoria de la paraula viva”; la paraula és sagrada quan neix d'un moment d'inspiració
totalment vital. Això implica que la poesia sigui espontània i sincera, sense una reelaboració posterior del
poema.

El que Maragall no suporta és la composició en fred, el poema premeditat; tant ell com els espontaneistes
pensen que la forma del poema surt de manera natural, amb la inspiració. Aquesta teoria tingué molt de
ressò i l'explicà a una conferència titulada Elogi de la paraula (1903); a Elogi de la poesia (1907) concreta
i matisa l'anterior conferència.

B) Atracció cap a la natura: Maragall era un home urbà, típicament barceloní; la seva relació amb la
natura era de contemplació. La natura l'emocionava i veia en ella un reflex de Déu, de creació divina
(sacralització de la natura).

C) Atracció pel món de la tradició: Aquests són poemes que es dediquen a reelaborar temes llegendaris i,
alhora, tota una mitologia catalana (El comte Arnau, Joan Garí, La fi d'en Serrallonga, El mal caçador). El
poeta se sentia fascinat per aquests personatges, totalment oposats a ell mateix, que desconegué la
lluita, la ràbia, el desvari... segurament per això aquests personatges, en els seus poemes, no són
castigats ni condemnats.

D) Poemes de tema amorós: N'escriu de dos tipus. Els d'amor conjugal o de parella expressen la felicitat
del poeta enamorat, jove (ex: Les minves del gener). Els d'amor abstracte són més complicats i tardans.

E) Problemàtica social: La vessant que tracta la problemàtica social deriva de la seva vessant d'articulista.
Als Tres cants de guerra tracta el daltabaix de Cuba: la crisi del 98 i la pèrdua de les colònies; posa
l'accent en la necessitat d'europeitzar Catalunya i la necessitat de deslligar-se del pes que suposa
Espanya.
F) Vessant espiritual: Poemes on parla del destí de l'home i la necessitat de creure en una vida posterior.
El seu poema més conegut que tracta aquest tema és Cant espiritual, curiosament el darrer poema del
darrer llibre que publicà. És un poema extraordinàriament vitalista, un cant a la humanitat.
 LA NARRATIVA MODERNISTA . VÍCTOR
CATALÀ

CARACTERÍSTIQUES I EVOLUCIÓ DE LA NARRATIVA MODERNISTA

Dins la narrativa modernista podem establir bàsicament dues etapes: la primera (1890-1900) és una
etapa de poca producció. Les obres tenen un to realista i pinzellades del naturalisme i també n'hi ha que
poden considerar-se simbolistes (La damisel·la santa, de Raimon Caselles). La segona (1900-1912)
comença amb la superació de la situació anterior mitjançant la creació de premis i col·leccions i un
augment del públic lector. Es considera que l'obra Els sóts feréstecs (1901) de Raimon Caselles és la
primera novel·la plenament modernista i que la darrera és La vida i la mort de Jordi Fraginals (1912), de
Josep Pous i Pagès.

El gènere que mostrà d'una manera més interessant l'evolució i la diversificació literària fou el conte, que,
a més, fou conreat per pràcticament tots els autors i aconseguí algunes de les mostres de més qualitat de
la literatura del moment.

La narrativa modernista sorgeix després del Realisme. A Catalunya la novel·la havia reaparegut amb la
Renaixença i havia tengut com a representant de pes Narcís Oller.

Els narradors modernistes apliquen fórmules narratives psicologistes per tal d’aconseguir una creació
subjectiva i interioritzada. El conflicte de la narració passa d’estar relatat per un narrador omniscient a ser
transmès des de la consciència del personatge. S’abandona ara el punt de vista únic del narrador
omniscient. Les tècniques narratives avancen cap al monòleg interior o l’estil indirecte lliure.

Amb el Modernisme coincideix l’augment de demanda de novel·les en català, la creació d’empreses

editorials i l’organització creixent de concursos literaris.

La novel·la modernista es concentra en l'individu, en l'esperit i en els aspectes més enigmàtics de l'ànima
humana. Són construïdes a base de capítols molt breus i hi ha un tema clau, repetit constantment: la
inadaptació d'un personatge al seu entorn social (enfrontament individu-societat).
Hi apareixen prototipus de personatges com:

-L’artista. Enfrontat a la societat, analitza la situació des de la lucidesa. En són exemples Mn. Llàtzer,
Gaietà o Jordi Fraginals, que moren a causa de la força devastadora del mal, representada per la natura
(o una personificació d’aquesta).
- La multitud. Representa el caos, la destrucció de l’ésser humà

-La prostituta o bagassa. Representa el mal a través del sexe. Rosa-soques o Fineta.

Dins el Modernisme hi ha diversos corrents narratius. Es fa novel·la històrica, social, costumista, rural,
decadentista... Ens centrarem en les dues darreres.

Novel·la rural

En aquestes obres es representa l’enfrontament entre l’individu i la massa, una pagesia entesa com a
l’entrebanc per a la construcció d’una Catalunya moderna. Es reacciona contra la visió del camp
pintoresca i folklòrica de la Renaixença; el camp mai és vist de manera idíl·lica sinó que és vist des d'un
punt de vista negatiu i fosc.

La relació home-natura és l'eix entorn del qual es desenvolupa tota l'acció i, juntament amb uns
personatges molt primaris i instintius, cobdiciosos i guiats per les passions més baixes, n'hi ha un altre
d'idealista que pretén canviar el món. El llenguatge d’aquestes obres és molt dialectalitzat per tal de fer
els personatges més creïbles; es pretén reflectir la parla de la pagesia: ús de dialectalismes, vulgarismes,
exclamacions, augmentatius i diminutius, etc.

Obres: Els sots feréstecs (Raimon Caselles, 1901) i La vida i la mort d’en Jordi Fraginals (Pous i Pagès,
1912). L’autor més important és Víctor Català.

Novel·la decadentista

Influïda pel decadentisme literari del XIX, aquest tipus de novel·la pretén reflectir la realitat interior, oculta i
desconeguda. Amb un estil poètic i musical, exalten l’art com a aspecte essencial de la vida. L'artista és,
alhora, víctima de la societat i profeta d'allò que hauria de ser aquesta societat. Són temes corrents la
sexualitat i l’erotisme, vistos sempre des d'un punt de vista negatiu (sempre és un erotisme pecaminós,
violent, bestial...). A més valoren estèticament la lletjor i el color. Prudenci Bertrana (Josafat) n’és l’autor
més destacat.

VÍCTOR CATALÀ

Pseudònim de Caterina Albert i Paradís (l’Escala, 1869-1966),

novel·lista i
narradora. També va escriure poesia i monòlegs teatrals. Filla d’un
advocat,
polític i propietari rural, va viure de les rendes familiars al seu poble
natal i
després de la mort del pare i de l’àvia materna tingué cura de la mare
i de
l’administració del patrimoni familiar. De formació autodidacta, la seva
irrupció en el món de la literatura va causar un gran impacte (La infanticida,
1898).

Va establir relacions amb els grans escriptors de l’època com Joan Maragall, Narcís Oller, amb els quals
mantingué una gran amistat i per qui manifestà una gran admiració. Va col·laborar en diverses
publicacions periòdiques. Va presidir els Jocs Florals de Barcelona de 1917 i fou nomenada membre de la
Reial Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona. Destaquen, en el conjunt de la seva obra, el recull de
contes titulat Drames rurals i la novel·la Solitud.

Narra històries tràgiques del món rural que enfoca des d’una òptica pessimista i fatalista i amb una
especial sensibilitat per l’estètica del negre o del clarobscur. Se centra, com altres autors modernistes, en
el tema de la lluita de l’individu contra els elements hostils que impossibiliten la seva pròpia realització.
L’autora, a més a més, mostra interès pels mons interiors de les persones, sobretot de les dones, com fa
magistralment amb la Mila de Solitud. Al predomini dels espais rurals i l’interès pels conflictes humans, cal
afegir-hi la condensació de riquesa lingüística, sobretot quant als registres i al lèxic.

Solitud

Aparegué com a fulletó de la revista Joventut (1904-1905) i va suscitar un gran entusiasme ja des del
primer moment, fins al punt de ser considerada l'obra cabdal de l'autora i una de les novel·les més
importants de la literatura catalana. El tema és molt modernista: la recerca de la pròpia individualitat i la
possibilitat d’aconseguir una existència lliure més enllà dels condicionaments socials.

Podem dir que l'obra tracta l'itinerari vital i interior de na Mila, la protagonista, fins que s'arriba a conèixer a
si mateixa. És una història d'autoconstrucció i de descobriment de la pròpia personalitat. La protagonista
és una dona insatisfeta amb la seva relació amb el seu marit, un home gandul i amb poca personalitat a
qui ha de seguir per fer-se càrrec d'una ermita en una muntanya solitària i abrupta. La profunda
insatisfacció que pateix li crea un desequilibri emocional que intenta pal·liar a través de les relacions que
manté amb els altres personatges, sobretot amb el pastor, de qui es fa amiga i l’ajuda a suportar la
indiferència del seu home, li ensenya les contrades. Pot conversar-hi i hi té confiança. El pastor és un
símbol de bondat i saviesa natural; consola na Mila i la guia en el descobriment dels secrets de la natura.
Però el pastor mor i la dona queda tota sola en un medi hostil. Hi ha un altre personatge de la muntanya,
l’Ànima, que representa l’altra cara de la moneda; és un caçador que simbolitza el mal i la violència.
L’Ànima entra a l’ermita i viola na Mila, ella ho conta a en Maties i se’n va tota sola de l’ermita. Amb
aquesta decisió, la dona troba la llibertat encara que no resol la soledat que l’angoixa.
Els personatges de Solitud són psicològicament complexos. La protagonista és una dona insatisfeta i sola
de temperament nerviós, neuròtic i obsessiu. El pastor és un bon home que representa la concepció
costumista de la natura: amable i convencional. El marit (Maties), és un personatge símbol de la passivitat
i la incomunicació. L'Ànima és depredador; tot ho caça i mata; representa l'instint, el mal... Representa la
concepció modernista de la natura: misteriosa i agònica.

La llengua de Solitud acumula adjectius i imatges sensuals. S’hi introdueix el punt de vista de la
protagonista (introspecció). El lector ha de fer la feina d’unir les informacions subjectives i fragmentàries
procedents de la consciència de la protagonista i les objectives procedents del narrador.

EL TEATRE MODERNISTA. SANTIAGO RUSIÑOL

CARACTERÍSTIQUES I EVOLUCIÓ DEL TEATRE MODERNISTA

El gènere dramàtic va experimentar durant el Modernisme un procés de transformació amb la traducció o

adaptació de peces teatrals d’autors europeus contemporanis, que van substituir el drama romàntic i
realista de la Renaixença.

El teatre era un gènere molt atractiu al Modernisme perquè satisfeia el principi de l'Art Total: literatura,
interpretació dramàtica, escenografia, arquitectura, dansa, música... I, de fet, pràcticament tots els
escriptors modernistes escrigueren alguna obra teatral (Nausica, Joan Maragall; La infanticida, Víctor
Català...).

Una de les característiques d'aquest teatre és la seva heterogeneïtat; es fan comèdies rurals, obres
esteticistes, drames naturalistes, adaptacions de rondalles, teatre infantil... Tot i això, podem establir dos
corrents principals:
Teatre regeneracionista:

Influència de l’autor noruec Henrik Ibsen (Un enemic del poble), qui elaborà un “teatre d’idees”, teatre
polític amb voluntat regeneracionista. Aquest tipus de teatre intenta crear en el públic una opinió
determinada.

Es caracteritza per ser un teatre social i d’idees on s’exemplifiquen els conflictes socials: alguns autors
presenten conflicte socials, mentre que d’altres presenten els conflictes entre l’individu i la societat.

Relacionat amb aquest, hi ha el teatre negre. En aquest corrent l’autor tracta també els conflictes socials
però els ambients són més marginals.

Aquest tipus de teatre tingué molt d’èxit entre les classes baixes i la petita burgesia. Destaquen autors
com Joan Puig i Ferrater, Josep Pous i Pagès i Ignasi Iglésias.

Teatre simbolista:

També dit esteticista o maeterlinckià (influència de Maeterlink -La intrusa-), aquest teatre, bastant
minoritari, es va allunyar de la crítica social i es preocupà més per la creació d’atmosferes poètiques i
d’una ambientació màgica i fascinant amb presència de realitats transfigurades i simbòliques amb la
intenció de suggerir impressions a l’espectador. Expressa idees i sentiments utilitzant símbols i un
llenguatge molt poètic.

Els personatges d’aquestes obres solen ser tristos o melangiosos i sovint idealitzats; els femenins són
vaporosos, malaltissos i d’una gran riquesa interior.

En aquest corrent és on es fa més evident la nova manera de treballar els recursos escènics. La
influència, tant en la revolució de la posada en escena com pel que fa a la idea d’art total, és de Wagner.
Destaquen dos autors: Adrià Gual i Santiago Rusiñol.

Adrià Gual és un professional del teatre: teòric, autor, director i pedagog de l’escena catalana. Les seves
intencions són la renovació de l’escena teatral catalana i l’obertura a les novetats dramàtiques que corren
per Europa.

SANTIAGO RUSIÑOL

Santiago Rusiñol va ser un artista polifacètic (artista modernista

pur).
Destacà sobretot en pintura i en teatre.

Nascut a Barcelona l’any 1861 i mort el 1931 a Aranjuez, va quedar orfe de

ben jove i el seu avi el va voler incorporar al negoci familiar (fàbrica tèxtil), però ell aviat va mostrar
inclinació per la pintura.

Els primers textos mostren la necessitat d’experimentació amb llenguatges diferents per una nova manera
d’entendre la realitat i la ficció. La mort del padrí (1887) i la separació de Lluïsa Denís fan que l’artista
decideixi traslladar-se a París, des d’on esdevé el cronista de la vida bohèmia (La Vanguardia, a “Cartas
desde el Molino”). A partir d’aquí, Rusiñol assumeix els riscos i professa el sacerdoci de l’art. Es fa
construir el Cau Ferrat, on organitza les famoses festes modernistes de Sitges (entre 1892 i 1899), i
adopta la imatge del dandi. Participa sovint a les tertúlies artístiques de la cerveseria Quatre Gats de
Barcelona.
És autor de diverses obres de teatre (L’alegria que passa, El jardí abandonat, Cigales i formigues, Jocs
Florals de Camprosa, L’hèroe, La mare, L’auca del senyor Esteve...), el qual comença essent plenament
simbolista però evoluciona i progressivament s’acosta a plantejaments més regeneracionistes.

L’alegria que passa és la simbiosi perfecta entre simbolisme i costumisme. L’obra presenta el conflicte
artista-societat, poesia (noble, generós, recerca de la bellesa) – prosa (materialista, mesquí, egoista) a
través d’uns personatges altament simbòlics. Aquest tema es tractat també a El jardí abandonat (obra
més simbolista) i a Cigales i Formigues.

A poc a poc l’autor va fent més concessions al públic, trencant així tot lligam amb el Modernisme. Passa,
per tant, d’autor modernista a autor de moda.

De totes les obres de Rusiñol destaca L’auca del senyor Esteve, que primer va ser una novel·la
costumista unida a la idea de l’auca popular. Explica l’ascensió d’una família de comerciants al llarg de
quatre generacions, propietària d’una botigueta de vetesifils. A la quarta generació neix en Ramonet, que
no vol ser botiguer sinó artista. Hi ha simbolitzat, doncs, l’enfrontament artista-societat. Rusiñol reconeix
l’esforç i l’aportació de les dues classes socials en conflicte. La burgesia fa doblers i no sap gaudir de l’art
i de la vida. Els artistes sí que en saben, però no podrien fer-ho còmodament sense els doblers de la
burgesia.