Parcial 2- Descartes

Descartes és el màxim representant del Racionalisme → defensa que l’origen i el límit del coneixement és la
nostra raó, rebutjant la informació des nostres sentits. Les matemàtiques són la ciència més important i
defensen el mètode deductiu (llei aplicada), les idees innates, l’existència de Déu i la substància.
Descartes escriu de forma autobiogràfica i molts d’aquests escrits diuen coses sense sentit perquè va estar molt
temps malalt. És una filosofia cartesiana (critica l’ensenyament) i defensa el caràcter unitari del saber (arbre→
arrels =metafísica, tronc =filosofia natural, branques =diferents ciències).

Descartes defensa que cal fer una revisió dels fonaments del saber per assegurar que podem arribar al
coneixement. Troba un mètode definit com un conjunt de regles, certes, clares i fàcils que permeten que no ens
confonguem entre el que és cert i el que no.
- Evidència: és la més fàcil (allò clar i distint que no es pot confondre)
- Anàlisi: descomposar una dificultat
- Síntesi: donar sentit i unitat a tot analitzat
- Enumeració: revisar

La primera cosa que fa Descartes és trobar una evidència (indubtable). No és escèptic perquè el dubte (metòdic)
que proposa és un mitjà per arribar a la veritat (única). Per començar posa en dubte:
- El coneixement tradicional: dubtós perquè ningú està d’acord amb tot.
- Informació que rebem dels sentits: tenim sentits que reben senyals, però no sabem si són veritat.
- Distingir somni de vigilia: somnis reals.
- És en aquest moment quan apareixen les afirmacions matemàtiques (3+2=5, dormint o despert).
Per fer més radical el seu dubte planteja hipòtesis del geni maligne: un ésser tot poderós que ens enganya i ens fa
creure que 3+2=5 quan en realitat no és així. Arriba d’aquesta manera a:

La primera evidència - Cogito ergo sum

Penso aleshores existeixo perquè si hi ha un ésser que m’enganya és evident que jo sóc alguna cosa que és
enganyada. Si pensem, existim. En aquest moment Descartes no sap que és però sap que existeix, sap que és
una “res cogitans”, una cosa que pensa.

Un cop arribada a la primera evidència, Descartes aplica el 2n mètode i es pregunta “què pensa” i respon “idees”:
- Innates: han nascut amb mi
- Adventícies: origen en l’exterior i són rebudes pels sentits
- Ficticies: combinació de dues adventícies
Hi ha dues idees que li criden l’atenció: perfecció i infinitud, no entén el seu origen. No són adventícies perquè
no hi ha res al meu voltant que ho sigui i per tant no les puc haver creat jo. Per tant han de ser innates i han
d’haver estat posades en mi per un ésser que sigui infinit i perfecte: Déu. (segell del creador):

La segona evidencia - Existència de Déu

Reforçada amb l’argument de Sant Anselm de Canterbury→ Déu és perfecte per tant ha d’existir.
A partir d’aquí, analitza què és Déu i el defineix com un ésser complement bo que no permetria que ens
enganyessim pensant que existeix un món (coses que m’envolten) si aquestes realment no hi són. Si ens
enganyen és per ignorància (No→ Déu omnicognocent) o per interès (No→ bondat divina). Déu i la seva bondat es
converteixen en la garantia de que la tendència natural que tinc de creure que tinc coses al meu voltant és certa:

La tercera evidencia - L’existència del món

La física Cartesiana és atonista i mecanicista i defensa que Déu va crear la matèria que està dividida en infinitus
d’àtoms els quals Déu va donar un primer impuls que fa que es moguin. 3 lleis: inercia, conservació del
moviment, i moviment rectilini uniforme. Defensa l’existència de la substància (allò que existeix per si).
- Substància no creada i finita = Déu
- Substància creada i no finita = dividida entre res cogitans (substància pensant= ànima) o res extensa
(material= cos).
La principal característica del material és l’extensió, ocupen un espai. L’home (dualista) és una suma de res
cogitans i res extensa units per la glàndula pineal.