Una amistat recuperada

En un petit col·legi, hi havia dues nenes, es van conèixer a classe i es van fer millors amigues,
un dia van sortir al pati i van començar a parlar.
-Quina mandra, després toca mates!- va dir l'Esther estirant els braços.
-Ja ho sé, no m'ho recordis! Alguna novetat del pont de Nadal ?-
-Doncs si, vaig anar a casa del meu pare i avis i junts vam anar a veure les llums, dos dies després el
meu avi va deixar de respirar i ens va deixar sols.

-Ostres, ho sento moltíssim!!!- Va dir la Victòria amb tristesa.

-No et preocupis - .L'endemà, l'Esther no va venir a classe al matí, va venir a la tarda, i la Victòria a
l'hora del pati, va anar dient tots els secrets de l’Esther, tots els companys es van riure d'ella, però
una nena li va dir tot el que Victòria va dir, llavors, l'Esther es va enfadar i li va dir.

-Com has pogut?! Soc la teva millor amiga!!

- Ho sento! Jo no volia! Però em va sortir sol!- Deia molt trista.

-T'odio, t'odio!! As dit els meus secrets! Ets la pitjor persona del món!-

-T'ho juro que jo no volia dir-ho!

-Ets la pitjor persona del món! No et vull tornar a veure mai més!

-Doncs saps què? No m'importa, ets molt ploramiques i ja n'estic farta.- Deia la Victòria amb ràbia
Es van començar a insultar, i se'n van anar cap a casa les dues.

La Victòria molt pensativa es va penedir del que va fer, quan de sobte va aparèixer una màquina de
teleportació.

-Què és això? Una màquina de teleportació! Ara que ho penso puc tornar al futur segur que està tot
solucionat

Ràpidament, va entrar i va trobar els records del futur tant siguin bons com siguin dolents.

-Aquí està

Arribat al pati de l'escola tot havia canviat i era molt modern. Eren set anys després quan es van
conèixer, Victòria va estar buscant a la seva amiga per tot el pati, però no la va trobar.
L'única, cosa que va trobar va ser una nena que sempre estava sola, ningú li parlava perquè era
"rara", llavors Victòria s'hi va apropar amb ella.

-Hola, que et passa, com et dius, jo em dic- Victòria es va parar, llavor va pensar a ficar-se un mot.
- Em dic Valèria

-No m'agrada el meu nom… Però em pots dir Star! El que em passa és que fa uns anys jo tenia una
única millor amiga es deia Victòria li enyoro molt no tinc amb qui jugar si no m'hagués enfadat amb
ella segur que ara mateix estaríem jugant.

- Van estar parlant tot el pati, i es van fer molt bones amigues, Star li va revelar un secret.

-Veuràs, Valèria... te'n recordes que et vaig dir que no m'agradava el meu nom... Doncs et diré el
meu nom. No em dic Star, em dic Esther, i espero que m'entenguis.- Victòria es va quedar atònita,
no sabia si aquella nena era la seva amiga, però no li va donar importància.

-Esther, jo em dic Victòria, però com que m'agradava més Valèria -

Les dues nenes van ser sinceres, van parlar i després va sonar la campana que era l'hora anar-se'n a
casa.
L’Esther no s’ho creia i li va tornar a preguntar -Victòria? Ets realment tu?- deia Esther bocabadada.

-Sí. Soc jo , però tu que fas aquí, si ho vaig arruïnar jo?

-Veuràs… He anat al futur a buscar-te, però no et vaig veure, llavors me'n vaig anar a asseure, volia
recordar aquells temps on jugàvem... sense falsedat, mentides… Solament amistat, i et vaig conèixer,
i pensava que mai més et veuria, però… Va arribar Valèria i ella em va salvar, em vaig adonar que
eres tu i... ara estàs aquí. i... et vull recuperar... -

-Si et soc sincera… Vaig tele transportar-me per solucionar tots els meus errors, et volia recuperar,
vaig viatjar als records que encara no s'havien fet, però tu no estaves. Només estava Star, pensava
que mai més et tornaria a veure, però ara que et tinc, et vull demanar perdó. De debò, ho sento
molt.

- Deia Victòria quasi plorant, però quan se'n va adonar, l'Esther ja estava abraçant-la estava plorant,
amb felicitat i li va preguntar.
-Amigues?-
-Amigues per sempre.

FI