NARRATIVA I: ÈPICA

1. L’èpica arcaica grega: Homer i Hesíode (VIII-VII aC):

-Oralitat: èpica oral, composada, recitada i transmesa en contextos orals col·lectius, per
part d’aedes (“cantors”) o rapsodes (“cosidors de cants”), organitzats en gremis on
l’ofici es transmet de generació en generació. És, per tant, poesia no culta (a diferència
de la de l’època hel·lenística i l’èpica romana; hi ha paral·lels a l’Edat Mitja europea i,
més recentment, en cultures tradicionals pastorals dels Balcans).

-Obres i temàtica: dues tradicions:

 Èpica homèrica (atribuïda convencionalment a Homer, nom tradicional del qual

no sabem res, ni tan sols si es tracta d’un personatge històric o d’un conglomerat
de rapsodes): èpica heroica, que tractava sagues mítiques que aglutinaven molts
episodis d’una gran gesta heroica. Aquesta podia ser una gesta en què
participaven herois de molts indrets, com ara la guerra de Troia, la de Tebes o el
viatge dels Argonautes, o podia ser la saga de les múltiples aventures
d’Hèracles, l’únic heroi panhel·lènic (de tots els grecs, per oposició a epicòric,
és a dir, local, com ara Teseu heroi d’Atenes). Cadascun dels poemes èpics
tractava un episodi extret d’aquestes grans sagues. Així, la Ilíada se centra en la
còlera d’Aquil·les, i l’Odissea en el viatge de retorn d’un heroi concret. Hi
havia altres poemes que s’han perdut, que narraven altres episodis de la saga
troiana, com ara la destrucció de Troia o les causes de la guerra, o altres sagues
heroiques, com ara la dels Argonautes, la d’Hèracles o la de Tebes. De tota
aquesta producció només conservem la Ilíada i l’Odissea.

 Èpica hesiòdica (atribuïda al poeta Hesíode): poemes d’extensió mitjana, molt

més breus que els homèrics, i de contingut ja sigui catalògic-genealògic, ja sigui
didàctic. Del primer tipus conservem la Teogonia, que presenta les genealogies
divines des del principi del món (Caos, Gea, Eros) fins a l’establiment dels déus
olímpics sota el poder de Zeus. A Roma, inspirarà el poema filosòfic Sobre la
naturalesa de les coses, de Lucreci. Del segon tipus tenim els Treballs i Dies,
poema didàctic sobre las feines del camp que inspirarà les Geòrgiques de
Virgili. Alguns passatges famosos d’aquestes obres: el naixement d’Afrodita,
Cronos (Saturn) devorant els fills, els mites de Prometeu, de Pandora i de les
Edats.

- Caràcter general: originàriament, més que un gènere literari, l’èpica és una

“enciclopèdia tribal”, és a dir, un discurs globalitzador, amb el qual una societat
tradicional conserva en la memòria col·lectiva tot allò que és important i memorable:
relat del passat (mític o històric), discurs religiós sobre l’home i els déus, sistema de
valors, pautes de comportament. coneixements tècnics, geogràfics, filosòfics, etc.
D’aquest caràcter globalitzador, propi de l’èpica de moltes cultures orals, l’èpica grega,
que se situa històricament en el primer moment d’interacció entre oralitat i escriptura
(introduïda també en aquesta època: s. VIII aC), retindrà l’aspiració a constituir un
pangènere, que inclou elements de tots els altres gèneres i de tota mena de
coneixements rellevants que van molt més enllà de la trama mítica concreta (p.ex., la
Ilíada argumentalment se centra només en el petit episodi de la còlera d’Aquil·les, però
inclou moltíssimes altres coses: històries, digressions, descripcions, màximes,
coneixements específics,...). Aquesta aspiració a una visió completa del món anirà
sovint relacionada amb el gènere èpic en tota la cultura occidental (p.ex., a la Divina
Comèdia, on el viatge còsmic de Dante i Virgili inclou tot el món, i tota la història de la
humanitat, des de la creació de l’home fins a la història contemporània d’Itàlia i
Europa), fins i tot a vegades és traspassada a la novel·la (p.ex.: Moby Dick, de Melville,
i fins i tot Ulysses de Joyce, tot i que centrant-ho –paradoxalment- en un sol dia en la
vida de dos persones normals de Dublin).

-Forma i tècniques tradicionals:

* Metre: l’hexàmetre, vers rítmic format per sis peus (dàctils –una síl·laba llarga
seguida de dues breus- o espondeus –dues llargues-); en idiomes moderns, sense
llargues i breus, passa a ser un vers rítmic format per sis (o cinc, en ocasions)
síl·labes accentuades, seguides d’una o dues síl·labes àtones (i a vegades una o
dues àtones al principi del vers):

“Hómes que váu mesurár i acomplír accións mes que humánes” (accents rítmics)

“Glória dé Salamína vermélla en el már a l'auróra!” (accents rítmics)

* Llengua: dialecte literari artificial, format per elements de diversos dialectes

grecs i d’altres de propis de la llengua èpica.

* Dicció formular: fòrmules o petites unitats de sentit repetitives que formaven

part de les eines de composició i mnemotècniques del poeta oral; poden ser un
nom i el seu epítet formular (“Aquil·les el de peus lleugers”, “el magnànim
Ulisses”, “el mar vinós”, “la còncava nau”) o unitats més llargues, com ara un
vers típic per introduir un parlament: “I aleshores XXX digué aquestes alades
paraules:”.

*Símils homèrics: característics per la seva longitud, després molt imitats en tota
l’èpica culta; són una comparació extensa d’un element de la història amb una
imatge o escena d’un altre àmbit, sovint del món no èpic de la vida quotidiana
del camperol o el pastor o la família, o també de la naturalesa, especialment dels
animals, que contrasta amb el context heroic i bèl·lic del terme de la història.

*Escenes típiques: algunes escenes, sense ser formulars en el sentit que no es

repeteixen exactament paraula per paraula, sí són recurrents: un sacrifici, un
banquet, un heroi posant-se l’armadura, una escena de combat. Donen una
dimensió essencial al relat, emfasitzant el caràcter paradigmàtic, de model, que
té el mite.
-Material narratiu:

* Arguments de la Ilíada i l’Odissea: cal conèixer els trets generals de la història

(mítica, d’origen molt antic, anterior als poemes) i l’estructura argumental dels
poemes (a la Ilíada lineal; a l’Odissea molt sofisticada, amb principi in medias
res, desdoblament del relat entre el viatge de Telèmac i el d’Odisseu, i entre
aquest i el que passa mentrestant a Ítaca).

*Tractament individualitzat dels personatges, amb caracteritzacions riques i

complexes: Aquil·les, Hèctor, Agamèmnon, Ulisses, Paris, etc.; Helena,
Andròmaca, Penèlope, Nausícaa, etc.

*Passatges de referència: Ilíada 22 (mort d’Hèctor), Odissea 6 (arribada

d’Ulisses a Feàcia), 8 (acollida a Feàcia, primer al palau del rei Alcinous, on el
rapsode Demòdoc canta en el banquet fets heroics de la guerra de Troia, i
després a l’àgora, on el mateix rapsode canta una història de déus, els amors
d’Ares i Afrodita) i 11 (baixada d’Ulisses al món dels morts, model de l’Eneida
6 i de l’Infern de la Divina Comèdia de Dante).

-Material temàtic:

*el món heroic, món aristocràtic (moment històric del naixement de la polis),
amb importància dels conceptes de l’hondor, el prestigi i la fama (kleos) com a
base del codi de l’heroi, però amb innombrables matisos (p.ex., la responsabilitat
cívica d’Hèctor enfront del caràcter impulsiu i colèric d’Aquil·les, qui tanmateix
en el món dels morts desitjaria haver tingut una vida sense honra ni fama).
D’altra banda, la guerra no està enaltida, ans al contrari.

*l’ésser humà, ésser mortal, responsable dels seus actes, per bé que aquests
puguin estar condicionats pels déus o el destí (la Moira). Alhora, el que destaca
és la dignitat de l’home com a tal, sovint enfront de la crueltat, indiferència o
irresponsabilitat dels déus (p.ex., paper d’Atena en la mort d’Hèctor). Valor
punyent de la humanitat dels personatges, com Hèctor (defensor de la família i la
ciutat malgrat la consciència de la inutilitat del seu sacrifici, moment molt humà
de por i covardia davant l’atac d’Aquil·les, superats finalment pel sentit del
deure), Aquil·les (dolor rabiós per la mort de l’amic estimat, Pàtrocle, que
humanitza la seva còlera assassina posterior i fa profundament humà l’abandó
final d’aquesta còlera en commoure’s davant les llàgrimes de Príam, el pare
ancià desesperat que li suplica que li torni el cadàver del fill per poder almenys
enterrar-lo), Ulisses o Penèlope. A la Ilíada, el poeta no fa judicis morals; en
aquest relat de guerra no hi ha bons i dolents: la perspectiva és grega, però
sovint les nostres simpaties estan amb els troians (aspecte que reprendrà Virgili
en el seu retrat comprensiu i compassiu de les víctimes, com Dido o Turnus, i
això malgrat que aquí sí que hi ha un destí gloriós per acomplir, el de la
grandesa de Roma).
 *els déus: agents importants, participen en l’acció i l’impulsen. Funcionen com
una societat paral·lela interactuant amb la humana, que en certs aspectes forneix
un model a la polis: malgrat el poder monàrquic de Zeus tenen assemblees on
deliberen i discuteixen, i el mateix Zeus està limitat per la Moira, el destí, i no
pot intervenir per salvar el seu fill Sarpèdon de la mort. A l’Odissea, la
participació divina és menys complexa, centrant-se sobretot en la polaritat Atena
– Posidó, a favor i en contra del protagonista. La història d’Ares i Afrodita
presenta els déus en la seva forma més humana (adulteri, enginy, ridícul,
vergonya, ...).

-El tema metaliterari: el poeta i la poesia:

*Les figures del poeta dins del poema:

a) Ilíada: el poeta no hi apareix, però fan algunes de les seves funcions Aquil·les
(tocant la lírica i cantant durant la seva absència voluntària del combat) i Helena
(teixint un tapís al palau i descrivint-li a Príam quins són els herois grecs que
veuen des de les muralles);

b) Odissea: 1. Aedes professionals: Femi (a Ítaca) i Demòdoc (a Feàcia), aquest

és figura ideal del poeta èpic, cec, cantant davant dels aristòcrates al banquet i de
tot el poble a l’àgora. 2. Ulisses: és comparat explícitament a un aede, narra en
primera persona les seves aventures. 3. Altres figures de la paraula poètica: les
Sirenes, que presenten el seu vessant encisador i perillós.

c) Teogonia: el poeta apareix en primera persona amb el seu propi nom,

Hesíode, narrant la seva iniciació poètica, en una trobada amb les Muses.

*El tema de la veritat i la mentida versemblant (base de la ficció):

a) Ilíada: les Muses, filles de la Memòria, inspiren el poeta amb la capacitat de

narrar els fets del passat i transmetre la Veritat (A-letheia: No Oblit, allò
Memorable).

b) Odissea: 1. Ulisses astut, inventor de relats falsos però versemblants, i d’un

relat veritable tot i que fantàstic sobre la seva identitat (quin és més creïble?). 2.
Relats contradictoris de Menelau i d’Helena sobre el paper d’aquesta a la guerra
de Troia (qui menteix?). 3. Alussions intertextuals a la Ilíada en el cant de les
Sirenes i en el primer cant de Demòdoc; aquest és el que fa plorar Ulisses en
reconèixer-s’hi com a personatge del relat (autoconsciència del personatge
literari com a tal, ja en les paraules d’Helena a la Ilíada: “els déus ens envien
aquestes desgràcies perquè siguem matèria de cants en el futur”). 4. Profecia
enigmàtica de Tirèsias sobre la mort d’Ulisses, en termes ambigus que permeten
interpretacions diverses (“una mort lluny del mar” o “procedent del mar”), que
 obra el relat cap al futur en termes molt moderns d’indecidibilitat del text (com
morirà Ulisses? Ni ell ni nosaltres no ho sabem).

b) principi de la Teogonia : reflexió sobre la mentida versemblant com a element

intrínsec a la paraula poètica, que procedeix directament dels déus (les Muses).

-Paper central en la cultura grega, primers clàssics, inici del cànon:

Els poemes homèrics (i en menor mesura els hesiòdics) tindran un paper cabdal com a
base de l’educació dels grecs en èpoques posteriors. Apareixen ja com a punt de
referència per als lírics arcaics (veure antologia: poemes de Semònides; Safo 16; Píndar,
Nemees VII i VIII, on critica Homer com a mentider) i ho seran també per a la tragèdia
atenesa. Són les primeres obres de la literatura occidental i els primers clàssics, base del
cànon. Per això mateix, són també els primers a ser objecte de crítica, ja a la lírica, però
sobretot pels dos discursos en prosa que neixen a partir de la mateixa èpica homèrica i
necessiten afirmar la seva autoritat en detriment d’aquella: la filosofia (alguns, com
Xenòfanes i més tard Plató, critiquen la immoralitat, i per tant la falsedat, dels déus
homèrics) i la història (Heròdot i Tucídides, que exclouen del relat històric el món
heroic de l’èpica homèrica per massa remot i per tant inverificable).

2. La tradició posterior de l’èpica:

-Virgili, Eneida (èpica culta, seguint el precedent de les Argonàutiques d’Apol·loni de

Rodes, d’època hel·lenística): combinació d’Odissea (primera part) i Ilíada (segona
part); context polític: exaltació identitària nacional en el moment de la refundació
simbòlica de Roma per August; tema central del destí gloriós de Roma, tema secundari
del dolor de les víctimes d’aquest destí, especialment Dido (cf. lament i suicidi de Dido,
en el llibre 4).

-Dante, Divina Comèdia (s. XIV): a) viatge còsmic per l’univers cristià (Infern-
Purgatori-Paradís); Dante, Virgili, Beatriu; b) modes d’inclusió de l’antiguitat clàssica
en el poema (personatges que es troben a l’Infern, exemples positius o negatius
representats en relleus o pintures en el Purgatori); c) dos exemples: el cant 4 de l’Infern
(cercle dels luxuriosos, amb els exemples de l’antiguitat i la història de Paolo i
Francesca), i sobretot la història d’Ulisses en el cant 26, radicalment reinterpretada; d)
el poema, entre l’Edat Mitja (barreja temporal d’èpoques en un continuum que arriba
fins al present; relació ambigua amb l’antiguitat pagana, en part salvada –Virgili, Trajà-
en part condemnada –Dido, Ulisses-) i el Renaixement (Ulisses, prototipus de
l’exaltació del coneixement humà en les figures de l’explorador i el científic).

-l’èpica, a partir del Renaixement: a) èpica culta del Renaixement (Ariosto, Camoens,
Tasso, Ercilla); b) èpica postrenaixentista (Milton, El Paradís Perdut, Anglaterra, s.
XVII); c) èpica de les noves identitats nacionals (Romanticisme: Lönnrot, Kalevala;
Verdaguer, L’Atlàntida).