ACTIVITAT PRÀCTICA 2

INDUCCIÓ DE REGLES

Activitat semblant a la dissenyada per Kendler i Kendler. En l’experiment es manipulava el

canvi de la regla apresa (intradimensional o extradimensional). L’objectiu era observar l’efecte
de cada canvi sobre la rapidesa en l’aprenentatge del nou concepte.

Els conceptes o regles a aprendre podien ser “mida gran”, “mida petita”, “color verd” o “color
vermell”. L’experiment consistia en dues fases anomenades fase inicial i fase de canvi.

Durant la fase inicial calia aprendre a identificar un concepte definit segons un determinat
valor d'una de les dues dimensions (mida o color). És a dir, en la primera s’havia d’aprendre
quin criteri regia i quan s’encertaven 8 respostes seguides es produïa el canvi  fase de canvi.
En la fase de canvi hi poden haver dos tipus de canvi:

1. El canvi intradimensional, la dimensió rellevant es mantenia però els atributs definitoris

es modificaven. Per exemple, si el criteri a la primera fase era mida gran, la dimensió
mida es mantenia, però el nou criteri canviava a mida petita
2. El canvi extra-dimensional, la dimensió canviava. És a dir, si la dimensió rellevant a la
primera fase era, per exemple, el color, a la segona era la mida.

El criteri a la fase inicial i el tipus de canvi s’assignava aleatòriament.

OBJECTIU DE LA PRÀCTICA

Comparar les prediccions de dues teories sobre la inducció de regles:

 Teoria de la continuïtat o associativa (Hull): basada en l’aprenentatge continu. Proposa

un mecanisme bàsic propi de les teories de l'aprenentatge associatiu (aprendre a
interioritzar les normes), els atributs o elements dels estímuls més reforçats esdevindran
les claus rellevants per a la identificació i categorització. Com més força associativa té un
estímul, més condicionament es dóna i, per tant, més aprenentatge tenim sobre aquest
estímul. És un procés gradual i continu. Per tant, corba d’aprenentatge contínua.
 Teoria basada en la generació i comprovació d’hipòtesis (Kendler i Kendler): basada en
un aprenentatge discontinu. Proposa un mecanisme determinat per les expectatives,
suposicions o hipòtesis que l'aprenent formula, generalment mitjançant el llenguatge. La
teoria consisteix en anar fent hipòtesis i comprovar-les per acceptar-les o rebutjar-les.
L’èxit de l’aprenentatge depèn de la hipòtesi seleccionada (i de la capacitat de MT per a
portar un registre de les hipòtesis). Procés de canvis sobtats (discontinu) on la
probabilitat de respondre correctament depèn de les hipòtesis que s'estan posant a
prova.
Si associem cada estímul amb una resposta, quin canvi aprendrem més ràpidament? En
l’extradimensional només es produeixen 2 canvis, i en l’intradimensional es produeixen 4. Per
tant, la teoria de la continuitat prediu que l’aprenentatge del canvi extradimensional serà més
ràpid que el del canvi intradimensional perquè s’hauran de realitzar menys modificacions en
les associacions establertes entre estímuls i respostes. Necessitarem doncs, menys assajos per
adapar-nos al canvi extra-dimensional.

Si aprenem generant i comprovant hipòtesis, quin canvi aprendrem més ràpidament? En

aquest cas, segons la teoria de la discontinuïtat seria l’intradimensional. Si posem a prova
hipòtesis, una de les dues dimensions no serà atesa (no relacionada amb la hipòtesi), i per
tant, el canvi extradimensional requerirà re-orientar l’atenció.

RESULTATS

Ens interessa comparar la mitjana d’assaig a la primera fase dels dos grups (intra/
extradimensional) a cadascuna de les condicions (distracció verbal o motora) per separat.

Hi hauria d’haver diferències?

Primer hauríem de comparar la fonològica intra amb la extra en la primera fase. No hi ha

diferències significatives. El mateix passa amb la tasca distractora espacial, perquè en la fase 1
encara no hi ha hagut cap canvi.

El següent que ens interessa comparar són la tasca distractora fonològica amb la motora. Els
que han fet la fonològica necessiten més assajos en general que en la espacial, perquè sota
condicions normals el nostre aprenentatge es fa amb comprovació d’hipòtesis, i aquestes es
formulen amb llenguatge encara que no es formulin verbalment (el pensament funciona amb
llenguatge). Per tant, si tenim distractor fonològic estem ocupant el bucle fonològic.

En la segona fase trobem que les dues condicions interaccionen, el fet de tenir la tasca
distractora fonològica o motora esta interaccionant amb el canvi intra o extra.
  Tasca distractora verbal: han necessitat més assajos els intra que els extra, perquè al no
tenir el bucle fonològic disponible, estaven fent aprenentatge associatiu, i segons la
teoria associativa el canvi més fàcil es l’extra perquè requereix menys canvis.
 Tasca distractora motora: en aquest cas si que es pot utilitzar el mecanisme de
formulació d’hipòtesis, i segons l’altre teoria sabem que es més ràpid el canvi
intradimensional.

En conclusió, quan la tasca secundària no interfereix amb la MT verbal (condició espacial)

tendim a resoldre la tasca formulant hipòtesis sobre les característiques rellevants dels
estímuls i, per tant, ens ajustem a les prediccions de la teoria de la discontinuïtat o
comprovació d’hipòtesis. No obstant, la interferència en el bucle articulatori (tasca secundària
de repetir ”pensament”) disminueix la capacitat de generar i comprovar hipòtesis, donant lloc
a un aprenentatge associatiu. En aquest cas, els resultats donen suport a la teoria associativa o
de la continuïtat.