TEXT NARRATIU

Situació límit

El destacament enemic (que aneu a saber com havia pogut penetrar en la Gran
Sala del Tron, si no era fent miques la guàrdia exterior del castell) s’havia
arrenglerat audaciosament, en disciplinada formació militar, i avançava a poc a
poc i amb passos segurs. En violació flagrant de totes les normes d’armes
hagudes i per haver, havien entrat a la Sala dos cavallers —a cavall,
naturalment— i eren els més inquiets del destacament enemic perquè les
bèsties, no avesades als espais tancats, feien horribles salts d’un cap a l’altre
de la Sala.
El Rei i la Reina, estretament abraçats, observaven aterrits els moviments de
l’invasor. L’enemic era gent sense escrúpols i venien disposats a destronar-los
o, si calia, fins i tot a assassinar-los. Els Consellers Reials, un al costat del Rei i
l’altre al flanc de la Reina, incapaços d’actuar positivament, tremolaven i
murmurejaven: «Estem perduts! Irremissiblement perduts! És el nostre final,
Majestat!», i no feien altra cosa que afegir llenya al foc, desmoralitzar encara
més els Missenyors.
Potser la Reina era la més valenta de tots plegats. Es va desfer de l’abraçada
amb el seu marit i ell, esgarrifat, va suplicar:
—No em deixeu, estimada!
I ella, serena i segura de si mateixa, va dir:
—Cal fer alguna cosa, Missenyor! Aquesta gent ens matarà tots! On són el
vostre valor i la vostra fama d’estrenu home d’armes? Si no ho feu vós, ho faré
jo!
—Us ho prego, muller meva, estimada Majestat! No us mogueu del meu costat!
Soc vell i xacrós i conscient que som arribats al nostre final. Un dia o altre havia
de venir, Missenyora!…
—Perdoneu-me, Mon Rei, però si vós no podeu lluitar, ho faré jo! Ja us ho he
dit, Majestat!
La Reina, ardida, es va apartar del rengle compacte de la seva gent i plena de
gosadia es va plantar davant el Rei enemic:
—Què voleu, de nosaltres? Què teniu contra nosaltres? Quin mal us hem fet?
Amb quin dret ens ataqueu amb tanta vilesa?
Encara no havia acabat el seu parlament quan la va escometre un alt i robust
cavall negre. El cavaller va capturar la Reina de bursada i se la va endur de la
Gran Sala del Tron.
Tothom estava esbalaït, el mateix esbalaïment en un bàndol que en l’altre.
Semblava que hagués baixat una allau d’estupor. Ningú no sabia com
reaccionar. El rei, desolat, contemplava estupefacte l’esgarrifosa situació. Un
cavaller seu va fer un pas cap endavant. Però aleshores, aprofitant el terror
general, un Conseller del Rei invasor va avançar decidit cap a la banda del
Tron i sense contemplacions, va assassinar l’acorralat i xacrós Rei.
Sí, amics: aquest va ser el final de la partida d’escacs jugada a Estocolm el dia
22 de febrer de l’any passat, entre el belga Van Vervaerts i el soviètic
Brovísniek. (Blanques Van Vervaerts, negres Brovísniek).

(Avel•lí Artís-Gener, El boà taronja, pp. 29-33)

Bursada: Moviment violent i brusc produït per un colp o una espenta.