Benvolguts membres de la comunitat educativa d’Horta-Guinardó,

Un any més, els Jocs Florals han aconseguit una alta participació
entre l’alumnat del districte, un fet que a la vegada el motiva per
assolir un llenguatge més ric i en fomenta la creativitat. Estimular el
jovent perquè continuï creixent ens ajudarà a enriquir el nostre futur
col·lectiu.

Des de l’Ajuntament de Barcelona donem continuïtat a aquest

certamen que té orígens medievals i es va recuperar a la Renaixença.
Amb més de 150 anys d’història, és un concurs literari de primera
magnitud i un dels més antics d’Europa i del món.

D’aquesta manera, Horta-Guinardó continua impulsant-se com

a districte literari. A part de la participació d’estudiants del nostre
territori als Jocs Florals també impulsem iniciatives com el concurs
Lletres Joves o l’edició de quaderns dedicats a autors rellevants per
al nostre territori. A més, promovem cicles com Literatura en trànsit i
Entre versos, i rutes literàries com De Marsé a Mercè.

Als Jocs Florals 2023 d’Horta-Guinardó l’alumnat ha participat en les

categories de prosa, poesia i conte audiovisual i il·lustrat. Us convido
a llegir les obres premiades en prosa i poesia que han redactat
alumnes d’entre 6 i 18 anys i espero que les gaudiu tant com jo.

Districte d’Horta-Guinardó
A1.PROSA 03
EN JOAN VA DE VIATGE
Cicle Inicial Primària
Pseudònim: Els tres magnífics
Ernest Marco, Marc Ruiz i Leo Cabezas
Centre Sant Joan Bosco

Hi havia una vegada un noi que es deia Joan. En Joan va decidir anar de viatge a la jungla.
Va agafar un avió i va començar la seva aventura. Quan va arribar-hi, la primera cosa que es
va trobar va ser un lleó als peus de l’avió. Quan va baixar, el lleó el va començar a perseguir i
quan ja portava uns minuts corrents, el va aconseguir despistar.

En Joan va continuar el seu viatge per la jungla. Quan va estar una mica més tranquil, va
decidir construir una cabana per descansar una estona. En Joan va fer la migdiada i quan es
va despertar, es va trobar amb una altra sorpresa.

Hi havia un mico esperant-lo a la porta de la cabana. No ho va dubtar ni un moment, volia ser

l’amic d’aquell mico tan maco. Van anar junts al riu que passava per la vora de la cabana i
van estar jugant molta estona, fins i tot van veure un banc de peixos que passejava dins del
riu.

De tant jugar al riu, van notar que es trobaven una mica cansats i van decidir fer una
migdiada a la gespa. Quan es van despertar, van anar a visitar a la família del mico. Allà va
conèixer els seus pares, els seus germans, els tiets i tietes, etc.

El viatge estava a punt d’acabar i ni en Joan ni el mico no es volien acomiadar, així que van
decidir fer el viatge de tornada cap a casa junts. En Joan va parlar amb la família del mico i
aquests van acceptar que l’acompanyés en el viatge de tornada cap a casa.

Quan ja eren a l’aeroport, tots dos van pujar a l’avió i van començar la tornada, però de cop
i volta, quan l’avió ja era a l’aire, van haver de fer un aterratge d’emergència a sobre de
l’aigua, ja que l’avió es va espatllar.

Aleshores va arribar un vaixell i els va rescatar a tots. Tots els passatgers van acabar de fer
el viatge de tornada en vaixell.

Quan van arribar a casa, en Joan i el mico van viure moltes altres aventures i van fer nous
amics per jugar.
A2.POESIA 04
LES DENTS
Cicle Inicial Primària
Pseudònim: Les estrelles
Blanca Rodríguez, Rai Vicente, Rada Lysenko
Escola Torrent d’en Melis

Les dents són blanques

com el paper.
S’han de raspallar
per poder brillar.
Quan cau una dent
el ratolí va molt lent.
I al dentista hem d’anar
si les dents volem curar.
B1.PROSA 05
AVENTURES AL BOSC
Cicle mitjà de primària
Pseudònim: Els quatre contes
Marta Viñas Bris, Andrea Rodriguez Cuacos,
Ernest Sánchez Beauvilain, Mael Bove Sambola
Escola Mare Nostrum
Una vegada hi havia un nen, una nena i un gos que eren els millors amics. Es deien Avatar,
Maria i Mael. L’Avatar era alt i molt àgil, un bon company per a tothom; la Maria era una
joveneta a qui li agradaven els enigmes; i el gos Mael tenia un superolfacte. Una bona nit,
mentre passejaven pel bosc, els tres amics van decidir quedar-s’hi a sopar i després fer
una volta per acabar la nit. Van caminar i parlar tan entretinguts que es van perdre... I va
començar una gran aventura!

Primer, es van trobar un drac. D’entrada es van espantar, pensaven que era molt ferotge.
Però va resultar que era una noia que es deia Andrea que se sentia molt sola i l’únic que volia
era companyia i nous amics. Els va explicar que no podia volar, que no els volia fer cap mal.
Els tres amics van decidir ajudar-la. Mentre li donaven idees per volar, caminaven i es van
trobar un cofre. El van obrir i hi van veure un mapa molt vell on posava:

“Si del bosc voleu sortir,

els enigmes haureu de descobrir.”

Molt curiosos, van decidir seguir el mapa. Llavors es van trobar amb el primer enigma. Una
estàtua parlant els va dir:

―Teniu 5 intents per resoldre tots els enigmes. Busqueu la millor manera...

No els va dir res més. Aleshores, li van fer cas i es van separar. Van començar bastant
malament... ho aconseguirien sols? Es van repartir les proves i així cadascú en resoldria una.
Però tots es van equivocar quatre vegades! Havien de fer alguna cosa, només els quedava
un intent. Es van reunir novament i van pensar una nova estratègia. Sols no els havia
funcionat.

―I si provem de fer-ho en grup? ―va proposar la Maria.

―D’acord, bona idea! ―van dir els altres tres.

 06
En el primer enigma es necessitava concentració, el gos era el més indicat per a aquesta
prova, així que l’Avatar, l’Andrea i la Maria van fer molt silenci i el Mael es va concentrar prou
per resoldre’l! En el segon es necessitava valentia, era el moment de l’Andrea, que era l’única
que podria volar i obtenir la clau amagada a la capçada d’un arbre. Els altres tres van pensar
una idea per ajudar-la: li van tapar els ulls i li van dir que mogués les ales, cada cop més
ràpid, mentre ells l’anaven empentant amb estima. I... va començar a volar! Enigma resolt! En
el tercer enigma es necessitava agilitat, el més indicat era l’Avatar. Havia de passar un circuit
d’obstacles, i els amics van fer-lo primer per explicar-li les proves i on havia de tenir més
habilitat.

Els quedaven dos enigmes. El quart era una prova de trencaclosques gegants. La Maria
era la millor per resoldre’l. Per ajudar-la, els amics van pujar sobre l’Andrea, van volar per
veure el trencaclosques des de dalt i llavors van poder donar-li consells i indicacions. Ho van
aconseguir en temps rècord!

Era l’hora de l’últim enigma... Un laberint amb moltes proves! Van anar passant-les una a
una, cadascun aportant allò que millor sabia fer, però es van adonar que el gran repte era
treballar en equip! Van aconseguir sortir del laberint.
Finalment, es van apropar a l’estàtua que havia parlat al principi.

―Ja ho hem resolt! ―van cridar tots alhora.

―Ah sí...? I com ho heu aconseguit? Si ningú aconsegueix superar els meus reptes! ―va dir
l’estàtua.
―Doncs hem entès que havíem de fer-ho en equip! Cadascú té alguna cosa bona personal
que pot ajudar el grup ―va dir l’Avatar.
―Enhorabona! És hora de mirar el mapa... ―i va tornar a ser una estàtua, i a la medalla que
portava hi va sortir gravada una foto dels 4 amics que havien aconseguit passar totes les
proves.

Van mirar el mapa i havia canviat! Hi havia el camí per tornar a casa, i l’Andrea es va oferir a
portar-los i els va dir que vinguessin a visitar-la quan volguessin!

Conte contat, conte acabat!

B2.POESIA 07
LA PRIMAVERA
Cicle Mitjà Primària
Pseudònim: Ucraïna
Yustyna Novak
Escola El Carmel

La primavera ja ha arribat
amb un cistell ple de flors
i tenia un vestit
ple de flors i colors.
Amb aquells colors feia
arcs de Sant Martí
i amb aquelles flors
feia regals divertits.
Jo, quan era molt
petita, molt petita, molt,
volia ser princesa d’un palau de flors
i volia un jardí ple de flors de colors
i aquells arcs de Sant Martí
feien viure les flors.
C1.PROSA 08
EL MÓN CREATIU
Cicle Superior Primària
Pseudònim: Creative World
Blas Barrera, Zuza Swierszczkow i David Morales
Escola Torrent d’En Melis

Una vegada hi havia un nen que es deia Àlex i que tenia 12 anys. Una tarda que estava
avorrit a casa es va animar a inventar-se un conte. Al principi no sabia què escriure i, com
que no li venien idees al cap, va decidir finalment fer el conte a partir de dibuixos. Per fer-lo,
va agafar un pinzell que havia trobat amagat a les golfes de casa seva.

Quan el va començar a dibuixar, va veure que el paisatge que estava dibuixant cada vegada
es feia més realista i que, amb cada línia que feia, el dibuix semblava que anés agafant vida
pròpia. L’Àlex va fer una composició que tenia tot el que un bon conte ha de tenir: un bon
fons, unes imatges molt boniques i alguns personatges secundaris. No obstant això, no va
dibuixar cap personatge principal, ja que el personatge principal seria ell, sense saber-ho. De
sobte, el dibuix va absorbir l’Àlex i la història es va anar escrivint sola…

Quan l’Àlex va caure a dins de la imatge, va pensar que viure allà dins no seria tan dolent
com havia pensat d’entrada, ja que podia dissenyar ell mateix al seu gust la seva vida i el seu
entorn. Així doncs, va anomenar el seu nou món “el món creatiu”.

Un bon dia, mentre caminava pel bosc, va veure que alguna cosa es movia entre les plantes i
a continuació va sortir-ne d’un salt una nena de la mateixa edat que ell que es deia Clara. La
Clara li va preguntar amb una veu molt fluixeta:

―Hola, qui ets i què fas aquí?

―Soc l’Àlex, i soc l’autor d’aquest món ―va respondre el nen.

La Clara es va quedar bocabadada i no va saber què dir.

―Tu has creat tot això? ―va preguntar la nena.

―Sí! ―va dir l’Àlex.

Quan la Clara es va adonar què l’Àlex no parava de mirar-la amb ulls misteriosos, li va
explicar que ella havia entrat en aquell quadre per casualitat i que necessitava ajuda per
sortir-ne. El nen no sabia què respondre, però va preferir explicar-li la veritat a la Clara. I la
veritat era que ell tampoc sabia com sortir d’allà.
 09
Van passar els següents dies junts i es van anar coneixent una mica i fent amics. Es van
adonar que els dies que venien les tempestes de confeti no sabien com protegir- se, així que
van començar a buscar materials per muntar una cabana. Lamentablement, no en van trobar
cap. L’Àlex va tenir una idea, i es va treure el pinzell de la butxaca. Va començar a dibuixar
una barra de pa i la barra de pa va aparèixer per art de màgia! El que no sabia i ara acabava
de descobrir era que, a dins del dibuix, tot el que l’Àlex dibuixés amb el seu pinzell fabulós,
apareixeria! Quan la Clara va veure el poder d’aquell pinzell va començar a cridar d’alegria!
―És la nostra salvació! Visca! Podrem dibuixar una sortida i segur que apareixerà! Deixa’m
dibuixar i provar-ho, Àlex! ―va proposar la nena.

La Clara ho va intentar, però no va aparèixer res de res i es va decebre una mica. Quan va
arribar el torn de l’Àlex i va dibuixar una casa, la casa va aparèixer al seu davant! No sabien
per què passava tot allò, però estaven segurs que era cosa de màgia. El dia següent, es van
despertar i la Clara li va dir que volia tornar a casa seva. Tot i que l’Àlex no volia perdre per
sempre la seva millor amiga, l’única amiga, va decidir dibuixar la porta al món normal perquè
ella pogués marxar i ser feliç. Després que la Clara marxés, va dibuixar una goma d’esborrar
i va eliminar la porta.

Els dies passaven i l’Àlex va dibuixar una gosseta petita anomenada Kira perquè li fes
companyia al món creatiu i per tenir algú amb qui poder compartir les seves aventures. Però
sempre li faltava la seva gran amiga Clara.

Cansat d’estar sol, va dibuixar una porta de sortida i va tornar al seu món original. Allà es va
retrobar amb la seva amiga.

Els anys van anar passant i, ja de vells, els dos amics van decidir tornar al dibuix del seu món
creatiu per no morir mai i viure allà feliços per sempre.
C2.POESIA 10
DINS MEU
Cicle Superior Primària
Pseudònim: Diferent
Emma Basilio
Escola Àngels Garriga

Canvis
en el meu cos
sense sentit.
Preguntes
sense respostes.

Seré la mateixa de demà?

M’he perdut,
m’he perdut molt lluny!

Per la ràbia
amagada,
la sortida s’escapa.

Soc diferent?

Alguna cosa
sí que he de ser,
soc lliure com el vent.

M’he perdut,
m’he perdut molt lluny.

És normal
el que sento
dins meu?

Ara ho entenc.
ja ho veig,
ja nit il·luminada
dins meu.
E1.PROSA 11
AVENTURES AL MAR
Alumnat d’Educació Especial Secundària
Pseudònim: Nut
Alejandro Carballo, Juan Pablo Canals, Esdras Lopez, Sara Torres
Escola la Ginesta

Aquesta història que us explicaré li va a passar a cinc amics: el Martí, l’Unai, el Jordan, la
Júlia i la Sara.

Jo no la vaig poder viure perquè aquells dies estava malalta.

Un dia del mes de maig van marxar de colònies a Lloret de Mar. Anaven a fer vela, quan me’n
vaig assabentar quasi em moro d’enveja.

Els primers dies van aprendre a navegar. Es van separar en dos equips. El Martí, que és un
noi de pràctiques de 18 anys, anava al vaixell amb la Sara i la Júlia. I l’Unai anava al vaixell
amb el Jordan, el bromista de la classe.

Els primers dies, els dos equips van aprendre a navegar, a portar el timó, a desplegar les
veles i a fer virades. Quan ja sabien navegar, els van proposar un joc: rescatar el Wilson.

El Wilson era una boia que l’instructor tirava a l’aigua.

Els velers havien d’anar ràpid i rescatar-lo. Era difícil perquè hi anaven tots alhora i havien de
vigilar de no caure a l’aigua.

En un dels rescats, el veler del Jordan i l’Unai va arribar primer fins al Wilson. Quan l’Unai
estava preparat per agafar-lo, amb mig cos fora del vaixell, el Jordan va fer una virada
sense avisar i… XOF!! L’Unai va caure a l’aigua. La Júlia, que ho havia vist tot, va cridar:
“Oh, noooo!!!!. Ara a l’aigua hi tenim el Wilson i l’Unai.” El Martí, en sentir la Júlia, va dir
immediatament: “Hem d’anar a rescatar-lo”. Va girar el timó rumb a l’Unai i es va tirar a
l’aigua, va agafar l’Unai, se’l va posar a l’esquena, es va enfonsar al mar i l’Unai va emergir
de l’aigua. La Sara es va ajupir, agafà la mà l’Unai, l’estirà amb totes les seves forces i salvà
el seu amic. Com que el Jordan s’havia quedat sol al seu vaixell, la Sara, que és una noia
molt valenta, es va tirar a l’aigua i va pujar a l’altre veler amb el Jordan.

Els dos vaixells van tornar junts al moll i els nois, cansats i contents, van marxar a la casa de
colònies a dinar.

Com podeu veure, els meus amics s’ho van passar molt bé, van viure moltes aventures
al mar i van gaudir molt durant totes les vacances. Espero que el proper any els pugui
acompanyar.
E2.POESIA 12
LA HISTÒRIA I L’EVOLUCIÓ
Alumnat d’Educació Especial Secundària
Pseudònim: Catalunya
Ian Crespo, Ashly Elez, Nil Gómez, Ivan Luque, Jana Troitiño
Escola la Ginesta

Barcelona és molt antiga,

prehistòrics ja hi havia
però al principi la ciutat nom no tenia.
Els romans van arribar
i Barcino la ciutat van anomenar.
Un bon temps s’hi van estar
fins que els bàrbars els van expulsar.
Més tard els àrabs s’hi van instal·lar
i part dels catalans a l’Imperi franc van marxar.
L’edat mitjana va començar
i Barcelona va ser important
en l’àmbit polític, econòmic, social i comercial.
Una època fosca s’apropava,
perquè amb la guerra dels segadors i de successió
la baralla estava assegurada.
Fins l’onze de setembre Barcelona va aguantar
però l’onze de setembre la van derrotar.
Això va suposar la fi de l’Estat català
i les lleis de Castella es van imposar.
Més tard la revolució industrial va començar,
Barcelona en teixits va invertir
i en una de les principals ciutats industrials es va convertir.
A l’edat contemporània la població va augmentar
i l’antiga muralla es va haver de modificar.
El projecte es va encarregar a Ildefons Cerdà
i es va definir l’Eixample de Barcelona en el Pla Cerdà.
Un altre fet hem de destacar,
ja que la Guerra Civil
i una dictadura els nostres avis i besavis van patir.
 13
Si passegem per Barcelona
podem trobar indicis d’aquesta època passada
com Sant Felip Neri i els búnquers antiaeris.
Tot això va passar i ja estem a l’actualitat.
Aquesta etapa ve marcada
per unes olimpíades ben organitzades.
A Barcelona l’any 1992 es van celebrar
i a l’himne oficial dels jocs el nom de la nostra ciutat li van posar.
Montserrat Caballé i Freddie Mercury l’havien de cantar
i per sort, abans de morir Freddie Mercury, la van gravar.
Mentre l’himne sonava,
la seva mascota Cobi l’acompanyava
i tothom cantava.
A Cobi el va crear el dissenyador Mariscal
i, encara que ens va deixar,
amb l’himne “Amics per sempre” no el podrem oblidar.
Els anys van anar passant i un nou mil·lenni va arribar.
Tots creien que aquest mil·lenni el món destruiria
perquè els ordinadors explotarien.
Això al final no va passar
i el boom tecnològic ens va fer saltar
cap a un món més globalitzat.
F1.PROSA 14
ALES ENCADENADES
1r cicle d’ESO
Pseudònim: Inevitable
Arnau Jané
INS Narcís Monturiol

Una esquerda va aparèixer entre el teixit opressor i un fil de llum es va colar dins el capoll.
Aire fresc. Calor. Sons submergits des d’una vida que semblava ja molt llunyana. En obrir les
ales, una explosió de sensacions i colors van començar a fluir entre les lianes del cos de la
papallona. Il·lusió.

I llavors un estol s’alçà. Cada una d’elles tan diferent... milers de taques taronges i blanques
pampalluguejant al cel, com estels al vent. Tenien un llarg viatge per fer, el viatge de les
seves vides.

Només començar a volar, la nostra papallona va fer molts amics. Es creia immortal i aletejava
incansablement cada dia fins a la posta de sol sense ni tan sols sentir la veu del cansament.
Ella sentia la remor dels arbres i el sol a la cara, i no s’hi parava a pensar. Només s’esforçava
per seguir endavant, feliç, i amb la seguretat que tot vindria per si sol.

Mentrestant, la taca bronzejada avançava sobre camps i boscos, muntanyes i ciutats,

problemes i somnis... Dia rere dia, la papallona superava obstacles perillosos i nombroses
derrotes. A vegades, però, la papallona s’estirava de cara a les estrelles i es preguntava si
de veritat tot allò valdria la pena. Per què continuar volant? On anaven? Però ràpidament
apartava aquests pensaments del cap i se n’anava a dormir per a tenir forces l’endemà.

Amb els mesos, la fatiga i el cansament van començar a imposar-se per tots els grups. Les
papallones volaven tristes i soles, oblidaven que n’eren moltes i que totes anaven juntes.
Les millors amigues s’enfadaven i, l’una rere l’altra, s’anaven deixant caure davant la
desesperança. Començaven a pensar que no arribarien mai o, si més no, els començava a
importar ben poc.

La papallona somiava a abandonar el viatge i quedar-se en alguna muntanya, brindant i

cantant amb les seves amigues. Viatjar, enamorar-se... Viure. Viure és la cosa més important
a la vida.

Però ara, quan arribava l’alba, la papallona no sabia d’on treure les forces per aixecar el vol, i
es posava a plorar pensant que aquell dia seria idèntic a l’anterior. Les hores es feien eternes
i dormia poc, intentant complir el que algun dia havien sigut somnis en hores nocturnes.
 15
La nostra papallona va morir de vella, però abans de fer-ho va escriure a la sorra una frase
que m’agrada recordar:

“Tothom parla igual. Tothom vesteix igual. Tothom vol ser igual a tothom i a tothom li passen
les mateixes coses que li impedeixen ser. Tothom viu igual.
Igual de malament.”

Sortir de la rutina i fer que cada dia sigui diferent és difícil... molt difícil. Però queixar-se
del que ens fan no ho millorarà. Fora excuses. Regala amor. Viu cada moment sabent que
només tu el pots fer únic i n’assumeix les conseqüències.
F2.POESIA 16
NEGRE
2n cicle d’ESO
Pseudònim: Misteriós
Walid Hani
Ins Francisco de Goya

Un mar negre, el més negre,

com una tela negra amb punts blancs,
punts blancs sense saber el seu destí,
punts blancs sense por al seu destí.

Sentiments de punta en punta,

forats negres amb blancs,
amb una lluita sense sentit,
sense por a morir.

Negre sense cap sentit,

negre sense cap sentiment,
negre sense blanc,
negre, negre.
G1.PROSA 17
HISTÒRIES DE TEMPS REMOTS
3r i 4rt d’ESO
Pseudònim: 2 diamants
Víctor Puigbò Rincón
IEA Oriol Martorell

Passades ja unes tres hores d’ençà que havien sortit de l’estació, el carruatge es va aturar.

Una veu va indicar des de la part frontal que el trajecte en cotxe s’acabava allà perquè el
terreny es tornava massa impracticable. Havia estat un viatge llarg i molt esgotador per a
l’ocupant del carruatge, escriptor de professió, que es va haver de resignar a agafar el seu
equipatge i, muntanya amunt i sota la pluja, recórrer caminant els tres quilòmetres que li
quedaven fins al seu destí, un petit refugi de muntanya perdut pels Carpats romanesos.

Va arribar a la caseta de fusta a altes hores de la matinada. Un cop allà, va comprovar que
aquesta estigués equipada amb tot el que necessitava per subsistir-hi durant un parell de
setmanes, va encendre la llar de foc i, de seguida, va trobar el seu dormitori al pis superior,
on va deixar el seu equipatge, es va estirar al llit i va adormir-se a l’acte.

L’endemà el van despertar els rajos de sol que entraven per la finestra. Pel que semblava,
durant la nit els núvols foscos de tempesta havien donat lloc a allò que prometia ser un dia
esplèndid. Tanmateix, l’home va agafar plomes, paper i tinta de la seva bossa d’equipatge
i va traslladar-se a una petita habitació contigua que faria la funció d’estudi, on va tancar la
porta, va abaixar les persianes per sumir-se en una foscor absoluta i es va posar a escriure.

Podia passar-se en aquest estat perfectament unes quantes hores sense perdre la
concentració, escrivint sense parar amb una total mancança de llum. De fet, amb el temps
havia desenvolupat tanta precisió en la seva cal·ligrafia que podia escriure sense cap mena
de llum sense cometre errors. D’aquesta manera, l’home va estar escrivint tot el matí i,
després de dinar, va decidir aprofitar el bon temps i sortir a fer un tomb.

Havia viatjat fins a aquell lloc recòndit a la recerca de la soledat i, efectivament, no semblava
que ningú transités aquella zona tan apartada de la societat. Va passar-se un parell d’hores
caminant sense veure ningú, però va ser de retorn, probablement a mig quilòmetre de la
cabana, que va entrellucar una silueta. Encuriosit, va decidir atansar-s’hi i, quan ja era molt a
prop seu, va adonar-se que es tractava d’un home d’edat avançada, assegut, amb la mirada
perduda en l’horitzó, a sobre d’una roca a tocar del precipici.

L’escriptor sabia com n’era, de molest, que el distraguessin mentre estava pensant, de
manera que va decidir no badar boca; però, d’altra banda, com que el vell no semblava
oposar-s’hi, va asseure’s al seu costat. Així es va quedar una bona estona, immòbil i en
 18
silenci, fins que el sol va començar a baixar per l’horitzó i l’escriptor va decidir que era hora
de tornar al seu refugi, on va escriure unes hores més, va sopar i se’n va anar a dormir,
encuriosit per l’estranya aparició de l’ancià assegut a la roca.

L’endemà, l’escriptor va seguir la mateixa rutina: tancar-se a l’estudi per escriure, sortir a
passejar, escriure i anar-se’n a dormir. Per a la seva sorpresa, quan va sortir a passejar, es
va trobar el mateix ancià assegut a la mateixa roca en la mateixa posició expectant.

Una altra vegada s’hi va acostar i no va gosar trencar l’aura silenciosa que envoltava aquell
individu, i una altra vegada al vell no va semblar afectar-lo gens ni mica la presència de
l’escriptor, que cada cop tenia més preguntes al cap que no s’atrevia a formular. Aquesta
vegada va retornar al refugi abans del crepuscle una mica trasbalsat, i no va poder mantenir
la concentració durant gaire temps mentre escrivia, de manera que se’n va anar a dormir
més aviat que de costum. A diferència d’allò que era habitual en ell, li va costar molta estona
trobar el son aquella nit i, quan ho va aconseguir, no va gaudir de somnis agradables.

El matí següent encara no es podia treure del cap la curiosa segona trobada amb l’ancià, i
no va poder estar més de dues hores concentrat escrivint. Per consegüent, va sortir de la
cabana per anar a passejar i intentar recuperar el seu estat de calma habitual.

Va passar exactament el contrari, ja que una nova trobada amb l’ancià assegut a la mateixa
roca de sempre el va acabar d’alterar. Va decidir acostar-s’hi amb la intenció de parlar amb ell
i fer-li saber que la seva presència el començava a incomodar.

Va començar saludant-lo amb cortesia, però l’altre home no semblava immutar-se. Va parlar-li
sobre el temps, que augurava una tempesta gairebé imminent, però l’ancià continuava amb la
mirada perduda, impertorbable, expectant. Finalment, l’escriptor es va donar per vençut i va
tornar a la cabana abans no es posés a ploure.

Aquella tarda no va arribar a escriure res, i quan es va estirar al llit a la nit es va adonar que
hi havia un degotall que li impactava directament al cap. Va pujar a les golfes amb una llàntia
d’oli per una escaleta de fusta mig desballestada que va trobar i, cercant quelcom per tapar el
degotall, va topar amb una imatge que aparentava ser bastant antiga.

En un extrem de la fotografia hi havia escrita una data, 28/6/1850, així que era de feia
gairebé vuitanta anys. Hi apareixia una família: un home de mitjana edat de constitució
robusta, una dona més aviat prima amb un vestit blanc i una nena que devia vorejar els sis
anys. L’escriptor gairebé es desmaià de l’infart quan va fixar-se en les faccions de l’home. Per
a la seva sorpresa, coincidien amb les de l’ancià assegut a la roca. La curiositat el va portar a
escorcollar les golfes, fins que va topar amb un quadern que semblava un diari.

L’escriptor no donava crèdit al fet que aquell home encara fos viu després de vuitanta anys.
Es va posar a llegir el diari i, de seguida, va presumir que l’havia escrit l’ancià.
 19
Van passar un parell d’hores fins que el va haver llegit sencer i, horroritzat, va comprovar
que l’home de la fotografia havia embogit fins al punt d’haver intentat assassinar amb una
destral la seva dona i la seva filla. L’última entrada era del 13/10/1859 i relatava que feia dos
dies que la seva dona i la seva filla havien anat a comprar pa i encara no havien tornat. Des
d’aleshores fins al final del quadern estava repetida la mateixa frase: “espero que no triguin
gaire, se’ls podria posar a ploure”.

L’escriptor va sortir corrents de la cabana i, malgrat el xàfec que queia, es va dirigir

decididament cap al roc a la vora del precipici. Allò que va veure no li va marxar mai del cap:
en lloc d’un ancià, un esquelet estava assegut, expectant, sota la intensa pluja.
G2.POESIA 20
PAQUITA
3r i 4rt d’ESO
Pseudònim: Atenea Smith
Irene Sánchez
Escola Piaget

Àvia, ja no em reconeixes, Avui el temps ha passat,

el teu record s’ha esvaït. i la vida ens ha portat lluny.
Però jo encara et recordo, Però jo encara porto la meva memòria,
i et porto dins del meu cor al pit. com un tresor que mai no es perdrà.

Recordo els moments compartits, Àvia, encara que l’oblit et guanyi,

la teva veu dolça i suau. saps que jo sempre t’estimaré.
Els teus consells i els teus riures, Perquè porto dins meu el teu amor, del qual
que em feien sentir tan ben cuidat. mai em desfaré.

Les tardes a casa teva,

on ens preparaves aquells dolços tan bons.
I les nits de paraules i contes,
que ens endinsaven en un món de sensacions.

Però ara les paraules se t’escapen,

i els records se’t fan difusos,
i jo em sento impotent,
no hi puc fer res per reviure els moments.

La teva mirada encara brilla,

amb un amor incondicional,
i jo li somric amb afecte,
esperant que el meu record torni al teu cap.

Perquè encara que la ment s’esvaeix,

l’amor que ens uneix no desapareix,
i jo et portaré sempre al cor,
l’àvia que m’estima sense cap condició.
I 1.PROSA 21
ODA DE LA HIPOCRESÍA
Batxillerat
Pseudònim: Hipòcrita
Naia Otxoa de Retana
IEA Oriol Martorell

Una dona d’uns quaranta anys baixa de l’estrada. Davant l’escàndol que va esquitxar el seu
partit la setmana passada, ha preparat un discurs en què s’ha fet un fart de recriminar els
comportaments corruptes que suposen un desprestigi per a la política i una vulneració de la
confiança que els ciutadans els han dipositat. En sortir de la sala, els companys de partit la
feliciten i se’n va orgullosament cap a casa, exhausta del dur dia repartint mentides. Sens
dubte, s’ha guanyat un bon massatge al balneari abans d’arribar al xalet amb vistes al mar
que es va comprar poc després d’aconseguir el càrrec.

Un home i una dona de mitjana edat es dirigeixen a un restaurant en cotxe. De camí, l’home
ha estat xerrant a tort i a dret sobre com odia haver d’anar als dinars familiars, que més aviat
s’haurien d’anomenar concurs de preguntes incòmodes. La dona mira de fer-li costat, però,
de fet, ella tampoc suporta haver d’aguantar de nou la seva cunyada dient meravelles del
seu fill prodigiós, que per fi s’ha deixat de menjar les burilles. Ni la sogra, que li fa de nou
comentaris sobre els quilets que ha de perdre. En arribar, la parella baixa del cotxe, entra al
restaurant amb un alegre somriure a la cara i abraça efusivament els familiars reunits sabent
que, en el fons, més que un dinar, és un ball de màscares.

Una nena està asseguda al sofà veient una sèrie, de fons se senten els seus pares discutir a
crits per enèsima vegada aquella setmana. Després d’una estona, el pare s’apropa a la sala i
la nena li pregunta:

—Papa, als dibuixos han dit la paraula hipòcrita, tu saps què vol dir?

Després de rumiar-hi, el pare li respon que ser hipòcrita és actuar amb falsedat o criticar
coses que després fem. O dir una cosa i fer o sentir la contrària. Aleshores la nena
s’il·lumina:

– Ah, esclar, papa, ara ho entenc! Llavors tu i la mama sou uns hipòcrites per dir-me que
encara us estimeu!

Una noia de vint-i-quatre anys acabada de graduar en Màrqueting i Gestió d’Empreses va

notar que feia temps que se sentia perduda i que havia d’aconseguir trobar un sentit a la
seva vida, així que va decidir fer un voluntariat el mes de juliol en un país de l’Àfrica d’aquells
on la gent és negra i pobra. La seva funció durant tot el mes va ser estar amb els nens i
nenes mentre jugaven i ensenyar-los el que era l’afecte. Mentrestant, ho va documentar, tot
publicant als seus comptes diàriament fotos amb els infants, evidentment sense consultar
els pares, perquè a l’Àfrica la privacitat dels infants és insignificant. En tornar a casa, amb
el cap ben alt, explica com ha après, tot el que li han ensenyat aquells nens salvatges que
 22
no tenen res i que, tot i això, són més feliços que nosaltres. Aquell voluntariat li ha permès
sentir-se bona persona i quedar bé en el currículum per a l’empresa elèctrica per a la qual ha
començat a treballar, una que curiosament és coneguda per l’explotació que fa de persones
de l’anomenat tercer món i on treballen molts pares i mares dels infants de les fotos. El
primer dia de feina, al tren, un home negre s’asseu al seu costat i ella s’apropa la bossa Louis
Vuitton al cos com si pogués sortir volant.

Els alumnes entren a les vuit del matí a l’institut. Com cada dia, hi ha repartides capses per a
recollir l’aigua de les goteres i, abans no s’acaba la primera hora, els ploms ja han saltat més
d’una desena de vegades. Tothom es pregunta amb incredulitat com és possible que l’únic
institut integrat d’estudis artístics no rebi el finançament necessari per tal que, ni que sigui,
les aules de música estiguin insonoritzades. Però des del Departament d’Educació no arriben
a entendre com és possible que un institut necessiti tants recursos. Des del Departament
sempre han defensat que és una prioritat reformar el sistema d’ensenyaments artístics i
treballar per a la cultura i l’art; ara bé, si el futur artístic del país necessita aules per a assajar,
que no vinguin amb exigències, que per a això hi ha el menjador de l’escola.

Un mal dia, una adolescent arriba cansada a casa, de mal humor, enfadada amb la cortesia
i qui va inventar els dilluns. Agafa el mòbil i aboca tota la seva ràbia en un bloc de l’aplicació
Notes, on deixa un resultat inconnex de qui intenta fer poesia i s’adona que només sap
queixar-se:

“Que bonica que és la hipocresia. És un escut contra tot allò que ens contradiu, és una
perfecta demostració de l’individualisme repulsiu dels humans; ara bé, soc hipòcrita i
orgullosa! Com sinó haig de fer front a totes les contradiccions que se’m plantegen? Hem
de trobar la bellesa de la hipocresia. Escolta, el món és hipòcrita, la història és hipòcrita i jo
també ho soc. Ei, si les persones racialitzades espanyoles guanyen medalles olímpiques
són espanyoles, si són forners són putos immigrants que ens venen a prendre la feina. Si la
guerra passa en un país europeu, acollim els refugiats amb el cor ple d’amor i amb els braços
oberts, però si venen de l’Àfrica o d’un país àrab, ja va bé que acabin al fons del Mediterrani.

Hipocresia és defensar el feminisme per a totes les dones sempre que siguin blanques,
europees, atees i de classe mitjana. Hipocresia és que la salut mental sigui considerada
important, només si t’ho pots permetre. Hipocresia soc jo i ets tu. Així que amb tota
la feinada que em suposaria enfrontar-me a les meves contradiccions estic molt més
tranquil·la queixant-me. Visca la hipocresia! I tu em preguntes què és hipocresia?
Hipocresia som tu i jo.”
I 2.POESIA 23
M’ÌMAGINO JUNTS
Batxillerat
Pseudònim: Imaginatiu
Lucas Vives
C. Salle d’Horta

M’imagino junts sent un text, on posem una coma,

aquesta pausa necessària per agafar aire i poder seguir.
Tot i que tots dos sabem que hem posat un punt,
la meva única esperança és que no sigui el final.

M’imagino junts, sent nosaltres els punts de la dièresi.

La gent ens veu, però obliden que hi som.
I algun dia, amb sort, regalar-te un accent.
Aquesta ha sigut la meva única tònica pendent.

M’imagino junts formant totes les parts d’un text,

no hi ha adequació perquè ens falla el context,
no hi ha coherència perquè la gent ens posa pretexts,
com a mínim hi ha cohesió perquè ens uneix molt més que un nexe.

M’imagino junts sent dues lletres unides,

unides per un diftong en una mateixa síl·laba,
al casament, tu i jo sent les úniques vocals,
i escoltar-te dir: fins que el hiat ens separi.
H.CONTE AUDIVISUAL 24
EL TAURÓ I EL PEIX
Pseudònim: Aquàtics
Oriol Pocino Grau, Lucía Marín Braña, Marc Zurita González,
Lucia Pheikrishvili
Sant Joan Bosco

Hi havia una vegada un tauró que tenia molta gana i es volia menjar un peix. Un ocell que
el va veure li va dir que s’aturés, perquè era un peix especial, ja que tenia uns colors molt
bonics.

El tauró el va deixar de perseguir i, buscant un altre peixet per menjar, es va distreure mirant
un peix globus i en aquell moment el va picar una medusa.

Aleshores, es va desmaiar per la picada i uns pescadors de taurons van aprofitar-ho i el van
pescar amb una xarxa.

El tauró es va despertar gràcies al peix de colors, que el va avisar. I quan es va veure atrapat,
va començar a mossegar la xarxa i es va alliberar. El tauró va saltar a l’aigua i va cridar
d’alegria.

Des d’aquell dia el tauró i el peix de molts colors són amics.

Fi
 CENTRES 25
ESCOLARS
PARTICIPANTS
Escola Torrent d’en Melis* CEE LA GINESTA*
Escola El Carmel* Centre Immaculada Concepció Horta
Escola Àngels Garriga* Centre Liceu Castro de la Peña
Centre Sant Joan Bosco* Institut Narcís Monturiol*
Centre FEDAC Horta IEA Oriol Martorell (Secundària)*
Escola Mare Nostrum* Escola Rel S.C.C.L.
Escola Piaget* Institut Teresa Pàmies
Centre La Salle Horta* Institut Joan Brossa
Escola del Mar Escola Els Pins
Institut Francisco de Goya* Escola Parc del Guinardó
Centre Sant Joan Bosco
Centre Princess Margaret
International School *Centres guardonats

MEMBRES Anna Rabert M. Assumpció Serrano Monzó

Maria Pujol Ana Cristina Andres Pasqual
DEL M. José Luque Cristina Pérez
Mireia Benmokthar Màrius Quera
JURAT Isabel Minguillon Esther Serrat
 26

ÍNDEX

Categoria A1. Cicle Inicial Primària 03

Categoria A2. Cicle Inicial Primària 04
Categoria B1. Cicle Mitjà Primària 05
Categoria B2. Cicle Mitjà Primària 07
Categoria C1. Cicle Superior Primària 08
Categoria C2. Cicle Superior Primària 10
Categoria E1. Educació Especial Secundària 11
Categoria E2. Educació Especial Secundària 12
Categoria F1. 1r cicle d’ESO 14
Categoria F2. 2n cicle d’ESO 16
Categoria G1. 3r i 4rt d’ESO 17
Categoria G2. 3r i 4rt d’ESO 20
Categoria I1. Batxillerat 21
Categoria I2. Batxillerat 23
Categoria H. CONTE AUDIVISUAL 24