Jøåñ Füstër

ÍNDEX

1- Biografia
2- L’assaig del anys seixanta a l’actualitat
3- Característiques generals de Diccionari per a ociosos
4- Assajos
5- Preguntes de context

L’ASSAIG DELS ANYS SEIXANTA A L’ACTUALITAT

Es caracteritza perquè s’escriu en prosa i perquè l’autor parla en nom propi, adoptant una
actitud persuasiva per a traslladar al lector la seua opinió. L’assaig exclou la ficció, i hi
predomina l’argumentació, ja que l’objectiu principal és el debat intel.lectual.

- L’assaig divulgatiu: el més important és el tema tractar, i no la personalitat subjectiva

de l’escriptor.
- L’assaig deliberatiu: destaca la personalitat de l’autor, la visió particular i subjectiva
del món, més que no el tema que tracta.

BIOGRAFIA

Va construir una obra literaria coherent i d’una magnitud extraordinària. Prompte va

abandonar la poesia i es va dedicar exclusivament a l’assasig. Poc a poc es convertí en un
escriptor professional, va establir col.laboracions periòdiques amb diferents mitjans.

Fuster va escriure assajos sobre temes més diversos. A més, fou l’escriptor que més atenció
dedicà al gènere, tenia consciència de practicar l’assaig, i la reivindicava. La concepció de
l’assaig que proposa es basa en tres idees principals:

- La subjectivitat: s’escriu des de la perspectiva personal de l’autor, que parla en nom

propi, sense arrecerar-se darrere de personatges de ficció. Es reivindica la subjectivitat
com a manera de comprendre la realitat, només podem veure i entendre el món des
de la nostra perspectiva singular.
- L’argumentació: analitza els arguments dels altres i desplega els seus, amb un estil. No
es tracta, en cap cas, d’imposar un punt de vista, sinó de contrastar-lo, de raonar-lo i,
si cal, de canviar-lo. No importen tant les conclusions. La ironia i l’escepticisme seran
característiques fonamentals d’aquest tipus d’argumentació intel.lectual.
- L’humanisme: l’assaig, com el practica Joan Fuster, esdevé un reducte humanístic
d’opinió, és a dir, un espai on argumentar amb honestedat, on debatre amb paraules i
idees, on protegir-se de la tendència de moltes societats a imposar una sola manera de
entendre el món. Ajuda a la societat a situar-se i orientar el seu pensament des de
l’exercici de la llibertat.

1
Podem classificar els assajos de Fuster de la manera següent:

- L’assaig divulgatiu: ha passat a la història per oferir una reflexió coherent, sòlida i
influent sobre la identitat valenciana. Llibre més conegut -> Nosaltres, els valencians.
Argumenta sobre la repercussió del fet en la personalitat actual del poble valencià,
l’existència del qual reivindica com a projecte de futur. Més enllà de les obre d’aquesta
temàtica, Fuster va publicar nombrosos assajos sobre literatura.
- L’assaig deliberatiu: és molt important Diccionari per a ociosos, escrit a la manera del
Diccionari filosòfic de Voltaire. És un conjunt de reflexions ordenades alfabèticament,
cada una sobre una qüestió concreta amb una extensió diversa: n’hi ha que ocupen
unes quantes pàgines i n’hi ha que tenen forma d’aforisme (forma més breu de
l’assaig).

CARACTERÍSTIQUES GENERALS DE DICCIONARI PER A OCIOSOS

L’estructura és senzilla: una sèrie d’escrits d’extensió desigual i de temàtica variada ordenats
alfabèticament. Hi predomina el model estructural argumentatiu.

Els títols es poden considerar parcialment temàtics, ja que ens indiquen el tema que s’hi
tractarà però no l’enfocament ni el punt de vista de l’emissor. Anomenem “entrada” a
cadascun dels títols.

Hi ha una varietat de tipologies: des de l’aforisme a la divagació i la dissertació sistematitzada.

A voltes, Fuster parteix d’una anècdota per iniciar la seua reflexió. Altres, parteix d’una cita o
d’una veritat comunament acceptada que vol revisar. No heu de confondre aquestes
anècdotes o sentències amb el tema dels assajos: són el punt de partença, no el punt
d’arribada.

- La temàtica és molt variada, sempre centrada al voltant de l’ésser humà.

- La llengua és estàndard però molt flexible i àgil. Elements col.loquials i cultes.
- Hi abunden l’humor i la ironia, obligarà a “llegir entre línies” i no quedar-vos en allò
superficial i anecdòtic.

ASSAJOS

 Cadira

Una concepció de la vida lliure de patiment. L’entrada “cadira” acull una indignació lúcida
sobre l’evolució històrica del moble, sobre els canvis operats en els criteris de l’aparença social
i la comoditat personal.

- Tema: encara que inicialment el tema principal del text siga la cadira i la seua tímida
evolució, el que Fuster fa, en realitat, és reflexionar sobre la humanitat i com ha
evolucionat la manera de concebre la vida al llarg dels segles.
- Estructura: “cadira” es presenta en un únic paràgraf.
o La introducció aniria des de “La constatació és fàcil de fer...” fins a “...a tot allò
que feia referència al seu confort més immediat”. En aquesta part, Fuster

2
 introdueix el tema de què parlarà: la manca d’innovació de l’ésser humà pel
que fa al confort.
o L’argumentació ocupa el gros del text, des de “No es tracta solament de
cadires...” fins a “un vulgar obrador d’artesà era suficient per a construir-la”.
Ací, Fuster raona amb arguments i contra arguments l’escassa evolució de les
cadires al llarg de la història, una prova que la idea de confort és més prompte
moderna.
o Per últim, la conclusió del text va des de “No vull exagerar...” fins al final del
text. L’autor arriba a la conclusió que la societat ha canviat. La incomoditat,
que abans era considerada un element de vida virtuosa, ha donat pas a una
preocupació pel confort.

Segueix una estructura enquadrada, ja que la idea que s’esbossa a l’inici i es

recupera al final del text

- Resum: utilitzant la cadira com a metàfora, Joan Fuster reflexiona sobre l’evolució del
pensament en relació amb la concepció de la vida a la terra, que ha passat de ser
considerada un sacrifici a ser un valor en si mateix.
- Llenguatge i estil: el text està escrit en un registre estàndard amb elements propis de
l’oralitat (“culs plans”).
- Modalització: es tracta d’un text molt en el qual
o Díctics que denoten la presència de l’autor: en primera persona del singular i
en primera persona del plural.
o Fuster no perd mai de vista el seu públic, com ho demostren les referències
directes al lector, les mostra amb la major veracitat possible el seu punt de
vista sobre l’assumpte en qüestió, i s’esforça a convèncer-lo i a fer-lo pensar
sobre el tema per ell mateix.
o Ús de verbs performatius (creure, dir), de demostratius (aquestes), un gran
nombre de substantius valoratius (turment, desgràcia, fantasia), adverbis de
manera (afectuosament) i quantificadors (massa, més).

 Covardia

La por com a tret compartit per totes les persones.

- Tema: la covardia. Fuster reflexiona al capdavall sobre la por en general, sobre la

condició humana, sobre la concepció que tenim de nosaltres mateixos i de la resta de
la humanitat i sobre la relativitat de les coses.
- Estructura: “Covardia” es presenta en un únic paràgraf
o La introducció aniria des de “Si volem...” fins a “...mai por?”. L’autor planteja
el tema que tractarà: la covardia i la seua justificació.
o L’argumentació ocupa des de “És clar que la por...” fins a “...sou un covard”.
L’autor exposa la relativitat del concepte, adduint que la valentia no exclou la
por i que en un excés de valentia pot considerar-se temeritat.
o La conclusió ocupa des d’ ”una bona regla de conducta...” fins al final del text.
L’escriptor arriba a la tesi del text: el millor que es pot fer, parlant de la
covardia i de qualsevol altra cosa, és no condemnar ningú per una cosa que és
molt probable que siguem en algun moment determinat.

3
 L’argumentació segueix una estructura inductiva que va de les idees concretes a la
idea més general.

- Resum: Joan Fuster reflexiona al voltant del concepte de covardia. Les actuacions del
covard no són mai censurables perquè, per molt valents que ens creguem, sempre hi
ha algú més valent que nosaltres, i tots som susceptibles de ser covards en algun
moment de la vida.
- Modalització: és un text molt modalitzat.
o Ús de la primera persona del plural amb voluntat inclusiva, això li serveix per a
implicar el lector en la seua reflexió.
o Elements valoratius que fan explícit el punt de vista de l’autor en la seua
argumentació i que l’allunyen d’un text explicatiu.
o Verbs performatius (voler, saber), interrogació retòrica, aclariment entre
guionets, verbs que expressen opinió personal (sé), cursiva per a marcar valor
connotatiu i ús del imperatiu (no censureu).

 Escepticisme

Reivindicació del dubte metòdic. Ajuda a raonar, la raó es una mostra de llibertat.

- Tema: l’escepticisme.
- Tesi: defensa de l’escepticisme com a valor positiu que fa millors les persones des de
molts aspectes vitals diferents. Fuster no defineix el terme, sinó que l’utilitza per a
reflexionar sobre la humanitat i sobre la concepció que podem tindre de nosaltres
mateixos.
- Estructura: clarament deductiva i marcada per l’organització de gran part del text en
part introduïdes per números, que analitzen cada un dels aspectes que Fuster vol
remarcar de l’escepticisme. Aquesta estructura pot reflectir la importància que l’autor
vol donar a un concepte que defineix prou clarament el seu pensament i la seua
manera d’escometre la realitat.
o Comença amb una declaració d’intencions clara. Vol defensar l’escepticisme i
no deixa cap mena de dubte sobre la seua perspectiva personal favorable.
Enceta una espècie de debat amb el lector que en cap cas intentarà imposar,
sinó contrastar i raonar amb la finalitat d’alimentar la intel.ligència i el
coneixement. A partir de l’entrada distribueix la resta del contingut en sis
aspectes a considerar.
o L’ “Etcètera” final deixa obert el text a futures reflexions de l’autor i també
dels lectors.
- Resum: Fuster defensa l’escepticisme de manera clara i contundent, però també des
de la ironia i la cautela. Ho fa des de l’anàlisi de les repercussions que l’aplicació de les
idees d’aquest corrent filosòfic poden tindre en els aspectes intel.lectual, moral, social,
polític, tècnic i literari, tot deixant la porta oberta a futures reflexions.
- Llenguatge i estil: registre estàndard amb elements propis de l’oralitat, combinant
oracions compostes prou senzilles al costat d’oracions simples que no trobaríem
normalment en un text concebut únicament per a ser llegit.
- Modalització: és in text molt modalitzat
o No perd mai de vista el públic i la seua intenció és persuadir-lo i convéncer-lo
de la bondat de l’escepticisme.

4
 o Nombrosos elements valoratius que fan explícit el punt de vista de l’autor en
la seua argumentació i que l’allunyen d’un text explicatiu. Ho fa emprant la
tercera persona i el verb ser.
o Verbs performatius (dubtar, voler) i altres verbs (encertar, incórrer), adjectius
(raonable, sensible), adverbis (cautelosament) i substantius valoratius
(heroisme, odi).
o Aclariments entre guions que introdueix l’autor per a confirmar les seues
idees.
o Ús de la cursiva
o L’alternança de conceptes en diversos enunciats reforça la ironia que subjau
en tot el text.

 Gent

Jo soc l’altre per als altres, quan dic gent m’hi inclou. Idea dels altres: jo sóc jo en relació als
altres.

- Tema: concepte de gent. Fuster reflexiona sobre l’ús lingüístic de la paraula gent i la
possibilitat, o no, de parlar de la col.lectivitat de la qual formen part excloent-nos-en.
- Tesi: la gent són els altres i cadascun de nosaltres.
- Estructura: “Gent” es presenta en un únic paràgraf
o La introducció aniria des de “Quan diem...” fins a “...la gent són els altres”. En
aquesta part, Fuster ens planteja el tema que tractarà: a què ens referim quan
usem el terme gent.
o L’argumentació va des de “Per definició...” fins a “...en una o altra ocasió”.
L’autor reflexiona ací sobre quina diferència hi ha entre gent i altres noms
col.lectius (poble, colla, equip) pel que fa a la possibilitat d’alienar-se’n.
o La conclusió va des de “És clar que...” fins al final del text. Apunta la tesi del
text: quan parlem de gent, encara que pensem que en restem al marge, ens hi
trobem inclosos.

Segueix una estructura inductiva, ja que la tesi del text es situa al final, després
que s’hagen exposat les diverses idees sobre el concepte i terme gent.

- Resum: Joan Fuster reflexiona al voltant de l’ús que fem del terme gent per a
concloure que, en contra del que puguem pensar, també ens inclou a nosaltres.
- Modalització: es tracta d’un text molt modalitzat
o Díctics que denoten la presència de l’autor en primera persona del plural, la
qual cosa serveix per a transmetre l’opinió personal de l’autor i involucrar els
lectors en les seues reflexions.
o Utilitza la primera persona del singular, però ho fa per a referir-se a la idea
d’individu.
o Verbs performatius (admetre, afirmar), adjectius qualificatius (confús, justes) i
substantius valoratius (inèrcia, il.lusió).
o Aclariments entre guions que ens mostren el posicionament de l’autor.

5
 Lectura

Llegir és seguir vivint.

- Tema: la lectura. Fuster fa una reflexió sobre la humanitat i sobre la visió de la vida: la
manera com llegim és un reflex de la nostra manera de ser.
- Estructura: forma part del grup d’assajos més extensos. Es presenta en deu paràgrafs
o La introducció aniria des de “Jo no hi entenc...” fins a “...evitar la cara més
inamistosa de la realitat immediata”. En aquesta part, Fuster explica que la
societat viu amb por i que busca maneres d’evadir-se d’una realitat que li és
dolorosa.
o L’argumentació ocupa el gros del text, des d’ “Així s’esdevé, per exemple, amb
les lectures..." fins a “...l’alcohol, el cinema o el que sigui”. Ací, l’autor ens
introdueix el tema central de l’assaig, és a dir, la lectura. Primer parla de què
és un clàssic i conclou que els clàssics ho són perquè tenen sentit en el context
actual. Després explica que tots i totes no demanem el mateix a la literatura, i
que hi ha dos tipus diferents de lector: un que busca evadir-se, “viatjar”, i un
altre que busca apropar-se a la realitat per a comprendre-la millor.
o La conclusió del text va des de “De tota manera...” fins al final del text. L’autor
arriba a la conclusió que, tal com s’ha dit abans, hi ha dos tipus de lectors que
busquen en els llibres coses diferents, els uns, reflexionar més profundament
sobre la realitat, i els altres, evadir-se’n.

Segueix una estructura inductiva, ja que la reflexió de l’autor va conduint-nos a la

tesi final.

- Resum: Joan Fuster reflexiona sobre per què llegim. Els éssers humans, com a éssers
“malalts” i “incomplets” acudim a la lectura com a remei i com a calmant. Segons ell, hi
ha dos tipus de lectors, els qui busquen evadir-se o els qui busquen posar els peus a
terra, i contràriament al que sembla lògic, els lectors somiadors busquen la fantasia en
la lectura i els lectors realistes busquen textos realistes, perquè la lectura és una
prolongació de la vida.
- Modalització: es tracta d’un text molt modalitzat
o Díctics que denoten la seua presència en primera persona del singular, però
també en primera persona del plural. Això ens indica que Fuster no perd mai
de vista el seu públic, i mentre l’informa, procura enunciar-li amb la major
veracitat possible el seu punt de vista sobre l’assumpte en qüestió, alhora que
s’esforça a convèncer-lo i a fer-lo pensar sobre el tema per ell mateix.
o Ús de substantius valoratius (neurosi, problema), adjectius (perpetu), adverbis
de manera (clarament) i quantificadors (menys).
o Recursos retòrics, la qual cosa remarca el caràcter literari del text. Metàfora i
comparació i interrogacions retòriques.
o Oració dubitativa que reafirma el caràcter subjectiu del text.

6
 Rellotge

La tecnologia varia la percepció del temps

- Tema: rellotge com a objecte. Fuster reflexiona sobre com l’evolució d’aquest invent
ha afectat la nostra percepció del temps, que ha passat de ser una idea abstracta a una
idea molt concreta, amb minuts i segons, i sempre present en la nostra vida.
- Estructura: “Rellotge” es presenta en un únic paràgraf
o La introducció aniria des de “De vegades penso que la generalització en l’ús
dels rellotges...” fins a “...ha començat a tenir al seu abast la màquina
domèstica o personal del rellotge”. En aquesta part, Fuster introdueix el tema
de què parlarà: el rellotge de butxaca o de monyica i les conseqüències per a
l’ésser humà.
o L’argumentació ocupa bona part del text, des d’ “El rellotge de sol...” fins a
“...a fraccions d’una velocitat incomprensible”. Ací, l’autor argumenta com ha
canviat la percepció del temps a mesura que els rellotges han evolucionat i
s’han incorporat a la vida quotidiana, fins i tot, com a objecte portàtil, fet que
ens fa ser conscients en tot moment de la nostra temporalitat.
o La conclusió del text va des d’ “En el puny portem un adust indicador...” fins al
final del text. L’autor conclou que la societat actual ha canviat respecte a la
dels nostres avantpassats perquè la nostra percepció del temps és més directa
i, fins i tot, indefugible.

Segueix una estructura enquadrada, ja que la tesi s’introdueix al principi del text.

- Resum: Joan Fuster reflexiona sobre com l’ús dels rellotges portàtils afecta la
percepció que els éssers humans tenim sobre el pas del temps, i també sobre com
aquesta percepció ens fa distints dels nostres avantpassats, que tenien una
consciència temporal més vaga o lligada a cicles temporals més llargs.
- Modalització: es tracta d’un text molt modalitzat
o Díctics que denoten la presència de l’autor en primera persona del singular i
primera persona del plural.
o Substantius valoratius (revolució, duresa), adjectius (lenta, obscur), adverbis
de manera (subtilment) i quantificadors (massa).
o Recursos literaris, la qual cosa remarca el caràcter literari del text. Antítesi i
metàfora.

 Ser

Ens imaginem distints de com som per a sobreviure. És un aforisme, proposició contundent
que resumeix de manera sintètica i provocativa en pensament.

- Tesi: reconéixer la pròpia essència, el nostre ser, no és senzill , perquè sempre ens
pensem diferents. Utilitza aquest verb per a reflexionar sobre la naturalesa humana i
sobre la concepció que podem tindre de nosaltres mateixos o dels altres.
- Estructura: malgrat la brevetat del text, podem trobar-hi una estructura que permet
analitzar-ne l’organització i explicar-ne el contingut. L’autor enllaça i combina oracions
subordinades per a expressar missatges complexos però comprensibles.

7
 o La primera oració composta inclou una subordinada substantiva d’infinitiu en
funció de complement directe, que al seu temps inclou altra oració
subordinada que funciona com a complement de l’adjectiu.
o La segona oració composta és subordinada adverbial condicional, i també hi
trobem altra oració subordinada final introduïda per un infinitiu.
- Resum: Fuster creu que totes les persones es veuen diferents de com són perquè
sense aquesta autodefensa no seríem capaços de suportar-nos.
- Llenguatge i estil: està escrit en un registre estàndard.
- Modalització: es mostra en el lèxic. Usa tres vegades el verb ser (ser, és, fos) i algun
verb (imaginar), substantius (paciència) o adjectiu valoratiu (distint).

 Xenofòbia
- Tema: la xenofòbia. Fuster parla de la idea de patriotisme i del paper de l’educació en
la propagació de l’odi a l’estranger.
- Tesi: la xenofòbia, en el seu sentit estricte, ha perdut perillositat i ha donat lloc a nous
tipus de xenofòbia, com ara el classisme.
- Estructura: “Xenofòbia” es presenta en un únic paràgraf
o La introducció aniria des de “L’odi a l’estranger...” fins a “...els veïns de la
“pàtria” del costat”. En aquesta part, Fuster introdueix el tema que tractarà: la
xenofòbia.
o L’argumentació ocupa el gros del text, des de “En qualsevol cas...” fins a
“...una tranqul.litzadora reserva energètica”. Ací, l’autor vincula la xenofòbia, o
odi a l’estranger, amb certes formes de patriotisme i es pregunta tímidament
si l’expansió del turisme pot actuar com a revulsiu de les actituds xenòfobes,
cosa que posa en dubte.
o La conclusió del text va des de “Personalment opino que...” fins al final del
text. L’autor conclou que, tot i que la xenofòbia, entesa en el seu tradicional,
ha perdut el seu caràcter bel.licós, no desapareixerà mai, ja que està arrelada
en la societat, en la història, en l’educació.

Segueix una estructura inductiva.

- Resum: Joan Fuster vincula la xenofòbia, o odi a l’estranger, a algunes formes de

patriotisme que basen la defensa de la nació en l’oposició a les altres nacions,
especialment les veïnes. La xenofòbia ha minvat lleugerament gràcies al turisme,
conseqüència del capitalisme però encara perdura, i a més, tenim noves formes de
xenofòbia, com l’odi entre classes socials.
- Modalització: es tracta d’un text molt modalitzat
o Díctics que denoten la presència de l’autor en primera persona del singular i
en primera persona del plural.
o Ús d’un gran nombre de substantius valoratius (abusos, odi) i adjectius
(sublims, tràgic).
o Recursos estilístics que confirmen el caràcter literari del text. Epítets y
metàfora.

8
PREGUNTES DE CONTEXT

1- En quin context històric i cultural se situa Diccionari per a ociosos?

Aquesta obre va ser publicada en 1964 per Joan Fuster. En aquesta època el règim franquista
comença a relaxar la censura literària sobre el contingut de les obres i també sobre les llengües
de l’Estat. Això permet la creació d’una infraestructura editorial que anirà ampliant-se al llarg
dels anys 60 i 70. D’altra banda, Diccionari per a ociosos es publica després de dues obres que
havien suscitat molta polèmica: El País Valenciano i Nosaltres, els valencians.

2- Situa aquesta obra en la trajectòria de l’autor i digues algunes característiques de l’etapa

en què s’inclou.

Diccionari per a ociosos es tracta d’una obra d’assaig deliberatiu on l’important és la projecció
de la personalitat subjectiva de qui l’escriu. Fuster defineix aquest assaig com “literatura
d’idees” basada en la subjectivitat que reivindica com a manera de comprendre la realitat,
l’argumentació per a contrastar les seues idees amb les de altres, i per últim l’humanisme, que
exigeix un pensament lliure i un dubte metòdic, defugint la imposició tan habitual de la
societat que vivia l’autor.

3- Com era l’assaig que es conreava en el moment en què fou escrit Diccionari per a
ociosos? Esmenta, almenys, tres autors significatius del període.

A la postguerra, l’assaig, es va veure afectat per una sèrie de causes externes que justifiquen la
seua feblesa, com per exemple, la falta d’uns mitjans de comunicació i la falta d’opinió pública.
Tot això va fer que, durant els anys 40, el gènere predicament no existirà. Durant la dècada
dels 50 s’inicia una tímida represa, i al llarg dels 60 la situació anà canviant poc a poc gràcies a
una relativa suavització de la censura. Entre els assagistes més significatius d’aquest període
podem citar a Josep Pla, Joan Fuster i Joaquim Molas.

4- Esmenta almenys tres autors o autores significatius en el gènere de l’assaig que

destaquen en el context en què va ser escrit Diccionari per a ociosos. Has d’incloure-hi el
nom d’algun títol important i alguna característica bàsica dels autors o autores
esmentats.

Entre els assagistes dels anys de postguerra podem citar els noms de Josep Ferreter i de Jaume
Vicens Vives. Tots dos reflexionaren sobre el país i la situació col.lectiva del seu poble. L’un,
des de el terreny de la filosofia amb el seu conegut llibre Formes de la vida catalana. L’altre,
des del punt de mira de la historia amb el seu llibre Noticia de Catalunya. Altre assagista
important fou Josep Pla, en una temàtica entre humanisme de tradició clàssica i el testimoni
personal. Destaca a seua obra Els pagesos.

5- Com evoluciona el gènere de l’assaig amb posterioritat al context d’escriptura d’aquesta

obra? No oblides esmentar algun autor o autora significatius i alguna obra.
6- Quines altres autors i autores destaquen en el context de Diccionari per a ociosos i
posteriorment? Esmenta i ubica temporalment altres quatre assagistes en el període que
va des de la postguerra a l’actualitat (dos de cada període). Indica les semblances i/o
diferències amb Fuster.