NIETZSCHE (1844 – 1900) :

Introducció:
Nietzsche va tenir una vida molt prolífica literàriament, crea moltes obres i als 24 ja era
Catedràtic de filologia. Una obra molt literària, farcida d’imatges i molt fragmentària
(acusat de ser inconsistent o incoherent), altament interpretable.

Se l’ha relacionat amb el nazisme, encara que realment no fos antisemita, perquè hi ha
un atac als jueus per el que defensen i la seva manera de veure el món. Tanmateix, un
familiar seu va modificar la seva obra.

És un punt de no retorn, un punt d’inflexió en la història de la filosofia. Crítica radical a

la religió, desconstrueix la tradició cristiana i Platònica (antagonista radical de Paltó).

Crítica a la metafísica:
Destrueix tota la tradició filosòfica occidental anterior a ell, ja que diu que participa
en un patró que ell li repugna. Diu que anteriorment a ell, totes les composicions que
s’havien fet fins ara eren plantejaments metafísics transcendents. El plantejament
metafísic transcendent és la manera d’estar en el món que escindeix la realitat i que
troba la raó, el sentit o la causa de ser de les coses fora d’elles, en un pla transcendent o
món extern.
Segons Nietzsche, és un tipus de classificació que s’ha de superar, les classifica com a
decadents i antivitals. Defensa que és una manera de promoure una manera d’estar en
el món, una relació del subjecte amb ell mateix, amb la resta del món que nega la vida,
fa que els subjectes es rebaixi, es faci petit.
Aquests plantejaments metafísics es poden observar amb la filosofia de Plató, el qual
Nietzsche denomina com l’origen de l’error metafísic, ja que Plató defensa que el món
en el que vivim no és més que un món de còpies, de reproducció o de reflex d’un altre
on es troben les idees, la veritable realitat, que és la causa de ser de les coses. Defensa
que el nostre és un món aparent, no és l’autèntica realitat, sinó que és diluïda. Per tant,
presenta una jerarquització de mons on un queda devaluat davant de l’altre, hi ha una
escissió, una supeditació d’un món respecte l’altre.
Amb el cristianisme diu que passa el mateix : presenta el món real com un món finit, de
dolor, temporal i injust. En canvi, el món que vindrà és just, infinit, etc. El cristianisme
considera que la vertadera realitat no és aquesta sinó la que vindrà, en que la vida és un
trànsit per a la vida eterna. La realitat ve supeditada del més enllà, el món etern, etc.
Això Nietzsche ho veu com una manera de negar la realitat perquè no la pot copsar
epistemològicament i utilitza el recurs d’inventar-se una altra que superi allò que ens
incomoda de la vertadera. Per tant, el cristianisme i el platonisme participen de la
mateixa essència, reprodueixen la idea que hi ha un més enllà que té totes les qualitats
que no suportem aquí. Com que no accepten que el món real és dolorós, injust, canviant,
caòtic, immoral... inventen un altre per a suportar la cruesa del món en què vivim.
L’home ha de viure per a aquest altre món ideal, sacrificant el món present, es viu
alienat per a postergar la felicitat per una altra que arribarà.
Plantejament general:
Ell no és un home, ell és dinamita, que destrueix tots els plantejaments metafísics
transcendents i presenta un plantejament immanentista. Un plantejament
immanentista és aquell que diu que l’autèntica realitat està en el món en que observem,
que vivim, amb tot el seu dolor i hem de tenir la fortalesa psicològica a acceptar-ho.
Nietzsche reivindica la vida i la realitat amb tot el dolor que comporta : vitalista, afirma
la vida.
Es pregunta que quina filosofia potència la vida : una de castradora d’instints o una
afirmativa com la grega?
 Heràclit seria el seu únic aliat (tot flueix, tot canvia, no ens podem banyar dues
vegades en el mateix riu perquè el riu ha canviat). Reivindicador de la única realitat que
existeix és la que es mou.

Genealogia de la Moral :
Metòdica que segueix Nietzsche per a resseguir i desemmascarar d’on emana i d’on
sorgeix el nostre codi de conducta, d’on emanen els nostres valors morals, d’on
s’origina la decadència del món occidental, resseguir els nostres valors morals. El codi
de conducta està basat en dos conceptes fonamentals per a determinar la meva manera
en estar en el món : el bo i el dolent. Fa una efectiva història de la moral, resseguir els
orígens de com s’han creat aquests valors i què és considerat bo i què és considerat
dolent.
Exemple : altruisme, sinceritat, caritat  son valors considerats bons, ens travessen
com a cultura.

Es pregunta si ha estat sempre això, quan es van imposar i perquè, qui es va apoderar de
la tradició moral per fer-nos veure que aquests són els bons valors. Sospita que hi ha un
interès, que els origen fan mal olor, ressegueix en quin moment de la historia es van
instal·lar aquests valors com únics i els més nobles. Analitzarà els textos antics i la
etimologia de les paraules, per a trobar què es deia sobre les nocions del que és bo i el
que és dolent, i trobarà que no tenen res a veure amb aquests valors que ara són
considerats com a bons.

Noció de bo i dolent en la tradició antiga:

Denominats com a bons : guerres, als Déus (algunes de les seves qualitats), aristòcrates,
herois...  persones anímicament fortes, afirmatives, psíquicament nobles, que
s’autodenominaven com a bones. Autodenominaven la seva voluntat de manera
completament autònoma sense necessitat d’algú altre, s’afirma des de el propi subjecte.
Tenien una manera d’estar en el món afirmativa, sabien el que volien i tenien el coratge
de perseguir-ho i té el coratge de voler-ho.
 Jo soc bo, llavors tu ets dolent.
L’important és l’acte afirmatiu, la bona voluntat comença pel subjecte, creant els seus
propis valors. Si no ets com jo, si no tens un caràcter afirmatiu, llavors ets feble, tots els
que no son com jo formaran part del gruix de homes febles, d’esclaus, de plebeus, de
gent sense voluntat, no afirmativa. Es distancien dels altres per a no ser com a ells.

Denominats com els dolents : febles, que no tenen cap voluntat ni cap ànim,
incapaços de crear cap valor. Són l’oposat a algú afirmatiu : són algú reactiu. Davant
dels homes forts se senten depreciats, inferiors, a l‘ombra dels que són afirmatius. Van
emplenant-se d’odi, un sentiment d’enveja i sobretot acaben travessats de ressentiment.
Els hi agradaria tenir caràcter, i van forjant una manera ressentida, rancorosa, odiosa
d’estar al món. Aquestes són la gran massa, el ramat, la multitud, etc.

Inversió de valors o revolta dels esclaus:

Moviment de capgirament de les nocions que hi havia a la tradició antiga del què és ser
bo i el què és ser dolent, bons de la tradició antiga passen a ser vistos com a dolents.
Aquest moviment liderat pels sacerdots en què s’han unit tots els febles amb un
sentiment de venjança i hostilitat faran veure als forts que el què és realment ser bo és
ser feble. Fan una afirmació anul·lant a l’altre dient que la manera de ser bons dels
altres és dolenta, és una negació de forts. A través d’infondre un seguit d’ideals o
constel·lació nova de valors van generar un sentiment de culpa, de mala consciència,
fan veure al fort que la superioritat anímica que tenen és alguna cosa pel que s’han de
sentir culpables, han de renunciar a la seva fortalesa. El que és ser bo és la debilitat i és
escollida. S’han de autoreprimir, autocensurar.
Fan aquesta inversió de valors a través d’un mecanisme de consciència, a través d’una
eina espiritual durant molt temps per a inocular als forts que s’han de reprimir ja que
veuen a la fortalesa amb temor. El que abans els feia febles ara és el que és bo.
S’alteraran radicalment els valors, hi haurà una inversió dels valors, un desplaçament
semàntic. El bo de la tradició antiga en la tradició jueu cristiana serà el pervers.
Reivindicació de la feblesa : els febles som realment febles.
Tu ets pervers, llavors jo soc bo.
Amb la inversió dels valors el que faran és instaurar una moral reactiva, la meva acció
és una reacció a l’altre. En aquesta, es necessita a l’altre, no son ningú sense l’altre,
necessiten anular a l’altre per a afirmar-se a ells mateixos. La seva debilitat és
desbordant, és fruit de la seva debilitat. El punt de partença és l’altre.

Noció de bo en la tradició jueu cristiana:

 Mèrit de la debilitat : la feblesa és una cosa escollida, és alguna cosa que s’ha
decidit fer, volguda, fins i tot treballada (treballo humilitat, feblesa). Nietzsche
diu que el feble s’explica això a ell perquè en realitat no pot ser d’una altra
manera, però es diu a ell mateix que és perquè ho escull.
 Culpa i mala consciència envers el fort : el fort ha de sentir-se profundament
malament per ser com és, perquè és la manera de canviar-lo : que
s’autoreprimeixi, s’autocensuri, s’empetiteixi a través d’un acte espiritual
continuïtat.
 Ideals ascètics : reprimeix impulsos vitals perquè creu que la felicitat ve de la
repressió dels impulsos vitals. Repressió del cos, dels instints vitals.
“Déu ha mort”:
Hi ha un moment en la història de la filosofia que la tradició judeocristiana comença
a fer aigües, moment que Nietzsche denomina com que “Déu ha mort”. La primera
vegada que diu aquest lema és a la Gaya Ciència.
Quan diu aquesta frase es refereix a tot un seguit de moviments, de corrents que poc a
poc han anat sorgint i que han anat posant en entredit, han fet caure i han dissolt la
religió cristiana. Sobre aquestes corrents Nietzsche diu que són d’un ateisme
important, ja que poden en dubte a tots els relats que havien sigut explicats fins a
aquell moment. Això poc a poc va matant a Déu, i que nosaltres siguem els assassins és
una certificació d’un ateisme imperant.
Diu que la mort de Déu ens hauria d’haver deixat a les fosques, ens hauria d’haver
deixat sense fonament, però com hem corregut a buscar altres déus en altres formats no
ens ha passat : ciència, política, etc.
Nietzsche defensa que hauríem d’aprofitar que Déu ha mort en l’aspecte religiós per a
posar fins a les darreres conseqüències el que aquestes corrents han començat. S’ha
d’aprofitar per consumar tota la metafísica, tot plantejament dualista que busqui
l’afirmació de la vida des de fora. S’ha de matar a Déu fins al final, ja que el Déu
moral de la religió cristiana és una representació de tots els plantejaments metafísics,
simbolitza el final de la metafísica. Nietzsche fa una crida i una denúncia : hauríem
d’aprofitar la oportunitat i hauríem d’acabar de consumar aquests plantejaments
metafísics i passar a fonaments afirmatius de la vida.
Aquest gran esdeveniment, on tots som els assassins de Déu hi ha bàsicament dues
opcions possibles:
 La pròpia d’aquells que son febles : veuen l’esdeveniment com alguna cosa
aterridora, perillosa, alguna crisi a la que temen perquè es queden sense
fonament. Els condueix a:
o Continuar creient a aquests relats que han sigut revelats com a negadors
de vida. Continuen creient que Déu no ha mort.
o Córrer a cercar substituts, que és el que hem fet des de la modernitat. Ho
fan substituint-lo per alguna cosa. Continuen participant o perpetuant en
l’esquema metafísic d’una dualitat, donant sentit a la vida des de un
afora. Exemple: raó, diners, ciència, política, socialisme, etc. Substituir-
lo per Déus no cristians. Busquen substituïts de Déu, es repugna
l’església però agrada el seu verí. Hi ha un culte a la ciència, a la raó
objectiva i a les teories com l’evolucionisme o el socialisme.

 Nihilisme actiu : persones fortes : L’home lúcid, el fort, el boig, l’esperit

lliure : ho viu com una oportunitat, com un amanecer, moment que avalua
positivament perquè li permet polvoritzar la filosofia metafísica, a cops de
martell crea una nova manera d’estar al món de manera afirmativa.. Veu com
una bona ocasió per aportar fins al final el fi de la metafísica, de tota la partició
entre els dos mons, és l’inici d’una nova època. Aquest és encarnat pel
superhome.
filosofia a cop de martell si els valors estan buits cal carregar-los.
Nihilisme : veneració del no res, d’uns valors que en realitat no són res.
Cal acceptar el Nihilisme passiu, propi d’aquells que no volen acceptar el Nihilisme.
Significa la des valorització de tots els valors.

Superhome (ultramensch/ultrahumà) :
Tipologia humana, manera de simbolitzar la millor versió humana, aposta de
Nietzsche d’un individu que és en primer terme capaç de recercar i crear els seus
propis valors. És afirmativa, des de plànol immanent, forta, accepta la vida tal com és
i la viu de manera afirmativa.
Enfront a l’època Nihilista seran capaços de fer una evolució espiritual o anímica i crear
els seus propis valors. Aquests capaços de fer la transvaloració són els bojos, els savis,
els artistes. Com que Nietzsche se n’adona que l’home no pot viure sense valors inicia
la transvaloració, en què es canvien els valors de les nocions del bé i el dolent i
l’encarregat de fer-ho és el superhome. Fa una crida perquè la humanitat s’empapi dels
superhomes i busquin el sentit de la vida en la vida mateixa, no en una altre món o
realitat.

Trets bàsics del superhome:

a. Creador de valors : convertir-se en els seus propis Déus. Que no hi hagi un Déu
extern que imposi qui s’ha de ser, no es visqui a l’ombra. S’ha de realitzar la
transvaloració de valors. S’ha de tornar a capgirar els valors d’una manera més
desbordant, invasiva, expansiva aquests valors que ens han imposat, que ens fan
empetitir, que neguen la vida. S’ha d’apostar per aquells valors que afirmen la
vida, que ens fan créixer, que ens donen poder, que ens fan grans. Això és una
ètica formal en el sentint que dona la forma de com viure però no et diu
exactament el que has de fer. Si actues ha de ser per la pròpia voluntat.

b. Voluntat : voluntat de poder, de potència, voluntat de vida, de ser i perseverar

en el ser, de realitzar-se. Es mou per al voluntat de poder, no d’imposar-se als
altres o dominar-los, sinó de no ser dominat. És el poder que ens fa evolucionar
cap a millor, aquesta potència o transformació, aquest instint o pulsió que ens
porta cap a la transformació cap a millor en termes de vida, de vida ascendent.
Deixem que l’ésser humà porti aquell instint cap al final. Tota matèria té una
espècie de pulsió que fa que continuï sent, que els perpetua. L’humà té una
espècie d’instint a més que el fa tender a una superació de si mateix. Això
implica dolor, depressió, manca de plaer, però tot això és acollir al vida. S’ha
d’acollir la vida en tota la seva intensitat, i això es fa acollint l’instint en tota la
seva intensitat.

c. Etein retorn: lliga el superhome i tota la seva filosofia : teoria còsmica i física
del temps utilitzada en la seva visió ètica que planteja un esquema de vida en el
 nostre criteri d’acció ha de ser el de seguir tant la nostra voluntat que davant la
ran pregunta diríem que sí a l’etern retorn a la nostra vida. Si actues d’una
manera que realment és de la teva pròpia voluntat, que respongui al teu criteri,
afirmativa no dubtaràs en dir que sí a repetir la mateixa vida una i una altra
vegada. Si et pregunten això i no actues amb la teva voluntat pròpia, negaràs la
teva vida. Has de viure la vida de tal manera que vulguis viure-la una i una altra
vegada, sense remordiments ni culpes. Inclús amb l’error, amb les equivocacions
perquè et van créixer. La tradició ens ha portat a veure que l’error és igual a
culpa.

Les tres transformacions de l’esperit:

a) Camell : simbolitza a l’home de la moral judeocristiana que porta a la seva
esquena la càrrega o pes moral d’estar sempre sentint aquest pes de la
responsabilitat, de la pressió. Viu sota l’esperança de trobar aigua o un oasis, que
no son més que una representació de la vida que ha de venir. Necessita plegar-se
a la obligació moral : tú debes. És l’home més dèbil. Però aquest es transforma
en lleó.

b) Lleó : simbolitza l’home destructiu, violent, que es revela contra els valors, que
ja no porta el pes de la moral. Crea la possibilitat que sorgeixi una altra cosa,
dona un pas afirmatiu, és capaç de desfer-se de les càrregues morals, dels
prejudicis, dels valors : yo quiero.

c) Nen : simbolitza el superhome, que s’afirma i s’estima com és, no es planteja

supeditar-se a una altra, no té un sentit reactiu sinó afirmatiu. Legisla les seves
pròpies lleis, contínuament diu si, contínuament vol la vida, afirma la seva
voluntat : yo soy.

Sobre la veritat i mentida en sentit extra moral:

Opuscle que ens mostra els orígens d’un dels mots que articula també tota la nostra
noció sobre el bo i el dolent. Intenta desmuntar el concepte de veritat, anar a veure com
s’ha forjat la noció de veritat. Mostrarà que els orígens de les coses potser estan fetes
interessadament, fan mala olor.
Diu que tota veritat és una construcció, una creació, una interpretació del mon, no hi
ha un accés objectiu al món, però una d’elles ha guanyat i s’ha imposat per sobre les
altres i s’ha imposat com a verdadera. Tot són perspectives, tot apropament al món és
des de una perspectiva, dins d’un marc teòric, com individu, societat, espècie. Fa caure
la idea que existeix un món que podem conèixer objectivament i el subjecte pot apropar-
s’hi de manera neutra. Diu que el subjecte posa tant en el món que el crea.
En la seva faula:
Es va crear o establir una mena d’acord o pau : en una determinada veritat li posarien un
determinat nom, van etiquetar el món i vam anar considerant que aquest etiquetatge,
aquesta designació de les coses era la vàlida. Per tant, si diem que una cosa és veritat és
perquè és associada a aquesta assignació de les coses. Designarem alguna cosa com a
veritat si presenta una correlació amb l’etiquetatge que es va fer amb el món. Lligada a
aquesta correlació, se segueix una determinada noció del que és veritat i del que és
mentida.
La veritat per correspondència: veritat és una propietat dels enunciats. Els enunciats son
vertaders quan diuen com és el mon exactament, si es corresponen amb l’estat del món.
Això és una útil eina que tenim els homes : per sentir-se en societat, per pertànyer-hi. Si
no hi havia una correspondència amb el que hi havia establert, se li dirà que és mentida.

Correspondència entre paraula i cosa : es pregunta com una paraula és forjada, és un so

articulat. Diu que existeix una realitat que t’estimula, un estímul que quan l’observo o el
sento o el percebo a través d’algun sentit és una realitat que se’m diposita a traves d’una
imatge. Una impressió sensible, del tipus que sigui. Aquesta imatge NO és una paraula
ni tampoc és el mateix que la realitat, perquè és un salt d’esfera, com a molt serà una
còpia o una reproducció. Serà una primera metàfora d’allò que m’ha estimulat, perquè
ho construïm nosaltres i prenem el que és semblant per idèntic. Estem agafant un
aspecte de la realitat i el substuiïm per una altra cosa i li donem una identitat, els
convertim en idèntics a la realitat.
És impossible que siguin idèntics, ja que és només le que jo retinc. Quan intento
comunicar aquella impressió utilitzo la praulala per fer-la comunicable utilitzo sons
articulats. Quan arribo a la paraula és una còpia de la imatge, que és una còpia de la
realitat, hi ha un nou salt, una nova metàfora. Però una altra vegada prenem la paraula
com a idèntica a la realitat, quan només és el vehicle per a expressar la realitat, les
recollim d’alguna manera. Crec que tinc la capacitat per expressar netament la realitat,
però s’ha allunyat molt de la realitat. Crec que la paraula és l’eina o el mecanisme
neutre per expressar la realitat, quan només és una manera d’expressar la realitat als
altres de la meva pròpia expressió o percepció de la realitat. En realitat són metàfores,
prenem el que és semblant per idèntic.
A més a més, davant de determinades realitats diem que unes paraules són les úniques
que poden expressar una determinada realitat. Agrupo els conpte
Em baso en singularitats, en particularitats, amb les seves diferències, però borro les
diferències, el comú, igualo el desigual. Els conceptes agrupen paraules i ens creen la
sensació que a més a més dels singulars existeix el concepte, sense tenir en compte les
diferències. El llenguatge, al fer aquesta partició participa al metafísic, el llenguatge,
part de les realitats concretes existeix una realitat diferent d’aquella. El llenguatge és
una perpetuació de la metafísica. A l’utilitzar conceptetes perpetuem més l’error, donem
forma a la realitat per a intentar ordenar-la.
El problema és que creiem per la nostra manera d’utilitzar el llenguatge creiem que
apart d’aquestes coses hi ha els conceptes. En un ordre de classificació i racionalitat.
El problema és la designació única de les coses. Però hem de tenir clar que ens allunya
de la realitat, serveix per a ordenar-la però no diu res de la meva experiència concreta
amb la realitat.
Estem més a prop del món quan cada individu l’expressa amb les seves pròpies
metàfores, no quan ens sotmetem als conceptes que utilitza tothom. Creiem que l’únic
apropament al món correcte és l’objectiu, el de la ciència, el de conceptes. L’altre és a
través dels artistes, de les altres expressions però cap és més vertader dels altres.
Aposta per un ús del llenguatge molt més lliure, que cadascú el decideixi. Conceptes és
una manera d’estructurar el món però ens poden portar a la mentida, perquè a més dels
concrets i ha els universals. Esquema dualista : més allà dels conceptes i ha una
estructura. Pensem que la ciència o ús del llenguatge conceptual no sabem que és una
construcció del món, és la nostra creació, però no és la única composició o apropament
del món vertadera. És la teva manera d’accedir al món però no és més vàlid del que
pugui tenir un altre.

1. Objectiu de l’obra : estudiar com s’ha forjat la idea del concepte de veritat i
mentida i desmuntar, denunciar la impostura, la falsedat del llenguatge com un
mecanisme o estri innocent i neutre per expressar la veritat i mostrar que la
veritat és una creació humana.
2. Tradicionalment : amb el lenguatge expressem com és la realitat, amb les
paraules mostrem o donem compte com és el món creiem que hi ha una
correlació entre les paraules i el món, creiem que recollim amb les paraules el
món. És la veritat per correspondència, que amb un mecanisme innocent puc
assolir un món objectiu.
Per això, va a verue com es van forjar les paraules. Diu que s van forjar amb un
acord de pau on es van designar. La designació correcta i única, la vàlida de les
coses, per a que puguessim sobreviure. Ña correspondència entre la cosa i la
realitat i la paraula establim què és veritat i què es falsesdat. Dic que és veritat si
m’adequo al que està establert, a la designació de les coses.
Per tant, la veritat respon a uns interessos nostres, és una creació nostra.
Oblidem que ha digut el nostre interès o necessitat que ens ha conduit a apostar
per unes designacions i no altres, no ho qüestionem, sens ha sigut heretat.
3. De la realitat se’ns diposita una imatge : hi ha una similitud, no una igualtat. La
segona metàfora serà el pas de la imatge a la paraula.
El que més s’allunya de la realitat són els conceptes.

Com a espècie, com a grup social i com a individu cadascú té un component

personal únic i irrepetible que fa que tinguem una visió sobre el món i una
interpretació diferent a la de qualsevol altra. No hi ha cap que sigui més
vertadera ni millor que l’altre, simplement són diferents i no hi ha cap veritat
objectiva.
El món per a tu serà l’experiència que tu tinguis d’ell.