II REVOLUCIÓ INDUSTRIAL I

IMPERIALISME
1. LA SEGONA REVOLUCIÓ INDUSTRIAL.
2. LA DOMINACIÓ EUROPEA DEL MÓN. L'EXPANSIÓN COLONIAL A ÀFRICA I ÀSIA

INTRODUCCIÓ:
Paral·lelament a la Revolució Industrial, la preponderància d'Europa es va manifestar en la formació de vastos imperis
colonials, garantia de prestigi, poder econòmic i polític. També els EUA i el Japó, a conseqüència del seu desenvolupament
industrial, van començar a realitzar accions d'expansió imperialista en el canvi del segle XIX al XX.
1. LA SEGONA REVOLUCIÓ INDUSTRIAL:
A partir de 1870, la Revolució Industrial entrarà en una nova fase. S'estendrà geogràficament per tota Europa, els EUA i el
Japó, apareixeran noves fonts d'energia (electricitat i petroli), les indústries ja mecanitzades s'ampliaran i apareixeran altres
noves,…. Aquest període és conegut històricament amb el nom de “gran capitalisme” o “segona revolució industrial”. A
continuació tractarem les seues característiques.
1.1. L'aparició de noves fonts d'energia i les seues aplicacions industrials:
La segona revolució industrial es va caracteritzar per l'aparició de dues noves fonts d'energia: l'electricitat i el petroli:
- L'electricitat ja era coneguda, però el repte era produir-la en quantitats industrials
i resoldre el problema del seu transport. Els progressos de la Física, en efecte, van fer possible la conversió de l'energia
mecànica de la caiguda de l'aigua en corrent elèctric transportable i convertible en variats usos. El ventall de les seues
aplicacions va ser enorme: enllumenat (en 1878, Edison ultima el seu llum de filament o incandescent), sistemes de
comunicacions (telègraf, telèfon i ràdio) i de transport (ferrocarril, tramvies elèctrics i el “metre”).

- El petroli va adquirir importància quan va començar a utilitzar-se com a combustible en els mitjans de transport. Això va ser
possible després dels invents del motor de combustió interna, obra de Rudolf Diesel, i del motor d'explosió, construït pels
alemanys Gottlieb Daimler i Karl Benz.
En qualsevol cas, la utilització de l'electricitat i del petroli com a força motriu va continuar sent modesta fins a 1895. A la fi
del segle XIX el carbó subministrava més del 90% de l'energia produïda i consumida a Europa.
1.2. Els nous sectors industrials: la “era de l'acer”, la indústria química, altres avanços:
El problema de convertir el ferro de fosa en acer, abaratint el seu preu, es va aconseguir gràcies
a invents com els convertidors de Bessemer i els alts forns de Martín i Siemens. Com a resultat el
preu de l'acer va disminuir en un 50% entre 1850 i 1880. A més, amb l'acer es va ampliar el ventall
de les aplicacions de la metal·lúrgia. En la indústria química, les investigacions van donar lloc a
nous productes: abonaments per a l'agricultura, colorants artificials molt demandats per la indústria
tèxtil, fabricació

d'explosius (la nitroglicerina, per l'italià Sobrer, i la dinamita, per Alfred Nobel) i productes
farmacèutics.
En la construcció, la utilització del formigó armat va permetre l'edificació dels primers gratacels.
Finalment, ha de recordar-se la invenció del cinema, de les màquinesde cosir i d'escriure, i de les
bicicletes.
 1.1. La concentració industrial:
Entre 1850 i 1900 el nombre d'empreses s'estabilitza o tendeix a disminuir, en canvi la producció
va créixer. Va haver-hi, en efecte, un procés de concentració industrial que s'explica per dues
raons:
• En primer lloc, pel mateix progrés tècnic, en elevar el cost de les màquinesutilitzades. En
principi, només les grans empreses comptaven amb recursos per a invertir en noves
tecnologies, enfront de les dificultats en què es trobaven les empreses xicotetes.
• En segon lloc, el mecanisme pel qual se cerca la concentració és per a aconseguir un
augment de la productivitat del treball i la consegüent disminució del cost mitjà de cada
unitat produïda. Amb això es competia més favorablement en el mercat i s'aconseguia
conquistar nous mercats.
Aqueixa concentració podia fer-se de forma horitzontal o ben vertical. En la primera es fusionaven
empreses amb la mateixa activitat productiva (per exemple, el siderúrgic); en la segona
s'integraven empreses complementàries en el procés de producció (per exemple , carbó, mineral
de ferro i siderúrgia). Al costat del model de concentració que acabem de veure, va haver-hi una
altra de tipus financer, com el trust* i el cartel*. En el primer, diverses empreses decidien agrupar-
se per a tenir una administració comuna; en el segon, les empreses continuaven sent independents
però es posaven d'acordper a fixar un preu de venda comuna.
Amb tot, aquest procés cap a la concentració no ha de fer oblidar que l'empresa xicoteta, on hi
havia uns quants obrers entorn de l'empresari, continuava sent la més nombrosa al començament
del segle XX encara que el seu pes en la producció total havia disminuït.
 1.2. Noves formes d'organització del treball: el taylorisme* i fordisme*:
El taylorisme cercava la planificació científica del procés productiu en l'empresa. La idea va partir
de F. Taylor qui en la seua obra "ThePrinciples of Scientific Management", publicada en 1911, va
teoritzar sobre l'especialització de les funcions en el treball i l'estandardització dels procediments
a seguir.

Segons ell les tasques havien de realitzar-se

amb el menor esforç i en el menor temps
possible eliminant passos i moviments
innecessaris a fi de reduir els costos de
fabricació. L'obrer ha de ser aïllat
convenientment i tenir tots els elements que
manipula a la seua disposició i fàcil abast.
El treball intel·lectual i el manual han d'estar
separats. Correspon al primer
organitzar, impartir directrius i supervisar al segon. Estableix un rigorós cronometratge de cada
tasca a fi d'evitar el descuit o pèrdua de temps de l'operari..
El treball en cadena (“fordisme”) aplicat amb èxit a les fàbriques d'automòbils d'Henry Ford
significa la màxima especialització del treball, l'optimització dels rendiments i l'abaratiment de les
mercaderies, permetent l'accés a les mateixes a un creixent nombre de consumidors..
1.3. L'avanç de la industrialització:

A mitjan segle XIX, Gran Bretanya era la primera

potència industrial a Europa; la segona, amb una
potència molt menor, era França. A partir de 1860, la
producció industrial alemanya superava a la de
França. En 1890-1900, Alemanya estava a punt
d'aconseguir l'economia britànica; al seu torn, la
majoria dels països europeus estaven ja
industrialitzats (Àustria-Hongria, Itàlia, Espanya) o bé
donaven principi a la industrialització, com era el cas
de la Rússia tsarista. Si de l'àmbit econòmic europeu
ens traslladem al mundial, entre 1850i 1900 s'observa
com Europa va perdent la seuasuperioritat mentre els
EUA s'ha convertit
en la primera potència mundial. L'economia europea, no obstant això, superava a la dels EUA en
la disposició de mercats internacionals, en el dels transports marítims i en el del mercat de
capitals..
IMPORTANT: APRÈN A IDENTIFICAR I COMPARAR LES DIFERÈNCIES DE LA I I II
REVOLUCIÓ INDUSTRIAL.

2. LA DOMINACIÓ EUROPEA DEL MÓN:

En l'últim quart del segle XIX es va iniciar un procés de domini polític, militar i econòmic de grans
territoris d'Àsia i Àfrica per part de països industrialitzats d'Europa,els EUA i el Japó. Aquest
fenomen es coneix com a imperialisme* i si, durant seixanta anys, a partir de 1815, no va haver-
hi importants rivalitats colonials, en canvi, des de 1880 , les qüestions colonials es van situar de
nou en primer pla i les potències industrials van emprendre una carrera d'ocupacions territorials.
Aquest procés va culminar, a inicis del segle XX, amb la colonització del continent africà i d'una
part de l'asiàtic. Al llarg de aqueix procés va haver-hi moments de forta tensióentre les potències
colonialistes, constituint una de les causes de l'esclat de la Primera Guerra Mundial.

2.1 Causes de l'imperialisme:.

a) Causes econòmiques:
El desenvolupament de la indústria europea i la seua
necessitat de trobar nous mercats i matèries primeres
.
En efecte, el desenvolupament de la segona
revolució industrial va impulsar als països més
industrialitzats a cercar nous mercats on situar els
excedents de la seua producció i, també, llocs on
obtenir matèries primeres (cotó, cautxú…) al millor
preu possible. Al seu torn , les colònies eren un lloc
on es podien invertir els capitals excedents de la
producció industrial.
 b) Causes polítiques i militars:
La superioritat militar dels europeus els va facilitar una ràpida
ocupació territorial. L'exaltació del nacionalisme, el “orgull
nacional”, obligava a comptar amb colònies, on els militars feien
mèrits i aconseguien ascensos i medalles. L'imperialisme, per
tant, es veia com un signe de prestigi i poder dels Estats. D'altra
banda , existien motius estratègics que feien que una potència
s’apoderarà d'un territori clau per al controlde les rutes comercials
o per a impedir l'accés a una zona per part d'un altre Estat.
c) Causes demogràfiques:
El vertiginós creixement de la població europea
Stanley and (augmenta en uns 150 milions de persones entre 1870 i1914) va
Kalulu.1872 animar a la cerca de millors possibilitats de

vida en les colònies, o bé, cap a altres països, com va ocórrer amb l'enorme emigració europea cap
als EUA o la d'espanyols, italians i portuguesos cap a l'Argentina i el Brasil.Per tant, el poblar nous
territoris es va convertir també en una vàlvula de fuita per a alleujar la superpoblació del vell
continent.
d) Causes ideològiques:
La creença en la superioritat de la raça blanca va fer que es considerara un “deure” transmetre
els avanços de la civilització i la cultura europees (educació, sanitat, millora de vida) als pobles
colonitzats. D'altra banda, les esglésies cristianes (la catòlica i la protestant) es van trobar davant
una nova fase per a estendre la seua confessió religiosa pel món. Cal no oblidar l'interès científic,
és a dir, el desig de conèixer i cartografiar altres llocs encara desconeguts. Molts europeus se
sentien atrets per aqueixos territoris i es llançaven a la exploració de rius i muntanyes
desconegudes; les taques blanques en els mapes anaven esborrant-se a poc a poc. En aquest
punt hem de parlar del paper de les Societats geogràfiques que es constitueixen en molts països
europeus amb la missió d'estudiar Àfrica i finançar exploracions a l'interior del continent que,
posteriorment, afavoriran la posterior ocupació.
2.2. Les formes de dominació colonial:
La presència dels europeus en els territoris colonitzats va suposar el control polític, social i
cultural, i el sotmetiment dels pobles colonitzats als interessos econòmics de les metròpolis.
L'administració local dels territoris colonials va començar sent realitzada per les companyies
privilegiades de comerç, que van rebre amplis poders. No obstant això , prompte l'Estat va assumir
aquestes funcions. Va haver-hi sistemesde control colonial molt variats. Els més freqüents van ser
les colònies, els dominis, els protectorats i les concessions.
• Les colònies en sentit estricte eren aquells territoris en els quals la població indígena estava
totalment sotmesa a la potència colonial, que va implantar un govern i una administració totalment
europeus. El poder de la metròpoli s'exercia per mitjà de un governador. Aquest sistema va
predominar a Àfrica i en part d'Àsia. Un tipus peculiarvan ser les colònies de poblament, en les
quals es va assentar una nombrosa població europea que va imposar la seua llengua, formes de
vida i institucions a semblança del seu país d'origen. Un exemple característic va ser Algèria.
• Els dominis eren específics de l'Imperi britànic. Es tractava de colònies de poblament a les
quals se'ls va aplicar un sistema d'autogovern. Els poders del governador van estar limitats per
un govern designat per una assemblea triada pels colons. Van gaudir de completa autonomia en
la política interna, però la política exterior es decidia en la metròpoli. Va ser el cas del Canadà,
Nova Zelanda , Austràlia i laUnió Sud-africana.
• Els protectorats eren territoris colonials on ja existia un Estat sobirà ambla seua pròpia estructura
política i cultural. La potència colonial respectava, teòricament, el govern i l'administració indígena,
però exercia el control militar, la direcció de la política exterior i l'explotació econòmica.
a) “Repartiment” d'Àfrica:.

L'expansió imperialista va començar a Àfrica. Fins a 1870 la presència europea a Àfrica es limitava
a una sèrie de factories costaneres o xicotets enclavaments colonials en les zonespròximes a la
mar. Però en l'últim terç del segle es va produir una total ocupació del territori. Aquesta ràpida
ocupació va produir freqüents enfrontaments entre els països colonitzadors. Els primers passos
França i Regne Unit van iniciar el procés colonitzador a Àfrica.
Al Àfrica mediterrània, França va iniciar en 1830 l'ocupació d'Algèria i en 1881 elsfrancesos van
establir un protectorat sobre Tunísia.. A Egipte van entrar en col·lisió els interessos francesos i
anglesos pel domini de la ruta del Canal de Suez (inauguraten 1869). Regne Unit estava interessat
en el control d'Egipte per a assegurar la seua ruta cap a la Índia. En 1882, es va produir
l'ocupació militar britànica d'Egipte, que, de
fet, va ser convertit en un protectorat anglès. Missioners, exploradors i aventurers van obrir la resta
d'Àfrica a Europa..
Durant la segona meitat del segle XIX es van registrar un gran nombre de viatges d'exploració i de
descobriment a través dels grans rius africans. Van destacar les exploracions de David Livingstone,
que va remuntar el riu Zambeze i va arribar a les cataractes del llac Victoria; d'Henry Stanley, que
va descobrir les fonts del riu Congo i es va posar alservei del rei Leopold II de Bèlgica..

* La Conferència Internacional de Berlín: Les rivalitats entre França i Bèlgica pel Congo i el
creixent interès dels comerciants alemanys per l'Àfrica central, van impulsar al canceller alemany
Bismarck a celebrar una Conferència Internacional a Berlín entre 1884 i 1885. En ella es van
adoptar una sèrie d'acords que havien de regir l'ocupació del territori africà:
• La llibertat de comerç i de navegació pels rius Níger i Congo.
• La prohibició de l'esclavitud.
• El reconeixement del «Estat Lliure del Congo» com una colònia a títol personal del rei de
Bèlgica, Leopold II.
• El principi de l'ocupació efectiva, és a dir, era necessari ocupar de veritat un territori per a
considerar-lo com a propi. Aquest principi va accelerar el «repartiment d'Àfrica», perquè les
potències es van llançar a conquistar aquelles terres que encara no pertanyien a cap altre país.
A la fi del segle XIX noves potències es van incorporar al repartiment d'Àfrica. Les més importants
van ser Itàlia i Alemanya. Itàlia es va apoderar de Somàlia i Eritrea, però va fracassaren el seu intent
de conquistar Etiòpia, en patir la derrota del seu exèrcit colonial en Adua (1896). Alemanya va ser
l'última a participar en la carrera colonial. A partir de 1884 va establir colònies a l'Àfrica Oriental
(Tanganika), a Togo i Camerun, en la costa occidental, i en l'àrea desèrtica del sud-oest d'Àfrica..
Conflictes colonials entre potències europees:

➢ Crisi de Fachoda : Regne Unit i França van intentar formar imperiscontinus:

• Regne Unit pretenia formar un imperi africà que unira el nord amb
el sud, amb una línia de ferrocarril des del Caire fins al Cap.
• França volia crear un eix colonial des del Sàhara i Guinea fins
a la mar Roig
Totes dues potències es van trobar en la localitat sudanesa de Fachoda .
Conflicte resolt per via diplomàtica.

➢ Sud-àfrica: Regne Unit va ocupar El Cap (actual Sud-àfrica) en 1806, zona

d'assentament holandès i alemany (bòers o afrikaners*) des del segle XVII, la qual
cosa va provocar la Guerra anglo-bòer (1899-1902): Tensió accentuada després del
descobriment de jaciments d'or i diamants en les repúbliques bòers independents de
Sud-àfrica, Orange i Transvaal. Després de la derrota dels bòers,Orange i Transvaal
van ser annexionades per Regne Unit .
b) Imperialisme a Àsia:.
L'expansió imperialista de l'últim terç del segle XIX es va completar amb l'acció colonial europea
en el continent asiàtic.
• L'Imperi rus:
L'expansió de l'Imperi rus a Àsia va ser abans de res política. Rússia havia ocupat Àsia
septentrional en el segle XVII i es va dirigir a mitjan segle XIX cap a les fèrtils terresdel Turquestan.
A partir de 1880-1890, amb la construcció del ferrocarril Transsiberià fins a Vladivostok i del ramal
transmanxurià, la presència russa es va estendre cap a Manchuria . Els avanços russos al
Turquestan van aprofundir l'hostilitat amb Regne Unit . Tots dos països mantenien disputes sobre
Pèrsia i les terres frontereres de la Índia(l'Afganistan, Tibet). D'altra banda , la penetració russa
en Manchuria va originar el xoc amb el Japó, que va desembocar en la guerra rus-japonesa de
1904-1905, en la qual Rússia va serderrotada.
• L'Imperi britànic:
L'Índia va constituir l'objecte preferent del colonialisme britànic a Àsia. Des del segle XVIII la
Companyia Britànica de les Índies Orientals va anar ocupant gran part del territori, amb el suport
del govern britànic. Per a això disposava d'un exèrcit de soldats indis enquadrats en l'exèrcit
britànic, els sipais.
Però en 1857-1858, els sipais, davant el
menyspreu dels oficials britànics per les seues
creences religioses, es van revoltar. La revolta va
obligar el govern britànic a reorganitzar
l'administració colonial. La Companyia va ser
suprimida i l'Índia va passar a dependre
directament de la corona i governada a través d'un
virrei. El recel britànic davant l'expansió colonial
francesa a la Indoxina va impulsar l'ocupació de
Birmània, convertida en protectorat des de 1886, i
de Malàisia entre 1870 i 1885. Regne Unit també
havia establert des de feia temps colònies de
poblament a Oceania (Austràlia i Nova Zelanda ),
que es van constituir en dominis en 1901 i 1907,
respectivament.

• L'Imperi francès:
França va tenir el seu centre d'expansió a la Indoxina on en 1887 ja controlavaVietnam,
Laos i Cambodja.
Altres imperis Finalment , Països Baixos va afirmar des de 1882 la seua administració sobre les
Índies Holandeses (actual Indonèsia i part oriental de Nova Guinea), i Alemanya es va annexionar
Nova Guinea oriental i les illes Marshall, Salomón, Carolinas i Mariannes.
 * El cas de la Xina:
Encara que la Xina no va ser ocupada per cap país, els anglesos van aconseguir
establir alguns enclavaments comercials com Hong Kong. Entre 1885 i 1911 altres
potències França, els Estats Units
2.4. Conseqüències de l'imperialisme colonial:
L'expansió europea va contribuir a la europeïtzació del món. Les conseqüències de la ocupació
d'aquests territoris són positives o negatives segons qui conte la història, si són els pobles europeus
o si són els pobles sotmesos.
a) Conseqüències positives per als pobles colonitzats:
* Entre aquestes caldria citar l'increment de la població als països ocupats a causa de
l'erradicació d'epidèmies i la consegüent reducció de la mortaldat a causa de les medicines
portades pels europeus.
* Una altra seria l'augment dels cultius i la introducció d'uns altres el que va fer que augmentara
la producció agrícola, encara que fora per a proveir al país colonitzador.
* El descens de l'analfabetisme i l'expansió de la cultura occidental, això va produir la desaparició
de l'estructura tribal d'aqueixes societats i fins i tot en alguns casos la pèrdua de la seua identitat
cultural; com veiem una conseqüència positiva sol comportaruna negativa.
b) Conseqüències negatives per als pobles colonitzats:
* L'explotació exhaustiva de les
colònies mitjançant la confiscació
de les seues terres,que passen a
les mans de grans companyies,
ensenyorint-se dels seus recursos
naturals.
* L'abús de la mà d'obragratuïta o
a molt baix preu dels colonitzats.
* El desenvolupament d'una
activitat econòmica en benefici de
la metròpoli.
* Els colonitzadors van provocar, en molts casos, la destrucció de la llengua i la cultura dels
colonitzats i de la seua societat tradicional.
* Les fronteres que van establir els europeus serien totalment arbitràries, sense tenir en compte
als pobles indígenes. Així, es va imposar la convivència forçada entre grups ètnics tradicionalment
enfrontats, mentre altres pobles es van veure de sobte dividits.
* En molts casos hi haurà una forta segregació racial i falta de respecte per les realitats
autòctones.