Solució PEC4

Pregunta 1.
Els models més recents del llenguatge difereixen de les formulacions clàssiques en diversos
aspectes. Pel que fa a la lateralització del processament del llenguatge, tot i que globalment es
manté la dominància de l'hemisferi esquerre, els models més recents especifiquen la participació
l'hemisferi dret en diverses tasques lingüístiques (p.e .: comprensió de la parla, vegeu el model
d'H & P, de Damasio). Els estudis recents suggereixen globalment que el domini del llenguatge
és principalment una qüestió d'avantatge hemisfèrica per a una funció cognitiva específica.
Pel que fa al flux d'informació, els models recents - gràcies als avenços en tècniques de
neuroimatge - proposen una activació simultània de les àrees del llenguatge enfront de la
seqüencialitat en diverses tasques (p.ex. Mesulam manté que l'accés al lèxic passa
simultàniament amb la planificació sintàctica). A la diferència dels models clàssics, les noves
formulacions sostenen que el processament del llenguatge depèn no només de les poques
regions cerebrals (àrea de Broca i de Wernicke), sinó que es sustenta en àmplies xarxes
neuronals, constituïdes per diverses regions corticals i subcorticals (ganglis basals,
cerebel ...).
Pregunta 2.
La imatge representa l'ínsula, una zona cortical la participació en el processament del
llenguatge ha estat controvertida. Segons Ardila, l'ínsula tindria una funció crítica en les tasques
lingüístiques i exerciria la funció d'un punt de coordinació ( "estació") entre els sistemes
lexicosemàntic ubicats en l'escorça temporal i gramatical, ubicat a l'escorça motora frontal.
Pregunta 3.
A la xerrada del Sr. Poeppel, el "programari" correspon a les estructures o processos
cognitius o mentals, l'estudi pertany a l'àmbit de les ciències cognitives, per exemple la
psicologia del llenguatge. El "maquinari" es refereix a les estructures neuroanatòmiques,
objecte d'estudi de les neurociències. L'estudi del "programari" ens proporciona la informació
sobre el "què" - quins processos cognitius sustenten el llenguatge o altres funcions superiors,
mentre que l'estudi del "maquinari" ens proporciona la informació sobre el "on" - on tenen lloc
aquests processos, és a dir, els correlats neuro-anatomo-fisiològics dels processos cognitius.
Pregunta 4.
Segons el model clàssic, una lesió a la zona A produiria l'afàsia de Broca que afectaria
principalment la producció de la parla, la codificació de la forma de les paraules o la
codificació sintàctica (agramatisme), amb la comprensió preservada. Una lesió a la zona B
produiria una afàsia de Wernicke, un trastorn de comprensió que es caracteritza per la parla
fluïda però buida de contingut (logorrea amb neologismes i parafasias).

Pregunta 5.
Encara que diversos símptomes comuns dificulten el diagnòstic diferencial entre el TSL i el
TSP, els orígens d'aquests trastorns són diferents. Al TSL es tracta principalment d'un
problema d'accés al lèxic, a causa d'una capacitat limitada de la memòria de treball, amb
errors a nivell de la forma lingüística: errors fonològics, morfològics i sintàctics. En canvi, el
TSP afecta el processament del significat i l'ús del llenguatge i per tant es manifesta de
manera predominant en la interacció, on les contribucions del nen resulten inadequades amb
context comunicatiu. La parla d'un nen amb TSP pot presentar ecolàlies (repetició involuntària
del que diu l'interlocutor) o perseveracions (repeticions successives de paraules), que
s'assemblen aquest trastorn a l'autisme.

Pregunta 6.
Per establir el diagnòstic del TA caldria informar-se primer del model de pronunciació del nen,
és a dir, de la variació geogràfica i del registre de la llengua usat per la seva família, ja que
algunes variants alófonas dels sons en funció d'aquestes variables sociolingüístiques no es
consideren errors. En aquest cas concret, en algunes variants geogràfiques del castellà no es
pronuncia el so fricatiu interdental / θ /, sinó que l'hi substitueix per / s /, en aquest cas, les
realitzacions de l'infant no s'haurien de considerar com inadequades.

Pregunta 7.
Es recomana l'ús de les pràxies bucofonatorias sobretot en els trastorns d'articulació com la
dislàlia o el TA, on es necessita enfortir el control motor de la parla (el component fonètic). L'ús
d'aquests exercicis és més controvertit per un trastorn fonològic, si el nen no discrimina bé els
sons de la parla. Les pràxies propostes permeten treballar el vel del paladar, situat a la part
posterior del tracte vocal.

En l'avaluació de cada pregunta es prendran en compte els següents criteris:

• tots els elements tenen resposta (25%)
• tots els elements de la resposta són pertinents (25%)
• els conceptes es discuteixen adequadament (no hi ha errors de forma) (25%)
• la resposta no és circular (25%)