Part general XI – Polítiques Públiques

Tema 57

57. Les polítiques en matèria de medi ambient, de territori, de paisatge i d’urbanisme

1. Polítiques públiques en matèria de medi ambient

1.1. La protecció del medi ambient: concepte i principis rectors
1.1.3. El concepte de medi ambient objecte de protecció jurídica
1.1.4. Principis generals del dret ambiental
1.2. Competències legislatives i de gestió ambiental de l’Administració en medi ambient
1.2.3. La normativa comunitària europea
1.2.4. Competències legislatives de l ’Estat
1.2.5. Les competències legislatives de les comunitats autònomes en matèria de medi ambient
1.2.6. Competències de l’Administració local
1.2.7. Competències ambientals de la Generalitat de Catalunya
1.2.8. Organització de l’Administració ambiental d e la Generalitat de Catalunya
2. Estratègia pública i programes d’acció ambiental
2.1. La gestió dels residus (organització de la Generalitat en matèria de residus, principis de la gestió dels
residus, principals programes d’acció)
2.2. Gestió de l’aigua (organització de la Generalitat en matèria hídrica, Directiva marc de l’aigua i principis de la
nova cultura de l’aigua, principals programes d’acció)
2.3. Gestió i planificació del medi natural (competències i organització de la Generalitat en matèria de medi
natural, figures de protecció dels espais naturals, protecció de la flora i la fauna, política forestal)
2.4. Qualitat ambiental i canvi climàtic
2.5. Intervenció integral de l’Administració ambiental. Avaluació ambiental de plans i programes
3. Polítiques d’urbanisme i d’ordenació del territori
3.1. Planificació i planejament (concepte i significació)
3.2. Ordenació del territori i urbanisme (àmbits competencials i interpretació per part de la jurisprudència
constitucional)
3.3. Plans: règim jurídic i classes
4. Polítiques en matèria de paisatge
4.1. Marc normatiu de les polítiques i les actuacions en matèria de paisatge
4.2. Instruments de gestió i ordenació del paisatge

En els darrers anys, el medi ambient ha esdevingut l’àmbit de preocupació preferent per als poders públics i un dels
reptes més importants als quals s’enfronta la UE. Davant la constatació de les alteracions que la intervenció humana pot
produir sobre els recursos naturals, les societats han sentit la necessitat de regular les activitats que incideixen sobre el
medi ambient, amb criteris de sostenibilitat. D’aquesta manera, des de l’àmbit internacional i en el marc de la Unió
Europea i del dret intern, s’han desenvolupat els instruments jurídics destinats a regular les activitats que incideixen
sobre el medi ambienti la seva compatibilitat amb el desenvolupament econòmic.

L’article 45 de la Constitució estableix per a tothom el dret a gaudir del medi ambient adequat per al desenvolupament
de la persona. Aquest article constitueix el punt de partida del nostre ordenament jurídic actual per a la realització de la
política ambiental i atribueix als poders públics el mandat constitucional de desenvolupar les polítiques adequades per a
la utilització racional dels recursos naturals i la protecció i millora de la qualitat de vida. D’altra banda, la distribució de
competències que fa la Constitució entre l’Estat i les comunitats autònomes habilita totes dues instàncies per intervenir
en aquest àmbit, i també les entitats locals. A més, en el compliment del mandat constitucional es veuen involucrats
tots els poders públics —executiu, legislatiu i judicial—, en l’exercici de les respectives competències que els
corresponen.

En el marc de l’Estatut de Catalunya, la Generalitat de Catalunya té competències específiques en matèria de medi

ambient, recollides en els articles 9.10 i 10.1.6 EAC.
En termes generals, correspon a l’Estat dictar la legislació bàsica sobre protecció del medi ambient i
correspon a la Generalitat de Catalunya la competència exclusiva de gestió i execució de les polítiques
ambientals, a més de la potestat legislativa de dictar normes addicionals de protecció que despleguin la
legislació bàsica estatal. En l’exercici d’aquestes competències, la Generalitat ha dut a terme una política activa i ha
creat un ordenament jurídic català i la seva pròpia organització administrativa sectorial, encapçalada pel Departament
de Medi Ambient.

La gestió mediambiental de la Generalitat s’estructura en els següents camps d’acció específics:

— La gestió de l’aigua: inclou el sanejament i la garantia de disponibilitat del recurs a través de la implantació de la
Directiva marc de l’aigua, la qual estableix la utilització del recurs sota el principi de sostenibilitat i garantia de les
funcions ecològiques i socials de l’aigua.
— La gestió dels residus (tant d’origen municipal com d’origen industrial): es du a terme d’acord amb els principis de
minimització, reutilització i reciclatge.
— La gestió del medi natural: estableix les directrius de conservació dels espais naturals de protecció especial de
Catalunya, la política forestal, la prevenció d’incendis, la protecció de la flora i la fauna, i la gestió de la caça i la pesca.
— Les polítiques de qualitat ambiental i canvi climàtic: s’hi inclouen totes les polítiques de control de la
contaminació atmosfèrica, acústica i lumínica, de prevenció i integració de les polítiques ambientals en els plans i
projectes, i de control de les activitats amb incidència ambiental.

Per altra banda i continuant amb la gestió i l’ordenament del territori, l’Administració considera diversos instruments de
planejament per a l’ordenació territorial de Catalunya, amb l’objectiu d’assolir un desenvolupament equilibrat en el
territori.
Part general XI – Polítiques Públiques
Tema 57

L’EAC estableix la diferenciació dels conceptes d’ ordenació del territori i urbanisme (art. 9.9). Certament
connectades, les dues activitats administratives s’orienten vers espais diversos, ja sigui els aprofitaments urbans, ja
sigui l’ordenació omnicomprensiva, global, d’una parcel·la del territori. La planificació territorial condiciona l’activitat
planificadora de caràcter urbanístic, tal com es desprèn de la normativa catalana, adreçada, d’una banda, a qüestions
de política territorial (lleis 23/1983 i 1/1995) i, de l’altra, a qüestions purament urbanístiques (Llei 2/2002, de 14 de
març).

Cal tenir present que la competència sobre ordenació del territori té un caràcter horitzontal, ja que afecta tots els
sectors de l’activitat pública (transports, ferrocarrils, espais mediambientals protegits...). Cal tenir presents també la
dificultat d’interpretació de la matèria i la tensió que normalment es plantejarà entre una competència per definició
general (l’ordenació del territori) i la resta de competències sectorials.

Quant a les figures de planejament, cal conèixer la Llei 23/1983 i la Llei 1/1995, per la qual s’aprova el Pla territorial
general de Catalunya. Per tant, caldria abordar la Llei de política territorial com a norma definidora de les categories de
planejament, llei que hauria d’esmentar el pla territorial general i els plans territorials parcials i sectorials, i s’hauria de
cloure amb una referència final als principis que presideixen l’actuació pública planificadora i als instruments de foment i
orientació.

Finalment, en matèria paisatgística cal conèixer el nou marc legal, que estableix un reconeixement jurídic al paisatge i
estableix el marc normatiu de les polítiques i les actuacions en matèria paisatgística.