U1.

La composició dels éssers vius

La biologia i els éssers vius

La biologia és la ciència que estudia la vida, en concret, la matèria viva. La vida la defineixen tres
funcions vitals (nutrició, relació i reproducció) que només compleixen els éssers vius.
Característiques dels éssers vius:
Els éssers vius són éssers complexos, constituïts per una o més cèl·lules que duen a terme les tres
funcions vitals.
• Són éssers complexos: disposen d’un nombre elevat de molècules diferents per interactuar amb l’entorn i
regular el seu funcionament intern. Aquestes molècules no són estàtiques sinó que reaccionen i es
transformen contínuament per obtenir energia o per construir estructures moleculars pròpies. El conjunt de
totes aquestes reaccions químiques rep el nom de metabolisme.
• Són éssers cel·lulars: tots els éssers vius estan constituïts per una (unicel·lulars) o per moltes
(pluricel·lulars) cèl·lules.
• Es nodreixen. La nutrició és la capacitat que té l’ésser viu per captar matèria i energia de l’exterior i utilitzar-
la en profit del seu propi metabolisme.
• Es relacionen. La relació és la capacitat de captar estímuls de l’exterior i emetre respostes adequades.
• Es reprodueixen. La reproducció és la capacitat d’originar nous individus iguals o diferents al progenitor o
als dos progenitors.
La composició química de la matèria viva
Els organismes estan formats per matèria. La matèria està formada d'elements químics.
Un element químic és una substància pura que no es pot descompondre en altres mitjançant
reaccions químiques degut a que està formada per un sol tipus d’àtoms. Ex. H, O, C, He, etc.
Actualment la taula periòdica compta amb 118 elements químics
Estructura atòmica dels àtoms de H, O, C i N
diferents, dels quals 26 han estat obtinguts al laboratori i altres
són sintètics, fabricats per l’ésser humà, i no existeixen en la
naturalesa.
Un àtom és la unitat més petita d’un element químic que
conserva les seves propietats i que no es pot dividir per
processos químics. Els àtoms estan formats per un nucli de
càrrega positiva amb protons i neutrons, al voltant del qual s’hi
troba un núvol d’electrons de càrrega negativa. En general, hi ha
el mateix nombre de cadascun d’ells, amb l’excepció de l’àtom
d’H que només té 1 protó i 1 electró, no té neutró.
Els àtoms són elèctricament neutres si tenen un nombre idèntic de
Número atòmic: nombre total de protons.
protons i d’electrons. Un àtom pot perdre o adquirir alguns Massa atòmica: massa total de protons i neutrons.
electrons, transformant-se en un ió, una partícula amb càrrega neta Protons: càrrega elèctrica +
diferent de zero. Electrons: càrrega elèctrica -

Els àtoms s’uneixen per formar molècules.

Una molècula és la mínima part de matèria que conserva les seves propietats químiques i físiques.
Les molècules poden estar formades per un sol àtom (ex. He, o els metalls) o ser poliatòmiques ( Ex.
H2O, CH4, O2, NaCl...), que a la vegada poden estar formades pel mateix o per diferents elements.
Quan estan formades per diferents elements s’anomenen compostos.
Les molècules poden ser petites, amb pocs àtoms, ex. O2, o macromolècules, molt grans, amb un
nombre elevat d’àtoms.
Les macromolècules poden ser tant inorgàniques (plàstics, p.ex.) com orgàniques. En ambdós casos
sovint estan formades per la repetició d’altres molècules més simples, anomenades monòmers,
unides entre sí mitjançant enllaços covalents, i llavors es diu que constitueixen un polímer. Per
exemple, algunes de les macromolècules orgàniques d’importància biològica que constitueixen els
éssers vius (glúcids, lípids, proteïnes i àcids nucleics), són polímers:
• Els glúcids polisacàrids com el glicogen i el midó són polímers de glucosa.
• Les proteïnes són polímers d’aminoàcids.
• Els àcids nucleics són polímers de nucleòtids.
Els àtoms dels elements, menys els gasos nobles, per aconseguir l’estabilitat interactuen amb altres
àtoms compartint o transferint els seus electrons de valència.
Els electrons de valència són els que es troben en els nivells d’energia externs de l’àtom i són els
responsables de la interacció entre àtoms (iguals o diferents) per formar compostos.
La valència d’un element és el nombre d’electrons que necessita o que li sobra per tenir complert el
seu últim nivell.
Els àtoms tenen tendència a l’estabilitat, és a dir, a tenir l’últim orbital de valència complert: en el
primer orbital 2 electrons, en el segon orbital 8 electrons i en el tercer orbital 8 electrons (tret de
l’hidrogen que té tendència a tenir-ne 2 en el seu únic orbital).
Per tant, els àtoms reben, cedeixen o comparteixen electrons de tal manera que la capa més
externa de cada àtom contingui 8 electrons.

Aquestes interaccions fan que els àtoms quedin units per enllaços químics.
Enllaç químic: unió entre àtoms, molècules o ions. Els electrons que formen els enllaços químics són
els electrons de valència, els de l’últim orbital.
Si un àtom té menys de 4 electrons en l’últim orbital té tendència a donar-los i quedar-se amb
càrrega positiva. Llavors, rep el nom d’element químic electropositiu o metàl·lic.
Si té més de 4 electrons en l’últim orbital, té tendència a captar electrons i tenir càrrega negativa,
llavors és un element químic electronegatiu o no metàl·lic.
Electronegativitat. Mesura la tendència d’un àtom a atreure els electrons quan s’enllaça amb altres
àtoms.

Els elements més electronegatius són els halògens, seguits dels no metalls. Els metalls són poc
electronegatius, són electropositius. A la taula periòdica l’electronegativitat augmenta d’esquerra a
dreta i de baix a dalt.
Tipus d’enllaços químics

Les substàncies poden presentar tres tipus de partícules: àtoms, ions o molècules. Hi ha diferents
models d’enllaç:
• Enllaç covalent: entre àtoms
• Enllaç iònic: entre ions
Un ió és un àtom o una molècula amb càrrega elèctrica.
Anió: ió amb càrrega negativa (amb excés d’electrons)
Catió: ió amb càrrega positiva (amb defecte d’electrons)
• Forces o enllaços intermoleculars. Entre molècules:
o Enllaç d’hidrogen o pont d’hidrogen
o Enllaç per forces de Van der Waals
o Interaccions hidrofòbiques
o Ponts disulfur

Enllaç covalent
• Es forma quan els àtoms comparteixen els electrons. Cada parell compartit és un enllaç covalent.

• Es produeix quan es combinen àtoms amb electronegativitat alta (no metalls). Com que cap dels
dos té tendència a cedir electrons, els comparteixen; els parells d’electrons són atrets pels dos
nuclis alhora i pertanyen als dos àtoms a la vegada.
• D’aquesta manera s’uneixen la majoria de biomolècules orgàniques, com l’aigua (H2O) i la glucosa
(C6H12O6) , així com d’altres molt més complexes.
• Enllaç molt fort.
• Pot ser simple, doble o triple.
• Dos o més àtoms que es mantenen units per enllaços covalents constitueixen una molècula.
• Amb un enllaç covalent es poden formar molècules apolars o polars.
Enllaç covalent apolar
• Els electrons es comparteixen de forma equitativa (àtoms amb electronegativitat semblant que
atrauran els electrons amb la mateixa intensitat)
• Dona lloc a molècules apolars. Es troba en compostos d’àtoms iguals (H2, O2, N2, ...) i
hidrocarburs (constituïts per C i H: metà, butà, benzè, ...)

Enllaç covalent polar

• Els electrons de l’enllaç no es comparteixen de manera equitativa (uns àtoms amb més
electronegativitat que els altres, és a dir, uns atrauen més els electrons que els altres)
• Es formen molècules dipolars, amb un pol positiu i un altre negatiu. Ex. H2O, NH3, ...

EXERCICI
D'EXAMEN:
DIBUIXAR 3 O 4
MOLÈCULES
D'AIGUA

En una molècula d'aigua com que l'oxigen és més electronegatiu que l'hidrogen, els electrons
compartits són atrets més cap a l'oxigen. Això dona lloc a una càrrega negativa parcial sobre
l'oxigen (δ-) i una càrrega positiva parcial sobre els hidrògens (δ+).
Enllaç iònic
• Es dona quan un dels àtoms capta electrons de l’altre, que els cedeix. L’àtom que en capta es
transforma en un ió negatiu (anió) i el que en perd, en un ió positiu (catió). Llavors, l’anió i el
catió queden units per atracció electrostàtica.
• Es dona entre elements molt electropositius (metàl·lics) i elements molt electronegatius (no
metàl·lics).

Elements electropositius o metàl·lics: els seus Elements electronegatius o no metàl·lics:

àtoms tenen menys de 4 electrons en l’últim tenen més de 4 electrons en l’últim orbital i
orbital i tenen tendència a donar-los i quedar-se tenen tendència a captar electrons i quedar-
amb càrrega positiva (catió). Ex: Na+, K+, Ca++ se amb càrrega negativa. Exemple: F-, Cl-

En l’enllaç iònic es formen:

Ions: àtoms o molècules amb càrrega elèctrica.
Cations: amb càrrega positiva, han perdut electrons. Ex. Na+, Cu2+, Al3+
Anions: amb càrrega negativa, han guanyat electrons. Ex. Cl-, O2-, N3-

Els compostos formats per enllaços iònics s'anomenen compostos iònics o sals. Ex. NaCl

L'enllaç entre els àtoms en la sal comú (clorur de sodi)

Altres exemples: clorur de potassi (KCl), sulfur de
zinc (ZnS), fluorur de liti (FLi), fosfats, nitrats, ..
és un típic enllaç iònic.
En l'enllaç que es forma, el sodi es transforma en catió
(ió de càrrega positiva) lliurant el seu electró de valència
al clor, que es converteix en anió (ió de càrrega
negativa). Aquest intercanvi d'electrons es reflecteix en
la diferència de mida entre els àtoms abans i després de
l'enllaç.
Atrets per forces electrostàtiques, els ions s'organitzen
formant una xarxa cristal·lina en què cadascú és
fortament atret cap a un grup de ‘veïns pròxims’ de
càrrega oposada i, en menor mesura, cap a tots els
altres ions de càrrega oposada a través de tot el cristall.
Moltes molècules formades per enllaços iònics es
dissolen en aigua a causa de l’acció de les càrregues
elèctriques que presenta la molècula d’aigua.
Enllaços intermoleculars

Les molècules es formen per la unió amb l’enllaç covalent de certs àtoms. Però entre aquestes
molècules existeixen unes forces intermoleculars febles degudes a atraccions / repulsions
electrostàtiques.

Tipus:
Enllaç d’hidrogen o pont d’hidrogen.
Enllaç per forces de Van der Waals.
Interaccions hidrofòbiques.
Ponts disulfur.

Enllaç per pont d’hidrogen

Es dona entre les molècules dipolars dels hidrurs (H2O, NH3, H2S,...)
Es forma entre un àtom d’hidrogen (+) d’una molècula i un àtom de mida més petita i més
electronegatiu (-) d’una altra molècula (O, N, F...)
Quan un àtom d’hidrogen s’uneix a un àtom molt electronegatiu (com l’oxigen o el nitrogen), el par
compartit es situa lluny del nucli de l’hidrogen (l’únic protó del nucli de l’hidrogen té molta menys
força que el nucli de l’altre àtom) i es crea una petita separació de càrregues, quedant l’hidrogen
lleugerament positiu (δ+) i l’oxigen o el nitrogen lleugerament negatiu (δ-).
En l’enllaç per pont d’hidrogen, la δ+ de l’hidrogen es atreta per la δ- de l’element electronegatiu de
l’altra molècula, de manera que l’hidrogen queda formant un pont entre les dues molècules.
És una unió molt làbil, es forma i es destrueix contínuament.
El seu efecte estabilitzador depèn més de la quantitat
d’unions que de la força d’atracció entre els àtoms.
És molt important en els sistemes biològics ja que contribueix
a donar estabilitat a macromolècules com ara les proteïnes,
els àcids nucleics, etc.
Forces de Van der Waals
• Són forces dèbils que donen estabilitat a la unió entre diferents molècules o a parts de la
mateixa molècula. Tenen lloc quan els àtoms es troben a distàncies petites i quan
momentàniament es formen diferències de càrrega al voltant de l’àtom degut als moviments
dels electrons. Poden ser d’atracció o de repulsió.
• Són importants en la unió dels substrats als enzims.

Interaccions hidrofòbiques
• Les molècules apolars no es poden dissoldre en aigua degut a
que en medi aquós tendeixen a agrupar-se entre elles i evitar el
contacte amb les molècules d’aigua. Aquesta reunió de
molècules s’anomena interacció hidrofòbica.
• Són importants en la formació i manteniment de les
membranes cel·lulars.

Ponts disulfur
• Són enllaços forts que es formen quan reaccionen dos grups tiol (-SH) que
contenen sofre.
• Importants en l’estructura, plegament i funció de les proteïnes.

La composició dels éssers vius

La matèria viva està formada per uns 70 elements (gairebé la totalitat dels elements estables que
existeixen a la Terra, amb l’excepció dels gasos nobles).

Aquests elements que es troben a la matèria viva són els bioelements.

Aquests bioelements s’uneixen a la matèria viva per formar les biomolècules (glúcids, lípids,
proteïnes i àcids nucleics)
Els bioelements
Són els elements que formen part dels éssers vius. En total n’hi ha uns 70, però només uns 30 són
comuns a tots.
Es classifiquen en:
• Bioelements primaris
• Bioelements secundaris

Bioelements primaris

Els bioelements primaris són els indispensables per a la formació de les biomolècules orgàniques
(glúcids, lípids, proteïnes i àcids nucleics).

També anomenats principis immediats de la vida.

Són un grup de 6 elements que constitueixen el 96,2% del total de la matèria viva. Són: C, H, O, N,
S, P.

Bioelements secundaris
Són la resta de bioelements que també es troben a la matèria viva però en menor quantitat. Es
classifiquen en:
- Indispensables: no poden faltar perquè són imprescindibles per a la vida de la cèl·lula. Es troben
en tots els éssers vius en major o menor proporció. Són: Na, K, Ca, Mg, Cl, Fe, Si, Cu, Mn, B, F i I.
- Variables: poden faltar en alguns organismes. Ex. Br, Zn, Ti, V i Pb.

Funcions dels bioelements secundaris

• Els ions Na+, K+ i Cl- són els més abundants en els medis interns i a l’interior de les cèl.lules. Intervenen en el
manteniment del grau de salinitat i en l’equilibri de càrregues elèctriques a una banda i l’altra de la membrana plasmàtica.
• El Na+ i el K+ són fonamentals per a la transmissió de l’impuls nerviós.
• El Mg2+ és un component de molts enzims i del pigment clorofil.la.
• El Ca en forma de carbonat (CaCO3) forma les closques dels mol.luscs i els esquelets d’altres animals. Com a ió Ca2+ actua
en la contracció muscular.
• El Fe és necessari per sintetitzar l’hemoglobina de la sang.
• El Zn es troba associat a l’acció de la insulina.
• El Cu és necessari per sintetitzar l’hemocianina, un pigment respiratori de molts invertebrats aquàtics.
• El Co fa falta per sintetitzar la vit. B12.
• El I es necessita per formar l’hormona tiroxina.
• El F es troba a l’esmalt de les dents i als ossos.
Els bioelements també es poden classificar segons la seva abundància, en:

1. Bioelements plàstics
• Constitueixen més del 99% del pes de la matèria viva.
• Són: C, H, O, N, S, P, Na, K, Ca, Mg, Cl.

2. Oligoelements o elements vestigials

• Es troben en proporcions insignificants (inferiors al 0,1%) però realitzen importants funcions,
poden ser indispensables o variables.
• Són: Fe, Cu, Zn, Co, Mn, Li, Si, F, I. Tant la seva mancança com el seu excés poden produir
greus trastorns en l'organisme. Molts són catalitzadors de reaccions químiques.

Els grups funcionals

Un o més hidrògens d’una cadena hidrocarbonada poden estar substituïts per grups funcionals.

Els grups funcionals són grups d’àtoms químicament reactius que es repeteixen en moltes
molècules orgàniques i que els hi donen unes propietats químiques determinades.

L’àtom de carboni pot formar grups funcionals diferents amb els altres bioelements primaris. Com
que l’oxigen, el nitrogen i el sofre són elements electronegatius, quan estableixen enllaços amb
l’hidrogen donen lloc a molècules dipolars i, si se n’afegeixen suficients en una cadena
hidrocarbonada, aquesta pot arribar a ser soluble, la qual cosa és necessària per reaccionar.

Els sis grups funcionals més importants són els grups hidroxil, carbonil, carboxil, amino, sulfhidril i
fosfat.
Les biomolècules

Les molècules que formen els éssers vius s’anomenen biomolècules o principis immediats. Dos
tipus:
• Biomolècules orgàniques: glúcids, lípids, proteïnes i àcids nucleics.
Només les trobem en els éssers vius.
• Biomolècules inorgàniques: aigua i sals minerals.
Es troben en els éssers vius i en la matèria inanimada.
Biomolècules orgàniques
Totes les biomolècules orgàniques són compostos del carboni. En totes elles l’àtom de carboni
forma la cadena bàsica a la que s’uneixen la resta dels elements químics.
Són: els glúcids, els lípids, les proteïnes i els àcids nucleics.
Les funcions d’aquests compostos en els éssers vius són molt diverses:
- Energètiques i estructurals: glúcids i lípids.
- Enzimàtiques i estructurals: proteïnes.
- Responsables de la informació genètica i la perpetuació de la vida: àcids nucleics.

Hi ha algunes molècules que són molt importants pels éssers vius, però que necessitem amb molt
baixa quantitat. Mai tenen funcions energètiques ni estructurals però són imprescindibles per al
bon funcionament de les nostres cèl·lules. Són els biocatalitzadors: vitamines, enzims i hormones.
Els biocatalitzadors faciliten i acceleren les reaccions químiques degut a que disminueixen la
quantitat d’energia necessària perquè una reacció tingui lloc.

Biomolècules inorgàniques: l’aigua i les sals minerals

L’aigua
Biomolècula més abundant de tots els éssers vius.
El percentatge d'aigua no és el mateix en totes les espècies (humans 63% del pes, algues 94%...).
També varia en funció de l'edat de l'organisme (embrió humà 94%, infant 78%...).
La variació més important està però en funció de l'activitat biològica que desenvolupen els teixits
(cervell 86%, ossos 22%, llavors 20%)
L’aigua es troba en la matèria viva en tres formes:
• Aigua circulant: ex. sang, saba, …
• Aigua intersticial: entre les cèl·lules
• Aigua intracel·lular: al citosol i a l’interior dels orgànuls cel·lulars.
La major part de l’aigua es troba a l’interior de les cèl·lules.
 EXERCICI D'EXAMEN:
DIBUIXAR 3 O 4 MOLÈCULES
D'AIGUA !!
Estructura de l’aigua

La molècula d’aigua està formada per dos àtoms d’hidrogen units a un àtom d’O per mitjà de dos
enllaços covalents. L’angle entre els enllaços H-O-H és de 104,45º.

L’aigua, a temperatura ambient, és líquida, al contrari del que caldria esperar, ja que altres
molècules de pes molecular semblant (CO2, NO2, SO2, …) són gasos.

Aquest comportament és degut a que les molècules d’aigua són dipolars, i tenen una gran facilitat
per establir enllaços d’hidrogen entre elles, que originen grups de moltes molècules unides.
Aquestes assoleixen pesos moleculars alts, que provoquen que l’aigua es comporti com un líquid a
temperatura ambient.

Una molècula és un dipol (és una molècula polar) quan existeix una distribució asimètrica dels
electrons degut a que la molècula està formada per àtoms de diferent electronegativitat. Ja hem
vist que l’oxigen és molt electronegatiu i atraurà cap a si l’únic electró de l’H originant que l’aigua
sigui una molècula amb molta polaritat.
La molècula d’aigua, encara que té una càrrega total neutra (igual nombre de protons que
d’electrons), al presentar una distribució asimètrica dels seus electrons es creen dos regions (o
pols) en la molècula, una amb càrrega parcial negativa (O δ-) i l’altra amb càrrega parcial positiva (H
δ+)
Quan dues molècules d’aigua s’aproximen, es produeix una atracció entre l’H (δ+) d’una molècula i
l’O (δ-) de l’altra, de manera que l’H queda formant un pont entre les dues molècules. Aquest és
l’enllaç per pont d’hidrogen.
Cada molècula d'aigua pot arribar a formar fins a 4 ponts
d'hidrogen amb altres molècules, amb la qual cosa en l'aigua
líquida es forma una extensa xarxa mantinguda per aquests
enllaços que estan contínuament formant-se i trencant-se, la
qual cosa confereix a l’aigua totes les seves propietats de fluid.
Aquests petits polímers d’aigua coexisteixen amb molècules
aïllades que omplen els buits.

Quan l'aigua està en estat líquid, els seus enllaços d'hidrogen són molt fràgils, es formen, es
trenquen i es tornen a formar amb molta freqüència. Cada enllaç d'hidrogen dura tan sols unes
poques bilionèsimes de segon, però les molècules estan constantment formant enllaços nous. Per
això en cada instant, un percentatge substancial de totes les molècules d'aigua estan enllaçades
amb les seves veïnes, dotant a l'aigua de més estructura que la majoria de líquids.

Característiques fonamentals de l’aigua

Les extraordinàries qualitats de l’aigua són origen directe de la seva estructura.

• Elevada força de cohesió i elevada tensió superficial.

• Elevada calor específica.
• Elevada calor de vaporització.
• Densitat més alta en estat líquid que en estat sòlid.
• Elevada constant dielèctrica.
• Baix grau d’ionització.
Elevada força de cohesió i elevada tensió superficial

La força que manté els àtoms d’una substància units entre ells és la força cohesiva. A més força de
cohesió, més costa separar-los. La força de cohesió actua entre tots els àtoms d’una substància, els
que té als costats, a dalt i a baix.
Els ponts d’hidrogen donen una elevada força de cohesió interna a l’aigua, és a dir, mantenen
unides les molècules.
L’elevada cohesió de l’aigua és la causa de que:
• Les gotes d’aigua tinguin formes més o menys esfèriques.
• L’aigua sigui gairebé incompressible, per la qual cosa:
- Dona volum a les cèl·lules
- Provoca turgència en les plantes
- Constitueix l’hidroesquelet dels anèl·lids, etc.

POSSIBLE EXERCICI SOBRE AIXÒ!!!

La cohesió també explica la elevada tensió superficial, és a dir, que la superfície de l’aigua oposi
una gran resistència a trencar-se. Això permet que molts organismes visquin associats a aquesta
pel·lícula superficial.

En la interfase aigua-aire es troba una

disposició ordenada de molècules
d'aigua, unides per ponts d'hidrogen
entre si i a les molècules d'aigua de
sota.
Això fa que l'aigua es comporti com si
estigués coberta per una pel·lícula
invisible.
 POSSIBLE EXERCICI D'AIXÒ !!!

La capil·laritat és una propietat dels fluids que depèn de la seva tensió superficial que, a la vegada,
depèn de la cohesió del fluid, i que li confereix la capacitat de pujar o baixar per un tub capil·lar.
Quan la superfície de l’aigua està en contacte amb les parets internes del tub capil·lar, la força que fa
la tensió superficial en les parets del tub ocasiona que l’aigua pugi. Les molècules d’aigua es
cohesionen entre elles i s’adhereixen a les parets dels conductes, afavorint, per exemple, que la saba
bruta ascendeixi pels tubs conductors de les plantes sense gastar energia per vèncer la gravetat.

Les forces d’adhesió al vidre són més fortes que les de

cohesió intermolecular entre les molècules d’aigua, és
a dir, és un líquid que mulla.
L’ascensió es manté fins que el propi pes de l’aigua
s’equilibra amb la força vertical provocada per la
tensió superficial i la força d’adhesió de l’aigua. La
superfície de l’aigua en un tub capil·lar forma un
menisc amb una curvatura còncava. En la superfície
de l’aigua, la pressió del costat còncau es troba amb
la pressió atmosfèrica, que és més gran que la pressió
que hi ha en el costat convex. El líquid s’eleva fins que
la pressió dels dos costats s´iguala.

Elevada calor específica

Calor específica: quantitat de calor que necessita una substància per augmentar la seva
temperatura.

Aquesta propietat també és deguda als ponts d'hidrogen entre les molècules d'aigua.
L’aigua té una elevada calor específica degut a que:
La temperatura d’un cos ve donada pel grau d’agitació de les seves molècules. L’energia que rep
l’aigua en forma de calor produeix un canvi petit en la temperatura de l’aigua ja que gran part
d’aquesta energia s’utilitza per trencar els ponts d’hidrogen abans que les molècules puguin
començar a moure’s amb més rapidesa i augmentar així la temperatura.
Aquesta propietat converteix a l’aigua en un estabilitzador tèrmic. Com que els organismes estan
constituïts principalment per aigua, són més capaços de resistir al canvis de temperatura que si
estesin fets per un altre líquid amb una calor específica més baixa. Així mantenim la temperatura
constant davant els canvis bruscos de temperatura de l’ambient.
Elevada calor de vaporització

Calor de vaporització: quantitat de calor que necessita una substància per passar a l’estat gasós.

Els ponts d'hidrogen entre les molècules d’aigua també són els responsables d'aquesta propietat.

L’aigua té una elevada calor de vaporització degut a que per evaporar l'aigua primer s'han de
trencar tots els ponts d'hidrogen i després dotar a les molècules d'aigua de suficient energia per
passar a l'estat gasós.

La refrigeració per evaporació (suor) es deu a que les molècules “més calentes” , les que tenen més
energia, són les que tenen més probabilitat d'escapar, amb la qual cosa la temperatura baixa.
L'aigua és una bona substància refrigerant quan s'evapora.

RECORDAR EXERCICI DE LA ROCA QUE ES

TRENCA
Densitat més alta en estat líquid que en estat sòlid
La menor densitat del gel és deguda a que, mentre que altres
substàncies es contreuen quan solidifiquen, l'aigua s'expandeix
(disminuint així la seva densitat).
En estat líquid, les molècules d’aigua estan lluny l’una de l’altra,
però a mesura que es van congelant i solidificant s’aproximen, de
manera que llavors cada molècula d'aigua s’uneix mitjançant
ponts d'hidrogen a quatre molècules veïnes formant una xarxa
cristal·lina hexagonal estable que deixa espais buits. Aquests
espais són els responsables de l’expansió de l’aigua.

Ara bé, a temperatures superiors a 4ºC (densitat màxima, 1 gr/mL), l'aigua es comporta
com altres líquids, es a dir, dilatant-se a mesura que s'escalfa, amb la qual cosa la seva
densitat disminueix.

La baixa densitat de l’aigua en estat sòlid explica que el gel floti a l’aigua i que formi
una capa superficial termoaïllant que permet la vida a sota, en rius, llacs i mars.

Si el gel fos més dens que l’aigua, s’acabaria gelant tota l’aigua.
Elevada constant dielèctrica
La constant dielèctrica, característica de cada compost, ve determinada per la tendència del
compost a polaritzar-se davant de l’aplicació d’un camp elèctric.
La constant dielèctrica de l’aigua és elevada, la qual cosa indica que és un dels dissolvents més
polars que existeixen. Això és degut a la presència en la molècula d’un àtom molt electronegatiu,
l’oxigen, i dos molt poc electronegatius, els hidrògens.
La conseqüència és que molècules carregades elèctricament com els compostos iònics (sals
minerals) i compostos covalents polars (glúcids) són fàcilment dissociades en presència de l’aigua.

Les molècules d’aigua es disposen al voltant dels

grups polars del solut, separen els anions dels
cations, que queden envoltats de molècules d’aigua i
dissolts. (solvatació iònica)
Aquesta propietat explica que l’aigua sigui el vehicle
de transport de moltes substàncies i el medi on es
fan totes les reaccions químiques de l’organisme.

Baix grau d’ionització

L'aigua es troba majoritàriament sense dissociar, però una petita proporció es troba dissociada en
els seus ions (en l'aigua pura una molècula per cada 554 milions)

H2O ↔ 2H+ + OH-

La concentració de cadascun dels ions (H+ i OH-) en aigua pura és només de 10-7M (a 25ºC). Això
significa que hi ha només una deu milionèsima part de mols d'ions hidrògens per litre d'aigua pura i
un nombre igual de ions hidroxil.

Tot i que la dissociació de l'aigua és reversible i estadísticament estranya, és molt important per a
la química de la vida. Els ions hidrogen i hidroxil són molt reactius, petits canvis en les seves
concentracions poden afectar greument a les proteïnes i a altres molècules.
Funcions de l’aigua en els éssers vius
Funció dissolvent i de transport de substàncies
Gairebé totes les reaccions biològiques tenen lloc en l’aigua, i això li permet ser el mitjà de transport
de les substàncies.

Funció bioquímica
L’aigua intervé en moltes reaccions químiques. Ex. hidròlisi (ruptura d’enllaços amb intervenció de
l’aigua), fotosíntesi, etc.

Funció estructural (turgència de les cèl.lules, hidroesquelet,...)

El volum i la forma de les cèl·lules es mantenen gràcies a la pressió que exerceix l’aigua interna.
Quan les cèl·lules perden aigua s’arruguen i fins i tot es poden trencar (lisi)

Funció mecànica amortidora

Ex. la bossa de líquid sinovial de les articulacions que evita el fregament entre ossos.

Funció termoreguladora (suor,...)

Deguda a la seva elevada calor específica i a la
seva elevada calor de vaporització.

Els animals, quan suen, expulsen aigua, la qual,

en evaporar-se, pren calor del cos i com a
conseqüència aquest es refreda.
Les sals minerals
A més de l’aigua, existeixen altres biomolècules inorgàniques com les sals minerals, que també
formen part de la matèria viva.
En funció de la seva solubilitat en aigua, es distingeixen dos tipus: insolubles i solubles.

Sals insolubles en aigua (precipitades)

Formen estructures sòlides que solen tenir funció de sosteniment o protectora, com:
- Esquelet intern de vertebrats, on trobem: fosfats, clorurs i carbonats de calci
(CaCO3).
- Closques de carbonat càlcic de crustacis i mol·luscs.
- Otòlits de l’oïda interna, formats per cristalls de carbonat càlcic, que tenen funció de l’equilibri.

Sals solubles en aigua (dissoltes)

Les sals solubles es troben dissociades en els seus ions (cations i anions), que són els responsables
de la seva activitat biològica.

Ajuden a mantenir el grau de salinitat i el pH dins l’organisme. Ex. Ca+, K+, Na+, Mg2+, Cl-, HCO3-,
PO43-, …

Sals associades a substàncies orgàniques

Es troben juntament amb proteïnes, glúcids i lípids.

Ex. les fosfoproteïnes i els fosfolípids.
Les dissolucions i les dispersions col·loïdals
Els líquids que contenen els éssers vius contenen molts tipus de molècules disperses o soluts. Totes
aquestes molècules es troben disperses en un únic dissolvent que és l’aigua.

El conjunt de solut i dissolvent s’anomena ...

- Dissolució: quan el pes molecular del solut és baix (com la sal, la glucosa...)
- Dispersió col·loidal: quan el pes molecular del solut és elevat (com les macromolècules) o quan
moltes molècules petites s'agrupen formant micel·les.

La major part dels líquids dels éssers vius són dispersions col·loidals.

POSSIBLE EXERCICI DE LES

PROPIETATS

Propietats de les dissolucions

Les propietats de les dissolucions que més interessen a la biologia són: la difusió, l’osmosi i
l’estabilitat del grau d’acidesa (pH).

a) Difusió
Distribució homogènia d’un fluid (gas o líquid) en un altre en posar-los en contacte. Es degut al
moviment constant de les partícules de líquids i gasos.
Ex. difusió de l’oxigen en l’aigua permet respirar als peixos.
 MOLT PROBABLE
EXERCICI D'AIXÒ !!
b) Osmosi
És el pas de dissolvent entre dues dissolucions de concentració diferent a través d’una membrana
semipermeable (que impedeix el pas del solut), amb l’objectiu d’igualar les concentracions de les
dues dissolucions.

El dissolvent (aigua en els éssers vius) passa des de la solució més diluïda a la més concentrada.
Això ocorre perquè el percentatge de molècules d’aigua és més gran en la solució diluïda i, per tant,
el nombre de xocs d’aquestes molècules contra la membrana és superior en el medi més diluït.

MIRAR LES FOTOS

En les cèl·lules:
- La membrana semipermeable és la membrana plasmàtica.
- Les dissolucions són el citoplasma i el medi extern.
- El dissolvent és l’aigua.
- El solut són les sals minerals i altres molècules.

La cèl·lula es pot trobar en tres situacions respecte a la concentració del medi extern:
- Medi isotònic: mateixa concentració.
- Medi hipotònic: menys concentrat.
- Medi hipertònic: més concentrat.
 MIRAR LES FOTOS

I respon de forma diferent en cada cas:

• Si el medi és isotònic: la cèl·lula no es deforma.
• Si el medi és hipotònic: la cèl·lula s’infla (turgència) perquè entra aigua a l’interior. La cèl.lula pot
arribar a estallar.
• Si el medi és hipertònic: la cèl·lula perd aigua i s’arruga (plasmolisi)

c) Estabilitat del grau de pH

El pH és la mesura de l’acidesa o la basicitat d’una

dissolució.
La definició estricta de pH és el logaritme negatiu
de la concentració dels ions hidrogen.
Ex. en el cas de la sang humana:
[H+] del plasma = 0,398 x 10-7
pH del plasma = -log (0,398 x 10-7) = 7,4

Tots els éssers vius mantenen constant el pH del seu medi intern (pH=7,2) i ho fan en gran mesura
gràcies a les sals minerals dissoltes, que constitueixen les dissolucions tampó.
Una solució tampó és una solució que aguanta el canvi de pH, és a dir, que contraresta la pujada o
la baixada de la concentració d’ions H per mantenir un pH constant.
Un exemple de dissolució tampó és el sistema tampó bicarbonat.
 EXERCICI MOLT PROBABLE

El sistema tampó bicarbonat és clau en la regulació del pH en la sang humana.

Davant d’una acidosi de la sang (excés de H+), l’ió bicarbonat (HCO3-) es pot combinar amb un ió
hidrogen o hidrogenió (H+) per formar àcid carbònic (H2CO3), absorbint així protons de la dissolució
i elevant el pH sanguini (neutralitza)
L’àcid carbònic és molt inestable, i de seguida es converteix en CO2 i aigua mitjançant una reacció
enzimàtica molt ràpida (catalitzada per l’enzim anhidrasa carbònica). El CO2 és volàtil, i pot ser
ràpidament eliminat de l’organisme mitjançant la respiració.
L’àcid carbònic, que es pot formar a partir de CO2 i aigua, es pot dissociar en H+ i HCO3- per
proporcionar H+ i baixar el pH sanguini (acidifica)
Per tant, si en la sang augmenta l’acidesa [H+], la reacció es desplaçaria cap a l’esquerra; i si
disminuís, la reacció es desplaçaria capa a la dreta. Així s’amortirien les variacions.

MIRAR FOTO SI O SI
Propietats de les dispersions col·loïdals
a) Capacitat de presentar-se en estat de gel

Les dispersions col·loidals poden presentar-se:

• En forma de sol o estat líquid.
• En forma de gel o estat semisòlid o gelatinós.
El sol es produeix quan la fase dispersa és un sòlid i la fase dispersant és un líquid. Té aspecte de
líquid.
El gel es produeix quan la fase dispersa és un líquid i la fase dispersant és un sòlid. Té aspecte
semipastós o gelatinós.

b) Elevada viscositat
La viscositat és la resistència d'una dispersió al moviment de les seves molècules.
Les dispersions col·loidals són molt viscoses perquè contenen molècules molt grans o agrupacions
de moltes molècules, que dificulta el seu moviment respecte la fase dispersant.

c) Elevat poder adsorbent

L'adsorció és la capacitat d'atracció que exerceix la superfície d'un sòlid sobre les molècules d'un
líquid o d'un gas.
El poder adsorbent de les partícules d'una dispersió col·loidal facilita les reaccions químiques:
contacte enzim – substrat i contacte antigen – anticòs.

d) Efecte Tyndall
Les dispersions col·loidals, depenent de la mida de la fase
dispersa, poden ser transparents i clares, per la qual cosa es
podrien confondre amb una dissolució.
Per diferenciar, s’observa l’efecte Tyndall. Si s’il·luminen
lateralment i sobre fons fosc, les partícules col·loidals dispersen
la llum, les d’una dissolució no.