LORENZO MILANI I LA PEDAGOGIA DE BARBIANA

(CARTA A UNA MAESTRA)

HISTÒRIA DE L’ESCOLA ELBA GARFELLA BEJAR

Índex

1. Portada

2. Índex

3. Introducció

4. Lorenzo Milani
4.1. Context el qual s’emmarca

4.2. Biografia

4.3. Relació entre Lorenzo Milani i l’educació

5. Conclusions

6. Bibliografia
Introducció

A la segona meitat del segle XX, en una Itàlia marcada per la postguerra, va destacar un sacerdot
que proposà una forma educativa radical, que no s’havia vist mai i que com a resultat va provocar
que es qüestionara l’educació d’aquell moment i deixà un legat molt important en la pedagogia.
Aquesta figura va ser Lorenzo Milani (1923-1967), pertanyent a una família burgesa i liberal i
que després, en plena postguerra es va ordenar sacerdot el 1947. Va estudiar a l’Escola de Belles
Arts de Milan.

A més del seu compromís amb l’educació, també ho estava amb la justícia social. Milani va
dedicar la seua vida a buscar igualtat entre les diferents classes socials del moment a través de
l’educació. A més a més, va lluitar contra les institucions del moment per tractar de portar les
seues idees i conviccions a la màxima expressió. Cal tindre en compte el context històric i social
en el qual es trobava, que era el d’una Itàlia en la postguerra, és a dir, era una societat que tractava
de recuperar-se de les conseqüències de la guerra.

L’educació en aquest panorama pareixia ser una eina clau per reconstruir una societat molt
devastada, el qual tampoc era senzill perquè els xiquets de les famílies més humils prioritzaven
que els seus fills treballaren en lloc d’anar a l’escola. A més a més, el sistema educatiu tenia
moltes deficiències de cara a l’alumnat, la qual cosa Milani es va adonar i va tractar de
solucionar. Un dels seus objectius era que el fet de treballar i d’aprendre no fora una obligació
imposada als xiquets i que ho feren de forma voluntària i gaudint-ho. Aquesta qüestió és clau en
l’aprenentatge dels xiquets i xiquetes i és on un docent pot influir molt. L’interés educatiu de
l’alumnat depén molt de com li ensenyen, per tant, si perden l’interés serà molt difícil que
recuperen les ganes d’estudiar i d’anar a l’escola i a soles ho faran per obligació. Milani,
aconsegueix que tots els alumnes que tenia foren a classe amb voluntàriament, amb ganes
d’aprendre i a més a més, il·lusionats.

Per Milani, va ser molt important ensenyar als xiquets i xiquetes, però encara més ho va ser per a
aquells que no tenien el privilegi d’anar a una institució educativa. Aquests podien trobar a les
escoles comunes docents que pensaven que el nivell econòmic i social determinaven si un alumne
podia tenir un futur acadèmic i si no era així, els deixaven sense possibilitats abans de donar-les
una oportunitat. És per això que va crear l’Escola de Barbiana a Itàlia, per lluitar contra aquestes
idees i donar les mateixes oportunitats a tots els xiquets i xiquetes per igual. Milani és un exemple
de vocació educativa, perquè no a soles podem destacar d’ell que impartia coneixements,
destaquem sobretot la manera en la qual ho va fer, les relacions personals que va crear amb el seu
alumnat i les lliçons de vida que els va transmetre, perquè per a ell no a soles importava el
contingut educatiu. Tot això és el que li va posar en el punt de mira a la seua època i, al mateix
temps el que fa que ara siga considerat una figura important a la pedagogia. Un aspecte que
m’agradaria destacar és que Milani va ensenyar al seu alumnat a expressar-se amb la paraula.
Així ho van reflectir a la carta que van escriure tots els alumnes de Barbiana una vegada Milani
va morir: Carta a una mestra

En aquest treball, es proposa fer una anàlisi de Lorenzo Milani i la seua pedagogia en Barbiana,
sempre destacant el context històric i social de la Itàlia de la postguerra. A més a més,
s’analitzaran les idees claus de la forma que tenia Milani d’educar així com la relació que té amb
l’educació i la pedagogia actual.

Lorenzo Milani

1. Context en el qual s’emmarca.

Per comprendre correctament la importància de Lorenzo Milani a l’educació italiana i entendre a

quines dificultats van haver d’enfrontar-se, hem de profunditzar en el context històric i social en
el qual es trobava Itàlia.

Lorenzo Milani naix a Florència el 27 de maig de 1923. En eixe moment era primer ministre
Benito Mussolini, el qual va imposar un model feixista a Itàlia. Mentrestant, el març de 1933,
Adolf Hitler consolidava definitivament la seua dictadura, el qual va fer que la política del
nazisme es fora implementant d’a poc a poc. En eixe mateix any, Itàlia s’alia amb Alemanya i
d’aquesta manera, es consolida un Estat totalitari amb dues ideologies predominants: el feixisme i
el nazisme. Per part de Hitler, el 1942 imposa un pla d’extermini davant la població jueva en tota
l’Europa ocupada per les seues tropes. Així entre 1939 i 1945, el món sencer es va veure envolt a
la pitjor guerra que ha viscut la humanitat: la Segona Guerra Mundial. En aquest moment Milani
tenia vint anys i va ingressar al seminari.

La Segona Guerra Mundial en Itàlia va provocar efectes devastadors i conseqüències molt greus a
la societat italiana. Després d’aquesta, el govern italià va haver d’enfrontar-se a dues
problemàtiques: el de la reconstrucció material de l’economia, que havia sigut destruïda o
canviada durant la guerra; i reestructurar la intervenció estatal, que va estar baix l'autoritarisme
feixista per més de vint anys, per aplicar un nou model en el pla productiu i distributiu. La
pobresa extrema i la misèria, es va fer present al camp i a les zones marginades de les ciutats,
estant prop d’un esclat social (Castronovo, 1994). El país es trobava en ruïnes, amb ciutats
completament destruïdes i una economia en bancarrota. La postguerra va ser un període de
reconstrucció, on no a soles havien de recuperar-se físicament, sinó també moralment. És en
aquest moment en què va haver-hi molts moviments socials i polítics, que tenien com a objectiu
aconseguir una societat més justa i igual per a tots després del que havien patit amb la guerra. Els
ciutadans italians sentien que havien de lluitar per una major justícia social, drets civils,
feminisme, democràcia i per erradicar l’opressió. Alguns dels moviments que van tindre més
força van ser el comunista, el socialista i el sindical. Amb aquest activisme i intenció d’obtenir
canvis en la societat, Lorenzo Milani va ser una figura molt important, sobretot a l’àmbit de
l’educació. Va entendre que aquesta podia ser un mitjà per ajudar a reconstruir la societat tan
minvada. No obstant això, el sistema educatiu italià patia moltes dificultats després de la guerra
entre elles la falta d’accés a l’educació per part de les famílies més pobres perquè en aquestes,
necessitaven als xiquets i xiquetes per a treballar i així tractar de recuperar-se de les
conseqüències de la guerra.

Una altra característica de l’educació italiana era que prestaven molt poca atenció a les necessitats
individuals de l’alumnat, és a dir, tractaven d’ensenyar a tots els xiquets i xiquetes per igual. Per
altra banda, al sistema educatiu en Itàlia predominava un enfocament molt tradicional i autoritari,
molt influenciat per l'Església. És ací on podem explicar també la importància del context religiós
al moment històric el qual es trobava Milani.

Com hem comentat abans, l’Església catòlica no a soles tenia una gran influència sobre
l’educació italiana, sinó que també la tenia en la societat. Aquesta influència arribava a la vida
quotidiana dels italians, en aspectes com la salut o el benestar social. Com a sacerdot, Milani
també formava part d’aquesta institució, encara que les seues idees sobre l’educació i els valors
que tractava d’ensenyar al seu alumnat, moltes vegades eren contraris al que defenia la institució
de l’església. De fet, aquest mateix és el que va fer que les autoritats eclesiàstiques enviaran a
Milani a Barbiana, com un exili. No obstant això, malgrat totes les dificultats que se li van
presentar, va estar tota la seua vida lluitant per enfrontar-se a aquestes problemàtiques i així
aconseguir una societat més justa, igualitària i més centrada en l’estudiant.
2. Biografia

Lorenzo Milani va nàixer a Florència (Itàlia) el 27 de maig de 1923. La seua família era jueva, no
practicant i pertanyent a la burgesia alta. Mai va ser un gran estudiant. En general, les seues
qualificacions eren males. Una de les causes per què no portava bones notes era la seua mala
salut, que l’obligava a no anar molt a l’escola. L’educació va deixar de tindre interés per Milani,
avorrint el sistema acadèmic en el qual no es premiava l’adquisició de coneixements sinó el fet de
passar de curs. És per això que va deixar d’estudiar, decisió que als seus pares no li va agradar i
va acabar terminant el curs. A divuit anys, decideix estudiar a l’Escola de Belles Arts.

A vint anys, en plena guerra (1943), es va convertir a la fe cristiana. Aquesta decisió va entristir
molt a la seua família. Serà en aquest moment quan Milani farà un “suïcidi de classe”, perquè
abandona la seua posició privilegiada per dedicar-se completament a servir als més necessitats.
Aquesta decisió mai va ser acceptada per la seua família. Una vegada es va convertir al
catolicisme, va ser seminarista a l’instant. A aquesta etapa Milani va madurar les seues idees
sobre la pobresa, la dignitat humana o el problema que el clero es formara a una cultura la qual
menyspreara als humils.

El 1947, ordenat sacerdot a una parròquia semirural i industrial de Calenzano (Florència). En

arribar va ser molt bé rebut al poble. Calenzano era un poble pagès, on la majoria dels seus
habitants treballaven a l’àmbit tèxtil. Va percebre que la gent del poble cada vegada anava menys
a l'església, sobretot la gent humil. La seua actitud no va ser jutjar a aquells que no anaven, sinó
qüestionar-se perquè ho feien i va tractar de trobar una resposta en la responsabilitat de l'església
del per què no anaven.

Des del començament va estar pendent dels més pobres, dels que menys recursos tenien o com ell
els anomenava: ‘’els últims’’. Aquesta va ser la lluita de Milani, la lluita per canviar el món, per
retornar la dignitat humana a aquells que l’havien perdut. La reacció de Lorenzo Milani davant
totes les injustícies i desigualtats no va ser resignar-se, va ser buscar idees per canviar el món. I és
on va arribar a la conclusió que l’escola podia ser un mitjà per canviar la societat. Començant per
fer que l’escola siga per a tots i especialment per als més pobres; una escola que donara solució al
retard que portaven i a les carències que patien. Milani tenia una visió crítica respecte al món i a
la societat, i es va adonar de les diferències que existien entre totes les persones. Els que pareixien
iguals per estar alfabetizats i pertànyer a la mateixa classe social, després vivien en mons
completament diferents.
Va crear l’escola vespertina per a joves comunistes i democratacristians, on va començar a
adonar-se de les deficiències pedagògiques dels seus feligreses com: la falta del domini del
llenguatge, incoherència, pèrdua de temps o ignorància política. Per tractar de solucionar aquestes
deficiències, va crear l’Escola Popular de Sant Donato, per a joves de 14 a 25 anys. En aquesta
aprenien matèries com llengua o matemàtiques, però també s’aprenia a pensar i reflexionar.
Segons paraules de Milani: ‘’L’Escola Popular és com una empresa, una companyia, un partit,
una comunitat religiosa, una lògia maçònica, un cenacle d’apòstols. És alguna cosa de tot això i
res de tot això’’. Aquesta Escola Popular és la resposta de Lorenzo Milani a la indiferència del
món davant la ignorància. El seu objectiu era formar persones crítiques i obertes, persones amb
idees que pogueren tindre més facilitats d’accés al món, al mercat de treball i a la societat. Com
que ell estava preocupat també per temes socials, la seua esperança era que els joves al que
ensenyava s’adonaren del seu potencial i que tingueren poder per canviar les seues vides, la major
part de les vegades molt difícils. L’Escola Popular va ser l’inici de la revolució que pretenia dur a
terme.

Va passar un temps a Sant Donato i Milani va escriure ‘’Experiències Pastorals’’, que és una
anàlisi sociològica dels problemes, contradiccions i errors de la societat italiana una vegada va
acabar la guerra. La crítica al sistema educatiu que feia contínuament i el seu impacte social, van
alertar a les autoritats eclesiàstiques, les quals van forçar el seu trasllat el 1954 a una parròquia de
Sant Andrea de Barbiana, a una muntanya perduda. Barbiana era un lloc apartat, format per
quatre cases i una església menuda. L’arquebisbat de Florència havia anunciat el seu tancament
perquè la muntanya estava despoblant-se i van pensar que havien d’enviar a Milani per evitar que
les seues idees prosperaren a la societat. Tenia uns cent habitants i patien unes condicions
precàries perquè no teníem llum elèctrica, aigua ni carreteres. No obstant això, tampoc és que
s'allunyara de la situació que patien algunes ciutats italianes: famílies amb malalties,
delinqüència, problemes amb l’alcohol, etc. En arribar a Barbiana, Milani va conéixer als xiquets,
fills de pagesos i agricultors. Immediatament, s’adonà que era necessari crear una escola a temps
complet, substituint les deficiències de l’anterior mestra. Va prendre la decisió de dedicar-se
plenament a millorar les condicions de vida de la gent mitjançant l’ensenyament.

El seu objectiu era construir una comunitat educativa en Barbiana que s’eixira dels límits i les
normes establides en la societat del moment i que posara en pràctica una pedagogia centrada en la
justícia i en la participació dels alumnes. A més dels pocs recurs que tenien, Milani es va trobar
una altra dificultat: patien un greu problema de comunicació. No obstant això, Milani va lluitar
fins al final per guanyar a aquestes barreres a la comunicació. En aquest poble, hi havia una
escola amb una mestra que no anava massa i encara menys a l’hivern i quan ho feia, als xiquets
no li agradava. Amb aquesta situació, els xiquets i les seues famílies consideraven l’escola com
una pèrdua de temps perquè, a més a més, els necessitaven per treballar.

Milani va crear una nova Escola Popular. Va ser ell mateix qui va convéncer als pares dels xiquets
i xiquetes per anar a l’escola. Al començament, eren només sis alumnes, però va començar a
expandir-se als pobles de voltant que hi havia una escola, aleshores el nombre d’alumnes va
augmentar. A més a més, la vella i aïllada casa parroquial anava començant a paréixer-se a una
escola molt especial. Es van construir dues taules que servien per a donar classe, estudiar, menjar,
etc. Van començar a arribar llibres, instruments de mesura i càlcul, mapes, discos, etc. Així va
sorgir l’Escola de Barbiana, eixa que no suspenia a ningú, que no tenia festes ni vacances i que es
proposava un fi molt més alt que altres escoles d’Itàlia. Aquesta escola era molt particular. Era
com una família.

El 1957, Don Milani va obrir una escola de formació professional per aquells que havien
finalitzat l’escola primària i volgueren continuar formant-se. Van assistir sis alumnes i aquests
van ajudar a estudiar als nous que arribaven.

Van passar quaranta-quatre anys de la seua vida on es va dedicar a crear un estil educatiu peculiar
però ple d’experiències personals. La seua aportació a la pedagogia va ser principalment a l’àmbit
educatiu. Tota la seua vida es va dedicar a la lluita per una societat més justa, denunciant així les
manipulacions i injustícies a les quals sotmetien a la població més vulnerable. Vivien a una
societat trencada i corrupta on no es treballava per construir ciutadans autèntics, lliures, autònoms
i amb consciència crítica, sinó que els esforços anaven dirigits a manipular a les classes més
baixes, mantindre’ls sense possibilitat d’opinar i, per tant, sense humanitat. L’escola era tractada
com una forma de continuar mantenint el capitalisme i promocionant la classe burgesa, deixant
fora a aquells que en les seues cases no tenien cap estímul educatiu. És per això que Milani, va
lluitar per un millor sistema educatiu que tractara a tots els grups socials per igual i on treballar i
aprendre no fora sinònim de patiment. Res va fer que disminuïra el seu compromís amb la veritat
i la justícia a més del seu servei als més desfavorits.

Com que Milani utilitzava mètodes d’ensenyança poc comuns per a l’època, prompte van arribar
moltes cartes amb insults i amenaces de mort a Don Milani. Un grup de excombatents va
presentar una denúncia formal contra Don Milani i tant ell com el director de la revista que va
publicar la resposta van ser acusats. La precària salut de Don Lorenzo li va impedir assistir al
jutjat, però va escriure un llarg document anomenat ‘’Carta als jutges’’, on responia una a una a
les acusacions que van presentar. Alguns arguments van ser: ‘’L’escola és l’art delicat de conduir
als xics sobre el fil d’una navalla: per un costat, infondre’ls el sentit de la legalitat (i en aquest
s’assembla a la vostra funció), i per altra banda, el desig que hi haja lleis millors, és a dir, el sentit
polític (i en això és diferència de la vostra funció). El judici va concloure en febrer de 1966 i
Lorenzo Milani va ser absolt, però el fiscal va recórrer la sentència i es va celebrar un nou judici,
però Milani no va arribar a vore-lo perquè va morir abans.

Abans de la seua mort, Don Milani va centrar-se en un dels seus majors projectes de vida, que va
ser l’escriptura d’una carta dedicada a una mestra en la qual es denuncien les diferències en
l’àmbit acadèmic i social dels fills dels pobres respecte als de les classes més altes. És així com
el 1967, el món es va quedar sorprés amb aquesta obra: Carta a una mestra. És una crítica al
sistema educatiu Itàlia, escrita des de la perspectiva de huit alumnes d’una escola a la muntanya
(Barbiana). A aquesta carta els alumnes van expressar les seues vivències, les seues opinions, les
seues crítiques a l’educació tradicional i a més a més, demanen que se’ls ensenye “el domini
suficient de la llengua” per comunicar-se, que “facilite als pobres l’expressió lliure amb el seu
propi llenguatge, que els permeta comunicar el seu propi mode de viure” i construir per aquest
mitjà una societat en la qual tots i cadascun gaudeixen d’autonomia. Proposa tres reformes
principals: que no hi haja xiquets ni xiquetes repetidores; que als que van pitjor se'ls dedique més
temps i millor empleat i donar una finalitat als vagues, és a dir, un projecte, una orientació
concreta. Carta a una mestra va tindre un gran impacte al debat sobre l’educació a Itàlia i a altres
països, inspirant reformes educatives i moviments pedagògics. Ara és considerat un text de
referència per a aquells que defenen una educació equitativa perquè destaca la importància de la
inclusió, la justícia social i la necessitat de reformar els sistemes educatius perquè serveixen a tots
els estudiants per igual. A més a més, aquesta carta fa un crida ment als educadors aprendre
consciència del seu paper a la lluita davant la desigualtat i a adoptar una actitud més comprensiva
i solidària cap a tots els estudiants.

Lorenzo Milani va morir el 26 de juny de 1967 als quaranta-quatre anys. Dos dies abans de morir
va dir: ‘’Us he volgut a vosaltres més que a Déu, però tinc l’esperança que ell ho tinga escrit tot a
la seua conta’’.

Relació entre l’autor i l’educació

En primer lloc, Lorenzo Milani no a soles es preocupava per ensenyar contingut acadèmic sinó
que es preocupava per temes com l’atur, l’analfabetisme, l’explotació laboral, el problema de
l’habitatge, la fam, la indiferència religiosa, etc. Per ell, l’educació era un mitjà per tractar de
solucionar tots aquests problemes a més que la seua esperança era que els jóvens als que
ensenyava s’adonaren del potencial que tenien una vegada formats i que tingueren el poder de
canviar la vida tan dura tenien i obtindre una nova vida diferent i més completa. És per això que
defenia que tots els xiquets i xiquetes, independentment de la classe social que pertanyien, havien
de tindre accés a una educació que els permetera desenvolupar-se com a persones i així poder
participar activament a la societat. Ell va criticar sempre el sistema educatiu que estava instaurat a
Itàlia, argumentant que estava dissenyat per fomentar les desigualtats, afavorint als fills de la
burgesia. Així ho va denunciar en la seua obra més coneguda i de la que hem parlat abans: “Carta
a una mestra”. Però, no es va quedar a soles a la crítica, sinó que va proposar alternatives i
solucions a eixe sistema educatiu tan injust que es trobava estés per tota Itàlia.

Milani defensava que l’educació podia fer que els estudiants s'empoderaren perquè pogueren
qüestionar i transformar les estructures socials tan injustes a les que estaven sotmesos. Va
demostrar que volia el millor per ells, els ensenyava tot i organitzava classes pràctiques sobre
temes concrets, a vegades al camp i si no a classe. Dins d’aquesta, hi havia una frase que resumia
el sentit de la relació que tenia Don Milani amb el seu alumnat: ‘’I care’’ (M’importes). Entre tots
formaven una família i els alumnes respectaven molt a Milani. Al final, la finalitat de l’escola, per
Milani, era la de formar persones dedicades al prójim, uns éssers humans que tingueren
autonomia, capaços de tindre normes amb si mateixos, amb criteri propi i sense ser súbdits de
ningú. Uns individus que lluitaren en contra de les injustícies, pel que era necessari contar amb
capacitat de comprensió del món com d’expressió i actuació per participar en qualsevol toma de
decisions. La capacitat de comunicar-se era un aspecte molt important i és per això que va tractar
que els seus alumnes aprengueren més d’un idioma.

Les característiques de l’escola que proposava Milani es van poder veure en algunes de les seues
cartes. Reconeix que l’escola a la qual els xiquets i xiquetes tenien accés, no els oferia atractiu
ningú i sí gran desinterés. Aleshores projecta una escola per a ells, compromesa amb la vida, que
desenvolupe valors com el respecte a l’altre, l’empatia, l’absència del dogmatisme, el
qüestionament constant a les nostres idees com als dels altres, la capacitat crítica, la lluita contra
les injustícies i la lleialtat, entre altres. A més a més, Milani va ensenyar al seu alumnat el valor
de la paraula, de la confiança, de l’amistat i de la perseverança a la resolució de problemes.

Respecte als continguts, eren vitals, propers a la realitat dels xiquets i xiquetes que anaven al
centre, els anava a permetre interpretar el món contemporani, pensar sobre ell i decidir que
podrien fer per transformar això que els pareguera injust. Una pràctica obligatòria a Barbiana era
llegir un periòdic en comú, en veu alta, per assegurar-se que tots comprengueren perfectament el
que s’estava llegint. Després debatien els temes més interessants, s’analitzaven les causes dels
conflictes i les solucions que podien aportar. Una altra matèria era la llengua, tant l’italià com
altres idiomes.

Parlant ja de metodologies, una de les més característiques era l’escriptura col·lectiva, utilitzada
per escriure a xiquets i xiquetes d’altres escoles, a personatges imaginaris o per tractar algun tema
rellevant. Fer això implica fer una profunda reflexió sobre allò que es volia dir i la millor forma
de dir-ho, fent així que la classe fora un taller d’escriptura literària. Aquesta tècnica posava
èmfasi al caràcter social del coneixement, a l’intent de recerca de la veritat mitjançant el diàleg
amb els altres. Els passos a seguir eren: a) composició individual per part de cada alumne d’un
text; b) lectura pública de cada un d’ells, apuntant-se totes les idees expressades i ordenant-se
aquestes amb un ordre lògic; c) segona redacció dels textos individuals per l’alumne adaptant-los
a aquest esquema lògic; i d) construcció de text comú mitjançant els textos individuals. Milani
intentava demostrar a través d’aquest procés que l’escriptura no era un acte de genialitat, sino
d’esforç constant i de depuració tècnica.
Una altra metodologia molt innovadora va ser “l’escola a temps complet” (365 dies a l’any), on
l’educació s’integrava a totes les activitats diàries. A més a més, proposa com a alternativa les
escoles diferenciades amb ensenyança personalitzada segons les necessitats dels alumnes, on es
concreten en l’acceptació de tots, en no eliminar a ningú i ensenyar el valor i l’ocupació del
temps. En les seues preocupacions es descobreix sempre la idea que “tots tenen dret a l’educació;
tots tenen dret a saber i l’escola ha de garantir aquest dret”.
L’aprenentatge cooperatiu va ser un altre mètode molt utilitzat, on fomentava un ambient de
col·laboració en què els estudiants treballen i s’ajuden mútuament al seu procés d’aprenentatge.
Per altra banda, Milani li va donar molta importància a la pràctica, fent que els continguts
educatius estigueren vinculats amb la vida quotidiana dels estudiants, per així el que aprengueren
en l’escola ho pogueren aplicar a les seues vides. El seu alumnat es va desenvolupar a contextos
amb problemes on havien de tractar de buscar solucions per si mateixos o amb ajuda dels altres
companys. També va donar molta importància a l'alfabetització funcional, entesa com la capacitat
de llegir i escriure per interactuar correctament a la societat. A més a més, els seus alumnes
acostumaven a fer viatges a l'estranger una vegada acabaven els estudis. El viatge era com un
examen final per a ells perquè servia per què practicaren un altre idioma i és dessemboliquessin a
la vida, ja que treballaven per pagar-se els seus despeses. L’intercanvi de cartes era intens i
constant. Els xiquets i xiquetes estaven obligats a contar per cartes tot el que vivien fora.

Lorenzo Milani exigia al seu alumnat perquè volia que foren els millors i els més savis, els que
millor es pogueren desenvolicar a la societat i que no foren considerats mai més ciutadans de
segona categoria.
Conclusions

La figura de Lorenzo Milani va ser molt important a l’àmbit de l’educació, tant que el seu llegat
continua inspirant als docents i reformadors de hui en dia. Gràcies al treball tan innovador que va
fer a l’escola de Barbiana i la seua sorprenent obra Carta a una mestra, Milani va deixar marca a
la pedagogia i a l’educació. En un moment en que la novetat i les reformes no tenien lloc a la
societat, ell va desafiar les convencions, va obrir nous camins i sobretot, va fer que molts xiquets
i xiquetes que no tenien esperances ni ganes d’aprendre, se sentiren importants i recuperaren la
motivació per anar a l’escola. Amb els nous coneixements que Milani els va ensenyar, es van
empoderar i van tindre major protagonisme a la societat. Per tant, no va ser a soles important en
un tema educatiu, sinó que també ho va ser a la societat en general. Cal tindre en compte que
Milani es trobava a una Itàlia a la postguerra on hi havia molta diferència entre classes, molt
egoisme i misèria i amb aquest context, va ser capaç d'inventar-se un espai segur per als més
desfavorits on aquests es van sentir acollits i escoltats. A l’escola de Barbiana van rebre una
educació completa, on van obrir els ulls i la seua ment al món i a la societat que els rodejava.

Les idees de Milani van influir en diversos països, sobretot latins. A Espanya es van identificar
amb ell molts dels sacerdots opositors al règim franquista als anys setanta, perquè apareixia com
un exemple d'actitud pastoral i d'independència de l'església respecte a qualsevol règim polític.
Asi mateixa, van aparèixer iniciatives inspirades en els seus plantejaments pedagògics que
segueixen existint, com la Cassa-Escola Santiago Uno, fundada a Salamanca el 1971. Des de
1971 existeix el Moviment d'Educadors Milanianos, associació d’educadors de tots els nivells
que pretén la renovació pedagògica dels seus membres i la difusió de les idees i pràctiques
escolars de l’escola de Barbiana.

La pedagogia de Milani continua mantenint-se actualment, no a soles per innovacions com la

lectura de periòdic, l’escriptura col·lectiva, les entrevistes a invitats, els viatges, l’estudi del
llenguatge i els idiomes, o el de l’economia, la història recent o la positiva sinó sobretot pels
valors que ensenyava (sentit de la justícia, responsabilitat, solidaritat, foment de l'esperit crític,
cooperació, pacifisme…) i la finalitat última que es proposava assolir: formar autèntiques
persones, autònomes i amb un pensament crític i sòlid. Fins a la seua mort, Lorenzo Milani no va
parar de treballar per la seua passió: donar veu als que no en tenien i ensenyar als que no podien
expressar-se a fer-ho. El lema pegat a la paret de l’escola de Barbiana: ‘’I care’’ (M’importa)
mostra eixe compromís social que havia de ser el nucli de la pedagogia de qualsevol educador per
l’assoliment d’un món més humà i més just que l’actual.
Podem afirmar que Milani és un exemple per tots els docents actuals i una figura on hauríem de
reflectir-nos. És un home en el qual molts s’han inspirat per viure en la solidaritat i ajudant als
altres. La lliçó més important que he aprés sobre ell és que hem de lluitar contra les injustícies i
concretament a l’àmbit educatiu, els docents tenim un paper fonamental per acabar amb aquestes.
A més a més, amb el seu exemple ens fa ser conscients que hem de lluitar per canviar el sistema
educatiu homogeni i tractar que s’adapte a les diferents necessitats de l’alumnat. Aconseguint
així, el nostre alumnat podrà traure el màxim potencial i es sentiran motivats per estudiar i
aprendre cada vegada més. Tindre xiquets i xiquetes millor formats, significa que la nostra
societat millorarà i comptarà amb persones més cultes i amb més coneixements generals.
Referències bibliogràfiques
Corzo Toral, J. L. (2021). La pedagogía de Milani en España e Iberoamérica. Historia De La
Educación, 39(1), 337–356. Recuperado en https://doi.org/10.14201/hedu202039337356

Díez, A. (2016). La raíz social de Milani. Revista Educar(nos), (76), 34-40. Recuperado en
https://dialnet.unirioja.es/descarga/articulo/5394634.pdf

Guichot Reina, V. (n.d.). Humanizar a los más desfavorecidos: Reflexiones en torno a la pedagogía
emancipatoria de Lorenzo Milani (1923-1967). Departamento de Teoría e Historia de la Educación y
Pedagogía Social, Universidad de Sevilla. Recuperado en
HumanizarALosMasDesfavorecidos.pdf;sequence=1 (us.es)

Guichot Reina, V. (2017). Lorenzo Milani (1923-1967): La amorosidad puesta al servicio de los más
pobres. Homenaje en el cuarenta aniversario de su muerte. Revista de Estudios Sociales, Universidad
de Sevilla. Recuperado en file_1.pdf (us.es)

Labrador, C. (2002). Lorenzo Milani: Una escuela comprometida con los pobres. Revista Padres y
Maestros / Journal of Parents and Teachers, (266), 37-39. Recuperado en vista de Lorenzo Milani.
Una escuela comprometida con los pobres (comillas.edu)

Martí Solé, M. (2007). Lorenzo Milani, ¿qué me ha enseñado? Educar(nos), (37), 3-4. Ejemplar
dedicado a: 40 años Milani. Recuperado en https://dialnet.unirioja.es/descarga/articulo/2375632.pdf

Martí Solé, M. (2017). Lorenzo Milani, sacerdote y maestro. Educar(nos), (78), 18-20. Ejemplar
dedicado a: Barbiana desde Salamanca. Recuperado en
https://dialnet.unirioja.es/descarga/articulo/6013929.pdf

Serna Alcántara, G. A., & Machorro Cabello, M. Á. (2018). Lorenzo Milani y sus fines educativos,
cincuenta años después. Vol. 2, No. 3, septiembre-diciembre. Recuperado en
https://dialnet.unirioja.es/descarga/articulo/7151586.pdf

Velázquez de Castro González, F. (2018). Lorenzo Milani y la educación ambiental. Acontecimiento:

Órgano de expresión del Instituto Emmanuel Mounier, (128), 8-11. Recuperado en
Lorenzo_Milani_y_la_educacion_ambiental.pdf (federicovelazquezdecastro.com)

Parro Fernández, I.: Don Lorenzo Milani: su vida, sus obras, su mundo en San Donato y en Barbiana,
en Contribuciones a las Ciencias Sociales, abril 2011, recuperado de www.eumed.net/rev/cccss/12/