Tema 5: Roques Ultramàfiques i Ultrabàsiques

Les roques ultramàfiques i ultrabàsiques són la clau per entendre l’origen dels basalts ja que
representen les fonts mantèl·liques (protòlits) a partir de les quals es generen.
Hi ha tres tipus de roques ultramàfiques i ultrabàsiques:
1. Cumulats precoços en intrusions bandejades: s’originen per cristal·lització
fraccionada atur de magmes bàsics abans que es saturin en plagiòclasi.
2. Peridotites mantèl·liques transportades cap a la superfície per roques volcàniques
3. Laves ultramàfiques extruïdes.
Els dos primers tipus són roques granudes, ultramàfiques (M>90%) i ultrabàsiques (SiO2 <
45%) o bàsiques (45% < SiO2 < 52%), depenent de la proporció relativa de l’olivina,
espinel·la i clinopiroxè.

Nomenclatura i mineralogia
Les roques ultramàfiques (M>90%) es classifiquen d’acord
amb els següents diagrames a partir d’un anàlisi modal.
A més d’olivina, piroxens i amfíbols, en les roques
ultramàfiques hi ha com a minerals accessoris una fase rica en
Al: plagiòclasi estable en la part més superior del mantell,
espinel·la a una profunditat mitja i granat (piropo) en el
mantell més profund.
Una lherzolita amb <5% de Grt: lherzolita amb granat
Una lherzolita amb >5% de Grt: lherzolita granatífera
També són freqüents els minerals secundaris.

Els Cumulats ultramàfics

Existeixen cumulats ultramàfics en tres tipus d’afloraments:
- Cumulats ultramàfics estratiformes en intrusions bandejades (alternant amb gabres)
- Associacions ofiolítiques
- Intrusions ultramàfiques de tipo Alaska
Solen aparèixer en la zona basal de varis d’aquests complexos estratiformes i clàssicament
se les considera com els productes inicials de la cristal·lització fraccionada d’un magma
basàltic (abans de l’aparició de la plagiòclasi), però actualment en alguns exemples s’ha vist
que poden formar-se a partir d’altres tipus de magmes, especialment rics tant en MgO com
en SiO2 (boninites).
**Boninites: Son un grup de roques volcàniques màfiques riques en magnesi que
corresponen a andesites primitives, provenen de la fusió parcial del mantell
metasomatitzat.
La seqüència de cumulats bandejats es bastant similar en diferents complexos
estratiformes, amb dues zones: l’inferior rica en olivina i la superior formada principalment
per piroxenites.
En la part inferior sol haver macroritmes amb dunita, harzburgita i piroxenita de mur cap a
sostre. Productee de la cristalitxació fraccionada i la injecció succesiva de diversos
magmes, cambra en sistema obert.També sol haver bandejades de cromitita (explotables)
en la base de cada macroritme.
Aquests macroritmes s’interpreten com cumulats a partir de successives injeccions
magmàtiques (al contrari del que passa en Skaergaard que tota la seqüència es considera
una cambra magmàtica en evolució tancada). Aquestes injeccions magmàtiques es dedueix
que són de picrita o boninita.

Cumulats en les ofiolites

Solen localitzar-se en la part inferior de la capa 3 (cambra magmàtica, sota
l’eix d’expansió), com bandes interestratificades amb gabres. Solen ser de
dunita, amb bandes i “lluentons” de cromitita. Tenen freqüents injeccions de
gabres i hi ha capes de dunita amb impregnació de plagiòclasi intersticial, que
s’interpreten com la zona d’alimentació de la cambra magmàtica superior.
Exemple: la ofiolita de Semail en Oman.

Cap a baix del Moho harburgites, a sobre tenim els ultramafics (per sobre gabres,
cromites…), per sobre gabres alternats amb roques ultramafiques, i per sobre dics de
roques ultramàfiques impregnades de plagioclasi (representen zones d’injecció de magmes
més profunds)
Peridotita mantelica per sota el moho, peridotita cumulativa per sobre.

Intrusions ultramafiques de tipo alaska

Les típiques apareixen disperses al llarg d’una cadena de 500 km de llarg x 35 d’ample,
amb direcció NNW-SSE al llarg de la “panhandle”, SE d’Alaska.
La majoria d’aquestes intrusions no tenen més de 2 km d’ample i solen mostrar una zonació
concèntrica, amb dunita en el centre i marges de piroxenita hornblèndica.
A més d’en Alaska, aquest tipus d’intrusions apareixen en:
● Urals
● Plataforma de Sibèria
● Serralada de Colòmbia – Equador
● Est d’Austràlia
Molts d’aquests complexos es localitzen en bandes pròximes a terrenys al·lòctons pel que
s’ha suggerit que poden estar en relació amb zones d’acreció (zones de subducció).
L’estructura zonada, però no bandejada, d’aquestes intrusions s’interpreta com injeccions de
fraccions d’acumulacions de cristalls + fos (crystal-mush injections) formades en una
cambra inferior.
Cumulats on l’horblenda és molt abundant, cosa que no pasava en els altres tipus de
cumulats. L’abundància d’hornblenda com mineral cúmulus i intercumulus suggereix la
formació a partir d’un magma bàsic hidratat.
Les peridotites d’origen mantèl·lic
Poden trobar-se en tres contexts diferents:
● Xenòlits en basalts alcalins i en kimberlites
● Massissos peridotítics orogènics
● Peridotites abissals

Els Xenòlits
Els xenòlits en basalts alcalins són fragments del mantell arrossegats pels basalts en el seu
ascens, cap a la superfície. Són lherzolites i harzburgites amb espinel·la i amb textura
granular, en la que són freqüents els contactes entre grans a 120o. La composició química
dels seus minerals exclou un origen com cumulats a partir dels basalts.
Els xenòlits en les kimberlites són més variats: lherzolites amb espinel·la o granat,
harzburgites, dunites, piroxenites i eclogites (roca de composició basàltica
metamorfitzada a alta pressió i temperatura formada per granats i un piroxè
ric en sodi, a més, ha de mancar de plagiòclasi). Són fragments del mantell
extrets de zones més profundes que en el cas anterior.

GRÀFIC: considerem la temperatura i la pressió o profunditat. Recta de

solidus a partir d’on comença a fondre, corba de liquidus quan ja està fos. És
un gràfic que es mira de dalt cap a baix o viceversa. A 1280 ºC puja sòlida
adiabàticament fins la recta de solidus. El granat passa a espinel·la i a la
recta es fon. La kimberlita a 1380 ºC.

Els Massisos Peridotitics Orogènics

Es tracta de “lentejones” de roques mantèl·liques, amb una escala de mètrica a
quilomètrica, que han sigut tectònicament incorporades en la base de l’escorça
continental, com en els Pirineus i en els Alps, i posteriorment exhumats per aixecament i
erosió postorogèniques.
El fet que es trobin associats amb roques metamòrfiques d’alt grau, de naturalesa
continentals, indica que aquestes “lentejones” representen fragments del mantell
subcontinent al litosfèric. Entre els massissos peridotítics més famosos estan els de la
zona metamòrfica nord-pirenaica (exemple: massís de Lherz), i els de les Bètiques (Ronda)
i la zona del Rift en Marroc, a ambdós costats del Mediterrani occidental.
Aquests massissos solen mostrar una estructura bandejada amb roques de tipus lherzolita
amb espinel·la, alternant amb piroxenites amb espinel·la o granatíferes i harzburgites en
menor proporció. El bandejat està sovint tallat per venes de piroxenita i de hornblendita.
Tant les roques ultramàfiques en xenòlits com en els massissos
orogènics tenen textures que no són pròpies de roques ígnies, sinó de
roques metamòrfiques. En les menys deformades són freqüents les
textures poligonals, amb punts triples a 120º (protogranulars), mentre
que en les més deformades són freqüents les textures
porfidoclàstiques.

Aquestes roques no s’originen per cristal·lització a partir d’un fos, sinó que són el residu
sòlid de processos de la fusió mantèl·lica que origina basalts.
Les peridotites abisales de fons oceànic
Les peridotites de diversos “dragados” de fons oceànic solen estar molt
serpentinitzades, però se semblen a les peridotites subcontinentals
alpines. La seva composició varia de lherzolita a dunita amb espinel·la.
S’interpreten com els residus de la fusió per descompressió mantèl·lica
que genera els basalts MORB. Són, per tant, equivalents a les que
apareixen en les associacions ofiolítiques per sota dels gabres
bandejats.

Les Komatites i altres roques volcàniques riques en MgO

Durant molt de temps s’ha discutit l’existència de fos magmàtics de composició peridotítica
(ultrabàsica), fins que es van descobrir laves d’aquesta composició en les muntanyes
arcaiques de Barbeton en Sudàfrica. Es tracta de laves amb un contingut en 18% > MgO >
32% i amb textura “spinifex” en la part superior de les colades. El contingut en MgO > 18% i
la presència d’aquest tipus de textura, les diferencies de les picrites.

Aquest tipus de laves amb textura spinifex es conserven en

tots els cinturons greenstone arcaics, encara que també
s’han trobat en laves d’aquest tipus més recents, per
exemple les laves de l’illa Gorgona en Colòmbia, d’edat
cretàcica.
Aquestes roques s’han format preferentment en el
Precambrià perquè el gra dient geotèrmic era més alt que
l’actual.
 Tema 6: Andesites, Dacites i Riolites
Les andesites, dacites i riolites defineixen un espectre composicional evolutiu i continuo
partir dels basalts subalcalins en el diagrama TAS: sembla lògic pensar que poden
originar-se per cristal·lització fraccionada a partir d’aquest tipus de basalts, però no es
poden descartar altres orígens.
Per altra part, andesites, dacites i riolites són els productes volcànics més característics
sobre les zones de subducció (“supra-subduction zones”, en angles SSZ), però també
poden aparèixer en altres ambients tectònics.

La nomenclatura de les roques volcàniques intermitges i àcides

La IUGS recomana classificar aquestes roques a partir d’un anàlisi
químic de roca fresca en el diagrama TAS. També, des del punt de
vista modal es poden classificar utilitzant el triangle QAP, PERÒ, en
aquest últim cas, existeix l’inconvenient que andesites i basalts
comparteixen el mateix espai.
Les andesites són les roques volcàniques més abundants després
dels basalts. Es distingeixen dels basalts pel contingut major en SiO2,
i a més per:
(1) l’ortopiroxè és més abundat;
(2) els seus cristalls de plagiòclasi mostren sovint zonacions;
(3) poden tenir minerals màgics hidratats (hornblenda, biotita) com
fenocristalls.
Les dacites es diferencies de es andesites en que els fenocristalls de quars i de feldspat
alcalí (sanidina, anortòclasi) són més abundants, encara el feldspat alcalí sempre està
subordinat a la plagiòclasi.
Les riolites es distingeixen de les dacites perquè el feldspat alcalí és predominant sobre la
plagiòclasi i perquè la matriu sol ser de naturalesa vítria (es formen perlites i esferulites
per desvitrificació). Roques equivalents a les riolites, però amb menys quars són les
traquites quarsíferes i les lutites quarsíferes.
Roques volcàniques molt semblants a les andesites, dacites i riolites, però amb un contingut
total en àlcalis major són les traqui-andesites basàltiques, traquiandesites, traquidacites i
riolites alcalines.

Processos eruptius i volcans característics

Andesites
Les andesites s’emeten com colades o en forma de piroclasts.
Moltes laves andesítiques tenen característiques morfològiques semblants a les colades
basàltiques, però en general són laves més viscoses: són més riques en SiO2 i solen tenir
més fenocristalls. La relació d’aspecte és major que en els basalts. Poden existir laves de
pius a’a, però les més típiques són les laves bretxificades o “blocky laves”.
En el cas d’erupcions explosives, les andesites formen cons amb alternança d’escòries i
colades (estratovolcà) o depòsits piroclàstics.
Dacites
Com les dacites són més viscoses que les andesites,
especialment quan el grau de cristal·lització és alt abans
de l’erupció, solen emetre’s formant doms de lava sobre la
xemeneia central, en lloc de com a colades. La morfologia
dels doms i el seu tamany és funció del contingut en
volàtils i de la reologia de les laves.
Els doms de lava també varien en la seva forma de créixer:
els hi ha que creixen per extrusió, són els doms exògens.
Exemple: volcà Medicine Lake en Califòrnia.
Altres creixen per inflació, quan el magma més recent instrueix en l’interior del dom sense
trencar la superfície, són els doms endògens. Exemple: el volcà Soufrière Hills en
Montserrat.
També poden donar-se els dos casos en un mateix exemple: el volcà del Mont Santa
Helena (estat de Washington, USA) entre 1980 i 1986, amb 15 episodis eruptius, cadascun
començant per una fase endògena i acabant amb una fase exògena.
A vegades, la pressió del magma en l’interior del dom força la sortida d’una agulla (o espina)
de lava solidificada en el cim. Exemples: erupció del Mont Pelée en la Martinica (1902), el
dom de lava de Soufrière Hill en Montserrat i el Mont Santa Helena.
En lloc d’extruir-se, els magmes dacítics i andesítics poden emplaçar-se subvolcànicament,
dins d’un edifici volcànic, ocasionant l’abombament de les roques que estan per sobre
(criptodom). Exemple: el de la vessant nord del per-volcà que va donar lloc el 18 de maig
de 1980 a l’erupció pliniana del Mont Santa Helena (Estat de Washington, USA).
Dos tipus de piroclasts: de caiguda (cauen del núvol de cendres) i de flux o onejades
(material sòlid barrejat amb gas que cau per la vessant del volcà, és un tipus o un altre
segons la proporció de cadascun).

Riolites
Les riolites s’emeten generalment de forma explosiva, amb produccions voluminoses de
piroclasts. Exemple: l’erupció Oruanui en la regió de Taupo, Nova Zelanda, que va produir
430 km3 de depòsits de caiguda i una colada ignimbrítica que va excedir els 320 km3. Les
erupcions efusives són rares i quan apareixen formen doms, com en el cas de les dacites.
En els doms de riolites i dacites és freqüent observar un bandejat de flux, que evidencia
processos de magma “mingling” en les cambres magmàtiques subvolcàniques. Una
hipòtesi és que cada bandejat representa un episodi successiu d’erupció.
Les ignimbrites són fragments de roca molt allargats que s’orientaran en la direcció del flux
de la colada de lava.
Algunes pumites llistades (ignimbrites) en depòsits piroclàstics estan tan soldades que
frueixen com colades de lava (depòsits de flux piroclàstic).
Les colades de lava i doms de lava són exemple de vulcanisme efusiu característic de
magmes relativament pobres en volàtils. Amb continguts en volàtils del 4-8% es produeixen
erupcions explosives, creant mantells de tefra (piroclasts de caiguda-solts) de varis
centenars i inclòs milers de kilòmetres.
Evidències texturals de la cristal·lització d’andesites, dacites i riolites
Textures inequigranulars de tipus porfídic o seriada
Moltes andesites i dacites presenten fenocristalls de plagioclasi, ortopiroxè, clinopiroxè, hornblenda,
biotita, òxids de Fe-Ti, apatita i quars en una matriu de gra molt més fi (textura porfídica). La
prescència de fenocristalls, la seva proporció relativa i ordre d’aparició són testimoni de la
cristal·lització en cambres magmatiques profundes, de vida llarga. Aquesta cristal·lització de
fenocristalls en condicions isobàriques succeeix per refredament, però ocasionalment, la cambra pot
expulsar magma cap a la superfície, generant laves amb una diferencia gradual clara en el tamany de
gra dels fenocristalls i de la matriu que refreda després.
Moltes andesites i dacites presenten textures seriades, que són el resultat d’una cristal·lització
polibàrica, és a dir, el magma va cristal·litzant a mesura que ascendeix. Això és degut a la prescència
important de volàtils en aquest tipus de magmes. Els magmes rics en volàtils tenen la capacitat
d’ascendir a la superfície limitada perquè solidifquen abans. La prescència de volàtils influeix
dràsticament en la temperatura de liquidus i de solidus dels magmes.
La relació de fases canvia molt depenent si el magma és anhidre (sec) o hidratat (amb algun %
d’aigua).
● Recta de solidus i liquidus amb pendent positiva.
● Si tenim dues fases (fase sòlida i fase fosa) ens trobem entre
les dues rectes.
● El líquid ocupa major volum que el sòlid.
● A mesura que augmenta la pressió, augmenta la zona
d’estabilitat del sistema sòlid (la fase sòlida) i es redueix la
del sistema líquid.
● Importància de l’aigua: disminució dràstica de la
temperatura de fusió o solidificació del sistema.
● Punt z, en ascensió adiabàtica talla la corba de solidus i
solidifica, arriba a superfície en estat sòlid.
● Els magmes hidratades (amb major % en H2O) normalment presenten roques més bandejades
que els basalts per aquesta ascensió adiabàtica. Es poden trobar magmes secs, saturats en
aigua o amb alguna fase vapor.
● Quant augmenta el % en H2O, la recta de solidus es torna amb pendent cada cop més
negativa.
Textures intracristal·lines
Zonacions, inclusions vítries, reabsorció, textures coronítiques i textures de colador
Totes aquestes textures són importants perquè ens informen de la història de la cristal·lització. En les
andesites i dacites són molt freqüents en els cristalls de plagiòclasi. Hi ha tres tipus de zonacions
rellevants:
● Normal: el contingut en An descendeix de manera brusca o continua del centre a la vora dels
cristalls.
● Oscil·lant o oscil·latòria: el contingut en An varia cíclicament del centre a la vora dels
cristalls.
● Inversa: el contingut en An disminueix del centre a la vora.
El creixement ràpid d’alguns fenocristalls pot atrapar inclusions de fos contemporani que es coneixen
coma inclusions vítries, proporcionen una manera d’analitzar la composició del fos inicial a partir del
qual es formen es fenocristalls i de determinar la concentració en volàtils (H2O i CO2 principalment)
dels magmes.
La reabsorció que presenten alguns fenocristalls (com per exemple en hornblendes o
biotites) pot ser degut a una descompressió del magma sobresaturats en H2O en
condicions adiabàtiques, o a un descens ràpid de la PH2O que expandeix el camp
d’estabilitat d’un mineral i redueix el d’altre (textura coronítica), o bé a la barreja de
magmes (explicaria la zonació inversa en algunes plagiòclasi).

● Ordre de cristal·lització, segons temperatura i pressió

● Corbes d’estabilitat a partir de les quals els fenocristalls comencen a
cristal·litzar (hornblenda, plagiòclasi, biotita, sanidina i quars).
● Una vegada passada la corba de solidus el magma ha solidificat
completament (una sola fase).
● Punt X, el magma ascendeix adiabàticament. Els magmes hidratats
tenen pendent negativa, els anhidres positiva.
Altres vegades la reabsorció es remarca per la presència de petites inclusions vítries entorn
al nucli arrodonit d’un cristall, que són sobrecrescudes novament per una fase de
creixement del mineral.
La reabsorció o corrosió dels cristalls pot produir-se en el centre dels mateixos donant lloca
la textura en colador (presència de inclusions vítries en el centre dels cristalls) o ores
encenia de golfs de corrosió, entrants pronunciats o inclusions vítries.

Vidres Volcànics, textures relacionades amb la desvitrificació

Els magmes riolítics estan mot polimeritzats, el que inhibeix la difusió, és a dir, no es formen
cristalls. Es laves riolítiques tendeixen a ser vítries (obsidiana: vidre > 80% de vidre).
El “pitchstone”, amb menys brillantor, té més cristalls i major contingut en volàtils. Riolita
tipus “pitchstone” de la illa de Lipari, illes Eòlies.
Quan el vidre es contrau, forma fractures concèntriques (fractures
perlítiques). A més, el vidre és metaestable i tendeix a recristal·litzar a
l’estat sòlid, donant textures esferulítiques (els cristalls tendeixen a
nuclear-se radialment entorn a una impuresa).

Subdivisió química d’andesites, dacites i riolites

Les associacions ígnies d’andesites, dacites i riolites es projecten clarament en el domini
subalcalí del diagrama TAS i poden localitzar-se en diferents ambients geotectònics.
A les associacions d’andesites, dacites i riolites en zones de subducció se les ha denominat
tradicionalment sèries calcoalcalines, degut a la seva trajectòria evolutiva distintiva sobre
alguns diagrames, clarament diferent de la que mostra l’altre sèrie o associació subalcalina
(toleítica). Fora de les zones de subducció, basalts, andesites, dacites i riolites segueixen
una evolució toleítica (com per exemple a Islàndia).
El terme calcoalcalí el va utilitzar per primera vegada Peacok (1931), però l’evolució
característica que segueixen aquestes associacions en diagrames discrimina tipus està més
en relació amb l’evolució de Σ FeO i del MgO, que amb l’evolució del Ca i dels àlcalis.
Per què les associacions toleítiques i calcoalcalines, que parteixen d’un magma basàltic de
composició molt semblant, segueixen una trajectòria evolutiva diferent? És en funció de
l’enriquiment en Ferro que tenen, les roques que es formen dels magmes que venen de
zones de subducció sempre seran calcoalcalines perquè són pobres en ferro.

La resposta està en la PH2O existent durant la cristal·lització d’acord amb les dades
experimentals.
● Sense aigua l’Al2O3 i el MgO decreixen mentre que el
FeO creix. Amb aigua, l’Al2O3 augmenta lleugerament
mentre que el MgO descendeix i el FeO es manté
constant.
● En sec el primer mineral en cristal·litzar és la
plagiòclasi, amb aigua és l’olivina.
● A partir d’un únic magma podrem diferenciar entre
toleítics (amb aigua) i calcoalcalins (secs), és a dir, segons la proporció en elements
volàtils (H2O) del magma parental.
En les zones de subducció, les series subalcalines poden tenir un contingut en K2O diferent
segons la maduresa de l’arc i la seva posició geogràfica respecte a l’eix de l’arc. Respecte a
aquest criteri, Le Maitre (2002) les ha dividit en tres subtipus:
Les dades experimentals indiquen: la cristal·lització en profunditat en
presència de PH2O elevada retarda l’aparició de plagiòclasi respecte a la
cristal·lització de minerals ferromagnesians, el que determina l’evolució
calcoalcalina dels magmes basàltics. Una cristal·lització del basalt a poc
profunditat i en condicions anhidres, fa cristal·litzar abans la plagiòclasi i
determina la seva revolució toleítica.
● Segons la proporció en potassi dels magmes també es pot classificar
la seva evolució: toleítica si són pobres en K2O (= secs).
● Associacions Shoshonites, sèries alcalines molt riques en potassi que
apareixen en zones de subducció (molt rares).

Ambients tectònics d’aflorament

En principi, andesites, dacites i riolites podrien originar-se per cristal·lització fraccionada
d’un basalt subalcalí. Per tant, podrien aparèixer en qualsevol dels ambients on apareixen
aquests basalts, però les andesites, dacites i riolites són característiques de zones de
subducció: arcs d’illa, conques marginals i marges continentals actius.
Arcs insulars
La majoria d’arcs insulars i marges continentals actius es localitzen en el denominat cinturó
de foc que voreja l’oceà Pacífic. El volum de magmes que s’extrueixen en aquestes zones
és 0’4 – 0’6 km3/any, un ordre menor que en els rifts centro oceànics.
La figura següent mostra les característiques principals d’un arc insular, també mostra les
anomalies gravimètriques de Bouger:

El rang composicional dels magmes en els arcs d’illa varia amb l’edat de la subducció:
En arcs d’illa joves (per exemple l’arc South Sandwich 3Ma) hi ha basalts i andesites
basàltiques amb un quimisme baix en K (és a dir, són tholeïtes d’arc d’illa). Solen ser laves
afíriques, però poden tenir fenocristalls de plagiòclasi, augita, olivina, enstatita i opacs, però no
hornblenda.

En els arcs d’illa més madurs s’emeten andesites i dacites amb quimisme de contingut en K
mig o alt (per exemple Antilles menors, arcs del Pacífic occidental, com el Japó). En el primer
exemple, predominen les andesites, amb fenocristalls de plagiòclasi augita, hornblenda,
enstatita i opacs, però hi ha també basalts, dacites i riolites.
Els magmes de les zones de subducció tenen un contingut en H2O més alt que en altres
ambients i les seves erupcions són més explosives.
Els magmes de les zones de subducció també tenen uns espectre s de Terres Rares
característics:

En resum, els magmes de les SSZ tenen un contingut en H2O

més alt i relacions LILE/REE i LILE/HSFE més altes que en
altres ambients tectònics. També hi ha una relació entre el
quimisme dels magmes i la distància dels volcans a la fosa de
subducció, o el que és el mateix, amb la distància des volcans
al pla de subducció (Zona Wadati-Benioff). Per exemple, el
K2O tendeix a augmentar des dels volcans pròxims a la fosa
cap als volcans en la zona darrere dels arcs (“back arc”).

Marges continentals actius o arcs continentals

Es poden formar també arcs magmàtics quan una placa d’escorça oceànica subdueix sota altra
d’escorça continental. Exemple: els Andes, on la placa de Nazca subdueix sota Sud-Amèrica. El
procés de subducció és el mateix que en els arcs d’illa, però s’observen algunes peculiaritats:
- L’angle de subducció és menor en els arcs d’illa continentals (<20º) que en els arcs d’illa
(30 – 50º)
- Els magmes en els arcs continentals tenen que extruir-se travessant una escorça més
gruixuda, lleugera, més fàcil de fondre, i s’extreueixen a major altitud (6000 metres sobre
el nivell del mar en els Andes). Això afavoreix un major grau de cristal·lització
fraccionada del mahatma durant l’ascens, així com major contaminació cortical, pel que
predominen dacites i riolites.
- Les associacions són d’evolució calcoalcalina i d’alt contingut en K. També estan més
enriquidors en elements incompatibles.
Formació dels magmes intermitjos i àcids
Fusió inicial en el vulcanisme d’arc
Hi ha tres dominis que poden contribuir a la fusió:
1. Placa subduint (escorça oceànica basàltica, mantell
litosfèric peridotític i sediments).
2. Cunya mantèl·lica en la placa superior (astenosfera i
mantell litosfèric formats de peridotites).
3. Base de l’arc (gabres, diorames i roques plutòniques més
evolucionades, en els arcs continentals).
S’ha de tenir en compte que el magma parental de les associacions en les SSZ són basalts que
es formen per fusió de peridotites, això exclueix l’escorça oceànica i l’escorça sota els arcs,
perquè donarien magmes més rics en SiO2 que els basalts.
Queda el mantell en la placa que subdueix i la cunya mantèl·lica. El mantell que subdueix no pot
fondre’s perquè no arriba a la temperatura suficient d’acord amb la posició de les isotermes, per
tant per exclusió, els basalts de SSZ tenen alta probabilitat de generar-se en la cunya
mantèl·lica. Ara bé, el mantell en aquesta zona no pot se igual que el que genera els basalts
MORB.
Els basalts de SSZ tenen la paradoxa geoquímica de ser més pobres en HFSE (Niobi,
Titani, Zircó) que els MORB i més rics en LILE (Rubidi, Estronci, Bari).
Això s’explica per dos tipus de components en el mantell de les SSZ: un component
vell, corresponent a la placa suprajacent, empobrit en elements incompatibles, poc
solubles en H2O, (HSFE), degut a fusions prèvies i altre component mantèl·lic enriquit
en elements incompatibles, molt solubles en aigua (LILE), que reflexa la composició
dels fluids de la placa subduïda.
És a dir, els fluids procedents de la capa que subdueix modifiquen la composició d’un
mantell litosfèric vell (per metamorfisme), a la vegada que faciliten la seva fusió al
rebaixar la temperatura del solidus.
Transport dels fluids des de la placa subduint a la cunya mantèl·lica
La major part d’aquests fluids procedeixen de la deshidratació dels minerals
de l’escorça oceànica, quan experimenten metamorfisme progressiu, i
passen d’esquists verds a amfibolites i finalment, a eclogites.
Una vegada alliberats, els fluids ascendeixen verticalment cap a la cunya
mantèl·lica, ocasionant
la formació d’amfíbols i altres minerals hidratats en la peridotita. Aquesta
zona del mantell no és estàtica sinó que es fon quan s’arriba a la
temperatura adequada, com es mostra en la figura següent:

Per què la proporció d’andesites, dacites i riolites és més abundant en arcs

continentals que en arcs insulars?
Hi ha dos raons principals:
1. Els basalts parentals tenen més dificultat per ascendir a través d’una escorça continental
més espessa en els arcs magmàtics continentals. S’és tanquen en profunditat, donant
magmes més diferenciats i menys densos que ascendeixen més fàcilment.
2. Fusió i assimilació de materials de l’escorça continental que generen magmes més
evolucionats. Exemple: la regió volcànica de Taupo, en l’illa nord de Nova Zelanda, on
les riolites formen el 80% de les laves emeses.
 Tema 7: Les Roques Granitiques
Nomenclatura de roques granítiques i d’altres relacionades
Aquestes roques ígnies (dioritoides i granitoides) són les més abundants en l’escorça terrestre.
Es localitzen en tots els ambients de tectònica de plaques, però són especialment abundants en
les zones de subducció i de col·lisió continental.
Tenen a més interès econòmic, perquè en relació amb els fluids que
s’acumulen en les zones apicals de les seves intrusions, es formen
jaciments minerals hidrotermals importants.
Com són roques fanerítiques, es classifiquen a partir dels anàlisi
modals, segons les normes proposades per la IUGS, projectats en
el triangle QAP.
Per les definicions més detallades dels tipus de granits i de les
diorites, així com dels minerals que els caracteritzen (mirar pràctica
3c).

Roques relacionades amb els granits

Es tracta de roques també faneritiques amb menys Qtz, que poden estar asociades amb ells:
- Sienita quarsífera
- Monzonita quarsífera
Un cas a part son els granits amb ortopiroxe +- biotita (charnokitas), que solen estar
associades, tot i no sempre, amb anortosites.

Forma i escala de les intrusions granítiques

Plutons individuals
Els plutons granítics solen ser d’un tamany de menys de 10 km2 a més de 1000 km2. La seva
forma sol quedar-se oculta perquè les vores de les intrusions capbussen cap a fora, i només
aflora la part superficial.

Actualment es té una visió més precisa d’aquestes intrusions a

partir de dades geofísiques (anomalies gravimètriques de
Bouger i reflexió sísmica), que indica formes laminars en la
majoria d’intrusions, i no cilíndriques, com es va deduir
inicialment.
Altres intrusions granítiques tenen formes anulars, emplaçades entorn a un bloc
encaixant subcident. Aquest tipus d’intrusions solen estar lligades a una caldera
volcànica (condicions d’emplaçament relativament superficials).

Batòlits
Els batòlits es defineixen com cossos intrusius (100-10000 km2) formats per plutons granitics
individuals. Alguns exemples: els batolits que recorren el continent america tant la part nord com
la part sud.
Actualment es pensa que aquestes intrusions a escala continental també tenen forma tabular,
amb un espessor moderat en relació amb la seva longitud. La forma de les intrusions i també
l’orientació de la seva fàbrica interna pot deduir-se a partir e a tècnica de susceptibilitat de
l’anisotropia magnètica (AMS), que permet deduir el flux del magma durant l’emplaçament.
Amb aquesta tècnica es pot deduir la forma de la intrusió i la seva zona d’alimentació d’arrel.
Emplaçament dels magmes granítics: El problema de l’espai
Explicar l’espai que ocupen les grans intrusions ígnies (batòlits) és la clau per entendre els
mecanismes d’emplaçament dels magmes.
Una intrusió granítica gran deu ocupar un volum equivalent de roques preexistents.
On han anat a parar aquestes roques?
Aquest problema de l’espai no afecta només a les roques granítiques.
Comencem per mirar la formació de magmes granítics in situ. Hi ha hagut dos grans hipòtesi:
▪ Granitització (1930 – 1940) ▪ Migmatització
Una migmatita (mescla en grec) és una roca que té dos components:
▪ Leucosoma: quan la mirem te una composició granitica (roca que ha fundid
parcialment)
▪ Melanosoma: enriquida en minerals mafic amb un punt de fusio més gran i pot
representar la part fosa (residu de fusió)
▪ Mesosoma: protòlit
Les migmatites podrien representar l’estadi inicial de fusió in situ en una zona profunda, que
donarà lloc a la formació d’una massa considerablement de magma granític.
Alguns batòlits estan relacionats amb migmatites (batòlits de Serra Nevada en Califòrnia;
granodiorites de la Selva Negra, Alemanya), però altres no.
Una vegada formats, els magmes granítics poden ascendir per diversos mecanismes:
● Stopping: procés d’emplaçament que només passa en la part
superficial de les intrusions amb roques fràgils. El propi
emprenyament del magma va fracturant el sostre de la càmera de
forma que els blocs cauen i el magma ascendeix ocupant aquest
lloc.
● Subsidència de caldera
● Diapirisme
● Inflament
● Ascens a través d’una fractura (zona d’alimentació o arrel) i
expansió lateral (lacòlits i lopòlits)
● Emplaçament sincinemàtic

Estructura interna de les intruions granítiques

Inclusions
Molts granitoides inclouen altres materials (enclavaments), en forma de cossos petits
(centimètrics – mètrics) que mostren un contrast amb el tamany de gra i/o la composició en
relació amb la roca granítica. Aquestes inclusions poden ser de naturalesa diversa:
▪ Xenòlits de roca encaixant
▪ Enclavaments de roques ígnies
▪ Schlieren
▪ Fragments de material sòlid refractari resultat del procés de fusió que genera el
magma granític
Bandejat magmàtic
El bandejat modal és menys freqüent en les intrusions granítiques que en els complexos
estratiformes de composició gabroica, però hi ha alguns exemples:

Bandejat modal en els granits de plutó

Hi ha a més alguns bandejats especials, com el bandejat en pinta (comb layering) i el
orbicular:

Bandejat en pinta a la vora d’una pegmatita, els cristalls de

feldespat estan orientats com el llapis.
Bandejat orbicular en granodiorita.

Injeccions múltiples
Poques intrusions granítiques estan formades per un únic pols magmàtic. Molts plutons
mostren evidències d’episodis d’intrusions successives, cada un dels quals talla o intrueix,
reemplaça totes o part dels productes intrusius anteriors.
Les pulsacions successives de magmes que formen un plutó es distingeixen per la seva
composició química, mineralògica, tamany de gra, textures, etc.
L’edat relativa pot deduir-se a partir de les apòfisis de les més joves en las més velles o per
les inclusions d’una en altre.
En algunes intrusions múltiples es desenvolupen a vegades una xarxa de vetes,
quan una intrusió prèvia, en un plutó, parcialment refredada, és capaç de
fracturar-se de forma fràgil per la pressió que exerceix altra magma ascendent. El
resultat és una xarxa regular de fractures reomplertes pel granit més tardà.
Aquestes estructures corresponen segurament a un estadi inicial de stopping.

“Mingling” Magmàtic
Es produeix quan s’intrueixen simultàniament dos magmes
de composició contrastada. Se solen observar enclavament
ovalats d’un tipus de roca en altra, amb contactes sinuosos
(inclosos lobats o cuspats).

Cavitats miarolítiques
Els magmes granítics que s’emplacen en zones relativament superficials poden tenir
PH2O > Plagiòclasi. En aquest cas, el vapor s’escapça, però la viscositat del magma
dificulta aquest escapament i el vapor condensa en els conductes d’escapament. Se
solen generar cristalls de quars, feldspat, mica, però també turmalina, topazi, beril, etc.

Evidències texturals de la cristal·lització

Presència de megacristalls de feldespat
● Origen metasomàtic
● Origen igni, raonament a partir de les petites inclusions orientades que presenten

Sobrecreixements (Textures coronítiques)

Tradueixen l’existència de reaccions en el sistema magmàtic, degut a canvis en les
variables que determinen l’estat del sistema (T, PH2O, composició). Alguns exemples:
Textures d’intercreixement
Es donen entre quars i feldespat. Poden ser gràfiques
(cristal·lització simultània d’ambdós minerals a partir d’un fos de
composició eutèctica) o granofíriques (fos de composició
protoeutèctica, que evoluciona cap a la composició eutèctica).
Les formes geomètriques dels intercreixements s’interpreten com
a degudes a un refredament ràpid per descens brusc de la PH2O.

Textures Intercristal·lines
A aquest tipus pertanyerien les textures pertítiques (lamel·lars) entre albita i feldespat K,
resultat de l’existència de solvus entre aquestes dues fases. Es donen en condicions de
refredament lent (plutòniques). Relacions de fase entre albita i ortosa en condicions
anhidres i en presència de H2O.

Processos d’alteració tardimagmàtics i mineralitzacions associades

Pegmatites i aplites
Apareixen com lents, venes, dics o bandes en molts plutons granítics. Tenen composició
leucogranítica. Si són de gra molt groller són pegmatites i si són de gra fi es denominen aplites.
Poden estar associades en un mateix dic formant bandejat. Les pegmatites poden ser senzilles i
complexes (mineralitzades). Ambdós tipus de roca representen els últims estadis de l’evolució
magmàtica (estan molt enriquides en elements incompatibles). El que es formin unes o altres és
degut a oscil·lacions en la PH2O.

Alteració
L’augment de la PH2O durant els últims estudis de l’evolució d’un magma granític genera canvis
continus en la part superior de la intrusió solidificada o en la roca de caixa, a sostre, per
circulació de fluids hidrotermals o d’aigües meteòriques. Els minerals magmàtics poden
reaccionar amb aquestes aigües per donar minerals secundaris (d’alteració):

Aquesta és una reacció d’hidròlisi. Altres vegades són els cations dissolts en els fluids els que
actuen com reactants donant lloc a nous minerals. La naturalesa de l’alteració depèn de la
temperatura, composició del fluid (pH, salinitat), relació aigua / roca. L’alteració de la roca és
més intensa si està fracturada.

Classificació Geoquímica dels granits

En la família de les roques granítiques, les diorites són les roques menys diferenciades. Diorites,
diorites quarsíferes, tonalites, granodiorites i granits poden veure’s com successius estadis
evolutius durant la diferenciació d’un magma granític, encara que, a més de la cristal·lització
fraccionada, poden contribuir altres processos com la mescla de magmes, la contaminació
cortical...

Representen els granits fosos magmàtics o són roques de tipus cumulats?

El bandejat modal, encara que poden existir, és menys freqüent que en els gabres perquè els
magmes granítics són més viscosos i en ells, la velocitat de difusió és menor: per tant, la
sedimentació de cristalls és menys probable. Si existeix bandejat, és degut a la variació modal
de la biotita (no molt important).
En conclusió, la composició química d’un granit homogeni té moltes possibilitats de representar
al fos a partir del qual es forma.
Classificació química (Shand, 1951)
▪ Granits peralumínics: Al2O3 > K2O + Na2O + CaO (òxids en mols)
▪ Granits metalumínics: K2O + Na2O < Al2O3 < K2O + Na2O + CaO
▪ Granits alcalins: Al2O3 < Na2O + K2O

Classificació Genètica dels granits o alfabet-genètica

(Chappel & White, 1974; Chappel, 1979), també denominada SIAM
▪ Granits I (protòlits ignis)
▪ Granits S (protòlits sedimentaris)
▪ Granits M (origen mantèl·lic)
▪ Granits A (anorogènics)

Inconvenients de la classificació genètica:

● No tots els orògens tenen granits de tipus I i de tipus S, com en Austràlia.
● No es considera la participació de magmes mantèl·lics o la mescla de magmes en
alguns granits
● No hi ha uniformitat de criteris: S, I i M es refereixen a la naturalesa dels protòlits, mentre
que A es refereix a context tectònic.

Ambients tectònics dels afloraments granítics

Gènesi de magmes granítics

Com hi ha diferents tipus de granitoides i apareixen en diferents contexts de tectònica de
plaques, és lògic suposar que en la seva gènesi estiguin implicats diferents processos i materials
font. Les hipòtesi més coherents són:
1. Diferenciació a partir d’un magma basàltic per cristal·lització fraccionada.
2. Diferenciació per cristal·lització fraccionada a partir d’un magma andesític.
3. Fusió de materials de l’escorça: ignis i sedimentaris.
4. Hibridació de magmes mantèl·lics i corticals per processos de tipus mescla de magmes
o assimilació per cristal·lització fraccionada (AFC).

Cristal·lització graccionada a partir d’un magma basàltic

→ Punts a favor:
Les dades de camp i experimentals confirmen la formació de fosos riolítics a partir de
magmes basàltics.
→ Punts en contra:
La fracció de riolites que es formen és molt petita (després d’un 90% de cristal·lització
del magma basàltic).
Aquesta hipòtesis explicaria alguns granits de tipus M que apareixen en dorsals centro
oceàniques i arcs d’illa.

Cristal·lització fraccionada a partir d’un magma intermig (ex: Andesita)

→ Punts a favor:
- Hipòtesi més factible que l’anterior (es requereix un grau de cristal·lització
menor).
- Andesites i riolites apareixen juntament amb granits.
Aquesta hipòtesis explicaria la geoquímica d’alguns granits de tipus I en marges continentals
actius (exemple: batòlit costaner del Perú).

Fusió de materials de l’escorça continental: Ignis i Sedimentaris

→ Punts a favor
▪ Hi ha grans masses de granit en:
1. Marges continentals actius,
2. Zones de col·lisió continental i
3. En rifts continentals: l’escorça ha d’estar implicada en la seva gènesis.
▪ L’escorça està formada per una gran varietat de roques gresos, pissarres, carbonats, riolites,
dacites, andesites, basalts i les seves equivalents plutòniques.
▪ Experimentalment, s’ha demostrat que la fusió de tots aquests tipus de roques generen
diferents tipus de granits: metalumínics, peralumínics o alcalins segons la naturalesa del protòlit,
de les condicions de fusió i del grau de fusió.
• Per fusió de roques bàsiques de l’escorça inferior es formarien tonalites, granodiorites i granits
(tipus I), que apareixen en marges continentals actius (batòlit de Cordillera Blanca, Perú) i en
zones transicionals.
• Per fusió de pissarres, es generarien granodiorites-granits molt peralumínics (tipus S), per
exemple els leucogranits de l’Himàlaia Alt associats amb la col·lisió continental.

Hibridació de magmes mantèl·lics i corticals mitjançant mecanismes com la mescla de

magmes o l’assimilació per cristal·lització fraccionada (AFC)
La hibridació de magmes bàsics (mantèl·lics) i àcids (corticals) podria explicar la seqüència de
diorites – tonalites – granodiorites (tipus I) que es troben en alguns marges continentals actius
(exemple: el batòlit de Sierra Nevada en Califòrnia).
De l’exposat anteriorment, es dedueix que els granits de tipus I poden tenir orígens diversos. Per
discriminar uns d’altres s’utilitza de forma combinada dades geoquímiques i isotòpics.
Exemples locals d’hibridació de mescla de magmes:
Altre cas de granits poligènics és el dels granits de tipus A (alcalins).
Es podrien originar per:
▪ Fusió de materials corticals ja “restítics”.
▪ Fraccionament a partir d’un magma alcalí ja diferenciat.
▪ Mescla de magmes mantèl·lics i corticals.
▪ Fusió subsaturada de tonalites i granodiorites.