Eixos bàsics de
la funció
policial
La regulació internacional
La mobilitat creixent de la població facilitada per les innovacions en el camp del transport, que també afavoreixen la mobilitat de la
delinqüència, van posar damunt la taula ja molt primerencament al començament del segle XX la necessitat d’establir mecanismes
policials de cooperació. L’eclosió del crim organitzat i del terrorisme global a les últimes dècades ha consolidat aquesta tendència fins a
límits impensables originàriament. La Interpol és una organització de cooperació internacional que té actualment la seu a Lió (França) i
que es basa en l’intercanvi d’informació entre els cossos de policia que en formen part. Té abast mundial (hi havia policies de 190 estats
l’1 de juliol del 2014) i hi participen organitzacions policials de tots els països del món, que tenen oficials nacionals d’enllaç amb la
Interpol a les seus regionals i alguns d’ells també a la seu central de la institució. Els canals establerts per la Interpol faciliten
l’intercanvi d’informació i la persecució de delinqüents (són molt conegudes les ordres de crida i cerca distribuïdes per l’organització).
No té personal propi (no hi ha agents amb uniforme ni placa identificativa d’Interpol) i actua a través dels agents dels cossos que hi
estan afiliats. La creació del Consell d’Europa l’any 1949 ha tingut un gran impacte en l’àmbit de la seguretat i la policia a Europa. El
Consell d’Europa és una organització de cooperació intergovernamental (totalment diferent de la Unió Europea, no hi té res a veure)
amb la finalitat de promoure el respecte pels drets humans i establir els mecanismes per garantir que els estats membres els respectin.
Per a ser membre de l’organització cal ser un estat de dret i mostrar un respecte efectiu pels drets humans. Els instruments mitjançant
els quals el Consell d’Europa influeix en l’actuació de la policia en els estats que en són membres són els següents:
L’any 1950 es va aprovar a Roma el Conveni europeu per a la protecció de drets humans i llibertats fonamentals, al qual s’han anat
adherint tots els estats membres. Entre els drets reconeguts en el conveni hi ha el dret a la vida i a la integritat física, a la llibertat, a un
judici just amb totes les garanties, a la llibertat d’expressió i manifestació, a no ser discriminat b) L’elaboració de textos relacionats amb
la deontologia policial que serveixin d’element de referència per a les policies dels estats membres. En aquesta direcció, l’any 1979
l’Assemblea Parlamentària del Consell d’Europa va aprovar la Declaració sobre la policia, que va constituir el primer text internacional
sobre deontologia policial. Posteriorment, l’any 2001, per establir una normativa ètica més completa, el Comitè de Ministres del Consell
d’Europa va aprovar un Codi europeu d’ètica de la policia, que recull de manera més detallada i sistemàtica els principis que han de
presidir l’organització i les activitats de la policia en coherència amb els paràmetres del Conveni europeu de protecció dels drets
humans i llibertats fonamentals. Defensa els principis de l’estat de dret, estableix obligacions per a les organitzacions policials i parteix
de la idea que els professionals de la policia han de tenir un estatus tan igual als ciutadans com sigui possible. També ha estat rellevant
el paper del Consell d’Europa per a afavorir la cooperació entre els estats membres en àmbits relacionats amb la seguretat a través del
foment dels acords internacionals en matèries especialment significatives. La constatació de la supranacionalitat de molts fenòmens
criminals ha impulsat els estats membres de la Unió a promoure i acceptar normativa internacional per fer-los front, així com a crear
nous mecanismes de cooperació. La creació de l’Europol i la CEPOL (Escola Europea de Policia). L’Europol havia estat creada en un
primer moment (1995) amb un tractat internacional, com a organisme de col·laboració en matèria d’intel·ligència policial en àmbits
molt concrets, però com un òrgan de col·laboració intergovernamental, no com un òrgan de la Unió. En canvi, l’1 de gener del 2010,
l’Europol va passar a ser un òrgan més de la Unió Europea, sotmesa plenament a la seva normativa i estructura pressupostària. L’Ordre
europea de detenció, que va fer desaparèixer el procediment d’extradició de les relacions entre els estats membres i el va substituir per
un procediment molt més ràpid i sense intervenció de l’àmbit polític, de manera que la presa de decisions sobre el lliurament de les
persones requerides va quedar en mans de les autoritats judicials, amb un elenc de causes de denegació taxat en la mateixa norma. La
creació de l’Agència Europea de Fronteres (Frontex) per a afavorir la coresponsabilitat en la vigilància i protecció de les fronteres
exteriors de la Unió, amb una atenció especial als fluxos il·legals de persones. Els diversos tractats de Schengen, que van establir la lliure
circulació de persones als països signataris, amb la supressió de fronteres consegüent, i les mesures de seguretat compensatòries
corresponents (persecució en calent i ampliació de l’àrea en la qual són possibles els controls de documentació que anteriorment es
duien a terme a les fronteres). Posteriorment han estat complementats pels acords de Prüm, que introdueixen nous àmbits de
cooperació, que gairebé íntegrament han passat a formar part del patrimoni normatiu comunitari i que han anat permetent successius
supòsits d’intervenció de policies dels estats membres més enllà dels seus límits territorials.
La normativa estatal. Espanya
La Constitució de 1978 és la primera a Espanya que fa un esment explícit a la policia,
vinculant-la directament a la protecció dels drets i les llibertats dels ciutadans. Malgrat
les referències concretes a la policia i a la rellevància per a l’acció po- licial dels drets
reconeguts en la Constitució, els aspectes més concrets sobre l’estatut, les funcions i els
àmbits d’actuació de la policia els trobem en la normativa infraconstitucional. Complint
el mandat establert en l’apartat segon de l’article 104 de la Constitució, les Corts van
aprovar la Llei orgànica 2/1986, de 13 de març, de forces i cossos de seguretat. Aquesta
llei regula els aspectes bàsics de les organitzacions policials a Espanya. La policia
judicial ja està anunciada en el text constitucional (art. 126) com una entitat que depèn
de jutges, tribunals i el Ministeri Fiscal amb funcions d’esbrinament dels delictes i
descobriment i assegurament dels delinqüents. A causa de la necessitat de regular les
potestats d’intervenció de la policia en àmbits diferents de l’àmbit penal, bàsicament en
relació amb conductes atemptatòries contra la seguretat que tenen lloc als espais públics
i que cau- sen un alt grau d’alarma social, es va elaborar i es va aprovar la Llei orgànica
1/1992 de protecció de la seguretat ciutadana. Aquesta llei conté obligacions
documentals d’identificació per als ciutadans (estableix l’edat en la qual és obligatòria
l’obtenció del document nacional d’identitat, així com la necessitat de portar-lo a l’efecte
d’identificació) i registrals per a alguns establiments públics (“allotjament, comerç o
reparació d’objectes usats, lloguer o desballestament de vehicles de motor, o
compravenda de joies i metalls preciosos”, segons el tenor literal de la llei), que han de
portar els corresponents llibres de registre de les seves activitats i que han d’estar a la
disposició de la policia, així com les potestats de la policia en relació amb certes
conductes desordenades als espais públics (amb referències específiques al consum de
drogues i a reunions i manifestacions violentes), tipifica nombroses infraccions a la
seguretat ciutadana que necessiten la intervenció policial per a prevenir-les, i, si escau,
denunciar-les.
La llei contenia dos preceptes molt polèmics, que en van provocar la impugnació davant
el Tribunal Constitucional, el qual en la Sentència 341/1993 en va declarar nul un.
En primer lloc, es regulava la possibilitat que la policia, una vegada ha intentat
identificar alguna persona a la via pública per algun dels motius previstos per la llei i no
ho aconsegueix perquè la persona no presenta cap títol identificatiu vàlid, pugui
requerir a la persona en qüestió que acompanyi els agents a la comissaria o al centre
policial corresponent únicament a l’efecte de procedir a identificar-la. El Tribunal
Constitucional no va considerar que el supòsit impliqués una detenció en sentit estricte
ni que signifiqués cap infracció al text fonamental.
En segon lloc, s’habilitava la policia per entrar a domicilis particulars sense permís del
titular ni autorització judicial en cas que tinguessin prou indicis que s’hi estaven
cometent delictes relacionats amb el tràfic de drogues. El Tribunal va considerar que
aquest tipus de delictes solien ser delictes continuats i que hi casava malament la
manera flagrant exigida constitucionalment per a justificar l’entrada en un domicili
particular, i en conseqüència va declarar la nul·litat del precepte.