Anàlisi Musical 2

TEMA 4 – La música del barroc

Èpoques i periodització

No és fàcil delimitar el període, a més, el pas d’un estil a l’altre varia segons els països.
Trobem diverses perioditzacions entre les que destaquem la de Manfred Bukofzer el qual,
referint-se a Itàlia, situa el barroc entre el 1580 i el 1730 subdividint-lo en tres períodes:

- Barroc inicial (1580 – 1630). Recerca d’allò afectiu en música, gust per la dissonància i
refús del contrapunt. Predomini de la música vocal.
- Barroc mitjà (1630 – 1680). Estil del bel canto, distinció entre recitatiu i ària i retorn al
contrapunt. Musica vocal i música instrumental amb la mateixa importància.
- Barroc final (1680 – 1730). Estil concertat, tonalitat sòlida, formes grans. Apogeu del
contrapunt. Música vocal i música instrumental amb la mateixa importància.

Les característiques de la música del barroc

a) Intensificació emocional:
− Ús de la monodia acompanyada.
− Ús del baix continu.
− Ús del cromatisme.
− Ús de la dissonància.

b) Contrast:
− En el Tempo: ràpid / lent.
− De timbre: corda / vent, etc.
− En les dinàmiques: fort / fluix.
− Ús de la policoralitat5: contrast entre diferents cors.
− Ús de l'estil Concertato6: estil compositiu on trobem un contrast entre un solista o grup
de solistes i una orquestra sencera.

c) Consciència instrumental amb independència de la veu:

− Treball tímbric quantitatiu, és a dir, oposició de masses sonores.
− Treball tímbric qualitatiu, és a dir, oposició de diferents instruments depenent del seu
timbre concret.
− Orquestració per terrasses.

5
Recurs utilitzat sobretot en música religiosa, s'origina a la basílica se Sant Marc de Venècia i consistia en situar
“cors” en diferents punts de la basílica.
6
Estil compositiu del final del Renaixement i el començament del barroc que consistia en l'ús alternat de veus i
instruments amb acompanyament de baix continu.

30
 Anàlisi Musical 2

Teoria musical

En aquest apartat cal destacar l’anomenada doctrina o teoria dels afectes.

El filòsof i pensador René Descartes (1596 – 1650) resumeix en sis tipus els afectes bàsics:
admiració, amor, odi, desig, alegria i tristesa.

Tot i que en el madrigal del Renaixement / Manierisme la música ja està en unió amb els
estats anímics que es desprenen del text, en el Barroc aquest tipus de representacions és tal
que s’arriba a formular la teoria dels afectes, que estableix les bases per representar en
música les passions i els sentiments.
Alguns exemples típics de com poden representar-se musicalment alguns afectes són:
− Alegria: Ús del mode major, la consonància, el registre agut i el temps ràpid (Allegro).
− Tristesa: Ús del mode menor, la dissonància, el registre greu i el temps lent.

La teoria dels afectes es creua, en part, amb la retòrica musical, de manera que s'arriben a
crear, per a la composició, una sèrie de fórmules musicals, denominades figures
retoricomusicals afectuoses, que poden ser reconegudes pel cervell humà. Les figures
retoricomusicals es carreguen de significat fins al punt d'arribar a ser, per elles mateixes,
portadores de sentit i significat també en la música purament instrumental.

Es podria arribar a afirmar que la música barroca és aquella basada en l’ús de la retòrica7 (art
de l’expressió oral i escrita). En el barroc la retòrica s’utilitza sistemàticament com a recurs
compositiu.

La retòrica musical seria, doncs, una manera de descriure musicalment el text. Aquesta
manera de representar el que diu el text seria el que es coneix com a stile rappresentativo
(ajudar el text, representar musicalment el que diu el text).

Estils nacionals

En la música del barroc podríem distingir tres estils nacionals:

− Estil italià. Recursos harmònics de la tonalitat. Estil concertant, concert i sonata com a
formes absolutes (música pura).

− Estil francès. Destaca allò colorístic i programàtic en la música instrumental. Gran

ornamentació melòdica. Destaquen l’obertura i la suite.

7
Segons Francesc Bonastre.

31
 Anàlisi Musical 2

− Estil alemany. Seria la síntesi de l’estil francès i italià. De França rep la influència de J. B.
Lully, pel que fa l’orquestra, i Couperin pel que fa la tecla. De Itàlia en rep l’estil de
concert i el bel canto instrumentalitzat.

Música vocal

El naixement de l’òpera i de les formes vocals barroques

Les aportacions específiques més importants de la música vocal barroca són:

− Sorgiment de l’òpera.
− Desenvolupament de la música litúrgica protestant.

L’òpera
En torn el 1600 apareix la monodia acompanyada, tipus de textura musical en què trobem,
durant el barroc, una sola melodia cantada amb un acompanyament harmònic realitzat pel
baix continu. Aquesta nova textura musical és una creació de la camerata fiorentina, grup
d’erudits, músics, poetes i teòrics que criticaven la pràctica polifònica, és a dir, l’ús de la
textura polifònica en la música vocal, ja que opinaven que era inadequada per expressar el
contingut dels textos. En aquesta nova monodia acompanyada s’hi aplicarà la subjacent
teoria dels afectes, originant així l’stile rappresentativo, estil que serà el germen de l’òpera.

L’òpera neix, doncs, en el si de la camerata fiorentina

en torn del 1600. Tot i que es té notícia de l’estrena de
Dafne, amb música de Jacopo Peri, el 1597, la primer
òpera conservada és Eurídice, del mateix J. Peri (1600),
estrenada pel casament d’Enric IV de França amb
Maria de Médici. En aquestes primeres òperes hi ha un
domini quasi exclusiu del recitatiu rítmicament lliure.
La primera obra mestra va ser l’Orfeo de Claudio
Monteverdi (1567 – 1643), estrenada a la cort de
Màntua el 1607. En aquesta òpera ja hi trobem formes
musicals tancades (àries estròfiques, cançons de
dansa, etc.)

Portada de la primera edició de L’Orfeo de Monteverdi.

L’òpera és una representació teatral amb música en què la part musical predomina per sobre
del text, fins a constituir la totalitat de l'espectacle, en alguns casos, o una part molt

32
 Anàlisi Musical 2

important. Un fet determinant de l'òpera com a espectacle és, amb poquíssimes excepcions,
el seu contingut profà, i no pas religiós.
Hi ha nombroses varietats d'òpera, des de la qualificada com a seriosa, fins a l'opera buffa
italiana; des de la completament cantada fins a la que empra la fórmula mixta de cant i
parla, sigui l'opéra-comique, a França, el singspiel alemany, el masque anglès o, a Espanya, la
sarsuela.

Nascuda com un espectacle de cort postrenaixentista, cresqué ràpidament gràcies a les

grans possibilitats que li brindava l'estètica barroca, que n'aprofità especialment les
fórmules més brillants de l'exhibició vocal i també de la complexitat escenogràfica
aparellada amb el concepte de festa barroca i d'arquitectura o art efímer.
L'òpera s'estengué d'una manera fulgurant durant el segle XVIII i a les acaballes d'aquest
període ja no hi havia cap ciutat europea d'una mínima importància que no tingués un teatre
on s'oferís aquest espectacle. L'existència de l'òpera, en els primers temps, era un fenomen
vinculat a l'existència d'una cort reial, o almenys nobiliària, interessada per aquest tipus de
representacions.

En general, l’òpera primitiva estava constituïda per parts instrumentals, corals, recitatius,
ariosos i àries.
− Les parts instrumentals actuaven com a preludi, interludi o postludi a l’acció del drama
operístic. Algunes introduccions instrumentals servien per cridar l’atenció als oients de
l’òpera. Moltes vegades aquestes parts instrumentals de les òperes servien de nexe,
actuaven com un ritornello que donava coherència formal a l’òpera.
− Les parts corals representen la intervenció d’un grup de personatges o bé, a manera del
cor de l’antiga tragèdia grega (a la qual solen fer referència i buscar exemple els
membres de la camerata fiorentina) serveixen per subratllar, puntualitzar o reflexionar
sobre una acció dramàtica que s’està duent a terme en el decurs de l’òpera.
− Les parts solistes són:
• El recitatiu, que explica la trama del text operístic. Cant declamat de ritme lliure,
adaptable als accents i al ritme del llenguatge. Al s XVI passà a l'òpera, a l'oratori, a
les cantates i a altres obres vocals en què fou gradualment fixat com a part narrativa
o d'acció dins l'obra per contrast amb l'ària. Podem distingir dos tipus de recitatiu:
o Recitativo secco: Acompanyat només pel baix continu (clavecí, violoncel, etc.).
o Recitativo accompagnato: Acompanyat per una part de l'orquestra o tota.
Aquest tipus de recitatiu acabà abolint l'altre al s XIX.
• L’ariós, que es troba a mig camí entre el recitatiu i l’ària.
• L’ària, una altra de les grans troballes del barroc, proporciona el virtuosisme del
cantant que ornamentava i teatralitzava el fraseig de la línia melòdica de la
composició musical mitjançant els recursos estilístico-vocals que tenia. També
serveixen per subratllar, puntualitzar o reflexionar sobre una acció dramàtica del
text. Podem destacar l’ària da capo que apareix a finals del segle XVII i serà la més

33
 Anàlisi Musical 2

utilitzada a finals del barroc. Consta de dos temes melòdics però formalment és
tripartita, ja que al final de la segona part es repetia la primera: A – B – A

Oratori
Composició dramàtica de tema sacre no litúrgic que consta de recitatius, ariosos, cors i
conjunts, més la presència d’un narrador que amb recitatius porta l’acció. Es diferencia de
l’òpera per la temàtica i pel fet que no es representa teatralment, cosa que explica la
presència del narrador.

Passió
Història dramatitzada de la Passió de Crist. Pren un desenvolupament especial a l’àrea
Luterana. Es té notícia d’aquestes composicions des de finals del segle XIV (estil polifònic
amb més o menys variants). Al segle XVII s’hi introdueixen corals, el baix continu i àries
concebudes com a cançons amb text propi. Té grans coincidències amb l’oratori però
introduint corals. Com a autors destaca J.S. Bach (Passió segons Sant Mateu – 1729).

Cantata
Originàriament el mot “cantata” es referiria a una obra destinada a ser cantada (per
cantare). La cantata és una obra per a cant amb acompanyament instrumental que compren
diverses parts: recitatius, ariosos, àries, cors, duos i ritornellos instrumentals. El text de la
cantata pot ser religiós o profà. Esdevenen el punt culminant de la litúrgia musical luterana.
Es diferencia de l’òpera i l’oratori per la seva extensió més breu. En les cantates d’obediència
reformista hi trobem el coral, part que no trobem en les cantates contrareformistes.

Missa
Obra vocal religiosa més destacada de la litúrgia catòlica. A diferència de la cantata, en la
missa el text (que continua essent en llatí) és fix. A finals del barroc podem destacar dos
tipus de missa:
− Missa a l’estil “napolità” en la qual hi trobem una successió d’àries, duets, intervencions
corals, etc. (estructurada com una cantata però sense recitatiu).
− Missa al ”stylus antiquus” en què se segueix el patró de polifonia contrapuntística
marcat per Palestrina a mitjans s. XVI.

34
 Anàlisi Musical 2

Música instrumental

El desenvolupament de la música instrumental

És durant el barroc quan es treballa
d’una manera conscient i
intencionada en la recerca d’un
llenguatge propi dels instruments.
Per primera vegada a la història es
crea un llenguatge específic pels
diversos instruments, és a dir, per
primer cop hi ha una consciència
instrumental amb independència de
la veu i els instruments tenen
Orquestra barroca
funcions pròpies.
Les línies melòdiques podien tornar-se més anguloses i complexes, els sons més llargs,
registre més ampli... Ultrapassen les limitacions de la música vocal.

Al mateix temps, la música instrumental ha de buscar el seu creixement i expansió (de la

forma) a través de mitjans purament sonors. Aquest desenvolupament de les formes
instrumentals vindrà ajudat per l’ús de la tonalitat.
També cal destacar el treball tímbric, tan quantitatiu (d’oposició de masses sonores) com
qualitatiu (d’oposició de diferents instruments depenent del seu timbre concret), que
comencem a trobar a partir del barroc i que en serà un tret estilístic distintiu.

Hi ha, doncs, un llenguatge propi dels instruments i d’aquí sorgiran formes i gèneres
específicament instrumentals.

Sonata
La sonata sorgeix a finals del renaixement i principis del barroc. Inicialment, el concepte
“Sonata” s’utilitza per designar aquelles obres que tenen com a característica comuna el fet
de ser peces instrumentals: Sonata (o toccata) com a peça per ser “sonada” (o tocada en el
cas d’instruments de tecla), en contraposició a la cantata, és a dir, peça per ser cantada.

Cap a finals del segle XVII i inicis del XVIII, en ple esplendor del barroc, ja podem distingir dos
tipus de sonata barroca que queden molt ben resumides en l’obra d’Arcangelo Corelli (1653
– 1713): la sonata da camera i la sonata da chiesa. Generalment, serien sonates a dues o
tres parts una de les quals seria el baix continu.
− Sonata da camera. Tipus de sonata que consisteix en un preludi o introducció i la
successió de dos, tres o quatre moviments normalment vinculats a moviments de dansa.

35
 Anàlisi Musical 2

Va influir en la formacióde la suite. La qualificació “da camera” suggereix que es tracta

d’un tipus d’obra destinada a l’entreteniment domèstic.

− Sonata da chiesa. Tipus de sonata, sovint en quatre moviments de tempo contrastant

(lent-ràpid-lent-ràpid) que fuig dels moviments de dansa i en què el primer moviment
ràpid tindria una escriptura fugada. S’originen pel costum d’acompanyar les celebracions
litúrgiques amb peces instrumentals que en alguna ocasió podien substituir parts del
propi de la missa.

Concert
Forma musical instrumental composta (en varis moviments contrastants) en la qual s’hi
utilitza l’stile concertato, estil que comporta la contraposició de blocs sonors quantitatius
(pocs instruments contra molts instruments) i qualitatius (instruments de vent contra
instruments de corda, per exemple).

Durant el barroc trobem varis tipus de concert d’entre els quals podem destacar els
següents:

− Concerto grosso. Tipus de concert en què trobem un petit grup de solistes (concertino o
soli) que s’oposa a tota l’orquestra (tutti o rippieno). El tutti calla mentre el concertino
toca.
− Concert solista. Tipus de concert en què hi trobem un solista que s’oposa a tota
l’orquestra. S’acabarà imposant com el concert més comú. Entre els instruments
utilitzats com a solistes destaca amb diferència el violí, seguit de la flauta (amb el pas del
temps s’aniran utilitzant altres instruments).

Suite
Forma instrumental que se sol compondre d’una obertura seguida per un conjunt de
moviments de dansa en què s’alternen danses ràpides i danses lentes. Totes les peces que
formen una suite estan en la mateixa tonalitat.
La instrumentació de les suites és molt diversificada ja que en podem trobar per a
instruments sols (clavecí, orgue, violí, violoncel, flauta...) o bé per a orquestra. Les suites
varen tenir molta importància sobretot durant els segles XVII i XVIII.

Les parts de la suite són:

− Obertura. És una peça instrumental situada a l’inici d’una altra obra més extensa, que sol
presentar una estructura tripartita: ABA. Segons la combinació de tempo de cadascuna
de les seves parts podem distingir dos tipus d’obertura:
o Obertura francesa: lent – ràpid – lent.
o Obertura italiana: ràpid – lent – ràpid.

36
 Anàlisi Musical 2

− Danses. Cada dansa té el seu disseny rítmic, melòdic i mètric, i exigeix regularitat de
ritme, per la qual cosa les frases solen ser d'una durada igual: 2, 4 o 8 compassos.
L’estructura de cadascuna de les danses sol ser bipartita, on cadascuna de les dues parts
es repeteix (AA – BB).
o La part A, tonalment, va de tònica a dominant.
o La part B va de dominant a tònica.

Les danses més habituals que podem trobar en una Suite són l’Allemande, la Courante, la
Sarabande i la Gigue. Tot i això hi podem trobar els següents tipus de danses:

TIPUS NOM PROCEDÈNCIA COMPÀS

Pavana Itàlia Binari
LENTES Pasacalle Espanya Ternari
Sarabanda Espanya Ternari
Menuet França Ternari
Bolero Espanya Ternari
Siciliana Sicília (Itàlia) 6/8
Chacona Espanya Ternari
MODERADES Polonesa Polònia Ternari
Gavotte França Binari
Allemande Alemanya Binari
Loure França 6/4
Musette França Binari o ternari
Gigue Irlanda Binari o ternari
Bourrée Auvergne (França) Binari o ternari
Tarantelle Itàlia
Tambourin Provença
Contradansa Anglaterra
Courante Itàlia Ternari
Gaillarde Ternari
RÀPIDES
Badinerie Binari
Passepied Bretanya Binari o ternari
Branle França Binari
Hornpipe Anglaterra
Mazurka Polònia Ternari
Rigodón Llenguadoc Binari
Saltarelle Itàlia

37