EL DEBAT SOBRE LA CONSTITUCIÓ EN

LA REVOLUCIÓ NORD-AMERICANA
(1776-1787)

John Trumbull, La Declaració d’Independència

Alumne: Luis Dalmau Mestre

DNI: 53632248-C
Grau en Història
Tutora: Ivana Frasquet

1
ÍNDEX

1. Introducció ..............................................................................3

2. Antecedents (1763-1776) ........................................................4

3. Independència de les Tretze Colònies (1776) ..........................8

4. Confederació (1781-1788).....................................................13

5. Debat constitucional ..............................................................16

6. Conclusions ...........................................................................25

7. Bibliografia ...........................................................................27

2
 1. Introducció
“Què volem dir amb això de Revolució? La guerra? Aquesta no formava part de la
revolució, fou només una conseqüència, un efecte d’aquesta. La Revolució estava en
la ment del poble i es va fer efectiva en el transcurs de quinze anys, de 1760 a 1775,
abans que la primera gota de sang es derramara a Lexington. S’hauria de consultar
els arxius de tretze legislatures, els fullets, els periòdics de totes les colònies durant
aquest període, per conèixer amb certesa els diferents mitjans pels quals l’opinió
pública fou informada i il·lustrada entorn a l’autoritat del Parlament sobre les
colònies.”

John Adams a Jefferson, 18151

Amb aquest text ens trobem amb el fet que la nova nació dels Estats Units vingué
acompanyada d’una guerra, d’una revolució i d’una constitució que canviaven per
complet el sistema de govern. Aquests tres conceptes anaren confluint per arribar a ser-
ne un després d’un intens debat intel·lectual en els diaris, fullets i llibres de l’època.

Quant a la guerra fou provocada pel conflicte sobre la jurisdicció del Parlament a les
colònies, pels impostos, directes i indirectes, i pels problemes de sobirania que es
produïren una vegada acabada la guerra franc-índia, i que no culminarien fins la guerra
d’independència.

Aquesta guerra es convertí en revolució perquè fou un moment fundacional d’un nou
discurs polític que inspirava des de les bases fins a les elits que pretenia crear “un règim
liberal representatiu molt ampli, que podia evolucionar o no a la democràcia, aspirava a
la igualtat política i la propietat per a tots els barons blancs i es constituí en República
federal”.2 Pel que fa a la constitució, aquesta fou la plasmació en escrit de les idees que
acabaren per dominar en la revolució. Tanmateix, aquesta haguera pogut derivar cap a
postulats completament diferents

Així doncs, el que es tractarà en aquest estudi són els fets de la revolució americana i totes
les idees noves que hi sorgiren i la importància de la separació de poders com a base del
nou sistema naixent.

1
Bernard Bailyn, Los orígenes ideológicos de la Revolución norteamericana (Editorial Tecnos, Madrid,
2012), 13.
2
Aurora Bosch, “Estados Unidos: Una revolución por la república permanente revisada” en Escarapelas
y Coronas. Las Revoluciones Continentales en América y Europa, 1776-1835 (Editorial Alfa, Caracas,
2012), 116.

3
 2. Antecedents (1763-1776)
La guerra de la independència i com a conseqüència la revolució, es troben estretament
lligades amb conflictes anteriors que podrien començar des de la guerra dels Set Anys,
l’última de les guerres colonials anterior a la revolució. Aquesta guerra fou entre els indis,
els francesos i els colons americans que finalment comptaren amb la intervenció dels
anglesos. Finalment, amb la Pau de París de 1763 es ratificà el poder anglès però aquest
va haver de reestructurar-se perquè havia crescut sense lògica ni control i amb ineficàcia
del sistema imperial que no era capaç ni d’aplicar amb rigor la reglamentació comercial. 3

“En el moment en què els colons estaven més segurs de la seua autonomia i
possibilitats, les necessitats britàniques d’administrar el seu creixent imperi a Nord-
Amèrica i eixugar els deutes contrets a la Guerra franc-índia recorrent a l’augment de
la imposició colonial per un costat, i la crisi econòmica en què es trobaven les colònies
després d’aquest conflicte per un altres, enfrontaren entre 1763 i 1775 els interessos
dels colons i de la metròpoli, provocant una crisi fiscal, que portaria primer a la
rebel·lió i després a la Revolució i la Guerra de la Independència.”4

Es va dur a terme un seguit de reformes a mans del primer ministre de Jordi III, George
Grenville. Aquest tractà que els colons americans, que suportaven la tributació més baixa
del món occidental, contribuïren en despeses, primer amb reformes duaneres que feren
complir les lleis de Navegació que no s’estaven acomplint, i quan aquestes foren
insuficients, amb nous impostos.

Amb la patrulla de la Marina a les costes i un nou tribunal de l’Almirallat foren acabant
amb la negligència i la corrupció que s’havia produït de les Lleis de Navegació. La Llei
del Sucre, aprovada en 1764, reforçava i actualitzava el fet de posar fi al contraban i la
corrupció duanera.5 La llei reduïa l’aranzel sobre les melasses estrangeres a tres penics
per galó, però ampliava els articles afectats: els teixits, anyil, cafè, llimes, i vins estrangers
foren gravats i s’amplià la llista de productes “enumerats” que només podien ser exportats
a Gran Bretanya. La llei del sucre alarmà als comerciants colonials, sobretot per les
perspectives del seu compliment, i complicà amb excessiva burocràcia el tràfic comercial;
tanmateix fou considerada com a part coherent del control comercial imperial i des

3
Mª Pilar Pérez Cantó; Teresa García Giráldez, De Colonias a República. Los orígenes ideológicos de los
Estados Unidos de América (Editorial Síntesis, 2010) 177.
4
Aurora Bosch, Estados Unidos: una revolución, 119.
5
Aurora Bosch, Historia de Estados Unidos 1776-1945 (Crítica, Barcelona, 2015) 10.

4
d’aquest punt de vista molestà als colons, però no plantejà un canvi qualitatiu en la
contestació.

En canvi, les mesures comercials es veieren complementades en 1764, quan per evitar els
efectes perversos que sobre el crèdit el Parlament aprovà una nova Llei de la Moneda,
que estenia a totes les colònies la prohibició d’emetre paper moneda propi. A l’any
següent una Llei d’Aquarterament, destinada a facilitar el manteniment de les forces
militars, s’entrebancà amb el rebuig dels colons, que veien que en exèrcits permanents
una amenaça a les seues llibertats.6

La imposició per primera vegada d’un impost “intern”, que afectava a totes les
colònies i perjudicava especialment als grups més poderosos i influents, així com
l’amenaça que la Corona puguera utilitzar l’Exèrcit de l’Oest per assegurar el
cobrament del nou impost, mobilitzà a tots els sectors socials i a totes les colònies
contra Anglaterra.7

La protesta començà des de les elits de les colònies que transmeteren el seu malestar a les
Assemblees colonials i s’expandiren per les colònies a través dels Comitès de
Correspondència, la multiplicació de pamflets, periòdics i organitzacions anomenades
Fills de la Llibertat. L’argument legal de la protesta era la defensa del dret dels colons,
com “anglesos nascuts lliures”, a no ser obligats a pagar impostos per part del Parlament
britànic on no tenien representació. 8

En la protesta es produïren motins i finalment en 1766 el Parlament retirà la Llei del

Timbre però aprovà la Llei Declarativa, que confirmava que dins l’imperi només tenia la
sobirania el Parlament. Llavors, en 1767 el ministre d’Hisenda Charles Townshend
aprovà impostos, coneguts com els Aranzels Townshend, més indirectes i externs sobre
el vidre, la pintura el paper i el té importats a les colònies; va reorganitzar l’autoritat
colonial creant la Junta de Duanes nord-americana; establí tres nous tribunals de vici-
almirallat i creà un nou Secretari d’Estat, dedicat exclusivament a assumptes colonials.
Una vegada firmada la pau de Pontiac en 1766 front als indis, retirà l’exèrcit de l’Oest i
l’estacionà a les colònies costeres. La concentració de l’exèrcit en territori on hi habitaven
els colons i els aranzels tornaren a encendre la protesta colonial i els moviments de boicot
a la importació. Les majors protestes foren a Boston liderades per Samuel Adams, qui

6
Pérez Cantó; García Giráldez, De Colonias a República, 191-192.
7
Bosch, Historia de Estados Unidos 1776-1945, 10.
8
Ibíd., 12.

5
amb els “seus Fills de la Llibertat escrivia articles incendiaris, organitzava protestes als
pubs i a l’Assemblea colonial. (...) A l’abril de 1770, el Parlament revocà tots els Aranzels
Townshend, excepte el del té, i durant dos anys hi hagué una tranquil·litat superficial. 9

1773 és considerat ja el punt de no retorn ja que s’aprovà la llei del Te que concedia a la
Companyia de les Índies Orientals l’exclusiva venta de té a les colònies angleses
d’Amèrica. La llei del Te sembrà l’alarma i en molts llocs es rebutjaren les partides de te
o foren reexportades. Tanmateix a
Boston sí que es descarregaren i fou
allí quan “el 16 de desembre del 1773
un grup de patriotes disfressats
d’indis assaltà els vaixells i llançaren
a l’aigua un carregament de te”.
Aquest anomenat Boston Tea Party
portà a un punt de no retorn una
Litografia del Motí de Boston realitzada en
disputa que venia des de 1763.10 1846

Per al ministre d’hisenda Lord North la disjuntiva no admetia més que dos eixides
alternatives: o es restablia l’autoritat sense ombres o es renunciava a ella per a sempre.
En 1774 s’aprovaren les lleis Coercitives, que foren quatre:

1. Es tancava el port de Boston fins que el te destruït fora pagat pels esvalotadors.
2. Es revisava la Carta de Massachusetts de manera que debilitava l’Assemblea.
3. La Quartering Act, per la qual el governador podia requisar edificis per
allotjament de les seues tropes.
4. Regulació de l’administració de la justícia per als funcionaris reials de
Massachusetts, que podien ser sostrets a la justícia ordinària de la colònia,
suposadament hostil, i ser portats a tribunals anglesos o d’una altra colònia.
Les mesures intentaven aïllar a Massachusetts, però aconseguiren l’efecte contrari i altres
colònies s’uniren en la seua defensa. 11 Al malestar que provocaren les lleis Coercitives
s’uní la llei de Quebec de 1774 que permetia als habitants francesos de la província l’ús
de la llengua francesa i la pràctica del catolicisme.

9
Bosch, Historia de Estados Unidos 1776-1945, 13-14.
10
Pérez Cantó; García Giráldez, De Colonias a República, 202.
11
Ibíd., 203.

6
Aquestes dos lleis foren anomenades pels colons com a lleis intolerables perquè
demostraven que Gran Bretanya estava utilitzant el seu poder contra els interessos
econòmics i polítics dels colons.12 Malgrat la diversitat de situacions, en general la
revolució començà quan les elits colonials lluitaren per mantenir el poder a les
Assemblees provincials front als governadors i aquesta lluita començà una substitució del
poder monàrquic i l’administració colonial pels nous poder dels comitès i les milícies.13

“La sorpresa per als britànics fou que totes les colònies se sentiren amenaçades per
les lleis coercitives i decidiren ajudar a Boston i que en aquesta resistència emergira
un poder paral·lel al de la Corona. (...) De Nova York a les Carolines, totes les
localitats establiren comitès de correspondència, organitzaren milícies i decidiren
coordinar intercolonialment el nou poder dels comitès, convocant en setembre de
1774 el Primer Congrès Continental a Filadelfia.”14

12
Bosch, Historia de Estados Unidos 1776-1945, 16.
13
Ibíd., 20-21.
14
Bosch, Estados Unidos: una revolución, 123.

7
 3. Independència de les Tretze Colònies (1776)
En el primer congrés continental s’elegiren 55 delegats per part de les assemblees
colonials i els comitès locals representant 12 de les 16 colònies ja que les més recents
com Geòrgia, Quebec, Nova Escòcia i les Florides no hi participaren. Els delegats
aprovaren la postura més radical continguda en les Resolucions del Comtat de Suffolk, on
es recomanava la resistència oberta a les lleis coercitives. 15

El congrés no era un òrgan de poder sinó una reunió d’oposició a la corona. Els més
moderats volien apaivagar el Parlament, assentar els drets de les colònies i restablir
l’autoritat de la Corona. Els radicals, tanmateix, veien en ell un punt de partida d’una
lluita per les seues llibertats i no descartaven una ruptura amb la metròpoli encara que no
es parlara d’independència. Des del punt de vista polític, el Congrés aprovà la Declaration
of Rights and Grievances que com a concessió als moderats seguia admetent la regulació
del comerç exterior per part del govern britànic per intentar evitar la ruptura definitiva de
l’imperi. Els congressistes radicals, tanmateix, mantenien l’estratègia d’avançar cap a la
independència. Una de les decisions més importants fou la creació de la Continental
association, “organització que posà en pràctica i supervisà el compliment de la prohibició
d’importació, exportació i consum de mercaderies angleses.” Una xarxa de comitès locals
inspeccionava en cada lloc l’efectivitat del boicot i estaven autoritzats per publicar els
noms dels infractors i prendre mesures d’aïllament com a «enemics de la llibertat
americana». El Congrés clausurà les sessions el 22 d’octubre de 1774. 16

En abril de 1775 i en la colònia de la Badia tingueren lloc els primers enfrontaments.

Londres estava convençut que a Boston estava l’arrel del problema i ordenà arrestar als
dirigents colonials de Massachusetts, destruir els seus dipòsits d’armament i restablir
l’autoritat reial a la colònia. Tanmateix, l’exèrcit dirigit pel general Cage fou sorprès per
l’acció d’exploradors colonials, Paul Revere i Will Daves, que precediren a l’exèrcit i
alertaren a tota la regió de Middelesex. Els líders patriòtics Samuel Adams i John
Hancock tingueren temps de posar-se a resguard i les milícies camperoles, els minutemen,
foren posats en peu de guerra. Es va produir un conflicte a Lexington que ha passat a la
història com la primera batalla per la independència. Els britànics perderen la meitat dels

15
Bosch, Historia de Estados Unidos 1776-1945, 17-18.
16
Pérez Cantó; García Giráldez, De Colonias a República, 208-210.

8
efectius enviats a l’operació, mentre que els colons no arribaren a un centenar. Les tropes
es refugiaren a Boston, però els colons rebels assetjaren la ciutat.

En maig de 1775 es reuní el Segon Congrés Continental. La principal tasca d’aquest

Congrés fou la d’assumir les activitats de govern central per a les colònies. En aquest,
com en l’anterior s’alternaren resolucions que concretaven des de posicionaments de
resistència fins a peticions de reconciliació. El 6 de juliol el Congrés adoptà la
Declaration of the causes and Necessity of Taking up Arms, preparada per Dickinson i
Jefferson, en la que eximien a les colònies de tota responsabilitat en la ruptura de l’Imperi;
era tanmateix un document conservador i en ell es comprometien a deixar les armes si el
govern de Londres cessava en la seua política lesiva per als interessos colonials. (...) Les
alternatives presentades al Monarca per a tornar a la seua obediència foren dos: que
“Anglaterra renunciara al dret de fixar-los impostos i les colònies se sotmetrien a la
regulació del seu comerç pel govern de Londres o pel contrari que se’ls deixara comerciar
lliurement amb la resta del món i es comprometrien a una contribució major a les despeses
imperials”. Les propostes foren rebutjades i per alguns historiadors fou una oportunitat
perduda per l’Imperi per a impedir la independència; tanmateix no s’ha d’oblidar que fins
1783 hi hagueren ofertes semblants per part del govern britànic i totes foren rebutjades. 17

El Congrés assumí la responsabilitat sobre les milícies que assetjaven Boston, fixar quotes
a cadascuna de les colònies i autoritzar la formació d’un exèrcit colonial de vint mil
hòmens. El 15 de juny fou nomenat George Washington general i comandant en cap de
l’exèrcit de les colònies unides. Era un ric plantador virginià al comandament d’unes
milícies formades majoritàriament per colons de Nova Anglaterra, que infonia
tranquil·litat als més moderats i que allunyava el fantasma del domini militar al pertànyer
al Congrés.

El 23 d’agost Jordi III en una Proclamation of Rebellion declarava que les colònies
estaven en oberta rebel·lia i ordenava al seu govern reduir-les per la força. El Congrés,
per la seua part, decidí la creació d’un comitè de negociació amb els països estrangers, i
feu una crida als seus partidaris en Anglaterra, Irlanda i França. El govern anglès decretà
al desembre l’embargament del comerç colonial i ordenà a la marina britànica interceptar
als vaixells de la flota nord-americana. Les Assemblees formaven a les milícies populars,
reunien armes i organitzaven els subministraments militars. La mobilització popular a

17
Pérez Cantó; García Giráldez, De Colonias a República, 212-215.

9
través d’aquests comitès donà protagonisme polític a grups socials que fins la revolució
havien romàs al marge de la vida pública. 18

La participació popular fou en augment per la publicació, al gener de 1776, d’un follet de
Thomas Paine, el Common Sense, en el que explicava el descontent que els colons sentien
contra Jordi III. Paine “rebutjava les formes tradicionals i estilitzades de persuasió
pensades per als cavallers educats i es dirigia a nous lectors del món artesanal i tavernari
de les ciutats. (...) No adornava el seu escrit amb cites en llatí i referències cultes a la
literatura de la cultura occidental, sinó que donava per descomptat que els seus lectors
només coneixien la Bíblia i el Book of Common Prayer.”19 El text de Paine pretenia llevar
la por front al canvi imminent, fer la que la lluita no fora només per a la independència
sinó també per una revolució que portara a una República en recerca de la igualtat.

El 4 de juliol de 1776, el Congrés

Continental, va aprovar la Declaració
d’Independència que no feu altra cosa que
deixar el camí per aconseguir la separació
real de Gran Bretanya, però faltava
aconseguir-la mitjançant les armes. La
declaració d’Independència era
l’expressió de les idees de contracte de
govern de John Locke i de la Il·lustració,
però tenien també la empremta de la
radicalitat del Common Sense i la
influència dels esdeveniments que les colònies estaven vivint. En ella es mencionava que
el poble d’Amèrica tenia dret a destituir als governs tirànics, com Gran Bretanya, i elegir
els seus governants, s’enumerà els atacs del rei contra l’autonomia política colonial,
l’administració i l’economia de les colònies i per últim les colònies unides es declaraven
una entitat política separada de l’imperi britànic i Estats lliures i independents. Amb el
debat, la declaració d’Independència s’aprovà en el Segon Congrés Continental el 4 de
juliol del 1776.20

18
Pérez Cantó; García Giráldez, De Colonias a República, 215.
19
Gordon, S. Wood, La revolución norteamericana, Debolsillo, México, 2015, p. 90.
20
Bosch, Historia de Estados Unidos 1776-1945, 24.

10
La guerra es caracteritzà per la diferència dels dos bàndols. Mentre els britànics tenien un
exèrcit regular, ben abastit i organitzat, els colons comptaven amb unes milícies,
comandades per George Washington, que variaven segons les campanyes i amb el
recolzament de la població civil. Els britànics no sabien com enfrontar-se a un enemic
que no seguia les normes del joc tradicional. 21

Amb la victòria de Saratoga es produí un punt culminant en la guerra ja que es demostrà

que les milícies podien vèncer l’exèrcit regular i açò comportà el recolzament de França
i Espanya. Benjamin Franklin i Thomas Jefferson foren els comissionats davant la Cort
de Versalles no només per obtenir ajuda material amb armes i municions, sinó per a
pressionar un proper reconeixement de la seua independència. 22

En 1781 amb la derrota de Cornwallis, virtualment es va acabar la guerra. Malgrat els

èxits obtinguts, l’opinió britànica estava cansada de tanta despesa i manca de triomf
definitiu, i en el Parlament començaren a escoltar-se veus en favor de la Pau.

L’objectiu principal per als nord-americans era obtenir la independència de Gran

Bretanya i que aquesta fora reconeguda per la resta de nacions del món. No fou fàcil
negociar la pau pels interessos de les diferents potències, però Gran Bretanya tingué
interès en firmar la pau per separat per recuperar el poder naval i poder pactar la pau amb
la resta de contendents des d’una postura menys dèbil. 23

La Declaració d’Independència i la victòria militar no esgotaven la revolució, ambdues

havien estat necessàries per aconseguir la separació de la Gran Bretanya (...). Una vegada
aconseguida la independència es tractava d’inventar una nova forma d’autogovern que
responguera, si no a totes, almenys a la majoria d’expectatives que els individus havien
plantejat els últims anys.

En 1776-1777 els nord-americans concentraren bona part de la seua atenció i energia en

establir les noves constitucions dels estats. Eren els estats i no el govern central o el
Congrés, els qui anaven a posar a prova les esperances revolucionaries. La meta de la
revolució ja no era la simple independència de la tirania britànica, sinó la prevenció de
futures tiranies. Encara que sabien que anaven a establir repúbliques, ignoraven quina
forma precisa anaven a adoptar els nous governs. El seu principal objectiu era impedir

21
Pérez Cantó; García Giráldez, De Colonias a República, 219.
22
Ibíd., 225.
23
Ibíd., 230-232.

11
que el poder, que identificaven amb els dirigents i governadors, minvara la llibertat, que
identificaven amb el poble o els seus representants en els cossos legislatius. 24

Els membres de les convencions dels estats que elaboraren les noves constitucions
desposseïren als nous governadors electes de gran part del poder que havien exercit els
nomenats per la Corona. Els artífexs de les constitucions rodejaren als nous governs
estatals de juntes de control, els membres de les quals eren elegits per assemblees. Els
debilitats governadors serien elegits anualment, estarien limitats respecte a les vegades
que podien ser reelegits i podrien ser sotmesos a impeachement (acusació per delictes
comesos en el desenvolupament de les seues funcions).

Per radicals que foren aquests canvis en l’autoritat executiva, molts nord-americans creien
que no arribaven al nucli del problema. Així doncs, els artífexs de les constitucions els
retiraren el control exclusiu dels nomenaments a càrrecs executius i judicials i li ho
atorgaren, en gran part, al poder legislatiu, justificant-se en el principi de separació de
poders de Montesquieu. Les noves assemblees ja no eren controlades pel poder
governamental sinó que ara tenien poders o prerrogatives que abans havien pertangut a la
Corona o a alts magistrats. Tanmateix, encara que en la majoria d’estats el poble elegia
als senadors, en 1776 seguia pensant-se que només estava representat en les cambres
baixes, a l’igual que el poble d’Anglaterra només estava representat en la seua Cambra
dels Comuns. En altres paraules, el procés d’elecció no era considerat encara el criteri de
representació.25

24
Wood, La revolución norteamericana, 102-103.
25
Ibíd., 104-108.

12
 4. Confederació (1781-1788)
Al mateix temps que redactaven les seues constitucions estatals, els revolucionaris
preparaven un govern central. Tanmateix, a diferència de la rica i apassionant anàlisi de
la teoria política que acompanyà la formació de les constitucions estatals, va haver poques
discussions sobre els plans per a un govern central. Encara que Estats Units era un país
nou, la majoria dels estats existien des de feia més d’un segle i havien desenvolupat
símbols i tradicions. Pocs nord-americans en 1776 podien concebre la idea de crear una
única república continental amb totes les de la llei.

No obstant això, el Congrés necessitava alguna base legal per a la seua autoritat. A l’igual
que les diverses convencions provincials, havia estat creat en 1774 simplement per
necessitat i exercia un grau extraordinari de poder polític, militar i econòmic sobre els
nord-americans. “El Congrés havia format i mantingut un exèrcit, emès una moneda
continental, erigit un codi de lleis militars, definit els delictes contra la unió i negociat
amb altres països”. Amb la independència, a molts dirigents els semblava evident que era
necessària una unió més permanent i legítima dels estats. Encara que ja a mitjans de juliol
hi havia un avantprojecte de confederació llest per ser considerat pel Congrés. Va caldre
esperar fins a novembre de 1777 perquè el Congrés presentara un document d’unió als
estats perquè l’aprovaren o el rebutjaren. Foren necessaris quasi quatre anys més, fins al
març de 1781, perquè tots els estats acceptaren, instituint així legalment els Articles de la
Confederació. 26

El període en el què estigueren en vigor els Articles de la Confederació, entre 1781 i 1788,
es coneix com el «període crític», ja que coincidí amb les dificultats econòmiques,
polítiques i diplomàtiques del final de la guerra. 27 Els Articles creaven una confederació
anomenada “Estats Units d’Amèrica” que era, en essència, la continuació del Segon
Congrés continental. “El Congrés tenia l’autoritat, exercida anteriorment per la Corona
britànica, per controlar les relacions diplomàtiques, requerir soldats i diners als estats,
encunyar i prendre prestat diners, regular els assumptes indis i resoldre les disputes entre
els estats.”

Deixant de banda el triomf de la guerra de la Independència, “l’Ordenança del Nord-oest

de 1787 fou el màxim assoliment del Congrés de la Confederació. Creà una noció

26
Wood, La revolución norteamericana, 108-109.
27
Bosch, Historia de Estados Unidos 1776-1945, 45-46.

13
d’imperi totalment nova prometent acabar per a sempre amb les colònies de segona base.”
L’Ordenança garantia als colonitzadors drets legals i polítics bàsics i establia el principi
sense precedents que els nous estats fundats a l’oest entrarien a l’Unió “en igualtat de
condicions que els estats originals, en tots els aspectes.” Això feu suposar que no hi hauria
límits en l’expansió cap a l’oest.28

Tanmateix, excepte en l’assumpte de les terres de l’oest, quan acabà la guerra, els Estats
deixaren d’interessar-se per la unitat i els Articles de la Confederació mostraren la seua
impotència per legislar i executar sobre temes fonamentals. Els estats començaren per
seguir ignorant les seues obligacions financeres, i no podien pagar-se les pensions de
l’Exèrcit continental, ni els deutes de guerra a Holanda i França. Tampoc podien
acomplir-se els terminis del tractat de pau amb Gran Bretanya, doncs els Estats es negaven
a tornar les propietats confiscades i pagar els deutes anteriors a la guerra, posant així en
perill la integritat territorial de la nova nació. A més, la Confederació es mostrava
impotent per resoldre la depressió econòmica postbèl·lica. En acabant de 1783, els
consumidors tornaren a comprar manufactures britàniques i podien vendre tabac a Gran
Bretanya, però no comerciar lliurement amb el Carib britànic. Tractant de buscar nous
mercats a Europa, es van trobar amb que molts Estats no estaven disposats a acceptar la
llibertat de comerç, i quan tractaren de protegir les seues manufactures amb aranzels,
veieren que no eren efectius si no els adoptaven tots els estats, per la qual cosa es
necessitava una regulació del comerç que la Confederació no podia imposar.

A tots aquests problemes, s’uní el problema entre els deutors i creditors entorn a la forma
de pagar els deutes prebèl·lics. Des de que en 1780, l’Estat redactà i aprovà una
Constitució que exigia altes qualificacions de propietat per votar i ser elegit per a la
Legislatura, els agricultors pobres de l’oest, que havien jugat un paper fonamental en la
guerra i la revolució, no trobaren representats els seus interessos en l’Estat. Davant
aquesta amenaça, el descontent dels agricultors dels comtats de Massachussetts s’uní al
de molts ex veterans de l’Exèrcit continental, que no havien cobrat els bons de guerra i
s’armaren per defendre els seus interessos front a advocats, jutges i la Legislatura de
l’Estat. El més important d’aquests exèrcits fou el de Daniel Shay que reuní a 700 hòmens
a l’estiu de 1786.

28
Wood, La revolución norteamericana, 110-113.

14
La rebel·lió de Shay, fou en paraules de Jefferson, «una xicoteta rebel·lió» que no
s’estengué més enllà de Massachussetts, però donava compte de la impotència dels Estats
per resoldre tan sols un conflicte armat local.

Llavors, es veié la necessitat de reformar els Articles de la Confederació i convocar una

altra reunió a Filadèlfia al maig del 1787 per discutir els problemes econòmics, financers
i polítics als que s’enfrontava el país. 29

Allò cert és que, “la revolució nord-americana, igual que totes les revolucions, no
podia fer realitat totes les gran esperances dels seus líders. Una dècada després de la
declaració independència, molts líders revolucionaris estaven començant a dubtar del
camí que seguia Nord-Amèrica. No eren només conscients de que la Confederació
era massa dèbil per acomplir les seues tasques, (...) sinó que també començaven a
canviar d’idea sobre l’immens poder que s’havia donat a les assemblees legislatives
populars en 1776. A mitjans dels anys 80 la frustració pel degoteig de canvis aplicats
als Articles de la Confederació s’uní a una creixent preocupació per diversos
exemples de tirania legislativa i per altres situacions socials i polítiques dels estats
per generar un poderós impuls cap al canvi constitucional. El resultat seria la
Constitució federal de 1787.”30

29
Bosch, Historia de Estados Unidos 1776-1945, 47-50.
30
Wood, La revolución norteamericana, 189.

15
 5. Debat constitucional
El 21 de febrer de 1787, el Congrés continental recolzà la celebració de la Convenció
Constitucional de Filadèlfia, sempre que aquesta es limitara a la revisió dels articles. 74
delegats dels dotze estats foren designats per les seues legislatures però només assistiren
55. Tots ells pertanyien a les elits nord-americanes, el 60% havien estudiat a la universitat
i eren d’una generació posterior a la revolució, encara que també hi trobarem personatges
com George Washington que exercí de president o Benjamin Franklin. Entre les
personalitats polítiques que no assistiren per estar en contra de la revisió dels Articles,
Samuel Adams ni Patrick Henry. Tampoc assistiren John Adams ni Thomas Jefferson,
per estar servint com ambaixadors a Londres i París. 31

D’aquest grup escollit de 55 hòmens, que representaven els grans interessos econòmics,
hi havia un acord en allò essencial: el govern nacional havia de reforçar-se. Aquest
govern, representatiu i basat en la divisió de poders, havia de ser capaç de recaptar els
seus propis impostos, aprovar lleis i fer-les acomplir amb la seua pròpia administració. A
més d’aquest ampli principi d’acord, estigueren tres mesos i mig debatent l’esborrany que
havia presentat James Madison. 32 Aquest esborrany fou el Pla de Virginia, que
propugnava la creació d’un nou govern nacional que substituira la Confederació existent
i, d’aquesta manera, fins al 17 de setembre de 1787, la Convenció discutí vivament sobre
la representació parlamentaria, la distribució de competències entre els Estats i el nou
govern federal o sobre la divisió de poders. En definitiva, es convertí en una Convenció
Constituent que redactà una nova constitució, per al conjunt dels Estats Units i no per a
cada estat. El projecte de Constitució se sotmeté a la ratificació dels ciutadans dels
diferents estats, i s’estipulà que entraria en vigor una vegada que s’haguera rebut
l’aprovació d’almenys nou Estats. D’aquesta manera, s’obrí una immensa campanya a
favor i en contra de la nova Constitució, que donà lloc a una molt rica producció literària
enfrontant a federalistes i antifederalistes. 33

El Pla de Virginia el que proposava era la creació d’una Unió americana que superara els
vicis i debilitats de la Confederació, cosa que equivalia a la creació d’un potent poder
legislatiu nacional de naturalesa bicameral, format per una primera cambra d’elecció

31
Bosch, Historia de Estados Unidos 1776-1945, 50-51.
32
Ibíd., 51-52.
33
Pablo Lledó, Artículos federalistas y antifederalistas (Alianza Editorial, Madrid, 2002) 11-12.

16
popular proporcional a la població i una segona elegida per la primera entre els candidats
proposats per les legislatures estatals. El legislatiu estaria facultat per legislar en tots
aquells casos en que els estats foren, per separat, incompetents per fer-ho o en els casos
en que l’harmonia dels Estats Units puguera veure’s alterada per l’exercici de lleis
aprovades pels estats quan segons el legislatiu nacional contravingueren els articles de la
Unió. Junt al legislatiu, existiria també un executiu nacional elegit pel mateix legislatiu,
un Consell de Revisió (format per membres dels poders executiu i judicial de la Unió)
encarregat de vigilar l’acció legislativa tant de la Unió com dels estats i, finalment, un
poder judicial nacional, format per un o més tribunals suprems i tribunals inferiors elegits
igualment pel poder legislatiu nacional.

Com a resposta al Pla de Viriginia, sorgí el Pla de Nova Jersey, presentat pel delegat
William Paterson que pretenia reforçar el poder del Congrés confederal ja existent i
preveia l’elecció per part del Congrés d’un executiu, no reelegible i els membres del qual
pogueren ser destituïts pel propi Congrès a petició d’una majoria dels executius estatals.
Els debats subsegüents posaren de relleu la radical disparitat de posicions existents sobre
el grau de cohesió que hauria de posseir la futura Unió americana. 34 I açò es reflectí en
els nombrosos articles, debats i discussions que es produïren.

Els articles que més han perdurat són un conjunt d’escrits dirigits «al poble de l’Estat de
Nova York» amb el fi de defendre la Constitució front als atacs del governador d’aquell
Estat. La iniciativa partí d’Alexander Hamilton (1755-1804), qui arribaria a ser Secretari
del Tresor més endavant, i comptà amb la col·laboració de James Madison (1751-1836),
autor del mencionat «Pla de Virginia» i en acabant President dels Estats Units entre 1808
i 1816 i, John Jay (1745-1829), negociador de la pau i primer president del Tribunal
Superior de Justícia. Així, entre octubre de 1787 i maig de 1788, aparegueren als periòdics
de Nova York un total de huitanta-cinc articles, coneguts com El Federalista i signats tots
ells amb el pseudònim llatí de «Publius». Al mateix temps aparegueren una llarga sèrie
d’assajos antifederalistes en molts Estats però cap d’ells arribà al rigor, la claredat i
profunditat d’El Federalista.35

El debat constitueix un d’eixos moments excepcionals en els que la teoria política es

converteix en quelcom pràctic. “Les idees es posaren en acció i els seus efectes foren més

34
Roberto Blanco Valdés, Los Rostros del Federalismo (Alianza Editorial, Madrid, 2012), 48-49.
35
Lledó, Artículos federalistas y antifederalistas, 12.

17
o menys els pretesos, a diferència del que ha ocorregut en molts altres experiments polítics
a gran escala, acabats en catàstrofe com a conseqüència de què els principis polítics que
els inspiraven no representaven la realitat sobre la que s’aplicava.” Si alguna cosa
distingeix el debat americà és que no hi haguera elements voluntaristes ni objectius
desmesurats. Per als més ambiciosos, que en aquest cas eren els federalistes, tot el que es
pretenia, en paraules de Madison, era trobar «la combinació entre l’estabilitat i l’energia
que el govern precisa amb el respecte inviolable que requereixen la llibertat i el sistema
republicà».36

Federalistes i antifederalistes diferien sobretot en el pes relatiu que hauria de tindre en

l’equilibri final l’eficàcia del govern i la seua naturalesa representativa, i no tenien la
mateixa confiança en la possibilitat de resoldre institucionalment certs problemes polític.
Ambdós conceberen arguments molt profunds sobre alguns aspectes essencials del
funcionament de les democràcies en particular i de les institucions en general.

Per posar algun exemple del debat, observem com els dos posicionaments són crítics amb
el poder i creuen que aquest corromp l’ésser humà. En canvi els federalistes creien que
els defectes de la natura humana es fan especialment visibles en el comportament
col·lectiu mentre que els antifederalistes pensaven que era l’exercici del poder el que
mostrava la part més fosca de l’ésser humà.

També tingueren un llarg debat sobre la representació. El Federalista defensava en un

escrit per Madison els avantatges d’una república federal àmplia, que cobrira tot el
territori de tots els Estats que passaren a formar part de la Unió. En canvi per a
l’antifederalista «Brutus», un règim republicà resulta incompatible amb una extensió com
la que es proposa abastar el govern federal dels Estats Units perquè en un territori tan
ample hi hauria una heterogeneïtat d’interessos i creences tan gran que no facilitaria la
decisió dels ciutadans i perquè la representació política es fa inviable ja que els
representants no poden defendre bé la varietat d’interessos dels representats. No obstant
això, per a Madison, una heterogeneïtat d’interessos constitueix una garantia fonamental
per evitar la formació d’una majoria despòtica. 37

Un altre element a destacar fou la proposta federalista d’articular el sistema polític

mitjançant un complex conjunt de mecanismes de control horitzontal o mecanisme de

36
Lledó, Artículos federalistas y antifederalistas, 13.
37
Ibíd., 15-20.

18
frens i contrapesos que pretenia resoldre dos problemes al mateix temps: l’abús de poder
i l’abús de les majories. Per als federalistes un govern enèrgic, que s’imposara a la
voluntat dels ciutadans, no tindria obstacles per abusar del poder i convertir-se en una
tirania; en canvi, un govern dèbil, obligat a executar els plans abusius de la majoria,
resultaria ineficaç. Tanmateix, un govern fort, relativament independent dels desitjos de
la majoria, però a la vegada internament dividit, podria superar ambdós problemes.

Aquest mecanisme dels frens i els contrapesos, basat en Montesquieu, només produeix
els efectes esperats de control horitzontal si se satisfan tres condicions: el poder dividit
en diverses branques; cadascuna d’aquestes branques ha de configurar-se segons principis
ajustats a les seues distintes funcions, de manera que els mandats i el mode d’elecció dels
diversos poders siguen diferents; i tots els poders han de poder participar en el procés de
la presa de decisions, aconseguint que cadascun tinga cert poder de vet sobre el resultat
final.

Quant al funcionament del mecanisme de frens i contrapesos, el poder que majors

temptacions tenia per sobrepassar els límits que se li assignaven fou el legislatiu.38 Segons
l’Article 48 del federalista acumula tot el poder en un únic àmbit, podria portar la mateixa
tirania que les usurpacions del poder per part de l’executiu. “En una democràcia on una
multitud de persones exerceixen directament les funcions legislatives i estan
contínuament exposades a les ambicioses intrigues de la prefectura de govern, que
s’aprofita de la seua incapacitat per deliberar de manera regular i d’arribar a mesures
concretes, és perfectament possible que la tirania sorgisca d’aquest focus si es dóna una
situació de crisi propícia.” A més, la branca legislativa, tenint els seus poders
constitucionals més extensos i a la vegada menys susceptibles de límits precisos, amb
major facilitat podrà encobrir amb mesures complexes indirectes les seues usurpacions
del poder de les altres branques.39

Quant al poder executiu, els federalistes consideren que està restringit a un cercle més
reduït i més simple en la seua naturalesa, i el poder judicial està limitat per uns confins
encara més concrets.

38
Igancio Sánchez-Cuenca; Pablo Lledó, Artículos federalistas y antifederalistas, 25-26.
39
Alexander Hamilton; James Madison; John Jay, El federalista, (Akal, Madrid, 2015) 385, article
XLVIII.

19
Madison en l’article número 48 de El federalista diu que “la màxima política examinada
no requereix que les branques legislativa, executiva i judicial romanguen totalment
inconnexes entre sí.” (...) “Totes les parts estan d’acord en què els poders pròpiament
posseïts per una branca no deurien de ser administrats directament o íntegrament per cap
de les altres parts. També es evident que cap d’aquestes deuria posseir una influència
dominant directa o indirectament sobre les altres branques en l’administració dels seus
poders respectius.” Tanmateix l’experiència ens ensenya que s’ha sobrevalorat l’eficàcia
de prevenir i establir límits d’aquestes branques en la Constitució i que és necessari i
indispensable establir alguna defensa més adequada per protegir als membres de govern
menys forts dels més poderosos.

Per als federalistes donava la sensació que els antifederalistes s’oblidaven del “perill cert
que existeix d’usurpacions per part del poder legislatiu, el qual, acumulant tot el poder en
un únic àmbit, ens portaria a la mateixa tirania que les usurpacions de poder per part de
l’executiu.” Com si no veieren cap altra amenaça a la llibertat que “la d’una inflada i
voraç direcció del govern amb privilegis hereditaris, recolzada i enfortida per una autoritat
legislativa hereditària.”

“En una república representativa, on el càrrec de cap de govern està curosament limitat
tant en l’extensió del seu poder com en la duració del seu mandat, mentre que el poder
legislatiu l’exerceix l’Assemblea que suposadament influeix sobre el poble, (...) seria més
bé contra la vehement ambició d’aquesta branca contra la que el poble hauria de bolcar
tota la seua atenció i esgotar totes les seues precaucions.”40

“La branca legislativa és l’única que té accés a la butxaca dels contribuents. (...) Sorgeix
així una dependència de la primera part d’aquestes altres branques, la qual cosa li dona
més via lliure per a l’expansió.” 41

Defensant-se del fet que la branca executiva havia comès nombrosos actes
inconstitucionals Madison fa tres observacions:

- La gran majoria de vegades sorgiren en situacions de necessitat per la guerra, o bé

es feren seguint les recomanacions del Congrés o del comandant en cap.
- En la majoria de casos restants s’ajustaven als desitjos expressos o públics de la
branca legislativa.

40
Hamilton; Madison; Jay, El federalista, 383-386, article XLVIII.
41
Ibíd., 386.

20
 - La branca executiva de Pennsilvania es distingeix de la de la resta d’estats per
posseir molts membres. En aquest sentit s’assembla tant a una Assemblea
Legislativa com a un Consell Executiu. 42

Citant a Jefferson en Notes sobre l’estat de Virginia Madison diu que “cada vegada que
dos de les tres branques del govern es posen d’acord, expressant cadascuna l’opinió
favorable de dos terços dels seus membres, indicant que és necessària una Convenció per
a modificar la Constitució, o per a corregir infraccions d’aquesta, es convocarà una
Convenció a aquest fi.” Hamilton respon que “tenint en compte que el poble constitueix
l’única font legítima de poder, i que d’ell emana la carta constitucional de la qual deriven
els seus poders les diverses branques de govern, per ajustar-nos escrupolosament a la
teoria republicana haurem de recórrer a la mateixa autoritat originària quan siga necessari
augmentar, disminuir o remodelar els poders del govern, i cada vegada que alguna branca
estiga envaint l’autoritat constitucional de la resta.”

Madison també contempla que com diuen els antifederalistes, “per evitar o corregir algun
incompliment de la Constitució, en compte de recórrer ocasionalment al poble, amb tots
els inconvenients ja citats, seria més apropiat i adequat fer consultes popularment
periòdicament.” La seua anàlisi va dirigida no a l’alteració de la Constitució sinó que ell
es limita a examinar la seua capacitat per fer-la respectar. “Recórrer al poble amb una
certa regularitat resulta ja d’entrada tan poc desitjable com fer-ho segons vagen sorgint
ocasions concretes. Si es feren consultes a intervals curts, serien tan recents les mesures
a avaluar i rectificar, que carregarien amb tot el pes de les circumstàncies que tendeixen
a viciar i pervertir el resultat de les revisions esporàdiques. Si es feren a intervals llargs,
el comentari anterior s’aplicaria a qualsevol mesura que siga recent, mentre que la major
distància en el temps de les altres oferiria l’avantatge d’una avaluació desapassionada que
estaria contrarestada per determinats desavantatges intrínsecs. 43

Es conclou dient que l’única manera d’establir la divisió de poders és que, “com totes les
provisions externes són inadequades, haurà que solucionar l’efecte construint una
estructura interna de govern on les seues diverses parts constitutives puguen mantenir a
la resta en el seu lloc gràcies a la relació que estableixen unes amb les altres.” 44

42
Hamilton; Madison; Jay, El federalista, 388, article XLVIII.
43
Ibíd., 393-394, article L.
44
Ibíd., 397, article LI.

21
“És evident que per a poder establir una base suficient per a exercir els diversos poders
de govern d’una forma independent i diferenciada, la qual cosa tots admeten fins a cert
punt com quelcom essencial per preservar la llibertat, cada branca haurà de posseir
voluntat pròpia. En conseqüència, cada branca hauria d’estar organitzada de manera que
els seus membres tinguen la major influència possible en el procés de nomenament dels
membres de les altres branques. Per adherir-nos estrictament a aquest principi caldria que
tots els nomenaments a alts càrrecs dels poders executiu, legislatiu i judicial estigueren
en mans de la font mateixa de tota autoritat, el poble, per vies que no es comuniquen entre
sí. Tal vegada no seria tan difícil en la pràctica com ho sembla sobre el paper, però, de
totes maneres, a l’hora de portar-ho endavant sorgeixen dificultats i despeses addicionals.
(...) En concret, hi ha dos raons per les quals tal vegada siga inapropiat insistir
inflexiblement en això a l’hora de crear el poder judicial. En primer lloc, aquesta branca
necessita de persones que posseeixen certes qualitats, per la qual cosa resulta primordial
que es tinga en compte com assegurar la selecció de ciutadans suficientment qualificats.
Segonament, al ser nomenats per a una plaça fixa en aquesta branca, ràpidament perdran
qualsevol dependència que hagen sentit cap a l’autoritat que els ha elegit.” 45

“Però no és possible donar-li a cada branca el mateix grau de poder per a defendre’s. En
un govern republicà l’autoritat legislativa es necessàriament la dominant. Per solucionar
aquest inconvenient cal dividir la branca legislativa, fent que les seues part tinguen
diversos mètodes d’elecció i principis d’acció que diferisquen entre sí, estant tan
inconnexos uns respecte als altres com permeta la naturalesa de les seues funcions comuns
i la seua comuna dependència de la societat.”46

A més Hamilton fa una sèrie de consideracions dient que “en una república unitària tot el
poder cedit pel poble és administrat per un sol govern, i s’eviten així les usurpacions de
poder dividint al govern en diverses branques independents entre sí. En la república
composta d’Amèrica, el poder que delega el poble està, primerament dividit entre dos
governs, i després la part atorgada a cada govern està a la seua vegada dividida entre
distintes branques que són independents les unes de les altres. (...) Els diversos governs
es controlaran uns a altres, a la vegada que cada govern es controlarà a sí mateixa.”

45
Hamilton; Madison; Jay, El federalista, 397-398, article LI.
46
Ibíd., 399.

22
“Segonament, en una república és molt important que es protegisca no només a la societat
dels abusos que puguen cometre els seus governants, sinó també a una part de la societat
de les injustícies que puguen perpetuar altres segmentes de la mateixa”. (...) Si una
majoria s’uneix entorn a certs interessos comuns, açò suposarà una amenaça per als drets
de la minoria. Només hi ha dues maneres d’evitar aquest mal: crear una voluntat en la
comunitat que siga independent de la majoria, és a dir, de la societat mateixa, o que la
societat continga ciutadans amb característiques tan diverses com per a fer molt
improbable o impossible una aliança injusta de la majoria.”47

En una visió oposada trobem el The Impartial Examiner, Virginia Independent Chronicle,
qui diferenciava entre els governs lliures i els arbitraris. En aquest texts se’ns diu que els
antics governadors eren investits amb poders per actuar a través dels seus propis objectius,
sense cap altre límit que el que ells creien necessari per al bé general; mentre que els nous
han estat confiats no amb poder il·limitat, sinó restringit en les seues operacions conforme
a uns principis fonamentals. (...) Les societats constituïdes que nomenen governadors
suprems amb amples poders per a exercir d’acord amb el seu propi judici” trenquen
aquests principis fonamentals. Aquests són drets inherents que pertanyen a tota la
humanitat en un estat natural de llibertat, el qual a través de la feblesa, imperfecció i
depravació humana no pot estar protegit per un estat. (...) No pot haver-hi un altre orígen
del poder civil, que no siga un contracte entre totes les persones: i almenys el gran objecte
de formar una societat és una intenció segura dels drets naturals; (...) La unió política
crea certs dubtes i obligacions a l’estat, que requereix un sacrifici de part d’aquests drets
i de l’exuberància de la llibertat, que s’obté en un estat de natura.48

A més, s’exposa que l’autoritat del Congrés que volen establir els federalistes és
“indiscutible, fixada en la supremacia, on cada idea honesta pot ser eliminada.” Si aquesta
constitució s’aprova, la sobirania d’Amèrica romandrà fixada en el cos federal i al mateix
temps s’abolirà la present sobirania independent de cada estat. Aquest govern general i
no cap al particular no ajuda a estabilitzar la igualtat i tots els poders només poden actuar
en un segon grau subordinats. 49

47
Hamilton; Madison; Jay, El federalista, 400, article LI.
48
Herbert J. Storing, The Anti-Federalist. Writings by the Opponents of the Constitution, (The Universtiy
of Chicago Press, Chicago , 1985) pp. 276-278.
49
Ibíd., 280-281.

23
Finalment, el que s’establí en la Constitució nord-americana fou un esquema relativament
rígid de la separació de poders, encara que es compensa per tota una sèrie de disposicions
constitucionals, que d’un costat parteix a atribuir òrgans diferents a cadascuna de les tres
grans funcions de l’Estat (legislatiu, executiu i judicial) i, d’altra banda, de l’establiment
de tota una sèrie d’excepcions (...) al principi d’especialització funcional, tendents a
garantir un vertader equilibri i contrapès de poders. Quant al primer, la Constitució
estableix que «tots els poders legislatius ací atorgats estaran investits en un Congrés dels
Estats Units, que se composarà d’un Senat i d’una Cambra de Representats» (Art. 1r, Sec.
I); que «el poder judicial estarà investit en un President dels Estats Units d’Amèrica»
elegit com a arranjament al procediment previst en el propi text constitucional (Art. 2n,
Sec. I); i, finalment, que «el poder judicial estarà investit en una Cort Suprema i en tants
tribunals inferiors com el Congrés puga, temps al temps, ordenar i establir» (Art. 3r, Sec.
I).50

50
Roberto L. Blanco Valdés, El valor de la Constitución (Alianza Editorial, Madrid, 1994), 89-90.

24
 6. Conclusions
La Constitució americana és l’última i suprema expressió de la ideologia de la Revolució
americana. La història ideològica de la Revolució americana es desenvolupà en tres frases
distintes. La primera la formen els anys de lluita amb Gran Bretanya abans de 1776, quan,
sota la pressió dels esdeveniments i la necessitat de justificar la resistència a l’autoritat
constituïda, els colons desenvoluparen a partir de la seua complexa herència de pensament
polític, la sèrie d’idees, que en forma fragmentaria ja els eren familiars.

La segona fase veié l’aplicació constructiva d’aquestes idees i l’exploració de les seues
implicacions, límits i possibilitats en l’escriptura i reescriptura de les primeres
constitucions estatals, des de 1776 fins la dècada de 1780. Obligats a edificar els seus
propis governs en els estats, els dirigents americans es veieren forçats a reflexionar sobre
els fonaments de les seues creences i a prendre mesures republicanes que expressaren els
seus principis. D’aquesta manera exploraren la naturalesa de les constitucions escrites i
del poder constituït, examinaren els problemes de separar els poders vigents del govern
per aconseguir equilibris en societats de un sol ordre i posaren a prova la naturalesa de la
representació, el significat eficient de la sobirania del poble i els drets individuals. Poques
de les conclusions s’aplicaren de manera uniforme o de una forma completa i absoluta.
Però, en totes les parts, els problemes institucionals de govern republicà aplicat als estats
i els principis en els que es basava foren posats a prova en aquesta fase constructiva de la
revolució.

La tercera fase – escriure, debatre, ratificar i esmenar la constitució nacional – s’assembla

a la segona en què fou constructiva i es concentrà en l’escriptura constitucional; moltes
de les idees que s’havien desenvolupat a l’escriure i discutir les constitucions estatals
s’aplicaren a la constitució nacional i es refinaren i desenvoluparen. Però, en essència,
aquesta fase és distinta. En la dècada de 1780, sota la pressió de les tensions socials
creixents, de la confusió econòmica que apuntava a un possible col·lapse del crèdit públic,
de la frustració en els assumptes internacionals i l’amenaça de la dissolució de la dèbil
Confederació, la tasca central s’invertí. Ara, l’objectiu dels iniciadors del canvi fou la
creació, no la destrucció del poder nacional, la construcció del que podia considerar-se,
amb temor, un Machstaat, un poder central nacional que incorporara les forces armades,
el maneig agressiu de les relacions internacionals i, almenys en potència, la regulació

25
d’aspectes vitals de la vida quotidiana en un govern que dominara als governs de menor
escala.

El transfons de les experiències d’escriptura constitucional fou el que portà al debat entre
els federalistes i els antifederalistes.

Per a Blanco Valdés el federalisme va lligat a la democràcia, i en els EEUU hi trobem els
orígens. L’estat federal, al ser una democràcia va dividir i equilibrar els tres poders de
l’Estat però, a més, conformà estructural i funcionalment un mode diferent ja que havia
tractat també d’assegurar l’autonomia dels territoris units baix la formula de la federació,
o, el que és el mateix, la dels seus habitants per conservar no només la seua llibertat
individual sinó també aquelles altres associades a l’adscripció de grups (llengua, religió,
cultura o simple unitat geogràfica). D’aquesta manera, l’estructura de divisió de poders
entre les tres branques especialitzades en legislar, governar i jutjar es projectà cap a baix
i d’ací resultarà un equilibri addicional al derivar que en les diverses unitats existents els
tres poders de l’Estat es mantingueren separades.

L’Estat federal es caracteritzà no només per l’existència d’una Constitució sinó també per
unes institucions i uns principis de funcionament, tots ells federals, i una cultura social
que resulta la base sustentadora.51

Com afirma el propi Bailyn, “sovint es pensa amb nosaltres com un poble jove, que no té
molta història i que tampoc es preocupa molt entorn de quina història té en realitat. Però,
de fet, en la nostra vida pública les referències a aquell període històric són contínues i
significatives. El nostre passat del s. XVIII és més profundament rellevant del que ho han
estat els períodes equivalents per a qualsevol altra nació en la qual ara puga pensar:” 52

51
Blanco Valdés, Los Rostros del Federalismo, 24-25, 28.
52
Bailyn, Los orígenes ideológicos de la Revolución norteamericana, 9.

26
 7. Bibliografia
BAILYN, Bernard: Los orígenes ideológicos de la Revolución norteamericana. Madrid:
Editorial Tecnos, 2012.

BLANCO VALDÉS, Roberto L.: El valor de la Constitución. Madrid: Alianza Editorial,

1994.

__________ Los Rostros del Federalismo. Madrid: Alianza Editorial, 2012.

BOSCH, Aurora: “Estados Unidos: Una revolución por la república permanente

revisada” en Escarapelas y Coronas. Las Revoluciones Continentales en América y
Europa, 1776-1835. Caracas: Editorial Alfa, 2012.
__________: Historia de Estados Unidos 1776-1945. Barecelona: Crítica, 2015.
Hamilton, Alexander; Madison, James; Jay, John. El federalista. Madrid: Akal, 2015.

PÉREZ CANTÓ, Mª Pilar; GARCÍA GIRÁLDEZ, Teresa: De Colonias a República. Los

orígenes ideológicos de los Estados Unidos de América. Madrid: Editorial Síntesis, 2010.

SÁNCHEZ-CUENCA, Ignacio; LLEDÓ, Pablo: Artículos federalistas y antifederalistas.

El debate sobre la Constitución americana. Madrid: Alianza Editorial, 2002.

STORING, Herbert J.: The Anti-Federalist. Writings by the Opponents of the

Constitution. Chicago: The Universtiy of Chicago Press, 1985.

Wood, Gordon S.: La revolución norteamericana. México: Debolsillo, 2015.

27