COMENTARIS DE TEXT

Manifest de Manzanares

Aquest text és de caràcter polític i de font primària. En ell, es recull la reivindicació d’una
sèrie de principis que s’havien eliminat durant la dècada moderada i també la proposició
d’un canvi polític cap al progressisme, establint a Espartero provisionalment en el govern.
L’autor és Antonio Cánovas del Castillo i firmat per O’Donell i el destinatari és la nació
espanyola, ja que és un text oficial, públic i d’àmbit nacional. Es va publicar el 1854 durant el
regnat d’Isabel II després d’una crisi parlamentària provocada per la suspensió de les corts
vulnerant la constitució de 1845.

Està contextualitzat durant el regnat d’Isabel II d'Espanya, que va tenir lloc entre 1833 i
1868. Aquest període es caracteritza per una sèrie de canvis polítics i socials importants,
amb una successió de governs liberals i conservatives que van conduir a una gran
inestabilitat política.

Durant el regnat d’Isabel II, es va establir un règim liberal, però la seva implementació va ser
marcada per la inestabilitat política, l'intervencionisme militar i la fluctuació entre governs
liberals i conservadors. Es van produir diversos pronunciaments militars, que eren revoltes o
insurreccions protagonitzades per faccions militars que buscaven canvis polítics.

Pel que fa als partits polítics, es destaquen dos corrents importants: els moderats i els
progressistes. Els moderats tendien a defensar una concepció més conservadora i
centralitzada del poder, amb una monarquia forta i controlada. Per contra, els progressistes
tenien una visió més liberal, defensant drets i llibertats individuals, així com una major
autonomia municipal i una milícia nacional.

En el text, es fa referència a la dècada moderada, que es va caracteritzar per un govern

conservador i l'ús de les "camarillas", grups d’interessos que buscaven mantenir el poder i
els seus propis interessos. Aquesta dècada va conduir a tensions i revoltes, com la
Vicalvarada de O'Donnell i Dulce, que va fragmentar el moderantisme i va donar lloc a la
creació de la Unió Liberal.

Els pronunciaments militars eren una característica distintiva de la política espanyola del
segle XIX, incloent el regnat d'Isabel II. Aquest terme es refereix a revoltes o insurreccions
liderades per forces militars amb l'objectiu de canviar el govern o la política del país.
Aquests pronunciaments eren una expressió de la inestabilitat política i de les tensions
constants entre diferents faccions polítiques i militars.

Durant el regnat d'Isabel II, es van produir diversos pronunciaments militars que van tenir un
impacte significatiu en la direcció política d'Espanya. Un dels més rellevants va ser la
"Vicalvarada" de 1854, que està directament vinculada al text que has proporcionat.

La Vicalvarada va ser liderada per generals com O'Donnell i Dulce, que es van pronunciar
contra el govern establert en aquell moment. Aquest pronunciament va tenir una clara
orientació liberal progressista. Els líders de la Vicalvarada es manifestaven en contra de la
influència dels moderats i les "camarillas" en el govern, i expressaven la seva voluntat de
promoure un canvi cap a principis més progressistes.
Aquest pronunciament va tenir un paper fonamental en l'inici del Bienni Progressista
(1854-1856), ja que va donar pas a una transició cap a un govern amb orientació liberal
progressista. Durant aquest bienni, es van implementar diverses reformes polítiques i
socials, com la reinstauració de la Constitució de 1837 i altres canvis que reflectien els
principis del liberalisme progressista.

Projecte de Constitució de 1873 de la República Federal

Aquest text és de caràcter jurídic-polític, ja que és un text constitucional i de font primària.

En ell, es recull un fragment del projecte de constitució de 1873, que igual que la de 1856,
no va ser aplicada perquè el govern de la república no va durar el temps suficient per a
aprovar la constitució (11 mesos). L’autor són els parlamentaris, amb gran domini de
republicans federals i va ser producte de la seva ideologia, liderada per Pi i Margall,
destacat líder demòcrata firmant del pacte d’Ostende, que va servir per destronar a Isabel II.
El destinatari és la nació, ja que es tracta d’un document públic. Es va publicar el 17 de
Juliol de 1873 al palau de les corts.

En quant al context històric, l’abdicació d’Amadeu I i l’entrega de podes a les corts va

produir la proclamació de la primera república a Espanya. La república va ser aprovada per
una assemblea de diputats i de senadors que no eren republicans a la seva majoria. La
democràcia patia seriós problemes: la guerra de Cuba, la sublevació carlista i les agitacions
cantonalistes. En tan sols un any es van succeir 4 presidents en la república. La debilitat del
règim es va veure reflectit en crisis i enfrontaments entre republicans unitaris i els federals.
A tot això, l’estat republicà va ser incapaç de governar i fer complir la llei, es van promulgar
lleis molt populars, com l’amnistia, l’abolició dels impostos de consum i la supressió de les
quintes, però la república no es va poder consolidar. La insurrecció cantonal, dirigida pels
republicans intransigents entestats a imposar un federalisme des de baix obliga a ajornar
l'aprovació del text constitucional. La burgesia conservadora acusarà la República de ser
incapaç de mantenir l'ordre i començarà a conspirar obertament per abolir-la. Quan Castelar
és derrotat en una votació a les Corts a gener de 1874 i els federals planegen tornar al
poder, el general Pavia entra amb la Guàrdia Civil al Congrés dels Diputats i dona un cop
d'estat que acaba amb la República.

Al text hi trobam 5 distints articles, precedits per una introducció que indica que en ells es
troben els drets fonamentals, que cap altre poder pot negar a cap persona. Al primer article
es nombren totes les distintes comunitats que formen Espanya i s’indica que cada una pot
organitzar les seves províncies com més li convengui (els federalistes defensaven
l'autonomia dels distints territoris, per tant, instauren un sistema descentralitzat). A l’article
39 s’indica que la forma de govern és la república federal (explicat anteriorment, forma de
govern que reconeix la sobirania de cada un dels seus territoris). A l’article 40 s’indica que
les decisions de l’estat recauen sobre la Federació (qui pren les decisions polítiques). A
l’article 45 es reconeix la separació de poders (sabem que hi havia un sistema bicameral,
amb una càmera elegida mitjançant eleccions amb sufragi masculí i una càmera amb
representants del parlament i un poder judicial controlat pel tribunal suprem). A l’article 49
s’indica que hi haurà un president de la república que farà la funció de relació (serà el
mediador entre els distints poders).