Professional Documents
Culture Documents
Dơnload Success Habits For Dummies Dirk Zeller Full Chapter
Dơnload Success Habits For Dummies Dirk Zeller Full Chapter
Zeller
Visit to download the full and correct content document:
https://ebookmeta.com/product/success-habits-for-dummies-dirk-zeller/
More products digital (pdf, epub, mobi) instant
download maybe you interests ...
https://ebookmeta.com/product/habits-of-success-getting-every-
student-learning-1st-edition-harry-fletcher-wood/
https://ebookmeta.com/product/exodus-v-plague-book-13-1st-
edition-patton-dirk-dirk-patton/
https://ebookmeta.com/product/nurturing-habits-of-mind-in-early-
childhood-success-stories-from-classrooms-around-the-world-1st-
edition-arthur-l-costa/
https://ebookmeta.com/product/raising-goats-for-dummies-for-
dummies-pets-smith/
Running for Local Office for Dummies Dummies Press
https://ebookmeta.com/product/running-for-local-office-for-
dummies-dummies-press/
https://ebookmeta.com/product/biology-for-dummies-for-dummies-
lifestyle-fester-kratz/
https://ebookmeta.com/product/security-awareness-for-dummies-for-
dummies-computer-tech-winkler/
https://ebookmeta.com/product/chatgpt-for-dummies-for-dummies-
computer-tech-baker-pam/
https://ebookmeta.com/product/word-for-dummies-for-dummies-
computer-tech-dan-gookin/
Another random document with
no related content on Scribd:
Feya pochs moments que’ls criats, havian donat tota la forsa del gas
als aparells centrals del gran saló del pis primer y ja, agrupats en
otomanas y tamborets de rejilla, s’hi veyan á gran part dels més
assíduos concurrents. Lo rotllo més nombrós era’l colocat entre la
part dreta del piano y la porta que comunica ab la sala de billar. Allí
hi havia la senyora y senyoretas Puigbernat, las de Soler, las de
Llansás, las Gori, las Calcell y algunas altras que, més novellas en
estiuhejar en Larrua, formavan de petits satélits al entorn d’aquestas
cinch ó sis familias, que unian á la respectable condició d’antichs
propietaris del poble, la de portar l’alta y baixa de tots los
aconteixements de la colonia que hi estiuhejava.
—¡Oh, l’Arenas es prou atent per haver anticipat lo sopar, pe’l gust de
saludar uns moments avans á las senyoretas Bach! —contestá la
interpelada: en tant que la Felissia deya mirant fixament al jove:
—De segur que l’Arenas, no te d’esperar á saludarlas en lo Balneari…
Lo natural es haverlas ja visitat eixa tarde…
—Mamá, per Deu ¡no digui aixó! Ellas podrán tenir com tothom las
sevas cosas ¡pero son molt bonas personas!
—Lo dir que fan olor de mantegayre, no vol significar que no sian
bonas personas, Encarnacioneta —saltá maliciosament la senyora
Gori.— Com vosté ha dit molt be, ellas podrán tenir las seuas
especialitats, pero ¡á bonas!… ¿No’s recorda, Paulina —afegí la nova
apologista de la familia de don Joaquím Bach, dirigintse á la senyora
Casabó— de lo molt que várem riure l’any passat per Sant Joaquím?
Perque, la veritat, donya Francisqueta es senzillota com ella sola ¡y
un colp llansada á explicar interioritats!…
La Clarita, la que feya deu dias tenia marejadas á la major part de las
senyoras de la colonia forastera, acabava d’entrar en lo saló, seguida
de son corpulent marit.
Foren las preguntas que feren á l’hora una munió de veus á donya
Antonieta, qui somriguent ab ayre de satisfacció y parlant ab més
calma quan més viva veya la curiositat del petit auditori, contestá:
—Es veritat.
—¡Te rahó!
—¡Qué poch coneix al pare Bach, si diu aixó! Jo li asseguro que quan
ha deixat pujar al noy es que aquesta qüestió ja no li inspira cap
temensa! —saltá ab seguretat la viuda Calcell.— ¡Los homes! ¡Los
homes! ¡Ells ray! ¡Aviat se’ls hi passan aquestas cosas!
—Qualsevol dia que tinga gust de sentir aquesta pessa, no te més que
passar un ratet per casa y faré que la noya la toqui pera que vosté
puga apreciar lo difícil y hermosa que es… ¡Si no comprench com no
s’equivoca un milió de vegadas ab aquest burgit, capás de fer perdre
al mateix Rubinstein!… Lo que sento, es que’l piano que tením aquí
es molt poca cosa… Un piano de torre ¿sap? Pero, vosté ja se’n fará
cárrech, y de tots modos, si á Barcelona nos fá l’obsequi de
visitarnos, li podrá sentir en lo piano de casa, …un magnífich Erard,
que’ns costá cinch cents duros. ¡Allí sí que aquesta fantasía hi fa un
preciosíssim efecte! Allí sí que hi lluheixen las dificultats vensudas,
l’agilitat de dits, y encara que me está mal dirho, la brillantor y
colorit de la execució…
—No entench com donya Narcisa, no coneix que la seua noya logrará
fernos apendre aquesta pessa de memoria! Fa cinch anys que vením
á Larrua, y ¡cinch anys que li sento tocar la mateixa fantasía! La
podria executar mellor que en Litz y á fé ¡que bon tros se’n falta!
¡Deu me’n reguart d’haver fet apendre de piano á las meuas fillas!…
Crech que per una senyora de sa casa tot li es més convenient que
apendre de música… ¿No es del meu parer Jaymito?
En Jaymito, que casi arribava á una talla de nou pams, essent tan
fornit com alt y ab uns colors que hauria envejat un fill del Nort,
acatava lo parer de la mamá, contestantli ab gran vehemencia:
—Te molta rahó, senyora. Pe’l meu modo de veure, crech que á las
senyoretas la mellor classe d’adorno que se’ls pot ensenyar es la
destresa en la cuyna… Estiga certa que jo, si algún dia’m caso, estaré
molt més satisfet de que la meua dona entengui en la condimentació
d’un bon beffteach, que en ferme sentir irreprotxablement una
creació de Mendhelsson.
Sens dubte que als nostres llegidors, los hi costaria endevinar que per
tornillos de cepa volia significar caragols de vinya, la bona senyora
que’s dirigia al pollo Miarons: jove de gran supósit que, havent
nascut al carrer de la Blanquería de nostra comtal ciutat, parlava
castellá del matí al vespre, cregut de que aixís alcançava major
prestigi d’elegancia y distinció entre la cohort femenina.
Lo toch de mitja nit era senyal de retiro pera las senyoras; no així
pera la majoría dels homes, que interessats en una partida de billar,
de tresillo, d’ajedrez, ó d’algun altre joch menos inofensiu, no
acostumava á tenir en compte lo pas del temps, permaneixent en lo
Balneari fins á altas horas de la matinada.
—¡Ah! ¡Vaja! ¡Vaja! ¡Ja no haig de sapiguer res més!… Me’n alegro
pe’l tonto de’n Casagrau, que, darrera d’eixa no-ta-bi-li-tat, en tota la
vetllada no ha tingut un sol moment d’atenció per las noyas…
¡Infelís!… ¿Y tota aquesta colla de vells que sembla que se la menjan
ab los ulls? ¡Y que’n son de ximples!…
Un bon partit
Al següent dia de sa arrivada á Larrua, la familia Bach havia rebut
una apreciable visita. Era aquesta la del portador d’una carta de
recomendació d’un íntim amich de don Joaquím, resident á la Isla de
Cuba, en la qual se li innovava que haventli manifestat don Francisco
Cuberta que anava á pendre los banys thermals de Larrua y
recordantse de que en Bach hi tenia casa, en la que hi passava la
temporada d’estiu, tindria un plaher en que abdós fessen amigable
coneixença. Per dita carta y per la conversa tinguda durant la visita,
en Bach vingué en coneixement de que don Francisco era home de
grossos capitals y que essent catalá de naixença, puig era fill de
Rosas, tornava á Catalunya, aixís pera refer sa salut, un tant
enmalaltida pe’ls anys de rigorós treball portat á las Antillas, com per
desitj de pendre estat matrimonial ab dona de sa terra, quals
costums y modo de ser, segons éll no havia trobat tan á gust seu en
cap dels paíssos en que havia viscut.
Las seuas fillas eran molt més que passadoras, y per més sort, ab
tipos diferents; l’Adela baixeta y rossa, la Teresina alteta y morena…
aixó indubtablement era una ventatja… pero ¿y si apesar de tot, no
n’hi agradava cap? ¿Y si aquest partit colossal, inesperat, se
l’emportava alguna que no sigués cap de las seuas fillas?…
Tot aixó era horrorós, y don Joaquím s’hauria vist perdut, devant de
las dificultats que li presentavan sos mateixos temors, si á la fí,
resolentse a consultarho á la Teresina, que era en opinió del seu pare
y tal volta no sens fonament, lo cap privilegiat de las donas de la
familia, no hagués lograt tranquilisarlo, dihentli després de pensarho
un curt instant:
Donya Mercé, donya Ramona, donya Fermina, en fí, totas las mares
de las senyoretas casadoras, recordavan haver vist passar á familias
conegudas en sa jovenesa fets consemblants al que passava á la casa
de D. Joaquím, y á las que com se diu vulgarment, los hi havia eixit lo
tret per la culata, emportantsen lo nuvi, objecte de tots los obsequis,
una amiga decorosa que havia fet tot lo contrari, y que si be era cert
que havia frecuentat la casa y no havia perdut ocasió de ferse
trobadissa ab lo pretengut, no havia costat als seus pares treures un
sol ral de la butxaca, ab lo que quedava confirmat lo tan conegut
adagi: casament y mortalla, del cel devalla.