TEMA 3

Las necessitats humanes es refereixen a les exigències materials essencials per a la

supervivència física dels éssers humans. Tanmateix, també poden ser interpretades com
una sensació de manca, ja sigui present o futura, d’alguna cosa concreta, ja sigui
tangible o no. Aquesta sensació de manca pot donar lloc a situacions paradoxals, com
voler allò que no es necessita (per exemple, desitjar una altra copa mentre es necessita
deixar de beure) o necessitar allò que no es vol (com sentir gana mentre es vol fer dieta).

La salut i l’autonomia personal són dues necessitats fonamentals i universals per als
éssers humans. Si aquestes necessitats no es satisfan, es dificulta o fins i tot es fa
impossible la participació efectiva en la societat i la consecució d’objectius valuosos.
D’una banda, la manca de salut limita el desenvolupament de les habilitats humanes i
pot afectar negativament els projectes de vida. D’altra banda, l’autonomia personal
implica la capacitat de prendre decisions i assumir la responsabilitat de les seves
conseqüències. Això inclou fixar objectius, planificar com assolir-los i avaluar els
resultats.

les necessitats bàsiques, com la salut i l’autonomia personal, són essencials per a la
supervivència i el benestar dels individus. La satisfacció d’aquestes necessitats depèn
del context històric i geogràfic, i els recursos disponibles varien. Per exemple, les
necessitats d’alimentació i allotjament han estat satisferes de moltes maneres diferents
al llarg del temps.
El Premi Nobel d’Economia, Amartya Sen, sosté que els episodis de fam no es deriven
exclusivament de la falta d’aliments, sinó que estan influïts per factors socials i
econòmics. Això significa que la disponibilitat d’aliments no és l’única causa de la fam;
altres factors també hi contribueixen.
El procés de transformació de les necessitats bàsiques en preferències passa per les
anomenades necessitats intermèdies. Aquestes inclouen tenir aliments nutritius, aigua
neta, allotjament adequat, atenció sanitària i reproductiva, una infància segura, relacions
socials significatives i la capacitat de gaudir d’activitats lúdiques. Les preferències, en
canvi, són opcions més específiques dins d’aquests conjunts de possibilitats.
En l’àmbit econòmic, l’anàlisi de les necessitats considera el seu caràcter històric i
social, la seva jerarquia i la substitució, així com el creixement i la saturació.

APARTADO 3.1.1.

les necessitats econòmiques es manifesten com preferències adquirides a través de la

imitació i l’aprenentatge d’altres persones. Aquest procés de socialització inclou la
influència dels següents grups:

1. Família i cercle de parents: Els membres de l’entorn social més proper, com la
família i els parents, influeixen en les preferències individuals.
2. Col·lectius diversos: A mesura que les persones passen per diferents etapes de
la vida, els seus col·legues de classe, companys de feina i altres grups també
tenen un impacte en les preferències.
 3. Professionals: Metges, advocats, mecànics i altres professionals poden influir en
les preferències, ja que se’ls considera fonts fiables d’opinió.
4. Mitjans de comunicació: Imatges i missatges difosos pels mitjans de
comunicació, ja siguin publicitaris o no, també afecten les preferències.
5. Xarxes socials: Les xarxes socials, on persones amb un perfil personal i social
semblant deixen comentaris, també tenen un paper en la formació de
preferències.

les preferències individuals es desenvolupen a partir d’influències externes i del lliure

albir. A més de les preferències compartides, també es desenvolupen preferències
específiques. La combinació d’aquestes influències i la llibertat de triar transforma
l’estil de vida de les persones en una experiència individual i social profunda.
El medi socioeconòmic està format per persones que comparteixen un mateix nivell
d’estatus i també per una gran diversitat de col·lectius que reivindiquen singularitats
com l’origen, la religió o la llengua. Tot i que hi ha grups amb costums rígids, la
majoria comparteix patrons culturals de manera relaxada. A nivell global, aquests
elements culturals són importants.
En regions on la família té un pes destacat, com a l’Extrem Orient, la despesa en actes
familiars socials (com bodes, naixements i enterraments) és comparativament més
elevada. També s’ha estudiat l’aspiració a pertànyer a grups socials determinats
mitjançant la distinció en el consum. Per exemple, comprar articles de luxe pot indicar
l’aspiració a un determinat nivell d’estatus.

l’emulació social o efecte bandwagon és un fenomen en què les persones imiten les
preferències de grups d’estatus més elevat. Quan es disposa d’ingressos addicionals,
aquest mecanisme d’imitació es posa en marxa. No obstant això, també pot existir el
desig de diferenciar-se dels altres, conegut com l’efecte esnob.
El context actual és diferent del temps en què va viure Leibenstein. Tot i que els països
occidentals han experimentat un estancament del poder adquisitiu per als col·lectius de
renda mitjana i baixa, l’arribada d’articles barats i la possibilitat d’endeutar-se han
afectat la percepció d’aquesta evolució.
En alguns casos, la influència externa sobre les decisions de consum és més complexa.
Per exemple, les famílies que instal·len plaques fotovoltaiques per autoproduir
electricitat s’enfronten a un dèficit d’energia quan no hi ha sol. La regulació i les
expectatives dels veïns també influeixen en aquestes decisions. A diferència
d’electrodomèstics com rentadores o neveres, les plaques solars són visibles des del
carrer i poden esdevenir una norma social que reforça el sentit de comunitat.

el context històric i social influeix significativament en la forma en què les necessitats i

les preferències de consum es desenvolupen. Algunes consideracions importants
inclouen les modalitats de distribució comercial minorista i els canvis en els estils de
vida al llarg del temps.
Des de l’antiguitat fins al segle XVII, els artesans venien els seus articles en taulells a
l’exterior dels tallers o en mercats a l’aire lliure. Les primeres botigues amb aparadors
van aparèixer al segle XVII, gràcies a la possibilitat de fabricar vidre pla de mida cada
cop més gran. Aquesta innovació va permetre exposar els articles darrere de petits
finestrals, tant en botigues a peu de carrer com en centres comercials.
En resum, els segles XVII i XVIII van veure l’arribada a Europa de diversos productes
procedents de les colònies i països llunyans. Encara que la porcellana xinesa només
estava al seu abast, altres articles com el té, el cafè, el tabac, el sucre i les espècies es
van popularitzar. El cotó, en particular, es va convertir en el primer bé de consum
global.
A més, durant aquest temps, es va desenvolupar l’afició pel col·leccionisme d’obres
d’art, inicialment entre les cases reials i l’aristocràcia, i posteriorment també entre la
burgesia. Avui dia, el col·leccionisme és una part important del consum, amb persones
que col·leccionen tot tipus d’objectes com segells, models a escala, xapes i fotografies.
L’expansió de l’economia de les plantacions i la industrialització va augmentar la
disponibilitat d’articles per a les classes mitjanes urbanes. Això va donar lloc a les
modes de temporada, que abans només eren accessibles per a l’alta noblesa. Les revistes
de moda van començar a oferir consells i tendències, i la moda es va estendre a diferents
àmbits de la vida quotidiana. Tot i això, durant segles, els millors mobles, roba de casa i
altres articles es van transmetre de generació en generació com a part de l’aixovar, més
que com a béns de consum.

els centres comercials han tingut una evolució significativa al llarg de la història. El Le
Bon Marché, obert a París el 1838, va ser un dels primers emporis que va oferir roba i
complements amb preus marcats. Aquesta galeria es va convertir en el primer centre
comercial de la història, amb àrees especialitzades per a diferents tipus de productes. La
modernitat comercial es va caracteritzar per l’ús d’estructures de ferro per crear espais
interiors grans i finestrals a l’exterior per cridar l’atenció dels clients.
Els supermercats van aparèixer als anys trenta i es van popularitzar després de la
Segona Guerra Mundial. Aquests establiments oferien una nova forma de fer la compra,
amb places d’aparcament i grans carros per omplir amb articles de consum quotidià.
Actualment, hi ha una gran varietat d’entorns de compra, com carrers especialitzats,
hipermercats, supermercats, galeries comercials, malls, vending machines, mercats de
pagesos, botigues de comerç just, compres per Internet i molts altres.

els centres comercials, supermercats i emporis han introduït grans innovacions en el

món comercial. Han impulsat les modes, utilitzant mitjans com la premsa escrita, la
ràdio i la televisió. A més, han buscat fidelitzar els clients enviant-los catàlegs i ofertes
a casa. Els centres comercials han estat pioners en ofertes periòdiques per tipus de
producte i han creat noves campanyes promocionals associades a festes com Pasqua,
Nadal i altres. També han organitzat les plantes dels centres segons els tipus de
consumidors o productes (infants, dones, homes, electrodomèstics, joguines, etc.). La
roba infantil i juvenil s’ha separat clarament de la resta, i les marques han jugat un paper
dominant en tots els grups d’edat i gènere. Els centres comercials més grans han inclòs
exposicions d’art, cafeteries, llibreries i cinemes, convertint-se en una forma popular
d’entreteniment urbà coneguda com a mall.
L’èxit dels béns i serveis de consum té diverses arrels. Per exemple, el creixement de la
compra de roba esportiva es relaciona amb la inversió en infraestructures esportives
després de la Segona Guerra Mundial. La bicicleta, que va ser menys popular durant
dècades, ha experimentat un ressorgiment recent relacionat amb la vida saludable i la
creació de carrils bici a les ciutats. D’altra banda, els cotxes tot terreny (SUVs) han estat
promocionats per la seva associació amb parcs i espais naturals, tot i que són vehicles
contaminants.
els canvis normatius i les decisions preses en el passat han afectat les necessitats
percebudes pels individus. Per exemple, la preferència pel fast-food es va originar a
partir de les decisions sobre la planificació dels àpats escolars. L’Administració Reagan,
el 1981, va qualificar el ketchup com a vegetal i va permetre les patates fregides i els
dolços als dinars escolars, desplaçant altres aliments menys processats.
Un altre exemple és l’avançament de l’hora oficial respecte a la solar durant la crisi del
petroli als anys setanta. Aquest canvi tenia com a objectiu aprofitar millor les hores de
sol i estalviar electricitat. Tot i això, en l’actualitat, hi ha dubtes sobre l’eficàcia
d’aquesta mesura, ja que la proliferació d’aparells d’aire condicionat ha alterat els
patrons de consum d’electricitat.

l’habitatge ha tingut un paper destacat en el consum al llarg de la història. El foment

de l’habitatge en propietat va començar en el període d’entreguerres, amb la idea de
premiar l’esforç individual i proporcionar seguretat i independència. La casa pròpia
també ha estat vista com una inversió que facilita la compra d’articles duradors i les
despeses en redecoració.
A més, els canvis en l’habitatge han inclòs la generalització de llars amb habitacions
individuals, banys i altres comoditats. La instal·lació d’electrodomèstics i la compra
d’automòbils han estat possibles gràcies als subministraments d’electricitat i gas. La
decoració i l’equipament de la llar també han evolucionat al llarg del temps.
El lleure és una dimensió important de les nostres vides, tot i que sovint és difícil de
definir amb precisió. Representa la possibilitat de fer activitats per voluntat pròpia, més
enllà del treball. Llegir un llibre, fer bricolatge o cuidar el jardí són exemples
d’activitats de lleure que no són passives. Aquest temps no remunerat pot ser
significatiu per a la identitat personal, com les vacances, que no només es planifiquen
sinó que també són una declaració sobre qui som. Tot i això, la percepció de manca de
temps és comuna avui dia, especialment amb l’accés fàcil a una gran varietat
d’experiències. El gènere, la classe i la generació influeixen en com utilitzem el temps
de lleure. Els hobbies han estat una eina d’autoafirmació, i el consum associat a aquests,
com les eines de bricolatge, ha creat un sector comercial important. Aquesta evolució
posa de manifest que el consum no sempre destrueix habilitats; de fet, pot crear-ne de
noves. Finalment, els serveis com el transport, l’aigua corrent i la recollida
d’escombraries són fonamentals per entendre la societat de consum, ja que proporcionen
comoditat i eficiència.
la gestió dels béns de consum duradors al final de la seva vida útil. Hi ha dues opcions:
acumular-los a casa o tractar-los com a escombraries. La quantitat d’objectes que les
famílies emmagatzemen és un tema poc estudiat. Sovint, les persones lloguen trasters
per emmagatzemar més peces de roba, mobles, electrodomèstics, etc. Tot i que alguns
objectes poden ser reutilitzats, molts acaben en mercats de segona mà o abocadors.
La moda ràpida i l’obsolescència planificada han accelerat el ritme de renovació,
contribuint a l’acumulació de deixalles. Abans, els objectes es reparaven i només es
renovaven al final de la seva vida útil. Els residus són una conseqüència del consum, i la
composició de les escombraries ha canviat al llarg del temps. El plàstic, el paper,
l’alumini i el vidre ara ocupen una part significativa de les deixalles urbanes.
Històricament, les escombraries eren principalment cendra de la combustió del carbó,
però això ha canviat. Els excrements i orins es van conduir als claveguerams, mentre
que les escombraries sòlides urbanes es recullen per separat. Tot i que la recollida
selectiva és una pràctica actual, ja es va intentar a finals del segle XIX. El segle XX va
veure canvis en la gestió de les escombraries, especialment amb l’augment de noves
substàncies i la baixada dels preus dels materials primaris, que va afectar el reciclatge.
Les llaunes d’estany, patentades el 1810, es van reciclar sistemàticament fins que la
indústria va començar a fabricar llaunes més fines. L’ús d’alumini més econòmic va
reemplaçar l’estany, i la incineració de residus sòlids urbans va augmentar. Tot i els
esforços de reciclatge, no s’ha acompanyat prou bé el redisseny dels productes per
reduir els materials de rebuig.
Els consumidors també tenen responsabilitats en la gestió de residus, ja que una part
significativa dels aliments comprats acaba als contenidors. La desigualtat creixent de la
renda i la riquesa, així com la deslocalització d’empreses cap a països emergents, també
influeixen en el futur de les necessitats i el consum.
els factors que poden influir en el futur de les necessitats i el consum, especialment en
països rics. La desigualtat creixent de la renda i la riquesa, la desregulació bancària i la
deslocalització d’empreses cap a països emergents són alguns d’aquests factors. Les
classes mitjanes dels països desenvolupats han tingut un augment d’ingressos nul o
petit, mentre que la nova classe mitjana dels països emergents ha experimentat un gran
augment de poder adquisitiu. Els estrats elevats també han vist un espectacular augment
del seu poder adquisitiu.

1. Desigualtat de renda i riquesa: La desigualtat ha augmentat des dels anys

vuitanta, amb una xarxa de drets laborals i socials que s’ha desballestat. Les
rebaixes fiscals i la desregulació bancària també han contribuït a aquesta
tendència.
2. Deslocalització d’empreses: La globalització ha portat a la deslocalització
d’empreses cap a països emergents, buscant mà d’obra més barata.
3. Nova classe mitjana dels països emergents: Aquest col·lectiu ha experimentat
un gran augment de poder adquisitiu (al voltant del 70%), tot i que la seva renda
mitjana encara és inferior a la de les classes corresponents de l’OCDE.
4. Classes mitjanes baixes i treballadores dels països desenvolupats: Han tingut
un augment d’ingressos nul o molt petit i són les perdedores en el procés de
globalització.
5. Decils més baixos en països del Tercer Món: Tot i que els seus ingressos
absoluts continuen sent baixos, han experimentat un augment notable de la
renda.
6. Estrats elevats: Han vist un espectacular augment del seu poder adquisitiu,
incloent les classes altes i mitjanes acomodades de l’OCDE, els BRICS, els
països del Golf i altres estats.

En els països desenvolupats, l’assalariat pobre ha tornat a ser una figura destacada.
Aquests treballadors guanyen salaris baixos i es troben en situacions d’endeutament
crònic. Tot i això, la percepció de la pèrdua relativa de pes en la distribució dels
ingressos ha quedat difuminada, en part a causa de la producció massiva d’articles
barats en països emergents.

 Assalariats i professionals qualificats: Aquest col·lectiu està format per

assalariats i professionals lliberals altament qualificats i retribuïts, provinents de
les classes altes i mitjanes acomodades.
  Treballadors permanents: Aquest sector inclou treballadors amb qualificacions
menys reconegudes socialment, molts d’ells treballadors públics, provinents de
la classe mitjana baixa.
 Treballadors amb rotació laboral i salaris baixos: Aquest grup treballa en el
sector dels serveis privats (dependents, vigilants, etc.) i sovint té salaris baixos.
 Treballadors amb feina intermitent i immigrants: Aquests treballadors tenen
feines mal retribuïdes i els immigrants tenen un pes destacat en aquest grup.

El panorama laboral actual destaca per la inclusió de col·lectius sortints de l'atur,

especialment joves de classe treballadora i mitjana-baixa, que troben feines temporals o
en règim de pràctiques, una realitat molt diferent de la dels aprenents tradicionals.
Aquesta tendència, coneguda com a gig economy, s'estén ara també als professionals.
Això contribueix a una creixent desigualtat i precarietat laboral que, a la seva vegada,
influeix en els patrons de consum.

Es preveu una diversificació en els patrons de consum, amb una major diferenciació
entre les classes socials. La classe alta i mitjana acomodada gastarà més en serveis
personals sofisticats i experiències de lleure, reflectint el seu poder adquisitiu i
disponibilitat de temps. Això també beneficia el mercat dels béns de luxe, controlat per
poques empreses occidentals i influït per països emergents on els grups socials en
ascens busquen assenyalar el seu estatus.

Això no obstant, en alguns llocs com l'Amèrica Llatina, l'endeutament massiu,

especialment entre els grups mitjans, posa en perill la estabilitat econòmica. El
creixement econòmic sostingut a l'Extrem Orient ha impulsat les exportacions sud-
americanes de matèries primeres, però la dependència d'aquests ingressos i la cultura
d'ostentació poden desencadenar crisis socials si el creixement es frena.

Des de fa dècades, molts països de la Unió Europea, l'OCDE i altres regions

competeixen per baixar els impostos de societats i renda personal per atraure empreses i
inversions. Aquesta cursa ha incrementat les desigualtats de renda i propietat, mentre la
manca d'ingressos públics obliga a pagar més per serveis com la salut i l'educació,
especialment si estan privatitzats. Això completa el cicle de privatitzacions iniciat
durant els anys 70 i 80, afectant les condicions de vida de les classes populars i mitjana-
baixa. Tot i això, les diferències entre països poden ser significatives, amb factors
sociopolítics locals que jugaran un paper crucial.

La tendència cap a una major jerarquia social no sembla impedir l'expansió del "consum
responsable", que inclou la compra de productes de comerç just, béns respectuosos amb
el medi ambient i aliments saludables. A més, la venda d'estris per a activitats de lleure
domèstiques continua creixent.

La connectivitat informàtica i mòbil està transformant els canals de distribució

comercial, permetent promocions personalitzades i creant arquitectures de preus
complexes. La difusió de la intel·ligència artificial pot afavorir la desintermediació en
les relacions comercials i augmentar les opcions d'autoservei.
El creixement de la població de la tercera edat en països rics conduirà a l'aparició de
nous béns i serveis, especialment per a aquells que viuen sols i que tenen certa
independència econòmica a través de pensions i plans de jubilació. Les diferències
socials es faran notar en els béns consumits i en els serveis assistencials rebuts.

El canvi climàtic és un factor crucial que pot tenir un fort impacte social en el futur. Els
experts preveuen un augment de tres graus addicionals en la temperatura mitjana del
planeta cap a finals de segle, provocant mutacions climàtiques importants en diverses
regions. Això inclou sequeres més llargues i episodis de pluges torrencials en zones
mediterrànies, mentre que regions com el nord d'Europa, Canadà i Rússia podrien
experimentar un clima més temperat. L'augment del nivell del mar podria generar
problemes greus en franges costaneres i deltes densament poblats, com els del Ganges i
el Nil, amb la pèrdua de terres agrícoles i el desplaçament massiu de persones. A més,
l'increment de les tempestes de sorra i la alta mobilitat de persones i mercaderies poden
estendre les malalties infeccioses més enllà dels seus nínxols ecològics endèmics.

L'Àfrica, juntament amb Amèrica Central i alguns països del sud-est asiàtic, és el
continent més vulnerable al canvi climàtic, amb degradació del medi ambient i tensions
socials. La compra de terres agrícoles i pastures per empreses occidentals, xineses i del
Golf Pèrsic, juntament amb la pugna per l'aigua, alimenta la pobresa i tensions
econòmiques. Les tensions poden desembocar en conflictes entre faccions liderades per
cabdills mafiosos, que busquen enriquir-se a través de l'explotació dels recursos
naturals. Aquests conflictes poden resultar en migracions massives internes i externes,
amb possibles efectes en països veïns i fins i tot en l'Europa occidental i els Estats Units.
Tot i això, el flux migratori cap a Europa ha disminuït des del 2010, amb un augment
anual mitjà de la població europea de només un 0,25%.

Si el rebuig a la immigració i el temor a pandèmies com la del coronavirus es difonen

als països més desenvolupats, podria estendre's el que s'ha denominat "doble
tancament". Això inclou reforçar les fronteres exteriors amb més barreres físiques i
control tècnic, col·laborant amb països veïns per controlar el flux immigratori i ajustant-
lo segons les necessitats del mercat laboral. A més, podria haver-hi una difusió de
veïnatges tancats, urbanitzacions per a famílies acomodades amb accés restringit i
vigilància intensiva. Tot i això, aquests espais segueixen depenent dels serveis prestats
per persones procedents de barris populars, i la seva autonomia energètica i de recursos
podria reforçar aquesta segregació. Això beneficia els fabricants i instal·ladors de
sistemes de control i seguretat, així com la proliferació de serveis personals.

APARTADO 3.1.2.

Economistes com Carl Menger i Alfred Marshall van considerar una jerarquia de
necessitats, reconeixent que no totes les necessitats són iguals. Malgrat això, la majoria
dels economistes han descartat aquest tema, centrant-se només en les eleccions
individuals i assumint que les preferències són innates i invariables. Una de les poques
contribucions en aquest àmbit és l'article de 1943 d'Abraham Maslow, que va proposar
una jerarquia de necessitats que inclou:
 - Necessitats bàsiques: fisiològiques (aire, aigua, menjar, sexe, dormir) i
de seguretat (salut, educació, refugi, protecció).
- Necessitats socials: de pertinença i afectives.
- Necessitats morals i d'autorealització: com la cerca de la veritat, justícia,
sentit de la vida i èxit.

La proposta de Maslow sobre una jerarquia de necessitats mancava de suport

experimental i d'aportacions d'altres àmbits del coneixement. A més, no considerava
l'atracció pel joc i l'entreteniment, i suposava erròniament que les necessitats de nivell
superior es cobrien només després de satisfer les bàsiques. Aquest enfocament
mecanicista és qüestionable, ja que els grups humans han satisfet alhora totes les seves
necessitats des de temps ancestrals. Les necessitats són irreductibles i no poden ser
substituïdes entre si, com va subratllar Georgescu-Roegen. Els hàbits de consum són
resistents i s'ajusten segons les circumstàncies econòmiques. La proposta de Maslow no
pot explicar de manera adequada l'estil de vida de les persones i les seves vicissituds, i
altres autors han suggerit alternatives a les seves piràmides. En resum, aquest
enfocament està en desús avui en dia.

Alfred S. Eichner va proposar relacionar les categories de despesa de consum amb els
atributs dels béns i serveis, agrupant les necessitats intermèdies en diversos nivells
d'estatus social. Aquestes necessitats intermèdies es concreten en preferències i
eleccions dins d'un context històric i social, i estan associades als diferents nivells
d'estatus. El seu esquema no es basa en una jerarquia de necessitats genèriques, sinó que
destaca la jerarquia existent dels ingressos en cada moment i lloc, i com aquesta
s'associa amb patrons de consum singulars dins de les grans categories de despesa o
necessitats intermèdies.

Tot i que res no impedeix que hi hagi articles presents en més dʼun grup dʼestatus,

cada nivell de renda es caracteritza per adquirir-ne modalitats específiques. Llavors

cal tenir en compte que:

l'augment general del poder adquisitiu ha permès que diversos béns i serveis, com
cotxes, aparells informàtics i bitllets d'avió, siguin accessibles per a una gamma més
àmplia de grups d'estatus. Tot i això, les versions específiques d'aquests productes
varien entre els diferents grups. El rang intern es manté en diverses categories de
despesa, permetent que una persona pugui adquirir occasionalment béns d'un estatus
superior, però no es pot situar consistentment en un nivell superior dins d'una categoria
de despesa sense fer-ho en totes les altres categories.

Dins d'una categoria de consum, els canvis en els preus dels béns o serveis situats en les
posicions més altes no influeixen significativament en la demanda dels béns o serveis
situats per sota. Això significa que l'augment dels preus dels hotels de luxe no afecta la
demanda dels hotels més assequibles. Però, si hi ha un augment generalitzat dels preus
dels hotels més assequibles, les quantitats venudes dels hotels de luxe podrien veure una
disminució. Aquesta dinàmica s'explica pel fet que, en cas d'un augment generalitzat
dels preus, algunes persones podrien optar per allotjar-se en hotels de menys estrelles.

Aprofundint en lʼesquema exposat, les categories de consum, com la que aplega els
sectors a, d, g, ... referits a diversos grup dʼestatus, poden ser conceptualment
representades com un vector x, resultat del producte dʼuna matriu T, o tècnica de
consum Aprofundint en lʼesquema exposat, les categories de consum, com la que aplega
els sectors a, d, g, ... referits a diversos grup dʼestatus, pot ser conceptualment
representades com un vector x, resultat del producte dʼuna matriu T, o tècnica de
consum (tij), per un vector z (zj) de característiques (inclòs el preu). És a dir, x=T·z.
Suposiʼs, per exemple, una matriu T, de 4×3, i un vector z (3×1), això és,

la matriu T associada a una categoria de béns o serveis indica la quantitat de cada atribut
contingut en cada modalitat o marca disponible. Aquests atributs poden ser tant positius
com nuls. El vector x intenta resumir les diferències entre les marques segons les
característiques del vector z, com ara la capacitat del maleter, la potència del motor i el
ritme d'acceleració en el cas dels automòbils. Les varietats comercials representen
modificacions de la matriu T, reflectint les diferències en atributs funcionals, estètics i
simbòlics, adaptant-se a grups d'estatus diferents. Els atributs no sempre són
quantificables, i es marca amb 1 o 0 la seva presència o absència.

els canvis en els preus i altres atributs generen substitucions de models o marques dins
de cada sector, impulsats per promocions, nous punts de venda, etc. Aquests canvis, tot i
ser freqüents, són transitòris. Però, si hi ha canvis persistents en els ingressos, com un
augment del poder adquisitiu, les substitucions de béns i serveis són més significatives,
amb consumidors desplaçant-se d'un grup d'estatus a un altre dins de la mateixa
categoria de despesa. Això comporta l'adopció de noves necessitats i un flux de
substitucions, tot i que les preferències i creences anteriors continuen influint. L'efecte
de la renda és clau per explicar l'evolució del consum i la dinàmica global de la
demanda. Les persones amb ingressos creixents es interes- sen pels béns i serveis del
seu nou nivell d'estatus, intentant mantenir-lo si hi ha un retrocés. La reacció a canvis en
posicions socials es pot comparar amb la reacció a un embús a l'autopista, subratllant la
força de les posicions relatives i la tendència a sentir malestar quan altres milloren la
seva posició sense que l'avanç es propagui a tots.
Algunes teories sobre les eleccions dels individus consideren que els béns i serveis són
perfectament substituïbles, ignorant les categories de despesa i els grups socialment
identificats. Això pot portar a situacions absurdes, ja que no tots els béns són
intercanviables de manera directa. En canvi, reconeixent que les substitucions són
possibles entre modalitats i marques similars, s'entén que els canvis en el poder
adquisitiu són el principal motor de les modificacions rellevants en el consum, més que
els preus relatius. El consum reflecteix una jerarquia de béns i serveis que coincideix
amb la jerarquia de consumidors, des de versions cares fins a variants assequibles.
Aquests atributs també reflecteixen la presència de subcultures i segments d'estatus,
convertint el consum en un instrument poderós per a la reproducció de les diferències
socials. A més, fins i tot els articles més quotidians són subjectes a la cerca d'estatus,
amb una ampla gamma de productes i serveis que s'adaptin a diferents nivells de renda i
preferències.

el concepte de separabilitat proposa l'assignació de les necessitats a categories de

despesa diferents, evocant la comptabilitat mental. Aquesta idea ajuda a explicar la
limitada influència dels preus en la substitució entre béns i serveis de diferents grups
d'estatus. La restricció pressupostària i la relutància a alterar els comptes mentals
restringeixen la resposta immediata als canvis de preu, amb les persones buscant
alternatives ajustades al seu poder de compra i hàbits de consum per mantenir la
integritat dels comptes mentals.

APARTADO 3.1.3

el postulat del creixement de les necessitats fa referència a l'aparició constant de noves

necessitats, entendre com béns i serveis associats a nous estils de vida. Aquestes
necessitats són incentivades pels productors, i sovint sorgeixen de manera obscura, però
sempre hi ha interessos lucratives per difondre-les. L'aparició de noves necessitats és
influenciada per factors com influencers i subcultures contemporànies, que promouen
estils de vida superficials i associats amb modes de consum efímeres.

les noves necessitats poden ser motivades per canvis significatius en la mentalitat de les
persones, portant a l'adopció de béns i serveis que satisfan atributs considerats
prioritaris. En els últims anys, el comerç just, els productes amb denominació d'origen i
la proliferació dels restaurants ètnics han estat destacats en el consum. Aquests canvis
reflecteixen la càrrega emotiva associada a l'acte de consum. El concepte de comerç just
té les seves arrels en boicots contra el treball infantil i les condicions laborals injustes,
però ha evolucionat fins a incloure una àmplia gamma de productes etiquetats com a
tals. Malgrat la seva presència en botigues i supermercats, persisteix la preocupació
sobre la desvirtuació del concepte, incentivant la existència de botigues especialitzades
en comerç just amb estàndards més estrictes.

La preferència pels productes autèntics, locals i artesanals està en alça, valoritzant la

proximitat amb els productors i la autenticitat dels productes. Aquesta tendència ha
promogut el creixement dels mercats locals i les explotacions agràries periurbanes,
especialment als Estats Units. Tot i això, també hi ha confusió conceptual, ja que alguns
productes etiquetats com a tradicionals poden utilitzar tècniques modernes i incloure
ingredients de qualsevol part del món. Les denominacions d'origen són utilitzades per
regular i promoure aquest tipus de productes, amb mil productes alimentaris amb
aquesta designació a la Unió Europea el 2011.
Els segles XIX i XX han vist grans migracions que han difós les pràctiques culinàries
dels nouvinguts pels països receptors, mantenint els seus costums alimentaris d'origen
en ocasions festives i celebracions. A més, el turisme internacional ha acostat els
visitants a versions adaptades dels plats locals, popularitzant les cuines foranes i
impulsant l'interès per noves experiències culinàries amb ingredients de tot el món.
Això ha donat lloc a una diversificació de les opcions gastronòmiques i ha obert nous
espais de coneixement. El principi de saturació de les necessitats sosté que hi ha un punt
de consum màxim d'un bé, més enllà del qual no s'aporta satisfacció i pot ser fins i tot
desagradable i nociu, posant un límit a les necessitats amb preus positius i renda
limitada.

la teoria de les necessitats considera que els consumidors gasten proporcions

específiques dels seus ingressos en diferents categories de béns i serveis, adaptant el seu
patró de consum segons el creixement del poder adquisitiu i els canvis en els preus
relatius. Aquesta teoria també destaca que els individus adapten les seves preferències
als productes i serveis oferts per les empreses, tenint més un poder de veto que una
sobirania total. Això ha portat els fabricants a buscar maneres d'oferir articles i serveis
que s'ajustin a les expectatives dels consumidors, sovint presentant-los com a novetats.
A més, els consumidors controlen el temps dedicat a les compres, mostrant una
paradoxa on busquen estalviar temps en les compres quotidianes però estan disposats a
dedicar més temps a les activitats recreatives. En resum, les preferències dels
consumidors reflecteixen principalment les seves experiències viscudes.

APARTADO 3.2.

La demanda és un concepte fonamental en l’anàlisi microeconòmica. Representa la

relació entre els volums adquirits d’una mercaderia i els seus preus. Aquí hi ha algunes
consideracions importants sobre la demanda:

1. Individus i Béns: Les persones, ja sigui en nom propi o en representació

d’altres, adquireixen béns i serveis. Aquestes operacions de compra i venda
formen el sistema de mercat d’una economia en un moment concret.
2. Disponibilitat dels Béns: La demanda suposa que els béns sol·licitats estan
disponibles o ho estaran aviat.
3. Consum de Béns i Serveis: El model de demanda tracta principalment amb
béns i serveis per al consum. No inclou la demanda d’inputs per a la producció
empresarial.
4. Funció de Demanda: La funció de demanda és una creació teòrica sense una
contrapartida real directa. Els preus varien entre béns similars i marques
particulars, i altres factors afecten les vendes.
5. Limitacions del Model: La corba de demanda és una aproximació senzilla amb
propietats poc robustes.

APARTADO 3.2.1.

LEER DEL MANUAL

TEMA 4
La producció és una activitat econòmica primordial que implica la creació de valor
económico mediante la ejecución coordinada de tareas en un intervalo de tiempo
determinado. Algunos aspectos clave de la producción incluyen:
1. Modificación de materiales y objetos: Esto abarca la fabricación de una amplia
variedad de productos, desde pequeñas unidades hasta millones de ellas. Se trata
de alterar las características físicas y/o químicas de los materiales.
2. Extracción de recursos naturales: Incluye la obtención y procesamiento de
minerales, así como la explotación de características del entorno físico para
generar energía (por ejemplo, mediante saltos de agua, molinos eólicos o paneles
solares).
3. Explotación del potencial reproductivo de plantas y animales: Esto se refiere
a la obtención de productos como alimentos, frutas, verduras, carne, leche,
huevos, etc., durante los períodos de crecimiento.
4. Provisión de servicios repetidos: Esto abarca servicios como el transporte y las
comunicaciones, que siempre requieren recursos tangibles como máquinas y
combustibles.

La producció abasta una serie de fases, desde el diseño de productos hasta el control de
las operaciones productivas y el almacenamiento de los bienes elaborados. En este
contexto, se requieren diversos recursos y se abarcan múltiples especializaciones
técnicas y económicas. La organización interna de los procesos de producción se analiza
desde la perspectiva del equilibrio parcial, lo que significa que se considera un
despliegue progresivo desde los insumos hasta los resultados finales. Sin embargo, es
importante tener en cuenta algunos supuestos clave:
1. Eficiencia constante de los medios de producción fijos: Aunque las
herramientas se deterioran con el tiempo, se asume que los medios de
producción fijos mantienen su eficiencia a lo largo del proceso. Las decisiones
de mantenimiento y renovación se omiten por simplicidad.
2. Fatiga de los trabajadores: Aunque los trabajadores no pierden capacidad de
trabajo, experimentan fatiga física y su atención disminuye a medida que avanza
la jornada. El análisis a largo plazo también debe considerar la formación y el
aprendizaje.
3. Gestión de residuos: Los procesos de producción y la gestión de residuos se
consideran por separado. En la actualidad, empresas especializadas se encargan
de la gestión de residuos, pero históricamente los propios productores se
ocupaban de esta tarea.

APARTADO 4.1.

El model de Georgescu-Roegen és una aproximació descriptiva i analítica a les

activitats productives. Aquest model busca comprendre els elements connectats en el
procés productiu, que es desenvolupa en una successió d’estadis de transformació. Tot i
això, no arriba a l’exhaustivitat ni al detall d’un enfocament d’enginyeria. Els tècnics,
per exemple, s’interessen en problemes com els moviments dels operaris, la qualitat
ergonòmica de les eines, la fatiga dels materials i les fallades dels components i
sistemes.
En aquest model, es distingeixen dues menes de fronteres en qualsevol procés:

1. Fons (funds): Aporten serveis al procés durant un temps determinat. Aquests

fons poden entrar i sortir del procés.
 2. Fluxos (flows): Són elements que s’incorporen a l’output en curs o surten del
procés un cop s’ha completat la seva elaboració.

Aquest enfocament proporciona una visió més completa dels processos de producció,
tot i que no arriba als nivells d’escrutini propis d’un enfocament d’enginyeria.

Els fons i els fluxos sʼhan representat a la figura 4.1

es poden distingir cinc tipus de fons en els processos de producció:

1. Treballadors: Les diverses classes de treballadors que ofereixen serveis

essencials en les activitats de transformació.
2. Terra: L’espai on tenen lloc les activitats productives, incloent la superfície
il·luminada pel sol i regada per les pluges.
3. Mitjans de producció: Aquests poden ser màquines, eines, edificis (naus,
magatzems) o éssers vius com arbres fruiters o animals de tir. També s’inclouen
infraestructures com xarxes de rec o arbres plantats per fer de tallavents.
4. Organismes naturals: Les poblacions d’organismes integrats en l’ecosistema
que presten serveis productius, com les abelles en la pol·linització dels conreus o
certs fongs que afecten la composició química del sòl.
5. Fons-procés: Les unitats d’output que es troben en algun estadi del seu procés
d’elaboració.

els fons no s’incorporen físicament al producte, excepte la superfície que es considera

un espai delimitat. La realització del procés provoca una pèrdua parcial de les capacitats
operatives dels mitjans de producció i del treball humà. Aquest model distingeix cinc
categories de fluxos:

1. Béns produïts en processos previs: Això inclou primeres matèries, béns

industrials bàsics, llavors i energia.
 2. Recursos naturals obtinguts a cost nul o positiu: Com la llum solar, l’aigua,
l’aire i els minerals presents en el sòl.
3. Output principal: Els productes finals obtinguts al final del procés o en estats
intermedis.
4. Unitats d’output que no satisfan el nivell de qualitat establert: Aquestes
unitats no compleixen els estàndards de qualitat establerts pel gestor del procés.
5. Residus, deixalles i emissions: Aquests fluxos inclouen gasos, partícules,
radiació, etc.

Els dos primers tipus de fluxos entren al procés i són incorporats a l’output, mentre que
els fluxos d’output surten del procés sense haver-hi entrat.
el model pren en consideració el temps de forma explícita, considerant-lo com un
desplacament continu, homogeni y unidireccional desde un pasado irrevocable hacia un
futuro desconocido. Se define el concepto de proceso elemental, que es el conjunto de
actividades necesarias para producir una unidad de output en un intervalo temporal
determinado. Ingenieros y técnicos han estudiado los micro-movimientos, la
composición óptima de mezclas de reactivos y las características adecuadas de los
recipientes donde los insumos se someten a transformaciones. Las operaciones
productivas se agrupan en tasques, que son acciones específicas que alteran el output en
elaboración, como montar, soldar o pintar.

els estadis són les grans transformacions successives que duen a l’output final en un
procés de producció. Sovint, els manuals tècnics consideren els estadis com a cadascuna
de les etapes, modificacions o tractaments que experimenta un producte al llarg de la
seva fabricació. En processos químics, per exemple, es distingeixen fases com escalfar,
filtrar, precipitar, cristal·litzar, etc., cadascuna protagonitzada per fons i fluxes
específics.
La relació entre les operacions productives simples, les tasques i els estadis és
essencial per comprendre com es desenvolupa un procés de producció i es la següent:

qualsevol procés elemental es pot representar amb una taula que indica la taxa d’un flux
entrant o sortint, o l’activació d’un determinat fons durant una tasca o estadi específic.
Les files de la taula inventarien els elements implicats en el procés de producció, mentre
que les columnes en fan explícita la seva organització temporal i, si es vol, el temps
precís que requereix. Aquesta taula descriu els trets tècnics i econòmics bàsics d’un
procés de producció, mostrant els recursos necessaris i com cal mobilitzar-los per
obtenir una unitat d’un producte en un temps determinat.
PAGINA 218-226 (LEER DEL MANUAL)

APARTADO 4.2.

226-230 (LEER DEL MANUAL)

hi ha diversos mètodes per fixar preus, i un d’ells és establir un marge per assolir un
benefici específic sobre el capital de l’empresa (conegut com a target return pricing).
Aquest mètode requereix avaluar la magnitud del capital de l’empresa.
Cal recordar que el preu resultant és el de sortida de fàbrica i no el que paga el
consumidor final. Aquest últim preu inclou costos i marges de distribució i venda
minorista, així com estratègies comercials.
Els preus de llista o preus administrats pels fabricants i distribuïdors es basen en
carregar un marge sobre els costos. Només el venedor té la potestat exclusiva de fixar-
los, mentre que els compradors només poden vetar-los.
Altres procediments menys comuns per establir preus inclouen la negociació directa
entre les parts i les subhastes, que poden ser utilitzades per béns i serveis intermedis o
fins de consum final.

els preus administrats poden oscil·lar entre un valor mínim basat en els costos directes
de fabricació i un màxim determinat per la disposició del client a pagar (willingness to
pay). Aquests dos límits poden ser molt propers o estar molt allunyats. Diversos factors
influeixen en aquest rang:
1. Característiques del procés de producció i del mercat: Els preus es fixen
carregant un marge als costos unitaris. La reducció dels costos d’inputs, millores
tècniques, subvencions i avantatges fiscals poden fer baixar els preus. No
obstant això, en alguns casos, la baixada de costos es tradueix en més guanys per
a l’empresa. El poder de mercat (o grau de monopoli) també és un factor
rellevant.
2. Configuració històrica de les necessitats i decisions: Els departaments de
venda i les agències publicitàries creen constantment noves necessitats i
productes per satisfer-les. Això ha donat lloc al naixement i desaparició de béns
i serveis al llarg de la història.
3. Estratègies de venda minorista: Les tècniques de venda utilitzades per la
venda minorista afecten els preus i els contextos de compra.
la willingness to pay (disposició a pagar) varia segons el tipus de producte. Per
exemple, en el cas de fruites i verdures, els consumidors tenen una idea concreta del
preu màxim que estan disposats a pagar. Això crea un referent precís de preu màxim
amb un marge de tolerància estret. En contraposició, els béns de luxe atrauen més a
mesura que augmenta el seu preu, ja que els compradors busquen el senyal d’estatus que
proporciona la seva posseïció.
Cal tenir en compte que el preu mínim no inclou la càrrega per amortitzacions, i la
posició p=CVM és sempre transitòria. A curt termini, les empreses fixen preus rígids de
sortida de fàbrica, però poden observar-se diferències en els preus segons la mida del lot
comprat i altres condicions. Les fluctuacions puntuals de la demanda poden afectar la
producció normal, acostant-la al màxim tècnicament factible.

A diferència de la corba de demanda, que essencialment reflecteix suposats plans de

compra segons sigui el preu esperat del producte, la corba dʼoferta, tot i ser també una
construcció abstracta, fa referència a lʼoutput concret fabricat dins la unitat de temps
considerada. Llavors, atenent només a productes industrials, la figura 4.9 il·lustra un
fenomen conegut: quan la demanda dʼun producte creix de forma autònoma i puntual, el
preu augmenta atès que lʼoferta és rígida. Si puja sobtadament, per exemple, a Dʼ,
Dʼ>D, el preu ascendeix fins a pʼ. Aquest preu, però, inclou la repercusió (pʼ<pʼʼ) dʼun
petit augment de lʼoferta (Qʼ>Q) degut a un ritme més gran de producció

les estratègies que les empreses poden adoptar en resposta a les fluctuacions de la
demanda. Si la demanda disminueix, les empreses poden optar per emmagatzemar la
producció acabada o reduir la producció. La reducció de la producció pot implicar el
tancament de línies de producció i l’acomiadament de treballadors, però això pot
augmentar el cost fix per unitat de producció. Per evitar l’estrenyiment del marge de
benefici, les empreses poden decidir augmentar els preus. No obstant això, les
variacions temporals de la demanda solen tenir poc efecte sobre els preus dels productes
industrials, ja que l’oferta pot ajustar-se augmentant els estocs de producte acabat o
modificant el ritme de producció.

APARTADO 4.3.

Es discuteixen les estratègies empresarials en resposta a les fluctuacions de la demanda.

Quan la demanda disminueix, les opcions inclouen emmagatzemar la producció acabada
o reduir la producció, que pot implicar el tancament de línies de producció i
l’acomiadament de treballadors. Aquesta última opció pot augmentar el cost fix per
unitat de producció. Per evitar aquesta situació, les empreses poden decidir augmentar
els preus. No obstant això, les variacions temporals de la demanda solen tenir poc efecte
sobre els preus dels productes industrials, ja que l’oferta pot ajustar-se augmentant els
estocs de producte acabat o modificant el ritme de producció. En el context de la
fabricació d’automòbils, hi ha marques conegudes que produeixen a gran escala i altres
que produeixen a petita escala. Les empreses de petita escala tenen costos més alts i, per
tant, preus més alts, però estan dirigides a segments de mercat disposats a pagar preus
més alts. Alguns fabricants estan fent el pas de la producció a petita escala a la
producció en massa.

La figura 4.10 il·lustra el concepte d’economies d’escala amb tres mides de planta (1, 2
i 3) i un únic preu. Les corbes de costos totals es representen a la part superior de la
figura, sent més altes quan més output produeix la planta per unitat de temps, a causa de
la inversió en fons fixos. A la part inferior de la figura es representen els costos mitjans.
Tant els costos unitaris com els costos variables mitjans disminueixen a mesura que
augmenta la capacitat productiva de la fàbrica.
L’economia d’aprenentatge es basa en la idea que quan un treballador realitza una tasca
durant més temps, el temps requerit per completar-la es redueix, fent que la tasca sigui
comparativament menys costosa. El nombre acumulat d’unitats de producció o serveis
prestats es converteix en un indicador de l’experiència adquirida. En 1936, l’enginyer
aeronàutic Theodore Paul Wright va proposar un model senzill per descriure aquest
efecte. La corba d’aprenentatge es descriu amb la fórmula c=a⋅qb , on c és el cost
unitari, q és el nombre acumulat d’unitats de producció, a és el cost de la primera unitat
produïda i b és el pendent decreixent de la funció, que es fa evident quan es representa
en un gràfic logarítmic. Aquesta fórmula il·lustra com l’experiència pot reduir els costos
de producció.
Amb suficient informació quantitativa sobre c (cost unitari), a (cost de la primera unitat
produïda) i q (nombre acumulat d’unitats de producció), es pot determinar el valor de b.
La taxa d’aprenentatge (TA) es pot definir com

TA=1−2b

(amb bb és -0.321, llavors TA és 0,2, és a dir, el cost per unitat d’output disminueix un
20% cada vegada que es duplica el volum acumulat de producció. Alguns autors
utilitzen el concepte de ràtio de progrés (PR), definit com a

PR=1−TA

En la majoria d’estudis empírics, les TA varien entre 0 (no hi ha aprenentatge) i un

30%.

La productivitat es defineix com el nombre d’unitats d’output per unitat d’input, és a

dir,

π=Input/Output

Un procés amb més unitats d’output per un mateix volum d’input té més productivitat.
No obstant això, aquesta definició no té un referent empíric degut a la diversitat
d’outputs i inputs en els processos de producció. Per superar aquesta heterogeneïtat, es
poden adoptar dues estratègies: multiplicar els outputs i inputs pels seus preus per fer-
los homogenis, o dividir el valor de l’output (o el valor afegit net) pel nombre d’hores-
home requerides per a la seva producció.

La productivitat, mesurada com el nombre d’unitats d’output per unitat d’input, és una
indicació del canvi tècnic, ja que el seu augment sol implicar innovacions tècniques i/o
organitzatives. L’increment de la productivitat pot ser causat per factors com la
incorporació de màquines, que redueixen el nombre de treballadors sense reduir
l’output, o innovacions que disminueixen el consum de recursos per unitat d’output. No
obstant això, l’augment de la productivitat sol anar acompanyat d’un major consum de
materials o energia. Hi ha serveis en què la productivitat ha crescut poc, com ara la
perruqueria o la restauració, però això no implica que no puguin reduir el nombre
d’unitats de treball ocupades, per exemple, mitjançant l’autoservei. Finalment, la
productivitat pot presentar paradoxes, com en el cas de la mineria, on la caiguda dels
preus del mineral pot provocar un augment de la productivitat mitjana del sector sense
que hagi canviat res més.

L’impacte principal de la productivitat a llarg termini és l’augment del nivell de vida,

mentre que a curt termini, sol traduir-se en un augment dels beneficis. Els gestors
d’empreses busquen factors que redueixin els costos unitaris. Tot i que l’augment del
cost del treball pot suggerir la substitució de treball, no es renuncia a instal·lar una
màquina més eficient energèticament. No obstant això, hi ha barreres per incorporar
innovacions tècniques en els processos de producció, com la falta de proves suficients
de les novetats tècniques, la necessitat d’ajustaments organitzatius quan es canvien
elements d’un procés, l’amortització dels fons fixos instal·lats abans de retirar-los, i la
possible pèrdua d’experiència acumulada quan es canvien mètodes i tècniques. Per tant,
la decisió de renovació i millora sol prendre’s amb cautela.
TEMA 5

Els mercats són àmbits socioeconòmics on es realitzen operacions de compravenda de

mercaderies. Aquestes xarxes de relacions involucren agents econòmics com empreses,
particulars i l’Administració. Els mercats es caracteritzen per un constant joc d’estira-i-
arronsa, influenciat per factors institucionals com costums, regles i normatives legals.
L’anàlisi dels mercats és essencial per a la microeconomia, i es classifiquen segons la
capacitat de negociació de les parts. Tot i que es deixa de banda la distinció entre béns
intermèdies i de consum final, l’activitat en els mercats és crucial per a la reproducció
del sistema econòmic.

Els preus de mercat són una propietat social que reflecteixen un context històric i social
específic. No es poden observar directament, sinó que es manifesten a través dels preus
efectius en els mercats. L’afirmació comuna que l’oferta i la demanda determinen els
preus és considerada retòrica. En canvi, cal explicar els factors i mecanismes específics
que influeixen en qualsevol relació de mercat, així com els períodes de temps en què
aquests mecanismes actuen.

una fórmula per sistematitzar les diverses circumstàncies que afecten els preus de
mercat efectius:

Pem=f(Cp,M,I,A)

On:

Cp representa les condicions bàsiques de la producció, incloent-hi factors com la

facilitat d’accés, la tècnica d’extracció, el mètode de purificació del material, els costos
dels inputs, la tècnica de fabricació, el nivell de productivitat i l’aprofitament
d’economies d’escala.

M representa les condicions generals del mercat, incloent-hi factors com la capacitat
d’influència, les disposicions regulatòries i la presència de substituts.

I representa la política d’inversions de l’empresa, incloent-hi factors com

l’autofinançament, els crèdits, els emprèstits, l’emissió d’obligacions i les ampliacions
de capital.

A representa les circumstàncies aleatòries, incloent-hi factors com l’anyada de les

collites agràries, l’impacte de mesures de política econòmica, els conflictes bèl·lics i les
catàstrofes naturals.

Aquesta fórmula busca explicar els preus de mercat a partir d’un conjunt de factors
específics en lloc de recórrer a l’explicació simplista de l’oferta i la demanda.

La dinàmica dels mercats i les empreses que hi participen és complexa i està

influenciada per una amalgama de factors. L’anàlisi es centra en les condicions generals
del mercat, identificant atributs bàsics que permeten distingir les seves principals
formes.
En primer lloc, tenim els mercats competitius. En aquests mercats, els productors no
tenen la capacitat d’alterar unilateralment els preus. Aquesta característica fa que els
preus siguin inestables, ja que resulten de l’ajust dels fluxos de vendes i compres.
Aquesta dinàmica es pot observar en els mercats de productes primaris, com ara els
agropecuaris.

En segon lloc, es troben els mercats de preus administrats. En aquests mercats, les
empreses determinen els preus afegint un marge de benefici als costos unitaris de
producció. A diferència dels mercats competitius, els preus en aquests mercats es
mantenen estables durant un temps i s’actualitzen periòdicament. Aquesta categoria
inclou l’oligopoli, el monopoli i la competència monopolista.

Tot i la diversitat extraordinària dels mercats, l’anàlisi econòmica ha establert aquesta

distinció entre mercats competitius i mercats de preus administrats basant-se en la força
negociadora de les parts. Així, malgrat la singularitat de cada bé o servei, o les seves
variants i marques, es poden identificar aquestes dues formes principals de mercat.

Tot i que es poden classificar els mercats en quatre estructures principals, la realitat dels
mercats és molt més complexa i diversa. Cada producte o servei pot configurar un
mercat únic amb les seves pròpies dinàmiques i expectatives. Per exemple, el mercat
dels cereals no coincideix exactament amb el dels préssecs, ni les expectatives de venda
d’antibiòtics tenen una estreta relació amb les dels complements vitamínics.

A més, diferents tipus de productes, com els ordinadors de taula, els portàtils i les
tauletes, no constitueixen un únic mercat. Tampoc es pot establir una connexió directa
entre el mercat de pinso per a animals estabulats i el de menjar per a mascotes.

Fins i tot dins d’un mateix establiment, com una perruqueria, es poden identificar
diferents mercats segons els perfils particulars dels clients dels seus diferents serveis.

APARTADO 5.1.

L’oligopoli és una estructura de mercat comuna en indústries com l’automobilística, la

fabricació d’electrodomèstics, l’aeronàutica i la generació i distribució d’electricitat. En
un oligopoli, hi ha un nombre reduït de venedors i un gran nombre de compradors.

Els responsables de les empreses oligopolistes es coneixen entre si i interactuen

freqüentment. A vegades, les seves relacions poden ser agressives, mentre que en altres
ocasions poden intentar establir acords col·lusoris.

Sovint es reconeix una empresa com a líder en l’oligopoli. Aquesta pot ser la més gran o
la més eficient del sector. La posició de lideratge implica tenir la iniciativa en la fixació
de preus, en el repartiment geogràfic dels mercats i en encapçalar els processos de
negociació amb les autoritats reguladores del sector.

Quan es parla d’oligopolis, sovint es pensa en grans empreses multinacionals. No

obstant això, també és possible que petites i mitjanes empreses conformin oligopolis a
nivell regional. En ambdós casos, és probable que s’hagi produït un procés de
concentració del sector, on un petit nombre d’empreses domina el mercat.

El terme “concentració” pot tenir diverses interpretacions:

- Concentració tècnica: es refereix a la reducció del nombre de plantes de

fabricació.
- Concentració econòmica o empresarial: implica una disminució
progressiva del nombre d’empreses que operen en un sector.
- Concentració financera o conglomerat: es refereix a un conjunt
d’empreses que operen en sectors molt diversos sota el control d’un
mateix grup d’accionistes.

L’oligopoli és una estructura de mercat que combina la concentració econòmica, que

resulta de la fusió i l’absorció prèvies d’altres empreses, i la concentració tècnica, que es
beneficia de les economies d’escala.

El conglomerat, per altra banda, és una forma d’empresa diferent que va estar de moda
en els anys setanta i vuitanta. Durant aquest període, moltes grans empreses es van
diversificar per reduir riscos, estenent-se més enllà del seu àmbit tradicional d’activitat.
No obstant això, aquesta estratègia sovint va resultar en un fracàs.

Es poden distingir dues menes d’oligopolis:

- Oligopoli concentrat: Comú en sectors com el ferro i l’acer, la producció

de substàncies químiques bàsiques, petroli i derivats, vidre, ciment,
electricitat, etc., on l’output és idèntic o molt semblant. L’avantatge
competitiu rau en la innovació tècnica i les economies d’escala
associades. Aquests sectors han experimentat un augment de la presència
d’empreses de l’Extrem Orient.
- Oligopoli diferenciat: Propi de sectors com la producció d’aliments i
begudes, tabac, productes electrònics i electrodomèstics, automòbils,
aparells de telefonia, etc. Les empreses ofereixen una gran varietat de
models i modalitats, esperant que els consumidors percebin les
diferències.

En els mercats oligopolistes, un tret destacat és el diferencial de rendibilitat persistent

entre les empreses implicades. En un cas hipotètic de sector oligopolista concentrat, es
pot calcular la taxa de benefici de cada empresa donat un preu uniforme de l’output.

L’empresa gran en aquest escenari és la líder i fixa el preu per impedir l’entrada de
noves empreses. Després de calcular les conseqüències, la situació estable resulta en un
preu de 19,4 u. m., que assegura almenys la rendibilitat mínima (suposada en un 5%) de
les empreses existents. Aquest preu s’anomena d’exclusió perquè evita l’entrada de
noves empreses.

Si una empresa de grandària petita volgués entrar, les 100 u. m. de producte addicionals
suposarien un descens dels preus de gairebé un 1%. L’empresa entrant no assoliria la
rendibilitat que justifica la seva inversió. Els preus baixarien encara més si pretengués
entrar una empresa de mida mitjana o gran. Així, l’oligopoli és una estructura de mercat
on la dinàmica de preus i rendibilitat està estretament lligada a la mida i la capacitat de
les empreses per controlar el mercat.

En un mercat oligopolista, hi ha un diferencial de rendibilitat persistent entre les

empreses. Amb un preu de 19,4, la taxa de benefici és del 5% per a les empreses petites,
7,8% per a les mitjanes, i 14,1% per a l’empresa gran. Les empreses amb major
eficiència, com l’empresa gran en aquest cas, solen obtenir nivells de rendibilitat més
alts degut a costos unitaris inferiors, l’aprofitament d’economies d’escala, i una major
productivitat.

L’empresa líder en un oligopoli també té el poder de decidir quines empreses continuen

en el sector. Tot i que podria eliminar les empreses petites i ocupar el seu espai, això és
poc probable, ja que provocaria un col·lapse dels preus degut a un augment significatiu
de l’output del sector.

Es menciona també el concepte de preu d’eliminació, que és aquell preu situat just per
sota del cost variable mitjà. A aquests preus, la situació de les empreses petites i
mitjanes resulta insostenible. Eliminar empreses implicaria animar l’entrada d’altres,
provocant potencialment un procés turbulent.

Finalment, es destaca que per entendre la dinàmica d’un oligopoli, és crucial tenir en
compte qui posseeix el capital i qui pren les decisions en les empreses. Aquesta
perspectiva ajuda a comprendre les dinàmiques de poder i influència dins l’oligopoli.
En un oligopoli, l’empresa líder, que té costos unitaris més baixos, estableix preus
basats en les conseqüències a mitjà i llarg termini. Aquesta empresa ha de considerar
factors com l’evolució de la demanda total, innovacions, fusions i adquisicions, i
regulacions. El preu establert sol ser el d’exclusió, que permet la supervivència
d’empreses menys eficients.

En les últimes dècades, s’ha produït la deslocalització, que implica la fragmentació de la

cadena de valor i la possibilitat de traslladar parts d’aquesta a altres llocs del món. Això
ha donat lloc a empreses-xarxa i ha permès reduir costos i accelerar l’arribada de
productes als mercats. Moltes empreses han traslladat la seva activitat productiva als
BRICS i altres països per accedir a mà d’obra més barata, nous mercats i coneixements.

No obstant això, també hi ha factors que han desincentivat la deslocalització, com ara
infraestructures deficient, inestabilitat política, entre d’altres. En els països
desenvolupats, algunes empreses han optat per la integració vertical, concentrant tota la
cadena de valor dins l’empresa.

La deslocalització ha estat una opció popular per a productes de base tecnològica. La

fabricació d’aquests productes estandarditzats i de disseny modular pot ser
subcontractada a empreses de països tercers. Les cases matriu es dediquen a prendre
decisions importants, com la creació de nous sistemes i productes. No obstant això, la
necessitat de protegir el know-how ha limitat en ocasions la seva externalització
offshore. Molts d’aquests productes poden acabar sent redissenyats en els països
emergents on es troba la planta de fabricació.

L’offshoring pot posar en risc els llocs de treball en els països de l’OCDE, excepte els
càrrecs de direcció i els més especialitzats. Aquesta pràctica no s’ha de confondre amb
l’outsourcing, que és la subcontractació d’empreses del mateix país.

En relació a l’oligopoli, es destaca la formació de càrtels, que són acords entre empreses
per manipular preus i quantitats venudes en benefici dels seus interessos. Aquests
càrtels també poden alterar les característiques dels productes, com va passar amb el
Phoebus Cartel, que va reduir la vida útil de les bombetes elèctriques.

Existeixen mecanismes per denunciar aquests acords, com una bústia anònima en el
Palau Ducal de Venècia. Finalment, es presenta un exemple hipotètic d’un càrtel en un
sector químic format per quatre grans empreses, dues de les quals són divisions de grans
conglomerats multinacionals.

Aquest subsector industrial es caracteritza per la fabricació d’una substància bàsica que
s’utilitza en processos industrials posteriors. El producte no té bons substituts i el seu
procés d’elaboració és intensiu en capital. Els proveïdors de matèries primeres i els
compradors del producte no tenen una gran capacitat de negociació. El producte es ven
a tot el món i el seu transport és barat. Les empreses del sector fabriquen el mateix
producte i tenen plantes a tot el món, encara que una d’elles només té una fàbrica als
Estats Units. Tradicionalment, la competència es basa en el preu i les promocions de
venda. No obstant això, la demanda ha disminuït a causa de la recessió mundial, la qual
cosa ha afectat els marges de benefici.
La creació d’un càrtel comença amb l’empresa líder del subsector. Les altres empreses
tenen por de violar les lleis anti-trust, així que l’empresa líder contracta una consultora
internacional per evitar aquesta preocupació. Aquesta consultora té la seva seu als Estats
Units i sucursals en diversos llocs, incloent paradisos fiscals. L’empresa líder també
comparteix la seva experiència en l’implementació de preus elevats. Però deixa clar que
el pla només funcionarà si totes les empreses estan disposades a compartir informació
confidencial, complir amb els acords, negociar el repartiment del mercat mundial i
establir procediments per gestionar els desacords i penalitzar la desafecció.

L’empresa líder del càrtel, després de monitoritzar les altres empreses durant anys,
proposa una distribució del mercat mundial basada en la seva percepció de la quota de
cada empresa. No obstant això, aquesta proposta no és acceptada per les altres empreses
que creuen que tenen una quota major. Per resoldre aquest desacord, es contracta una
consultora per realitzar un estudi. Com a resultat, s’acorda que l’empresa líder tindrà
una quota del 48,5%, la segona empresa un 25,5%, la tercera un 15,3% i la quarta un
10,7%. Aquestes xifres, ajustades a un decimal, representen milions d’euros en vendes.
Les tres empreses més petites, que ja tenen un mercat força regionalitzat, volen
mantenir-se dins la seva àrea d’influència tradicional i no tenen intenció d’obrir mercats
en altres parts del món. L’empresa líder accepta aquesta condició, sempre que es
compleixi la distribució global acordada. Així, cada empresa continuarà operant
principalment on ja ho estava fent.

Les empreses del càrtel acorden transmetre mensualment informació sobre la producció
i les vendes a una consultora per fer un seguiment del repartiment acordat. Aquest
seguiment és necessari per ajustar-se a les fluctuacions de la demanda regional i als
percentatges anuals de demanda mundial acordats. Els membres del càrtel participaran
en subhastes de proveïment organitzades pels principals clients, tot i que prèviament
hauran acordat qui farà la millor oferta. L’objectiu és que els preus adjudicats tendeixin
a l’alça i que el resultat anual s’ajusti a la distribució de quotes de mercat acordada.
Malgrat la resistència dels clients a pagar preus més alts, el càrtel preveu concedir
avantatges als millors clients. A més, el càrtel ha de controlar fermament l’oferta dels
seus membres i gestionar l’amenaça que suposen les noves empreses entrants.

Un dels punts febles del càrtel és que una petita rebaixa de preus per part d’una de les
empreses pot desfer tota l’estratègia anticompetitiva. Això podria fer sospitar a tercers
que la pujada de preus és artificial. Per això, l’empresa líder exigeix transparència en els
preus de venda i la coordinació d’un argumentari comú per justificar les pujades de
preus. Les raons habituals per a aquestes pujades inclouen l’augment dels costos de
producció, les fluctuacions en els tipus de canvi i una inflació més gran de la prevista.
Una estratègia útil és que les empreses del càrtel rebaixin els preus d’altres productes
que fabriquen, donant la impressió que les pujades són degudes a circumstàncies
externes. El càrtel també ha d’uniformitzar o suprimir altres avantatges comercials, com
indemnitzacions per retorns d’unitats defectuoses, mostres gratuïtes, rebaixes per
partides a punt de caducar, etc. Finalment, si una empresa del càrtel inicia una
campanya publicitària per captar un nou segment de clients, probablement demanarà a
la resta que hi aportin recursos, ja que totes se’n beneficien.

Les eines que l’empresa líder utilitza per convèncer les altres empreses a unir-se al
càrtel inclouen la promesa de més guanys i l’amenaça de utilitzar la seva capacitat
comercial per punir qualsevol empresa que no compleixi. No és suficient establir quotes
per a l’any següent; cal un control constant de la dinàmica de la demanda i de l’eficàcia
comercial de cada membre del càrtel.

Decidir la pujada dels preus sense considerar altres factors no és recomanable, ja que els
canvis inesperats en la demanda poden causar pertorbacions en l’estabilitat de l’acord.
És millor fixar preus i quotes de mercat que no pas preus i quantitats.

La contractació dels serveis d’una consultora permet evitar assumir directament els
costos de la gestió del càrtel, esquivar la desconfiança de transmetre informació sensible
a una altra empresa i deixar menys rastre. A més, la consultora acumula experiència
clau per a un bon disseny del càrtel i dels mecanismes de resolució dels problemes que
apareguin. Finalment, en cas de litigi per pràctiques anticompetitives, el fet que la
documentació sensible estigui en mans de tercers i en un altre país és una garantia que
cap membre la utilitzarà per trair els altres.

Quan hi ha desequilibris en les quotes de mercat, les empreses que venen més del que
inicialment podien hauran de compensar les que s’han quedat per sota. Això es pot fer
comprant producte a aquestes últimes, comprant i venent inputs entre els membres del
càrtel a preus superiors als corrents, simulant una disputa per incompliment de contracte
per arribar a un acord econòmic, o mitjançant la compra creuada de patents i llicències
d’explotació. També es podria procedir a una emissió de bons preferencials que acabin
sent adquirits per l’empresa a compensar.

Tot i que no hi ha necessàriament sospites que els membres del càrtel enganyin, hi ha
incentius poderosos per donar informació esbiaixada. Les empreses no poden confiar
plenament les unes en les altres, per la qual cosa la recollida, anàlisi i verificació
d’informació ha de ser externalitzada, preferiblement a una consultora experimentada
situada fora dels països on es troben les seus dels membres del càrtel.

Preservar les àrees tradicionals de venda de cada membre del càrtel i només repartir els
mercats on encara no opera ningú podria semblar més senzill, però les quotes han de ser
globals, de manera que els membres han d’aportar informació sobre tots els mercats on
operen. Només si es tracta de productes cars de transportar es pot deixar de banda
l’activitat en els propis mercats i centrar l’actuació del càrtel en els nous.

Si els preus augmenten a causa de l’acció d’un càrtel, l’entrada de tercers pot ser un
problema. Si aquestes empreses són potents, la solució pot ser comprar-les. Si apareix
un nou competidor en un país fora del control del càrtel, es poden recomanar mesures
anti-dúmping.

Les recerques que realitzen els organismes de competència consisteixen en comparar el

comportament del mercat abans i després de l’acció del càrtel, i demostrar que les
diferències observades són a causa de l’acord col·lusori. Si les autoritats resolen en
contra del càrtel, es pot recórrer a la justícia ordinària.

Per protegir-se de les investigacions anti-trust, el càrtel ha de minimitzar la

documentació escrita i assegurar-se que la custòdia la consultora contractada. A més, si
la discreció falla, es pot recórrer a contactes polítics i judicials per alentir la
investigació. Si el càrtel és descobert, les multes solen ser petites i les penes de presó
rares i curtes. En alguns casos, la mateixa administració pot promoure la creació de
càrtels, com en el cas dels consorcis d’exportació.

Un càrtel es caracteritza per diversos elements i accions:

- Els preus assolits són més alts dels que s’obtindrien en un mercat
competitiu.
- L’output total és menor del que seria sense l’acord col·lusori.
- S’emprenen accions per superar la resistència dels compradors a pagar
preus més alts.
- Les empreses modifiquen els incentius dels seus directius i empleats,
especialment els que gestionen les vendes.
- S’estableixen regles per assignar i reassignar guanys i pèrdues entre els
socis del càrtel.
- Es transmet regularment informació sobre l’activitat de les empreses per
fer un seguiment estricte.
- Si un participant trenca l’acord, ha d’haver la possibilitat d’abandonar-lo
immediatament. Si un acord col·lusori es consolida, els seus membres
actuen com un monopoli. No obstant això, hi ha més tipus de monopolis.

APARTADO 5.2.

Un mercat monopolista és aquell on hi ha un sol venedor i molts compradors. Aquesta

situació pot ser causada per diverses raons:

- Una empresa pot tenir un monopoli transitori en un segment específic del

mercat si el seu producte o servei té característiques úniques que atrauen
els compradors.
- L’exclusivitat pot ser deguda a la dificultat dels clients de trobar
alternatives properes, encara que aquesta situació de monopoli
probablement no serà duradora.
- -Un monopoli no necessàriament ha de ser rendible. Pot ser que
l’empresa ofereixi un servei exclusiu amb poc atractiu, o que hagi
d’aplicar preus o tarifes regulades poc lucratives.
- Els monopolis que sorgeixen d’una concessió administrativa poden
fomentar el contraban o la picaresca. Aquests monopolis inclouen els que
es concedeixen per raons fiscals.
- Un monopoli pot ser rendible sense que això es reflecteixi en els resultats
de l’empresa, si els ingressos del monopoli compensen les pèrdues en
altres segments.
- El monopoli pot ser causat pel control d’una innovació tècnica. Si
l’empresa manté aquesta innovació en secret o la protegeix amb una
patent, pot explotar en exclusiva els productes derivats, creant un
monopoli altament rendible i durador.

Un monopoli és una aspiració per a molts empresaris, tot i que també pot ser un
desafiament quan s’ha de tractar amb una empresa amb aquest poder. Darrere de moltes
empreses d’èxit hi ha una posició de monopoli, encara que sigui temporal o limitada a
un segment específic del mercat. Aquests monopolis solen estar arrelats en drets de
propietat industrial.

Un exemple particular és una empresa que va començar venent llibres a través

d’internet i que ara ven una àmplia gamma de productes. Aquesta empresa ha replicat i
explotat la posició dominant dels grans distribuïdors minoristes a escala global, amb
l’ajuda de grans quantitats de dades sobre proveïdors i clients. Aquesta empresa ha estès
ràpidament els seus canals de venda i ha creat una xarxa global que distribueix milions
de paquets diaris. Malgrat les condicions de treball difícils dels seus empleats,
l’empresa ha aconseguit un gran percentatge de les vendes al detall als EUA i s’ha
expandit a tots els països desenvolupats i emergents, excepte la Xina. La seva filial que
gestiona serveis de xarxa és una peça clau de l’empresa, ja que li permet controlar i
avaluar el comportament de compra de milions d’individus i milers de proveïdors.

En les últimes dècades, han sorgit monopolis importants en el sector de les noves
tecnologies, impulsats per les externalitats de xarxa i el fenomen del lock-in. Quan més
usuaris opten per un estàndard específic, més atractiu es torna per a nous usuaris, creant
un efecte d’auto-reforçament que pot conduir a una posició de monopoli.

Un exemple clàssic de lock-in és l’ús del teclat QWERTY en màquines d’escriure.

Aquest disseny de teclat es va crear per alentir l’escriptura i evitar que les varetes de
desplaçament dels capçals d’impressió xoquessin entre si. Malgrat les millores en
l’eficiència mecànica de les màquines d’escriure i l’aparició d’ordinadors, el teclat
QWERTY ha perdurat i s’ha estès arreu. Això es deu en gran part al fet que moltes
persones van aprendre a escriure amb aquest teclat, creant una dependència que ha
dificultat la transició a dissenys de teclat superiors. Així, el QWERTY s’ha imposat
com a estàndard de facto, independentment de la seva qualitat tècnica.

El fenomen del lock-in i les externalitats de xarxa han donat lloc a monopolis en el
sector de les noves tecnologies. Alguns productors de programari van implementar
estratègies per ampliar ràpidament la base d’usuaris, com ara la distribució de demos, la
venda de paquets integrats a preus reduïts (bundling), la incorporació per defecte d’un
programari específic als ordinadors en venda, i promocions del tipus vaporware.
L’objectiu era anticipar-se a les decisions dels usuaris, creant una sensació
d’inevitabilitat al voltant de l’ús del programari. Això, juntament amb l’acumulació
d’experiència i informació per part dels usuaris, fa que es mantinguin en l’opció
hegemònica, ja que un programari diferent podria malmetre la informació
emmagatzemada. Això es resumeix en la frase “The winner takes all”, és a dir,
l’empresa que controla el programari guanyador acapara tot el mercat, esdevenint un
monopoli de base tècnica.

LEER PAGINA 255 (Les empreses amb...). HASTA EL APARTADO 5.3.

APARTADO 5.3. (LEER DEL MANUAL)

APARTADO 5.4. (LEER DEL MANUAL)

.