EXERCICI PRIMERA AVALUACIÓ:

Antropologia Religiosa

Clàudia Marí Marín

A-1
NIUB: 20631995

En aquest treball, realitzat a partir de la lectura de les obres de Durkheim Las formas elementales de
la vida religiosa i Clasificaciones primitivas es tractaran dues qüestions que apelen a diversos
aspectes de la vida religiosa, per tal d’assolir una millor comprensió d’aquests aspectes, a partir de la
lectura que en fa l’autor. El treball es dividirà, doncs, en aquestes dues qüestions: en primer lloc, el
fervor social, la desindividuació i l’encarnació de grup, i en segon lloc, la relació entre la base
material i la consciència col·lectiva. La intenció de Durkheim amb el seu estudi és, a partir de
diversos casos etnogràfics de societats que l’autor denomina com a simples (Tribus australianes),
extreure’n de manera inductiva, unes característiques genèriques de la naturalesa religiosa de l’home:
Les formes elementals de la vida religiosa.

Fervor social, desindividuació i encarnació de grup

Al capítol sèptim de Las formas elementales de la vida religiosa, Durkheim desbrossa les concepcions
de totemisme i sentiment religiós, per tal de buscar-ne el seu origen, fonament i finalitat. Ens presenta
-indirectament, doncs no es fa ús d’aquests conceptes en ningún moment-, una dualitat en la vida dins
la tribu: la infraestructura, una dimensió profana, productiva, material i individual, que conforma la
societat; i la superestructura, és a dir, la dimensió sacral o món religiós. Aquests dos mons, són
codependents, es requereix l’existència d’un per la legitimitat de l’altre, i a continuació, es presentarà
de quina forma es vinculen, i a partir de quins mecanismes es legitimen.

La paraula ‘Religió’, deriva del llatí relegare, que significa recollir, i religare, que significa enllaçar o
connectar (Derrida, 2000). Encara que el seu origen és incert, de manera consensuada, es pensa que
aquesta segona connotació es va impulsar per la societat cristiana, que concebia la religió com un
poder de creació vinculant: dels creients amb la divinitat, però també de creients entre creients.

“Las prácticas del culto (...), no son ni mucho menos movimientos sin sentido y gestos desprovistos de
eficacia. Su función aparente es estrechar los lazos que unen al fiel con su dios, pero al mismo
tiempo, estrechan realmente los lazos que unen al individuo con la sociedad de la que forma parte,
pues el dios no es sino la expresión figurada de esa sociedad” (Durkheim, 1912: 357)

La religió actua sobre la societat preexistent, que d’alguna manera, ja es manté unida per les seves
circumstàncies materials, i reafirma la seva conformitat, a partir de la col·lectivitat dels seus ritus.
Però és important matisar aquesta última afirmació, doncs els mecanismes religiosos que reafirmen
aquesta societat, funcionen de la mateixa manera també, per a reafirmar, el propi sentiment religiós.
La vida religiosa cobra sentit en els ritus o cerimònies religioses -el que Durkheim es refereix com a
corroboraciones-, i que consisteixen en celebracions litúrgiques en les que es reuneixen tots els fidels.
En aquestes, la inèrcia de tots els cossos celebrant una mateixa causa, genera en cada individu de
manera molt semblant, com si es tractés d’un mirall, una sensació de catarsi i elevació, que esdevé la
dimensió real de la religiositat.

“Cuando el australiano es elevado sobre sí mismo, cuando siente afluir en él una vida cuya
intensidad le sorprende, no es víctima de una ilusión; esa exaltación es real, y es realmente el
producto de fuerzas exteriores y superiores al individuo” (Durkheim, 1912: 356)

Els mites, històries i divinitats que expliquen la religió, no deixen de ser mites: creences que només
resideixen en nosaltres com a conceptualitzacions formals, i que, tot i que la seva representació
material en imatges o tòtems sigui possible, no desperten per si soles aquest sentiment de
grandiloqüència o adoració. És el fervor social, producte d’aquestes corroboracions, el que fa real
aquesta grandiloqüència en forma d’exaltació psicològica, i això és gràcies al poder del col·lectiu. Un
exemple que trobo en la societat contemporània, que explica com actua aquest fervor en el procés de
creació del fanatisme, és el fenomen futbolístic: com funciona l’afició. Més enllà d’observar com un
conjunt de persones corren darrere una pilota, l’atractiu de veure un partit de futbol neix de la grada,
la taula del bar o el sofà de casa. Quan un és introduït al món de futbol, és inserit en un d’aquests
espais socials -en una d’aquestes corroboracions-, a partir de les quals se’ns és contagiat aquest
fanatisme. Més enllà del grau de vinculació que es tingui amb un determinat equip, un no es pot evitar
el sentiment d’exaltació que causa estar en una grada sencera que canta uns mateixos versos o que
alça les mans i crida quan s’anota un gol. El fervor col·lectiu incideix en nosaltres i ens eleva com a
un més.

Tornant a la qüestió principal, la importància d’aquestes corroboracions resideix en la col·lectivitat, i

en com els individus assumeixen la ‘electricitat’ que la inèrcia d’aquesta provoca. Tant la societat com
la religió, són dependents d’aquesta col·lectivitat. Allò que les conforma i les legitima no és altra cosa
que la desindividualització dels seus components, i l'encarnació del conjunt com a un grup cohesionat,
que alaba a la mateixa causa. En les corroboracions, que no tenen perquè tenir un caràcter religiós,
l’individu es sent allunyat de la seva forma individual, i encarna i personifica al grup al que és
pertanyent. És a partir d’aquest mecanisme, que la religió -o la societat-, podrà actuar sobre els seus
fidels, com a guia moral de les seves accions, i de les accions del grup. “Como la emotividad y las
pasiones del primitivo están muy poco sometidas al control de su razón y de su voluntad, es fácil que
deje de ser dueño de sí” (Durkheim, 1912: 342). Les accions dels individus, deixen d’estar guiades
únicament per la pròpia voluntat, i s’adhereixen a la conducta que dictamina allò al que conceben com
a superior, i que no només condiciona la pròpia conducta, sino la de tots els seus iguals: “Si nos
doblegamos a sus órdenes, no es sólo perque esté armada adecuadamente para triunfar de nuestra
resistencia, sino ante todo porque es objeto de nuestro auténtico respeto” (Durkheim, 1912: 330).
Però Durkheim destaca que, aquesta desindividualització, no té un efecte negatiu en les persones, sinó
que més aviat serveix com a aixopluc moral. Per a aquells qui viuen en religiositat, la veritable funció
d’aquesta és trobar en les forces col·lectives un motiu per a seguir endavant, superar les misèries que
ens puguem trobar i ajudar-nos a viure. A més, si aquest individu compleix amb les regles que se li
imposen, serà elevat i recompensat:

“El hombre que cumple con su deber encuentra, en las manifestaciones de todo tipo que le transmiten
la simpatía, la estimación y el afecto que le brindan sus semejantes, una impresión reconfortante de la
que normalmente no se da cuenta, pero que le sostiene” (Durkheim, 1912: 336)

La vida en col·lectiu crea en l’individu un desdoblament. En ell resideixen: la consciencia individual,

tot el conjunt de vivències pròpies, i la consciència col·lectiva, el conjunt de coneixements i sabers, i
la qual elevarà a l'individu -a la vegada que el despersonalitza- al motiu últim de l’ésser humà: la
plenitud moral i intel·lectual, que només es pot assolir en la vida en col·lectivitat.

“En él (en l’home) hay dos seres: un ser individual, que tiene su base en el organismo y cuyo círculo
de acción se encuentra, por eso mismo, estrechamente limitado, y un ser social, que representa en
nosotros la realidad más alta que podemos conocer por la observación en el orden intelectual y
moral, me refiero a la sociedad” (Durkheim, 1912: 49)
Relació entre base material i consciència colectiva

En aquesta segona part, i a partir de l’exemple etnogràfic que proposa Durkheim -el sistema totèmic
australià-, s’intentarà explicar com s’estableix la relació entre la base material (tòtem) i la consciència
col·lectiva (clan), i quina finalitat compleix aquesta vinculació.

La comprensió de la ment humana, funciona seguint un mecanisme lògic: genera idees (dimensió
inteligible) que, per tal de poder-les concebre en la seva totalitat, s’han d’adherir a imatges o
representacions tangibles (dimensió material). L’exemple més clar d’aquesta dinàmica, és la manera
com, històricament, s’ha representat a les divinitats -que només resideixen en el món formal-, a les
diverses cultures del món. Ja sigui a partir de dibuixos, escultures, tòtems, o altres representacions
artístiques, la necessitat de donar una forma física a aquestes sembla tenir un caràcter universal. Però
en la realitat totèmica, el Déu no és l’única realitat que es materialitza, els tótems també encarnen a la
societat que venera a aquest Déu, i serveixen com a icona vinculant d’aquest col·lectiu: el clan. La
realitat complexa del clan, que es constitueix per vincles de parentiu i d’interdependència diversos,
dificulta una concepció d’aquest com a quelcom definit, la imatge d’un mateix tòtem sobre totes
aquestes relacions, en facilita la seva comprensió.

“Es natural que las impresiones que el clan suscita en las conciencias individuales -impresiones de
dependencia y de crecimiento de la vitalidad- estén más unidas a la idea de tótem que a la de clan;
pues el clan es una realidad demasiado compleja para que intelectos tan rudimentarios puedan
representárla claramente en su unidad concreta” (Durkheim, 1918: 349)

Aquesta noció de reminiscència -tant a Déu com al clan-, no es produeix de les impressions que
l’objecte material generi en nosaltres: “Las representaciones colectivas atribuyen con frecuencia a las
cosas a las que refieren propiedades no existen en ellas de ninguna manera ni en ningún grado.
Pueden hacer el objeto más vulgar en el objeto más sagrado” (Durkheim, 1912: 359). La funció del
tòtem es servir com a intermediari sensible, al que es pugui evocar un significat religiós, i que no
deixa de ser el sentiment que la col·lectivitat evoca en els seus individus.

En l’exemple del futbol, un tòtem seria la samarreta o la bandera, que identifica el clan. Com a
objecte, no hi ha res més vulgar que un tros de tela. Però és la seva funció totèmica el que li fa
transcendir la seva vulgaritat. Encara ens podem referir a un altre exemple, ara dins el món litúrgic,
però que ens cau de ben a prop. A la Setmana Santa, als pobles o ciutats on hi ha diverses cofradies,
aquestes actuen com si fossin clans que, fins i tot competeixen en fervor i en elevació (com s’apropen
a Déu). Aquestes cofradies tenen cadascuna el seu Crist, o la seva Mare de Déu de referència: petites
estàtues de faccions exageradament descomposades i vestits i revestits amb indumentàries avui
impossibles. Però, tanmateix, aquestes figures representen, no només la divinitat; no només una
història (arquetípica) d'algun ésser humà que, in illo tempore, tingué una relació especial amb la
divinitat; aquesta figura representa, d’una manera indestriable, el clan. Aquest clan, sigui aquest el del
‘Santísimo Cristo Resucitado’ (Màlaga), el del ‘Santísimo Redentor’ (Sevilla) o el de ‘Santa María de
la Victoria’ (Jaén), esdevé possible -d’entre altres coses-, gràcies a la intermediació d’aquest objecte
sensible i a la seva identificació amb ell. Clan, tòtem i Déu, esdevenen així, un tot coherent:

“La fuerza religiosa no es sino la fuerza colectiva y anónima del clan, y dado que ésta sólo puede
representarse mentalmente con la forma del tótem, el emblema totémico viene a ser el cuerpo visible
del dios” (Durkheim, 1912: 350)

En l’anterior apartat, s’ha introduït ja el concepte de consciència col·lectiva, que es refereix a la

instància psíquica que recull tots els coneixements que es comparteixen en una mateixa societat. La
nostra llengua, els nostres drets, la tecnologia… Néixer sota la representació d’un tótem determinat,
suposa formar part del clan al que representa, però també suposa heretar tots aquests coneixements,
que a la vegada, fan que el clan sigui el que és. La consciència col·lectiva s’hereta, però també es
reformula i se’n crea de nova, però sobretot, es comparteix.

“Las creencias sólo son activas cuando son compartidas. (...) el hombre que verdaderamente tiene fe,
experimenta la necesidad invencible de expandirla y para ello sale de su aislamiento, se aproxima a
los otros, intenta convencerlos y el ardor de las convicciones que suscita reconforta a su vez la suya
propia, que pronto se extinguiría si permaneciera en solitario” (Durkheim, 192: 639)

La societat elabora uns ideals, que si més no, no es poden fonamentar en ella -per la seva
intangibilitat-, troben el seu fonament final en el tòtem. Ens creiem els dogmes que se’ns han explicat
perquè ens els expliquen els nostres iguals, la imatge del tòtem que ens representa legitima aquest
relat. Però fonamentar aquests coneixements no és la única funció que exerceix. Al representar a la
divinitat -o al clan-, un cop es dissolen les grans celebracions litúrgiques, en les que la religiositat
assoleix el seu màxim esplendor, el tòtem resideix, i esdevé la reminiscència d’aquesta elevació
litúrgica:

“Nada más natural que convertirla en el punto de referencia de dichas emociones, pues, como estas
són comunes al grupo, sólo se pueden atribuir a un objeto que les sea igualmente común. Y el
emblema totémico es el único que satisface esa condición” (Durkheim, 1912: 350)
Per tal que el tòtem pugui exercir aquesta funció de recordar, cal que la seva representació física, és a
dir, la seva figura, estigui present, de manera repetida, a la vida del clan. Com més vegades sigui
representat un mateix tòtem, més quedarà fixada la seva imatge en el conjunt que recull. Retornant a
l’exemple de les cofradies, i la seva representació totèmica, cada cop que els individus, que pertanyen
a aquesta cofradia van a l’església, sigui un cop per setmana -o més sovint-, es trobaran allà, a la
figura a la qual li faran una pregària i li encendran una espelma. D’aquesta manera, el tòtem no està
només present en les corroboracions, sinó de manera continuada, al llarg de la vida dels individus.

BIBLIOGRAFIA
Derrida, Jacques. 2000. Foi et Savoir, suivi de Le Siècle et le Pardon, p 54. Paris: Seuil.

Durkheim, Émile. 2008 “Origen de éstas creencias (Fin)”. En Las formas elementales de la vida
religiosa, p. 325-375. Madrid: Alianza.

Durkheim, Émile. 2008. “Conclusión”. En Las formas elementales de la vida religiosa, p. 625-668.
Madrid: Alianza.

Durkheim, Émile. 1996. “Sobre algunas formas primitivas de clasificación”. En Clasificaciones

primitivas (y otros ensayos de antropología positiva), p. 25-103. Manuel Delgado Ruiz (Trad.).
Barcelona: Ariel.