1.

1Característiques del franquisme:

El franquisme va ser un règim dictatorial que va consolidar els poders absoluts de Franco,
confirmant el seu caràcter antidemocràtic i perpetuant la repressió dels vençuts de la Guerra
Civil. Les característiques rellevants del franquisme inclouen el totalitarisme, inspirat en
models feixistes com els d'Itàlia i Alemanya, amb la supressió de la Constitució del 1931 i de
totes les garanties individuals i col·lectives. Es va tancar el Parlament i es van prohibir els
partits polítics i sindicats, permetent únicament l'existència d'un partit i sindicat oficial. Així,
l'Estat franquista va ser legitimat únicament per la Guerra Civil i es va caracteritzar per un
autoritarisme extrem .

1. Un règim dictatorial: peculiaritats

El franquisme va néixer com una dictadura que va consolidar els poders absoluts de Franco,
va confirmar el caràcter antidemocràtic de les institucions i va continuar la repressió dels
vençuts practicada durant la Guerra Civil.
1.1. Característiques del franquisme
El franquisme va ser un règim autoritari que va sorgir després de la Guerra Civil Espanyola,
caracteritzat per les següents característiques:
1. Totalitarisme: Inspirat en el feixisme italià i alemany, va abolir la Constitució de 1931,
clausurant el Parlament i prohibint tots els partits i sindicats, establint un partit únic i un
sindicat oficial.
2. Cabdillisme: Franco va concentrar tots els poders en la seva persona com a Caudillo
d'Espanya, essent cap de l'Estat, president del govern i líder del partit únic, Falange
Española Tradicionalista i de les JONS.
3. Centralisme estatal: Va abolir els estatuts d'autonomia i va promoure l'espanyolització de
regions amb identitats pròpies com Catalunya, el País Basc i Galícia.
4. Repressió política: Va implementar una repressió constant contra l'oposició, creant un
aparell legislatiu i institucional per eliminar opositors i atemorir dissidents.

5. Control dels mitjans de comunicació: Sotmetent-los a una rígida censura, els va

utilitzar com a eines de propaganda per promoure la ideologia franquista.

1.2 Els pilars del règim:

Els pilars del règim franquista van ser fonamentals per mantenir el control i la estabilitat
durant la dictadura. L'exèrcit tenia un paper destacat, ja que una part significativa dels
càrrecs de govern i administració estaven ocupats per militars de carrera, consolidant així la
seva influència en les decisions polítiques i en la seguretat interna del país.
El partit únic, Falange Española Tradicionalista y de las JONS, era l'organització política
oficial del règim, encarregada de difondre la ideologia franquista, controlar els mitjans de
comunicació i garantir el suport social mitjançant organitzacions de masses com el Frente
de Juventudes. Aquest partit tenia un paper clau en la consolidació del poder de Franco i en
la imposició de la seva visió política i social.
L'Església Catòlica va ser un altre pilar fonamental del règim, ja que va jugar un paper
destacat en la legitimització del franquisme com a Estat confessional catòlic. A canvi del seu
suport, l'Església va obtenir importants privilegis, com el control del sistema educatiu, el
finançament públic generós i la influència en la moral i els valors de la societat espanyola.
Així, l'Església va contribuir a la cohesió social i a la estabilitat del règim franquista [T3].

1.3 Els suports socials:

Els suports socials del franquisme es van basar principalment en tres pilars: l'exèrcit, el
partit únic (Falange Española Tradicionalista y de las JONS) i l'Església Catòlica. L'exèrcit
va jugar un paper clau en la consolidació del poder de Franco, ocupant càrrecs importants
en el govern i en l'administració, garantint així la seva influència en les decisions polítiques i
en la seguretat interna del país.

El partit únic, Falange Española Tradicionalista y de las JONS, va ser l'organització política
oficial del règim, encarregada de difondre la ideologia franquista, controlar els mitjans de
comunicació i assegurar el suport social mitjançant organitzacions de masses com el Frente
de Juventudes. Aquest partit va ser clau en la imposició de la visió política i social del
franquisme i en la consolidació del poder de Franco.

L'Església Catòlica va ser un altre suport fonamental del règim, contribuint a la legitimització
del franquisme com a Estat confessional catòlic. A canvi del seu suport, l'Església va obtenir
importants privilegis i influència en la societat espanyola, controlant el sistema educatiu,
rebent finançament públic generós i influint en la moral i els valors socials. Així, l'Església va
contribuir a la cohesió social i a la estabilitat del règim franquista .

1.4 Els franquistes catalans:

Els franquistes catalans van estar formats principalment per industrials, propietaris agraris,
grans comerciants i financers que van identificar-se amb el règim de Franco i van mostrar
una gran adhesió i activisme. La militància catalana de Falange no era massiva i estava
composta per pocs falangistes i membres d'altres grups d'extrema dreta de l'època
republicana, a més de carlins i excombatents de l'exèrcit franquista. Algunes persones es
van unir a la Falange per oportunitat política i per complir amb requisits burocràtics, ja que
ocupar certs càrrecs polítics implicava la militància falangista obligatòria.

2.1 Els instruments de la repressió:

Els instruments de repressió utilitzats durant la dictadura franquista van ser diversos i
s'aplicaven de manera sistemàtica per garantir el control absolut del règim sobre la societat
espanyola. A més de les lleis de responsabilitats polítiques i de repressió del comunisme i la
maçoneria, es van establir tribunals especials com els tribunals de repressió de la
masoneria i el comunisme per jutjar i condemnar aquells considerats enemics de l'Estat.
Els camps de concentració van ser una de les formes més extremes de repressió, on els
presoners eren sotmesos a condicions de vida inhumanes, amb manca d'alimentació
adequada, higiene precària i treballs forçats. Aquesta repressió indiscriminada tenia com a
objectiu no només castigar els opositors sinó també infondre por a la població en general i
silenciar qualsevol forma de dissidència.
A més de la repressió física, el règim franquista va recórrer a la censura i al control estricte
dels mitjans de comunicació per limitar la llibertat d'expressió i garantir la difusió de la seva
propaganda. Això va contribuir a crear un clima de por i silenci, on parlar de política o
expressar opinions contràries al règim podia tenir conseqüències greus.
En conjunt, les mesures de repressió adoptades pel règim franquista van tenir com a
objectiu mantenir el control absolut sobre la societat, eliminar qualsevol forma d'oposició i
garantir la supervivència de la dictadura a través de la por, la violència i la repressió
sistemàtica.

2.2 Confiscació de béns i depuracions:

Durant la dictadura franquista es va dur a terme una extensa confiscació de béns
pertanyents als vençuts, incloent propietats de exiliats, polítics republicans, partits, sindicats
i altres entitats afiliades a la República. Aquesta confiscació va representar un procés
massiu d'espoli del patrimoni dels opositors al règim, transferint les propietats confiscades a
les institucions del règim franquista.
A més de la confiscació de béns, es van dur a terme depuracions en diversos àmbits de la
societat, com ara el funcionalisme, l'ensenyament i les professions liberals. A través
d'aquestes depuracions, es van apartar dels seus càrrecs aquells considerats contraris al
règim, com exiliats, detinguts o militants d'organitzacions d'esquerres. A Catalunya, per
exemple, una tercera part dels mestres van ser sancionats amb separació definitiva,
suspensió temporal o trasllat forçós.
Aquestes mesures de confiscació de béns i depuracions van servir per consolidar el control
del règim franquista sobre la societat, eliminant possibles focus d'oposició i assegurant la
supressió de qualsevol manifestació contrària al règim [T6].

2.3 La política franquista a Catalunya

La política franquista a Catalunya durant la dictadura va estar caracteritzada per una ferma
oposició al catalanisme i a la identitat catalana. Després de la victòria de Franco, es van
prendre mesures per erradicar la cultura i la llengua catalana de l'espai públic, imposant el
castellà com a única llengua oficial i prohibint els símbols identitaris de Catalunya. Es va dur
a terme una intensa repressió de tot allò relacionat amb la catalanitat, incloent-hi la
prohibició de l'ús del català a l'administració, l'escola, els mitjans de comunicació i la vida
social.

A més, es van dur a terme depuracions en diversos àmbits professionals per eliminar
aquells considerats contraris al règim, especialment aquells que s'havien destacat a favor de
la causa republicana durant la Guerra Civil. Així, es van dur a terme depuracions en el cos
de funcionaris del magisteri i en altres col·lectius professionals, amb acomiadaments
massius i sancions per aquells considerats "indesitjables" pel règim franquista.
Malgrat les restriccions imposades pel règim, a Catalunya va sorgir un moviment de
resistència cultural i reivindicatiu que va impulsar la recuperació de la llengua i la cultura
catalanes. A través d'iniciatives com la Nova Cançó catalana, la reivindicació de l'ús de la
llengua catalana i la defensa de les llibertats democràtiques, es va mantenir viva la flama de
la identitat catalana malgrat les polítiques de repressió del franquisme.

3.1 La Segona Guerra Mundial i l'hegemonia del nacionalsindicalisme (1939-1945)

Durant la Segona Guerra Mundial, Espanya, sota el règim franquista, va declarar la seva
neutralitat malgrat mostrar simpaties cap a les potències de l'Eix. La Falange Española
Tradicionalista y de las JONS va tenir un paper dominant en la construcció d'un Estat
nacionalsindicalista, inspirat en els règims feixistes. Ramón Serrano Suñer, influent
simpatitzant d'Alemanya, va jugar un paper clau en les relacions amb les potències de l'Eix.
Després de la victòria alemanya sobre França al 1940, Espanya va passar de la neutralitat a
la no-bel·ligerància, oferint suport diplomàtic i econòmic a les potències de l'Eix. Franco va
explorar la possibilitat d'integrar-se en el conflicte, reunint-se amb Hitler i Mussolini. Tot i
això, Espanya no es va involucrar directament en la guerra, mantenint una postura de suport
als països de l'Eix sense participar activament en el conflicte mundial.A més, va contribuir
amb l'enviament de material estratègic i la formació de la División Azul, però després de la
pressió dels Aliats, va tornar a una neutralitat estricta cap al final de la guerra, ajustant el
seu discurs i distanciant-se del feixisme.

3.2 Els anys del boicot internacional (1945-1947)

Després de la Segona Guerra Mundial, el règim franquista a Espanya va enfrontar una
etapa d'aïllament i rebuig internacionals entre els anys 1945 i 1947. Les Nacions Unides van
condemnar explícitament el règim de Franco, acusat d'haver estat imposat per la força amb
l'ajuda de les potències feixistes derrotades. A més, el govern francès va tancar la frontera
amb Espanya i es va recomanar la retirada dels ambaixadors de Madrid per part de
l'Assemblea General de les Nacions Unides el 1946.
Tot i aquest aïllament internacional, Franco i els seus seguidors van mantenir la
determinació de mantenir-se en el poder, presentant la condemna internacional com una
estratègia estrangera per desacreditar Espanya i provocar una nova guerra civil. Aquest
període va representar un repte significatiu per al règim franquista, que va haver de fer front
a la pressió internacional i a les conseqüències de la seva col·laboració amb les potències
de l'Eix durant la guerra ja que no va rebre ajuda significativa, com el Pla Marshall, ni va ser
inclosa en aliances com l'OTAN.

3.3Reconeixement internacional i predomini del nacionalcatolicisme (1947-1953)

A partir del 1947, el règim franquista a Espanya va experimentar un reconeixement
internacional i un predomini del nacionalcatolicisme. En aquesta etapa, la configuració dels
blocs antagònics durant la Guerra Freda va canviar la situació internacional. Malgrat les
condemnes verbals al franquisme, els Estats Units i altres països occidentals van començar
a acceptar el règim.
El 1947, els Estats Units van oposar-se a imposar noves sancions a Espanya i van
pressionar perquè l'ONU no ratifiqués la condemna anterior. Això va marcar un punt
d'inflexió en el reconeixement internacional del règim franquista. A més, es va produir una
remodelació del govern que va donar més pes al nacionalcatolicisme, amb un enfocament
més catòlic i menys falangista.
El 1953, Franco va obtenir un reconeixement definitiu amb la signatura d'acords amb els
Estats Units i un concordat amb la Santa Seu. A canvi d'aquest reconeixement, es va
restablir la confessionalitat de l'Estat i es va atorgar un estatus privilegiat a l'Església
Catòlica. Aquests acords també van incloure aspectes defensius i econòmics, amb
compromisos d'ajuda mútua en cas de conflicte i la instal·lació de bases militars
nord-americanes a Espanya.

3.4 Els primers intents d'obertura (1953-1959)

A mitjans de la dècada dels anys 50, el règim franquista a Espanya va iniciar els primers
intents d'obertura després del reconeixement internacional. Malgrat això, el país encara
enfrontava problemes interns sense resoldre. La situació econòmica era difícil, amb un lent
creixement de la producció i un nivell de vida inferior a altres països europeus.
Les ajudes nord-americanes no van ser suficients per superar la crisi interna, i es van
començar a veure els primers signes de descontentament social, amb protestes obreres i
moviments de dissidència a la universitat entre els anys 1956 i 1958. Dins del règim, hi
havia pressions per un canvi profund en l'orientació econòmica, amb la necessitat
d'abandonar l'autarquia i obrir l'economia a l'exterior per evitar la fallida de l'Estat.
Aquest context va portar Franco a realitzar canvis en el govern per apropar-se a les
potències occidentals i millorar les relacions internacionals. Aquesta etapa va estar marcada
pel predomini del nacionalcatolicisme, amb un major pes dels catòlics en detriment dels
falangistes, i va veure l'ascens de figures menys compromeses amb els principis autoritaris.
A més, es va establir una relació més estreta amb els Estats Units, que va incloure ajuda
econòmica i militar a canvi de la instal·lació de bases militars nord-americanes a Espanya.

o
A mitjan de la dècada dels 50, Espanya es va obrir al context internacional, però els
problemes interns persistien. La situació econòmica era greu, amb un lent creixement i un
nivell de vida baix. Les ajudes nord-americanes no van alleujar la crisi, i van sorgir protestes
i dissidència. Internament, es pressionava per un canvi econòmic, amb la necessitat
d'abandonar l'autarquia i liberalitzar l'economia. Això va portar a un nou canvi de govern el
1957, amb la promoció de tecnòcrates de l'Opus Dei que van liderar una fase de fort
creixement econòmic a la dècada dels 60.

4.1 L’estructura de l’estat:

Durant la dictadura franquista, l'estructura de l'Estat es va caracteritzar per la concentració
de poders en la persona de Franco, qui exercia com a cap de l'Estat, cap del Partit Únic
(Falange Española Tradicionalista y de las JONS), Generalíssim dels tres exèrcits, cap del
govern i presidia el Consell Nacional. A més, tenia poders excepcionals per promulgar lleis
en casos d'urgència.

Els tres grans pilars institucionals de la dictadura eren l'exèrcit, el partit únic i l'Església
Catòlica. L'exèrcit tenia un paper destacat en el poder, amb molts ministres i governadors
civils sent militars de carrera. El partit únic, Falange Española Tradicionalista y de las JONS,
proveïa el règim de bases ideològiques, controlava els mitjans de comunicació i
subministrava càrrecs administratius. L'Església Catòlica també tenia un paper rellevant en
el suport al règim.

Així, l'estructura de l'Estat durant la dictadura franquista es basava en la concentració de

poders en Franco, el suport de l'exèrcit, el control del partit únic i la influència de l'Església
Catòlica, tot això sota un marc de repressió constant de l'oposició i un fort control dels
mitjans de comunicació [T1], [T2].

4.2 Lleis fonamentals:

Durant la dictadura franquista, es van establir diverses lleis fonamentals que van ser clau
per a l'organització de l'Estat i el manteniment del règim. Algunes d'aquestes lleis van tenir
un fort component repressiu, com la Llei de responsabilitats polítiques (1939) i la Llei de
repressió del comunisme i de la maçoneria (1940), les quals van permetre la depuració de
persones considerades contràries al règim i la repressió de ideologies oposades al mateix.

A més, altres lleis com el Fuero de los Españoles i la Llei del referèndum nacional (1945)
van intentar donar una aparença de llibertats polítiques a l'Espanya franquista, tot i mantenir
un control ferri sobre la població. La Llei de successió (1947) va permetre a Franco designar
el seu successor "a títol de Rei", consolidant així la continuïtat del règim. La Llei de
"Principios del Movimiento Nacional" (1958) va establir el Movimiento Nacional com a únic
partit i va integrar els alts càrrecs civils i militars com a membres d'aquest moviment,
consolidant així el control polític del règim [T4].

Finalment, la Llei orgànica de l'Estat (1966) va ser una de les últimes normatives
fonamentals establertes durant la dictadura franquista, buscant donar una aparença de
legalitat a un règim que no tenia una constitució formal. Aquest conjunt de lleis van ser clau
per a la consolidació del règim franquista i la limitació de les llibertats polítiques dels
ciutadans, establint les bases legals sobre les quals es sustentava la dictadura [T4].
o

L'instauració de les Lleis Fonamentals va ser un procés que va començar durant la Guerra
Civil i va culminar el 1966 amb la promulgació de la Llei Orgànica de l'Estat. Aquestes lleis
van consolidar el règim franquista, concentrant poder en Franco, qui exerceixi múltiples
càrrecs, inclòs el de cap de l'Estat i del Partit, i amb poders excepcionals per promulgar lleis
en situacions d'urgència. Destaquen el Fuero del Trabajo del 1938, inspirat en la "Carta del
Lavoro" italiana, i el Fuero de los Españoles del 1945, que aparentava concedir certes
llibertats polítiques als ciutadans. La Llei de Successió del 1947 va permetre a Franco
designar el seu successor "a títol de Rei", creant nous òrgans com el Consell de Regència i
el Consell del Regne. La Llei de "Principios del Movimiento Nacional" del 1958 establia el
Movimiento Nacional com a únic partit i designava tots els alts càrrecs civils o militars com a
membres del Movimiento.

4.3 Democràcia orgànica:

La democràcia orgànica durant la dictadura franquista va ser un sistema polític inspirat en
l'Estat corporativista italià, que buscava organitzar la participació popular a través de tres
unitats bàsiques: la família, el municipi i el sindicat. Aquest model considerava aquestes
entitats com a representants naturals de la societat, per sobre dels partits polítics, que eren
vistos com a instruments de participació ciutadana en els règims democràtics.A través de la
democràcia orgànica, el franquisme intentava donar una aparença de legitimitat democràtica
al seu règim, tot i que evitant clarament la democràcia representativa basada en la voluntat
popular, el sufragi i la separació de poders. Aquest sistema polític va ser una de les
característiques distintives de la dictadura franquista, buscant controlar la participació
ciutadana i mantenir el poder concentrat en les mans de Franco i els seus seguidors [T6].

5. Economia i societat de postguerra: Autarquia i racionament

5.1 L'autarquia i els seus efectes (1939-1959)

Durant la primera etapa del franquisme, es va promoure una política econòmica d'autarquia
amb l'objectiu d'assolir l'autosuficiència econòmica. Això es va traduir en un control estatal
rigorós del comerç exterior, amb l'autorització administrativa necessària per a les
importacions i exportacions. Aquesta política buscava limitar els intercanvis amb l'exterior
per reduir les importacions a productes considerats essencials, provocant un encariment
dels productes importats i una escassetat de béns de consum.

Els efectes de l'autarquia van ser un estancament econòmic profund, amb un col·lapse del
comerç exterior, una disminució de la producció i el consum, i una baixada del nivell de vida
de la població. Aquesta política va retardar les tendències modernitzadores de l'economia
espanyola, ampliant les diferències amb els països europeus occidentals en termes de
benestar. Així, Espanya va trigar 15 anys a recuperar la situació econòmica del 1935,
enfront dels 5 a 8 anys que van trigar altres països afectats per la Segona Guerra Mundial
[T5], [T6].

5.2 Racionament i mercat negre

Durant la política autàrquica a Espanya, es va establir un sistema de racionament controlat
per l'Estat. Els productors agrícoles estaven obligats a vendre la seva producció a preus
fixats, i l'Administració era responsable de la seva distribució a preus regulats. Això va
provocar escassetat d'aliments i la necessitat de racionament dels productes bàsics, que es
distribuïen mitjançant una cartilla de racionament fins al 1952.
La fixació dels preus dels aliments per sota del seu valor va incentivar la pràctica del mercat
negre, on els productors preferien vendre els seus productes il·legalment per obtenir guanys
més elevats. Aquest mercat negre afectava tant els aliments com les matèries primeres i els
productes industrials, amb preus fins a 3 o 4 vegades superiors als oficials, creant una
economia paral·lela i generant desequilibris en el sistema econòmic [T5].

5.3 La societat: unes dures condicions de vida

Durant el període de postguerra a Espanya, la població va experimentar un fort
deteriorament de les condicions de vida. La inflació i els baixos salaris van créixer
lentament, amb un cost de vida que es va multiplicar per 5,4 a Barcelona entre 1937 i 1950,
mentre els salaris només es van multiplicar per 2,7. Això va provocar que l'any 1945 la
renda per càpita real fos només un terç de la del 1935, amb un poder adquisitiu molt més
baix.

Aquesta situació va portar a una significativa fam i precarietat, amb manca d'habitatges
dignes, augment del barraquisme a les grans ciutats i l'ús de coves com a habitatges. Les
condicions insalubres van propiciar la propagació de malalties com el còlera, el tifus i la
tuberculosi, que havien estat controlades en dècades anteriors. Aquestes dificultats van
afectar una part important de la població, evidenciant les terribles condicions de vida durant
aquest període [T6].

6. L’oposició al franquisme: Exili o resistència

6.1La trajectòria de l'exili

Durant la fase final de la Guerra Civil espanyola, els republicans van abandonar Espanya i
es van refugiar principalment a França i algunes regions del nord d'Àfrica. Molts d'aquests
exiliats van ser internats en camps de refugiats improvisats per les autoritats franceses.
Després de la guerra, alguns van tornar a Espanya amb la promesa de no ser perseguits,
però molts van romandre a l'exili o van tornar després de la mort del dictador.

Aquests exiliats van contribuir a la resistència contra el règim franquista des de l'estranger,
establint institucions polítiques de la República i dels governs català i basc a l'exili. Països
com Mèxic van acollir un gran nombre d'exiliats espanyols, on es van celebrar corts
republicanes i es va mantenir un govern republicà fins al 1977. A Catalunya, després de la
mort del president Lluís Companys, Josep Irla va assumir la presidència de la Generalitat a
l'exili fins al 1954, quan Josep Tarradellas va ser elegit com a nou president [T6].

6.2 L'evolució de l'oposició

Durant la primera etapa del franquisme, l'oposició es va caracteritzar per la reconstrucció
clandestina d'organitzacions polítiques i sindicals, malgrat la repressió policial constant. S'hi
va mantenir una activitat guerrillera protagonitzada per combatents republicans que no
acceptaven la derrota, organitzant partides de guerrillers des de França.
En una segona etapa, es van sorgir divergències en les institucions unitàries de l'oposició,
amb sectors que consideraven inviable la restauració republicana a curt termini i altres que
continuaven defensant aquesta opció. A més, hi havia discrepàncies sobre la manera
d'actuar per enderrocar el franquisme, amb alguns confiant en la intervenció dels aliats i
altres prioritzant una actuació guerrillera.
Finalment, en la tercera etapa, de 1948 a 1951, es va viure una desmoralització a causa de
la consolidació de la dictadura, amb el fracàs de les opcions de l'antifranquisme i la
liquidació de la resistència política per part de les autoritats franquistes [T6].

6.2.1 Primera etapa 1939-1944

Durant la primera etapa del primer franquisme, del 1939 al 1944, es va destacar la
reconstrucció clandestina de les organitzacions polítiques i sindicals, tot i la repressió
policial constant. Grups de la CNT, la UGT, el PSOE, el PSUC, el POUM i ERC van intentar
reprendre les seves activitats en la clandestinitat. A més, es va formar el Front Nacional de
Catalunya i el Moviment Socialista de Catalunya. Destaca també l'activitat guerrillera dels
maquis, antics combatents republicans, que van realitzar accions tant en zones rurals com
urbanes, incloent-hi una invasió de la vall d'Aran el 1944, organitzada pel PCE, tot i que va
acabar en fracàs. Aquesta activitat guerrillera va continuar, tot i de manera residual, fins al
1952.
6.2.2 Segona etapa 1945-1947
Durant la segona etapa del primer franquisme, entre el 1945 i el 1947, es va observar un
augment significatiu de l'activitat opositora motivada per la victòria dels aliats a la Segona
Guerra Mundial. Aquesta victòria va crear un clima internacional favorable a una possible
caiguda del règim franquista, conduint a la formació de plataformes unitàries d'oposició. A
Catalunya, l'Aliança Nacional de Forces Democràtiques es va establir el 1945, integrant
organitzacions republicanes amb l'objectiu de restablir la legalitat republicana.
No obstant això, van sorgir divergències entre els diferents sectors opositors. Alguns
membres del PSOE i de la CNT, més reformistes, es van apropar als monàrquics dissidents
per proposar un període constituent per decidir la forma de transició a un règim democràtic.
Altres grups, com ERC, el PSUC i el PCE, juntament amb altres faccions del PSOE i l'ala
més radical de la CNT, van continuar defensant la restauració d'un règim republicà. A més,
hi va haver discrepàncies sobre la manera d'actuar per enderrocar el franquisme: mentre la
majoria confiava en una intervenció dels aliats, els comunistes i els anarquistes donaven
prioritat a una estratègia guerrillera per preparar una insurrecció generalitzada.

6.2.3 Tercera etapa 1948-1951

3- Durant la tercera etapa del primer franquisme, entre el 1948 i el 1951, es va experimentar
una profunda desmoralització a causa de la consolidació del règim dictatorial de Franco. Al
final de 1948, es va evidenciar el fracàs de totes les opcions antifranquistes, amb cap
potència disposada a col·laborar per derrocar el dictador i amb una escassa possibilitat de
que la guerrilla o una mobilització popular poguessin posar fi a la dictadura. A més, la policia
franquista i la Guàrdia Civil havien eliminat gairebé tota la resistència política a l'interior del
país. Això va provocar la decadència de moltes organitzacions, com la CNT, que van quedar
debilitades o gairebé desaparegudes a l'interior, mentre altres com el POUM, la UGT, els
republicans i els nacionalistes es desgastaven en lluites internes o escissions a l'exterior.
Durant aquests anys, els comunistes del PSUC-PCE van proposar posar fi a la lluita
guerrillera. Això va marcar l'inici d'una nova etapa en què les organitzacions polítiques es
van vincular a les lluites socials i reivindicatives de les classes populars.
6.3 El ressorgiment de la conflictivitat social, alguns exemples
A partir de la dècada del 1940, es va observar un ressorgiment de la protesta popular a
Espanya, principalment protagonitzada per les classes treballadores. Aquest moviment de
rebuig a la dictadura va ser fruit de la reorganització incipient de l'esquerra i de les difícils
condicions de treball de la postguerra.

Entre el 1945 i el 1958, es van registrar diversos conflictes laborals en sectors com el tèxtil i
el metal·lúrgic, especialment a Barcelona i altres ciutats catalanes, motivats pels baixos
salaris. Aquests conflictes van culminar en vagues generals a diferents regions, com la vaga
general al País Basc el 1947 i el moviment de vaga a Astúries el 1958. Un dels fets més
rellevants va ser la vaga de tramvies a Barcelona el 1951, desencadenada per l'increment
dels preus i el deteriorament de les condicions de vida [T6].

7. El “desarrollismo”

7.1Els governs del "desarrollismo”

Els governs del "desarrollismo" durant la dècada dels anys 60 a Espanya van representar
un canvi significatiu en l'orientació del franquisme, passant d'una etapa dominada pels
principis del falangisme a una marcada per la presència dels tecnòcrates. Aquests nous
polítics, molts vinculats a l'Opus Dei i amb relacions estretes amb les elits econòmiques, van
considerar el creixement econòmic com la clau per a l'estabilitat social.
Aquesta nova generació de governants, amb un perfil més tècnic que ideològic, va buscar
incorporar criteris de racionalitat i eficàcia econòmica a la gestió de l'Estat per garantir la
continuïtat del règim. El seu principal objectiu era promoure el desenvolupament econòmic i
modernitzar l'administració, la legislació i les institucions del franquisme. A través del
"desarrollismo", es buscava consolidar el règim franquista mitjançant reformes legislatives i
millores en el benestar social, sense canviar la naturalesa antidemocràtica del sistema [T5].

7.2 El pla d'estabilització

El pla d'estabilització implementat a Espanya el 1959 va representar una acció correctora de
la política econòmica del règim franquista. Aquest pla tenia com a objectiu posar fi a
l'intervencionisme estatal dels anys anteriors i fomentar la liberalització comercial i
financera. Per aconseguir-ho, es van prendre diverses mesures com l'increment dels tipus
d'interès bancari, la limitació de la concessió de crèdits, la congelació dels salaris i una
reforma fiscal per augmentar la recaptació i reduir el dèficit públic.
A través d'aquest pla, es buscava estabilitzar l'economia espanyola i reduir la inflació, tot
apostant per una major racionalitat econòmica. Aquesta iniciativa va ser una resposta a la
mala situació econòmica del final dels anys 50, a les pressions internacionals i a les
demandes de reformes per part de la societat espanyola. Així, el pla d'estabilització va
marcar un punt d'inflexió en les polítiques econòmiques del franquisme cap a una major
liberalització i estabilitat [T6].
7.3 Els plans de desenvolupament:
Els plans de desenvolupament durant el "desarrollismo" a Espanya van ser programes
quadriennals implementats durant la dècada dels anys 60 amb l'objectiu de fomentar el
creixement econòmic i social del país. Aquests plans van ser supervisats per un comissari
especial i van seguir una planificació econòmica indicativa.

Els plans es van centrar en millorar les deficiències de la indústria a través d'accions
estructurals i en reduir els desequilibris regionals mitjançant pols de desenvolupament.
Aquesta planificació buscava impulsar l'activitat econòmica des de l'Estat, oferint informació
i incentius als inversors privats, així com promoure el creixement industrial i la modernització
del país.

Tot i tenir una repercussió limitada a certes regions com Catalunya, els plans de
desenvolupament van contribuir a millorar les infraestructures a nivell nacional i a afavorir el
creixement industrial. Així, aquests programes van representar un intent de modernització i
creixement econòmic durant el "desarrollismo" a Espanya [T6].

7. 4Els anys de creixement econòmic

Entre els anys 1959 i 1973, Espanya va experimentar un període de desenvolupament
econòmic intens, amb una taxa de creixement que va ser la segona més important entre els
països de l'OCDE, després del Japó. Aquest fort creixement econòmic es va donar
principalment perquè l'economia espanyola partia d'un nivell molt baix, i també perquè es
van aprofitar els efectes positius de l'expansió econòmica a Europa.

Durant aquests anys, es va observar un creixement desigual en els diferents sectors

econòmics, amb un especial impuls en la industrialització. Aquest augment va ser impulsat
per la millora de la productivitat, la importació de tecnologia i la inversió de capitals
estrangers. Això va permetre una baixada dels preus, un augment de les exportacions i un
fort increment de la demanda de béns de consum duradors.

Tot i aquest creixement econòmic destacat, el nivell de vida a Espanya es va mantenir per
sota dels països més industrialitzats d'Europa, ja que l'Estat no va aconseguir redistribuir la
riquesa de manera efectiva ni impulsar la creació d'infraestructures per donar solidesa al
creixement. Aquesta situació es va veure afectada per una crisi econòmica mundial el 1973
[T5].

7.4.1Una industrialització accelerada

Durant la dècada dels anys 60, l'economia catalana va experimentar un creixement
accelerat, mantenint-se per sobre de l'economia espanyola des dels anys 50. Aquest
desenvolupament va ser impulsat per una renovació de les activitats agràries i un fort
increment dels sectors secundari i terciari.
La industrialització va ser un factor clau en aquest creixement, gràcies a la millora de la
productivitat, els baixos salaris, la importació de tecnologia i la inversió de capitals
estrangers. Aquest augment de la productivitat va permetre una baixada dels preus,
afavorint les exportacions i incrementant la demanda de béns duradors de consum.
Aquesta industrialització accelerada va tenir un impacte positiu en l'economia catalana,
contribuint al seu desenvolupament i consolidant-la com una de les regions més
industrialitzades d'Espanya. Aquesta transformació econòmica va ser un factor clau en la
modernització i creixement de Catalunya durant aquest període [T6].

7.4.2 La reconversió de l'agricultura tradicional

Durant la dècada dels anys 60, es va produir una reconversió de l'agricultura tradicional a
Espanya a causa de les transformacions econòmiques i socials. Aquesta reconversió va
provocar la crisi de l'agricultura tradicional, que es basava en l'abundància de mà d'obra,
salaris baixos i una oferta adaptada a un mercat poc diversificat.

Les noves oportunitats de treball que oferia la indústria van estimular l'èxode rural, reduint la
mà d'obra agrícola i augmentant els salaris. Això va portar els empresaris agrícoles a iniciar
processos de mecanització i ús d'adobs químics per millorar la productivitat, reduint encara
més l'ocupació al camp i fent créixer l'emigració.

A més, el govern va promoure la concentració parcel·lària en zones amb propietats

fragmentades i la construcció de regadius per millorar la productivitat agrària. Aquesta
reconversió va provocar canvis significatius en l'agricultura espanyola, amb una disminució
de la població activa agrària i la desaparició de moltes petites explotacions [T3].

7.4.3 El progrés del sector terciari

Durant la dècada dels anys 60, es va produir un notable augment del pes del sector terciari
en l'economia espanyola. Aquest augment va ser impulsat per factors com la intensificació
del procés d'urbanització, l'expansió de les xarxes de distribució i comerç, la millora dels
mitjans de transport i comunicació, i especialment pel turisme.

A diferència de la resta d'Espanya, a Catalunya el sector terciari va mantenir una

importància menor que el sector secundari durant aquests anys. Aquest sector va estar
caracteritzat per una menor presència dels empleats dels organismes de l'administració
pública de l'Estat.

Aquest progrés del sector terciari va ser un factor clau en la modernització de l'economia
espanyola durant aquesta època, contribuint al creixement econòmic i a la diversificació de
les activitats comercials i de serveis [T5].

7.4.4. El finançament exterior del creixement i les limitacions d’aquesta economia

Durant la dècada dels anys 60, Espanya va recórrer al finançament exterior per poder
sufragar les importacions necessàries per al seu creixement econòmic accelerat. Aquesta
estratègia va implicar un augment significatiu de les importacions, especialment de béns
d'equip per a la renovació de l'equipament industrial, productes energètics i matèries
primeres.

Tot i aquest creixement de les importacions, la balança comercial es va mantenir en negatiu

durant tot el període, ja que les exportacions no van ser suficients per compensar aquesta
despesa. Això va generar un desequilibri en la balança de pagaments, que es va veure
contrarestat amb el finançament exterior.

Aquesta dependència del finançament exterior va posar de manifest les limitacions de

l'economia espanyola en aquell moment, ja que malgrat el creixement econòmic, la
sostenibilitat d'aquest model es va veure compromesa per la necessitat constant
d'importacions i el desequilibri en la balança comercial [T6].

8. Creixement demogràfic i canvis socials

8.1. L’augment de la població

Durant la dècada dels anys 1960, la població espanyola va experimentar un important
augment anual, passant de 30,4 milions d'habitants el 1960 a 33,8 milions el 1970. Aquest
creixement demogràfic va ser resultat d'una disminució de la mortalitat, especialment
infantil, i d'una elevada taxa de natalitat, influïda per milloraments en les condicions de vida i
les expectatives econòmiques positives.

Aquest augment de la població es va donar en un context on les polítiques del règim

franquista promovien una política natalista, amb una taxa de fecunditat de 2,8 fills per dona
l'any 1975. Tot i això, aquest creixement demogràfic va tenir lloc sense una gran presència
de mètodes de planificació familiar i en un marc de manca de redistribució de la riquesa i
infraestructures adequades per sostenir aquest creixement [T5], [T6].

8.2. Els moviments migratoris

Durant la dècada dels anys 1960, Espanya va experimentar importants moviments
migratoris motivats principalment per la modernització i mecanització de l'agricultura, que va
deixar sense feina a molts pagesos. Això va portar a un èxode rural massiu, amb molts
habitants de zones agrícoles com Andalusia, Extremadura, les dues Castelles, Múrcia i
Galícia emigrant cap a ciutats industrials espanyoles i europees en cerca de millors
oportunitats de vida.

Aproximadament més d'un milió tres-cents mil espanyols, una desena part de la població
activa, es van traslladar a altres països europeus com França, Alemanya, Suïssa i Bèlgica
en busca de feina. A nivell nacional, es van produir migracions internes massives, amb
quatre milions de persones canviant de residència entre els anys 1962 i 1973. Aquest
moviment migratori va tenir un impacte significatiu en les regions d'origen i destinació, influït
per les condicions econòmiques i les oportunitats laborals de cada zona [T6].
8.3 Els canvis en l'estructura social
Durant la dècada dels anys 60, es van produir importants canvis en l'estructura social
d'Espanya, especialment a nivell ocupacional. Aquesta transformació va ser impulsada
principalment pel desenvolupament de la indústria i l'expansió del sector serveis.

Els canvis en la distribució sectorial de la població activa van reflectir aquesta transformació:
el sector agrícola va experimentar una disminució significativa de un 29% de la població
activa, mentre que els sectors industrial i de serveis van créixer un 14%, amb els ocupats en
la indústria passant i en serveis un 16%.

Aquesta evolució va suposar una transició de la societat espanyola cap a una estructura
més industrial i de serveis, amb una disminució relativa de la població activa dedicada a
l'agricultura. Aquests canvis van tenir un impacte significatiu en l'ocupació i en la
configuració de la societat espanyola durant aquest període [T6].

8.4 Les noves pautes socials i culturals

Durant la dècada dels anys 60, l'expansió econòmica a Espanya va propiciar importants
canvis en les pautes socials i culturals de la societat. L'augment del poder adquisitiu va
permetre l'entrada en la societat de consum, amb l'adquisició massiva d'electrodomèstics i
vehicles com el Seat 600.

Aquesta modernització va representar un canvi profund en les condicions de vida dels

espanyols, deixant enrere la misèria de la postguerra. A més, es va observar una
transformació en els hàbits culturals, amb l'aparició de noves formes d'oci i entreteniment.

Aquesta transició cap a una societat de consum va ser accelerada per l'augment dels nivells
de vida i va contribuir a la consolidació de les classes mitjanes i una nova burgesia urbana.
Aquests canvis van marcar una ruptura amb la rigidesa moral de la postguerra i van acostar
la societat espanyola a les pautes socials i culturals de les societats industrialitzades [T3].

9. L’oposició: Conflictes socials, política i cultura

9.1 Els moviments socials d'oposició

Els moviments socials d'oposició a la dictadura franquista a Espanya durant els anys 60 van
experimentar un notable creixement i diversificació, amb diverses manifestacions de
resistència i lluita contra el règim autoritari.

En primer lloc, els treballadors van jugar un paper clau en la protesta social, protagonitzant
vagues i mobilitzacions per millorar les seves condicions laborals. Per exemple, a partir del
1945 es van registrar conflictes laborals en sectors com el tèxtil i el metal·lúrgic a ciutats
com Barcelona, Sabadell, Terrassa i Mataró, motivats pels baixos salaris. Aquestes accions
van evidenciar la precarietat de les condicions de treball i van mostrar una clara actitud de
rebuig a la dictadura franquista.
D'altra banda, els moviments polítics d'oposició van guanyar força i visibilitat durant aquest
període. Partits comunistes, socialistes i altres agrupacions van reactivar les seves activitats
i van establir aliances per coordinar les seves accions contra el règim. A Catalunya, el
PSUC va destacar per la seva estratègia de penetració en les organitzacions de masses i la
seva influència en la mobilització social.

En l'àmbit cultural, es va viure una efervescència de noves idees i corrents artístics que
qüestionaven les normes establertes i buscaven noves formes d'expressió. La "nova cançó"
catalana, amb artistes com Raimon, Joan Manuel Serrat i Lluís Llach, va ser un exemple
destacat d'aquest moviment cultural crític amb el règim franquista.

En resum, els moviments socials d'oposició durant els anys 60 a Espanya van ser diversos i
actius, amb treballadors, moviments polítics i corrents culturals unint esforços per desafiar la
dictadura i obrir camí a un sistema polític més obert i democràtic [T3], [T4], [T6].

9.2 Els grups polítics antifranquistes

Durant els anys 60, l'oposició política al franquisme va experimentar un creixement
significatiu. A Catalunya, el PSUC va destacar per la seva presència social a través de la
penetració en les organitzacions de masses, mentre que altres grups com el PCE a nivell
estatal, juntament amb el PSOE i la democràcia cristiana, van jugar un paper rellevant en la
resistència al règim. Al País Basc, el PNB va mantenir la seva estructura, però el punt
d'inflexió va ser la creació d'ETA el 1959, que va optar per una estratègia de lluita armada a
partir del 1968, marcant un canvi significatiu en la lluita contra el franquisme [T5], [T6].

9.3 La represa cultural de Catalunya

A Catalunya es va produir un ressorgiment cultural que va posar èmfasi en la promoció de la
llengua catalana i en la consolidació d'un moviment cívic catalanista. Aquesta renovació
cultural es va reflectir en la creació de revistes en català com Serra d'Or, en l'aparició
d'entitats com Òmnium Cultural i en l'auge de la Nova Cançó catalana amb figures com
Raimon, Joan Manuel Serrat i Lluís Llach. Acompanyant aquesta revitalització, es van dur a
terme campanyes en defensa de la catalanitat i les llibertats democràtiques, així com
iniciatives de renovació pedagògica que van promoure la democratització i catalanització de
l'ensenyament [T6].

10. El reformisme i immobilisme

10.1 El govern dels tecnòcrates

El govern dels tecnòcrates durant la dictadura franquista va suposar un canvi significatiu en
la composició del govern, amb l'entrada de membres de l'Opus Dei en posicions clau a partir
de 1957. Aquests tecnòcrates, com Navarro Rubio i Ullastres, van ocupar càrrecs decisius
en la direcció econòmica del país, implementant polítiques que van propiciar un fort
creixement econòmic durant la dècada dels anys 60. Aquesta nova generació de polítics, en
la seva majoria sense experiència en la Guerra Civil, va representar una aposta per
modernitzar el règim franquista i adaptar-lo als canvis del context internacional. A través de
reformes econòmiques i una certa flexibilització política, els tecnòcrates van intentar
consolidar el règim sense renunciar a la seva essència autoritària, buscant una aparença de
modernitat sense alterar fonamentalment la naturalesa antidemocràtica del franquisme.

El principal objectiu dels tecnòcrates durant el govern de la dictadura franquista era

promoure el desenvolupament econòmic del país. A través de reformes econòmiques i
polítiques, buscaven modernitzar l'administració, la legislació i les institucions del règim per
fomentar la prosperitat econòmica de la població. Així, la seva filosofia, coneguda com a
"desarrollismo", tenia com a objectiu consolidar el franquisme mitjançant reformes
legislatives i millores en el benestar social, tot intentant mantenir la seva estructura
antidemocràtica. Creien que la prosperitat econòmica podria ser un substitut de la
democràcia i contribuir a la pau social, sense alterar fonamentalment la naturalesa
autoritària del règim [T3].

10.2 Les reformes legislatives

Les reformes legislatives durant la dictadura franquista van ser impulsades pel govern dels
tecnòcrates per modernitzar les institucions, mitigar les tensions socials i gestionar les
discrepàncies entre les diferents faccions del règim. Es va crear el Tribunal d'Ordre Públic
(TOP) el 1963 per transferir els casos de delictes polítics a la jurisdicció civil, tot i que això
no va suposar una reducció de la repressió. Aquesta reforma tenia com a objectiu suavitzar
la imatge de la dictadura a nivell internacional després de l'execució del comunista Julián
Grimau el 1963, tot mantenint la seva estructura autoritària [T6].

10.3 Les relacions internacionals

Les relacions internacionals durant la dictadura franquista van ser marcades per la
consolidació del règim i els esdeveniments de la Segona Guerra Mundial. Espanya va rebre
ajuda econòmica i material bèl·lic dels Estats Units, establint acords que van regularitzar les
relacions diplomàtiques i comercials amb els països occidentals. Tot i això, a mitjans dels
anys 50, malgrat l'admissió d'Espanya en el context internacional, es van manifestar
problemes interns com la crisi econòmica, les protestes socials i els primers signes de
dissidència. Això va portar a una pressió interna per un canvi en l'orientació econòmica i a la
necessitat de liberalitzar l'economia per evitar la fallida de l'Estat. Així, les relacions
internacionals van influir en la transició cap a un nou govern i en la modernització del règim
franquista [T5].

10.4 El triomf de l'immobilisme

El triomf de l'immobilisme durant la dictadura franquista es va caracteritzar per les tensions
internes entre els sectors reformistes i immobilistes del règim. L'escàndol Matesa, un frau
financer que va implicar alts càrrecs del govern, va accentuar aquestes divisions. Els
sectors immobilistes, liderats per l'almirall Carrero Blanco, van defensar l'enduriment de la
política interna, amb canvis restrictius en la Llei de premsa i un increment de la repressió,
incloent-hi la consideració de nous delictes com a rebel·lió militar.

Aquesta postura va provocar protestes populars, com el cas del consell de guerra a Burgos
el 1970, on es van demanar penes de mort contra militants d'ETA. Així, l'immobilisme va
prevaldre davant els intents de reforma i modernització, generant una profunda divisió
interna i una falta de resposta a les demandes de canvi i democratització de la societat,
marcant el final de la dictadura franquista [T4].

11. La crisi de la dictadura

11.1 La crisi política del règim

La crisi política del règim durant la dictadura franquista es va intensificar després de
l'assassinat de l'almirall Carrero Blanco per ETA el 1973. Aquest tràgic esdeveniment va
posar de manifest les profundes divisions internes entre els sectors que advocaven per la
continuïtat del règim amb més repressió (immobilistes) i aquells que promovien un canvi
progressiu mitjançant la creació d'associacions polítiques dins del Movimiento (oberturistes).

La fractura entre aquests grups va créixer, amb els sectors més conservadors, coneguts
com el "búnquer", oposant-se ferotgement a qualsevol forma de transformació i defensant la
inalterabilitat dels principis del 18 de juliol. Aquesta falta de consens sobre el futur del règim
va accentuar les tensions internes i va contribuir a la inestabilitat política en els darrers anys
de la dictadura franquista, marcant un període de crisi que anticipava el final del règim
autoritari [T5].

11.2 L'auge de l'antifranquisme

L'auge de l'antifranquisme durant la dictadura franquista es va manifestar a partir del 1973
amb un notable increment de la conflictivitat social i la contestació política. Les protestes
obreres i estudiantils van créixer de manera significativa, amb vagues i manifestacions que
van reflectir un descontentament generalitzat amb el règim.

En aquest context, diversos grups d'oposició van promoure la creació d'organismes unitaris
per reivindicar la democratització d'Espanya i oposar-se a la continuïtat del franquisme.
Aquest moviment va aglutinar forces polítiques i socials diverses, des de sectors reformistes
fins a grups més radicals, tots ells compartint la voluntat de posar fi a la dictadura i establir
un règim democràtic al país.

L'auge de l'antifranquisme va representar un desafiament per al règim autoritari, evidenciant

la creixent oposició interna i la demanda popular per canvis profunds en la estructura
política d'Espanya. Aquest fenomen va contribuir a accentuar la crisi del règim i a accelerar
els esdeveniments que portarien a la transició cap a la democràcia després de la mort de
Franco [T6].
11.3 La mort del dictador:
La mort del dictador Francisco Franco el 20 de novembre de 1975 va marcar un punt
d'inflexió en la història d'Espanya. Amb la desaparició de Franco, es va posar fi a una època
de dictadura que havia perdurat durant gairebé quatre dècades. La seva mort va deixar un
règim anacrònic i en una profunda crisi, amb divisions internes i una manca de consens
sobre el futur del país.

La pretensió de Franco que el seu règim tingués el futur d'Espanya "atado y bien atado" va
resultar ser una il·lusió sense fonament. La seva desaparició va obrir la porta a un període
d'incertesa i canvi, amb forces polítiques i socials que buscaven una transició cap a la
democràcia i la superació de les seqüeles deixades per la dictadura franquista.

La mort de Franco va ser un punt de partida per a la transició democràtica espanyola, un

procés complex i delicat que culminaria amb l'establiment d'una monarquia parlamentària i
la redacció de la Constitució de 1978. Així, la desaparició del dictador va obrir una nova
etapa a la història d'Espanya, marcada per la construcció d'una democràcia plural i
respectuosa dels drets i llibertats dels ciutadans.