Neuroquímica, 02-10 (Joan Puñet)

(Mort cel·lular programada)

Al cap i a la fi, els que realment decideixen si les neurones van a morir o no són les cèl·lules
dianes. Això és perquè durant el desenvolupament les cèl·lules aniran morint (migració,
diferenciació, etc.) això és perquè les cèl·lules dianes son les que decideixen quin numero de
neurones sobreviuran o no. Com més cèl·lules dianes, més neurones sobreviuran.

Un exemple seria en el cas de les motoneurones, se sap que de totes les motoneurones que es
produeixen, un 50% morirà degut a que envien els seus axons cap a les extremitats i s’hagin
establert els moviments reflexes.

Imaginem que tenim un gatet, en el que es produeixen 16 motoneurones, de les que

sobreviurien 8, dos per cada extremitat. Imaginem que a un altre gat de la mateixa “camada” li
tallem una poteta, durant el desenvolupament també sorgiran 16 motoneurones, no obstant
tindran menys cèl·lules dianes, de manera que sobreviuran menys motoneurones. Si aquesta
pota la implantéssim a un altre gat, aquest tindrà més cèl·lules diana i per tan en sobreviuran
més.

Naixement, migració, diferenciació cel·lular i arboritzacions dendrítiques i axoniques d’una

neurona són independents de les cèl·lules diana. Només quan les neurones arribin a la cèl·lula
diana i vegin que no poden realitzar la sinapsis, moriran.

Eliminació de la sinapsis (amb una mica més de detall)

Durant el desenvolupament, les motoneurones aniran enviant els seus axons cap a les cèl·lules
musculars. Per establir la sinapsis en les fibres musculars el que passa es que els axons de les
motoneurones arribaran i començaran a allibera NT i FT, aquests actuaran sobre les mioblasts i
els induiran a la diferenciació dels miotubs, que començaran a expressar llavors els receptors
per als NT. En aquest moment rebran contacte de diferents motoneurones, i els miotubs
produiran una sèrie de FT i la sinapsis començarà a respondre a aquests FT. De manera que
només una d’elles respondrà a aquest senyal i sobreviurà doncs no hi ha suficient [NT] per a
totes les sinapsis.com ja s’havia explicat a la classe anterior).
Això també succeeix en altres zones, com els ganglis.

Per tan, cada cop es pensa més que les sinapsis estan predestinades, però no s’entén el perquè
d’una proliferació tan massiva al principi.

Fi del tema 2, capítol II

Tema 3, capítol II: Homeòstasi del SNC

Tots els processos anteriorment vistos consumeixen energia. En repòs el cervell pot gastar un
25% de tota la glucosa del cos. També necessita oxigen per generar energia, una 1/5 part de
l’oxigen de tot el cas és utilitzat en el cervell. Perquè això pugui ésser, el cervell ha d’estar molt
ben vascularitzat.

Si per alguna raó algun d’aquest vasos es danya, hi haurà un dèficit energètic en les neurones
del voltant. Per mantenir la integritat, doncs, farà falta tres estructures: Meninges, Barrera
Hematoencefalica (BH) i el Líquid cefaloraquidi (LC).

Les Meninges són una estructura de teixit conjuntiu que envolta el SNC, mentre que la Barrera
Hematoencefalica aïllar el SNC del vascular. Entre les dues permeten que hi hagi un altre
element protector, de suport i a la vegada homeostàtic, que és el líquid cefaloraquidi.

Les meninges són tres teixits connectius: Pia madre, Aracnoide i la Dura Madre (de dins a fora).

La Pia Madre està en directe contacte amb el cervell, cerebel i tronc encefàlic. Recobreix tots
els nervis cranials en el seu procés intraacraneal i estaran acompanyant totes les
circumval·lacions del cervell i cerebel. Per la seva part externa esta en contatce amb el LC.

L’aracnoide es troba en contacte directe amb la Dura Madre, i està separada de la Pia Madre
per l’espai aracnoide, el qual està ple de LC, i és on es troben la majoria d’arteries i venes del
cervell.

Recobrint-ho tot es troba la Dura Madre, és la més externa, dura i resistent i es troba en
contacte directe amb el crani. Uneix les dues meitats del SNC i l’aïlla de l’exterior.
El LC és un fluid vital necessari pel correcte funcionament del SNC, és constantment produït
per les cèl·lules dels plexes colideos, dins del sistema ventricular. No és un líquid estàtic, sino
que està contínuament movent-se en continu flux i intercanvi amb l’interior del sistema
vascular. Una funció que se li atribueix és de tenir el SNC central en flotació, evitant que el
cervell tingui un excessiu pes sobre ell mateix i protegint-lo de forces mecàniques, també és
necessari per transportar i eliminar metabòlits. EN els últims anys s’està pensant que estigui
involucrat en homeòstasi i senyalització cel·lular. La seva composició no és igual que la de la
sang, ja que en la sang hi ha fins a uns 200 cop més quantitat de proteïna que en el LC.

La BH està composta per unes cèl·lules endotelials unides per “tight junctions” que estan
rodejades per una fina lamina basal, i aquesta rodejada per cèl·lules anomenades pericitos, els
quals a la vegada estan rodejats per una altre lamina basal i els peus d’astròcits. Tot això forma
la BH. S’encarrega de que hi hagi una barrera física entre el contingut del SNC i del sistema
vascular, conferint aïllament al SNC. Els pericitos modifiquen les propietats endotelials i a la
vegada tenen activitat fagocítica, a més a més poden regular el diàmetre dels vasos (regulant
el flux vascular). Els tres tipus cel·lulars que conformes la BH (c. Endotelials, c. Pericitos, i c.
Pericitos perivasculars) contindran alguns enzims que permetran degradar components
indesitjables dins del SNC. La BH fa de filtre tan d’hormones, com del pas d’ions, etc.

Cuirosament, els transportados presents en la BH tenen un flux constant, p.ex: l’influx de

glucosa és igual tan en casos d’hipo com hiperglucèmia.

La BH és la capa més important de totes. És una barrera per metabòlits i cèl·lules i fins i tot
virus. No obstant no aïlla al 100%, molècules liposolubles podran atravessar-la. Com més gran
és la molècula més li costarà.

Com més gran més lipofílic