Una iniciativa per al nacionalisme d’ordre -

Esperit

Una de les raons per les quals em sembla que els independentistes d’ordre
hauríem de posar fil a l’agulla per tal d’articular una organització política que
aplegui aquesta sensibilitat és el risc de valencianització o la mallorquinització de
Catalunya. València i Mallorca són exemples que il·lustren de manera clara i
distinta quines són les conseqüències de no tenir una estructura institucional per
al nacionalisme d’ordre. Si Espanya ofereix una alternativa per a les elits ―encara
que sigui d’arrel anticatalana i autoritària―, només cal deixar que la propaganda i
la manca de transmissió de la història actuïn com a remei davant del trauma
d’abandonar la teva identitat. Catalunya necessita un partit d'ordre fort i aquesta
empresa només es pot sostenir sobre un fonament de bones idees i d'un projecte
de país.

Des de la restauració democràtica, aquest espai va encapçalar-lo Convergència i

Unió. L’èxit d’aquesta aliança es va justificar, entre altres coses, sobre la premissa
implícita que els catalans tenien poder dintre d’Espanya, perquè existia la
possibilitat de fer la independència. Pujol podia anar a negociar a Madrid amb el
president de torn perquè el fantasma de la independència era dintre de
l’imaginari espanyol. Espanya ja no podia fer servir l’exèrcit i les estructures
d’estat eren massa tendres i delicades per a jugar-se-la. Però quaranta anys
després, els polítics catalans han revelat el farol. Convergència i Unió ja no
existeix. I justament per això CiU no podrà tornar a existir. De fet, totes les
temptatives de tornar a emular aquesta política estan fracassant.

Aquesta preocupació ja s’ha anat manifestant d’ençà de l’octubre de 2017 per

boca de diverses persones. Segons explicava en Frederic J. Porta «el moviment
“sobiranista/indepe”, mort entre el Primer d’Octubre (2017), Urquinaona (2019) i
la Crisi del Coronavirus (2020), ha de ser enterrat per fundar un quart moviment
que reflexioni sobre els últims dos-cents anys, però també sobre l’actualitat i
encari, completament renovat, l’actual crisi existencial de Catalunya». Tot i que hi
ha un procés d’assaig d’error per tal de construir aquest espai —penseu, per
exemple, en Primàries, el FNC o Aliança—, no hi ha cap proposta que de moment
hagi reeixit, perquè hi ha una crisi d’idees sobre quin ha de ser el projecte de país
dels propers vint anys: d’una banda, no hi ha força a curt termini per a fer la
independència i, de l’altra, tal com hem vist, la cultura del peix al cove no pot
tornar a existir. El projecte de política nacional dels propers vint anys, per tant,
ha de ser un projecte que tingui encaix en el marc legal de l’Estatut i que, alhora,
serveixi per a crear un nou capital polític que reprengui el procés d’alliberació
nacional.

Després de l’octubre del 2017, l’establishment independentista ha estat fent mans

i mànigues per tal d’instal·lar una idea molt concreta dintre de l’esperit dels seus
votants. El pla passa per recordar-nos que, al cap i a la fi, els catalans no vivim
tan malament. És veritat que des d’un punt de vista material no podem competir
amb els estàndards de vida d’un país del centre o del nord d’Europa. Fins i tot és
veritat que, si no hi hagués una relació colonial entre Espanya i Catalunya i
poguéssim gestionar tota la riquesa que creem, podríem apropar-nos-hi.
Tanmateix, això no implica pas —diuen— que ara el procés d’independència sigui
una cosa raonable, atès que res no garanteix que podríem continuar vivint, pel
cap baix, com ho fem ara.

La idea de fons d’aquesta narrativa la comparteixo: en general, la manera com

mirem de solucionar els problemes polítics és una cosa delicada i no pot ser
anàloga a, per exemple, la manera com mirem de solucionar un problema
científic. No podem fer gaires experiments amb les coses que són de tots: el món
és un lloc massa caòtic, és impossible controlar totes les condicions rellevants i és
massa costós —en termes de capital econòmic i humà— de replicar un experiment
al llarg del temps. No podem prendre decisions radicals, per tant, perquè hi ha
massa coses a perdre. És millor que hi hagi un cert sentit de continuïtat.

L’independentisme modern neix perquè hi ha raons per a creure que aquest risc
és mínim. Més enllà de la veritat o la falsedat d’aquesta tesi, el que és realment
important són els efectes psicològics que ha causat el canvi injustificat de parer
dels partits independentistes. ¿Quina autoritat tenen els governants d’una nació
que fa quatre dies havia de dur a terme un procés d’alliberament nacional, però
que ara ja no està disposada a lluitar pels seus drets? Si el govern de Puigdemont i
de Junqueras no va voler defensar el nostre dret de triar què volem ser fins a les
darreres conseqüències, ¿quina autoritat tenen ara per a legislar sobre educació,
sanitat, immigració o la gestió dels recursos naturals?

Josep Asensio feia extensiu el problema de l’autoritat a la resta d’occident, però

en el cas català sembla que en compartim el diagnòstic. Segons Asensio,
«restaurar, en el cas dels catalans, vol dir tornar al punt en què la voluntat de
poder orienta els anhels individuals i col·lectius. [...] Convé no oblidar, però, que
el fonament de qualsevol nació (de la catalana també) és la voluntat de governar-
se, és a dir: de guanyar el poder per a sobreviure en els propis termes». El
problema de fons resideix en la fragilitat de la manera com els catalans hem
articulat la democràcia d’ençà de l’Estatut de Sau. Si el nostre sistema electoral
fos robust, aleshores l’arena pública seria una cosa mal·leable, de tal manera que
les agendes dels partits polítics s’haurien d’adaptar a les peticions dels catalans.
Per suposat, se segueix, entre altres coses, que hi hauria pocs incentius per a
violar reiteradament les peticions sobre l’exercici de l’autodeterminació. Quan la
qüestió de l’autodeterminació no ha estat al centre del debat, poc que hi ha hagut
cap problema. Tanmateix, el sistema ha implosionat quan n’hem volgut parlar.

En triar un sistema electoral en el marc d’una democràcia representativa, hi ha un

trade-off entre com de poderós ha de ser un vot i com de grans han de ser les
circumscripcions: si volem que el vot sigui molt poderós, aleshores hi ha d’haver
circumscripcions més petites; i, si volem —per qüestions d’operativitat, o pel
sigui— que hi hagi circumscripcions més grans, aleshores un vot ha de ser més
feble. Pel que hem vist, la manera com els catalans hem tractat de resoldre
aquesta tensió ja no funciona. Encara que podem legislar sobre el sistema
electoral en virtut del que hi ha contemplat a l’Estatut, mai no hem elaborat una
llei electoral pròpia, per la qual cosa sempre s’ha usat la llei espanyola per
defecte: quatre circumscripcions, és a dir, més gent, vot cada vegada més feble,
gran poder dels partits i manca de fiscalització entre el governant i el governat.

Tenim el deure d’exigir un canvi. És el moment de tenir una llei electoral pròpia
que canviï la cultura política oligàrquica que s’ha establert a Catalunya.
Necessitem un model més robust, un model que pugui adaptar-se als reclams dels
catalans encara que no estiguin a l’agenda dels partits polítics. Cal un sistema
electoral amb circumscripcions més petites de tal manera que el governant estigui
lligat a les necessitats dels seus electors. Els catalans han estat per sobre dels seus
polítics i ho hem de tornar a demostrar. Em sembla que l’assignatura pendent de
fer una llei electoral pròpia i l’eventual creació d’un partit independentista d’ordre
són dues coses que poden anar agafades de la mà. Si aconseguim articular un
moviment civil l’objectiu del qual sigui el de fer pedagogia arreu del Principat
sobre les virtuts de tenir un sistema electoral amb circumscripcions més petites, i
el de recollir firmes per tal de presentar una iniciativa legislativa ciutadana,
aleshores poden passar dues coses.

La primera possibilitat és que la iniciativa tiri endavant, es voti al Parlament i

s’aprovi. En aquestes circumstàncies, el sistema electoral seria un mecanisme
molt robust, és a dir, seria un mecanisme que permetria captar les exigències dels
votants en un àmbit molt local, per la qual cosa la creació d’alternatives polítiques
seria més senzilla. Això no obstant, aquesta possibilitat és la més complicada, atès
que els partits polítics actuals no tenen incentius per a perdre tant de poder.

La segona possibilitat és que la iniciativa no s’aprovi. Tanmateix, el capital humà

unit sobre els pilars d’una bona idea podria esdevenir l’embrió d’un projecte
polític que miri de competir contra els partits actuals. Estaríem oferint una
candidatura alternativa, lliure, amb un projecte de país, que permetria canalitzar
d’una manera intel·ligent i adulta tot el malestar i l’ansietat del període
postreferèndum.

Contràriament al que hom pensa, el defalliment que ens podem veure a la cara
després de l'octubre del 2017 no és pas una cosa dolenta, sinó que és el preu que
hem de pagar per a ser lliures. Tot i que hi ha molts d’esforços dedicats a fer-nos
creure que estem millor sota el jou colonial, hi ha massa gent alliberada, de tal
manera que els únics problemes polítics a Catalunya sembla que tan sols són un
mer problema de coordinació. La reforma de la llei electoral catalana pot
esdevenir l’eina per a trobar-nos.