Un, dos, txa-txa-txa

Un, dos, txa-txa-txa. Dos lents, tres ràpids. 4 temps. No era ni un mambo, ni una salsa
ni una rumba. Era un txa-txa-txa. Era massa petit per recordar la primera vegada que
havia escoltat aquell ritme, però se li havia clavat a la pell. O més endins. La professora
de la guarderia ja els va avisar, però ells no volien veure-ho. Actuava estrany, com
mogut per una melodia invisible. Cada moviment, cada gest, estava marcat pel mateix
ritme. Dos lents, tres ràpids.

Del seu besavi només sabia el que li havia explicat la seva mare. A finals del s. XIX havia
viatjat a Cuba i havia treballat per Facundo Bacardí a la destil·leria de ron de Santiago.
Era químic i havia ajudat a crear una beguda alcohòlica per al poble, a partir d’aïllar la
canya de sucre local , destil·lant com no s’havia fet abans, la beguda per treure’n les
impureses. D’aquella aventura cubana, la mare en guardava una fotografia d’ell davant
d’una palmera amb una ampolla a la mà. El seu avi va néixer a Santiago, de l’affair amb
una cambrera d’un bar de l’Habana. Hi havia anat per entrevistar-se amb uns possibles
intermediaris i havien acabat firmant el contracte en un bareto de mala mort de la
capital. Allà va conèixer la Maria Carmen, molt més atractiva i sensual que la seva
dona, que l’esperava a Barcelona. Quan va baixar del transatlàntic a Barcelona, amb
una nova dona i un fill de dotze anys de la mà, va ser l’inici de la debacle. La societat
barcelonina no va perdonar mai la seva història amb la noia cubana i li van girar
l’esquena. El meu avi va créixer en un ambient hostil, els seus pares havien viscut
dignament gràcies als estalvis que havia aconseguit a Cuba. El seu avi va créixer en una
Barcelona que es preparava per una Guerra Civil i la seva mare

No aspirava El seu besavi havia viatjat a Cuba Avi havia anat a cuba

Tot va començar el dia que va escoltar per primer cop un