1.

Característiques de la religió grega

1.1. El mite grec: Definició, característiques i funcions.
Qué és el mite?
Mithos en un primer moment volia dir paraula, relacionat en mutheomai que vol dir
contar (mithos = paraulaa), logos comença a associar-se amb la paraula escrita, una paraula
reflexionada a partir de l’escriptura mentre que muthos es relaciona amb la paraula contada
mitjançant l’oralitat
- 800 aE
Època arcaica: producció oral, gèneres =lírica, epopeya/èpica que són gèneres
orals. És els que han transmés els mites que coneixem actualment, les van
deixar per escrit més endavnt

- s. V - VI
- Època Clàssica: logos per reflexionar, gres literaris que volen donar
justificació a fets reals: oratoria, filosofia, historiografia… Són logógrafs. Hi ha
ja diferencia entre els dos, primera oposició, en un ppi paraules sinónimes

- 303 aE
- Muthos en Atistòtil: es traduirà com argument dramàtic, és l’argument que
ens compten les tragèdies gregues.
Muthos en Plató: en un primer moment oposa logos a muthos perquè ell vol fer un relat
raonat per explicar quelcom. Els relats no renuncien en cap moment al muthos, no és una
oposició tancada sinó que els utilitzarà. Termes que igualment es poden gastar junts.
Tucídides el relacionem amb el logos. Mètode científic.

La talassocràcia cretenca i Minos com a fets historics, es retrotrauen els ateenncs.

Minoic ve de Minos, escribien en Lineal A
Un mite és un relat, no només és un compte, es fonamenta en la realitat.Tucídides es
retrotrau a un mite, a la “tradició”, a lo que ha sigut escoltat (ἀκοῇ).

Característiques dels mites:

1. Algunes definicions:
“Relat tradicional que fa referència de forma secundària a la col·lectivitat”, Burkert
(sociobiológica)
“Conjunt de relats sobre els deus i els herois, és a dir, els dos tipus de personatges als
que les ciutats antigues elevaven el seu culte”, Vernant
“Excel·lents relats portadors de missatges importants sobre la vida en general i sobre
la vida social”, Kirk
“Refles de les institucions i conductes socials, de les costums, creences ii actituds
socials d’un poble”, Malinowaki
“Relat tradicional que conta lactuacio memorable i exemplar d’uns personatges
extraordinaris en un temps llunyà i prestigiós” C. García Gual

Tenim alguns problemes de definició: Explicació de la realitat, relat tradicional,

transmissió oral i popular, temàtica: gestes de déus i herois. Qualsevol teoria que
parle del mite com quelcom monolític i estanc és errónea.
 Característiques generals mite: perdurabilitat i oralitat, adaptabilitat, temàtica,
memòria i recepció, cohesió social i col·lectivitat i explicació del grup social. Hi ha
molt sincretisme

5 Funcions del mite:

- Naturalista: l’explicació que dona un mite a un determinat fenòmen de la
natura. no intenta justificar col. sinó perquè existeixen les muntanyes? o els
núvols… Un catasterisme.
- Fundacional: fundació de un determinat poble, intenta justificar la societat
perquè aquesta s’ha degut retrotraure. Per exemple, atenes amb teseu, el
sinecisme; cadm i europa, zeus la raptà.
- Etiològica: aitia (causa) per que es fa cada cosa en els rituals, el recorden… El
de prometeu perquè justifica el ritual del sacrifici. Justifica pero no pot dir-se
quin és abans
- Social: justifiquen els comportaments i les institucions d’un determinat poble.
Ulises, que representa valors socials com l’astúcia, valors del polítics… Mite
d’Èdip = porta malalties
- Paradigmàtica: quan no entren en les característiques anteriors . intenta
explicar de forma modèlica algunes determinades formes de ser, serveix de
model de comportament. persones inspirades per a divinitat… Ex. Píndaro,
Epinicis: odes de victòria compara herois amb els guanyadors de
competicions. Filomena cant de dol
El mite de danae i d’Antígona: hi ha una comparació entre dos personatges
mitològiques. Antígona popularitzat per Sòfocles, parla d’una dona filla d’Èdip i
Jocasta qui al morir polinises i et. i governar Tebes Creont diu que a pol. no el poden
soterrar i Antígona sí que vol retre els cultes esperables per un mort sent castigada
soterrada per Creont amb un mínim de menjar(el mite té una funció paradigmàtica
però tb etiològics)
el cor representa la veu del poble i fa reflexions per part del poble, context polític tots
reflexionen sobre el que està en escena. En tragedia grega sempre preocupacions ,
reflexions universals.. Compara en Danae filla de Acrisi, qui la soterra després de
conèixer que un dels seus fills el materia, zeus co pluja d’or (dorada) la deixa
prenyada, Persues, fill d’ambos, esdevenint adult matarà a Acrisi. En poesía i ritual
unirse al jau compara a la dona, que es casarà i tindrà descendència. Antígona “es
casarà amb Hades”, metàfora de que morirà

1.2. Mite, culte i ritual.

Qué és el ritual? (no hi ha una de forma general, quan voen parlar de ritual diuen
nomos)
Una cerimonia que es fa de manera protocolaria, amb passos a seguir, amb funció
social ja que és pròpia dels éssers d’una mateixa comunitat i els d’aquesta amb éssers
superior, marca jerarquies entre ambdós. “ritus” = llatí. Diferents paral·lels per referirse a
una manera de fer les coses.
: és un acte repetitiu que està codificat i programat, amb uns actes, llenguatge i gestes
específics que provoquen un fenomen social de caràcter redireccionat i analògic a través d’un
procés de comunicació.
 característiques:
1. Acte repetitiu,
2. Codificat u programat.
3. Estan marcats els actes, el llenguatge i els gestos, ja es coneixen i es fan mitjançant
aquestos.
4. Acte redireccionat i analògic: a partir d’una cosa ja donada l’agafe per copia! Tot ve
ja programat, actes naturals com l’aigua que serveix per netejar redirecciona a ser
principalment per purificar l’ànima.
5. Fenomen social > serveix també pper reforçar lligams.
6. És un procés de comunicació entre els membres de una determinada comunitat i
els ens superiors.

Relacions entre mite i ritual:

- Generalitats com s’explica la relació entre el mite i el ritu? Intenta veure
quina, com s’enten, la relació entre la paraula parlada que el pot escenificar.
S’ha tractar erronea ment quin és primigeni, el mite i el ritual són similars,
tendeixen a seguir una linia similar que s’entrecreua.

- A partir de comparacions entre religió grega i religions orientals com l’ Estudi

pioneer JG FRAZER The Golden Bough: troba el origen del ritual en els
fenomens de la vegetació u de la natura, principalment el ritual akitu que
cerca rememorar els cicles de la vegetació i es recorden les estacions de la
natura, a més canviava els reis antics pels nous, relacionava amb els canvis de
la natura de mort i naixement, és a dir, de canvi constant

- Escoles d’interpretació: Escola de Cambridge (cf. Harrison Murray): amplien

la qüestió en The Myth and Ritual proper shcool. Diuen que el mite serveix
per explicar el ritual, que el segon causa el primer. Ta dromena (part actuada)
vs ta legomena
- >>> Problemática: el mite s’ha de tractar inseparablement entre la religió i la
cultura (parlen d’aquestos, els antropolegs, com si el mite fos la fi);
adulteració de la mitologia i escassetat de testimonis > testimonis majorment
literaris, no ens permeten entendre bé la relació entre els dos, els poetes
canvien les versions i les utilitzen per a la seua finalitat, no tenen llibre sagrat!
; tots els mites es corresponen amb rituals? hi ha molts mites que no es
relacionen amb rituals.

Medea i COrint: va matar als seus fills per venjar-se de Jasó qui es llità en
altra. Una versió més antiga diu que van ser els Croints per matar al seu rei.
Ña mort de medea té finció etiològica.
El mite de medea > moment final: ja ha ocorregut la tragèdia! temenos: espai
sagrat, ací santuari Hera Acrea. Heròdot fou un historiador que va escriure
l’historia de les guerres mèdiques, etnògraf al principi de la historiografia,
intentant escriure les costums i adentrar-se en les ciutats que va veient. Fa un
logos
 -Cultos y rituales entre los persas(Heródot, hace un logos de lo que conoce de
primera mano, pero al realizarlo no renuncia al mito-Se siente heredero de Homero con la
guerra de los griegos y los bárbaros->Troyanos). Consideraban que los dioses no eran
antropomorfos, realizaban sacrificios a elementos naturales identificándolos como los dioses.
Comparación de tradición persa con la griega: no construeixen altars ni encenen foc quan es
disposen a fer un sacrifici, ni utilitzen libacions, flaures, ínfules o grans d’ordi. Quan algú
d’ells vol realitzar el sacridici a cadascun dels deus condueix la víctima a un lloc pur i invoca
la divinitat coronant-se amb una tiara, generalment de murta. … (text)
Rituals normalment x analogia van a culte religiós

Quina diferencia hi ha entre ambdues?

- Diferents escoles! Les més fonamentals
1.3. Fonts i transmissió de la mitologia i la religió gregues.
Fonts literaries; és la que més ens ajuda per reconstruir la cultura. Tot el que
coneixem ho fem mitjançant aquestes i és un problema ja que padeix un procés
d’adulteració, els autors adapten els mites o versions d’aquestos per la funció que ells
necessiten (ex: medea - corintis
- Èpica: tenim a Homero (iliada y odisea) y a Hesíodo (teogonias y trabajos y
d´´ias) Està pensat per ser oral, pensades per ser cantades, passen per
procesor d’oralitat molt heavys. Intenten instruir (teogonia sobre origen del
cosmos.
- Lírica: context oral, no està pensada per ser escrita. La poesía es cant,
inspirats en aspectes divins… Un autor és Píndar amb els epinicis, cants de
victoria amb mites des d’un punt de vista paradigmàtic ja que compara els
mites amb els atletes. Altre autor per la seua versió mítica d’un tema:
Estesícoro, té una versió diferent sobre el rapte d’Helena (de mans de
menelao, fou raptada per París de Troya) represa després per Eurípides, diu
que helena no va anar mai a troya i diu que els deus se la van portar a Egipte
transformada en núvol i que els troians furten eixe núvol
- Tragedia: no està pensat per l’escriptura, és diferent. Pertany totalment a
l’oralitat encara que estiga adscrita a l’època clàssica, heredera de la tradició
oral arcaïca. És un gènere cantat i pensat per ser representat amb perspectives
i maneres originals. Encara que s’adscriva a eixe moment està en el context de
la polis, amb ensenyança i valor moralitzat (catarsi). Intenta reflexionar sobre
els problems, i els valors que es tracten en la seu de la polis
- Historiografia/filosofia: s’enmarquen en el logos, tilitzen el mite d’una forma
més adulterada, l’utilitzen adaptats a la seua realitat. Tucídides retrotau els
seus avantpassats… L’idea és extraure conclusions raonades dels mites
Les mitografies; no compten res nou, no tenen una funció didáctica. Pot ser que
utilitzaren les fonts literaries (ells segur tingueren accéss a fonts que nosaltres hem perdut)
Textos epigrafics: no ens arriben molts, són sobretot religiosos.
La iconografia: no ajuda a arreplegar tot el mite
L’arqueologia: ceràmiques que ajuden a entendre com s’ha trasmés
- Pseudo-Apolodor (Biblioteca Mitológica): s’adscriu a una època posterior a
Apolodor d’Atenes. Tractat que vol donar visió dels mites desde creació del
mons fins retornament a la seua pàtria
- Higí (Llegendes mitológiques)
 - Eratóstenes (Catasterismes): tractat sobre la conversió en esteles dels
personatges mítics.

1.4. Tendències d’interpretació.

Dues possibilitats d’estudiar la religió i mit.:

1. Punt de vista sincrònic: concret
a. Escola estructuralista: religió i mit. com estructure que
organitzen i seqüencien el pensament de l’èsser humà. La
unitat minima de la mitologia = mitema (part concreta d’un
mite indivisible, aspecte puntual, molts junts fan un mite).
Ajuda a entendre el pensament de lésser humà. Juga amb les
oposicions dels mites
b. Acostament psicoanalític: Freud va suggerir que els mites es
podrien interpretar com a expressions simbòliques de
pensaments, desitjos i conflictes reprimits dins de les persones
i la cultura. Per exemple, la interpretació de Freud del complex
d'Èdip en la mitologia grega és un exemple conegut d'aplicació
de la teoria psicoanalítica a la mitologia.Dins de l'enfocament
psicoanalític, els mites es veuen com a reflexos de processos
psicològics inconscients, i els analistes sovint exploren la
simbologia i els significats ocults en els mites per descobrir
temes psicològics subjacents.
c. Escola funcionalista (Malinowski): estudia els mites com una
reflexió de determinats temperaments o comportaments
socials.

2. punt de vista diacrònic

a. Escola sociobiològica de Burket: parla de que els rituals i els
mites proven o tenen el seu origen en les accions naturals
innates de l'ésser humà, sbtot els sacrificis, el mite de
prometeu explica el protocol. Estudia el sacrifici desde la
sociobiologia trobant el seu origen en antics rituals en caçadors
del paleolític que caçaven per menjar, retrotrau el mite al
record d’un passat “salvatge”, que recorden a rituals de
caçadors. Tot sorgeix de necessitats biològiques…
b. Mitologia comparada:
i. mitologia oriental
ii. fons mitològic indoeuropeu
iii. el folklore:

- Punt de vista sincrònic: concret.

Escola estructuralista:Acostament analític: (freud) s’acosten a ells des de un
punt de vista més de la ment
Escola funcionalista: analitza les funcions o reaccions dels humans davant
determinades accions (pej bàrbars)
- “”” diacrònic: l’estudia a través del temps.
 Escola sociobiologica
Mitologia comparada: parteix de la idea de que tenen idees o motius en comú
- Oriental: el de dionís, que és un deu que va descriure els secreta de la mort i
l’agricultura als humans relacionat amb el mite d’Osiris i Isis.
- Fons de mitologia indoeuropea: alguns fons d’alguns mites grecs es poden
relacionar amb aspectes de mitologies indoeuropees com la poma de paris (TH KALLISTH)
2. Anàlisi dels mites grecs
2.1. Classificació dels mites grecs.
- Per ordre cronològic:
1. Mites cosmogòniques: parles de l’origen del kosmos (ordre), hi ha un primer
moment de desordre fins que tots els ordren de la natura estan sintetitzats.
primer teogonia i antropogonia.
2. Origen dels deus (histories d’amor) i històries mítiques: els tractes entre ells
3. Història primitiva dels hómens: fa referencia a personatges mitològics
anteriors i tenien tracte directe com Prometeu o Tántal(rei del mont sípil, el
seu fill pèlops, li dona als deus de menjar el seu propi fill)
4. Histories o mites dels herois més antics (abans guerra troya)
5. Mites o histories dels herois més recents: ulises aquiles
Poden pertanyer a varies categories i es queda un poc en dubte, com el mite del Minotaure, el
del Cinecisme (unió de todes les aldees en una sola ciutat)
2.2. La Cosmogonia i la Teogonia.
Intneten donar explicació a l’origen del mon de forma organitzada. Té una funció sobretot
explicativa, relacionada amb la tradició oral. La més popular és la teogonia d’Hesíode
(influències orientals); tb teogonia òrfica que eren una secta, deien que abans protofanes,
religió mistérica, volen saber els misteris de la vida i la mort (cnatar de kumaru entre els
hitites, conta com els deus ha sorit el mon i generacion rere generació s’han anat passant el
tro)
χάος < χαίνω = badallar

la cosmogonia d’hesíode i la primera generació de deus: està justificant un poc com és el

món.
Una vegada va naixer el cel ja tenim la primera generació de deus: Hiperió, Japeto, Ream
Mnemosine, Cronos i ciclops i centimanos/hecatonquirs

de sang i gea ixen les erinias (la venganza dels crims de sang), melier i gegat

eros + imeros =
no podem entendre els deus sense les seue atribuciosn que són els seus símbols i la seua
esfera d’actuació.

Japet-> titans i tises

las moiras venen de moira en grec = part, són les que assignen les parts determinades de la
realitat.

segona generació de deus = fills de Cronos.

Cromos + Rea = Hestia, Demeter, Hera, Hades, Ennosigeo (qui remull la terra)/Posido i
Metieta/Zeus/Boulaios (és el prudent perquè va saber posar ordre mitjançant l’astucia i la
intel·ligència,va ser criat per les buretes en dicte,,, uranida (ida=fill de))
Es justifica amb açò cultes, rituals i realitats, x això atribucions com epítets,

- Els mites sobre els homens:

Edats de l’home//metalls > cada volta va degenerant més
1. Edat d’or > regna Cronos, aquesta està lligada amb agricultura i la natura, els
fruits els feia la natura. L’home no s’havia de precupar de res
2. Edat de plata
3. Edat de bronze
4. Edat dels herois
5. Edat de ferro > on viuen els homes actuals, degenerats, amb tota mena de
fatigues, han de treballar…
2.3. Els déus olímpics i els déus ctònics.
2.3.1. Característiques dels déus grecs.
a. Antropomorfisme: en la seua aparença però també en la seua forma
d’actuar, són reflex de patiment i sentiments dels humans
b. No són omniscients: no ho poden saber tot
c. No són omnipresents: no estan a tots els puestos, estan en una esfera
superior que els mortals en la jerarquia. Ells saben més que els
humans però no ho veuen i ho saben tot
d. Epifania: aparició d’un deu a un mortal, s’apareixen amb raptes… i
adopten forma humana
e. No són eterns (cf. aiei eontes)
f. Jerarquia de rangs
g. Institucions i costims de la societat grega: es veu en els epitets, com de
Zeus “basileus”, “philoxenios”(garant de les regles en l’hospitalitat),
“hikeseias”(rei de les súpliques) i Honkios
h. Distintes esferes d’actuació.
2.3.2. Els déus olímpics.
Mont Olimp, dues generacions// dotze déus perquè són nombres sagrats,
normalment els múltiplos de 3 ho són.
2.3.2.1. Zeus > en un principi no era garant de l’ordre còsmic. En un
principi arrel associada a fenòmens còsmics com “dies”; està relacionat amb
altres divinitats nòrdiques e hitites. Defensor de la husticia
2.3.2.2. Hera > deesa del matrimoni, era l’esposa de Zeus. Cultes
principals: Argos i Samos. El seu símbol = pavo real.
 2.3.2.3. Posidó´> *potei + -da = “el señor de la tierra”. Déu del mar i la
terra, causant dels terratremols (alguns dels seus epítets relacionats). Cultes
Principals: Corint i cap Súnion
2.3.2.4. Atena > deessa verge (parthenos), protectora d’Atenes, Deessa
de l’astúcia, la saviesa i la civilització. Emblemes: òbila i olivera. Deessa de la
guerra (oposada a Ares, és de la tàctica). Epitet glaucopis = “ojos de lechuza”.
Protegeix Ulises. Poliourchos = protectora
- Mites d’autoctonia: parlen de q els primers personatges
d’Atenes varen nàixer de la mateixa terra. El primer rey dels
Atenesos fou Erictoni, naix del semen de posido tirat a terra
per Atena quan intentava violarla.
2.3.2.5. Apol·lo > és el deu de la puresa i la perfecció física,causa les
malalties però també les cura = deu de les epidèmies i les malalties. Principals
cultes: Delos (on va naixer) i Delfos (oracle i Dafnefories). Déu sanador
perquè es va sicretitzar amb Pean, déu de la medicina. hecabolos = el q llança
les fletxes des de lluny
2.3.2.6. Àrtemis> deessa animals salvatges i la casa, (ποτνια θηρων)
també de les dones que van a casar-se ja q representen la virginitat .
Festivitat: Brauró, es disfressaven d’oses. Oposició fonamental entre ella i
afrodita (amor més passional i bestia)
2.3.2.7. Afrodita. Sempre l’acompanya l’amor Eros, i el desig Hímer.
Aquella que camina per l’espuma, naix del semen d’Urà. Hi ha dues versions,
la hesiodica, i la homèrica que diu que naix de zeus i dione. Pot tindre culte
com Afrodita Urania = amor celest vs Afrodita Pandemos que és el sexe més
bèstia. Cultes ppals en Chipre (pafos) i Citera.
2.3.2.8. Hermes > ἑρμα . Origen primaria era protegir espais hermes
itifalis. Ha adquirit altres qualitats, ha acabat sent tb el deu de l’engany, el
missatger dels deis i psicopompos (el q envia les animes al hades). Emblemes
= sandalies alades i caduceu
2.3.2.9. Demèter> *δα μητηρ = la deessa mare, de la terra i
l’agricultura, de la fertilitat, dels camps. Relacionada amb els misteris
d’iniciació, els + famosos d’Eleusis. Tesmofories: culte femení.
2.3.2.10. Dionisos> deu del vi, el teatre i la vinya = la gràcia del vi és
veure coses que la resta no, x això es relaciona amb el teatre, els actors
canvien amb la màscara. Oposició Apol·lo vs Dionís
2.3.2.11. Hefest > Deu dels ferrers, artesans, el foc. Pppal culte:
Lemnos, relacionat amb Afrodita pq li ella li va posar les banyes perquè era
lleig i cuix (era així pq només naisqué d’hera).
2.3.2.12. Ares. Guerra des de la brutalitat.

text: el
neixement
d’Apol·lo:
va naixer en la
illa de Delos, illa
errante. Hera no
deixà a Leto
tindre el fill en
terra firm. Quan Apol·lo nasqué, l’illa es fixà. Delos està en el centre exacte de
totes les illes Cíclades, considerant aquest màgic, pur, sagrat.

Himne
homèric, de
tradició oral.
2.3.3. Les divinitats ctòniques.
grec χθων
- Olímpic vs ctònic = oposició directa al sdeus olimpics. Relacionats
amb la terra i l’inframón
Hermes té faceta déu Olímpic i Hermes psicopompos tb Demeter x ser
la deessa de l’agricultura i estar relacionada amb els secrets de la vida i
la mort
- Hades, deus infernats i herois
- Característiuqes:
a. jerarquies de rangs, polaritat i oposicions divines.
b. Puresa vs contaminació.
c. Silenci vs soroll i laments.
d. Tipus d’altars ben diferenciats. (βουμος νς ἑσχαρα)
e. Sacrifici d’animals.

2.3.4. Divinitats menors i el concepte de δαίμων.

- Déus de caracter inferior no considerats olímpics: Hestia, deessa de la
llar. Hitia dels partos. Hècate deessa de les bruixes i a voltes dels
morts. Divinitats marines (tetis proteu). Pan déu dels boscos Grups de
divinitats com Nimfes, centímans, Muses…)
- Concepte de daimon: és com dir deu o diosecillo, de caracter inferior i
no determinat, a voltes sinònim de deu. D’aquesta indefinició ix q és
 com qui guia en la vida de la persona i amb el seu destí. Destí o sort .
Daimonion socrátic
Los griegos y lo irracional, Dodds.
2.4. Els herois. Superior a l’humà, serveix per protegir propietats gràcies a la seua
tomba i els seus ossos. Normalmente partcipen amb els deus, tenen part divina però sí que
poden morir. Tenen com caracterísqica q solen fundar ciutats
- Característiques:
a. Semidéus
b. Herois fundadors
c. Gestes importants i enfrontaments amb mostres
d. Component civilitzador
e. Qualitats característiques: el fan exepcionals com a-Aquil·les la força
física o Ulises la astúcia/intel·ligència
- Principals herois:
a. Heràcles > la glòria de Hera, és pràcticament irònic, Hera estava
embromada/emprenyada en ell perquè havia nascut del incest de Zeus
amb Acmena.
b. Teseu > recorda al mite del cicle d’Artur, alguns mitemes relacionats
amb aquest (Artur agafa una espasa d’una roca i només un home fort
podia, Teseu fa el mateix); al camí vs Atenes civilitza espais i mata
monstres
c. Perseu > Dánae + Zeus. Va tallar el cap de Medusa, el seu avi va rebre
per oracle q el seu nét el destronaria, mitema relacionat amb Romulo i
Remo
d. Aquil·les > Tetis + Peleo. És semidéu, talón de Aquil·les, té una part
mortal
e. Ulises
La areté homèrica seria un componente destacable como valor en la guerra, pero es una
característica de los héroes en la épica
Què és un heroi? Un heroi no és només un referent, poden tindre diferents característiques,
no només concepte abstracte -> pex un heroi homèric no és lo mateix q un heroi cristià,
depén de les qualitats que a cada època destaquen. Tenim la noció abstracta arran la qual
hem de conceptualitzar fixant-nos en les característiques pròpies d’aquest

Text: Degemeració entre els propis herois homèrics:

agamemnon rei micenes robó a Criseida, sacerdotisa del sacerdote de Apolo Crises. Apolo
deu enfermetats
2.5. Els principals cicles mítics: Els cicles argiu, tebà i troià.
Els mites tradicionalment s’han dividit en tres cicles mítics relacionades amb sagues
mítiques o llimatges familiars pertanyen a un col·lectiu o una ciutat.
Les fonts sobretot d’època arcaïca i clàssica de poetes. dos gèneres fonamental q ens
permeten és l’èpica (cicle èpic, poemes èpics després d’homer q ens han arribat de forma
fragmentària) i la tragèdia

a. Cicle tebà: Edopòdia i Tebaida. De Èsquil tenim Los sietes contra Tebas;
Edipo Rei, Antígona. Euripides: Fenícies i les Bacants. Quan comença? En la
fundació de Tebes per part de Catmos, va haver de plantar les dents d’un drac
que va matar com els atenesos dient q varen sorgir de la mateixa terra i que
 tenen independència en tots els sentits. Catme va tindre fills, Laios … Edipo
Rey. Les Bacants d’euripides parla de Penteu, va ser un dels nets de catme, fill
de Ágave.

b. Cicle argiu:
Fonts tràgiques > Esquil: Agamemnon, Les coèfores (venganza vs
agamemmnon(, eurèst; Sófocles: Electra (orestes y electra vs sa mare) Eur.:
Electra
c. Cicle troià: Tota la dinastía familiar d’un cicle, els avantpassats fonamentals
és el fundador Tros fins els importants: Príamo + Hécuba (reina relacionada
Fecundidad) = Héctor (l’heroi més valerós), Paris (covard), Cassandra
(sacerdotessa, la van voler violar i com no es va deixar li van llançar una cesta
en profecies però no la van creure), Polixena, Polidoro.
Fonts >
È`pica: Iliada y Odisea
Tragèdia: Sòfocles: Aiax. Eurípides: Sèrie de tràgedies relacionades amb
Donis, protagonisme les dones troianes perquè eren el botin com Troianes,
Andrómaca i Hècuba

3. El culte i els santuaris.

Com organitzaven el culte els grecs? Com es relacionaven amb la divinitat?
3.1. L’oració i el culte.
- Actes i paraules adequades: marcava lligam home-deu
- Pregària = ευχη; Invocació i oració -> es fa perqè volen quelcom; japis = gratitud.
Relacionat amb el do ut des = li donen coses a la divinitat per poder rebre quelcom d’aquesta.
No es fa de qualsevol manera, hi ha fórmues fixades. L’oració és una barreja d’actes i
paraules apropiades.
- Gest apropiat!
- Estructura: Invocació de la divinitat + εἴ ποτε… καί νῦν (si una vegada… també ara
// chantaje a los dioses (págame con lo mismo que te he dado!!)) -> se li demana quelcom
amb una atribució concreta, l’epitet que li atribuim a la divinitat és molt important per allò q
volem aconseguir. Un sacrifici no es pot concebre sense oració, sense petició, si no anem a
tindre beneficis…
Text: Ofrena en honor als morts.

3.2. Els santuaris.

Centres de culte // iniciativa de famílies aristocrátiques amb una funció social de promoció,
adquisició de fama, justificar el seu poder. Per guanyar-se a la gent > tb transmetre uns
valors
= paisatge
- Santuaris intraurbans (interior ctatS) vs extraurbants: una acrópolis millor si volem
posar santuaris que protegeixen la nostra comunitat. Molts creats en època arcaïca,
molt enllaçats amb el naixement de la polis. L’espai és sagrat perquè està en contacte
amb la natura; com l’olivera d’Atenes o la palmera de Delfos
3.2.1. El τέμενος.
 És l’espai sagrat on es situa/rá despés el temenos (temno = tallar, separat
d’altres espais). Delimmitació del santuari amb elements naturals com pedres. És
inviolable, no es concep dins cap acte impur, està immaculat (
3.2.2. Els altars.
3.2.2.1. El βωμός.-> deddicat a divinitat olímpiques, fets muntant
pedres
3.2.2.2. L’ἐσχάρα -> destinats als herois o divinitats inferiors. FInalitat
més privada, altar públic
3.2.2.3. El βόθρος - > és una fosa que es feia en terra destinat a
libacions i ofrenes destinades als morts, funció de altar però en direcció a
divinitats ctóniques.
3.2.3. Temple i imatge cultual.
ξόανον -> representava a la divinitat, hi havia rituals d’introducció de cultes d’una
divinitat, quan es feia es traslladava en processó x simbolitzar la intro. del deu a la
comunitat.

Text: Santuari d’Artemís a Escilunt -> narra un intercanvi, atestiguant la jaris, la

relació amb la deessa: has de donar-li una part d’allò que caces com a ofrena.

Text: Sacrifici d'Odisseu¡eu en honor dels morts

3.3. Els ἀναθήματα.
Relacionats amb el culte i l’espai sagrat, avatithemi = depositar damunt. Per què es fa?
Tracta d’obtindre un benefici i a canvi jo li done un regal a la divinitat. xenia = hoste->
intercanvi de regals amb un anfitrió i un extranger. Relació dels essers humans entre sí,
relació d’intersociabilitat, de crear lligams
3.3.1. Ofrenes de primícies -> aparjai, són les ofrenes de les primeres collites,
són les més precioses, la part de la natura més exquisita de totes
3.3.2. Ofrenes votives -> de rituals com la xenia, van acompanyades d’una
plegaria, van acompanyades de coses materials
3.3.3. Libacions -> spondée divinitats olímpiques la majoria dels casos
requereix les libacions d’una determinada manera mntre que les joée porten libacions
a morts i divinitats ctòniques. Ambigüitat, poden anar destinades a qualsevol tipus de
divinitat però quan deixem hidromiel o aigua les divinitats olímpiques no entren e
contacte en cap moment.
Text: Ofrenes d’Artemidor en honor dels déus.

3.4. La idea del μίασμα (taca, mancha). Marca la reciprocitat o la relació entre
l’home i la divinitat, l’espai marca una sacralització. Pur i impur (la idea de la contaminació).
També relaciona. Es relaciona amb la mort d’algú, la impuresa física passa a ser més de
caracter sagrat o simbólic. Són actes redireccionats i analògics; eixes persones que han entrat
en contacte de manera física amb actes impurs no pot entrar als santuaris (assassins,
enferms, embarasades, menstruació, els que han estat en contacte amb un cadàver). El
περιρραντήριον (rentades purificatòries) és una pila on s’havien de rentar per a purificar-se.
Quan una persona és impura s’ha de purificar per tal que puga tornar, purificació més forta
amb aigua de mar. Els casos de la mitologia (Heracles i Edip) han d’eixir de la comunitat per
purificar-se
Text: Medicina i divinitat: el miasma com a origen de les malalties.
- Hipòcrates q va ser un metge, parla sobre la malaltia sagrada.
 - Tres maneres diferents: allunyar-los, llançar-los al mar o soterrar-los
text: Cresos purifica un homicida:
- Rei dels lidis que eren mot a prop d’on eren els perses… katharmoi eren rituals de
purificació d’una impuresa física.
3.5. El sacerdoci. Marca tb una manera de mediar, un individu intermediari entre
homes i divinitat. Sacer- sagrat. No existeix una casta sacerdotal, ni q es tramitisca. Les
possibilitat de ser: a. elecció anual i clan dinàstic sacerdotal que sí que podien transmetre la
funció de l’ocupació del temple… (cf. eteobutadas, un avantpassat anomenau Butes heroi
dedicació del temple de Posidó Erecteu / tb el Eumólpides, en honor d’un heroi incicial >
misteris de demeter, misteris eleusins).
Funcions exclusives del sacerdot
- Servir a un deu específic i concret
- Garantir el bon funcionament l’administració del temple (kleidoüjos)
Funcions del sacerdots (ocupacions compartides amb magistrats públics)
- Organització i finançament de festivitats religioses > l’arconte epònim
s’encarregaca de … Cada magistrat podia encarregar-se segons la divinitat…
- Execució d’oració, sacrificis i libacions

4. La religió en la polis democràtica.

4.1. Característiques de la religió dins de l’àmbit de la polis.
4.1.1. Generalitats.
- La polis és independent en tots els aspectes, tb en la religió. Crea
vincles dins la comunitat on el més important és la col·lectivitat.
- Quin és el sentit en un marc comunitari? Pq parlem de religió
politeísta?
- Presentta una evolució cronològica lligada a la pròpia història grega >
a època arcaïca és una religió més jeràrquica i lligada a les
colonitzacions. Una espècie de clans/gene de les comunitats arcaïques.
Són estirps q es retrotrauen a una aristocràcia antigua, tb de les
fratries que són les germanors que es vinculen en una societat
col·lectiva, de caràcter aristocràtic.
- La religió a l’època clàssica (el context de la polis grega) > religió que
implica un vincle molt fort amb el conjunt dels ciutadans
- Importància social, col·lectiva i política de la religió grega (la
“comunitat cívica”)

4.1.2. El politeisme i la idea de religiositat.

- Concepte de politeisme: el sentit és per les diverses esferes d’actuació,
diverses esferes en què es troben protegits. No soles és que hi hagen
molts deus sinò que es troba reflectit en les costums.
- Idea de la religiositat (diferència entre culte panhel·lènic i culte local):
no pròpiament religió grega sinò idea de religiositat. La polis és una
ciutat-estat q ho fa tot de forma independent amb les festivitats
pròpies però té un lligam concret que unifica tota grècia com la llengua
i els déus olímpics.
- Fenòmens d’aculturació > és la incorporació de determinades
pràctiques externes d’altra comunitat i atribuir-les a les pròpies.
Relacionat amb el sincretisme, però és un terme més general.
 - La divinitat Políade. > protectora de la polis, com Atenea en el cas
d’Atenes. De Corint era Posidó.

4.1.3. Religió i política.

relacionat amb política com unió entre ciutadans, lligam entre religió i estat,
és la mateixa comunitat qui crea els rituals i la religió. Importancia de la polis, com a
“comunitat” en la religió (fusió d’ambdues esferes). Responsabilitats religioses en
mans de magistrats i de l’Estat.
Casos de fusió: SOló, va fer unes lleis sobre les limitacions dels actes públis de
soterrament de gent important. Clístenes va dividir la societat en 10 tribus heroi mític
com heroi epònim q els unificaven (com els Aiantides d’Aiax)
Associacions religioses: manera de formar vincles comuns a partir de la
religió, com les fatries q eren les germanors

4.1.4. Les festivitats col·lectives.

4.1.5. Parcel·les d’acció i cultes locals.
Ña importancia de l’epitet (parcel·les d’actuació i de cukte)
A. Parcel·la d’actuació (zeus horkios)
B. Fusió de déus en origen distints ((Posidó Erecteu)
C. Santuaris (Apol·lo Piti (punthanomai), Hera Argiva)
D. Ritu o culte (Apol·lo Dafnefor)
Alguns casos: a. Zeus Olímpic /Polieu / Herkeios / meillichios
Afrodita Urània / Pandemos
Apol·lo piti (dèlfic) / deli / Lici (hómens llops, culte local) / Dafnefir
Hera Acrea / Argiva
Àrtemis Braurònia / Òrtia (esparta)
Text: Culto local de Zeus entre els arcadis: fonament mite homellop,

Text: Les dues afrodites de la mitologia: urania vs pandemos

4.1.6. La relació de l’home amb els seus déus. Els conceptes grecs de pietat.
Tipus de pietat entre els grecs:
a. ὅσιος: actuar segons les normes protocolaries i propies del ritual i de la
religió, marcades per la llei divina.
b. Εὐσέβεια: sí que es refereix a la veneració i el respecte que un home té
amb un ñesser superior, tb es pot associar amb la que es té amb un
pare i un rey…
Alguns exemples:
a. L’ εὐσέβεια d’Antígona > tracta molt la pietat q antígona té front al seu
germà mort, juga molt amb què és i quin paper té. Exemple tb Creont
enfrontat amb Hemó (el seu fill) per fer costat a Antígona
b. L’ ἀσέβεια de Sòcrates
c. Acusació d’impietat en l’Eutifró de Plató.
4.2. Principals rituals.
4.2.1. Rituals col·lectius. (sacrificis (ritual per excel·lència col·lectiu), banquets
(molt sagrat, reservat als homens i es feia al andron), súpliques…)
4.2.1.1. Els rituals agraris > targelies
4.2.1.2. Els rituals de purificació. La idea del pharmakós (ritual de
purificació en atenes q es feia durant les targelies, contacte home natura;
 farmakos = remei o verí). X lligats als rituals agraris, tractaven de alliberar a
una comunitat de les seues impureses.
4.2.1.3. Els ritus d’introducció d’un culte. Las dionisias; Plinteria
justificaban culto de Atenea en Atenas
4.2.1.4. Els rituals de pas. vinculats als rituals agraris, d’una època a
altra de la vida. Dones = matrimoni
4.2.1.5. El culte heroic i els mites cívics > cultes reservats als herois, q
és una manera de fomentar el sentiment de pertenença a una comunitat. Com
teseu i atenes, llegenda de que havien de dur els osos d teseu de esciros a
atenes x a protegir-la. Molt de sentiment religiós de q la tomba protegeix la
comunitat. Èdip: a Colonos tb del cicle tebà, conta els últims dies de la seua
vida, era un barri atenés ja q un oracle li digué que hi anara per
incorporar-se/ser acollit x atenesos per tal d’instaurar alla el seu nou culte;
sentiment religiós molt present, èdip ha sigut expulsat pels tebans i es pensa
que el van fer malbé i x això el seu culte suposa fer mal a tebes

4.2.2. Rituals individuals. tenint en compte la seua revelació amb el món que
l’envolta
Proskuneesis o ritual de la prostració: senyal de respecte a una estatua etc.
Paoskynesis: com fer la creu per als cristians al entrar a un temple, prostració.
Tabullae defixionum: tablillas d’execración, inscripcions de maldició,
normalment amb un monigote de vudu: katadw yo ato a…
Text: El pharmakos en hipònax: iambografia Hiponax, ens transmet aquest
ritual, autor de iambes >pharmakos: acció de medicina com es purgar el cos passa a
la societat (analogia)
4.3. Els sacrificis.
4.3.1. Definició i característiques.
- Acte sagrat (sacra facere) i comú a molts actes polítics i religiosos
- Relació de do ut des (jariv)
- Paraules gregues per als sacrifficis: θυειv (cap a dalts, deus olímpics)/
εvαγιζειv (ctonics)
4.3.2. Distints tipus de sacrifici.
- Comunitaris o col·lectius
- Holocaustes: tota la victima en sí mateixa és cremada (holo - craion
cremar), lligat amb els morts o la cólera q algú sent cap a algú altre
4.3.3. El protocol del sacrifici: el sacrifici d’animals.
- Processó de l’animal immaculat a l’’altar
- Purificació per mità de l’aigua: delimitació del lloc sagrat)
- Grans d’ordi i degollament ritualitzat (sfagé)
- el mengen els splagjva (la part més excel·lent se la menja el cercle
sagrat) / consagració dels ossos / Banquet ritual
- Ambugüitat de la sang en el sacrifici (contaminació i purificació)
text. sacerdot crises que castigara els aqueus
4.3.4. El mite de Prometeu.
- Mite etiològic- fundamental > justifica divisió parcel·les
divinitat/home // els homens q s’alimenten de blat, són propiament
seus, representa eixa mortalitat. Els deus tenen consagrats els ossos, la
part q no mor
 - Elements simbòlics: aliment mortal i foc (caracter civilitzador, té com
a finalitat cremar les víctimes del sacrifici, la carn cuinada no com les
bèsties)
Text: El mite de Prometeu (etiologis). (pro manzano, promatheus el q
sap per davant) Els homens el seu epitet els q es nodreixen de pa
alfeestai.
4.3.5. Principals tendències d’interpretació.
4.3.5.1.Escola estructuralista. (mite de prometeu) es retrotrauen a
antics rituals del caçadors dels paleolítics, 4.3.5.2.La interpretació
sòcio-biològica.com un record de la seua biologia.
- Record de les nnecessitats
- La comèdia de la inocència: com q fingixen de que l’animal ha
volgut, q ell es culpable.
- Dipòlies: en atenes en honor a zeus dipol en les bufonies,
dedicat als bous. Tots es llançaven la culpa fins q li la tiraven al
ganivet i no podia exculpar-se
Text: la sang en els altars i les dipòlies > individuals vs
col·lectius
Text: súplica del sacerdocio Crises davant Apolo. Segpna
súplica > enviar plaga als aqueus. “si alguna vegada…”

Ciclo argivo:
text. el sacrifici de menecu: ciclo tebano, representan la
dicotomía de hermanos entre polinices y eteacles > acaben
matant-se mutuament

4.4. Els cultes panhel·lènics.

4.4.1. Definició i característiques.
4.4.2. Principals centres de culte.
4.4.2.1.Olímpia.
4.4.2.2.Corint.
4.4.2.3. Delfos.
4.4.2.4. Nemea.
5. Els rituals de pas.
5.1. Definició i classificació. > canvi en la vida de-’una persona, marca el transit
entre etapes. per tant iniciació en la nova vida amb la realització d’unes proves. Lligat als
d’iniciació com els d’Eleusis, nou estatus com a part d’eixe nou grup social. Elements
simbólics: nort i resurreció de la vegetació (cicles vitals de la natura). Ritual social i
individual > ja que introdueix a la persona en el grup, en un context comunitari però són
individuals perquè és la mateixa persona qui el pateix (però no s’enten sense la comunitat).
De pas, musteriov > qualitat sagrada i secreta, al llatí = sacramenta.
Estudi pioner: Van Gennep, Les rites de passages. Per un ritual de pas s’han de donar
aquestes tres fases: 1. Separació de la societat anterior, t’allunyes perquè vas a patir un canvi.
2. Marginalitat i 3. Agregació.
5.2. Les etapes de la vida. Aspectes de la vida quotidiana.
- El naixement:
a. Es ññiga a la porta una branca d’olivera si és nen i de llana si és nena.
 b. Les anfidromies: dona el pare una volta a l’oikos amb el fill i si el considera
legitim el deixa al terra
c. Ekthesis del nounat en cas què siga considerat il·legitim (i el venen, el deixen
fora per a altres persones…)
d. Actes purificatoris i banquet de celebració el dia 10.
- L’entrada al món adult i cívic:
a. Diferència entre els homes i les dones (homes guerra i polis, dones matrimoni
i oikos)
b. Exemple: conflicte entre Antígona i Creont.
5.3. El ritu d’iniciació efèbic. > el ritual de pas des homens al fer un entrenament
militar. Reservats als homes a Atenes. Servici militar: efeb vs hoplita. (en esparta la
krupteia). Entrenament militar de dos anys: espai maarginal entre Àtica y Beocia. Efeb
durant el seu entrenament és consideral el peripolos (aquell qui patrulla). Jurament efèbic:
defensar les armes i als companys al camp de batalla, defensa dels companys, morir per la
patria… L’iniciat era presentat davant la seu fratria en les Apatúries.

5.4. El matrimoni.
Objectiu del matrimoni: mantindre la continuitat de la unitat familiar.
Passa per tres fases:
a. eggúe: compromís prematrimonial. El kurios era el q tenia el poder sobre la
dona. Feia el contracte amb el kurios del novio o el propi novio, es fixava la
dote.
b. ekdosis: concesió de la filla al nnuvi / Trasllat de l’oikos. Es feien ofrenes i
sacrificis preliminats (protéleia) a divinitats protectores del matrimoni, com
Hera o Artemís,
c. Gámos: elements destacables (purificació amb aigua / banquet ritual / veí de
la núvia / makarismos i processó amb himeneus / introducció en el nou oikos
/ kataxúsmata: llançar fruits als caps dels novios, son fruits sagrats de la
vegetació que també canvien / menjar de fruites i codonts / anakalupteria

Al dia següent, es cantaven epitalamia, es feien regals i es feia un altre banquet

Les gamelia: sacrificis i presentació dels nuvis davant de les fatries.

5.5. Els ritus funeraris.

Elements simbólics: es renta, neteja i es perfuma el cadàver.
Parts del sepeli:
a. prothesus: exposició del difunt
b. ekfora: processó fúnebre
c. enterrament (ofrenes al mort) o cremació
Es feien igualment ofrenes, libacions, sacrificis i banquets.

5.6. El rapte de Persèfone i les verges mortes.

Molt representatiu, simbolitza molt bé no soles etiològicament els mites d’eleusis siò
tb rituals de matrimoni…´Conexió entre ritual de matrimoni i sepultura. Joves verges:
mortes abans de complir el seu telos. Mite del rapte de Perséfone (kore)- Motiu literari
present en iconofradia, epitafis, tragèdia grega (perséfone com a paradigma de les joves que
es casen amb la mort ja que no s’han casat amb ningú en vida). Punts de contacte: 1. la verge
mor sense complir el seu telos 2. destrucció de la unitat familair. 3. rituals de purificació i
rentada ritual. Adorns i perfums. Simbolismes de fertilitat, Ofrenes de cabells. Simbolisme
de vel.
Text. Evocació dels ritus nupcials i fúnebres quan Antígona es disposa a morir.
Text. Epitafis de Frasiclea.

text. Les dones captives: el cas de Cassandra. X dones preses per ciutadans grecs. A
cassandra se la prota agamemnon, la converteix en la seua amant.
Text. ifigenia entre els taures. > ifigènia s’anava a casar en aquil·les
6. Els oracles i l’endevinació.
6.1. Característiques principals: L’oracle de Delfos.
6.2. L’ἐνθουσιασμός.
6.3. L’endevinació.
6.4. Principals endevins mítics: Tirèsies, Calcant, Helen, Cassandra.
7. Les religions mistèriques.
7.1. Generalitats.
7.2. L’orfisme.
7.3. Els misteris dionisíacs.
7.4. Els misteris d’Eleusis.
8. Les festivitats i el calendari.
8.1. Introducció: distribució del calendari àtic i les festivitats col·lectives.
8.2. El cap d’any i l’any nou.
8.3. Les Panatenees.
8.4. Les Tesmofòries.
8.5. Les Apaturies.
8.6. Les Antestèries.
8.7. Les festivitats teatrals. Les Grans Dionísies i les Lenees.
8.8. Les Targèlies.
8.9. Les Kalintèries i les Plintèries.
8.10. Les Arrefòries.
8.11. Les Bufònies. Les Dipòlies.