SA5.

LA VEU

1. VEU PARLADA I LA VEU CANTADA

Quan parlem donem a la veu un ritme i una entonació relacionats amb el missatge
que es vol transmetre. Quan cantem la veu ha de seguir el ritme i la melodia fixats per
l'autor de la peça musical.
En ambos cassos és molt important:
- Una respiració correcta
- Una dicció clara: pronunciació adequada de totes les síl·labes i paraules,
accentuació de les síl·labes tòniques, articulació correcta dels sons, etc.
- Una expressió apropiada: amb una bona entonació, intensitat, velocitat.

L’oïda percep molts més sons dels que pot expressar la veu humana. Cuidar el
nostre aparell fonador i la nostra oïda és fonamenal per al correcte desenvolupament
personal, per aixó és necessari estar alerta a les agresions acústiques.

2. EL SOROLL

El soroll, entés com a sons molestos que percep l'oïda, és considerat contaminació.
Qualsevol activitat humana comporta sempre un nivell de sò més o menys elevat. Segons el
tipus, la durada, el lloc i el moment on es produeixen, els sons poden ser molestos,
incòmodes i arribar a alterar el benestar fisiològic o psicològic dels éssers vius; llavors en
diem soroll i es considera contaminació. La contaminació acústica pot definir-se com
l’increment significatiu dels nivells acústics del medi i és un dels factors importants de
deteriorament de la qualitat ambiental del territori.

Efectes del soroll

El soroll és un contaminant susceptible d’afectar la salut de les persones i la seva qualitat
de vida; ja que, a més de tenir incidència sobre la salut, també influencia la comunicació i el
comportament. Els efectes sobre la salut poden ser, entre d’altres:
 disminució temporal o permanent de la capacitat auditiva,
 manifestacions de sensacions de molèstia o dolor,
 nerviosisme i irritabilitat,
 interferències en el son que produeixen: cansament, baix rendiment, disminució de la
concentració, alteracions del metabolisme, del sistema nerviós, etc.
3. PRODUCCIÓ DE LA VEU: L’APARELL FONADOR

La veu és una corrent d’aire procedent de la caixa toràcica que passa per la laringe
provocant la vibració de les cordes vocals, i que s’amplifica i articula en les cavitats
supraglòtiques.

Entren en acció tres òrgans diferents:

3.1. Òrgans respiratoris: la respiració

En les cavitats infraglòtiques trobem:

Els pulmons: lloc on s’emmagatzema l’aire que posteriorment és expulsat cap a l’exterior.
Sota els pulmons hi ha un múscul anomenat diafragma. Quan l’aire arriba als pulmons,
aquest múscul baixa i deixa espai per afavorir-ne l’eixamplament. Impulsem l’aire cap a
l’exterior gràcies al diafragma, que torna a la seva posició i empeny els pulmons cap amunt,
afavorint l’expulsió de l’aire per la tràquea.

Tipus de respiració

a) Respiració superior o toràcica: és la que te lloc quan, estant dret, es volen, de moment,
omplir els pulmons, per a la qual cosa el més normal és aixecar les espatlles i omplir el pit
d’aire, No és la més adient per cantar perquè només empren una petita part de la capacitat
total de l’aire que cap en els pulmons, just la part superior.

b) Respiració abdominal o diafragmática: amb aquesta respiració podem prendre

consciència del diafragma que, com hem dit, és un múscul molt important per a la
respiració. Si observem la respiració d'algú que dorm profundament i de boca per amunt,
podrem observar que pràcticament no mou les espatlles ni la part superior dels pulmons.

c) Respiració completa: és la més adient per cantar. Consisteix en una combinació de les
dues anteriors. Per aconseguir-la i practicar-la hem de realitzar primer una inspiració
abdominal, seguida d’una altra de superior per omplir els pulmons de l’aire necessari. En
l’expiració, el diafragma (situat en una posició baixa), juntament amb els altres músculs
abdominals, imprimeix a l’aire la pressió necessària per produir el so. El paper del diafragma
en aquesta zona de proveïment és indispensable; el seu bon ús i exercici permet cantar
més còmodament, però el seu ús dolent o nul pot danyar la gola.

3.2. Òrgans de fonació.

A les cavitats glòtiques trobem el sistema fonador.

Laringe
L’òrgan principal de la producció de la veu, forma part de l’aparell respiratori, i comunica la
faringe amb la tràquea. Les dimensions d’aquest òrgan varien segons l’edat, sexe i
constitució de cada individu. La laringe està formada per nou cartílags que són moguts per
diferents músculs. Les cares laterals de la laringe estan parcialment cobertes per el tiroides,
que és el cartílag que en empassar, parlar o cantar es desplaça amunt. Rere aquest
cartílag es troben les cordes vocals.

1
https://vocalstudio.es/2017/03/14/como-funciona-la-voz-ii-sistema-fonador/
Faringe
És una cavitat en forma de tub que forma part del tub digestiu i de l'aparell respiratori, que
s’estén des de la part posterior de les fosses nasals fins al començ de l’esòfag i de la
laringe. La faringe està situada a la part posterior de la boca i és comuna a les vies
digestives i respiratòries. Durant la deglució, el pas de l'aire a la laringe resta tancat
momentàniament per l’epiglotis, estructura cartilaginosa elàstica de la laringe. Això evitarà
l'entrada de substàncies sòlides o líquides a les vies respiratòries.

3.3. Òrgans d’articulació.

L'articulació és el procés pel qual el so, que s'ha generat en les cordes vocals, es modifica
per efecte dels moviments dels òrgans articuladors, que alteren la ressonància del so en les
cavitats supraglòtiques: la cavitat oral i la cavitat nasal. És a dir, una vegada que el so ha
travessat les cordes vocals, els òrgans mòbils o articuladors actius de la boca modifiquen
aquest so en la seua eixida a l'exterior. Així, els llavis, la mandíbula, el vel (part blana del
paladar), l'úvula (comunament campaneta) i la llengua es mouen i les seues diferents
posicions són les responsables de generar els quasi 150 sons diferents que podem crear en
les llengües del món2.

2
https://sottovoce.hypotheses.org/431
3
https://paginaspersonales.deusto.es/airibar/fonetica/apuntes/02.html#13
Ressonadors
El sò produït per les cordes vocals és molt dèbil, per això s’amplifica en els ressonadors
nasal, bucal i de la faringe que augmenten o disminueixen la freqüència de determinats
sons.

https://www.youtube.com/watch?v=pj-jwdeAMWk

4. CLASSIFICACIÓ DE LES VEUS HUMANES

La tessitura és l’ extensió d’una veu des de la nota més greu a la més aguda que pot
emetre. La tessitura de la veu cantada és més extensa que la parlada (està al voltant de les
dues octaves), i varia també en cada persona.
Depenen de la conformació de l’individu, la veu varia en extensió, en caràcter, força i timbre
(color). En les diferents classificacions que podem trobar hi ha divergències considerables
respecte a les tessitures.

VEUS FEMENINES
Soprano: És la veu més aguda, es distingeix per la seva facilitat i espontaneïtat en el
registre agut. Són veus potents en el agut i més dèbils en el registre greu.
Mezzosoprano: És una veu que no té els aguts de la soprano ni els greus de la contralt, i
en canvi té un registre mig molt expressiu i ple.
Contralt: És la veu femenina més greu, en aquest registre la veu sona potent i rodona.

VEUS MASCULINES
Contratenor: veu masculina que utilitza la veu de falsete (o de cap) per a cantar en un
registre de contralt.
Tenor: És una veu amb facilitat per els aguts i amb uns greus poc potents. Tenen la mateixa
tessitura que les sopranos però una octava més greu.
Baríton: És una veu a cavall entre els tenors i els baixos. La seva tessitura és com en les
mezzos però una octava inferior.
Baix: És la veu masculina més greu. La seva tessitura coincideix amb la de les contralts
però una octava més greu.

ALTRES VEUS
Veus blanques: s’anomena així a les veus infantils, que es classifiquen de la mateixa
manera que les veus femenines: sopranos, mezzosopranos i contralts.