Carner Seixanta Poemes

“Les Prunes d’Or”

poema en alexandrins, observador extern, Aglaia la protagonista que es
descriu desde fora la escena que es produeix

En un incomparable triomf, Migdia mor. (2 hiperbatons, estiu, es passa cap a la

tarda)

Passada pel flameig, la terra s’aclivella.

Aglaia seu a l’ombra de la prunera vella. (introducció del personatge principal)

Relluen delitoses, endins, les prunes d’or. (pq son d’or? perque brillen i tenen un
“valor” i tmb pq son grogues)
(descripció de l’escena, intro dels personatges)

Oh cos d’Aglaia, bru com saonada fruita,

cimat de
cabellera com d’una nit mortal! (cabellera negra, mortal = la força que té,
amenaça a la pruna que se la menja)
Els
llavis se li baden per a la dolça lluita
i té en els
ulls un caire brillant com de punyal.
(ideficació entre agaia i fruita que estan al moment de la plenitut, maduresa,
agaia mira la pruna i obra la boca que se la vol menjar)

Les prunes d’or a Aglaia reüllen temptadores.

Són en una illa verda, cenyida de claror; (
en mig de l’estiu, locus amoenus, entorn)
en el redós, a penes hi ha fresses torbadores:
un fregadís de mates, l’insecte en bonior.

Carner Seixanta Poemes 1

 (sembla que hi hagi moviment, paisatge polisensorial)

Aglaia sent un mot. ¿És ella o el brancam?

(creació d’una tensió atmosferica, les prunes han estat personificades abans
llavors es pregunta si ha parlat ella o la prunera)
I l’aire es torç, ardent d’una flama frisosa,
(flama, calor que desitga)
i la calitja parla d’una terrible fosa.
(la calor parla com si tot es fon, derrite)
L’agost com es rebolca, tot sol, damunt del camp!
(agost sense majuscula, no personificat com subjecte, agitat per la calor)

(tres personificacions: aire - calitja - agost)

Aglaia té una set que eixuga el seny, la parla... (tanta calor que no pot ni parlar
i acabar menjant-se la fruita encara que fins ara estaba sentada)
Superbament s’aixeca, damnant el seu descans,

i enfonsa en la prunera les cobejoses mans

i enlaira tot el rostre, com si volgués besar-la.

(s’aixeca superbament (que es més gran, amb força, femme fatale, voluntat de
la noia)

I
l’arbre, que amb un lleu serpejament de branques serp=pecat, seducció)
sembla oferir-nos l’or,
la mel d’algun pecat,

s’estremeix un moment de la ferocitat

del gran perfum impúdic i de les dents tan blanques.

(l’arbre es tensa quan li arranca la fruita, i també de la ferocitat de la descripció

d’ella del perfum i dents)

L’HEROI EN EL DESERT (escena urbana, domestica d’algu que es queda a

casa quan tothom es va de vacances)

Carner Seixanta Poemes 2

 Cega la llum; les bàrbares sagetes
de l’or fos atueixen la ciutat.
La gent és tota fora, per les pletes
de l’estiueig. Un home, arromangat,
sota la persiana, branda enlaire
una tallada de meló daurat.
En un quart pis, un que es vol fer cantaire
repeteix quatre notes sense fi.
Una vídua (n’és de no fa gaire)
paeix pacificada al balancí.
Una cuinera diu amb altivesa
que la seva senyora és a Rubí.
Tot pernejant entre la calda encesa,
un noi que engega la primera dent
botzina contra la naturalesa.
A la dispesa un conco impenitent,
buròcrata pansit, amb melangia
pensa que, lluny de la ciutat candent,
hi ha xicots joves com ho fou un dia,
però molt rics, duent pijames clars,
entre cosines folles d’alegria,
bevent xampany glaçat als berenars,
vinclant cintures sota les pinedes
o omplint de besos la dolçor d’un braç.

boira - confusió

plany al cor de l’hivern - sentiment de tristesa de la vellesa

PLANY AL COR DE L’HIVERN

vuit estrofes de dos versos - versos apariats (aparellats)

Ja només se m’adiu el cel tancat, (ple de nuvols,angoixa,claustrofobia)

el dia curt i l’esbarzer gebrat. (es fa fosc aviat,tristor)

Só lluny de tot el que fou part de mi;

Carner Seixanta Poemes 3

 ¿com tornar enrera en sepultat camí?
(lluny de l’estiu i primavera, ha passat la joventut i ha deixat molt enrere, encara
que es impossible)

Alafeixucs, envolten el cor meu

els quatre corbs damunt la neu,

(caminar fluix, sense força, crobs envolten el seu cor, envolten la mort i els
seus sentiments=cor)

els quatre corbs més negres que la nit:

dol, solitud, enyorament, oblit.

(encara més negativitat, vellesa, mort, passat)

De sobte, i al compàs d’un tremolor,

es bada en el boirat un ull rodó:

(hi ha un petit moviment,

l’obliqüitat d’un raig escadusser

cossa de diamants tot l’esbarzer.
(cossa=cenyir, cosir, ajustar, un raig molt fí, s’obre una mica la boira per deixar
entrar la llum al esbarzer d’abans amb el que ell s’indentificaba, i aixi es queda
cobert de diamants, torna a tenir valor)

Vull esperar de nou l’inesperat,

oh pobra punxa que t’has fet esclat!

(com si parles amb si mateix, el raig li ha fet confiar i tenir esperança, l’hi
animar a esperar l’inesperat)

Ja el teu senyal enjoiarà mon cor,

oh ram hostil que portes un tresor!
(Senyal s’aquest raig, indici l’omplirà de joia (alegria i diamant, valuos, aquest
esbarzer en el fons serà un tresor)

Carner Seixanta Poemes 4

Carner Seixanta Poemes 5