Tema 6

Sistemes atmosfèrics i societats

1r batxillerat internacional
Curs 2023-2024
1
Subtemes

6.1. Introducció a l’atmosfera

6.2. Ozó estratosfèric

6.3. Boires contaminants fotoquímiques

6.4. Deposició (pluja) àcida

Durada aproximada: 10 hores

2
6.1 Introducció a l’atmosfera

3
Idees significatives del subtema 6.1 Introducció a l’atmosfera

El comportament, l’estructura i la
L’atmosfera és un sistema dinàmic, composició de l’atmosfera influeixen en les
essencial per a la vida a la Terra variacions que es produeixen en tots els
ecosistemes

4
Conceptes clau, aplicacions i habilitats

5
El sistema atmosfèric

L'atmosfera és un sistema dinàmic amb entrades, sortides, emmagatzematges i fluxos.

La calor i els contaminants són transportats per la Terra pels corrents d'aire de l'atmosfera.

Amb el temps geològic, la composició de l'atmosfera ha canviat molt i els canvis en les
concentracions de gasos atmosfèrics com l'ozó, el diòxid de carboni, el metà i el vapor d'aigua
han tengut efectes significatius en els ecosistemes.

6
Encara que l'atmosfera té una extensió
d'aproximadament 1.100 km, a
l'estratosfera (10-50 km) i a la
troposfera (menys de 10 km) és on es
produeixen la majoria de reaccions
que afecten a la vida, per exemple,
l'ozó i la formació de núvols.

Les activitats humanes i les activitats

d'altres organismes afecten la
composició atmosfèrica alterant les
entrades i sortides del sistema. I a la
vegada, la composició atmosfèrica
afecta les activitats dels humans i
d'altres organismes.
Canvis atmosfèrics del passat

L'atmosfera i el clima de la Terra sempre han canviat. El clima és inestable i ha variat molt en el
passat.

Els factors que influeixen en el clima són:

1. Factors abiòtics, principalment la temperatura i les precipitacions

2. Factors biòtics, com les plantes i animals

També podem mesurar la concentració de gas atmosfèric en bombolles atrapades al gel, o també
es poden fer diverses mesures directes i indirectes sobre sediments o closques d'animals
fossilitzats de l'època, però és difícil dir la precisió que tenen.

8
Abans de què les plantes evolucionessin per fer la fotosíntesi, no hi havia oxigen lliure a l'atmosfera de la
Terra. Va augmentar gradualment fins al voltant del 35% al final del període Carbonífer (300 Ma).
La temperatura mitjana a la Terra va ser
de 20ºC al període Carbonífer primerenc,
fa 350 Ma, i aquesta es va refredar fins
als 12ºC més tard al Carbonífer,
lleugerament inferior als 15ºC actuals.

Quan la temperatura era de 20ºC, la

concentració de diòxid de carboni a
l'atmosfera era probablement d'unes
1500 ppm i aquesta disminuïa fins a unes
350 ppm quan la temperatura mitjana era
de 12ºC.

Avui dia hi ha unes 400 ppm de diòxid de

carboni a l'atmosfera (0,04%), menys que
en els 600 milions d'anys anteriors
excepte el Carbonífer.
Quina relació hi ha
entre el diòxid de
carboni i la
temperatura al
gràfic?

Quins altres factors,

a més del carboni
atmosfèric, poden
influir en les
temperatures de la
Terra?

Podem confiar en
els mètodes de
recollida de dades
utilitzats?
L’efecte hivernacle

És un fenomen natural i necessari que manté temperatures adequades per als éssers vius.

De fet, sense ell, no hi hauria vida a la Terra tal com la coneixem.

Els planetes més propers a la Terra són Mart amb una temperatura superficial de -53ºC i Venus amb
una temperatura superficial de +450ºC.

La T mitjana de la Terra és de +15ºC, una T còmoda, que és 33ºC més càlida del que seria sense
l’efecte hivernacle.

Una característica clau d’aquesta temperatura és el fet de què l’aigua és líquida.

L’efecte és causat pels gasos de l’atmosfera que redueixen les pèrdues de calor per radiació de
tornada a l’espai. Atrapen l’energia tèrmica que es reflecteix a la superfície de la Terra, i la reiradien
una part cap a l’espai i una altra cap a la Terra.

Es sol pensar que funciona igual que un hivernacle de vidre, però no és cert perquè els hivernacles
atrapen la calor reduint la convecció, però l’atmosfera redueix la pèrdua de calor per radiació.
12
La radiació solar entrant es compon
principalment de llum visible, llum ultraviolada i
calor infraroja.

Això passa per l’atmosfera de la Terra

majoritàriament sense veure’s afectat,
exceptuant l’infraroig de longitud d’ona més
llarga que és absorbit per l’atmosfera.

Gairebé el 45% d’això és absorbit, dispers o

reflectit per l’atmosfera i els núvols abans
d’arribar a la superfície de la Terra.

Del 55% de la radiació solar entrant que arriba a

la superfície de la Terra, el 4% es reflecteix i el
51% s’absorbeix, i s’utilitza en diversos
processos, com ara la fotosíntesi, l’escalfament
del sòl i els mars i l’evaporació, i posteriorment
s’allibera al medi ambient i a l’atmosfera com a
energia infraroja de longitud d’ona més llarga:
energia tèrmica.
13
6.2 Ozó estratosfèric

14
Idees significatives del subtema 6.2 Ozó estratosfèric

L’ozó estratosfèric és un component clau

Les activitats humanes han pertorbat
dels sitema atmosfèric perquè protegeix als
l’equilibri dinàmic de la formació de l’ozó
sistemes vius dels efectes negatius de la
estratosfèric
radiació ultraviolada que arriba del Sol

Per conservar l’ozó estratosfèric s’han

emprat estratègies de gestió de la
contaminació

15
Conceptes clau, aplicacions i habilitats

16
Introducció a l’ozó

Ozono_tcm30-188049.p
df (miteco.gob.es)

17
Ozono_tcm30-188049.pdf (miteco.gob.es)
Versió resumida d’introducció a l’ozó

L’ozó (O3) és un gas reactiu que es troba principalment

en la denominada capa d’ozó, en l’estratosfera inferior.
A l’estratosfera, es considera un gas “bo”, però també el
podem trobar (en menors quantitats, només el 10% de
tot l’ozó) a la troposfera, on es considera “dolent”

L’ozó estratosfèric bloquea la radiació ultraviolada del

Sol i protegeix la vida de la radiació ultraviolada
danyina (UV).

Però, també és un gas d’efecte hivernacle (GEI), amb

un potencial d’encalentiment 2000 vegades major que
el CO2.

Les concentracions més altes d’ozó es solen observar a

altituds entre 20 i 40 Km (en els pols, entre els 15 i els
20 Km), però és una capa molt prima
d’aproximadament 1 a 10 ppm d’ozó.
23
Constitueix un exemple d’equilibri dinàmic perquè es forma contínuament a partir d’àtoms d’oxigen i es converteix
contínuament en nou oxigen. Tant en la formació com en la destrucció s’absorbeix radiació UV. Baix la influència
de la radiació UV, les molècules d’oxigen es divideixen en àtoms d’oxigen. Aquests àtoms són altament reactius i
poden combinar-se amb una molècula d’oxigen per formar l’ozó. Després l’ozó també pot absorbir la radiació UV
i dividir-se de nou en una molècula d’oxigen i un àtom d’oxigen.

L’absorció de la radiació UV per la capa d’ozó és crucial ja que sense ella la vida en la Terra seria impossible. La
radiació UV generalment es divideix en radiació UV-C, UV-B i UV-A.

La UV-C té una energia més alta (longitud d’ona més curta) i per tant és el tipus més danyí. En canvi, la UV-A té
menys energia (longitud d’ona més llarga) i és relativament inofensiva.

La capa d’ozó absorbeix més del 99% de la radiació UV-C i aproximadament la meitat de la radiació UV-B.
Efectes de la capa d’ozó

25
Beneficis de la radiació ultraviolada

27
El forat de la capa d’ozó
Esgotament de la capa
Els CFC
Com reduir les substàncies que afecten a la capa d’ozó
1970s
6.3 Boires contaminants fotoquímiques

40
Idees significatives del subtema 6.3. Boires contaminants
fotoquímiques

La combustió de combustibles fòssils

produeix contaminants primaris que poden
generar altres contaminants secundaris i Les boires contaminants fotoquímiques
causar les boires contaminants tenen efectes importants sobre les societats
fotoquímiques, els nivells de les quals i els sistemes vius
poden variar amb la topografia, la densitat
de població i la climatologia

Les boires contaminants fotoquímiques es

poden reduir disminuint la dependència dels
éssers humans dels combustibles fòssils

41
Conceptes clau, aplicacions i habilitats

42
Contaminació de l’aire urbà

El PNUMA estima que:

- Mil milions de persones estan exposades cada any a la

contaminació de l’aire exterior.

- 1 milió de persones mor prematurament a causa de la

contaminació de l’aire.

- El 2% del PIB es perd per la contaminació de l’aire als

països desenvolupats, i el 5% en els que estan en
desenvolupament.

- Més del 90% de la contaminació de l’aire urbà en els

països en desenvolupament prové de vehicles de motor
vells i en mal estat de manteniment.

La contaminació de l’aire és causada per productes químics,

partícules i materials biològics.
 Contaminants primaris
Són aquells que són emesos directament per un procés que pot ser natural, com per exemple les erupcions
volcàniques, o antropogènic, com per exemple, la indústria o els gasos dels tubs d’escapament.

Una font important de contaminació antropogènica prové de la combustió de combustibles fòssils, i això
produeix:

- Monòxid de carboni provinent de la combustió incompleta de combustibles fòssils.

- Diòxid de carboni.
- Hidrocarburs no cremats.
- Òxids de nitrogen, especialment el diòxid de nitrogen, però també l’òxid nitrós i l’òxid nítric.
- Diòxid de sofre
- Partícules o material particulat, com per exemple el carbó negre, sutge, partícules fines sòlides o líquides
suspeses a l’aire, i que són perilloses perquè entren als pulmons al respirar i causen malalties pulmonars
i càncer.

Altres fonts de contaminants primaris són:

- Els llocs de construcció

- Els incendis forestals.
Contaminants secundaris

Es formen quan els contaminants primaris pateixen una varietat de reaccions amb altres
substàncies químiques ja presents en l’atmosfera.

De vegades es tracta d’una reacció fotoquímica en presència de llum solar.

Exemples de contaminants secundaris són:

- L’ozó troposfèric
- Partícules produïdes a partir de contaminants primaris gasosos.
- Nitrat de peroxiacetil (PAC)
Formació de l’ozó troposfèric
Entre els contaminants emesos durant la combustió de combustibles fòssils, es troben els hidrocarburs i els òxids de
nitrogen:

- Els hidrocarburs s’emeten perquè els combustibles no es cremen del tot.

- Els òxids de nitrogen (entre ells NO) es formen quan l’oxigen i el nitrogen (ambdós procedents de l’aire),
reaccionen com a resultat de l’alta temperatura durant les reaccions de combustió.

Com contribueixen aquests hidrocarburs i els òxids de nitrogen?

- L’òxid nítric (NO) reacciona amb l’oxigen per formar diòxid de nitrogen (NO2), que és un gas marró que
contribueix a la boira urbana.
- A més, els hidrocarburs i el monòxid de carboni (CO) acceleren la formació de NO2.
- Quan el NO2 absorbeix la llum solar, es descompon en NO i àtoms d’oxigen.
- Aquests àtoms d’oxigen reaccionen posteriorment amb les molècules d’oxigen, formant ozó.
En condicions normals, la majoria de molècules d’ozó tornen a oxidar el NO en NO2, creant un cicle
que només condueix a una acumulació molt lleugera d’ozó a prop del nivell del sòl.
Possibles efectes de l’ozó troposfèric

1. És un gas tòxic i un agent oxidant: l’oxigen provoca l’oxidació, i com que l’ozó té aquest O addicional,
resulta ser tòxic.

2. Provoca danys a les plantes perquè quan és absorbit per les fulles degrada la clorofil·la de manera que
es redueix la fotosíntesi i la productivitat.

3. Provoca danys als humans ja que a baixes concentracions, l’smog fotoquímic pot alterar el funcionament
pulmonar, provocant dificultats per respirar i augmentar la susceptibilitat a la infecció. També provoca
irritació als ulls, al nas i a la gola.

4. Provoca danys a materials i productes de diferents maneres:

a. Ataca al cautxú natural, a la cel·lulosa i a alguns plàstics.

b. Redueix la vida útil dels pneumàtics dels cotxes.

c. Blanqueja els teixits

Formació de partícules

La crema de gairebé qualsevol matèria orgànica o combustible fòssil allibera petites partícules de carboni i
altres substàncies, anomenades partícules.

Els motors dièsel mal mantinguts, en particular, alliberen grans quantitats de partícules (petites partícules
sòlides) als fums d’escapament. S’anomenen PM10 o materials particulats i tenen menys de 10 cm de
diàmetre.

Aquestes partícules poden tenir els següents perills:

1. Els nostres filtres respiratoris (la mucosa nasal, de bronquis, bronquíols i alvèols) no les poden filtrar, per
la qual cosa es queden retingudes en aquests espais provocant càncer de pulmó, problemes respiratoris
i fins i tot mort prematura.
2. Redueix la productivitat de l’agricultura a les zones properes a zones industrials o urbanes denses
perquè cobreixen els cultius arribant menys llum solar a la fulla.
Formació de l’smog fotoquímic

En els dies càlids i assolellats amb molt de trànsit,

es pot formar smog fotoquímic sobre les ciutats.

Encara que generalment s’associa amb la

combustió de combustibles fòssils, la crema de
boscos també pot contribuir a l’smog
fotoquímic.

A Kalimantan, Indonesia, els incendis forestals de

1997 provocaren smog en gran part del sudest
asiàtic. Els incendis cremaren 8 milions d’hectàrees,
costaren al govern quasi 5 mil milions de dòlars i
alliberaren una enorme quantitat de diòxid de
carboni i altres gasos a l’atmosfera.
Formació de l’smog fotoquímic

L’smog fotoquímic és principalment diòxid de

nitrogen i ozó, però és una mescla complexe
d’uns cent contaminants atmosfèrics primaris i
secundaris diferents.

La contribució més gran a l’smog fotoquímic són

els gasos d’escapament dels vehicles de motor a
les ciutats.

Es forma quan l’ozó, els òxids de nitrogen i els

hidrocarburs gasosos dels tubs d’escapament
dels vehicles interactuen amb la llum solar
intensa.

Les reaccions complexes creen moltes substàncies

químiques en l’smog fotoquímic, inclosos els
composts orgànics volàtils.
Les reaccions complexes creen moltes substàncies químiques
a l’smog fotoquímic, inclosos els composts orgànics volàtils,
l’ozó, els aldehids, el monòxid de carboni i els òxids de
nitrogen.

Els COV altament reactius oxiden l’òxid de nitrogen sense

trencar les molècules d’ozó en el procés. Això condueix a
l’acumulació d’ozó prop del nivell del sòl i a la formació de
l’smog.

Com que el diòxid de nitrogen és un component important

de l’smog, es pot veure com una tonalitat marró a sobre de
la ciutat. Tots aquests productes químics són fortament
oxidants i afecten els materials i els éssers vius. A
concentracions més altes, l’smog pot causar tos i reduir la
capacitat de concentració.

Tot i que els principals contaminants primaris, els òxids de

nitrogen i els hidrocarburs, assoleixen una concentració
màxima durant les hores punta del matí i del vespre, l’smog
fotoquímic arriba al seu màxim a primera hora de la tard. Això
es deu al fet que la reacció important que causa l’smog és una
reacció fotoquímica, de manera que arriba al Sol de
l’horabaixa.
La primera vegada que l’smog va causar
problemes va ser a Los Ángeles, i per això se’l
coneix com a smog de tipus Los Ángeles.

Però hi ha moltes més ciutats que pateixen

freqüentment aquest tipus de smog, per exemple:
Santiago, Ciutat de Mèxic, Rio de Janeiro, Säo
Paulo, Pequín i Atenes.

L'aparició de l’smog fotoquímic es regeix per

un gran nombre de factors, inclosos:

- La topografia local
- El clima
- La densitat de població
- L’ús de combustibles fòssils
L’smog es forma més sovint a les grans ciutats
que són baixes i/o a les valls.

Els turons o muntanyes que envolten aquestes

ciutats aturen la major part del vent, i els dies
càlids i tranquils es pot produir un fort smog.

La inversió tèrmica empitjora les coses.

Normalment l’aire de les ciutats és relativament
càlid i té tendència a pujar. En dies càlids, però,
una capa d’aire encara més càlida a la part
superior de l’aire càlid pot evitar que aquest
aire s’aixequi, atrapant la contaminació a nivell
de sòl. Això passa amb més freqüència en climes
càlids i secs.

El temps té un paper important en la desaparició

de l’smog: la pluja neteja l’aire dels
contaminants, i els vents poden dispersar
l’smog.
En condicions d’inversió tèrmica, la concentració
de contaminants pot arribar a nivells nocius o fins i
tot letals.

L’smog no només afecta la vida a la ciutat, ja que

moltes vegades el vent expulsa l’smog de la ciutat i
causa danys al camp, de vegades fins i tot a 150
Km de distància de la ciutat on es va formar
l’smog.
Completa la taula següent per avaluar les estratègies de gestió de la contaminació per reduir l’smog
fotoquímic.
6.4 Deposició àcida

59
Idees significatives del subtema 64 Deposició àcida

La deposició (pluja) àcida pot tenir efectes La gestió de la contaminació de deposició

adversos sobre els sistemes vius i l’entorn (pluja) àcida sol implicar problemes més
construït enllà de les fronteres

60
Conceptes clau, aplicacions i habilitats

61
La deposició àcida

La deposició àcida és el terme general per a l’àcid que

baixa de l’aire.

Sovint, l’acid baixa en forma de pluja (o neu) i això es

coneix com a deposició humida.

Quan l’àcid baixa com a cendra o partícules seques,

es coneix com a deposició seca.
L’acidesa

Els àcids són substàncies químiques que són capaços de donar un ió hidrogen (H+).

L’acidesa de les solucions es mesura mitjançant l’escala de pH. En aquesta escala, un valor de pH de 7
és neutre (aigua pura).

Els valors inferiors a 7 indiquen solucions àcides, mentre que els valors superiors a 7 indiquen solucions
bàsiques (alcalines).

L’escala de pH no és una escala lineal, sinó logarítmica.

La pluja normal no contaminada és lleugerament
àcida i té un pH d’aproximadament 5,6. Això es deu a
la presència de diòxid de carboni a l’atmosfera.

Les precipitacions s’anomenen àcides quan el seu pH

està molt per davall de 5,6.

Alguns contaminants augmenten l’acidificació de la

pluja, que de vegades pot baixar per davall del pH 2.
 Principals contaminants i fonts de deposició àcida
Com ja sabem, els contaminants atmosfèrics es poden dividir
en primaris i secundaris.

Els principals contaminants primaris que condueixen a la

deposició àcida són:

- El diòxid de sofre (SO2)

- l’òxid de nitrogen (NO)

Els òxids de nitrogen reaccionen amb l’aigua i forma un àcids

fort com l’acid nítric (HNO3).

El diòxid de sofre pot reaccionar amb l’oxigen de l’atmosfera

per formar triòxid de sofre (SO3), i tant el SO2 com el SO3
poden reaccionar amb l’aigua i formar àcid sulfurós
(H2SO3) i àcid sulfúric (H2SO4) respectivament.
Aquests contaminants secundaris són molt
El diòxid de carboni també és àcid, però forma un àcid feble,
solubles en aigua, i s’eliminen de l’aire per
l’àcid carbònic (H2CO3)
precipitació en forma de pluja, calamarsa i neu
(deposició humida)
Fonts naturals:

- El diòxid de sofre (SO2) es produeix per

erupcions volcàniques,
- Els òxids de nitrogen per llamps.

Fonts antropogèniques:

- Els òxids de nitrogen a la combustió de

combustibles fòssils en automòbils, en
la indústria, i en les centrals tèrmiques
que utilitzen combustibles fòssils (carbó,
petroli i gas) per produir vapor per
impulsar les turbines.
- El SO2 es forma quan es crema
combustibles que contenen sofre. El
sofre és comú al carbó i al petroli, però
sol estar absent al gas natural.
Efectes de la deposició àcida
Els danys de la deposició àcida es van convertir en el centre d’atenció ambiental a principis dels anys setanta,
quan a la Selva Negra d’Alemanya es va veure mort de tots de molts d’arbres de totes les edats, tant coníferes
com caducifolis, i que mostraven signes de danys físics.

Però, abans, a la Revolució Industrial (que va començar el 1750), la gent va notar la pluja àcida i l’aire àcid a
les ciutats, i el terme “pluja àcida” es va utilitzar per primera vegada al 1872.

La deposició àcida pot tenir efectes directes i indirectes sobre el sòl, les plantes i l’aigua.

Efectes directes:

- Debilitant el creixement dels arbres als boscos de coníferes

- Caient àcids sobre llacs i estanys
- Disminuint el pH de l’aigua
- Afectant als organismes aquàtics

Efectes indirectes:

- Efectes tòxics augmentant la solubilitat dels ions metàl·lics com l’alumini, que és tòxic per als peixos i les
arrels de les plantes.
- Efectes dels nutrients, per exemple, amb la lixiviació de nutrients.
Sobre els boscos de coníferes:

1. Les fulles presenten un groc (pèrdua de

clorofil·la), danys en forma de lesions, i
aprimament de les cutícules de cera.
2. Les lesions de les fulles redueixen el
creixement i disminueixen la protecció
contra l’entrada de patògens.
3. Els organismes simbiòtics es moren, i en
conseqüència, es redueix encara més el
creixement dels arbres.
4. Redueix la capacitat de les partícules del
sòl d’aguantar els nutrients, com ara els
ions de calci, magnesi i potassi, que
després són lixiviats.
5. Les partícules del sòl alliberen ions tòxics
d’alumini, que després danyen els pèls
de les arrels.

Per tot això, els arbres es debiliten, i poden

morir.
 Efectes dels ions d’alumini sobre els peixos i altres organismes aquàtics

L’alumini és un element comú al sòl.

La precipitació àcida disminueix el pH del sòl, provocant

que l’alumini sigui més soluble.

L’alumini alliberat del sòl va a parar a rierols i rius, on els

peixos hi són especialment sensibles:

- A concentracions baixes, l’alumini pertorba la

capacitat del peix de regular la quantitat de sal i aigua
del seu cos. Això inhibeix la ingesta normal d’oxigen i
sal. Els peixos respiren amb dificultat, ii el contingut de
sal dels seus cossos es perd lentament, provocant la
seva mort.
- A concentracions més altes, es forma un sòlid a les
brànquies dels peixos, que provoca la mort per asfixia.

A part de l’alumini, altres metalls tòxics es poden dissoldre a

causa de l’augment de l’acidesa.
Efectes damunt els líquens
Els líquens, que són una simbiosi entre una alga i un fong,
viuen als arbres i construccions.

Són especialment sensibles als contaminants gasosos com

el SO2 i s’utilitzen com a mesures indirectes de
contaminació. Per exemple, en una regió industrial molt
contaminant només es troben algunes espècies tolerants.

Són per tant espècies indicadores d’alts nivells de

contaminació atmosfèrica.

A mesura que augmenta la distància de la font dels

contaminants, més i més espècies són capaces de
sobreviure. Per esbrinar els nivells de contaminació
s’utilitzen tuales d’espècies indicadores de líquens.
Efectes damunt la fertilitat del sòl
Ja hem dit que la pluja àcida redueix la capacitat de les partícules del sòl d’aguantar els nutrients, com
ara els ions de calci, magnesi i potassi, que després són lixiviats.

A més, la pluja àcida també inhibeix els bacteris fixadors de nitrogen i, per tant, la seva capacitat per
afegir ions nitrats al sòl.

Hi ha centenars d’espècies de bacteris, com Rhizobia, que fan aquesta funció: viuen en simbiosi amb
lleguminoses (com les faveres). A les arrels d’aquestes plantes hi troben protecció, i a canvi, Rhizobia
dona N a la planta.
A més, l’impacte de la pluja àcida dependrà molt de la geologia de la zona sobre la qual cau. Per exemple:

- Fa poc mal als sòls derivats de roques de carbonat càlcic, com la calcària i el guix, ja que són sòls
alcalins que neutralitzen els àcids.
- En canvi, les roques àcides (i per tant no alcalines) produeixen sòls molt sensibles a la pluja àcida. Els
hi provoca la filtració de minerals d’aquests sòls, i això redueix la biodiversitat i l’escorrentia afecta als
llacs propers.

guix

calcària granit
Efectes damunt els edificis
La deposició àcida també afecta a les construccions humanes.

Els edificis i les estàtues de pedra calcària reaccionen amb l’àcid i

simplement es dissolen.
 Efectes damunt les torberes

Investigacions recents han descobert que les torberes afectades per la pluja àcida produeixen un 40% menys
de metà que abans.

Això és deu a que els bacteris que utilitzen els sulfats com a font d’aliment superen a les que produeixen metà.
Aquesta reducció en la producció de metà redueix el metà de l’atmosfera.

En el seu estat natural retenen CO2 i

alliberen metà (CH4 ) i òxid nitrós (N2O), i tot
i que aquests dos gasos són d’efecte
hivernacle, aquest efecte negatiu és menys
important que l’efecte positiu resultant del
segrestament de CO2.
Identificacion,valoracion_
y_restaurecion_de_turberas_contribuciones_rec
ientes.pdf (bizkaia.eus)
 Efectes damunt la salut humana

La deposició seca es produeix en

forma de petites partícules de
sulfats i nitrats que penetren en
les cases i en els nostres
pulmons.

Això pot provocar morts

prematures per malalties
pulmonars com asma i bronquitis,
i afecta especialment a infants i
dones embarassades.

El riesgo para la salud de las partículas

en suspensión - Meditip
Efecte regional de la deposició àcida

Els efectes de la deposició àcida són regionals en contrast amb el canvi climàtic o l’esgotament de
la capa d’ozó que afecten tota la Terra.

Això és degut a què, abans que els contaminants es puguin estendre a llargues distàncies, tornen a la
superfície com a precipitació seca o humida.

Els àcids poques vegades viatgen més enllà d’uns pocs milers de quilòmetres.

- La deposició seca sol produir-se molt a prop de la font de les substàncies àcides. Està format
per diòxid de sofre, triòxid de sofre i òxids de nitrogen.
- La deposició humida es produeix a distàncies una mica més llargues de les fonts dels
contaminants primàries. Està format per àcid sulfurós, àcid sulfúric i àcid nítric.
Per tant, són principalment les zones sotavent de les principals regions industrials les que es veuen fortament
afectades. Per exemple,

- Els boscos i els llacs escandinaus es van veure afectats principalment per la pluja àcida originària de
Gran Bretanya, Polònia i Alemanya provocada pels vents dominants del sud-oest.
- La contaminació industrial dels Estats Units és enduita pels vents dominants cap als boscos
canadencs.
- La industrialització a la Xina afecta al sud-est asiàtic.
 Estratègies de gestió de la contaminació per a la deposició àcida
Utilitzant el model “substituir, regular i
restaurar” d'estratègia de gestió de la
contaminació, la taula següent ofereix
algunes accions per reduir la deposició
àcida i les seves avaluacions.
 El paper dels acords internacionals en la reducció de la deposició àcida

La pluja àcida és un problema internacional

perquè l’emissió d’un contaminant particular
d’un país no equival a la deposició d’aquell
contaminant en el mateix país.

Gràcies a acords internacionals, en Europa,

a l’any 2000, es varen reduir un 50% les
emissions. No obstant això, els països en
desenvolupament s’estan industrialitzant
ràpidament i les emissions augmentaran
ràpidament tret que els paÏsos desenvolupats
puguin ajudar-los amb el “salt” a tecnologies i
estils de vida nets.

Tot i que el protocol de Kyoto té com a

objectiu reduir les emissions de CO2, les
seves mesures també ajuden a reduir la
deposició àcida.
 Maneres de reduir els efectes de la deposició àcida
Encalcinar llacs per neutralitzar l’acidesa

A partir de la dècada del 1950, la pèrdua de molts peixos i espècies d’invertebrats en un gran nombre de
llacs escandinaus, va estar relacionada amb alts nivells d’acidesa del llac.

Al 1990, més de 400 llacs estaven pràcticament sense vida.

A la dècada de 1980, Suècia va experimentar amb l’addició de pedra calcària en pols als seus llacs i rius.
Els resultats va ser mixtos. El pH dels llacs tractats es va elevar ràpidament però de curta durada, a causa
de la naturalesa àcida de l’aigua.

Encalcinar només tracta els símptomes i no la causa.

La biodiversitat no es va restaurar immediatament, a més, la calç semblava afectar l’equilibri de nutrients,

ja que no hi havia altres nutrients de calci.
 Maneres de reduir els efectes de la deposició àcida
Reducció d’emissions

Una manera de reduir l’emissió de SO2 i NOx, és reduir la combustió de combustibles fòssils.

Reduir la necessitat d’electricitat, reduir l’ús dels cotxes, desenvolupar cotxes més eficients o elèctrics, i
canviar a fonts d’energia alternatives com l’aigua i l’energia eòlica i solar poden fer-ho.

També els biocombustibles (tot i que això pot augmentar la pèrdua de cultius alimentaris i augmentar els
problemes de desnutrició, tal i com parlarem en el tema 5), i la generació d’energia nuclear, reduiran les
emissions de SO2 i NOx.
 Maneres de reduir els efectes de la deposició àcida
Precombustió tècnica

Les tècniques de precombustió tenen com a objectiu reduir les emissions de SO2 eliminant el S del
combustible abans de la combustió.

El S del combustible es pot obtenir en diverses formes útils:

- Com element S, que es pot emprar en la indústria química,

- Com el guix (CaSO4·2H20), que es pot fer servir en la construcció,
- Com el SO2, que es pot emprar en la producció de H2SO4, àcid dels químics més emprats.
 Maneres de reduir els efectes de la deposició àcida
Mesures de final de tuberia

Les mesures de final de tuberia eliminen el diòxid de sofre i els òxids de nitrogen dels gasos residuals.

Per exemple:

- Les depuradores de gasos residuals en les centrals elèctriques, les quals estan destinades a eliminar
el SO2.
- Els catalitzadors d’automòbils que eliminen els NOx i altres contaminants.