M10_NF3-UF1_2 - Resum Digestiu i Excretor

M10 - Fisiopatologia general - NF3
A3 - SISTEMA DIGESTIU (FISIOPATOLOGIA APARELL DIGESTIU)
L’aparell digestiu és el sistema d’òrgans que transforma els aliments en substàncies simples en un
procés anomenat digestió. Un cop realitza la digestió, l’organisme pot absorbir aquestes substàncies i
fer-les servir en l’obtenció d’energia i en el manteniment del cos.
ALIMENTACIÓ = NUTRICIÓ?
ALIMENTACIÓ: Conjunt de processos d’elecció i preparació dels aliments que seran ingerits i
finalitzen quan l’aliment entra a la boca. Són voluntaris i conscients. Inclou:
● Tria d’aliments (social, religiós, cultural,...)
● La manera de cuinar-los (bullits, fregits, crus,...)
NUTRICIÓ: Processos de transformació dels aliments per separar els nutrients i absorbir-los. La
nutrició és una part del metabolisme: conjunt de reaccions químiques que es produeixen a
l’organisme que ens permet mantenir-nos vius. Son involuntaris.
Els nutrients es classifiquen en: glúcids, proteïnes, lípids, vitamines, sals minerals i aigua.
FUNCIÓ DE NUTRICIÓ
APARELL DIGESTIU: PROCESSOS

DIGESTIÓ: Conjunt de processos mecànics i químics de transformació de les substàncies ingerides
(aliments en altres més senzilles) i aprofitables (nutrients de forma que poden ser absorbits i
utilitzats per les cèl·lules del nostre organisme).
Digestió mecànica Implica moviments i té com a objectiu fragmentar, barrejar i desplaçar l’aliment al llarg
del tub digestiu.
Inclou: masticació, moviments peristàltics, moviments gàstrics i moviments de
segmentació, i tenen lloc al llarg de tot el tub digestiu.
Digestió química o Els enzims produeixen reaccions catalítiques que trenquen les molècules en d’altres més
enzimàtica senzilles i absorbibles pel tub digestiu. HI ha 4 tipus d’enzims:
1) Proteases: Hidrolitzen l’enllaç peptídic de les proteïnes alliberant aa
2) Lipases: Hidrolitzen enllaços èster en els lípids complexos alliberant lípids senzills
absorbibles
3) Amilases: Hidrolitzen enllaçs entre glúcids alliberant mono o disacàrids
4) Nucleases o fosfodiesterases: Hidrolitzen enllaç fosfodièster entre la ribosa d’un
nucleòtid i el grup fosfat d’un altre nucleòtid.
1
2
ANATOMIA APARELL DIGESTIU
L’aparell digestiu està format per 2 grups d’òrgans: tub digestiu i els òrgans digestius accessoris.
Els òrgans del tub digestiu són: Els òrgans accessoris són:
● Boca ● Estómac ● Dents ● Fetge

● Faringe ● Intestí prim ● Llengua ● Vesícula biliar
● Esòfag ● Intestí gruixut ● Glàndules salivals ● Pàncrees
El tub digestiu conté l’aliment des que és ingerit, degradat, absorbit fins a ser eliminat.
FUNCIÓ DE L’APARELL DIGESTIU:

1) Ingestió d’aliment
2) Secreció: aigua, enzims, àcids i amortidors
3) Barreja: Propulsió de l’aliment
4) Digestió: Degradació mecànica i química de l’aliment
5) Absorció: Dels aliments des de l’aparell digestiu fins la sang i limfa
6) Defecació: Eliminació de la femta a l’exterior
ANATOMIA APARELL DIGESTIU

L’aparell digestiu està format pel tub digestiu que té una longitud mitjana de 8-9 metres.
És una estructura tabular amb una composició histològica molt constant que va canviant el gruix de
les capes al llarg del seu recorregut.
● L’interior del tub digestiu es considera medi extern
● Està protegit per una microflora i zones de teixit limfàtic (amígdales, plaques de Peyes i
apèndix vermiforme) que dificulten les infeccions
● Està tancat per dos esfínters musculars: llavis i anus
● Associat al tub digestiu, trobem una sèrie de glàndules: salivals, fetge, vesícula biliar i pàncrees.
3
CAPES HISTOLÒGIQUES DEL TUB DIGESTIU

La paret del tub digestiu des de la part inferior de l’esòfag fins el conducte anal té la mateixa
disposició de les capes bàsiques de l’exterior cap a l’interior trobem les següents 4 capes:
Mucosa: Formada per 3 parts diferenciades per teixit epitelial + musculatura de la mucosa + làmina
pròpia i també trobem teixit glandular i teixit limfàtic associat.
Submucosa: Formada per teixit conjuntiu amb vasos sanguinis i nervis.
Musuclar: Amb dues capes de teixit muscular circular i muscular longitudinal, més o menys
desenvolupades segons el tram.
Serosa: Teixit conjuntiu que s’uneix als òrgans del voltant i epiteli.
MUCOSA La capa més interna, que consta d’un epiteli que revesteix l’interior del tub i que presenta
variacions morfològiques que determinen la funció de protecció, secretora o d’absorció.
● Epiteli Estratificat escamós = protecció (esòfag i conducte anal, Vies de pas)

● Epiteli Cilíndric simple = absorció (intestí prim i còlon) i secreció (estómac i còlon)
Sota la làmina basal, la làmina pròpia o corion, que és de teixit conjuntiu lax, molt irrigat i
amb gran quantitat de cèl·lules de defensa com els macròfags i limfòcits.
A la capa més interna de la mucosa, hi ha una capa de múscul llis anomenada muscular de la
mucosa, que permet els moviments de la mucosa.
SUBMUCOSA A continuació de la muscular de la mucosa hi ha la capa de la submucosa, que consta de teixit

conjuntiu dents irregular que conté glàndules exocrines. Aquesta capa està igualment molt
irrigada per vasos sanguinis i presenta a més una gran innervació nerviosa el qual controla la
mobilitat de la mucosa i la secreció de les glàndules.
MUSCULAR La capa muscular es troba a continuació de la submucosa, s’organitza en dues subcapes, una
de circular interna i una altra de longitudinal externa (segons l’orientació de les cèl·lules
muculars). Entre totes dues es localitza un plexe nerviós neurovegetatiu que controla el
moviment muscular permetent les contraccions peristàltiques al llarg del tub digestiu.
SEROSA o La capa més interna del digestiu formada per conjutiu lax amb gran quantitat de cèl·lules
ADVENTÍCIA adiposes i una capa epitelial que estableix el límit entre el tub digestiu i les altres cavitats
corporals.
4
Al llarg del tub digestiu hi ha una gran quantitat de cèl·lules secretores:

● Algunes s’agrupen formant òrgans (glàndules salivals, pàncrees i fetge)
● Altres formen estructures complexes en la mucosa (criptes de Lieberkühn a l’intestí,
glàndules pilòriques en l’estómac…)
● El producte de secreció és molt variat en funció de la glàndula i pot contenir enzims per
digerir els aliments, àcid HCl (àcid clohídric) per activar alguns enzims, HCO3 (bicarbonat) per
desactivar HCl i no danyar la mucosa, hormones, coenzims, aigua, sals, bilis,...
● També hi ha milers de millons de cèl·lules secretores “aïllades” que alliberen el seu contingut
mucós al llarg de tot el tub digestiu. La secreció actua com a lubricant i protector de la
superfície contra l’abrasió que pot fer l’aliment, els enzims i HCl
● Diàriament, se secreten 6-7 litres de sucs interstinals.
BOCA O CAVITAT BUCAL O ORAL

Conté: Galtes, llavis, paladar (dur i tou), llengua i dents
Galtes Formen les parets laterals de la cavitat bucal que impedeixen la sortida del menjar durant la
masticació i homogeneïtzació d’aquests. Estan recobertes per diferents capes:
● La més externa pell
● Capa muscular (muscul buccinador + teixit conjuntiu)
● Capa més interna mucosa formada per teixit espitelial pla estratificat no queratinitzat
Llavis Plecs carnosos que rodegen la cavitat bucal contenen musculatura amb múltiples terminacions
nervioses sensitives i molt capil·laritzat, envoltada de pell a la part exterior i mucosa interiorment.
Tanquen la boca impedint la osrtida del menjar. Entremig conté múscul orbicular.
Paladar Separa la cavitat roal de la cavitat nasal.

dur i tou ● Paladar dur: Part anterior, es troba format per ossos maxil·lars i palatins recobert de mucosa
● Paladar tou: Part posterior de la cavitat bucal i és una porció muscular recoberta de mucosa. Just
a l’extrem del paladar tou trobem l’Úvula.
Llengua Formada per múscul estriat recobert de mucos. Està dividida en tota la seva extensió en dues meitats
laterals idèntiques separades per un septe medià. La llengua està ancorada a l’os hioides, temporal i
mandíbula i unida al sòl bucal pel frenell lingual que limita els moviments de la llengua en direcció
posterior.
La llengua, a més de tenir les papil·les gustatives (a la part superior i laterals) que permeten
determinar l’estat i sabor dels aliments. Té com a funció desplaçar o moure l’aliment per la boca, per
augmentar l’eficàcia de la masticació i també té funció en la parla.
Conté les glàndules linguals que secreten mucus i líquid aquós que conté l’enzim lipasa lingual que
converteix els àcids grassos i diglicèrids en substàncies més petites.
Dents Són òrgans accessoris situats als alvèols de l’apòfisi alveolar de la mandíbula, aquests alvèols fan
d’ancoratge de la dent i amortidors dels cops en mastegar.
Dentició temporal 20 peces, dentició definitiva 32 peces.
La boca està revestida de mucosa que segrega gran quantitat de moc.
A la cavitat bucal hi aboquen els conductes de les glàndules salivals: paròtides, sublinguals,
submaxil·lars
5
A la cavitat bucal, hi aboquen els conductes de les glàndules salivals: paròtides, sublinguals i
submaxil·lars.
Productores de saliva (1-1,5l/dia) serveix per mantenir la cavitat bucal humida i neta constantment. A
més lubrica, dissol i inicia la disgregació dels aliments quan menge.
Composició de la saliva:
● 95% aigua per estovar i dissoldre l’aliment
● Mucina per lubricar i reduir abrasions
● Amilasa salival que comença la digestió dels glúcids a la boca. La saliva té un pH de 6,35-6,85
que és òptim per la seva actuació
● Lisozim: Redueix el creixement bacterià a la boca
● Ions (sodi, potassi, bicarbonat, clorur,...)
Les glàndules salivals no secreten el mateix: Unes més enzims, altres líquid mucós.
En general, l’entrada d’aliment a la cavitat bucal augmenta la salivació, però algunes substàncies com
el cafè o el tabac i situacions emocionals com la vergonya o estrès disminueixen la secreció salival.
La masticació
Acte voluntari (digestió mecànica de la boca) que té com a funció reduir la mida dels aliments i
canviar la seva estructura (conjuntament amb la saliva) fina a reduir l’aliment a una massa tova i
flexible anomenada Bolus.
S’inicia per un reflex involuntari del nervi trigemin que estimula la contracció dels músculs mastegadors
Cada peça dentària té una funció diferent en la masticació:

● Incisives: tallar
● Canines: Esqueixar o perforar
● Premolars i molars: Triturar o aixafar
També es posa en marxa la digestió química de la boca a través dels enzims de la saliva (amilasa
salival i lipasa lingual) que inicia la digestió del midó i els greixos respectivament.
6
Funció de la masticació
● Reduir la mida de les partícules per no lesionar la mucosa esofàgica
● Facilitar la digestió dels aliments augmentant la superfície de contacte
● Produir satisfacció pel gust dels aliments
● El moviment de la mandíbula és ascendent-descendent i rotatori, per barrejar i trencar l’aliment
● La llengua té com a funció desplaçar o moure l’aliment per la boca, per augmentar l’eficiència de
la masticació.
FARINGE
Quan l’aliment és empassat passa de la boca a la faringe fins a l’esòfag.
La faringe està composta per múscul esquelètic i revestida per mucosa. Dividida en 3 parts:
nasofaringe (exclusiva per la respiració), orofaringe i laringofaringe (combina la respiració i la digesió)
La part muscular de la faringe és l’encarregada de realitzar les contraccions muculars que poden
impulsar l’aliment fins a l’esòfag.
La deglució
Conjunt de processos en què intervenen un gran nombre de músculs i permet desplaçar el bol
alimentari cap a la faringe des de la boca.
La primera part del procés de deglució és voluntària i s’inicia quan s’empeny amb la llengua el bolus
alimentari cap a la part posterosuperior de la cavitat bucal.
La pressió que fa l’aliment sobre el paladar tou tanca la nasofaringe i la posició de la llengua
pressiona l’hioides que tancarà també l’epiglotis.
Tot seguit es produeix un reflex involuntari que implica la musculatura faríngia i de la zona del coll
que impulsa el bol alimentari cap a l’esòfag.
Quan el bol alimentari arriba a l’esòfag, comença una onada de moviments peristàltics que porten el
bol cap a l’estómac.
ESÒFAG
L’esófag és un tub de 25 cm de llarg que connecta la faringe amb l’estómac, situat darrera la tràquea.
A la part inferior de l’esòfag hi ha un esfínter o vàlvula que impedeix el reflux del contingut gàstric
cap a l’esòfag.
Secreta moc per facilitar el transport de bolus fins a l’estómac, i lubrica per disminuir el fregament,
però no produeix ni realitza absorció.
Quan el bol alimentari arriba a l’esòfag, comença una onada de moviments peristàltics per
empènyer aquest des de l’inici de l’esòfag fins al final, és a dir, fins a l’inici de l’estómac. S’expliquen
com les contraccions i les relaxacions radialment simètriques que es realitzen al llarg del tub.
Si el tancament de la vàlvula no es produeix correctament es produeix PIROSI, sensació de cremor en
la part inferior de l’esòfag.
7
ESTÓMAC
És un òrgan muscular buit i la porció més dilatada del tracte gastrointestinal. Està ubicat al quadrant
superior esquerre de l’abdomen, estre l’esòfag i el duodè.
L’estómac està contituït per quatre parts principals:

● El càrdies → Envolta l’obertura de l’esòfag cap a l’estómac
● El fundus gàstric
● El cos gàstric → Part més gran de l’òrgan
● La porció/antre pilòrica → constitueix la porció de sortida de l’estómac, on el quim passa al duodé
Té dues vàlvules que el tanquen per evitar la sortida del suc gàstric cap a la resta del tub digestiu.
● Vàlvula superior → CARDIES: Quan no es tanca correctament es produeix reflux gàstric cap a
l’esòfag produint pirosi o cremor d’estómac
● Vàlvula inferior → PILOR: S’obre en petits impulsos alliberant el contingut estomacal en
petites quantitats (aprox. 6 ml).
L’estómac està constituit per les mateixes capes histològiques que la resta del tub digestiu (des
d’interior cap a exterior la mucosa, submucosa, muscular pròpia i serosa)
La mucosa:
Està formada per epiteli cobert per una capa mucosa protectora que és alcalina. La capa epitelial
conté nombroses invaginacions, anomenades criptes gàstriques, que s’estenen profundament cap a
estructures anomenades glàndules gàstriques.
8
Aquestes glàndules contenen diversos tipus de cèl·lules:

● Cèl·lules mucoses del coll → Produeixen moc
● Cèl·lules parietals → Secreten àcid clorhídric
● Cèl·lules principals → Alliberen pepsinogen (El pepsinogen és un precursor inactiu que es
transformarà en l’enzim activa pepsina en un medi amb pH baix)
● Cèl·lules G → Alliberen diverses hormones que estimulen l’activitat gàstrica.
La capa muscular externa es subdivideix en tres capes separades més: Longitudinal, circular i fibres
musculars oblíqües.
La digestió
L’estómac té una gran capacitat de distensió gràcies a les tres capes de musculatura que el formen i
que li permeten una gran homogeneització del bol alimentari amb tots els productes de la secreció
gàstrica.
La mucosa gàstrica secreta diversos producte:

Moc Secreta per tota la mucosa i per les cèl·lules superiors de la glàndula, recobreix
tota la paret gàstrica i aïlla la mucosa de l’efecte de l’HCl.
Àcid clorhídric (HCl) Desfà l’aliment gràcies al seu efecte corrosiu, actiu com a defensa eliminant a la
major part de patògens.
Factor intrínsec dSubstància que s’uneix a la cobalamina (Vit B12) i permet la seva absorció a
l’intestí prim.
Pepsinogen Proenzim que en contacte amb l’àcid s’activa i es converteix en Pepsina, que
degrada proteïnes.
Lipasa Comença a digerir alguns lípids
Gastrina i somatostatina Regulen la secreció d’àcid.
Quimosia Només en nadons, i degrada la caseïna de la llet.
9
L’efecte de l’HCl, les proteases i la gran mobilitat gàstrica proporcionada per les 3 capes de teixit
muscular longitudinal, transversal i oblíqua, converteix el bol alimentari en una massa aquosa i molt
desfeta que anomenem quim.
Quan la secreció mucosa és insuficient o algun factor la degrada (presència d’Helicobacer pylori), es
produeix una úlcera pèptica o gàstrica, l’àcid arriba a les cèl·lules i produeix una ferida que provoca
dolor i dispèpsia, produeix hemorràgia que pot ser detectada en la femta.
Per detectar la presència de H. Pylori, es realitza el test de l’alè.
Altres vegades les úlceres poden ser causades per substàncies com l’alcohol, el tabac o alguns
medicaments com l’ibuprofè.
La sang abocada a l’estómac es digereix i dona un color i textura característic a la femta que
s’anomena melanes.
Funcions estómac:
La funció principal de l’estómac implica la digestió mecànica i química dels aliments ingerits.
● L’aliment entra a l’estómac quan es relaxa l’esfínter del càrdies

● Digestió del bolus alimentari pel suc gàstric conté HCl, enzims digestius i moc
● Barreja del bol alimentari pels moviments de l’estómac
● Absorció d’algunes substàncies: aigua, alcohol, alugns medicaments…
● Formació del Quim a partir de la descomposició del bolus alimentari, sobretot per l’acció de
l’HCl i l’aigua
● Buidat del contingut de l’estómac al duodé quan el pilor es relaxa
● El temps que triga l’estómac a buidar-se depèn de la quantitat i tipus d’aliment, els aliments
rics en greixos, disminueixen la mobilitat de l’estómac i aquest triga més a buidar-se
INTESTÍ PRIM
Comença després del pílor i finalitza a la vàlvula iliocecal.
És una porció de 6-7m de longitud i 3cm de diàmetre.
3 zones diferenciades:
➔ Duodè (20cm): hi desemboca el colèdoc i el conducte pancreàtic, aquest petit conducte rep
el quim a través de la vàlvula pilòrica i el suc pancreàtic i bilis a través de l’esfínter d’oddi
➔ Jejú (2,5-3m): es digereixen i absorbeixen la major part dels nutrients.
➔ Ili (3-3,5m): s’absorbeixen nutrients que no han estat absorbits anteriorment, sobretot vit
B12 i sals biliars.
10
El moviment gàstric estimula al pàncrees i a la vesícula biliar a excretar els seus productes que
permetran la neutralització de l’acidesa del quim, la formació de micel·les i la digestió de les
molècules que formen el quim.
La major part de la digestió que es dóna al sistema digestiu passa a l’intestí prim.
El quim quan arriba a la regió del duodè entra en contacte amb les secrecions enzimàtiques
pancreàtiques i sals biliars, les quals degraden encara més els aliments. A més, a la superfície de les
cèl·lules de l’epiteli de l’intestí prim també hi ha enzims que ajuden a la digestió. L’intestí és també la
part del digestiu on es produeix una absorció més gran dels productes de la digestió, com els
aminoàcids, sucres i greixos. A més, es reabsorbeix aigua i electròlits.
El duodè marca el començament de l’intestí prim. Té aproximadament 20 a 25 cm de llarg (dotze dits

de llarg, duodenum digitorum) i s’estén des del pílor fins al múscul suspensori del duodè. El duodè no
només és la part més curta de l’intestí prim, sinó també la més ampla.
EL Jejú el diferencia el diàmetre luminal que és significativament més petit que el duodè, és més
difícil distingir entre el jejú i l’ili, ja que tenen el mateix diametre. La superfície luminal del jejú es
plega significativament en plecs circulars més nombrosos i més profunds que l’ili.
L’ili acaba a la vàlvula iliocecal; que marca la transició de l’intestí prim a l’intestí groixut. La vàlvula
iliocecal és una estructura unidireccional que prevé el reflux del bolus des de l’intestí groixut a
l’intestí prim.
Igual que la resta del tub digestiu, l’intestí prim està format per una mucosa, submucosa, muscular i
una adventícia.
La mucosa de l’intestí prim està formada per les tres capes típiques que apareixen a la resta del
sistema digestiu: epiteli, làmina pròpia i muscular de la mucosa. La mucosa està caracteritzada per
la presència d’especialitzacions l’objecte de les quals és augmentar x600 la digestió i d’absorció. Les
característiques estructurals inclouen plecs circulars, vellositats intestinals i microvellositats
(presents a les cèl·lules absortives).
Sobre els plecs circulars hi ha replegaments digitiformes són les vellositats intestinals i cadascuna té
a l’interior una arteriola central, una vena central i un conducte limfàtic o quilífer.
Aquestes vellositats estan formades per un epiteli cilíndric amb microvellositats que encara
augmenten més la superfície d’absorció.
11
En la mucosa intestinal trobem:

➔ Enteròcits: Cèl·lules epitelials amb microvellositats. La funció primària és l’absorció.
➔ Cèl·lules calciformes: segreguen moc
➔ Cèl·lules enteroendocrines: secretores d’hormones
➔ Cèl·lules de Paneth: mantenir la immunitat de la mucosa mitjançant la secreció de
substàncies antimicrobianes.
Duodè (secreció, barreja i absorció)

Jejú (absorció)
Ili (absorció
En el mateix intestí prim també segrega una gran quantitat de suc intestinal que conté gran quantitat
d’aigua, i carbonat i enzims.
12
A través de l’esfínter d’Oddi arriba la bilis que té com a funció:

1. L’excreció de substàncies (bilirubina, electròlits, colesterol…)
2. La neutralització del pH gràcies al bicarbonat
3. La secreció de sals biliarss que emulsionen els greixos per la seva digestió i ambsorció
juntament amb les vitamines liposolubles
El suc pancreàtic també s’excreta per l’esfínter d’’Oddi, que conté:

1. Bicarbonat
2. Tripsina, quimotripsina, carboxipeptidases, aminopeptidases… (digestió proteïnes)
3. Amilasa pancreàtica (digereix el midó)
4. Lipasa pancreàtica (digereix greixos)
5. Ribonucleases i desoxiribonucleases (digestió àcids nucleids)
LA DIGESTIÓ: INTESTÍ PRIM

Els moviment de segmentació de l’intestí prim, remouen el quim i faciliten la digestió i absorció i els
moviments peristàltics l’empenyen cap a l’intestí gros.
El quim triga unes 5 hores en sortir i quan surt per la vàlvula ileocecal s’anomena QUIL.
Les cèl·lules absorbents (els enteròcits) de les vellositats intestinals són les encarregades de realitzar
la funció d’absorció.
A l’intestí prim s’absorbeixen:

➔ aigua ➔ àcids grassos de cadena curta
➔ aa ➔ vitamines
➔ monosacàrids ➔ minerals
Les substàncies hidrosolubles penetren dins dels enteròcits per transport passiu o actiu i són
dirigides cap als capil·lars. Abans d’incorporar-se al circuit senguini passen pel fetge a través del
sistema porta hepàtic.
Els productes resultants de la digestió de greixos i les vitamines liposolubles, s’absorbeixen i arriben
als vasos limfàtics que els porta fins a la vena cava superior.
Les substàncies liposolubles entren dins dels enteròcits unides a sals biliars, formant-se lipoproteïnes
= els quilomicrons.
Els quilomicrons tenen coberta formada per proteïnes i lípids amfipàtica (colesterol i fosfolípids i a
l’interior es troben les substàncies liposolubles (colesterol esterificar, triglicèrids..)
Els quilomicrons abandonen l’enteròcit per exocitosi i passa als vasos quilífers (limfa) que
desemboquen en el sistema cardiovascular a l’alçada de la vena subclàvia dreta.
13
Absorció dels aliments:
DIGESTIÓ DE GLÚCIDS DIGESTIÓ DE LÍPIDS
14
INTESTÍ GROS
L’intestí groixut és la porció final del tracte gastrointetinal. És el responsable de l’absorció d’aigua i
electròlits, a més de convertir la matèria no digerible en excrements, els quals són emmagatzemats
temporalment fins al moment de la defecació.
L’intestí groixut comença a la unió iliocecal i està compost pel cec, apèndix veriforme, còlon, recte i
canal anal.
El còlon és la porció més llarga de l’intestí groixut i està subdividit en quatre segments principals:
➔ Ascendent
➔ Transvers
➔ Descendent
➔ Sigmoide.
L’intestí gruixut igual que la resta del tub digestiu, està format per una mucosa, submucosa muscular
i una adventícia.
La mucosa de l’intestí prim està formada per les tres capes típiques que apareixen a la resta del
sistema digestiu: epiteli, làmina pròpia i muscular de la mucosa.
La mucosa no presenta tantes adaptacions estructurals per augmentar superfície. La majoria cèl·lules
que presenta l’epiteli de la mucosa són absortives i calciformes aquestes situades a les glàdules
tubulars.
L’intestí gruixut té menor superfície epitelial que el prim, la seva longitud és la meitat (perquè no hi
ha absroció de nutrients) i no presenta vellositats intestinals. La seva funció és emmagatzemar i
compactar la matèria fecal.
A l’intestí gruixut, no n’hi ha cap vellositat present en ell però hi ha una increïble quantitat de
cèl·lules calciformes a la seva mucosa que produeixen un moc alcalí (ric en bicarbonat).
El moc actua com a lubrificant per facilitar el pas de la femta fins el final del tracte digestiu.
15
La substància (quim) ingressa a l’intestí gros a través de la vàlvula ilieocecal es produeix la contracció
de l’ili terminal per acció del quim, que provoca la relaxació de la vàlvula iliofecal i permet el pas del
quim a dins del còlon.
La substància que ingressa a l’intestí gros s’anomena QUIL (500ml/dia). No hi ha cap substància nova
que actuï sobre el quil; tot i això, hi ha canvis significatius:
➔ Absorció d’una gran quantitat d’aigua que donarà lloc a la femta (100ml/dia)
➔ Absorció de sals minerals
➔ Fermentació de la fibra vegetal (i tot allò no digerit ni absorbit) per l’acció bacteriana, que
dona lloc a la formació de vitamines K i B8 i la seva posterior absorció.
➔ Secreció d’una gran quantitat de moc per lubrificar i protegir el còlon i el recte.
El Quil està format per una gran quantitat d’aigua, fibra vegetal, residus no diferits o absorbits (fibres
musculars, llavors…), substàncies d’excreció com el colesterol, bilirubina i una gran quantitat de
restes cel·lulars.
El còlon, per si mateix, no produeix enzims digestius. Tot i això, els bacteris “residents” (microbiota
intestinal) que habiten a la seva llum metabolitzen i en la fermentació de restes que provoquen la
presència de gasos (metà i sulfur d’hidrogen) i olor especial. Cada dia es generen uns 500ml de gasos
(flatulències), una quantitat que augmenta en gran mesura en consumir determinats aliments (com
les mongetes).
En l’intestí gros hi ha gran quantitat de flora intestinal +400 espècies bacterianes, que tenen un
paper molt important en la síntesi de vitamines (vitamina K i algunes vitamines del grup B).
L’absorció per part de l’intestí gruixut es limita a l’absorció d’aquestes vitamines, alguns ions i la
major part de l’aigua restant.
El producte resultat anomenem femta, producte més o menys sòlid que passa al recte, contenen
residus d’aliments no digerits, mucosa, milions de bacteris i la quantitat justa d’aigua per permetre
un trànsit sense problemes.
16
La fibra no es pot digerir i, per tant, no es considera un nutrient.

En el tub digestiu la fibra absorbeix aigua i augmenta de volum, accelerant el trànsit intestinal i
evita el restrenyiment.
Dificulta l’absorció total de glucosa i de lípids.
Com a inconvenient cal tenir en compte que els bacteris de la flora intestinal poden digerir la
fibra i realitzar fermentacions que produeixen gasos.
MOVILITAT: EL CÒLON PRESENTA MOVIMENTS DE BARREJA I PERISTÀLITCS DE MANERA NO

CONTINUA
Moviments de Són similars als moviments de barreja de l’intestí prim i també tenen
segmentació aquesta funció. Són contraccions intenses que donen al colon l’aspecte
d’anells.
La part de dilatació s’anomenen haustres i fan que les zones contigües es
dilatin. Els moviments són lents i intensos que afavoreixen l’absorció de
líquid i la fermentació bacteriana.
Moviments de Són moviments propulsius que fan que el contingut es desplaci pel còlon.
massa Provoca una contracció tònica que es propaga per tot el colon distal (tot el
segment es comporta com una única unitat i les contraccions han de ser
intenses per moure matèria sòlids).
Es produeixen 3-4 vegades al dia i són produïdes pel reflex gastro-còlic
(l’entrada de nutrients i es desencadena el moviment de massa) i el
duodè-còlic (arriba aliment al duodè i es desencadena el moviment de
massa)
Quan la femta arriba al recte es produeix el reflex de defecació, és una distensió del recte i
moviments peristàltics en el còlon descendent, sigmoide i recte que empeny el contingut, s’obre
l’esfinter anal intern és de múscul llis (involuntari) alhora es genera una resposta per relaxar l’esfínter
i seguidament, si la persona ho considera adequat obre l’esfínter anal extern, hi ha una distensió
prolongada del recte que indueix l’activitat antiperistàltica perquè el contingut torni al còlon
sigmoide. El reflex queda inhibit durant hores.
17
MOVIMENTS
Al llarg del tub digestiu existeixen dos tipus de moviments de contraccions musculars:
1. Barreja o segmentació
2. Peristàltics de manera no continua
➔ Són moviments musculars involuntaris.
➔ Són responsables del movment dels aliments a través del tracte gastrointestinal.
➔ Són responsables de la digestió mecànica dels aliments així com de la barreja d’aliments amb
diferents secrecions.
➔ Són els músculs llisos a la paret del tub digestiu realitzen aquestes contraccions.
Peristaltisme Moviment unidreccional de contracció dels músculs circular radialment

simètric responsable de la propagació de l’aliment. En general, és més
comú a l’esòfag, impulsant una bola de menjar des de la boca fins a
l’estòmac.
Segmentació o Tipus de contraccions dels músculs circulars del tub digestiu.

mescla En general, passa principalment a l’intestí prim.
Les contraccions localitzades són responsables del moviment d’anada i tornada dels
aliments.
Permet la subdivisió contínua, la ruptura i la barreja dels continguts.
Per tant la segmentació facilita la barreja d’aliments amb les secrecions de l’intestí prim
alhora que permet la digestió mecànica.
Així mateix, facilita l’absorció de nutrients, així com la propagació d’aliments cap al final del
tracte gastrointestinal lentament.
Freq: 11-12 contraccions / min → duodè
Freq: 8-9 contraccions / min → ili.
18
SN ENTÈRIC:
Sistema nerviós del tub digestiu.
En forma de Plexes: conjunt de cèl·lules nervioses situades al tub digestiu que
permeten i controlen el moviment d’aquest.
➔ Plexe submucós: Situat a la capa submucosa → moviments de secreció
➔ Plexe mienèric: situat a la capa muscular → movilitat (moviments de
contracció peristàltics i de segmentació).
GLÀNDULES ANNEXES: GLÀNDULES SALIVALS, FETGE I PÀNCREES

En la digestió intervenen una sèrie de glàndules que no estan localitzades
dins el tub digestiu, però que evoquen les seves secrecions dins aquest
tub, són les glandules annexes:
➔ Glandules salivals
➔ El fetge
➔ El pàncrees
GLÀNDULES SALIVALS
En podem distingir 2 tipus:
Les menors es troben distribuïdes per tota la mucosa bucal en un nombre molt elevat (500-1000)
Les majors Sublinguals, submaxil·lar i paròtides.

La seva funció és secretar la saliva que arriba a la cavitat bucal (0,5-1l al dia), la secreció
augmenta quan tastem aliments, els olorem o pensem en ells i disminueix amb certs excitants
com el tabac o el cafè.
La saliva és la barreja produïda per la secreció de totes les glàndules salivals i conté:
➔ Aigua: dissol els aliments
➔ Mucina: facilita el moviment i redueix la fricció
➔ Amilasa: difereix el midó i el converteix en glucosa
➔ Lisozims: substàncies antibacterianes
Funcions de la saliva:
➔ Humidificar l’aliment
➔ Lubrificar la cavitat bucal
➔ Afavorir la masticació i deglució
FETGE
Situat en el quadrant superior dret de l’abdomen, per sonta el
diafragma (hipocondri dret), i sobre l’estómac, duodè i pàncrees.
Pesa aprox. 1,5 kg. És la glàndula més gran de l’organisme.

Està divit en 2 lòbuls:
- El dret té una mida 3 vegades superior a l’esquerra
- El punt d’unió dels dos lòbuls: hil hepàtic, entrada i sortida
de vasos.
19
El fetge té doble sistema d’irrigació (sistema porta-hepàtic):

➔ Rep sang de l’artèria hepàtica (sang oxigenada)
➔ Rep sang de la vena porta (porta els nutrients absorbits per estómac, intestí prim, pàncrees,
melsa i en part de l’intestí gruixut), aquesta venta està formada per la unió de 3 troncs
venosos: Venes mesentèriques superiors i inferiors i la vena esplènica.
➔ La sang de la vena porta és desoxigenada, però rica en nutrients que es barregen dins del
fetge i després de ser filtrada surt del fetge per la vena hepàtica.
En la part inferior del fetge trobem la vesícula biliar:

- Emmagatzema i produeix la bilis (segregada pel fege).
- La bilis surt del fetge per dos conductes hepàtics fins al colèdoc que desemboca a l’intestí
prim, juntament amb el conducte pancreàtic, per digerir els greixos.
El fetge és un òrgan amb capacitat de regeneració, a partir d’un fragment pot créixer snse perdre
funcionalitat.
Té una estructura repetitiva formada per àcins hepàtics amb forma hexagonal.
En els vèrtex trobem l’espai o tríada portal, format per l’arteriola hepàtica, la vènula porta i el
conducte biliar, aquests 3 conductes es ramifiquen cap a l’interior de l’acin, aportant oxigen i
substàncies provinents de la digestió a les cèl·lules funcionals, els hepatòcits, que estan disposat en
columnes o trabècules.
Aquestes ramificacions dels vasos, els sinusoides, hi es troben cèl·lules de Kupffer, macròfags que es
dediquen a fagocitar substàncies estranyes i endotoxines (ex. participen en la captació de bilirubina
en sang).
20
Els hepatòcits tenen característiques pròpies.

➔ Membrana amb gran capacitat de transport actiu i de macromolècules.
➔ Gran nombre de mitocondris, i molt actius
➔ Aparell de Golgi molt desenvolupat
➔ Sovint tenen 2 nuclis
➔ Hepatòcits perifèrics tenen elevat metabolisme oxidatiu (molt irrigats), amb gran quantitat de
mitocondris. Aquesta zona d’acin és molt rica en enzims i s’hi produeix reaccions de síntesi de
glucosa i urea o l’eliminació de radicals lliures. En canvi, hepatòcits centrals tenen REL molt
desenvolupat i porten a terme reaccions de síntesi lipídica.
Funcions del fetge
➔ Metabolisme proteic ➔ Formació urea

➔ Metabolisme de glúcids ➔ Producció de bilis
➔ Metabolisme de lípids ➔ Degrada eritròcits i emmagatzema ferro
➔ Filtra i desintoxica la sang ➔ Dipòsit de substàncies
➔ Metabolisme proteic: el fetge és el principal òrgan sintetitzador de proteïnes plasmàtiques com,

albúmina, gamma-globulines, fibrinogen i altres factors de coagulació
➔ Metabolisme de glúcids: El fetge és el principal reservori de glicogen que s’utilitza com a font
d’energia immediata, quan és degradat a glucosa en la glicogenòlisi.
➔ Metabolisme de lípids: Els àcids grassos provinents del teixit adipós, són la principal font
d’energia pels hepatòcits que els oxiden mitjançant la beta oxidació.
➔ Desintoxicació: Els hepatòcits gràcies a les característiques de la seva membrana plasmàtica
absorbeixen els productes provinents de l’aparell digestiu i de la melsa
➔ Producció de bilis: la bilis és la secreció exocrina del fetge (600ml/dia) que emulsiona els lípids
del quim permeten la seva digestió
➔ Degradació del grup hemo: Els eritròcits després de 4 mesos són degradats pels monòcits de la
melsa, i el grup hemo es modifica donant lloc a la bilirubina que passa a la sang.
➔ Dipòsit de reserva de substàncies: El fetge participa en moltes vies metabòliques de l’organisme
i actua com a òrgan de reserva per a moltes subsàncies: vitamina B12, albúmina, glicogen, ferro,
coure, colesterol…
PÀNCREES
● És una glàndula allargada d’uns 12 a 15 cm de llargada.
● Situada darrera l’estómac
● És una glàndula mixta:
Cèl·lules exocrines Sintetitzen el suc pancreàtic, que conté enzims digestius i bicarbonat, que va
parar al duodè
Cèl·lules endocrines Buiden les seves secrecions a la sang i sintetitzen dues hormones, la insulina i
el glucagó. Aquestes participen en controlar els nivells de glucosa sang. Un
augment de glucosa provoca increment en producció d’insulina.
21
Fetge respon a augment secreció d’insulina suprimint conversió glicogen (glicogenòlisi) i aturant
també glicogenogènesi.
PATOLOGIA APARELL DIGESTIU
MALALTIES BUCALS
Càries ● Causa més important de pèrdua de dents en persones joves

● Els bacteris converteixen els aliments (sucres i midó), en àcids
Periodontitis ● Inflamació del teixit que envolta la dent

● És la causa més freqüent de la pèrdua dental
● Generalment, comença amb una gingivitis (inflamació geniva)
MALALTIES DEL TUB DIGESTIU
Reflux És el pas del contingut de l’estómac cap a l’esòfag i la boca. La seva causa més comuna és
gàstroesofàgic la disfunció en el funcionament del càrdies, i es pot veure afavorit per l’estrès.
Entre les seves possibles conseqüències s’inclouen el desenvolupament de petites lesions
a la mucosa de l’esòfag i el dany de l’esmalt de les dents per acicó de l’àcid.
Provoca pirosis o sensació de cremor.
L’alcohol i el tabac faciliten la relacació del ‘esfínter i aparició de la malaltia.
Gastritis Inflamació de la mucosa gàstrica.

aguda Apareix sobtadament i cursa amb erosió local, necrosi i hemorràgia.
Tipus:
● Gastritis lleu: nàusees, vòmits, dolor epigàstric…
● Gastritis greu: dolor intens, vòmits amb sang (hematèmesi), femtes amb sang
(melenes)
22
Etiologia multifactorial: Substàncies com alcohol, AINES (medicaments antiinflamatoris

no esteroides), estrès, tabac, alimentació, Helicobacter pylori, processos autoimmunes.
Tractament: Evitar els desencadenants com alcohol, tabac, líquids calents, condiments
picants, cafè, medicaments irritants.
Recomanacions: Dieta suau, protectors d’estómac, no menjar entre hores.
Úlcera pèptica És una “ferida” de la mucosa de l’estómac i/o intestí prim que pot afectar a capes més
profundes, la submucosa.
Afecta des de la zona pilòrica i duodenal.
Hi ha molts factors de risc, però en més de 80% dels casos els pacients tenen infecció per
l’Helicobacter pylori, consum d’alcohol, medicaments (àcid acetil salicílic, AINES), tabac,
hipersecreció d’HCl o hiposecreció de mucus.
Síndrome de Conjunt de signes i símptomes provocats per l’absorció deficient de nutrients.

malabsorció No és una malaltia
intestinal
Pot ser degut a una degradació deficitària dels aliments i aquests no poden ser absorbits,
o a una alteració del mecanisme d’absorció (defecte de motilitat, danys en el revestiments
del tub digestiu).
Els símptomes són molt inespecífics, generals i intermitents: Dolor i distensió abdominal,
canvi en el ritme intestinal, femtes més voluminoses, més líquids i pàl·lides i provoca
desnutrició.
Causa:
● Intolerància al gluten o celiaquia
● Intolerància a la lactosa
Colon irritable També es pot anomenar síndrome de l’intestí irritable o colitis funcional.
Cursa amb dolors abdominals crònics, restrenyiment, o bé diarrea líquida amb moc.
Malaltia intermitent durant mesos o anys.
S’acompanya de dispèpsia, vòmits, flatulències,...
És més freqüent en dones.
Malaltia de Inflamació crònica de l’ili i/o còlon.

Crohn
Signes i símptomes: Còlics, dolor abdominal, diarrea, febre, pèrdua de pes.
Afecta a persones entre 20-40 anys i es desconeix la causa, tot i que sembla autoimmune.
No es cura, però té tractament farmacològic per pal·liar simptomatologia: antiinflamatoris
o corticoesteroides.
Apendicitis -
23
MALALTIES DE LES GLÀNDULES ANNEXES
Hepatits Inflamació de les cèl·lules del fetge amb necrosi difusa o focal.
En funció del grau d’afectació es perdran més o menys funcions.
La inflamació provoca un desequilibri en les cèl·lules que perden funcionalitat
progressivament, fins a la mort cel·lular.
Causes:
● Infeccions víriques
● Alcohol, fàrmacs i tòxics
Esteatosi Les cèl·lules del fetge (hepatòcits) acumulen gran vacúols de

hepàtica no triglicèrids en el seu citoplasma.
alcohòlica
L’etiologia pot ser: obesitat, diabetis…
Cirrosis Desorganització de l’arquitectura hepàtica.

És l’estat final del dany crònic en el fetge com és el cas de les hepatitis, alcohol o obesitat.
El 35% de les cirrosis són provocades pel virus de l’hepatitis principalemnt el C, i el 60% és
provocada pel consum d’alcohol.
Colelitiasi, Presència de càlculs de composició variada, però amb alt contingut amb colesterol, a la
pedres a la vesícula biliar.
vesícula
Afecta el 12% de les persones adultes, més freqüent en dones.
Factors de risc:
● Dieta hipercalòrica i rica en colesterol
● Obesitat
● Diabetis
● Antecedents familiars
Obesitat Aculumació excessiva de greix al cos, comportant un risc per a la salut, IMC>30
Factor de risc: Sedentarisme, edat, sexe, consumir menjar preparat, genètica, ansietat,
frustració, avorriment, causa endocrina, prendre certs medicaments,...
Manifestacions
● Articulacions: dolor lumbar, artrosi
● Respiració: pneumònies, insuficiència respiratòria
● Cor: arrítmies, IC, hipertensió, hipercolesterolèmia…
● Pàncrees: La resistència a la insulina i porta a la diabetis tipus II
● Pell amb irritacions i infeccions
● Càncers: esòfag, fetge, colon, recte,...
● Altres: Apnea del son, reflux gastroesofàgic, colelitiasi,...
24
TIPUS ALTERACIONS DE L’ALIMENTACIÓ
Desnutrició Ingesta insuficient d’aliments, és la falta de macronutrients i és especialment greu en

èpoques de creixement.
Malnutrició Pot passar en dietes descompensades, poden faltar nutrients, principalemnt

micronutrients (vitamines i minerals)
Hipernutrició Consum excessiu d’aliments, pot provocar obesitat, síndrome metabòlic, malalties
cardiovasculars, diabetis mellitus tipus II.
Trastorn Es produeix quan hi ha una alteració que impedeix que les reaccions metabòliques es
metabòlic produeixin normalment en l’organisme.
Els trastorns metabòlics es solen produir per dèficit o mal funcionament d’alguna
hormona o enzim, això impossibilita una reacció metabòlica i provoca que la substància
no es pugui metabolitzar i s’acumuli en l’organisme.
Intolerància Són trastorns deguts a l’incapacitat de l’organisme per digerir o metabolitzar

alimentària correctament algun nutrient.
Diabetis Malaltia metabòlica crònica que es caracteritza per l’absència total o relativa d’insulina.
Altres Anorèxia nerviosa: Preocupació excessiva pel propi pes i pel seu control
Bulímia: Necessitat persistent de consumir una quantitat excessiva d’aliments, seguida

d’estratègies per compensar com vòmits, ús de laxants o diürètics…
Trastorn per afartament: Sobre ingesta compulsiva d’aliments seguida d’una fase de
restricció alimentària.
Vigorèxia: Preocupació excessiva pel físic i una distorció de la imatge corporal, addicció a
l’activitat física.
25
A4 - SISTEMA EXCRETOR (FISIOPATOLOGIA DE L’APARELL EXCRETOR)
ANATOMIA I FISIOLOGIA APARELL EXCRETOR
INTRODUCCIÓ
L’excreció és el conjunt de funcions de l’organisme que expulsen o evacuen del cos les substàncies
que no són útils per l’organisme o que li són tòxiques.
La funció excretora es desenvolupa mitjançant:

● La micció
● La defecació
● La suor
● Respiració
L’aparell urinari o excretor s’encarrega de la micció, o expulsió d’orina.
Li diem aparell excretor o urinari perquè fabrica orina, però la seva funció real és molt més complexa:
manté estables les concentracions de moltes molècules en l’organisme= mantenir l'homeòstasi de
l’organisme.
Quines substàncies eliminem del cos?

● CO2 : l’elimina l’aparell respiratori
● Aigua: s’elimina a través de l’orina i la suor, però també amb l’aire exhalat.
● Urea: format a partir de la degradació de les proteïnes. S’excreta amb l’orina i la suor.
● Sals i altres substàncies nocives: s’excreten majoritàriament amb l’orina i la femta.
Es òrgans excretors: ronyons, pulmons, intestins, glàndules sudorípares i fetge.
HOMEÒSTASI
L'homeòstasi és una propietat dels organismes vius que consisteix en la seva capacitat de mantenir
una condició interna estable compensant els canvis en el seu entorn mitjançant l'intercanvi regulat
de matèria i energia amb l'exterior (metabolisme).
Es tracta d'una forma d'equilibri dinàmic que es fa possible gràcies a una xarxa de sistemes de
control realimentats que constitueixen els mecanismes d'autoregulació dels éssers vius.
Exemples d'homeòstasi són la regulació de la temperatura, el balanç entre acidesa, manteniment PH
a la sang…..
FUNCIONS
● Funció reguladora: controla la quantitat d’aigua (volum) i PH i la proporció de substàncies

útils contingudes a la sang, com ara la glucosa i les sals minerals.
● Funció depuradora: elimina les substàncies de rebuig produïdes per les cèl·lules i els
productes nocius presents a la sang.
● Funció endocrina menor: els ronyons secreten algunes hormones (glàndules suprarenals=
Calcitriol i Eritropoyetina).
26
Es divideix fonamentalment en dues parts:

● Ronyons: dos òrgans simètrics amb forma de mongeta, situats sota del diagrama a cada costat de
la columna vertebral, a la regió retroperitoneal, encarregats de filtrar la sang per formar l’orina.
● Vies urinàries: un conjunt de vísceres buides que recullen l’orina des dels ronyons,
emmagatzemen i condueixen cap a l’exterior.
RONYONS
L’anatomia externa del ronyó.
Els ronyons són 2 òrgans en forma de fesol, de color vermell violaci (cafè) d’uns 12 cm de llarg situats
per sota el diafragma, a cada costat de la columna vertebral, entre les regions dorsal i lumbar. El
ronyó dret està una mica més avall que l'esquerra, per a sobre hi té el fetge.
A la part superior del ronyó hi ha la glàndula suprarenal, que forma part del sistema endocrí tenen
forma de triangle.Fabriquen corticosteroides i catecolamines (cortisol i adrenalina).
Els ronyons estan embolicats per la fascia renal, que forma una bossa que conté el ronyó, la glàndula
suprarenal i el greix perirenal (del voltant del ronyó, amb la funció de protegir-lo).
La concavitat interna de cada ronyó es coneix amb el nom d’hili renal, punt d’entrada de l’artèria
renal i el punt de sortida de la vena renal i de l’urèter.
➔ Pol superior
➔ Pol inferior
➔ Vora externa
➔ Vora interna
➔ Hil renal
➔ Artèria renal
➔ Vena renal
27
MORFOLOGIA INTERNA MACROSCÒPICA
Càpsula renal Membrana transparent i fibrosa de teixit conjuntiu molt resistent. Aïlla davant
d’infeccions.
Escorça renal (còrtex) Secció més externa i pàl·lida. Conté la majoria dels corpuscles de Malpighi de les
nefrones.
Medul·la renal Més interna i fosca. Formada per 10-18 piràmides de Malpighi amb la base a
l’escorça i el vèrtex (papil·la) cap a la pelvis renal (són els túbuls que recull els
calzes renals).
Calzes menors Vèrtexs de les piràmides, per on desemboca l’orina formada.
Calzes majors Formats per la unió de dos o més calzes menors.
Hil renal Fissura vertical profunda que es troba a la part còncava del ronyó, per on surten
els vasos sanguinis, limfàtics, nervis i la pelvis renal.
Pelvis renal Dilatació amb forma d’embut, que continua amb l’urèter. És on s’acumula l’orina
abans de sortir del ronyó.
LA NEFRONA
La nefrona és la unitat funcional dels ronyons. És a dir, que és la part del ronyó que fa que aquest
pugui fer la seva funció. Cada ronyó està format per aprox. 1 milió de nefrones.
La major part de la nefrona està situada al còrtex del ronyó, però una part penetra a la medul·la
renal, formant les piràmides de Malphigi. Quan s’observa una nefrona al microscopi es poden
distingir dues parts: corpuscle i túbul renal.
Abans de detallar què es troba en cada una d’aquestes parts, cal situar la nefrona al ronyó.
28
CORPUSCLE RENAL:
Està format per:

Glomèrul de És una densa xarxa de capil·lars procedents d’una arteriola aferent i que donen lloc a una
Malpighi arteriola eferent (com una troca de llana amb un inici i un final, però de capil·lars). Per l’arteriola
aferent arriba constantment sang al glomèrul i per l’eferent surt després d’haver-se filtrat.
Càpsula de Estructura que envolta el glomèrul de Malpighi (en forma de copa), continua amb el túbul renal.
Bowman
Pressió hidrostàtica en És la pressió sanguínia en els capilars glomerulars. Generalment, és de 55 mmHg.

el capilar glomerular Promou la filtració en forçar l’aigua i soluts del plasma sanguini a través de la
(PHCG) membrana de filtració.
Pressió hidrostàtica És la pressió hidrostàtica exercida contra la membrana de filtració pel líquid
capsular (PHC) present a l’espai capsular i el túbul renal. Aquesta pressió s’oposa a la filtració i
representa una “pressió retrograda” d’uns 15 mmHg.
29
Pressió coloidosmòtica Es deu a la presència de proteïnes com l’albúmina, globulina i fibrògen en el

sanguínia (PCOS) plasma sanguini. S’oposa també a la filtració. La pressió coloidosmòtica promig
als capilars glomerulars és de 30 mmHg.
La pressió neta de filtració (PNF) (la pressió total que promou la filtració), es
determina així:
Pressió neta de filtració (PNF) = PHCG - PHC - PCOS
Substituint els valors donats, pots calcular la PNF normal:

PNF = 55mmHg - 15 mmHg - 30 mmHg = 10 mmHg
Així que, una pressió de només 10 mmHg promou la filtració d’una cantitat
normal de plasma sanguini (menys proteïnes plasmàtiques) des del glomèrul cap
a l’espai capsular.
TÚBULS RENALS
Estan formats per diferents porcions rodejades sempre per una xarxa de vasos sanguinis. Les
diferents porcions són:
● Túbul proximal: des del corpuscle renal fins a la nansa d'Henle. Té trajectòria en espiral. Té
cèl·lules amb microvellositats que augmenten la superfície de contacte
● Nansa d'Henle: té forma de U i consta de:
○ Branca descendent : és prima i arriba fins a la medul·la renal.
○ Branca ascendent:més gruixuda.
● Túbul distal: part sinuosa propera al seu propi glomèrul.
● Túbul col·lector: conducte d’un diàmetre més gran, procedent del túbul contornejat distal i que
desemboca al calze renal i, per tant, a la pelvis renal. Connecta amb els túbuls distals de diverses
nefrones.
Regió i histologia Descripció Foto
Túbul contornejat proximal Cèl·lules epitelials cúbiques simples amb

bora en raspall com microvellositats.
Asa de Henle (branca descendent i Epiteli pavimentós simple

branca ascendent prima)
Asa de Henle (branca ascendent Epiteli cúbic simple a cilíndre baix

gruixuda)
Major part del túbul contornejat Epiteli cúbic simple

distal
Última part del túbul contornejat Epiteli cúbic simple format per cèl·lules
distal i túbul col·lector. principals i intercalades.
30
CONDUCTES URINARIS
Urèters: Són dos conductes prims que transporten l’orina formada als ronyons a la bufeta. Tenen una
paret muscular llisa (peristaltisme) que es contreu rítmicament, i així facilita el flux d’orina cap a la bufeta.
Bufeta de l’orina: Òrgan buit de parets musculoses on s’emmagatzema l’orina fins que s’expulsa de
l’organisme. Pot contenir 500ml d’orina. Envoltant el coll de la bufeta hi ha un anell muscular o esfínter,
que controla l’obertura. Els urèters hi desemboquen per la part superior- posterior de la bufeta.
Uretra: Conducte per on s’expulsa l’orina de la bufeta a l’exterior. Diferents segon el sexe.
URÈTERS
Localització Conductes que s’originen a la pelvis renal i finalitzen a la bufeta urinària.

Les seves parets estan formades per teixit muscular, cobert per epiteli mucós.
Longitud Aproximadament 25 cm.
Funció Conduir l’orina fins a la bufeta, on penetren a través del trígon.
La paret del tub conté musculatura llisa.
BUFETA
Localització Situada davant de la cavitat pelviana; part inferior de la pelvis, darrere del pubis i
davant del recte en els homes. En les dones l’úter s’interposa entre la bufeta i el recte.
Longitud Aproximadament 10cm.
Funció Emmagatzemar l’orina fins al moment de la micció. L’orina surt de la bufeta per la
uretra.
Capacitat 300-500ml d’orina. Però les seves parets es poden dilatar fins a arribar als 2 l.
Bossa buida en forma de pera.

● Les parets de la bufeta estan formades per diverses capes principalment de múscul llis entrellaçades,
anomenades múscul detrusor.
● El seu revestiment intern és mucós, fent diferents arrugues que li donen elasticitat per poder-se dilatar.
● Al voltant de l’obertura de la uretra el múscul llis forma l’esfínter uretral intern. Controlat pel SNA es
contrau de manera involuntària.
● En la part inferior de la bufeta hi ha el trígon, format pels orificis dels dos urèters i l’orifici de la uretra.
● Quan està plena d’orina, s’envia una senyal al cervell per provocar les ganes d’orinar. Les parets es
poden distendre molt més, tot i tenir la sensació d’haver d’orinar.
URETRA
● Conducte que porta l’orina des de la bufeta fins a l’exterior. Té 2 esfínters per controlar el buidatge de
la bufeta. En les dones mesura 2 cm, però en els homes és més llarg, ja que és un conducte urogenital,
és per on s’expulsa l’orina i el líquid seminal.
● Conducte que surt de la part inferior de la bufeta i que comunica aquesta amb l’exterior mitjançant el
meat urinari.
31
RONYONS
Els ronyons porten a terme diferents funcions i l’excreció urinària és una d’elles. Les altres són:
● Regulació del volum de líquids en el cos
● Regulació de les concentracions de diversos ions
● Regulació del pH
● Regulació de la tensió arterial
Ens centrarem en el procés de la formació d’orina. La nefrona és la unitat funcional del ronyó i coma
tal, és on portaran a terme els processos de filtració, reabsorció i secreció, que permeten la formació
de l'orina.
FORMACIÓ DE L’ORINA
32
1. FILTRACIÓ DEL PLASMA SANGUINI

En el procés de filtració te lloc al corpuscle de la nefrona, la sang passa per la xarxa de capil·lars
(porosos) com si es tractés d’un filtre cap a la càpsula de Bowman.
La separació de les substàncies no és selectiva ni exclusiva pels desfets metabòlics, sinó que es deu a
un procés físic (diferències de pressió) que empeny totes les substàncies de la sang que tinguin un
pes molecular petit per passar a través de la membrana de filtració.
El líquid que passa a la càpsula s’anomena filtrat glomerular, encara no és orina
Passen pràcticament totes les substàncies per aquest filtre, excepte les proteïnes, els eritròcits, els
leucòcits i les plaquetes. Els glomèruls poden filtrar 120 ml sang/minut, el que seria uns 180 l diaris
de sang, però el 99% és reabsorbida, quedant aproximadament 1,5 l d’orina.
El líquid filtrat i que ingressa a la càpsula de Bowman té una composició química similar al plasma
sanguini.
La sang que circula pels capil·lars del glomèrul pateix un procés d’ultrafiltració. Degut a que l’arteriola
aferent (per on arriba la sang al glomèrul) té un diàmetre més gran que l’eferent es crea una pressió
molt forta. Aquesta, provoca que surtin dels capil·lars aigua i soluts de mida petita (Na+, K+, Cl-,
HCO3-, glucosa, urea, aminoàcids,...) que passen a la càpsula de Bowmann. És el filtrat glomerular.
El filtrat glomerular conté totes les substàncies que es volen eliminar, com la glucosa. Si en aquest
punt el filtrat glomerular s’eliminés, en poques hores s’hauria perdut tota l’aigua corporal!
Això no passa perquè el filtrat segueix pel tub contornejat proximal per començar la reabsorció. Per
altra banda, la sang torna a la circulació general per l’arteriola eferent.
Per tal de mantenir constant la taxa de filtració glomerular cal ajustar en tot moment la pressió
sanguínia dins el glomèrul.
Aquest ajust s’aconsegueix a través de:
Autoregulació renal Les nefrones són capaces de mantenir el seu propi flux sanguini a
pressió constant, entre 80-180 mmHg, gràcies a la resistència que
ofereixen les arterioles aferents, les qual es contrauen davant
l’augment en la pressió arterial a nivell sistèmic.
Control nerviós Les fibres nervioses simpàtiques estimulades per emocions, dolor,
exercici...fan que les glàndules suprarenals secretin l’hormona
epinefrina, provocant la contracció, entre altres, de les arterioles
aferents.
Control hormonal Quan la pressió arterial cau, es facilita la formació d’angiotensina,

hormona vasoconstrictora que fa augmentar la pressió arterial, indueix
a les glàndules suprarenals a sintetitzar aldosterona, fet que
contribuirà a reduir la pèrdua d’aigua i alhora estimularà al sistema
nerviós central per afavorir la seva ingestió (sensació de set).
33
2. REABSORCIÓ D’AIGUA I ALTRES SUBSTÀNCIES

Realment no eliminen 180 l d’orina al dia, per tant, es pot deduir que hi ha una recuperació d’aigua i
d’altres substàncies a nivell dels túbuls.
Té lloc en tot el sistema tubular de la nefrona, però és més actiu a nivell del túbul contornejat
proximal gràcies a les microvellositats augmenten la superfície d’absorció.
Substàncies que es reabsorbeixen del filtrat glomerular, retorna al torrent sanguini através dels
capil·lars peritubulars: aigua, glucosa, aa, vitamines, Na+, Cl+, etc.
El filtrat glomerular segueix cap al túbul contornejat proximal, on glucosa, aminoàcids, part del Na+,
K+, Cl-, altres sals i aigua es reabsorbeixen a la circulació sanguínia. (recordeu que al voltant de la
nefrona hi ha una extensa xarxa de capil·lars).
Aquesta reabsorció continua a la nansa d'Henle i al tub contornejat distal. Com que tots 3 tubs són
impermeables a la urea, aquesta quedarà sempre al filtrat.
La branca descendent de la nansa de Henle és molt permeable a l'aigua i poc a les sals de manera
que s’absorbirà aigua, i el filtrat es concentrarà en soluts. La branca ascendent, és impermeable a
l’aigua, però permeable a les sals, per tant es produeix una important reabsorció de sodi, que fa
disminuir l’osmolaritat del filtrat.
L’aigua es reabsorbeix per osmosi, però altres ions i molècules necessiten transport actiu i altres
passen per difusió passiva.
Quan els nivells de glucosa en sang són molt alts, els transportadors de glucosa se saturen i part de la
glucosa no es reabsorbeix. Llavors, apareix glucosa en l'orina. És el cas de la diabetis mellitus.
34
En el túbul contort distal també continua la reabsorció, sobretot d'ions Na+, Cl-, fosfats i bicarbonat.
Aquest procés es veu influenciat per l’hormona aldosterona (també anomenada vasopresina), que en
la seva presència es produeix un reabsorció d’aigua, fa que el túbul renal sigui més permeable a
aquesta.
El procés continua al llarg del túbul col·lector, fent que el líquid es concentri en soluts i es formi
finalment l’orina
3. SECRECIÓ DE SUBSTÀNCIES
La composició final de la sang depèn també del pas de substàncies que no han pogut ser filtrades pel
glomèrul, i que han de ser abocades des dels capil·lars peritubulars als túbuls renals.
Aquestes substàncies si no es poden eliminar podrien resultar tòxiques i provocar acidosis. Ex: alguns
ions, K+, H+, compostos nitrogenats, creatinina, medicaments...
Consisteix en el pas de determinades substàncies del plasma sanguini a l’interior dels túbuls de la
nefrona, generalment el túbul contornejat distal. Aquest procés es realitza mitjançant transport
actiu i d’aquesta manera s’incorporen a l’orina altres substàncies de rebuig. L’orina segueix pels tubs
col·lectors i es recull a la papil·la renals pels calzes menors. Aquests, convergeixen en calzes majors,
que quan s’agrupen formen la pelvis renal. L’orina segueix de la pelvis renal a l’urèter i
s’emmagatzema a la bufeta.
4. EXCRECIÓ
L’excreció d’orina és el resultat de la filtració glomerular, excepte les substàncies reabsorbides, i al
qual s’hi afegeixen les substàncies secretades.
El resultat final és un líquid molt ric en urea i àcid úric, dues substàncies molt tòxiques per al nostre
cos.
L’orina formada és abocada al túbul col·lector, on serà barrejada amb el producte de filtració d’altres
nefrones.
L’orina s’anirà recol·lectant a través dels calzes menors, majors, s’abocarà a la pelvis renal, passarà
pels urèters i s’acumularà a la bufeta urinària.
35
EXPULSIÓ D’ORINA
L’orina arriba als urèters i es va dipositant a la bufeta urinària. Quan s’acumula una certa quantitat
d’orina, la pressió intravesical (de l’interior de la bufeta) augmenta, la bufeta es distén i això estimula
als receptors nerviosos de la seva paret. Aquests receptors envien impulsos nerviosos a:
● Medul·la sacra. Allà es posa en marxa un reflex nerviós, el reflex medul·lar d’evacuació, un
acte reflex com qualsevol altra del sistema nerviós, que fa que es faci una contracció de la
musculatura de la bufeta urinària i es relaxi l’esfínter uretral intern.
● Cervell: L’impuls nerviós rebut des dels receptors de la paret vesical és interpretat pel cervell
com la necessitat d’orinar.
Igual com passa amb la defecació, el reflex d’evacuació pot ser detingut pels centres nerviosos
encefàlics si socialment no és un bon moment per orinar. S’aconsegueix detenir l’evacuació
mitjançant la contracció de l’esfínter uretral extern, de múscul estriat i, per tant, voluntari.
La micció d’orina
36
FORMACIÓ DE L’ORINA
Orina: líquid normalment ambarí, d’olor característica i amb pH àcid (pH ≈ 6).
● Color groguenc pel pigment urocrom. Depèn de la concentració, alimentació, drogues i

malaltia. És transparent si no hi ha infeccions o puja el pH.
● Olor característica pels àcids volàtils. Varia amb les infeccions, l’alimentació o malalties com
la diabetis.
● pH: també pot variar segons l’alimentació. Més àcid en carnívors.
L’orina és rica en substàncies altament tòxiques per a l’organisme com: urea, àcid úric i amoníac
(degradació proteica) i creatinina (metabolisme del múscul).
EQUILIBRI HIDROELECTROLÍTIC
El nostre organisme, per a mantenir l’homeòstasi, controla constantment la quantitat d’aigua i

substàncies que s’hi troben en dissolució. Ho fa a través de la ingesta i l’excreció, fent que aquest
equilibri sigui dinàmic, permetent petites variacions dels seus valors al llarg del dia sense que
l’individu es vegi afectat. Els volums són variables, i es solen compensar augmentant o reduint la
ingesta de líquids i la producció d'orina.
INCORPORACIÓ AIGUA: Bevent líquids, Ingerint aliments rics en aigua, Metabolisme cel·lular
(oxidació d’hidrats de carboni) o incorporant fluids intravenosos.
PÈRDUA AIGUA: Femta, Suor, Orina, Respiració i vòmits, ferides o fístules, febre.
El volum total de l'aigua correspon al 60% del pes corporal.
Varia de forma fisiològica segons:

● Edat, a menor edat, major proporció d'aigua total al cos.
● Sexe, el percentatge d'aigua respecte al pes és una mica menor en el sexe femení, a causa de
la major proporció de teixit adipós.
● Constitució corporal, a major proporció de teixit adipós, menor proporció d'aigua.
Aquest volum es divideix en dos grans compartiments:

● Intracel·lular (LIC), dins les cèl·lules.
● Extracel·lular (LEC), fora de les cèl·lules. A la vegada es subdivideix en líquid:
○ Plasmàtic, inclou plasma, líquids derivats del plasma i limfa.
○ Intersticial, present entre les cèl·lules.
Per aconseguir aquest equilibri hídric, hi participen dos mecanismes involuntaris:

● La set: Estimulada per l’increment de l’osmolaritat de la sang i la hipovolèmia. La pèrdua de
líquid intracel·lular estimula receptors nerviosos que condueixen el senyal fins a l’hipotàlem i
posteriorment a l’escorça cerebral és interpretat com la sensació de set.
37
● L’excreció renal: Els ronyons, mitjançant regulació hormonal, poden concentrar o diluir
l’orina per estalviar o eliminar aigua.
En persones sanes el balanç hídric és zero.
La deshidratació implica la pèrdua excessiva d’aigua de l’organisme. A nivell sistèmic comportarà un

augment de la concentració dels soluts presents a la sang, fet que pot tenir conseqüències sobre la
salut:
● El sodi i el potassi participen en la transmissió de l'impuls nerviós. Si la concentració augmenta,
pot donar lloc a espasmes musculars i en casos més greus arítmies cardíaques i fibril·lació
ventricular.
● Baixada brusca de la TA per xoc hipovolèmic (el cor no bombeja suficient sang), fet que pot
provocar que molts òrgans deixin de funcionar.
● Increment de la concentració de tòxics en sang.
L’edema implica l’acumulació de líquids en el fluid intersticial. Pot ser causat per:
● Increment de la volèmia.
● Disminució proteïnes plasmàtiques, que ajuden a reabsorbir líquids cap a l’interior dels vasos
● Augment de la permeabilitat dels capil·lars sanguinis en casos d'inflamació.
● Obstrucció vasos limfàtics.
Tipus d’edemes:
● Local: Els líquids s’acumulen en extremitats inferiors, generalment per causa circulatòria i/o
limfàtica (incapacitat per a retornar els líquids als vasos).
● General: Pot aparèixer per insuficiència cardíaca, hepàtica, renal o trastorn hormonal.
Els més greus són els edemes pulmonars que impedeixen l'intercanvi de gasos i els cerebrals que
augmenten la pressió intracranial.
El pH sanguini s'ha de mantenir en uns valors molt estables (7,35-7,45) pel correcte funcionament de
l'organisme.
La seva variació pot provocar greus problemes de salut que poden acabar amb la mort de l'individu.
Tendim a l'acidosi: el metabolisme diari genera grans quantitats de CO2 que en sang és transformat a
HCO-3 i H+ que acidifiquen la sang, juntament amb altres àcids aportats, per exemple per la dieta.
Les desviacions de la normalitat del pH condueixen cap a l'acidosi o cap a l'alcalosi. Aquestes
variacions depenen de la:
● Concentració de bicarbonat (acidosi o alcalosi metabòlica)
● Pressió parcial de CO2 (acidosi o alcalosi respiratòria)
Aquestes desviacions poden ser compensades pels sistemes controladors del pH (Ex: els ronyons),
però si la patologia també afecta al seu funcionament poden no aconseguir-ho.
38
PATOLOGIA APRELL EXCRETOR
QUADRE CLÍNIC
Les diferents patologies que afecten el sistema urinari poden produir les següents manifestacions
clíniques:
Les principals patologies que afecten el sistema urinari i trastorns que poden derivar del
funcionament dels ronyons són:
TRASTORNS DE L’EQUILIBRI ELECTROLÍTIC

Na Catió més abundant del LEC. Vital per la distribució d’aigua entre LEC i LIC i per al transport de
membrana.
● Hiponatrèmia: Causa edema cel·lular, hipovolèmia i acidosi.
● Hipernatrèmia: Deshidratació cel·lular i hipervolèmia. Causa taquicàrdia i alcalosi.
K Catió més abundant del LIC. Important com el Na per al transport de membrana i generació
d’impulsos elèctrics en cèl·lules musculars i nervioses.
● Hipopotassèmia: Pèrdua renal per traumatisme, grans cremats, sudoració en excés i alcalosi.
Poden patir arrítmies.
● Hiperpotassèmia: Causada per insuficiència renal, acidosi. Pot donar aturada cardíaca, per
baixa excitabilitat de nervis i músculs.
Ca Essencial per a ossos, contracció muscular i coagulació sanguínia. El plasmàtic està en equilibri amb
l’ossi, per intercanviar-lo depèn de l’hormona paratiroide (PTH).
● Hipocalcèmia: Apareix en disfunció glàndula tiroide i en acidosi. Causa arrítmies.
● Hipercalcèmia: Per deficiència vit. D, hiperactivitat de la glàndula paratiroide i en casos de
càncer. Predisposa a càlculs renals.
P Essencial en la formació dels ossos i a nivell cel·lular forma part de l'ADN, ARN, fosfolípids, molècula
d’ATP. També ajuda a mantenir estable el pH sanguini.
● Hipofosfatèmia: Pèrdua renal excessiva o malabsorció intestinal. Es dona en pacients alcohòlics,
desnodrits o amb alcalosi. Causa anèmia hemolítica i debilitat muscular.
● Hiperfosfatèmia: Insuficiència renal crònica (cal hemodiàlisi) o hipoparatiroïdisme. Lligada a
hipocalcèmia. Provoca calcificacions en teixits tous.
Mg Vital per al metabolisme, ja que actua com a cofactor en moltes reaccions enzimàtiques,
principalment en aquelles que requereixen del consum d’ATP. Té efecte relaxant de la musculatura.
39
● Hipomagnesèmia: Pèrdua excessiva en orina o malabsorció intestinal. Relacionada amb

hipocalcèmia i hipopotassèmia. Pot causar hipertensió, arrítmies, osteoporosi.
● Hipermagnesèmia: Relacionada amb insuficiència renal. Pot causar baixada TA i aturada
cardíaca.
Litiasi renal
Consisteix en la formació de càlculs (petites pedres o sorra de minerals (oxalats, urats, fosfats...)) a les
vies urinàries, a causa del dipòsit de diferents sals que dificulten o impedeixen el pas de l'orina.
Provoquen dolor molt intens (còlic nefrític) i es pot complicar amb infecció urinària i insuficiència
renal aguda.
Normalment, es formen a la pelvis renal, però acaben obstruint l'urèter i solen afectar només a un
ronyó. El procés de formació no és immediat, cal sobresaturació i posterior cristal·lització de les sals
minerals.
Els càlculs creixen gradualment, fins que donen complicacions:
● Còlic nefrític
● Obstruccions de la via urinària
Es diagnostiquen per ecografia o radiografia amb contrast.
Pielonefritis
Inflamació de la pelvis renal, dels calzes i del parènquima de l’òrgan (teixit renal), generalment per
infecció bacteriana.
Pot afectar un ronyó o tots dos.
La causa més comuna és una infecció per bacteris (puja des de la bufeta urinària) o bé per obstrucció
per litiasi o tumors a nivell pèlvic.
Els pacients presenten pol·laciúria, disúria, febre elevada i dolor lumbar que pot irradiar cap a
l'abdomen.
Quan la infecció s'escampa pel parènquima renal pot provocar destrucció irreversible de les nefrones
i sèpsia sobretot en nens, gent gran i immunodeprimits.
40
Glomerulonefritis
Grup de malalties que cursen amb inflamació dels glomèruls. Es produeix filtració incorrecta,
perdent soluts, albúmina, immunoglobulines i cèl·lules sanguínies.
Manifestacions: hematúria, proteïnúria, cert grau d’insuficiència renal, retenció de sodi i aigua,
edema i hipertensió.
Causa: trastorn immunitari d’origen generalment desconegut, però que es pot donar després
d’infeccions renal (per estreptococs) aguda que porta a la destrucció dels glomèruls.
Insuficiència renal
La insuficiència renal és quan el ronyó falla completament, o gairebé completament. Disminució de
la capacitat del ronyó per dur a terme les seves funcions.
Manifestacions: es forma molt poca orina, això provoca una concentració elevada de substàncies
tòxiques a la sang, alhora que s’acidifica el plasma i pot provocar la mort de la persona.
Les causes poden ser traumatisme greu, cremades extenses, hemorràgies, infecció bacteriana greu,
litiasi renal o trombosi.
Segons el temps que tarda a instaurar-se pot ser:

AGUDA ● Ocorre en hores o dies.
● Les causes més comunes són: un traumatisme greu, cremades extenses, una intervenció
complicada, una infecció…
● El primer signe de la malaltia és l’oligúria sobtada.
● Les persones amb insuficiència renal aguda són més propenses a patir edemes pulmonars,
alteracions cardíaques, infeccions i gastritis agudes
CRÒNICA ● Consisteix en un deteriorament progressiu i irreversible de la funció renal (>60%).

● És una complicació greu de diferents malalties.
● Evolució:
○ Sense manifestacions fins que una gran part del ronyó età lesionada.
○ Les primeres manifestacions són poliúria i la nictúria.
○ Altres manifestacions són: polidípsia, astènia, anorèxia, nàusees, hipertensió, anèmia.
○ Amb la malaltia establerta, hi ha manifestacions en tots els aparells
41
Tractaments:
● Hemodiàlisi.
● Trasplantament de ronyó
Cistitis
Inflamació de les parets de la bufeta urinària originada per una infecció bacteriana.
Acostuma a anar acompanyada d’incontinència urinària (eliminació involuntària i freqüent d’orina en
petites quantitats).
Produeix molèsties en orinar com miccions freqüents i de poc volum, sensació de dolor....
Incontinència urinària
Quan la musculatura que forma la bufeta de l’orina es relaxa involuntàriament es produeix l’eixida
involuntària de l’orina.
● Quan la musculatura que forma la bufeta de l’orina es relaxa involuntàriament es produeix

l’eixida involuntària de l’orina
● La incontinència imperiosa: és el buidatge involuntari de la bufeta, precedit d’alguna forma
d’avís que dura entre pocs segons i pocs minuts.
● La incontinència d’esforç: és la fuita d’orina amb el riure, la tos, l’esternut o l’exercici.
● La incontinència per lesió neurològica: Sol ocórrer per afectació de la via nerviosa sensitiva,
del reflex medul·lar o de la inhibició voluntària de la micció.
Tipus d’incontinència
Esforç Pèrdua d'orina per l'augment de la pressió intraabdominal, al tossir, esternudar, riure o
aixecar un pes. El volum perdut sol ser baix o moderat.
Urgència Pèrdua no controlada de tota l'orina, que es produeix després d'una necessitat urgent
d'orinar.
Sobreeiximent Pèrdua d'orina per una bufeta extremadament plena. En general el volum és petit, però
les pèrdues poden ser constants.
Funcional Pèrdua d'orina deguda a alteracions cognitives o físiques (demència, accident

cerebrovascular, persones amb mobilitat reduïda) que interfereixen en el control de la
micció.
42
SEMIOLOGIA DE L’APARELL EXCRETOR

● Variacions en l’aspecte de l’orina
● Variacions en el volum excretat d’orina
● Variacions en la composició de l’orina
● Alteracions en la micció
VARIACIONS EN L’ASPECTE DE L’ORINA

● Molt concentrada: Dèficit de líquids
● Molt diluïda: Excés de líquids o diabetis mellitus
● Tèrbola: Contingut alt de matèria orgànica
● De color vermell viu: Pèrdua de sang amb l’orina
● Hematúria
● Fosca: Primeres fases de l’icterícia
● Rosada, vermells o ataronjada: Preseència de medicaments
● Olor dolça (com de poma): Excés d’acetona, persones diabètiques o en nens que fa moltes
hores que no mengen
● Olor de putrefacció: Infecció urinària greu
43
Variacions en el volum excretat

● Oligúria: Evacuació de volums menors a 500ml/dia. Pot ser una orina molt concentrada (beure
poc líquid), o per insuficiència cardíaca o renal.
● Poliúria: Evacuació de volums majors a 2500 ml/dia. Excés de líquids a causa de la diabetis o
diferents malalties renals. Se sol acompanyar de polidípsia (consum de grans quantitats de líquids)
Variacions en la composició
● Proteïnúria: Pèrdua de proteïnes per l’orina. Alteracions del glomèrul renal que permet el pas
de proteïnes en el filtrat glomerular que formarà l’orina.
● Glucosúria: Pèrdua de glucosa amb l’orina. Es deu a diabetis mellitus.
● Altres: Presència de bacteris, leucòcits,... (sol indicar infecció urinària)
Alteracions en la micció
● Pol·laciúria: Orinar molt sovint en volums petits. Conseqüència de beure massa líquids,
ansietat, embaràs o infeccions.
● Retenció urinària: Impossibilitat d’orinar conseqüència d’una inflamació uretral que obstrueix
el conducte.
● Incontinència urinària: Incapacitat per retenir la micció
● Disúria: MIcció dolorosa o difícil. Conseqüència d’una infecció urinària.
● Tenesme vesical: La necessitat d’orinar no desapareix amb la micció. Sol indicar infecció en vies
urinàries.
● Nictúria: Necessitat d’orinar a les nits.
44

M10_NF3-UF1_2 - Resum Digestiu i Excretor

Uploaded by

Document Information

Copyright

Available Formats

Share this document

Share or Embed Document

Sharing Options

Did you find this document useful?

Is this content inappropriate?

Copyright:

Available Formats

M10_NF3-UF1_2 - Resum Digestiu i Excretor

Uploaded by

Copyright:

Available Formats

M10 - Fisiopatologia general - NF3

A3 - SISTEMA DIGESTIU (FISIOPATOLOGIA APARELL DIGESTIU)

APARELL DIGESTIU: PROCESSOS

ANATOMIA APARELL DIGESTIU

● Boca ● Estómac ● Dents ● Fetge

FUNCIÓ DE L’APARELL DIGESTIU:

ANATOMIA APARELL DIGESTIU

CAPES HISTOLÒGIQUES DEL TUB DIGESTIU

Submucosa: Formada per teixit conjuntiu amb vasos sanguinis i nervis.

● Epiteli Estratificat escamós = protecció (esòfag i conducte anal, Vies de pas)

SUBMUCOSA A continuació de la muscular de la mucosa hi ha la capa de la submucosa, que consta de teixit

Al llarg del tub digestiu hi ha una gran quantitat de cèl·lules secretores:

BOCA O CAVITAT BUCAL O ORAL

Paladar Separa la cavitat roal de la cavitat nasal.

Cada peça dentària té una funció diferent en la masticació:

L’estómac està contituït per quatre parts principals:

Aquestes glàndules contenen diversos tipus de cèl·lules:

La mucosa gàstrica secreta diversos producte:

Lipasa Comença a digerir alguns lípids

Gastrina i somatostatina Regulen la secreció d’àcid.

Quimosia Només en nadons, i degrada la caseïna de la llet.

Per detectar la presència de H. Pylori, es realitza el test de l’alè.

● L’aliment entra a l’estómac quan es relaxa l’esfínter del càrdies

El duodè marca el començament de l’intestí prim. Té aproximadament 20 a 25 cm de llarg (dotze dits

En la mucosa intestinal trobem:

Duodè (secreció, barreja i absorció)

A través de l’esfínter d’Oddi arriba la bilis que té com a funció:

El suc pancreàtic també s’excreta per l’esfínter d’’Oddi, que conté:

LA DIGESTIÓ: INTESTÍ PRIM

A l’intestí prim s’absorbeixen:

Absorció dels aliments:

DIGESTIÓ DE GLÚCIDS DIGESTIÓ DE LÍPIDS

La fibra no es pot digerir i, per tant, no es considera un nutrient.

MOVILITAT: EL CÒLON PRESENTA MOVIMENTS DE BARREJA I PERISTÀLITCS DE MANERA NO

Peristaltisme Moviment unidreccional de contracció dels músculs circular radialment

Segmentació o Tipus de contraccions dels músculs circulars del tub digestiu.

GLÀNDULES ANNEXES: GLÀNDULES SALIVALS, FETGE I PÀNCREES

Les majors Sublinguals, submaxil·lar i paròtides.

Pesa aprox. 1,5 kg. És la glàndula més gran de l’organisme.

El fetge té doble sistema d’irrigació (sistema porta-hepàtic):

En la part inferior del fetge trobem la vesícula biliar:

Els hepatòcits tenen característiques pròpies.

Funcions del fetge

➔ Metabolisme proteic ➔ Formació urea

➔ Metabolisme proteic: el fetge és el principal òrgan sintetitzador de proteïnes plasmàtiques com,

PATOLOGIA APARELL DIGESTIU

Càries ● Causa més important de pèrdua de dents en persones joves

Periodontitis ● Inflamació del teixit que envolta la dent

MALALTIES DEL TUB DIGESTIU

Gastritis Inflamació de la mucosa gàstrica.

Etiologia multifactorial: Substàncies com alcohol, AINES (medicaments antiinflamatoris

Recomanacions: Dieta suau, protectors d’estómac, no menjar entre hores.

Síndrome de Conjunt de signes i símptomes provocats per l’absorció deficient de nutrients.

Malaltia de Inflamació crònica de l’ili i/o còlon.

MALALTIES DE LES GLÀNDULES ANNEXES

Esteatosi Les cèl·lules del fetge (hepatòcits) acumulen gran vacúols de

Cirrosis Desorganització de l’arquitectura hepàtica.

TIPUS ALTERACIONS DE L’ALIMENTACIÓ

Desnutrició Ingesta insuficient d’aliments, és la falta de macronutrients i és especialment greu en

Malnutrició Pot passar en dietes descompensades, poden faltar nutrients, principalemnt

Intolerància Són trastorns deguts a l’incapacitat de l’organisme per digerir o metabolitzar

Bulímia: Necessitat persistent de consumir una quantitat excessiva d’aliments, seguida

ANATOMIA I FISIOLOGIA APARELL EXCRETOR

La funció excretora es desenvolupa mitjançant: