Mòdul 3.

Atenció de primers auxilis en

situacions d’emergència sense parada cardio-
respiratòria

DESOB STR UCCIÓ I TR ACTAMEN T DE LA VIA AÈR IA

Què fem davant d’una obstrucció de la via aèria per cossos estranys (OVACE)?

H EMOR R ÀGIES

Com actuem davant d’una hemorràgia?

TR AUMATISMES

Com actuem davant de les contusions?

Com actuem davant de les ferides?

ALTER ACION S DE LA CON SCIÈN CIA

Alteracions neurològiques

PATOLOGIA TOR ÀCICA (OR GÀN ICA)

 Malalties o manifestacions cardiovasculars

Trastorns respiratoris urgents

IN TOXICACION S ALIMEN TÀR IES, MEDICAMEN TS I PR ODUCTES TÒXICS

Què són els traumatismes químics i biològics?

Les intoxicacions

Les reaccions al·lèrgiques

PICADUR ES, MOSSEGADES (AN IMALS, PLAN TES, IN SECTES I PER SON ES)

Picades i mossegades

UR GÈN CIES METAB ÒLIQUES I EN DOCR IN ES

Hipoglucèmia i hiperglucèmia
1 12

Què fem davant d’una obstrucció de la via aèria

per cossos estranys (OVACE)?

L’obstrucció de la via aèria per un cos estrany (OVACE)

és quan un objecte dificulta o impedeix el pas de l’aire.
Diem que l’obstrucció és parcial quan la persona pot respirar, encara
que sigui amb dificultats, perquè l’obstrucció completa provoca la mort
per asfíxia. Ja hem vist que els motius més comuns són la caiguda de la
llengua, l’aspiració de trossos de menjar, caramels o altres objectes
petits, vòmit...

___
Avaluació de la gravetat

L’ennuegament normalment produeix tos seca, ofegament i dificultat

per parlar. L’actuació ha de ser ràpida. En els ennuegaments mai cal
furgar a la boca ni intentar treure l’objecte estrany amb unes pinces o
amb els dits, ja que podríem introduir encara més el cos estrany i
dificultar-ne la sortida, amb conseqüències perjudicials per a la persona
o l’infant.

1 Obstrucció lleu: La persona pot respirar, parlar o tossir. Per

això quan li preguntem si està ennuegada, la persona parla per
respondre.

2 Obstrucció greu: La persona no pot respirar, parlar ni tossir.

Està inquieta i fa cara d’ofec (de dispnea greu). Sol posar-se la
mà a la gola i tenir els llavis blavosos (cianòtics) i, de vegades,
 se sent un xiulet amb cada inspiració. En pocs minuts quedarà
inconscient.

La majoria de casos d’ennuegament són per menjar i solen ser

presenciats, fet que permet una intervenció precoç.

Quin és el procediment per a persones adultes?

“ Les actuacions que hem de seguir per resoldre l’obstrucció

de la via aèria es sintetitzen en l’algoritme següent:”

Si l’obstrucció és lleu
–
Després de preguntar-li com es troba i que contesti amb sons, animem la persona a
tossir diverses vegades i amb força. Això l’ajudarà a expulsar l’obstrucció. Poden ser
necessaris diversos episodis de tos, sempre que pugui repetir-los.

Mentrestant, cal que observem la persona per apreciar si es resol el problema o si el

seu estat es deteriora perquè la tos deixa de ser afectiva i l’obstrucció passa a
qualificar-se com a greu.

Si l’obstrucció és greu i la persona està conscient

–
Si la persona no pot tossir o la tos és inefectiva, haurem d’ajudar-la a expulsar el cos estrany amb 5 cops
interescapulars i, si no n’hi ha prou, la maniobra de Heimlich.

Els cops interescapulars:

1. Fem inclinar la víctima endavant, sostenint-li el tòrax amb una mà.

2. Amb l’altre mà, li donem cops a l’esquena amb el taló de la mà a la part alta de l’esquena, entre les
escàpules. Aquest cop pot moure i desenganxar allò que obstruïa la via i ajudar que fer-ho sortir.
Després comprovem si l’obstrucció s’ha alleujat. Si és així, l’animem a tossir. Si no, podem repetir el
cop fins a cinc vegades.

3. Comprovem després de la tos si ha expulsat l’objecte.

https://s3.amazonaws.com/static.om.anigamy.net/static-wp.selecciones.com.ar/wp-
content/uploads/2023/03/01091346/como-practicar-la-maniobra-de-heimlich-5980-mainImage-
5.jpg

La maniobra de Heimlich:

Si amb els cinc cops interescapulars la víctima no ha expulsat l’objecte, practicarem immediatament la
maniobra de Heimlich (compressions abdominals). Ho farem seguint els passos següents:

1. Ens col·loquem darrere la persona, tocant la seva esquena, dempeus si ella ho està, o de genolls si
està asseguda a una cadira.

2. La fem inclinar uns vint graus endavant.

3. Tanquem el nostre puny posant el polze flexionat per damunt l’índex. Recolzem el puny, pel costat
del polze, a la boca de l’estómac (epigastri) de la persona, just a sota de l’extrem inferior de l’estern
(el xifoide). Posem l’altra mà, oberta, subjectant el puny per la part del dit petit.
 4. Amb les dues mans col·locades així, pressionem bruscament i amb força la boca de l’estómac cap
enrere i cap amunt. Així aconseguirem que el diafragma s’elevi, comprimeixi els pulmons i expulsi
l’aire violentament cap a la tràquea. Repetirem la compressió cinc vegades.
https://1.bp.blogspot.com/-
nMEb7VqjO44/Ts_IHKuNxII/AAAAAAAAAF4/nUxuC_XrECM/s1600/Sin+t%25C3%25ADtulo.pn

Si la maniobra no és eficaç, continuem la tanda de cinc cops interescapulars tal com s’ha explicat
seguida de cinc compressions abdominals. Si la persona queda inconscient, cal iniciar l’RCP, tal com
veurem tot seguit.

Si la víctima està inconscient

–
Si la persona està inconscient, cal seguir ràpidament el procediment següent:

1. Deixem caure la víctima suaument a terra.

2. Intentem que algú truqui a emergències; si no hi ha ningú més, ho farem

nosaltres.

3. Iniciemla ressuscitació cardiopulmonar: obrim la via i fem 30 compressions

toràciques sense avaluar la respiració. Les compressions tenen dues finalitats:
facilitar la desobstrucció i mantenir el flux circulatori.

4. Seguim amb dues ventilacions i després revisem la boca per si trobem algun
objecte estrany que hagi pogut ser expulsat. Si no, iniciem una nova tanda de
compressions. Si la via continua totalment obstruïda, seguim l’RCP només amb
compressions.

Actuacions si la víctima és un infant o un lactant

 “ L’ERC proposa un algoritme d’OVACE pediàtric similar al de
les persones adultes, per simplificar l’aprenentatge recordar
els protocols.”

Si l’obstrucció és lleu
–
Si l’obstrucció és lleu, cal animar l’infant a tossir i prestar atenció per si expulsa
l’objecte o empitjora. En aquest cas, demanarem ajuda immediatament.

Si l’obstrucció és greu i l’infant està conscient

–
Si l’obstrucció és greu hi ha variants importants en l’algoritme i en l’aplicació de la maniobra, i actuacions
diferents si es tracta d’un lactant o d’un infant de més d’un any. Si l’infant està conscient, però no tus o si
la tos és inefectiva, iniciem una tanda de 5 cops a l’esquena, a la qual s’afegiran, si cal, 5 compressions

Els cops entre les escàpules

Els donem amb el taló de la mà a l’esquena i després de cada un mirem si l’infant ha expulsat l’objecte.
Els cops seran contundents, però proporcionats a les dimensions de la criatura. Hem de tenir present:

1. Si és un lactant o un infant petit. Ens el posarem sobre l’avantbraç de la mà no dominant, de

bocaterrosa i amb el cap més avall que els peus, sostenint-lo pel pit i la barbeta. Amb l’altre mà li
donarem uns cops ràpids entre les espatlles.
https://20963350.fs1.hubspotusercontent-
na1.net/hubfs/20963350/Maniobra%20de%20Heimlich%20en%20beb%C3%A9s.jpg

2. Si és un infant més gran. L’asseurem sobre la nostre falda, d’esquenes a nosaltres i inclinat cap
endavant, i li donarem cops des de darrere.
https://www.google.com/search?
q=maniobra+de+heimlich+en+ni%C3%B1os&sxsrf=ALeKk00hSyU1lEq-
ZCUmfw6MKpdV8w8sgA:1600242631178&source=lnms&tbm=isch&sa=X&ved=2ahUKEwjxtdesmO3
rAhVBZhQKHUE_DmYQ_AUoAXoECA0QAw&biw=1920&bih=969#imgrc=p0ytmZpui1ga4M

Les compressions

L’algoritme varia per a infants i per a lactants:

1. Infants: Apliquem la maniobra de Heimlich com amb les persones adultes, tenint cura de no
lesionar l’apèndix xifoide o les costelles.

2. Lactants: Girem la criatura, recolzant-la d’esquena sobre l’avantbraç no dominant o posant-la

estirada a la falda, sempre amb el cap més avall que el cos. Li pressionem la part inferior de
l’estern, per sobre del xifoide. Les compressions han de ser més lentes i amb més força que les de
la ressuscitació.

Hem de comprovar l’estat de l’infant i si ha expulsat l’objecte. Si no ho ha fet, continuem els cicles i
demanem ajuda, si encara no ho hem fet.

Si l’infant està inconscient

–
Hem de seguir aquestes actuacions:

1. Li obrim la boca per buscar l’objecte que obstrueix el pas de l’aire. Li enfonsem la llengua amb un
dit per facilitar l’exploració, però no li posem el dit a la gola a cegues. Si veiem l’objecte, l’intentem
treure amb els dits.
 2. Li obrim la via aèria amb la maniobra front-mentó.

3. Fem 5 ventilacions de rescat i comprovem si són efectives.

4. Si no ho són, passem a les compressions toràciques i seguim la seqüència de la ressuscitació, i

comprovem abans de cada tanda de ventilacions si ha expulsat l’objecte.

5. Al cap d’un minut truquem als equips d’emergència, si no ho ha fet abans ningú. I continuem de
seguida amb la ressuscitació, fins que l’obstrucció desaparegui o arribin professionals.

Recomanació: Si vols estar al dia de les modificacions futures sobre les recomanacions de l’European
Ressuscitation Council, t’animem a buscar per Internet les seves traduccions.

A r a po s a' t a pr o v a !
A quina part del cos es realitza la maniobra de Heimlich?

Al cap

Al pit

A l’abdomen

SUBMIT

Co n tin u ar
2 12

Com actuem davant d’una hemorràgia?

Entenem com a hemorràgia la sortida de sang dels

vasos sanguinis quan se’ls trenca la paret.

Com avaluem la gravetat de les hemorràgies?

“ La gravetat de l’hemorràgia dependrà de diferents factors,

com ara el vas que sagna, el lloc on s’aboca el sagnat i el
temps i la velocitat del sagnat. Tots aquests factors
 determinaran el volum de sang que perd la víctima, que és
el que farà que l’hemorràgia sigui lleu o més greu.”

Segons el vas sagnat

–
Segons el vas que sagna, les conseqüències de l’hemorràgia seran més greus.

Segons el lloc on s’aboca el sagnat

–
Segons el lloc on s’aboca el sagnat també ens pot ajudar a preveure la gravetat de l’hemorràgia. Podem
tenir:

Hemorràgies externes: la sang surt directament a l’exterior. Solen tenir conseqüències menors,
perquè el sagnat és una situació cridanera i alarmant i per això s’atén ràpidament la víctima per
intentar aturar l’hemorràgia.
 Hemorràgies internes: la sang s’acumula als teixits o en una cavitat del cos, és menys visible i és
més fàcil que passi desapercebuda. Per això l’hemorràgia interna sol ser més perillosa que
l’externa.

Hemorràgies exterioritzades: és un tipus d’hemorràgia intermèdia, perquè la sang s’ha abocat

a l’interior de l’organisme, però n’ha sortit una part per un orifici natural, com ara la boca, el nas, la
vagina o l’anus.

Segons el temps i la velocitat del sagnat

–
És important considerar si l’hemorràgia és aguda o crònica.

L’hemorràgia aguda és la que es pateix durant uns minuts o hores. Donarà unes manifestacions
generals, que dependrà de la sang perduda.

L’hemorràgia crònica és la que es pateix durant dies o setmanes; lògicament és una hemorràgia
molt lenta i per això no ens n’ocuparem en primers auxilis.

Com determinem la gravetat de les hemorràgies?

 “ El volum de sang de les persones. Tenim aproximadament
0,8 l de sang per cada litre quilo de pes. Això són uns 5,2 l
per una persona de 65 quilos o 4 litres per una de 50 quilos.
Totes les característiques esmentades anteriorment ens
ajudaran a classificar les hemorràgies com a lleus, greus o
molt greus, però el factor fonamental per classificar-les són
les manifestacions generals.”

H E MO R R À GIA L L E U H E MO R R À GIA GR E U H E MO R R À GIA MO L T GR E U

És aquella en la qual es perd menys del 10 % del volum sanguini total. Aquesta pèrdua de sang pot
provocar com a molt una sensació d’inestabilitat, però la lesió que pateix la persona sí que la pot afectar
més i fer que necessiti atenció de primers auxilis.

H E MO R R À GIA L L E U H E MO R R À GIA GR E U H E MO R R À GIA MO L T GR E U

És aquella en què es perd entre el 10 i el 30 % del volum sanguini, és a dir, entre 500 i 1500 cm3
aproximadament en una persona adulta. Per això ens podem trobar la víctima amb:

1. Dolors

2. Respiració superficial

3. Pell pàl·lida i freda

4. Pols dèbil, amb batecs ràpids (taquicàrdia)

 5. Set, pèrdua de líquid.

6. Vertigen, desmai, visió borrosa i brunzits a l’orella, per la disminució del reg cerebral.

H E MO R R À GIA L L E U H E MO R R À GIA GR E U H E MO R R À GIA MO L T GR E U

És aquella en la qual es perd més del 30 % del volum sanguini, més de 1500 cm3. Podrem apreciar les
manifestacions anteriors però més intenses. A més, la persona pot presentar respiració accelerada
(taquipnea) i manifestacions de xoc, una alteració que estudiarem més endavant. Aquesta és
l’hemorràgia que ens pot portar a la mort en poques hores.

Com actuem davant d’una hemorràgia externa?

“ Davant d’una hemorràgia externa cal actuar amb unes

mesures destinades a mantenir l’estat general de la persona
en les millors condicions i, alhora, aplicar tècniques per
estroncar el sagnat.”
Actuacions generals
–
(Recordem les precaucions explicades per evitar infeccions per contacte amb la sang).

L’actuació general més senzilla i convenient és fer seure la víctima (si estava dreta), perquè el
dolor de la ferida i l’aprensió la pot fer marejar i caure, fet que pot agreujar les lesions.

Si l’hemorràgia és prou intensa (per exemple, si la víctima té la pell pàl·lida i freda i vertigen) és
preferible estirar-la en decúbit suí i fins i tot amb les cames alçades perquè la sang arribi al cervell i se
senti més alleugerada. Cal anar vigilant la víctima perquè les manifestacions generals de l’hemorràgia
poden aparèixer al cap d’uns minuts, mitja hora o més temps.

Actuacions per estroncar l’hemorràgia

–
Per estroncar l’hemorràgia cal seguir el procediment següent:

1. Destapar l’àrea on hi ha el sagnat per trobar el punt que sagna.

2. Pressiona l’àrea que sagna contra l’os que hi hagi per sota. Es pot fer servir un tros de tela tan net
com sigui possible: gasses netes, un mocador de tela, un drap, una tovallola, etc. Si el drap s’amara
de sang no l’hem de treure, sinó que cal cobrir-lo amb un altre i posteriorment cal fixar-ho tot junt,
si cal amb unes voltes de vena o draps. Quan ho fixem, s’ha de comprimir la ferida contra l’os.

3. Si amb la compressió directa no s’atura l’hemorràgia, podem reduir el flux sanguini cap a la zona
afectada aixecant l’extremitat que sagna per sobre el nivell del cor. Si el punt on sagna és el tronc,
cal fer estirar la víctima.

4. També podem frenar el flux de sang cap a la ferida comprimint l’artèria que rega l’àrea, en el punt
entre la ferida i el cor. La comprimim pressionant amb els dits contra l’os de sota. Alguns punts de
compressió són:

a. L’angle mandibular, si hi ha una hemorràgia a la meitat inferior de la cara

b. Per davant de l’orella, si hi ha una hemorràgia al front o al cap a la zona per sobre l’orella.

c. L’aixella, si hi ha hemorràgia al braç.

d. La cara interna del braç, si hi ha hemorràgia a l’avantbraç

e. La cada ventral de l’avantbraç, sobre l’os del radi, si hi ha hemorràgia a la mà

f. El centre de l’engonal, si hi ha hemorràgia a la cuixa

 g. Per darrere el genoll, si hi ha hemorràgia a la cama

h. L’empenya, si hi ha hemorràgia a la part anterior del peu

Aquestes actuacions anteriors, si les mantenim un mínim de cinc minuts, solen estroncar l’hemorràgia.
De totes maneres , mantinguem la pressió uns deu minuts més, deixant l’extremitat aixecada i immòbil,
per tal de permetre que es formi un quall resistent.

Si el sagnat no s’atura

Si no s’atura el sagnat, el primer que hem de fer és assegurar-nos que estem aplicant les mesures
correctament. També por ser que no s’aturi quan ha ocorregut una amputació traumàtica molt greu.

En aquestes actuacions convé trucar al 112 i seguir les seves recomanacions. Si creuen que és poc
probable que s’aturi amb les tres primeres mesures, enviaran professionals o, en darrer terme,
assessoraran la persona auxiliadora sobre com fer un torniquet.

L’objectiu del torniquet és aturar la irrigació arterial del membre per estroncar l’hemorràgia.

Aquesta és una actuació que tothom li ve al cap de seguida, però en realitat és tan perillosa que tan sols
s'ha de fer servir excepcionalment, quan perilli la vida de la víctima.

Trucar al 112, compressió arterial, elevació del membre i pressió directe.

Procediment per fer un torniquet (sempre seguint les recomanacions del 112)

1. Plega un drap fins a construir una banda de 6 a 8 cm d'ample i uns 80 cm de llarg. Una mànega
tova, una corbata o fulard poden servir. Mai utilitzar un filferro o corda, ja que, pot segar els
músculs, la pell i els vasos sanguinis.

2. Col·loca la banda uns centímetres proximalment a la ferida i fes un "seminús".

3. A les puntes lliures lliga un bastó (o una branca o llapis o un regle d'un pam) amb un segon nus
per damunt.

4. Fes girar el bastó, estrenyent l'extremitat fins a aturar el fluix arterial i l'hemorràgia. Si està ben fet
no s'ha de notar el pols en cap punt distal. Si el deixes massa fluix el torniquet només comprimirà
les venes, però les artèries, i encara s'acumularà més sang i la ferida sagnarà més.

5. Mantenir el bastó fix en aquesta posició amb un segon drap, lligat a l'extremitat i que el nuï.

6. Apuntar en un lloc visible l'hora en què has estret el torniquet, amb un retolador o fins i tot
pintallavis.

7. El torniquet s'ha de mantenir durant menys de vint minuts, perquè més enllà d'aquest temps la
isquèmia pot provocar lesions irreversibles a l'extremitat. Poden anar des del dolor permanent o
 paràlisi fins a la gangrena i la necessitat d'amputació. Quan s'apropin els 20 minuts, pressiona amb
força sobre la ferida mentre s'afluixa el torniquet, deixa'l fluix durant 5 minuts i després torna'l a
estrènyer. Cal repetir aquesta acció tantes vegades com calgui, però no es treu el torniquet fins
que arriben els serveis d'emergència.

Actuació si la ferida té un cos estrany

–
Si la ferida té un cos estrany incrustat, com ara un vidre gran o un fragment irregular de metall o
fusta, l’actuació correcta és més difícil i per això convé que truquem al 112 i seguim les seves
instruccions. Mentre arriben, no hem de treure’l perquè si ho fem podem ampliar la ferida, esqueixar els
teixits o agreujar l’hemorràgia.

Per aturar l’hemorràgia mentre esperem, podem pressionar els llavis de la ferida pels costats. Si
volem embenar l’àrea de la ferida, col·loquem trossos de tela plegats als costats del cos estrany, fins
gairebé recobrir-lo, de manera que la vena que posem pel damunt no pressioni directament contra el
cos de la víctima.

Com actuem davant d’una hemorràgia interna?

“ Hem de plantejar que quan una víctima ha patit un cop

molt fort pot haver-hi la possibilitat de tenir una
hemorràgia interna, en especial al tronc (com per exemple
en un accident de trànsit o una caiguda des d’alçada) o bé
sempre que pateixi les manifestacions generals de
l’hemorràgia greu (pal·lidesa, pols dèbil, fredor, desmai, etc.)
encara que no veiem el sagnat. Per això, quan sospitem que
 la persona accidentada pateix una hemorràgia interna, hem
de trucar al 112 per seguir les seves instruccions sobre com
hem d’actuar.”

Mentre arriben o seguint les seves recomanacions, per tal de vigilar

l’evolució, hem de posar la víctima en posició lateral de seguretat, per
tal que si vomita no aspiri el vòmit cap als pulmons. Hem de tapar-la
per evitar que es refredi i vigilar-la sovint, perquè el seu estat general es
pot deteriorar amb una certa rapidesa, i això pot portar-la a la
inconsciència. Qualsevol hemorràgia greu a causa de la pèrdua de
sang pot conduir la víctima a un estat de xoc.

Què fem si la víctima està en xoc?

“ El xoc és una situació en la qual arriba tan poca sang als

diferents òrgans del cos que aquests van fallant: el cor,
els pulmons, el cervell, etc. Si no s’atén de forma correcta, el
xoc evoluciona cap a l’empitjorament, fins a la mort. La
causa més comuna de xoc que ens podem trobar en
primers auxilis és per hemorràgia, però també hi ha altres
causes com: deshidratació, cremades, infeccions, reacció
anafilàctica... Les manifestacions generals de xoc són fàcils
de reconèixer: la pell es posa de color cendrós i es refreda
(especialment a les zones allunyades del cor), la víctima
 presenta una suor enganxosa, el pols és ràpid i alhora dèbil,
la respiració és ràpida i superficial, la víctima es queixa de
set, la consciència li va minvant (des de la somnolència fins
al coma) i està com indiferent al món exterior. ”

Com actuem en cas de xoc?

–
Si identifiquem una situació de xoc, llevat d’instruccions específiques del 112, actuarem de la manera
següent:

1. Aturem l’hemorràgia, si n’hi ha, o el problema mèdic que haguem vist que causa el xoc, en la
mesura de les nostres possibilitats. Elevem la part del cos que presenta la ferida per sobre del
nivell del cor, subjectant l’extremitat afectada ben alta.

2. Posem la víctima en decúbit supí. Potser també pot ajudar alçar les cames posant uns coixins (per
exemple) sota els peus.

3. Li girem la cara cap a un costat. La tranquil·litzem i la mantenim escalfada, tapant-la amb mantes si
cal.

4. Hem d’aconseguir ajuda mèdica urgent.

5. Si la persona està conscient, li podem donar líquids a glops petits, preferiblement una solució
isotònica comercial.

Com actuem en cas d’epistaxi?

–
L’epistaxi és una hemorràgia exterioritzada en què surt sang des de les fosses nasals, en general cap
endavant, pels forats del nas. Les causes més freqüents d’epistaxi són el resultat d’esternudar, mocar-se
o com a conseqüència d’un cop, hipertensió arterial... El primer que haurem d’atendre als primers auxilis
és la pèrdua de sang i la preocupació de la persona afectada.

L’actuació que cal fer és:

1. Tranquil·litzar la persona, especialment si és un infant, perquè el plor fa que arribi més sang a la
cara.
2. Recomanar a la víctima que s’assegui i que inclini el cap endavant. Dir-li que respiri per la boca i
amb dos dits li pincem els costats del nas durant 5 minuts.Col·locar compreses amb aigua freda al
clatell també poden ajudar a deturar l’hemorràgia, perquè la fredor contrau els vasos sanguinis.

3. Si així s’atura l’epistaxi, li netegem la boca i la cara amb una gassa amarada d’aigua tèbia. La
persona ha d’anar amb cura durant les hores posteriors perquè l’hemorràgia pot recomençar si es
furga el nas, si es moca o si bufa pel nas.

4. Si després de 3 o 4 minuts el sagnat no s’atura, la persona ha d’anar a un centre mèdic o trucar els
serveis d’urgència i seguir les instruccions que ens donin.

5. Si no rebem instruccions diferents, fins i tot durant el trasllat al centre mèdic, cal fer tandes de 10
minuts de compressió de la fossa nasal amb els dits i després observar si s’ha aturat l’hemorràgia.
Si cal, podem fer 10 minuts més de compressió.

6. Si passats aquests 30 minuts encara sagna, cal fer un trasllat a l’hospital mentre es manté la
compressió.

Co n tin u ar
3 12

Com actuem davant de les contusions?

Les contusions

Les contusions són un tipus de lesió física a causa d’un

traumatisme produït per un agent físic. Els efectes d’un cop contús
amb objectes de superfície roma (sense angles ni punxa) com ara la
vora d’un moble, la paret, el puny... varien segons la força i l’energia
aplicada sobre el nostre organisme.

“ Les contusions poden provocar lesions (fractures,

hemorràgies internes, etc.). L’objectiu que hem de plantejar
davant d’aquestes situacions és reduir el flux de sang i
minimitzar-ne la inflamació i el dolor.”

Per tal d’actuar de la millor manera, caldrà diferenciar entre:

Fractures:
Trencament dels ossos.
 Lesions articulars:

Esquinç: distensió del

lligament. La càpsula
articular no està
afectada.

Luxació: pèrdua de
contacte dels extrems
ossis que componen
l’articulació. Hi ha

A continuació presentem un quadre amb un resum de la lesió

produïda, l’estructura afectada, els signes i símptomes que provoca
aquesta lesió a la persona accidentada i l’actuació que hauríem de
seguir:

Ossos
–

Lesió:

Fractura

Signes i símptomes:

Dolor important i brusc.

 Impotència funcional.

Inflor, deformitat, morat...

Sortida d’ossos

Actuació:

Valoració general.

Immobilització de la part afectada.

Control de possibles hemorràgies.

Prevenció del xoc.

Aplicació de fred.

Valoració de la necessitat d’anar a l’hospital o avisar els serveis mèdics.

Articulació
–

Lesió:

Esquinç

Signes i símptomes:

Dolor, inflor, morats.

Es conserva la mobilitat

Actuació:

Manteniment de l’articulació en repòs i aixecar-la per damunt del cor per reduir la intensitat
de l’hematoma.

Aplicació de fred

Valoració de la necessitat d’anar a l’hospital o avisar els serveis mèdics.

_________________________________________________________________________________________________________
Lesió:

Luxació

Signes i símptomes:

Dolor, inflor, morats.

No es conserva la mobilitat

Deformitat articular.

Actuació:

Tractament com a fractura.

Trasllat a l’hospital.

Co n tin u ar
4 12

Com actuem davant de les ferides?

Una ferida és la ruptura d’un teixit produïda per

un agent extern, que pot lesionar també altres
estructures més profundes.

Quin tipus de ferides ens podem trobar?

Hi ha diferents maneres de classificar les ferides segons:

L’agent causal
–

Erosió: ferida superficial de les capes externes de la pell.

Ferida incisa: tall d’aspecte lineal i vores regulars, que fa una ferida més extensa que profunda.

Ferida punxant: tall com l’anterior, però fa una ferida més profunda que extensa.

Ferida contusa: produïda pel xoc violent amb un instrument no punxant, amb vores irregulars.

Ferida especial: produïda per mossegada, arma de foc, arrencament, etc.

Amputació: lesió en la qual es produeix la separació total d’una part del cos.

La gravetat
–

Ferida lleu: ferida superficial, no presenta factors de gravetat i la pot atendre la persona
socorrista.

Ferida greu: presenta factors de gravetat i que s’ha de remetre als centres assistencials.

Són factors de gravetat d’una ferida:

1. L’extensió.

2. La profunditat.

3. La localització.

4. Ferides contuses i especials.

5. Presència de cossos estranys o brutícia.

6. Ferides no tractades abans de 6 hores de produir-se.

 Com actuem davant d’una ferida lleu i amb poc sagnat?

Renteu-vos les Poseu-vos guants. Netegeu la ferida Utilitzeu material

mans amb aigua i completament amb estèril i d’un sol ús.
sabó. aigua abundant i
sabó. Traieu-ne els
cossos estranys
visibles i no clavats.
Desinfecteu la Protegiu la ferida Controleu-ne
ferida mitjançant un amb un apòsit i l’evolució. Torneu-la
antisèptic adequat, embenatge, si cal a curar si és
sempre de dins cap necessari.
a fora.

Haurem d’adreçar-nos al CAP si:

1 No es pot netejar completament la ferida o hi queden petits

cossos estranys.

2 La ferida està a la zona de la cara o el coll.

3 La ferida ha estat causada per un material oxidat.

4 Hi ha algun objecte clavat.

5 La ferida presenta símptomes d’infecció: calor, rubor,

envermelliment al voltant de la ferida, dolor, tumefacció,
induració o presència de pus
Si localitzem que hi ha una hemorràgia o molt sagnat:

Cal trucar al 112 o al telèfon d’emergències. Tot i això, mentre

esperem que arribin els serveis d’emergència, podem actuar de la
manera següent:

1 Col·loqueu la persona accidentada en posició horitzontal amb

les extremitats inferiors aixecades.

2 Feu compressió amb un tros de roba net, pressionant sempre

contra l’os, en el punt més proper a la ferida.

3 Si l’hemorràgia amara tot el tros de roba, no la retireu i afegiu

més roba a sobre de la que ja s’està emprant.

4 Encara que l’hemorràgia s’aturi, convé continuar fent pressió

fins que arribin els serveis mèdics.

Per saber-ne més:

Vídeo de la Creu Roja de Catalunya amb les actuacions que cal seguir davant de
ferides i hemorràgies.

FERIDES I HEMORRÀ...
 A r a po s a' t a pr o v a !

Davant d’una ferida lleu…

Renteu-vos les mans amb aigua i sabó

No cal posar-se guants

Netegeu la ferida completament amb aigua abundant i
sabó. Traieu-ne els cossos estranys visibles, sobretot els
que estan clavats

Utilitzeu material estèril i d’un sol ús

Protegiu la ferida amb un apòsit i embenatge si cal

Controleu la ferida cada hora

Torneu-la a curar si és necessari

SUBMIT

Co n tin u ar
5 12

Alteracions neurològiques

Les alteracions neurològiques poden causar diferents

manifestacions, com ara:

1 Pèrdua de consciència
 2 Convulsions

C o m e n c e m a m b l a pè r d u a d e c o n s c i è n c i a :

Pèrdua de consciència

“ El sistema nerviós és el sistema més complex del cos.

L’encèfal és el centre de control de la consciència, el
pensament, la memòria i la parla. Quan estem conscients
estem desperts i molt atents al que ens envolta, però quan
la consciència es debilita els reflexos poden fallar i es pot
arribar fins i tot a la mort. Per tant, la prioritat en tots els
episodis de pèrdua de consciència és controlar i preservar
la respiració i la circulació. ”

Les causes de la inconsciència poden ser:

1 Lesions en l’encèfal: ferides al cap i tumors cerebrals.

2 Falta de nutrients (nivell d’oxigen i glucosa baix en sang): el

flux de sang és normal, però a causa del desequilibri químic es
 perd la consciència. Això passa en la diabetis i en casos en què
s’ha menjat molt poc (desmai o lipotímia).

3 Activitat elèctrica anormal en l’encèfal, com passa en cas

d’epilèpsia.

4 Disminució de la irrigació sanguínia del cervell a causa de

la calor, com en la lipotímia o el desmai.

És important que avaluem el grau de consciència de la víctima:

mirem si té els ulls oberts i li diem coses. Si obre els ulls i ens contesta,
li preguntem el nom, què ha passat i l’intentem tranquil·litzar. D’aquesta
manera sabrem si les respostes són adequades o bé si està confosa o si
no sap en quin moment o on és.

Si no ens contesta a les preguntes i comentaris, li donem una ordre

senzilla (com ara que obri els ulls o mogui els dits) per veure com
respon. Li podem tocar una extremitat i explorar si té dolor. Les seves
respostes ens serviran per avaluar el grau de consciència.

Per comprovar l’estat de consciència podem utilitzar el codi AVDN que

avalua el grau de resposta:

Desmai
–
El desmai és la pèrdua temporal de la consciència a causa d’una
disminució de la irrigació sanguínia del cervell. Pot ser una reacció al dolor, a
l’esgotament, a la calor, a la manca de menjar o a l’estrès emocional, i pot
passar a qualsevol edat.

En cas de lipotímia, la víctima perd la consciència i cau a terra, presenta una

pell pàl·lida i freda per la falta d’hidratació, sobretot a l’estiu, o per la falta d’aire
per aglomeracions de gent. Les baixades del nivell de sucre en sang també
propicien els desmais. En la majoria dels casos, la persona recupera la
consciència en menys de cinc minuts.

L’actuació que portarem a terme és:

1. Cal comprovar si la persona està conscient, preguntant-li com es troba i

amb petites sacsejades a les espatlles. Si no torna en si, trucarem a
emergències mèdiques (112).
 2. Si la víctima s’adona que està a punt de desmaiar-se cal demanar-li que
s’estiri a terra.

3. Cal agenollar-se al seu costat i aixecar les cames de la víctima (podem

recolzar els seus turmells sobre una de les nostres espatlles) o posar
coixins o algun objecte sota les cames de la víctima.

4. Cal assegurar-se que la víctima rep aire fresc.

5. Cal demanar a les persones que l’envolten que mantinguin una distància
prudencial per tal que la víctima rebi aire fresc.

6. Mentre es recupera, cal tranquil·litzar-la i ajudar-la a asseure’s a poc a poc.

7. Si
la víctima nota que torna a estar a punt de desmaiar-se, cal demanar-li
que torni a estirar-se a terra.

8. Si
se sap que és diabètica i se sospita que ha tingut una baixada de sucre
(pal·lidesa amb suor freda i alteració de la consciència), cal facilitar-li sucre o
una beguda dolça sempre que estigui conscient i pugui empassar. En el cas
que es disposi de l’aparell i de l’experiència per utilitzar-lo, podem mesurar
el nivell de glucosa a la sang per assegurar-nos que realment és una
baixada de sucre (hipoglucèmia).

Podeu veure el vídeo següent de la Creu Roja en referència a les lipotímies:

https://www.youtube.com/embed/UQaDE5psr6A?controls=1

A r a po s a' t a pr o v a !
Quins factors poden provocar una lipotímia?

Emocions fortes, excés de calor, febre, estrès, gana,

deshidratació o consum d’alcohol o drogues.

Infeccions bacterianes o virals, inflamació del cervell,

degeneració de les neurones o consum de gluten o
lactosa.

Traumatismes cranioencefàlics, tumors cerebrals,

hemorràgies cerebrals o consum de ferro o magnesi.

SUBMIT
 Co n tin u em am b les co n vu ls io n s

Convulsions

Les convulsions són contraccions sobtades, involuntàries i enèrgiques

dels músculs i n’hi ha de dos tipus:

1 Clòniques: són batzegades que mouen el cos i les extremitats

de manera descoordinada i poden afectar els dos costats
alhora del cos o tan sols un costat.

2 Tòniques: més que batzegades són espasmes musculars, és a

dir, contraccions persistents que deixen rígida i fixa la zona
afectada. Quan les convulsions tòniques afecten tot el cos, la
persona afectada flexiona l’esquena endarrere, deixa de
respirar i li pot sortir escuma per la boca.

Epilèpsia
–
L’epilèpsia és una malaltia crònica del cervell. La manifestació més habitual són els atacs epilèptics
generalitzats, que combinen les convulsions tòniques amb les clòniques i la pèrdua de consciència.
L’atac epilèptic pot començar amb un mareig, al·lucinacions olfactives i espasmes
localitzats. En menys d’un minut la persona sol emetre un crit ronc, cau a terra inconscient i comença a
patir les convulsions tòniques i després les clòniques. Les contraccions poden provocar sortida
d’escuma per la boca, ganyotes, ulls desorbitats i la persona afectada pot orinar-se o defecar-se a
sobre.

Les crisis epilèptiques seran menys freqüents si la persona que pateix l'epilèpsia fa uns
horaris regulars i dorm.

L’atac sencer pot durar entre uns segons i dos o tres minuts. Després la persona entra en fase de
recuperació, en la qual es pot quedar semiadormida entre trenta minuts i dues hores, aproximadament.
Recupera la consciència a poc a poc i generalment no recorda què ha passat durant la crisi.

Com podem actuar davant d’una crisi epilèptica?

Tot i que pot ser una situació que causi impressió a les persones que el presenciïn, l’atac epilèptic
generalitzat tan sols necessita unes atencions simples:

1. Estirar la víctima a terra evitant que es lesioni en caure. Si ja és a terra, no moure-la, a no ser que
estiguem en un lloc perillós.

2. Apartar els objectes contra els quals es podria colpejar durant les convulsions.

3. Si podem, col·locar-la de costat per si vomita.

4. Posar un coixí o un abric (el que tinguem a mà) sota el cap i algun objecte entre les dents per evitar
que es mossegui la llengua, com ara un paquet de mocadors. Afluixar-li la roba que li pugui
estrènyer el coll i la cintura.

5. Quan ja estigui a la fase de recuperació explorarem si té lesions, per si fes falta un trasllat a un
centre sanitari.

6. Si no cal traslladar-la, tranquil·litzar-la, donar-li aigua a glops petits i deixar-la reposar o dormir
còmodament fins que es recuperi, mentre podem tractar les petites lesions que necessitin primers
auxilis.

7. Recomanar-li que vagi a un centre de salut si és la primera vegada que pateix una crisi o li passa
molt sovint. La primera crisis epilèptica en una persona adulta necessita un estudi acurat per tal de
descobrir-ne la causa.

Atac d’histèria
–
La histèria és un trastorn neuròtic que s’expressa com a cerca d’atenció i que necessita un
tractament continuat per part d’un psiquiatre. L’atac histèric és una de les seves possibles
manifestacions. L’atac d’histèria es pot manifestar de vegades amb unes convulsions semblants a les de
l’atac epilèptic, però sempre hi trobarem diferències:

L’atac d’histèria es dona davant de testimonis.

És més espectacular que l’epilèptic i generalment no segueix bé la seqüència explicada: les

convulsions són aparatoses, però no són rítmiques i, a més, van acompanyades de crits forts. La
crisi pot acabar en un plor o en riures estranys.

La persona no se sol fer mal en caure i tampoc no se sol mossegar la llengua, ni orinar-se o
defecar-se a sobre.

Hem de tenir en compte que quan algú pateix un atac d’histèria hem de fer marxar les persones del
voltant (el públic) o endur-nos la víctima a una habitació on podem estar a soles. Hem de mantenir la
calma i vigilar l’evolució de l’atac. Podem ajudar-la a calmar-se mullant-li la cara amb aigua fresca.
Després de l’atac li recomanarem que consulti el seu metge o metgessa.

Convulsions febrils
–
(Primers auxilis per a infants amb febre alta)

Les convulsions febrils són contraccions intenses i involuntàries de la musculatura que

pateixen alguns infants normalment de menys de 4 anys per un augment brusc de la temperatura
corporal. Són respostes del cervell a la febre, generalment per damunt dels 40 °C. En la majoria dels
casos duren entre 30 segons i 10 minuts.

Durant els espasmes musculars de les convulsions, l’infant no respira i la seva cara està
blavosa, té els punys tancats i l’esquena rígida formant un arc.

Les actuacions que podem fer són:

1. El posem damunt el llit i deixem un espai lliure al seu voltant, perquè no es lesioni amb les
batzegades. Si és possible el col·loquem de costat per si vomita.

2. Li hem de mantenir la via respiratòria oberta. Ho podem aconseguir netejant la boca i el nas de
vòmit i també mantenint-li el cap una mica tirat enrere. No forçarem res dins de la boca per evitar
que es mossegui la llengua, perquè li podem fer mal. Les mossegades ocorren molt poques
vegades i a més es curen amb rapidesa.

3. Un cop aturades les convulsions, li hem d’abaixar la temperatura corporal.

 4. Recomanarem a la família que portin l’infant al pediatre perquè l’avaluï.

Tot i que aquestes convulsions poden ser molt alarmants, rarament han de preocupar: només un de
cada tres infants presenta un segon episodi i molt poques vegades tenen conseqüències a llarg termini.

A r a po s a' t a pr o v a !

Dels següents símptomes físics quin no s’associa a la histèria?

Pèrdua de memòria

Problemes de respiració

Febre alta

Paràlisi

SUBMIT

Co n tin u ar
6 12

Malalties o manifestacions cardiovasculars

El dolor toràcic, un signe d’infart

El dolor toràcic espanta molt a tothom, perquè es pensa que pot estar
causat per un infart. I és un risc important en qualsevol persona adulta i
en especial en les que tenen més factor de risc. Altres signes de
possible malaltia cardiovascular són les arrítmies o la dificultat
respiratòria.

L’infart agut del miocardi

–
L’infart agut del miocardi és la mort d’una part del teixit del cor, per manca de reg sanguini.

L’infart causa molt de dolor: aquest és intents i opressiu al centre del pit, com si la persona hi tingués
una llosa. De vegades el dolor s’escampa a l’espatlla, esquena, braç esquerre, coll i altres zones
properes. També hi pot haver pal·lidesa o cianosi, suor, respiració superficial, mareig, pols irregular... El
dolor pot aparèixer tant després d’un esforç com en repòs i fins i tot dormint. Moltes vegades, la
persona pateix directament una aturada cardíaca i mor (mort sobtada).

L’angina de pit i la inflamació de les membranes que envolten el cor (pericarditis) són malalties
cardíaques amb manifestacions semblants a les de l’infart. Encara que siguin menys greus, necessiten
atenció mèdica urgent i, des del punt de vista de primers auxilis, ho tractem de la mateixa manera.

No tots els dolors toràcics són símptomes de lesió cardíaca

Hem de tenir present que el dolor toràcic pot estar causat per altres malalties que no tinguin res a veure
amb problemes cardíacs. A la taula següent podeu veure regles senzilles per distingir-les. Recordar que
les regles tenen excepcions i, en cas de dubte, el més aconsellable és aconseguir una visita urgent.

Causes de dolor toràcic diferents de la lesió cardíaca

El dolor... Causa

Augmenta amb els moviments i amb Lesions de les costelles, els cartílags o el múscul
la pressió sobre la zona de pit

Crisi d’ansietat
 Sol aparèixer o augmentar després Trastorns digestius: lesions esofàgiques, cremor
de menjar d’estómac, còlic biliar...

Sol aparèixer o augmentar quan es Trastorns respiratoris: lesió pleural,

tus o s’inspira amb força. pneumotòrax, asma, hipertensió pulmonar...

És com si la víctima li clavessin un

Dissecció de l’artèria aorta
ganivet al centre del pit

Es pot compassar amb la respiració.

Embòlia pulmonar
Augmenta amb la tos.

Què podem fer en cas de dolor toràcic?

–
La necessitat d’avaluació d’emergència dependrà si la víctima ha perdut la
consciencia, perquè això indica la possibilitat d’aturada cardiorespiratòria. Si es
confirma, cal seguir els protocols de suport vital bàsic.

Si la persona està conscient l’haurem de mantenir en repòs, asseguda en posició

semireclinada, i, si les manifestacions i els factors de risc suggereixen la possibilitat
d’un infart, cal aconseguir ajuda mèdica com més aviat millor. Mentrestant, avaluarem
si li cal reanimació cardiopulmonar.
L’ictus: una malaltia vascular cerebral

“ L’ictus és la conseqüència de les malalties que causen

l’alteració de la circulació de la sang al cervell. Aquesta
alteració consisteix en la obstrucció o el trencament d’una
artèria, que fa que no arribi sang a una part del cervell i que,
per tant, les cèl·lules cerebrals morin. Ictus és el nom
científic, però popularment es coneix amb diferents noms:
feridura, apoplexia, vessament cerebral, embòlia cerebral,
trombosi...”

Els ictus poden produir diferents graus de discapacitat que

necessitin rehabilitació. Si l’afectació dura menys de 24 hores, parlem
d’un ictus transitori. La majoria es resolen completament en menys
d’una hora. La característica principal de l’ictus és que qualsevol dels
seus símptomes es manifesta de manera brusca. Els més comuns són:

1 Debilitat que afecta un costat del cos.

2 Pèrdua de visió en un ull o pèrdua parcial en tots dos.

3 Pèrdua o dificultat de la parla.

Pèrdua de força o paràlisi en un costat del cos o de la cara.

4
 4
5 Pèrdua de sensibilitat en un costat del cos o de la cara.

6 Inestabilitat, desequilibri i incapacitat per caminar.

7 Mal de cap molt fort o sobtat, no habitual.

Sovint, la persona que pateix un ictus no pot donar l’alerta i és molt

important que tots i totes siguem capaços de reconèixer quan una
persona en pateix un. Qualsevol de nosaltres pot reconèixer un ictus
fàcilment aplicant el protocol RÀPID:

A r a po s a' t a pr o v a !
Què és un ictus?

La interrupció de la circulació de la sang que arriba al

cervell pel fet que un vas sanguini s’ha trencat o ha
quedat taponat.

La inflamació del cervell causada per una infecció

bacteriana o viral.

La degeneració progressiva de les neurones del cervell

a causa d’una malaltia neurodegenerativa.

SUBMIT
Co n tin u ar
7 12

Trastorns respiratoris urgents

Dificultat respiratòria

“ La dificultat respiratòria és la sensació de manca d’aire

suficient. El terme tècnic per a aquesta alteració és dispnea.
La persona afectada pot explicar la dispnea com a falta
d’alè, incapacitat per respirar profundament, sensació de no
rebre prou aire... ”

La persona sol sentir un gran neguit o angoixa i els símptomes

següents:

1 Respiracions ràpides, que poden ser profundes o superficials,

segons la causa de la dispnea.

2 Xiulets, borbolleigs.

Blavor (cianosi) dels llavis, les ungles i els dits.

3
 3
4 De vegades, febre i tos.

5 De vegades, inflor de la cara, la llengua o la gola, amb

impossibilitat de parlar.

La dispnea té diferents causes molt diverses, tant respiratòries com

cardíaques:

1 Manca d’oxigen en l’ambient: des d’estar a una gran altitud fins

a trobar-se a una habitació mal ventilada o en una sala on es
fuma. Afecta més sovint les persones ja malaltes, però també
pot afectar la gent jove.

2 Dificultat perquè l’oxigen arribi a la sang, per afectació de les

vies respiratòries o dels pulmons: Infeccions greus; Lesions
traumàtiques al coll o tòrax: contusions fortes, ferides o fractures
costals poden alterar la mecànica respiratòria o simplement
produir un dolor intens amb la respiració; Reaccions al·lèrgiques
que inflamin les vies respiratòries.

3 Dificultat per transportar l’oxigen als òrgans: malalties

cardíaques, incloent-hi l’infart de cor.

Què fem en cas de dispnea?

–
Primer cal que avaluem si la respiració és suficient per a les necessitats de la persona. Si no és
el cas, cal iniciar la reanimació. Si és suficient, però la sensació de dificultat respiratòria és prou intensa
o duradora, es tracta d’una urgència mèdica i en aquest cas haurem de seguir els paràmetres
següents:

Preguntarem a la persona si ha patit lesions que puguin ser responsables de la dificultat

respiratòria: traumatismes al cap, coll o tòrax. Si no pot parlar, haurem de buscar símptomes que
acompanyin la dispnea.

Si la persona pateix contusions o fractures, cal tranquil·litzar-la i mantenir-la en repòs, asseguda i

semireclinada: això alleugerà el dolor i reduirà la seva necessitat d’oxigen. Si té ferides, cal tapar-les
amb cura, perquè algunes “xuclen” aire amb cada moviment inspiratori.

Ajudarem la persona a administrar el medicament si disposa d’alguna prescripció mèdica en

aquests casos, com pot ser un inhalador contra l’asma o fins i tot oxigen domiciliari. Ho haurem de
fer amb les dosis que ens indiqui.

Si té adrenalina autoinjectable prescrita contra possibles crisis al·lèrgiques greus, li administrem.

Si la persona té dispnea en repòs o bé dispnea amb xiulets, trucarem al 112.

Mentre esperem l’ajuda professional haurem de continuar vigilant la respiració i la circulació de la

persona.

La llei no prohibeix que una persona que no sigui professional sanitària, pugui administrar un medicament: el
que demana és que el/la socorrista tingui una seguretat suficient del fet que amb allò ajuda la víctima; no una
seguretat completa perquè el/la socorrista poques vegades la tindrà. És a dir, la balança entre beneficis i
riscos, han de pesar força més els primers.

Asma

“ La persona que pateix una crisi asmàtica presenta dificultat

respiratòria, tos i xiulets. La persona que coneix el seu
diagnòstic sap quin tractament medicamentós s’ha
 d’administrar i, en aquest cas, la nostra tasca consisteix a
ajudar la persona a administrar-se el medicament
immediatament, si és que el neguit de la crisi fa que li costi
fer-ho correctament.”

Els medicaments que actuen més ràpidament contra la crisi

asmàtica són els broncodilatadors en aerosol (els medicaments per via
oral tarden més temps a actuar). Per això les persones asmàtiques
haurien de tenir sempre el seu medicament.

Com administrar correctament l’aerosol?

–

1. Cal destapar-lo i demanar a la persona que expiri tot l’aire que pugui pels pulmons.
 2. Després, ha d’obrir la boca i començar a inspirar profundament. En aquest moment, amb el
bec de l’aerosol a 5 centímetres de la seva boca, pressionarem perquè surti el núvol de
medicament.

3. Llavors la persona afectada haurà de retenir la respiració durant 5 o 10 segons, per

afavorir que el medicament es dipositi als bronquis.

Si pocs minuts després de l’administració desapareix la crisi asmàtica i la persona es troba bé, no caldrà
atenció mèdica urgent.

A r a po s a' t a pr o v a !
Quines substàncies poden desencadenar els símptomes de l’asma?

Al·lèrgens o irritants transportats per l’aire, com el

pol·len, la floridura, el fum del tabac o els àcars de la
pols.

Aliments o begudes que continguin gluten, lactosa,

cafeïna o alcohol.

Medicaments o suplements que continguin ferro,

magnesi, vitamina C o zinc.

SUBMIT

Co n tin u ar
8 12

Què són els traumatismes químics i biològics?

Els traumatismes
químics són els danys
per dosis massa altes
d’alcohol, gas, verí...
 Els traumatismes
biològics són els danys
causats per
microorganismes, com ara
bacteris, virus o fongs, que
provoquen infeccions o
reaccions al·lèrgiques.

Aquests traumatismes entren al nostre organisme a través de

diferents vies:

1 Per via digestiva. Per la ingesta de la substància que els

conté. És la via d’entrada de l’alcohol, medicaments i altres
drogues i aliments contaminats o amb al·lergògens.

2 Per via respiratòria. Per la inhalació o aspiració voluntària

(consum de cocaïna o de cànnabis) o involuntària de les
partícules, els gasos o els vapors que es troben a l’aire.

3 Per via percutània. Per una punció, sigui voluntària

(administració de cocaïna) o accidental (amb una agulla
contaminada).
4 Per la pell o les mucoses. Per èczemes, ferides o cremades.
Les mucoses protegeixen menys.

“ Els traumatismes químics i biològics principals que

necessiten una actuació de primers auxilis són les
intoxicacions, les picades i mossegades i les reaccions
al·lèrgiques, que són els que treballarem en aquest mòdul.”

Co n tin u ar
9 12

Les intoxicacions

Una intoxicació és l’efecte nociu d’un agent químic sobre

una persona que l’ha ingerit, inhalat o absorbit a través de
la pell. Cal saber que les intoxicacions poden ser lleus i
transitòries o greus i fins i tot mortals.

Els tòxics més freqüents per als adults són:

L’alcohol i les drogues. Els medicaments, Gasos, productes de neteja
principalment els de la llar o de l’empresa,
antidepressius i les etc.
benzodiazepines.

Com podem valorar la gravetat de les intoxicacions?

La toxicitat de qualsevol substància depèn de diferents paràmetres:

1 La dosi rebuda. Qualsevol producte pot ser tòxic si se’n pren

una dosi prou elevada. O a l’inrevés, cap producte ho és si se’n
pren una dosi petita. Precisament per això són tòxiques per
exemple, les sobredosis de medicaments.

2 La velocitat d’administració. L’administració massa ràpida

d’una substància pot intoxicar, encara que la dosi administrada
sigui la comuna. Molts agents causen una intoxicació crònica
quan són absorbits a petites dosis, però repetides.

3 La via d’entrada. Hi ha substàncies poc tòxiques per via oral

que ho són molt quan s’injecten.
 4 L’estat previ de la persona. La toxicitat serà diferent segons
l’edat de la persona, les malalties que ha patit, el seu estat
immunitari...

Com avaluem la intoxicació?

En cas que sospitem que hi ha hagut una intoxicació, començarem per

l’avaluació d’emergència i continuarem amb l’avaluació urgent.
Per determinar les actuacions específiques, necessitarem reunir un
conjunt de dades. Així podrem determinar el perill real de la intoxicació,
demanar consell telefònic als centres especialitzats en toxicologia, alertar

els serveis d’emergència, etc. Cal identificar clarament l’agent tòxic,

preguntant-ho a la persona afectada si està conscient o a les persones
properes o fins i tot buscant pels voltants. Si la víctima és un infant és
important parlar-li amb tranquil·litat, perquè així ens dirà més coses i
més certes.

Si trobem l’agent causant (un producte químic, una planta, un aliment...)

però no el sabem identificar, quan arribin els equips d’emergència o

quan portem la víctima a un centre sanitari, en donarem una mostra al

metge o metgessa. Una alternativa quan no hi ha res és portar una

mostra de vòmit.

Trucada als serveis especialitzats

“ Hi ha moltes intoxicacions diferents i sovint calen

actuacions concretes, que poques vegades es coneixen o es
recorden. A més del telèfon d’emergències (112) i
d’urgències (061), on ens poden orientar sobre què cal fer,
hi ha centres especialitzats que informen sobre el perill real
de la intoxicació i sobre els passos que cal seguir. Alguns
d’aquests serveis són:”
91 562 04 20 (Centro
Atenció les 24 hores del dia,
Nacional de Información
tots els dies de l’any.
Toxicológica)

93 227 54 00 (Unitat de
Atenció de dilluns a
Toxicologia Clínica de
divendres, de 9 a 17 hores.
l’Hospital Clínic)
 Serveis de medicina O unitats de toxicologia
interna clínica dels grans hospitals.

Quines actuacions de primers auxilis podem fer en cas

d’intoxicació?

Les actuacions dependran de la gravetat de l’estat de la víctima i de

l’agent tòxic. Si la situació és una emergència cal trucar al 112 i iniciar
l’algoritme de suport vital bàsic. Hem de tenir cura que els possibles
vòmits no obstrueixin la via respiratòria o no siguin aspirats.
Seguidament s’expliquen algunes actuacions de primers auxilis que cal
seguir. Estan separades en funció de la via d’entrada de la intoxicació.
Actuacions en cas d’intoxicació per contacte
–
Les actuacions que es recomanen a continuació són per evitar l’absorció del tòxic a través de la pell, de
manera que quan abans es portin a terme millor. Per això cal fer-ho abans de traslladar la persona a un
centre sanitari.

1. Si el tòxic ha entrat a través de la pell, com és el cas de la gasolina o els insecticides, cal treure la
roba impregnada de la víctima i rentar-li la pell afectada durant 10 o 15 minuts amb aigua i sabó.

2. Si li ha tocat els ulls, cal mantenir-los oberts i rentar-los sota un raig d’aigua de l’aixeta durant un
mínim de 30 minuts, per evitar lesions corneals.

Actuacions de primers auxilis per inhalació

–
El primer que s’ha de fer és allunyar la persona de la font d’intoxicació (gas, pesticida, etc.).

1. Si la víctima es troba en un espai tancat s’ha d’aturar la sortida del gas, obrir les portes i les
finestres per airejar i treure la persona a l’exterior, segons el cas.

2. Si li costa respirar, l’asseurem semireclinada mentre es recupera. Si la situació és més greu,

demanarem assistència mèdica urgent. Si no, de totes maneres caldrà portar-la a l’hospital, encara
que només sigui per una revisió.

Actuacions en cas d’intoxicació per via oral

–
Si el tòxic ha entrat per via oral, en general cal portar la víctima a l’hospital.

1. Si la ingestió és recent, és imprescindible retardar o evitar l’absorció del tòxic en el tub digestiu. Per
aconseguir-ho hi ha mesures senzilles i segures que convindria portar a terme abans de traslladar
la víctima a l’hospital. Per exemple li podem donar carbó activat (un carbó vegetal especial, que
bloqueja el tòxic, de venda en farmàcies) dissolt en aigua.

2. Una altre opció és, si la persona està conscient, mirar de provocar-li el vòmit donant-li una
cullerada de sabó per rentar vaixelles a mà. Hem de tenir en compte que la resta d’opcions per
induir el vòmit estan descartades, per ineficaces o fins i tot perilloses per a la víctima.
Convé remarcar que induir el vòmit no sempre és una bona idea: no hem de fer vomitar les persones
inconscients o que presenten convulsions, ni tampoc les que hagin engolit productes corrosius,
xampús, sabons, lleixius, colònies o perfums, aiguarràs, pintures... En aquests casos cal trucar al 112 i
seguir les seves instruccions.

A r a po s a' t a pr o v a !

La gravetat de la intoxicació depèn de:

 La dosi rebuda.

La via d’entrada.

L’estat previ de la persona.

Totes les respostes són correctes.

SUBMIT

Co n tin u ar

La borratxera, la intoxicació més comuna

La borratxera o la intoxicació etílica és una intoxicació provocada per

l’alcohol comú de les begudes. Aquesta substància deprimeix el
funcionament cerebral. La progressió dels efectes de la intoxicació per
alcohol segueix les fases següents:

Intoxicació lleu
–

Depressió dels centres de fre social. La persona deixa d’estar inhibida

per allò que no hauria de fer i se sent excitada i alhora indiferent a les
conseqüències del que fa.

Dany a les reaccions psicomotrius. Reacciona més lentament als

estímuls externs i calcula pitjor les distàncies i les velocitats dels objectes en
moviment.

Intoxicació moderada
–

Pèrdua dels frens socials. Amb molt poc fre moral (o gens en absolut) la
persona deixa anar la seva irritabilitat i la seva agressivitat.

Danys a la coordinació. La parla o els moviments fins dels dits es fan

grollers i totes les reaccions als estímuls són més lentes.

Intoxicació greu
–
Pèrdua quasi completa dels sentits i de la coordinació. La persona camina
i parla amb molta descoordinació i dificultat i va caient en un estat de
somnolència o sopor.

Intoxicació molt greu

–
Pèrdua de consciència, que pot arribar al coma. En els casos molt greus, pot
presentar depressió de la funció respiratòria i mort.
La gravetat de la intoxicació depèn de diferents factors: el factor principal és

la dosi ingerida, però també és important el temps que es triga en

ingerir-la (no és el mateix un litre de vi en una tarda que en mitja hora),
l’hora del dia en què es beu, la quantitat de menjar que l’acompanya, el

tipus de menjar que s’ingereix, les malalties que pateix la persona que
beu...

Les pautes d’actuació en aquestes situacions comencen per les

mesures generals, amb l’avaluació d’emergència i l’avaluació urgent, i
les actuacions posteriors que calguin, com en qualsevol altre cas de
primers auxilis.

1 Evitar que la persona begui més alcohol i que es posi en

problemes.

2 Si està conscient, fer-li beure força líquids, si pot ser ensucrats.

3 Si fa fred, tapar-la.

4 No fer-la vomitar si té la consciència molt disminuïda.

5 Si està en coma, posar-la en decúbit lateral i avisar una

ambulància.

6 Emprar ventilació artificial si en necessita.

 A r a po s a' t a pr o v a !

Relaciona els estats següents amb les fases d’intoxicació per

alcohol:

La persona deixa anar la

Intoxicació moderada
seva irritabilitat

Pèrdua quasi completa de

Intoxicació greu
la coordinació
Pot arribar al coma Intoxicació molt greu

Depressió de la funció
Intoxicació molt greu
respiratòria

La persona se sent excitada Intoxicació lleu

La persona deixa anar la

Intoxicació moderada
seva agressivitat

La persona va caient en
Intoxicació greu
estat de somnolència

SUBMIT

Co n tin u ar
10 12

Les reaccions al·lèrgiques

Els al·lèrgens són les substàncies que poden causar una

resposta al·lèrgica a l’organisme. Les reaccions
al·lèrgiques són una resposta exagerada del sistema
immunitari de l’organisme quan entra en contacte amb
alguna substància externa (al·lèrgens), que en general no
és nociva i no afecta les persones que no en són
al·lèrgiques.

Hi ha diversos tipus de reaccions al·lèrgiques i poden ser

provocades per aliments, medicaments, picades d’insectes,
 pèl d’animals, pol·len,
àcars de la pols...

Les vies per les quals els al·lèrgens poden entrar a l’organisme són:

1 Les vies respiratòries (com els àcars de la pols o el pol·len).

2 La circulació sanguínia (mitjançant la ingesta d’aliments o de

medicaments, entre d’altres).

3 El contacte amb la pell (com ara plantes o cosmètics).

4 Les picades d’insectes (com les abelles).

Els signes i símptomes de les al·lèrgies varien segons l’òrgan afectat:

Si afecten la pell Si afecten els ulls Si afecten l’aparell Si afecten l’aparell

apareixeran signes i apareixeran signes i respiratori pot digestiu poden
símptomes cutanis, símptomes aparèixer rinitis aparèixer nàusees,
com ara picors, oftalmològics, com (picor del nas, vòmits, dolor
urticària o conjuntivitis, esternuts, abdominal,
dermatitis. llagrimeig i picor. mucositat, nas flatulència o
tapat, etc.), asma diarrea.
bronquial (tos,
xiulets i ofec),
dificultat
respiratòria...

Què és una reacció anafilàctica?

L’anafilaxi és una reacció al·lèrgica general que afecta tot

l’organisme i és de caràcter greu. Es dona quan una persona és
immunològicament molt sensible, hi ha hagut un contacte massiu amb
un al·lergen o la persona té unes al·lèrgies molt concretes. Les causes
més comunes són el verí d’insectes, aliments, medicaments o el làtex.
Sol començar en menys de 10 minuts després de l’exposició a l’agent
causal, però també es pot retardar algunes hores. Es manifesta amb
diverses de les afectacions següents:

Afectació de la pell i de les mucoses

–

Coïssor generalitzada, amb urticària.

 Inflamació dels llavis, la llengua i les parpelles.

Afectació respiratòria
–
Dificultats per respirar, perquè la gola està obstruïda.

Afectació digestiva
–

Basques i vòmits

Dolor abdominal i diarrea

Afectació general
–

Pols irregular i ràpid

Sudoració abundant

Vertigen o pèrdua de consciència

Aquesta reacció pot portar al xoc, anomenat xoc anafilàctic, amb risc de mort.
Com actuem en cas de reacció anafilàctica?

En aquesta situació cal actuar ràpidament perquè l’anafilaxi és una

emergència mèdica, que pot implicar la mort de la víctima. En primers

auxilis, el primer que hem de fer és trucar al 112 perquè, un cop ho
confirmin, organitzin una atenció professional urgent.

Mentrestant, estirarem la víctima amb les cames aixecades. Tot i això, si

pateix dificultat respiratòria serà millor tenir-la semiasseguda. I si pateix

vòmits, en posició lateral de seguretat (PLS). Convé no aixecar-la, perquè
els problemes circulatoris es poden agreujar.

Si està inconscient, però respira espontàniament, l’haurem de col·locar en

decúbit lateral i caldrà vigilar sempre que es mantingui aquesta

respiració espontània. Si la persona entra en parada cardiorespiratòria
haurem d’iniciar la ressuscitació.

Les persones amb facilitat per patir reaccions al·lèrgiques acostumen a portar

adrenalina autoinjectable. Caldrà administrar-la el més aviat possible, ja

que com més aviat la rebin, més efectiva serà.

“ L'adrenalina intramuscular és el tractament d'elecció

contra les reaccions anafilàctiques. Els dispositius són
senzills i dissenyats perquè les persones que no tenen
coneixements sanitaris puguin injectar-la. Els dispositius
que conté l'adrenalina autoinjectable és similar a un
bolígraf. Per utilitzar-lo es retira el tap de seguretat i es
pressiona amb força sobre la cuixa, d'aquesta manera
l'agulla que porta es dispara automàticament i injecta
l'adrenalina. S'ha de mantenir la pressió durant uns 10
segons, desprñes es retira el dispositiu i es fa un massatge
sobre la zona. L'adrenalina és una subtància capaç
d'augmentar la tensió arterial, la glucosa en sang i els
batecs cardíacs i dilatar els bronquis. ”

Vegeu el vídeo següent de la Sociedad Española de Alergología e Inmunología Clínica

(SEAIC) sobre l’administració de l’adrenalina:

A UN MENOR

Co n tin u ar
11 12

Picades i mossegades

Les picades i mossegades causen una molèstia local

que dura una estona. Però si la persona és sensible o si
rep moltes picades, pot aparèixer la reacció al·lèrgica.
Les picades i mossegades causen una molèstia local que dura una
estona. Però si la persona és sensible o si rep moltes picades, pot
aparèixer la reacció al·lèrgica.

L’actuació general consisteix a desinfectar immediatament la zona per

evitar la transmissió de bacteris i virus procedents de l’animal, després
convé deixar l’extremitat afectada en repòs i aplicar-hi fred local.
Seguidament podrem veure actuacions concretes segons quina sigui la
picada o mossegada.

A ctu acio n s co n cretes

Picades d’abelles, vespes, i abellots

1 Primer calmarem l’angoixa de la persona afectada i

extraurem el més aviat possible el fibló, perquè empitjora la
reacció al verí. L’intentarem extreure fent servir unes pinces,
però en cas que no en tinguem podem utilitzar les ungles o la
vora d’una targeta de plàstic.

2 Posteriorment, si la inflamació i el dolor és important, podem

aplicar una compresa humida o gel.

3 Finalment, per reduir la coïssor i el risc d’infecció en cas de

gratar-se la picada, podem proposar a la persona adulta que
consulti el metge.

“ Les picades a la boca o la gola són perilloses encara que la

persona no sigui al·lèrgica, ja que, pot patir una inflamació i
obstrucció de les vies aèries, de manera que aplicarem fred
immediatament i la portarem a un centre sanitari.”

Picades de paparra
Si la paparra ha picat, convé treure-la com més aviat millor. Per fer-
ho, hem de posar-li al damunt un cotó o un drap mullat en alcohol per
atordir-la i arrencar-la amb cura amb unes pinces, mirant que el cap no
quedi aferrat a la pell.

“ Cal mantenir vigilada la zona durant unes setmanes,

perquè la malaltia de la picada de paparra pot trigar
setmanes o mesos a desenvolupar-se.”

Mossegada de serp

La mossega de serp té un perill difícil de resumir, ja que la seva gravetat

depèn de molts factors:

1 L’animal: l’espècie, l’època de l’any, la intenció de la

mossegada, els gèrmens presents a la seva boca...

2 La persona: l’edat, la sensibilització al verí, el punt on s’ha

produït la mossegada, l’estat previ de salut, el temps que ha
passat fins al tractament...

La nostre actuació ha de ser la següent:

1 Rentar i desinfectar la ferida.

 2 Aplicar un embenatge lleugerament compressiu a l’extremitat
afectada.

3 Aplicar fred i immobilitzar.

4 Anar a l’hospital perquè en facin una avaluació completa.

“ No s'ha de succionar, ni aplicar un torniquet ni punxar

la ferida. Hem de tenir en compte que en alguns casos es
pot produir una reacció al·lèrgica, de manera que caldrà
vigilar la persona fins que rebi l'atenció professional.”

Mossegades d’animals

Davant d’una mossegada d’animal:

1 Cal rentar la ferida en dos temps: primer amb un bon raig

d’aigua de l’aixeta, durant prou estona segons la profunditat i
la gravetat de la ferida, i després amb aigua i sabó.

2 Finalment convindria fer una avaluació mèdica en un centre

sanitari o hospital, ja que moltes d’aquestes ferides s’infecten.
Picades de medusa

En cas de picada de medusa cal:

1 Rentar la zona picada amb aigua salada.

2 Si hi ha restes del tentacle, retirar-los protegint-nos els dits.

3 Aplicar fred durant 15 minuts (gel embolicat amb un drap, mai

directe a la pell) i, si encara hi ha dolor, mantenir el gel durant
15 minuts més.

4 No fregar la zona afectada amb la tovallola o amb sorra.

5 Si l’estat de la persona no millora i la respiració o el pols es

veuen afectats, traslladar-la immediatament a l’hospital.

“ És probable que les persones que ja han patit una

picada hagin quedat sensibilitzades, de manera que tinguin
més risc en una segona. ”

Co n tin u ar
12 12

Hipoglucèmia i hiperglucèmia

La hipoglucèmia i la hiperglucèmia són dues

complicacions relacionades amb la quantitat de glucosa a la
sang de la persona. La glucosa és un glúcid, un sucre que el
 nostre organisme fa servir com a combustible, com a font
d’energia, especialment per al cervell.

Hipoglucèmia

La hipoglucèmia és el descens de la concentració de glucosa a la

sang per sota de les concentracions normals. Els motius més
corrents d’aquest dèficit de sucre són el dejuni (o no haver ingerit prou
calories en les darreres hores), l’excés d’activitat física, una infecció
important, la febre i també una sobredosi de fàrmacs que fan baixar la
concentració de la glucosa a la sang, que poden ser pastilles o insulina.
En la majoria dels casos la víctima té antecedents de diabetis mellitus.
De fet, aquesta és la complicació aguda més freqüent i més perillosa
que pateixen les persones diabètiques.

Com podem valorar la hipoglucèmia?

–
La persona nota una o diverses manifestacions següents per manca de glucosa:

Símptomes: sensació de debilitat o de gana, mareig, mal de cap o visió borrosa.

Signes: pell pàl·lida i suada, pols i respiració forta i superficial. Pot tenir una conducta confusa o
agressiva, amb descoordinació dels moviments. En els casos més greus aquesta alteració pot
portar a la pèrdua de consciència, les convulsions i fins i tot el coma.
Quines actuacions podem fer si sospitem d’una hipoglucèmia?
–
Si sospitem que la persona té una hipoglucèmia actuarem de la manera següent:

Els primers minuts del trastorn, quan la persona està conscient i el seu comportament poc afectat,
n’hi ha prou que segui i que prengui una beguda ensucrada (preferiblement aigua amb sucre),
uns caramels o un bocí de pastís.

Més endavant, quan la persona pateix trastorns de comportament, però encara està conscient, la
farem seure i, si accepta prendre-la, li oferirem una beguda ensucrada. Si no ho accepta, legalment
no la podem obligar a fer-ho. Si l’obliguéssim, podria espirar-la cap a les vies respiratòries i això
empitjoraria la situació.

Després d’això, la mantenim asseguda, tranquil·la i abrigada i esperem cinc minuts a que millori. Si
no millora, cal anar a un centre sanitari.

Si està inconscient, cal trucar al 112 i seguir les seves instruccions.

Encara que la persona millori ràpidament, cal que en els dies següents vagi al seu metge o
metgessa per saber si pateix diabetis o, encara que ja sàpiga que és diabètica, per repassar les pautes
d’alimentació, regular la dosis de medicaments o esbrinar si pot tenir alguna malaltia afegida.

Hiperglucèmia

La hiperglucèmia és l’augment de la concentració de glucosa a la

sang per damunt de les concentracions normals. Pot ocórrer tant en
infants com a persones adultes. De fet, és la forma d’inici de la diabetis
infantil en un terç dels infants, i això vol dir que passa a infants dels
quals no se sap que pateixin una diabetis. També es pot presentar en
persones adultes amb diabetis coneguda, però que no han pres la
medicació adequada durant uns quants dies. La persona pateix
manifestacions semblants a les de la hipoglucèmia, però beu molt i
orina molt i té les mucoses seques.

“ Com que la hiperglucèmia i la hipoglucèmia poden

donar manifestacions semblants, davant d’aquestes
alteracions cal que actuem com si es tractés d’una
hipoglucèmia (la més greu i urgent de les dues). Així doncs,
cal donar beguda ensucrada a la persona i, si no millora en
cinc o deu minuts, s’ha d’anar a un centre sanitari.”

Co n tin u ar