Llengua amb tàperes

SOCIETAT | 06/07/2024

“Mem, daça, jas!”: saps realment què dius en

utilitzar aquests tres mots?
Aquestes expressions són realment formes verbals arcaiques, originades
fa molt de temps. De tan deformades que estan, costa de saber en quin
verb tenen el seu origen. Algunes són utilitzades cada dia milers de
vegades per catalanoparlants de totes les generacions
Joana Aina Morro

3 min

Aquestes expressions són realment formes verbals arcaiques, originades fa molt de temps. ISMAEL
VELÁZQUEZ

PALMA “Mem! Daça! Jas!” just són tres mots que per a moltes de
persones amb un coneixement limitat del català de Mallorca és difícil
que en sàpiguen deduir el significat. Us hem de dir, però, que aquestes
tres paraules –tres formes verbals, per ser més clars– dites en un
context determinat tenen significat complet. Constitueixen un text,
un acte de comunicació, producte de la capacitat humana del
llenguatge. Posem-nos en situació. Imaginau-vos dues persones. N’hi
ha una que té una pilota (o qualsevol altre objecte) a les mans, mentre
l’altra se la mira encuriosida. En un moment determinat la persona
que mira diu “Mem!”, que vol dir “mostra’m la pilota de més a prop”.
Llavors afegeix “Daça!”, que significa “da’m” o “dona’m” la pilota,
perquè jo la pugui tenir en les meves mans. I un cop se l’ha mirada ben
mirada, diu “Jas!”, que vol dir “pren-la”, “aquí la tens” o “te la torn”.
Però si tu, catalanoparlant de sempre, que sols utilitzar el lèxic genuí
de Mallorca, ja en sabies el significat, no passis gens de pena, perquè
avui encara et mostrarem coses noves. Si continues llegint, coneixeràs
l’origen d’aquestes tres expressions.

Mem vol dir “mostra-m’ho”. “Mem” o “meem” és la deformació de

la forma arcaica imperativa del verb veure “vejam”. Per exemple, si
deim “Vejam si demà plourà”, és ben igual que si diguéssim “Mem si
demà plourà”. Arreu del domini lingüístic català, la deformació de
“vejam” ha originat un bon grapat de formes. Si a Mallorca diuen
“meem”, “mem” o “meam”, a Menorca diuen “[a] vam”. Els catalans
del Principat, en canvi, solen dir “[a] veiam”, [a] viam” o “[a] veam”.
Totes aquestes formes allò que en realitat volen dir és “mostra-m’ho”
o, segons el context, “parlem-ne”. Fa pocs dies, el filòleg Josep Maria
Virgili va fer una observació en aquest sentit al col·laborador d’aquest
diari el periodista Antoni Janer, a través de la xarxa X. A la seva
piulada, el lingüista li feia una observació: l’expressió “a veure” és un
castellanisme, perquè és un calc de “a ver”. Per això, Virgili recomana
utilitzar sempre el “vejam” o alguna de les seves deformacions vulgars
abans esmentades, com el “mem” i “meam”.
 Antoni Janer Torrens · 2 jul.
@BatecsClassics · Seguir
Si existeix l'#ecoansietat, podem crear la paraula #turismoansietat a partir
de #turismofòbia? L'ansietat de veure que no pots sortir al carrer per la
gran quantitat de turistes que hi ha. A Mallorca en tenim molta. A veure què
n'opinen els mestres @mariusserra i @Virgili7

JM Virgili i Ortiga
@Virgili7 · Seguir

No em semblaria pas malament. Sempre hem creat cultismes partint d'arrels

gregues.

Una cosa: "a veure" és un calc del castellà: és VEJAM, que se sol pronunciar '[a]
veiam', '[a] viam', '[a] veam', '[a] meam', '[a] mem', a Mallorca, i '[a] vam', a Menorca,
etc.

12:24 p. m. · 2 jul. 2024

60 Responder Compartir

“Daça que venga!”. És la forma emfàtica de la segona persona del

singular de l’imperatiu del verb dar. És a dir, “daça” vol dir “da’m”, o
“dona’m”, que és el mateix. Si a qualcú li deim “daça això”, voldrà dir
que li demanam que ens doni allò que té a les mans. Per exemple:
“Daça aquesta bossa que dus, que és molt feixuga i jo tenc més força
que tu”. “Daça que venga” és una locució adverbial que indica que una
acció en qüestió es fa de manera ràpida i sense interrupció. “Avui
dematí els picapedrers han duit el material per començar les obres.
Just eren dos, però la feina els ha retut molt. Un s’ha posat damunt el
camió, i passava els sacs al que era a baix, i feia viatges dins la casa.
N’han feta, de via. “Daça que venga, i amb un instant han tingut el
camió descarregat”. Una dita curiosa que recull el Diccionari català-
valencià-balear, aplegada a Menorca, és aquella que diu “Tothom és fra
Daça; ningú és fra Jas”, que vol dir que a tothom li agrada que li donin
coses, i a ningú agrada desposseir-se de les seves per donar-les als
altres. I de “jas” toca parlar-ne ara.

“Jas, pren això!”. De totes les expressions vistes fins ara, “jas” és
l’única que apareix als diccionaris normatius. Segons el DIEC2 de
l’Institut d’Estudis Catalans, “jas” és l’“expressió amb què s’indica a
algú que prengui allò que hom li ofereix. Jas, porta aquesta carta a
Correus”. El DCVB, però, ens en dona més detalls. El també conegut
com a Diccionari Alcover-Moll diu que ‘jas’ és “forma d’imperatiu de
segona persona singular amb què indicam a algú que prengui allò que
li oferim; equival a “pren”, “té”. A més, afegeix, que l’origen de “jas” és
“hages”, que és l’imperatiu del verb haver. Idò jas, amic lector, fins aquí
arriba l’explicació d’aquests tres mots, que sempre has dit i, per
ventura, no en sabies l’origen. Encara que potser seria més convenient
que diguéssim “jau!”, que és la forma plural de “jas”, perquè ens agrada
pensar que els lectors d’aquesta peça heu estat més d’un i més de dos.

Podeu llegir més article d'aquesta secció al següent enllaç