Lluís Pascual, 2016 03-29

3.5. Evidències estructurals i òrgans vestigials.

L'origen d'òrgans complexos es pot explicar en molts casos per
canvi gradual a través d'etapes intermèdies de valor adaptatiu.
Exemple: evolució de l'ull de vertebrats

Prediccions
biomecàniques
de les etapes
intermèdies

Orígenes (I Origins, 2014)

https://www.youtube.com/watch?v=a-FflJfuOPw
Lluís Pascual, 2016 03-30
3.5. Evidències estructurals i òrgans vestigials.
Evolució de l'ull

Platelmintos, Poliquetos y Crustáceos

Nemertinos, Anélidos, Copépodos,

Molúscos primitivos, Poliquetos y
Nautiloideos.

Pulpos y Vertebrados

Les etapes intermèdies es troben a la natura

Lluís Pascual, 2016 03-31
3.5. Evidències estructurals i òrgans vestigials.
Restriccions històriques: MALADAPTACIONS
Únicament l'herència d'estructures ancestrals, que imposa una
restricció (històrica) a l'acció de la selecció natural, pot explicar que
el nervi laringi inferior o recurrent passe per darrere del conducte
arteriós (ductus arteriosus), que comunica l'artèria pulmonar i
l’aorta dorsal durant el desenvolupament fetal, per a connectar el
cervell amb la laringe, a través del nervi vague.

Aixó també ocurreix a les

girafes, la qual cosa suposa un
llarg recorregut del nervi des
del cervell fins el conducte
arteriós i d’aquest fins la
laringe, a través del llarg coll.
Richard Dawkins demonstrates laryngeal nerve of the giraffe
http://www.youtube.com/watch?v=cO1a1Ek-HD0 Lluís Pascual, 2016 03-32
3.6. Evidències bioquímiques i genètiques.
HOMOLOGIA MOLECULAR

I a nivell molecular, per exemple, el codi genètic és universal: tots els

organismes utilitzen els mateixos triplets de nucleòtids (codons) per
a especificar els mateixos aminoàcids, llevat d’algunes poques
excepcions en genomes reduïts com el mitocondrial. 03-33
Lluís Pascual, 2016
3.6. Evidències bioquímiques i genètiques.
HOMOLOGIA MOLECULAR
Alexander Weinstein va encunyar en 1920 el terme gens homòlegs per a referir‐se a gens
d'espècies distintes amb expressions fenotípiques similars.
Homologia de seqüència a la proteïna citocrom c
Humà GAVGKGKKIFIMKCSQCHTVGKGGKHKTGPNLHGLFGRKTQGAPGYSYTAAN
Macaco GAVGKGKKIFIMKCSQCHTVGKGGKHKTGPNLHGLFGRKTQGAPGYSYTAAN
Cavall GAVGKGKKIFVQKCAQCHTVGKGGKHKTGPNLHGLFGRKTQGAPGFTYTDAN

Humà KNKGISWGEDTLMGYLENPKKIPGTKMIFVGIKKKEERADLIAYLKKATNE
Macaco KNKGITWGEDTLMGYLENPKKIPGTKMIFVGIKKKEERADLIAYLKKATNE
Cavall KNKGITWKEETLMGYLENPKKIPGTKMIFAGIKKKTERGDLIAYLKKATNE

Diferències aminoacídiques:

Espècie Humà Macaco Cavall

Humà 0 1 12
Macaco 1 0 11
Cavall 12 11 0
Lluís Pascual, 2016 03-34
3.6. Evidències bioquímiques i genètiques.
HOMOLOGIA MOLECULAR
Reconstrucció de l’història evolutiva
Diferències Humà Macaco Cavall
aminoacídiques
Humà 0 1 12
Macaco 1 0 11
Cavall 12 11 0

1 Humà Humà Cavall

1 11
Macaco Cavall
0 Macaco
11 0
11
0 1
Cavall Macaco Humà

A B C
Hipòtesi més plausible

Lluís Pascual, 2016 03-35

3.6. Evidències bioquímiques y genètiques.
HOMOLOGIA MOLECULAR
Arbre filogenètic del citocrom c (Fitch & Margoliash, 1967)

Hi ha una gran congruència entre la història

evolutiva (filogenia) que reflecteix el citocromo c
i la deduïda del registre fòssil i l'anatomia
comparada.
Lluís Pascual, 2016 03-36
3.8. Homoplàsies i evolució convergent.
La homoplàsia s'oposa a la homologia ja que es defineix com la
similitud estructural entre espècies sense relació filogenètica.
Es diferencien tres tipus de homoplàsia: la convergència, el
paral∙lelisme i la reversió.
1. La reversió: consisteix en la tornada a un estat evolutiu ancestral
Filogènia dels Metazous que
mostra l’evolució de certs
caràcters: simetria bilateral,
sistema nerviós central,
segmentació i presència de
receptors d'esteroides.
Els rectangles plens ()
indiquen aparició del
caràcter, els buits ()
la pèrdua.

Lluís Pascual, 2016 03-37

 3.8. Homoplàsies i evolució convergent.
2. La convergència: consisteix en la adquisició d’estructures semblants
en llinatges evolutius no relacionats.
Normalment es reserva el terme analogia a estructures amb semblança
funcional degudes a l'adaptació (ala d'un au i ala d'un insecte), i la
convergència evolutiva per a les similituds estructurals.
En moltes ocasions, la similitud funcional sorgida per selecció natural
comporta similitud estructural, per aquest motiu alguns autors consideren
sinònimes analogia i convergència.
Temp
s

Convergència adaptativa
Lluís Pascual, 2016 03-38
3.8. Homoplàsies i evolució convergent.
3. Evolució paral∙lela o paral∙lelisme:
L'evolució paral∙lela, encara que de
vegades difícil de diferenciar de la
convergència, assumeix que
organismes relativament relacionats,
sotmesos a pressions selectives
semblants, segueixen camins
evolutius paral∙lels, que donen lloc a
caràcters anatòmics similars.
A pesar que van divergir d'un
ancestre comú en l'algun moment
del passat, ocupen dos llinatges
evolutius diferents on s'han produït
modificacions semblants en els
caràcters.
Un exemple es l’evolució adaptativa
paral∙lela dels mamífers placentaris i
dels marsupials.
Lluís Pascual, 2016 03-39
3.8. Homoplàsies i evolució convergent.
Les homoplàsies també s'observen a nivell molecular:

Substitucions nucleotídiques paral∙leles

Substitucions nucleotídiques convergents

Reversió

Lluís Pascual, 2016 03-40

3.8. Homoplàsies i evolució convergent.
Exemples de convergència evolutiva

Tilacino, un marsupial con apariencia de canino Armadillo (orden Cingulata)

Chacal dorado, un verdadero canino

Pangolín
(orden Pholidota)

Lluís Pascual, 2016 03-41

 3.9. Observacions directes d’evolució
Les xinxes fitòfagues Jadera haematoloma s’alimenten foradant amb el seu rostre o bec
els fruits de la planta hoste. A Florida es poden diferenciar dues poblacions amb becs o
rostres de diferent llargària segons els fruits on s’alimenten.
Fruit del Cardiospermum corindum
Fruit de Koelreuteria elegans
Nombre d’individus

Llargària del bec o rostre (mm) Introducció

Llargària del bec o rostre (mm)

Aquesta reducció de la llargària

Llargària del bec (mm)

del rostre de la població del sud

de Florida s’ha observat des de
que es va introduir al 1920 a
Florida l’arbre ornamental
Koelreuteria elegans, originari
del sud‐est asiàtic, que tenen
Jadera haematoloma
Any fruits menys grossos.
Lluís Pascual, 2016 03-42
3.9. Observacions directes d’evolució
El cas del melanisme a Biston betularia
Frequència gènica
Període t C c
(anys)
1848 0 1 x 10-5 1.00
1858 10 1 x 10-5 1.00

1868 20 0.03 0.97

1878 30 0.45 0.55

1888 40 0.76 0.24

1898 50 0.86 0.14

1908 60 0.90 0.10

1918 70 0.92 0.08

1928 80 0.94 0.06

1938 90 0.96 0.04

1948 100 0.96 0.04

Lluís Pascual, 2016 03-43
3.9. Observacions directes d’evolució
Especiació al laboratori

L’especiació es pot generar per al∙lotetraploïdia, com

es va aconseguir amb Primula kewensis a partir d'un
híbrid artificial P. floribunda x P. verticillata, tal com
reflecteix aquesta imatge recollida per J.B.S. Haldane
en el seu llibre ‘The causes of evolution’ del 1932 .
Lluís Pascual, 2016 03-44
3.9. Observacions directes d’evolució
Altre ejemple:

Divergencia del ancestro común

Evolució del VIH

Divergencia del ancestro común

B

Ancestro
A común
D

C
J F
H
Lluís Pascual, 2016 03-45
3.7.L’ontogènia.
HOMOLOGIES DEL DESENVOLUPAMENT
L’homologia ontogenètica té en compte els processos de desenvolupament
subjacents als òrgans homòlegs.
Serp Gallina Possum Gat Ratpenat Humà

Etapes Bosses
faríngies
tempranes
Cua

Etapes
mitjanes

Etapes
tardanes

Lluís Pascual, 2016 03-46

3.7. L’ontogènia.
La ontogenia describe el desarrollo de un organismo, desde el óvulo fertilizado
hasta su forma adulta. La ontogenia es estudiada por la biología del desarrollo.
La idea de que la ontogenia recapitula la filogenia, esto es, que el desarrollo de
un organismo refleje exactamente el desarrollo evolutivo de la especie, está hoy
desacreditada. No obstante, se pueden observar algunas conexiones entre
ontogenia y filogenia, dadas por la evolución.
En biología, la teoría de la recapitulación o ley biogenética es la teoría según
la cual la ontogenia recapitula la filogenia.
Los primeros en proponer una teoría
recapitulacionista de la filogenia fueron John
Hunter (1728-1793) y Carl Friedrich
Kielmeyer (1795-1844), si bien fue Ernst
Haeckel quien en 1866 la expuso de un modo
sistemático y la difundió ampliamente. La
teoría de la recapitulación cayó en el olvido
con el auge de la Teoría Sintética y ha sido
desacreditada en su versión literal. No
obstante, las relaciones entre la ontogenia y
la filogenia han vuelto a ser objeto de estudio,
dando lugar a la nueva disciplina biológica
popularmente conocida como "evo-devo". 03-47
Lluís Pascual, 2016
 Evo-Devo
La biología evolutiva del desarrollo (o informalmente evo-devo, del inglés
evolutionary developmental biology) es un campo de la biología que compara el
proceso de desarrollo de diferentes organismos con el fin de determinar sus relaciones
filogenéticas. De este modo, la evolución se define como el cambio en los procesos de
desarrollo.
El enfoque adoptado por la evo-devo es multidisciplinar, confluyendo disciplinas como la
biología del desarrollo (incluyendo la genética del desarrollo), la genética evolutiva, la
sistemática, la morfología, la anatomía comparada o la paleontología.
Mecanismos evolutivos del desarrollo
Niveles Mecanismos
regulación, redes, interacciones, tamaño del genoma,
Gen procesos epigenéticos (metilación, impronta, desactivación
cromosómica)

división, migración, condensación, diferenciación,

Célula
interacción, patrones, morfogénesis, inducción embriológica,

modularidad, segmentación, interacciones epitelio-célula

Tejidos, Órganos
madre, crecimiento
fasimilación genética, plasticidad fenotípica, polimorfismo,
Organismos
morfología funcional Lluís Pascual, 2016 03-48