APUNTS. DERECHOS Y LIBERTADES FUNDAMENTALES

DERECHOS Y LIBERTADES FUNDAMENTALES
3r TRIMESTRE
Derechos y Libertades Fundamentales 3r
Trimestre
TEMA 1. DRETS FONAMENTALS: CONCEPTE I TIPOLOGIA.
Capítol l, Primera part, de DÍEZ-PICAZO, Luis Maria, Sistema de derechos fundamentales, Civitas, Thomson Reuters, 4a edició, 2013.
Sistema de derechos fundamentales (pàg. 25)
1. DECLARACIONS DE DRETS I CONSTITUCIONALISME
La història dels drets fonamentals es remunta al dret natural: doctrina ètica i jurídica que defensa l’existència
de drets de la persona humana, fonamentats en la seva naturalesa (drets que tenim pel simple fet de ser
persones). És a dir, reivindica el que coneixem com a drets humans, considerats previs i superiors al dret
positiu (conjunt de normes jurídiques escrites per una soberania).
A finals del S.XVII I al llarg del S.XVIII, comencen a aparéixer Declaracions explícites de Drets Humans en
base aquesta idea de dret natural. L’aparació d’aquestes Declaracions s’enllaça amb el sorgiment del
constitucionalisme.
- Es pot dir que les declaracions de drets constitueixen l'estatut juridicopolític bàsic dels ciutadans i, més
en general, de les persones. Així, les declaracions de drets són, juntament amb la cerca d'una regulació
equilibrada dels poders públics, un dels dos grans temes de tot el constitucionalisme.
1.1. El Constitucionalisme
El constitucionalisme fou un moviment juridicopolític i ideològic que neix amb les revolucions liberals del S.
XVII-XVIII (liberalisme): Revolució Anglesa, Revolució Americana i Revolució Francesa. Va lluitar per
aconseguir a cada Estat una Constitució escrita que acabés amb l'absolutisme regi, per la limitació del poder dels
governants i pel garantiment dels drets i llibertats dels ciutadans. Entre els textos sorgits podem destacar:
1.1.1. La Bill of Rights, 1689. Anglaterra.
Aquesta es contextualitza en la Revolució Gloriosa, un procés revolucionari ocorregut a Anglaterra entre 1688 i
1689. La Revolució va ser propiciada pel Parlament anglès, que veia amb gran preocupació els intents
absolutistes del rei i els seus intents de reimplantar el catolicisme en una societat majoritàriament protestant. Va
suposar la fi de la monarquia absolutista i la consagració de la monarquia parlamentària: el Parlament recupera
les seves facultats i es adquireix supremacia (elabora les normes suprremes, a les que el rei està subjecte). Una
de les conseqúències més importants fou, precisament, el compromís del rei a respectar uns drets, unes llibertats
fonamentals. Fou així com s’originà la Bill of Rights.
1.1.2. La Declaració de Drets de Virgínia, 1776. Estats Units.
Va ser adoptada com a part de la Constitució de Virgínia en el marc de la Revolució Americana de 1776, en què
les 13 colònies britàniques a Amèrica van obtenir la seva independència. És un document que proclama que
tots els homes són per naturalesa lliures i independents i tenen una sèrie de drets inherents dels quals no poden
ser privats. A través de la Declaració de drets de Virgínia es va animar les altres colònies a independitzar-se de
la Gran Bretanya. Fou, així, el precedent de la Declaració d’Independència dels Estats Units.
1.1.3. La Declaració dels Drets de l’Home i del Ciutadà, 1789. França.
Es contextualitza en la Revolució Francesa, la qual comença com a conseqüència d’una crisi financera. Lluís
XVI, rei en aquell moment, conovoca els Esatats Generals al 1789 perquè vol reformar el sistema de recapatació
de diners i aprovar que els nobles paguin impostos. El Tercer Estat va voler aprofitar aquesta assemblea per
1
Trimestre
presentar peticions favorables al poble; però el rei i la noblesa no van prendre en compte aquestes reformes.
Llavors el Tercer Estat s’autoproclamà com Assemblea Nacional (1789) i es van comprometre a escriure una
Constitució. A mitjans 1789, l'Assemblea Nacional Constituent va publicar la Declaració dels Drets de l'Home
i del Ciutadà (1789), inspirant-se en part en la Declaració d'Independència dels Estats Units i establint drets
“naturals i imprescriptibles” com la llibertat, la igualtat i la fraternitat; a més de la resisteència a l’opressió, la
seguretat i la sepració de poders. Aleshores, la declaració garantia la protecció legal del ciutadà front del poder
de l’Estat i front l’abús dels qui ostentaven el poder.
Aquests drets humans, declarats arrel de les revolucions liberals, són drets d’autonomia indiviudal fron del
poder establert. Comporten un Estat Constitucional de Dret, és a dir, l’Estat Constitucional.
L’Estat Constitucional és l’estat que està dotat d’una constitució. Abans de l'estat constitucional existia el poder
absolut. L’idea de l’absolutisme implica un poder centralitzat, tot el poder recau sobre una persona. Tots estaven
sotmès al poder absolut, aquests que estaven sotmesos no eren considerats ni persones, eren súbdits. Els
monarques eren considerats monarques per la gracia de Deu.
En aquest període, amb la instauració de les idees de constitucionalitat, es vol acabar amb l’idea d’absolutisme
(no pot haver algú que tingui el poder absolut, a tothom que li dones poder abusa d’ell).
La Constitució serà la norma que estableixi aquesta nova regulació de poders, que instauri la divisió dels tres
poders:
- El poder legislatiu se l’atorga a una cambra, al Parlament. En alguns països hi haurà dues cambres,
l’alta i la baixa.
- Qui fa la llei? La sobirania popular.
- El poder executiu, el govern.
- El poder judicial, ha de ser independent.
Ara bé, hi haurà d’haver una norma que reguli com son el poders de l’Estat: aquesta norma és la constitució.
Amb la Constitució creem un nou estat, un estat constitucional.
Cal destacar que, a efectes didàctics a la constitució hi ha una part orgànica, la constitució i una part dogmàtica,
la declaració de drets.
- P. dogmàtica: estableix els drets i lliberatats fonamentals, garantits als ciutadans, i els valors en la
relació estat-ciutadà.
- P. orgànica: regula l’organització, les competències i el funcionamet dels poders públics de les
institucions de l’Estat.
En quant als drets humans dels que parlàvem anteriorment (drets que formen la constitució) cal parlar de:
- Amb la progressiva democratització de l’Estat es van incorporar els drets de participació política.
Sorgeix així un Estat constitucional i demoràtic de Dret.
- Amb l’aparició del moviment obrer a mitjans SXIX es van incorporant els drets socials. Ens trobem
amb un Estat social i democràtic de Dret.
- Finalment, podem parlar dels drets de nova generació o drets col·lectius, que es van consolidant al
S.XX (dret al medi ambient, al patrimoni cultural, a la pau).
2
Trimestre
Tot això és lo que es coneix com a amplicació dels drets declarats.
Un altre element important en l’evolució dels drets humans és la seva progressiva internacionalització o
universalització, després de la Segona Guerra Munidal.
La primera Declaració Universal és la Declaració Universal de Drets Humans (1948), redactada a
l’Assemblea General de les Nacions Unides. La importància de la Declaració és que recull un conjunt de
principis declaratius de drets humans, que garanteixen la seguretat de la persona enfront dels poders públics.
Aquesta va anar seguida del Pacte Internacional de Drets Civils i Polítics i el Pacte Internacional de Drets
Econòmics Socials i Culturals, el 1966. Tots aquets documents conformen, en el seu conjunt, la Carta
Internacional de Drets Humans. Aleshores, podem dir que les Nacions Unides són una autoritat rellevant en
matèria de drets humans. De fet, l’art. 10.2 CE reconeix la DUDH.
En referència a Europa en concret, hem de destacar la importància del Conveni Europeu de Drets Humans
(CEDH), aprovat en el si del Consell d’Europa el 1950. Aquest institueix el TEDH, òrgan d’aplicació del
Conveni Europeu de Drets Humans (granteix els drets humans en l’àmbit europeu). L’efecte positiu de tota
aquesta internacionalització és que es comencen a introduir a tots els Estats “estàndards mínims internacionals”
com un mínim comú per resoldre problemes jurídics, és a dir, com si existís un “dret comú dels drets humans”.
En tot aquest procés d’ampliació i internacionalització els drets humans es van incorporant a les Constitucions
desl Estats. La part cúspide d’aquest procés de constitucionalització dels drets humans és el l’adquisició de
plena eficàcia jurídica a l’ordenament intern com a drets subjectius, convertint-se així en drets fonamentals.
¿Per que utilitzar drets en lloc de normes? →
La resposta té a veure amb els corrents filosòfics que venen enllaçades al concepte de drets. Entre ells cal
destacar el iusnaturalismo:
El iusnaturalismo racionalista, que sorgeix arran de la Reforma, suposa que el dret natural ja no es pot concebre
com una emanació de la veritat revelada, sinó que s'ha de fundar sobre l'única cosa que tots els homes, un cop
desapareguda la unitat religiosa d'Europa occidental, tenen en comú: la raó.
El dret natural, entès com a ideal de justícia, queda centrat sobre l'individu i, així, no és estrany que tendeixi a
ser formulat com a facultats que aquest mateix individu pot fer valer per protegir-se davant de la col·lectivitat.
És més: el concepte mateix de dret subjectiu procedeix del iusnaturalismo racionalista.
- La tradició jurídica romana, continuada en aquest aspecte pel ius commune a l'Edat Mitjana,
desconeixia, en puritat, la idea de dret subjectiu.
-
El concepte de dret subjectiu es propiament elaborat amb el pensament iusnaturalista del segle XVII (John
Locke). Aquest terme, per tant, no va néixer com a instrument conceptual per a la interpretació del dret positiu,
sinó com a suport tècnic dels “drets naturals” (la idea de dret subjectiu va servir només per designar llibertats de
naturalesa supralegal)
La funció originària de la noció de dret subjectiu era configurar genuïns “drets fonamentals”, àmbits de llibertat
sostrets a la capacitat de regulació de l'Estat, i només en un moment posterior es va començar a utilitzar per
designar les facultats atorgades als individus per la legalitat ordinària .
Les declaracions de drets →
3
Trimestre
En matèries anteriors hem estudiat la necessitat que tenim com individus d'organitzar-nos. Si aquesta afirmació
la desenvolupem mes en termes de drets, arribem a la conclusió de que els éssers humans creen l'organització
política i accepten sotmetre-s'hi perquè, prèviament, s'han reconegut com a titulars de certs drets inviolables.
Cal destacar, que les primeres declaracions de drets van ser aprovades abans de començar a elaborar la
corresponent constitució; i això perquè, per al constitucionalisme, l'única finalitat legítima de l'Estat és protegir
aquests drets.
2. AMPLIACIÓ I INTERNACIONALITZACIÓ DE LES DECLARACIONS DE DRETS
Les declaracions de drets han anat evolucionant, assenyalament al llarg del segle XX. Aquesta evolució s'ha
produït en dos sentits: ampliació i internacionalització.
En origen, les declaracions de drets contenien només “drets civils i polítics”(inviolabilitat del domicili, legalitat
penal, llibertat d'impremta, etc.). La progressiva democratització de l'Estat liberal i l'aparició de la moderna
democràcia de masses van conduir que en les declaracions de drets també es proclamessin “drets socials”
(sindicació i vaga, educació, sanitat, etc.). En els darrers decennis, a més, ha aparegut una nova categoria de
drets: els anomenats “drets col·lectius” (medi ambient, patrimoni cultural, etc.).
- L'ampliació del contingut de les declaracions de drets posa de manifest el prestigi, tant terminològic
com conceptual, dels drets.
2.1. L’ampliació de les declaracions de drets.
Quins perills poden esdevenir d'aquesta ampliació? →
1. És imprescindible recordar que la proclamació de nous drets de cap manera substitueix els drets
clàssics. No pot succeir com en la revolució informàtica (en la que les noves generacions de dispositius
fan que els antics siguin completament inoperatius o antiquats)
2. La inflació de drets pugui portar a la seva devaluació: perquè els drets fonamentals siguin efectius,
probablement cal que no siguin massa.
- Reconèixer nous drets pot ser una operació dañina: si es prenen de debò, comporten noves
limitacions a l'acció de l'Estat i, per tant, també a la política democràtica; però, si només se'ls
atribueix un significat simbòlic, el respecte per la mateixa idea de drets fonamentals queda
malmès.
2.2. La internacionalització de les declaracions de drets.
La internacionalització, és un fenomen que sorgeix després de la Segona Guerra Mundial i, en gran mesura, a
causa de les seves atrocitats. Ha comportat un innegable efecte benèfic: la introducció de estàndards mínims, per
sota dels quals la comunitat internacional estima que no es respecten els drets humans.
A més, han permès l'existència d'un “dret comú” que permet donar respostes mínimament uniformes a molts
dels problemes jurídics que sorgeixen a la pràctica.
La internacionalització de les declaracions de drets planteja una important qüestió teòrica la idea de la qual es
reflecteix en: cal afirmar que els drets humans varien quan es fa referència, per exemple, al món islàmic oa
l'Àfrica subsahariana?
4
Trimestre
- Aquest problema, que sol anomenar-se de la “universalitat dels drets humans”, és bàsicament d'índole
filosòfica, ja que no es pregunta tant per la validesa positiva de determinats drets com per la justificació
moral.
Elements per a una possible resposta:
1. El problema de la justificació de la universalitat dels drets humans no és més que una concreció del
problema més general de la justificació de la democràcia constitucional.
2. En la mesura que no estigui disposat a afirmar que tota desviació de les pautes socials establertes és
immoral, cal admetre una certa universalitat dels drets humans.
3. Afirmar la universalitat dels drets humans no equival a postular una absoluta uniformitat normativa i
jurisprudencial sinó que, en la mesura que es respecti el nucli comú de valors indisponibles, són
admissibles modulacions segons les característiques i les necessitats de cada societat.
Queda clar que. en matèria de drets fonamentals, resulta inevitable una certa comunicació entre el debat jurídic i
el debat moral.
3. CONCEPCIÓ FORMAL I CONCEPCIÓ MATERIAL DELS DRETS FONAMENTALS
Arribats a aquest punt, cal fer alguns aclariments sobre la naturalesa dels drets recollits en aquestes declaracions
de drets, començant per la idea mateixa de drets fonamentals.
Drets fonamentals Son drets positius que tenen mecanismes de garanties i son molt més global.
Drets humans Parteixen de la ideologia del iusnaturalisme.
L'expressió drets fonamentals designa els drets garantits per la Constitució. Tot i això, cal anar més enllà de les
paraules i abordar el problema conceptual: hi ha alguna diferència rellevant entre que la declaració de drets hagi
estat aprovada mitjançant normes de rang constitucional o que ho hagi estat mitjançant normes de rang legal o,
en tot cas, infraconstitucional?
Els mecanismes de protecció dels drets variaran segons quin sigui el rang jeràrquic de la norma en què estiguin
reconeguts. Ara bé, això no autoritza a oblidar que sempre es tracta de drets tendents a salvaguardar uns
mateixos valors que, des d'un punt de vista moral i polític, es consideren bàsics.
Definició de drets fonamentals ( Luigi Ferrajoli) →
Els drets fonamentals serien aquells drets que, en un ordenament donat, es reconeixen totes les persones —o, si
escau, només tots els ciutadans— pel simple fet de ser-ho. Són drets inherents a la condició de persona o de
ciutadà, tal com aquesta és concebuda en aquest ordenament; i, per això mateix, serien drets universals, en el
sentit que corresponen necessàriament a tots els membres del grup (persones o ciutadans).
- Aquesta definició explica els drets fonamentals amb independència de les característiques concretes de
cada ordenament.
Aquesta definició de Luigi Ferrajoli pressuposa una concepció material dels drets fonamentals; és a dir,
sobreentén que allò veritablement peculiar dels drets és el seu contingut.
5
Trimestre
Com hem dit anteriorment, els Drets Fonamentals, com a drets subjectius reconeguts a l’ordenament intern
(constitucionalitzats) i amb plen eficàcia jurídica, tenen el seu origen en els drets humans declarats a les
Declaracions de Drets sorgides amb les revolucions liberals.
Els DDFF1 són, per tant, una branca de l'ordenament jurídic essencialment jurisprudencial i caracteritzada per
la textura oberta de les normes. Aquesta textura oberta no implica, però, ambigüitat, sinó vaguetat o
indertminació.
3.1. Dos tipus de concepte de DDFF
Podem distingir dos tipus de concepte de DDFF: el concepte material i el formal.
Concepte material Concepte formal
Quant al concepte material, aquest se centra en el Per al concepte formal dels DDFF, en canvi, no és
contingut dels DDFF i no en la seva forma de tant important el contingut dels drets sinó el rang de
protecció ni en la norma que els reconeix. la norma que els reconeix i garanteix.
Els DDFF són unà sèrie de drets l’objectiu dels quals Els DDFF són reconeguts per una norma- supralegal,
és salvaguardar uns valors (morals i polítics) que es tenen resistència front la llei i vinculen a tots els
consideren bàsics i que s’han de reconéixer a totes poders públics.
les persones/ciutadans, perquè són inherents a la
condició de ser persona (ja ens pertányen pel fet El concepte formal només és viable en sistemes
d’existir). És a dir, són drets universals. constitucionals rígids (constitució rígida) i amb
control de constitucionalitat de les lleis.
Dins la UE trobam una diversitat de rigidesa
constitucional quant als DDFF en funció dels Estats, Només són drets fonamentals els que estan declarats
però es reconeix la importància del contingut dels en normes constitucionals o, almenys, en normes de
DDFF, de forma que aquests queden salvaguardats a rang supralegal.
través de la Carta Europea de DDFFF i el TEDH.
En quant al concepte formal…
Cal destacar que aquesta perspectiva defensa que el veritablement característic dels drets fonamentals és la
seva resistència davant de la llei o, si es prefereix, el fet que vincula tots els poders públics, inclòs el mateix
legislador democràtic. Això només es pot aconseguir si es tracta de drets recollits en normes de rang superior
al de la llei.
Així, la concepció formal dels drets fonamentals només és viable en ordenaments proveïts de constitució
rígida i de control de constitucionalitat de les lleis, ja que només en aquestes condicions és possible invocar
drets davant del legislador.
Cal mencionar que el concepte formal i el concepte formal no són incompatibles. Els DDFF estan regulats,
protegits i reconeguts com a universals, és a dir, que són reconeguts al ciutadà per l’Estat pel sol fet de ser-ho. A
la mateixa vegada, al nostre ordenament, gaudeixen de totes les garanties que postula el concepte formal.
Pel que fa a la naturalesa jurídica dels drets fonamentals, cal tenir en compte que, segons el que ha reiterat el
Tribunal Constitucional, tenen un caràcter doble, com a drets subjectius i com a elements objectius
estructuradors de tot l'ordenament jurídic.
1
DDFF: doble dimensió dels drets fonamentals.
6
Trimestre
Drets fonamentals com a drets subjectius Drets fonamentals com a elements objectius
Els drets fonamentals com a drets subjectius Els drets fonamentals també són elements
representen un conjunt de facultats que les persones estructurals bàsics de l'ordenament, de manera que
poden exercir per tal de demanar una tutela pública expressen uns valors essencials de l'estat de dret, que
en cas de vulneració per part d'una tercera persona o els ciutadans i els poders públics han de respectar.
d'un poder públic. Representen un sistema objectiu de valors.
Els drets subjectius atorguen la capacitat de Són fonament de l'ordre polític de la comunitat
reaccionar davant violacions dels poders públics, els constituïda i, per tant, un element estructurador de
quals han de rescabalar la persona. l'Estat en tant que determinen l'actuació dels poders
públics. I d'això també deriva el seu caràcter de drets
Hi ha drets subjectius de diferents tipus, atorgats pels irrenunciables.
contractes, per la llei o per la Constitució. En aquest
darrer supòsit trobem els drets fonamentals, drets
subjectius que gau deixen d'una protecció singular i
superior a la dels altres drets subjectius creats per la
llei.
3.2. Tractats sobre els drets humans i fonamentals.
La primera Declaració Universal és la Declaració Universal de Drets Humans, redactada a l’Assemblea General
de les Nacions Unides el 1948.
La importància de la Declaració és que recull un conjunt de principis declaratius de drets humans, que
garanteixen la seguretat de la persona enfront dels poders públics. Aquesta va anar seguida del Pacte
Internacional de Drets Civils i Polítics i el Pacte Internacional de Drets Econòmics Socials i Culturals, el 1966.
Tots aquets documents conformen, en el seu conjunt, la Carta Internacional de Drets Humans.
Aleshores, podem dir que les Nacions Unides són una autoritat rellevant en matèria de drets humans. De fet,
l’art. 10.2 CE reconeix la DUDH. En referència a Europa en concret, hem de destacar la importància del
Conveni Europeu de Drets Humans (CEDH), aprovat en el si del Consell d’Europa el 1950. Aquest institueix el
TEDH, òrgan d’aplicació del Conveni Europeu de Drets Humans (garanteix els drets humans en l’àmbit
europeu).
L’efecte positiu de tota aquesta internacionalització és que es comencen a introduir a tots els Estats “estàndards
mínims internacionals” com un mínim comú per resoldre problemes jurídics, és a dir, com si existís un “dret
comú dels drets humans”. En tot aquest procés d’ampliació i internacionalització els drets humans es van
incorporant a les Constitucions dels Estats.
El cúlmen d’aquest procés de constitucionalització dels drets humans és el l’adquisició de plena eficàcia
jurídica a l’ordenament intern com a drets subjectius, convertint-se així en drets fonamentals.
- Si algú em viola aquest dret fonamental tindre mecanismes per protegir-me.
Pregunta: Pot ser que coincideixi alguns drets humans amb drets fonamentals? Sí.
Conclusió →
7
Trimestre
Els drets fonamentals no són només drets subjectius, individuals, sinó que tenen una doble naturalesa o doble
dimensió: subjectiva i objectiva (o axiològica).
En resum, hi ha dues possibles concepcions dels drets fonamentals, no necessàriament incompatibles entre si.
- La concepció formal posa l'accent que la màxima fortalesa jurídica dels drets es produeix quan són
declarats a nivell constitucional i, a més, hi ha vies per a l'aplicació jurisdiccional de la constitució.
- La concepció material, per la seva banda, insisteix que règims jurídics diferents no donen forçosament
lloc a realitats diferents; i recorda, a més, que els països jurídicament més refinats no són sempre i
necessàriament els més efectius en la protecció dels drets, ja que aquí hi entren en joc també altres
factors (polítics, culturals, organitzatius, etc.).
4. DRETS HUMANS, LLIBERTATS PÚBLIQUES, DRETS PÚBLICS SUBJECTIUS, DRETS DE LA

PERSONALITAT
Un cop aclarides les dues possibles maneres d'entendre l'expressió “drets fonamentals”, cal distingir-la d'altres
de properes, que també solen aparèixer en relació amb les declaracions de drets. Aquests són, principalment,
“drets humans”, “llibertats públiques”, “drets públics subjectius” i “drets de la personalitat”.
Drets humans Llibertats públiques
La diferència entre drets fonamentals i drets humans El terme “llibertats públiques” no té un significat
estaria en l'ordenament que els reconeix i els tècnic consolidat, almenys en Espanya (ningú no li
protegeix: intern, en el cas dels drets fonamentals; ha atribuït mai una substantivitat pròpia).
internacional, en el cas dels drets humans.
Cal entendre, així, que els termes “llibertats
Entre els drets fonamentals i els drets humans hi ha públiques” i “drets fonamentals” són sinònims
separació o comunicació? Uns mateixos drets són
protegits per diferents ordenaments que, per Si hem de donar una definició seria: drets
perseguir uns mateixos fins en un mateix espai, estan fonamentals que garanteixen àmbits d'autonomia
cridats a col·laborar. davant de l’Estat, en comptes de facultats de
participació.
Drets públics subjectius Drets de la personalitat
Definició: drets que els particulars ostenten davant Definició: procedeix del dret civil, on serveix per
de l'Estat o, amb més precisió, davant de qualsevol designar un conjunt més aviat heterogeni de drets
poder públic. subjectius que es caracteritzen negativament per la
- No són tots els drets oponibles als poders seva naturalesa no patrimonial, i positivament per
públics, sinó tan sols aquells que estan protegir determinats atributs de la mateixa
sotmesos al dret administratiu personalitat.
-
Aquests drets són “públics” en un doble sentit:
1. Perquè operen davant dels poders públics

2. Es regeixen pel dret públic o administratiu,
en comptes de regir-se pel dret privat.
5. CLASIFICACIONES DE LOS DERECHOS FUNDAMENTALES → pàg 34
TIPOLOGIA I FUNCIONALITAT DELS DRETS FONAMENTALS.
8
Trimestre
Trobem moltes classificacions de Drets Fonamentals, però gairebé totes es basen en el criteri funcional i el
criteri estructural.
El criteri funcional, com el nom ja indica, classifica els DDFF d’acord a la seva funció. Distingim així tres grans
grups:
Drets civils Els drets civils, els quals garanteixen àmbits d’actuació en els que l’Estat no pot interferir. Per
exemple, la llibertat d’expressió, la llibertat d’associació o el dret a la integritat física.
Drets Els drets polítics, els quals pretenen garantir la gestió democràtica dels assumptes polítics.
polítics Per exemple, el dret al sufragi, el dret d’accés a càrrecs públic o el dret de petició.
Drets socials Els drets socials, el quals garanteixen condicions de vida digna. Per exemple, el dret a
l’educació, el dret a la salut o el dret a l’habitatge.
Cadascun d‟aquests tres grups de drets respon, respectivament, a les exigències de l'Estat de dret, de l'Estat
democràtic i de l'Estat social.
S’hi poden afegir:
Drets Els drets col·lectius, els quals protegeixen interessos supraindividuals. Per exemple, el dret al
col·lectius medi ambient o el dret al patrimoni cultural.
D’altra banda, el criteri funcional diferencia tipus de DDFF d’acord a la seva estructura, és a dir, segons la
naturalesa de la facultat que otorguen al titular. Distingim:
Drets de defensa Els drets de defensa garanteixen la no interferència.
Drets de Els drets de participació otorguen rellevància pública.

participació
Drets de prestació Els drets de prestació permeten obtenir un benefici.
Un altre tipus de clasificaió de drets seria en funció de l’evolució històrica de l’estat. L’estat espanyol és un estat
social i democràtic de dret. Va a la inversa de l’evolució històrica. Ens permet classificar els drets:
- En el primer moment històric, esdevé l’estat de dret. Apareixen els drets individuals, dret a la vida,
llibertat d’expressió, a la propietat ... Drets de caràcter individual. Hem passat a ser racionalistes.
- Segon element que s’incorpora la democràcia. Amb el temps la classe obrera fa la seva revolució i
manifesta que l’estat sigui democràtic, a partir d’aquí reconeixem el dret de sufragi universal masculí,
dret de reunió, associació, ... En general, drets de participació política, el poble té dret a participar.
Hem descobert que l’home viu en societat i té drets que ha de desenvolupar en societat, drets
col·lectius.
- Evoluciona cap l’element social, és a dir, drets de caràcter social. Drets econòmics-socials. L’estat
social intenta que tothom tingui un mínims de drets socials. Element per garantir els drets socials,
diners.
5.1. Aclaracions per entendre la classificació dels drets fonamentals segons un criteri estructural.
9
Trimestre
Això no obstant, per comprendre adequadament la classificació dels drets fonamentals segons un criteri
estructural, cal fer dos aclariments ulteriors.
D'una banda, cal assenyalar que no hi ha una correspondència perfecta entre els criteris funcional i estructural;
és a dir, no sempre els drets civils coincideixen amb els drets de defensa, els drets polítics amb els drets de
participació i els drets socials amb els drets de prestació. Això és particularment clar en certs drets (llibertat
sindical, dret de vaga, negociació col·lectiva) que, sent socials per la seva funció —almenys, en una perspectiva
històrica—, tenen una estructura clàssica de drets de defensa. A més, en alguns drets s'entremesclen facultats de
diferents tipus. Per exemple, el dret a accedir als càrrecs públics comprèn tant la facultat de no veure impedit
l'accés si es reuneixen els requisits corresponents (dret de defensa), com el dret a exercir les comeses pròpies del
càrrec (dret de participació).
D'altra banda, encara que la idea de drets de participació és relativament clara, les nocions de drets de defensa i
drets de prestació es presten a certs equívocs.
1. La noció de drets de defensa és equívoca perquè, seguint la cèlebre distinció d'Isaiah Berlin, la
llibertat pot ser “negativa” o “positiva”; és a dir, l'autonomia o no interferència pot consistir tant que
l'Estat no faci alguna cosa a la persona (aturar arbitràriament, interceptar les comunicacions, etc.), com
que no impedeixi fer alguna cosa a la persona (publicar un llibre, crear-ne una associació, etc.).
- Mentre alguns drets de defensa es plasmen en una abstenció de l'Estat en sentit estricte, altres
es tradueixen que l'Estat no impedeixi als particulars fer actes jurídics o, fins i tot, simplement
materials.
2. La noció de drets de prestació és equívoca porque, juntament amb drets que faculten a exigir un
benefici o prestació en sentit estricte —per exemple, el dret a una educació bàsica gratuïta—, hi ha
drets que faculten utilitzar una utilitat col·lectiva o servei públic; l'exemple arquetípic és el dret a la
tutela judicial efectiva. Des del punt de vista del titular del dret, aquesta diferència és més quantitativa
que qualitativa, ja que fa referència a la major o menor llibertat del legislador a l'hora de regular l'accés
al servei i el contingut concret.
- Més per raons polítiques que genuïnament constitucionals, hi ha serveis que estan força
immunitzats davant de les prioritats pressupostàries de la majoria governant en cada moment.
5.2. Conclusions
Convé tenir present, en fi, que les classificacions dels drets fonamentals tenen un valor més acadèmic que
pràctic, ja que al final cal estar al règim de cada dret concret. Tot i així, cal no oblidar que tota classificació
funcional dóna llum sobre els valors protegits pels drets, mentre que tota classificació estructural ajuda a
comprendre'n el contingut efectiu.
6. FUNCIONS DELS DRETS FONAMENTALS
En tota visió de conjunt sobre les declaracions de drets, és convenient fer una breu referència a les funcions que
compleixen els drets fonamentals a l'esfera juridicopolítica. Aquestes funcions són, bàsicament, dues: una funció
de protecció i una funció de legitimació.
6.1. La funció de protecció.
És la més evident y prioritaria.
10
Trimestre
Els DDFF són un instrument de protecció de l’individu front els poders públics. Ofereixen una protecció
independentment de la naturalesa del poder, ja sigui el poder legislatiu, executiu o judicial; i del nivell de poder,
ja sigui estatal, autonòmic o local. Els DDFF compleixen amb una funció de protecció perquè inspiren el
funcionament global de l’ordenament jurídic.
Només passa allà on hi ha un sistema efectiu de control de constitucionalitat de les lleis. Als països democràtics
on no hi ha pròpiament justícia constitucional (Regne Unit, Països Baixos, Suècia, etc.), la funció de protecció
dels drets fonamentals està disminuïda però no completament absent.
La funció de protecció que compleixen els drets fonamentals no consisteix només a imposar topalls al legislador,
sinó també a limitar l'activitat administrativa i jurisdiccional. A més, els drets fonamentals també compleixen la
seva funció de protecció en la mesura que inspiren el funcionament global de l'ordenament jurídic, creant un
ambient respectuós envers ells.
6.2. La funció de legitimació.
Els DDFF complexien amb la funció de legitimació del règim jurídic de l’Estat front els ciutadans i de l’Estat
davant la comunitat internacional. Recordem que per al constitucionalisme, l’Estat existeix (està legitimat) per
protegir els DDFF dels ciutadans; sense respecte pels drets fonamentals, no hi pot haver democràcia
constitucional, ni tan sols concòrdia civil (art. 10.1. CE).
Aquest drets operen com a criteris per distingir el que és just del que és injust.
En els darrers temps, la funció de legitimació dels drets fonamentals s'ha vist notablement accentuada, sobretot
en el pla internacional. Ex. en el context d'internacionalització tradicional es va obrint pas la doctrina de la
“intervenció humanitària” precisament per fer front a situacions de violació massiva dels drets humans.
Conclusió: en poques paraules, al món contemporani, el respecte pels drets fonamentals ja no determina només
l'acceptabilitat d'un règim polític per part dels ciutadans, sinó també la respectabilitat internacional d'un país.
Cal mencionar que l’article 10.1 CE estableix que “la dignidad de la persona, los derechos inviolables que le
son inherentes, el libre desarrollo de la personalidad, el respeto a la ley y a los derechos de los demás son
fundamento del orden político y de la paz social”.
7. L'ESTRUCTURA DE LES NORMES SOBRE DRETS FONAMENTALS: REGLES I PRINCIPIS
Un tret peculiar dels drets fonamentals és que sovint tenen una formulació normativa oberta. Certament, que hi
hagi normes amb textura oberta és una cosa que passa a tots els sectors de l'ordenament; però, en matèria de
drets fonamentals, és molt més freqüent, fins al punt de resultar fins i tot normal. Per expressar-ho amb
propietat, les normes que declaren drets fonamentals solen tenir una estructura principial. D'aquí deriven, com es
veurà, les dificultats més grans d'interpretació i aplicació dels drets fonamentals.
Segons una distinció ja clàssica, introduïda per Ronald Dworkin i elaborada per Robert Alexy, les normes
jurídiques poden, per la seva estructura, presentar-se com a regles o com a principis.
Regles Principis
Estructura característica d’una norma jurídica. Les Mandats d'optimització d'un determinat valor o bé
normes penals son regles. jurídic; és a dir, són normes que ordenen que el valor
11
Trimestre
o bé jurídic per elles contemplat sigui realitzat en la

Norma jurídica composada per un supòsit de fet i una major mesura possible.
conseqüència jurídica.
Procediment:
Consta d'un supòsit de fet i una conseqüència
jurídica. 1. Observar el valor darrera del principi
2. Com potenciar aquest valor – aplicar el
principi de proporcionalitat
Per exemple, la norma “qui roba a un altre ha de ser
condemnat a presó” té una estructura de regla. Per exemple, la norma “les obligacions contractuals
s'han de complir d'acord amb la bona fe” té una
estructura de principi.
L’estructura de les normes sobre DDFF, concretament, es basa en principis. Dit d’una altra forma, els DDFF
tenen una formulació oberta perquè s’estructuren en principis. Això és el que fa díficil la seva interpretació.
7.1. Tècnica d’aplicació
La tècnica d'aplicació dels principis és diferent de la tècnica d'aplicació de les regles.
Així mateix, les regles s’apliquen amb la tècnica de la “subsumpció” (si el cas plantejat encaixa en la norma de
sí o no). Aquesta tècnica pot plantejar problemes interpretatius de tota mena.
- Tècnica de si o no.
Mentre que els principis s’apliquen amb la tècnica de la “ponderació”.Es tracta d'optimitzar el valor o bé jurídic
i, per això, de donar-li la màxima efectivitat possible tenint en compte les circumstàncies del cas.
- Tècnica de mas o menos.
Atesa l'abundància de normes amb estructura de principis, la tècnica d'aplicació predominant no és la

subsumpció, com passa a gairebé tots els sectors de l'ordenament, sinó la ponderació.
Dit això, cal recordar que no totes les normes sobre drets fonamentals estan formulades com a principis. Alguns
tenen una estructura inequívocament de regles. Per exemple, l'art. 17 CE disposa que "en el termini màxim de
setanta-dues hores, el detingut s'haurà de posar en llibertat oa disposició de l'autoritat judicial".
Ara bé, són molt més freqüents les normes sobre drets fonamentals amb estructura de principis. Per exemple,
l'art. 14 CE disposa que “els espanyols són iguals davant de la llei”.
Per tant, tenim:

- Normes amb estructura de principis.
- Generals, abstractes i vagues; proporcionant orientacions o valors que han de ser interpretats i
aplicats en diversos contextos. Són flexibles i permeten més marge d'interpretació judicial, i
requereixen un balanceig entre principis en conflicte per arribar a decisions justes.
- Ex. drets fonamentals com la igualtat i la llibertat, que guien la creació i l'aplicació d'altres
normes específiques.
- Normes amb estructura de regles.

- Específiques i detallades, establint conductes concretes a seguir. Són rígides i cal aplicar-les de
manera directa i exacta, sense necessitat d'interpretació extensiva. Les regles proporcionen
certesa i previsibilitat al dret, ja que s'apliquen de manera binària: es compleixen o es violen.
- Ex. límit de velocitat en àrees residencials, que cal obeir sense interpretació addicional.
12
Trimestre
L'abundància de normes amb estructura de principis, per altra banda, no és una peculiaritat de la Constitució
espanyola, sinó que és una característica comuna, en major o menor mesura, a totes les declaracions de drets.
- La vaguetat és freqüent en les normes constitucionals i, en particular, en què consagren drets
fonamentals.
Cal destacar →
Quan es diu que els drets fonamentals solen estar formulats com a principis, no es fa referència a la seva
importància fonamental per a l'ordenament jurídic sencer —que, per definició, tenen— sinó, com queda dit, a la
seva estructura.
Així ho demostra el fet que també els drets formulats com a regles tenen una importància fonamental i,
tanmateix, no són principis quant a la seva estructura.
8. LA INTERPRETACIÓ EN MATÈRIA DE DRETS FONAMENTALS I EL PROBLEMA DE

L'OBERTURA AL DEBAT MORAL
La formulació dels drets fonamentals formulats com a principis (normes estructurades com a principis) dóna lloc
a problemes específics en seu d'interpretació. Quan es tracta de regles (normes estructurades com a regles), en
canvi, la interpretació en matèria de drets fonamentals no suscita peculiaritats dignes de menció, i es poden
seguir els mètodes hermenèutics establerts.
La interpretació en matèria de drets fonamentals ha de donar resposta a dos interrogants: primer, què cal
optimitzar?; segon, fins on ha d'arribar l'optimització?
8.1. Què s’ha d’optimitzar?
L’element que s’ha d’optimitzar, és a dir, aquell al que hem de donar-li la major efectivitat possible, és el valor o
bé jurídic que protegeix el Dret fonamental. La identificació d’aquest valor o bé jurídic, requereix un debat de
filosofia política i moral (moral tan crítica com social).
- No es vol dir que la interpretació en matèria de drets fonamentals s'hagi de transformar en un debat
filosòfic. Es vol dir, més aviat, que la identificació d'aquests valors —i, per tant, del sentit mateix de la
norma— difícilment es pot fer sense recórrer a la filosofia política i moral.
En primer lloc, cal fer una distinció entre aquests dos tipus de moral:
Moral social o positiva Moral crítica
Judicis o normes morals que són mantinguts per la Judicis o normes morals als quals s'arriba a través de
majoria. El risc és que aquesta és relativa i canviant. reflexió racional. El risc és que la moral crítica
evoluciona. La reflexió no té fi i sempre està oberta.
És una mera descripció del que, de fet, es considera
bo o just en una societat donada.
Dóna arguments de naturalesa prescriptiva; és a dir,
És de poca ajuda al raonament jurídic perquè, si intenta indicar quin comportament és bo o just
s'acceptés com a argument per fixar el contingut i davant d'un problema donat.
l'abast d'un dret fonamental el que la majoria de les
persones consideren bo o just, la pròpia funció dels Per exemple, CE vs moment en el què ens trobem.
drets fonamentals com a límit davant les decisions de
la majoria quedaria en dubte.
13
Trimestre
En segon lloc, el recurs a l'argumentació moral ha de ser realista i respectuós amb les exigències de la
democràcia. Això vol dir que no és el mateix pensar que decidir i, per tant, s'han de rebutjar aquelles
interpretacions que, fins i tot estant avalades per arguments de filosofia política i moral, condueixin a solucions
poc viables. Cal destacar que, per sòlida i convincent que sigui, una doctrina moral no s'ha de substituir a la llei
democràticament aprovada.
En tercer lloc, l'obertura a la filosofia política i moral en matèria d'interpretació de drets fonamentals ha de ser
respectuosa amb el text interpretat i coherent amb la tradició i el context de la carta constitucional de què es
tracti.
Aquesta observació és important perquè, com s'ha vist, els drets fonamentals tendeixen a la universalització i,
per tant, també hi ha la tendència a entendre que el seu contingut ha de ser el mateix en qualsevol lloc, és a dir,
tendeix a pensar-se que si el valor o bé jurídic protegit, per exemple, per la llibertat d'expressió no varia d'un
país a un altre tampoc no hauria de variar la resposta a totes les qüestions concretes plantejades en seu de
llibertat d'expressió.
- Afirmar que la interpretació ha de prendre en consideració la tradició i el context no implica negar la

universalitat dels principals drets, sinó que significa que allà on el contingut d'un dret fonamental no és
clar s'ha de preferir aquella interpretació que resulti més d'acord amb el conjunt del sistema
constitucional de què es tracti.
En quart i darrer lloc, cal subratllar la importància extraordinària que, per a la interpretació en matèria de drets
fonamentals, té la jurisprudència.
La jurisprudència compleix un paper determinant a l'hora de canalitzar la utilització de conceptes i arguments

morals, ja que precisament per intermediació jurisprudencial, aquests conceptes i arguments d'origen
extrajurídic es juridifiquen. Per això, més que cap altre sector de l'ordenament, els drets fonamentals
constitueixen un autèntic “dret jurisprudencial”: és precisament la jurisprudència la que completa l'enunciat
sovint lapidari de les declaracions de drets, dotant-les de concreció i certesa.
9. LA PONDERACIÓ COM A TÈCNICA D'APLICACIÓ DE LES NORMES SOBRE DRETS

FONAMENTALS
Els principis com a mandats d'optimització no només exigeixen explicar, com s'acaba de fer, què cal optimitzar,
sinó fins on cal optimitzar. I és aquí on entra en escena la tècnica de la ponderació, que tracta precisament de
respondre aquesta pregunta: com saber quin és el màxim d'efectivitat possible d'un valor donat en un cas
concret?
9.1. La ponderació.
Convé partir d'una distinció bàsica entre aquells casos en què el valor o bé jurídic a optimitzar entra en col·lisió
amb un altre valor, i aquells casos en què no hi ha cap col·lisió entre valors tendencialment oposats.
La veritable dificultat sorgeix quan hi ha col·lisió. És llavors quan cal fer una ponderació entre els diferents
valors en presència. Una podneració constiteix a avaluar les raons a favor d'un valor i un altre, per tal de trobar
el punt d'equilibri entre tots dos que sigui més apropiat per al cas concret.
Resum gràfic:
No hi ha col·lisió entre valors oposats El valor o bé jurídic protegit entra en col·lisió amb
un altre valor o bé jurídic
14
Trimestre
En aquest cas res s’oposa al desplegament de En aquest cas de col·lisió, en canvi, cal
l’efectivitat del valor o bé jurídic. Per tant el Dret PONDERACIÓ entre els diferents valors. Entenem
fonamental és aplicable: màxima efectivitat del Dret per ponderar el sopesar, és a dir, trobar el punt
fonamental. d’equilibri pel cas concret.
El risc és caure en el subjectivisme pur, que condueix a decidir segons les preferències personals de l'intèrpret.
Per conjurar aquest perill, la tècnica de la ponderació s'ha d'ajustar a tres exigències:
1. Anàlisi del cas concret: s’han d’analitzar els aspectes fàctics i jurídics.
2. Determinar quin valor és més digne de protecció: això no s’ha de fer en abstracte, sinó pel cas concret.
Per exemplre, col·lisió entre xafarderia (Dret a la llibertat d’expressió) vs revelació de la vida
sentimental d’una persona (Dret a la intimitat).
3. RECORDAR: la tècnica de la “ponderació” no es realitza termes de SÍ o NO, sinó de MÉS o MENYS
efectivitat. Punt just d’equilibri entre valors oposats: principi de proporcionalitat.
15
Trimestre
TEMA 2. ELS DRETS FONAMENTALS A LA CE DE 1978.
Capítol ll, Primera part, de DÍEZ-PICAZO, Luis Maria, Sistema de derechos fundamentales, Civitas, Thomson Reuters, 4a edició, 2013.
1. DIFICULTATS D'IDENTIFICACIÓ DELS DRETS FONAMENTALS A L'ORDENAMENT

ESPANYOL
Els drets fonamentals encarnen, com hem vist, els valors bàsics de la democràcia constitucional. A Espanya la
declaració de drets està recollida a la Constitució, que és rígida i està proveïda de plena força normativa.
La circumstància que es tracti de drets de rang constitucional determina que els drets fonamentals vinculin tots
els poders públics (art. 53.1 CE), inclòs el legislador que ostenta la representació popular. Si a tot això s'hi
afegeix que és al seu Títol I on el text constitucional proclama expressament drets, semblaria raonable concloure
que els drets fonamentals són els recollits a l'esmentat Títol I. Ara bé, aquesta equiparació entre Títol I de la
Constitució i drets fonamentals no deixa de ser problemàtica, almenys per tres ordres de raons:
1. A l'ordenament espanyol són drets fonamentals únicament els recollits al Títol I o és possible trobar
drets fonamentals en altres parts del text constitucional o, fins i tot, fora del mateix?
2. Els preceptes del Títol I que no recullen drets en sentit propi els és aplicable o no el règim jurídic dels
drets fonamentals? (art. 53 CE)
- No tot el contingut al Títol I de la Constitució és tècnicament qualificable de dret subjectiu, ja
que també estableix deures dels ciutadans, garanteix l'existència d'institucions, etc.
3. Tots els drets són en sentit tècnic fonamentals o només els d'algun o alguns d'aquests grups?
- L'art. 53 CE no dissenya un règim jurídic uniforme per a tots els drets proclamats al Títol I de
la Constitució, sinó que distingeix tres grups que dota de diferents garanties.
Observeu que mentre el primer dels interrogants formulats fa referència a la categoria “drets fonamentals” en
conjunt, el segon i el tercer es refereixen als seus elements components, és a dir, al substantiu “drets” i a
l'adjectiu “fonamentals” respectivament.
Important.
No tota la constitució té eficàcia directa, els drets del capítol II, tenen eficàcia directa, són susceptibles de ser
al·legats davant dels tribunals. Hi ha molts drets del capítol II que no compten amb cap llei que els
desenvolupi, no necessiten que intervingui el legislador, tot i així, tenen eficàcia directa. Històricament, les
constitucions no generaven obligacions directes i immediates, sinó que eren programes polítics que exigien
ser desenvolupats per la llei.
1.1. L’estructura del Titol I de la CE
La Constitució Espanyola es troba dividida en dues parts:
16
Trimestre
Part dogmàtica Part orgànica
Estableix els drets i lliberatats fonamentals, garantits Regula l’organització, les competències i el
als ciutadans, i els valors en la relació estat-ciutadà. funcionamet dels poders públics de les institucions
de l’Estat.
El Títol I, junt al Títol Preliminar, integra la part dogmàtica i regula l'ordenació dels drets i les llibertats, amb la
sistemàtica següent:
TÍTOL I. DE LOS DERECHOS Y DEBERES FUNDAMENTALES. Art. 10-55. El títol primer està
encapçalat per l'article 10, que actua com a "pòrtic" introductori de tot el títol i remarca el caràcter bàsic de la
persona i dels seus drets per a l'ordre polític (art. 10.1) i estableix determinades regles per a la interpretació
dels drets fonamentals (art. 10.2 CE).
CAPÍTULO l. DE LOS ESPAÑOLES Y LOS EXTRANJEROS (art. 11 a 13). Regula les condicions
d'exercici dels drets fonamentals, tot que també s'hi reconeix algun dret subjectiu, com el dret d'asil
(art. 13.4 CE).
CAPÍTULO II. DERECHOS Y LIBERTADES (art. 14 a 38). Trobem l'autèntica declaració de drets,
que es divideix en dues secci ons precedides del reconeixement del principi d'igualtat i el dret de
no-discri minació (art. 14 CE).
SECCIÓN 1a De los derechos fundamentales y de las libertades públicas (art. 15 a 29).
SECCIÓN 2a DE los derechos y deberes de los ciudadanos (art. 30 a 38).
CAPÍTULO III. DE LOS PRINCIPIOS RECTORES DE LA POLÍTICA SOCIAL Y ECONÓMICA

(art. 39 a 52). No s'hi reconeuxen drets subjectius, sinó només "principis rectors", que han d'orientar
l'acció dels poders públics.
CAPÍTULO IV. DE LAS GARANTÍAS DE LAS LIBERTADES Y DERECHOS

FUNDAMENTALES (art. 53 a 54). Tampoc no s'estableixen pròpiament drets, sinó les garanties
dels drets fonamentals, que han d'assegurar la plena efectivitat dels drets.
CAPÍTULO V. DE LA SUSPENSIÓN DE LOS DERECHOS Y LIBERTADES (art. 55). Estableix

les bases de la regulació de la suspensió dels drets fonamentals.
Aleshores, encara que la denominació del títol primer de la CE sigui "Drets i deures fonamentals", el contingut
d'aquesta part (art. 10 a 55 CE) és més complex que el simple enunciat de drets i deures. El Títol I és complet en
el sentit en que hi trobem: DDFF, principis rectors/sistema de valors, regulació del poder polític-institucional i
garantia de DDFF.
Hi ha part de la doctrina que considera que els drets fonamentals es troben al capítol II, d’altres diuen que al
Capítol II, Secció 1a (la base de la democràcia, el més important).
1.2. Reformes en la Constitució.
Per fer una reforma de la constitució, deixant de banda la corona, si volem reformar els drets fonamentals hem
de fer-ho a través del procés agreujat 168 CE.
2. EXISTEIXEN DRETS FONAMENTALS FORA DEL TÍTOL I DE LA CONSTITUCIÓ?
17
Trimestre
Hi ha preceptes constitucionals els enunciats dels quals en res es distingeixen dels que se solen trobar en el Títol
I, ja que es tracta de preceptes formalment similars a aquells la finalitat explícita dels quals consisteix a declarar
drets fonamentals. Ara bé, es tracta, en sentit tecnicojurídic, de drets fonamentals?
El seu caràcter normatiu és indiscutible, ja que tota la Constitució en té (art. 9.1 CE); però d'aquí només se
segueix que aquests preceptes, igual que pràcticament qualsevol altre del text constitucional, operen com a
criteri de validesa de les lleis. Però no són necessàriament invocables ni susceptibles de protecció jurisdiccional
reforçada (especialment per mitjà del recurs d'empara).
Pel que fa a la invocabilidad directa (aplicabilitat d'una norma constitucional encara que no hagi tingut
desenvolupament legislatiu) només està expressament exclosa respecte dels anomenats “principis rectors de la
política social i econòmica” (art. 53.3 CE).
- Encara més: la invocabilitat directa sol ser vista com un atribut dels drets fonamentals en sentit propi.
Conclusió →
Els drets reconeguts per la Constitució Espanyola, fins i tot aquells que es troben fora del Títol I, poden ser
directament invocats i aplicats a la pràctica jurídica. No hi ha barreres legals perquè aquests drets siguin
utilitzats com a base per protegir o reclamar interessos legítims dels ciutadans.
- Cosa diferent és que els drets reconeguts fora del Títol I gaudeixin de protecció jurisdiccional
reforçada. Segons l'art. 53.2 CE, aquesta garantia correspon només als drets de la Secció 1a del Capítol
II de l'esmentat Títol I.
D'altra banda, no val la pena preguntar-se si el legislador ha de respectar el contingut essencial de drets
reconeguts en altres parts del text constitucional. És cert que l'art. 53.1 CE només imposa expressament aquesta
salvaguarda respecte dels drets del Capítol II del Títol I; però, com es veurà de seguida en examinar la idea de
garanties institucionals, és generalment admès que, en regular institucions constitucionalment previstes, el
legislador no les pot desnaturalitzar.
En un sentit ampli es podria dir que tots allò contingut al Títol I de la Constitució conforma els anomenats drets
fonamentals, ja que així ho indicaria la rúbrica global del títol I ("Dels drets i deures fonamentals"). Ara bé, en
un sentit més estricte, tant la doctrina com el mateix Tribunal Constitucional acostumen a reservar la
denominació de drets fonamentals als drets que conté la Secció Primera del Capítol Segon del Títol I (art. 15 a
29).
El fet que el Títol I, estrictament parlant, no pugui equiparar-se al concepte de drets fonamentals ve derminat per
3 raons:
1. El Capítol III del Títol I no reconeix drets subjectius, sinó només "principis rectors", que han
d'orientar l'acció dels poders públics. L’art. 53.3 CE els garanteix com a principis o objectius que han
de perseguir els poders públics. No atorguen per si sols facultats que l’individu pot exercir, sinó que
són màximes que han d'inspirar els poders públics en les seves actuacions. No poden ser reclamats
directament davant dels tribunals, només poden ser alegats davant la jurisdicció ordinària d’acord el
que disposin les lleis que els desenvolupin (art. 53.3 CE).
2. Al Capítol IV del Títol I tampoc no s'estableixen pròpiament drets, sinó les garanties dels drets
fonamentals, que han d'assegurar la plena efectivitat dels drets. Trobam, llavors: articles que
garanteixen l’existència d’institucions (“garanties institucionals” → apartat 3) i articles que estableixen
deures dels ciutadans (“deures constitucionals” → apartat 4).
18
Trimestre
3. ENUNCIATS NO ATRIBUTIUS DE DRETS: LES GARANTIES INSTITUCIONALS
La identificació dels drets fonamentals a la Constitució espanyola exigeix, com va quedar apuntat, adonar que
no totes les normes constitucionals que no regulen pròpiament l'organització dels poders públics són normes que
consagren drets fonamentals. Hi ha preceptes que estableixen deures dels ciutadans i d'altres que garanteixen
l'existència d'institucions. Es parla, així, respectivament de “deures constitucionals” i “garanties institucionals”.
A tot això caldria afegir que fins i tot els enunciats que proclamen genuïns drets fonamentals no operen només
com a normes atributives de drets subjectius, sinó també com a normes que consagren valors objectius; cosa que
condueix a l'anomenada “doble dimensió” dels drets fonamentals.
La Constitució vincula el legislador també en aquells supòsits en què, en lloc de declarar drets, preveu
institucions públiques o privades (autonomia local, seguretat social, matrimoni, etc.).
El concepte de "garanties institucionals" implica que el legislador està obligat a respectar l'existència i la
funcionalitat bàsica de certes institucions fonamentals, assegurant que aquestes no siguin reduïdes a una
existència merament nominal. Això vol dir que, tot i que el legislador té certa llibertat per regular aquestes
institucions, no pot alterar la seva essència o privar-les del contingut efectiu mínim, sense el qual perdien la seva
operativitat efectiva.
3.1. Problemàtiques que sorgeixen de les garanties institucionals.
Primer problema amb les garanties institucionals → Com determinar aquest contingut mínim constitucionalment
garantit?
Art. 141 CE
La garantia institucional no assegura un contingut concret o un àmbit competencial determinat i fixat d'una
vegada per totes, sinó la preservació d'una institució en termes reconeixibles per a la imatge que en té la
consciència social en cada temps i lloc.
Aquesta garantia és desconeguda quan la institució és limitada de manera que se'l priva pràcticament de les
seves possibilitats d'existència real com a institució per convertir-se en un simple nom.
- Explicació (2n paràgraf): La garantia és desconeguda o violada quan una institució és tan limitada que
perd la capacitat real d'existir i funcionar, i es converteix en un simple nom sense substància. Això
assegura que les institucions fonamentals mantinguin la seva essència i propòsit malgrat els canvis i
les adaptacions necessàries amb el temps.
Segon problema amb les garanties institucionals → Quin és l'objecte dels diferents mecanismes de salvaguarda
previstos per l'art. 53 CE: qualsevol enunciat que estigui dins del Títol I de la Constitució, o només aquells que
proclamen autèntics drets subjectius?
Això es tradueix amb una preocupació per assegurar que les garanties previstes per protegir els drets i llibertats
fonamentals no siguin elles mateixes incompatibles amb la Constitució.
Resum →
Les garanties institucionals són preceptes que garanteixen l’existència d’institucions (família, SS, autonomia
local...). L’objectiu d’establir garanties institucionals en la CE és que aquestes siguin indisposables pel
legislador.
19
Trimestre
La CE estableix el contingut mínim/ “nucli essencial” de les institucions, per tal de preservar-les en termes
reconeixibles i garantir el seu funcionament efectiu.
Un clar exemple és la sentència 32 de l’any 1981 respecte l’autonomia local, garantida a l’art. 140 i 141. Hi
va haver una discussió ja que es va impugnar una llei catalana que suposava la supressió de les diputacions.
TC: l’autonomia local havia de quedar preservada al legislador i aquest havia de garantir l’existència de la
institució.
En principi, és aplicable a les garanties institucionals el règim jurídic dels drets fonamentals -quant a la
aplicabilitat- (art. 53 CE), però el TC no s’ha pronunciat de manera clara.
4. ENUNCIATS NO ATRIBUTIUS DE DRETS: ELS DEURES CONSTITUCIONALS
Els principals exemples de deures constitucionals es troben als arts. 30 i 31 CE: servei militar, servei civil,
obligacions en cas de catàstrofe o risc greu, i contribució al sosteniment de les despeses públiques [però també
es poden trobar en altres parts de la Constitució com passa amb el deure de formar part del jurat (art. 125 CE)].
- Art. 30 CE → deure de defensar Espanya, servei militar i servei civil..

- Art. 31 CE → deure de contribuir al sosteniment de les despeses públiques.
- En altres parts de la CE, fora del Títol l, també trobam altres deures constitucionals com:
- Art. 125 CE → deure de formar part del jurat.
Tot i això, la previsió d’aquests deures té un valor simbòlic i escàs valor pràctic. Essencialment, serveixen per
donar cobertura a la intervenció del legislador en certs àmbits de llibertat del ciutadà.
4.1. Característiques dels drets constitucionals
1. No poden ésser concebuts com el correlatiu dels drets fonamentals. Un text constitucional que,
juntament amb la declaració de drets, imposa certs deures suggereix als particulars que els beneficis de
la ciutadania no són gratuïts, que els ciutadans deuen a canvi fer alguna cosa per la col·lectivitat.
2. Els deures constitucionals tenen una significació pràctica limitada. La seva funció és donar cobertura
constitucional a la intervenció del legislador en certs àmbits inherents a la llibertat i la propietat,
fixant-hi límits substantius i procedimentals.
3. La presència de deures constitucionals dissipa qualsevol dubte sobre la constitucionalitat de la

intervenció legislativa en els àmbits de llibertat i propietat esmentats i, sobretot, estableix límits al
legislador (tenen una funció de garantia dels ciutadans).
5. LES DUES CARES DELS DRETS FONAMENTALS: DRETS SUBJECTIUS I VALORS OBJECTIUS
Els drets fonamentals són aquells que, a causa de la seva importància, han estat blindats amb més protecció. És a
dir, són aquells als que la Constitució otorga les màximes garanties. Això només és predicable dels drets de la
Secció Primera del Capítol Segon del Títol Primer de la nostra Constitució.
Els enunciats dels drets fonamentals no operen només com a normes atributives de drets subjectius, sinó també
com a normes que consagren valors objectius. La jurisprudència constitucional sol descriure aquest fenomen
com la “doble dimensió” dels drets fonamentals.
20
Trimestre
Dimensió subjectiva Dimensió objectiva
En la seva dimensió de drets subjectius, els drets En la seva dimensió de valors objectius, per contra,
fonamentals atorguen facultats o pretensions que les operen com a “elements objectius de l'ordre
persones poden fer valdre en situacions concretes. constitucional”.
Aquesta dimensió objectiva és menys perceptible a

primer cop d'ull que la dimensió subjectiva; però, en
el fons, fa referència a una característica evident dels
drets fonamentals: aquests encarnen certs valors
bàsics, que constitueixen el “fonament de l'ordre
polític i de la pau social” (art.10.1 CE)
Aquesta dimensió objectiva es tradueix en

l’existència d'un deure general de protecció i de
promoció dels drets fonamentals per part dels poders
públics.
El que passa és que s'ha donat molt a més èmfasi a la dimension objectiva per sobre de la subjectiva, donant lloc
al que es coneix com a “concepció institucional dels drets fonamentals”.
Aquesta defineix que la veritable importància dels drets fonamentals no rau tant a dotar les persones
d'instruments de defensa davant els abusos de poder, sinó a crear un determinat ordre juridic-polític (allò crucial
en un Estat democràtic de dret és que el ambient general sigui respectuós dels valors constitucionalment
proclamats).
Context històric →
Els drets fonamentals eren vistos, no com a autèntics drets subjectius, sinó com a simples mandats al legislador.
Després de la Segona Guerra Mundial aquest aspecte canvia. Aquest canvi s'aprecia a la LOPJ que estableix que
els drets fonamentals sí que vinculen de manera directa sense que calgui aprovar una llei que els especifiqui.
- Llei Orgànica del Poder Judicial 1985, art.7.1: “Els drets i llibertats reconeguts al Capítol Segon del
Títol I de la Constitució vinculen, en la seva integritat, tots els jutges i tribunals i estan garantits sota la
tutela efectiva dels mateixos”.
Trobarem que en altres parts de la constitució hi ha drets, aquets no seran fonamentals.
5.1. La concepció institucional dels drets fonamentals té diferents avantatges:
1. La seva constatació que un ambient respectuós dels valors constitucionals només es pot construir
mitjançant un desenvolupament legislatiu adequat de la Constitució.
- L'efectivitat dels drets fonamentals no depèn només de les previsions del constituent, sinó
també de la configuració de l'ordenament jurídic pel legislador i de la seva actuació per
l'administració i els tribunals (la qual cosa comportaria l'existència d'una cosa així com una
política drets fonamentals”, és a dir, sempre que es respectin els mínims constitucionalment
insuprimibles, cada majoria podria dissenyar i executar el seu programa en matèria de
llibertats públiques.
2. Evita haver de distingir entre dret fonamental i garantia institucional.
- La noció de drets fonamentals seria un “supraconcepte” que englobaria tant drets subjectius
(dimensió subjectiva) com garanties institucionals (dimensió objectiva)
5.2. Critique a la concepció institucional dels drets fonamentals:
21
Trimestre
1. L'afirmació que l'efectivitat dels drets fonamentals sol exigir un desenvolupament legislatiu adequat és
massa ambigua, ja que passa per alt l'eficàcia que aquests mateixos drets tenen directament "ex
constitutione".
2. La concepció institucional tampoc no resol el ja conegut problema de si el règim jurídic previst per
l'art. 53 CE és aplicable a tots els enunciats recollits al Títol I de la Constitució, sigui quin sigui el
contingut.
3. La concepció institucional dels drets fonamentals es presta a visions excessivament antiindividualistes

de l'Estat democràtic de dret.
6. UNITAT I VARIETAT EN EL RÈGIM JURÍDIC DELS DRETS FONAMENTALS
El tercer gran problema a l'hora d'identificar els drets fonamentals a l'ordenament espanyol és, com va quedar
apuntat, l'absència d'un règim jurídic uniforme.
L'art. 53 CE, que és el precepte clau en aquesta matèria, distingeix bàsicament tres categories:
1. Els drets reconeguts a la Secció 1a del Capítol II del Títol I, que gaudeixen de les garanties previstes als
apartats primer i segon de l'art. 53 CE.
2. Els altres drets proclamats en el Capítol II del Títol I, que gaudeixen només de les garanties de l'apartat
primer de l'art. 53 CE.
3. Els principis rectors de la política social i econòmica, recollits al Capítol III del Títol I, que només
poden ser invocats “d'acord amb el que disposin les lleis que els desenvolupin” (art. 53.3 CE).
Els drets fonamnetals a més de posseir caràcter normatiu (vinculen als poders públics), com predica l’art. 9.1 CE
de tots els preceptes constitucionals, i de gaudir d’eficàcia directa i immediata (són invocables directament
davant dels Tribunals de Justícia sense necessitat d'una altra norma que els desenvolupi i, en cas que aquest
desenvolupament es produeixi, operen com un autèntic límit al legislador), com estipula l’art. 53.1 únicament
respecte dels drets del Capítol II; posseixen exclusivament les següents garanties:
- Reserva de llei orgànica pel seu desenvolupmaent.
- Protecció jurisdiccional reforçada (art. 53.2 CE): protecició davant la jurisdicció ordinària, disposant
d'un procediment preferent i sumari; i, en el seu cas, a través de recurs d'empara davant del TC.
- Reforma constitucional mitjançant el procediment agreujat de reforma de l'article 168 CE.
L’element comú en el règim jurídic, que ve donat per l'apartat primer de l'art. 53 CE és la vinculació de tots els
poders públics i, en relació amb qualsevol regulació que incideixi sobre aquests drets, reserva de llei amb
respecte del contingut essencial.
1. La vinculació dels poders públics no només opera en les relacions dels poders públics amb els
particulars, sinó fins i tot a l'interior dels poders públics mateixos.
2. La vinculació dels poders públics als drets fonamentals és immediata.
22
Trimestre
3. La vinculació immediata de tots els poders públics als drets fonamentals no és, en definitiva, sinó una
conseqüència més del caràcter autènticament normatiu –no simplement programàtic– de la Constitució.
Aleshores, encara que tots els drets recollits a la Constitució són drets constitucionals, no tots els drets
constitucionals són drets fonamentals. El drets fonamentals són als que la CE atorga les màximes garanties,
això és els de la Secció I. A aquests, però, cal sumar-hi dos casos especials: el dret a la igualtat regulat per l’art.
14 i l’art. 30.2 CE, que tot i no gaudir d’un procediment de reforma agreujat ni regulació del seu desplegmanet
directe per llei orgànica, tenen protecció jurisdiccional reforçada i a criteri del Tribunal Constitucional són drets
fonamentals.
Entre els principals drets fonamentals podem destacar: dret o clàusula general d'igualtat, dret a la vida i a la
integritat física i moral, llibertat ideològica, llibertat religiosa, dret a la llibertat i la seguretat, drets a l'honor, la
intimitat personal i familiar ia la pròpia imatge, inviolabilitat del domicili, dret a lliure residència i circulació pel
territori espanyol, i a sortir-ne, llibertats d'expressió, de producció i creació literària, de càtedra, i de
comunicació i llibertat d'informació, drets de reunió, de manifestació i d'associació, dret de sufragi actiu i passiu,
dret a la tutela judicial efectiva i a la prohibició d'indefensió, prohibició de tribunals d'honor, dret a l'educació i
llibertat d'ensenyament; ensenyament bàsic obligatori i gratuït, drets de sindicació i vaga i dret de petició
individual i col·lectiva.
7. SIGNIFICAT DELS PRINCIPIS RECTORS DE LA POLÍTICA SOCIAL I ECONÒMICA
Com s'ha indicat més amunt, els principis rectors de la política social i econòmica, recollits al Capítol III del
Títol I de la Constitució, no es poden configurar com a veritables drets fonamentals. L'art. 53.3 CE és terminant
en condicionar la seva invocació davant dels tribunals al que disposin les lleis que els desenvolupin.
Quan el principi rector esta en la constitució, no permet que se invoqui al tribunal, cal que la llei desenvolupi
aquest principi rector i aleshores ja es pot invocar.
7.1. Característiques dels principis rectors.
1. A diferència dels drets fonamentals, no són directament aplicables. Això no vol dir, però, que tinguin
un caràcter merament programàtic, ja que el text constitucional gaudeix en la seva integritat de força
normativa (art. 9 CE).
2. Els principis rectors de la política social i econòmica són substancialment objectius que han de
perseguir els poders públics i, en definitiva, directrius per al legislador. Per tant, les disposicions del
Capítol III esmentat, almenys, són la força normativa mínima de qualsevol precepte constitucional, és a
dir: poden operar com a cànon de constitucionalitat de les lleis.
3. No seria encertat identificar-los sense més ni més amb els anomenats “drets socials i culturals”,
concloent així que aquests últims tenen una importància merament marginal a la Constitució espanyola.
4. Tot i no ser directament invocables i, a la pràctica, difícilment utilitzables com a cànon de

constitucionalitat de les lleis, no deixen d'encarnar determinats valors o béns jurídics
constitucionalment dignes de protecció.
- La presència de valors constitucionals expressament reconeguts facilita el funcionament duna
tècnica clau en matèria de drets fonamentals com és la ponderació.
7.2. L'eficàcia
23
Trimestre
Eficàcia: L'art.53.3 es refereix als principis reconeguts al capítol tercer, principis rectors (salut, habitatge…).
Afirma que només es podran invocar, al·legar, davant els tribunals ordinaris (no TC) d'acord amb allò que
disposin les lleis que els desenvolupin.
Els drets del Capítol III, no són exigibles com a drets subjectius enfront dels poders públics, no tenen eficàcia
directa com els DDFF. Això no suposa que el seu valor sigui merament programàtic o que no siguin normes
jurídiques.
L'eficàcia de tots els preceptes constitucionals no és la mateixa, però són tots normes jurídiques, és a dir,
exigeixen un compliment/generen una obligació. Com que els principis rectors de la política social i econòmica
no generen drets directament invocables, el legislador disposa d'un àmbit més ampli d'acció ja que no hi ha un
contingut mínim que s'hagi de respectar.
Articles:
- Art. 39 Família i fill
- Art. 40 Progres social i econòmic
- Art. 41 Regim públic de Seguretat Social
- Art. 42 Drets econòmics y socials dels treballadors espanyols al estranger
- Art. 43 Salud pública
- Art. 44 Cultura, investigació científica i ciència
- Art. 45 Medi ambient adequat
- Art. 46 Patrimoni històric, cultural i artístic dels pobles espanyols i els bens
- Art 47. Habitatge digne i adequat
- Art. 48 Participació lliure i eficaç de la joventut en desenvolupament polític, social, econòmic i
cultural.
- Art. 49 Disminuïts i incapaços
- Art. 50 Tercera edat
- Art. 51 Consumidors i usuaris
- Art. 52 Organització professionals
8. LES CLÀUSULES GENERALS DE DIGNITAT DE LA PERSONA I DE LLIURE

DESENVOLUPAMENT DE LA PERSONALITAT
Per acabar de perfilar la idea de drets fonamentals a la Constitució espanyola, convé fer referència a les
clàusules generals de dignitat humana i de lliure desenvolupament de la personalitat.
Tot i que la proclamació de la dignitat humana i del lliure desenvolupament de la personalitat es fan a l'art. 10.1
CE i, per tant, dins del Títol I, no es tracta de drets fonamentals en sentit propi.
Art. 10.1.CE
“La dignitat de la persona, els drets inviolables que li són inherents, el lliure desenvolupament de la
personalitat, el respecte a la llei i als drets dels altres són fonament de l'ordre polític i de la pau social”
L’'art. 10.1 CE enuncia les finalitats últimes que ha de perseguir l'Estat democràtic de dret instaurat per la
Constitució i per les quals, en conseqüència, es pot considerar globalment just i digne d'acatament: dignitat de la
persona i lliure desenvolupament de la personalitat, no altres (riquesa material, puresa racial, homegeneïtat
cultural, ortodòxia religiosa, etc.).
24
Trimestre
En base això, podem establir que, al sistema de valors de la Constitució, són precisament la dignitat humana i el
lliure desenvolupament de la personalitat la base última de la convivència democràtica; és a dir, la democràcia
constitucional no s'estima viable si no adopta com a criteris d'orientació permanent la dignitat de la persona i el
desenvolupament lliure de la personalitat.
El respecte a la llei i als drets inviolables s'explica per si mateix, de manera que convé simplement aclarir el
significat de les altres dues clàusules generals recollides a l'art. 10.1 CE:
Dignitat de la És una afirmació de la prioritat de la persona sobre l'Estat.

persona
Això implica que els poders públics són un instrument al servei dels éssers humans, i no
pas al revés. Els éssers humans no han de ser mai tractats instrumentalment respecte de
les finalitats i polítiques estatals.
Lliure Es remunta almenys a la Declaració d'Independència dels Estats Units del 1776, on
desenvolupament s'afirma que tot ésser humà posseeix el dret innat a la “recerca de la felicitat”.
de la personalitat
Proclamar la recerca de la felicitat o el lliure desenvolupament de la personalitat implica
sostenir que cada persona pot i ha de traçar per si mateixa el seu propi projecte vital,
sense que l'Estat s'hagi d'interferir tret de salvaguardar els drets similars dels altres.
Es tracta de la proclamació constitucional que, sempre que es respectin els drets dels
altres, cada ésser humà és el millor jutge dels seus propis interessos.
Tampoc no recull, a l'ordenament espanyol, un genuí dret fonamental.
L'establiment explícit d'una clàusula general de llibertat al text constitucional, però, afegeix: “tot ordenament
basat en pressupostos liberals parteix que allò no prohibit o ordenat està permès i, per tant, els operadors
jurídics i, en definitiva, els jutges protegiran com a lícits aquells comportaments que no s'oposin a normes
imperatives”.
Per tant, aquelles restriccions legislatives de la llibertat genèrica que siguin purament capritxoses o
manifestament desproporcionades poden ser objecte d'una declaració d'inconstitucionalitat, si bé no poden ser
remeiades per les vies processals pròpies dels drets fonamentals.
9. REFERÈNCIA A LES DECLARACIONS DE DRETS CONTINGUDES ALS ESTATUTS

D'AUTONOMIA
Per acabar de perfilar la idea de drets fonamentals a l'ordenament jurídic espanyol, cal fer referència a la inclusió
de declaracions de drets en alguns Estatuts d'Autonomia.
En el cas de l'Estat espanyol, cal tenir en compte que es tracta d'un estat compost, per la descentralització
política efectuada mitjançant els estatuts d'autonomia, i que la regulació dels drets de les persones en general i
dels drets fonamentals en concret es pot veure afectada per aquest fet.
La configuració constitucional esdevé així un estàndard mínim sobre el qual tant l'Estatut d'Autonomia com la
legislació autonòmica poden incidir, creant condicions específiques d'exercici dels drets fonamentals (accés a la
sanitat, edu cació, habitatge, foment de la cultura, medi ambient, ús de la llengua pròpia) i, si escau, mecanismes
de més garantia.
- Cal destacar que el fet que no es tracti de drets de rang constitucional no els converteix en una cosa
radicalment aliena al món dels drets fonamentals.L'existència de drets “fonamentals” no requereix
necessàriament que estiguin configurats com a drets “constitucionals”.
25
Trimestre
9.1. Problemes constitucionals referents als Estatuts d’Autonomia.
1. Poden els Estatuts d'Autonomia regular matèries diferents de les que, en definir quin n'ha de ser el
contingut, els atribueix la Constitució?
2. Aquestes declaracions estatutàries de drets són compatibles amb la igualtat en el gaudiment dels drets
fonamentals i, en particular, amb el que preveuen els arts. 139 i 149.1.1 CE.
9.2. Analizamos la STC 247/2007
La STC 247/2007 va establir certs criteris d'abast general en relació amb les declaracions estatutàries de drets:
1. Al costat del contingut constitucionalment previst dels Estatuts d'Autonomia, cal que aquests regulin
altres matèries i, en especial, que declarin drets, deures i principis sempre que això tingui com a
finalitat canalitzar o orientar l'exercici de les competències assumides per la comunitat autònoma
corresponent (hi ha d'haver una connexió clara i suficient entre el dret declarat i la competència
assumida).
- La norma que atribueix competències també pot condicionar o limitar la manera d'exercir
aquestes competències
2. Els drets declarats als Estatuts d'Autonomia, sigui quina sigui la seva formulació literal, no poden ser
concebuts com a veritables drets subjectius.
3. Els arts. 139 i 149.1.1 CE no són, en principi, obstacle per a l'existència de declaracions estatutàries de
drets.
- El primer, perquè és entès primordialment com una prohibició que els legisladors autonòmics
discriminin entre ciutadans espanyols.
- El segon, perquè la possibilitat de dictar legislació bàsica per assegurar la igualtat en el

gaudiment dels drets fonamentals no impediria que els Estatuts d'Autonomia afegissin drets
nous.
9.2.1. Qüestions que la STC deixa sense resoldre:
1. No estableix amb nitidesa quin tipus de normes i actes estan vinculats a les declaracions estatutàries de
drets.
2. No aclareix què passa en cas de col·lisió entre un Estatut d'Autonomia i una llei orgànica o –hipòtesi
que no cal descartar– entre dos Estatuts d'Autonomia.
3. No especifica si la vinculació del legislador autonòmic a la declaració de drets recollida al seu

corresponent Estatut podria veure's enervada pel que disposen lleis orgàniques d'abast general.
Declaracions de Drets en els Estatuts d’Autonomia.
La inclusió de catàlegs de drets, principis i valors als Estatuts d'Autonomia reformats ha portat el Tribunal
Constitucional a assenyalar que són una mica diferent dels drets fonamentals de la Constitució Espanyola, els
defineix com a drets estatutaris, i diu que només vinculen el legislador autonòmic i poders públics
autonòmics, i segons la naturalesa dels drets, també els particulars.
26
Trimestre
Els Estatuts reformats són: l’Estatut d'Autonomia d’Andalusia, l'Estatut d'Autonomia d’Aragó, l'Estatut
d'Autonomia de Castella i Lleó, l’Estatut d'autonomia de Catalunya, l’Estatut d'Autonomia d’Extremadura,
l'Estatut d'Autonomia de les Illes Balears, i l’Estatut d'Autonomia de la Comunitat Valenciana.
- ESTATUT DE CATALUNYA de 19 juliol de 2006 i després altres CCAA ho han seguit.

- Concepte MATERIAL de DDFF: no cal que estigui reconegut formalment en la CE, perquè pel seu
contingut ÉS UN DDFF.
JURISPRUDÈNCIA TC: STC 247/2007 referida a l’EA de VALÈNCIA – DDFF abastiment d’aigua. STC
31/2010 referida a l’EA de CATALUNYA.
TEMA 3. TITULARITAT I EXERCICI DELS DRETS FONAMENTALS.
Capítol V, Primera part, de DÍEZ-PICAZO, Luis Maria, Sistema de derechos fundamentales, Civitas, Thomson Reuters, 4a edició, 2013.
1. PROBLEMES DE TITULARITAT I EXERCICI DELS DRETS FONAMENTALS
- Els drets humans són aquells que es reconeixen a cada persona pel simple fet de ser-ho.
- Els drets fonamentals són aquells que es troben recollits en els textos constitucionals; en el nostre cas,
en el Títol I.
En l’exercici de qualsevol dret fonamental, és a dir, en la relació jurídica oon es desplega el dret fonamental,
distingim dues parts:
Subjecte actiu Persona física o jurídica que posseix la titularitat del dret.
Subjecte passiu Poders públics. Tot Dret Fonamental és exercit respecte dels poders públics (legislatiu,
executiu i judicial), precissament perquè els DDFF són una garantia dels ciutadans
respecte dels poders públics.
Un important grup de problemes sorgeix a l'hora de determinar els subjectes de les relacions jurídiques en què es
despleguen els drets fonamentals.
- S. actiu: qui poden ser titulars de drets fonamentals? els estrangers i les persones jurídiques.
- S. passiu: qui estan obligats pels drets fonamentals?
Els drets fonamentals plantegen, d'altra banda, certs problemes relatius al seu exercici, com són els relatius a la
seva eficàcia justificant, al possible abús dels mateixos i la seva eficàcia temporal i espacial.
1.1. Condicions d’exercici dels drets fonamentals
27
Trimestre
Els DDFF són drets personalíssims, irrenunciables i subjectius, és a dir, que otorguen als seus titulars una
capacitat d’actuació:
- Capacitat jurídica: aptitud per ser titular d'un dret subjectiu.
- Capacitat d’obrar: aptitud per exercir el DRET del qual s’és titular.
La titularitat (capacitat jurídica) i l’exercici (capacitat d’obrar) poden quedar limitats en determinats casos en
funció de les condicions personals. Per exemple, en el cas de la titularitat, perquè s’exigeix complir a amb una
sèrie de característiques per tal d’accedir al Dret, com ara el fet de ser nacional; i en el cas del seu exercici,
perquè el fet de posseir determinades característiques pot impedir ser apte per exercir el dret del que s’és titular,
com ara el ser menor d’etat o discapacitat.
Concretament... què incideix en la capacitat jurídica? I en la capacitat d’obrar?
2. L’ESTATUT CONSTITUCIONAL DELS ESTRANGERS
2.1. Introducció.
Les previsions constitucionals relatives a l'estrangeria estan recollides a l'art. 13 CE, que es troba dins del
Capítol I del Títol I, denominat “Dels espanyols i els estrangers”.
EL TC va determinar que aquells drets fonamentals que formen part integrant —o, si es prefereix, que són
conseqüència necessària— de la idea de dignitat de la persona també corresponen als estrangers en els mateixos
termes que als espanyols (cal no oblidar que la dignitat de la persona és qualificada de “fonament de l'ordre
polític i de la pau social” per l‟art. 10.1 CE).
- Això vol dir que els drets directament connectats a la dignitat de la persona corresponen també als
estrangers.
Conclusions:
1. Els drets fonamentals que no estan connectats directament a la dignitat de la persona també regeixen les
garanties de l'art. 53 CE.
2. Tota aquesta construcció jurisprudencial sobre els drets fonamentals dels estrangers exigeix determinar,
en concret, quins són els drets fonamentals directament connectats a la dignitat de la persona.
2.2. La constitució española y la estrangeria
La Constitució estableix el caràcter general del règim dels DDFF dels estrangers (13.1 CE).A la regla general
establerta per l’art.13.1, s’hi afegeix l’excepció següent (art.13.2 CE).
Art. 13 CE
1. Los extranjeros gozarán en España de las libertades públicas que garantiza el presente Título en los
términos que establezcan los tratados y la ley.
28
Trimestre
2. Solamente los españoles serán titulares de los derechos reconocidos en el artículo 23, salvo lo que,
atendiendo a criterios de reciprocidad, pueda establecerse por tratado o ley para el derecho de
sufragio activo y pasivo en las elecciones municipales.
3. La extradición sólo se concederá en cumplimiento de un tratado o de la ley, atendiendo al principio

de reciprocidad. Quedan excluidos de la extradición los delitos políticos, no considerándose como
tales los actos de terrorismo.
4. La ley establecerá los términos en que los ciudadanos de otros países y los apátridas podrán gozar
del derecho de asilo en España.
- El dret d’asil dels entrangers es troba regulat per la Ley 12/2009, de 30 de octubre, reguladora del
derecho de asilo y de la protección subsidiaria.
- El dret d’extradició es troba regulat per: la Ley 4/1985, de 21 de marzo, de extradición pasiva; la Ley
3/2003, de 14 de marzo, sobre la orden europea de detención y entrega i els Tractats Internacionals.
Així, podem dir que l’art. 13 CE fa una remissió a la llei i als Tractats Internacionals. Aleshores, l’Estat jurídic
dels estrangers es concreta a la Ley Orgánica 4/2000, de 11 de enero, sobre derechos y libertades de los
extranjeros en España y su integración social.
El TC, però, s’ha hagut de pronunciar sobre algunes qüestions constutucionals relatives als estrangers. La
principal qüestió és: de quines llibertats i drets són titulars?
Com hem vist, l’art.13 estableix que gaudiren de les “llibertats públiques”, però... vol dir això que dels DDFF
no? El TC estableix que els estrangers gaudiran de tots els DDFF directament vinculats a la dignitat de la
persona (vida, integritat física i moral, llibertat ideològica, religiosa i de culte, llibertat personal, llibertat
d’expressió i comunciació, intimitat i tutela judicial efectiva) en les mateixes condicions que els espanyols.
Ara bé, el legislador pot introduir un règim jurídic específic respecte dels drets no vinculats a la dignitat ,
sempre que no es desnaturalitzi el dret.
2.3. Distingim quatre grups de DDFF
Els drets que els estrangers han de gaudir en els mateixos termes que els nacionals per estar
vinculats a la dignitat humana.
Els drets que la CE reserva exclusivament als nacionals: dret al sufragi actiu i passiu i dret a l’accés a
càrrecs públics (amb lúnica excepció de les eleccions municipals). Els de l’art. 23 CE.
Els drets no vinculats a la dignitat humana dels que han de poder gaudir (són titulars) els estrangers, però no
necessàriament en els mateixos termes que els nacionals (sempre que no es desnaturalitzi el dret - respecte al
contingut essencial d’aqutts- i estigui justificat epr raons objectives). Drets subjectes a condicions dels tractats i
lleis (la CE, en el seu article 13, remet a la llei i els tractats inernacionals per a la configuració dels DDFF dels
estrangers): dret a entrar a Espanya, dret al treball, dret a la llibertat d’empresa... Si es té residència legal, seran
drets comuns a espanyol i estrangers el dret de vaga i llibertat sindical, reunió i associació, residència i
circulació.
Els drets dels que només poden ser titulars els estrangers: dret d’asil i graanties d’extradició (regulats per l’art.
13.3 i 13.4 CE i desenvolupats per la llei).
Important →
29
Trimestre
L’art. 13.1 CE no es pot interpretar en el sentit que els estranegr només són titulars de DDFF que els
reconeguin les llei o els TI; són titulars de tots els drets del Títol I, amb l’excepció que preveu l’art.13.2 CE
(drets polítics art.23) i l’únic que pot fer la llei és una regulació diferent o més restrictiva de l’exercici d’algun
dels DDFFF dels estrangers.
L ’art. 11 CE, sobre els espanyols i els estrangers estableix lo següent:
Artículo 11 CE
1. La nacionalidad española se adquiere, se conserva y se pierde de acuerdo con lo establecido por la

ley.
2. Ningún español de origen podrá ser privado de su nacionalidad.
3. El Estado podrá concertar tratados de doble nacionalidad con los países iberoamericanos o con
aquellos que hayan tenido o tengan una particular vinculación con España. En estos mismos países,
aun cuando no reconozcan a sus ciudadanos un derecho recíproco, podrán naturalizarse los
españoles sin perder su nacionalidad de origen.
Art.11.1 CE sobre l’adquisió de la nacionalitat —> remissió a la Llei: articles 17, 19 i 20 Codi Civil.
Artículo 17. Origen.
1. Son españoles de origen:

a. Los nacidos de padre o madre españoles. ‘Ius sanguinis’ estricto.
b. Los nacidos en España de padres extranjeros si, al menos, uno de ellos hubiera nacido
también en España. ‘Ius solis’ “condicionado”.
Artículo 19. Adopción.
1. El extranjero menor de dieciocho años adoptado por un español adquiere, desde la adopción, la
nacionalidad española de origen.
2. Si el adoptado es mayor de dieciocho años, podrá optar por la nacionalidad española de origen en el
plazo de dos años a partir de la constitución de la adopción.
Artículo 20. ‘Ius optandi’.
1. Tienen derecho a optar por la nacionalidad española:

a. Las personas que estén o hayan estado sujetas a la patria potestad de un español.
b. Aquellas cuyo padre o madre hubiera sido originariamente español y nacido en España.
2.4. Estrangers europeus - Ciutadania de la Unió Europea.
En matèria de drets fonamentals dels estrangers, en fi, cal fer una breu menció a la ciutadania europea,
introduïda pel Tractat de Maastricht del 1992. A partir del tractat de Masstricht, es crea l’anomenada ciutadania
eruopea, que permet la titularitat del dret al sufragi actiu i passiu en les eleccions locals a qui la posseeixi.
La categoria jurídica de ciutadania europea neix paral·lelament a la regulació de la nacionalitat en l’àmbit

estatal. No substitueix la nacionalitat, sinó que la complementa, reconeixent uns drets i deures com a membre
d’un ens supranacional.
- No discriminació per la raó de nacionalitat.
30
Trimestre
- Reconeixement de drets com el sufragi a les eleccions locals (actiu i passiu).
TUE (Tractat de Maastricht de 1992, article 17); estatus jurídic, ciutadania de la Unió Europea -> tots els
nacionals de països membres de la UE adquireixen la ciutadania europea, previst per l’art. 17 del tractat.
La ciutadania europea s'ostenta automàticament pel fet de tenir la nacionalitat d'algun dels Estats membres de la
Unió Europea (art. 20 TFUE), de manera que hi ha una doble vinculació jurídico-política dels individus.
- Es tracta d'una doble vinculació i no d'una negació o devaluació de la preexistent ciutadania estatal.
La ciutadania europea porta aparellada una sèrie de drets, entre els quals destaquen alguns tradicionalment
predicats només dels nacionals. Si bé aquests drets poden quedar sotmesos a certs condicionaments, no poden
ser suprimits o menyscabats.
Sempre que sigui aplicable el dret de la Unió Europea, entra en joc el principi de no discriminació per raó de
nacionalitat (art. 18 TFUE) els ciutadans europeus queden assimilats als espanyols quant a la titularitat i gaudi
de drets fonamentals en el ordenament espanyol (excepció: dret a sufragi).
Finalment, cal afegir que la ciutadania europea té a veure amb els límits que la pertinença a la Unió Europea
imposa a Espanya a l'hora que aquesta fixi els qui gaudeixen dels drets fonamentals reconeguts per la seva
Constitució
3. LA CAPACITAT JURÍDICA
ELS DRETS FONAMENTALS DE LES PERSONES JURÍDIQUES.
La capacitat jurídica és l’aptitud per ser subjectes de drets i obligacions. El nostre Codi Civil concedeix
capacitat jurídica a:
- Tota persona física, des del moment del seu naixement. Tothom, un cop ha nascut amb vida i s'ha
desprès del si matern, tindrà capacitat jurídica. Des d'aquest moment serà titular de drets i deures
jurídics, encara que en aquell moment concret no els pugui exercitar. Exemple: un nadó, des del
moment que neix i es converteix en persona, és titular del dret al sufragi. En aquell moment encara no
podrà exercir-lo de manera vàlida, però és un dret que li correspon com a persona.
- Els concebuts, però no nascuts (nasciturus) constitueixen una excepció i tindran capacitat jurídica
només per als actes que els siguin favorables, per la qual cosa poden ser hereus o rebre una donació.
Tant les persones naturals com les jurídiques poseeixen capacitat jurídica. Aleshores, es reconeixen DDFF a les
persones jurídiques, com ara: la tutela judicial efectiva, la inviolabilitat del domicili, propietat privada, la
llibertat d’expressió... No obstant, això NO aplica a les persones jurídiques públiques, amb excepció del dret a la
tutela judicial efectiva (art. 24 CE). A més a més, l’art. 34 del Conveni Europeu de Drets Humans admet la
demanda al TEDH presentada per qualsevol persona jurídica no governamental que consideri vulnerat algun
dels drets reconeguts en el Conveni.
2.1. Els DDFF de les persones jurídiques
L'altre gran problema, juntament amb els estrangers, de delimitació del titular o subjecte actiu dels drets
fonamentals és donat per les persones jurídiques.
La Constitució espanyola no dóna una resposta expressa a la qüestió de si les persones jurídiques poden tenir
drets fonamentals, ja que no conté una norma semblant a la recollida a Alemanya per l'art. 19.3 de la seva Llei
31
Trimestre
Fonamental: “Els drets fonamentals són extensibles a les persones jurídiques nacionals en la mesura que, segons
la seva naturalesa respectiva, els siguin aplicables”.
La dificultat sorgeix que els drets fonamentals són l'estatut jurídic bàsic dels éssers humans. Afirmar que les
persones jurídiques poden ser titulars de drets fonamentals implica una extensió o ampliació de la raó originària
de ser d'aquests drets.
Argument a favor→
- Els valors o béns jurídics inherents a alguns drets fonamentals no són predicables únicament dels éssers
humans, sinó que mereixen ser protegits també respecte de les persones jurídiques.
- La visió més realista de la persona jurídica en qualsevol de les seves variants (associació, societat
mercantil, fundació, etc.) no és aquella que la concep com una realitat amb un esperit propi diferent del
dels seus membres, sinó més aviat aquella altra limita a considerar-la com una entitat instrumental que
usen els éssers humans per aconseguir determinats fins.
- De vegades, en enunciar els drets fonamentals, la Constitució no designa els espanyols o les persones
físiques com a subjecte dels mateixos, sinó que empra termes genèrics –com, per exemple, “tots”– o
adopta construccions impersonals (aquest argument d'índole gramatical serveix per reforçar altres
arguments, com els exposats més amunt, que s'orienten en sentit idèntic).
El TC tendeix a reconèixer a les persones jurídiques aquells drets fonamentals que, tenint en compte el seu
objecte i finalitat, els poden ser d'utilitat.
Menció a part mereixen les persones juridicopúbliques, és a dir, l'Estat i els altres ens públics (no per la seva
condició de persones jurídiques sinó pel seu caràcter públic): els poders públics no poden invocar aquestes
garanties en les seves relacions amb els particulars.
- Les persones jurídiques poden ser, en principi, titulars dels drets reconeguts pel Conveni Europeu, si bé
les persones juridicopúbliques estan inequívocament excloses.
2.1.1. La Constitució Española.
Pel que fa a les persones jurídiques, la CE no incorpora cap article que d’una manera explícita reguli si les
persones jurídiques són titulars o no dels DDFF amb caràcter general. En alguns articles, sí que explícitament
els reconeix la titularitat de determinats drets, com ara la llibertat de culte; però en altres casos, la referència a
les persones jurídiues no és explcíta i, per tant, necessitem examinar si el dret en qüestió permet el
reconeixement de la titularitat a les persones jurídiques.
En aquest context, el TC ha considrrat que poden ser titulars d’aquells drets, que per la seva naturalesa, els
resultin aplicables. Aquests són:
- Dret a la igualtat.
- Dret a la propietat.
- Dret a la llibertat d’expressió.
- Dret a la tutela judicial efectiva.
- Dret al prinicpi de legalitat en matèria sancionadora.
- Dret a l’honor (reconegut per jurisprudència).
- Dret a la inviolabilitat del domicili.
No són titulars de… →
32
Trimestre
- Dret a la vida i a la integritat física.

- Dret a la seguretat personal.
- Dret a l’esnsenyament públic gratuït.
- Dret a la intimitat (denegat per jurisprudència).
Això NO aplica a les persones jurídiques públiques, amb excepció del dret a la tutela judicial efectiva (art. 24
CE). No obstant, cal recordar que la Constitució atorga en alguns casos la titularitat de determinats drets a
persones jurídiques com l’Esglñesi, les universitats, els sindicats…
A més a més, l’art. 34 del Conveni Europeu de Drets Humans admet la demanda al TEDH presentada per
qualsevol persona jurídica no governamental que consideri vulnerat algun dels drets reconeguts en el Conveni.
4. LA CAPACITAT D’OBRAR
4.1. La majoria d’edat
Com hem dit prèviamente, la capacitat jurídica la té qualsevol persona pel simple fet de ser-ho. Tota persona,
des del moment del naixement, serà titular de drets i deures jurídics, encara que en aquell moment concret no els
pugui exercitar.
Per contra, per capacitat d'obrar s'entén l'aptitud per a l'exercici dels drets dels quals s’és titular; capacitat d'obrar
que no tota persona té, sinó que dependrà de la condició personal de cadascú. De manera general podem dir que
la condició per al ple exercici dels DDFF (i dels drets subjectius en general) és la majoria d’edat. És als 18 anys
que s’obté la plena capacitat d’obrar plena. L’art.246 Codi Civil estableix: “El major d’edat pot realitzar tots els
actes de la vida civil”.
La capacitat d’obrar troba limitacions en l’ordenament jurídic vigent en casos especials com persones menors
d’edat emancipades o persones amb discapcitat.
Artículo 12 CE.
- Los españoles son mayores de edad a los dieciocho años
4.2. Menors emancipats i no emancipats
Pel que fa als menors i incapaços, els drets fonamentals no plantegen un problema de titularitat, com passa amb
els estrangers i les persones jurídiques, sinó un problema d'exercici.
Com se supleix la manca de capacitat en aquest sector de l'ordenament, que sens dubte té trets específics.
Aquesta qüestió es planteja en nombrosos supòsits, per exemple, la utilització comercial de la imatge dels
menors o els tractaments mèdics a què hagin de ser sotmesos.
Els menors d'edat emancipats tenen la capacitat d’obrar limitada, ja que l'emancipació suposa l'extinció de la
pàtria potestat, podent realitzar actes jurídics per si mateixos, però continuaran necessitant el consentiment dels
pares o tutors per a la realització d’alguns actes jurídics. Per exemple, per sol·licitar un préstec hauran de
comptar amb un complement de capacitat que els habiliti per fer-ho.
Així, quan un menor d'edat, per qualsevol motiu, obté l'emancipació dels pares o tutor, no obté automàticament
la capacitat d'obrar plena. Una persona emancipada només amplia la seva capacitat d'obrar en relació amb un
menor d’edat.
33
Trimestre
Art 247 Codi Civil.
- L’emancipació habilita el menor per regir la seva persona i els seus béns com si fos gran; però fins
que arribi a la major edat no podrà l'emancipat prendre diners a préstec, gravar o alienar béns
immobles i establiments mercantils o industrials o objectes de valor extraordinari sense
consentiment dels seus progenitors i, a falta d'ambdós, sense el del defensor judicial.
- El menor emancipat podrà per si mateix comparèixer en judici.
La norma clau pel que fa a això és l'art. 162 CC.
Artículo 162
Los padres que ostenten la patria potestad tienen la representación legal de sus hijos menores no
emancipados.
Se exceptúan:
1. Los actos relativos a los derechos de la personalidad que el hijo, de acuerdo con su madurez, pueda
ejercitar por sí mismo. No obstante, los responsables parentales intervendrán en estos casos en virtud
de sus deberes de cuidado y asistencia.
2. Aquellos en que exista conflicto de intereses entre los padres y el hijo.
3. Los relativos a bienes que estén excluidos de la administración de los padres.
Aquest precepte, després de disposar que la representació legal dels menors d'edat correspon als seus pares,
introdueix, pel que ara interessa, dues excepcions a aquesta regla general:
1. "Els actes relatius a drets de la personalitat o altres que el fill, d'acord amb les lleis i amb les condicions
de maduresa, pugui realitzar per si mateix".
2. "Aquells en què hi hagi conflicte d'interessos entre els pares i el fill"
4.2.1. Drets que poden exercir els menors
- 16 anys – consentiment sexual (art. 183, 183 bis, ter i quarter Ley Orgánica 10/1995, del Codi Penal).
- 16 anys – treballar (R.D.L. 2/2015, de 23 de octubre, por el que se aprueba el texto refundido de la Ley
del Estatuto de los Trabajadores).
- 14-18 anys – permís armes de caça i competició esportiva (AEM).
- 18 anys – avortament, possible en edat inferior amb consentiment del representant legal (L.O. 2/2010,
de 3 de marzo, de salud sexual y reproductiva y de la interrupción voluntaria del embarazo, art. 13
modificat per L.O. 11/2015).
- 18 anys – responsabilitat penal (excep. internament centres de menors de 14-15 i 16-17 anys, art. 10
Ley Orgánica 5/2000, de 12 de enero, reguladora de la responsabilidad penal de los menores i Ley
Orgánica 10/1995, del Codi Penal).
- Llei orgànica 1/1996, de 15 de gener, de protecció jurídica del menor.
34
Trimestre
4.3. Discapacitats
Incapacitat: als qui pateixen “malalties o deficiències persistents de caràcter físic o psíquic que impedeixin a la
persona governar-se per si mateixa” (art. 200 CC)
Artículo 267 CC: guarda de hecho de personas con discapacidad.
Article 267
El tutor és el representant del menor o incapacitat, llevat dels actes que pugui realitzar per si sols, ja sigui per
disposició expressa de la Llei o de la sentència d'incapacitació.
La representació, quan calgui, correspon al seu guarda de fet (art. 264 CC).
Article 264
L'inventari es forma judicialment amb intervenció del Ministeri Fiscal i amb citació de les persones que el
jutge estimi convenient.

La incapacitació admet graduacions, la sentència que la declara determina la seva extensió: quins DDFF podrà
exercir la persona discapacitada aper si mateix (art. 210 CC).
La incapacitat és una situació, provocada pel patiment d'una malaltia o deficiència física o psíquica, de caràcter
permanent, que priva algunes persones d'autogovern.
Per protegir aquests individus que no tenen una voluntat conscient i lliure, ni prou discerniment per adoptar les
decisions adequades a l'esfera personal, i/oa la d'administració dels seus béns, la Llei ha previst la declaració
d'incapacitat.
Com que es tracta d'un assumpte tan greu i, amb conseqüències tan transcendents, l'ordenament jurídic imposa
que la incapacitació només pot declarar-la un Jutge mitjançant Sentència, després d'haver-se tramitat el
procediment oportú judicial.
El Codi Civil no determina les malalties o deficiències que donen lloc a la incapacitació, però exigeix com a
requisits ineludibles que siguin persistents en el temps, no merament temporals, i que impedeixin a la persona
governar-se.
En tot cas, la incapacitació cal entendre-la en un sentit positiu, ja que té com a finalitat possibilitar que persones
sense capacitat, o amb la seva capacitat disminuïda, puguin actuar a través dels seus representants legals, o amb
la deguda assistència buscant sempre la protecció jurídica dels mateixos.
La incapacitació judicial es projecta cap a les persones les discapacitats, malalties o deficiències dels quals són
persistents, de caràcter físic o psíquic i que li impedeixin governar-se per si mateixa. No n'hi ha prou, doncs,
amb una mera malaltia sinó que sigui actual i persistent, duradora, devolució crònica, no sent previsible una
millora substancial i que, a més, impedeixi la seva autonomia personal a la presa de decisions.
Els sectors sobre els quals conflueixen més causes (que no pas motius) per a la modificació en la seva capacitat
d'obrar són:
- Persones amb Discapacitat Intel·lectual

- Persones amb Malaltia Mental
- Persones Majors amb Demències
35
Trimestre
Cal destacar que l'única diferència digna d'esment entre menors i incapaços és que la incapacitació admet
graduacions, devent la sentència que la declari fixar-ne l'extensió (art. 210 CC); cosa que significa que el jutge
està habilitat per establir expressament quins drets fonamentals pot l'incapaç exercir per si mateix.
4.4. Altres casos a tenir en compte
4.4.1. Condemnats
Artículo 25.2 CE.
2. (...) El condenado a pena de prisión que estuviere cumpliendo la misma gozará de los derechos
fundamentales de este Capítulo, a excepción de los que se vean expresamente limitados por el contenido del
fallo condenatorio, el sentido de la pena y la Ley penitenciaria. (...).
Un condemnat és titular del dret a la llibertat ambulatòria, però no el pot exercir.
4.4.2. Renúncia
L’art. 6 CC admet la renúncia de drets fonamentals quan no siguin contraris a l’interès o ordre públic.
La titularitat de drets fonamentals és irrenunciable perquè comporten el nulci dur de l’Estat de Dret i el sentit
darrer tot l’entramat institucional establert, tot i que el seu exercici pot quedar transitòriament subjecte a límits
en situacions excepcionals (estats d’excepció per exemple).
5. LA RENÚNCIA ALS DRETS FONAMENTALS
Al costat de la situació dels menors i incapaços, l'altre gran problema d'exercici dels drets fonamentals és si és
possible la renúncia. L’apartat segon de l'art. 6 CC disposa que les renúncies de drets només són vàlides "quan
no contraurien l'interès o l'ordre públic ni perjudiquin tercers".
- Així, pel que afecta específicament els drets fonamentals, sembla que el gran límit a la seva renúncia
vindria imposat per l'ineludible respecte a l'ordre públic.
El que passa és que, en una perspectiva liberal-democràtica, són precisament els drets fonamentals els que
constitueixen els fonaments de la idea d'ordre públic. Per tant, si el pacífic exercici dels drets fonamentals
constitueix l'essència mateixa de l'ordre públic, es pot dir malament que aquest és el límit a l'eventual renúncia a
aquells.
- Tot això explica per què la doctrina civilista sol sostenir que els drets de la personalitat són
irrenunciables.
Ara bé, seguint sempre els ensenyaments del dret civil, cal diferenciar entre renúncia a un dret en general i
renuncia-hi en un cas concret.
Encara que la renúncia en general als drets fonamentals és sens dubte inadmissible —un no pot renunciar a la
llibertat personal per donar-se en servitud, o renunciar a la llibertat d'expressió per condemnar-se al silenci
permanent—, dista de ser evident que no es pugui renunciar a exercir en un cas concret les facultats que atorga
un determinat dret fonamental.
36
Trimestre
Per exemple, res no sembla oposar-se que, quan s'entra al servei d'una empresa, hom es comprometi
expressament a no iniciar activitats econòmiques en el mateix sector d'activitat, renunciant així a l'exercici de la
llibertat d'empresa.
Puntos a destacar:
- La renúncia a l'exercici dels drets fonamentals no es pot fer mai a favor de l'Estat.
- El problema de la renúncia a l'exercici dels drets fonamentals sorgeix principalment al si de relacions
entre particulars.
- La revocació del compromís de no exercir un dret fonamental ha de donar lloc, arribat el cas, a
indemnització “pels danys i perjudicis causats, incloent-hi les expectatives justificades”.
- Hi ha drets fonamentals que, tenint en compte l'envergadura de la lesió que es derivaria de la seva falta
d'exercici, no admeten cap renúncia.
IMPORTANT: no convé oblidar que la renúncia a l'exercici dels drets fonamentals sempre és revocable.
6. EFICÀCIA ENTRE PARTICULAR DELS DRETS FONAMNETALS
6.1. Eficacia Vertical (eficacia particulars vs poders públics)
Els DDFF són una forma de protecció del ciutadà front l’Estat/poders públics → eficàcia vertical DDFF.
Article 53
1. Els drets i les llibertats reconeguts en el Capítol segon del present Títol vinculen tots els poders
públics. Només per llei, que en tot cas haurà de respectar-ne el contingut essencial, es podrà regular
l'exercici d'aquests drets i llibertats, que es tutelaran d'acord amb el que preveu l'article 161, 1, a).
(...).
Artículo 41.2 LOTC:
2. El recurso de amparo constitucional protege, en los términos que esta Ley establece, frente a las
violaciones de los derechos y libertades a que se refiere el apartado anterior, originadas por las
disposiciones, actos jurídicos, omisiones o simple vía de hecho de los poderes públicos del Estado,
las Comunidades Autónomas y demás entes públicos de carácter territorial, corporativo o
institucional, así como de sus funcionarios o agentes.
6.2. Eficacia Horitzontal (eficacia particulars vs particulars)
Dubte inicial: els drets fonamentals regeixen en les relacions entre particulars?
El dubte sorgeix perquè la funció clàssica i primordial dels drets fonamentals és operar com a límit a l'acció dels
poders públics, no reglamentar o canalitzar les relacions juridicoprivades. No obstant això, hi ha arguments per
sostenir que els drets fonamentals també han de desplegar eficàcia en les relacions entre particulars.
6.2.1. Problemes de l'eficàcia horitzontal:
1. Problema processal (derivat de l'art. 41.2 LOTC): quins serien els procediments idonis per fer valer
els drets fonamentals en relacions entre particulars?
37
Trimestre
Art. 41.2. LOTC: disposa que el recurs d'empara protegeix davant de violacions de drets fonamentals El recurs
d'empara no cabria, així, davant de vulneracions de drets fonamentals imputables a persones privades. Per tant,
en la mesura que davant de particulars no hi ha accés al recurs d'empara, els drets fonamentals no regeixen en
les relacions dels particulars.
Els drets fonamentals han de tenir eficàcia horitzontal han intentat superar aquesta dificultat de dues maneres:
a) Afirmant que existeix una llacuna a la Llei Orgànica del Tribunal Constitucional, que podria ser
satisfeta per via jurisprudencial (eficàcia directa)
b) Sostenint que, atès el caràcter subsidiari del recurs d'empara, hi haurà sempre una resolució judicial
prèvia (en què es consideri vulnerat el dret), de manera que caldrà adreçar-s'hi com a mitjà indirecte de
sol·licitar l'empara del TC davant de un particular (eficàcia indirecta).
Podem determinar, amb tot això, que el problema processal té una importància secundària a l'hora de determinar
si els drets fonamentals han de desplegar eficàcia horitzontal.
2. Problema substantiu: els drets fonamentals han de desplegar la seva eficàcia en les relacions
juridico-privades?
L'eficàcia entre particulars dels drets fonamentals és un dels temes en què amb més claredat es pot percebre com
hi ha dues visions, potencialment enfrontades, sobre la funció que ha de complir un text constitucional:
- Prespectiva "Constitució oberta": la Constitució conté simplement les regles del joc d'una societat
democràtica, de manera que, mentre es respectin aquestes regles, qualsevol opció adoptada per la
majoria de torn és vàlida i legítima.
- Prespectiva "Constitució com a codi genètic de l'ordenament": la Constitució recull un programa de

configuració de la societat, per la qual cosa les principals decisions col·lectives queden d'alguna
manera predeterminades.
6.2.2. Conclusions
La Constitució espanyola no dóna arguments definitius en un sentit o altre. És cert que l'art. 53 CE, de crucial
importància per fixar el règim dels drets fonamentals, comença dient que aquests “vinculen tots els poders
públics”, sense fer cap referència als particulars (el 53 CE es basa en la idea clàssica que la funció dels drets
fonamentals és, en substància, servir de barrera a l'acció de l'Estat).
Cal destacar que negar eficàcia horitzontal als drets fonamentals no implica necessàriament negar, així mateix,
la seva irrellevància absoluta per a la regulació de les conductes dels particulars. Negar aquesta eficàcia
horitzontal significa que els drets fonamentals no poden ser invocats directament davant de particulars.
6.3. Conclusions.
L’exercici de DDFF també pot tenir eficàcia eximent de responsabilitat criminal:
- Artículo 20.7 CP. El que obre en cumplimiento de un deber o en el ejercicio legítimo de un derecho,
oficio o cargo.
Hem vist que la Constitució estableix la vinculació dels poders públics i dels ciutadans als drets fonamentals
(art. 53.1 CE) com a part de la vinculació jurídica de tota la Constitució (art. 9.1 CE). Hem de recordar que els
ciutadans no han de vulnerar la Constitució i amb això ja compleixen amb aquesta vinculació, mentre que els
poders públics tenen una vinculació negativa però també positiva, atès que l'han de garantir i desenvolupar.
38
Trimestre
Aquest plantejament és predicable també als drets fonamentals. Per això es diu que els poders públics estan
sotmesos al principi de vinculació "més forta" als drets fonamentals, la qual cosa vol dir que no s'han de limitar
a no lesionar-los, sinó que a més a més els han de garantir amb la màxima eficàcia.
Un punt que ha suscitat molta discussió és la vinculació dels drets fonamen tals entre particulars (l'eficàcia
horitzontal). S'entén aquí que, en la mesura que terceres persones ens poden lesionar el nostre dret fonamental
(treball vs. vaga, o manifestació vs. llibertat de circulació, per exemple), cal arbitrar mesures en què els poders
públics estableixin condicions d'exercici i decideixin sobre l'aplicabilitat de cada dret, en els casos concrets, de
manera que, com passa amb els jutges o amb l'administració, també pugui iniciar alguna reclamació qui
considera que se li ha vulnerat el seu dret.
Eficàcia justificant: qui exerceix un dret fonamental no pot, en principi, ser perseguit per això, ni patir cap
conseqüència negativa (no hi ha ofensa a exercir els propis drets, sobretot quan tenen rang constitucional).
7. L'EXERCICI ABUSIU DE DRETS FONAMENTALS

pàgina 147
El principi de bona fe i la prohibició de l'abús de dret estan recollits, amb abast general per a tot l'ordenament, a
l'art. 7 CC.
- Principi de bona fe: el principi de bona fe protegeix davant d'actes d'exercici d'un dret que, sent
formalment ajustats a la legalitat, incorren en algun dels supòsits següents: venir contra els mateixos
actes, incórrer en retard deslleial o abusar de la nul·litat per motius formals.
- Abús del dret: concorre en els actes d'emulació, és a dir, aquells actes que, sent formalment ajustats a
la legalitat, no reporten cap benefici a qui els realitza i, per això, no tenen més finalitat que danyar-ne
un altre; i, encara que es tracta d'una noció evanescent, de vegades se sosté que també es dóna, fins i tot
en absència de dol, en els casos d'exercici antisocial dels drets.
Ambdós conceptes són excepcions a la regla general segons la qual cadascú exerceix els seus drets quan i com
estima més convenient.
39
Trimestre
TEMA 4. LÍMITS I RESTRICCIONS DELS DRETS FONAMENTALS . PRINCIPI

DE PROPORCIONALITAT.
Capítol lV, Primera part, de DÍEZ-PICAZO, Luis Maria, Sistema de derechos fundamentales, Civitas, Thomson Reuters, 4a edició, 2013.
1. LES RELACIONS ENTRE ELS DRETS FONAMENTALS I LA LLEI
LA CONFIGURACIÓ DELS DDFF: La reserva de llei.
Reserva de llei: una norma reservada per ser regulada per norma amb rang de llei. La de regular el poder
legislatius. Mecanisme jurídic, com a mecanisme de garantís dels DDFF.
Reserva de reglament: la de regular el poder executiu. Un reglament pot afectar a un DF? Sí, una vegada feta
la llei pot regular un tema concret el reglament.
La Constitució Espanyola recull els Drets Fonamentals, però remet la seva regulació a la llei. Són les lleis les
que desenvolupen els DDFF (estableixen els elements de procediment i l’organització, per a la seva efectivitat).
Els DDFF vinculen al legislador (art. 53 CE: “Los derechos y libertades reconocidos en el Capítulo segundo del
presente Título vinculan a todos los poderes públicos” ) en dos sentits:
40
Trimestre
- Vinculació negativa: els DDFF constitueixen topalls front el legislador, aquest no pot afectar el seu
contingut essencial (Art. 53.1 CE: “Sólo por ley, que en todo caso deberá respetar su contenido
esencial, podrá regularse el ejercicio de tales derechos y libertades”).
- Vinculació positiva: el legislador ha de regular, promoure i afavorir els DDFF.
Tot aquest complex entramat de relacions és de vegades gràficament resumit amb la fórmula “legislador dels
drets fonamentals”.
Pregunta → Es lliure el legislador de fer la llei que regula la llei que regula DDFF? NO, quan vol desenvolupar
un DF, s’ha de adequar a la CE, el TC ho regula.
1.1. La CE conté dues reserves de llei:
1. La Llei Ordinària, regulada per l’art. 53.1 CE. Tots els Drets i llibertats fonamentals del Capítol II,
Títol I tenen reserva de llei ordinària per a la regulació del seu exercici.
Art. 53.1.1 CE: llei ordinària.
“Los derechos y libertades reconocidos en el Capítulo segundo del presente Título vinculan a todos los
poderes públicos. Sólo por ley, que en todo caso deberá respetar su contenido esencial, podrá regularse el
ejercicio de tales derechos y libertades, que se tutelarán de acuerdo con lo previsto en el artículo 161, 1, a)”.
2. La Llei Orgànica, regulada per l’art. 81 CE. Els DDFF de la Secció 1a, Capítol II, Títol I, tenen, a més,
reserva de llei orgànica per a la regulació dels seu desplegament directe. .
Artículo 81.1 CE.
“Son leyes orgánicas las relativas al desarrollo de los derechos fundamentales y de las libertades públicas,
las que aprueben los Estatutos de Autonomía y el régimen electoral general y las demás previstas en la
Constitución”.
Artículo 81.2 CE.
“La aprobación, modificación o derogación de las leyes orgánicas exigirá mayoría absoluta del Congreso, en
una votación final sobre el conjunto del proyecto”.
Així, no qualsevol intervenció legislativa sobre un DDFF està coberta per la reserva de LO. La llei ordinària
regularà els DDFF proclamats fora de la Secció 1a i els aspectes tangencials (no essencials) dels DDFF Secció
1a. És a dir, la llei orgànica desenvolupara els DDFF de la Secció 1a en el seu contingut essencial i la llei
ordinàriaen regularà l’exercici.
Els àmbits que l’art. 81 CE reserva a LO queden exclosos de la potestat legislativa de les CCAA. En canvi, els
àmbits no reservats a LO sí poden ser regulats per CCAA (les CCAA poden regular en matèria de DDFF). El
límit es troba en la facultat de l’Estat de dictar la legislació bàsica
Artículo 149.1.1. CE
41
Trimestre
“El Estado tiene competencia exclusiva sobre las siguientes materias: 1.a La regulación de las condiciones
básicas que garanticen la igualdad de todos los españoles en el ejercicio de los derechos y en el
cumplimiento de los deberes constitucionales”.
Artículo 86.1. CE
“En cas d'extraordinària i urgent necessitat, el Govern podrà dictar disposicions legislatives provisionals que
prendran la forma de decrets llei i que no podran afectar l'ordenament de les institucions bàsiques de l'Estat,
els drets, els deures i les llibertats dels ciutadans regulats al Títol I, al règim de les comunitats autònomes ni
al dret electoral general”.
1.2. Causes per les quals la llei es veu abocada a ocupar-se dels drets fonamentals:
1. La varietat de tipus de pretensions inherents als drets fonamentals; pretensions de participació (sufragi),
utilitat (tutela judicial efectiva, de prestació en sentit propi (educació), etc.) La satisfacció de totes
aquestes pretensions comporta, en major o menor grau, una actuació positiva per part dels poders
públics.
2. La relativa indeterminació dels enunciats constitucionals que proclamen els drets fonamentals. Per
exemple:
- Cal limitar el dret a entrar i sortir d'Espanya per qualsevol motiu diferent dels “polítics i
ideològics”, que són els únics expressament exclosos (art. 19 CE)?
- En què consisteix la “clàusula de consciència” dels informadors, que haurà de ser regulada per
la llei (art. 20.1.d CE)?
- Quina és l'“autoritat” a la qual cal comunicar prèviament les reunions i manifestacions en llocs
de trànsit públic (art. 21.2 CE)?
S'aconsella que aquest tipus d'assumptes siguin abordades de manera general pel legislador, sense
esmentar el fet que en alguns supòsits la pròpia Constitució fa remissió expressa a la llei.
3. La força expansiva dels drets fonamentals (aquesta força deriva que els drets fonamentals encarnen els
valors bàsics sobre els quals s'assenta l'ordenament jurídic sencer).
- D'aquí sorgeix una interpretació del principi d'interpretació conforme a la Constitució (art. 5
LOPJ): a efectes de presidir l'activitat de poders públics i operadors jurídics, els drets
fonamentals representen la part més substantiva del text constitucional.
Un cop aclarit tot això, ja és possible observar com les intervencions del legislador en matèria de drets
fonamentals admeten dues classificacions diferents:
1. Al costat de lleis que tenen per finalitat completar la regulació constitucional de cert dret fonamental hi
ha altres lleis que no tenen en rigor aquesta finalitat, sinó que simplement freguen o entren en contacte
amb algun dret fonamental.
- Rellevant a efectes de les diferents reserves de llei en matèria de drets fonamentals, és a dir,
per delimitar els àmbits respectius dels arts. 53.1 i 81 CE;
2. Qualsevol que sigui la finalitat de la intervenció legislativa, el resultat d'aquesta pel que fa al contingut
del dret pot ser d'ampliació o de reducció.
- Crucial per enfocar adequadament el problema de la delimitació i la restricció dels drets
fonamentals.
42
Trimestre
2. LA REMISSIÓ A LA LLEI EN MATÈRIA DE DRETS FONAMENTALS
Primer problema plantejat per les relacions entre llei i drets fonamentals: quan l'Estat pot intervenir en matèria
de drets fonamentals? La resposta ve donada substancialment per la imposició de reserves de llei.
Les reserves de llei consisteixen a excloure que una matèria donada pugui ser regulada, almenys primàriament,
per normes de naturalesa reglamentària, que per definició emanen d'òrgans administratius (exigir que
determinades matèries només puguin ser regulades pels representants d'aquests darrers reunits al Parlament).
- Les reserves de llei en matèria de drets fonamentals impedeixen que el reglament pugui incidir
primàriament sobre aquests; però no exclouen necessàriament la possibilitat de reglaments executius o
de desenvolupament de la llei.
En matèria de drets fonamentals i amb abast general, la Constitució estableix dues reserves de llei:
Art. 53.1 CE: “Los derechos y libertades reconocidos en el Capítulo II del presente Título vinculan a todos los
poderes públicos. Solo por ley, que en todo caso deberá respetar su contenido esencial, podrá regularse el
ejercicio de tales derechos y libertades, que se tutelarán de acuerdo con lo previsto en el artículo 161.1.a)”
- contempla una reserva de llei ordinària.
Art. 81 CE, según el cual son leyes orgánicas, entre otras, “las relativas al desarrollo de los derechos
fundamentales y de las libertades públicas”.
- imposa una reserva de llei orgànica.
2.1. Aspectes a destacar:
1. Allà on regeix l'art. 81 queda automàticament exclosa la potestat legislativa de les comunitats
autònomes, ja que la llei orgànica ha de ser aprovada sempre pel Congrés dels Diputats. La reserva de
llei ordinària de lart. 53.1, en canvi, pot ser satisfeta per la llei autonòmica, de manera que aquesta
podrà incidir sobre drets fonamentals sempre que el corresponent legislador autonòmic ostenti
competència sobre la matèria primàriament objecte de regulació.
2. Fins i tot en aquells àmbits exclosos de la reserva de llei orgànica, la potestat legislativa de les
comunitats autònomes en matèria de drets fonamentals queda sempre limitada per la facultat estatal de
dictar legislació bàsica.
3. Pel que fa a la relació entre drets fonamentals i disposicions del Govern amb força de llei, cap dubte
susciten els decrets legislatius: l'art. 82.1 CE només prohibeix que regulin matèries reservades a llei
orgànica, d'on es dedueix que són idonis per satisfer les reserves de llei ordinària, inclosa la de l'art.
53.1 CE.
Els DDFF són dets de rang constitucional perquè són reconeguts per la CE, però són desenvolupats per Llei
per assolir la seva efecitivitat.
- Principi de seguretat jurídica: La seguretat jurídica es tracta d'un dels principis que la Constitució
espanyola, al seu Títol Preliminar (art. 9.3o), proclama que queden garantits per ella.
- Aquest principi representa la certesa que es coneix o pot conèixer allò previst com a
prohibit, manat i permès pel poder públic respecte d'un envers els altres i dels altres envers
un. Implica que tots, tant els poders públics com els ciutadans, sàpiguen a què atenir-se.
El TC fa referència a aquest principi en aquests termes: "l'exigència de l'article 9.3 relativa al principi de
seguretat jurídica implica que el legislador ha de perseguir la claredat i no la confusió normativa, ha de
43
Trimestre
procurar que sobre la matèria sobre la qual legisli sàpiguen els operadors jurídics i els ciutadans a què
atenir-se, i ha de fugir de provocar situacions objectivament confuses (...)”.
Com que els DDFF tenen rang constitucional, l’enjudiciament sobre si una llei respecta o no els DDFF
s’haurà de fer mitjançant recurs d’inconstitucionalitat davant el TC I l’únic criteri d’interpretació serà la CE.
3. LÍMITS I RESTRICCIONS DELS DRETS FONAMENTALS.
Aquesta classificació resulta rellevant a l'hora que aquests mateixos drets fonamentals operin com a límits
davant del legislador, i és independent que la intervenció legislativa es produeixi mitjançant llei orgànica o
mitjançant llei ordinària.
El dubte que es planeta és: quan comencen els drets fonamentals a actuar com a límits a la llibertat de
configuració de l'ordenament jurídic per part del legislador?
El problema és, a més de l'ambigüitat del llenguatge, que la frontera entre la delimitació i la restricció dels drets
fonamentals dista de ser nítida.
Per esbrinar quan hi ha restricció del contingut d'un dret, cal conèixer primer la delimitació del contingut
d'aquest dret (que no és gens fàcil).
Cal recordar que els drets fonamentals solen caracteritzar-se per tenir un nucli de certesa i un halo d'incertesa2.
Per tant, podem evolucionar la nostra pregunta i establir: s'han de predicar els drets fonamentals únicament dels
supòsits que entren dins del seu nucli de certesa?
- La resposta afirmativa dóna lloc a una concepció estricta del contingut dels drets fonamentals: serà
força fàcil preveure quins comportaments i situacions estan emparats per cada dret fonamental i quins,
en canvi, no ho estan.
Hi ha drets que no es podran suspendre, com el dret a la vida, a la integritat física i moral. Art. 55 CE.
3.1. Límits interns
Els límits interns formen part d’alguna manera de la mateixa definició íntrinseca del dret, de forma que no
s'entenen sense aquest element. Per exemple, la llibertat d'informació és per a comunicar informacions que
siguin veraces (art. 20.1.d CE); sense aquest element el dret seria irreconeixible. Així, quan el legislador intervé
en la delimitació dels DDFF amb l’objectiu de completar la indeterminació de la CE, és a dir, determinar el
contingut material del dret; el primer límit amb el qual es troba són els límits interns, això és, el respecte pel
contingut essencial dels DDFF.
Artículo 53. 1 CE
Los derechos y libertades reconocidos en el Capítulo segundo del presente Título vinculan a todos los
poderes públicos. Sólo por ley, que en todo caso deberá respetar su contenido esencial, podrá regularse el
ejercicio de tales derechos y libertades, que se tutelarán de acuerdo con lo previsto en el artículo 161, 1, a).
Per identificar aquest contingut essencial necessitem:
2
Concepció estricta.
44
Trimestre
- Determinar el contingut mínim i indisponible de cada DDFF. És: facultats o possibilitats d’actuació
necessàries perquè el Dret sigui reconeixible.
- Determinar el valor o interès jurídicament protegit pel DDFF (finalitat, raó de ser del DF). És:
l’essencialitat del contingut del Dret, necessari perquè els interessos jurídicament protegits resultin
efectivament protegits.
Així, es vulnerarà el contingut essencial del DDFF quan aquest quedi sotmès a limitacions que el facin
impracticable o irreconeixible.
3.2. Límits externs
Els límits externs, per la seva banda, són un altre tipus de condicionaments, que posen de manifest la
convivència de drets fonamentals. Sovint hi ha un enfrontament entre qui vol exercir un dret i qui en vol exercir
un altre. En aquests casos de col·lisió, el legislador pot intervenir restingint els DDDFF, és a dir, establint
mesures que redueixin l’àmbit d’aplicabilitat d’aquests. Per tant, tot DDFF queda limitat per la necessitat de
fer-lo compatible amb els altres Drets i béns jurídics protegits per la CE i els TI.
En una col·lisió entre Drets/bens jurídics i altres Drets/béns jurídics o interessos generals, cal verificar que es
compleixen les condicions per restringir el DDFF, és dir:
- Que l’interès general o DDFF a protegir, concorri realment.

- Que la necessitat de protegir l’interès general per sobre del DDFF, tingui suficient intensitat per
justificar la restricció del DDFF. 10
Aquesta verificació no és automàtica, sino que atén al cas concret.
Conclusions finals →
Quan s'acaba de dir sobre la delimitació i restricció de drets fonamentals es pot resumir en dues proposicions:
- El contingut dels drets fonamentals sol haver-hi un halo d'incertesa que mereix protecció.
- Aquesta protecció pròpia dels drets fonamentals es pot excloure en virtut d'una norma legal de signe
restrictiu, si bé sempre amb subjecció als criteris que es desprenguin de la jurisprudència
constitucional.
4. EL PRINCIPI DE PROPORCIONALITAT I LA DOCTRINA DELS CONTINGUTS ESSENCIALS.
4.1. Doctrina dels continguts essencial
En base a les conclusions del punt anterior, sorgeix la pregunta següent qeu dóna lloc a aquest apartat: quan pot
el legislador restringir el contingut dels drets fonamentals i fins on pot arribar aquesta restricció? En altres
paraules, quins són els requisits i quins són els límits?
Doncs bé, encara que la Constitució dóna alguna indicació explícita sobre els límits (tractats anteriorment)
guarda silenci respecte dels requisits. Hi ha un límit infranquejable a tota intervenció legislativa sobre els drets
fonamentals, que ve donat pel contingut essencial (límit dels límits).
La idea de contingut essencial té dos trets definitoris:
45
Trimestre
- No es predica de la declaració de drets en el seu conjunt sinó que es predica de cada dret fonamental
considerat individualment.
- Designa el contingut mínim, necessari i indisponible de cada dret.
La qüestió clau: com identificar aquest contingut essencial? Els mecanismes que s’utilitzen per determinar
aquest contingut especial són molt similars als que empra per determinar el contingut de les garanties
institucionals: imatge a la cultura jurídica i funcionament efectiu de la institució.
1. La idea de contingut essencial designa allò que, sigui quin sigui el seu grau de determinació, resulta
intangible per al legislador. És possible, per això, que part del contingut d'un dret no sigui essencial.
4.1.1. Visió diacrònica del contingut essencial.
Una altra perspectiva sobre el contingut especial, afirmaria que aquest vindria donat per aquelles configuracions
dels drets fonamentals que la llei no pot constitucionalment adoptar. I per tant, serien les conviccions jurídiques
bàsiques imperants en cada moment històric les que establirien allò que el legislador no pot fer en matèria de
drets fonamentals.
Inconvenients d'aquesta visió →
1. Davant d'una situació que aspira a ésser compresa dins del contingut d'un dret fonamental, la resposta
només podria ser afirmativa o negativa, sense deixar un espai intermedi de protecció.
2. Dilueix el significat específic del contingut essencial com a barrera infranquejable per al legislador (en
no distingir dues zones en el contingut dels drets fonamentals, res seria veritablement essencial, llevat
que el resultat final de la intervenció legislativa fos acceptable en conjunt).
En raonar així, la idea de contingut essencial no deixa espai per al principi de proporcionalitat:
4.2. El principi de proporcionalitat
El principi de proporcionalitat constitueix un instrument per controlar qualsevol acte dels poders públics (lleis,
reglaments, actes administratius, etc.) que incideixen sobre els drets i interessos dels particulars. El principi de
proporcionalitat no està expressament previst per la Constitució
En base al principi de proporcionalitat la mesura de restricció d’un dret és legítima quan es respecten
acumulativament tres requisits o passos successius:
1. Que les mesures que proposa la llei/actuació pública siguin adequades per assolir la finalitat legítima
que es proposen.
2. Que les mesures proposades siguin necessàries perquè no hi ha una altra manera menys restrictiva per
assolir el fi que es busca.
3. Que les mesures són raonables en sentit estricte, això és:
- Raonable per l’interès general.
- No anul·len ni sacrifiquen excessivament el DF sobre el que es produeix la intervenció pública

(respecten el contingut essencial del DF).
46
Trimestre
Cal destacar que aquests principis es caracteritzen per estar enunciats, en la major part dels casos, més com a
principis que com a regles. Això comporta que la seva aplicació no es fa normalment a través de la tècnica de la
subsumpció, sinó mitjançant la tècnica de la ponderació.
Important→
El respecte pel contingut essencial no és senzillament la denominació que rep el principi de proporcionalitat
quan és aplicat a qüestions de drets fonamentals.
5. SUSPENSIÓ DELS DRETS FONAMENTALS
La titularitat dels drets fonamentals és irrenunciable perquè comporten el nucli dur de l'estat de dret i el sentit
darrer de tot l'entramat institucional establert, però davant situacions excepcionals, el seu exercici pot quedar
transitòriament subjecte a límits.
Així, l'exercici d'alguns drets fonamentals es pot suspendre temporalment i amb unes condicions previstes
prèviament en la mateixa Constitució. La possible suspensió d'alguns drets no significa la seva desaparició, sinó
la substitució del règim ordinari per un d'extraordinari, que també té els seus limits i controls.
La suspensió de drets està contemplada a l'art. 55 CE, únic comprès dins del Capítol V (“De la suspensió dels
drets i llibertats”) que tanca el Títol I. L'art. 55 CE preveu dues modalitats de suspensió de drets:
- Suspensió general o col·lectiva: referent a estats excepcionals (art. 55.1 CE).

- l'acte de declaració de l'estat excepcional pot modular l'abast de la suspensió de drets.
- Suspensió individual: referent a persecució del terrorisme (art. 55.2 CE)
Artículo 55 CE
1. Los derechos reconocidos en los artículos 17, 18, apartados 2 y 3, artículos 19, 20, apartados 1, a) y d), y
5, artículos 21, 28, apartado 2, y artículo 37, apartado 2, podrán ser suspendidos cuando se acuerde la
declaración del estado de excepción o de sitio en los términos previstos en la Constitución* (art.116 CE). Se
exceptúa de lo establecido anteriormente el apartado 3 del artículo 17 para el supuesto de declaración de
estado de excepción.
2. Una ley orgánica podrá determinar la forma y los casos en los que, de forma individual y con la necesaria
intervención judicial y el adecuado control parlamentario, los derechos reconocidos en los artículos 17,
apartado 2, y 18, apartados 2 y 3, pueden ser suspendidos para personas determinadas, en relación con las
investigaciones correspondientes a la actuación de bandas armadas o elementos terroristas. La utilización
injustificada o abusiva de las facultades reconocidas en dicha ley orgánica producirá responsabilidad penal,
como violación de los derechos y libertades reconocidos por las leyes.
5.1. La suspensió general: els estats excepcionals.
La suspensió col·lectiva o general es troba lligada als estat excepcionals, previstos per l’art 116 CE i la Ley
Orgánica 4/1981, de 1 de junio, de los estados de ALARMA, EXCEPCIÓN y SITIO. Els estats excepcionals
són tres: estat d'alarma, d'excepció i de setge, i han estat regulats per la LO 4/1981, d'1 de juny.
La suspensió col·lectiva de drets té un doble límit:
1. Només pot tenir lloc als estats d'excepció i lloc, no a l'estat d'alarma, que és el més lleuger dels tres
estats excepcionals.
47
Trimestre
2. Només poden ser suspesos els drets fonamentals enumerats al mateix art. 55.1 CE.
Drets susceptibles de suspensió són (agafar un parell d'exemples): tots els relatius a la llibertat personal, si bé els
drets a ser informats de la raó de la detenció i dels drets del detingut, a no declarar ia l'assistència d'advocat
només poden ser suspesos a l'estat de lloc, que és el més greu de tots; els drets a la inviolabilitat del domicili i el
secret de les comunicacions; les llibertats dexpressió i informació, així com la reserva de jurisdicció sobre el
segrest de publicacions; els drets de reunió i manifestació; i els drets de vaga i conflicte col·lectiu entre
treballadors i empresaris.
5.1.1. Quan procedeix la declaració?
Artícle 1 LO
"Procedirà la declaració dels estats d'alarma, excepció o setge quan circumstàncies extraordinàries fessin
impossible el manteniment de la normalitat mitjançant els poders ordinaris de les autoritats competents”.
5.1.2. Supòsits habilitants
Artícle 4 (estat d’alarma)
“Quan es produeixi alguna de les alteracions greus de la normalitat següents: a) Catàstrofes, calamitats o
desgràcies públiques, com ara terratrèmols, inundacions, incendis urbans i forestals o accidents de gran
magnitud; b) Crisis sanitàries, com ara epidèmies i situacions de contaminació greus; c) Paralització de
serveis públics essencials per a la comunitat (...); d) Situacions de desproveïment de productes de primera
necessitat”.
Artícle 13 (estat d’excepció)
“Quan el lliure exercici dels drets i les llibertats dels ciutadans, el funcionament normal de les institucions
democràtiques, el dels serveis públics essencials per a la comunitat, o qualsevol altre aspecte de l'ordre
públic, resultin tan greument alterats que l'exercici de les potestats ordinàries fos insuficient per restablir-ho
i mantenir-ho (...)”.
- És a dir, la declaració de l'estat d'excepció és prevista per a casos d'alteracions greus de l'ordre
públic, que afectin directament l'estabilitat i la permanència del sistema democràtic
Artícle 32 (estat de setge)
“Quan es produeixi o amenaci produir-se una insurrecció o acte de força contra la sobirania o
independència d'Espanya, la seva integritat territorial o l'ordenament constitucional, que no es pugui
resoldre per altres mitjans (...)”.
5.1.3. Procediment de declaració:
L'estat d'alarma serà declarat pel Govern mitjançant decret acordat en Consell de Ministres per un termini
màxim de quinze dies, donant compte al Congrés dels Diputats, reunit immediatament a aquest efecte i sense
l'autorització del qual no podrà ser prorrogat aquest termini. El decret determinarà l'àmbit territorial a què
s'estenen els efectes de la declaració.
L'estat d'excepció serà declarat pel Govern mitjançant decret acordat al Consell de Ministres, amb l'autorització
prèvia del Congrés dels Diputats. L'autorització i la proclamació de l'estat d'excepció ha de determinar
expressament els efectes d'aquest, l'àmbit territorial a què s'estén i la durada, que no pot excedir els trenta dies,
prorrogables per un altre termini igual, amb els mateixos requisits.
48
Trimestre
L'estat de setge serà declarat per la majoria absoluta del Congrés dels Diputats, a proposta exclusiva del
Govern. El Congrés en determinarà l'àmbit territorial, la durada i les condicions.
5.1.4. Terminis.
Els terminis son transitoris, d’una durada determinada.

- Estat d’alarma= 15 dies + pròrrogues.
- Estat d’excecpció= 30 dies + pròrrogues.
- Estat de setge: no s’especifica.
5.1.5. Territorialitat.
La territorialitat es de tot o part de l’Estat.
5.1.6. Efectes.
Suspensió dels DDFF en cas de l’estat d’excepció o de setge i limitació de DDFF en cas d’estat d’alarma.
5.1.7. Finalitat.
La sevas finalotat es restablir la situació de normalitat.
5.1.8. Proporcionalitat.
Adequació a la naturalesa de les circumstàncies (art. 1.2 LO: “Las medidas a adoptar en los estados de alarma,
excepción y sitio, así como la duración de los mismos, serán en cualquier caso las estrictamente indispensables
para asegurar el restablecimiento de la normalidad. Su aplicación se realizará de forma proporcionada a las
circunstancias”).
5.1.9. Alteració de la distribució de poders de l’Estat – autoritat competent –.
Durant els estats excepcionals es pot observar un augment de competències del Govern i de l’Administració.
Límits:
- L’art 116.5 CE preveu que el Congrés no es podrà dissoldre i les cambres quedaran automàticament
convocades si no estan en període de sessions. El seu funcionament, com el de la resta de poders
constitucionals de l’Estat, no es pot interrompre.
- L’art. 1.4: “La declaració dels estats d'alarma, excepció i lloc no interromp el funcionament normal
dels poders constitucionals de l’Estat”.
- La declaració dels estats d'alarma, d'excepció i de lloc no modificaran el principi de responsabilitat del
Govern i dels seus agents reconeguts a la Constitució ia les lleis.
5.1.10. Publicitat.
Es publica en el BOE per entrar en vigor + difusió obligatòria a través de mitjans de comunicació (art. 2 LO).
DRETS i LLIBERTATS QUE PODEN SER SUSPESOS
- Els drets que es poden veure afectats per la suspensió del seu exercici quan es declari l'estat
d'excepció són: el dret a la llibertat i a la seguretat, el dret a la inviolabilitat de domicili, el dret al
49
Trimestre
secret de les comunicacions, el dret a la llibertat de residència, el dret a la llibertat de circulació, el

dret a entrar i sortir lliurement d'Espanya, el dret a la llibertat d'expressió i d'informació, i la
prohibició del segrest de les publicacions si no és per resolució judicial, el dret de reunió i
manifestació, el dret de vaga i el dret a adoptar mesures de conflicte col·lectiu.
- Per al cas de l'estat de setge, els drets afectats són aquests mateixos, però es permet a més la
suspensió de les condicions de la detenció.
- L'estat d'alarma no suposa pròpiament una suspensió de l'exercici de drets fonamentals, però sí que
es poden establir certes limitacions al seu exercici, d'acord amb el que estableix la LO 4/1981 (art.
11 i 12).
La suspensió de Drets no és automàtica, sinó que necessita d’un acte de declaració i, per tant, de la
intervenció del Congrés dels Diputats.
Mentre duren els estats excepcionals, la LO 4/1981 garanteix el manteniment democràtic del poder.
L’estat d’alarma s’ha declarat a Espanya en dues ocasions:
- La crisi dels controladors aeris – RD 1673/2010.

- L’actual crisi sanitària COVID19:
- RD 463/2020 declara l’estat d’alarma per la gestió de la crisi sanitària.
Modificat per RD 465/2020 i prorrogat per RD 476/2020, RD 487/2020 i RD 492/2020
Impugnats per +50 diputats del GP Vox del Congrés dels Diputats.
- Resol la STC 148/2021, de 14 de juliol - per 6 vots a favor i 5 en contra.
- RD 926/2020 i prorrogat per 6 mesos més per RD 956/2020. Impugnats per +50 diputats
del GP Vox del Congrés dels Diputats.
- Resol la STC 183/2021, de 27 d’octubre - amb 4 vots particulars.
- Acord de la Mesa del Congrés 19/03/2020 suspèn el còmput de terminis de iniciatives en

tràmit. Recurs d’empara per +50 diputats del GP Vox del Congrés dels Diputats.
- Resol la STC 168/2021, de 16 de novembre - amb 3 vots particulars.
DDFF considerats afectats per la declaració d’estat d’alarma (RD 463/2020):
- Art. 19 CE: derecho a elegir libremente su residencia y a circular por el territorio nacional.
- Art. 17 CE: derecho a la libertad y a la seguridad.
- Art. 21 CE: derecho de reunión pacífica y sin armas.
- Art. 27 CE: derecho a la educación.
- Arts. 35 CE: derecho al trabajo, a la libre elección de profesión u oficio, a la promoción a través del
trabajo y a una remuneración suficiente para satisfacer sus necesidades y las de su familia.
- Art. 38 CE: libertad de empresa en el marco de la economía de mercado.
- Art. 16 CE: ibertad ideológica, religiosa y de culto de los individuos.
5.2. La suspensió individual
Es diferencia de la suspensió col·lectiva en què no afecta la generalitat de les persones, sinó només aquelles que
es trobin en una determinada situació. Una altra diferència de la suspensió col·lectiva de drets es que, la
suspensió la individual ha estat utilitzada permanentment des de l'entrada en vigor de la Constitució.
Es tracta, en substància, de donar cobertura constitucional a la lluita contra el terrorisme, ja que té com a
finalitat facilitar “les investigacions corresponents a l'actuació de bandes armades o elements terroristes”.
- En el cas de determinades persones sospitoses de formar part de bandes armades o elements terroristes
(art. 55. 2 CE), és possible la suspensió de l'exercici dels drets següents: la detenció preventiva de
50
Trimestre
màxim 72 hores, que es pot ampliar; la inviolabilitat del domicili i el secret de les comunicacions,
sempre amb coneixement judicial i si escau control parlamentari.
- Legislació antiterrorista: a partir de la previsió constitucional, s'habilita el legislador perquè, en les

investigacions contra el terrorisme, es puguin aplicar unes mesures excepcionals i individuals, en cas
d'urgència. La finalitat és donar cobertira constitucional a la lluita contra el terrorisme.
La suspensió individual beneficia l’eficàcia de les actuacions policials i només pot afectar a 3 Drets
Fonamentals:
a) Termini màxim de detenció preventiva. La detenció preventiva es pot allargar 48 hores més de les 72
hores dels supòsit general (5 dies en total, com a màxim), amb coneixement del jutge.
b) Dret a la inviolabilitat de domicili. L’entrada el registre domiciliaris o la intervenció de les

comunicacions no necessiten l'autorització judicial prèvia sinó la comunicació posterior immediata.
Art. 18.2 CE (“El domicilio es inviolable. Ninguna entrada o registro podrá hacerse en él sin consentimiento del
titular o resolución judicial, salvo en caso de flagrante delito”) → art. 553 LECrim (“Los Agentes de policía
podrán asimismo proceder de propia autoridad a la inmediata detención de las personas (...) en casos de
excepcional o urgente necesidad, cuando se trate de presuntos responsables de las acciones a que se refiere el
artículo 384 bis (bandas armadas o individuos terroristas o rebeldes)”).
c) Secret de les comunicacions.
Art. 18.3 CE (“Se garantiza el secreto de las comunicaciones y, en especial, de las postales, telegráficas y
telefónicas, salvo resolución judicial”) → art. 579 LECrim (“El juez podrá acordar la detención de la
correspondencia privada, postal y telegráfica, incluidos faxes, burofaxes y giros, que el investigado remita o
reciba, así como su apertura o examen, si hubiera indicios de obtener por estos medios el descubrimiento o la
comprobación del algún hecho o circunstancia relevante para la causa, siempre que la investigación tenga por
objeto alguno de los siguientes delitos: (...) Delitos de terrorismo”).
Actualment, aquestes mesures no estan regulades en una llei especifica sinó que estan incorporades a la Llei
d'enjudiciament criminal, mitjançant la LO 4/1988, de 25 de maig, que la va modificar.
Els drets que es poden suspendre ho han de ser durant el temps absolutament imprescindible i, a més, de manera
totalment justificada. Si per raons d'urgència la suspensió s'ha de fer sense l'autorització judicial prèvia, la
justificació davant el jutge s'ha de fer immediatament (tan aviat com es pugui).
L'article 55.2 de la Constitució estableix que "la utilització injustificada o abusiva" de les facultats que reconeix
la llei anti terrorista "produeixen responsabilitat penal, com a violació dels drets i les llibertats reconeguts per les
lleis". Tanmateix, l'actual Codi penal no recull cap tipus especial de delicte per violació de drets fonamentals
derivats de l'aplicació abusiva d'aquesta llei, per la qual cosa hi són aplicables els tipus generals.
51
Trimestre
TEMA 5. LES GARANTIES DELS DRETS FONAMENTALS .
Capítol lll, Primera part, de DÍEZ-PICAZO, Luis Maria, Sistema de derechos fundamentales, Civitas, Thomson Reuters, 4a edició, 2013.
Com hem treballat anteriorment, l'expressió “garanties dels drets fonamentals” fa referència al conjunt de
mitjans que l'ordenament preveu per a la protecció, tutela o salvaguarda dels drets fonamentals. Aquest concepte
inclou procediments diversos que s'assemblen perquè estan dirigits a assegurar l'observança i l'efectivitat dels
drets fonamentals.
Hi ha certes complicacions a establir que es considerés “garanties dels drets fonamentals”
1. Per identificar les garanties dels drets fonamentals, no n'hi ha prou d'acudir a l'esmentat Capítol IV del
Títol I de la Constitució. Aquest conté dues disposicions diferents: els arts. 53 i 54.
Art. 53 - estableix el règim jurídic dels drets fonamentals i dissenya l'esquema bàsic de
garanties dels mateixos.
Art. 54 - es refereix a la institució del Defensor del Poble, la missió de la qual no està
exclusivament relacionada amb la salvaguarda dels drets fonamentals, sinó que consisteix en
la protecció no jurisdiccional dels particulars davant dels abusos dels poders públics.
52
Trimestre
2. Dins la categoria de garanties dels drets fonamentals solen incloure's previsions normatives de
naturalesa molt diferent; i, en particular, és freqüent barrejar normes substantives i normes processals.
A l'hora de fer un catàleg de les garanties dels drets fonamentals cal distingir entre tots dos
plans: substantiu i processal.
Altrament, i com ja hem dit en temes anteriors, els drets fonamentals són aquells als que la Constitució otorga
les màximes garanties. Així, l’ordenament espanyol estableix diferents mecanismes de garantia dels drets
fonamentals, que es poden classificar en:
● Garanties jurisdiccionals. S'inclouen la tutela ordinària dels DDFF i els procediments de carácter
preferent i sumari, el recurs d'empara davant el TC i la protecció internacional dels drets (el recurs
davant del TEDH, mecanisme de protecció supraestatal).
● Garanties normatives. Vinculació immediata, rigidesa constitucional, reserva de llei i respecte al

contingut essencial.
● Garanties institucionals. Institucions com les Forces i els Cossos de Seguretat de l’Estat i el Ministeri
fiscal tenen la funció de defensar els drets de la persona.
BLOC 1 → GARANTIES CONSTITUCIONALS
53
Trimestre
Els jutges i magistrats són les instàncies a les quals correspon la defensa dels drets de les persones segons
l'esquema institucional de l'estat de dret. L'activitat específica dels jutges i tribunals consisteix precisament a
tutelar els drets. Davant d'una vulneració dels drets, els jutges són la primera i principal garantia.
En el cas dels drets fonamentals, per la seva especial importància, l'estat es compromet a garantir una protecció
més gran. Per això, a més de ser defensables davant la jurisdicció ordinària exercint el dret a la tutela judicial
efectiva com qualsevol dret o interès legítim, la Constitució ha volgut proporcionar encara dos mecanismes
extraordinaris de protecció: el procediment preferent i sumari a la jurisdicció ordinària i el recurs d'empara al
Tribunal Constitucional. Fora de l'àmbit estatal, la protecció dels drets encara es pot buscar mitjançant l'accés al
Tribunal Europeu de Drets Humans.
1.1. TUTELA JUDICIAL DELS DRETS FONAMENTALS
Art. 24 CE: ”Tothom té dret a obtenir la tutela efectiva dels jutges i dels tribunals en l'exercici dels drets i
interessos legítims, sense que, en cap cas, pugui haver-hi indefensió."
El dret a la tutela judicial efectiva comporta posar a disposició de les persones uns mecanismes propis del poder
judicial per tal de satisfer els drets subjectius.
En un primer moment, el dret implica l'accés a la jurisdicció, de manera que qualsevol persona es pugui adreçar
a un jutge o tribunal quan consideri que se li ha vulnerat un dret, amb la pretensió d'obtenir-ne una resposta. En
un segon moment, el dret a la jurisdicció comporta el dret a obtenir una resolució i l'execució d'aquesta decisió
quan és ferma i ha adquirit el valor de cosa jutjada..Això no vol dir obtenir una sentència favorable, sinó una
decisió judicial fonamentada en dret, que ens pot donar la raó o no.
Un element essencial del dret a la tutela judicial efectiva és el del judici amb totes les garanties.
A més, el procés judicial ha de garantir:
- La prohibició d'indefensió de les parts, la qual cosa vol dir el dret a fer ús de tots els mitjans per a la
pròpia defensa.
- El dret a la motivació, que comporta la garantia que l'òrgan judicial no actuarà amb arbitrarietat.
- El dret al recurs contra la decisió en la instància anterior.
- El respecte al principi de congruència, de manera que el jutge ha de respondre el que se li demana i no
una altra cosa.
L'article 24.2 CE estableix les garanties de caràcter processal: un cop s'ha accedit al procés, ara la tutela judicial
entra en joc mitjançant el respecte als elements del procés judicial, que cal respectar. L’objectiu és sempre
impedir que es produeixi indefensió (la qual es pot concebre com la negació o vulneració del dret a la tutela
judicial efectiva): Les garanties processals són les següents:
- Que es conegui el jutge natural o ordinari, que és el predeterminat.

- La defensa i l'assistència lletrades.
- Ser informat de l'acusació formulada.
- Un procés públic sense dilacions indegudes i amb totes les garanties.
- Utilitzar tots els mitjans de prova pertinents per a la defensa.
- No declarar contra un mateix, i no confessar-se culpable..
- La presumpció d’innocència.
- No declarar "per raons de parentiu o de secret professional" sobre fets presumptament delictius.
54
Trimestre
Com hem apuntat, en la protecció dels drets fonamentals l’Estat espanyol prevu procediments específics de
protecció a través de dos mecanismes jurisdiccionals, un davant la jurisdicció ordinària i l'altre davant la
jurisdicció constitucional: procediment de caràcter preferent i sumari i recurs d’empara.
Art. 53.2 CE: ”Qualsevol ciutadà pot demanar la tutela de les llibertats i dels drets reconeguts en l'article 14 i
en la Secció 1a del Capítol Segon davant els tribunals ordinaris per un procediment basat en els principis de
preferència i sumarietat i, si escau, mitjançant el recurs d'empara davant el Tribunal Constitucional. Aquest
darrer recurs és aplicable a l'objecció de consciència que reconeix l'article 30."
1.2. ELS PROCEDIMENTS ESPECIALS (arts. 14 a 29 CE).
El procediment preferent i sumari davant la jurisdicció ordinària és anomenat col·loquialment també recurs
d'empara ordinari, i té com a objecte la protecció del dret fonamental vulnerat. Preferent vol dir que passa
davant dels altres assumptes que tingui el tribunal i sumari que ha de ser més ràpid, atès que es redueixen els
terminis.
De tota manera, de forma alternativa es pot accedir al procediment normal. És a dir, es pot optar entre seguir el
procediment general o aquest, que és excepcional.
Els drets objecte de tutela són els que contenen els articles 14 al 29. L'objecte d'impugnació són actes que
provenen dels poders públics i de particulars. Està legitimada per a presentar el recurs d'empara ordinari tota
perdona física o jurídica, espanyola o estrangera.
El procediment preferent i sumari es troba regulat en les lleis processals de les diverses jurisdiccions:
- Protecció dels drets fonamentals en la jurisdicció contenciós-administrativa.

- Llei 29/1998, de 13 de juliol, reguladora de la jurisdicció contenciosa administrativa.
- Protecció dels drets fonamentals en la jurisdicció social.
- Llei 36/2011, de 10 d’octubre, reguladora de la jurisdicció social.
- Protecció dels drets fonamentals en la jurisdicció militar.
- Llei orgànica 2/1989, de 13 de abril, processal militar.
- Absència de procediment específic de defensa de DDFF en la jurisdicció civil.
- Llei 1/2000, de 7 de gener, d’enjudiciament civil.
- Llei orgànica 1/1982.
- Absència de procediment preferent i sumari de defensa de DDFF en la jurisdicció penal.
- Reial Decret de 14 de setembre de 1882 pel qual s'aprova la Llei d'Enjudiciament Criminal.
- Llei Orgànica 10/1995, de 23 de novembre, del Codi Penal.
- Procediments específics de protecció de determinats drets fonamentals, com ara l’habeas corpus.
- Arts 114 a 122 quarter Llei 29/1998.
1.3. EL RECURS D’EMPARA DAVANT EL TRIBUNAL CONSTITUCIONAL(arts. 14 a 29 i 30.2 CE).
Com a regla general, s'ha de dir que el recurs d’empara té caràcter extraordinari davant el TC, perquè només pot
ser emprat per demanar la protecció de DDFF. A més, té caracàter subsidiari, perquè només opera quan la
protecció de DDFF no s’ha satisfet en els tribunals ordinaris, ja sigui per procediment prefernt i sumari o per
procediment general. És a dir, els jutges ordinaris són els que han de protegir els drets de les persones i només
quan es considera que no s'han satisfet les expectatives en aquesta instància (ordinària), entra en joc el Tribunal
Constitucional. Per tant, el recurs d’empara és la garantia addicional i última dels DDFF.
55
Trimestre
Lògicament el seu objectiu és determinar només si s'ha vulnerat o no un dret fonamental. El recurs d'empara
constitucional està regulat en l'article 53.2 CE .
Per accedir-hi cal exhaurir la via judicial prèvia (només es pot anar directament al TC quan s'impugni una
decisió no legislativa d'una cambra parlamentária), haver estat part a la via judicial prèvia i haver- hi invocat la
defensa del dret que es considera vulnerat.
- Els drets impugnables són: el principi d'igualtat davant la llei i el dret a la no-discriminació (art. 14
CE); els drets fonamentals de la Secció 1a del Capítol Segon del Títol I (art. 15 a 29 CE), i el dret a
l'objecció de consciència al servei militar (art. 30.2 CE), precepte actualment sense aplicabilitat
pràctica atesa la supressió del servei militar obligatori.
- Els actes impugnables i, per tant, l’objecte són "disposiciones, actos jurídicos o simple vía de hecho de
los poderes públicos" (art. 41.2 LOTC). Això és, actes, omissions o disposicions sense rang de llei. No
és possible impugnar una llei mitjançant el recurs d'empara, però sí els seus actes d'aplicació.
Els causants de la lesió dels drets fonamentals han de ser poders públics, mai persones particulars (tot i que es
pot reclamar contra la resolució judicial que no ens reconeix el que considerem el nostre dret en un litigi entre
particulars).
Com que sempre hi ha d'haver un poder públic que és qui lesiona en potència el nostre dret fonamental, podem
parlar de diferents supòsits:
- L'article 42 LOTC permet accedir directament al TC en cas d'anar contra decisions o actes sense valor
de llei de les Corts Generals o dels parlaments autonòmics. El termini d'interposició és de 3 mesos a
partir que l'acte és ferm.
- L'article 43.1 LOTC preveu l'empara contra disposicions, actes jurídics o vies de fet del Govern o de
les seves autoritats o funcionaris, dels òrgans executius col·legiats de les comunitats autònomes o de les
seves autoritats, funcionaris o agents. El termini d'interposició és de 20 dies a partir de la notificació de
la resolució en el procés judicial previ.
- L'article 44 LOTC regula el supòsit del recurs d'empara contra actes o omissions del poder judicial,
sempre que s'hagi exhaurit la via judicial prèviament, i que en aquell procés s'hagi invocat el dret
vulnerat. El termini d’interposició és de 30 dies a partir de la notificació de la resolució en el procés
judicial.
Es troba legitimada per interposar recurs d’empara tota persona natural o jurídica que invoqui un interès legítim,
el Defensor del Poble i el Ministeri Fiscal.
Normalment són les sales del TC les que resolen el recurs d’empara.
1.3.1. Procediment (arts 49 i 50 LOTC 2/1979).
1. Inici: demanda, havent esgotat la via judicial prèvia. El recurs d'empara constitucional s'iniciarà
mitjançant demanda en què s'exposaran els fets que la fonamentin, se citaran els preceptes
constitucionals que s'estimin infringits i es fixarà amb precisió l'empara que se sol·licita per preservar o
restablir el dret o llibertat que es consideri vulnerat. En tot cas, la demanda justificarà la transcendència
constitucional especial del recurs.
56
Trimestre
2. Admissió a tràmit (article 50 LOTC remet a: 41 a 46 i 49 LOTC). El recurs d'empara és un instrument
per al desenvolupament de la jurisprudència del TC en matèria de DDFF, no simplement un mitjà per
fer justícia pel cas concret.
Per a l’admissió a tràmit es requereix que l’acte que sigui objecte de recurs d’empara sigui:
- Un acte sense rang de llei de les Assemblees legislatives - article 42 LOTC.
- Una actuació administrativa (qualsevol: actes administratius, vies de fet) - article 43 LOTC.
- Resolucions judicials - article 44 LOTC.
El recurs d’empara NO es pot emprar contra lleis i tampoc NO contra actuacions de particulars.
3. Procediment en sentit estricte:

- Emplaçaments.
- Vista/trasllat de les actuacions als personats perquè presentin al·legacions – en termini comú
de 20 dies.
- Fetes les al·legacions es procedirà a dictar sentència.
Possibilitat de mesures cautelars duarant el procediment en sentit estricte. Per exemple, acordar cautelarment la
suspensió de l'acte impugnat o altres (art. 56 LOTC).
Art. 56.3: (...) la Sala o la Sección podrá adoptar cualesquiera medidas cautelares y resoluciones provisionales
previstas en el ordenamiento, que, por su naturaleza, puedan aplicarse en el proceso de amparo y tiendan a
evitar que el recurso pierda su finalidad.
Els efectes de les sentències del Tribunal Constitucional en els recursos d'empara són interpartes (afecten les
parts del procés). En cas d'estimació del recurs, els efectes són (un o tots tres):
1. Declaració de la nul·litat de la decisió, acte o resolució impugnada, deter minant-ne si escau els efectes
concrets.
2. Reconeixement del dret, segons el seu contingut constitucionalment declarat.
3. Restabliment del recurrent en la integritat del seu dret, amb l'adopció de les mesures adequades per a la
seva conservació.
- STC 186/2001, STC 300/2006, STC 221/2004: TC atorga indemnització en Rec. empara, quan
no hi ha altra forma de reparació del DDFF.
1.4. EL DEFENSOR DEL POBLE I FIGURES AFINS A LES CCAA
La protecció internacional dels drets: el recurs davant del Tribunal Europeu de Drets Humans (TEDH).
L'Estat espanyol ha subscrit tractats internacionals que estableixen òrgans de protecció dels drets fonamentals, la
jurisdicció dels quals és així acceptada pel mateix Estat, el qual ha de donar compliment a aquelles resolucions i
respectar-les.
El cas més important és el Tribunal Europeu de Drets Humans (TEDH), amb seu a Estrasburg, creat pel Conveni
Europeu per a la Protecció dels Drets Humans i les Llibertats Fonamentals, en el marc del Consell d'Europa.
Les seves sentències tenen l'efecte de cosa jutjada, la qual preval sobre qualsevol altra sentència, fins i tot les del
Tribunal Constitucional.
57
Trimestre
A més a més, les interpretacions sobre els drets fonamentals sobre la base del Conveni tenen efectes dins els
ordenaments dels estats membres, com una doctrina comuna a tots els estats europeus que l'han subscrit. Per
acceder-hi cal, però, exhaurir les vies internes de reclamació judicial dels drets.
En el si de la Unió Europea destaca el Tribunal de Justícia de la Unió Euro pea (TJUE), que dedueix i interpreta
drets que es troben recollits en els tractats constitutius, en les "tradicions constitucionals comunes", i fins i tot de
la jurisprudència del TEDH.
El Tractat de Lisboa, que va entrar en vigor el desembre de 2009, incorpora la Carta de drets fonamentals de la
UE i dota el TJUE de més gran capacitat d'acció.
En l'àmbit de l'ONU, hi ha el Comitè de Drets Humans, instituït a partir dels Pactes sobre drets humans de 1966
(PIDCP i PIDESC), que no té caràcter jurisdiccional i emet dictàmens no vinculants per als estats.
1.5. GARANTIES DELS DRETS FONAMENTALS DAVANT DEL LEGISLADOR
Com ja hem dit anteriorment, a l'hora de fer un catàleg de les garanties dels drets fonamentals cal distingir entre
tots dos plans: substantiu i processal.
1.5.1. En el pla substantiu…
1. Les garanties dels drets fonamentals davant del legislador rau essencialment en la rigidesa
constitucional. El caràcter rígid de la Constitució espanyola impedeix que aquesta sigui reformada
mitjançant llei.
Només a través dels procediments de reforma constitucional, previstos al Títol X de la

Constitució, és possible introduir modificacions al text constitucional (arts. 166 i següents
CE).
2. Els drets fonamentals resulten indisponibles per al legislador, de manera que han de ser vistos com el
topall infranquejable per a la regla democràtica bàsica de decisió per majories.
1.5.2. En el pla processal…
1. Les garanties dels drets fonamentals davant del legislador rauen en els procediments de control de
constitucionalitat de les lleis (recurs d'inconstitucionalitat i qüestió d'inconstitucionalitat), que estan
cridats precisament a preservar la rigidesa i la supremacia de la Constitució.
Els procediments de control de constitucionalitat no compleixen només una funció objectiva

de depuració de l'ordenament jurídic, sinó que compleixen també una funció de salvaguarda
dels drets fonamentals.
2. Arribats a aquest punt, cal fer dues observacions sobre els procediments de control de constitucionalitat
de les lleis com a garantia processal dels drets fonamentals davant del legislador.
- D'una banda: el recurs i la qüestió d'inconstitucionalitat permeten controlar la

constitucionalitat de les lleis i dels altres actes amb força de llei; però és dubtós que puguin
fiscalitzar la regularitat dels actes de reforma constitucional.
58
Trimestre
- D'altra banda: a l'ordenament espanyol els particulars no poden interposar recurs

d'inconstitucionalitat contra les lleis i els altres actes de força de llei. Els particulars només
poden actuar de manera indirecta.
BLOC 2 → LES GARANTIES NORMATIVES
Parlem aquí de la garantia que ofereix la regulació jurídica dels drets fonamentals.
Un primer element que cal tenir en compte és la vinculació immediata o aplicació directa, producte de la força
normativa de la CE (art. 9.1 i art. 53.1 CE). D'aquesta manera, encara que no hi hagi una regulació legal, tots els
drets del Capítol II del Títol I són directament aplicables perquè deriven de la mateixa CE. El Tribunal
Constitucional va afirmar que "els drets i les llibertats fonamentals vinculen tots els poders públics i són origen
immediat de drets i obligacions, i no uns mers principis programàtics". Per tant, el que fa l'article 53.1 CE és
garantir l'aplicabilitat directa dels drets del Capítol II del Títol I sense necessitat de cap mediació l gislativa.
En segon lloc, cal tenir present la protecció que significa la reforma mitjançant l'article 168 CE (procediment
agreujat) dels preceptes constitucionals relatius als drets fonamentals (entesos aquí com la Secció 1a del Capítol
Segon del Títol I CE) .Dels dos procediments de reforma que estableix la CE, el que preveu l'article 168 és el
més complex i costós. Així, la reforma dels drets fonamentals s'equipara a la revisió total de la Constitució. En
el fons és una garantia de les minories contra la majoria (perquè poc més d'un terç poc bloquejar la voluntat de
pràcticament dos terços).
En tercer lloc, la reserva de llei comporta que només la llei pot regular l'exercici dels drets fonamentals.
Aquesta reserva es justifica perquè en una democràcia representativa ha de ser el legislador (elegit per sufragi
universal) qui estableixi una normativa de tanta importància com els drets fonamentals. L'objectiu és reservar al
Parlament l'aprovació de les normes jurídiques que regulen l'exercici dels drets i les llibertats fonamentals a
causa de les garanties polítiques que atorga el procediment d'elaboració de les lleis: el debat públic i
contradictori entre majoria i oposició.
- Per tant, el reglament (que és a les mans del Govern) només pot incidir en la regulació de l'exercici dels
drets en la mesura que serveixi com a complement indispensable de la llei per motius tècnics o per a
optimitzar el compliment de les finalitats d'aquesta. A més, quan es tracti dels drets i les llibertats que
reconeix la Secció 1a, l'article 81 CE reforça la reserva de llei i exigeix que sigui una llei orgànica la
que reguli els aspectes bàsics del dret. Segons el TC, només estan reservats a la llei orgànica els drets
d'aquesta secció (i no tots els del capítol II), i es reserva només el desenvolupament directe de les
normes constitucionals que regulen aquests drets.
- Per tant, les lleis que merament incideixin o afectin tangencialment aquests drets no han de ser lleis
orgàniques. Per tant, el desenvolupament directe dels drets que contenen els articles 15 a 29 no el pot
dur a terme el Govern mitjançant un reglament ni un decret llei (art. 86.1 CE), ni tampoc mitjançant un
decret legislatiu (perquè no poden ser objecte d'una delegació per part de les Corts Generals al Govern:
art. 82.1 CE).
59
Trimestre
Finalment, la llei que reguli els drets fonamentals n'ha de respectar el contingut essencial, és a dir, el
contingut constitucionalment declarat per a tots els drets del Capítol II del Títol I CE. El contingut
constitucionalment declarat o "contingut essencial" és definit pel TC com la "naturaleza jurídica o el modo de
concebir o de configurar cada derecho" i la determinació de "los intereses jurídicos protegidos”. La llei pot
restringir un dret si és adequat i necessari per tal de garantir un altre dret o un altre bé de importància suficient, i
sempre que hi hagi proporcionalitat entre el grau de restricció i la importància del dret o bé que s'ha de protegir;
però no és acceptable una restricció que no permeti "reconèixer" aquell dret.
La transgressió de les garanties normatives comporta la inconstitucionalitat de la llei (impugnació davant el

TC per vulneracions de la CE), que ja hem vist que es tutela bàsicament mitjançant el recurs i la qüestió
d’inconstitucionalitat.
- Recurs d'inconstitucionalitat – art. 161.1a) CE (“El Tribunal Constitucional tiene jurisdicción en

todo el territorio español y es competente para conocer: a) Del recurso de inconstitucionalidad contra
leyes y disposiciones normativas con fuerza de ley. La declaración de inconstitucionalidad de una
norma jurídica con rango de ley, interpretada por la jurisprudencia, afectará a ésta, si bien la
sentencia o sentencias recaídas no perderán el valor de cosa juzgada (...)”.
- Qüestió d'inconstitucionalitat – art. 163 CE (“Artículo 163: Cuando un órgano judicial considere, en
algún proceso, que una norma con rango de ley, aplicable al caso, de cuya validez dependa el fallo,
pueda ser contraria a la Constitución, planteará la cuestión ante el Tribunal Constitucional en los
supuestos, en la forma y con los efectos que establezca la ley, que en ningún caso serán
suspensivos”).
BLOC 3 → LES GARANTIES INSTITUCIONALS
Dins aquest apartat parlarem d'institucions que l'Estat posa a disposició de les persones per a protegir els seus
drets i les seves llibertats.
1. Forces i Cossos de Seguretat. Art. 104 CE: "Les forces i els cossos de seguretat (...) tenen per missió
protegir el lliure exercici dels drets i de les llibertats i garantir la seguretat ciutadana.” Com és obvi, en
cas d'extralimitacions hi ha d'haver controls governatius i sobretot jurisdiccionals, i fins tot el dret a
60
Trimestre
obtenir una indemnització per part de les persones afectades, atès que la funció ordinària de les Forces i
els Cossos de Seguretat de l'Estat s'ha de moure dins els paràmetres de la legalitat vigent.
2. El Ministeri Fiscal és una altra institució de garantia dels drets i llibertats per què li correspon
"promoure l'acció de la justícia en defensa de la legalitat, dels drets dels ciutadans i de l'interès públic
tutelat per la llei" (art. 124 CE). En la defensa dels drets fonamentals cal destacar que es troba legitimat
per a interposar el recurs d'empara davant el Tribunal Constitucional.
3. El Defensor del Poble és un òrgan constitucional que es defineix com a comissionat de les Corts
Generals, per a controlar que les administracions públiques respectin els drets de les persones
compresos en tot el títol I CE (art. 54 CE). Totes les seves actuacions no són vinculants. La seva funció
és la d'una magistratura d'autoritat. Pel que fa a la defensa dels Drets Fonamentals, cal tenir en compte
que el Defensor del Poble pot interposar tant el recurs d'empara com el recurs d'inconstitucionalitat
davant el Tribunal Constitucional (art. 162.1 CE). El defensor del poble pot supervisar l'activitat de tota
l'Administració, ja sigui la de l'Estat, la de la comunitat autònoma o la local, però les comunitats
autònomes i alguns municipis ha creat figures similars per a supervisar les seves pròpies
administracions. Figures similars de les Comunitats Autònomes:
- Síndic de Greuges. Regulació: LLEI 24/2009, del 23 de desembre, del Síndic de Greuges.
- L'article 78 de l‘EAC regula la institució del Síndic de Greuges i li atribueix les
competències bàsiques.
Article 78 EAC:
1. El Síndic de Greuges té la funció de protegir i defensar els drets i les llibertats que reconeixen la
Constitució i aquest Estatut. Amb aquesta finalitat supervisa, amb caràcter exclusiu*, l’activitat de
l’Administració de la Generalitat, la dels organismes públics o privats vinculats o que en depenen,
la de les empreses privades que gestionen serveis públics o acompleixe14n activitats d’interès
general o universal o activitats equivalents de manera concertada o indirecta i la de les altres
persones amb un vincle contractual amb l’Administració de la Generalitat i amb les entitats
públiques que en depenen. També supervisa l’activitat de l’Administració local de Catalunya i la
dels organismes públics o privats vinculats o que en depenen.
(...)
- Aquesta frase és inconstitucional i nul·la d’acord amb la STC 31/2010, del 28 de juny.
L'article 79 de l‘EAC en determina els principis d'organització i funcionament.
Podem concluir que el Síndic de Greujes posseeix un objecte més ampli que el del Defensor del Poble,
especialment pel que fa a l’Adminitració de la Generalitat.
Altres figures similars a les CCAA:
- El Justícia de Aragón (Aragó).

- Defensor del Pueblo o Valedor del Pueblo (Galícia).
- Ararteko: Defensoría del Pueblo (País Basc).
- Defensor del Pueblo Andaluz (Andalucia).
A nivell municipal, els Ajuntaments també es doten de institucions similars d’àmbit municipal:
- Article 48 Decret Legislatiu 2/2003, de 28 d'abril, pel qual s'aprova el Text refós de la Llei municipal i
de règim local de Catalunya.
-
61
Trimestre
- Llei 7/1985, RBRL: no ho preveu expressament, però sí que preveu una Comisión especial de
Sugerencias y Reclamaciones, per a la defensa dels drets dels veïns (article 132).
3.1. GARANTIES DELS DRETS FONAMENTALS DAVANT DE L'ADMINISTRACIÓ I EL PODER

JUDICIAL
Les garanties dels drets fonamentals davant de l'administració vénen donades per les reserves de llei i pel
principi de legalitat.
- Reserves de llei: impliquen que certes matèries, com és el cas dels drets fonamentals, només poden ser
regulades per llei, i queden sotmeses a normatives de rang inferior com els reglaments de
l'Administració.
- Principi de legalitat: significa que tota actuació administrativa o jurisdiccional està subjecta a la llei i
altres actes amb força de llei.
- Reserves de jurisdicció: un tipus de garantia dels drets fonamentals que opera específicament davant de
la Administració.
BLOC 4 → REMEIS CONTRA LES VIOLACIONS DE DRETS FONAMENTALS
Aquests "remeis" consisteixen en el que el titular del dret vulnerat pot demanar i el jutge pot atorgar. Els remeis
no han de ser confosos amb els procediments: mentre que aquests últims són la manera d'accedir als tribunals i
de postular davant d'ells, els remeis són allò que la resolució judicial pot concedir o, si es prefereix, els
pronunciaments que pot fer.
Un catàleg dels remeis concebibles, a l'ordenament espanyol, davant de violacions de drets fonamentals
inclouria:
1. Anul·lació de disposicions normatives (legals o reglamentàries) i d'actes singulars (administratius o
jurisdiccionals) contraris a un dret fonamental.
2. Mero reconeixement declaratiu de la titularitat del dret fonamental objecte del litigi, o de la legitimitat
del seu exercici.
3. Prohibició de conductes pertorbadores de lexercici de drets fonamentals.
4. Restabliment de la situació jurídica subjectiva anterior a la violació del dret fonamental, inclosa la
indemnització, si escau, dels danys (materials i morals) patits en els drets fonamentals.
5. Tutela provisional a través de mesures cautelars.
4.1. CARACTERÍSTIQUES D’AQUESTS REMEIS
1. Tractant-se de l'anul·lació de normes lesives de drets fonamentals, cal recordar que la declaració
d'inconstitucionalitat d'una llei només es pot obtenir mitjançant una qüestió d'inconstitucionalitat.
2. El remei consistent en la prohibició de conductes pertorbadores de drets fonamentals requereix una

certa explicació.
62
Trimestre
En base a això sorgeix el dubte següent: hi ha accions de cessació en defensa de drets fonamentals?
La resposta és que sí. Per exemple, a l'art. 71.1.b) LJCA es disposa que la sentència estimatòria reconeixerà la
situació jurídica vulnerada per l'Administració i “adoptarà totes les mesures que siguin necessàries per al ple
restabliment de la mateixa”.
- Entre les mesures “necessàries” per al restabliment del dret fonamental vulnerat es pot trobar l'ordre
d'abandonar la conducta lesiva.
Cal destacar, però, que aquestes accions de cessació només seran possibles en els supòsits previstos per
l'ordenament jurídic.
Remeis indirectes:
A tot això caldria afegir-hi els remeis indirectes: la indemnització dels danys soferts com a conseqüència de
la violació de drets fonamentals, i les sancions (penals o administratives) per a conductes lesives de drets
fonamentals.
TEMA 6. ELS DRETS FONAMENTALS EN EL MARC EUROPEU.
Capítol VI de DÍEZ-PICAZO, Luis Maria, Sistema de derechos fundamentales, Civitas, Thomson Reuters, 4a. ed., 2013.
1. DRETS HUMANS: ORDENAMENT INTERNACIONAL I ORDENAMENT INTERN
La denominació “drets humans” no designa una realitat substancialment diferent de la designada amb l'expressió
“drets fonamentals”: sempre s'està en el terreny d'aquells drets que s'atribueixen a tots els éssers humans —o, si
més no, a tots els ciutadans — pel sol fet de ser-ho (es tracta dels cànons bàsics de justícia establerts en una
societat i en un moment donats).
63
Trimestre
Aquests drets no són protegits només per l'ordenament intern, sinó que també són protegits per l'ordenament
internacional.
1.1. Caracteristiques dels drets humans:
1. Són atribuïts i protegits per normes internacionals i, per tant, representen els cànons bàsics de justícia
internacionalment acceptats.
2. Tant o més que genuïns drets subjectius, els drets humans contenen obligacions exigibles als Estats. per
exemple, a la prohibició de la tortura, o de la pena de mort.
3. Els drets humans, entesos com a obligacions que pesen sobre els Estats, són obligacions de resultat, que
no prejutgen els mitjans a emprar pels Estats per assolir aquest objectiu. L'Estat ha de garantir el
respecte i l'efectivitat dels valors encarnats als drets humans.
4. Els drets humans imposen obligacions mínimes, en el sentit que els Estats poden adoptar lliurement
estàndards de protecció més exigents o elevats d'aquests mateixos valors.
Cal destacar que un país respectuós dels drets humans no és aquell on no es produeix cap vulneració, sinó aquell
on no es violen de forma massiva i sistemàtica.
Altrament, també convé subratllar que el dret internacional dels drets humans és dret convencional, ja que té
l'origen en tractats internacionals. El dret internacional general no conté normes relatives al respecte dels drets
humans. El més proper als drets humans que es pot trobar en el dret internacional general són les normes
consuetudinàries relatives a l'anomenat “dret humanitari”, que fa referència al comportament degut a situacions
de conflicte bèl·lic.
2. EL CONVENI EUROPEU DE DRETS HUMANS
El Conveni per a la Protecció dels Drets Humans i de les Llibertats Fonamentals fet a Roma el 4 de novembre de
1950 en el marc del Consell d'Europa és el tractat internacional més important sobre drets humans d'àmbit
regional europeu. Des del punt de vista de l’ordenmant espanyol, és un tractat internacional que regula drets
humans, originat després de la 2a GM.
El Conveni Europeu de Drets Humans ha marcat els requisits elementals de la democràcia constitucional a
Europa. Podríem dir fins i tot que l'admissió d'un país al Conveni Europeu ha operat com una mena
d'identificador d'autenticitat democràtica.
- A més, el Conveni Europeu ha suposat una fita en el panorama del dret internacional dels drets
humans, ja que ha estat el primer tractat internacional a introduir la possibilitat de recurs individual dels
particulars afectats davant d'un òrgan jurisdiccional genuí.
Cal destacar que, avui dia, resulta impossible, a qualsevol país europeu inclosa Espanya, abordar qualsevol
problema de drets fonamentals només sobre la base del corresponent ordenament jurídic intern, sense tenir
present la jurisprudència del Tribunal d'Estrasburg sobre el Conveni Europeu.
2.1. El Tribunal Europeu de Drets Humans
Després de la Segona Guerra Mundial, s’originà un sentiment de compromís entre els Estats Europeus amb
l’intenió de reparar la “dignitat humana” que tant s’havia vulnerat durant el període de guerra, caracteritzat per
64
Trimestre
la vulneració continua de drets. Així, amb l’objectiu d’establir una garantia col·lectiva de drets, el 1949 es creà
el Consell d’Europa, institució que va anar acompanyada d’una Declaració de Drets -el Conveni Europeu de
Drets Humans- i d’una sèrie de mecanismes de garantia d’aquests drets -el Tribunal Europeu de Drets
Humans/TEDH-, perquè les persones que vegéssisn vulnerat algun dels seus drets reconeguts poguéssin
defensar-se.
El TEDH s’erigeix així com la garantia dels drets regulats pel Conveni. Els drets són un límit de cara al poder de
l’Estat, són un marge de llibertat en que l’Estat no pot interferir. Aleshores, quan creiem que algun dret del llistat
se’ns ha vulnerat, podem accedir al Tribunal. Aquesta va ser la gran innovació: que una persona individual, en
l’exercici d’un dret subjectiu, tingués la possibilitat d’interposar una demanda quan considerés que se li ha
vulnerat el seu dret.
El TEDH òrgan jurisdiccional, que únicament s’encarrega d’interpretar el CEDH, els estats membres li poden
demanar que es pronunciïn sobre un tema. Acull demandes individuals. Les persones físiques, ONG o grup de
persones, poden presentar demanda, segons l’article 34 del CEDH, l’únic requisit es que al·leguin que se’ls a
vulnerat un dret fonamental.
Per tant, hi ha tres vies daccés al Tribunal Europeu de Drets Humans:
1. Petició dopinió consultiva pel Comitè de Ministres.

2. Demanda d'un Estat parteix contra un altre.
3. La demanda individual “presentada per qualsevol persona física, organització no governamental o grup
de particulars que es consideri víctima d'una violació, per una de les Altes Parts Contractants, dels drets
reconeguts al Conveni o els seus protocols” (art. 34 CEDH).
Artícle 34 CEDH. Demandas individuales.
El Tribunal podrá conocer de una demanda presentada por cualquier persona física, organización no
gubernamental o grupo de particulares que se considere víctima de una violación por una de las Altas Partes
Contratantes de los derechos reconocidos en el Convenio o sus Protocolos. Las Altas Partes Contratantes se
comprometen a no poner traba alguna al ejercicio eficaz de este derecho.
El TEDH és, però, un tribunal subsidiari (Art.35), és a dir, que només pot ser emprat quan s’han esgotat totes les
vies judicials internes. En el cas Espanyol, el darrer recurs que és pot imposar és el recurs d’empara davant el
TC. La persona que vol demandar l’Estat disposa d’un termini ampli de 6 mesos per interposar la demanda. El
mateix article 35 estableix els requisits que ha de complir la demanda interposada, definint les causes
d’inadmissió.
Artícle 35 CEDH. Condicions d’admissibilitat
1. Al Tribunal no podrá recurrirse sino después de agotar las vías de recursos internas, tal como se
entiende según los principios de derecho internacional generalmente reconocidos y en el plazo de
cuatro meses a partir de la fecha de la decisión interna definitiva.
2. El Tribunal no admitirá ninguna demanda individual entablada en aplicación del artículo 34

cuando:
a. sea anónima; o
b. sea esencialmente la misma que una demanda examinada anteriormente por el Tribunal o
ya sometida a otra instancia internacional de investigación o de acuerdo, y no contenga
hechos nuevos.
3. El Tribunal declarará inadmisible cualquier demanda individual presentada en virtud del artículo
34 si considera que:
65
Trimestre
a. la demanda es incompatible con las disposiciones del Convenio o de sus Protocolos,

manifiestamente mal fundada o abusiva; o
b. el demandante no ha sufrido un perjuicio importante, a menos que el respeto de los
derechos humanos garantizados por el Convenio y por sus Protocolos exija un examen del
fondo de la demanda.
4. El Tribunal rechazará cualquier demanda que considere inadmisible en aplicación del presente
artículo. Podrá decidirlo así en cualquier fase del procedimiento.
El TEDH té la seu a Estrasburg i està compost per:
Tribunal Europeu de DDHH, hi ha tants jutges com a països membres. La seva organització interna:
- Jutge únic → admissió o no de la demanda, si la admet la amplia al comitè.
- Comitè (3 jutges) → òrgan col·legia, pren decisions sobre la admissió o inadmissió de una demanda,
però alhora esta capacitat per dicta sentencia, però no sempre, només pot dictar una sentencia en un cas
concret quan el origen del cas sigui una matèria on hi hagi una jurisprudència consolidada.
- Sala (7 jutges) → pren decisions sobre la admissió o inadmissió, dicta sentència la majoria son
dictades per la sala, excepte, quan es creu que un cas pot se contradictori amb una jurisprudència que ja
existeix. En aquest cas la sala s’inhibeix i passa a la gran sala.
- Gran sala (17 jutges) → quan hi ha un cas contrari a la jurisprudència existent.
Cal remarcar que el Consell d’Europa, que adoptà el CEDH, és una institució totalment diferent al Consell de la
UE i no té res a veure amb la Unió Europea. Els països que formen part del Consell d’Europa són 47 és a dir,
donen cobertura més amplia que la UE.
El Consell d’Europa té la seva seu a Estrasburg i defensa: la democràcia, els drets humans i l’Estat de Dret.
A Espanya, el CEDH va ser ratificat l’any 1979, 4 anys després de la mort de Franco (Conveni de Roma), i
conté:
- El text en sí, és a dir, el text original de 1950.

- Afegidures protocol·làries.
Contràriament a la CE, la qual estableix una gran quantitat de drets, el Conveni Europeu només recull aquells
drets que considera essencials per a establir un estàndard de drets aplicable a tots els països.
El Conveni Europeu de Drets Humans està per sobre de la CE? A nivell intern, tenim garantit els drets a través
d’una sèrie de tribunals; i a nivell internacional, la Constitució ens dona la possibilitat d’accedir al TEDH. Per
tant, no podem dir que estigui per sobre. Li hem cedit part de les competències, té una protecció supraestatal. El
contingut més ampli de drets el té clarament la Constitució, perquè el catàleg de drets que hi ha al Conveni
Europeu el tenim nosaltres i de forma ampliada. Considerem els DDFF tan importants que una protecció interna
de l’Estat no és suficient sinó que volem també una protecció internacional a la que voluntàriament ens hem
assignat.
Com en la CE, distingim una part dogmàtica vs part orgànica.
TÍTOL I
ART. 1. Obligació de respectar els drets humans
66
Trimestre
ART. 2. Dret a la vida

ART. 3. Prohibició de la tortura
ART 4. Prohibició de la esclavatge i del treball forçat
ART. 5. Dret a la llibertat i a la seguretat
ART. 6. Dret a un procès equitatiu
ART. 7. No hi ha pena sense llei
ART. 8. Dret al respete a la vida privada i familiar
ART. 9. Llibertat de pensament, de consciència i de religió
ART. 10. Llibertat d’expressió
ART. 11. Llibertat de reunió i d’associació
ART. 12. Dret a contraure matrimoni
ART. 13. Dret a un recurs efectiu
ART. 14. Prohibició de discriminació
ART. 15. Derogació en caso d’estat d’excepció
ART. 16. Restriccions a l’activitat política dels estrangers
ART. 17. Prohibició de l’abús de dret
TÍTOL II
TRIBUNAL EUROPEU DE DRETS HUMANS
ART 19. Institució del Tribunal

ART 20. Nombre de Jutges
ART 21. Condicions d’exercici de les seves funcions
NO confondre el Consell d’Europa amb el Consell de la Unió Europea ni amb el Consell Europeu.
(organització internacional diferent formada per 47 estats). Ni Tribunal de Justícia de la Unió Europea no és
Tribunal Europeu de Drets Humans (tribunal del Consell d’Europa).
El Consell d’Europa és una institució aliena a la UE. Es tracta d’un organisme que engloba la totalitat de les
nacions europees (amb excepció de Bielorúsia, Kazajistán i Ciutat del Vaticá), constituït a partir de la 2a GM;
proclamant-se així com la institució més antiga del continent europeu. Té com a màxim objectiu la protecció i
la defesna dels Drets Humans i el foment de la democràcia i l’Estat de Dret als països del continent. A més,
dins de la seva estructura trobam el Tribunal Europeu de Drets Humans (TEDH) com a òrgan jurisdiccional
de control. Aquest és el tribunal judicial en funcionament més antic en matèria de Drets Humans.
Quan es compleixen els requisits necessaris es passa al judici en si, aquest requereix un examen contradictori,
intervindrà la part demandada i el demandant. Arriba el moment de dictar sentencia, comprovar si s’ha produït
vulneració o no dels drets i demanar a l’Estat que si encara aquesta continua que es pari i si ja ha passat donar-li
una satisfacció equitativa, de tipus econòmic.
Artículo 41 CEDH. Satisfacción equitativa.
Si el Tribunal declara que ha habido violación del Convenio o de sus Protocolos y si el derecho interno de la
Alta Parte Contratante sólo permite de manera imperfecta reparar las consecuencias de dicha violación, el
Tribunal concederá a la parte perjudicada, si así procede, una satisfacción equitativa.
Un cop dictat sentencia cal que sigui definitiva, un cop es definitiva es publica. Es pot demanar revisió a la gran
sala.
Apunt important:
Juntament amb la seva funció estrictament jurisdiccional, que s'acaba de descriure, el Tribunal Europeu de
Drets Humans també té una funció consultiva: possibilitat de les jurisdiccions nacionals de plantejar aquelles
67
Trimestre
qüestions sobre la interpretació i l'aplicació del Conveni Europeu que siguin rellevants per a la solució d'un
cas.
2.2. La eficaia de las sentencias del Tribunal Europeo de Derechos Humanos
Ja ha quedat dit que les sentències del Tribunal Europeu de Drets Humans, una vegada fermes, tenen força
vinculant per a l'Estat que ha estat part al corresponent litigi.
- En què consisteix exactament aquesta vinculació? Com es tradueix a l'ordenament jurídic espanyol.
L'art. 46.1 CEDH disposa: “Les Altes Parts Contractants es comprometen a acatar les sentències definitives del
Tribunal en els litigis en què siguin parts”. Això significa que sobre l'Estat condemnat per una sentència del
Tribunal Europeu de Drets Humans pesa el deure de posar fi a la violació del dret i, en la mesura que sigui
possible, reposar la situació a l'estat de coses existent abans que es produís la esmentada violació del dret.
El Conveni Europeu recull, amb tot, dues normes que serveixen com a garantia mínima davant de la possible
renuència estatal a donar compliment a una sentència:
- Art. 46.2: “La sentència definitiva del Tribunal serà transmesa al Comitè de Ministres, que vetllarà per
la seva execució”.
- Art. 41 CEDH, que permet la concessió duna “satisfacció equitativa” al particular que ha patit la
vulneració dun dret. Aquest art. es refereix a supòsits en què l'ordenament intern només permet de
manera imperfecta reparar la violació d'un dret.
2.3. Art. 5 bis a la Llei Orgànica del Poder Judicial
La Llei orgànica 7/2015 ha introduït un nou art. 5 bis a la Llei Orgànica del Poder Judicial: “Es podrà interposar
recurs de revisió davant el Tribunal Suprem contra una resolució judicial ferma, d'acord amb les normes
processals de cada ordre jurisdiccional, quan el Tribunal Europeu de Drets Humans hagi declarat que aquesta
resolució ha estat dictada en violació d'algun dels drets reconeguts al Conveni Europeu per a la Protecció dels
Drets Humans i Llibertats Fonamentals i els seus Protocols, sempre que la violació, per la seva naturalesa i
gravetat, comporti efectes que persisteixin i no puguin cessar de cap altra manera que no sigui mitjançant
aquesta revisió”.
L'article 5 bis de la Llei Orgànica del Poder Judicial (LOPJ) a Espanya és una disposició clau que reforça la
importància i la primacia dels drets humans a l'ordenament jurídic espanyol. Aquest article estableix que els
jutges i tribunals han d'interpretar i aplicar les normes d'acord amb els tractats i els acords internacionals sobre
drets humans ratificats per Espanya.
En resum, l'article 5 bis de la LOPJ és una eina essencial que garanteix que els drets humans ratificats
internacionalment per Espanya siguin considerats de manera primordial en la interpretació i l'aplicació del dret,
enfortint així el compromís del país amb la protecció i promoció d'aquests drets fonamentals.
2.4. La protecció dels drets fonamentals a la unió europea: evolució històrica.
La protecció dels drets fonamentals a la Unió Europea (UE) ha evolucionat significativament al llarg del temps.
Inicialment, els tractats constitutius de les Comunitats Europees no incloïen un catàleg de drets fonamentals a
causa del seu enfocament principalment econòmic i de la percepció que no era necessari per a les competències
transferides en aquell moment.
68
Trimestre
No obstant això, a la dècada de 1960, els tribunals constitucionals d'Alemanya i Itàlia van identificar llacunes en
la protecció dels drets fonamentals davant del dret comunitari, cosa que va portar a un conflicte amb el Tribunal
de Justícia de les Comunitats Europees. Aquest conflicte es va resoldre amb el reconeixement per part del
Tribunal de Justícia que les institucions comunitàries havien de respectar els drets fonamentals, considerats com
a principis generals del dret comunitari, inspirats en les tradicions constitucionals dels Estats membres i el
Conveni Europeu de Drets Humans.
El Tractat de Maastricht de 1992 va oficialitzar aquesta jurisprudència, establint que la Unió respectaria els drets
fonamentals garantits pel Conveni Europeu i les tradicions constitucionals comunes. Tot i això, va persistir la
insatisfacció amb la manca d'un catàleg escrit de drets. La situació va començar a canviar a l'any 2000 amb
l'elaboració de la Carta de Drets Fonamentals de la Unió Europea, que va marcar una nova etapa amb un catàleg
específic de drets per a la Unió.
3. EL DRET DE LA UNIÓ EUROPEA: La Carta dels Drets Fonamnetals de la Unió Europea.
L’origen de la UE, al 1958, fou purament econòmic. Els objectius principals eren:
- Establir un mercat comú.

- Garantir la llibertat de moviment de les persones, el capital, etc. entre els Estats.
- Crear un espai europeu.
Ara bé, els tractats de la UE, els quals s’encarreguen de la seva regulació i organització, han anat evolucionnat al
llarg dels anys, passant de centrar-se exclusivament en la perspectiva econòmica a abarcar àmbits polítics i
socials.
La creació jurisprudencial del Tribuanl de Justícia de la Unió Europea als anys 60 pretenia garantir el
compliment i els respecte dels principis generals del dret de la Unió, assegurant la legalitat dels actes de les
institucions de la UE.
Posteriorment, amb la ratificació del tractat de Maastricht, es va consagrar la jurisprudència respcte a l’àmbit
dels drets fonamentals: “La Unió respectarà els drets fonamentals tal com es garanteixen al CEDH”.
El 7 de desembre del 2000, els Caps d'Estat i de Govern de la Unió Europea van proclamar la Carta de Drets
Fonamentals a Niça. Aquesta fita va respondre a la necessitat d'un catàleg propi de drets per a la Unió Europea,
que havia estat percebut des de finals dels anys seixanta. L'elaboració de la Carta va ser innovadora, realitzada
per una "convenció" integrada per membres del Parlament Europeu i dels parlaments nacionals, juntament amb
representants dels caps de govern dels Estats membres, fet que implicava una obertura a l'opinió pública i un
enfocament més inclusiu.
Amb la creació de la Carta de Drets Fonamentals de la Unió Europea, es varen reunir, per primera vegada en un
únic document, tots els drets fonamentals que fins a aquell moment es repartien en diferents instruments
legislatius com les legislacions nacionals i els convenis internacionals. Aleshores, és en aquest document que es
troben reconeguts els drets fonamentals en el Dret de la Unió Europea. No va ser, però, fins a la ratificació del
tractat de Lisboa al 2009, que la Carta de Drets fonamentals de la UE, formalment proclamada a Niça al 2000,
va adquirir el mateix caràcter jurídic vinculant que els Tractats, entent-se així els drets fonamentals com a límit a
l’acció dels poders de la UE amb plena eficàcia.
La Carta de Drets Fonamentals de la UE es troba dividida en 6 capítols que parlen de distintes categories de
Drets: dignitat, llibertats, igualtta, solidaritat, ciutadania i justícia. La Carta contempla una sèrie de drets que són
considerats inherents a la persona i que, per tant, han de ser comuns a tots els Estats. Aleshores, la idea principal
que quedà reflexada en la seva eleaboració és que els drets fonamentals són uns valors que els distints països
eeuropeus han de compartir. Un país que no disposi d’aquests drets en el seu ordenament intern, no serà un país
69
Trimestre
que pugui pertànyer a la Unió Europea. Els DDFF no estan configurats, però, com a normes, sinó que es tracta
de principis comuns, valors compartits.
La Carta no crea noves competències ni dóna nous poders a la Comunitat ni a la Unió Europea, sinó que recull
drets que tots els Estats que la han signada tenen als seus ordenaments interns; la diferència és que amb la Carta
es configura un mecanisme de protecció a nivell europeu.
La CDFUE en el seu art. 52 regula l’abast i l’interpretació dels drets disposats. L’art. 54, concretament, es tracta
d’una clàusula interpretativa segons la qual els drets s’han d’interpretar de manera extensiva, i els límits
s’hauran d’interpretar de manera restrictiva. Una norma que regula un dret fonamental ha de tenir sempre una
interpretació àmplia; lo més àmplia possible per a l’exercici del dret.
3.1. Perspectiva històrica.
Les primeres cartes de drets que es van fer venen d’Estats absoluts, que negaven absolutament els drets de les
persones i ón no hi havia ciutadans sinó súbdits.
Al S.XVIII, a través de les revolucions burgeses i gràcies a la teoria liberal individualista, es comencen a
reconéixer drets de la persona com a individu, és a dir, de caràcter personal. Aquests es configuraren com un
límit al poder de l’Estat. D’un Estat absolut passem a un Estat de Dret que reconeix drets als ciutadans.
Els drets de caràcter col·lectiu apreixen reconeguts a partir del S.XX: sufragi universal, dret d’associació...
Democratització de l’Estat de Dret → Amb el fi de la 2a GM es reconeixen els drets de caràcter social. Estat de
Dret Democràtic i social.
3.2. Ordenament jurídic de la UE i ordenament intern.
L’adhesió a organitzacions supranacionals es regula a Espanya d’acord amb la Constitució. L’art.93 CE,
concretament, permet la celebració de tractats per participar en els nous furs internacionals i possibilita
l’atribució de l’exercici de competències constitucionals a una organització supranacional. L’art 93 CE s’ha
aplicat en la ratificació de distints tractas internacionals, però, especialment, s’ha aplicat en la integració a la
Unió Europea.
Entre els distints tractas ratificats per l’Estat Espanyol trobam precisament la Carta de Drets Fonamentals de la
UE. (vs. art.96 CE, pel qual s’ha integrat el CEDH per formar part de l’ordenament intern).
La finalitat de la Carta dels Drets Fonamentals de la UE és fixar una garantia de mínims en els Drets de la UE,
sobre els quals es pugui desenvolupar el contingut de cada dret en funció del propi dret intern. Les institucions
de la UE han de protegir i garantir la no vulneració de drets proclamats a la Carta.
Aleshores, quan interpretem la Constitució Espanyola no podem oblidar que hem d’obrir la porta a nivell
interpretatiu a la Carta de Drets fonamentals de la Unió, perquè la hem ratificada.
A l’hora d’interpretar els drets hem de fer una revisió sistemàtica i conjunta de tots els text que contemplin drets
fonamentals, no podem prescindir de cap d’ells.
Els jutges i administracions internes de cada Estat han d’aplicar el Dret de la UE. Això, és perque el dret de la
UE té eficàcia directa i primacia sobre el dret intern. Aleshores, el dret europeu preval sobre el Dret Espanyol.
Si existís un conflicte entre els Drets reconeguts a la CE i els reconeguts a la Carta, els de la Carta prevaldrien
degut al caràcter supranacional de la UE.
70
Trimestre
- PRINCIPI DE PRIMACIA del dret comunitari sobre el dret dels Estats membres. En cas de conflicte
entre una norma de la UE i una norma de l’Estat, preval la norma de la UE. És important mencionar
que quan un jutge dubta de si una norma interna vulnera el dret de la UE, ha de presentar una
QÜESTIÓ PREJUDICIAL davant el TJUE. Si no dubta, inaplica directament la norma de l’Estat i
aplica la de la UE. D’això es deriva que, en condicions normals, són els jutges i Tribunals de cada Estat
Membre els que apliquen el dret de la UE. No existeix un poder judicial europeu (que no un tribunal).
- PRINCIPI D’EFECTE DIRECTE de les normes de dret de la UE. Això implica que les normes de la
UE són de compliment obligat pels Estats membres des de que aquests les ratifiquen i publiquen al
Butlletí Oficial de l’Estat.
Supremacia constitucional del Estats amb primacia de la UE: com es compatibilitza? El DUE s’aplica amb
règim de primacia exclusivament EN L’ÀMBIT DE COMPETÈNCIES de la UE. És a dir, únicament en aquells
àmbits sobre els quals els Estats Membres li han cedit competència.
Si la primacia apliqués a qualsevol àmbit competencial de l’Estat parlariem doncs de supremacia i ja no podriem
concebre la UE com una Unió d’Estats sinó una Federació d’Estats. Aquesta consideració no afecta la vigència
del principi de supremacia constitucional, ja que és la Constitució mateixa la que autoritza i limita la cessió de
competències a la UE. Així, la noma europea preval en tots aquells àmbits en que s’ha cedit sobirania, ja siguin
àmbits constitucionals.
Això, però, té un límit i es que MAI podrà el dret de la UE afectar a aquells aspectes constitucionals que es
consideren identitat nacional. Anar en contra de la identitat nacional d’un Estat Membre, constitucionalment
garantida, o afectar a àmbits sobre els quals la UE no té atribucions, implicaria estar cometent un ULTRA
VIRES, és a dir, anar més enllà de les competències que els Estats l’han assignat.
El TJUE ha declarat que és imprescindible que el Dret comunitari s'imposa sobre qualsevol norma interna per
assegurar la uniformitat de l'aplicació de l'ordenament comunitari a tota la Unió.
3.3. Característiques de la La Carta dels Drets Fonamnetals de la Unió Europea.
3.3.1. Mètode i Estil de Redacció
La convenció va adoptar un estil més auster i clar, semblant a les constitucions clàssiques, en contrast amb el
caràcter prolix d'altres textos normatius de la UE. Tot i que inicialment no es va determinar si la Carta tindria
valor normatiu, es va redactar com si tingués plena força jurídica.
3.3.2. Proclamació i Valor Jurídic
El 2000, la Carta va ser proclamada però no va adquirir força vinculant immediata. El valor normatiu es va
decidir finalment amb el Tractat de Lisboa del 2007, que li va atorgar el mateix valor jurídic que els tractats de
la UE, encara que amb una autoexclusió per a Polònia i el Regne Unit. L'article 6 del Tractat de la Unió Europea
(TUE) també preserva altres vies de protecció dels drets fonamentals.
3.3.3. Contingut de la Carta
La Carta consta d'un preàmbul i set capítols: Dignitat, Llibertats, Igualtat, Solidaritat, Ciutadania, Justícia i
Disposicions Generals. Recull drets ja reconeguts a la UE i al Conveni Europeu de Drets Humans, i incorpora
nous drets, com la protecció de dades i principis en bioètica. La Carta inclou drets socials no prestacionals, com
ara la prohibició del treball infantil i l'accés a serveis d'interès general.
3.3.4. Aplicació i Competències
71
Trimestre
L'article 51 de la Carta aclareix que obliga les institucions i els Estats membres només quan apliquen dret de la
UE, no en actuacions nacionals autònomes. La Carta no altera la distribució de competències entre la UE i els
Estats membres, ni atribueix noves competències a la Unió, encara que permet que les institucions de la UE
considerin els drets fonamentals a les seves regulacions.
Aquest resum destaca la importància de la Carta com un marc de drets fonamentals a la UE, el seu procés
d'elaboració inclusiu i la seva integració eventual al dret primari de la Unió.
4. L’ARTICLE 10.2 CE
ELS TRACTATS INTERNACIONALS SOBRE DRETS HUMANS A LA CONSTITUCIÓ ESPANYOLA
Espanya està vinculada pels tractats sobre drets humans que ha fet és evident. Això significa que, en cas
d'incompliment, es podran posar en marxa els mecanismes de salvaguarda previstos per aquests tractats i, si
escau, Espanya podrà incórrer en responsabilitat internacional.
El dret internacional, per si sol, s'acaba aquí, ja que no prejutja la posició d'aquests tractats a l'ordenament intern.
Quina és, doncs, la posició, a l'ordenament espanyol, dels tractats internacionals sobre drets humans celebrats
per Espanya? La resposta es troba a l'art. 10.2 CE.
TÍTOL I. Dels drets i dels deures fonamentals
Article 10
1. La dignitat de la persona, els drets inviolables que li són inherents, el lliure desenvolupament de la
personalitat, el respecte a la llei i als drets dels altres són fonament de l’ordre polític i de la pau
social.
2. Les normes relatives als drets fonamentals i a les llibertats que la Constitució reconeix
s’interpretaran de conformitat amb la Declaració universal dels drets humans i els tractats i els
acords internacionals sobre aquestes matèries ratificats per Espanya.
- La part més important en referencia a aquets article és el significat que es dona a l'expressió “se
interpretaran de conformidad”.
L’article 10.2 de la Constitució Espanyola no recull drets, sinó que ofereix una sèrie de conceptes genèrics. Ens
dona pautes interpretatives, permetent saber com hem d’interpretar les normes relatives als drets fonamentals.
És a dir, el Tribunal Constitucional ha entengut constantment que, d'acord amb el que disposa l'art. 10.2 CE, els
tractats internacionals sobre drets humans subscrits per Espanya tenen caràcter vinculant per a la interpretació
dels drets fonamentals reconeguts per la Constitució espanyola.
Cal destacar, però, que la vulneració d'un dret reconegut només mitjançant tractat internacional, sense equivalent
a la Constitució espanyola, no determina la inconstitucionalitat de les lleis, ni pot ser objecte de recurs d'empara
- L'art. 96.1 CE preveu que els tractats vàlidament celebrats i publicats formen part de l'ordenament
espanyol i, per la qual cosa ara específicament interessa, que “les seves disposicions només podran ser
derogades, modificades o suspeses en la forma prevista als mateixos tractats o d'acord amb les normes
del Dret internacional”.
- Els tractats internacionals tenen una força passiva, entesa com a resistència a la derogació,
superior a la de les lleis.
72
Trimestre
Què passa quan el tractat internacional versa sobre drets humans?
1. S'aplica la regla general que s'acaba d'exposar (la llei contrària a un tractat internacional sobre drets
humans haurà de ser inaplicada, encara que es tracti d'un dret que no troba pròpiament equivalent a la
Constitució espanyola).
2. Els tractats internacionals sobre drets humans només tenen a l'ordenament espanyol un valor
interpretatiu, no un valor normatiu en sentit estricte; i, per això, si el dret reconegut convencionalment
no té equivalent constitucional, no pot determinar la inaplicació de la llei.
- Ningú no defensa expressament aquesta possible interpretació de l'art. 10.2 CE
En matèria de Dret Penal, la interpretació fdels drets huamns ha de ser sempre restrictiva, perquè lo que fa el
dret penal és limitar els drets fonamentals. En canvi, una norma que regula un dret fonamental ha de tenir
sempre una interpretació àmplia; lo més àmplia possible per a l’exercici del dret.
A més a més, el 10.2 ens diu que és obligatori que aquest s’interpreti d’acord a la Declaració Universal de Drets
Humans i altres tractas i acords. Quan diem que declarem els drets, aquesta afirmació implica que els drets són
preexistents, és a dir, inherents a tota persona. Hi ha una concepció iusnaturalista darrere els drets fonamnetals.
Concepció prolibertate dels drets.
La majoria de tractats internacionals que signa l’Estat Espanyol no comporten un nou ordenament jurídic.
Article 93
Mitjançant una llei orgànica es podrà autoritzar la celebració de tractats pels quals s’atribueixi a una
organització o a una institució internacional l’exercici de competències derivades de la Constitució. La
garantia del compliment d’aquests tractats i de les resolucions emanades dels organismes internacionals o
supranacionals titulars de la cessió correspon, segons els casos, a les Corts Generals o al Govern.
Article 96
1. Els tractats internacionals celebrats vàlidament formaran part de l’ordenament intern una vegada
hagin estat publicats oficialment a Espanya. Les seves disposicions només podran ser derogades,
modificades o suspeses en la forma prevista en els mateixos tractats o d’acord amb les normes
generals del dret internacional.
2. Per a denunciar els tractats i els convenis internacionals es farà servir el mateix procediment
previst per a aprovar-los en l’article 94.
L’art. 93 CE permet l’existència de tractats que creen un nou ordenament jurídic. Per tant, en ratificar la CDDFF
de la UE, ens regim per l’ordenament jurídic Espanyol i l’ordenament jurídic de la Unió Europea. Aquest té
dues caractetístiques: efecte directe i de primacia.
Les normes dels tratats internacionals funcionen diferent a les normes internes. En les normes internes, en cas de
conflicte/col·lisió de normes, aquest es resol a través dels principis de jerarquia, competència, especialictat (lex
specialis derogat lex generalis), temporal (lex posterior derogat lex anterior)...
Els tractats internacionals tenen una vigència pròpia i només poden ser modificats a través d’allò que estipula el
propi tractat. És a dir, gaudeixen d’una important força passiva. Una vegada són aprovats, no poden ser derogars
per les normes de l’ordenamnet jurídic. L’única forma de que sigin modificats o deorgats és mitjançant el mateix
procedmients establert al propi tractat inetrnacional.
73
Trimestre
La diferència entre drets humans i fonamentals és un tema conceptual. La majoria de bens protegits que es
troben en declaracions universals també es troben reconeguts en ordenamnets jurídics constitucionals.
La diferència més essencial és el text en el que es troben: delcaracions d’abast ampli vs textos constitucionals o
cartes d’aplicació més concreta.
Conclusió:
La relació que la Constitució manté amb els tractats sigui equiparable a la que manté amb la llei: la llei opta
per un “contingut possible” dels drets fonamentals i el tractat en fixa un “contingut necessari” que vincula.
Els tractats internacionals sobre drets humans, en altres paraules, tenen com a finalitat específica delimitar el
nucli indisponible d'aquests drets i, per tant, la seva funció és anàloga a què l'art. 53.1 CE atribueix als drets
fonamentals reconeguts per la Constitució espanyola: imposar barreres al legislador.
5. LA DIMENSIÓ SUPRANACIONAL DELS DRETS FONAMENTALS I L'ARTICULACIÓ ENTRE

ORDENAMENTS JURÍDICS
La protecció dels drets fonamentals a la Unió Europea (UE) planteja desafiaments tant en el reconeixement com
en la integració amb els ordenaments jurídics nacionals. Encara que l'aplicació del dret de la UE sol ser
competència dels estats membres, aquests estan obligats a respectar els principis d'eficàcia directa i primacia del
dret de la UE, fins i tot per sobre de les pròpies constitucions.
Aquest principi ha estat ratificat pel Tribunal de Justícia de la UE (TJUE) en decisions com el cas Simmenthal
(106/77) i Factortame (C213/89), cosa que significa que els jutges nacionals han d'inaplicar lleis nacionals que
contradiguin el dret de la UE. Per tant, quan els Estats apliquen el dret de la UE, estan subjectes als drets
fonamentals de la UE, fins i tot si difereixen dels establerts a les seves constitucions nacionals.
Tot i això, poden sorgir diferències entre els drets fonamentals de la UE i els nacionals, com en el cas de la
inviolabilitat del domicili per a les persones jurídiques. Tot i que el TJUE no va reconèixer aquest dret, la
jurisprudència posterior, influenciada pel Tribunal Europeu de Drets Humans (TEDH), ha exigit autorització
judicial per registrar seus de persones jurídiques.
Tot i que la UE no s'ha adherit al Conveni Europeu de Drets Humans (CEDH), el TEDH ha intervingut en casos
relacionats amb la UE. Els Estats membres són responsables davant del TEDH fins i tot quan actuen en
compliment del dret de la UE. Tot i això, el TEDH ha evitat pronunciar-se directament sobre els actes de la UE,
tot i que ha afirmat que els Estats membres són responsables pels actes de la UE en l'àmbit del CEDH.
El TEDH ha demostrat deferència cap a les peculiaritats de la UE, com és el cas Bosphorus Airways c. Irlanda,
on el TEDH va desestimar un recurs contra un acte nacional aplicant un reglament de la UE, confiant en la
protecció de drets fonamentals proporcionada per la UE. Aquesta posició ha estat confirmada en casos
posteriors, cosa que reflecteix el reconeixement mutu entre els tribunals de la UE i el TEDH.
6. PREGUNTES D’EXAMEN
1. La dignitat és un dret fonamental?
No, no és un dret fonamental. La dignidad de la persona humana no sólo es en sí un derecho fundamental, sino
que constituye la base misma de los derechos fundamentales. La Declaración Universal de Derechos Humanos
de 1948 consagra la dignidad humana en su Preámbulo: `...Considerando que la libertad, la justicia y la paz en el
mundo tienen por base el reconocimiento de la dignidad intrínseca y de los derechos iguales e inalienables de
74
Trimestre
todos los miembros de la familia humana.` En su sentencia del 9 de octubre de 2001 en el asunto C-377/98,
Países Bajos contra Parlamento Europeo y Consejo, Rec. 2001, p. I-7079, apartados 70 a 77, el Tribunal de
Justicia confirmó que el derecho fundamental a la dignidad humana forma parte del Derecho de la Unión. Se
deduce de ello, en particular, que ninguno de los derechos inscritos en la presente Carta podrá utilizarse para
atentar contra la dignidad de otras personas y que la dignidad de la persona humana forma parte de la esencia de
los derechos inscritos en la presente Carta. Por lo tanto, no podrá atentarse contra ella, incluso en el caso de
limitación de un derecho
2. Quina diferència hi ha entre Drets humans i Drets fonamentals?
Els Drets fonamentals són aquells que fonamenten un ordenament jurídic, mentre que els Drets humans són
drets generals que es consideren comuns a tota persona. Parlem de drets fonamentals quan podem protegir-los a
partir de mecanismes jurisdiccionals.
3. La CDFUE... És una simple carta o té mecanismes de garantia?
TJUE, Luxemburg (vs TEDH, Estrasburg. Es diferencia perquè aquest últim només es pot accedir en aplicació
del dret de la UE, és a dir, quan es considera que el TJUE ha vulnerat algun dret).
TEMA 7. EL PRINCIPI D’IGUALTAT.
75
Trimestre
Capítol VII de DÍEZ-PICAZO, Luis Maria, Sistema de derechos fundamentales, Civitas, Thomson Reuters, 4a. ed., 2013.
1. INTRODUCCIÓ
La idea o el principi d’igualtat apareix recollit en diversos articles del text constitucional.
La primera de les seves manifestacions les trobem al Títol Preliminar, concretament als articles 1, com un dels
valors superiors de l’ordenament jurídic, i 9.2, que propugna la igualtat real com a principi constitucional.
Art. 1 CE: “Espanya es constitueix en un Estat social i democràtic de Dret, que propugna com a valors
superiors del seu ordenament jurídic la llibertat, la justícia, la igualtat i el pluralisme polític”.
Art. 9.2 CE (Dret de la igualtat real): “Correspon als poders públics promoure les condicions perquè la
llibertat i la igualtat de l'individu i dels grups on s'integra siguin reals i efectives (...)”.
Altres manifestacions seves es poden veure al Títol Primer, “Dels drets i deures fonamentals”, principalment a
l’art. 14 CE, però també als arts. 23.2 i 32.1 CE. En tots ells, es recull la igualtat com dret subjectiu.
Així doncs, la igualtat apareix a la nostra Constitució com un principi transversal, que recorre els aspectes més
diferents de la vida social i institucional.
TÍTOL I. Dels drets i dels deures fonamentals
CAPÍTOL PRIMER. Dels espanyols i dels estrangers (tema 3)
CAPÍTOL SEGON. Drets i llibertats

- Article 14 CE - igualtat com a dret fonamental:
Els espanyols són iguals davant la llei sense que pugui prevaler cap discriminació per raó
de naixença, raça, sexe, religió, opinió o qualsevol altra condició o circumstància personal
o social.
Secció 1a. Dels drets fonamentals i de les llibertats publiques. Conté els articles 15 a 29 CE.
- Art 23.2 CE: "Així mateix, tenen dret a accedir en condicions d'igualtat a les funcions i càrrecs
públics, amb els requisits que assenyalin les lleis".
Secció 2a. Dels drets i dels deures dels ciutadans (arts. 30 a 38 CE).
- Art 32.1 CE: "L'home i la dona tenen dret a contraure matrimoni amb plena igualtat jurídica”.
De totes les concrecions constitucionals de la idea d'igualtat, potser que la més coneguda sigui la continguda a
l'article 14 de la Constitució, el qual reconeix expressament la denominada “igualtat formal”, contraposada a la
noció d'igualtat real reconeguda de l'article 9.2 de la Constitució.
Recuperem la idea de igualtat fromal explciada anteriornment. Aquesta es remunta als primers moments de les
revolucions liberals.
Durant les revolucions liberals es reivindicava que calia aplicar la mateixa llei per a tots els individus per tal de
superar els privilegis de l’Antic Règim, moment en que el naixement (l’estament al que pertanyies) determinava
la llei que se t’havia d’aplicar. Així, es desenvolupà el principi d’igualtat davant la llei o igualtat formal, amb
independència de les característiques o particularitats dels individus.
76
Trimestre
Al llarg dels segles XIX i XX, però, s’anà plantejant la necessitat d’adaptar l’aplicació de la llei a les
circumstàncies personals i socials, de manera que s’anirà construint el principi de la igualtat real o material.
Segons aquesta segona perspectiva, no es tracta tan sols d’una aplicació de la llei igual per a tothom i en general,
sinó que a més a més caldrà tenir en compte el fet que no tothom és igual, que a la societat es donen desigualtats
i que, per tant, caldrà tractar els iguals com a iguals i els desiguals com a desiguals. Aquesta és la veritable
igualtat.
Aleshores, el contingut normatiu de l'article 14 de la Constitució, però, no es pot deduir exclusivament del
primer dels seus incisos (“els espanyols són iguals davant de la llei”). El concepte d’igualtat que teneim a l’art
14 no té res a veure amb el que es proclamava en el sigle XVIII. La igualtat ja no es busca que sigui
exclsuivament formal, sinó també real.
Quin és el valor jurídic que hi ha al darrere? Creiem que les persones són iguals en el sentit de ser humà i. per
tant, no és correcte fer diferencicaciosns arbitràries entre persones. El dret que ESTÀ PROTEGINT la igualtat
és LA DIGNITAT HUMANA.
Pel que fa a la titularitat del dret, si fessim una interpretació literal de l’art 14 podriem discriminar els estrangers,
ja que només fa referència a “els espanyols”.
Ara bé, encara es refereixi expressament als espanyols com a titulars del dret, res no impedeix la seva titularitat
als estrangers. De fet, no seria correcte fe una interpretació literal de l’art 14 perquè en matèria de drets, hem
d’adreçarn-nos als tractats internacionals sobre drets fonamentals signats per l’Estat Espanyol, els quals
reconeixen la igualtat com un dret reconegut a totes les persones, sense distinció.
TÍTOL I. Dels drets i dels deures fonamentals.
Artículo 10
1. La dignitat de la persona, els drets inviolables que li són inherents, el lliure desenvolupament de la
personalitat, el respecte a la llei i als drets dels altres són fonament de l’ordre polític i de la pau
social.
2. Les normes relatives als drets fonamentals i a les llibertats que la Constitució reconeix
s’interpretaran de conformitat amb la Declaració universal de drets humans i els tractats i els
acords internacionals sobre aquestes matèries ratificats per Espanya.
Artículo 14 CEDH. Prohibición de discriminación.
El goce de los derechos y libertades reconocidos en el presente Convenio ha de ser asegurado sin distinción
alguna, especialmente por razones de sexo, raza, color, lengua, religión, opiniones políticas u otras, origen
nacional o social, pertenencia a una minoría nacional, fortuna, nacimiento o cualquier otra situación.
CARTA DE LOS DERECHOS FUNDAMENTALES DE LA UNIÓN EUROPEA
CAPíTULO III. IGUALDAD
Artículo 20. Igualdad ante la ley:
- Todas las personas son iguales ante la ley.
Artículo 21. No discriminación:
1. Se prohíbe toda discriminación, y en particular la ejercida por razón de sexo, raza, color, orígenes
étnicos o sociales, características genéticas, lengua, religión o convicciones, opiniones políticas o de
77
Trimestre
cualquier otro tipo, pertenencia a una minoría nacional, patrimonio, nacimiento, discapacidad, edad
u orientación sexual.
2. Se prohíbe toda discriminación por razón de nacionalidad en el ámbito de aplicación del Tratado
constitutivo de la Comunidad Europea y del Tratado de la Unión Europea y sin perjuicio de las
disposiciones particulares de dichos Tratados.
Artículo 22. Diversidad cultural, religiosa y lingüística.
- La Unión respeta la diversidad cultural, religiosa y lingüística.
Artículo 23. Igualdad entre hombres y mujeres.
- La igualdad entre hombres y mujeres será garantizada en todos los ámbitos, inclusive en materia de
empleo, trabajo y retribución.
- El principio de igualdad no impide el mantenimiento o la adopción de medidas que ofrezcan
ventajas concretas en favor del sexo menos representado.
1.1. Evolució històrica del principi d’igualtat davant la llei → apunts del manual.
El principi d'igualtat davant de la llei ha estat un pilar fonamental del constitucionalisme des de les primeres
declaracions de drets al segle XVIII. Es refereix a la igualtat de tots els ciutadans davant dels drets i deures
establerts per la llei. Aquest principi té un significat prescriptiu, indicant que tots han de ser tractats de manera
igualitària davant la llei, encara que no necessàriament a les esferes social i econòmica. El valor protegit per
aquest principi és la dignitat igual de tots els membres de la societat, tant des d'una perspectiva moral com
política.
Al llarg de la història, el principi d‟igualtat davant la llei ha evolucionat. Inicialment, se centrava a abolir les
distincions estamentals i establir que tots els ciutadans estiguessin subjectes a la mateixa llei. Això no implicava
necessàriament igualtat de drets i obligacions derivats de la desigualtat social o econòmica. Per exemple, el
sufragi censitari requeria certs requisits per ser elector. Aquest enfocament confiava en la racionalitat inherent
de la llei i no preveia la possibilitat d'arbitrarietat.
Tot i això, al segle XX, el principi d'igualtat davant la llei va adquirir un altre significat: que el contingut de la
llei sigui igualitari. Això va sorgir amb la democratització dels règims liberals i la introducció de mecanismes de
control de constitucionalitat. Es va reconèixer la necessitat que el contingut de la llei fos també igualitari,
especialment en el context de la lluita per l'Estat social i la utilització de la llei per promoure polítiques d'igualtat
social i econòmica.
Actualment, tots dos sentits del principi d'igualtat davant la llei coexisteixen. Es busca tant la igualtat en
l'aplicació de la llei com la igualtat en el contingut de la llei. Aquest principi continua sent fonamental en el
constitucionalisme contemporani i s'adapta a les demandes d'igualtat en una societat en canvi constant.
2. IGUALTAT EN LA LLEI
A nivell legal, quan no hi ha igualtat l’art. 14 CE indica que es produeix una discriminació. Aquesta
discriminació pot estar en la llei (legislatiu: llei discriminatòria) o en l’aplicació de la llei (executiu i judicial:
qui la aplica fa una aplicació discriminatòria).
Ara bé, hem de distingir entre una discriminació, la qual es troba prohibida, i un tracte diferencial, que es troba
permés per la llei i la CE. L’Estat Espanyol, com Estat Social que és, no ha de cercar la igualtat formal (a tothom
la mateixa llei), sinó que ha de cercar la igualtat real i efectiva. És a dir, ha de cercar la igualtat d’oportunitats i
78
Trimestre
no de resultats. Per assolir això necessitem un trace diferencial, precissament perquè existeixen desigualtats
entre ciutadans que fan que no tots comencin del mateix punt de partida.
Així, l'article 14 de la Constitució no prohibeix tota diferència de tracte per part dels poders públics, sinó
únicament aquella diferència de tracte que sigui discriminatòria, és a dir, que no estigui justificada
objectivament i raonablement.
Examen per decidir si una diferència de tracte està o no degudament justificada.
Per decidir si una diferència de tracte està justificada objectivament i raonablement (i per tant està permesa per
la Constitució) o no (i per tant és una discriminació vedada per la Constitució), hem de fer un examen que
consta de diferents etapes:
2.1. Supòsit de fet diferent.
La persona ha d’establir el terme de comparació. Discriminació en comparació a que? El judici d’igualtat és
relacional, és a dir, exigeix que la norma hagi introduït una diferència de tracte entre grups o categories de
persones, que es comparen. Per això, s'exigeix a qui al·lega violació del dret a la igualtat davant de la llei que
presenti un terme de comparació. És un pressupost, sense el qual no ha de continuar l'anàlisi de
constitucionalitat de la norma (STS 84/2008). El terme de comparació aportat ha de venir constituït per altres
situacions subjectives homogènies o equiparables a aquella amb què s'estableix la comparació, és a dir, no pot
ser arbitrari o capritxós (STS 75/2011). El criteri de distinció seguit pel legislador no ha de basar-se
exclusivament en circumstàncies la presa de les quals en consideració és prohibida de forma expressa per la
Constitució (per exemple, el sexe). Així doncs, dos supòsits de fet absolutament iguals han de ser tractats
normativament de la mateixa manera, “s'han de considerar dos supòsits de fet quan la utilització o introducció
d'elements diferenciadors sigui arbitrària o no tingui fonament racional” (STS 253/2004).
- Tertium comparations: quan s’al·lega discriminació has d’especificar el perfil de subjecte amb qual et
comparaes, respecte del qual el propi tracte rebut és diferent injutsificadamente, i justificar així la teva
denúncia. Tota igualtat és sempre, per això, relativa, ja que només en relació amb un determinat tertium
comparationis pot ser afirmada o negada i des d'aquesta perspectiva només pot existir o no existir.
2.2. Finalitat constitucionalment permesa
Que la finalitat perseguida amb la diferència sigui constitucionalment permesa. Un tracte diferenciat sense
finalitat és una arbitrarietat. A més, la finalitat ha de ser raonable, és a dir, ser coherent amb el sistema de valors
i principis constitucionals, amb què no ha d'entrar en contradicció. Entre les finalitats perseguibles es pot trobar
la consecució de la igualtat real, de l'article 9.2 de la Constitució.
El Tribunal Constitucional assenyala que, “la incidència del mandat contingut a l'article 9.2 sobre el qual, pel
que fa als poders públics, tanca l'article 14 suposa una modulació d'aquest últim, en el sentit, per exemple, que
no podrà reputar-se de discriminatòriament i constitucionalment prohibida -abans al contrari- l'acció
d'afavoriment, ni tan sols temporal, que aquells poders emprenguin en benefici de determinats col·lectius,
històricament preterits i marginats, a fi que, mitjançant un tracte especial més favorable, vegin suavitzada o
compensada la seva situació de desigualtat substancial” (STS 216/1991).
2.3. Mesura congruent
Que la mesura de la diferència sigui congruent -connexió entre la mesura aplicable i la finalitat perseguida-. És a
dir, ha de servir i ser útil per aconseguir realment la finalitat que persegueix.
2.4. Mesura proporcional
79
Trimestre
Aquesta anàlisi requereix que es posin en relació el supòsit de fet, la finalitat de la mesura i els resultats que
aquesta produeix, de manera que cal evitar resultats especialment gravosos o desmesurats (STS 253/2004).
És important mencionar la càrrega de la prova la té sempre el demandant, però com en els casos de
discriminació es tan dificil de demostrar tal discriminació, s’inverteix la càrrega de la prova i passa a ser el
demandat qui ha de demostrar que no hi ha discriminació alguna.
3. EL DRET A NO SER DISCRIMINAT PER DETERMINADES CAUSES.
Article 14 CE
Els espanyols són iguals davant la llei sense que pugui prevaler cap discriminació per raó de naixença, raça,
sexe, religió, opinió o qualsevol altra condició o circumstància personal o social.
La igualtat que trobem a l’art 14 té una doble vessant: és un dret subjetiu (la part del dret de la persona) i, a la
vegada, un límit a l’actuació dels poders públics o obligació als mateixos (la part de cara als poders públics). A
la vegada, té una vessant positiva: dret a ser tractat igual; i una vessant negativa: dret a no ser discriminat.
Aquestes dues vessants són dues cares de la mateixa moneda. Si no podem discriminar, és que tots han de ser
iguals.
L’article 14 CE fa referència a diverses prohibicions de discriminació. Cal tenir en compte un cop més que
discriminació vol dir un tracte diferent no justificat, el que no equival a un tracte diferencial, permés per la CE i
la llei. De manera expressa al·ludeix al naixement, raça, sexe, religió i opinió. De manera genèrica, parla de
qualsevol altra condició o circumstància personal o social, la qual cosa comporta l’edat (STC 37/2004, de 11 de
març), el parentiu (STC 79/1991, de 15 d’abril) o el matrimoni (STC 45/1989, de 20 de febrer), per exemple.
Les categories de que tracta, doncs, no són numerus clausus (categories taxades i tancades), sinó que tota
discriminació està prohibida. El que ha fet l’art es mencionar les que més han estat discirimnades històricament,
però qualsevol altre acte discrimianatori està prohibit.
Característiques generals de l’artñicle 14 CE →
L'article 14 de la Constitució espanyola estableix el principi d'igualtat davant la llei i és l'únic precepte que
proclama aquest principi de manera explícita. Tot i que hi ha altres mencions a la igualtat a la Constitució,
aquestes no tenen el mateix significat normatiu que l'article 14. Per exemple, s'esmenta la igualtat com un valor
superior de l'ordenament jurídic i com a objectiu d'igualtat efectiva a perseguir pels poders públics.
L'article 14 s'interpreta com un deure d'igualtat de tracte a l'esfera jurídica, abastant tant la igualtat en l'aplicació
com en el contingut de la llei. Tot i que la redacció final pot ser ambigua, s'entén que prohibeix la discriminació
injustificada o arbitrària.
Es debat si el principi digualtat davant la llei és un dret fonamental. Formalment se li apliquen les màximes
garanties pròpies dels drets fonamentals, però hi ha discussió sobre si és un dret subjectiu o una norma de dret
objectiu. Això no obstant, aquesta distinció no té una rellevància pràctica significativa, ja que el principi pot ser
invocat en casos concrets i té protecció jurisdiccional reforçada.
El principi d‟igualtat davant la llei s‟aplica a totes les relacions jurídiques previstes per l‟ordenament espanyol.
A diferència del Conveni Europeu de Drets Humans (CEDH), que es limita al gaudi dels drets reconeguts per ell
mateix, l'article 14 de la Constitució espanyola s'estén a totes les relacions jurídiques.
L'article 14 vincula tots els poders públics, però no els particulars, ja que la seva eficàcia horitzontal seria
incompatible amb l'autonomia de la voluntat i la llibertat en les relacions privades. No obstant això, hi ha
80
Trimestre
excepcions, principalment en matèria de relacions laborals, i casos en què el legislador imposa als particulars un
deure de tracte igualitari.
En resum, l'article 14 de la Constitució espanyola estableix el principi d'igualtat davant la llei, que s'interpreta
com un deure d'igualtat de tracte a l'esfera jurídica i s'aplica a totes les relacions jurídiques. Tot i que no vincula
els particulars, té protecció jurisdiccional i es considera un component essencial de l'ordenament jurídic
espanyol.
4. PRINCIPI D’IGUALTAT → ampliació del punt 2

LA PROHIBICIÓ DE DISCRIMINACIÓ NORMATIVA
Aquest apartat està 100% extret el manual.
Accions afrimatives (substitueix lo que històricament hem anomenta discriminacions positives). Tracte
diferenciat/diferenciació: accions afirmatives (avantatge).
Quan històricament hi ha hagut una discriminació real, si volem superar aquesta situació, no podem simplement
aplicar un tracte diferent, perquè així no arribarem mai a la igualtat. Tardaríem segles. Aleshores, necessitem
d’accions positives, això és, d’accions que el que pretenen es establir mesures temporals per accelerar el
procediment d’igualtat real. Són actuacions dirigides a reduir les pràctiques discriminatòries en contra de sectors
històricament exclosos. Intenten pal·liar una discriminació existent durant molt de temps, buscant la igualtat
real, fomentant iniciatives que tendeixin a reduir-la. Les accions afirmatives són polítiques públiques que tenen
com a objectiu compensar les condicions que discriminen certs grups socials de l'exercici dels seus drets. Ex:
quotes, % que s’assigna a aquelles minories que històricament han patit discriminació.
Cal considerar que el caràcter temporal de les accions afirmatives està subjecte al resultat que s'espera assolir i
no a determinacions a priori; per tant, només se suspendran si el problema va ser resolt i els resultats són
sostenibles.
La CE del 1978 ho conté implícitament “La CE no impide la adopcion de medidas que ofrezcan ventajas
concretes en favor del sexo menos representado”.
Alesgores, la discriminació a la inversa o positiva és la que s’aplica a través de les accions positives.
4.1. Relació del principi d’igualtat amb l’artícle 14 CE
L'article 14 de la Constitució espanyola estableix tant la igualtat en el contingut de la llei com la igualtat en
l'aplicació de la llei. La igualtat en el contingut de la llei implica que el legislador no pot atorgar un tracte
diferent a persones que es trobin en la mateixa situació segons criteris legítims. Això planteja preguntes sobre
què s'entén per “llei”, “tracte diferent” i “criteri legítim” de diferenciació.
En el context de l'article 14 CE, el terme llei fa referència a qualsevol norma jurídica, la qual cosa significa que
la igualtat en el contingut de la llei prohibeix qualsevol forma de discriminació normativa. Aquesta prohibició
s'estén no només a les lleis formals, sinó també a altres normes jurídiques aplicables a Espanya, com ara els
convenis col·lectius. Tot i això, no s'aplica a les pròpies normes constitucionals, com les disposicions sobre la
successió a la Corona o la responsabilitat penal dels parlamentaris i membres del Govern.
En el cas dels reglaments, l'article 14 CE s'interpreta de manera més estricta, vinculant el reglament amb més
rigor que a la llei. Això significa que un reglament no pot establir diferenciacions que vagin més enllà del que
preveu la llei que desenvolupa. A més a més, en casos de conflicte entre la legalitat ordinària i els reglaments, el
Tribunal Constitucional pot examinar si el reglament s'ajusta a la llei.
81
Trimestre
En resum, la prohibició de discriminació normativa establerta a l'article 14 CE és fonamental per garantir la

igualtat davant la llei a l'ordenament jurídic espanyol, tant en la creació com en l'aplicació de les normes.
4.2. Significat de la idea de “igualtat de tracte”

El principi d‟igualtat davant la llei en l’àmbit jurídic no té un sentit descriptiu, sinó prescriptiu i s‟aplica
exclusivament al‟esfera jurídica. Savalua en relació amb drets o deures específics, com la pensió de viduïtat o la
declaració conjunta en impostos.
Es distingeixen dos tipus digualtat: numèrica i proporcional. La igualtat numèrica implica donar els mateixos
beneficis o càrregues a tots els membres del grup, mentre que la proporcional tracta igual els qui estan en la
mateixa situació i diferent dels qui estan en situacions diferents.
La igualtat d'oportunitats es refereix a l'accés igual o igualtat al punt de partida, on es busquen igualar les
potencialitats inicials per a aquells amb menys probabilitats d'obtenir un benefici escàs, com ara l'ingrés a la
funció pública basat en el mèrit i la capacitat .
La jurisprudència constitucional estableix que no hi ha desigualtat per indiferenciació en principi, cosa que
significa que una norma no es pot considerar inconstitucional per no establir una distinció específica.
4.3. Igualtat en l’aplicació de le llei
La igualtat en l'aplicació de la llei és un principi fonamental que garanteix que les normes legals siguin aplicades
de manera uniforme i coherent en tots els casos, tant a l'àmbit judicial com a l'administratiu. Aquest principi
implica que totes les persones subjectes a la llei han de rebre el mateix tracte davant de situacions similars, sense
discriminació ni favoritismes.
A l'àmbit judicial, la igualtat en l'aplicació de la llei presenta desafiaments a causa del principi d'independència
judicial. A diferència dels sistemes de common law, on els jutges estan vinculats per precedents, a la tradició
europeu-continental, els jutges no estan subjectes a decisions anteriors i tenen llibertat per interpretar la llei. Tot
i això, s'espera que els jutges apliquin la llei de manera coherent i uniforme. Encara que hi ha mecanismes com
el recurs de cassació davant del Tribunal Suprem per garantir certa homogeneïtat, la jurisprudència no té el
mateix pes que en els sistemes de common law.
A Espanya, els jutges només estan subjectes a l'imperi de la llei i no estan vinculats per les decisions de tribunals
superiors. Tot i això, s'espera que qualsevol canvi en el criteri judicial sigui explícit i motivat per evitar
l'arbitrarietat en l'aplicació de la llei.
En l'àmbit administratiu, les administracions públiques estan plenament subjectes al principi d'igualtat davant de
la llei. Això vol dir que han d'aplicar la llei de manera uniforme i coherent en totes les situacions. Tot i això, dins
de cada àmbit de poder i decisió, una mateixa Administració pot seguir criteris diferents. Per exemple, una
qüestió pot rebre solucions administratives diferents a l'àmbit sanitari i al penitenciari.
Separar-se d'actes il·legals anteriors no constitueix una violació del principi d'igualtat a l'aplicació de la llei. Tot
i això, qualsevol canvi en la interpretació administrativa ha d'estar judicialment confirmat per ser vinculant.
Això és degut a la necessitat de garantir la coherència i la seguretat jurídica en l'aplicació de la llei.
En resum, la igualtat en l'aplicació de la llei és un principi fonamental que garanteix que totes les persones
siguin tractades de manera justa i equitativa davant de la llei. Encara que hi ha desafiaments en la seva aplicació
a causa de la independència judicial i l'autonomia administrativa, es busca mantenir la coherència i la
uniformitat en la interpretació i aplicació de la llei per garantir la igualtat de tots davant la llei.
82
Trimestre
5. LES ACCIONS POSITIVES
Aquest apartat està 100% extret el manual.
Definició: terme utilitzat per referir-se a mesures que busquen promoure la igualtat substancial mitjançant
tractaments formalment desiguals, especialment dirigits a grups històricament marginats.
Aquesta expressió, originària dels Estats Units, es prefereix sobre la denominació "discriminació invertida" a
causa de la seva connotació menys pejorativa. L'acció positiva té com a objectiu abordar problemes d'igualtat
d'oportunitats, assignant de manera equitativa recursos escassos com ara beques, subvencions o llocs en
candidatures electorals.
En contraposició al concepte digualtat en l’accés, l’acció positiva busca igualar les oportunitats des del punt de
partida, introduint mesures externes per anivellar les possibilitats dels individus. Aquestes mesures van des de
quotes fins a la consideració de factors addicionals per beneficiar grups preterits. Tot i això, aquest enfocament
planteja un desafiament al principi meritocràtic, que defensa l'assignació de beneficis segons el mèrit individual
i no el grup al qual es pertany.
L'acció positiva va sorgir als Estats Units als anys setanta com a resposta a la discriminació racial, especialment
contra la minoria negra. A Europa, aquesta idea s'ha introduït més recentment, influenciada per la cultura
nord-americana, encara que la seva aplicació ha estat més limitada. A països com Espanya, s'han adoptat
mesures d'acció positiva, principalment per promoure la igualtat de gènere, però les reaccions judicials europees
han estat menys favorables que als Estats Units.
5.1. Relació entre les accions positives i el prinipi d’igualtat.
La compatibilitat de l’acció positiva amb el principi d’igualtat davant la llei ha generat debats, ja que introdueix
excepcions al‟assignació de drets i deures basades en característiques personals. Cal prudència en la seva
implementació, evitant l'automatisme i establint mesures temporals i proporcionals. L'acció positiva planteja un
desafiament al principi d'individualisme, prioritzant la pertinença a un grup sobre les qualitats individuals de
cada persona.
6. PREGUNTES D’EXAMEN
Si una pregunta d’examen fos “Desenvolupa el dret x”, haurem d’incloure:
1. Titularitat del Dret: persones físiques i jurídiques, depenent del cas.
2. Contingut del Dret: diferents manifestacions del dret + que hem permet fer a mi aquell dret?
3. Mecanismes de protecció del Dret. Mecansimes genèrics i concrets.
4. Límits: per conéixer bé un dret haurem de parlar dels límits. La idea dels primers absoluts: els drets són
absoluts i sagrats. Aquesta concepció l’hem d’eliminar. Principal límit: permetre l’exercici de drets
fonamentals de la resta de persones.
5. Possible col·lisió amb altres drets: en el cas concret, la col·lisió es produeix sempre. Hem de ponderar
cas per cas (tècnica que no s’aplica de forma genèrica sinó concreta i diferent a cada cas).
83
Trimestre
Solució de l’exercici en base a “Desenvolupa el dret a la vida”:
1. La titularitat del dret a la vida recau en tot individu, independentment de la seva edat, sexe, origen ètnic,
religió o qualsevol altra característica. És un dret humà fonamental inherent a la persona des de la concepció
fins a la mort natural.
2. El contingut del dret a la vida implica el reconeixement i la protecció de la mateixa existència de la

persona. Això abasta no sols el dret a no ser privat arbitràriament de la vida, sinó també el dret a condicions
que garanteixin una vida digna i el dret a la integritat física i psicològica.
3. Els mecanismes de protecció del dret a la vida varien segons l'ordenament jurídic de cada país. En general,
aquests mecanismes inclouen l'existència de lleis que prohibeixin l'homicidi i d'altres formes de violència
contra les persones, així com sistemes judicials i organismes de drets humans encarregats de fer complir
aquestes lleis i garantir la protecció de la vida dels individus.
4. Els límits del dret a la vida poden sorgir en situacions en què hi ha conflictes de drets o interessos, com en
casos de legítima defensa o en el context de la pena de mort en alguns països on aquesta continua sent legal.
A més, poden sorgir dilemes ètics en situacions mèdiques, com ara el debat sobre l'avortament o l'eutanàsia,
on s'enfronten el dret a la vida amb altres drets, com ara l'autonomia individual o el dret a no patir.
5. El dret a la vida pot col·lisionar amb altres drets en diverses circumstàncies. Per exemple, en el cas de
l'avortament, es planteja un conflicte entre el dret a la vida del fetus i el dret de la dona a decidir sobre el
propi cos. En casos de defensa legítima, pot sorgir un conflicte entre el dret a la vida de l'agressor i el dret a la
vida de l'individu que es defensa. En aquestes situacions, els sistemes jurídics solen intentar trobar un
equilibri entre els drets en joc, considerant factors com la proporcionalitat, la necessitat i la justificació de
l'acció.
84
Trimestre
TEMA 8. ELS DRETS D’ÀMBIT INDIVIDUAL I PRIVAT.
1. EL DRET A LA VIDA I A LA INTEGRITAT FÍSICA I MORAL
1.1. Dret a la vida.
Article 15 CE
Tothom té dret a la vida i a la integritat física i moral, sense que, en cap cas, ningú no pugui ser sotmès a
tortura ni a penes o tractes inhumans o degradants. Queda abolida la pena de mort, llevat del que puguin
disposar les lleis penals militars per a temps de guerra.
Titularitat. → Tota persona física amb independència de la seva nacionalitat.
Aquest és un dret subjectiu, presenta una peculiaritat, tota violació d’aquest, es irreversible per què implica la
desaparició del titular del dret. Per això, el dret a la vida es tradueix en la imposició de certs deures a l'Estat,
entès en el sentit ampli de conjunt dels poders públics: el deure de no lesionar per si mateix la vida humana i el
deure de protegir efectivament la vida humana davant d'agressions dels particulars.
El deure que pesa sobre l'Estat de no lesionar per si mateix la vida humana té la seva principal manifestació en
l'abolició de la pena de mort, que duu a terme el mateix art. 15 CE.
A més a més, una altra faceta. El TEDH configura allò que ell mateix sol denominar “obligacions positives”; és
a dir, el dret a la vida ja no comporta només un deure negatiu d'abstenció, sinó també deures positius de
salvaguarda. Així, el dret a la vida imposa a l'Estat l'obligació d'investigar diligentment i, si escau, perseguir les
morts causades per agents públics a l'exercici de les seves funcions.
No és invocable directament ex constitutione davant de particulars. La raó és òbvia: més enllà de les
consideracions generals sobre l'admissibilitat de l'eficàcia horitzontal dels drets fonamentals, en el supòsit
concret del dret a la vida sorgeix el problema que, en no cabre la reposició del subjecte en la titularitat del dret,
és imprescindible que l'ordenament disposi de mecanismes de repressió i compensació pel dany ocasionat. Per
això, és pacífic que la Constitució obliga el legislador a protegir la vida humana davant d'agressions procedents
de particulars.
1.1.1 L’avortament
En la relació a la vida es plantegen dues qüestions importants: el naixement.i la mort. El CC estableix que la
vida i, per tant, les persones físiques, es constuixen en el moment que neixen. Això no vol dir, però que l’art. 15
no protegeixi als que han de néixer, això és, el nasciturus. Això no impedeix, però, que l'avortament sigui
permès en determinats supòsits legalment taxats.
La llei orgànica anterior a la vigent actualment, Llei Orgànica 9/1985 de 5 de juliol, va despenalitzar
l’avortament que aprovava una nova norma penal: l'art.417 bis de l'antic Codi Penal, que ha estat vigent fins
l'any 2010. Aquest precepte disposava que l'avortament consentit per la dona no era punible en tres supòsits:
greu perill per a la vida o la salut (física o psíquica) de la mare , embaràs com a conseqüència de violació, risc
que el fetus neixi amb greus tares físiques o psíquiques. En els darrers dos últims supòsits, es van establir
terminis màxims per a la pràctica de l'avortament: dotze i vint-i-dues setmanes de gestació, respectivament.
Segurament amb la intenció d'evitar pràctiques fraudulentes, la STC 53/1985 va condicionar la constitucionalitat
de la despenalització parcial de l'avortament a la introducció de mecanismes de verificació efectiva que, en cada
85
Trimestre
cas concret d'interrupció voluntària de l'embaràs, hi concorre alguna de les indicacions. En concret, es tractava
que l'avortament fos practicat en establiments sanitaris públics o privats acreditats, i que estigués precedit de
determinats dictàmens mèdics.
La llei que regula actualment l’avortament en el nostre país és la LO 2/2010 del 3 de març, de salut sexual i
reproductiva i de la interrupció voluntària (cal dir que aquesta, promoguda pel govern de Zapatero, ha estat
objecte d’un recurs d’inconstitucionalitat per part del PP. ENCARA NO HI HA SENTÈNCIA SOBRE LA LLEI
D’AVORTAMENT. Podria ser que en part es declarés inconstitucional).
Aquesta reforma legal abandona el “sistema d'indicacions” per adoptar un “sistema de terminis”: l'avortament
consentit per la interessada és legal sempre que, practicant-se en centre autoritzat i observant determinades
exigències d'informació i reflexió, es produeixi dins de les primeres catorze setmanes de gestació; termini que
s'amplia a vint-i-dos setmanes si hi ha risc per a la vida o salut de la dona.
Ley Orgánica 2/2010, de 3 de marzo, de salud sexual y reproductiva y de la interrupción voluntaria del
embarazo
Artículo 14. Interrupción del embarazo a petición de la mujer.
Podrá interrumpirse el embarazo dentro de las primeras catorce semanas de gestación a petición de la
embarazada, siempre que concurran los requisitos siguientes:
a. Que se haya informado a la mujer embarazada sobre los derechos, prestaciones y ayudas públicas
de apoyo a la maternidad, en los términos que se establecen en los apartados 2 y 4 del artículo 17
de esta Ley.
b. Que haya transcurrido un plazo de al menos tres días, desde la información mencionada en el
párrafo anterior y la realización de la intervención
* Abans 14 setmanes —> Avortament lliure: no s’exigeix cap requisit.
Artículo 15. Interrupción por causas médicas.
Excepcionalmente, podrá interrumpirse el embarazo por causas médicas cuando concurra alguna de las
circunstancias siguientes:
a. Que no se superen las veintidós semanas de gestación y siempre que exista grave riesgo para la vida
o la salud de la embarazada y así conste en un dictamen emitido con anterioridad a la intervención
por un médico o médica especialista distinto del que la practique o dirija. En caso de urgencia por
riesgo vital para la gestante podrá prescindirse del dictamen.
b. Que no se superen las veintidós semanas de gestación y siempre que exista riesgo de graves
anomalías en el feto y así conste en un dictamen emitido con anterioridad a la intervención por dos
médicos especialistas distintos del que la practique o dirija.
* Termini 22 setmanes: avortament eugenèsic i terapèutic.
c. Cuando se detecten anomalías fetales incompatibles con la vida y así conste en un dictamen emitido
con anterioridad por un médico o médica especialista, distinto del que practique la intervención, o
cuando se detecte en el feto una enfermedad extremadamente grave e incurable en el momento del
diagnóstico y así lo confirme un comité clínico.
* Avortament sense termini: anomalies fetals incompatibles amb la vida.
Es docrtrina consolidada (TC) que el dret a la vida no comporta un dret a la pròpia mort. De la qual cosa es
deriva que tampoc no hi ha dret a l suïcidi. De fet, qui cooperi al suïcidi d’un altre haurà d’enfrontar
conseqüències penals. Aleshores, s’entén que la vida no és disponibles per al seu titular i que es tracta d’un bé
que l’Estat ha de protegir a toda costa.
1.1.2 Eutanasia
Tot i això, sí que és cert que es troba regulat el dret a una mort digna. En conseqüència, aquells que es vegin
afectats per greus enfermetats i que no tinguessin possibilitat de recuperar la salut, poden per pròpia voluntat
86
Trimestre
elegir que se’ls deixi de subministrar medicació o tractament (Art. 8.1 Llei 41/2002, de 14 de novembre,
reguladora de l’autonomia del pacient i drets i obligacions en matèria d’informació i documentació clínica).
En primer lloc, cal subratllar que l'eutanàsia no és qualsevol forma de mort desitjada pel subjecte, sinó només
aquella que té per finalitat posar fi a malalties o discapacitats incurables i evitar els patiments consegüents. Allà
on no hi ha cap malaltia incurable no hi ha eutanàsia.
En segon lloc, sol distingir-se entre eutanàsia activa i eutanàsia passiva: la primera consisteix a causar
deliberadament la mort al malalt incurable, mentre que la segona rau en no proporcionar tractaments mèdics
—l'única finalitat dels quals és allargar la vida, sense curar la malaltia— deixant que arribi la mort pel mer curs
de la natura. La distinció és conceptualment important: en un cas hi ha una acció conscient i voluntària
encaminada a ocasionar la mort; a l'altre, només hi ha inactivitat, que constituirà una omissió jurídicament
rellevant únicament en la mesura que es pugui demostrar que hi havia un deure d'actuar.
En cas que no s'hagi produït rebuig significatiu contra el denominat testament vital, en virtut del qual les
persones poden deixar dit per endavant que, en cas de patir un mal irreversible, no volen ser sotmeses a
tractaments merament tendents a prolongar la seva vida ; facultat que està protegida per l'art. 11 de la Llei
41/2002, d’Autonomia del Pacient.
En tercer lloc, malgrat la seva innegable utilitat i rellevància, la distinció entre eutanàsia activa i eutanàsia
passiva no resol totes les dificultats; i això, si més no, per dos motius. D'una banda, la línia divisòria entre
ambdues modalitats d'eutanàsia no sempre és neta, ja que existeix l'anomenada “eutanàsia activa indirecta”,
consistent en tractaments pal·liatius que, tot i no perseguir la mort, poden produir un escurçament de la vida.
D'altra banda, hi ha malalties incurables en què no hi cap l'eutanàsia passiva: quan no estan afectats òrgans i
funcions vitals, l'única manera de posar fi al patiment és l'eutanàsia activa.
En quart i darrer lloc, cal no oblidar que l'eutanàsia, en qualsevol de les seves modalitats, exigeix el
consentiment —més encara, la iniciativa— del malalt. Això vol dir que la iniciativa mèdica de denegar o
interrompre el tractament a malalts incurables plantejarà, sens dubte, un problema des del punt de vista del dret
a la vida; però no es podrà justificar mai sobre la base dels arguments a favor de l'eutanàsia.
Ley Orgánica 3/2021, de 24 de marzo, de regulación de la eutanasia
Artículo 4. Derecho a solicitar la prestación de ayuda para morir.
1. Se reconoce el derecho de toda persona que cumpla los requisitos previstos en esta Ley a solicitar y
recibir la prestación de ayuda para morir.
2. La decisión de solicitar la prestación de ayuda para morir ha de ser una decisión autónoma,
entendiéndose por tal aquella que está fundamentada en el conocimiento sobre su proceso médico,
después de haber sido informada adecuadamente por el equipo sanitario responsable. En la historia
clínica deberá quedar constancia de que la información ha sido recibida y comprendida por el
paciente.
Artículo 5. Requisitos para recibir la prestación de ayuda para morir.
1. Para poder recibir la prestación de ayuda para morir será necesario que la persona cumpla todos
los siguientes requisitos:
a. Tener la nacionalidad española o residencia legal en España o certificado de
empadronamiento que acredite un tiempo de permanencia en territorio español superior a
doce meses, tener mayoría de edad y ser capaz y consciente en el momento de la solicitud.
b. Disponer por escrito de la información que exista sobre su proceso médico, las diferentes
alternativas y posibilidades de actuación, incluida la de acceder a cuidados paliativos (..).
c. Haber formulado dos solicitudes de manera voluntaria y por escrito, o por otro medio que
permita dejar constancia, y que no sea el resultado de ninguna presión externa, dejando
87
Trimestre
una separación de al menos quince días naturales entre ambas.

d. Sufrir una enfermedad grave e incurable o un padecimiento grave, crónico e
imposibilitante certificada por el médico responsable.
e. Prestar consentimiento informado previamente a recibir la prestación de ayuda para morir.
Dicho consentimiento se incorporará a la historia clínica del paciente.
La eutanasia pasiva no sembla ser ilícita, art. 196 CP. Pel que fa a l'eutanàsia activa, en canvi, les coses són una
mica més complicades. És una conducta delictiva, encara que castigada amb una pena deliberadament menys
greu que la corresponent a la mera cooperació al suïcidi (art. 143 CP); cosa que significa, sens dubte, que per al
legislador es tracta d'una conducta menys reprovable. I des d'un punt de vista estrictament constitucional, és
discutible fins on arriba el deure de l'Estat de castigar l'eutanàsia activa.
A la tardor del 2020, el Congrés dels Diputats ha aprovat una proposició de llei orgànica reguladora de
l'eutanàsia. Els principis en què s'inspira són els següents:
A. El supòsit de fet en què queda legalitzada l'eutanàsia és patir un patiment greu crònic i impossibilitant o
una malaltia greu i incurable.
B. L'ajuda per morir pot consistir bé a provocar la mort al malalt, bé a proporcionar-li el medi perquè se la
provoqui ell mateix.
C. Poden sol·licitar l'ajuda per morir els espanyols i els residents a Espanya més grans.
D. El consentiment del sol·licitant ha de ser informat i lliure, i s'han d'establir diversos tràmits per
garantir-ho; i, per al cas que el supòsit de fet passi quan la persona ja no pot manifestar la seva voluntat,
es preveu la possibilitat de declarar-la anticipadament mitjançant testament vital.
Finalment, en relació amb el dret a la vida, també cal parlar de la prohibició de la pena de mort que estableix
l’art. 15 CE, però amb la possibilitat que sigui el legislador qui la reguli per al temps de guerra.
- Límits: és un valor superior de l’ordenament jurídic, respecte a la vida dels altres. legítima defensa.
- Protecció: penal.
- Conflicte de drets: dret a la vida vs dret a l’abortament (nasciturus: no titular del dret a la vida, però sí
bé jurídic a protegir). La dona és titular del dret a la vida i, per tant, decideix; però amb un límit:
respectar els terminis que s’estableixen a la llei. Dret a la vida vs dret a la llibertat relgiosa (testigos de
jehová).
1.2 Dret a la integritat física i moral.
Juntament amb el dret a la vida, l’altre dret fonamental consagrat per l'art. 15 CE és el dret a la integritat física i
moral, encara que estiguin molt propers des d'un punt de vista teleològic, es tracta de dos drets diferents.
Els titulars del dret a la integritat física i moral són les mateixes persones del dret a la vida, això és, tota persona
física.
El valor o bé jurídic protegit pel dret a la integritat física i moral és la inviolabilitat de l'ésser humà, és a dir, la
creença que aquest mereix sempre respecte, i no s'ha de profanar el cos ni l'esperit. És un dret fonamental
vinculat a la dignitat de la persona i, per tant, plenament predicable també dels estrangers. Dit tot això, cal tenir
present que el dret a la integritat física i moral comprèn, en rigor, dues facetes: el dret a no patir tortura ni tractes
inhumans o degradants, i el dret a no ser objecte d'intervencions a l'esfera física o psíquica sense el propi
consentiment.
88
Trimestre
1.2.1 Primera faceta
El dret a la integritat física i moral implica, sobretot, una prohibició constitucional de la tortura i dels tractes
inhumans o degradants. Aquesta prohibició no es troba només a l'art. 15 CE, a l'art. 3 CEDH ia l'art. 4 CDFUE,
sinó que és objecte, a més, de tractats internacionals.
És evident que la prohibició constitucional de la tortura i dels tractes inhumans o degradants desplega la seva
operativitat en una pluralitat d'àmbits:
1. Aquesta prohibició s'adreça primàriament al conjunt d'òrgans i agents de l'Estat encarregats de
salvaguardar la llei i l'ordre i, molt en particular, la policia. És un límit al possible excés de zel policial.
El Tribunal Europeu de Drets Humans ha estat terminant sobre això: els maltractaments policials són
injustificables en termes absoluts i, a més, quan hi ha indicis de maltractaments pesa sobre la policia la
càrrega de demostrar la correcció de la seva actuació. Sobre l'Estat pesen, a més a més, obligacions
positives, especialment el deure d'investigar les denúncies de tortura i de tractes inhumans o
degradants.
2. En matèria de presons, el Tribunal Europeu de Drets Humans ha considerat que el manteniment en
reclusió d'un ancià de més de vuitanta anys i malalt és constitutiu de tracte inhumà i que
l'amuntegament de reclusos a una mateixa cel·la és una forma de tortura.
Cal, a més, la tortura per omissió, com quan un reclús drogoaddicte amb síndrome d'abstinència no se li
proporciona cap mena de cura mèdica o, més en general, quan no es dispensa tractament sanitari a la
presó
3. Particularment rica de conseqüències és la prohibició de tortura i de tractes inhumans o degradants a
l'àmbit dels moviments de població.
4. La prohibició constitucional de la tortura i els tractes inhumans o degradants opera igualment en altres
àmbits.
I el TC reconeix l'existència de violacions del dret a la integritat física i moral per situacions meres de
risc, encara que no desemboquin en una lesió efectiva.
5. Més complexa és la protecció deguda a la integritat física i moral davant d'agressions dels particulars.
Igual que passa amb el dret a la vida, l'Estat ha d'investigar i castigar les tortures i els tractes inhumans
o degradants infligits per particulars.
Més en general, és clar que la protecció penal de la integritat, almenys en el vessant físic, forma part de
la tradició jurídica occidental. Això no obstant, a diferència del dret a la vida, aquí l'argument no rau en
el caràcter irreparable del dany —per més que, de vegades, també aquest es produeixi— sinó en la
naturalesa particularment odiosa dels tractes inhumans o degradants.
Cal destacar que el bé jurídic de la inviolabilitat de l'ésser humà, subjacent al dret fonamental a la
integritat física i moral, té un significat parcialment diferent segons operi davant dels poders públics o
davant dels particulars.
a. Enfront dels poders públics, implica que el monopoli sobre la violència legítima que ostenta
l'Estat ha de ser exercit d'acord amb el dret: vist en el context de les clàusules constitucionals
de Estat de dret, principi de legalitat i interdicció de l'arbitrarietat (arts.1 i 9 CE), l'art. 15 CE
només seria la proclamació d'un dret fonamental a no patir violència pública al marge de les
normes jurídiques.
b. Enfront dels particulars, en canvi, el bé jurídic de la inviolabilitat de l'ésser humà implica la
negació de legitimitat a la violència privada; és a dir, l'art. 15 CE consagra un dret fonamental
a confiar en l'efectivitat del monopoli estatal sobre la violència legítima i, en definitiva, un
dret a la repressió d‟altres formes de violència.
Aquesta distinció comporta una conseqüència pràctica: dins de la tortura i els tractes inhumans o
degradants, el legislador pot diferenciar segons que la violència tingui un origen públic o privat.
La Constitució remarca que EN CAP CAS NINGÚ no pot ser sotmès a tortures ni penes o tractes inhumans o
degradants, és a dir, que no hi ha excepcions. La prohibició és total i es dirigeix tant als agents públics com a els
particulars.
89
Trimestre
1.2.2. Segona faceta
Segona faceta, ja que opera també en supòsits que ni per la intenció subjectiva de qui actua ni per les
característiques objectives de la seva actuació no es poden qualificar de tractes inhumans o degradants: l'art. 15
CE implica que les persones tenen un dret a la intangibilitat llevat que hi intervingui el consentiment.
Aquesta afirmació és molt important perquè, fins i tot tractant-se d'intervencions benintencionades i
objectivament idònies per produir un benefici —com són destacadament les de naturalesa mèdica—, hi ha un
imperatiu constitucional de consentiment previ de la persona afectada. Així, la presència o absència de
consentiment és, en principi, el factor determinant de la licitud o il·licitud de les intervencions corporals. Això
també val, en la mesura que siguin possibles, per a les intervencions a l'esfera psíquica.
L'altre gran problema és si el requisit del consentiment pot cedir davant de la investigació dels delictes i, més en
general, davant de les necessitats probatòries al si d'un procés.
A més, tot i que l'art. 15 CE no estableix expressament una reserva de jurisdicció —és a dir, una clàusula “tret
de resolució judicial” similar a la d'altres preceptes sobre drets fonamentals (arts. 18.3, 18.4, 20.5, 22.4 CE)—,
aquest silenci no es pot interpretar al sentit que el legislador permet que les intervencions corporals siguin
acordades per autoritats administratives; i això perquè la protecció dels drets fonamentals correspon als jutges i
tribunals. Així, la intervenció corporal ha de ser ordenada sempre per una resolució judicial motivada. A l'hora
de prendre la decisió, el jutge haurà de fer un judici de proporcionalitat, ponderant la intensitat de la intervenció
corporal respecte de la importància de la prova proposada, sense que en cap cas la intervenció corporal pugui
comportar risc per a la persona afectada. La intervenció corporal l'ha de fer personal sanitari qualificat i de
manera respectuosa amb la dignitat de l'afectat.
Els tipus d'intervencions que la jurisprudència constitucional estima admissibles són múltiples:
- el test d'alcoholèmia sobre conductors els anomenats “registres íntims” –és a dir, a l'interior del cos
humà– per cercar proves de la comissió d'un delicte
- l'obtenció d'empremtes dactilars
- l'extracció de sang i de pèl
- l'examen radiològic.
L'aspecte més problemàtic de les intervencions corporals a efectes de prova és què passa quan, davant d'una
resolució judicial perfectament ajustada a dret, l'afectat es nega a prestar la col·laboració. Pel que fa a la prova
de paternitat en el procés civil, la jurisprudència constitucional és relativament clara: queda exclosa qualsevol
forma de compulsió, però l'òrgan judicial podrà valorar la negativa de l'afectat a l'hora de formar-ne la convicció
sobre els fets. Això no vol dir, però, que l'òrgan judicial pugui basar la seva decisió només en la negativa del
demandat a sotmetre's a la prova biològica, ja que l'art. 24 CE exigeix la presència d'altres proves. Al procés
penal, per contra, l'art. 363 LECr sembla permetre que el jutge ordeni la intervenció corporal forçosa sempre que
això sigui indispensable i es faci de manera proporcionada.
Per concloure, cal tenir en compte que, en matèria d'intervencions corporals, no hi ha en joc només el dret a la
integritat física i moral, sinó que de vegades pot resultar rellevant també el dret a la intimitat (art. 18 CE) a la
seva faceta de l'anomenada “intimitat corporal”. Determinades parts del cos humà són associades per la cultura
imperant al sentit del pudor, per la qual cosa es reputen essencialment privades i la persona pot amagar-les a la
contemplació dels altres.
Cal tenir en compte que Espanya ha signat el Conveni de la ONU contra la tortura i altres tractes o penes cruels,
inhumans o degradants. Protecció internacional.
Límits: legítima defensa, injerencia de las investigaciones judiciales y policiales en estos derechos.
Protecció: penal. Art 173.1 delictes contra la integritat moral, delictes contra la integritat física (de lesions)
90
Trimestre
2. LA LLIBERTAT IDEOLÒGICA I RELIGIOSA
Article 16 CE
1. Es garanteix la llibertat ideològica, religiosa i de culte dels individus i les comunitats sense cap més
limitació, en les seves manifestacions, que la necessària per al manteniment de l'ordre públic protegit per
llei.
2. Ningú no pot ser obligat a declarar sobre la seva ideologia, religió o creences.
3. Cap confessió no té caràcter estatal. Els poders públics han de tenir en compte les creences religioses de
la societat espanyola i han de mantenir les consegüents relacions de cooperació amb l'Església Catòlica i les
altres confessions.
També consagrada en el art. 9 CEDH i en el art. 10 CDFUE. El valor o bé jurídic protegit per la llibertat
ideològica i religiosa és el rebuig de tota forma de coerció per raó de creences, religioses o no religioses. Això
no és sinó un mitjà per protegir la llibertat de pensament i de consciència dels éssers humans. Es pot dir que la
llibertat religiosa va ser històricament el primer dels drets fonamentals a ser reclamat i reconegut.El valor o bé
jurídic protegit per la llibertat ideològica i religiosa és el rebuig de tota forma de coerció per raó de creences,
religioses o no religioses.
Això no és sinó un mitjà per protegir la llibertat de pensament i de consciència dels éssers humans. Es pot dir
que la llibertat religiosa va ser històricament el primer dels drets fonamentals a ser reclamat i reconegut. Aquest
dret s’ha anat ampliant amb el pas del temps, així, avui dia, la llibertat ideològica i religiosa s'ha de veure en
connexió estreta amb el pluralisme polític, que és un dels valors superiors de l'ordenament propi de l'Estat
democràtic de dret (art. 1 CE).
Titularitat. La llibertat ideològica, religiosa i de culte es predica té totes les persones físiques, sense tenir en
compte la seva nacionalitat, i comunitats (agrupacions de persones, grups socials amb els mateixos interessos).
Aleshores, el titular del dret són tots els ciutadans individualment i les diferents comunitats. Pel que fa a la
llibertat religiosa, les comunitats titulars serien essencialment les confessions religioses. Ara bé, la llibertat
ideològica pot correspondre a comunitats de creences i grups que sostenen idees similars però que no són
religiosos, com la maçoneria, els ateus o els lliurepensadors.
La llibertat ideològica i religiosa presenta dues facetes: una positiva, consistent a tenir i manifestar les creences
que un lliurement adopti; i una altra negativa, consistent a no veure's obligat a declarar les pròpies creences.
2.1 Vessant positiva
La protecció de la vessant possitiva del dret (garantia de tenir o deixar de tenir unes pròpies creences i
manifestar-les) es constitueix com una garantia d’indemnitat: ningú pot ser censurat, condemnat, rebre
conseqüències negatives, ni ser discriminat pel fet de pertànyer a una determinada religió o creença.
Al costat d'aquesta dimensió purament interna, la llibertat ideològica i religiosa en sentit positiu també té una
dimensió externa, consistent a manifestar les pròpies idees i creences, comportar-se d'acord amb elles, fer
proselitisme, etc. Aquesta dimensió externa troba el seu fonament en la rellevància supraindividual d'idees i
creences i, quan es predica específicament de la llibertat religiosa, se sol anomenar “llibertat de culte”. Es
rebutja així una concepció extrema de la separació entre Estat i fenomen religiós. Dit d'una altra manera, l'Estat
no és bel·ligerant pel que fa al fenomen religiós.
Molt més conflictiva a la pràctica sol ser la dimensió externa de la llibertat ideològica i religiosa. No és
casualitat que sigui precisament de la manifestació pública de creences de què l'art. 9 CEDH predica la
possibilitat d'establir limitacions, ja que és aleshores quan solen donar-se col·lisions amb altres valors dignes de
91
Trimestre
protecció. L'ordre públic és així l'únic motiu que constitucionalment pot justificar limitacions a la lliure
manifestació de creences, inclosa la llibertat de culte.
En l'experiència jurisprudencial, tres supòsits són especialment problemàtics: la manifestació d'idees i creences
que repugnen una àmplia majoria de la societat, el proselitisme i l'ús públic d'indumentària amb significació
religiosa.
1. Pel que fa al primer, observi's bé que es tracta de repugnància, no de mera desaprovació; i una àmplia
majoria de la societat, no una pura majoria parlamentària. Són idees o creences que xoquen amb
principis morals o polítics que el cos social considera bàsics. No deixa de ser significatiu que la
jurisprudència tendeixi a inclinar-se a favor de les exigències socials.
Una darrera observació sobre això: la limitació de creences considerades socialment odioses està
íntimament relacionada amb la llibertat d'expressió i, en particular, amb el debat sobre les anomenades
“expressions d'odi” (hate speech); però el fet que aquest darrer punt de vista sigui indispensable per a
una anàlisi completa del problema no obsta que, en certs casos, l'element principal sigui de llibertat
ideològica i religiosa, no pas de llibertat d'expressió. Així passa sempre que la creença odiosa o
repugnant es manifesta de manera pacífica i, almenys formalment, no agressiva.
Aquesta distinció conceptual és important, ja que permet distingir entre casos en què allò intolerable és
la forma de manifestació d'una creença i casos en què allò intolerable és la creença mateixa.
2. Sempre en seu de limitacions a la lliure manifestació de creences, el segon grup problemàtic de
supòsits és el relatiu al proselitisme. És poc qüestionable que el proselitisme, entès com l'activitat
deliberada de convèncer del propi credo i de fer nous adeptes, és inherent a la major part de les
creences, religioses i no religioses. És il·lícit el proselitisme que ofereix avantatges materials o socials,
o fa pressió sobre persones en dificultat, o exerceix pressions psicològiques. , tiene el inconveniente de
su excesiva vaguedad: interpretada con rigor, puede conducir a la proscripción de todo acto de
proselitismo; interpretada con laxitud, puede conducir a legitimar cualquier práctica proselitista.
3. El tercer suposat problemàtic en matèria de llibertat de manifestació de les creences religioses és el
relatiu a la indumentària.
2.2 Vessant negativa
D’altra banda, la seva vessant negativa explicada a la segona part del art. 16 CE (ningú pot ser obligat a
declarar sobres les seves pròpies creences religioses o ideològiques) constitueix una altra forma de protecció. No
obligació de declarar, però es permet el demanar. Per exemple, per inscriure’ns en una associació religiosa o
afiliar-nos a un partit. També hi ha obligació de demanar la creença religiosa per si s’acaba la vida.
Aquesta faceta negativa de la llibertat ideològica i religiosa compleix clarament una funció de garantia: serveix
perquè la llibertat ideològica i religiosa en sentit positiu, que és la que té un significat substantiu, no sigui
pertorbada al seu exercici. Dit d'una altra manera, qui sap que no pot ésser obligat a declarar sobre les seves
creences se sent més lliure d'adoptar i practicar aquelles que estimi més adequades.
El principal problema que s'ha suscitat en matèria de llibertat ideològica i religiosa en sentit negatiu és el relatiu
al jurament de respecte a la Constitució. Aquest jurament és legalment exigit no només per prendre possessió de
llocs de funcionari públic, sinó també per entrar al ple exercici dels càrrecs públics electius, inclosos els de
diputats i senadors. Aquest deure afecta especialment els candidats electes de partits antisistema, que per
definició rebutgen la Constitució com a marc de convivència política.
La llibertat ideològica i religiosa en sentit negatiu pot desplegar-ne l'eficàcia en les relacions entre particulars,
almenys quan són de naturalesa laboral. El TC va fer dues afirmacions rellevants en aquest sentit.
- D'una banda, va recordar que els drets fonamentals són un element essencial de l'ordre públic com a
límit a l'autonomia de la voluntat i, per tant, els contractes contraris a l'efectivitat són nuls.
- D'altra banda, no va trobar ratlla d'inconstitucionalitat en la previsió del descans setmanal diumenge
com a regla general; i això no només pel caràcter tradicional, que relega a un segon pla la connotació
92
Trimestre
religiosa d'aquesta opció, sinó també pel caràcter dispositiu: en línia amb el que exigeix l'Organització
Internacional del Treball, hi ha el pacte en contra
Els límits a nivell intern, la llibertat ideològica i religiosa no té cap límit. A nivell extern, el manteniment de
l’ordre públic (preservar tot allò que pot posar en perill les persones o béns, no en sentit ampli d’ordre
constitucional, sinó en sentit estricte de mantenir la seguretat de les persones).
Si no es menciona res al respecte del mecanisme de garantia, es que té el general.
A diferència de la llibertat ideològica, que no té cap llei de desplegament, la llibertat religiosa ha estat objecte de
regulació mitjançant la Llei Orgànica 7/1980, de 5 de juliol, de Llibertat Religiosa.
Llei Orgànica 7/1980, de 5 de juliol, de Llibertat Religiosa

Art. 1.
1. L'Estat garanteix el dret fonamental a la llibertat religiosa i de culte, reconeguda a la Constitució,
d'acord amb el que preveu aquesta Llei orgànica.
2. Les creences religioses no constitueixen motiu de desigualtat o discriminació davant la Llei. No es
poden al·legar motius religiosos per impedir a ningú l'exercici de qualsevol feina o activitat o
l'exercici de càrrecs o funcions públiques.
3. Cap confessió no té caràcter estatal.
*El punt 2 ens remet a l’article 14 sobre el dret a la igualtat.
Art. 2 - Contingut del Dret.

1. La llibertat religiosa i de culte garantida per la Constitució comprèn, amb la consegüent immunitat
de coacció, el dret de tota persona a:
a. Professar les creences religioses que lliurement elegeixi o no professar-ne cap; canviar de
confessió o abandonar la que tenia; manifestar lliurement les seves pròpies creences
religioses o l'absència d'aquestes, o abstenir-se de declarar-les.
b. Practicar els actes de culte i rebre assistència religiosa de la pròpia confessió; commemorar
les festes, celebrar els ritus matrimonials; rebre sepultura digna, sense discriminació per
motius religiosos, i no ésser obligat a practicar actes de culte oa rebre assistència religiosa
contrària a les seves conviccions personals.
c. Rebre i impartir ensenyament i informació religiosa de tota mena, ja sigui oralment, per
escrit o per qualsevol altre procediment; triar per a si, i per als menors no emancipats i
incapacitats, sota la seva dependència, dins i fora de l'àmbit escolar, l'educació religiosa i
moral que estigui d'acord amb les pròpies conviccions.
d. Reunir-se o manifestar-se públicament amb fins religiosos i associar-se per desenvolupar
comunitàriament les seves activitats religioses de conformitat amb l'ordenament jurídic
general i el que estableix aquesta Llei orgànica.
2. Així mateix comprèn el dret de les esglésies, confessions i comunitats religioses a establir llocs de
culte o de reunió amb fins religiosos, a designar i formar els seus ministres, a divulgar i propagar el
seu propi credo, ia mantenir relacions amb les pròpies organitzacions o amb altres confessions
religioses, sigui a territori nacional oa l'estranger.
3. Per a l'aplicació real i efectiva d'aquests drets, els poders públics han d'adoptar les mesures
necessàries per facilitar l'assistència religiosa als establiments públics, militars, hospitalaris,
assistencials, penitenciaris i altres sota la seva dependència, així com la formació religiosa als
centres docents públics
El principi d'aconfessionalitat de l'Estat —tant per la formulació literal com per la ubicació en l'apartat tercer de
l'art. 16 CE juntament amb la previsió de relacions de cooperació amb les confessions religioses— es refereix
únicament a creences religioses, no a creences d'una altra índole.
Per “neutralitat ideològica de l'Estat” cal entendre que els poders públics, sigui quina sigui la seva naturalesa
(legislativa, ejecutiva, judicial) o nivell (estatal, autonòmic, local), s'han d'abstenir de participar en qualsevol
debat sobre idees i creences polítiques, morals, filosòfiques, estètiques, etc. Això implica, així mateix, que els
poders públics han de donar el mateix tracte a totes les idees i les creences. Aquest deure de neutralitat
93
Trimestre
ideològica de l'Estat, així entès, probablement està implícit a la Constitució; i això no només com a derivació del
principi d'aconfessionalitat de l'Estat, sinó també com a conseqüència de la proclamació del pluralisme polític
com a valor superior de l'ordenament (art. 1 CE).
3. ELS DRETS DE L’ESFERA PRIVADA: INTIMITAT, HONOR, PRÒPIA IMATGE,

INVIOLABILITAT DEL DOMICILI, SECRET DE LES COMUNICACIONS
Article 18 CE
1. Es garanteix el dret a l’honor, a la intimitat personal i familiar i a la pròpia imatge.

Llei orgànica 1/1982 de 5 de maig de protecció civil del Dret a l’honor, a la intimitat personal i familiar i a
la pròopia imatge.
2. El domicili és inviolable. Cap entrada o registre no es pot fer sense consentiment del titular o
resolució judicial, excepte en cas de delicte flagrant.
3. Es garanteix el secret de les comunicacions i, en especial, de les postals, telegràfiques i telefòniques,
llevat de resolució judicial.
4. La llei limitarà l’ús de la informàtica per garantir l’honor i la intimitat personal i familiar dels
ciutadans i el ple exercici dels seus drets.
L'art. 18 CE consagra una pluralitat de drets que tenen com a finalitat última comuna protegir la vida privada.
L'existència d'una esfera privada, en què els altres (poders públics o particulars) no poden entrar sense el
consentiment de la persona, no implica només un reconeixement de l'altíssim valor que té la faceta privada de la
vida humana, sinó que també constitueix una garantia bàsica de llibertat: en un món on tota l'activitat dels
homes fos pública, no es podria autodeterminar individualment. Hem de diferenciar entre les esferes pública i
privada i, per tant, entre allò visible i allò reservat.
HONOR, INTIMITAT I IMATGE COM A DRETS DE LA PERSONALITAT
Art. 18.1 dret a l’honor, intimitat i pròpia imatge, tots protegeixen la vida privada de la persona, son drets de
personalitat. Les persones famoses també gaudeixen d’aquests drets, però de forma més limitada, son interès
públic.
Els drets de la personalitat es caracteritzen per la seva naturalesa no patrimonial, ja que protegeixen determinats
atributs de la mateixa personalitat, bàsicament impedint la intromissió no consentida en aquests d'altres
persones. Són drets d'exercici personalíssim i, en la mesura que formen part de l'ordre públic, constitueixen un
límit a l'autonomia de la voluntat. Pel que fa específicament als drets a l'honor ia la integritat i la imatge, el seu
règim jurídic com a drets de la personalitat es troba a la Llei orgànica 1/1982, que s'ocupa, en substància, de tres
grans qüestions:
1. El consentiment a la intromissió, haurà de referir-se a concrets actes de intromissió. El consentiment

de menors i incapaços haurà d'atorgar-se per ells mateixos si tenen prou maduresa i, en cas contrari, pel
seu representant legal, cabent l'oposició del mateix MF. L'autorització a la intromissió és revocable en
qualsevol moment i, només si aquesta revocació causa algun perjudici, caldrà indemnitzar-la.
2. La definició de les intromissions il·legítimes, establertes en els arts. 7 i 8 de LO 1/1982. En matèria

d'intimitat i imatge, sembla que la idea bàsica del legislador ha estat que l'àmbit propi i reservat no es
defineix només per la naturalesa privada de l'espai en què un fet passa sinó també, fins i tot quan passa
en un espai obert al públic, per la naturalesa privada del fet mateix.
3. Els remeis davant d'aquestes últimes, regulat al art. 9 de LO 1/1982.

a. Accions civils, son transmisibles mortis causa.
94
Trimestre
Els procediments per a reclamar el dret , és a dir, els mecanismes de defensa són:
- Via penal: per als atemptats més greus cap a l’honor i a la intimitat —> delicte d’injúries o calumnies.
Primer demanarem que s’aturi la vulneració del dret i la persona pot acabar anant a la presó. Si la
violació arriba a ser un il·lícit penal pots accedir aquesta via, es molt més ràpida.
- Via civil: LO 1 / 1982 de 5 de mag, protegeix civilment el dret a l’honor, intimitat personal i la pròpia
imatge. Cessament a la intromissió il·legítima, així com la indemnització per danys i perjudicis causats
per la intromissió. Primer demanarem que s’aturi la vulneració del dret i demanarem compensació
econòmica, la única compensació possible.
- Dret de ratificació: atén al desig de l’afectat per una informació errònia que pugui afectar cap al seu
bon nom, a que es publiqui la correcció d’aquest error. A traves d’un mitjà de comunicació. Donar la
teva versió dels fets, redactes una carta, la envies al mitja de comunicació i aquest esta obligat a
publicar l’altre versió dels fets.
DRET A LA INVIOLABILITAT DEL DOMICILI I AL SECRET DE LES COMUNICACIONS
Segon i tercer apartat del art. 18 CE. La inviolabilitat del domicili i el secret de les comunicacions es troben
entre els drets fonamentals més antics, ja que ja eren consagrats per les primeres declaracions de drets. En tots
dos supòsits, es tracta de garantir que un espai o una activitat siguin daccés reservat.
El que és decisiu no és el contingut (el que es guarda al domicili o el que es transmet en la comunicació) sinó el
continent (poder guardar-lo o transmetre'l sense que ho sàpiguen els altres, inclòs l'Estat). Aquesta naturalesa de
garanties de formals d'intangibilitat comporta algunes conseqüències. La més important és que el continent és el
que cal tenir en compte a l'hora de fixar l'abast d'aquests drets.
Característiques compartides:
1. Art. 18 CE. La reserva jurisdiccional. La intromissió ha de ser acordada sempre per un jutge, que pot
valorar imparcialment les circumstàncies de cada cas. La resolució judicial que autoritza l’entrada a
domicili o la intercepció de comunicacions ha de ser suficientment motivada respecte a les
circumstàncies del cas.
2. Art. 8 CEDH “no podrá haber injerencia de la autoridad pública en el ejercicio de este derecho sino en
tanto en cuanto esta injerencia esté prevista por la ley”. Això significa que per a l'entrada en domicili o
la intercepció de comunicacions no n'hi ha prou amb l'autorització judicial, sinó que aquesta s'ha de
produir en algun supòsit previst per la llei.
3. Estan garantits per això, amb terminologia nord-americana, sol anomenar-se “regla de l'exclusió”. Les
informacions obtingudes mitjançant registres domiciliaris o interceptacions de comunicacions només es
poden fer valer com a mitjans de prova, en judici o fora, si s'ha respectat el dret a la inviolabilitat del
domicili o al secret de les comunicacions; és a dir, qualsevol lesió d‟aquests drets fonamentals
inutilitza la prova.
3.1. Dret a l’honor
El dret a l'honor protegeix la reputació i el bon nom de les persones front a la difamació. El dret a l'honor és,
així, el dret que un altre no condicioni negativament l'opinió que els altres s'hagin de formar de nosaltres.
95
Trimestre
El TC entén l'honor com a bona reputació i, per tant, com l'opinió o consideració que els altres tenen d'una
persona i remarca que el contingut del dret a l'honor és làbil i fluït, canviant i, en definitiva, "dependiente de las
normas, valores e ideas sociales vigentes en cada momento”.
Té un component subjectiu important ja que quan proferim una determinada expressió, pot ser ofensiu per a
algunes persones, però no per a altres és a dir, no hi ha un criteri objectiu per determinar què és correcte i què
no. Precisament a causa d'aquest caràcter esmunyedís del significat de l'honor, és molt important destacar que
els atacs contra aquest són reconduïbles a dues grans modalitats:
1. Primera, la difamació, consistent a atribuir fets falsos a la persona.
2. Segona, la vexació, consistent a injuriar o agraviar innecessàriament la persona. Aquesta segona

hipòtesi, no es fa cap consideració de veracitat o falsedat. Això vol dir que, fins i tot si certes
circumstàncies són certes, la seva divulgació pot constituir una violació del dret a l'honor.
En resum, l´honor és lesionat tant per faltar a la veritat com per insultar.
Aquesta eficàcia post mortem del dret a l'honor no deixa de reflectir una certa supervivència de visions tribals
–o, si es prefereix, calderonianes– de l'honra.
El legislador estigui més obligat a protegir el bon nom dels particulars que el de les institucions públiques, que
han de ser obertes a la crítica en democràcia.
Titular del dret, tant persones jurídiques, ho reconeix el TEDH, com físiques, aquestes tenen una major
protecció. El dret a l'honor, si bé sembla que ha de correspondre només a les persones físiques, ha estat atès a les
persones jurídiques privades, en la mesura que es puguin difondre fets que lesionin la seva reputació.
El dret a l'honor és un límit a la llibertat d'expressió i sovint cal ponderar-lo de forma casuística.
Principals problemes:
1. Col·lisió amb la llibertat d’expressió i informació. Segons l’art. 10 CEDH, el dret a l’honor es un límit
de la llibertat d’expressió, tendeix a resoldre's mitjançant dos criteris complementaris entre si: el grau
de rellevància pública de la persona afectada i la inexistència d'un dret a l'insult, és a dir, la crítica mai
no justifica expressions de pur menyspreu i vexació.
2. No hi ha atemptat a l'honor a les actuacions judicials, incloses les sentències, de les quals l'art. 120 CE
predica el principi de publicitat.
3. El TC ha confirmat que tampoc hi ha atemptat al honor en la informació oficial veraç sobre operacions
policials.
4. Tampoc no hi ha vulneració del dret a l'honor, en principi, allà on hi ha un interès històric genuí.
5. Particularment problemàtica és la reputació professional. Tot i que aquesta no està exclosa radicalment
de l'àmbit de protecció del dret a l'honor, la veritat és que la jurisprudència constitucional és restrictiva.
La raó és que hi ha un interès general que les diferents professions siguin exercides correctament, cosa
que exigeix que hi hagi transparència i crítica.
6. Les conductes clarament vexatòries i intimidatòries són sempre contràries al dret a l'honor.
Pot l’humor, afectar al dret de l´honor, sí, tenim dret a criticar.
3.2. Dret a la intimitat.
El valor o bé jurídic protegit pel dret a la intimitat és un “àmbit propi i reservat” de les persones, l'existència
efectiva de les quals és necessària per assolir una “qualitat mínima de vida humana”
96
Trimestre
Tota persona física, també estrangers, té dret a un àmbit d'autodeterminació, reservat, exclòs al coneixement de
tercers, que ha estat concebut com a necessari per a mantenir una qualitat de vida humana segons les pautes de
la nostra cultura. Són titulars del dret les persones físiques, ja que es tracta d’un dret personalíssim.
Destinataris o subjectes passius del dret a la intimitat són tant els poders públics com els particulars. L'àmbit
propi i reservat en què consisteix la intimitat és tan exposat a ser envaït pels poders públics com pels particulars.
Això últim està parcialment desenvolupat a la Llei Orgànica 1/1982, sobre protecció civil del dret a l'honor, la
intimitat i la imatge.
El dret a la intimitat consisteix, essencialment, a la facultat d'excloure del coneixement aliè qualssevol fets
compresos dins del ja esmentat àmbit propi i reservat. Aquí el problema principal és determinar quin és l'abast
exacte de l'esfera privada i, per tant, què són intromissions il·lícites en la intimitat.
Vessant formal, la persona delimita la seva intimitat, algunes persones tindrien un àmbit d’intimitat molt petit i
altres molt més ampli. Té un problema, determinar que la pròpia persona marqui el límit del seu dret, els drets
fonamentals son irrenunciables, la titularitat del dret es imprescriptible, podem no exercir el dret, però renunciar
mai. I la vessant material, serà tot allò que, segons les pautes socials imperants, sol considerar-se reservat o aliè
al legítim interès dels altres, la majoria de tribunals defensen aquesta vessant.
No cal dir que, si s'adopta un criteri formal, l'extensió de l'esfera privada variarà d'una persona a una altra,
depenent de com de gelós de la pròpia intimitat sigui cadascun; si s‟adopta un criteri material, en canvi,
l'extensió de l'esfera privada serà tendencialment la mateixa per a tothom.
La jurisprudència tradicional sempre ha admès que, almenys en casos dubtosos o limítrofs entre el que és privat
i el que és públic, la voluntat de l'interessat és un factor a tenir en compte. D'aquí que es digui que el criteri
tradicional és “predominantment” material.
Quan s'afirma que el que és decisiu per delimitar l'esfera personal és la voluntat de l'interessat —no la
naturalesa, més o menys propera a la dignitat i qualitat de la vida, de les dades incloses en aquella—, es corre un
doble risc.
- D'una banda, dir que les persones tenen llibertat absoluta per definir la seva esfera personal equival a
dir que tenen absoluta llibertat per renunciar a la seva intimitat, a favor de qualsevol i en qualsevol
condicions.
- D'altra banda, caldria també arribar a l'extrem oposat, que encara és més greu: sostenir que les persones
poden legítimament excloure del coneixement dels altres, inclòs l'Estat, aquells aspectes de la seva vida
que són d'interès públic inqüestionable.
Cal determinar fins a on arriba l'esfera privada. Les principals orientacions de la jurisprudència són les següents:
1. El dret a la intimitat abasta l'anomenada “intimitat corporal”. La intimitat corporal queda referida a
aquelles parts del cos que, segons les pautes socials imperants sobre el sentit del pudor, han d'estar a
l'objecció de l'observació aliena.
El requisit del consentiment de l'interessat als tractaments mèdics normalment està imposat pel dret a la
integritat física (art. 15 CE).
Aquest dret també abarca les informacions relatives a la salut i a les vicituts sanitaries de les persones.
2. L'anomenat “secret bancari” no està cobert pel dret a la intimitat. Això no exclou, la possibilitat que el
legislador creï lliurement un dret que certes dades econòmiques tinguin naturalesa reservada, en
determinades circumstàncies; però es tractarà d'un dret de rang purament legal que el legislador pot
crear, modificar i suprimir amb llibertat.
Enfront de particulars, en canvi, no hi ha raons de pes per excloure primerament la faceta patrimonial
de les persones físiques de l'àmbit del dret a la intimitat. Aquí el problema és si, en cada cas concret, la
97
Trimestre
divulgació de la informació sobre dades econòmiques duna persona és dinterès per al públic; és a dir, és
una col·lisió entre dret a la intimitat i la llibertat d'informació.
3. El relatiu a les preferències i les conductes sexuals. Perquè hi hagi assetjament sexual, a aquests
efectes, cal que hi concorrin dues circumstàncies:
a. primera, que es tracti de proposicions no desitjades i rebutjades pel seu destinatari, si bé no és
exigible una reacció immediata; segona, que aquestes proposicions siguin objectivament
susceptibles de crear un ambient de treball hostil.
b. El segon requisit és objectiu, en el sentit que no n'hi ha prou que la víctima se senti agredida,
sinó que l'hostilitat ha de ser perceptible a una persona de sensibilitat mitjana.
4. El TEDH ha utilitzat l’article 8 CEDH per a protegir l'estada de les persones davant de molèsties
externes que, tenint en compte la seva extraordinària intensitat, la fan difícilment habitable. En aquest
sentit, es tractaria de violacions de la intimitat personal i familiar.
5. És constitucionalment admissible l'anomenada videovigilància, és a dir, la vigilància mitjançant

tècniques audiovisuals? L'ús de les tècniques esmentades dins d'un lloc que tingui la consideració
constitucional de domicili només serà lícit si s'observen les condicions de l'art. 18.2 CE per al registre
domiciliari. A l'àmbit públic, no sembla que els comportaments realitzats en un lloc obert al públic
puguin considerar-se part d'un àmbit propi i reservat que ha de quedar a l'objecció de l'observació dels
altres.
Ara bé, que la videovigilància policial en lloc obert al públic no vulneri el dret a la intimitat no vol dir
que sigui sempre constitucionalment irreprotxable. En aquest sentit, cal fer dues consideracions.
a. D'una banda, és molt dubtós que, en absència de cobertura legal, la videovigilància policial fos
lícita: si només la llei pot atorgar potestats exorbitants a l'Administració, sense la Llei
Orgànica 4/1997 la policia no tindria més facultats que un mer particular.
b. D'altra banda, la videovigilància policial apareix com una tècnica de control públic sobre els
particulars, com a tal sotmesa al principi d'interdicció de l'arbitrarietat (art. 9.3 CE) i, per tant,
necessita superar les exigències del principi de proporcionalitat.
6. Videovigilància en un centre de treball. Es diferencia de l'anterior en què aquí la finalitat no és vigilar

el públic en general, sinó específicament els treballadors. Certament, es poden donar supòsits en què,
com que el centre de treball és un lloc obert al públic, la videovigilància compleixi la doble missió de
vigilar els treballadors i el públic en general. Segons un primer criteri, la videovigilància dels
treballadors només seria admissible constitucionalment en la mesura que sigui indispensable per
protegir la seguretat de l'empresa.
3.3 Dret a la pròpia imatge
Titular del dret: tant persones jurídiques com físiques
La visió tradicional del dret a la pròpia imatge tendeix a configurar-lo com una manifestació del dret a la
intimitat. El valor o bé jurídic protegit és identificat amb el ja conegut àmbit reservat de les persones, que aquí
fa referència al seu vessant corporal. També la reproducció i la utilització de la veu es considera aspecte físic. La
caracterització del dret a la pròpia imatge com una manifestació o faceta del dret a la intimitat condueix a
proclamar la seva connexió amb la dignitat humana, de manera que titulars són tots els éssers humans, inclosos
els estrangers però no les persones jurídiques.
En aquesta perspectiva tradicional, hi ha diverses afirmacions jurisprudencials de la màxima importància:
A. El dret a la pròpia imatge és personalíssim i s'extingeix amb la mort del titular, de manera que no els
pot exercir els seus hereus.
98
Trimestre
B. La STC 117/1994 va confirmar que el consentiment a la utilització per tercers de la pròpia imatge és
sempre revocable. El TC, donant rellevància constitucional al que disposa l'art. 2 de Llei Orgànica
1/1982, sobre protecció civil del dret a l'honor, la intimitat i la imatge, va confirmar que el
consentiment per a la utilització de la imatge és revocable en tot moment, si bé això no exclou el deure
de rescabalar els danys i perjudicis ocasionats per la revocació.
C. No és exigible el consentiment de la persona afectada quan la seva imatge és divulgada en ocasió de

trobar-se en un succés amb rellevància pública. Però, si les imatges que es difonen —sense
consentiment de l'afectat— es refereixen a aspectes de la vida privada sense rellevància pública,
aleshores hi ha vulneració del dret a la pròpia imatge i, si escau, també del dret a la intimitat.
D'acord amb la llei hi ha tres excepcions en què es pot utilitzar la imatge de les persones sense el seu
consentiment (art. 8 de la LO 1/1982).
Article 8 LO 1/1982
1. No es considera, amb caràcter general, intromissions il·legítimes les actuacions autoritzades o

acordades per l'Autoritat competent d'acord amb la llei, ni quan predomini un interès històric,
científic o cultural rellevant.
2. En particular, el dret a la pròpia imatge no impedirà:
a. La seva captació, reproducció o publicació per qualsevol mitjà quan es tracti de persones
que exerceixin un càrrec públic o una professió de notorietat o projecció pública i la
imatge es capti durant un acte públic o en llocs oberts al públic.
b. La utilització de la caricatura daquestes persones, dacord amb lús social.
c. La informació gràfica sobre un succés o un esdeveniment públic quan la imatge d'una
persona determinada aparegui com a merament accessòria.
Les excepcions que preveuen els paràgrafs a) ib) no són aplicables respecte de les autoritats o
persones que exerceixin funcions que per la seva naturalesa necessitin l'anonimat de la persona que
les exerceixi.
3.4 Dret a la inviolabilitat del domicili.
El domicili com a lloc on es realitza la vida privada, l’individu exerceix la seva llibertat més intima, ningú pot
entrar, només en el casos que marca la CE. El dret a la inviolabilitat del domicili consisteix, simplement, que
l'entrada en domicili només és lícita si concorre alguna d'aquestes tres circumstàncies:
1. El consentiment de l'interessat no planteja greus dificultats quan és prestat pel mateix titular del
domicili o, almenys, per una persona inequívocament habilitada per aquest.
2. Delicte flagrant, segons LO 1/1982, flagrància, a l'efecte d'ampliar les facultats policials d'entrada en
domicili sense autorització judicial. Identificava flagrància amb coneixement fundat que s'està
cometent un delicte. El TC va constatar que això resultava contrari a la tradició jurídica espanyola, que
identifica flagrància amb “evidència del delicte i urgència de la intervenció policial”, on “evidència” és
percepció directa i “urgència” és el caràcter inajornable de la intervenció. Va declarar inconstitucional
l'ampliació legal de la idea de delicte flagrant.
3. Autorització judicial, garantia formal d'intangibilitat, cal subratllar que calgui qualsevol que sigui la
finalitat perseguida pels poders públics amb l'entrada a domicili: investigació penal, execució de
resolucions judicials, execució d'actes administratius, etc.
Existeix només un cas on es lícit entrar en el domicili sense que sigui cap de les situacions abans mencionades,
art. 21.3 LO Seguretat Ciudadana “Será causa legítima suficiente para la entrada en domicilio la necesidad de
99
Trimestre
evitar daños inminentes y graves a las personas y a las cosas, en supuestos de catástrofe, calamidad, ruina
inminente u otros semejantes de extrema y urgente necesidad”.
Per exemple, me vaig de vacances a un hotel, l'habitació de l'hotel és un domicili, és on desenvolupo la meva
vida privada.
El concepte constitucional de domicili és autònom i més ampli, perquè compleix una funció diferent: protegir
qualsevol espai dins el qual es desenvolupa la vida privada. És clar que el concepte constitucional de domicili
inclou els significats decantats per la tradició jurídica (civil, penal, etc.), que, a més, representen el contingut
essencial del dret i, en aquest sentit, són indisponibles per al legislador. A l'extrem oposat, també és clar que no
es considera domicili qualsevol terreny de propietat privada. Però entre tots dos extrems hi ha una franja
d'incertesa. Una excepció, però, és donada per les cel·les de les presons, on per raons òbvies ha d'existir un
intens control de l'Administració.
El TEDH ha determinat que fer sorolls de forma continuada que tingui una omissió al domicili de la persona es
una situació de violació d’aquest dret. Altera la vida privada de les persones.
A més d'aquests tres supòsits previstos expressament en la Constitució, el TC ha reconegut que hi ha una altra
situació que legitima l'entrada en un domicili: és l'estat de necessitat (art. 21.3 de la Llei de seguretat ciutadana).
Són supòsits en què s'entra en un domicili per a evitar un mal major, i hi ha d'haver una situació de necessitat
extrema i urgent (per exemple, l'entrada en un domicili incendiat per a rescatar els que hi viuen").
UN OKUPA GAUDEIX DE LA INVIOLABILITAT DEL DOMICILI, no te res a veure amb la propietat

privada, és només on es desenvolupa de la vida privada. Diferenciem propietat de domicili.
Titulars d'aquest dret són tant les persones físiques (nacionals o estrangeres) com les persones juridiques, ja que
aquestes últimes tenen el domicili on duen a terme activitats privades que han d'estar protegides. El TC ha
atorgat la titularitat d’aquest dret. Per tant, el concepte de domicili inviolable també s'ha estès a les seus o
dependències de les persones jurídiques.
3.5 Dret al secret de les comunicamions.
Titulars, persones físiques i jurídiques, espanyoles com estrangeres i vincula a els poders públics i particulars.
A qui afecta aquest secretisme? A terceres persones alienes a la comunicació, a les parts que es comuniquen
entre sí no afecten, sinó a les terceres que no formen part. Una conversació de dues persones, si una d’aquestes
revela un secret que li ha revelat l’altre persona no estaria violant aquest dret, sinó un altre.
Les comunicacions formen part de la vida privada i nomes es poden interceptar en cas de resolució judicial.
Esta protegit per aquest dret:
1. Només la comunicació indirecta que s'ha de valdre d'algun mitjà tècnic (postal, telegràfic, telefònic,
informàtic, etc.) està coberta per l'art. 18.3 CE. No ho està, en canvi, la comunicació directa (verbal o
no verbal), ja que aquí depèn essencialment dels mateixos comunicants evitar la interferència de
tercers.
2. No només el “suport” (carta, línia telefònica, etc.) i el “missatge”, sinó també les circumstàncies de la
comunicació, com ara el moment, la durada o la identitat dels comunicants.
3. El secret no regeix entre els mateixos comunicants. Qui dóna a un tercer accés a una comunicació de
què és part, o l'informa sobre el contingut de la mateixa, no vulnera el dret del seu interlocutor.
100
Trimestre
4. Pel que fa al contingut de la comunicació, el secret admet graus depenent de les característiques
tècniques —i, per tant, també de les expectatives de reserva— del mitjà emprat per a la comunicació.
Per exemple, qui envia una targeta postal no pot esperar el mateix nivell de secret que qui envia una
carta sobre tancat.
Article 18.4 CE, estableix el que el TC està dient que es una garantia, la llei limitarà l’ús de la informàtica. STC
que aquest precepte considerava que era una garantia, reconeix que aquest es un dret fonamental autònom, dret a
que ningú sigui molestat a traves de l’ús de la informàtica. LO 3/2018 de 5 de desembre de PDP i garantia de
drets digitals, regulat en aquesta llei. És a dir, els drets digitals estan reconeguts en la CE.
Les conseqüències de la vulneració del dret són de dos tipus:
1. Conseqüències penals: els articles 197-198 i 536 del Codi penal tipifiquen delictes d'intervenció de les
comunicacions fora dels supòsits constitucionalment i legalment admissibles.
2. Conseqüències processals: si en el curs d'una investigació penal s'intervenen les comunicacions d'una
persona sense respectar els límits constitucionals i legals, i s'obtenen proves relacionades amb la
investigació, aquestes proves són invalides, nul-les, i per tant, no es poden utilitzar en el procés.
4. LLIBERTAT PERSONAL I HABEAS CORPUS
4.1. Llibertat personal
Article 17 CE
1. Tota persona té dret a la llibertat i a la seguretat. Ningú podrà ser privat de la seva llibertat, sinó
amb l’observança del que estableix aquest article i en els casos i en la forma previstos en la llei.
2. La detenció preventiva no podrà durar més temps del que sigui estrictament necessari per a fer les
indagacions per tal d’aclarir els fets i, en qualsevol cas, dins el termini màxim de setanta-dues
hores, el detingut haurà de ser posat en llibertat o a disposició de l’autoritat judicial.
3. Tota persona detinguda ha de ser informada immediatament, i de manera que li sigui comprensible,
dels seus drets i de les raons de la detenció, i no podrà ser obligada a declarar. Es garanteix
l’assistència d’advocat al detingut en les diligències policials i judicials, en la forma que la llei
estableix.
4. La llei regularà un procediment d’habeas corpus per tal de posar immediatament a disposició
judicial tota persona detinguda il·legalment. També es determinarà per llei el termini màxim de
durada de la presó provisional.
Titularitat del dret, persones físiques, nacionals o estrangers.
Regula la llibertat física. Una causa de pèrdua de llibertat es

- Anar a la presó (p. Judicial)
- Un segrest
- Internament en un centre de salut mental. Hi ha persones que ingressen de manera voluntària, d’altres
no ho demanen voluntàriament la llei regula aquest casos. Requisits
- Que estigui provat medicament. Certificat mèdic de la malaltia mental.
- Grau de alienació que comporti ingrés.
- Per a que sigui constitucionalment valida, aquesta mesura ha de ser revisable. Si es recupera
es posarà en llibertat.
- Detenció (jutge, de forma general la policia). També la denominem preventiva
- Mentres es trobi acusat d’un delicte → mesura cautelar
- Els suposits en els quals es pot dictar prision provisional segons el que estigui regulat a la llei.
I termini màxim s’ha de respectar.
101
Trimestre
- Llibertat vigilada (determina un jutge). Comportarà uns límits, per garantia a la víctima, no pots anar a
determinats llocs, de vegades l’aplica el jutge per donar-li una mesura prèvia abans de la lliberta.
- Localització permanent (determina un jutge). Mesura de seguretat. Penes de presó molt curtes.
Aquest article, en concret l'apartat dos, vol dir, primer, que la regulació de la privació de llibertat està sotmesa a
reserva de llei; segon, que la privació de llibertat només serà lícita si respon a algun dels supòsits legalment
previstos (“casos”) i es practica seguint el corresponent procediment (“forma”).
Estableix els drets que assisteixen tota persona detinguda i preveu una via judicial específica, anomenada
“procediment d'habeas corpus”, com a remei davant la privació il·lícita de llibertat.
Segons la CE quan ha de durar la pressió preventiva? Màxim de 72h, el temps que sigui necessari per a
demostrar si estic implicada o no, si només necessiten 2h, només ens poden detenir aquestes 2h, sinó és il·legal.
Si trobem raons que l’impliquen en algun delicte passarà a disposició del jutge determinarà si entra en presó
preventiva o si el deixen lliure. Si no trobem res se’l deixa lliure.
Si el jutge determina que es culpable continuarà en la presó, amb condemna penal. Es té en compte el temps que
portí en presó preventiva. El termini màxim de presó preventiva es de 2 anys, s’ha de fer el judici abans de que
transcorrin.
La persona és detinguda quan se l’informa d’aquest fet.
4.1.1 Procediment habeas corpus
Un habeas corpus, tenir el cos. Portar el cos davant del jutge, es un procediment judicial, molt senzill, no
requereix advocat ni procurador ni res, a disposició d’aquelles persones que considerem que la seva detenció es
il·legal. S’inicia per un escrit molt senzill per la pròpia persona detinguda o la família. La resolució d’aquest
procediment es només determinar si la detenció es legal, continua detingut o il·legal, es posat davant del jutge
per determinar si passa a presó preventiva o no.
El procediment d'habeas corpus està previst expressament per l'art. 17.4 CE i, per tant, forma part del contingut
del dret a la llibertat i la seguretat. Es troba desenvolupat a la Llei Orgànica 6/1984. Cal tenir en compte, a més,
que el procediment d'habeas corpus compleix amb escreix l'exigència de l'art. 5.4 CEDH que tota persona
privada de llibertat ha de poder “presentar un recurso ante un órgano judicial, a fin de que se pronuncie en breve
plazo sobre la legalidad de su privación de libertad y ordene su puesta en libertad si fuera ilegal”.
L'única hipòtesi en què la demanda d'habeas corpus no és admissible és quan ha estat ordenada per l'autoritat
judicial.
4.2 Llibertat de circulació i residència
Article 19 CE
Els espanyols tenen dret a elegir lliurement la seva residència i a circular per el territori nacional.
Així mateix, tenen dret a entrar i sortir lliurement d'Espanya en els termes que estableixi la llei. Aquest dret
no es pot limitar per motius polítics o ideològics.
Aquest dret també es troba reflexat en el art. 2 del Protocol número 4 del CEDH.
La titularitat d’aquest dret es de les persones físiques. En concret ciutadans espanyols + els ciutadans de la UE.
Els estrangers també gaudeixen d’aquest dret, però limitat, ho determinarà la LO d’estrangeria.
En principi, no hi ha cap límit. Només en mesures de limitacions generals.
102
Trimestre
El valor o bé jurídic protegit per la llibertat de residència i circulació és la possibilitat de fixar per un mateix el
lloc on estar de manera transitoria o permanent. Imposa als poders públics el deure de no interferir a l'elecció
personal del lloc on viure.
TEMA 9. LES LLIBERTATS D’EXPRESSIÓ I INFORMACIÓ
El valor o bé jurídic protegit per la llibertat d'expressió i d'informació és l'existència d'una opinió pública, la qual
és, alhora, una condició necessària per al funcionament correcte de la democràcia. També protegeix altres valors
o béns jurídics: la recerca de la veritat, que exigeix el flux lliure i el contrast d'idees, i la necessitat de
comunicar-se amb els seus semblants que té l'ésser humà per desenvolupar la seva personalitat.
Els límits d'aquests drets el trobem en els demés drets i interessos constitucionalment reconeguts, també en les
lleis que els desenvolupen. Aquets poden ser resteringits si es compeixen els seguents requisits:
a. que la finalitat sigui salvaguardar certs béns jurídics
b. que s’estableixi per llei
c. que es tracta de “medidas necesarias en una sociedad democrática”
1. LLIBERTAT D’EXPRESSIÓ I DEL DRET A INFORMACIÓ
Article 20 CE
1. Se reconocen y protegen los derechos:

a. A expresar y difundir libremente los pensamientos, ideas y opiniones mediante la palabra,
el escrito o cualquier otro medio de reproducción.
b. A la producción y creación literaria, artística, científica y técnica.
c. A la libertad de cátedra.
d. A comunicar o recibir libremente información veraz por cualquier medio de difusión. La
ley regulará el derecho a la cláusula de conciencia y al secreto profesional en el ejercicio
de estas libertades.
2. El ejercicio de estos derechos no puede restringirse mediante ningún tipo de censura previa.
3. La ley regulará la organización y el control parlamentario de los medios de comunicación social
dependientes del Estado o de cualquier ente público y garantizará el acceso a dichos medios de los
grupos sociales y políticos significativos, respetando el pluralismo de la sociedad y de las diversas
lenguas de España.
4. Estas libertades tienen su límite en el respeto a los derechos reconocidos en este Título, en los
preceptos de las leyes que lo desarrollen y, especialmente, en el derecho al honor, a la intimidad, a
la propia imagen y a la protección de la juventud y de la infancia.
5. Sólo podrá acordarse el secuestro de publicaciones, grabaciones y otros medios de información en
virtud de resolución judicial.
Article 10 CEDH - Llibertat d’expressió
1. Toda persona tiene derecho a la libertad de expresión. Este derecho comprende la libertad de
opinión y la libertad de recibir o de comunicar informaciones o ideas sin que pueda haber
injerencia de autoridades públicas y sin consideración de fronteras. El presente artículo no impide
que los Estados sometan a las empresas de radiodifusión, de cinematografía o de televisión a un
régimen de autorización previa.
103
Trimestre
2. El ejercicio de estas libertades, que entrañan deberes y responsabilidades, podrá ser sometido a
ciertas formalidades, condiciones, restricciones o sanciones, previstas por la ley, que constituyan
medidas necesarias, en una sociedad democrática, para la seguridad nacional, la integridad
territorial o la seguridad pública, la defensa del orden y la prevención del delito, la protección de la
salud o de la moral, la protección de la reputación o de los derechos ajenos, para impedir la
divulgación de informaciones confidenciales o para garantizar la autoridad y la imparcialidad del
poder judicial.
Llibertat d’expressió i d’informació a la Carta de Drets de la UE. Llibertat d’expressió i d’informació:

1. Tota persona té dret a la llibertat d’expressió. Aquest dret comprèn la llibertat d’opinió i la llibertat
de rebre o de comunicar informacions o idees sense que hi pugui haver ingerència d’autoritats
públiques i sense consideració de fronteres.
2. Es respecten la llibertat dels mitjans de comunicació i el seu pluralisme.
Titulars d’aquests drets: persones físiques i persones jurídiques privades. Els poders públics (persones
jurídiques públiques) no són titulars del dret a comunicar informació, perquè sobre ells pesa un deure de
neutralitat ideològica (art. 16 CE) i, per tant, no han de participar en debats sorgits al si de la societat ni, encara
menys, opinar sobre persones concretes.
La LLIBERTAT D’EXPRESSIÓ és el dret a expressar pensaments, idees i/o opinions mitjançant qualsevol mitjà
de comunicació. Emetre una opinió. Es protegeix la possibilitat d’expressar-nos lliurement i en ocasions va
lligada a altres drets com per exemple el desenvolupament de la personalitat o amb l’article 16 CE (ideologia i
religió).
Configura un conjunt de drets estretament relacionats entre sí, però dotats d’un reconeixement constitucional
específic. En aquest cas, un d’ells és el dret a la informació.
Tot i que la definició sigui molt genèrica, pot quedar limitat en certs casos:
- Respecte als drets reconeguts en el Títol I, en els preceptes de les lleis que el desenvolupin i,
especialment, en el dret a l’honor (injúries o delicte d’odi), a la intimitat, a la imatge pròpia i a la
protecció de la joventut i de la infància.
- Per garantir la seguretat nacional, la integritat territorial o la seguretat pública, la defensa de l’ordre i la
prevenció del crim, la protecció de la salut o de la moral, la protecció de la reputació o dels drets
d’altri; impedir la divulgació d’informacions confidencials o garantir l’autoritat i la imparcialitat del
poder judicial.
- Comprèn la crítica cap a tercers, encara pugui resultar molesta. Ara bé, no permet insultar (la injúria és
un límit). Tampoc no permet vexar o incitar a la violència (discurs d’odi).
Quan parlem de limitació de drets parlem de que és l’Estat és el que ens pot limitar. El Dret a la llibertat
d’expressió:
- S’expressa amb missatges verbals, paraules i inclús amb símbols i/o banderes.
- Publicitat: l’expressió dels comunicadors amb finalitats de lucre també forma part de la llibertat
d’expressió, en base al dret a difondre i comunicar informació.
- Dimensió objectiva: és a partir de la comunicació, que ens podem formar la nostra opinió pública.
El DRET A LA INFORMACIÓ és un dret autònom, comprès dins del dret a la llibertat d’expressió, que engloba
el comunicar i rebre lliurament informació veraç per qualsevol mitjà de difusió. Emetre informació.
El Dret a la informació es tracta d’un dret més restringit que el Dret a la llibertat d’expressió, ja que exigeix la
veracitat com a element necessari de la informació. Així, els drets de l’article 20 pretenen garantir una
comunicació pública i lliure.
104
Trimestre
- Informació veraç: el periodista ha fet una recerca i l’ha contrastada. Comporta que la informació ha
sigut suficientment contrastada.
- Si el periodista no ha fet aquesta feina, no tindrà protecció constitucional.
2. CONFLICTES ENTRE ELS DRETS A L’HONOR, LA INTIMITAT I LA PRÒPIA IMATGE
Principals tipus de col·lisió entre aquests drets i altres:
1. El problema de les notícies i opinions sobre polítics i personatges públics. La ponderació està sotmesa a
un règim diferent:
a. El TC afirma que en aquests supòsits la llibertat d'expressió i informació té posició preferent.
Degut a que és un element imprescindible pel funcionament de la democràcia.
b. El TEDH menciona que la llibertat d'expressió i informació en matèria política o respecte als
polítics i personatges públics pràcticament no coneixen els límits.
Per molt ampli sigui l’ús d’aquest drets sempre i molt important la informació ha de ser veraç. També
hem d’afegir que els personatges públics no es vegin totalment despojados de los derechos a la
intimidad y al honor, pues la libertad de expresión e información no abarca opiniones o noticias sobre
aspectos de la vida de una persona que sean ajenos a su relevancia pública
2. Persones amb rellevància pública (científics. artistes, …) la jurisprudència constitucional és clarament

favorable a l'existència d'una plena llibertat d'expressió i informació sobre aquestes persones, sempre
que les notícies i les opinions incideixin sobre aquells aspectes de la seva activitat pels quals tenen
notorietat i que són d'interès per a l'opinió pública.
En canvi, aquella persona que exposa la seva vida fa d’ella un event públic serà més difícil que s’oposi
invocan al dret al honor o a la intimitat. El TC és força caut, pel que fa als qui exposen voluntàriament
les seves vides a la vista de tothom, hi ha la llibertat d'expressió i informació amb els límits generals
(veracitat de les afirmacions de fet i prohibició de l'insult); però no és lícita la informació no desitjada
sobre familiars i familiars, especialment si són menors, ni es pot utilitzar com a font la indiscreció
d'empleats domèstics, sobre els quals pesa un deure de reserva.
3. Col·lisió quan es da noticia a una matèria que es un secret. Secret del sumari, el TC va sostenir en un
primer moment que divulgar fets coberts per aquell estava emparat per la llibertat d'expressió sempre
que s'haguessin conegut per mitjans extraprocessals, és a dir, aliens al mateix sumari, i lícits
4. Administració de justícia, previst al art. 10.2 CEDH posible límit a aquests drets “garantizar la
autoridad y la imparcialidad del poder judicial”. Per al mateix temps el principi de publicitat de les
actuacions judicials és inherent a l’idea de Estat de dret. És aquí la col·lisió. Hi ha plena llibertat
d'informació sobre els processos en curs sempre que es respecti el requisit de la veracitat i, si escau, la
presumpció d'innocència.
5. Expressions d’odi, les expressions d'odi es poden reprimir i castigar quan comporten un risc clar i
imminent per a un bé jurídic que l'Estat ha de tutelar.
6. Col·lisió amb els sentiments religiosos, d’identitat de grups. La religió és un tema d'interès públic donat
el paper que desenvolupa amb la visió del mon. No existeix jurisprudencia al respecte.
7. Llibertat d’expressió dels treballadors i funcionaris entra en col·lisió amb la llealtat, contractual o
estatutaria cap el ocupador. El TC diu que els treballadors no tenen un deure genèric i incondicionat de
lleialtat cap al seu ocupador, de manera que gaudeixen de llibertat d'expressió i informació sobre
aspectes de l'empresa; aquesta troba el límit en la bona fe contractual, que aquí presenta un destacat
aspecte d'absència d'intenció de perjudicar, i al deure de reserva sobre dades que es coneguin per raó
del concret lloc de treball exercit.
105
Trimestre
Límits, quan no es pot donar una informació que afecti a l’honor, principal la veracitat.
1. Que la notícia sigui d’interès general

2. Que afecti a un personatge públic
No ho trobarem escrit, però està creat per la jurisprudència, que és el discurs d’odi, aquest es el seu límit. Quan a
través de la teva expressió fas i gèneres odi, violència estàs passant els límits de la llibertat d’expressió.
Només es pot segrestar un llibre, programa de televisió o altres amb una ordre judicial.
La blasfèmia, quan es critica o es fa humor de una part de la religió, si no arriba al discurs d’odi es pot fer, si pel
contrari si arriba a ser un discurs d’odi no es pot fer.
3. ELS DRETS DELS PERIODISTES (breu menció)
Per a la existencia de una societat ben informada, han de ser lliures els medis i les persones que treballen en
aquests.
Son les persones que més exerceixen la llibertat d’expressió. La CE li concedeix uns drets que no tothom té, la
clàusula de consciència i secret professional.
- La clàusula de consciència es un dret que pretén protegir la clàusula ideològica del periodista, li
permet rescindir unilateralment del seu contracte per un canvi ideològic en el lloc on treballa, hauria de
rebre una indemnització. També es pot negar a exposar informacions contràries als principis ètics de la
comunicació. Pretén evitar que el periodista hagi de treballar en un mitjà que es regeix per uns principis
ideològics contraris a les seves conviccions.
- Dret al secret professional: garantia del correcte exercici de certes professions. Obligació de reserva
de tota informació que el professional obté del client com a conseqüència de la relació professional,
tant respecte pels tercers com respecte pel PJ. Els periodistes tenen la obligació i dret a la reserva sobre
les informacions que reben de manera confidencial dels seus informadors. Dret a no comunicar quines
són les fonts de les quals han obtingut la informació. Garanteix la llibertat d’informació, ja que no
s’han de revelar les fonts i això comporta que hi ha més informació que es fa pública.
Els drets i garanties associades al dret a les comunicacions són:
- Veracitat d’informació: reconeixement del dret a comunicar i rebre lliurement informació, al fet que
aquesta sigui veraç. Difondre falsedats i mentides no té cobertura d’exercici de dret fonamental.
Veracitat tampoc vol dir veritat absoluta. S’ha de veure si la informació té transcendència pública, si les
opinions tenen interès públic, per determinat així si existeix vulneració de drets, sempre i quant la
persona que l’empet, l’ha contrastat veient si té la veracitat mínima.
- Dret de rectificació: si la informació ens afecta directament i vulnera el nostre dret a l’honor (no és
certa ni exacta), podem demanar que es corregeixi i es rectifiqui, de manera que sigui publicada de nou
amb la informació correcta.
- Prohibició de censura prèvia i segrest judicial de publicacions: no hi pot haver censura prèvia als
mitjans de comunicació. Pel segrest de la publicació cal una resolució d’un jutge, i en cap cas, podrà
decidir-ho una figura de l’Administració, com a garantia d’aquest dret
LO 2/97 de 19 de juny, reguladora de la Clàusula de Consciència dels professionals de la informació.
106
Trimestre
Article 1.
La clàusula de consciència és un dret constitucional dels professionals de la informació que té per objecte
garantir la independència a l'exercici de la seva funció professional.
Article 2.
1. En virtut de la clàusula de consciència els professionals de la informació tenen dret a sol·licitar la

rescissió de la seva relació jurídica amb l'empresa de comunicació on treballin:
a. Quan al mitjà de comunicació amb què estiguin vinculats laboralment es produeixi un
canvi substancial d'orientació informativa o línia ideològica.
b. Quan l'empresa els traslladi a un altre mitjà del mateix grup que pel seu gènere o línia
suposi una ruptura palesa amb l'orientació professional de l'informador.
2. L'exercici d'aquest dret donarà lloc a una indemnització, que no serà inferior a la pactada
contractualment o, si no, a l'establerta per la Llei per a l'acomiadament improcedent.
Article 3.
Els professionals de la informació es poden negar, motivadament, a participar en l'elaboració d'informacions

contràries als principis ètics de la comunicació, sense que això pugui suposar sanció o perjudici.
107
Trimestre
TEMA 10. ELS DRETS DE PARTICIPACIÓ POLÍTICA
La titularitat del dret és individual, ja que serem nosaltres mateixos si volem o no rebutjar a aquest dret. Ara bé,
la seva aplicació serà col·lectiva.
El constitucionalisme comença amb la idea predominant de limitació del poder polític i no pas de democràcia,
però amb la seva evolució, el constitucionalisme ha entrat en un procés de democratització on l’Estat
Constitucional ha anat cada cop més al costat dels drets de la llibertat que garanteixen que l’Estat no entri a la
vida de les persones, apareixen els drets polítics, de participació... els quals durant molts anys han estat negats a
la major part de la població. Es permet als ciutadans exercici poder polític, ja sigui directament o a través dels
seus representants.
1. ELS DRET DE REUNIÓ I MANIFESTACIÓ
Articulo 21 CE
1. Se reconoce el derecho de reunión pacífica y sin armas. El ejercicio de este derecho no necesitará
autorización previa.
2. En los casos de reuniones en lugares de tránsito público y manifestaciones se dará comunicación
previa a la autoridad, que sólo podrá prohibirlas cuando existan razones fundadas de alteración del
orden público, con peligro para personas o bienes.
LLEI ORGÀNICA 9/1983, DE 15 DE JULIOL, REGULADORA DEL DRET DE REUNIÓ:Ç
Artículo 1.2:
A los efectos de la presente Ley, se entiende por reunión la concurrencia concertada y temporal de más de 20
personas, con finalidad determinada.
Finalitat acorde amb la constitució, no significa que hagi de ser a favor de la constitució, podem fer una
manifestació en contra d’ella.
Artículo 3.2:
La autoridad gubernativa protegerá las reuniones y manifestaciones frente a quienes trataren de impedir,
perturbar o menoscabar el lícito ejercicio de este derecho.
Article 11 CEDH - Llibertat de reunió i d’associació:

1. Toda persona tiene derecho a la libertad de reunión pacífica y a la libertad de asociación, incluido
el derecho a fundar, con otras, sindicatos y de afiliarse a los mismos para la defensa de sus
intereses.
Element molt important à ha de ser pacifica, si es violenta o amb armes no es protegida
constitucionalment.
2. El ejercicio de estos derechos no podrá ser objeto de otras restricciones que aquellas que, previstas
por la ley, constituyan medidas necesarias, en una sociedad democrática, para la seguridad
nacional, la seguridad pública, la defensa del orden y la prevención del delito, la protección de la
salud o de la moral, o la protección de los derechos y libertades ajenos. El presente artículo no
prohibí que se impongan restricciones legítimas al ejercicio de estos derechos por los miembros de
las fuerzas armadas, de la policía o de la Administración del Estado.
La titularitat d’aquest dret son les persones físiques, ja que la reunió és la agrupació de persones físiques amb
una finalitat comuna.
108
Trimestre
- Reunió de persones de forma temporal.

- Es estàtica.
- En principi tenen titularitat totes les persones físiques, nacionals i també els estrangers, hi ha
determinats col·lectius que tenen limitats aquest dret (militars, poden manifestar-se però no utilitzant el
seu uniforme).
Manifestació à té caràcter temporal, has de avisar, NO demanar permís. Hi ha moviment.
- Quan aquesta sigui en un lloc de trànsit públic cal comunicar-ho, perquè afectes als drets de altres
persones. S’ha de fer ponderació de drets. La autoritat pot prohibir una manifestació.
- HI ha d’haver motius importants.
- IMPORTANTE → no es diu que una manifestació ha sigut aprovada sinó que no ha sigut prohibida.
Aquests límits els hem d’interpretar de forma restrictiva. La prohibició d’una reunió o manifestació ha de ser
una decisió fonamentada, exigint-se una motivació. Si no estan en perill persones o béns o afecta a l’ordre
públic no es pot prohibir.
El que pretén aquest punt és preservar els drets de les altres persones o béns constitucionalment protegits, Per
això s’han de comunicar les manifestacions prèviament i fins i tot poden prohibir-se.
2. PARTITS POLÍTICS I DRET D’ASSOCIACIÓ
Article 22 CE
1. Se reconoce el derecho de asociación.
2. Las asociaciones que persigan fines o utilicen medios tipificados como delito son ilegales.
3. Las asociaciones constituidas al amparo de este artículo deberán inscribirse en un registro a los
solos efectos de publicidad.
4. Las asociaciones sólo podrán ser disueltas o suspendidas en sus actividades en virtud de resolución
judicial motivada.
5. Se prohíben las asociaciones secretas y las de carácter paramilitar.
Associació → conjunt de persones que decideixen reunir-se voluntàriament i que tenen un mateix objectiu, és
permanent.
El valor o bé jurídic protegit rau en la sociabilitat i la cooperació humanes, que es manifesta en els aspectes més
variats de la vida.
- Aquest dret és un element fonamental per a la democràcia. Però no té perquè està relacionat només amb
política, sino que es pot desenvolupar en totes les facetes de la vida.
Son titulars d’aquest dret, persones físiques, també estrangeres, i jurídiques.
No es poden crear associacions secretes, ni de caràcter paramilitar i tampoc aquelles que cerquin una finalitat
delictiva. Tots els fins lícits poden ser objecte d’una associació.
- Aquest dret està pensat per les S.L.? Efectivament no. No esta pensat per aquest tipus d’entitat, la
finalitat d’aquest dret es expressar una ideologia, opinió, ... Però no un finalitat econòmica.
-
109
Trimestre
- En el cas de les associacions prohibides, el constituent ha indicat directament quins són (secretes i
paramilitars); en el cas de les associacions il·legals, en canvi, s'ha remès a allò que disposi el legislador
en seu penal (fins o mitjans delictius).
Com es crea una associació?
- Per crear una associació necessitem un mínim de 3 persones

- La dotarem d’una estructura, normes que regulen aquella associació, és a dir, estatuts, normativa
interna.
- S’han d’inscriure en un registre, per fer-la pública.
La associació neix amb la inscripció. La inscripció no té efectes constitutius, el registre té efectes purament
declaratius, es formal, control legal. És important la publicitat degut que les secretes estan prohibides. La vida
interna de les associacions està vinculada a la idea de autonomia, sempre i quan no es vulnerin normes de ordre
públic.
Forma part d’aquest dret crear una associació, associar-me o no ser obligat a formar part d’una associació, la
creació de federació o confederacions i també exercir l’activitat associativa.
- Vessant positiva: dret d’associar-se. Si no trobo cap associació d’acord a la meva ideologia, també tinc
dret a crear-ne una.
- Vessant negativa: no ser obligat a formar part d’una associació, es pot limitar de col·lectius que
exerceixen funcions úniques, advocats, metges, ... i existeixen els col·legis professionals, que fan una
tasca de deontologia, normes, regulació i dona garanties al ciutadà, si un professional t’ha segura que és
bo. La federació esportiva també és obligatòria.
Limitacions d’aquest dret:
- Artículo 127 CE – Jutges, magistrats i fiscals

1. Los Jueces y Magistrados así como los Fiscales, mientras se hallen en activo, no podrán
desempeñar otros cargos públicos, ni pertenecer a partidos políticos o sindicatos. La ley
establecerá el sistema y modalidades de asociación profesional de los Jueces, Magistrados y
Fiscales.
2. La ley establecerá el régimen de incompatibilidades de los miembros del poder judicial, que
deberá asegurar la total independencia de los mismos.
- Tenen aquest dret però limitat, un tipus d’associació al que no es poden inscriure. Per a preservar la
imparcialitat i independència d’aquets.
LO 1/2002, de 22 de marzo, reguladora del Derecho de asociación
Artículo 3 - capacidad
Podrán constituir asociaciones, y formar parte de las mismas, las personas físicas y las personas jurídicas,
sean éstas públicas o privadas, con arreglo a los siguientes principios:
a. Las personas físicas necesitan tener la capacidad de obrar y no estar sujetas a ninguna condición
legal para el ejercicio del derecho.
b. Los menores no emancipados de más de catorce años con el consentimiento, documentalmente
acreditado, de las personas que deban suplir su capacidad, sin perjuicio del régimen previsto para
las asociaciones infantiles, juveniles o de alumnos en el artículo 7.2 de la Ley Orgánica 1/1996, de
15 de enero, de Protección Jurídica del Menor.
c. Los miembros de las Fuerzas Armadas o de los Institutos Armados de naturaleza militar habrán de
atenerse a lo que dispongan las Reales Ordenanzas para las Fuerzas Armadas y el resto de sus
110
Trimestre
normas específicas para el ejercicio del derecho de asociación.

d. Los Jueces, Magistrados y Fiscales habrán de atenerse a lo que dispongan sus normas específicas
para el ejercicio del derecho de asociación en lo que se refiere a asociaciones profesionales.
e. Las personas jurídicas de naturaleza asociativa requerirán el acuerdo expreso de su órgano
competente, y las de naturaleza institucional, el acuerdo de su órgano rector.
f. Las asociaciones podrán constituir federaciones, confederaciones o uniones, previo el cumplimiento
de los requisitos exigidos para la constitución de asociaciones, con acuerdo expreso de sus órganos
competentes.
g. Las personas jurídico-públicas serán titulares del derecho de asociación en los términos del artículo
2.6 de la presente Ley, salvo que establezcan lo contrario sus normas constitutivas y reguladoras, a
cuyo tenor habrá de atenerse, en todo caso, el ejercicio de aquél.
Les associacions només les pot dissoldre un jutge.
2.1 Partits polítics
Una associació que té un reconeixement especial a la CE.
Artículo 6 CE
Los partidos políticos expresan el pluralismo político, concurren a la formación y manifestación de la
voluntad popular y son instrumento fundamental para la participación política. Su creación y el ejercicio de
su actividad son libres dentro del respeto a la Constitución y a la ley. Su estructura interna y funcionamiento
deberán ser democráticos.
Partits polítics → expressen el pluralisme polític, a aquest se lis demana que han de ser democràtics, perquè
representa els interessos de la ciutadania en un lloc, on la base es la democràcia, si la base no es democràtica
com pot arribar a un lloc si no és democràtic.
Quan s’inscriu un part s’observa que ha de ser democràtic, els estatuts i els membres. L'encarregat del Registre
de Partits Polítics ha de limitar-se a un control formal extern de la documentació presentada, verificar si reuneix
les condicions constitucionals i legalment exigides, sense fer altres valoracions.
Forces armades i jutges no podran ser inscrits a cap partit polític, EL JUTGES SI NO ESTAN EN ACTIU SI
PODEN.
La qüestió de més envergadura és determinar en quines condicions cal declarar-ne la il·licitud i, per tant,
ordenar-ne la dissolució.
- No s'enjudicien conductes individuals, sinó l'activitat del partit.
- Només seria possible un control dels mitjans emprats: que la seva estructura i el seu funcionament
siguin democràtics (art. 6 CE) i que no incorrin en alguna de les causes d'il·licitud de les sociacions.
3. EL DRET A PARTICIPAR EN ELS ASSUMPTES PÚBLICS I A ACCEDIR A FUNCIONS I ALS

CÀRRECS PÚBLICS
Artículo 23 CE
1. Los ciudadanos tienen el derecho a participar en los asuntos públicos, directamente o por medio de
representantes, libremente elegidos en elecciones periódicas por sufragio universal.
2. Asimismo, tienen derecho a acceder en condiciones de igualdad a las funciones y cargos públicos,
con los requisitos que señalen las leyes
111
Trimestre
A aquest article trobem els drets polítics per excel·lència: dret de participació als assumptes públics i dret a
accedir als càrrecs públics en condicions d’igualtat i en termes que la llei prevegi.
L’accés a la representació política ha de ser a través d’un procés electoral, que garanteixi que hi ha un origen a la
voluntat dels ciutadans.
Els funcionaris públics accedeixen als seus càrrecs a través de processos de selecció de funcionaris que es
regeixen pel principi meritocràtic.
- Democràcia directa: antiga Grècia.
- Democràcia representativa: l’actual a Espanya.
És a dir, aquest article garanteix el dret de sufragi actiu i passiu; dret a escollir als nostres representants, que
accediran als llocs de decisió política, i el dret a poder ser escollit.
Es garanteix que hi hagi un procés electoral net, que no estigui manipulat (dret a configuració legal), àmbit de
llibertat pel legislador per ficar uns requisits que han de complir-se per tal d’accedir a una funció o càrrec públic.
Aquest article està limitant la titularitat del dret a aquelles persones que tenen la nacionalitat espanyola i tenen el
dret de participar als afers públics de dues maneres, activament i passivament.
- Els titulars d’aquest dret són les persones físiques, exclusivament, els espanyols. Aquest dret només el
pot limitar un jutge.
L’accés a la representació política ha de ser a través d’un procés electoral, que garanteixi que hi ha un origen a la
voluntat dels ciutadans. Es garanteix que hi hagi un procés electoral net, que no estigui manipulat (dret a
configuració legal), àmbit de llibertat pel legislador per ficar uns requisits que han de complir-se per tal
d’accedir a una funció o càrrec públic.
3.1. Iniciatives legislatives.
Els ciutadans poden impulsar que es discuteixi una llei al Parlament, tot reunint un determinat nombre de firmes.
- Govern: projecte de llei.

- Congrés i senat: proposició de llei.
- Assemblees: proposició de llei.
2013: Proposició de la llei de regulació de la dació en el pagament, paralització dels desnonaments i lloguer
social.
En condicions d’igualtat i amb els requisits que les lleis assenyalin. És un dret que es remet a la llei que es
desenvoluparà. Si es vol accedir a una funció pública, les condicions han de ser iguals.
4. EL DRET DE SUFRAGI
El dret de sufragi (actiu i passiu) s'ha d'exercir en processos electorals, la celebració dels quals imposa als
poders públics.
Dret relacionat amb la ciutadania → el subjecte a qui atribueix els drets l'art. 23 CE és, literalment, “els
ciutadans”.
El principal valor o bé jurídic protegit és clarament la integritat i puresa del sufragi tant en el vessant actiu (dret
de vot o condició d'elector), com en el vessant passiu (dret a ser candidat o condició d'elegible).
112
Trimestre
Dóna també protecció que els càrrecs representatius puguin ser exercits sense pertorbacions indegudes i que
l'accés a la funció pública es faci respectant les exigències de la igualtat, el mèrit i la capacitat.
- Sufragi actiu: dret a votar a les eleccions que tenen per finalitat designar representants polítics. Es
restringeix a la participació política és a dir, en eleccions a institucions d’àmbit territorial. Es tracta
d’un dret exigible davant dels tribunals i no només d’un mandat al legislador.
- Participació directa → referèndums.
- Participació per mitjà de representants → democràcia representativa.
- Sufragi passiu: dret a ser candidat. Accedir als càrrecs públics per les posicions d’autoritat en que
s’adopten decisions de rellevància pública. El legislador podrà restringit l’àmbit dels qualificats per
optar per una funció o càrrec públic, establint un conjunt de requisits o regulant les condicions per
poder ser candidat a les eleccions generals o locals.
L’apartat 23.1 CE garanteix el dret a vot, la democràcia moderna pressuposa la celebració d’unes eleccions
mitjançant el sufragi universal (homes i dones majors de 18 anys), lliure (sense coacció), igual (té el mateix pes
el vot de tothom), directe (els electors determinen directament) i secret (no és públic, altres electors no ho
poden saber).
Llei Orgànica 5/1985 de 19 de juny del règim electoral general.
Reforma 1992: en cas de reciprocitat, els ciutadans europeus poden exercici a les eleccions municipals el seu
dret al sufragi en la vessant activa i passiva. És a dir, el dret al sufragi en eleccions municipals pot ser exercit
també per ciutadans de la UE. A les eleccions dels parlaments autonòmic i parlament estatal, en canvi, només
pot ser exercit per ciutadans amb nacionalitat espanyola.
113
Trimestre
TEMA 11. TUTELA JUDICIAL EFECTIVA. PRINCIPI DE LEGALITAT PENAL
Tutela judicial efectiva → esta pensat per garantir la resta de drets. L’únic que pot vulnera aquest dret es el
poder judicial, quan no pren les mesures adequades. Dret a accedir als tribunals i/o jutjats.
Es pot dividir en quatre grans grups de drets:

A. El dret d'accés als tribunals, que és el dret a la tutela judicial efectiva en sentit estricte.
B. El dret al jutge ordinari predeterminat per la llei.
C. Les garanties genèriques de tot procés, o dret al procés degut.
D. Les garanties específiques del procés penal.
1. EL DRET A LA TUTELA JUDICIAL EFECTIVA SENSE INDEFENSIÓ
Articulo 24 CE
1. Todas las personas tienen derecho a obtener la tutela efectiva de los jueces y tribunales en el
ejercicio de sus derechos e intereses legítimos, sin que, en ningún caso, pueda producirse
indefensión.
2. Asimismo, todos tienen derecho al Juez ordinario predeterminado por la ley, a la defensa y a la
asistencia de letrado, a ser informados de la acusación formulada contra ellos, a un proceso público
sin dilaciones indebidas y con todas las garantías, a utilizar los medios de prueba pertinentes para su
defensa, a no declarar contra sí mismos, a no confesarse culpables y a la presunción de inocencia.
La ley regulará los casos en que, por razón de parentesco o de secreto profesional, no se estará
obligado a declarar sobre hechos presuntamente delictivos.
La titularitat d’aquest dret és molt àmplia. En definir, l’art.24.1 CE a tothom com a titular d’aquest dret,
s’entén que tant persones físiques com jurídiques posseeixen el dret de reclamar la la defensa de tal dret davant
dels Tribunals.
Qui atorguen el dret son els jutges i tribunals. El dret d'accés als tribunals només desapareix quan no hi ha un
interès mínimament personalitzat.
L’element més important es que no hi hagi indefensió. Això significa que tot dret o interès legítim s'ha de poder
fer valer, arribat el cas, en un procés davant d'un veritable òrgan judicial, i queda constitucionalment prohibida
tota forma de denegació de justícia.
Aquest dret es caracteritza per ser un dret complexe, precisament perquè la seva vulneració depèn de que el
titular es senti o sàpiga reconèixer que es troba indefens davant d’un Tribunal.
Segons la jurisprudència constitucional, la idea que no hi ha d'haver traves en l'accés a la jurisdicció comporta
certes conseqüències necessàries o inherents. Aquestes conseqüències queden resumides al principi pro actione,
en virtut del qual la tutela judicial efectiva no consisteix només en una prohibició d'immunitat davant del control
judicial, sinó també en una obligació positiva de l'Estat d'interpretar i aplicar les lleis de la manera més
favorable possible per a l'efectiva iniciació del procés.
114
Trimestre
Té un contingut molt ampli, de tipus processal. Per a que no es vulneri aquest dret s’ha de complir una sèrie de
passos.
Integra:
- Dret d’accés al jutjat i/o tribunals (a presentar la teva demanda) → Una resolució d'inadmissió vulnera
aquest dret? Si esta ben argumentada no comporta vulneració, el PJ ha de motivar jurídicament les
seves resolucions.
- Dret al recurs judicial → Si no estem d’acord amb una resolució judicial podrem recorre.
- Dret a una resolució que sigui motivada i congruent amb les peticions que se hagin formulat.
- Dret a la execució de la sentència → que es porti a terme.
Trobaran un llistat de garanties relacionades amb el procediment judicial.

- Jutge ordinari → NO un jutge ad hoc, un jutge creat per al cas concret, mai es pot crear. Serà el que et
toqui
- Dret a ser defensat i assistència jurídica → aquest dret també el té el detingut, mateix dret però invocat
en moments diferents. Volem evitar la indefensió ni quan esta detinguda ni davant d’un procediment
judicial.
- Dret a ser informat → ser informat de l’acusació
- Procés judicial públic → la publicitat d’un judici es una garantia, a porta tancada en casos concrets,
quan hi ha menors, o es tracte temes de importància de l’estat
- Sense dilacions indegudes → que es faci de forma relativament ràpida, si passa molt de temps
comporta la vulneració d’aquest dret, si passa molt temps els testimonis s’obliden
- Amb totes les garanties → que no hi hagi indefensió, que hi hagi equilibri entre les parts, si una
presenta una proba que l’altre sigui informat
- Dret a utilitzar les probes → el jutge determina si una proba s’aprova o no
- No declara contra si mateix
- A guardar silenci
- Presumpció d’innocència → no s’ha de provar, sinó que ha de ser el contrari que hagin fets que provin
que no es innocent, si no es poden aclarí els fets es declara innocent.
Pots no declara com a testimoni, per raó de parentiu. Perquè no son imparcials. Tampoc estaran obligats a
declarà a aquelles persones que se les aplica secret professional, als cures.
Articulo 6 CEDH
1. Toda persona tiene derecho a que su causa sea oída equitativa, públicamente y dentro de un plazo
razonable, por un Tribunal independiente e imparcial, establecido por ley, que decidirá los litigios
sobre sus derechos y obligaciones de carácter civil o sobre el fundamento de cualquier acusación en
materia penal dirigida contra ella. La sentencia debe ser pronunciada públicamente, pero el acceso a
la sala de audiencia puede ser prohibido a la prensa y al público durante la totalidad o parte del
proceso en interés de la moralidad, del orden público o de la seguridad nacional en una sociedad
democrática, cuando los intereses de los menores o la protección de la vida privada de las partes en
el proceso así lo exijan o en la medida en que sea considerado estrictamente necesario por el
tribunal, cuando en circunstancias especiales la publicidad pudiera ser perjudicial para los intereses
de la justicia.
2. Toda persona acusada de una infracción se presume inocente hasta que su culpabilidad haya sido
legalmente declarada.
3. Todo acusado tiene, como mínimo, los siguientes derechos:
a. a ser informado, en el más breve plazo, en una lengua que comprenda y de manera
detallada, de la naturaleza y de la causa de la acusación formulada contra él;
b. a disponer del tiempo y de las facilidades necesarias para la preparación de su defensa;
115
Trimestre
c. a defenderse por sí mismo o a ser asistido por un defensor de su elección y, si carece de

medios para pagarlo, a poder ser asistido gratuitamente por un abogado de oficio, cuando
los intereses de la justicia así lo exijan;
d. a interrogar o hacer interrogar a los testigos que declaren en su contra y a obtener la
citación e interrogatorio de los testigos que declaren en su favor en las mismas condiciones
que los testigos que lo hagan en su contra;
e. a ser asistido gratuitamente de un intérprete si no comprende o no habla la lengua empleada
en la audiencia.
Articulo 13 CEDH - Derecho a un recurso efectivo

Toda persona cuyos derechos y libertades reconocidos en el presente Convenio hayan sido violados tiene
derecho a la concesión de un recurso efectivo ante una instancia nacional, incluso cuando la violación haya
sido cometida por personas que actúen en el ejercicio de sus funciones oficiales.
El TC utilitza l'argument que la tutela judicial ha de ser “efectiva”: no n'hi ha prou que hi hagi un accés sense
restriccions a la jurisdicció, sinó que això ha de servir per a alguna cosa. Aquesta ampliació s'ha manifestat en
diverses direccions:
1. Dret a no sofrir indefensió
2. Dret a obtenir una resolució motivada sobre el fons de la solicitut dirigida al òrgan judicial.
3. Dret a utilitzar els recursos previstos per les lleis processals.
4. Dret a la intangibilitat de les resolucions judicials fermes, això com les excecucions d’aquesta.
5. Dret que les resolucions judicials fermes siguin executades fins i tot contra la voluntat de la part
condemnada.
2. LES GARANTIES DEL PROCÉS
Articulo 26 CE
Se prohíben los Tribunales de Honor en el ámbito de la Administración civil y de las organizaciones
profesionales.
La idea de fons és que per a la realització de l'Estat de dret no n'hi ha prou que hi hagi un dret fonamental
d'accés als tribunals, acompanyat de tots els corol·lars (corolarios) d'efectivitat, sinó que, a més, cal que els
processos es desenvolupin seguint certes exigències de correcció. Només així els litigants podràn acceptar que el
proces es just.
1. El dret a la imparcialitat del jutge implica que aquest, a més d'estar legalment predeterminat, ha de
mantenir una actitud de distanciament i neutralitat respecte a l'objecte del litigi i als litigants.
2. El dret a la publicitat del procés constitueix la màxima garantia de transparència del mateix i, per tant,
de la seva regularitat i de la possibilitat de sotmetre'l a crítica.
3. El dret a l'assistència d'advocat té com a finalitat assegurar la igualtat d'armes entre els litigants i,
sobretot, evitar que es pugui atribuir el resultat del procés a la manca d'assessorament i de defensa per
un tècnic en dret.
4. El dret al procés degut requereix que tot procés es desenvolupi i conclogui “sense dilacions indegudes”.
5. El dret al procés degut inclou el dret “a utilitzar els mitjans de prova pertinents per defensar-los”.
L'art. 125 CE, relatiu a les formes de participació popular a l'administració de justícia, disposa que “ellos
ciudadanos podrán ejercer la acción popular (…) en la forma y con respecto a aquellos procesos penales que la
ley determine”. Després, la jurisprudència constitucional ha afegit que aquesta previsió constitucional de l'acció
popular forma part, a més, del dret fonamental a la tutela judicial efectiva.
116
Trimestre
3. EL PRINCIPI DE LEGALITAT EN MATÈRIA PENAL
Articulo 25 CE
1. Nadie puede ser condenado o sancionado por acciones u omisiones que en el momento de producirse
no constituyan delito, falta o infracción administrativa, según la legislación vigente en aquel
momento.
2. Las penas privativas de libertad y las medidas de seguridad estarán orientadas hacia la reeducación y
reinserción social y no podrán consistir en trabajos forzados. El condenado a pena de prisión que
estuviere cumpliendo la misma gozará de los derechos fundamentales de este Capítulo, a excepción
de los que se vean expresamente limitados por el contenido del fallo condenatorio, el sentido de la
pena y la ley penitenciaria. En todo caso, tendrá derecho a un trabajo remunerado y a los beneficios
correspondientes de la Seguridad Social, así como al acceso a la cultura y al desarrollo integral de su
personalidad.
3. La Administración civil no podrá imponer sanciones que, directa o subsidiariamente, impliquen
privación de libertad.
En materia penal:
1. Dret a ser informat de l'acusació, és evident que sense ell no hi hauria possibilitats reals de defensa.
Això comporta una important conseqüència: el tribunal penal està vinculat no només als fets imputats a
l'acusat per l'acusador, sinó també a la qualificació jurídica que aquest faci d'aquests mateixos fets ia la
seva petició de pena.
Una altra conseqüència és la prohibició de la reformatio in peius. Es tracta de la prohibició que qui
recorri contra una sentència condemnatòria ho hagi de fer totalment al seu propi risc i ventura, fins al
punt de poder arribar a patir una condemna superior d'aquella contra la qual recorre.
2. El dret a no confessar-se culpable ia no declarar contra un mateix, es tracta, en substància, que ningú no
pot ser obligat a col·laborar amb el seu acusador.
3. El dret a la presumpció d'innocència vol dir que, en el procés penal, la càrrega de la prova pesa sobre
l'acusador. Tota persona a qui s'imputi la comissió d'un delicte s'ha de presumir innocent mentre no
s'aportin proves suficients de la seva culpabilitat.
Nullum crimen, nulla poena sine praevia lege → no pot haver ni crimen ni pena sense una llei prèvia que ho
reguli.
Aunque no estigui explícitament contemplar a la CE hem d’añadir la regla non bis in idem → no dos de lo
mismo, és a dir, que no es pot jutjar una cosa que ja té sentència ferme.
Parlem només de matèria penal, hi ha una sèrie de garanties afegides. Perquè pot acabar amb la privació de la
llibertat d’una persona per això hi ha més garanties.
La gent ha de saber en cada moment que permet i que no permet la llei. Les normes penals desfavorables
sancionadores MAI poden ser retroactives.
- Aquesta fórmula també es troba recollida al article 11.2 DUDH del 1948: “ningú serà condemnat per
actes o omissions que en el moment de cometre’s no fossin delictiu segons el Dret nacional o
internacional. Tampoc s’imponsarà la pena més greu que l’aplicable en el moment de la comissió del
delicte”.
Una persona amagada d’una altra l’hem de reeducar i reinsertar. Mai poden existir treballs forçats, ni a la presó
ni en cap situació, perquè se estaria violant la integritat física.
Aquest protegeix simultàniament dos valors: la seguretat jurídica i la llibertat individual.

- En el moment de producció normativa, la seguretat jurídica pot arribar a exigir fins a tres qualitats a les
normes: cognoscibilitat, certesa i estabilitat.
- Que el ius puniendi no sigui exercit indiscriminadament.
117
Trimestre
TEMA 12. DRETS DE CONTINGUT SOCIAL I ECONÒMIC
Històricament els últims que van sorgir. Apareixen en una fase més avançada, o drets que han patit una
evolució.
1. DRET A L’EDUCACIÓ I LLIBERTAT D’ENSENYAMENT
Article 27 CE
1. Tothom té dret a l'educació. Es reconeix la llibertat d'ensenyament.
2. L'educació té per objecte el ple desenvolupament de la personalitat humana en el respecte als
principis democràtics de convivència i els drets i les llibertats fonamentals.
3. Els poders públics garanteixen el dret que assisteix els pares perquè els seus fills rebin la formació
religiosa i moral que estigui d'acord amb les pròpies conviccions.
4. L'ensenyament bàsic és obligatori i gratuït.
5. Els poders públics garanteixen el dret de tots a l'educació, mitjançant una programació general de
l'ensenyament, amb participació efectiva de tots els sectors afectats i la creació de centres docents.
6. Es reconeix a les persones físiques i jurídiques la llibertat de creació de centres docents, dins del
respecte als principis constitucionals.
7. Els professors, els pares i, si escau, els alumnes intervindran en el control i la gestió de tots els
centres sostinguts per l'Administració amb fons públics, en els termes que la llei estableixi.
8. Els poders públics inspeccionaran i homologaran el sistema educatiu per garantir el compliment de
les lleis.
9. Els poders públics ajudaran els centres docents que reuneixin els requisits que la llei estableixi.
10. Es reconeix l'autonomia de les universitats, en els termes que estableixi la llei.
És titular del dret totes les persones físiques, nacionals i estranger.

- Reconeix el dret a les persones jurídiques a crear centres docents. Si és privat, sempre que no sigui
finançat amb fons públic, la ideologia la determina el educador. Ampli margen de maniobra si
respecten els principis constitucionals. Els poders públics inspeccionaràn aquests centres privats.
Es tracta de un dret vinculat a la dignitat humana? Fa desenvolupar la personalitat, aleshores si esta relacionat
amb la dignitat humana.
Llei d'estrangeria 2000, regulaba que les persones estrangeres illegals no gaudien d’aquest dret. Pero no era
correcte segons el que diu la CE, quan va arribar al TC va declarar aquesta llei Inconstitucional.
Obliga a els poders públics a que estableixen centres educatius per a que es pugui dur a terme aquest dret.
Ensenyament bàsic gratuït i obligatori. Garantia institucional. També l’autonomia de les universitats, les
universitats han de ser corporacions autogovernades pels qui participen en l'activitat acadèmica, és a dir, pels
professors i, si escau, els alumnes i el personal administratiu.
118
Trimestre
Aquest dret no té eficàcia horitzontal, no pot ser invocat en front a particulars, sino en front als poders públics,
aleshores té eficàcia vertical.
El dret fonamental a l'educació consisteix en el dret d'accedir al sistema educatiu, o sigui, a beneficiar-se de les
institucions d'ensenyament de tots els nivells.
PREGUNTA DE EXAMEN → És un dret subjectiu que es pot reclamar? Sí, davant del TC, és un dret amb les
màximes garanties.
Dificultats:
- Si tinc molts diners i pot venir un mestre a casa esta permes? Serà el legislador que determina el
currículum que ha de tenir la ESO i batxiller, en el sistema espanyol és obligatori escolaritzar als nens,
sobretot a la ESO, educació obligatòria.
Per entrar a la UPF nota mìnima respecta el dret?

- No es un ensenyament obligatori, aleshores es pot posar el límit amb les notes.
Llibertat de càtedra és un dret fonamental, però esta dintre de l’article 20 CE, relacionat amb la llibertat
d'expressió, perquè aquesta llibertat el TC ha considerar que s’aplica a tots els nivells (uni, eso, …). És un
llibertat en sentit negatiu, dret del profeso a fer les classes a la seva manera i no rebre mandant ideològiques de
com fer les classes.
- Si en comptes de UPF, fos escola religiosa hi hauria llibertat de càtedra? Si, la teva ideologia pot ser la
que vulguis. L’únic que es demana es fer manifestacions contra l’ideari de l’escola.
El paper de l’Estat en la transmissió de valors morals i polítics l’art. 27 CE fa una serie de previsions:
1. S'assegura la coexistència de centres docents públics i privats.
2. Hi ha un deure de l'Estat d'assegurar el funcionament correcte del sistema educatiu en conjunt. A banda
de donar efectivitat al conegut caràcter obligatori i gratuït de l'ensenyament bàsic, això es tradueix en
una obligació de “programació general de l'ensenyament” i en una altra d'inspecció i homologació.
3. Sobre l'Estat hi pesa una certa obligació de sosteniment financer de tot el sistema educatiu.
4. Hi ha, finalment, una doble previsió de participació: “de tots els sectors afectats”, en la programació de
l'ensenyament (art. 27.5 CE); i dels “professors, els pares i, si escau, els alumnes”, en la gestió dels
centres educatius sostinguts amb fons públics (art. 27.7 CE). Aquests dos preceptes exigeixen,
simplement, que el legislador estableixi mecanismes de participació reconeixibles com a tals en tots
dos supòsits.
2. DRET AL TREBALL
Article 35 CE
1. Tots els espanyols tenen el deure de treballar i el dret al treball, a la lliure elecció de professió o
ofici, a la promoció a través del treball ia una remuneració suficient per satisfer les necessitats i les
de la família, sense que en cap cas es pugui fer discriminació per raó de sexe.
2. La llei regularà un estatut dels treballadors.
Titularitat, les persones físiques amb nacionalitat espanyols i també ciutadans europeus (per la incorporació a
la UE). Les condicions laborals son diferents per a persones estrangeres.
El valor o bé jurídic protegit pel dret al treball és la vita activa, entesa com el desplegament de les energies
individuals per tal de produir béns i serveis de tota mena; i això tant per guanyar-se el suport com, més en
general, per desenvolupar la pròpia personalitat.
119
Trimestre
Remuneració suficient → adecuada al treball → SMI

- La previsió de la suficiència de la remuneració té a veure amb el fet que la feina és, abans que res, el
mitjà normal de guanyar-se el suport.
Principi de no discriminació.
1. Prohibició absoluta, no admet excepció alguna.
2. No exclou necessàriament l'aplicabilitat de l'art. 14 CE ni, per tant, que hi pugui haver altres
discriminacions laborals constitucionalment inadmissibles. Això passa, en principi, amb la
discriminació laboral per raó d'edat.
3. Pot desplegar eficàcia horitzontal i és vinculant en les relacions entre particulars.
El dret al treball presenta dues facetes principals: la llibertat de treballar i la llibertat de triar professió o ofici.
- Llibertat de treballar → implica que la feina és una activitat constitucionalment lliure, que l'Estat no
pot impedir els ciutadans que treballin.
- Llibertat de triar professió o ofici → ningú pot ser obligatòriament adscrit a un tipus de treball i no
existeixen tipus de treball tancats o reservats a determinades classes de persones.
Hi ha un dret subjectiu? El dret al treball no conté un dret subjectiu, no pot exigir a l'estat que et doni un treball.
Sí és un dret fonamental, pero no amb les màximes garanties. Hi ha autors que no el consideren un dret
fonamental.
3. LLIBERTAT SINDICAL I DRET DE VAGA
El Estatut del Treballador no és una LO.
Article 28 CE
1. Tots tenen dret a sindicar-se lliurement. La llei pot limitar o exceptuar l'exercici d'aquest dret a les
forces o instituts armats o als altres cossos sotmesos a disciplina militar i regula les peculiaritats del
seu exercici per als funcionaris públics.
La llibertat sindical comprèn el dret a fundar sindicats i a afiliar-se al de la seva elecció, així com
el dret dels sindicats a formar confederacions ia fundar organitzacions sindicals internacionals oa
afiliar-s'hi. Ningú no podrà ser obligat a afiliar-se a un sindicat.
2. Es reconeix el dret a la vaga dels treballadors per defensar els seus interessos. La llei que reguli
lexercici daquest dret establirà les garanties necessàries per assegurar el manteniment dels serveis
essencials de la comunitat.
Abans d’aquest article hi ha un precepte que parla dels sindicats el art. 7 CE.
Article 7 CE
Els sindicats de treballadors i les associacions empresarials contribueixen a la defensa i la promoció dels
interessos econòmics i socials que els són propis. La seva creació i exercici de la seva activitat són lliures dins
del respecte a la Constitució i la llei. La seva estructura interna i funcionament hauran de ser democràtics
Són dos drets diferents tot i que estiguin en el mateix article.
3.1 LLIBERTAT SINDICAL

Agrupació de treballadors per a arribar a un fi comú.
Titularitat del dret, són drets dels treballadors (estan exclosos els treballadors autònoms).
120
Trimestre
Regulat per LO 11/1985 de la Llibertat Sindical. El valor o bé jurídic protegit per la llibertat sindical és la
defensa col·lectiva dels drets i interessos dels treballadors.
El contingut deriva del dret d’associació.
Incorpora aquest dret, vessant positiva:

- Crear un nou sindicat
- Afiliar-se a un sindicat ja existent
- Realitzar activitat sindical
Incorpora aquest dret, vessant negativa:
- Ningú pot ser obligat a afiliar-se a un sindicat (amb Franco la sindicació era obligatoria, hi havia un
únic sindicat, el vertical, estaven treballadors i empresaris)
Té limitacions, persones tot i ser treballadores que no tenen aquest dret, la llei pot limitar o exceptuar l’exercici
d’aquest dret:
- Forces armades
- Policies
- Alguns funcionaris públics → Jutges, magistrats, …
Facetes principals:
1. Una mena de llibertat d'associació (vessant positiva i negativa).
2. Implica una garantia de indemnitat, és a dir, no és lícit que la afiliació o la activitat sindical porti amb si
mateixa conseqüències negatives.
3. Comporta que als sindicats se li hagi de suposar un interès legítim en el sentit de l'art. 24 CE i, per això,
legitimació activa en aquells processos en què estiguin en joc interessos col·lectius dels treballadors.
3.2 DRET DE VAGA

Comporta no anar a treballar, per tant, la titularitat la tenen els treballadors per compte aliena.
Si jo sóc autònoma no exerceixo aquest dret.
El valor o bé jurídic protegit pel dret de vaga és la interrupció col·lectiva del treball com a mitjà dels
treballadors per defensar els seus interessos, especialment en situacions de conflicte col·lectiu.
- En connexió íntima amb el que s'acaba de dir, cal destacar que el dret de vaga és un dret individual
d'exercici col·lectiu.
- L'exercici col·lectiu necessari del dret de vaga comporta certes exigències procedimentals: la
vaga ha de ser declarada.
Vaga → comporta suspendre el contracte laboral. Si tu no vas a treballar no cobres.

Està pensada per la defensa dels treballadors. Mesura de repressió contra l’empresari.
Per a garantir aquest dret l’empresari no pot substituir el lloc de treball del treballador que està fent vaga i
tampoc es pot permitir el lock out, tancar l’empresa.
Les vagues se han de anunciar a l'empresa. És un dret individual, cada treballador decideix que fer, pero
l’exercici ha de ser col·lectiu.
- Exercicir aquest dret implica afectar a drets fonamentals d’altres persones.
- És obligatori mantenir els serveis essencials de la comunitat. Hi ha serveis privats que poden ser
essencials.
- Sanitat - Hospitals
- Transport
- Escoles - s’han de garantir un serveis mínims
121
Trimestre
No hi ha llei que reguli el dret de vaga, només es va fer de l’any 1977 i moltes parts es van declarar
inconstitucionals.
Estan permeses les vages solidaries? No, no es poden fer. Pero a la pràctica sí, octubre de 2017 en Catalunya.
Són legals, està permès.
4 EL DRET A LA PROPIETAT PRIVADA
Articulo 33 CE
1. Se reconoce el derecho a la propiedad privada y a la herencia.
2. La función social de estos derechos delimitará su contenido, de acuerdo con las leyes.
3. Nadie podrá ser privado de sus bienes y derechos sino por causa justificada de utilidad pública o
interés social, mediante la correspondiente indemnización y de conformidad con lo dispuesto por
las leyes.
Titulars d’aquest dret persones físiques, nacional o estranger, i jurídiques.
La propietat privada ha ocupat sempre, i ocupa, un lloc central en el constitucionalisme, senzillament perquè
entre els pressupostos en què aquest es recolza hi ha la idea segons la qual la llibertat no és possible sense la
propietat privada.
Finals del segle XIX → aquell qui tenia béns podia votar, la propietat era un dret absolut, gaire bé sagrat, la
revolució la van guanyar els burgesos aquest defensaven la propietat privada. Ara no, es reconeix el dret a
propietat privada i aquest està limitat.
- Delimitada per la funció social.
La propietat privada protegida per l'art. 33 CE no és únicament aquella que té com a objecte béns, sinó que
també pot tenir com a objecte altres drets, per descomptat de contingut econòmic.
Es un dret subjectiu, esta sotmes a la funció social. Ningun pot ser privat dels seus béns, com a norma general.
- Quan hi ha un interès general que preval per sobre d’un interés de la propietat privada, preval l'interès
general.
- Podem perdre les nostres propietats. Si hi ha causes justificades → expropiació, la CE es remet a la llei,
que sigui el legislador qui reguli tot això, marge de maniobra al legislador.
1. Hi ha d’haver una causa justificada (no serveix qualsevol justificació).
2. Utilitat pública o interès social.
3. Hi ha d’haver una indemnització (et limiten un dret però et donen una cosa a canvi).
No es un dret fonamental de màxim garantia, no es podrà interposar un recurs d’empara.
5. LA LLIBERTAT D’EMPRESA (breu menció)
Articulo 38 CE
Se reconoce la libertad de empresa en el marco de la economía de mercado. Los poderes públicos
garantizan y protegen su ejercicio y la defensa de la productividad, de acuerdo con las exigencias de la
economía general y, en su caso, de la planificación.
Titulars d’aquest dret persones físiques espanyoles i ciutadans de la UE i també les persones jurídiques que
estiguin legalment a Espanya.
122
Trimestre
El valor o bé jurídic protegit per la llibertat d'empresa és la iniciativa econòmica privada com a element
essencial d'una economia de mercat i, en definitiva, d'una societat oberta. Les activitats de producció i
distribució de béns o serveis estan, així, constitucionalment obertes als particulars.
El contingut de la llibertat d'empresa consisteix bàsicament en la possibilitat, sempre que es respectin les
condicions establertes per les lleis, d'accedir i romandre al mercat o, si es prefereix, iniciar i desenvolupar
activitats productives.
Dret econòmic. No es un dret fonamental de màxim garantia, no es podrà interposar un recurs d’empara. No té
eficàcia horitzontal, no té eficacia entre particulars, un particular hem pot vulnera la llibertat d’empresa? No,
l'únic que pot fer-ho és l’estat, per tant eficacia vertical.
Fa un reconeixement genèric de la llibertat d’empresa, en un sistema capitalista. D’acord amb l’economia

general, si aquest exigeix alguna limitació s’ha de complir.
El CEDH no regula aquest dret, és un dret modern. Pero si trobem a la Carta de Drets Fonamentals. És un dret
on el legislador disposa d’un marge de maniobra. Absolut? NO, ha de ser regulat per llei ordinaria, perquè no es
dret amb màximes garanties, ha de respectar el contingut esencial, aquell element que fa reconeixible la llibertat
d’empresa, pot limitar-la, sempre que hi hagi col·lisió amb altres drets (ex. llibertat de empresa vs. , en aquest
cas, s'hauria de fer una ponderació.
Aquest dret protegeix que hi hagi iniciativa econòmica privada. Que comporta aquest dret:
- Crear una empresa
- Mantenir cada sector
- Dret d'accés a un procés economic, accedir al mercat i poder-la mantenir.
Les garanties de la llibertat d'empresa es troben a la Secció 2a del Capítol II del Títol I, per la qual cosa només
està protegida per la reserva de llei amb respecte del contingut essencial (art. 53.1 CE); és a dir, opera només
davant del legislador.
123
Trimestre
DRETS TREBALLATS A L’AULA
1. DRET FONAMENTAL A LA VIDA (del menor)
1.1. Titularitat del Dret
El dret fonamental a la vida és un dret inherent a totes les persones físiques, incloent-hi els menors. No s'aplica a
persones jurídiques. Això vol dir que des del moment del naixement (i en alguns casos, des de la concepció,
segons la legislació i jurisprudència de cada país), qualsevol individu té el dret a la vida. Aquest dret és
reconegut universalment i està protegit per diverses convencions internacionals, com la Convenció sobre els
Drets de l'Infant de les Nacions Unides.
1.2. Contingut del Dret
1.2.1. Diferents manifestacions del dret:
- Protecció contra la privació arbitrària de la vida: Cap persona, incloent els menors, pot ser privada de la
seva vida de manera arbitrària.
- Dret a la supervivència i al desenvolupament: Els estats tenen l'obligació de garantir la supervivència i

el desenvolupament dels menors en la màxima mesura possible.
- Protecció contra l'infanticidi i la violència: Inclou la protecció contra qualsevol forma de violència o
maltractament que pugui posar en perill la vida del menor.
1.2.2. Que hem permet fer a mi aquell dret?
- Gaudir d'una existència segura: Esperar protecció de l'Estat i de la societat contra qualsevol acció que
posi en risc la seva vida.
- Accés a serveis essencials: Beneficiar-se de serveis de salut, alimentació, i altres serveis necessaris per
garantir la seva supervivència i desenvolupament.
124
Trimestre
- Exigir protecció legal: En cas de risc per la seva vida, els menors (o els seus representants legals)
poden exigir mesures de protecció i intervenció per part de les autoritats competents.
1.3. Mecanismes de protecció del Dret
1.3.1. Mecanismes genèrics:
- Constitució i lleis nacional: La majoria de constitucions inclouen la protecció del dret a la vida com a
dret fonamental.
- Tractats internacionals: Convencions com la Convenció sobre els Drets de l'Infant i el Pacte
Internacional de Drets Civils i Polítics.
1.3.2. Mecanismes concrets:
- Sistemes de protecció infantil: Inclouen serveis socials, cases d'acollida, i programes de protecció de
menors.
- Procediments judicials: Possibilitat d'acudir als tribunals per obtenir ordres de protecció o altres
mesures legals.
- Intervenció d'organitzacions no governamentals (ONGs): Moltes ONGs treballen activament per

protegir els drets dels infants i poden oferir suport i intervenció.
1.4. Límits
El dret a la vida no és absolut i pot tenir límits en determinades circumstàncies. Alguns exemples inclouen:
- Legítima defensa: La privació de la vida pot estar justificada si es fa en defensa pròpia o per protegir la
vida d'altres persones.
- Accions militars: En contextos de conflicte armat, poden haver-hi situacions on la vida de menors es
vegi afectada, tot i que els estats estan obligats a protegir els civils segons el dret internacional
humanitari.
- Procediments mèdics: En alguns casos, decisions mèdiques complexes poden implicar riscos per la
vida, especialment en situacions d'emergència.
1.5. Possible col·lisió amb altres drets
El dret a la vida pot col·lidir amb altres drets fonamentals, i cal trobar un equilibri adequat:
- Dret a la llibertat personal: Per exemple, les mesures de confinament per protegir la vida durant una
pandèmia poden afectar la llibertat de moviment.
- Dret a la privacitat: Les intervencions per protegir la vida d'un menor (com la vigilància o el control
parental) poden afectar la seva privacitat.
- Dret a la llibertat religiosa: Decisiones de pares basades en creences religioses poden contradir la
protecció de la vida del menor, com en casos de rebuig de tractaments mèdics per motius religiosos.
125
Trimestre
En aquests casos, les autoritats han de valorar les circumstàncies específiques i prendre decisions que millor
protegeixin l'interès superior del menor, sempre que sigui possible, equilibrant els diferents drets en joc.
2. DRET A LA LLIBERTAT RELIGIOSA
2.1. Titularitat del Dret
El dret a la llibertat religiosa és reconegut tant per a persones físiques com per a persones jurídiques:
- Persones físiques: Tots els individus tenen el dret de practicar, canviar i manifestar la seva religió o
creences.
- Persones jurídiques: Entitats com esglésies, congregacions religioses i altres organitzacions similars
també tenen aquest dret, que els permet organitzar-se i operar segons els seus principis religiosos.
2.2. Contingut del Dret
El dret a la llibertat religiosa inclou diverses manifestacions:
- Creença: Dret a tenir o no tenir una creença religiosa, i a canviar-la.
- Culte: Dret a participar en actes de culte o cerimònies religioses, tant en privat com en públic.
- Pràctiques i costums: Dret a seguir pràctiques i costums religiosos, com ara dietes específiques,
vestimenta o rituals.
- Ensenyament i difusió: Dret a ensenyar i difondre les pròpies creences religioses.
A nivell personal, aquest dret et permet:
- Practicar la teva religió lliurement.

- Participar en cerimònies religioses.
- Seguir els costums i pràctiques associades a la teva religió.
- Compartir i difondre les teves creences religioses.
2.3. Mecanismes de Protecció del Dret
Els mecanismes de protecció del dret a la llibertat religiosa es poden dividir en genèrics i concrets:
2.3.1. Mecanismes Genèrics
- Constitució: La Constitució Espanyola, per exemple, protegeix la llibertat religiosa en el seu article 16.
- Declaració Universal dels Drets Humans: L’article 18 garanteix la llibertat de pensament, consciència i
religió.
- Convenis Internacionals: Com el Pacte Internacional de Drets Civils i Polítics (article 18).
2.3.2. Mecanismes Concrets:
126
Trimestre
- Tribunals: Els individus i entitats poden recórrer als tribunals per protegir el seu dret a la llibertat
religiosa en cas de violació.
- Defensor del Poble: Aquest organisme pot intervenir en casos de discriminació o vulneració de drets.
- Lleis específiques: Legislacions nacionals i regionals que regulen i protegeixen les pràctiques
religioses, com la Llei Orgànica de Llibertat Religiosa a Espanya.
2.4. Límits
La llibertat religiosa no és absoluta i pot estar subjecta a certes limitacions:
- Ordre Públic: Les pràctiques religioses no poden posar en perill l'ordre públic, la salut pública o els
drets i llibertats d'altres persones.
- Moralitat pública: Les pràctiques que vagin en contra de la moralitat pública poden ser restringides.
- Seguretat: Qualsevol pràctica religiosa que posi en risc la seguretat nacional pot ser limitada.
2.5. Possible Col·lisió amb Altres Drets
La llibertat religiosa pot col·lidir amb altres drets i llibertats, com ara:
- Dret a la igualtat i no discriminació: La pràctica religiosa no pot justificar la discriminació per raó de
gènere, orientació sexual, raça, etc.
- Dret a l'educació: Les creences religioses no poden interferir amb el dret dels infants a rebre una
educació integral.
- Dret a la salut: Algunes pràctiques religioses poden xocar amb les polítiques públiques de salut, com en
el cas de les vacunes.
- Drets laborals: Les necessitats religioses dels treballadors han de ser equilibrades amb les exigències de
l'entorn laboral.
En resum, el dret a la llibertat religiosa és un dret fonamental que garanteix a les persones físiques i jurídiques la
possibilitat de creure, practicar i difondre les seves creences religioses, amb mecanismes de protecció establerts
a nivell constitucional i internacional. No obstant, està subjecte a limitacions necessàries per garantir l'ordre
públic, la seguretat i els drets d'altres persones, i pot col·lidir amb altres drets fonamentals, requerint un equilibri
adequat per assegurar una convivència harmoniosa en societat.
127

APUNTS. DERECHOS Y LIBERTADES FUNDAMENTALES

Uploaded by

Document Information

Copyright

Available Formats

Share this document

Share or Embed Document

Sharing Options

Did you find this document useful?

Is this content inappropriate?

Copyright:

Available Formats

APUNTS. DERECHOS Y LIBERTADES FUNDAMENTALES

Uploaded by

Copyright:

Available Formats

DERECHOS Y LIBERTADES FUNDAMENTALES

TEMA 1. DRETS FONAMENTALS: CONCEPTE I TIPOLOGIA.

Sistema de derechos fundamentales (pàg. 25)

1. DECLARACIONS DE DRETS I CONSTITUCIONALISME

1.1.1. La Bill of Rights, 1689. Anglaterra.

1.1.2. La Declaració de Drets de Virgínia, 1776. Estats Units.

1.1.3. La Declaració dels Drets de l’Home i del Ciutadà, 1789. França.

- El poder executiu, el govern.

- El poder judicial, ha de ser independent.

¿Per que utilitzar drets en lloc de normes? →

Les declaracions de drets →

2. AMPLIACIÓ I INTERNACIONALITZACIÓ DE LES DECLARACIONS DE DRETS

2.1. L’ampliació de les declaracions de drets.

Quins perills poden esdevenir d'aquesta ampliació? →

2.2. La internacionalització de les declaracions de drets.

Elements per a una possible resposta:

3. CONCEPCIÓ FORMAL I CONCEPCIÓ MATERIAL DELS DRETS FONAMENTALS

Drets humans Parteixen de la ideologia del iusnaturalisme.

Definició de drets fonamentals ( Luigi Ferrajoli) →

3.1. Dos tipus de concepte de DDFF

Podem distingir dos tipus de concepte de DDFF: el concepte material i el formal.

Concepte material Concepte formal

En quant al concepte formal…

3.2. Tractats sobre els drets humans i fonamentals.

- Si algú em viola aquest dret fonamental tindre mecanismes per protegir-me.

4. DRETS HUMANS, LLIBERTATS PÚBLIQUES, DRETS PÚBLICS SUBJECTIUS, DRETS DE LA

Drets humans Llibertats públiques

Drets públics subjectius Drets de la personalitat

1. Perquè operen davant dels poders públics

5. CLASIFICACIONES DE LOS DERECHOS FUNDAMENTALES → pàg 34

TIPOLOGIA I FUNCIONALITAT DELS DRETS FONAMENTALS.

S’hi poden afegir:

Drets de defensa Els drets de defensa garanteixen la no interferència.

Drets de Els drets de participació otorguen rellevància pública.

Drets de prestació Els drets de prestació permeten obtenir un benefici.

6. FUNCIONS DELS DRETS FONAMENTALS

6.1. La funció de protecció.

És la més evident y prioritaria.

6.2. La funció de legitimació.

7. L'ESTRUCTURA DE LES NORMES SOBRE DRETS FONAMENTALS: REGLES I PRINCIPIS

o bé jurídic per elles contemplat sigui realitzat en la

7.1. Tècnica d’aplicació

La tècnica d'aplicació dels principis és diferent de la tècnica d'aplicació de les regles.

Atesa l'abundància de normes amb estructura de principis, la tècnica d'aplicació predominant no és la

Per tant, tenim:

- Normes amb estructura de regles.

8. LA INTERPRETACIÓ EN MATÈRIA DE DRETS FONAMENTALS I EL PROBLEMA DE

8.1. Què s’ha d’optimitzar?

Moral social o positiva Moral crítica

- Afirmar que la interpretació ha de prendre en consideració la tradició i el context no implica negar la

La jurisprudència compleix un paper determinant a l'hora de canalitzar la utilització de conceptes i arguments

9. LA PONDERACIÓ COM A TÈCNICA D'APLICACIÓ DE LES NORMES SOBRE DRETS

TEMA 2. ELS DRETS FONAMENTALS A LA CE DE 1978.

1. DIFICULTATS D'IDENTIFICACIÓ DELS DRETS FONAMENTALS A L'ORDENAMENT

1.1. L’estructura del Titol I de la CE

La Constitució Espanyola es troba dividida en dues parts:

Part dogmàtica Part orgànica

SECCIÓN 1a De los derechos fundamentales y de las libertades públicas (art. 15 a 29).

SECCIÓN 2a DE los derechos y deberes de los ciudadanos (art. 30 a 38).

CAPÍTULO III. DE LOS PRINCIPIOS RECTORES DE LA POLÍTICA SOCIAL Y ECONÓMICA

CAPÍTULO IV. DE LAS GARANTÍAS DE LAS LIBERTADES Y DERECHOS

CAPÍTULO V. DE LA SUSPENSIÓN DE LOS DERECHOS Y LIBERTADES (art. 55). Estableix

1.2. Reformes en la Constitució.

2. EXISTEIXEN DRETS FONAMENTALS FORA DEL TÍTOL I DE LA CONSTITUCIÓ?

- Dret a la vida i a la integritat física.