Noblesa i senyorius de l’Urgell

LA RECUPERACIÓ DEL TERRITORI

Després de l’ocupació sarraïna, la piràmide feudal dels comtes catalans, a segle XI, rodejats per
l’ajut de la noblesa, emprengueren la tasca de conquesta i repoblament d’aquestes terres de
l’Urgell .Aquest llarg procés s’inicià amb el comte de Barcelona Ramon Berenguer I “el Vell”
(1035-1076). Al seu costat, tingué com a gran aliat el comte d’Urgell Ermengol III (1038-1066).
Ambdós pactaren una decidida línia d’expansió territorial entre els dues cases comtals. Aquest
eixamplament de les terres comtals anava encaminat clarament a la direcció de Lleida i la línia
del Segre, i una de les seves finalitats era acabar amb les ràtzies musulmanes, que tant de mal
feien a les terres cristianes, sobretot al segle X. Tot respectant els antics límits diocesans
preislàmics, el comte d’Urgell, que ja dominava Guissona, a la Segarra, es dirigí cap a la conca
del Sió, fins a Gerb. Així caigué Agramunt (1070), domini comtal d’Urgell i que es convertiria en
una de les ciutats principals del comtat, on s’encunyà la moneda comtal, i on se celebraven
importants assemblees, com la de Pau i Treva del comtat d’Urgell del 1187, on es congregaren
les principals cases nobiliàries de tot el comtat. El comte d’Urgell es reservà la pat nord de la
plana d’Urgell: Anglesola (1079) la Fuliola (1080), Barbens, Castellserà, Boldú, etc.

Per altra banda, el comte de Barcelona avançà des de Cervera (1026) cap a Tàrrega i Verdú
(1056) i, per la conca del Corb, incorporant tots aquests dominis al bisbat de Vic .Així Ciutadilla
i Guimerà foren reconquerits entre 1029 i 1038. Els comtes confiaven a nobles consellers seus,
fidels, les operacions militars, que com a premi rebien donacions de terres. Aquests fidels eren
obligats a construir castells i torres de defensa, a repoblar el territori i a conrear les terres. En
qualsevol cas, tots aquests establiments no tindran un caràcter fort i definitiu fins a la
conquesta de Lleida i Tortosa (1148-1149). L’Església s’encarregava, per altra banda de la
cristianització del territori, construint esglésies i estructurant les parròquies. En tot aquest
entramat hem de situar, doncs, l’origen medieval de les nostres viles i la formació dels dominis
senyorials, quan els cavallers rebien del comte les terres en qualitat de feu o en alou. Els
senyors concedien als seus pobladors les cartes de població i franquícia, o bé el permís per a
fires i mercats, dins d’una conjuntura favorable al desenvolupament de l’agricultura, l’artesanat
i una incipient vida urbana.

TÀRREGA I VILAGRASSA, VILES REIALS

Des que, des del segle XI, la vila de Tàrrega fou reconquerida per Ramon Berenguer I, va restar
com a vila reial, vinculada a la corona. Tàrrega rebia privilegis comtals, com el de 1116, de
Ramon Berenguer III. Després de la conquesta de Lleida, a mitjan segle XII, la ciutat es repoblà
definitivament, i els seus cònsols assistien a les corts catalanes .El 1242, el rei Jaume I li concedí
els seus Usos i Costums, i convertí Tàrrega en cap de vegueria. El rei Jaume II li concedí 59
privilegis, recollits, al segle XIV, en els esplèndids Llibres de Privilegis. A partir del 1331, els reis
vengueren la senyoria de Tàrrega a diversos nobles, alguns de la casa reial, però els paers
targarins sempre reclamaren la pertinença de Tàrrega la corona reial. Finalment, per privilegi
de Carles I, de l’any 1520, Tàrrega restà vinculada definitivament a la corona reial També és de
destacar la rivalitat i les disputes amb la veïna Vilagrassa, que ja havia rebut una important
carta de població per part del comte Alfons I. Les baralles venien sovint per causa del
pagaments d’impostos i de les fires i mercats, i la corona havia d’intervenir constantment. El fet
també es recull en el Llibre de Privilegis de Vilagrassa. A més, cal sumar-hi les pretensions
territorials de la baronia veïna dels Anglesola. Com succeí amb Tàrrega, la senyoria de
Vilagrassa era venuda als comtes reials. Així, Jaume I, el 1223, cedí la vila en feu a la seva
germanastra Constança, però, com també passà amb Tàrrega, la reialesa sempre considerà
Vilagrassa com a vila reial, encara que, per exemple, el 1290 fos empenyorada —encara que
per poc temps— als Anglesola. A la fi de l’Antic Règim, Vilagrassa caigué en mans dels
marquesos de Cerdanyola.

AGRAMUNT, CIUTAT DEL COMTAT D’URGELL

La vila d’Agramunt fou conquerida el 1070 pel comte Ermengol d’Urgell. Des d’aleshores, la
capital de la Ribera del Sió és convertí en la capital econòmica del comtat d’Urgell, mentre que
Balaguer en fou el cap polític, i la Seu d’Urgell el nucli episcopal. El comte Ermengol IV concedí
a Agramunt una important carta de població, l’any 1163, que afavorí el repoblament de la vila.
Molts comtes urgellencs concediren a Agramunt nombrosos privilegis i concessions al llarg de
la història, com la concessió del govern municipal de Paeria, per part del comte Àlvar, de 1253.
Fins i tot a Agramunt s’encunyà la moneda pròpia del comtat, el “sou agramuntí”, la qual cosa
dona idea de la importància econòmica i vitalitat que per als comtes tenia Agramunt amb
nombrosos artesans i menestrals, i un important call jueu.

Amb la guerra del comte Jaume d’Urgell el Dissortat, Agramunt fou assetjada per Ferran
d’Antequera, havent de capitular l’any 1413, i d’aquesta manera, acabar a mans del nou comte
rei, després dels fets arran del Compromís de Casp. Teòricament, amb la capitulació, Agramunt
restava en mans de la corona, però Alfons IV l’empenyorà, el 1452, al comte de Pallars. Després
de la guerra civil de 1462-1472, Agramunt passà de nou a la corona. Ferran II l’empenyorà al
noble Rodrigo de Bobadilla, Agramunt passà uns anys a la senyoria dels ducs de Sogorb i de
Cardona (1575-1578) i comtes d’Empúries. La vila reclamà però, la seva pertinença a la corona,
retornant a aquesta condició de vila reial, de manera definitiva, l’any 1581.

VERDÚ, SENYORIU DE POBLET

Esmentada per primer cop el 1081 Verdú fou durant un temps en mans de Berenguer Arnau
d’Anglesola, fundador de la baronia de Bellpuig (1139), el qual cedí per dot Verdú a la seva filla
Berenguera pel casament amb Guillem de Cervera. Berenguera, que en restar vídua havia
professat al monestir de Vallbona, concedí als habitants del castell i terme de Verdú una carta
de població el 1184. El seu fill Guillem IV de Cervera, conseller reial, gran guerrer i cavaller, i
més endavant monjo de Poblet —i que també era senyor de Juneda i Castelldans—,
empenyorà l’any 1203 el terme de Verdú al monestir de Poblet, per tal de sufragar les despeses
d’un viatge a Terra Santa. Finalment, el 1227, en no poder sufragar l’empenyorament, vengué
definitivament Verdú al cenobi cistercenc de Santa Maria de Poblet. El 1388 el monestir adquirí
definitivament el mer i mixt imperi, i el senyoriu de Verdú passà a ésser una de les baronies
més importants del monestir de la Conca de Barberà. Per altra banda, la monarquia també
protegia Verdú amb privilegis com els de Jaume I i Pere III.
Les relacions de Poblet amb Verdú tingueren diverses fases al llarg dels segles, però a les
acaballes de l’Època Moderna, la vila s’enfrontà nombroses vegades amb Poblet, per tal
d’escapar dels drets senyorials, amb sovintejats plets, que no acabaren fins a l’extinció del
mateix monestir de Poblet, amb la desamortització de l’any 1835. Cal dir que el castell de Verdú
seu dels batlles de Poblet, és un dels més esplendorosos i ben conservats de la comarca de
l’Urgell, amb la cèlebre estança gòtica del segle XIV, construïda pel gran abat Ponç de Copons.

ANGLESOLA

El lloc i terme d’Anglesola s’esmenten per primer cop l’any 1079, quan els comtes de Barcelona
Ramon Berenguer II i Berenguer Ramon II, donaren el castell d’Anglesola a Berenguer Gombau i
la seva muller Sança, formant-se el nucli primigeni de la important baronia d’Anglesola, inici
d’un dels llinatges més il·lustres de la Catalunya militar, amb importants guerrers cavallers,
polítics i eclesiàstics. Des del segle XII, els Anglesola es dividiren en tres branques principals,
essent les més destacades les d’Anglesola i les de Bellpuig. Al segle XIII tingué importància la
línia nobiliària dels Anglesola, senyors de Miralcamp.

Dins de la línia principal dels Anglesola, destacaren Arnau Berenguer, senyor d’Anglesola,
Paganell, Castellnou de Seana, Vilanova de Bellpuig, Ivars, Montmagastrell, Térmens i Corbin
(Segles XII-XIII), Berenguer II (mort cap al 1277), magnat que es distingí en les conquestes de
Mallorca i València, i Bernat IV, conseller del rei Pere III, i mort vers el 1382, i amb els qual
s’extingí la primera dinastia dels Anglesola.

La baronia d’Anglesola, l’heretà Sibil·la, casada amb Hug II d’Anglesola, senyor de Miralcamp,
però el rei Martí I donà la baronia a Pere de Benviure, casat amb una protegida de la reina
Maria de Luna. Pere de Benviure no tingué descendència, i Anglesola passà a mans dels Erill,
extingits el 1475. Després de moltes successions i lluites poc esclarides per ara, el 1663 la
baronia d’Anglesola era en mans dels Rocabertí, comtes de Peralada, que la mantingueren fins
a la fi de l’Antic Règim. El 1645, Dalmau de Rocabertí tenia el títol de marquès d’Anglesola.

LA VALL DEL CORB: GUIMERÀ, CIUTADILLA, NALEC I SANT MARTÍ DE MALDÀ

Importants enclaus defensius cristians des del segle XI a la vall del Corb, les viles de Guimerà i
Ciutadilla tingueren un dens passat senyorial. Guimerà, durant el segle XII, pertanyé al llinatge
dels Alemany de Cervelló. El senyoriu passà, per herència, vers el 1343, als Castre, i el 1371, a
la família dels Pinós, passant a denominar-se Castre-Pinós. Per successió, Guimerà passà, el
1663 a mans dels ducs d’Híxar, que hi tindrien jurisdiccions fins al 1831. Des d’època medieval,
Guimerà i el seu castell —que ens ha arribat molt malmès— eren considerats una baronia. El
1599, Gaspar Galceran de Castre-Pinós, casat amb Isabel Agnès d’Erill i de Sentmenat, va
obtenir del rei Felip III el títol de comtat per a la fins aleshores baronia de Guimerà.

El castell de Guimerà ja és esmentat el 1165, en el testament de Bernat d’Oluja, senyor de

Ciutadilla i feudatari de Guillem de Cervera. Durant el segle XIII sovintegen els plets entre els
senyors de Ciutadilla i Nalec per les aigües del riu Corb. Al segle XIV ja es fa al·lusió a Gispert de
Guimerà com a senyor de Ciutadilla. De fet, el senyoriu del llinatge dels Gimerà com a senyors
de Ciutadilla es manté fins a la fusió amb els Meca, barons de Castellar del Vallès, a finals del
segle XVII. El segle anterior fou l’època d’esplendor de Ciutadilla, amb la construcció del
magnífic castell renaixentista, recentment recuperat, i la construcció del convent del Roser, per
part dels Guimerà .Durant la Guerra dels Segadors, va destacar el paper de Ramon de Guimerà.

El 1702, Josep de Meca-Caçador i de Cartellà va crear el marquesat de Ciutadilla, per haver

adquirit el senyoriu de Ciutadilla de la seva muller Elisabet de Cardona-Rocabertí i de
Guimerà .El títol de marquès de Ciutadilla va passar, el 1788, als Cortés de Andrade, i el 1824
als marquesos de Sentmenat, i el 1971 als senyors Sagnier.

L’antic castell de Nalec ja es troba documentat el 1082, i fou una dotació de Sant Pere el Gros el
Cervera, antic priorat filial del monestir de Ripoll .A mitjan segle XII, per permuta, Nalec passà a
dependre del bisbe de Vic, que conservà aquesta senyoria fins a l’Època Moderna. El 1433,
Nalec va passà al veïnatge de Cervera, però continuà sota la mitra de Vic fins a l’extinció de
l’Antic Règim.

El castell de Sant Martí de Maldà ja es troba citat el 1212,i el seu terme el 1164. La vila, en un
primer moment, formà part de la baronia d’Anglesola, per passar després a la baronia de
Bellpuig, aquesta en mans dels Cardona, que esdevingueren ducs de Cessa. Entre els castlans
de Sant Martí són documentats els Oluja, els Montoliu i els Ivorra.

LA BARONIA DE BELLPUIG

El terme de Bellpuig es troba documentat ja el 1079, però no és fins al 1139 que es crea la
baronia de Bellpuig, per part de Berenguer Arnau d’Anglesola. La baronia comprenia els llocs
de Bellpuig, Sant Martí de Maldà, Vilanova de Bellpuig, Seana, Castellnou de Seana, Golmés i
les quadres de Montperler i els Eixaders. Al segle XV se li agregaren Utxafava, Linyola, la
Cendrosa i els castells de Bellestar i Almassor. Els Anglesola augmentaren notablement el seu
patrimoni, tot participant en la reconquesta de la Catalunya Nova.

El 1386, en morir sense descendència Ramon d’Anglesola, senyor de Bellpuig i vescomte de

Vilamur, heretà la baronia la seva germana Beatriu, vídua d’Hug I, vescomte de Cardona i mare
d’Hug II de Cardona-Anglesola, primer comte de Cardona i baró de Bellpuig. Amb el seu fill Hug
III, una branca dels Cardona, anomenats Cardona-Anglesola, foren detentors de la baronia de
Bellpuig.

Un dels membres més distingits del llinatge fou Ramon Folc III de Cardona-Anglesola i
Requesens, nascut el 1467, i essent un dels fidels del rei Ferran II, amb nombroses campanyes
militars portades a terme a Itàlia. Fou virrei de Nàpols (1509), i també detentà els títols de duc
de Domma i comte de Palamós. La seva vídua encomanà una sumptuosa sepultura
renaixentista a l’escultor italià Giovanni Merliano da Nola, que fou instal·lada al convent
franciscà de Bellpuig.

El seu fill, Ferran de Cardona-Anglesola i de Reuqesens es casà am bBEatriz Fernàndez de

Córdoba-Figueroa. Llur fill Antoni fou nomenat duc de Cessa, títol que empraren des
d’aleshores els senyors de la baronia de Bellpuig. Els senyors de Bellpuig es continuaren
emparentant amb la noblesa castellana, i a partir del segle XVII visqueren a la cort castellana. El
títol passà als Ossorio de Moscoso, ducs d’Altamira (1768), fins a la fi de l’Antic Règim.

LA BARONIA DE VALLBONA
El monestir cistercenc de Santa Maria de Vallbona ja és documentat el 1153 pel fundador,
Ramon de Vallbona, que aglutinava un grup d’ermitans. No és, però, fins finals del segle XII que
el monestir s’incorpora a l’orde de Cister, de la mà del monestir navarrès de Tulebras, amb Oria
Ramírez com a primera abadessa.

El monestir de Vallbona es va anar convertint en el més important de la branca femenina del

Cister a Catalunya. La protecció del casal reial de Barcelona (Alfons el Cast, Jaume I, Pere III,
etc.) i de gran part de l’altra noblesa de els comarques de Ponent, feren del cenobi una casa
sòlida, amb magnífiques construccions medievals, i que avui tenim la sort de poder gaudir. Les
seves abadesses i monges formaven part dels llinatges més sobresortints de la Catalunya Nova:
Anglesola, Guimerà, Llúria, Cardona, Copons, etc. Especialment important fou el govern de les
abadesses de casal dels Anglesola, al segle XIV, que donaren gran magnificència al cenobi. A
més, amb l’enterrament de l’esposa de Jaume I, Violant d’Hongria, i la seva filla Sança, feren de
Vallbona panteó reial.

Al llarg del temps, el monestir s’anà dotant de diversos dominis, que formaren una important
baronia, per cessions de casals importants, com els de Cervera, Anglesola o Cardona. Formaven
part de la baronia de Vallbona els llocs i termes dels Eixaders, Llorenç de Vallbona, la Quadra de
Mas Déu, el Mas de Sant Esperit, Montesquiu, els Omells de na Gaia, Preixana, Rocafort de
Vallbona, Rocallaura, Valerna, la vila de Vallbona i el Vilet. L’Espluga Calba en formà part només
de manera temporal.

El 10 de març de 1380 la baronia de Vallbona adquirí veritable categoria jurídica, car el rei Pere
II el Cerimoniós va vendre perpètuament al monestir i abadessa de Vallbona la jurisdicció
plena, civil i criminal, amb el mer i mixt imperi, dels llocs i terme que integraven els dominis del
monestir, pel preu de 22 mil sous. Quedava així constituïda la baronia del monestir, amb
l’abadessa adquirint la categoria de baronessa, i amb capacitat jurídica plena detentant els
símbols pertinents a la seva condició.

Com passà amb la major part dels senyorius eclesiàstics, a l’Edat Moderna els llocs de la
baronia (al segle XVI, per disposició del Concili de Trento, es fundà la vila de Vallbona de les
Monges, a redós del monestir) plantejaren plets contra el monestir, per escapar de la
jurisdicció de les seves abadesses. Les corts de Cadis i els governs liberals, amb la
desamortitzacions, debilitaren notablement la baronia del monestir, que encara, però, hi va
tenir prerrogatives fins a la darrera abadessa perpètua, Maria Isabel de Gallart i de Grau (1850-
1872), que podem considerar com la darrera baronessa del monestir cistercenc de Santa Maria
de Vallbona.

ENTRE EL COMTAT D’URGELL I EL MONESTIR DE POBLET: LA PLANA D’URGELL

La zona de la Plana d’Urgell, de l’actual comarca urgellenca, fou conquerida i repoblada pels
comtes d’Urgell. Així, Ermengol IV va concedir una carta de població als pobladors de la Fuliola,
el 1080, per tal de bastir-hi una torre de defensa i repoblar-la. El 1115, l’església de Solsona hi
adquirí alguns drets. Les lluites cavalleresques per la successió del comtat, amb els Cabrera al
capdavant, van deixar mol delmada la Fuliola, però el 1280, el comte d’Urgell Ermengol X els
concedí una nova carta de població. El 1327 la vila fou venda al monestir de Santa Maria de
Poblet, que incrementà el seu domini amb l’abat Martínez de Mengucho, amb la desfeta de
Jaume el Dissortat, comprant el mer i mixt imperi. D’aquesta manera, i com d’altres viles de
l’Urgell, la Fuliola passà a domini ple del monestir de Poblet, que la mantingué en possessió
fins a la fi de l’Antic Règim i la desamortització del segle XIX.

Unaahistòria molt semblant té la vila de Castellserà. Conquerida entre el 1705 i 1080 pel comte
d’Urgell, fou senyor de la vila i terme de Martí de Vall-llebrera, sebollit al monestir de Poblet el
1208. El domini de la via passà a Jaume de Cervera (mort el 1276), senyor de Gebut, Butsènit i
Meià, i maridat amb Gelarda de Montcada. La filla, Aldonça de Cervera, es casà amb un fill
il·legítim de Jaume I. El 1307, Jaume II concedí en feu Castellserà a Ermengol X, comte d’Urgell,
però el 1318, Ponç de Copons, abat de Santa Maria de Poblet, va comprar la vila i terme de
Castellserà. Desaparegut el comtat d’Urgell, amb la victòria de Ferran d’Antequera, el 1413,
l’abat de Poblet Martínez de Mengucho adquirí la plena jurisdicció de Castellserà, sense dubte
el domini pobletà més destacat de la plana d’Urgell, constituït en centre de recaptament dels
delmes del monestir per tota al zona urgellenca. El 1795, l’abat Sabater féu reconstruir un gran
magatzem, iniciat al segle XVI per l’abat Porta, que encara subsisteix avui dia. Com tots els
dominis pobletans, el senyoriu sobre Castellserà acabà amb la desamortització del segle XIX.

Igualment, Tornabous fou conquerit, al segle XI, pels comtes d’Urgell, i n’encarregà la
repoblació i defensa al senyor del Portell. D’entre els feudataris de Tornabous, hi són vinculats,
ja al segle XII, els Ribelles i els Montsonís. El rei Jaume II cedí Tornabous al comte d’Urgell
Ermengol X (1307), però com d’altres casos que hem estudiat, l’abat de Santa Maria de Poblet,
Ponç de Copons, comprà el lloc i terme de Tornabous al segle XIV. De la mateixa manera, l’abat
Martínez de Mengucho, fruit del resultat de la guerra entre Jaume el Dissortat i Ferran
d’Antequera, adquirí del vencedor el mer i mixt imperi, i per tant, la plena jurisdicció de
Tornabous, condició senyorial que no s’extinguí fins a la fi del monestir de Poblet, el 1835 amb
la segona i definitiva desamortització.

ALTRES VIES DE L’URGELL

Els Cardona foren els primeres senyors del castell i terme de Maldà, car el 1040 ja hi feren
donacions a la canònica de Sant Vicenç de Cardona. Aquests fets són confirmats quan els
comtes de Barcelona, el 1802, donaren a Ramon Folc I, vescomte de Cardona, el castell de
Maldà i el lloc de Maldanell. Aquest senyoriu dels Cardona perdurà fins al 1273, data en la qual
els Cardona vengueren Maldà al rei Jaume I, continuant el domini dels Cardona sobre Maldà
com a feudataris reials. Els reis Jaume II i Pere III retornaren als Cardona el mer i mixt imperi de
Maldà i Maldanell. També entraren a formar part del patrimoni maldanenc els senyor de Ponts,
fins a l’any 1585, en què Pere Albert es ven els drets a antoni de Frígola. El 1667 els drets
passen a Jaume de Cortada i Sala. Per casament, amb posterioritat, el castell passa a domini
d’Antoni d’Amat i de Junyent. El 1868 heretà la baronia Josep de Càrcer i d’Amat, i per aquesta
família, entraren a posseir la baronia els Vilallonga, barons de Segur, encara que ja aleshores no
hi pervingueren els drets senyorials. El castell, imponent fàbrica medieval i renaixentista, fou
malmès amb els carlinades, però darrerament ha estat recuperat per part de les institucions
especialment pel Consell Comarcal de l’Urgell.

La vila de Belianes fou una fundació relativament recent, del 1401, sota l’òrbita dels Anglesola i
dels ordes templers i hospitalers, integrant-se a la comanda de Barbens. També hi tenia drets la
pabordia de Tarragona. Tanmateix, al segla XV àdhuc hi actuava el veguer de Montblanc. Hi
hagueren conflictes jurisdiccionals entre hospitalers i la pabordia de Tarragona, que el 1659 es
repartien les rendes de Belianes, fins a l’extinció del règim senyorial, amb la fi de l’Antic Règim.
Al nord de la comarca, resten per comentar encara dues viles. Una d’elles és Puigverd
d’Agramunt, conquerida pel comte d’Urgell Ermengol IV, el qual cedí la vila al llinatge dels
Puigverd, que donaren nom al poble. Aquest domini perdurà fins a la desfeta del comtat
d’Urgell, el 1413. El 1468 la baronia de Puigverd era en mans de Pere de Queralt-Perelós, que
serien marquesos de Santa Coloma. Finalment, el domini de Puigverd passà a mans dels Pinós,
que encara el detentaven el 1831.

Ossó de Sió fou conquerit pels comtes d’Urgell al segle XI. Deseguida, però, el lloc i terme
d’Ossó fou cedit pels comtes a la jurisdicció senyorial del bisbe d’Urgell, domini que es
mantingué al llarg dels segles, fins a l’extinció del règim senyorial de l’Antic Règim.

Títols nobiliaris vigents a la comarca de l’Urgell

Duquessa d’Almenara Alta

Excma. Sra. Maria de la Soledad de Martorell i Castillejo

Marquès de Ciutadilla

Excm. Sr. Joaquim Sagnier i de Sentmenat

Marquesa d’Anglesola

Excma. Sra. Dolors Cotoner i Quirós

Comte de Guimerà

Il·lm. Sr. Alfonso de Bustos i Bustos

Baró de Montclar

Il·lm. Sr. Ignasi Despujol i Burgoyné

Baró de Maldà

Il·lm. Sr. Alfons de Vilallonga i Serra

Castells que podem trobar ne l’actualitat

Castell de Verdú

Castell de Guimerà

Castell de Ciutadilla

Castell de Maldà

Castell de Montclar

Castell de Montfalcó d’Agramunt

Castell de Bellpuig