TEMA 1

LA NATURALESA DEL LLENGUATGE

1.1 LA DIVERSITAT I LA UNIVERSALITAT DEL LLENGUATGE

- El llenguatge és un fenomen caracteritzat per dues propietats: la diversitat i la unitat i la

universalitat.
- La lingüística pot centrar-se en els aspectes universals, estudiant el llenguatge com a
manifestació d’una capacitat pròpia dels éssers humans, o pot orientar-se a cap a la diversitat,
estudiant les diferents llengües del món com a manifestacions concretes de la capacitat general
per al llenguatge.

El terme ‘llenguatge’ fa referència a un facultat humana, mentre que la ‘llengua’ és el sistema de comunicació propi d’una
comunitat; per això s’utilitza «llengua catalana» o «llengua espanyola» i no «*llenguatge català» o «*llenguatge espanyol», per
exemple.

Edward Sapin: “No hi ha cap fet general més sorprenent del llenguatge que la seva
universalitat. … Poc menys impressionant que la universalitat de la parla és la seva gairebé
increïble diversitat”

 LA DIVERSITAT DEL LLENGUATGE

La diversitat del llenguatge es pot manifestar de dues maneres: en la diversitat de llengües del món i en la diversitat o variació
que es troba en una mateixa llengua.
Diversitat de llengües en el món: variació INTERlingüística.
Diversitat en la mateixa llengua: variació INTRAlingüística.
 LA UNITAT I LA UNIVERSALITAT DEL LLENGUATGE
Tots els pobles posseeixen un llenguatge desenvolupat i tenen aquestos elements en comú:
- Presenten un sistema fonètic ben delimitat amb vocals i consonants.
- Tenen elements mínims amb significat: paraules, i poden també crear-ne de noves a partir de
ja existents.
 - És possible expressar formalment qualsevol tipus de situació.
*Sapir: «no coneixem cap poble que no tingui un llenguatge totalment desenvolupat. El boiximà més humil de Sud-àfrica parla
amb un ric sistema simbòlic que és, en essència, perfectament comparable a la parla d’un francès culte. … La base fonamental
del llenguatge —el desenvolupament d’un sistema fonètic ben delimitat, l’associació específica d’elements de la parla amb
conceptes, i la difícil provisió d’expressió formal per a tota classe de relacions—, això ho trobem rígidament perfeccionat i
sistematitzat en totes les llengües que coneixem» Sapir, E. (1985). El llenguatge: introducció a l’estudi de la parla

Totes les llengües presenten:

- Un inventari limitat de sons vocàlics i consonàntics i regles per a combinar-los en síŀlabes.
- Paraules formades per una o de més síŀlabes. (ELEMENTS MÍNIMS)
- Crear paraules noves a partir de les existents. (MECANISMES DE CREACIÓ)
- Regles de combinació per obtenir oracions amb un significat derivat del de les paraules que les
componen.
- Possibilitat de descriure qualsevol tipus de situació amb l’oració corresponent.
*Parla d’aquest tema: Moreno Cabrera, J. C. (2000). La dignidad e igualdad de las lenguas: crítica de la discriminación
lingüística
1. Wherever man exists, language exists.
2. There are no primitive languages – all languages are equally complex and equally capable of expressing any idea in the
universe. The vocabulary of any language can be expanded to include new words for new concepts.
3. All languages change through time.
4. All normal human languages utilize sounds to express meaning, and the relationships between sounds and meanings are
for the most part arbitrary.
5. All normal human languages utilize a finite set of discrete sounds which are combined to form «meaningful» elements
(morphemes), which themselves are combined to form «whole thoughts» (sentences).
6. All grammars contain phonological and syntactic rules of a similar kind.
7. Similar grammatical categories (for example, noun, verb) are found in all languages.
8. There are universal semantic concepts found in every language in the world. Every language has a way to refer to past
time, the ability to negate, the ability to form questions, and so on.
9. Speakers of all human languages are capable of producing and comprehending an infinite set of sentences.
10. Any normal child, born anywhere in the world, of any racial, geographical, social or economic heritage, is capable of
learning any language to which he or she is exposed. The differences we found among languages cannot be due to
biological reasons»
*Fromkin, V. i Rodman, R. (1978). An introduction to language

 LLENGUA ÚNICA I ESPÈCIE ÚNICA: Si les llengües són manifestacions d’una facultat o capacitat
que és pròpia dels éssers humans i aquests pertanyen tota a la mateixa espècie, és lògic pensar
que totes les llengües també formen part mateix tipus (o espècie) de sistema de comunicació.
En tant que membres d’un mateix tipus de sistema de comunicació, existeix una igualtat entre
les llengües

 DISCRIMINACIÓ LINGÜÍSTICA: De la mateixa manera que no hi ha motius per discriminar entre

éssers humans, tampoc no hi ha motius per discriminar entre llengües.

1.2 LINGÜÍSTICA POPULAR” I CIÈNCIES DEL LLENGUATGE: ELS PREJUDICIS LINGÜÍSTICS

PREJUDICI: “judici de valor emès bé sobre una llengua (o alguna de les seves característiques), bé sobre
els parlants d’una llengua (en tant que parlants), generat directament, sigui per la ignorància, sigui per la
malvolença, ajustat a estereotips maniqueus i dictat pel neguit que ens produeixen les diferències” –
Jesús Tuson

PREJUDICIS MÉS POPULARS

- Llengües fàcils i llengües difícils

- Llengües suaus i llengües aspres
- Llengües amb molts parlants (per tant, cal protegir-les) i llengües amb pocs parlants
- Llengües «primitives» i llengües «de cultura»
- Llengües «pobres» i llengües «riques» en lèxic
- Llengües «locals» i llengües «internacionals»

[cada llengua desenvolupa els mots en funció de la seva utilització o necessitat]

 LLENGÜES FÀCILS I DIFÍCILS: La dificultat d’una llengua depèn de la similitud amb la llengua de la
que es parteix. Una llengua no és fàcil o difícil en termes absoluts sinó en termes relatius.

Si aquest prejudici fos cert, els nens nascuts en una zona on es parla una llengua difícil, aprendrien més
tard a parlar-la que els nens que fossin nascuts en una zona on es parla una llengua fàcil.

Els instruments d’anàlisi gramatical que s’utilitza a occident prové de la tradició grecollatina, per tant,
van ser creats amb l’objectiu d’estudiar les llengües indoeuropees. Cal tenir en compte que no podem
aplicar els mateixos instruments a l’hora d’estudiar una llengua que no prové d’aquesta tradició. Sovint
es comet aquest error i es culpa a la llengua de ser difícil mentre que la culpa és de l’errònia utilització
dels instruments d’anàlisi que predominen a la nostra llengua.

 LLENGÜES SUAUS I ASPRES: Apliquem els estereotips de gènere a les llengües. Ho fem a partir
del fonocentrisme; la manera en que parlen els parlants i del seu context (estereotips culturals)
[La valoració de les llengües depèn de les característiques que atribuïm als parlants i de la
persona o el grup social que les valora]
 LLENGÜES AMB MOLTS PARLANTS I AMB POCS PARLANTS: Aquesta classificació depèn de si es
consideren parlants només els parlants nadius o si també s’inclou tota la gent que té aquests
idiomes com a segona llengua.
 LLENGÜES PRIMITIVES I LLENGÜES DE CULTURA: Cada llengua ofereix una perspectiva original i
única d’adaptació a l’entorn natural i cultural en què s’utilitza.
LA COMUNICACIÓ LINGÜÍSTICA

 MODEL DE SSHANNON I WEABER: Prové dels principis de la telefonia. Juntament amb Weaber
van actualitzar el model.

 MODEL DE JAKOBSON

Volia aprendre a diferenciar un missatge literari d’un missatge corrent.

[El missatge de l’emissor és codificat seqüencialment i és tramès com un senyal, que arriba a un
receptor que el descodifica, també seqüencialment, per a recuperar el contingut del missatge de
l’emissor]

 ELS SIGNES O SENYALS

La comunicació es porta a terme mitjançant sistemess de signes o senyals. Els signes o senyals són
objectess que ens informen sobre d’altres objecctes.

 SEMIÒTICA O SEMIOLOGIA
«ciència que estudia les diferents classes de signes, així com les regles que governen la seva generació i
producció, transmissió i intercanvi, recepció i interpretació»

 TIPUS DE SIGNES O SENYALS

Referent: allò a què fa referència el signe.

Classificació dels signes en funció de la relació entre el signe i el referent:

 Indicis (índexs)
 Icones (imatges, senyals)
 Símbols (signes)

 INDICIS O ÍNDEXS

Relació causa – efecte, natural i motivada entre el senyal i el referent.

Fum:foc.

ICONES, IMATGES O SENYALS

Relació no natural i motivada que és el resultat d’un procés de codificació.

SÍMBOLS O SIGNES

Relació convencional (arbitrària) entre el senyal i el referent.

16/10/2020

INFORMACIÓ LINGÜÍSTICA

Es transmet en una situacions de comunicació verbal mitjançant el codi lingüístic, combinant un

inventari finit d’unitats per a formar un nombre il·limitat de missatges

INFORMACIÓ PARALINGÜÍSTICA

Informació no lingüística, que es transmet per mitjà de la comunicació verbal o e la comunicació no

verbal, emprada per transmetre l’estat. Emocional o les actituds del parlant i per organitzar l’intercanvi
de torns en una conversa.

INFORMACIÓ EXTRALINGUISTICA
Informació que no és de naturalesa lingüística que es transmet en la comunicació verbal o en la
comunicació no verbal.

Informació sobre característiques del parlant: característiques físiques, socioeconòmiques, educatives,

culturals, etc.

ELS SISTEMES DE COMUNICACIÓ

LA COMUNICACIÓ NO VERBAL

1.3 EL LLENGUATGE COM A SISTEMA DE SIGNES

LES LLENGÜES SIGNADES

Són llengües naturals. No són un sistema icònic. No són universals. Tenen una gramàtica pròpia.

LES LLENGÜES PARLADES

Hi ha llengües
parlades que únicament tenen una forma oral. Hi ha llengües parlades que disposen d’una forma oral i
d’una forma escrita.

LLENGUA ORAL I LLENGUA ESCRITA

Les representacions alternatives de l’alfabet no són «llengües».

EX: el codi Morse

LES FUNCIONS DEL LLENGUATGE SEGONS JAKOBSON

Cadascun dels sis elements del model de la comunicació dona lloc a una funció lingüística diferent. La
diversitat dels missatges es deriva de les diferències en el predomini de cadascuna de les funcions.
 LA VISIÓ D’AITCHISON

No sempre utilitzem el llenguatge amb la finalitat d’intercanviar informació

EL SIGNE LINGÜÍSTIC

El signe lingüístic és una entitat psíquica que resulta de la combinació d’un concepte i d’una imatge
acústica.

CONCEPTE: Abstracte. Correspon al significat del signe lingüística.

IMATGE ACÚSSTICA: Representació mental del so. Correspon al significant del signe lingüístic.
 PROPIETATS DEL SIGNE LINGÜÍSTIC

CARÀCTER LINEAL DEL SIGNIFICANT: El significant es desenvolupa en una única dimensió al llarg del
temps.

ARBITRARIETAT: La relació entre el significat i el significant és arbitrària. (diferent en totes les llengües.

TIPUS DE SENYALS

-Onomatopeies

EL SIMBOLISME FÒNIC

Paradigma simbòlic que evoca un determinat so a un fonema.

RELACIONS D’OPOSICIÓ

Segons la seva possibilitat d’aparició en un determinat context, cada element (o signe) estableix dos
tipus de relacions amb els altres elements del sistema: relació sintagmàtica i paradigmàtica.
 RELACIÓ SINTAGMÀTICA (COMBINACIÓ)

Es dona entre un element i els altres elements del mateix nivell presents en l’enunciat.

–RELACIÓ PRESENCIAL

RELACIÓ PARADIGMÀTICA – IN ABSENTIA (SELECCIÓ)

Es dona entre un element que està present i altres que hi podrien ser. (Es dona entre un element i tots
els que el poden substituir i que podrien aparèixer en el mateix context, és a dir, els que formen part del
mateix paradigma.)

-RELACIONS ASSOCIATIVES

SELECCIÓ I COMBINACIÓ

Un sintagma es forma seleccionant un element de paradigma i combinant-lo amb elements d’altres

paradigmes. Condicionat pel context.

1.5 NIVELLS I OPERACIONS DE L’ANÀLISI LINGÜÍSTICA

SEGMENTACIÓ

Divisió dels enunciats en elements cada vegada més reduïts fins a arribar aquells elements que ja no
admeten ser dividits en unitats menors.

SUBSTITUCIÓ

Permet identificar els elements obtinguts mitjançant la segmentació, comprovant que aquest procés
s’ha realitzat correctament.

RELACIONS DE CONSTITUÈNCIA

Les unitats es defineixen per les unitats menors que les constitueixen. La forma d’una unitat lingüística
es defineix com la seva capacitat de dissociar-se en elements menors.

RELACIONS D’INTEGRACIÓ

Les unitats es defineixen per les unitats majors en les quals s’integren.

El significat d’una unitat lingüística es defineix com la seva capacitat d’integrar-se en un nivell superior.

DISTRIBUCIÓ EQUIVALENT

Les unitats lingüístiques en distribució equivalent poden aparèixer en la mateixa classe de contextos.

Distribució contrastiva: el canvi d’una unitat per l’altra implica un canvi de significat.

DISTRIBUCIÓ COMPLEMENTÀRIA

Les unitats lingüístiques en distribució complementària no presenten cap context d’aparició en comú.

VARIACIÓ LLIURE

Les unitats lingüístiques en distribució o variació lliure poden aparèixer en un mateix context sense que
es produeixi un contrast de significat.

L’aparició d’una o d’una altra unitat en variació lliure sovint està condicionada per l’estil de parla (o
registre).

ELS NIVELLS D’ANÀLISI LINGÜÍSTICA

Les unitats lingüístiques poden organitzar-se en nivells, a cadascun dels quals correspon una unitat.
 TRET DISTINTIU

El tret distintiu és la unitat mínima no segmentable, encara que és identificable i substituïble. És una
unitat del nivell fonològic (o merismàtic, en la terminologia de Benveniste).

FONEMA: El fonema és la unitat segmentable mínima.

MORFEMA: El morfema és la unitat constituïda per fonemes que s’integra en una unitat més
gran: el mot. És una unitat del nivell morfològic.

MOT: El mot és la mínima unitat lliure i significativa.

SINTAGMA: El sintagma és una unitat estructurada que conté més d’un mot però que no
presenta l’estructura predicativa pròpia de les oracions.

ORACIÓ: L’oració és una unitat que no s’integra en un nivell més alt, amb valor de predicat.

DISCURS: Expressió de la llengua com a mitjà de comunicació.

FONEMES: unitats contínues

SINTAGMES i ORACIONS: unitats discretes

1.6 LA DOBLE ARTICULACIÓ DEL LLENGUATGE

“DOBLE ARTICULACIÓ” – ANDRÉ MARTINET

Propietat del llenguatge humà.

La combinació d’un nombre finit d’unitats de la segona articulació permet formar un nombre infinit
d’unitats de la primera articulació.
 UNITATS DE LA PRIMERA ARTICULACIÓ

Unitats mínimes dotades de significat.

Les unitats de la primera articulació formen una llista oberta.

UNITATS DE LA SEGONA ARTICULACIÓ

Unitats sense significat. Les unitats

de la segona articulació formen una llista tancada.

1.7 L’ORIGEN I L’EVOLUCIÓ DEL LLENGUATGE

LES TEORIES SOBRE L’EVOLUCIÓ DEL LLENGUATGE

Teories de la discontinuïtat: l’aparició del llenguatge seria un fet sobtat.

Teories de la continuïtat: l’aparició del llenguatge seria una conseqüència de l’evolució gradual de
l’espècie humana.

EL GEST

Segons Jan van Hooff alguns gests dels ximpanzés —ensenyar les dents i obrir la boca de manera
relaxada— són antecedents del somriure i del riure humans actuals.
❯ Les expressions facials dels ximpanzés
Senyals associats a un mateix estat d’ànim que formen part d’un comportament social.
La competència gestual dels ximpanzés que han après una llengua de signes seria una prova que els
primers homínids utilitzaven un llenguatge gestual barrejat amb elements vocals marcadors de
l’emotivitat.

LES VOCALITZACIONS

L’estudi del desenvolupament de les vocalitzacions en les aus suggereix el desenvolupament de les
capacitats de percepció abans que les de producció.
Es pot pensar que els homínids seguirien una evolució similar.

EL REGISTRE FÒSSIL

Tradicionalment s’ha considerat l’home modern com un descendent de l’Australopithecus africà, que va
viure fa entre 4 i 1 milions d’anys, antecessor de l’Homo erectus, un homínid de fa entre 1 i mig milió
d’anys, antecessor alhora de l’Homo sapiens, l’únic representant actual dels homínids.
La capacitat cranial de l’Australopithecus era d’uns 400 cm3, mentre que la de l’Homo erectus es situava
pels 800-1300 cm3, similar a la de l’home actual.
Desenvolupament simultani: creixement de la mida del cervell i augment de la capacitat cognitiva
relacionada amb el llenguatge.
Donald C. Johanson i Maurice Taieb van descobrir a Etiòpia un grup d’esquelets d’adults i nens,
pertanyents al gènere Homo d’uns 3 milions d’anys d’antiguitat.
- Grup que compartia el menjar.
- Moltes probabilitats que tinguessin alguna forma de parla.

L’EVOLUCIÓ CULTURAL I LA SOCIALITZACIÓ

Les necessitats més clares per al sorgiment del llenguatge són les de

- Compartir
- cooperar
com a maneres de garantir la supervivència.

El llenguatge és útil per a:

- Informar sobre la utilització d’eines de caça o de recoŀlecció de menjar.

- Informar sobre com construir una eina.
- Planificar una estratègia per a caçar.

LA CAPACITAT COGNITIVA

La presència d’elements que suggereixen l’aparició de capacitats cognitives és molt fragmentària.

La primera eina coneguda és de fa 2 milions d’anys.
Els primers objectes artístics són de fa 300.000 anys.
Un esquelet de Neandertal enterrat a La Chapelle-aux-Saints fa entre 70.000 i 35.000 anys es va trobar
envoltat d’eines.
- Presència d’una religió i d’una filosofia.
- Conceptes abstractes per als quals es necessita el llenguatge.

LES CAPACITATS LINGÜÍSTIQUES DELS NEANDERTALS

Philip Lieberman defensa que el llenguatge tal com el coneixemen actualmnt no existia en els homes de
Neandertal.
Manca de mecanismes neuronals necessaris per a la descodificació dels sons de la llengua com a sons
lingüístics.
Tant els ximpanzés com els nounats presenten una estructura faríngia que no permet, inicialment, la
producció dels sons bàsics. Les mateixes conclusions es deriven de la reconstrucció del tracte vocal d’un
Neandertal trobat a La Chapelle aux Saints realitzada per Philip Lieberman i Edmund Crelin el 1971.
Una simulació realitzada el 2012 de les possibilitats del tracte vocal d’un Neandertal en comparació amb
el d’un humà modern mostra que les vocals [i u] que es prediuen per al Neandertal són més properes a
les dels humans actuals que les corresponents a la vocal [a].
Les dades genètiques també fan pensar que, encara que en els Neandertals s’hagin trobat dues
mutacions en un gen que es relaciona amb el llenguatge (el gen conegut com a FOXP2) que també es
donen els humans moderns, això no és una raó suficient per a postular que les seves capacitats
lingüístiques eren similars a les dels humans actuals.

LA SELECCIÓ DE LA PARLA COM A MITJÀ DE COMUNICACIÓ

Els organismes vius funcionen i es desenvolupen seguint un programa genètic, però la manera en què
aquest programa es materialitza ve determinada per factors ambientals.
Els organismes vius evolucionen com a resultat de la interacció amb l’ambient.
Una mutació genètica prospera si té característiques adaptatives, de manera que l’evolució pot ésser un
procés discontinu i no necessàriament gradual.
La selecció actua sobre el fenotip —conjunt de característiques adquirides d’un individu—, que
constitueix el resultat del genotip —conjunt de gens que hereta un organisme— i de la interacció amb el
medi ambient.
La mutació genètica juntament amb la selecció natural van donar lloc a l’aparició de l’Homo sapiens, una
especie caracteritzada per una important capacitat comunicativa que va permetre una important
evolució cultural.
L’aparició d’un sistema de comunicació simbòlic dona un avantatge selectiu als grups que són capaços
de fer-lo servir.
El sistema de comunicació basat en el canal vocal-auditiu permet:
- La comunicació nocturna.
- La transmissió a llarga distància.
 - La transmissió en zones de poca visibilitat.
- La llibertat de les mans per a utilitzar eines o recoŀlectar menjar.
- Enviar una gran quantitat d’informació en una quantitat petita de temps: sistema de codificació
en paral·lel basat en la coarticulació.

1.8 LLENGUATGE I CERVELL

 NEUROLINGÚÍSTICA
Camp interdisciplinari que combina coneixements de la lingüística i de la neuropsicologia cognitiva.
- En quina part del cervell es localitzen la parla i el llenguatge?
- Com es codifiquen i es descodifiquen la parla i el llenguatge al sistema nerviós?
- Els components del llenguatge són neuroanatòmicament diferents i, per tant, poden trobar-se
afectats de manera separada?

LA LATERALITZACIÓ DEL LLENGUATGE

LA CODIFICACIÓ I LA DESCODIFICACIÓ DE LA PARLA I DEL LLENGUATGE
LA DEFINICIÓ DELS COMPONENTS LINGÜÍSTICS EN EL CERVELL

Les diferents formes d’afàsia fan veure que la representació de les funcions lingüístiques a l’hemisferi
esquerre no és uniforme. Lesions a diferents àrees produeixen diferents síndromes afàsiques.

LES AFÀSIES:
Existeixen diversos criteris per a classificar les afàsies. Una de les classificacions de les afàsies es basa en
el grau en què resulta afectada l’expressió oral:

LES AFÀSIES NO FLUENTS

Dificultats en la producció del llenguatge i de la parla que es manifesten en la manca de fluïdesa i en

l’esforç requerit per a la producció.
Queda afectada la sintaxi: «parla telegràfica», amb absència de relacions sintàctiques, manca de flexió i
manca d’elements gramaticals.
Pot passar que les paraules amb contingut no quedin afectades.

AFÀSIES NO FLUENTS EN QUÈ ES MANTÉ RELATIVAMENT LA COMPRENSIÓ DEL LLENGUATGE

 AFÀSIA DE BROCA
Afàsia produïda per una lesió en els dos terços posteriors de la tercera circumvolució frontal esquerra
(àrea 44 de Brodmann) i zones veïnes, caracteritzada per la mudesa verbal (expressió aprosòdica,
tendència a l’agramatisme, impossibilitat de parlar espontàniament, de repetició i de lectura en veu
alta) i la preservació de la comprensió oral
  AFÀSIA MOTORA TRANSCORTICAL
L'expressió es realitza amb esforç, sent lenta i breu. La denominació d'imatges està alterada, mentre que
la capacitat de repetició és millor.

AFÀSIES NO FLUENTS AMB PROBLEMES DE COMPRENSIÓ DEL LLENGUATGE

 AFÀSIA GLOBAL
Dificultats importants en la producció i en la comprensió del llenguatge. Ús de l’expressió facial, els gests
i l’entonació per a la comunicació.

 LES AFÀSIES FLUENTS

Es pot produir parla connectada. L’estructura sintàctica queda relativament poc afectada, però en la
producció es dona una manca de significat.

AFÀSIES FLUENTS AMB UN MANTENIMENT RELATIU DE LA COMPRENSIÓ DEL LLENGUATGE

 AFÀSIA DE CONDUCCIÓ
Dificultats en la selecció del lèxic. Dificultats en la repetició de frases.

 AFÀSIA ANÒMICA
Sense dificultats en la repetició de paraules i frases. Problemes de selecció lèxica. Ús de «paraules
comodí», de neologismes o de paràfrasis.

AFÀSIES FLUENTS AMB DIFICULTATS DE COMPRENISÓ DEL LLENGUATGE

 AFÀSIA DE WERNICKE
Afàsia produïda per una lesió del terç posterior de la primera circumvolució temporal i de les zones
adjacents en l’hemisferi esquerre del cervell, caracteritzada per l’aparició de llenguatge espontani fluid i
parafàsic i de comprensió oral, repetició, denominació, comprensió escrita i escriptura alterades

 AFÀSIA SENSORIAL TRANSCORTIAL

Es manté la capacitat de repetir paraules i frases. Es pot donar l'ecolàlia: el pacient repeteix les
preguntes que se li formulen en comptes de respondre-les.

 L’AGRAFIA
Pèrdua o alteració de la capacitat d’expressió escrita com a conseqüència d’una lesió cerebral.
1.9 L’ADQUISICIÓ DEL LLENGUATGE

BASES BIOLÒGIQUES DE L’ADQUISICIÓ DEL LLENGUATGE

En circumstàncies naturals d’interacció amb altres individus, els infants aprenen la llengua de la
comunitat en la qual neixen.
Dos problemes que cal explicar en l’adquisició de la llengua:
- El poc temps que dura el procés d’adquisició.
- La pobresa dels estímuls lingüístics i la falta d’evidència negativa.

 EL GEN FOXP2: Trastorn del llenguatge que es va diagnosticar com a dispràxia verbal del
desenvolupament. Les anàlisis genètiques van mostrar que una mutació en un gen era la
principal responsable d’aquest trastorn en els membres de la família afectats i en un altre
individu que també el patia, CS. Aquest gen, conegut com a FOXP2, és el primer que es va
descobrir que podria estar associat amb alteracions del llenguatge i de la parla.

 ELS ANOMENATS “NENS SALVATGES”: Els problemes que mostren els anomenats «nens
salvatges» per adquirir el llenguatge s’han relacionat amb l’existència d’un «període crític»
passat el qual es fa molt difícil arribar a una competència lingüística equivalent a la d’un adult.

 LA HIPÒTESI DEL “PERÍODE CRÍTIC”: Formulada per Eric Lenneberg el 1967.

L’adquisició del llenguatge es realitza durant una certa etapa del desenvolupament i les possibilitats
d’adquisició declinen després de la pubertat.
Arguments a favor de la hipòtesi:
- Les possibilitats de recuperar-se d’una afàsia adquirida són diferents en els nens i en els adults,
ja que en els nens es poden donar reajustaments que ja no es produeixen passada la pubertat.
- Les perspectives de recuperació del llenguatge després d’una sordesa adquirida són diferents en
funció de si la sordesa s’ha presentat abans o després de les primeres etapes de l’adquisició del
llenguatge.
- La plasticitat cerebral (lateralització i reorganització) requerida per al desenvolupament del
llenguatge disminueix ràpidament a partir de la pubertat.

El «període crític» podria ser més ampli del que es proposava inicialment i es podria concebre com un
«període sensible».
Les diferències entre les capacitats d’aprenentatge lingüístic dels nens i dels adults podrien estar també
relacionades amb factors socials com ara la motivació.
En l’adquisició d’una segona llengua els adults poden recórrer a mecanismes diferents dels que fan
servir els nens, emprant procediments d’aprenentatge propis de la inteŀligència general.
LES TEORIES SOBRE L’ASQUISICIÓ DEL LLENGUATGE

 LA PERSPECTIVA CHOMSKIANA: Perspectiva innatista. El nen tindria una predisposició

biològica per aprendre el sistema de comunicació que fem servir els humans —el
llenguatge— si l’entorn és adequat. Les llengües particulars no estan codificades en el
programa genètic, ja que la llengua que s’aprèn depèn de l’ambient en el qual es creix.
En canvi, l’adquisició del llenguatge és un fet comú a tota l’espècie humana.

El procés d’aprenentatge lingüístic és el resultat de la interrelació entre:

- La dotació genètica
- Una experiència inicial apropiada
El nen ha d’estar equipat amb una «idea general» sobre quina mena d’estructura ha de tenir el
llenguatge.
Ha de conèixer les regularitats abstractes de les llengües o «base comuna».
La facultat de llenguatge es pot definir com el conjunt de coneixements amb els quals està equipat
l’infant de manera innata i que li permeten aprendre una llengua.
La Gramàtica Universal es pot concebre com l’estadi inicial que fa possible l’adquisició d’una llengua
gràcies a l’existència d’un entorn favorable.

El procés d’aprenentatge lingüístic del nen es pot concebre com una seqüència d’estats cognitius des
d’un primer estat inicial a un estat final:
- Gramàtica Universal: representació de l’estat inicial.
- Gramàtica particular de la llengua apresa: representació de l’estat final.

La teoria de la Gramàtica Universal ha de tenir dues limitacions:

- Ha de ser prou rica per poder donar compte de la de diversitat del llenguatge humà.

❯ Diversitat del llenguatge

- No ha de ser tan rica com per no poder donar una definició de llengua natural possible.

LA CONTROVÈRSIA SOBRE LA GRAMÀTICA UNIVERSAL

Els estudis de camp sobre el pirahã (una llengua ameríndia de la família mura parlada a l’Amazònia)
realitzats per Daniel Everett van qüestionar l’existència d’una gramàtica universal i de mecanismes com
la recursivitat.
La recursivitat, que en els plantejaments de Chomsky es postula com a universal i es defineix com la
propietat específica més essencial del llenguatge, per a Everett seria més aviat un mecanisme cognitiu
general que no necessàriament ha de donar-se en les gramàtiques de totes les llengües i que es pot
donar, en canvi, en el discurs.
L’APRENENTATGE BASAT EN L’ÚS

Perspectiva constructivista.
En els models l’adquisició del llenguatge basats en l’ús no es considera que existeixin mecanismes innats
específics per a l’aprenentatge de la llengua.
Les categories gramaticals i les regles s’aprenen mitjançant mecanismes cognitius generals que no són
específicament lingüístics:
- La identificació de les intencions comunicatives de l’interlocutor adult, que va lligada a la
dimensió funcional del llenguatge.
- El descobriment de patrons recurrents que porta a la creació d’esquemes més abstractes,
relacionat amb la dimensió gramatical del llenguatge.
El llenguatge es construeix mitjançant el seu ús en context.

ELS UNIVERSALS LINGÜÍSTICS

ELS UNIVERSALS LINGÚÍSTICS

Principis bàsics que governen l’estructura de les llengües regulant què és possible i què no ho és en
l’estructura d’una llengua.
Els universals lingüístics ofereixen un marc general de descripció de les llengües.
Els universals lingüístics donen indicacions sobre les bases biològiques i cognitives del llenguatge i sobre
les bases de l’organització social.

UNIVERSALS SEMÀNTICS
ELS TERMES BÀSICS DE COLOR

Totes les llengües tenen termes per als colors, però els colors es poden categoritzar de manera
diferent en funció de la llengua. Existeix una jerarquia en els termes per a denominar els colors
emprats en les llengües.

UNIVERSALS FONOLÒGICS
ELS SISTEMES VOCÀLICS

Totes les llengües inclouen en el seu sistema vocàlic una vocal anterior tancada /i/, una vocal
oberta /a/ i una vocal posterior tancada labialitzada /u/.

Les llengües amb quatre o més vocals tenen l’inventari bàsic /i a u/ més una vocal tancada
central /ɨ/ o una vocal anterior mitjana oberta no labialitzada /ɛ/.
 Les llengües amb més de cinc vocals tenen una vocal anterior mitjana oberta no labialitzada /ɛ/
i, generalment, també tenen una vocal posterior mitjana oberta labialitzada /ɔ/.

TIPUS D’UNIVERSALS

En les llengües s’han trobat universals de diferents tipus, que es poden classificar en quatre categories:
Segons el grau de seguretat:
- Universals absoluts: «Les llengües sempre…»
- Universals estadístics: «Les llengües habitualment…»

Segons el grau d’independència

- Universals no restringits: «Z es dona sempre».
- Universals implicatius: «Si una llengua té X, llavors també té Y».

L’EXPLICACIÓ DELS UNIVERSALS

LA HIPÒTESI DE LA LLENGUA ORIGINAL ÚNICA

Hipòtesi de la monogènesi: alguns trets d’una primera llengua original s’haurien mantingut en les
llengües actuals.
Manca de proves per a demostrar la hipòtesi: la correlació entre la classificació genètica (diacrònica) i la
classificació sincrònica (tipològica) hauria de ser més freqüent.
Les dades arqueològiques fan pensar que la capacitat de parlar es devia desenvolupar simultàniament
en diverses zones en grups de parlants sense contactes entre ells.

LA PERCEPCIÓ

L’existència d’universals lingüístics suposa l’existència de mecanismes similars de percepció i de

categorització de la realitat. Aquests mecanismes perceptius comuns es complementen amb les
necessitats culturals de cada grup de parlants.

Les tres vocals més freqüents a les llengües del món, /i a u/, constitueixen els extrems dels sistemes
vocàlics i presenten un contrast màxim en termes articulatoris, acústics i perceptius.

/i/ és la vocal més anterior i més tancada.

/u/ és la vocal més posterior i més tancada.
/a/ és la vocal més central i més oberta.

L’ADQUISICIÓ I EL PROCESSAMENT

La regularitat de les estructures lingüístiques implica una major facilitat d’adquisició. En les llengües
s’afavoriria allò que és fàcil de processar.
 FACTORS SOCIALS

Certs universals reflecteixen que el llenguatge és una eina d’interacció social. Alguns universals poden
explicar-se en funció de l’ús de la llengua. Totes les llengües tenen pronoms de primera i de segona
persona, necessaris per a les interaccions més freqüents i més bàsiques entre els parlants.