Saltar al contenido principal

Visor de obras.
Biblioteca Virtual Miguel de Cervantes

Buscador
Buscar

Opciones de navegación
Portales
Subir
Índice
Ficha
Selecciona una palabra y presiona la tecla d para obtener su definición.

Nit de Sant Joan

Dagoll Dagom
 En l'elaboració del guió, s'ha utilitzat el conte «A l'inrevés» de Miquel Obiols, extret
així mateix del llibre El misteri de Buster Keaton, Edicions de l'Abadia de Montserrat.

—9→

Nit de Sant Joan va ser estrenada el 4 de març de 1981 en el Teatre Romea de

Barcelona, inaugurant així el Centre Dramàtic de la Generalitat. El repartiment fou (per
ordre alfabètic):

Daniel, Andròmeda, Macari, RICARD ARILLA

Follet, Adolescent, Astronauta, Macari, «Progre», Boy, JOAN LLUÍS BOZZO

Follet, Rita, Adolescent, Betelgeuse, Dona de la Coca,«Progre», ANNA BRIANSÓ

Primavera,

Srta. González, Adolescent, Dona de la Coca, Follet, Girl, ANNA ROSA

CISQUELLA

Mare, Follet, Adolescent, Quasar IV, MONTSE GUALLAR

Pare, Adolescent, Antares, Macari, Gran Jordiet, Estiu, MIQUEL PERIEL

Narrador, Cantant Ye-Yé, Coca, Macari, Escombriaire, Boy, JAUME SISA

Avi, Follet, Macari, Boy, BERTI TOVÍAS

Música i cançons (menys la lletra de «Nit de Sant Joan», de J. Ll. Bozzo): Jaume Sisa.
Coreografia: Agustí Ros.
Escenografia i figurins: Isidre Prunés i Montse Amenós.
—10→
Disseny gràfic: Castells i Planas.
Tècnic de so: Claudi Serra.
Tècnic de llums: Lluís Navarro.
Regidor: Manolo Ruiz Camacho.
Guió, direcció i producció: DAGOLL DAGOM.
—11→

Primera Part

NIT DE SANT JOAN

La nit de Sant Joan és nit d'alegria.

Estrellat de flors, l'estiu ens arriba
de mans d'un follet que li fa de
guia.
Primavera mor, l'hivern es retira.
Si arribés l'amor, mai més moriria.

Les flames del foc, la nit tornen

dia.
Si arribés l'amor, que dolç que
seria.
La nit de Sant Joan és una
frontissa.
La porta de l'any, tan grinyoladissa,
comença a tancar-se. Doneu-me
xampany!
Que és la nit més curta i el dia més
 gran.
Doneu-me xampany, doneu-me
xampany!
Doneu-me xampany, doneu-me
xampany!

Imitarem el sol amb grans fogates.

Llevem-nos el calçat damunt les
brases.
Al cel van de «verbena» ocells i
astres.
I augmenten les virtuts d'herbes i
aigües.
Com la terra que gira al voltant del
sol. (Bis)
Farem lentes rodones encerclant el
foc. (Bis)

La nit de Sant Joan és nit d'alegria.

Estrellat de flors, l'estiu ens arriba
—12→
de mans d'un follet que li fa de
guia.
Qui és aquest follet? Qui el
coneixeria?
Al bell mig del foc té la seva fira.

Follet de la nit, rei de l'enganyifa.

Cada any per Sant Joan ens fa una
visita.
-Adormo els infants i faig que
somniïn.
Enamoro els grans i faig que
s'odiïn.
Destapa secrets, escampa misteris.
Fa anar del revés els somnis eteris.
Provoco adulteris, records,
enyorances,
petons i venjances, ensenyo
encanteris
 a les jovenetes i porta perfums
dels altres planetes.

Si mireu les flames del foc de Sant

Joan
li veureu les banyes, el barret i els
guants. (Bis)

Quan vol és tan alt com la catedral.

Quan vol és petit com l'ungla d'un
dit.
No és home ni dona, ni àngel ni
infant.
Per passar l'estona pot ser un
comediant.
És jove i no ho és, geniüt i
immoral.
Astut. I què més?

-Sóc immortal.
—13→

Si mireu les flames...

(4 vegades)

(Fosc. S'obren les llums i apareix l'escenari buit, amb un desnivell al centre.
Entra RITA.)

RITA.- Aquesta nit és la revetlla! Enmig del carrer hem fet un foc molt gran, amb tot
de fustes velles i mobles per llençar i jo hi he llençat els llibres, els quaderns i els llapis
perquè s'ha acabat el curs i ara vénen les vacances... Vacances! jo aniré a la revetlla amb el
meu germà Daniel i ballarem molt i llançarem coets fins que surti el sol... Que bé que ens
ho passarem! Ah! I també aniré amb els meus pares a passejar pels carrers i a veure un
castell de focs que fan a..., ara no me'n recordo..., és igual. Jo aniré amb el meu vestit nou i
menjaré coca sense parar ni un moment, i ells, vinga comprar-me coses; totes les coses que
vulgui me les compraran els meus pares. I l'avi, que sempre em compra tot el que jo vull...
Ah! I la senyoreta González, la veïna, que també em farà regals, i em demanarà que li faci
petons, com sempre. (Comença una música de fons molt suau, que durarà fins al final
del monòleg.)

Després, encara tindré temps d'anar-me'n jo, tota sola, a passejar per les atraccions...
Ells ja se n'hauran —14→ anat a dormir, i jo pujaré a totes les atraccions que hi ha al
parc, a totes! Jo sola! Tots els nens voldran pujar amb mi però jo no els deixaré. Jo aniré
sola amb el meu vestit nou; i quan ja n'estigui tipa i me n'hagi cansat, tornaré cap a casa i
no em renyaran ni em diran res perquè jo ja sóc gran!

(Entra DANIEL. Durant tota l'escena següent els personatges aniran entrant i
sortint amb urgència. Donant sensació de dinamisme i pressa.)

DANIEL.- Nena! M'has agafat l'ampolla de colònia?

RITA.- Jo? No!

DANIEL.- Que no? Si des d'aquí sento l'olor, Rita!

RITA.- Només una mica.

DANIEL.- Una mica?

RITA.- Dani, que puc anar amb tu a la revetlla?

DANIEL.- Tu? Ni parlar-ne! Que no veus que ets un ratolí?

RITA.- Va, per favor...

DANIEL.- Deixa'm estar, que tinc pressa.

AVI.- Rita! Que bufona que estàs aquesta nit! Qui t'ha fet aquest vestit? Sembles una
princesa!
 SRTA. GONZÁLEZ.- Ui, Rita! Que no em diu res, la Rita? No li fas un petonet, a la
Srta. González? Vinga, dona! Ui, que és cuca, pobreta! I la teva mare? Margarida!
Margarida!

DANIEL.- Nena, has vist el papa?

RITA.- No.

DANIEL.- Ah, papa!

PAPA.- Què vols, tu?

DANIEL.- Que me n'he d'anar, ja.

—15→
PAPA.- Ah, vols diners, oi?

DANIEL.- Home, què et sembla...?

PAPA.- Au, té! I enteniment, eh? Ah! I a les dues et vull aquí.

DANIEL.- A les dues? Tan d'hora? Ja està bé, no! Sempre feu el mateix!

PAPA.- Mira que et vindrem a buscar, no m'ho facis dir dues vegades.

MAMA.- Rafael! De pressa! Hem de marxar!

PAPA.- Ja vaig. Preocupa't de tu, dona!

SRTA. GONZÁLEZ.- Ah que no saps on vaig de revetlla aquesta nit?

MAMA.- No, encara no m'ho has dit.

SRTA. GONZÁLEZ.- En un vaixell enmig del mar: un crucero!

 MAMA.- Tu sempre tan original, Vicenta. Encara ets aquí, Dani?

DANIEL.- Ui, sí! Ja faig tard!

SRTA. GONZÁLEZ.- Que vas a la revetlla, Daniel?

DANIEL.- Jo? Sí.

SRTA. GONZÁLEZ.- Ah, sí? Quants anys tens?

DANIEL.- Quinze anys.

SRTA. GONZÁLEZ.- Quinze anys! Encara me'n recordo quan li va sortir la primera
dent! I ja duu bigoti!

RITA.- Papa, jugues amb mi?

PAPA.- Estigues! No puc estar per tu, ara. Margarida, on has posat els mocadors?

MAMA.- Al tercer calaix del chiffonier.

DANIEL.- Va, mama, que faig tard!

MAMA.- Au, vés-te'n. Fes bondat... Treu-te les mans de la butxaca... Posa't dret,
Daniel!

SRTA. GONZÁLEZ.- Ui, que està gran!

—16→
RITA.- Jo també sóc gran!

MAMA.- Què fas tu aquí? Vés-te'n a dormir... És tardíssim!

RITA.- Mama, jo vull venir amb vosaltres a la revetlla... Ja sóc gran.

 SRTA. GONZÁLEZ.- Ai, que és cuca, pobreta!

AVI.- Vinga, Rita, jo també em quedo i no protesto pas.

RITA.- Srta. González, oi que amb vostè sí que hi puc anar, a la revetlla? Va, sí...

SRTA. GONZÁLEZ.- L'any que ve, Rita, l'any que ve... Ets petitona, que no veus
que t'avorriries?

RITA.- L'any passat em va dir el mateix, no?

SRTA. GONZÁLEZ.- Me n'he d'anar corrent. És tardíssim! Adéu, Margarida, ja us

ho explicaré tot...

MAMA.- Va, Rita, anem a dormir.

SRTA. GONZÁLEZ.- Rita, que no li fas un petonet, a la Srta. González? Que estàs
enfadada?

MAMA.- No et preocupis, Vicenta, ja li passarà.

PAPA.- Passar-ho bé, Srta. González! Margarida, quan vulguis marxem, ja estic jo.

MAMA.- Estigues un moment per la nena, Rafael.

PAPA.- Què li passa, a la pobra criatura?

RITA.- Papa, tu em vas dir que podia anar amb vosaltres a la revetlla...

PAPA.- Tu? De cap manera! El que has de fer és anar a dormir ara mateix.

RITA.- Jo vull anar a la revetlla... (Plora.)

—17→
 PAPA.- Ja hi som! ja la tenim organitzada.

MAMA.- Rafael, jo ja estic... Rita! Què em fas aquí a terra? Te m'embrutaràs el vestit
nou.

RITA.- M'és igual, el vestit!

PAPA.- Però, que no veus que ets massa petita per anar a la revetlla...?

RITA.- Jo no sóc petita!!!!

MAMA.- Però, que no veus que ets massa gran per plorar d'aquesta manera?

RITA.- Veus? Veus com sóc gran, jo?

PAPA.- Mira que et caurà una castanya i no sabràs d'on t'ha vingut...

MAMA.- Rita, no em facis això aquesta nit!

PAPA.- No et vull sentir més, que el papa s'està posant nerviós.

MAMA.- Rafael! Rafael!

PAPA.- Què vols tu, ara?

MAMA.- Saps què podem fer? Encendre una bengala!

RITA.- No vull bengales!

PAPA.- Oi, sí! Oh, que bé! El papa te la porta de seguida...

MAMA.- No anirem a veure les feres demà, eh?

 RITA.- M'és igual, les feres i els «feros», ja!

PAPA.- Mira, mira, mira quina bengaleta li porta el papa a la nena! La nena l'aguanta
i el papa l'encén!

MAMA.- Ui, que és bonica! La mama també en vol una d'aquestes, si no plorarà
molt!

PAPA.- Sí, sí, la mama també en tindrà una i el papa també... (Encén la bengala.
RITA la fa rodar.) Mira, és d'aquella d'estrelletes que tant li agraden a la nena! —18→
Ara tu soleta, vés donant voltes... Els papes tornen de seguida!

(El PAPA i la MAMA se'n van corrent.)

RITA.- Oh, és veritat! Ostres, que és maca! Quin color! L'avi en voldrà una però jo
no n'hi donaré cap. (S'apaga la bengala i RITA s'adona que està sola.) PAPA...
MAMA...

(Arrenca a plorar. Se sent la sintonia del FOLLET i aquest entra.)

FOLLET.-

Que et penses passar plorant

tota la nit de St. Joan?

Avui que arriba l'estiu

tothom balla i tothom riu

i tu també somniaràs
 que si no et tallaré el nas.

Perquè una nit com aquesta

les penes estan de festa.

Jo busco un amic fidel

que de trist no en tingui un pèl,

que no sigui rondinaire

i que no m'empipi gaire.

I qui amb mi vulgui viatjar

a riure s'ha de posar!

(La RITA es posa a riure.)

—19→

Però si viatjar no li plagués

i una altra cosa volgués

a l'orella m'ha de dir

un desig que he d'acomplir,

quan s'eixugui el nassarró

i m'hagi fet un petó.

(RITA fa un petó al FOLLET. El FOLLET cau a terra i
RITA li xiuxiueja alguna cosa a l'orella.)

Ah! La Rita no vol ser petita!

Si no volem ser petits

i això ens fa viure entristits,

anem a buscar un mirall

i ho mirem de cap per avall!

I així sense dir res més

 posem el dret del revés

coses, persones i fets

des dels avis fins els néts!

(El FOLLET fa girar la RITA i surt corrent.)

FOLLET.-

I a partir d'aquest instant

la Rita és una nena gran.

(El FOLLET surt de l'escena. Entren el PAPA, la MAMA, la SRTA. GONZÁLEZ

l'AVI.)

PAPA.- Estic segur que només haurà comprat piules, bengales i «mistos Garibaldi».
Sap perfectament que —20→ el que m'agrada són els trons i els petards que no sonen...

MAMA.- Avi, no m'estireganyi!

PAPA.- Estigues una mica per mi, dona!

MAMA.- Ai, Rafael, no m'inflis més el cap, home!

SRTA. GONZÁLEZ.- (Anant cap a la taula.) Oh! Mireu quantes coses que ens ha
comprat la Rita...! Què us en sembla?

MAMA.- Oh, sí! Quina il·lusió! (Descobrint alguna cosa de damunt la taula.)
Ah! Aquest és un petard com Déu mana!

SRTA. GONZÁLEZ.- Aquest el vull llançar jo, eh?

PAPA.- Vostè, Srta. González, agafi els de casa seva, que ja en té prou.
 SRTA. GONZÁLEZ.- Margarida, sents el que m'ha dit el teu marit? És insuportable!
No el puc aguantar més...

PAPA.- (Cridant molt.) Voleu fer el favor? Jaquetes fora, vinga!

MAMA.- Rita, m'has comprat aquell xampany brut que et vaig demanar?

RITA.- Me n'he oblidat, mama.

MAMA.- I ara, què beure, jo?

RITA.- La nevera és plena de coses...

SRTA. GONZÁLEZ.- Rita, el teu pare diu que me'n vagi a casa meva... És
insuportable, el teu pare. No puc aguantar-lo més!

PAPA.- Srta. González..., si estigués calladeta un moment, un momentet només...,

quina tranquil·litat! Ai, l'avi! Què ha fet a l'escola, l'avi? Tan bufó, ell... Ui, què és això de
la boca? Caca, caca... Els avis no es —21→ posen res a la boca. Alci els bracets, traurem
el jerseiet. Ui, que costa! Taat! Papa, la jaqueta! (El PAPA li dóna la jaqueta. RITA
s'adona que els grans han deixat per terra les seves carteretes i moneders.) Alça! Tot
per terra! Que ho reculli Rita, oi? Bé ja n'hi ha prou! Us he dit que treballaríem després de
fer els deures. O sigui que espavileu-vos.

PAPA.- Però si ja els tenim fets, els deures, Rita. Els hem fet a l'escola.

RITA.- M'agradaria veure-ho!

PAPA.- Si vols te'ls ensenyo.

SRTA. GONZÁLEZ.- No és veritat, Rita, no els tenen fets, els deures. I no és per dir-
ho, eh, però el teu pare i la teva mare, a l'escola, són sempre els últims de la classe. I saps
per què? Perquè sempre s'estan fent petons i ensenyant-se el cul!
 MAMA.- (Es llança damunt la SRTA. GONZÁLEZ i la pessiga.) Mala amiga,
portaplatets!

(Es peguen i s'estiren del monyo.)

RITA.- Bé, ja n'hi ha prou! No m'agrada que us baralleu. Vinga, feu les paus ara
mateix. Feu-vos un petó immediatament. (No ho fan.) Que no em sentiu? (La MAMA
la SRTA. GONZÁLEZ, després de pensar-s'ho, es fan un petó.) Així m'agrada!

PAPA.- Rita, treballes amb mi?

RITA.- No, papa, no puc...

PAPA.- Va, sí, que sempre estàs amb elles i a mi no em fas mai cas. Una mica
només!

RITA.- Escolta, ara no puc estar per tu. Que no veus —22→ que em passo tot el dia
jugant, des de les vuit del matí, perquè no us falti de res i pogueu anar a escola i tingueu
menjar i tingueu vestidets i joguets...?

PAPA.- Sempre ens dius el mateix...

RITA.- Mira, treballa amb l'avi, que em sembla que està una mica ensopit.

PAPA.- No, amb l'avi no, que repapieja.

RITA.- I ara!

AVI.- Com, que repapiejo?

PAPA.- Sí, repapieja. I a més, no sap treballar gens i trenca totes les coses. I fa molta
pudor perquè no para de tirar-se pets. L'avi és tonto, no hi vull treballar.
 RITA.- Una mica més de respecte! No vull que li diguis tonto, a l'avi. Què t'has
cregut, milhomes? T'enviaré a dormir tot sol i a les fosques! (El PAPA, en un atac de
ràbia, llença a terra la trompeta de joguina que tenia a les mans.) Recull això
immediatament!

(El PAPA no li fa cas.)

AVI.- (Agafant la RITA de la mànega.) Oi que jo no repapiejo?

RITA.- I ara, avi! No li faci cas, al papa. (Descobreix el que l'AVI estava llegint.)
no m'agrada que llegeixi les esqueles tot el sant dia.

(Li agafa el diari de les mans i l'estripa. Li dóna una surra al cul i l'AVI
s'esmuny mig plorós. RITA recull les coses que hi ha escampades per terra.)

—23→
MAMA.- Rita! Rita!

RITA.- Què vols, ara? No em podeu deixar tranquil·la ni un sol moment?

MAMA.- És que és molt important.

RITA.- Què vols?

MAMA.- El teu pare no ens vol deixar tranquil·les. I no para de fer-nos la guitza!
N'estic tipa!

RITA.- I per què t'hi casaves? Tu el vas triar, oi? Tots els homes són iguals!

SRTA. GONZÁLEZ.- Rita, corre! Mira el teu pare i el teu avi què estan fent!
(Darrere la taula, el PAPA ha posat un gran petard a la boca de l'AVI i acaba
d'encendre'l.) Bèstia, animal, carcamal!

RITA.- Avi, tregui's això de la boca, que explota! Avi!!!

(Corre darrere l'AVI fins que aconsegueix treure-li el petard de la boca i el llença
fora de l'escena. Se sent un gran espetec. Dirigint-se al PAPA:)

RITA.- Però que ets boig? Que me'l volies matar? Demana-li perdó immediatament!
(El PAPA es fa el sord.) Que no em sents? Que parlo xinès, potser? (El PAPA li fa una
llengota. La RITA li clava una plantofada.) Ja la tens! S'han acabat els «carajillos» de
conyac a baix, al bar (li pega.) i les timbes de cartes (li pega.) i te n'aniràs a dormir
sense veure la televisió (li pega) , i aquesta de propina! I recull això!

MAMA.- (Plorant.) Jo em vull divorciar!

PAPA.- Per mi, com si te'n vas al Congo Belga!

(La MAMA surt d'escena plorant histèricament.)

—24→
AVI.- Rita, ens expliques una història d'aquelles que tu saps que fan una mica de
por...?

RITA.- I ara! No us la mereixeu. Us heu portat molt malament.

PAPA.- Et prometo que ara ens portarem bé, ja ho veuràs.

SRTA. GONZÁLEZ.- Va, sí, per favor, Rita...

 RITA.- Em prometeu que si us explico un conte us en anireu de pet a dormir?

SRTA. GONZÁLEZ.- Sí, oi que sí, avi? Digui que sí!

AVI.- No em cridi!

RITA.- Bé, doncs us explicaré la història del «bombero» Joan! (RITA canta la
cançó.)

EL «BOMBERO» JOAN

La ràdio ha anunciat que avui

s'ha fugat
de la presó un piròman
destacat.
Fa metro vint-i-dos i duu un
bigoti ros
i està considerat molt perillós.
És un cas especial de fòbia
ancestral.
La nit en què celebra el seu
sant,
provoca incendis i tot cantant,
les flames va escampant.
En Joan és un «bombero»
original.

Si un cas us el trobeu, dir-li res

no intenteu.
Cada any s'escapa i mai ningú
no el veu.
—25→
Invisible faquir, també ha
cremat el circ
 on s'empassava el foc des de
petit.
Romàntic natural, psicòpata
integral.
La nit en què celebra el seu
sant,
provoca incendis i tot cantant,
les flames va escampant.
En Joan és un «bombero»
fantasmal.

Per la claror inspirat, sa vida ha

il·luminat
entre desgràcies i calamitats.
«Nanito» entremaliat, diabòlic i
pirat.
El seu destí és deixar el món
ben torrat.
Principi i final d'una passió
espectral.
La nit en què celebra el seu
sant,
provoca incendis i tot cantant,
les flames va escampant.
En Joan és un «bombero»
infernal.

(Quan acaba de cantar, s'adona que tots s'han adormit.)

RITA.- Mireu, quin panorama! Tots adormits! Per això us canto, jo? Vinga, tothom a
dormir! Avi, vostè tregui's la dentadura postissa abans de ficar-se al llit, que un dia
s'ofegarà. I tu, papa, no vull que fumis al llit, que estic tipa de fer vores als llençols.

(La SRTA. GONZÁLEZ agafa l'AVI pel coll i surten. El PAPA resta i no sap com
fer-ho per parlar amb la RITA.)
 PAPA.- Escolta, Rita...

RITA.- Què vols?

—26→
PAPA.- Una cosa que et volia dir... el que passa és que no sé com començar.

RITA.- Que t'ho he d'endevinar?

(Entra l'AVI amb els pantalons abaixats i un orinal.)

AVI.- Ja he fet pipí.

RITA.- Passi, vostè, que no el vull veure més!

(L'AVI fuig corrent.)

PAPA.- Em deixes dormir amb la mama?

RITA.- Ah, no! Li has fet molt la guitza aquesta nit! Dormireu en llits separats! (El
PAPA no acaba de marxar. La RITA l'amenaça amb la mà.) Que t'ho he de dir d'una
altra manera?

(El PAPA fuig corrent. RITA resta sola a l'escenari. Fa un gest d'alleujament.
Recull papers i serpentines de terra. S'asseu i encén una pipa mentre va
maquillant-se. Entra l'AVI.)
 AVI.- Però, Rita! Què has fet amb el meu diari? I la meva pipa... I encesa! Ai,
senyor! Si ho saben els teus pares, no sé què ens faran. Desperta a aquestes hores i a sobre
fumant. Sí que vols créixer de pressa. Vinga, anem a dormir!

(RITA dóna la pipa a l'AVI i dòcilment es deixa endur de la mà. Abans de sortir:)

—27→
RITA.- Ei, tu! Ets un carota, m'has deixat sola. Per què no tornes?

FOLLET.- (Torna a aparèixer.) Ara no puc! Fica't al llit, ja passaré més tard! T'ha
agradat ser una nena gran?

RITA.- Sí, molt! Però se m'ha fet tan curt!

FOLLET.- Corre, fica't al llit!

(RITA surt d'escena. El FOLLET canvia de decorat i el converteix en un carrer.

S'amaga darrere d'una cameta. Entra DANIEL.)

DANIEL.- Aquella nit, en Daniel passejava per un dels carrerons solitaris del Poble
Nou. La revetlla ja devia haver començat i no volia fer esperar més els seus amics. Sense
ell, les revetlles no eren gens animades. En tindria prou amb una de les seves profundes
mirades perquè totes les noies se li llancessin al damunt completament enamorades,
n'estava segur. «Daniel, que guapo! Balla amb mi!»No, no, per favor, d'una amb una, que
em desfeu el nus de la corbata.» Aquella nit seria millor que cap de les pel·lícules que
havia vist.
 (Entra el FOLLET transformat en una senyora esplèndida i suggestiva.)

FOLLET.- Daniel!

DANIEL.- Em coneix?

FOLLET.- No et recordes de mi?

DANIEL.- No... Amb aquestes ulleres que porta...

FOLLET.- Tantes històries que t'havia explicat quan eres petit!

—28→
DANIEL.- Ah, és clar! Vostè és artista de cine, oi que sí? No em digui el nom...
Vostè es diu...

FOLLET.- No. Et recordo algú?

DANIEL.- Sí. Vull dir, no. Em recorda moltes coses, però ningú en especial.

FOLLET.- Tens pressa per arribar a la revetlla? No cal que en tinguis. A les revetlles
no s'ha de ser massa puntual. Cal arribar a l'instant precís. Els altres encara no hi són...

DANIEL.- Com ho sap?

FOLLET.- Jo ho sé tot. Sóc una vella molt vella!

DANIEL.- Vella? Vostè és jove... i va molt elegant... Mai no havia vist un vestit així
pel carrer.

FOLLET.- T'agrada? De debò?

 DANIEL.- Sí, moltíssim.

FOLLET.- Llàstima que només tu puguis veure'm tan bonica... Tota jo sóc
transparent! Els meus ulls són un mirall on et dibuixes tu mateix. I fas molt de goig. Per
això era veus tan bonica.

DANIEL.- Goig, jo? Amb aquesta cara de «pito»? No ho crec, eh... Més aviat dec fer
pena..., o riure.

FOLLET.- Abans, aquesta nit era màgica i les herbes guarien tots els mals. Però ara
tothom ha oblidat la força de les aigües i la virtut de les herbes de Sant Joan... Quin
avorriment!

DANIEL.- Escolti... Per què no ve amb mi?

FOLLET.- A la revetlla? No, impossible, Daniel. No et vull destorbar més.

DANIEL.- Però si no em destorba!

FOLLET.- Adéu, Daniel!

DANIEL.- No ens tornarem a veure?

—29→
FOLLET.- Si tu vols...

DANIEL.- Sí, que ho vull!

FOLLET.- Doncs, a reveure!

DANIEL.- Però, quan?

FOLLET.- Dins d'aquesta nit, quan vulguis.

DANIEL.- Jo vull ara.

 FOLLET.- Ara? Ara que és a punt de començar la teva primera revetlla? Però,
Daniel! Tant com t'ha costat de convèncer els teus pares!

(Amb un gest de la mà i sense tocar-lo, el FOLLET arrossega en DANIEL fora

d'escena. Aquest es resisteix.)

DANIEL.- Ei, però què... Deixi'm anar, vol? Òndia! (El FOLLET deixa de fer
força.) És que jo no hi vull anar, no en tinc ganes... És que jo no sé ballar.

FOLLET.- No saps ballar? De debò no en saps? Doncs fixa-t'hi bé. (Comença una
cançó en què el FOLLET ensenya a ballar a en DANIEL.) Segueix-me, Daniel, que jo
te n'ensenyaré!

DANIEL.- Però si no ho sabré fer!

FOLLET.- És molt fàcil, home... Vinga!

DANIEL.- Jo no sé ballar, no en sé, li ho juro! Em fa vergonya... La trepitjaré...

FOLLET.- Doncs vés-te'n!

(DANIEL s'aparta però de mica en mica va acostant-se fins que es decideix a cantar i
a ballar amb el FOLLET.)

—30→

L'INSTANT PRECÍS
 Ara és l'instant precís
de l'hora més feliç
per aprendre a seguir la música.
El ball començarà,
tothom s'hi afegirà.
És nit de festa i no cal estar trist.

El ritme deslligat
el temps ha capgirat.
De cop un cel brillant se'ns
obrirà.
I en els balcons i en els terrats
mils de coets han esclatat
dibuixant
estels i sols artificials.

La lluna ens fa un somrís

d'argent
i la revetlla mou el cor de la gent.
La primavera s'ha escapat
just quan l'estiu és estrenat.

(Un cop acabada la cançó, el FOLLET desapareix corrent.)

FOLLET.- Molt bé, Daniel! Ho has fet molt bé!

DANIEL.- Fins aviat! (Es queda sol a escena.) Aquella deliciosa aparició s'allunyà
per la foscor dels carrers i desaparegué en la nit... Per un moment, en Daniel pensà a
engegar-ho tot a rodar i córrer darrere d'aquella dona, però la revetlla ja devia haver
començat i no podia fallar. De manera que agafà el desig de les solapes i l'arrossegà fora
del seu cap com es —31→ fa amb els borratxos impertinents en les pel·lícules de l'Oest.
Accelerà el pas en la direcció a la seva primera, única i esperada revetlla!

(DANIEL surt corrent. L'escenari es transforma per donar pas a la revetlla dels
 adolescents.)

TE ESPERARÉ EL DOMINGO

Te esperaré el
domingo
para verte llegar,
con tu vestido rojo
y suave caminar.
Quizás puedas en la
fiesta
una respuesta hallar.
Por qué no quieres
nunca
conmigo tú bailar.

Porque no tienes
novio,
con otros bailarás.
Y mientras cambio el
disco,
tal vez me mirarás.
Será que no te gusto
como tú a mí me vas.
O, si por el contrario,
me quieres de verdad.

Sí, dímelo, cuánto yo

significo para ti.
No me hagas sufrir
más.
—32→
Quisiera explicarte
lo que me haces sentir.
 La chica de mis
sueños
también sonríe así.
Y pasan las semanas,
sin nunca decidir
si quieres o no quieres
conmigo tú salir

Sí, dímelo...

(Un cop acabada la revetlla ye-ye apareix el FOLLET, aquesta vegada

caracteritzat de bufó.)

FOLLET.- Ai, la primera revetlla! Qui la tornés a passar, oi? Dubtes, pors, timidesa,
complexos... «Manoli! / Què? / Havia pensat... / Que què? / Que aquesta nit podríem sortir
junts... / Quèèè? / Sí, és la revetlla. / I què? / No res, hem organitzat una festa molt
virguera... Vols venir? / No sé si em deixaran o no em deixaran, però si em deixen, vindré
i si no em deixen, no vindré perquè no em deixen encara que ho demani, ara que si no
m'han de deixar, millor no demanar-ho, ara que si no ho demano no sabré si em deixen o
no em deixen. / Deixem-ho córrer! T'espero a les deu, d'acord? / Adéu. / Manoli! / Què? /
M'agrades molt. / Calla, tonto! / Si tu no véns serà una bírria!» El que vàreu sentir aquella
nit no ho sentireu mai més! Vostè perquè és de ciències, si no hauria fet un poema i tot.
Ai, la primera revetlla, qui la tornés a passar!

—33→

(Entra en DANIEL i s'asseu en un esglaó amb posat frustrat.)

FOLLET.- Daniel! Què fas aquí? I la revetlla? Em sembla que no t'hi has divertit
gaire...

DANIEL.- Sí. Ens ho hem passa molt bé i hem ballat força.

FOLLET.- Tu també?
 DANIEL.- Bé, jo no molt... No gaire jo. Bé, sap? Bastant malament... M'ho estava
passant fastigosament malament, aquesta és la veritat, per això he marxat. Tots ballaven i
jo no en sé. Tant de rock i twist... No en sabré mai, coi! No en sabré mai!

FOLLET.- No facis aquesta cara de pomes agres! Qui busques?

DANIEL.- Jo? Ningú.

FOLLET.- No busques ningú? Una dona vestida de vermell, potser?

DANIEL.- Com ho sap?

FOLLET.- Aquesta nit tothom la busca.

DANIEL.- Doncs estan ben posats.

FOLLET.- Sóc jo.

DANIEL.- Sí, home, i jo el Fred Astaire...

FOLLET.- (Donant-li una ampolla de xampany.) Té! Això t'ajudarà a trobar-la.

(DANIEL agafa l'ampolla i surt. Hi ha un truc de tal forma que el FOLLET es queda
amb una altra ampolla de xampany.) A reveure, Daniel!

(Es corre el teló.)

FOLLET.- En Daniel té la nit a les seves mans i no sap què fer-ne. En el bosc encisat
de la nit, en Daniel és un bolet esporuguit. (Al públic.) Com vostè... Si, com —34→
tots vostès! Vostè, senyora, podria ser ben bé el meu rovelló... I vostè és una amanita
verinosa..., i aquell senyor de les ulleres, un moixernó «impúdicus»... (El FOLLET
destapa l'ampolla de xampany.) A la seva salut! (Després de beure, fa servir
l'ampolla com de telescopi.) Mercuri! Venus! La Terra! Mart! Júpiter! Saturn!... La Srta.
González!
 (Entra la SRTA. GONZÁLEZ corrent, amb un «fi de setmana» a la mà.)

SRTA. GONZÁLEZ.- Redimonis! Quina hora deu ser? Encara se n'aniran sense mi,
mira que ja m'ho podia imaginar... Xerro, xerro i xerro i el temps passa volant. Vés a saber
on sóc jo, ara. (Consulta un prospecte que duu a les mans.) Ai, quins nervis! Això deu
ser el moll del Nord. Ignasi! Ignasi! (Se sent una sirena d'un vaixell que s'allunya.)
Què ha estat això?

FOLLET.- No cal que corri, que ja han salpat.

SRTA. GONZÁLEZ.- Què diu aquest poca-solta? No és possible.

FOLLET.- Han marxat, dona. Ha fet tard.

SRTA. GONZÁLEZ.- Potser vostè és el capità del vaixell?

FOLLET.- Jo? No.

SRTA. GONZÁLEZ.- Com que va tan mudat...

FOLLET.- Oh, gràcies. No sóc capità de res, però m'agrada voltar món.

SRTA. GONZÁLEZ.- Fantàstic. Amb vostè m'entendré... Sóc molt voltadora, jo.
Vaja, que m'agrada voltar-la, ja m'entén. L'estiu passat vaig ser a Rússia. Quina meravella
el metro de Moscou! Sembla la catedral! —35→ Ara, que els russos... deixi'ls estar, eh!
Sap què vaig veure?

FOLLET.- Què va veure?

SRTA. GONZÁLEZ.- Uns grans magatzems tots plens de sabates del peu esquerre. I
tots els russos se les havien de posar, eh? Tots de gairell, au! Es veu que a la fàbrica
s'havien equivocat. I mira, tothom amb les sabates del mateix peu! Es veuen unes coses
anant pel món! Ara, que jo tinc molta sort, sap? L'Ignasi, que és un bon amic com si
diguéssim, perquè jo sóc soltera, sap? «Soltera y sola en la vida!» Doncs, l'Ignasi treballa
en una agència de viatges, i apa! M'apunto a totes les excursions que organitzen. S'ha de
veure món, no troba?

FOLLET.- És el que jo dic.

SRTA. GONZÁLEZ.- Precisament aquesta nit, la seva agència ha organitzat una

revetlla en un vaixell de «lujo». «Apolo», es diu! Miri. (Treu un prospecte.) Per quatre
quartos hi ha ball amb orquestra «Reloj no marques las horas...», coca, xampany, licors,
focs artificials i què sé jo! A la matinada es pot veure sortir el sol des d'alta mar... No ho
troba romàntic? (La SRTA. GONZÁLEZ ensopega amb el «fi de setmana» i cau sobre
el FOLLET.) Ai, quina revinclada! Ah! I de xampany i de coca, tanta com vulgui, eh!

FOLLET.- Si, però se li ha escapat el vaixell. Xerra massa.

SRTA. GONZÁLEZ.- Vaig corrent a veure si l'atrapo.

FOLLET.- No! Hi hauria d'anar nedant i vostè no en sap. Miri, fem un tracte. Si em
regala aquest collaret tan lluent que porta jo la faré arribar al vaixell. Tracte fet?

—36→
SRTA. GONZÁLEZ.- (Es treu el collaret i l'hi dóna.) Tingui. No val res. Me'l va
dur una meva cunyada del Japó, que hi va anar en un viatge organitzat. Li diré que l'he
perdut. Així, vostè té una barca per atrapar-los?

FOLLET.- No, però tinc un paraigua.

SRTA. GONZÁLEZ.- Ah! Vostè mateix.

FOLLET.- Hi arribarà, no pateixi.

SRTA. GONZÁLEZ.- Sóc molt voltadora, jo. Ah que no sap l'edat que tinc? Digui,
digui, a veure si ho endevina!

FOLLET.- Quaranta-sis.
SRTA. GONZÁLEZ.- Poca-solta! Com ho ha endevinat? Si tothom me'n fa trenta-
cinc a tot estirar!
 FOLLET.- És que jo sé moltes coses.

SRTA. GONZÁLEZ.- Bé, m'hi porta o no m'hi porta? A veure si encara m'haurà
arremangat la camisa. Estaríem ben posats! Miri que vaig a buscar un «urbano», eh!

FOLLET.- Paciència, Srta. González. Ara mateix marxem. Acosti's! (El FOLLET
obre el paraigua i tots dos s'hi posen sota.)

SRTA. GONZÁLEZ.- Quina gràcia! Com si fos la Mary Poppins! (Hi ha canvi de
llum i un soroll ensordidor com un llançament de coet.) Mare de Déu Santíssima!
Quina embranzida! Ignasi! Espera'm!

(S'obre el teló i la SRTA. GONZÁLEZ està flotant enmig de l'espai asseguda sota
del paraigua del FOLLET.)

SRTA. GONZÁLEZ.- Quina empenta duia el del paraigua! Oh, les fogueres dels
pobles, que bé que es —37→ veuen des d'aquí dalt! Oh! Barcelona sembla una cuqueta
de llum! I sota? Ah, és la bola del món! Oi, em sembla una piloteta de pim-pom enmig del
mar! Ai, tot em roda, quin mareig! Sort que abans de sortir de casa he pres un parell de
«Biodramines», que si no, ja em veig descanviant la pesseta, com aquella vegada que
vàrem anar a Andorra amb les del despatx... Quin ridícul, Mare de Déu! On s'ha entaforat
el del paraigua? Ves, si m'ha deixat sola aquí dalt, aquell poca-solta! I quin silenci! És
impressionant! I quin avorriment! Ah, Maria! No contesta. Si almenys pogués enviar
postals, oi!

(Entra l'ASTRONAUTA flotant per l'espai.)

ASTRONAUTA.- Ups, ups, urups, pops, popets, rots, pops...

SRTA. GONZÁLEZ.- Qui és vostè? Què hi fa, aquí dalt?

 ASTRONAUTA.- Flams...

SRTA. GONZÁLEZ.- Flams?

ASTRONAUTA.- Sóc un científic exiliat, condemnat, encadenat a una òrbita per

sempre, voltant. Oh, sí!

SRTA. GONZÁLEZ.- Però, per què?

ASTRONAUTA.- He donat cops de martell al cor de la Història.

SRTA. GONZÁLEZ.- Això no es fa, home!

ASTRONAUTA.- Sí! He descobert el secret de la vida a la Terra i l'origen de l'home.

Les meves conclusions són terribles. Per això m'han castigat lluny i sol!

SRTA. GONZÁLEZ.- Ai, expliqui-m'ho! Em té amb l'ai al cor!

—38→
ASTRONAUTA.- Al principi era la Terra, i la Terra era un desert rocós voltat d'aigua
salada sense arbres, ni bèsties, ni mosques. Una gran pedra morta girant en el silenci
infinit!

SRTA. GONZÁLEZ.- Ai, digui, digui... Em recorda els meus llibres d'Història
Sagrada!

ASTRONAUTA.- I de cop, un dia, un dia nefast, aparegué volant pel cel un objecte
estrany, rodó, lluent, que girava a una velocitat vertiginosa i es deturà bruscament sobre el
nostre planeta en silenci. D'aquell estrany aparell en sortiren dos passatgers. Qui eren? No
ho he sabut mai. Habitants d'alguna galàxia que no he pogut identificar. Aquells dos
passatgers reien, cantaven, s'abraçaven, queien, s'aixecaven, tornaven a caure; en una
paraula, senyoreta, estaven embriacs.

SRTA. GONZÁLEZ.- Què diu, que què?

ASTRONAUTA.- Embriacs, beguts, borratxos com una cuba, si em permet

l'expressió!
 SRTA. GONZÁLEZ.- Això de l'alcohol no té cura, eh! Ni aquí, ni enlloc!

ASTRONAUTA.- Tant de bo s'haguessin estavellat contra algun meteorit, o els

hagués xuclat un remolí gravitacional, però no, es van aturar a la Terra i allí van expulsar
tot el que havien begut, els molt irresponsables!

SRTA. GONZÁLEZ.- Què vol dir? Que van vomitar?

ASTRONAUTA.- Van vomitar i van orinar i van..., berg, blops, blops... (Fa veure
que vomita.) Vostè ja m'entén.

SRTA. GONZÁLEZ.- I tant! I què més?

ASTRONAUTA.- Què més? Li sembla poc? Aquells residus —39→ van començar
a fermentar. Es desencadenaren reaccions químiques i físiques inaturables, però els nostres
pares ja havien marxat sense ni tan sols adonar-se'n que a la Terra havia començat la vida.
Jutgi vostè mateixa l'abast de la catàstrofe.

SRTA. GONZÁLEZ.- O sigui que en lloc de venir d'un mono, venim d'una mona.

(Riu del seu propi acudit.)

ASTRONAUTA.- No li veig la gràcia, senyoreta. La meva òrbita m'arrossega

inexorablement lluny de la seva. No ho expliqui a ningú! Aquestes teories són molt
perilloses! Passi-ho bé i moltes gràcies! Ha estat reconfortant parlar lliurement, almenys
un cop a la vida! Ups, urups, pops, poets...

(Desapareix l'ASTRONAUTA i entra BETELGEUSE, monstre de l'espai, que

anirà presentant l'entrada de tots els monstres.)
 BETELGEUSE.- Senyoreta González, si no m'equivoco?

SRTA. GONZÁLEZ.- Servidora. (Baixa de l'espai.)

BETELGEUSE.- (Malèvola i misteriosa.) L'estava esperant.

SRTA. GONZÁLEZ.- A mi? Quina casualitat! Qui és vostè? Què vol de mi?

BETELGEUSE.- Tinc l'orgull de dir-li que sóc la representant del sistema estrellat de
Betelgeuse i he vingut a buscar el tresor.

—40→
SRTA. GONZÁLEZ.- El tresor? Quin tresor?

BETELGEUSE.- El tresor que vostè ens ha dut del seu petit planeta.

SRTA. GONZÁLEZ.- Ai, expliqui's per l'amor de Déu!

BETELGEUSE.- Tot arribarà. Abans permeti'm presentar-li l'Honorable Ambaixador

del Planeta Antares. És el planeta més poderós de la Galàxia.

(Entra ANTARES caient per terra sense parar.)

ANTARES.- Als seus peus, senyoreta. Benvinguda al punt zero. Cansada del viatge?

SRTA. GONZÁLEZ.- (Per a ella.) Ui, que és amable! (Dirigint-se a ANTARES

No, una mica de mareig però ja m'ha passat. Estic fresca com una rosa, i vostè?

ANTARES.- Sí, miri. Aquí caic, aquí m'aixeco. (Cau.)

SRTA. GONZÁLEZ.- Que els he fet esperar molt, potser?

 ANTARES.- Una princesa no es fa esperar mai!

SRTA. GONZÁLEZ.- Ui! Vol callar? Una princesa diu, oh!

ANTARES.- No ho dic jo, ho diuen els escrits més savis.

SRTA. GONZÁLEZ.- Deuen ser els savis de Vilatrista aquests! (Riu i li dóna un
cop, que el fa caure a terra.) Ai, perdoni, però em sembla que s'equivoquen de persona.
Jo només sóc la senyoreta González, de devolucions, i aquí hi ha una confusió...

BETELGEUSE.- Atenció! Ja s'acosta el suprem delegat de Quasar IV, la regió del

silenci.

SRTA. GONZÁLEZ.- (Adreçant-se al QUASAR IV, que no parla:) —41→ Què

tal! Com està? Jo sóc de la Terra. «De la Tierra, yo.» (S'adreça a ANTARES veient que
no li contesta.) Aquests no parlen?

ANTARES.- No, però ho entenen tot.

BETELGEUSE.- Perdó! Un moment! Arriba Andròmeda...

ANTARES.- Com sempre amb retard.

(Entra ANDRÒMEDA saltant.)

ANDRÒMEDA.- Ho sento. Arribo amb retard, ho sé. Mil perdons. (Emet sons
estranys; quan veu la SRTA. GONZÁLEZ.) És ella, oi?

ANTARES.- Sí.

ANDRÒMEDA.- Encantat, senyoreta. Dono la benvinguda a la princesa dels astres.

 SRTA. GONZÁLEZ.- Embolica que fa fort! Escoltin, em sap greu, però jo no sóc
cap princesa. Ja els he dit que s'equivoquen de persona. Que ja m'han mirat bé? Sóc
baixeta i soltera. No m'he casat perquè no he volgut, eh! Perquè pretendents, així! (Fa un
gest de multitud.) Vaig estudiar comerç i visc sola, i res més! Ara, quan els expliqui a les
del despatx aquesta aventura...

ANDRÒMEDA.- Serà millor que no els expliqui res, senyoreta. Ningú no la creuria.
Els seus companys de planeta són... Com li diria jo? Especials, això!

SRTA. GONZÁLEZ.- Especials?

ANDRÒMEDA.- No se m'enfadi...

SRTA. GONZÁLEZ.- Una colla de bandarres, són! Sobretot l'encarregat de la meva

secció, que em fa sempre la vida impossible.

—42→
ANTARES.- N'estem informats i hem pres mesures pertinents. Se'l castigarà.

SRTA. GONZÁLEZ.- Saben què? M'hi trobo bé, aquí dalt! Hi ha molt d'ambient!
Però encara no m'han dit què volien de mi! Jo aquí, entretenint-los amb les meves
xerrameques, i vostès aguantant el xàfec sense parar. Vinga! No em facin compliments!
Demanin-m'ho sense por! Ara, de tresors, no en tinc cap ni un...

BETELGEUSE.- Sí, crec que ha arribat el moment. Senyoreta González, ens hem
reunit aquí els representants de tots els sistemes habitats de l'Univers per tal de rebre el
tresor més esperat.

ANTARES.- Sí! I hem escollit un moment ben especial per tots vostès. La nit en què
els humans honoren la seva petita estrella... Ara no hi caic... (Cau.)

ANDRÒMEDA.- El Sol!

ANTARES.- Això. El Sol. I l'honoren fent una cosa que nosaltres mai no hem pogut
fer i no podrem fer mai sense la seva ajuda...
 SRTA. GONZÁLEZ.- Una revetlla!

ANDRÒMEDA.- No! El foc! Volem el seu foc! En nom de tota la galàxia, senyoreta
González, doni'ns foc!

SRTA. GONZÁLEZ.- Foc? No sé si en porto, de foc. No fumo, saben? A veure,

deixi'm mirar. No fos cas, oi? Ai, sí que en porto, sí. Un de propaganda. Quina casualitat!
Senyors, el foc!

—43→

(Encén un encenedor i els dóna foc. Els homes se l'enduen en una caixa. Sona el
«Cha-cha-cha» de la SRTA. GONZÁLEZ i comença una coreografia amb els
«marcianitos».)

«MARCIANITOS»

Els «marcianitos» passen el temps

a la intempèrie de l'Univers.
L'última espurna se l'emportà
tercer planeta, sistema solar.
Perderen la condició
del sabor tropical.
I ara viuen igual
que els esquimals.

El negre espai he trepitjat.

Amb sers de gel he fet amistat.
Un cor calent m'han demostrat.
Tal com el meu de sentimental.

«Marcianitos», si teniu fred,

 un ritme càlid us encendré.
«Marcianitos», si esteu glaçats,
foc de la Terra us faré arribar. (Bis)

Quan algun dia, anant d'excursió

a l'Himàlaia o al Pol Nord,
fredors perpètues em parlaran
del vostre món sense calefacció.
En vosaltres pensaré.
Oh, que trist que deu ser
—44→

a l'estiu no poder
prendre el sol.

El negre espai...

«Marcianitos»...

I sentireu el sabor i el caliu del «cha-cha-cha».

(Teló.)

FI DE LA PRIMERA PART
—45→

Segona Part

(El cantant entra disfressat de coca de Sant Joan. Dues senyores grasses intenten
menjar-se'l. L'escena transcorre davant del teló.)

LA COCA

Els indis tenen coca allà al Perú.

Els ianquis coca-cola refrescant.
Els catalans la coca de llardons
i l'estupenda coca de Sant Joan.

No us penseu pas que això és una bicoca,

voler anar de «verbena» i ser una coca.
El personal se'm vol endur a la boca.
Del més espavilat al més tanoca.

Deu ser la confitura que els provoca.

Només sortir al carrer tothom s'hi aboca.
M'han dit que aquest destí és el que em pertoca,
però a mi, de gràcia, no me'n fa ni gota.

Sóc una coca i sé el que em toca, no sóc cap

soca.
Sóc una coca, una coca amb molts pinyons.

S'haurà de fer passar per una oca.

 Si no se'm menjaran aquestes «locas».
—46→
O disfressar-se de foca
-sols pensar-ho em fa patxoca-.
Oh, la coca de Sant Joan
és, de totes les coques, la més elegant.

Ens és igual si n'hi ha molta o poca

perquè ens agrades més que la tapioca.
Ja et pots ben amagar sota una roca,
i si t'atrapem et mengem tota.

Sóc una coca i sé el que em toca, no sóc cap

soca.
Sóc una coca, una coca amb molts pinyons.

M'hauré de fer passar per una oca.

Si no se't menjaran aquestes «locas».
O disfressar-me de foca
-sols pensar-ho em fa patxoca-.
Oh, la coca de Sant Joan
és, de totes les coques, la més elegant.
Sóc, de totes, la més elegant.
És la coca de Sant Joan.

(Fosc. S'obre el teló i apareix l'ombra del FOLLET. Se senten les notes
introductòries de la seva música. Les veus de RITA i del FOLLET seran en off
durant tota l'escena.)

RITA.- Eh, tu? Ets un carota! M'has deixat sola!

FOLLET.- Rita, no dorms encara?

RITA.- No puc, explica'm un conte. Jo vull anar de revetlla...

FOLLET.- Va bé, va bé. Obre els ulls i mira... Què veus?

 —47→

(L'ombra del FOLLET surt i apareix en escena la «Isetta».)

RITA.- Veig un ou dur molt gros...

FOLLET.- No, és un cotxe.

RITA.- És un cotxe del futur?

FOLLET.- No, és una «Isetta». Però sembla que no vol caminar més.

RITA.- I de dintre en surt un senyor. Ah, no, no, és un noi. I no podrà anar a la
revetlla, com jo. Pobre noi... I no la pot arreglar.

FOLLET.- Pregunta-l'hi tu mateixa.

RITA.- I com es diu?

FOLLET.- Macari.

RITA.- Ma... Què?

FOLLET.- Macari.

RITA.- Ma-ca-ri? Macari, Macari, què li passa a la teva «Isetta», que no vol caminar?

(Mentrestant en MACARI ha sortit per l'única porta de la «Isetta» i ha estat

enfeinat revisant el motor. Quan RITA li parla es redreça i contesta cap a un
punt inconcret de l'espai. Com si parlés amb si mateix.)
 MACARI.- (Amb un parlar de xava.) No, no és res greu, no. El sifon del desaigua
que s'ha embossat i no deixa flotar la boia. Si fóssim dos, rai! Un descargolaria l'aixeta
mentre l'altre sospirava a la fresca i recollia els créixems i les picardies del radiador. Però
jo sol... ja em diràs! Per més que despentini papallones amb una mà, amb l'altra no puc
evitar que li pengin les candeles. No tinc tres mans jo.

—48→
RITA.- Buf, quin problema!

MACARI.- No, no és res greu, no. Les caderneres refilen que és una delícia! Només
que hi hagués un altre «pollastre» com jo, en cinc minuts enllestiríem... Però jo sol! ja em
diràs! Mala negada faci! Passaré la revetlla sol com un mussol. Tant com es deuen haver
mudat les nenes del poble per poder ballar amb mi! jo, que m'havia flitat amb aigua de
colònia i l'havia rentat a ella, ben polideta amb «Heno de Pravia», per deixar les «titis» de
cul per terra com melonets esberlats! I ara m'hauré de repicar! «Cagun» ronda! Ja m'he
empastifat les mans de greix. Com m'ho faré ara per ballar amb les nenes? Si porten
aquells vestidets tan delicats, que semblen... Braços de gitano de nata i merengues de
cabell d'àngel i ensaïmades «rellenes», que me les menjaria totes ara mateix amb una mica
de pa amb tomàquet i sucre i... (Donant un cop de puny a la «Isetta».) Sempre t'has
d'aturar quan més falta fa que caminis, «Isetta»! Ara, que és molt pitjor quan no vols
aturar-te de cap de les maneres. Llavors sí que és perillós. Un dia prendrem mal, tu i jo,
«Isetta», un dia prendrem mal.

(Sonen unes campanades. En aquest moment, de dintre la «Isetta», surt un

MACARI exactament igual que el primer.)

MACARI 2.- Deixa de mastegar paperines d'aire, tomàquet. Si no et dónes pressa, no

ballaràs amb ningú, perquè s'haurà acabat la revetlla i totes les «titis» hauran tornat a casa
a fer nones i tu et quedaràs amb tres pams de nas.

—49→
 (El MACARI està atònit.)

MACARI 2.- Què passa?

MACARI.- No passa res. (Parlant-se a ell mateix.) Si no fos que no pot ser, diria
que aquí al costat hi ha un «paio» amb unes sabates igual de «fardes» que les meves.
Òndia, tu! El «careto» d'aquest fantasma no m'és desconegut. De què el recordo? «Cagun»
perles! No hi acabo de caure...

MACARI 2.- Escolta, tu. Ara som dos. Deixa de fer el préssec i ajuda'm a repassar la
«Isetta». Té el desaigua embussat. Ho dic pel teu bé.

MACARI.- A poc a poc, camarada. La meva «Isetta» no la grapeja segons qui. A què
vénen tantes ganes d'ajudar-me, eh?

MACARI 2.- Què vols dir amb això de la teva «Isetta»? És tan teva com meva, la
«Isetta». Encara no ho has entès? Macari, mira'm. Tu i jo, vull dir jo i tu, som el mateix.

MACARI.- El mateix? De què?

MACARI 2.- El mateix de tot.

MACARI.- Ep! Les mans quietes, eh! A veure si m'enfado. Saps què penso, xaval?
Que estàs com una regadora. Només cal veure la fila que fas!

MACARI 2.- Bé, penses ajudar-me o penses no ajudar-me, o no penses?

MACARI.- Au, vés que et moqui la iaia, fantasma! Encara et pintaré una col·lecció
de dits a cada galta.

MACARI 2.- Sempre havia sospitat que era un imbècil, però mai no ho havia vist tan
clar com ara.

MACARI.- Doncs, apa! Ara que ja ho tens clar, compra't —50→ una goma i
t'esborres del mapa d'Espanya, i ànim, xaval! Fes-t'ho mirar per algú que en sàpiga.
(MACARI 2 s'allunya per la fosca i es queda com paralitzat.) Venir-me a mi amb
aquestes fantasmades! ja et dic jo! Ara, que el xaval em sonava d'alguna cosa i ara no
recordo de què. A tu no et sonava, Isetta?

(Es dirigeix a dintre la «Isetta» i es queda pensatiu.)

RITA.- Macari, Macari! Escolta, no era un fantasma, sents? El follet et vol ajudar i ha
fet un llaç amb el temps, com si les hores fossin els cordons de les sabates i es poguessin
lligar.

MACARI.- Un llaç? Un llaç, als cordons de les sabates del temps? I això com es
menja? (Sonen unes campanades i el MACARI 2 torna a l'acció.) O sigui que aquest
sóc jo? Sóc jo..., però una hora després... Ell està a les dues i jo encara estic a la una.
Virgueria fina! Macari...

MACARI 2.- Va bé, veig que vas penetrant.

MACARI.- No, algú que ens vol ajudar està organitzant no sé quina història amb els
llaços i el temps... I jo què sé. Jo sóc el de la una, i tu?

MACARI 2.- El de les dues.

MACARI I MACARI 2.- Xoca-la, «mante»!

MACARI 2.- Escolta, i el de les dotze?

MACARI.- Suposo que no trigarà, és un xava molt puntual.

MACARI 2.- No seria millor començar a repassar la «Isetta» sense haver-lo

d'esperar? Ho dic perquè quan ell arribi, per a mi ja seran les tres i la revetlla estarà a punt
d'acabar-se...

—51→
MACARI.- Home! Però no podem deixar-lo sol aquí. A més, fer-se una gamberrada a
si mateix, ho trobo bastant cafre. A mi, la veritat, és que m'estan passant les ganes d'anar
de revetlla. Les emocions em treuen la gana.

MACARI 2.- Tonteries! No t'agradaria ser-hi, Macari? Jo ja m'imagino el conjunt al

mig de la plaça del poble tocant la cançó de moda. (Simulen tocar uns compassos d'una
cançó moderna.) I de cop! De cop...

MACARI.- De cop tota la canalla que surt, allí tots els «enanitos» corrent i cridant:
«Ja arriben, ja arriben! El Macari i la 'Isetta', ja arriben!»

MACARI 2.- I la música para i tothom: «Macari! Macari!» I les «titis»? A que no
saps com estan les «titis»?

MACARI.- Com estan? Com estan?

MACARI 2.- No t'ho puc explicar, xaval, que ets massa petit!

MACARI.- Va digue-m'ho! Com estan, les «titis»?

MACARI 2.- Les «titis» estan fonent-se per terra només que per poder ballar amb
nosaltres, com un gelat de vainilla al sol! T'ho imagines, Macari?

MACARI.- Hòstia, tu! Quina revetlla! (Adreçant-se al públic.) Eh, mira! Però si
està ple de «titis». Nena, nena! Mira, mira! (Assenyalant-se els bíceps.) D'aquí en treuen
ferro pels «barcos». Mossega, mossega!

MACARI 2.- Amb una de les teves pestanyes em passaria tota una setmana saltant a
corda! Què passa? (Simula que salta a corda i canta.) L'olla barrejada qui no entri para,
l'olla barrejada qui no surti para... (Sonen campanades.) Macari, les tres!

MACARI.- Hòstia, les tres!

—52→
MACARI 2.- Espavila't, Macari, que no arribem!

MACARI.- No haver-me entretingut amb les teves fantasies! Sempre fas el mateix,
molt d'aquí, molt d'aquí però pa i aigua.
 MACARI 2.- Vinga, home! Ajuda'm que encara se'ns farà de dia.

(Es posen a repassar la «Isetta» mentre sonen les campanades. Apareix el

MACARI 3.)

MACARI 3.- Bona nit a tothom! Sóc el de la una.

MACARI 2.- Ah! Afanya't. Jo sóc el de les tres i aquest és el de les dues.

MACARI.- Fas mala cara, pollastre!

MACARI 3.- Vosaltres també.

MACARI.- Que jo faig mala cara? Que jo faig mala cara?

MACARI 3.- T'has mirat al meu mirall? (Referint-se a les ulleres.)

MACARI 2.- Vinga, perles! Que encara hem de repassar la «Isetta». Tu, el de la una,
a soldar la claraboia i tu, a segar l'herba dels coixins, mentre jo sospiro a la fresca.

MACARI.- Jo? Macari, que jo no em puc ficar sota la «Isetta» amb la caçadora nova,
que no ho veus?

MACARI 2.- Que les «titis» no esperen!

MACARI.- Val, val, val! Ara se'm desmuntarà tot el tupè. (Tots tres es disposen a
repassar la «Isetta».) A la una, a les dues i a les tres. Em sembla que això ja està.

(S'arreglen les pintes. Apareix MACARI 4 amb aspecte cansadíssim i ni tan sols
es detura a mirar-los. Els altres el contemplen atònits.)
 —53→
MACARI.- Macari, de quina hora ets?

MACARI 4.- De les nou del matí.

MACARIS 1, 2, 3.- De les nou? Espera, no te'n vagis. Has estat a la revetlla?

MACARI 4.- D'allí en vinc.

MACARIS 1, 2, 3.- I què? Ens hem menjat algun torrat?

MACARI 4.- «Lo» normal.

MACARI 3.- Què vols dir amb això?

MACARI 4.- «Lo» normal vol dir «lo» normal, o sigui cap.

MACARI.- Cap? No pot ser! Que no hi havia nenes?

MACARI 4.- N'estava ple. N'hi havia a milers.

MACARI 2.- I doncs? Que no estaven bones? No n'hi havia cap que estigués molt
bona...?

MACARI.- I que estigués bona...?

MACARI 3.- Totes eren un «petardo»?

MACARI 2.- Vinga, Macari! No ens enganyis d'aquesta manera.

MACARI 4.- Totes eren com pots de confitura. Més que confitura, melmelada! Però
res de res. El Macari molt d'aquí, molt d'aquí, però pa i aigua. Bé, «mantes», me'n vaig a
fer nones, que he d'estar en forma per la revetlla de Sant Pere. Apa, i que us bombi un peix
a tots!

MACARI.- El peix et bombarà a tu!

MACARI 4.- A mi, de què?

MACARI.- Encara t'enclastaré un prestatge d'espardenyes a la carcanada.

(Sona la música i apareix el cantant vestit de MACARI.)

—54→
MACARI

Les «titis» del poble m'esperen a mi.

Macari, Macari, em diuen així.
De nata i de crema, de sucre i de mel.
Macari, Macari, me les menjaré.
«Isetta», coqueta, sigues boniqueta, corre de
presseta,
enfila la dreta, la carretera del nord.
Avui és «verbena» i vull anar d'estrena
amb una nena de foc.

Macari, sóc un xava fardon

Macari, sóc un triomfador.
El terror de la festa,
heroi de la vida moderna sense remissió.
De bracets de gitano i cotxes rodonets
m'imagino la meva il·lusió.

Si no m'espavilo, arribaré tard.

Macari, Macari, ens hem d'ajuntar.
Qui són tots aquests? Em recorden algú.
Macari, Macari, nosaltres som tu.
Jo sóc el Macari i no un perdulari tan estrafolari
 com aquest bestiari. Aquest rosari de jos.
Això és un deliri o estic fent el «gili».
No hi ha qui lligui aquest món.

Macari, sóc un xava...

Aquesta «verbena» és molt especial.

Macari, Macari, això no és normal.
—55→
És cosa de bruixes, aquest embolic.
Macari, Macari, estem repetits.
Doncs mira quin plan, les hores tocant
i els Macaris van
copiant i copiant. Multiplicant els bessons.
I a veure què passa, perquè ara som massa,
i no hi ha places per a tots.

Macari, som uns xaves fardons.

Macari, som els triomfadors.
El terror...
MACARI.- «Lo» de la «Isetta» ho hem arreglat, però com ara no arreglem això
nostre, a cada hora que passi tindrem un germanet.

MACARI 2.- Quin disgust per la família, no?

MACARI 4.- No et preocupis, Macari, quants més serem, més riurem.

MACARI 5.- I si ens féssim un circ?

MACARI.- No diguis «parides», Macari! T'imagines el que ha de ser tenir tot el

davant ple de Macaris, d'«enterats» que ja saben tot el que t'ha de passar i que no se'ls pot
discutir de res...

MACARIS.- Bah...

MACARI 2.- I al darrere, què? Al darrere, tot ple de Macaris papanates que no
s'«enteren» mai de què va la vida.
 MACARIS.- Ja, ja...

MACARI.- Bé, Macari, aneu esmolant les mollerusses, que jo vull tornar a ser un de
sol.

(Tots els MACARIS es posen en postura de pensador.)

—56→
RITA.- I ara què passa? Se t'ha fet un nus?

FOLLET.- No! A veure, a veure. Ja ho tinc. Agafa el llaç per la punta i estira fort.
Un..., dos..., tres..., quatre... (Els MACARIS 2, 3, 4 i 5 desapareixen.) I ara el rellotge a
l'hora. (Sonen campanades.) Així, ja està.

MACARI.- Macaris, pensava que... (Adonant-se que no hi son.)

MACARI.- Macaris, on us heu ficat? M'heu deixat sol? Ah, no, ja ho veig, que torneu
a ser dintre meu. Ben fet, amb ningú més estaríeu millor. Ep! Però què veuen els meus
ullets? Si només són les dotze i cinc. La revetlla deu estar a punt de començar. Macari, ets
un xava afortunat. Espereu-me, «titis», que vinc a menjar-me les més bufones! Vinga,
«Isetta», devora els quilòmetres com si fossin melindros amb xocolata. Espereu-me,
«titis», que ja vinc. Ja vinc. Ja vinc!

(Es tanca el teló. Apareix el FOLLET en forma de dona.)

FOLLET.-

Coets, cançons, balls i petons,

l'aigua i el sol, les tradicions del
foc.
La nit, l'amor i les bengales,
 les estacions, ocells sense ales
i les escales cap al foc.

La lluna, les herbes, les estrelles,

el pas dels anys i fustes velles,
les meravelles de Sant Joan.
—57→

El desconsol dels solitaris

perduts al port,
objectes varis,
els santuaris del foc.

La sang és plena de bombolles,

les il·lusions fan pessigolles des
de la nuca
fins als talons,
l'aigua i el foc.

La una, les dues, les tres, les

quatre
i surt el sol.
Les flames blaves de l'alcohol
cremen la por,
no cal combatre.
Hi ha un follet sol dins d'un
teatre.

(S'obre el teló. El FOLLET dona es canvia de roba i es vesteix amb faldilles.)

FOLLET.- El vals és a punt de començar. Això vol dir que el meu ballador ja arriba.
Silenci tothom.
 (Entra l'AVI.)

FOLLET.- Bona nit. Fas molt de goig, ballador meu, fas molt de goig. No vols
ballar?

AVI.- Ja no tinc humor. És que sóc gran.

FOLLET.- No és veritat. Ets el jove més ballador i el ballador més jove de tot el
poble.

(Entren les noies.)

No veus l'embalat? I els músics?

AVI.- Sí, que és veritat. Som al poble, oi? Això sí que és una revetlla. Ui! Quanta
gent! Quantes noies boniques! —58→ Però vostè, senyoreta, és la més bonica de totes.
Vol ballar amb mi aquest vals?

FOLLET.- No sé si en sabré. I si el trepitjo?

AVI.- Millor, així veuré les estrelles i els diré que al costat dels seus ulls no tenen res
a fer.

FOLLET.- Alça aquí! I jo que em pensava que eres el tímid ballador meu...!

(S'inicia la música de vals. Tots dos es posen a ballar. Uns compassos més tard la
FOLLETa surt i l'AVI segueix ballant sol. Se senten veus en off.)

SRTA. GONZÁLEZ.- Avi, que no em sent? Respongui'm.

 RITA.- Avi, avi. Què li passa, a l'avi?

MAMA.- No ho sé, Rita. Torna al llit.

PAPA.- Potser el més prudent seria avisar el metge...

RITA.- Deixeu-me'l veure. Jo el vull veure!

SRTA. GONZÁLEZ.- Què té, doctor? És greu?

DOCTOR.- No ho sé. Deixin-me sol amb ell.

DANIEL.- Avi, avi. Contesti'm!

MAMA.- Ai, senyor, precisament aquesta nit...

DOCTOR.- No hi ha res a fer. Hem arribat massa tard.

MOSSÈN.- Ego te absolvo peccatis tuis... Amen.

(L'AVI fa un gest de dolor. Les noies i el FOLLET ballen al seu voltant. Les noies
surten.)

FOLLET.- Quina empenta que duies! No t'assembles gens al teu nét.

AVI.- El meu nét?

FOLLET.- Sí, en Daniel. No hi ha qui el faci ballar.

—59→
 (Surt el FOLLET.)

AVI.- No sé de què em parles. I el poble? No podria quedar-m'hi una estona més?

FOLLET.- No.

AVI.- Per què no?

FOLLET.- M'ho preguntes cada any i cada any t'ho explico. No en queda res, del teu
poble. Està abandonat i en runes.

AVI.- Igual que jo.

FOLLET.- No siguis cruel, ballador meu. De tot el que t'he dit, demà no en
recordaràs res. Podràs seguir enyorant els camps ben llaurats i les anades a la font i els
focs que fèieu per Sant Joan. Adéu, ballador meu, fins l'any que ve.

AVI.- No. Aquest ha estat l'últim vals.

FOLLET.- Per què?

AVI.- L'any que ve ja no hi seré. Volta, volta que voltaràs. (Torna a sonar el vals.)
Allà, al poble, fèiem unes fogueres que arribaven al campanar...

(La música puja gradualment fins que tapa les paraules de l'AVI.)

(Fosc.)
 (Quan es torna a il·luminar l'escena, es veu en ROGER, el «progre», esperant.
Canta «No serem moguts». A mitja cançó, entra la IMMA, «la progre». Al
prosceni, a la dreta hi ha un banc.)

—60→
IMMA.- Roger!

ROGER.- Ah, hola, Imma.

(Intent frustrat de fer-se un petó.)

IMMA.- Ostres, quin soroll! No es pot passejar tranquil·la 1 per enlloc, sembla que
tothom s'hagi tornat boig!

ROGER.- Sí, hi ha molta agressivitat a l'ambient. Ara mateix vinc de la Rambla i he

hagut de marxar corrent perquè estava ple de socials.

IMMA.- Com sempre.

ROGER.- He vist aquell del bigotet... Com es diu?

IMMA.- Ah, sí, el Valverde. Ja sé qui vols dir.

ROGER.- Sí, el de Dret. I he hagut de marxar corrent perquè aquest tipus em té

clissat.

IMMA.- Estàs fitxat?

 ROGER.- Fitxat, fitxat... em sembla que no. Però em sembla que tinc el telèfon
interceptat perquè cada vegada que despenjo sento com una mena de «tiiiiit» que no em fa
cap gràcia.

IMMA.- Seiem?

ROGER.- D'acord.

(Tots dos es dirigeixen cap al banc que hi ha en el lateral de l'escenari. IMMA seu
a terra i ROGER, al respatller.)

IMMA.- A mi, aquesta nit em carrega.

ROGER.- Ah, sí? Per què?

IMMA.- Jo què sé! A mi aquesta història dels petards, la coca, el xampany, les
piules... No em semblen res més que xorrades. Vaja, que estic convençuda que això s'ho
—61→ ha inventat el sistema perquè tothom consumeixi i, al capdavall, no és més que
una alienació. Te n'adones? Mira, Roger, d'obligacions ja ens n'han posat massa...

ROGER.- Això, jo crec que s'ha de valorar des de la perspectiva del mercantilisme
infantil de l'«Adorno». O sigui, aquí passa una cosa molt clara. (Es posa dret damunt del
banc.) Quan un sistema s'estructura sobre tota una sèrie de plataformes que es connecten
entre si, et trobes que la dinàmica que impulsa els moviments de determinats monopolis no
és la mateixa de les forces de producció... No, no, no em miris amb aquesta cara, que ja sé
que això pot ser molt revisionista, però, «al tanto»! (Seu al banc.) Si dins d'una mecànica
determinada introduïm uns elements de progrés que dinamitzen les plataformes teòriques
creant una mena de dialèctica, llavors ja no és revisionista. M'entens? O sigui, on jo vull
anar a parar d'alguna manera aquesta nit, el que no hi ha és comunicació... O sigui, és la
incomunicació total. No sé si estàs d'acord.

IMMA.- Totalment. Totalment d'acord amb tu, Roger. Mira, jo encara diria més. A
mi no em fa falta que sigui la nit de Sant Joan o la de Santa Filomena per passar-m'ho bé.
El que cal és organitzar-se bé. Un cop tens clar el que vols fer, t'organitzes. Un sopar, o
una farra, o una orgia...
 ROGER.- Sí, o una assemblea, o un seminari...

IMMA.- Exactament, això mateix. Ara, avui, perquè toca, tots a cop de «pito». Apa,
cap a la revetlla! Mira, Roger, jo ho tinc molt clar. Jo, aquesta nit, no vaig de revetlla, per
principi. Ho sento, no em dóna la gana!

—62→
ROGER.- Doncs jo m'adhereixo plenament a la teva proposta.

IMMA.- Ah, sí? Ostres que bé!

ROGER.- Si, és que això és el que podríem dir-ne la «hipocresia lúdica

institucionalitzada». O sigui, amb això passa el mateix que amb el tacte. (ROGER agafa
la mà de la noia.) O sigui, en realitat, el tacte no és res més que un llenguatge, no? O
sigui, a través del tacte, jo el que faig és transmetre un missatge, o sigui, el Mc. Luhan.
(Tots dos estan nerviosos. IMMA aparta la seva mà.) Osti, ara no sé què t'anava a dir...
M'ha fugit del cap... Portes un vestit molt maco, eh?

IMMA.- T'agrada? És d'Eivissa.

ROGER.- Ah, no és indi?

IMMA.- Sí, la roba és índia, però l'he comprat a Eivissa.

ROGER.- Ostres, m'encanta la roba índia, és que m'encanta! Si pogués ho tindria tot
indi.

IMMA.- Doncs no et preocupis. Ja et portaré una túnica d'Eivissa. Jo hi vaig molt

sovint. Quan tinc la «depre» o estic angoixada... Per Setmana Santa, l'estiu, Nadal... Doncs
agafo el «barco» i m'escapo a Eivissa. Allà es respira un ambient de llibertat tan ferm! Allà
la gent no et mira si vas vestida rara pel carrer, ni res, com a Amsterdam o Londres... Com
ha de ser, no?

ROGER.- Sí, ja ho conec.

IMMA.- Ho coneixes, no? Allà em busco i em trobo a mi mateixa. Fins i tot ens
banyem en pilotes.
 ROGER.- Què dius, que què?

IMMA.- Que ens banyem en pilotes.

ROGER.- Osti, això és la praxi, eh!

IMMA.- Oi que si?

—63→
ROGER.- Sí, sí, és que això és una merda...

IMMA.- Sí, és una merda.

ROGER.- Aquí, t'ho miris per on t'ho miris, la cosa fa pena. O sigui, tu agafa
qualsevol nivell de relació personal, com podria ser... no sé, ara no se m'acut res, però...
Per posar un exemple..., no sé: el sexe! (IMMA s'enrigideix.) T'has fixat com ha
assimilat la burgesia aquesta qüestió? (IMMA col·loca el seu enorme cabàs entre ella i
ROGER.) El sexe, que hauria de ser una cosa ben transparent...

IMMA.- No cal que vagis gaire lluny. Aquest tema surt a casa meva, a taula, a l'hora
de dinar, i els meus pares es que es posen violents, vermells, no saben què dir. Fins i tot els
meus germans, que són més joves... No ho tenen gens clar, però gens!

ROGER.- En canvi, el que jo penso, és que tu i jo...

IMMA.- Ho tenim molt més clar!

ROGER.- Jo crec que sí. Això connecta bastant bé amb el que jo et volia proposar
aquesta nit. O sigui, jo t'he telefonat per una raó molt concreta. Jo..., el que penso..., a
veure si m'explico. És que tu i jo, en el fons, és que estem en una postura com a molt
propera, no? O sigui, potser encara hi ha alguna cosa que ens separa, però en el fons... I
aleshores jo et volia proposar.. Vaja, si en tens ganes, eh?, que a partir d'ara... Tu i jo... O
sigui, d'una forma com més sistemàtica i més coherent... Intentéssim d'organitzar un
moviment de masses. Què et sembla?

IMMA.- Home... Ara m'has agafat una mica de sobte. Jo, no...
 ROGER.- No, no, això és una qüestió que l'has de meditar —64→ i fer una
valoració crítica... (Treu una cigarreta de la butxaca.) Tens foc?

IMMA.- Espera, que ho miro.

ROGER.- Ja et dic, aquesta qüestió t'has de meditar amb calma perquè és una
alternativa de compromís davant de la història.

(IMMA comença a treure objectes heterogenis de dins del seu cabàs.)

IMMA.- Doncs no, no en porto. (El GRAN JORDIET ha entrat pel fons de
l'escena i ha estat regirant una paperera. IMMA en aquest moment el veu.) Ostres!
Un social! És un social! Em sembla que és un social!

ROGER.- Un social, aquell? Però si és un borratxo! Ostres, quin «susto» que m'has
fotut, nena.

IMMA.- Com és que hi ha tants borratxos aquest vespre?

ROGER.- És la nit de Sant Joan. Avui tothom s'emborratxa. És el que comentàvem

abans.

IMMA.- Doncs mira, a mi els borratxos em deprimeixen. Els alcohòlics em

deprimeixen. Aquesta nit em deprimeix, aquest carrer em deprimeix... (Es posa a plorar.)

ROGER.- Imma... Hem de canalitzar aquesta depressió. No et preocupis. Això de

l'alcohol, en realitat, és una cosa molt simple. O sigui, el que passa, és que l'alcohol
s'associa amb el subconscient, no? I és clar, com que l'alcohol pesa poc doncs fa que tot
pugi cap —65→ amunt, no? I aleshores tot s'aixafa, no sé... l'alter ego, el super jo,
l'inconscient col·lectiu, etc. Tot queda centrifugat. És la síndrome de Jugenderberger.

IMMA.- Ah, és l'últim que he llegit a Eivissa! Oi que és aquell de les tapes
platejades, que hi ha la Gioconda dins d'un bidet? És virgueríssim! Fa una anàlisi tan
lúcida de la situació...
 (El GRAN JORDIET s'apropa als dos «progres». Va molt borratxo.)

GRAN JORDIET.- Feliç revetlla de Sant Joan, jovenalla!

ROGER.- Vaja! Ja el tenim a sobre.

GRAN JORDIET.- No tindreu cinc pessetones per a mi, que encara no he sopat?

ROGER.- No, som pobres, nosaltres.

GRAN JORDIET.- Aquesta xicota tan bufona i el seu promès... No em podrien

ajudar una mica?

IMMA.- Ja està! Promesos, de seguida...

GRAN JORDIET.- Jo també sóc de la ceba, sabeu? I no trobo feina enlloc perquè no
m'ha donat la gana fer-me de la Falange. No em diran que no, oi?

IMMA.- Això està bé, no?

GRAN JORDIET.- Només cinc pessetonetes...

ROGER.- (Aixecant-se del banc.) Imma, escolta, jo havia pensat que podríem anar
a casa del Txaicovsky.

IMMA.- Coneixes el Txaicovsky? El líder de les assemblees de dret?

ROGER.- És clar! Som molt amics... Si vam anar als jesuïtes junts.

GRAN JORDIET.- Garrapos!

—66→
 ROGER.- Jo havia pensat d'anar a casa seva i allí començar a preparar les
plataformes d'alternativa... A més hi ha un detall interessant, i és que els seus pares no hi
són...

IMMA.- Ah, val, tu!

(Els «progres» surten. Resta el GRAN JORDIET assegut al banc.)

GRAN JORDIET.- Ningú no es recorda del Gran Jordiet. I tant com en parlaren, de
mi, abans, quan era jove, quan era un nen... Totes les fotos eren del Gran Jordiet... Totes
les fotos i tots els miralls. Però ara tot són desgràcies. I pensar que abans el Gran Jordiet
omplia tots els teatres... Sí, el Principal, el Català, l'Olímpia, el Novetats, el Tívoli, el
Coliseum, el Comèdia, el Calderón, el Candilejas, l'Eupartol... Ui, em sembla que
l'Eupartol no era un teatre, oi? Ah, no! Era el «vigoroso reconstituyente» de la Fortuny...
No volia dir l'Eupartol, no, volia dir, volia dir... Ah, sí! L'Euterpe! Ja no tinc memòria. I
abans tots els teatres plens per veure el Gran Jordiet. El Gran Jordiet tocant el piano, el
Gran Jordiet dansant, cantant, recitant... «Estos, Fabio, ay dolor, campos que ves ahora,
mustio collado, fueron un tiempo Itálica famosa...» (Repeteix el poema.) Vés-te'n a la
porra! Aigua de Sant Joan, guarda'm de tot mal! Aigua de Sant Pere, el que estigui
endavant que passi enrere. Ah, i això sí, Sant Genís, patró dels actors, pregueu per
nosaltres. (Sona el tema del FOLLET i aquest entra, en forma de dona, a portar-li un
ventall de plomes. Baixen uns cortinatges de cabaret —67→ al fons de l'escenari.)
Totes les fotos eren del Gran Jordiet. Totes les fotos i tots els miralls. Però ara, tot són
desgràcies. (Descobreix el ventall i el teatre.) Ui! «Qu'est-ce que cest, ça?» No pot ser,
no m'ho crec. Però sí, sí, és un teatre de debò amb focus... I hi ha públic. Ui, però què
veig? Però si és el meu públic! Sóc tan feliç de tornar-vos a veure... Perdoneu-me però és
que m'ha agafat per sorpresa. Qui s'ho podia imaginar això, avui? Estic emocionat! Sí, sí,
sí, han estat anys difícils per tots, oi? Potser massa i tot... Però avui, aquesta nit de Sant
Joan, disfrutarem d'allò més. Apa som-hi, i que no es rovellin les tecles! Un, dos, tres, i...

EL GRAN JORDIET

Jo sóc el Gran Jordiet.

L'inventador de fantasies i escenaris de color.
Veniu i sentireu
les més boniques melodies i nostàlgiques cançons.
Tot és diferent
 quan s'il·luminen els salons i els cabarets.
La màgia d'un record potser us arribi
i sense res pensar, també us estimi
el Gran Jordiet.

És el Gran Jordiet...

Transformarem qualsevol desig

-i també els somnis de cada nit-
—68→
en meravella i fascinació.
Res no hi ha trist amb el Gran Jordiet
-res no hi ha trist, oh, no!-
Corri el xampany i la diversió
-la diversió, oh, sí-
El Gran Jordiet ho ha decidit.

Boys, madames i girls,

he conegut voltant el món, tastant l'amor d'allà on en
ragés.
Reis i mandarins,
del Paral·lel a l'Indo-xina han aplaudit el meu talent.
No, no em féssiu dir
les nits de joia que he viscut intensament.
Quimeres i dolors el vent s'emporti.
Plaers i ovacions només recordi
el Gran Jordiet.

(Fosc.)

(Amb una llum de penombra, un ESCOMBRIAIRE, que no és sinó el cantant,

desperta el GRAN JORDIET, que s'hAVIa quedat adormit al banc. El GRAN
JORDIET marxa i l'ESCOMBRIAIRE escombra el darrere de l'escenari.
Apareixen en DANIEL i el FOLLET-noia.)
 FOLLET.- S'està acabant la nit, Daniel. Aviat serà clan

DANIEL.- No pot ser, tot just acabem de començar.

FOLLET.- Ja quasi no es veu ningú pel carrer. Tot dorm... Aquestes matinades són
tan sobtades... De cop, la nit va quedant enrere...

—69→
DANIEL.- Però vostè es quedarà, oi que sí? Vostè es quedarà amb mi... No la deixaré
marxar.

FOLLET.- No, no forcis res. No val la pena. Mira la ciutat deserta i pensa que ara
estic amb tu, només amb tu. Saps quanta gent hi ha que m'espera entre somnis? I en canvi,
estic amb tu, no et pots queixar. Ahir a la nit, quan et vaig deturar pel carrer...

DANIEL.- Ahir? Per què diu ahir? Era avui. Encara no som a demà, som a avui.
Quina hora més estranya és aquesta...? Per què corre tan de pressa el temps?

FOLLET.- Fas massa preguntes, Daniel. I jo no sé res. Totes les respostes són dins
del teu cap o no són enlloc. Jo no sé res. Ho hem passat molt bé, oi? Doncs ja n'hi ha prou.
A partir d'ara ens veurem tantes vegades com vulguis.

DANIEL.- On?

FOLLET.- Pels carrers de la teva memòria.

DANIEL.- Això és molt poc...

(Es fan un petó.)

FOLLET.- Adéu. Recorda't de mi alguna vegada! (Riu.) Quina cara tan estranya
que fas, Daniel...
 DANIEL.- No rigui, per favor, no rigui. Vull dir-li una cosa molt important. Tota la
nit que vull dir-l'hi i encara no he gosat. I ara ho he de fer costi el que costi. Però si ha de
riure, no li dic res. Si s'ha de burlar de mi, callo. En realitat és millor que calli. Almenys
així no faré el ridícul. Vol que l'hi digui o no? A mi m'és igual, eh! Jo ja ho sé. Vostè ni
s'ho imagina, segurament. Quina pena que em fa! Per això riu. Vostè diu —70→ que ho
sap tot, però és mentida. Vostè no sap res del que jo vull dir-li, oi que no? A veure, digui-
m'ho! Vostè què creu que jo li vull dir, eh? Ho sap perfectament, ho sap molt bé, però vol
que sigui jo qui faci el paperet, oi? Doncs està bé, l'hi diré: m'he enamorat de vostè, m'he
enamorat de vostè com un boig. (Mentre DANIEL es declara, el FOLLET-noia
s'allunya alhora que l'ESCOMBRIAIRE l'escolta estranyat. DANIEL es gira i,
avergonyit, pregunta.) On és? On ha anat?

(L'ESCOMBRIAIRE li contesta amb una cançó.)

LA CLAU DEL FOC

Jo no sé pas on és la clau del foc.

S'ha fet tan curta i suau aquesta nit.
Ha estat un somni sense haver dormit.

Distant i càlid s'ha esvaït l'amor.

Vaig recollint les cendres del festí.
Resta present un eco indefinit.
Com un murmuri del que aquí s'ha vist.

Comença el dia i una nova llum

esbargirà records nascuts del fum.
Un fil perdut et mou el sentiment.
Són coses que sempre han estat pendents.
Paraules tendres, temps intemporals
es manifesten de forma ideal,
aquesta nit per a tu.
 —71→

Però si et creguessis que el món és rodó,

que l'aigua mulla i el sol fa escalfor,
aquests moments no haurien existit.
Si és cert o no, mai no ho sabria dir,
quan els desitjos es tornen reals,
i l'increïble és allò tan normal,
adéu et dic, adéu siau.

(Es tanca el teló. Es torna a obrir i apareix un número musical de cabaret.)

LA PRIMAVERA I L'ESTIU

La senyoreta Primavera
la sang ens altera,
quan l'hivern deixa al darrere
i l'amor ja no té espera.
Aquesta dama tan florida
ens fa l'ullet i ens anuncia
el despertar de la vida.

Quan apareix el senyor Estiu

tota cuca viu,
i ningú no se'n desdiu,
del bon temps i del caliu.
Aquest senyor tan important
ens il·lumina un cop a l'any,
a mitjanit per Sant Joan.
 De primera, som els passatgers d'un tren furtiu
que va de primavera a estiu.
—72→
A les dotze en punt el conductor ens fa circular
d'una estació a una altra estació.

La Primavera al senyor Estiu

el saluda i li somriu.
El senyor Estiu a la Primavera
li va al darrere, li va al darrere.
La Primavera al senyor Estiu
adéu, adéu, adéu li diu.
El senyor Estiu a la Primavera
se la troba a la frontera.

La Primavera al senyor Estiu...

(Baixa el teló. Els actors saluden i arrenca l'última cançó.)

FOLLET TRAPELLA

Des d'una estrella s'ho està mirant,

follet trapella, follet trapella.
Des d'una estrella s'ho està mirant,
follet trapella vine volant.
Posa't disfresses, fes disbarats.
Vine de pressa al nostre costat.

Si mireu les flames

del foc de Sant Joan
 li veureu les banyes,
el barret i els guants.
—73→

A la revetlla anem a ballar,

i la parella, i la parella,
a la revetlla anem a ballar,
i la parella esperem trobar.
La vida entera es pot amagar
dins la foguera de Sant Joan.

Si mireu les flames...

Fora les penes, visca el xampany!

Avui s'estrena, avui s'estrena.
Fora les penes, visca el xampany!
Avui s'estrena l'estiu cantant.
La nit de festa s'està acabant.
Còmics i orquestra us saludaran.

Si mireu les flames...

(Teló. Fosc.)

FI DE LA SEGONA PART