APUNTS DE BOTÀNICA

CURS 2020/2021

1
Contingut
1. Conceptes generals ..................................................................................................................................... 6
1.1 Introducció a la botànica. La botànica com a ciència. La diversitat del món vegetal. Visió històrica i
concepció actual de la botànica. Camps d’estudi de la botànica .................................................................... 6
1.2 Sistemàtica i Taxonomia. Categories taxonòmiques. Nomenclatura. Principals línies filogenètiques
(excavats, cromalveolats, plantes i fongs). Mètodes de la sistemàtica: caràcters taxonòmics ...................... 9
1.3 Nivells d’organització cel·lular i nivells morfològics d’organització. Procariotes i eucariotes. Protòfits,
tal·lòfits, briòfits i cormòfits. ......................................................................................................................... 11
1.4 La reproducció dels vegetals. Reproducció vegetativa i reproducció sexual. Preproducció sexual:
alternança de fases nuclears i de generacions. Cicles biològics vegetals...................................................... 13
2. Els fongs ..................................................................................................................................................... 18
2.1 Classificació històrica i actual dels fongs. Introducció als diversos grups. Generalitats.......................... 18
2.2 Fongs I: Zigomicots i Ascomicots. Característiques generals, diversitat i biologia. ................................. 22
2.3 Fongs II: Basidiomicots. Característiques generals, diversitat i biologia. ................................................ 26
2.4 Fongs III: Els líquens. Micobionts i ficobionts. Característiques generals, diversitat i biologia............... 29
3. Les algues................................................................................................................................................... 32
3.1 Algues eucariotes I. Classificació actual de les algues. Generalitats ....................................................... 32
Els cianobacteris ........................................................................................................................................ 34
3.2 Algues eucariotes I. Euglenòfits, Dinòfits, Bacil·lariòfits i Ocròfits (Feofícies). Morfologia, reproducció i
ecologia. Usos i aplicacions d’aquests grups. ................................................................................................ 37
Els euglenòfits (excavats) .......................................................................................................................... 37
Els dinoflagel·lats (cromalveolats) ............................................................................................................. 38
Les bacil·lariofcies (cromalveolats) ............................................................................................................ 39
F. Ocròfits Cl.Feofícies ............................................................................................................................... 40
3.3 Algues eucariotes II. Rodòfits: Bangiofícies i Florideofícies. Característiques generals: morfologia,
organització, reproducció i ecologia. Usos i aplicacions................................................................................ 42
3.4 Algues eucariotes III. Cloròfits i Estreptòfits. Característiques generals: morfologia, organització,
reproducció i ecologia. Usos i aplicacions. .................................................................................................... 45
Les Clorofícies: ........................................................................................................................................... 47
Les Ulvofícies: ............................................................................................................................................ 47
Les Zignematofícies ................................................................................................................................... 48
Les Carofícies: ............................................................................................................................................ 49
Fílum dels Estreptòfits ............................................................................................................................... 49
4. Grups briofítics i Monilòfits ....................................................................................................................... 50
4.1 Classificació històrica i actual de les plantes terrestres. ......................................................................... 50

2
 4.2 Procés d’adaptació al medi terrestre. ..................................................................................................... 52
4.3 Els grups briofítics: hepàtiques i molses. Característiques generals. Cicle biològic. ............................... 54
Les hepàtiques (Marchantiophyta): .......................................................................................................... 55
Les molses (Bryophyta).............................................................................................................................. 57
Les esfagnes (dins de les molses) .............................................................................................................. 59
Les bríides (dins de les molses) ................................................................................................................. 61
4.4 Pteridòfits: Falgueres i afins. Característiques generals. Cicle biològic. Isospòria i heterospòria. Diversitat:
grups fòssils i grups actuals. .......................................................................................................................... 62
Els licòfits ................................................................................................................................................... 64
Els monilòfits ............................................................................................................................................. 64
5. Espermatòfits ............................................................................................................................................ 69
5.1 Classificació dels espermatòfits. Característiques generals. Cicle biològic. La llavor.............................. 69
5.2 Gimnospermes. Característiques generals. Diversitat: les gimnospermes de fulla pinnada (Cicadòpsides)
i les de fulla dicòtoma o acicluar (Ginkgòpsides i Pinòpsides). Ecologia i utilitats ........................................ 69
Cicadals ...................................................................................................................................................... 70
Ginkgoals ................................................................................................................................................... 72
Coniferals ................................................................................................................................................... 74
Gnetals....................................................................................................................................................... 79
ANGIOSPERMES ................................................................................................................................................. 83
Característiques generals i cicle biològic ....................................................................................................... 83
La flor ......................................................................................................................................................... 86
El gametòfit masculí i el gametòfit femení: el gra de pol·len i el primordi seminal ...................................... 94
El gra de pol·len ......................................................................................................................................... 94
El gametòfit masculí .................................................................................................................................. 95
El gametòfit femení ................................................................................................................................... 95
Flors hermafrodites i flors unisexuals ....................................................................................................... 96
La pol·linització .......................................................................................................................................... 97
La fecundació ............................................................................................................................................. 98
La llavor ..................................................................................................................................................... 99
El fruit ...................................................................................................................................................... 101
Disseminació de fruits i llavors ................................................................................................................ 108
Germinació de la llavor ............................................................................................................................ 111
Origen i classificació de les angiospermes................................................................................................... 112
ANITA ............................................................................................................................................................... 113

3
 Nimfeàcies → N ....................................................................................................................................... 114
Magnòlides ...................................................................................................................................................... 114
Lauràcies ...................................................................................................................................................... 114
Magnoliàcies ................................................................................................................................................ 115
Monocotiledònies (lílides) ............................................................................................................................... 115
ALISMATÀCIES ............................................................................................................................................. 116
PSIDONIÀCIES .............................................................................................................................................. 117
POTAMOGETONÀCIES ................................................................................................................................. 117
ARÀCIDES ..................................................................................................................................................... 117
ARECÀCIES ................................................................................................................................................... 119
LILIANES ....................................................................................................................................................... 120
1. Liliàcies................................................................................................................................................. 120
2. Amaril·lidàcies ..................................................................................................................................... 120
3. Asparagàcies (incl. ruscàcies) ............................................................................................................. 121
4. Iridàcies................................................................................................................................................ 121
5. Orquidàcies .......................................................................................................................................... 122
Commelínides .............................................................................................................................................. 123
1. Poàcies o gramínies ......................................................................................................................... 123
2. Tifàcies ............................................................................................................................................. 127
Eudicotiledònies .............................................................................................................................................. 128
Fam. de les papaveràcies, ............................................................................................................................ 128
Fam. de les ranunculàcies............................................................................................................................ 129
FÀBIDES........................................................................................................................................................ 129
Euforbiàcies ............................................................................................................................................. 129
Salicàcies.................................................................................................................................................. 130
BETULÀCIES ............................................................................................................................................. 133
FAGÀCIES ................................................................................................................................................. 134
RÒSIDES ....................................................................................................................................................... 136
................................................................................................................................................................. 137
MÀLVIDES .................................................................................................................................................... 140
Crucíferes o brassicàcies.......................................................................................................................... 140
Malvàcies ................................................................................................................................................. 141
Rutàcies ................................................................................................................................................... 141
Grups germans de les ASTÈRIDES ................................................................................................................ 142

4
 Amarantàcies ........................................................................................................................................... 142
Cactàcies .................................................................................................................................................. 143
Cariofil·làcies............................................................................................................................................ 143
LES ASTÈRIDES ............................................................................................................................................. 144
Ericàcies ................................................................................................................................................... 144
Campanúlides .............................................................................................................................................. 149

5
1. Conceptes generals

1.1 Introducció a la botànica. La botànica com a ciència. La diversitat del món vegetal.
Visió històrica i concepció actual de la botànica. Camps d’estudi de la botànica

Les plantes han sigut estudiades des de temps molt antics. Al paleolític l’home ja era recol·lector i ramader.
Les plantes eren utilitzades com a font d’alimentació i també per les seves propietats medicinals.

Els primers en classificar les plantes són els erudits de l’antiga Grècia com Aristòtil, que ja les classifica en dos
grans grups: plantes amb flor i sense flor. En el renaixement hi tornen a haver avenços en l’estudi de la
botànica, el descobriment d’Amèrica proporciona un nou terreny d’exploració i apareixen els primers jardins
botànics impulsats pels anomenats naturalistes.

Carl Linnaeus (s. XVIII): el pare del sistema de nomenclatura binomial

Charles Darwin (s. XIX): teoria de l’evolució

A partir del segle XXI apareixen els estudis moleculars que proporcionen informació genètica dels diferents
grups i ajuda enormement en la seva classificació.

Què són les plantes?

Un vegetal és qualsevol organisme fotosintètic, inclou bacteris, plantes i algues. En canvi una planta és un grup
taxonòmic que inclou els glaucòfits els rodòfits els cloròfits i els embriòfits (plantes terrestres). Plantae és un
clade. Aquest clade es diferent al de les algues, és per això que una alga no pot ser considerada una planta,
(però sí un vegetal).

Trobem vegetals dispersos en diferents clades.

Els fongs queden filogenèticament lluny de les plantes però històricament s’estudien amb les plantes ja que
els seus estudis són molt paral·lels i es donen nombroses interaccions entre fongs i plantes.

I els protists?

Protist és un terme artificial que agrupa organismes provinents filogenèticament de llocs diferents. Són
organismes eucariotes que no pertanyen al regne de les plantes ni al dels fongs ni animals. En botànica no
utilitzarem aquest terme.

I què és un fong?

Els fong són els organismes més abundants que existeixen, són filamentosos i alguns poden fer cossos
fructífers (bolets).

6
CLASSIFICACIÓ ACTUAL DELS ORGANISMES EUCARIOTES:

Com més dades moleculars es van obtenint la classificació dels organismes es va revisant. Actualment ja no es
fa servir el terme de regne si no que és més comú utilitzar supergrup. D’aquesta classificació nosaltres
estudiarem:

- Cianobacteris (són bacteris i per tant procariotes)

- Algues eucariotes
- Molses i hepàtiques
- Falgueres i afins
- Espermatòfits
- Pseudofongs
- Micetozous
- Fongs

7
Ancestre de tots els organismes vegetals:

Fa 2100 Ma hi ha una cèl·lula eucariota. En un punt determinat aquestes cohabiten amb cianobacteris
ancestrals. Es produeix una simbiosi (fa 1500 Ma) que acaba amb la formació de la primera cèl·lula vegetal. El
cianobacteri acaba donant lloc al cloroplast.

Hi va haver la participació d’un 3r organisme: un bacteri clamidial. Va fer donar una resposta metabòlica que
impedís que la cèl·lula eucariota degradés el bacteri que havia incorporat.

De l’ancestre fotosintètic se’n deriven tres línies evolutives que acaben formant el clade de les plantes.

Hi ha els glaucòfits que són un grup molt petit, els rodòfits que són les algues vermelles i els clorobionts que
deriven en cloròfits (algues verdes) i embriòfits (plantes terrestres).

Hi hauran endosimbiosis secundàries que formen el clade dels cromaleveolats (incorporen un rpdòfit
unicel·lular) i els excavats que incorporen un clorobiont unicel·lular. Això els fa organismes fotosintètics però
amb un origen evolutiu diferent al de les plantes.

La colonització del medi terrestre es deguda a que en un moment donat certes algues que habitaven zones
poc profundes són exposades a períodes intermitents de sequera, això fa que hagin d’adoptar mecanismes
metabòlics i fisiològics que els permetin sobreviure en les noves condicions.

Els clorobionts es divideixen en dos grans grups: els cloròfits que com hem vist són les algues verdes, i els
estreptòfits/embriòfits que són les plantes terrestres.

8
Els principals grups que estudiarem són els següents:

1.2 Sistemàtica i Taxonomia. Categories taxonòmiques. Nomenclatura. Principals línies

filogenètiques (excavats, cromalveolats, plantes i fongs). Mètodes de la
sistemàtica: caràcters taxonòmics

La sistemàtica: estudia la diversitat i les relacions evolutives i de parentesc entre els vegetals. Els seu objectiu
és “reunir” i “ajuntar”, segons similituds morfològiques, propietats bioquímiques...

La taxonomia: classifica i ordena la diversitat (com en el cas de l’arbre de la vida). Està regida per unes normes
que són universals.

La nomenclatura botànica està regulada per un codi internacional de normes preestablertes.

1. La nomenclatura botànica és independent de la zoològica

2. El gènere sempre va amb majúscula (la primera lletra) i en minúscula la espècie

9
 3. Quan es descriu una nova espècie se n’han de seleccionar dos exemplars “tipus”, aquests seran
conservats.

El concepte d’espècie, és considerada com la unitat bàsica de la classificació biològica. Una espècie morfologia
ajunta un grup d’individus amb característiques morfològiques pròpies que es diferencien d’altres grups
pròxims. Majoritàriament són les característiques que es fan servir per a distingir espècies a simple vista.

Tot i això el concepte d’espècie està en constant discussió, s’ha de tenir en compte que dins d’una mateixa
espècie sempre hi ha una mínima varietat morfològica. (exemple del pebrot, on per selecció artificial s’ha
aconseguit una varietat morfològica molt gran dins de la mateixa espècie).

Les semblances i diferències entre individus són els anomenats atributs: caràcters taxonòmics

Els caràcters taxonòmics han anat canviant amb el descobriment de noves eines utilitzades per l’estudi dels
éssers vius. Un caràcter taxonòmic és un atribut morfològic, estructural, fisiològic o de comportament que
pot ser analitzat amb l’objectiu de comparar, identificar o interpretar la diversitat.

En trobem de:

- Morfològics, vegetatius: els del creixement

- Reproductors, sexuals
- Cariològics
- Bioquímics
- Ecologia i corologia
- Moleculars (DNA): per exemple seqüències de gens marcadors

Per denominar generes:

 Quercus sp. (una espècie)

 Quercus spp. (més d’una especie)

Quan es cita per primer cop s’indica l’autor que va descriure l’espècie per primer cop, el llibre on es va citar i
l’any.

Nomenclatura botànica:

10
1.3 Nivells d’organització cel·lular i nivells morfològics d’organització. Procariotes i
eucariotes. Protòfits, tal·lòfits, briòfits i cormòfits.

Podem trobar diferents nivells d’organització per els caràcters vegetatius. Hi ha la organització cel·lular que
classifica entre procariotes (cianobacteris) i eucariotes. I la organització morfològica que els classifica de
unicel·lulars a pluricel·lulars: de menys a més complexos passant per els protòfits, tal·lòfits i cormòfits.

NIVELLS D’ORGANITZACIÓ MORFOLÒGICA:

- PROTÒFITS: tots els organismes d’aquest grup són unicel·lulars o agregats de cèl·lules sense
especialització cel·lular. (conté algues i els llevats).
- TAL·LÒFITS: són organismes pluricel·lulars d’estructura simple, filamentosos o laminars. Hi ha una
divisió de treball entre les cèl·lules tot i que no presenten teixits veritables. Són poquilohidres i per
tant incapaços de regular el seu contingut hídric el que els fa dependre directament de l’aigua del
medi. Dins d’aquesta classificació hi trobem algues pluricel·lulars, fongs i líquens.
- CORMÒFITS: organismes que el seu cos vegetatiu es forma a partir d’una estructura concreta comú
amb tres òrgans fonamentals: arrel, tija i fulles, i amb teixits diferenciats. Són homeohidres, capaços
de regular el contingut hídric i minimitzar els efectes de la dessecació. (tenen vacúols). Hi trobem
falgueres i espermatòfits (plantes amb llavor).

ELS PROTÒFITS:

Com hem vist són organismes unicel·lulars sempre. Tots els organismes unicel·lulars són protòfits. Poden viure
de forma lliure o bé formant agregats. Quan formen agregats continuen vivint junts per tota la seva videa i es
divideixen en agregats també.

Poden formar cenobis, consorcis d’agregació o colònies.

Els cenobis són agregats formats per cèl·lules filles derivades d’una única cèl·lula mare. Es troben envoltades
i unides per una paret cel·lular materna o per una massa gelatinosa. Estan formats per un nombre regular de
cèl·lules que varia entre espècies. Les cèl·lules si es trenca la paret, poden separar-se i viure independentment.
Les cèl·lules dispersades tornaran a dividir-se fent de cèl·lules mare d’un altre cenobi.

Alguns autors consideren els consorcis d’agregació son a cenobis. Són agregats de cèl·lules que al principi
estaven separades i eren independents. No deriven de la mateixa cèl·lula mare. S’ajunten formant xarxes
d’hexàgons. En molts casos aquestes xarxes els permeten flotar i arribar millor a captar la llum de la superfície
de l’aigua. (Hydrodiction reticulatum)

Finalment les colònies són conjunts de cèl·lules on totes provenen de la mateixa cèlL3ula mare. Aquesta
agrupació és la més permanent, amb un nombre fix de cèl·lules relacionades entre sí. Hi ha una especialització
cel·lular important que dona un comportament de conjunt i no individual. Per exemple un moviment
sincronitzat dels flagels. Tot i això si es trenca cada una de les cèl·lules pot tenir vida lliure. La colònia està
envoltada també per la paret inicial. (Volvox)

11
ELS TAL·LÒFITS:

Els tal·lòfits tenen un cos vegetatiu que ja és pluricel·lular anomenat tal·lus. Aquest no té eix vascular ni fulles
ni arrels. Hi pertanyen les algues pluricel·lulars, els fongs i els líquens. No tenen òrgans ni teixits veritables.
Són tots pluricel·lulars.

El tal·lus es forma a partir d’una cèl·lula inicial que pot ser per exemple una espora. Totes les cèl·lules provenen
d’aquesta cèl·lula mare i queden unides permanentment per una paret cel·lular, de cel·lulosa en les algues i
de quitina en els fongs. Els tal·lòfits tot i no tenir òrgans verdaders presenten una certa especialització de les
cèl·lules en funcions vegetatives i reproductives.

Com hem vist abans són organismes poiquilohídrics pel que depenen de la disponibilitat de l’aigua en el medi.

Poden presentar diferents tipus de creixement:

- Apical
- Intercalar
- Tricoblàstic
- Polístic
- Meristemàtic

També hi trobem diferents tipus de ramificació:

- Alterna: de l’eix principal es va alternant la direcció de cada nova branca

- Dicòtoma: l’extrem del filament es bifurca i neixen dues ramificacions
- Dística o pinnada: es ramifiquen a banda i banda de l’eix principal de forma oposada
- Verticil·lada: d’un mateix punt de l’eix principal es formen noves ramificacions en totes direccions
- Irregular: sense seguir cap patró definit

En els tal·lòfits més complexos poden aparèixer estructures similars (anàlogues) a les del corm (cormòfits)
recorden a les arrels, tiges i fulles. Però estructuralment són diferents, són els rizoides els cauloides i fil·loides,
resultat de fenòmens de convergència evolutiva.

12
ELS CORMÒFITS:

És el grup amb els organismes més complexes. Són homeohídrics i gràcies a que tenen estructures que esl
impedeixen la pèrdua d’aigua podent ser sempre metabòlicament actius. (òbviament fins a un cert punt).

Tenen teixits, presneten una organització cel·lular molt important, el seu corn sempre presenta els tres òrgans
bàsics: arrels, tija i fulles. Tot i que poden haver patit modificacions a posteriori a causa de les adaptacions de
cada espècie al seu medi. Presenten també un teixit vascular (xilema i floema) i una cutícula que evita la
transpiració. Per això també han de poder tenir unes estructures que els permetin l’intercanvi de gasos que
impedeix la cutícula.

Els òrgans reproductors també son molt més evolucionats i especialitzats, els esporangis tenen una capa de
cèl·lules estèrils que protegeixen les cèl·lules productores d’espores. La protecció del zigot en les primeres
fases de desenvolupament de l’esporòfit ha proporcionat l’èxit de les plantes per estendre’s en el medi
terrestre. Es forma un embrió per protegir els primer estadis de la planta.

Amb les molses hi ha controvèrsia per a la seva classificació ja que estarien en un grup entremig dels tal·lòfits
i els cormòfits.

1.4 La reproducció dels vegetals. Reproducció vegetativa i reproducció sexual.

Preproducció sexual: alternança de fases nuclears i de generacions. Cicles biològics
vegetals

Pel que fa a la reproducció hi trobem dues estratègies: la reproducció asexual/vegetativa i la reproducció

sexual en la qual hi ha intercanvi genètic i per tant més possibilitats d’adaptacions en el medi.

La reproducció asexual:

Es pot donar de dues maneres

- Multiplicació vegetativa per divisió i/o fragmentació

En organismes unicel·lulars hi trobem:
o Bipartició: és la divisió de la cèl·lula en dues parts iguals, típica de les algues unicel·lulars.
o Gemmació: només la fan els llevats (fongs) es forma una protuberància (gemma) que després
d’entrar-hi un nucli fill es separa de la cèl·lula mare, sent la filla més petita. En la cèl·lula mares
es poden observar les cicatrius d’anteriors gemmacions.

En organismes pluricel·lulars hi ha:

o Fragmentació: es trenca una part del cos vegetatiu que pot generar un nou individu
o Formació d’estructures especials:
 Estolons: són brots laterals que s’estenen per branques amb creixement horitzontal
que arrelen de nou i generen nous individus.
 Propàguls: són estructures que serveixen per
propagar o multiplicar vegetativament un
vegetal amb morfologia ben definida.

13
 - Multiplicació vegetativa per cèl·lules vegetatives aïllades
Són les espores asexuals que són cèl·lules capaces d’originar un nou individu, poden ser flagel·lades o
no. Aquestes s’originen en els esporangis.
Trobem dos tipus diferents d’espores segons la manera com es produeixen:
o Endòspores: es formen a l’interior d’un esporangi
o Exòspores: també anomenades conidis, es formen a l’exterior d’una altra cèl·lula per
estrangulació. Es troben en contacte directe amb l’exterior.

La reproducció sexual:

En aquesta reproducció es formaran gàmetes, que al fecundar-se s’obtindrà el zigot (2n). La singàmia és la
fecundació: el procés pel qual obtindrem aquest zigot.

El procés de singàmia passa generalment per dos fases: en primer lloc la plasmogàmia on s’ajunten els
citoplasmes de les dues cèl·lules i en segon lloc la cariogàmia que és la fusió dels dos nuclis.

Les espècies poden ser mòniques o dioiques. Una espècie monoica es aquella en la que trobem en el mateix
individu les estructures reproductores masculines i femenines. D’altra banda una espècie dioica té individus
que fan les estructures reproductores masculines i un altre que fa les femenines.

Aquestes estructures reproductores, formadores dels gàmetes són els gametangis. Segons la morfologia dels
gàmetes podem distingir diferents tipus de singàmia.

- Isogàmia - Anisogàmia

- Oogàmia - Tricogàmia

En els cicles vitals de les plantes podem trobar més d’una generació fins a un màxim de 3. Una generació és
una fase d’un ésser viu que prové d’una cèl·lula reproductora (ja sigui una espora o un zigot) i que després
d’una certa activitat vegetativa també pot produir unes altres cèl·lules reproductores (espores o gàmetes). En
funció del numero de generacions tenim:

14
- Cicle monogenètic: es forma una sola generació entre un zigot i el zigot següent. Pot ser haplòntic
(forma pluricel·lular és haploide) o diplòntic (forma unicel·lular és diploide).

- Cicle trigenètic: es formen tres generacions entre un zigot i el zigot següent. Apareix la figura del
carposporòfit. Només el fan les algues vermelles. El carposporòfit és el formador de les carpòspores i
viu damunt del gametòfit. El gàmeta té una morfologia molt característica com de dard.

15
 - Cicle digenètic: es el que té dues generacions entre un zigot i el següent. És el més comú en la majoria
de plantes que estudiarem. Les dues generacions són l’esporòfit i el gametòfit.

També podem classificar els cicles en funció del nombre de parells de cromosomes té l’estat pluricel·lular de
l’organisme, trobem:
Podem distingir una espora
- Cicle haplòntic: es característic dels fongs i d’algunes algues verdes, d’un gàmeta no per la
l’estat multicel·lular és haploide. De seguida que es forma el zigot manera com es forma si no
diploide aquest pateix una meiosi i es produeixen espores en el què fa després, una
haploides dins dels esporangis. espora creix mentre que un
gàmeta es fusiona.

- Cicle diplòntic: es el que presentem els humans

i la majoria dels animals. L’estat multicel·lular
és el diploide. El zigot creix a través de mitosis
fins a un organisme pluricel·lular. Algunes
cèl·lules d’aquest organisme patiran una
meiosi i produiran cèl·lules haploides que són
els gàmetes.

- Cicle haplodiplòntic: en aquest cas hi ha com a

mínim dos estadis pluricel·lulars, un de diploide i un altre d’haploide. Ho fan algunes algues marines i
totes les plantes. El zigot diploide creixerà a través de mitosis fins a un organisme multicel·lular
diploide anomenat esporòfit. L’esporòfit produeix espores haploides a través de meiosis en els
esporangis. Aquestes espores creixeran al seu torn per mitosi fins a formar l’estadi multicel·lular
haploide anomenat
gametòfit. El
gametòfit produeix
gàmetes haploides a
través de mitosi en els
gametangis. Els
gàmetes al seu torn es
fusionaran i formaran
el zigot diploide.

16
Tipus d’organisme i el cicle que tenen:

En les plantes terrestres trobem el cicle haplodiplòntic heteromòrfic es a dir: hi ha fases pluricel·lulars amb
dotació cromosòmica haploide i diploide. Són el gametòfit i l’esporòfit. És un cicle heteromòrfic ja que el
gametòfit i l’esporòfit presenten morfologies diferents.

Parlarem d’una espècie monoica quan el mateix organisme fa els 2 gàmetes: el masculí i el femení. D’altra
banda una espècie dioica serà la que tindrà dos organismes un per cada gàmeta.

17
2. Els fongs

2.1 Classificació històrica i actual dels fongs. Introducció als diversos grups. Generalitats.

Els fongs no són vegetals ja que no fan la fotosíntesis. S’estudien a l’assignatura de botànica ja que com veurem
més endavant estan estretament relacionats amb les plantes.

Els principals grups de fongs són:

- QUITRIDOMICOTS
- ZIGOMICOTS
- GLOMEROMICOTS
- ASCOMICOTS
- BASIDIOMICOTS

Per el seu tipus d’estratègia de supervivència trobem 3 tipus de fongs: els saprobis, els paràsits i els simbionts.

- Saprobi: és un organisme que es desenvolupa sobre un ésser orgànic mort o sobre substàncies
orgàniques.
- Paràsit: organisme que viu sobre o dins d’un altre ésser viu (hoste) del qual obté aliment, i al qual pot
infringir dany.
- Simbiont: organisme que viu amb un altre amb el qual estableix una relació mutualista. És una
existència compartida.

Els fongs són sapròfits “Dit de l’animal, el vegetal o el microorganisme que viu i es nodreix d’animals o plantes
morts i de tota mena de restes orgàniques en descomposició o descompostes, en els quals troba l’aliment
carbonat.” Aquesta activitat és molt important per l’ecosistema i el balanç de la vida. El que fan és trencar els
teixits lignificats de les restes vegetals així com el còrtex i el floema. Al cap de 3 anys i mig tota la cel·lulosa ha
desaparegut i ho acaben de descomposar altres fongs i bacteris.

El seu sistema de digestió és externa, són organismes lisotròfics incorporen la matèria orgànica en formes més
petites.

TIPUS D’ORGANITZACIÓ

- Unicel·lulars (E1, E2)

- Hifes sifonades (A, A’)
- Hifes septades (B, B’)
- Paràsits (E3)

Hi ha una gran diversitat pel què fa a la organització dels fongs. El seu miceli acostuma a ser filamentós
(excepte en els fongs més simples com els llevats -> unicel·lulars).

Com veiem a dalt les hifes poden ser sifonades o septades. Les sifonades són aquelles que tenen l’estructura
com una manguera no hi ha separacions entre les cèl·lules. En canvi en les hifes septades trobem límits entre
les cèl·lules, en aquests límits però hi trobem diferents tipus de porus.

18
Les hifes sifonades permeten un creixement més ràpid del miceli però les septades són més resistents i per
tant aguanten més temps.

En els fongs paràsits hi trobem una estructura adaptada que és el rizomiceli, que serveix per ancorar-se a
l’organisme que està parasitant. Si el paràsit es desenvolupa dins de l’organisme és endobiòtic i si en canvi es
desenvolupa a la seva superfície és un paràsit epibiòtic.

Paràsit endosimbiòtic

Paràsit epibiòtic

El creixement de les hifes es dona en el seus extrems, el reticle endoplasmàtic emet petites vesícules que
contenen molècules necessàries per a formar noves estructures. Les vesícules emigren fins al pol apical de la
hifa on es fusionen amb la membrana cel·lular i aboquen el seu contingut per a formar la nova paret.

El procés té una primera etapa d’estovament

de les microfibril·les per acció d’enzims que les
fragmenten (A, B), seguida d’un estirament de
la membrana (C,) i arribadad’enzims de síntesi
de paret i components amorfs de paret, que
reconstrueixen l’estructura primitiva (D, E).

19
El procés de creixement de les hifes comença al germinar una espora en un lloc humit i idoni per a créixer. Es
comença a formar una hifa apical que es va ramificant. El seu creixement no és lineal si no que té un creixement
radial i en fondària (creix en totes direccions). Els cossos fructífers (bolets) creixen en la part més jove del
miceli perquè és la més activa metabòlicament. Així doncs la part central és la més antiga.

Trobem dos tipus de fongs pel què fa al seu aparell reproductor:

- HOLOCÀRPICS: es diferencia tot l’aparell vegetatiu en l’aparell reproductor

- EUCÀRPICS: només una part de l’aparell vegetatiu intervé en la reproducció

Pel què fa als cicles vitals trobem cicles amb dimorfisme miceli/llevat el presenten fongs que poden alternar
la fase de miceli i la de llevat, si viuen en un medi sòlid, amb poca matèria orgànica l’espora es desenvolupa
formant un miceli. D’altra banda si es troba en un medi líquid i amb molta matèria orgànica el fong s’anirà
dividint en forma de llevat. (no ho poden fer totes les espècies de fongs).

En els cicles vitals hi trobem generalment dues fases:

- Fase anamòrfica que és la imperfecte i asexual, forma espores que poden ser tant endòspores o exòspores
(també anomenats conidis).

- Fase telemòrfica és al que és perfecte i sexual, forma espores.

Fase anamorfa

Fase telemorfa

La reproducció es pot realitzar en medi aquàtic per: isogàmia, anisogàmia o oogàmia (veure tema 1) i en el
medi terrestre es simplifiquen les estructures i només es formen gametangis (ja que intercanvien únicament
els nuclis).

20
SISTEMES DE FERTILITZACIÓ:

- CONTACTE GAMETANGIAL: El gametangi

femení i el masculí es connecten a partir d’un
pont (prolongació) anomenat tricogina. Els
nuclis masculins es desplacen cap als
femenins per fecundar-los. No es formen
gàmetes. ASCOMICETS

- GAMETANGIOGÀMIA: es formen gametangis

i es fusionen. Aquesta fusió fa que els nuclis
s’uneixin formant un zigot. ZIGOMICETS

(És l’exemple que hi ha posat a la pàgina

anterior sobre el cicle telomòrfic)

- SOMATOGÀMIA: no es formen
gametangis, es fusionen una cèl·lula
somàtica (vegetativa) de la hifa amb una
altra d’un individu diferent. Al fusionar-
se a la cèl·lula resultant hi haurà dos
nuclis. Aquesta cèl·lula s’anirà dividint
formant hifes fins al cap de bastant
temps quan ja es donarà la fecundació.
BASIDIOMICETS

LA FECUNDACIÓ:

El zigot germinarà i formarà l’esporangi que a

dins hi hauran les espores. En moltes espècies
s’acaba formant l’esporangi que es troba en el
cos fructífer (bolet/ carpòfor) la part fèrtil del cos
fructífer és el que s’anomena himeni.

LA DIVERSITAT DELS FONGS:

- QUIRTIDOMICOTS
- ZIGOMICOTS
- GLOMEROMICOTS
- ASCOMICOTS
- BASIDIOMICOTS

En els següents apartats veurem la majoria d’aquests grups, alguns amb més profunditat que altres.

21
2.2 Fongs I: Zigomicots i Ascomicots. Característiques generals, diversitat i biologia.

ELS QUITRIDOMICONTS:

Hi ha unes 900 spp. Viuen en medi aquàtic o molt humit parasitant algues, fongs i animals petits o
descomposant matèria orgànica que ha caigut a l’aigua. Normalment els trobarem en masses d’aigua dolça.
Formen rizomicelis i quan es reprodueixen presenten cèl·lules flagel·lades que es poden desplaçar en el medi
aquàtic.

ELS ZIGOMICOTS:

Se n’han descrit unes 900 spp. també. La majoria d’elles són terrestres però en trobem algunes d’aquàtiques.
Són sapròfits, paràsits de plantes, animals o altres fongs. Poden presentar el dimorfisme (llevat/miceli). Mai
presenten cèl·lules flagel·lades. Tenen el miceli sifonat (n) i reproducció per gametangiogàmia.

El seu cicle vital:

No formen cossos fructífers. Casi sempre fan el cicle anamòrfic (asexual) però també poden fer el sexual. Es
fan propagant a través dels estolons.

L’Entomophtora muscae és una espècie de zigomicots que es paràsita de insectes, molt comuna en mosques i
és molt contagiosa. La substància que secreta aquest fong afecta al comportament de l’hoste u l’acaba matant,
un cop mort el fong es reprodueix dins del seu cos.

22
ELS GLOMEROMICOTS:

Els glomeromicots són uns dels parents més propers dels ascomicots i dels basidiomicots. Se’n coneixen unes
150-200 spp.

Són fongs hipogeus (Bolet que madura sota terra i dispersa les espores amb la intervenció d’animals que el
localitzen i se’l mengen.) amb hifes sifonades. Poden presentar dimorfisme. Són simbionts, formen micorizes
arbusculars (endomicorizes) amb les arrels dels arbres hi intercanvien nutrients i aigua. Només es
repsodueixen asexualment formant espores
grans i aïllades.

Són molt importants en els cultius agrícoles ja que

al fer simbiosis amb bacteris ajuden a fixar millor
el nitrogen i el fòsfor cosa que actua com a
fertilitzant natural. Les primeres plantes del medi
terrestre ja van establi aquesta relació
endosimbiòtica amb els glomeromicots ja que
aquests els proporcionaven una manera més
senzilla de captar els nutrients.

ELS ASCOMICOTS:

És el grup de fongs més ampli, el 75% dels fongs són ascomicots. Es creu que hi ha unes 60000 spp. Tots els
ascomicots són terrestres. La majoria d’ells són sapròfits (son els principals descomponedors de fulles,
branquetes...) tot i que podem trobar-hi alguns paràsits. El seu miceli presenta hifes septades i molt
ramificades, monocariòtiques. Els septes d’aquestes són de porus simples. La seva paret cel·lular és de quitina.

Tenen els dos tipus de reproducció: reproducció asexual amb la formació de conidis (espores asexuals). I
reproducció sexual per contacte gametangial. El seu cicle vital és amb la formació de cossos fructífers:
ascocarps que contenen els ascs (esporangis).

De molts ascomicots no se’n coneix però el cicle

sexual.

Trobem molts tipus diferents d’ascs. Segons la

membrana dels ascs podem diferenciar els
bitunicats (2 membranes) i els unitunicats (1
membrana) poden ser amb tapa o sense.

S’anomenen ascs perquè recorden a la forma d’un

sac.

Els ascomicots tenen el barret mirant cap a

Amunt -> Acomicots, en canvi els basidiomicots
tenen el barret mirant cap a Baix ->
Basidiomicots

23
El seu cicle vital:

1) Fecundació de l’ascogoni
2) Les hifes ascògenes
3) Unicinulació: creixement de les
hifes dicariòtiques
4) Formació dels ascs

L’espora cau en una branca i comença

a desenvolupar el miceli, aquest miceli
pot trobar-se amb el miceli d’un altre
individu (de la mateixa espècie).
Aquests dos micelis són compatibles i
començaran a formar les estructures
reproductores: els gametangis. El
masculí s’anomena anteridi i el femení
ascogoni. Dins dels gametangis no es
formen gàmetes si no que es dupliquen
nuclis. A continuació es forma el tub
copulador i es donarà el contacte
gametangial (a través de la tricògina)
els nuclis masculins es desplaçaran cap
als femenins (hi ha la fecundació de
l’ascogoni però els nuclis no es
fusionen).

Una vegada els nuclis masculins han entrat a l’ascogoni, l’anteridi i el seu miceli desapareixen. A partir de
l’ascogoni amb els nuclis femenins i masculins es començaran a formar nove hifes que creixeran. Cada hifa
tindrà una còpia del nucli femení i una del masculí: són hifes dicariòtiques. S’anomenen ascògenes (hifes
fèrtils). Aquestes tenen un creixement especial ja que han de poder mantenir una còpia de cada un dels nuclis,
aquest creixement s’anomena uncinulació. Uncínul=curvatura que es forma

Aquestes hifes aniran creixent fins a formar el cos fructífer (la cassoleta) a la part de l’himeni d’aquesta (la més
apical) es donarà la cariogàmia (és la fusió dels nuclis), així obtindrem el zigot. A partir del zigot, es farà la
meiosi formant 4 nuclis haploides. Després es farà una mitosi i es formaràn 4 nuclis més haploides. Per tant,
tindrem 8 nuclis haploides. Aquests nuclis s’envoltaràn per una membrana formant les espores i els ascs. Els
ascs estan envoltats per les paràfisis (hifes estèrils que els protegeixen)Finalment, s’alliberaran les ascòspores
i es tornarà a començar el cicle.

24
PRINCIPALS GRUPS D’ASCOMICOTS:

- ASCOMICOTS PARÀSITS
o Paràsits de gramínies i insectes
 CALVICIPITALS: grup format per espècies paràsites de gramínies. El cereal enlloc de
formar la seva llavor forma el cos fructífer del fong. Formen peritecis (amb ascs
unitunicats) en estromes (masses de teixit fúngic) a partir d’esclerocis, estructures de
resistència que contenen alcaloides tòxics (ergotamina).
 Claviceps purpurea
El seu cicle vital és diferent al que hem vist, està adaptat al cicle del cereal.
Infecte durant la primavera a través d’alguna espora. El blat no acaba formant
flors i en canvi forma l’estructura del fong (esclerocis) que són estructures de
resistència. A final d’estiu cau a terra i aguanta fins a l’hivern següent. A la
següent primavera forma una estructura molt semblant a els bolets
anomenats estromes a dins s’hi troben els peritecis on s’hi formen els ascs. A
partir d’aquí sortiran les espores.
 Gènere Cordyceps: són paràsits d’insectes, formen estromes pedunculats i espores
filiformes. Siverses espècies formen substàncies utilitzades en farmacologia com la
ciclosporina i cordicepina.

o Paràsits de plantes vasculars

 TAFRINALS: són paràsits de plantes vasculars. Afecten a espècies d’arbres fruiters. El
seu aparell vegetatiu està format per un miceli intercel·lular que provoca
deformacions i canvis de color a la planta parasitada (alteren el metabolisme de la .
No tenen quitina a la paret cel·lular i les cèl·lules són dicariòtiques. Els ascs no es
formen mai en cossos fructífers sinó recobrint la superfície dels teixits de les plantes
parasitades.
 Taphrina sp. Cada espècie de tafrina parasita a un fruiter diferent.

o Paràsits d’humans
 Candida: són fongs que provoquen micosi (és una infecció fúngica). Llevats com
Candida (fase anamòrfica, es desconeix la r.sexual) o altres espècies pluricel.lulars que
formen conidis que causen inflamacions als teixits epidèrmics que infecten. Hi ha
d’haver queratina (ungles, cabells…) de la que obtenen els nutrients.
 Les tinyes: són els generes Trichophyton i Microsporum

- ASCOMICOTS UNICEL·LULARS
Cos vegetatiu format per cèl·lules aïllades, poden quedar enganxades i llavors parlem de
pseudomicelis. Han de viure en un medi aquós i amb presència de sucre. Ls ascs no es formen mai en
cossos fructífers i no tenen quitina a la paret cel·lular.
o Saccaromyces cerevisae

25
 - ASCOMICOTS AMB CARPÒFOR
La majoria són sapròfits, l’aparell vegetatiu està format per un miceli septat. Tenen quitina a la paret
cel·lular i els ascs unitunicats operculats (amb tap). La majoria formen els ascs en cossos fructífers:
APOTECIS i PERITECIS.
o Fructiferacions amb aspecte de tubercle
Maduren sota terra (són hipogeus) la seva dispersió l’han de fer a través dels animals, això fa
que siguin molt aromàtics. Viuen formant micorizes. El seu cos fructífer està format per el
peridi (coberta compacte) i la gleba (que conté les espores)

- FLORIDURES
De moltes d’elles només se’n coneix la fase anamòrfica.
o Penicillium glaucum
o Penicillium roqueforti
o Penicillium digitatum

2.3 Fongs II: Basidiomicots. Característiques generals, diversitat i biologia.

Els basidiomicots es poden considerar el grup més evolucionat de tots els fongs. Són
tots terrestres i lisotròfics com els ascomicots. La majoria són sapròfits, també en
trobem de paràsits i de micorizòides. El seu miceli és dicariòtic té dos nuclis no
fusionats (n+n). Presenten les hifes septades amb porus dolípors.

La seva paret cel·lular conté quitina, tenen reproducció sexual per somatogàmia (no
fan gametangis), i el cicle vital amb la formació de cossos fructífers que contenen els
anomenats basidis que són els esporangis. Cada esporangi conté 4 basidiòspores
que estan en contacte amb l’exterior. Només fan una meiosi.

Es forma un miceli primari que és monocariòtic n i de

vida curta. Si es troba amb un altre miceli primari d’un
individu diferent s’uniran i començarà la
somatogàmia.

SOMATOGÀMIA: Tipus de fecundació típica dels

basidiomicets, que consisteix en la fusió de dues
cèl·lules vegetatives, la qual no condueix
immediatament a la cariogàmia, sinó a la formació
d’una hifa dicariòtica i basidiògena.

Es forma un miceli secundari que és dicariòtic i que

pot viure durant molts anys. Quan hi ha bones
condicions ambientals aquest miceli pot formar el cos
fructífer on encara es conserven els dos nuclis. A la
cèl·lula més apical de l’himeni es formarà el zigot
(fusió dels dos nuclis= cariogàmia) que patirà una
meiosi i es formarà l’esporangi amb les basidiòspores.

26
Per tal que durant el creixement del miceli secundari s’asseguri que hi ha dos nuclis separats a cada cèl·lula es
dona un creixement especial anomenat fabulació. En els ascomicots s’anomenava uncinulació però ve a ser el
mateix procés. Es forma una curvatura subapical gràcies a la qual els nuclis es poden dividir per separar i
quedar-ne una còpia a cada cèl·lula nova.

Només trobem estructures

diploides en el zigot abans que
faci la meiosi.

En el carpòfor (bolet) poden arribar a formar-se fins a 3 tipus diferents d’hifes: generatives, esquelètiques i
connectives.

 HIFES GENERATIVES: són les hifes fèrtils, estan presents en els carpòfors de tots els basidiomicots.
 HIFES ESQUELÈTIQUES: són molt més gruixudes i tenen pocs septes donen resistència a l’estructura,
la presenten els bolets perennes com els de soca.
 HIFES CONNECTIVES: són hifes primes i molt ramificades que ajuden a compactar el carpòfor i li donen
estabilitat.

No tots els himenis (part fèrtil del carpòfor) són iguals. Poden presentar cistidis que són basidis estèrils que
tenen funció de protecció (són homòlegs a les paràfisis). Les estigmes són estructures amb forma de llàgrima
a l’extrem del basidi que aguanten les espores.

27
També trobem diferents tipus de basidiocarps:

Podem diferenciar varis tipus de desenvolupament:

 GIMNOCÀRPIC: de mica en mica es va formant el peu i el barret disposant les hifes en làmines. Tindrà
la mateixa forma quan comença a créixer i al final del creixement. L’himeni sempre està en contacte
amb l’exterior.

 HEMIANGIOCÀRPIC: tenen un creixement més protegit, la forma inicial és diferent a la final. El

carpòfor es troba protegit per un vel universal i l’himeni està protegit per una altra capa anomenada
vel secundari. Les restes del vel universal queden com a taques a la superfície del carpòfor. I les restes
del vel secundari queden al peu.

 ANGIOCÀRPIC: no tenen peu ni barret, la part interna s’anomena gleva interna i està envoltada per
una capa anomenada peridi.

28
DIVERSITAT DELS BASIDIOMICOTS:

- GRUPS PARÀSITS
o Rovells (O. Uredinals)
Són paràsits obligats de les plantes, n’existeixen unes 6000 sp. Tenen els septes sense dolípor
i els basidis septats transversalment. Es desenvolupen pels espais intercel·lulars i no fan
basisdiocarps.
Pel què fa al seu cicle es desenvolupa en dos hostes, en el coralet (que és un cereal) i en el
blat. Forma 5 tipus diferents d’espores, per tant el seu cicle és molt complicat. Unes de les
espores més importants són les urediniòspores que són espores de repetició i poden anar
infectant altres plantes encara que el cicle quedi aturat.
o Carbons (O. Ustilaginals)
És una família formada per unes 1500 spp, són paràsits d’angiospermes i completen el cicle
sobre una única planta. El miceli primari és el sapròfit, el miceli secundari (dicariòtic) ñes l’únic
que és paràsit i ataca a les parts reproductores de la planta.

2.4 Fongs III: Els líquens. Micobionts i ficobionts. Característiques generals, diversitat i
biologia

Els líquens són organismes compostos per una simbiosi entre tres organismes. Una alga, un ascomicot i un
basidiomicot (llevat). Són organismes de natura doble, no perden la individualitat sinó que viuen junts tot i
que adquireixen una morfologia que no és ni la del fong ni la de l’alga.

Aquesta associació és beneficiosa ja que els permet colonitzar ambients on els dos bions que formen els
líquens per separat serien incapaços de viure-hi. En la seva majoria els fongs que els trobem formant líquens
no els podem trobar en vida lliure, en les algues en canvi sí. La majoria dels caràcters (químics i sexuals) dels
líquens els “dona” el fong. Per això a vegades es parla de fongs liquenificats.

El fong rep el nom de micobiont. El 98% dels fongs que trobem en els líquens són ascomicots. L’alga rep el
nom de fotobiont i pot ser un cloròfit unicel·lular o un cianobacteri. El fong 2 com hem dit són llevats
basidiomicots. El fong proporciona aigua i minerals mentre que l’alga aporta hidrats de carboni a través de la
fotosíntesi.

TIPUS DE TAL·LUS LIQUÈNICS:

- HOMÒMER: hi ha una organització homogènia del

contingut del tal·lus del liquen. No es formen capes ni
estrats.
- HETERÒMER: en aquest cas sí que hi trobem una
organització heteròmera, podem diferenciar-hi 4
capes:
o El còrtex superior
o La capa algal
o La medul·la
o Còrtex inferior
Liquen homòmer Liquen heteròmer

29
Podem diferenciar també varis tipus de tal·lus:

- Tal·lus gelatinós: per exemple és el que trobem en el col·lema.

- Tal·lus crustaci: el liquen es troba completament adherit al substrat, incrustat. No és possible separar
l’organisme sense trencar el substrat.
- Tal·lus foliaci: no fa referència a fulles. Té el tal·lus aplanat permet arrencar-lo i forma com catifes en
el substrat.
- Tal·lus fructiculós: és sinònim d’arbustiu, tenen un peu del qual en surten “branques erectes” que es
van ramificant. A diferència dels que hem vist fins ara tenen tres dimensions.
- Tal·lus compostos (primari + secundàri): són líquens formats per 2 tal·lus, hi trobem el primari que és
semblant al foliaci que realitza les funcions vegetatives i el secundari que s’aixeca erecte i és on es
desenvolupen les estructures reproductores (cossos fructífers).

FISIOLOGIA DELS LIQUENS:

- Formació de substàncies liquèniques: són les anomenades liquenines, i són substàncies especifiques
dels líquens. Són polisacàrids que el liquen utilitza per defensa o bé per a poder atacar el substrat. Són
molt difícils de produir en un laboratori, per això l’estudi dels líquens és important.
D’aquestes substàncies se’n poden extreure diverses aplicacions, la coloració en molts casos protegeix
els líquens de la llum ultraviolada i s’ha fet servir com a colorant tèxtil, en farmacologia i medicina com
a antibiòtics i antivirals.
L’oxalat càlcic és un compost que també confereix protecció de la llum a les capes més superficials del
liquen.

30
 - Creixement: tenen un creixement molt lent, a la velocitat de pocs mil·límetres per any. Per la qual
cosa són útils per datar superfícies i restes arqueològiques.
Com ja sabem son organismes poiquilohídres, depenen de la humitat del medi i no tenen vacúols.
Però quan plou s’hidraten en qüestió de pocs segons. Llavors les cèl·lules algals s’activen i adquireixen
colors més verdosos. Aquesta capacitat d’activar-se i desactivar-se fa que puguin viure en llocs molt
inhòspits i que tinguin una bona resistència a la dessecació.

REPRODUCCIÓ:

Es reprodueixen per un sistema allunyat de l’habitual.

Es poden reproduir conjuntament (alga + fong) obtenint

un individu de la mateixa espècie: un liquen o bé per
separat que ho faci només l’alga o el fong. En aquest cas
el més comú és que ho faci només l’alga ja que el liquen
no ho fa casi mai.

Normalment es dona la reproducció conjunta de

manera asexual a través de fragmentació o propàguls
on trobem els isidis i soredis.

A: fragmentació

B: Soredis

C: Isidis

La reproducció per separat que fa l’alga només pot ser

asexualment en canvi el fong es podrà reproduir a
través de conidis (espores asexuals) o pels cossos
fructífers (sexual). Si les espores del fong no es poden
unir un altre cop a una alga no seran viables.

DIVERSITAT (entren al visu)

Xanthoria parietina Cladina sp.

31
3. Les algues

3.1 Algues eucariotes I. Classificació actual de les algues. Generalitats

ESTRUCTURA DE LA CÈL·LULA I DEL TAL·LUS DE L’ALGA

Pel que fa a la estructura a nivell cel·lular trobem algues unicel·lulars i pluricel·lulars, això condiciona la seva
estructura. Per les algues unicel·lulars les podem trobar amb coberta, flagels, pigments, plasts... Les algues
pluricel·lulars presenten estructures més complexes com per exemple característiques del tal·lus, de la forma,
del seu creixement...

Hi ha moltes formes de tal·lus diferents:

- Filiforme - Claviforme
- Actinada - Globular
- Laminar - Arboscent
Un altre paràmetre per diferenciar les
espècies és el tipus de ramificació que
presenten, ens podem trobar amb
ramificacions falses que son degudes a la
mort d’una cèl·lula, o ramificacions
veritables.

També trobem dos tipus de creixement, l’uniaxial que és el que es dona a partir d’una única cèl·lula inicial i el
creixement multiaxial el qual es dona a partir de varies cèl·lules.

Segons la localització de la zona de creixement:

32
 Segons la diversitat de l’aparell locomotor:
la inserció pot ser:

- Apical
- Subapical
- Lateral

I la forma:

- Isoconte
- Heterocontes

33
Els cianobacteris

També anomenats cianòfits, algues blaves, algues verd-blaves. Són les algues procariotes. Són bacteris que
realitzen la fotosíntesi oxigènica. Són els organismes vegetals més primitius. Els cianobacteris són els
ancestres fotosintètics de totes les plantes. De fet la fotosíntesi de les plantes es pot realitzar gràcies a
l’evolució de la simbiosi entre una cèl·lula eucariota i un cianobacteri que acabarà sent el cloroplast. Són els
precursors de totes la vida vegetal.

El bacteri ancestral contenia tots els pigments: clorofil·la a , clorofil·la b, i pigments accessoris com les
ficobiliproteines (tenen complexos antena per captar radiacions especials). Trobem fòssils de cianobacteris de
3700 Ma. Gràcies a la seva abundància van originar un canvi ambiental fent que l’atmosfera es tornés
oxigènica.

Composició de la paret:

La seva paret cel·lular és molt gruixuda, formada per diverses capes i conté mureïna. Poden presentar beines
de mucílag (polisacàrids hidratats) que els permeten formar cenobis.

Substàncies de reserva:

Poden tenir reserves de carbohidrats, característics per cada espècie (diferents tipus de midó). També poden
tenir reserves de nitrogen a través de substàncies nitrogenades.

34
Organització:

Trobem espècies que viuen de manera unicel·lular lliure, poden

formar filaments i/o cenobis.

En els cenobis les cèl·lules estan unides per la paret cel·lular

materna o per una massa gelatinosa.
Chroococcus sp.

També trobem cenobis

filamentosos no ramificars i sense heterocists.

Oscillatoria sp.

Cenobis filamentosos no ramificats

i amb heterocists.
Nostoc sp.
També hi ha cenobis filamentosos ramificats però són
ramificacions falses ja que són a a causa d’una cèl·lula que s’ha mort, i
filaments multicel·lulars.

Cèl·lules especials:

- HETEROCISTS: són cèl·lules amb l’interior hialí (transparent) i amb la paret molt gruixuda. Són
especialitzades en fixar nitrogen atmosfèric en un ambient anaeròbic. La paret gruixuda es per evitar
l’entrada de l’O2 i que hi hagi aquesta atmosfera anoxigènica necessària. A vegades els cianobacteris
que realitzen aquesta fixació els trobem amb relacions endosimbiòtiques amb plantes com per
exemple les lleguminoses.

- ACINETS: Són cèl·lules grans de paret gruixuda plenes de substàncies de reserva (cianoficina i
carbohidrats). Permeten a l’alga sobreviure en períodes desfavorables (sequera, manca de nutrients,
fred, ...) són abundants en poblacions senescents. Són viables durant anys.

35
La reproducció:

No es coneix reproducció sexual verdadera per als cianobacteris. El que fan és reproducció asexual. Ho poden
fer per varis mecanismes:

- Bipartició
- Formació de necridis: es quan es mor una cèl·lula del filament i quest es trenca. Es un mecanisme de
fragmentació.
- Formació d’hormogonis: Un hormogoni és un filament que actua de propàgul i de cos reproductor
propi d'alguns cianobacteris. La seva formació és a propòsit i tenen els límits arrodonits.
- Per endòspores o exòspores: només passa en casos molt concrets i aïllats.
- Per acinets: Els acinets són un tipus especialitzat de cèl·lules que produeixen alguns cianobacteris com
a resposta a condicions de vida desfavorables. S'originen a partir de cèl·lules que es tornen més grans,
amb una paret més gruixuda que les cèl·lules vegetatives, de vegades amb petites protuberàncies;
tenen un citoplasma granulós a causa de l'acumulació de gran quantitat de cianoficina com a
substància de reserva. Entre la paret i les capes mucilaginoses segreguen una nova capa fibrosa. Tenen
un metabolisme reduït i germinen quan les condicions ambientals tornen a ser les adequades

Ecologia:

Trobem cianobacteris en tots els punts del planeta, des de l’àrtic fins a l’antàrtic. I en molts ambients diferents
tant en aigua dolça (on més abunden) com en el medi marí. Els hi agrada l’abundància de matèria orgànica,
així que abundaran allà on més n’hi hagi. Formen grans proliferacions que s’anomenen blooms proliferen en
molt poc temps i amb molta quantitat -> marees roges/verdes (poden tenir diferents coloracions a causa dels
diferents pigments). Auqestes marees poden portar implicacions greus en els ecosistemes ja que poden
contenir toxines i que s’acumulin a ala xarxa tròfica i afectar la salut dels organismes (humans també) o poden
ser neutres (la majoria dels casos).

A la zona del litoral trobem cianobacteris que degraden la roca. Els podem observar com a taques negres que
viuen sobre les roques. Sobretot en aigües semicontaminades. La seva morfologia pot dependre del lloc on
viuen, es a dir dins de la mateixa espècie podem trobar morfologies diferents.

Els cianobacteris terrestres viuen sobretot sobre roques, troncs (en llocs humits).

També en trobem però en llocs amb condicions extremes com deserts, fonts termals de fins a 70 ºC, al gel,
llocs hipersalins...

Hi ha cianobacteris que han optat per establir relacions endosimbiòtiques, amb líquens, falgueres, algunes
plantes terrestres, animals... sobretot gràcies a la seva gran eficàcia fixant nitrogen.

36
3.2 Algues eucariotes I. Euglenòfits, Dinòfits, Bacil·lariòfits i Ocròfits (Feofícies).
Morfologia, reproducció i ecologia. Usos i aplicacions d’aquests grups.

En aquest apartat parlarem de varis grups d’algues unicel·lulars EUCARIOTES com les que hi ha en el grup dels
cromalveolats i els excavats. El seu origen evolutiu és similar, els dos provenen d’una endosimbiosi
secundària. Els cromalveolats però provenen dels rodòfits (Cl a, i ficobilines) i els excavats provenen dels
clorobionts (cl a i b).

Els euglenòfits (excavats)

Se’n coneixen unes 1400 spp, la

seva organització cel·lular és
que són unicel·lulars i
flagel·lats (monadals: que tenen
flagels). Trobem espècies
d’euglenòfits fotosintètiques
però també d’heteròtrofes
(2/3) ja que a posteriori han
perdut la capacitat de fer
fotosíntesis. La paret cel·lular
s’anomena periplast, i està
formada per bandes proteiques
disposades helicoïdalment.

37
Els euglenòfits tenen clorofil·la a i b, i també pigments accessoris com els b-carotens, neoxantina i
diadinoxantina. La principal substància de reserva és el paramil.

El moviment dels euglenòfits es a partir de la rotació que fan sobre l’eix longitudinal. Això els permet
desplaçar-se cap a davant.

Pel que fa a la reproducció la asexual ho fan a través de divisió longitudinal, és a dir per bipartició. No es coneix
que facin reproducció sexual. Presenten cists de resistència que estan envoltats d’una veïna mucilaginosa.

Ecologia: els trobem en aigües continentals, poden ser planctòniques o bentòniques. Abunden en torberes o
en ecosistemes rics en matèria orgànica.

Els dinoflagel·lats (cromalveolats)

Es coneixen al voltant de 3500 spp. de dinoflagel·lats. Són unicel·lulars hi ha algunes excepcions on els trobem
formant cenobis. I flagel·lats (monadals) normalment en tenen dos, un al voltant i l’altre a mode de “cua”.

Els seus principals pigments són clorofil·la a, c1 i c2. També tenen b-carotens, peridinina, diatoxanantina,
fucosxantina i diadinoxantina. La substància de reserva és el midó. I la paret cel·lular està composta per bandes
de cel·lulosa organitzades en plaques.

Con hem dit abans presenten 2 flagels diferents:

- Flagel pectinat (transversal): una sèrie de Bàrbules o

matigonemes.
- Flagel pennat (longitudinal): dues sèries de bàrbules més
curtes.

Una de les espècies de dinoflagel·lats més coneguda és la Noctiluca

scintillans que és luminescent i es pot observar a la nit en el
trencament d eles onades.

La reproducció asexual és per bipartició i la reproducció sexual és poc

coneguda. Es formen cists de paret ornamentada. Que són
estructures de resistència que queden enterrades en el sòl marí en el
sediment. On s’hi poden estar durant varis anys. Si les condicions són
les adequades començarà la germinació.

Ecologia: són organismes planctònics (formen part del fitoplàncton,

són importants productors primaris marins). El 90% de les espècies
són marines, en trobem molts pocs en aigües continentals. En les aigües tropicals i càlides és on presenten la
màxima diversitat. En les aigües fredes és on presenten la màxima biomassa. Són formadors de PAN
(proliferacions algals nocives) i també de blooms (com els cianobacteris). Això passa quan es troben en aigües
encalmades, amb baixa salinitat, a una temperatura càlida i molts nutrients. Provoquen la mort de peixos,
mamífers i aus i en els humans poden causar problemes respiratoris, gastrointestinals i neurològics.

38
Les zooxantel·les
Són un grup de dinoflagel·lats que viuen en simbiosi de
diferents grups d’animals: bivalvs, poliquets, anemones,
coralls... Els coralls sense les zooxantel·les no podrien fer
els esculls. Ja que són uns elements indispensables pel
corall per la formació de carbonat de calci.

Es troben dins dels pòlips del corall. Qualsevol afectació

en les condicions ambientals provoca un estrès en el corall
i aquest allibera les zooxantel·les és el que es coneix com
el bleaching o emblanquiment del corall. Sense les
zooxantel·les el corall mor.

Les bacil·lariofcies (cromalveolats)

El fílum de les bacillariophyta és molt ampli, conté més de 10000 espècies. Tota són protòfits, cocals (sense
flagels) i en trobem algunes de cenobials. És un grup molt important en aigües continentals i marines. Una de
les seves característiques més importants és que tenen la coberta de sílice -> frústul que és molt rígid.

En funció de les condicions ambientals on es troben

canvien la seva morfologia pel qual hi ha moltes
espècies descrites que segurament amb estudis
genètics resultaran ser les mateixes.

Es poden observar de de dos punts diferents:

- visió valvar: des de dalt o baix

- visió pleural: des del costat on es veuen les
bandes pleurals

El frústul està compost per dues unitats, la epiteca i

la hipoteca, que encaixen la una amb la altre. Tan una valva com l’altre estan foradades per tal de permetre
l’intercanvi de gasos. Les podem trobar amb ornamentacions, estries, nòduls, porus, apèndix... en molts casos
la funció d’aquestes estructures és augmentar la flotabilitat. Sota de la membrana hi trobem un únic
cloroplast, juntament amb la resta dels orgànuls típics de les cèl·lules eucariotes.

Reproducció:

Durant la reproducció vegetativa: bipartició la

cèl·lula separa les dues valbes, la teca que
prové de la mare sempre actua com a la
epiteca, quedant situada per sobre de la altra.
Amb el pas de les generacions el tamany va
disminuint fins que arriba un punt en què el
volum de la cèl·lula filla és mínim i s’inicia un
sistema pel qual es torna a formar el volum
màxim. Aquest sistema és el de la reproducció
sexual. En aquesta es fa la meiosi i es formen

39
gàmetes que es fecundaran formant el zigot. Hi ha una fase anomenada d’auxospòra on el zigot es fa molt
gran a través d’una paret transitòria. Aquesta forma pot servir com a espora de resistència.

Tipus de bacil·lariofícies:

- Centrades: presenten simetria radial, no tenen rafe i són immòbils. Els gàmetes masculins tenen 1 flagel.
Viuen en medi marí.

- Pennades: presenten simetria bilateral, tenen rafe i són mòbils. No tenen mai flagels en el cicle. Són pròpies
d’aigües dolces.

El rafe és un solc en l’eix longitudinal que serveix per donar moviment, per això només el trobem en aquelles
espècies que són mòbils. Gràcies al rafe secreten un mucílag que els permet lliscar i moure’s mínimament.
Això els hi és útil perquè moltes d’elles són bentòniques i d’aquesta manera poden no acabar tapades per tot
el sediment. La majoria de les centrals són plantòniques i ja no els cal el rafe. En aquestes trobarem estructures
que els permetin millorar la flotabilitat com ara espícules o altres formacions que els augmentin la superfície.

Moltes de les diatomees actuen com a bioindicadors i la terra de diatomees és un insecticida natural que
s’utilitza en la horticultura, també serveix com a estabilitzant de la nitroglicerina.

F. Ocròfits Cl.Feofícies
Són les conegudes com a algues brunes. Només hi trobem tal·lòfits (no hi ha protòfits). Al ser totes tal·lòfits hi
podrem identificar l’aparell vegetatiu ben diferenciat.

Presenten clorofil·la a i c i xantofil·les que són les encarregades de donar-les-hi la coloració bruna. I la seva
paret cel·lular està composta per cel·lulosa i sílice. En la part interna s’hi troba la cel·lulosa i en la part externa
hi ha els ficocol·loides que fan la part externa mucilaginosa gràcies a la pectina, alginat i fucoidina. Aquesta
composició els permet aguantar la va i ve de les onades. Com a substànica de reserva tenen la laminarina.
Poden presentar calcificació.

Hi trobem moltes morfologies diferents, les més senzilles són les incrustants que es troben unides
completament al substrat. I llavors en l’escala de complexitat hi trobem els tal·lus erectes.

- Filaments senzills (creixement apical/intercalar)

- Filaments dicòtoms

- Creixement polístic i intercalar

- Tal·lus laminar (creixement apical)

- Tal·lus laminar amb creixement meristemàtic intercalar

Halopteris scoparia té el tal·lus aplanat i amb ramificacions, la Dictyota dicotoma presenta el tal·lus laminar i
dividit, la Padina pavonica és laminar en forma de ventall (presenta una calcificació parcial) i la Laminaria
saccharina és una espècie més gran de 4 a 8 metres que té el creixement a través d’un meristema intercal·lar
normalment són perennes i van perdent la làmina.

Reproducció:

En algunes espècies es pot donar per fragmentació (Sargassum sp.) i en altres ho fan a través de propàguls
com la Sphacelaria sp.

40
També fan reproducció sexual amb cicles haplodiplòntics.

Ecologia:

Les feofícies són majoritàriament espècies marines i bentòniques. Constitueixen l’hàbitat i la font
d’alimentació de molts altres organismes, tenen molta biodiversitat associada. Un exemple és el Kelp que ñes
una de les algues brunes de gran tamany que pertany a l’ordre de les Laminarials. El trobem en aigües riques
en nutrients fins a 40 metres de profunditat i a temperatures més baixes de 20 ºC.

En el mediterrani com a representants de les feofícies hi trobem la Cystoseira sp. I altres algues importants
com les següents:

41
3.3 Algues eucariotes II. Rodòfits: Bangiofícies i Florideofícies. Característiques generals:
morfologia, organització, reproducció i ecologia. Usos i aplicacions.

Els rodòfits són les algues vermelles.

Hi trobem unes 6300 espècies diferents. Les trobem organitzades des de protòfits unicel·lulars fins a tal·lòfits
d’alta complexitat. Tenen clorofil·la a i d i beta carotens que els hi confereixen l’aspecte rogenc. Com a
substància de reserva tenen un tipus de midó especial. Com a constituents de la paret cel·lular hi trobem
cel·lulosa i pectina així com galactans.

En la paret interna hi ha la cel·lulosa i en la paret externa hi

trobem la capa mucilaginosa de polisacàrids sulfatats (agar,
carraguenina), moltes tenen aquesta part impregnada de
carbonat càlcic.

La sinapsis és un tap proteic situat en l’orifici de separació

de dues cèl·lules contigües, està envoltat per dues
membranes a cada costat del tap. Serveix per a l’intercanvi
de substàncies.

Dins del fílum dels rodòfits (Rhodophyta) hi trobem dues classes:

- Cl. Bangiophyceae
- Cl. Florideophyceae

Les bangiofícies poden ser unicel·lulars, laminars o filamentoses. En canvi en les florideofícies només hi
trobem de filamentoses i amb tal·lus multiaxials.

42
LES BANGIOFÍCIES:

Com hem vist són espècies filamentoses i laminars. Neopyropia sp., Pyropia sp., Porphyra sp.

LES FLORIDEOFÍCIES:

N’hi trobem de filamentoses i de laminars.

També n’hi trobem de calcificades com el Lithophyllum byssoides, la Jania sp. I la Corallina sp.

Reproducció:

Poden fer reproducció asexual per fragmentació, propàguls i formació d’espores no flagel·lades. També fan
reproducció sexual a partir de cicles digenètics o trigenètics.

Cicle trigenètic:

43
En els cicles trigenètics apareix la estructura del carpogoni que és el gàmeta femení. Forma el carposporòfit
que creix sobre el gametòfit femení. Es forma el tricògina en el gàmeta femení.

Quan es fecunda el gàmeta femení es forma el carposporòfit sempre sobre del gametòfit. Té una part diploide
perquè es forma a partir del zigot i una altra d’haploide perquè prové del teixit del gametòfit.

Imatges del carposporòfit:

Carposporófit =
Cistocarp

Recordem que sempre

creix sobre del
gametòfit femení.

Exemple d’espècies
amb el cicle
halpodiplont
heteromòrfic:

Asparagopsis armata

Les meiosores:

Es formen 4 espores ben compactades a partir dels tetrasporangis. Les diferents formes de col·locació són les
següents (si se’n veuen 3 és perquè la quarta es troba al darrera):

44
També hi ha espècies que fan però el cicle amb només dues generacions, llavors és el següent:

Comparació entre les dues classes:

Cl. Bangiofícies Cl. Florideoficies

Ambients fluctuants Ambients estables
Espècies més simples Espècies més complexes
- Espècies pluricel·lulars filamentoses i - Espècies pluricel·lulars (filamentoses a
laminars laminars)
- Presenten sinapsis a només una fase del - Sempre presenten sinapsis
cicle - Existeixen nombrosos plastidis,
- Generalment només existeix un plastidi majoritàriament discoidals
- Els cicles vitals són de tipus digenètic - Els cicles vitals són de tipus trigenètic
- Ambients estables
Els ambients fluctuants són ambients que es troben submergits surant hores i amb moviments de les onades
i durant altres hores no hi ha moviment del mar ni aigua. Normalment les espècies que viuen en aquests
ambients són estacionals.

Ecologia:

Majoritàriament marins, només en trobem un centenar en aigua dolça. Poden viure des de pocs metres a
grans fondàries. Poden ser bentòniques, epífites i paràsites.

Tenen afinitat per les temperatures tropicals.

3.4 Algues eucariotes III. Cloròfits i Estreptòfits. Característiques generals: morfologia,

organització, reproducció i ecologia. Usos i aplicacions.

Les algues verdes es troben dins del grup dels clorobionts juntament amb les plantes terrestres. Són els
cloròfits.

Coneixem unes 6200 espècies de cloròfits i

tan en trobem de protòfits com de tal·lòfits.

Tenen clorofil·la a i b. Com a pigments

complementaris tenen els carotens. La seva
TAL·LÒFIT PROTÒFIT

45
substància de reserva és el midó. I com a constituents de la paret cel·lular hi trobem cel·lulosa.

Organització morfològica:

Els protòfits els podem trobar en la seva forma

unicel·lular o bé formant cenobis. Fins i tot n’hi ha
que fan colònies (Volvox sp.)

Colònia Cenobi

Trobem cloròfits com a filament simples i ramificats.

L’organització sifonocladal són diverses cèl·lules

plurinucleades que formen el filament. Ulva sp
Un exemple de filaments i tal·lus sifonats és el Codium
sp. Codium sp

També hi trobem morfologies en làmines mono o

polistromàtiques (amb una o varies capes cel·lulars). Ex. Monostroma sp. (uni)
o Ulva sp.

Algunes tenen la paret cel·lular impregnada de carbonat càlcic (Acetabularia

acetabulum).

Reproducció:

Poden fer reproducció asexual:

- Les unicel·lulars per bipartició (divisió vegetativa)

- Fragmentació
- Propàguls
- Formació d’espores

La reproducció sexual: fan cicles mono i digenètics.

46
Dins dels cloròfits hi ha dos principals fílums, el del cloròfits i el dels caròfits. Dins d’aquests dos fílums hi
trobem dos classes per cada un:

Les Clorofícies:
- Unicel·lulars, colonials, filamentoses i laminars (3500 spp)
- Reproducció sexual per iso, aniso o oogàmia
- Cèl·lules flagel·lades, amb el flagel situat en posició apical
- Predominantment marines, algunes espècies d’aigua dolça
- Cicles vitals predominantment monogenètics
- Marines, d’aigua dolça o terrestres, poden formar simbiosi

Les Ulvofícies:
- Filamentoses i laminars (1700 spp)
- Reproducció sexual per iso, aniso o oogàmia
- Cèl·lules flagel·lades, amb el flagel situat en
posició apical
- Predominantment marines, algunes espècies
d’aigua dolça
- Cicles vitals mono o digenètics

Ecologia (cloròfits: clorofícies + ulvofícies)

Encara que les dues classes que hem vist són majoritàriament marines, el grup dels cloròfits és en la seva gran
majoria d’aigua dolça. Formen part del plàncton d’aigua dolça i marina i també components del bentos marí.

Poden fer simbiosi amb fongs pertanyent doncs al grup dels líquens (Trebouxia
sp.). També poden fer simbiosis amb paramecis: formen les Zooclorel·les
(Paramecium bursaria + Chlorellas).

Un exemple curiós d’aquestes simbiosis és l’espècie de l’Elysia sp. Són

nudibranquis que neixen com a animals i a mida d’anar menjant Codium sp.
Incorporen els cloroplasts al seu organisme, i aquests tenen el nom de
cleptoplasts. És una endosimbiosi subcel·lular.

47
Les Zignematofícies
Inclou els protòfits i tal·lòfits filamentosos no ramificats. Se’n coneixen unes 3800 spp.

PIRENOIDES: en biologia cel·lular són orgànuls centres de

la fixació del diòxid de carboni, per a la fotosíntesi, que
són presents dins dels cloroplasts d'algues i els
antocerotòpsids. Els pirenoides no estan enllaçats a
membranes biològiques sinó zones especialitzades de
plasts que contenen alts nivells RubisCO.

No tenen cèl·lules flagel·lades,

fan conjugació: hi ha el tal·lus
masculí i el tal·lus femení que
estan en contacte i poden
ajuntar-se per formar el zigot.
Tenen el cicle monogenètic i
haplòntic.

48
Les Carofícies:
Se’n coneixen unes 750 spp. Entre les quals només hi ha tal·lòfits. Tenen els
tal·lus articulars, amb nusos i entrenusos. Normalment són verticil·lats.

- Anteridiòfor (gametangi masculí) a

l’interior hi ha els gàmetes masculins
- Oogoniòfor (gametangi femení) a
l’interior hi ha l’oosfera, un únic gàmeta
femení protegit per una capa de cèl·lules

Oogoniòfor

Anteridiòfor

Fílum dels Estreptòfits

Ecologia:

- Formen part del plàncton o del bentos (Zygnematofícies)

- Surant en masses d’aigua (Carofícies)
- Aigües dolces i salabroses
- Prats submergits

49
4. Grups briofítics i Monilòfits

4.1 Classificació històrica i actual de les plantes terrestres.

Pertanyen al fílum plantae. És un grup monofilètic que engloba els glaucòfits, els rodòfits i els estreptòfits. Són
els clorobionts (cloròfits i estreptòfits).

Si ens fixem en el grup dels clorobionts, hi trobem els cloròfits (algues verdes) i els estreptòfits que són algues
verdes i plantes terrestres. Tan clorobions com els fílum plantae són monofilètics ja que provenen d’un únic
avantpassat comú.

Dins dels estreptòfits hi trobarem els embriòfits que són les plantes terrestres (o aquàtiques) que formen
embrions.

Un embriófito es cualquier planta terrestre o acuática que se caracterixe por presentar embriones en las
fases posteriores a la fertilización. Los embriones presentan diferente complejidad estructural según el grup
vegetal, desde estructures poco diferenciades que crecen sobre los gametófitos hasta otras más compleixes
(incluidas en las semillas) en las cuales se observan precursores de tallos, hojas y raices, así como de
cotiledonis.

50
Les plantes presenten alguns trets comuns amb les algues verdes ja que són de les quals deriven:

- Paret cel·lular de cel·lulosa

- Cloroplast amb clorofil·les a i b, xantofil·les i carotenoides grocs o ataronjats
- Substància de reserva: midó (s’acumula dins els cloroplasts)
- La estructura dels flagels dels espermatozoides dels primers embriòfits són molt semblants a les dels
estreptòfits, en moltes plantes aquesta estructura s’ha anat perdent amb el pas de l’evolució.

Dins de les plantes terrestres hi trobem varis grups:

- Molses i hepàtiques: no tenen llavor, presenten espores. Tampoc tenen el sistema vascular
desenvolupat.
- Falgueres: tenen el sistema vascular però no tenen llavor
- Gimnospermes
- Angiospermes

El grup dels briofítis és un grup parafilètic, provenen del mateix avantpassat però no inclou tots els seus
descendents. Tradicionalment els embriòfits (plantes terrestres) es dividien en 3 grans divisions taonòmiques:

- Briòfits
- Pteridòfits= monilòfits
- Espermatòfits

Actualment les anàlisis filogenètiques mostren que els tres grups són parafilètics:

hepàtiques molses antocerontes Primeres pl vasculars Pl vasculars terrestres

terrestres

51
4.2 Procés d’adaptació al medi terrestre.
En l’època del precambrià hi ha vida fotosintètica senzilla i poc diversificada. L’ambient era glacial. A la següent
època, el cambrià, la vida fotosintètica es comença a diversificar tan en aigua dolça com en salada. En un
moment determinat alguns organismes es queden exposats a períodes de dessecació i es van adaptant a la
vida en el medi terrestre. Les avantatges d’aquest nou medi eren que hi havia molta llum, CO2 i pocs
depredadors.

Aquest primer organisme és l’espècie Coleochaete, és filamentós, pluricel·lular, ramificat i amb

plasmodesmes. Tenint capacitat per aguantar períodes de dessecació.

Per a poder sobreviure en aquest nou hàbitat van haver d’adaptar noves estratègies:

- Gametangis i esporangis protegits

- Embrió
- Esporòfit pluricel·lular
- Cutícula (més o menys desenvolupada)
- Espores (meiòspores) amb parets cel·lulars gruixudes esporopol·lenina
- L’intercanvi de gasos a través de petits porus i estomes
- Flavonoides que ajuden a absorbir la llum ultraviolada (UV)
- Canvis metabòlics (sistema d’oxidació del glicolat)
- Primeres plantes terrestres van interaccionar amb fongs complement al poc desenvolupament del
seu sistema radicular
- Cicle vital digenètic heteromòrfic i haplodiplòntic

Una diferència fonamental entre el grup dels briofírics i la resta de les plantes vasculars és que aquests primers
la seva generació haploide és la dominant mentre que en les altres plantes és la generació diploide.

52
El cicle vital dels embriòfits es pot esquematitzar de la següent manera:

I pel que fa a la dominància d’unes generacions o d’unes altres:

Triomfa l’estratègia
dels esporòfits (2n)
com a generació
dominant perquè al
ser dilpoides són
més resistents a les
mutacions o poden
passar
desapercebudes o
alhora poden tenir
més combinacions
per tant més
capacitat
d’adaptació. Els
esporòfits es van
poder fer més grans
(és avantatjós en la
competència per la
llum i en la dispersió)
mentre que els gametòfits depenien de l’aigua per la fecundació,l’esperma necessitava aigua per la fecundació

53
Nivell d’organització cel·lular i morfològic en el món vegetal:

Diferències morfològiques i reproductores a les plantes terrestres:

4.3 Els grups briofítics: hepàtiques i molses. Característiques generals. Cicle biològic.
Els grups briofítics inclouen les Anthocerotophyta, les Bryophyta i les Marchantiophyta.

Van ser els primers grups vegetals a superar la barrera ecològica sortint de l’aigua per viure a la superfície
terrestre.

Son organismes poiquilohídrics no poden regular la seva quantitat d’aigua per això han de viure en llocs
humits, quan no hi ha aigua es poden desactivar i romandre inactius. Necessiten humitat per a la reproducció.
Tenen diversos mecanismes de protecció contra la dessecació (no verdadera cutícula, es pleguen en fil·lidis,

54
tenen cavitats per emmagatzemar aigua, tenen un pèl hialí, es recobreixen de papil·les...). Les seves
estructures vegetatives “especialitzades” estan formades per cèl·lules especialitzades però no es troben
organitzades en teixits. NO tenen un verdades sistema conductor.

Tenen el cicle digenètic heteromòrfic amb el gametòfit (n) com a fase dominant del cicle biològic, l’esporòfit
depèn del gametòfit.

- Gametangis femenins= arquegonis on es desenvolupa la ovocèl·lula o oosfera (òvul)

- Gametangis masculins= anteridis in es desenvolupen els espermatozous que necessita aigua per
arribar fins a la oosfera.
- Oogamia interna (=embrió)

També poden tenir reproducció vegetativa per fragmentació.

Les hepàtiques (Marchantiophyta):

Se’n coneixen unes 900 spp. Tenen una estructura molt senzilla i no presenten estomes. Viuen sempre en llocs
humits. Hi deiferenciem 2 grans grups morfològics:

- HEPÀTIQUES TAL·LOSES: tenen el gametòfit laminar

Són laminars, presenten simetria bilateral i dorsiventral. Ramificació dicòtoma i rizoides unicel·lulars.
No tenen meristema apical de creixement.

Hi trobem porus aerífers en les hepàtiques laminars. Morfologia del gametòfit:

Les hepàtiques fan reproducció vegetativa
mitjançant gemmes (propàguls), les laminars en
estructures anomenades conceptacles. Els
propàguls són
petits disc de teixit
que s’escampen i
donen una nova
planta.

55
 - HEPÀTIQUES FOLIOSES: presenten el gametòfit amb caulidis i fil·lidis
Tenen simetria bilateral i dorsiventral, els rizoides són unicel·lulars i no tenen porus aerífers. Tenen
una mica més de complexitat que les tal·loses.

Les hepàtiques folioses són més

diversificades que les tal·loses. Presenten
una morfologia rgida per un caulidi i fil·lidis
(lòbuls).
També fan reproducció vegetativa
mitjançant gemmes (propàguls), unes
estructures que es troben a les axil·les o als
extrems de les fulletes. Els propàguls
s’escampen i donen una nova planta.

Cicle vital de les hepàtiques:

56
Espores haploides formen un gametòfit masculí o femení. El gametòfit té una estructura anomenada
arqugoniòfor que protegeix els arquegonis. (no totes les hepàtiques ho tenen). El gametangi masculí té els
anteridiòfors que es on es troben els anteridis, aquestes es troben a la superfície superior de l’estructura ja
que d’aquesta manera quan hi cau la pluja es poden desplaçar fins las òvuls i fecundar-los. D’aquesta
fecundació es forma el zigot que és molt petit (una càpsula rugosa que es troba situada en l’arquegoni) és una
fase molt mínima, de seguida es dona una meiosi i es formes les espores (estructures de respòs i resistència).
En l’esporòfit hi trobem un peu i una càpsula que explotarà traient les espores i elàters (cèl·lules que ajuden a
la dispersió).

L’esporòfit (força reduït) és envoltat per una caliptra derivada de les parets de l’arquegoni fins que maduren
les espores. La seta sol ser incolora i molt cura (en comparació amb les molses).

La càpsula té una part externa (amfiteci) i una part interna (endoteci) on s’hi fa la meiosi i es formen les
espores, però algunes cèl·lules s’allarguen, s’engruixeixen espiralment i formen els elàters. La càpsula s’obre
en 4 valves i com que els elàters són sensibles a petits canvis d’humitat, ajuden a la dispersió de les espores.

Les molses (Bryophyta)

Són les més abundants del grup dels briòfits, se’n coneixen unes 12700 spp. Creixen en llocs humits i també
s’han adaptat a viure en llocs secs a partir de inactivar-se quan detecten la falta d’aigua en el medi.

El gametòfit de les molses sempre és foliós, amb els fil·lidis disposats helicoïdalment (mai dorsiventralment),
i sovint amb un nervi central marcat. No tenen cossos oleífers.

COSSOS OLEÍFERS: Estructures que es troben dins de les cèl·lules del parènquima de reserva que acumulen
olis essencials en el seu interior.
L’esporòfit és típicament allargat i gros, amb un peu i càpsula, la qual s’obre amb un mecanisme sofisticat.
Diferenciarem els grups primitius, com a exemple les esfagnes dels més evolucionats, grup de les briates.

57
ESTRUCTURA:

Els rizoides de les molses són pluricel·lulars mentre que els de les esfagnes són unicel·lulars.

Cicle vital de les molses:

Les espores al germinar formen el

protonema que es la estructura de la
qual en sortirà el gametòfit. Recorden a
unes hifes que es van dispersant per
esporòfit l’espai i conquerint terreny.
protonema Cal humitat per tal que l’espermatozoide
arribi a fecundar la ovocèl·lula.

gametòfit

58
Dins de les molses hi diferenciarem dos grans grups morfològics:

- MOLSES ACROCÀRPIQUES: (del grec acro, extrem, pic, i del llatí carpus, fruit)
Tenen el caulidi perpendicular al substrat (erecte) i l’esporòfit es troba en la part terminal d’aquest.

- MOLSES PLEUROCÀRPIQUES: (del grec pleuro, costat, i del llatí carpus, fruit)
Les pleurocàrpiques tenen el caulidi horitzontal (ajagut) i l’esporòfit es troba en el lateral del caulidi.

Les esfagnes (dins de les molses)

Es consideren el grup de molses primitiu, mesuren des de
30 cm fins a 1 m. Són les anomenades molses de les
torberes. Són hidròfiles i no tenen rizoides. Presenten
creixement apical i acrocàrpiques. El caulidi té branques
laterals, divergents i pèndules, que porten fulles
densament imbricades a la part apical formant el capítol.

59
En els fil·lidis no hi ha nervi i s’hi distingeixen dos tipus de cèl·lules:

- Hialocists: cèl·lules mortes, hialines, grans, amb porus i engruiximents espiralats per no aixafar-se
- Clorocists: cèl·lules estretes i verdes, que contenen cloroplasts

L’esporòfit de les esfagnes és relativament simple, no forma ni peristoma ni caliptra. Té una càpsula on hi ha
contingudes les espores.

60
Les bríides (dins de les molses)
És el grup de els molses més nombrós, amb espècies que tan poden viure dins l’aigua, indrets humits com llocs
secs com ara sobre roques o escorça d’arbres; també poden viure dins coves poc il·luminades, però no n0hi
ha cap de marina. Poden mesurar des de 0,5 mm fins a 60 cm. Les trobem en qualsevol regió geogràfica tot i
que són més exuberants en els llocs humits on formen una catifa contínua.

MORFOLOGIA DE L’ESPORÒFIT:

Un cop les espores són madures, la càpsula

creix, cau la caliptra i s’obre l’anell i cau
l’opercle. Després les dents del peristoma
s’obren i regulen la sortida de les espores.

El vent o l’aigua escampen les espores,

reposen i quan germinen fan el protonema,
a partir del qual es formen diversos
individus, o sigui que d’una espora n’acaben
sortint diversos gametòfits.

En alguns gèneres com Polytrichum o

Dendroligotrichum, tenen hidroides, una
mena de teixits consuctors amb cèl·lules
allargades i mortes amb parets longitudinals
gruixudes però snese lignificació (o sigui
sense les traqueides de les plantes vasculars)
i en alguns casos amb leptoides que
condueixen substàncies.

61
Com la resta dels briòfits les molses són plantes poiquilohídriques, o sigui que tenen la mateixa humitat que
l’ambient. Algunes espècies viuen en indrets molt àrids i assolellats (pedres, murs...) i es protegeixen de les
radiacions per un pèl hialí al capdamunt dels fil·lidis, com ara a Grimnia.

Ecologia dels briòfits:

Són organismes colonitzadors, dels primers a poder viure en un indret mort, poden viure fins i tot en colades
fredes de lava. Són per tant importants en la regeneració forestal o per a la recuperació d’ecosistemes. Es fan
servir també com a bioindicadors.

4.4 Pteridòfits: Falgueres i afins. Característiques generals. Cicle biològic. Isospòria i

heterospòria. Diversitat: grups fòssils i grups actuals.

Dins dels pteridòfits hi trobem els licòfits i els monilòfits.

Les primeres plantes terrestres de les que es conserven fòssils són del períodes del Silurià (438- 408 MA) i
mostren un aspecte particular amb un esporòfit (S) ramificat i independent del gametòfit (G). (no són les
molses ja que en aquestes l’esporòfit i el gametòfit no són independents).

En la història evolutiva dels espermatòfits observem que després de l’aparició de les primeres plantes
vasculars (no són les molses) apareixen dos línies evolutives diferents: són els licòfits i els monilòfits. Dins dels
monilòfits hi trobem les falgueres, els equisets les gimnospermes i les angiospermes mentre que de la branca
dels licòfits actualment hi ha molt poques espècies vives, van ser molt importants durant el carbonífer.

Els licòfits són característics per tenir els esporangis en els laterals
mentre que els monilòfits els tenen terminals.

En el devonià les plantes havien colonitzat els ambients

pantanosos, n’hi havia amb esporangis terminals i d’altres amb
els esporangis laterals. Alguns fòssils són carbonitzats, al Silurià,
hi havia focs forestals (provoca una davallada del nivell d’oxigen).

62
 Característiques generals dels pteridòfits:

- Organització cormofítica de l’esporòfit (amb veritables rels, tiges i fulles) i amb teixit vasculars (amb
elements conductors lignificats)
- Homeohidres (aparició de la cutícula)
- Gametangis protegits per una coberta de cèl·lules estèrils
- Reproducció per espores que actuen d’estructura de repòs
- Gàmetes masculins encara mòbils
- Cicle biològic amb alternança de generacions independents on l’esporòfit és el dominant

Morfologia de l’esporòfit:

Les fulles s’anomenen esporofil·les

quan són alhora: Fotosintètiques i
fèrtils (hi trobem els sorus
d’esporangis). El seu cicle vital és el
següent ->

L’òrgan de repòs són les espores. Els

òrgans reproductors estan protegirs
per una capa de cèl·lules estèrils. El
gametòfit és independent de
l’esporòfit, petit i de vida curta. Tenen
gàmetes masculins mòbils, o sigui que
per a la reproducció sexual els cal
humitat.

El cicle típic de les falgueres és un cicle

isospòric, d’un sol tipus d’espores. En
altres pteridòfits i la resta de plates
terrestres el cicle és heterospòric (es
fan dos tipus d’espores (mega i micro)

63
Els pteridòfits heterospòrics tenen dos tipus d’esporofil·les diferents. Dos tipus d’esporangis diferents, dos
tipus d’espores el que formarà dos tipus de protal·lus diferents. (tots els espermatòfits són heterospòrics).

Els licòfits
Els licòfits és una línia evolutiva amb molt poques espècies actuals, va tenir molta importància durant el
carbonífer. Les Lepidodendrals eren plates arbòries que vivien en zones pantanoses i la seva fossilització ha
donat els actuals jaciments de carbó.

Algunes de les espècies actuals són del grup de les Isoetes, Selaginelles i Lycopodis.

Els monilòfits
Es calcula que hi ha unes 10000- 12 000 espècies, el seu origen
com ja hem anat comentant es remunta al carbonífer. La seva
fulla pot mesurar entre 1mm i 20 m. Tenen una producció
d’espores molt importants. Els monilòfits són isospòrics amb
gametòfits bisexuals.

La làmina del gametòfit és una única capa de cèl·lules.

Hi trobem dos possibles tipus d’esporangis, els eusporangis (+

primitius) i els leptosporangis (+ evolucionats).

EUSPORANGIS
Es desenvolupen a partir de varies cèl·lules inicials
Paret de l’esporangi amb més d’una capa de cèl·lules
Produeixen força espores (>100 epsores/esporangi)
Son dehiscents (no tenen annulus) no tenen un
mecanisme d’obertura complex
LEPTOSPORANGIS
Es desenvolupen a partir d’una única cèl·lula inicial
Paret de l’esporangi amb una sola capa de cèl·lules
Produeixen menys espores (>64 espores/esporangi)
Mecanisme de dehiscència especialitzat (típicament
amb annulus)

64
Podem classificar-los en els 3 grups següents:

LES OFIGLOSSÀCIES:

- Aproximadament unes 80 spp

- Grup de falgueres amb caràcters particulars, alguns primitius
- Esporòfit amb una única fronda dividida en dos segments: un fotosintètic laminar (que pot estar dividit
o no) i un de fèrtil (on s’hi troben els esporangis)
- Rizoma curt i micorrizogen (associat a fongs)
- Frondes no circinades (no es troben recargolades de joves com sí fan la majoria de les falgueres)
- Esporangis eusporangiats (primitius)
- Gametòfits subterranis, perennes (desenvolupament i fecundació lenta), sense clorofil·la i associats a
fongs. Per tant no fa la fotosíntesis.

Són plantes molt rares i estan protegides per legislació.

65
ELS EQUISETS (cues de cavall)

- Trobem representants actuals i fòssils (més nombrosos que les

ofiglossàcies)
- Distribució cosmopolita, en trobem representants a tots els
continents
- Actualment un únic gènere, Equisetum que té 15 spp 8 de les
quals es troben a Catallunya
- Creixen en llocs humits
- Tenen tiges aèries fotosintètiques (verdes) que són anuals,
creixen a partir del rizoma que sí que és perenne.
- La seva morfologia externa és única en les
plantes vasculars actuals
- Tenen tiges articulades (sistema monopodial (un
eix únic vertical) dividit en articles) on podem
distingir els nusos i els entrenusos
- Branques articulades disposades en verticils
(ramificació verticil·lada)
- Fulles petites i no fotosintètiques

Anatomia de la tija:

- Tiges fotosintètiques (1-3 cm) de diàmetre

- Cavitat central buida: canal central o medul·lar
- Parènquima clorofíl·lic: clorènquima
- Teixit de sosteniment: esclerènquima (lignificat) a les costelles,
cretes o carines
- Parènquima incolor amb conductes aerífers: canals val·leculars i Canal central
canals carinals
- Epidermis amb silici Canal carinal
- Tots els canals transporten gasos
Clorènquima
Esclerènquima Canal val·lecular

Crestes

Val·lècules

Les tiges fotosintètiques estan completament buides en el seu interior, formant el canal central. Té
ondulacions en la seva cara externa formant les cretes i val·lècules. El teixit fotosintètic es troba per sota de
les cretes. L’esclerènquima dona estructura i rigidesa al conjunt. Hi ha més canals a part del central, són els
val·leculars per on hi circula l’aire per mantenir oxigenada la planta (ja que molts cops les seves arrels es troben
submergides). Els canals carinals estan associats als feixos de xilema i floema però també es troben plens
d’aire. (carinals -> en línia amb les carenes, val·leculars -> en línia amb les val·lècules). Acumulen molt silici en
l’epidermis.

66
Hi trobem també la tija fèrtil que són més blanquinoses (no són fotosintètiques) i tenen moltes fulles petites.
Són les primeres en desenvolupar-se. En el seu extrem hi ha els esporangis. Aquests s’agrupen en
esporangiòfors, els quals són agrupats en un estròbil o conus situat al capdamunt de les tiges fèrtils i no
fotosintètiques o bé al capdamunt de les tiges fotosintètiques.

Les espores tenen doble membrana: exospori extern que es divideix fent 4
bandes helicoidals : elàters (o hapteris) i l’endospori intern.

Els elàters tenen una banda interna de microfil·les de cel·lulosa i una capa
externa que ho recobreix tot; no tenen esporopol·lenina. Quan estan en
contacte amb l’aire sec es despleguen enrotllant-se els uns amb els altres fent
que les espores es dispersin en grup.

Morfològicament són isospòrics, però funcionalment no sempre. Les espores

germinen de seguida (1-3 dies) i fan un protal·lus verd i arrodonit (<8 mm).

Les espores són fotosintètiques. I les tiges fèrtils un cop alliberades les espores
s’assequen i desapareixen.

Usos dels equisets:

- Mala herba de llocs humits i ± tòxica pel bestiar (pel silici)

- Els curanderos feien petar les tiges al foc (per l'aire que hi ha a dins) i així estimulació en la curació
dels pacients
- Plantes medicinals en infusions o càpsules:Pels ronyons, diürètics
- Per tuberculosos (ajuda a eliminar ions Cl-)
- Cicatritzants o hemostàtics per hemorràgies (incrementa la [Ca2+])
- Remineralitzants pel seu elevat contingut en silici (5-10% de pes sec), el qual estimula la síntesis de
col·lagen dels teixits ossis i conjuntius, afavorint la reconstrucció de les malalties articulars, els
reumatismes, la consolidació de fractures...

E. arvense, E. Telmateia, E. Ramosissimum, E. hyemale (cultivada als jardins al Japó), E. giganteum

67
LEPTOSPORANGIATAE:

Són les falgueres típiques, és el gruo dels pteridòfits més evolucionat. També es poden anomenar filicates. Tal
com indica el seu nom presenten leptosporangis que com hem vist són els esporangis més evolucionats en
comparació amb els eusporangis.

- 900 spp.
- Xilema amb tràquees -> sistema vascular més eficient
- Frondes amb vernació circinada (es van desplegant al créixer)
- Esporangis leptosporangiats
- Gametòfit fotosintètic, és el protal·lus. Sense teixit vascular, laminar i amb una sola capa de cèl·lules
i rizoides
- Colonitzen tots els ambients de la terra (també àrids) tot i això són més abundants als indrets humits
i en climes tropicals
- Existien ja en el carbonífer i els famílies actuals es van originar al Mesozoic

El gametòfit:

S’anomena protal·lus, és clorofíl·lic i sense teixit vascular. Està

format per una lamina amb una sola capa de cèl·lules. Té rizoides.

En el gametòfit hi trobem tan els anteridis com els arquegonis,

sempre s’intenta fer la fecundació creuada (amb un altre individu)
però també es pot autofecundar.

L’esporangi:

Com hem dit són leptosporangis, i tenen

per tant una obertura especial per alliberar les espores.

Sota la fronda hi trobem els sorus que contenen els leptosporangis, aquets estan
envoltats per una monocapa de cèl·lules que formen un anell i unes cèl·lules labials
on la paret no és tan gruixuda. Quan les cèl·lules de l’anell es deshidraten es
tensionen i les cèl·lules labials es trenquen disparant les espores a l’exterior.

A vegades els sorus estan protegits per l’indusi que és un vel que cau quan els
esporangis són madurs.

Famílies de falgueres leptosporangiades:

- Osmundals (grup primitiu sense anell d’obertura) Osmunda regalis

- Filicals Polypodium vulgare, Asplenium adiantum-nigrum, Asplenium trichomanes, Phyllitis
scolopendrium, Adiantum capillus-veneris, Ceterach officinarum, Pteridium aquilinum
- Salvinals (falgueres aquàtiques, tenen la morfologia adaptada a aquest medi, són heterospòriques
amb micro i macroesporangis que es troben reunits en unes estructures especials anomenades
esporocarps i que són les que funcionen com a òrgan de repòs) Fam. Marsileàcies, fam. Salviniàcies.
Aquestes fan simbiosi amb els cianobacteris. Aquests fixen el N atmosfèric. Per aquest són molt
utilitzades com a fertilitzant en els cultius d’arròs. Però alhora, té un creixement molt ràpid i pot causar
eutrofització.

68
5. Espermatòfits

5.1 Classificació dels espermatòfits. Característiques generals. Cicle biològic. La llavor

5.2 Gimnospermes. Característiques generals. Diversitat: les gimnospermes de fulla

pinnada (Cicadòpsides) i les de fulla dicòtoma o acicluar (Ginkgòpsides i Pinòpsides).
Ecologia i utilitats

- Plantes espermatofítiques que tenen els òvuls no tancats en un ovari, sinó que són portats per una
bràctea→ gra de pol·len contacta directament amb l’òvul.
- Comprèn només 800 espècies
- El grup de les coníferes ocupen 25% de la superficie terrestre
- Màxim exponent evolució (èxit evolutiu)

Reproducció:

El terme gimnosperma vol dir → de llavor nua → la bràctea o megasporofil·le que porta els òvuls (o primordis
seminals) no forma una estructura tancada → porta 2 o més òvuls a la seva axil·la i les diverses esquames o
bràctees es reuneixen en una estructura densa → formant el conus, estròbil o pinya.

La disposició de les bràctees pot generar remolins → ajuden a la caiguda del gra de pol·len, que sempre és
transportat pel vent → pol·linització anemòfila.

L’òvul sol emetre una gota enganxosa al costat micropil·lar que capta el gra de pol·len, i quan aquesta gota
s’asseca...

69
Origen:

Es van originar a finals del Devonià → a par r d’alguna progimnosperma que ja tenia un teixit conductor
complex i fusta pròpia d’arbre espermatòfit i que es va adaptar a fer llavors (a no deixar caure les megàspores).

Les llavors més antigues conegudes no es van trobar unides a ca branca.

Filogènia:

Encara no és del tot ben coneguda, perquè hi ha moltes llacunes i cada nou anàlisis molecular porta sorpreses.

• Cicadals (grup molt primitiu, molts fòssils vivents i sense representats europeus)

• Ginkgo (una única espècie actual)

• Coníferes (forma geomètrica, el grup més nombrós amb estròbils femenins en forma de conus)

• Gnetals (grup rar, amb algun caràcter d’angiospermes i molt poques espècies europees)

El que queda de les gimnospermes originals són pocs caràcters.

Cicadals
Són les gimnospermes de fulla pinnada, amb aspecte de palmera, però que fa estròbils, i no tenen els òvuls
tancats en cap ovari

Tot i que es creu que ja eren presents des del Carbonífer, les primeres restes fòssils corresponen al Triàsic, i
van ser molt abundants al Mesozoic. Tanmateix fa poc que s’ha descobert que les espècies actuals encara
vivents es van originar fa tan sols 12-5 m.a.

Els fòssils són importants per saber l’origen de les angiospermes, les quals no en derivarien directament.
Actualment encara estan representats per 9 gèneres (Cycas, Zamia, Macrozamia, Encepalarthos, Dioon,
Microcycas, Ceratozamia, Stangeria i Sowenia) bé que limitats geogràficament a les regions tropicals,
principalment australs (hemisferi sud).

Tots tenen poca importància en el paisatge, tret del gènere Cycas, i di- verses espècies ja són en perill
d’extinció, o virtualment extingides.

Els representants actuals recorden pel seu aspecte a les palmeres, amb un tronc curt i amb fulles que apareixen
a la part apical. El creixement és lent sense anells visibles i per això es calcula l’edat per les restes de les bases
foliars.

Les rels són superficials i associades a fongs endofítics i cianobacteris.

Les fulles són dures i, a vegades espinoses, contenen diversos productes tòxics i/o amb valor terapèutic que
no apareixen a les angiospermes… I això ho havien de menjar els pobres dinosaures...

• Recorden pel seu aspecte a les palmeres → tronc curt i fulles que apareixen a la part apical.
• Fan estròbils i no tenen els òvuls tancats en cap ovari
• Creixement lent sense cap anell visible → es calcula l’edat per les restes de les bases foliars.
• Les arrels són superficials → associades a fongs endo cs i cianobacteris.

70
 • Fulles dures i a vegades espinoses → contenen diversos productes tòxics i/o amb valor terapèutic que
no apareixen a les angiospermes.
• Els dinosaures al menjar se’l passaven per diferents estómacs i d’aquesta manera anaven eliminant
les toxines.
• Els principis actius poden passar a la cadena tròfica → tòxics →→→ va donar una malal a
degenerativa perquè homes menjaven ratpenats
• A Europa no n’hi ha cap
• Apareixen al Carbonífer i s’extingeixen a causa del meteorit
• Plantes amb caràcters primitius → en fase d’ex nció

Reproducció:

Són dioiques i fan estructures reproductores grosses (en algunes espècies de més de 50 cm de llarg). Els
estròbils masculins són formats per esporofil·les (bràctees fèrtils) porten diversos grups de sacs pol·línics. El
pol·len arriba pel vent o per insectes.

Els estròbils femenins (no lignifiquen) són formats per un conjunt d’esporofil·les grosses i vellutades, encara
amb aspecte de fulla (però no són verdes) a la base de les quals porten diversos òvuls. Els òvuls de les cicadals
són els mes grossos de tots els espermatòfits (6 cm): ataronjats i despullats.

Cicle biolgic

Els grans de pol·len arriben als primordis seminals, que han segregat unes gotes captadores de pol·len. Després
germinen i en surten 2 espermatozoides, arrodonits, pluriflagel·lats i molt grans (0,3 mm) que es veuen a
simple vista. La fecundació pot trigar 6 mesos.

Diversitat

Encephalarthos woodi: es va veure per últim cop a principis del s XX.

Zamia: presenta conus femenins lignificats

71
Ginkgoals
Grup amb un registre fòssil important → va ser important al Mesozoic, des del període Triàsic (fa 200 Ma) fins
al Juràssic, quan hi havia 3 famílies.

Representat actualment per una única espècie:

Ginkgo biloba: arbre caducifoli amb fulles de nervació dicòtoma. (el nom en xinés significa “albercoc de
plata”). Assoleix una alçada de 15-20 m, la capçada és piramidal i oberta de jove
i arrodonida quan envelleix.

2 tipus de branques:

o Macroblasts → branques principals de creixement llarg

o Braquiblasts → branques laterals curtes d’on neixen fulles i les

estructures reproductores

És un arbre dioic → la dis nció dels dos sexes es pot conèixer en la fase de
plàntula per l’observació dels cromosomes sexuals.

Reproducció

Les estructures reproductores no es disposen en estròbils típics. Els estròbils

masculins són laxes, un eix que porta grups de sacs pol·línics (microsporangis)
pedunculats.

Als microsporangis s’hi fa la meiosi → s’hi formen grans de pol·len que en arribar a
l’òvul alliberen 2 espermatozoides mòbils flagel·lats, de forma característica i molts
grans.

Les estructures reproductores femenines són òvuls solitaris i sense cap mena de protecció; surten en grups de
2 a l’extrem d’un peduncle, dels quals normalment només se'n desenvolupa 1.

Una vegada arriba el gra de pol·len, la fecundació encara triga mesos. A la

maduresa, la llavor es troba recoberta per un embolcall carnós (sarcotesta)
que desprèn una olor (pudor) intensa relacionada amb la disseminació per
animals. La llavor és protegida per una segona coberta interna (esclarotesta)
endurida. No té un període de repòs, o sigui que les llavors no es poden
emmagatzemar.

72
Per entendre la diapositiva anterior, recordeu el cicle biològic d’una gimnosperma i compareu les figures
anteriors amb el cicle general dels altres embriòfits (es el requadro vermell de la dreta)

Ecologia

Ginkgo biloba viu molts anys i és resistent a les plagues i a la contaminació. Es planta als parcs i jardins i sembla
natural al S Xina. Considerat un arbre sagrat a la Xina i al Japó. Potser seria l’única espècie que no s’ha extingit
per “culpa” de l’home…

Se li atribueixen diverses virtuts i aplicacions medicinals. Ha estat utilitzat des d’antic a medicina tradicional
xinesa i més recentment es comercialitzen diversos preparats farmacèutics.

73
Coniferals
Les coniferals presenten estructures reproductores en conus o estròbils, és a dir esporofil·les que es disposen
al voltant d'un eix de creixement limitat; sempre unisexuals. Les fulles són simples, aciculars o esquami-
formes, solitàries o bé reunides en grups de 2, o més, en un braquiblast. Amb 1 o 2 nervis, disposades
helicoïdalment o bé en grups ± verticil·lats.

• Gran grup de gimnospermes

• Pinyes, estròbils o conus → fulles modificades → esporofil·les que es disposen al voltant d’un eix de
creixement limitat, sempre unisexuals.
• Pinyes femenines i pinyes masculines (aquestes duren una setmana o així perquè porten el pol·len)
• Fulles simples, aciculars o esquamiformes, solitàries o reunides en grups de 2 o més → en un
braquiblast
• Amb 1 o 2 nervis, disposades helicoïdalment o bé en grups més o menys verticil·lats.

Van aparèixer a finals del Paleozoic i van ser dominants al llarg de tot el Mesozoic, fins a finals del Cretaci →
quan van començar a dominar les angiospermes.

Actualment encara són importants als boscos de llocs freds i “selves” temperades de la costa americana del
Pacífic.

• Molta importància econòmica per la fusta i per la producció de pinyons.

• Tots els coníferes fan micorizes amb fongs basidiomicets → sobretot amb agaricals → lactaris
• Dins aquest grup hi ha els arbres més grans, gruixuts i vells.

Reproducció

ESTRÒBILS MASCULINS:

Estructures amb un eix central on s’hi disposen arrenglerades les microsporofil·les (esquames) → cadascuna
amb 2 sacs pol·línics situats a la cara abaxial (inferior) → tant masculins com femenins. [és, doncs, una branca
de creixement limitat, amb fulles fèrtils, i per això són modificades, ni verdes ni grosses, sinó petites, com
esquames]

Se situen a la part del mig de l’arbre, en grups a l’extrem

d’una branca i un cop alliberat el pol·len s’assequen i
cauen.

Les coníferes són anemòfiles i fan grans quantitats de

pol·len.

El pol·len consta d’un cos central i 2 sacs laterals,

disposats simètricament a cada costat i que s’originen
per separació de les capes externes (extexina) i internes (endexina) del gra.

Sacs laterals:

● permeten la dispersió a una certa distància si fa vent

● serveixen perquè pugui flotar en la gota que exsuda l’òvul pel micròpil
● Té un sol porus d’apertura (2 o 3 a les angiosp.) a la cara distal del gra entre els sacs laterals.

74
En germinar el gra de pol·len es formen 2 cèl·lules protàl·liques [p] (restes de l’antic gametòfit), i un nucli
vegetatiu [v] que dóna el tub pol·línic, i la cèl·lula generativa [a] o nucli fèrtil.

El pol·len → massa de pols groga → espora haploide → surt el gametòfit

ESTPOBILS FEMENINS:

Estructures amb un eix central on s’hi disposen bràctees o esquames. Branca

de creixement limitat, amb fulles fèrtils, i per això són modificades, ni verdes
ni grosses, sinó petites, com esquames.

A la família de les pinàcies, als estròbils femenins hi ha dos tipus d’esquames:

● Bràctees seminíferes → les portadores dels òvuls → fèrtils o

esquames ovulíferes
Aquesta presenta a la part externa un escudet i apòfisi →
protuberància més o menys desenvolupada

● Bràctees estèrils → o bràctees tectrius → a la cara abaxial

Normalment les pinyes femenines tenen un color carmesí i un cop fecundades perden el color i els
òvuls fecundats acaben alliberant-se.

Cicle vital:

75
Els estròbils femenins se situen a la part superior de l’arbre i generalment estan orientats cap a dalt (per rebre
pol·len d’un altre individu). El pol·len queda entremig de les bràctees que són obertes → un cop finalitzada la
pol·linització les bràctees creixen i es tanquen.

Tanmateix la fecundació encara triga un any a realitzar-se.

El gametòfit masculí → gra de pol·len → 4 nuclis i un únic vegeta u que es divideix en

les espermàtides

Un cop l’òvul és fecundat → comença a créixer i es forma l’embrió i un teixit de nutrició.

Quan l’embrió és madur, queda cobert per l’integument que queda dur i que pot fer una ala per a la
disseminació de la llavor. Les bràctees i tot el conus es lignifiquen i no s’obre fins al cap d’uns anys.

76
77
Diversitat:

FAMÍLIA DE LES PINÀCIES:

78
FAMÍLIA DE LES TAXÀCIES

● Arbre dioic
● Creixement molt lent → poc compe u
● Filles disposades en un sol pla
● Plantes tòxiques (per exemple el teix) → presència de taxina
● Pot tenir una coberta de l’òvul comestible.
● Pot viure molt de temps
● Taxol → té propietats cura ves de cèl·lules canceroses
Els estròbils masculins se situen als extrems de les branques.

No té estròbils femenins → fa òvuls solitaris.

La llavor queda envoltada per una coberta carnosa, la única part comestible. → anil → no té alcaloides

FAMÍLIA DE LES CUPRESSÀCIES

● Arbres monoics
● Fulles escamoses
● Estròbils llenyosos
● El gra de pol·len contacta directament amb l’òvul, situat a les bràctees de l’estròbil femení → aquest
es tancarà i creixerà
● Cada sac pol·línic conté 2 sacs de pol·len, i cada bràctea femenina conté molts òvuls
Exemple el xiprer → arbre que es planta a cases i cementiris

Tuia: 3 espècies al mon que es van extingir amb la primera glaciació a Europa

La semblança amb el xiprer és morfològica i per les pinyes

● Tetraclinis articulata: La resina és fa servir com a medicinal

● Juniperus: la carnositat dóna una estructura que s diu gàlbul ® pinya carnosa ® es pot fer servir per
aromatitzar licros (ginebra)
● Sequoia: alçada màxima a la que pot arribar un arbre ® hi ha un bescanvi difícil.

Gnetals
Grup divers amb només 3 gèneres actuals → Ephedra, Welwitschia i Gnetum, que corresponen a 3 famílies
diferents.

Tenen una morfologia diferent de la resta de gimnospermes i també força diferent entre si. Alguns caràcters:

• Captació del pol·len pels insectes

• Protecció de les llavors per bràctees involucrals, que persisteixen com si fossin un periant

Semblen intermedis o de pas cap a les angiospermes, però la seva relació filogenètica és molt més estreta amb
les coníferes que amb les plantes amb flor

79
Diversitat

GÈNERE DE LES EFEDRÀCIES

- Plantes arbustives
- No resinoses
- Tiges articulades (com les cues de cavall)
- Les joves són verdes
- Fulles reduïdes a esquames
- Viuen en llocs secs, dunes litorals
- L’estructura vascular primària consisteix en un nombre variable de feixos dipositats simètricament al
voltant d’un forat central → els nusos, semblants als equisets, s’uneixen per un anell vascular transversal.
- Presenten efedrina → alcaloide an asmàtic, antitussigen i vasoconstrictor d’ús en malalties
cardiovasculars, s’obté de les parts joves
- Els xinesos aprofitaven les espècies: E. Sinica, E.equisetina i E. Shennugiana

Reproducció

Plantes dioiques → per avortament dels primordis seminals en els peus masculins.

Les estructures masculines en conus, fets de branques poc denses, amb una flor a l’axil·la de
cada bràctea, amb 2-8 microsporangis al capdamunt d’un pedicel comú i 1-2 parells de
bràctees membranoses.

Les estructures femenines es disposen en conus semblants als masculins, però només les
branques superiors són fèrtils. Amb 1-2 primordis seminals envoltats per 2 o més parells de
bràctees (potser homòlogues a les bràctees de les flors masculines).

Les bràctees que envolten els primordis seminals es tornen carnoses i fan un sincarpi
ataronjat vermellós.

GÈNERE DE LES WELWITSQUIÀCIES

Welwitsha mirabilis → no hi ha cap planta que s’hi assembli

- És molt rara
- Una única arrel
- Les mateixes fulles tota la vida
- Immensament resistents a la sequera
- Consumeix ka mateixa quantitat d’aigua que les altres plantes però com que estan al desert hi ha una en
molt d’espai perquè aprofita tota l’aigua d’aquell lloc.

80
Estructures reproductores masculines: Estructures reproductores femenines:

No te un ovari que tenca els òvuls totalment però s’ha quedat en un pas intermedi a fer-ho.

GÈNERE DE LES GNETÀCIES

81
82
ANGIOSPERMES
Característiques generals i cicle biològic
Les angiospermes o plantes amb flors inclourien 257.000 espècies → grup més nombrós de plantes verdes,
de plantes terrestres i d’espermatòfits.

Hi ha molta varietat i llavors és difícil definir característiques generals (moltes excepcions):

• Llavors produïdes dins un carpel → protegeix els òvuls de la dessecació i paràsits (no se sap la evolució)
• Un gametòfit femení reduït al màxim→ sovint amb només 8 cèl·lules
• Fan doble fecundació → comporta la formació d’un teixit 3n → endosperma
• Tenen vasos al xilema → sempre han de contenir líquid perquè sinó poden patir una embòlia
• Al floema hi ha cèl·lules acompanyants que deriven de la mateixa cèl·lula mare

NO TOTES LES ANGIOSPERMES PRESENTEN AQUESTS 5 CARÀCTERS ALHORA

Les angiospermes fan flors → terme molt clar des del punt de vista morfològic, però no evolutiu.

La flor angiospèrmica té una estructura i peces característiques → s’agrupen en verticils: calze, corol·la,
androceu i gineceu (o pistil). → IMPORTANT SABER

• Sèpals → calze
• Pètals → corol·la → si no han de cridar l’atenció desapareixen
• Estams → androceu → estructura reproductora masculina
• Pistil → dins hi ha els òvuls
• sepals i petals→ no fer ls, protecció
• estams→ fèrtil masculí
• carpel → fèrtil femení, alta protecció

Cap dels caràcters anteriors es compleix a totes les espècies. Fins i tot el més comú, el de fer òvuls en un carpel
tancat, hi ha espècies que els tenen
oberts... Tanmateix és el caràcter més
universal, i, sobretot, més important
evolutivament, perquè ...

Carpel en forma de fruit (tomata) neix

de la placenta (mig)

Quan ja ha estat fecundada la planta,

els pètals i sèpals cauen i es forma el
fruit.

83
Amb carpels cal menys pol·len per a la fecundació dels òvuls. Carpel → marca la gran diferència entre
angiospermes i gimnospermes.

Tot i que no sigui incorrecte parlar del fruit per anomenar els estròbils de les coníferes, en botànica millor
anomenar fruit només als carpels madurs amb els òvuls ja fecundats de les angiospermes.

Aquesta imatge va sortir a un antic examen:

Per què és confusa aquesta imatge i quin error conté ?

Mala traducció, les llavors estan totalment protegides però les

gimnospermes poden tenir uns dies els ovuls al descobert

Cicle biològic

Les angiospermes són espermatòfits, o

sigui que fan estructures reproductores
especials: els grans de pol·len i els òvuls.

A les anteres dels estams s’hi produeix

la meiosi → es formen els grans de
pol·len.

84
Per un altre costat, a l’ovari de la flor es forma l’òvul. Aquest té una part interna fèrtil anomenada nucel·la.
Aquest ovari fa meiosi i es formen 4 nuclis, dels quals només un serà fèrtil i es fecundarà pel gra de pol·len.

Un cop produïda la fecundació, l’òvul es convertirà en llavor i quedarà envoltat per l’ovari, que es convertirà
en fruit.

Tenen un cicle amb alternança de generacions heteromòrfica i diplofàsica:

Encara que costi de veure, les angiospermes també fan un gametòfit haploide i espores, de manera que tenim:

85
Aquest és el cicle biològic típic de planta terrestre es compleix tot i que està superamagat i reduït. Fase haploide femenina
es queda a la parenatal, la masculina viatja.

La flor
Per anomenar les diferent parts d’una flor, Linné va fer servir paraules llatines que originalment no tenien
aquest significat. Parlem de sèpals, calze, pètals, corol·la, estams → VERTILICIS de la flor

Segons Linné s’ha de parlar de:

• Periant → l’embolcall extern estèril de la flor (sèpals i pètals), pot ser doble o simple

• Perigoni → quan el calze i la corol·la són iguals → es parla de tèpals

86
Parts de la flor

• Sèpals (formen el calze): Peces florals més externes de la flor

• Pètals (formen la corol·la): Peces florals més internes de la flor, sovint acolorides

• Estams (formen l’androceu): Fulles modificades (?) portadores dels sacs pol·línics

• Carpels (formen el gineceu): Fulles modificades (?) que contenen els primordis seminals o òvuls.

• Pistil: Conjunt de carpels

Tàlem: (= receptacle) part axial que suporta els diversos verticils florals

Androceu: verticil floral format per estams.

Gineceu: verticil floral intern format per carpels.

87
Les angiospermes fan flors boniques, fan la pol·linització amb estratègies més eficaces, doble fecundació i una
eficient producció de llavors → gran succés en la història de les plantes.

Nèctar → produir-lo costa molt i la planta intenta que l’accés a aquest sigui difícil i per tant així els insectes
s’emporten el pol·len.

Hi ha molta diversitat de calzes, però no és necessari coneixer-la: ex: pètals lliures o separats...

Diversitat corol·les → depèn d’on tenen el nèctar per la búsqueda de part dels insectes

Al power 5.3 hi ha molts exemples i fotos més de diversitat que esta guai veure però en principi no pregunta

88
Simetria

Flor actinomorfa → regular amb simetria radial → totes les peces dels diferents ver cils de la mateixa mida.

Flor zigomorfa → irregular amb simetria bilateral → peces de la corol·la, els pètals de mida diferent.

Tipus d’androceu:

 Dialistèmon → amb estams lliures

 Gamostèmon → estams units entre sí
 Soldats a la corol·la

Gineceu (o pistil)

 El pistil consta d’un o més carpels → lliures o soldats

 El gineceu el formen l’ovari, l’estil i l’estigma

Posició de l’ovari → EXAMEN

 Un ovari súper està per sobre de totes les peces florals i l’ínfer a sota de tot.
 L’ovari més evolucionat és l’ínfer → permet que els insectes s’entre nguin amb les altres peces florals i
no facin malbé les ovaris.

Exemple d’ovari súper al presseguer (Prunus persica), fam. de les rosàcies, on els sèpals queden a la part
inferior perquè eren la 1ª peça de la flor (de baix a dalt). Pètals i estams pugen cap amunt arrossegats per
l’ovari ja fecundat que es boteix i s’està convertint en fruit, un préssec petit.

Exemple d’ovari ínfer al lliri de neu (Galanthus nivalis), fam. de les amaril·lidàcies, on sèpals i pètals queden a
la part superior perquè se si situen per sobre de l’ovari, que és la 1ª peça de la flor (de baix a dalt); tot i que la
flor estigui girada, l’ovari clarament se situa a sota de la resta de peces florals, fins i tot dels estams que no
s’observen perquè són amagats pel periant.

89
Diagrames i fórmules florals:

Un diagrama floral és una representació gràfica (esquemàtica) de la disposició de les peces florals (sèpals,
pètals, anteres i carpels) i de la ordenació dels diferents verticils, en un tall transversal de la flor.

Cada verticil (calze, corol·la, androceu i gineceu) es representa per convenció, amb una circumferència
concèntrica al voltant del gineceu, indicat per un tall a l’alçada de l’ovari.

Els sèpals es dibuixen amb petites llunes blanques, els pètals amb negres. Els estams se simbolitzen amb talls
tranversals d’antera, i el gineceu queda representat al centre del diagrama per un tall transversal de l’ovari.

Generalment les peces d’un verticil s’alternen amb les peces del verticil anterior. Els estams poden estar
oposats o alterns respecte els pètals. La soldadura entre les peces de cada verticil o de verticils oposats s’indica
amb línies de punts.

Mitjançant aquests diagrames queda manifestada l’estructura floral i se’n dedueix:

➔ La simetria
➔ Nombre de membres de cada verticil
➔ Soldadura o independència de l’androceu
➔ Posició relativa dels estams respecte el periant
➔ Concrescència o separació
➔ Unió o autonomia respecte a la corol·la
➔ Posició introsa o extrosa de les anteres
➔ Del gineceu → el nombre de carpels i de cavitats en l’ovari i la placentació dels
òvuls
La flor dels crespinell es pot esquematitzar amb aquest diagrama i la fórmula:

*K5 C5 A10 G5

La fórmula floral és la manera de representar simbòlicament l’estructura d’una flor mitjançant l’ús de lletres,
números i altres signes.

Típicament s’utilitza la fórmula floral per representar les característiques morfològiques d’una determinada
família de plantes, més que d’una espècie en particular.

90
Les inflorescències

Conjunt de flors agrupades i per extensió, la disposició de les flors sobre la tija de les angiospermes.

Les flors no acostumen a estar soles en una planta, sinó que tendeixen a agrupar-se ja que sinó hauria de ser
una flor enorme amb molta despesa energètica

Encara que només estiguin a pocs cm de diferencia l’insecte ha de volar i per tant ha de fer les flors més grans.

91
⋅ Raïm: tipus d’inflorescència raïmosa no ramificada, amb flors pedicel·lades sobre un eix monopòdic.
Les primeres flors neixen a la base i les noves cap a dalt a mesura que el brot creix fins al cim (patró
de maduració acròpeta), donant a la inflorescència la típica forma d’una piràmide.
Família de les crucíferes

⋅ Espiga: tipus de raïm amb flors sèssils.

Família de les gramínies

⋅ Panícula: inflorescència raïmosa composta de raïms que van decreixent de mida cap a l’àpex.
Raïm dels raïms → flors reunides en un grup dens

Família de les oleàcies

⋅ Corimbe: inflorescència simple indefinida → totes les flors estan al mateix pla i els seus respec us
peduncles inserits en la tija de manera que els de les flors perifèriques són molt més llargs que els de
les centrals. → Una mena de raïm aplanat.
Les flors exteriors són més madures → El desenvolupament de la inflorescència és centrípeta.

Família de les adoxàcies

⋅ Umbel·la: Inflorescència en forma de paraigua → conjunt de flors que parteixen els pedicels, iguals ,
de l’eix central.

92
 Pot ser simple o composta

Família de les lilàcies

Composta → família de les umbel·líferes

⋅ Espàdix: Inflorescència de tipus d’espiga → pe tes flors apinyades sobre un eix carnós.
flors sense pètals ni sèpals, envoltades per una traquea estèril. Parany per a insectes ja que no el
deixen sortir durant una bona estona, llavors quan perfí l’insecte pot sortir queda molt empapat de
pol·len

Família de les aràcies

⋅ Capítol: Inflorescència racemosa o oberta en la qual el peduncle s’eixampla en l’extremitat formant

un disc una mica gruixut → el receptacle comú.
El receptacle es troba envoltat per una o més sèries de bràctees. Sobre aquest òrgan es disposen les
flors sèssils acompanyades o no per les seves corresponents bràctees.

Típica de les asteràcies. Sembla una única flor. Margarida (vigilar pel l’examen)

Família de les compostes

⋅ Ament: inflorescència consistent en una espiga amb flors molt juntes i sense bràctees que l’envoltin.
Les flors no tenen pètals, són petites i unisexuals.

Els aments masculins són estructures adaptades ala pol·linització anemòfila, desprenen molt fàcilment
grans quantitats de pol·len i la seva llargada pot ser d’alguns centímetres.

Família de les betulàcies

⋅ Cima: Inflorescència senzilla definida, l’eix principal s’acaba amb una flor → flor central de la
inflorescència → floreix en primer lloc i para el creixement de l’eix, de manera que els eixos secundaris
també acaben amb una flor.
- Unípara

- Bípara, dicasi (dividida de fora dicòtoma)

Família de les cariofil·làcies

- Escorpoide: Es corba de manera semblant a la cua d’un escorpí, el fet que les branques
successives vagin totes cap a un costat de l’eix fa que totes les bràctees florals es trobin dins
de la corba i les flors siguin exteriors.

Família de les boraginàcies

⋅ Siconi: Infructescència que s’ha format a partir d’una inflorescència, amb el receptacle piriforme o
arrodonit, engruixit i carnós, buit a l’interior i amb una obertura a la part inferior (ostíol) guarnida de
petits hipsofil·les que permeten l’entrada de petits insectes responsables de la pol·linització.
A les parts internes d’aquest receptacle hi són inserits els petits fruits en forma d’aquenis.

Família de les moràcies (ex: figues)

Per tant per optimitzar hi ha plantes que fan flors petites → inflorescències

93
En comptes de parlar de fulles es parla de bràctees.

A les panícules l’insecte camina de dalt a baix.

Inflorescències més evolucionades → l’insecte camina de costat a costat → corimbe i umbel·la

Inflorescència pastanaga → umbel·la composta amb horitzontalitat

sèssil: sense peduncle

El gametòfit masculí i el gametòfit femení: el gra de pol·len i el primordi seminal

El gra de pol·len
El gra de pol·len és una micròspora masculina → prové de la meiosi del microsporòfit (2n) i que dóna 4
micròspores. → Quan germina dóna el microgametòfit masculí, que és molt reduït.

Cada gra de pol·len té una mida i ornamentació externa particular, que el permet reconèixer al moment. El
gra de pol·len és, de fet, una cèl·lula.

Té una coberta molt dura anomenada esporodermis, feta d’esporopol·lenines, una barreja d’èsters
polimeritzats i àcids grassos extremadament resistent.

És la estructura més resistent que hi ha a la natura → per això fossilitza

Tot i que aquesta coberta la seva viabilitat és curta i tot ser una espora → no reposa

Aquesta coberta es troba diferenciada en:

➢ Una capa externa (exina) que està formada per una part basal anomenada endexina (nexina) i una
part superior anomenada ectexina (sexina), on s’hi situen les ornamentacions, la qual se separa en
una capa columel·lar i el tectum.
➢ Una capa interna (intina) que serà la que desenvoluparà el tub pol·línic.

Tipus de grans de pol·len

⋅ Inaperturat
El pol·len més primitiu, Sens cap línia d’obertura

Colp o solc a la paret → lloc per on emergeix el tub pol·línic

94
 ⋅ Solcat
Menys primitiu

Presenta un solc distal (monosulcat)

S’assembla més al de les gimnospermes tipus cicadals, gnetals i ginkoals

⋅ Tricolpat
Angiospermes més evolucionades

3 o més punts d’obertura → típicament en posició equatorial

La seva morfologia ha d’encaixar amb la morfologia de l’estigma.

Un gra de pol·len té una zona polar i una zona equatorial.

Pot ser colpat (amb un forat allargat) o porat (amb un porus).

El pol·len pot provocar al·lèrgia a les persones sensibles. Per això es fa calendaris pol·línics i hi ha la disciplina
de la aerobiologia. L’estudi del pol·len rep el nom de palinologia.

El gametòfit masculí
Tot i que la coberta del gra és dura i el pol·len perdura al sòl,
la seva viabilitat dura només unes hores i pot ser que no
arribi al seu destí.

Tot i ser una espora, el gra de pol·len no reposa.

Però, com que és una espora masculina (micròspora

haploide) quan germina el gra de pol·len dóna el gametòfit
masculí, que és molt reduït → avantatge.

Del nucli generatiu del gra de pol·len en surten 2

espermàtides → 2 gàmetes masculines sense flagels i amb
molt poc citoplasma envoltant el nucli.

vegueu cicle

El gametòfit femení
A la nucel·la (megasporangi), una cèl·lula fa de cèl·lula megàspora mare, fa la meiosi → dóna 4 megàspores
haploides, i les 3 més properes al micròpil moren → la que queda és la megàspora funcional → tampoc reposa

95
Quan germina dóna un gametòfit femení, que també és molt reduït → sovint amb només 8 nuclis (més
evolucionat) (a vegades 4 o 16) → sac embrional

El procés va molt més ràpid que a les gimnospermes.

Flors hermafrodites i flors unisexuals

hermafrodites → en una mateixa flor hi ha estams i carpels

flors unisexuals → Quan la planta fa flors amb només un verticil fèrtil

Unisexual monoica → la planta fa els 2 pus de flors unisexuals en el mateix individu

Unisexual dioica → la planta fa els 2 pus de flors unisexuals a individus diferents

Mecanismes per evitar l’autofecundació

Ser hermafrodita (en una mateixa flor hi ha estams i carpels) comporta poder tenir el problema
d’autofecundar-se elles mateixes. Per prevenir-ho disposen de diferents mecanismes:

● Dioècia: Disposició de la part reproductora femenina i masculina en diferents plantes. (tot i que quedi
poc clar que tingui aquest objectiu, hi ha individus femenins perjudicats)
● Dicogàmia: Separació temporal de l’androceu i el gineceu en la maduració
○ Proteràndria: Els estams maduren abans que l’estigma sigui receptiu
○ Proterogínia: L’estigma madura abans que els estams alliberin el pol·len
També es pot donar dicogàmia tipus proteràndria en espècies unisexuals per aparició (maduració) primer de
les flors masculines. → família de les cucurbitàcies

• Hercogàmia: Disposició de barreres mecàniques i físiques entre els estams i carpels. Degut a la distància
entre les anteres i l’estigma d’una mateixa flor hi ha dificultat d’autopol·linització.

Un exemple és l’heterostília → es ls de mida diferent

96
• Autoincompatibilitat: Només uns grans de pol·len determinats són compatibles amb el pistil i poden
germinar i formar el tub pol·línic. Si no són compatibles, no germinaran.

La pol·linització
La pol·linització (P!) és el procés de dispersió del pol·len emès pels estams. Les plantes no es mouen i per això
depenen de forces externes per arribar als gàmetes. Als pteridòfits els espermatozoides nedes en l’aigua fins
arribar a l’ovocèl·lula. A les plantes amb llavor, l’esperma és empaquetat en grans de pol·len i cal que sigui
transportat fins a l’estigma → el procés de la pol·linització.

El pol·len transportat pel vent sol ser petit, lleuger i amb una superfície llisa, en canvi, el que és portat pels
animals no (humit i rugós).

La pol·linització per animals ha tingut molta importància en l’evolució de les angiospermes, ja que els animals
són més eficients, no cal el vent i la pol·linització es fa igual dins el bosc.

Les flors són fetes per atraure físicament els pol·linitzadors i donar-los una recompensa apropiada.

Tipus de pol·linització

⋅ Anemofília: el pol·len és transportat pel vent

Pot provocar al·lèrgies.

Família de les betulàcies, gramínies, salicàcies, urticàcies, platanàcies, oleàcies

⋅ Zoidiofília o zoofília → insectes, ocells, ratpenats, cargols… Es creu que el 90% de plantes
espermatofítiques es P! per animals !!
⋅ Entomofília: la pol·linització la fan els insectes. Es parla de:
• Cantarofília: per insectes coleòpters (poc especialitzada, més primitiva)

Família de les cistàcies

• Himenopterofília: Insectes

Flors irregulars amb formes, colors, textura i olor semblant a insectes, tots els grans de pol·len
agrupats en 2 masses, els 2 pol·linis, que són enganxosos, màxima eficiència i cap recompensa

Família de les papilionàcies, labiades, antirrinàcies

97
 • Psicofília: Insectes lepidòpters diürns

Molt especialitzada i evolucionada

• Falenofília: Insectes lepidòpters nocturns

Cas de l’orquídia Anagraecum sesquipedale

• Miofília: Insectes dípter

Família de les aràcies, antirrinàcies

• Ornitofília: Ocells

Molt especialitzada i evolucionada

• Malacofília: Mol·luscs

Flors poc vistoses i arran de terra

Família de les liliàcies

• Quiropterofília: Ratpenats

Família de les bignoniàcies

⋅ Hidrofília: Pol·len transportat per l’aigua

⋅ Autogàmia: Una flor s’autofecunda. Útil en ambients extrems.
Si es dóna de manera opcional es parla de clistogàmia

La fecundació
D’una manera o d’altra el pol·len arriba a l’estigma, baix aper l’estil i arriba fins a l’òvul, i fa la doble fecundació,
típica de les angiospermes.

El sac embrional angiospèrmic no existeix a les

gimnospermes. A angiospermes les cèl·lules antipodals
(antípodes) no tenen funció i degeneren, però els nuclis polars assumeixen una funció única → unifiquen
pol·len i primordi seminal, una de les espermàtides va cap a les sinèrgides.

98
Prop de la cèl·lula ou i al mateix moment, els 2 nuclis polars haploides es fusionen en un nucli 2n i migra cap a
la posició de les sinèrgides, per fer la DOBLE FECUNDACIÓ.

A les gimnosp. o una espermàtida degenera o fertilitza un al. arquegoni, però a les angiosp. hi ha doble F! i es
forma:

→El zigot → per fusió d’una espermàtida i la cèl·lula ou.

→Un nucli 3n → per fusió de l’altra espermàtida i el nucli 2n originat per fusió dels nuclis polars.

Només si la doble F! s’ha fet amb èxit el zigot es divideix i forma l’embrió i l’òvul comença a desenvolupar-se
com a llavor.

O sigui que hi ha una P! i doble F!

Un cop un dels dos nuclis espermàtics s’uneix a la cèl·lula ou, es forma el zigot, que no reposa i es comença a
dividir i forma l’embrió, que té una morfologia típica.

L’embrió amb l’endosperma (format a partir de la unió de l’altra espermàtida amb els 2 nuclis polars → 3n)
acaben formant la LLAVOR.

La llavor
Les llavors, doncs, contenen teixits de 3 generacions (tant gimno com angio): el tegument extern prové de
teixit 2n de la planta mare el teixit de nutrició, l’endosperma prové de cèl·lules haploides del gametòfit a
gimnospermes, o de cèl·lules triploides a angiospermes, i l’embrió 2n que combina material genètic dels 2
individus parentals. Per això, la sofisticada combinació de 3 teixits de generacions genèticament diferents en
un únic òrgan fa de la llavors l’estructura més complexa produïda per un espermatòfit.

99
Hi ha llavors que tenen excrescències o embolcalls → es parla de sarcotesta (part externa i carnosa d’algunes
llavors).

100
Casos de formació de llavors sense fecundació

Curiosament, algunes espècies no tenen doble F! o ni tan sols fan reproducció sexual

⋅ Partenogènesi: Formació d’un individu nou a partir d’un únic gàmeta femení no fecundat
⋅ Apomixi: Forma de degeneració de la reproducció sexual per la qual es produeixen embrions sense
fecundació → passa perquè no hi ha la meiosi i una cèl·lula 2n fa d’ovocèl·lula i dóna un embrió sense
fecundació (partenogènesi)
La majoria de plantes pertanyen a gramínies, rosàcies o compostes

Com que els embrions són genèticament idèntics a la planta mare, es fa servir en cultius per mantenir
les varietats.

⋅ Embriogènesi adventícia: Formació d’un embrió a partir d’una cèl·lula o diverses cèl·lules de la
nucel·la o dels teguments, n o 2n
⋅ Apomeiosi: Per:
○ diplospòria (formació d’un embrió a partir d’una megàspora 2n)
○ apospòria generativa (formació d’un embrió a partir de la cèl·lula mare de les megàspores 2n)
⋅ Apospòria somàtica: Formació d’un embrió a partir d’una cèl·lula de la nucel·la 2n.
⋅ Apogàmia: Es forma un embrió a partir d’una cèl·lula del sac embrional diferent de l’ovocèl·lula.
⋅ Poliembrionaria: Formació de múltiples embrions a partir d’un mateix zigot
En bona part són deguts a la poliploïdia i/o autopoliploïdia de les planes vasculars

D’altres tenen embolcalls o apèndixs, generalment carnosos i vivament acolorits, que s’origina a partir de la
regió de l’hílum, l’aril

Hom parla també de

esclerotesta: coberta externa endurida de la llavor

carúncula: excrescència de consistència carnosa d’origen micropilar que apareix en algunes llavors al costat
del micròpil

estrofiol: excrescència de les llavors que s’origina a partir de la sarcotesta o l’aril reduït i que es forma al costat
del funicle del primordi seminal

El fruit
Formació de fruits sense fecundació

• Partenocàrpia (fruit verge)

El desenvolupament del fruit i el seu creixement sense fecundació dels òvuls, per això es fa un fruit
sense llavors, o són petites o avortades.

Aquest fenomen té lloc perquè si ha arribat el pol·len a l’estigma que acaba penetrant cap a l’estil,
però no a l’òvul, per això ja estimularia el creixement de l’ovari (o en un cas de fecundació avortada).
Fins i tot es pot induir amb auxines o gibberel·lines → se’n generen fruits sense llavors de forma
natural a taronges, bananes, pinya americana

101
• Agamocàrpia

Formació de fruits amb llavors ben desenvolupades sense haver arribat pol·len ni tenir lloc la
fecundació.

Per exemple a Pinus, Acer, Prunus, Ulmus)

Parts del fruit

Classificació dels fruits

Hi ha molts tipus de fruits diferents, tants que es poden ordenar de manera diferent. Hi ha tanta diversitat
que existeixen més de 150 noms per anomenar els diferents tipus de fruits.

➔ Secs (1-11) o carnosos (12-19): els secs tenen el pericarpi deshidratat en l’estat madur i el carnós el
pericarpi hidratat amb glúcids i coloracions diverses. Carnós no s’obre, animals són qui fa la
movilització
(PUNT DE VISTA BOTÀNIC NO ALIMENTARI) Doncs la nou és un fruit carnós tipus drupa, com
una cirera, però a la nou ens mengem la llavor, no pas el pericarpi

El pericarpi s’utilitza per… fer ratafia

➔ Monocarpel·lars (1-2) o policarpel·lars (3-19): Als monocarpel·lars el fruit ve originat per un únic
carpel. Als policarpel·lars el fruit ve originat per diversos carpels.
➔ Simples formats exclusivament a partir de l’ovari de la flor, complexos (12 i 19) on hi prenen part
altres elements de la planta i agregats (16) o compostos (16 i 17) que són nombrosos fruits procedents
dels diferents carpels d’una flor amb gineceu apocàrpic.
➔ Monosperms o polisperms: una sola grana o moltes.

102
 ➔ Dehiscents o indehiscents: els dehiscents s’obren sols per deixar anar els grans i els indehiscents no
s’obren per si sols, necessiten animals o el pas del temps per deixar anar els grans.

Fruits secs dehiscents (3-6)

Diversos tipus de fruits en càpsula, ja que provenen d’un ovari súper, amb 2 o més carpels i contenen
nombroses llavors → polisperms

1. Fol·licle: fruit sec monocarpel·lar que s’obre per una fissura longitudinal corresponent a la sutura ventral
del carpel

2. Llegum: fruit sec monocarpel·lar de tavella dehiscent en dues valves.

Família de les papilionàcies

103
3.Síliqua: fruit capsular allargat, bicarpel·lar i dehiscent en dues valves [Silícula: fruit capsular tan ample com
llarg]

Família de les brassàcies

4 i 6.Càpsula: fruit sec i dehiscent que prové d’un ovari súper, amb ≥ 2 o més carpels (pluricarpel·lar), que
conté nombroses llavors (polisperm)

Família de les papaveràcies

5.Pixidi: càpsula la dehiscència de la qual té lloc mitjançant un opercle (tapadora..., pel mig...)

Família de les solanàcies

Fruits secs indehiscents (7-11)

7. Aqueni; fruit sec, indehiscent, unilocular, amb una sola llavor soldada al pericarpi que és prim per un sol
punt

Família de les ranunculàcies

8. Cípsela: aqueni provinent d’un ovari ínfer i de més d’un carpel

Família de les asteràcies

9. Cariopsi: fruit sec, indehiscent, amb una sola llavor soldada al pericarpi, originat a partir d’un ovari
pluricarpel·lar sincàrpic, propi de les gramínies

Família de les poàcies

Papus (= vil·là = plomall): conjunt de pèls simples o plomosos, en fruits procedents d’ovari ínfer, provinent del
calze, propi de les compostes

10. Núcula: fruit sec, indehiscent, amb una sola llavor i pericarpi llenyós

Família de les fagàcies i betulàcies

11. Sàmara: aqueni amb una prolongació membranosa en forma d’ala la qual facilita la

seva dispersió.Disàmara: sàmara doble

Família de les ulmàcies /// Família de les aceràcies

12. Esquizocarp: fruit indehiscent pluricarpel·lar que en la maturitat es fragmenta en

mericarps al llarg de les sutures dels carpels ( es fragmenta en trossos d’una sola grana)

Família de les malvàcies

104
Fruits carnosos → sempre indehiscents

12. Pom: fruit carnós d’ovari ínfer en la formació del qual intervenen els carpels i el receptacle

Família de les rosàcies

13. Hesperidi: fruit carnós d’epicarpi prim i amb glàndules essencials, mesocarpi esponjós i endocarpi tabicat
en grills sucosos

Família de les rutàcies

14. Drupa: no dur, gelatinós. fruit monosperm de mesocarpi carnós i endocarpi llenyós i dur, el pinyol

Família de les rosàcies i oleàcies

15. Baia: fruit simple de mesocarpi i endocarpi carnosos, tot carnós

Família de les ericàcies i solanàcies

Pepònide: fruit carnós amb l’epicarpi endurit, i mesocarpi prim; la part carnosa són les placentes molt
desenvolupades dins l’endocarpi.

Família de les cucurbitàcies (carbassó)

→ de l’ametlla (fruit carnós) no ens mengem ni l’exocarpi ni l’endocarpi ja que són massa durs,
mengem la llavor

→ l’abricoc (drupa) si mires al power la fletxa indica la fibra ja que aquest en té molta

105
Fruits compostos

• Poliaqueni

Un altre exemple de fals fruit o anthocarp → fruit compost per

nombrosos aquenis que provenen d’una flor que tenia diversos
carpels lliures. La part carnosa prové del tàlem, l’eix de la flor on
s’hi disposen els carpels.

Fragaria vesca, maduixera, fam. de les rosàcies

La maduixa, doncs, té fruits secs (pepites de fora) en aqueni, i la

part carnosa és l’eix de la flor, no pas els fruits; llavors

• Pluridrupa (o Polidrupa)

Fruit compost per nombroses drupes que

provenen d’una flor que tenia diversos carpels
lliures. Endocarp molt tènue.

pèls→ èstils??

Com ara Rubus ulmifolius, esbarzer, fam. de les rosàcies

• Plurifol·licle

Fruit múltiple constituït per dos o més

fol·licles, originat a partir d’un gineceu
apocàrpic.

fruit sec dehiscent

→ → Tots tres pus són fruits agregats ← ←

106
Infructescències (fruits provinents de diverses flors)

• Siconi

Infructescència amb un receptacle arrodonit i carnós a les parets internes del qual Hi són inserits els fruits
veritables

Es forma a partir d’una inflorescència, amb un receptacle arrodonit i engruixit que esdevé carnós; el receptacle
és “buit” a l'interior i té una obertura apical (ostíol, aa), amb petites bràctees que permeten l’entrada de petits
insectes que P! les flors; les flors creixen a les parets internes d’aquest receptacle, i acaben donant un fruit sec
en aqueni, però el receptacle esdevé carnós eix carnós l’envolta

Siconi de la figuera (Ficus carica), fam. de les moràcies; peduncle (p), l'obertura apical (aa), receptacle (r) i
fruits en aqueni (aq)

• Sorosi

Fruit compost (complex), una infructescència carnosa que prové del conjunt de flors i bràctees d’una
inflorescència, que s'ha originat a partir de la concrescència de diversos fruits simples entre ells i amb l'eix
comú; es tracta, doncs, d’un conjunt de fruits carnosos polisperms (baies), concrescents amb les bràctees de
l'eix que les envolten i que es tornen carnoses (ex.: Ananas, pinya americana, i Annona, xirimoia, fam. de les
bromeliàcies) es torna tot carnós

107
Disseminació de fruits i llavors
Es parla de diàspora per anomenar la unitat funcional de disseminació d’una planta (no sempre es disperses
només les granes, a vegades es mou llavors, fruits o altres coses)

Les llavors i les diàspores són l’única part de la planta que és mòbil, i així se superen els problemes de
competència amb les llavors germanes i el parental que les ha produït.

La dispersió es pot fer per

- pel vent → anemocòria

- pels animals → zoocòria

- per l’aigua → hidrocòria

- per mecanismes de la pròpia planta → epizoocòria

- per l’home→ antropocòria (la zoocòria pròpia feta pels humans)

Hi ha casos complexes amb dos tipus de disseminació.

Els cereals no tenen cap mecanisme, depenen totalment dels homes (adivina qui se n’aniria a la merda primer
si els homes desapareixen)

Anemocòria

La dispersió per aquest mètode no requereix cap recompensa. És més barat que la dispersió a través dels
animals.

Si el vent és massa constant o poc imp. les granes poden caure allí mateix, per això se’n han de fer moltes més
que no pas per animals per tenir èxit.

A la selva tropical hi ha poc vent i per això les llavors tenen ales + grans que als PP temperats

Llavors molt petites com les de les cariofil·làcies tenen unes rugositats i convexitats que podrien servir per ser
arrossegades pel vent i se’n diuen llavors anemobalístiques.

Quan més petita sigui la llavor millor voleiarà pel vent, com les de les orquídies, on una càpsula de la tropical
Cycnoches dilorochilon en pot contenir 4 milions !! La seva petitesa fa que viatgin a 4 m/s, molt més lentament
que una sàmara, que ho fa a 67 cm/s. D’aquestes granes se’n diuen llavors pols.

Les llavors dispersades per aquest mètode són seques i pesen molt poc. Llavors molt petites, tenen unes
rugositats i convexitats que poden servir per ser arrosegades pel vent → anemobalís ques

• Llavors pilota: D’altres tenen una mena de sacs o espais aerífers fets de ceres

• Planoeanemocora: apèndix en forma d’ala o plomall. Hi ha de diferents tipus: disàmara, sàmara o

cípsela. (a, b i d són fruits; c, una inflorescència)

• Boleoanemocora: el vent mou les tiges rígides i les llavors surten pels forats del fruit sec, com a les
roselles

• Geoanemocora, on el vent arrossega la diàspora pel terra amb poca vegetació, comuna als prats
secs.

108
 • Estepiscursora: el vent arrossega tota la planta, ja morta, i deixa anar les granes. Quan mor es
despren la tija aérea. El fruit es treu per un forat on només surt una llavor, llavors a cada volta se’n
desprèn una i es va dispersant. A casa nostra hi ha poques espècies estepicursores, ja que no tenim
esplaiades, només a les platges, prats secs...

• Llavors pols → llavors molt pe tes

La superfície de les granes pilota i de les granes pols sempre és seca, per la cera i pel reticulat i així el vent la
pot portar més lluny, i fins i tot poden ser portades per l’aigua (casos de doble disseminació).

Les llavors alades tenen un disseny perfecte, digne de fixar-s’hi per creacions humanes.

El plomall està molt ben pensat ja que ademes de volar també planeja.

Boleo → no tan bona idea

Hidrocòria

Victoria amazonica i d’altres nimfeàcies tenen granes envoltades d’un airbak translúcid d’origen funicular, i
les ajuda a flotar. O l’apocinàciea Cerbera manghas té granes amb un mesocarp suberificat i així la grana flota
pels manglars. D’altres plantes aquàtiques tenen espines o banyes per agafar-se pels llocs. Lythrum salicaria i
Butomus ja germinen mentre és sota aigua i la plàntula puja a la superficie i és dispersada per l’aigua o pel
vent. L’aigua no sempre serveix directament:

• a les aïzoàcies són les gotes de pluja les que disseminen les petites granes pel simple esquitx dels
fruits higroscàstics i així les granes s’asseguren que hi ha humitat quan han de germinar.

• d’altres plantes tenen mecanismes anemobalístics d’aigua, pluja-balístics, i tenen estructures

elàstiques per catapultar les granes, i l’energia cinètica per accelerarles prové de l’aigua de pluja.

Moltes granes són viatgeres oceàniques, que han de tenir resiliència (capacitat de superar adversitats) i
flotabilitat. En alguns transport per mar quan la llavor arriba a terra mort pel canvi de clima.

109
Zoocòria

Les diàspores són disseminades pels animals, ha de trobar un mètode per atraure’ls

•Endozoocòria: és el transport interí de les diàspores on l’animal es menja el fruit i dispersa les llavors.
L’animal ho busca per menjar

•Frugiroria: transport en les caquetes

•Diszoocòria: l’animal es menja el fruit i n’agafa un altre (golafres) que perd pel camí. D’aquesta
manera ajuda a dispersar la llavor.

•Mirmecocòria: una part de les diàspores serveixen com aliment de les formigues(dolentes
polinitzadores però bones disseminadopres), Algunes plantes tenen eleosoma, i les formigues només
toquen aquesta part de la grana, quan volen, és clar… La planta posa substàncies (greixos) a l’elosoma
per atreure-les

• Epizoocòria: transport extern involuntari. (punxes, agullons,espines), queda enganxada al cos del
animal (roba humans)

Hi ha el cas de si està en bones condicions la planta té un aspecte però en necessitar un canvi

d’ambient (millor dispersió) aquest aspecte canvia i atreu animals

No és tan atzarós com amb el vent, però s’ha d’oferir quelcom (menjar).

Autocòria

Les diàspores són dispersades per la pròpia planta.

• Geoautocòria: la planta enterra ella mateixa el fruit perquè germini.

Ho solen fer plantes anuals de llocs secs o sabanes per tal de protegir les granes i també per assegurar
que queden en un indret òptim per a germinar la temporada següent.

→ cas geocàrpia del cacauet i altres papilionàc., a on l’únic carpel té a la base un peduncle especialitzat
anomenat ginòfor, el qual es corba un cop els òvuls han estat fecundats, s’allarga i s’enterra al terra

La flor creix amunt però de sobte gira i els enterra (difícil agafar)

→ cas de la picardia (Cymbalaria muralis) també té un mecanisme semblant i les granes són rugoses,
de manera que no rodolin fora de les escletxes i caiguin fora del seu hàbitat rupícola. EXAMEN

D’altres granes s’autoenterren després de la dispersió, la qual cosa ajuda a que no siguin menjades i a
aprofitar la humitat del sòl, més abundant uns mm sota terra. Es fa per moviments higroscòpics de
pèls i apèndixs que es cargolen i descargolen segons la humitat.

Més cruel és el cas d’Stipa setacea d’Austràlia, que s’enganxa a la llana i pèls dels animals i arriba fins
la pell, on s’humiteja i els pèls s’entortilliguen i ja no cau fàcilment i l’animal les porta molt lluny, i a
vegades fins i tot poden penetrar dins la pells i s’han trobat espiguetes al múscul cardíac d’ovelles
mortes

110
 Moltes granes de compostes, dipsacàcies i gramínies tenen uns pèls apicals també amb moviments
higroscòpics que les fan moure uns cm a cada cicle d’humitejament i assecament.

• Boleautocòria: les diàspores són dispersades a grans distàncies de manera explosiva degut a la
pressió per calor del fruit o ràfegues de vent (perquè el fruit fa una dehiscència sobtada).

Passivament, qui més lluny arriba és a 60 m, la lleguminosa arbòria d’Àfrica Tetraberlinia morelina de
Gabon i Camerun, perquè al assecar-se el fruit es creen tensions als punts de sutura ja que hi ha cèl.
amb diferent orientació i es donen contraccions que acaben portant a una torsió explosiva. Ho tenen
les euforbiàcies, on els 3 carpels s’acaben trencant en 6 parts. L’euforbiàciea tropical americana Hura
crepitans dispersa les granes 14 m !! Els seus 5-20 carpels s’obren violentament amb el so d’un fort
tret, crepare, explotar en llatí, d’aquí el nom de la planta. La força de l’ona explosiva catapulta les
granes planeres i discoides lluny.

Curiosament té el mateix mecanisme la viscàcia (ara santalàcia) paràsita americana Arceuthobium,

que per comptes de fruits carnosos que s’enganxen a ocells fa fruits explosius que llencen les granes
a 14 m lluny i a una velocitat de 2 m/s (97 km/h), i un arbre infectat de la planta és “bombardejat” per
2 milions de granes !!

Cas de la cucurbitàcia Ecballium elaterium, on la capa de teixit intern desenvolupa pressió de turgència
contra la gruixuda i inelàstica capa externa, i el pedicel gira gairebé 180º, i com que hi ha una
predeterminada línia de trencament a la base del peduncles, quan algú toca el fruit el moviment sobtat
fa que el pedicel surti de cop i el fruit va endavant i les granes fins a 10 m endarrere. ESQUITXAGOSSOS,
cogombre salvatge, cogombre bord

Germinació de la llavor
La germinació és el creixement d’una planta que té un embrió contingut en una llavor. Les llavors
completament desenvolupades contenen un embrió i en la majoria de les plantes també tenen substàncies de
reserva.

Algunes plantes produeixen una proporció de llavors sense embrió i s’anomenen llavors vanes, que mai
germinen.

Moltes llavors travessen un període de quiescència on no hi ha creixement actiu, durant aquest període poden
ser transportades a llocs segurs o bé sobreviure a un clima advers estacionalment. Sota condicions favorables,
aquestes llavors podran germinar.

La germinació de les llavors depèn de les condicions internes i externes. Entre les més importants de les
externes hi ha: la temperatura, l’aigua, l’oxigen i, de vegades, la llum o la foscor. Hi ha plantes en les quals la
resposta a la germinació depèn de les condicions mediambientals durant la formació de les llavors, i amb més
freqüència la resposta a la germinació depèn del tipus de dormició de la llavor.

• Germinacions epigees: la germinació del cotiledó o cotiledons estan per sobre la

terra → el cas de les mongetes verdes

• Germinacions hipogees: el cotiledó o cotiledons es troben sota terra → el cas del pèsol

111
 EPIGEA HIPOGEA

Origen i classificació de les angiospermes

➔ les angiospermes basals, ANITA
➔ les MAGNÒLIDES (dicotiledònies primitives), característiques generals
➔ les LÍLIDES (monocotiledònies), característiques generals i principals famílies
Les angiospermes són un grup monofilètic

La classificació actual de les angiospermes es fa en base a la taxonomia molecular i rep el nom d’APG
(Angiosperm Phylogeny Group). Els resultats, tot i que no han canviat sensiblement l’ordenació dels gèneres
en famílies que s’havia anat fent al llarg del s. XX, sí que han ordenat de manera ben diferent els grans grups
d’angiospermes.

Classificació amb ADN actual no massa diferent a la classificació basada en la morfologia utilitzada abans

Abans es parlava de monocotiledònies i dicotiledònies, pel que se sap fins ara, la classificació seria la següent:

- ANITA (grup de fam. primitives)

les protoangiospermes, o angiospermes basals, un grup de famílies primitives que rep aquest
nom per les inicials de les fam. amborel·làcies, nimfeàcies ...

Euangiospermes amb pol·len monoaperturat

- MAGNÒLIDES (dicots monocolpades- un sol punt d’obertura)

les dicotiledònies primitives amb pol·len monocolpat, lauràcies, magnoliàcies...

- MONOCOTILEDÒNIES (lílides)

les lílides, amb un sol cotilèdon a la llavor (53.000 espècies de 91 fam., el 22% d’angiosp., 34% d'orquidies,
17% de poàcies)

112
- EUDICOTILEDÒNIES (dicots tricoplades)

euangiospermes triaperturades o eudicots, de pol·len tricolpat, i majoritàriament entomòfiles; les més

nombroses i evolucionades (261.000, de 443 fam., el 75% de totes les espèc. d’angiosp.)

ANITA
angiospermes basals (+ primitiva) (= paleoherbes)

⋅ el 0,5% de les angiospermes (grup reduït amb poca importancia)

⋅ sistema radicular majoritàriament axonomorf
⋅ nervadura foliar amb patró reticulat
⋅ flors en disposició helicoïdal
⋅ nombroses peces florals i disposició lliure → única caracterís ca important
⋅ carpels tancats per secrecions
⋅ carpels en forma de tub
⋅ anteres i filaments poc diferenciats
⋅ pol·len monocolpat
⋅ llavors amb 2 cotilèdons
Amborella trichopoda→ la angiosperma més primitiva que existeix, espècie d’arbust, sense pètals ni sèpals.

113
Es troba a l’illa de New Caledonia, on hi ha una temperatura molt constant i per
això s’hi troben moltes espècies primitives. Quan es va analitzar el ADN de l’A.
trichopoda s’hi va trobar una sèrie de gens primitius.

Nimfeàcies → N
Plantes herbàcies aquàtiques hidròfits estrictes

S’anomenen ninfea

Com totes aquestes fam. primitives, les flors tenen nombroses peces florals, lliures
entre sí.

Sistema de pol·linització curiós, tot i ser aquàtics rs polinitzen per insectes aeris→ atrauen escarabats, llavors
a la nit es tanca amb els bitxos a dins i fins l'endemà no els deixa tornar a sortir.

Hidròfits estrictes→ només poden viure en aigua, ni tan sols en el fang

Magnòlides
les dicotiledònies primitives amb pol·len monocolpat (un sol punt d’obertura):

1. lauràcies

2. magnoliàcies

- el 2,5% de les angiospermes

- sistema radicular majoritàriament axonomorf
- nervadura foliar amb patró reticulat
- flors lliures
- flors en disposició helicoïdal
- nombroses peces florals i disposició lliure
- carpels tancats per cèl·lules
- carpels plegats
- anteres i filaments un xic diferenciats
- pol·len monocolpat
- llavors amb 2 cotilèdons

Lauràcies
Plantes llenyoses esteses

pels tròpics, amb un únic gènere a la mediterrània, Laurus

Aquí tenim el llorer (Laurus nobilis). Arbre perennifoli de fins 10 m d‘alçària amb fulles aromàtiques, un xic
coriàcies i lluents, de 5-15 cm. Planta dioica amb flors d’un verd groguenc o blanqui-noses amb 4 tèpals i fruit
carnós tipus baia, negre quan és madur. Creix pels boscos de ribera i torrents de terra baixa (0 - 400 m).

114
Llorer→ mediterrani, autòcton de la península ibèrica perquè en jaciment arqueològics es troben restos de
6000 ma, en canvi la figuera no perquè només se’n troben de fa 3000 ma → no del tot acreditable

Les Lauraceae comprenen unes 1000 espècies, sobretot de distribució tropical, i arbres perennes aromàtics.
Les fulles són enteres i coriàcies, generalment alternes, riques en glàndules amb olis essencials. Les flors tenen
un perigoni sepaloide format per 2 verticils dímers, un androceu amb 8-12 estams, i un ovari constituït per un
únic carpel am un sol òvul a Laurus.

La fórmula floral es: P 2+2, A 3+3+3+3, G 1

El fruit és una baia monosperma o una drupa.

A més del llorer, cal esmentar

→ el camforer (Cinnamonum camphora), de la fusta del qual se’n treu la

càmfora per destil·lació

→ la canyella (C. cassia, i C. verum)

→ l’alvocat (Persesa americana), del fruits comestibles [alvocat ve de n’ahualt ahuácatl, testicles]

Magnoliàcies
Plantes llenyoses de fulles alternes, grans, simples, persistents o caduques, flors grans amb els òrgans florals
disposats helicoïdalment, fruit tipus plurifol·licle

Es van extingir a Europa en la primera glaciació

Magnolia grandiflora

Tenen molts estams i molts carpels

Monocotiledònies (lílides)
Facicular: no hi ha arrel principal, quan germina la llavor l’arrel principal deixa de creixer i en creixen de
secundàries

- el 22 % de les angiospermes → 55.000 esp., 2.700 gèn. i 80 fam.

- sistema radicular majoritàriament fasciculat i també amb bulbs i rizomes
- nervadura foliar majoritàriament paral·lela
- flors en disposició verticil·lada
- verticils amb nombre de peces múltiple de 3 → flors trímeres

115
- carpels tancats per cèl·lules
- carpels plegats
- anteres i filaments ben diferenciats
- pol·len monocolpat
- llavors amb 1 cotilèdon

- plantes sovint herbàcies a casa nostra (de port arbori als PP tropicals)
- sistema radicular tipus homorízia, sense rel principal (les dicots tenen rel principal i rels secundàries…,
tipus al·lorízia)
- fulles paral·lelinèrvies, alternes i sense estípules
- flors trímeres (verticils de 3 peces o 3+3 [periant homoclamidi])
- pol·len monocolpat
- llavor amb un sol cotilèdon
- es fan 3 grans grups:
o les alismàtides: , que inclou les famílies amb gineceus lliures, sovint plantes aquàtiques
o les arècies: que inclou les famílies amb inflorescències espadiciformes i flors sovint nombroses i
unisexuals
o les lilianes
o les commelínides, majoritàriament anemòfiles amb flors reduïdes i poc vistoses (a vegades inclosa
en la següent)

ALISMATÀCIES
flors encara amb periant doble i carpels lliures. Són plantes aquàtiques o de zones humides

Alisma plantago-aquatica

116
PSIDONIÀCIES
zosteràcies, zanniquel·liàcies → famílies de fanerògames marines, de rizomes
desenvolupats que formen praderies submarines que fixen la sorra. Estan ple
d’invertebrats i és un hàbitat singular que no es pot substituir. Això vol dir que
una planta estructura l’espai. i és el valor de la planta. Si eliminem això
acabem perdent diversitat de tots els organismes que aprofitaven esta planta.

El pol·len té la mateixa densitat que l’aigua del mar (ni flota ni s’esfonsa).
Quan floreixen fan fruit carnós.

Zostera marina

Posidonia oceanica → han tornat a la vida aquàtica marina (pas invers)

POTAMOGETONÀCIES
plantes aquàtiques (hidròfits, viuen sota/sobre l’aigua) d’aigües continentals,
radicants amb fulles flotants (o sense), flors tetràmeres en espiguetes
emergides, i fruit en aqueni. Anomenades espiga d’aigua i llengua d’oca [del grec
i del llatí, nom d'una planta aquàtica, de potamos, riu i geton, veí; espiga d'aigua
perquè les flors s'agrupen en una inflorescència allargada com una espiga que a
vegades surt fora de l'aigua]

Indica que un habitat està molt ben conservat, treure-les faria perdre moltíssima
biodiversitat→ ESTRUCTURA L’HÀBITAT (EXAMEN)

Aquesta planta estructura també l’espai igual que les Psidoniàcies.

Potamogeton nodosus

ARÀCIDES
De distribució tropical, amb pocs gèneres a casa nostra; les flors són petites, sense sèpals ni pètals, unisexuals
monoiques, i es reuneixen en una inflorescència tipus espàdix, on les flors són embolcallades completament
per una bràctea o espata que pot tenir aspecte de flor; fruit carnós tipus baia.

117
Lliri torna el ¿pètal? blanc (acolorida) i atrau insectes

Arisarum vulgare → caputxí. tóxica, apagallums

llenties d’aigua (les antigues lemnàcies, gèn. Lemna): més petita amb flors aquàtiques. Directament
emparentada amb la palmera perquè estan envolcallades per una bràctea (més fàcil canviar grandària que
caracters florals). Flor de baix dreta costat text

Plantes aquàtiques flotants (hidròfits) d’aigües continentals, amb

l’aparell vegetatiu reduït a una fronda lenticular d’origen caulinar.
Tot i l’aspecte de fulla, és una tija que fa flors... Les rels són
filiformes. Flors unisexuals, sense periant, amb 1 estam i 1 carpel.

Les podem utilitzar per depurar una aigua carregada de nutrients.

Plantes bones per la biodiversitat, però si tenen massa nutrients

ho poden cobrir tot i fer ombra→ perjudicials per l’ambient.

118
ARECÀCIES
fam. de les palmes → palmeres

Una de les grans famílies d’angiospermes que inclou les nombroses espècies de palmeres dels països tropicals.
Plantes arborescents de tronc de gruix uniforme, recobert per les bases de les fulles, amb fulles grans i
dividides situades a la part superior del tronc. Flors petites reunides en grans inflorescències tipus espàdix, on
les flors són embolcallades parcialment per una bràctea o espata; plantes dioiques amb flors de 3 sèpals, 3
pètals i 6 estams; fruit carnós tipus baia, el dàtil, o en drupa, el coco.

Normalment no ramificats (a vegades si)

Moltes fulles a dalt

Phoenix dactylifera, palmera datilera,

Chamaerops humilis (margalló) → única palmera

autòctona. Les seves fulles es poden utilitzar per fer
escombres i objectes de cistelleria.

Coccus nucifera

119
LILIANES
superfamília de les liliàcies, ara separada en diverses famílies independents

1. Liliàcies
Plantes amb bulbs o rizomes, de flors actinomorfes i vistoses (pol·linització entomòfila), amb periant format
per 6 tèpals i ovari súper. El fruit és una càpsula.

Pol·linitzades per insectes

3+3

No es pot ordenar per fruit carnós o sec

Lilium martagon, marcòlic (el nom prové de la relació que donaven els alquimistes d'aquesta planta amb Mart,
pel color rogenc de les flors)

Tulipa sylvestris: autòctona

2. Amaril·lidàcies
subfam. de les al·liàcies, inclou el gèn. Allium amb morfologia floral igual que les liliàcies, amb ovari súper (alls
i cebes)

Les plantes del gènere Allium són plantes amb heteròsids sulfurats. Quan tallem alls i cebes s'allibera una
substància sulfurosa, l'òxid de cisteïna (un aa amb S) i enzims; els òxids es barregen amb l'al·liïnasa donant
compostos de S (els tiosulfinats) que donen l’olor característica i irriten la conjuntiva de l'ull i provoquen les
llàgrimes.

Genèticament s’ha desenvolupat (Crop & Food Research) una ceba que no provoca llàgrimes al tallar-la i
manté el seu gust ..., però de moment no es deu
comercialitzar ...Han silenciat el gen que produeix
l’enzim … (casposo)

Altres: herbes bulboses, flors amb sis tèpals (que poden

tenir una corona interna en forma d’embut o d’anell molt
característica a Narcissus ), 6 estams i ovari ínfer.

Narcissus tazzeta,

nadala

lliri de Nadal

120
3. Asparagàcies (incl. ruscàcies)
6 estams. Alguns gèneres tenen tiges especials
anomenades cladodis amb forma de fulla, com a
Asparagus i a Ruscus . Fruits carnós en baia. Els
espàrrecs que ens mengem són brots tendres de la planta

Asparagus officinalis

Asparagus acutifolius: autòctona

Alguns gèneres tenen tiges especials anomenades cladodis amb forma de fulla,
com Ruscus. Fruit carnós en baia. 6 peces al periant (3+3)

Ruscus aculeatus (galzeran): planta característica dels alzinars de terra baixa

(flors seques de l’alzina)

Agave americana

Yucca oloiofolia, iuca

4. Iridàcies
Plantes rizomatoses o tuberoses, amb flors de 6 tèpals, 3 estams i ovari ínfer format per 3 carpels soldats que
donen un fruit sec (no les confongueu amb les espècies de la superfamília liliàcies (que tenen l’ovari súper) ni
amb les de la família amaril·lidàcies (que tenen 6 estams)

Iridàcies → * / ↓ P 3 + 3 A 3 G(3) (ovari ínfer)

Es perden 3 estams, tenen ovari infer

121
Iris: tèpals interns (1) estrets i drets i els 3 externs amples, girats cap avall i amb un manyoc de pèls (2); 3 estils
amples i del mateix color que els tèpals (3).

Crocus sativus: safrà, és una espècie creada

Iris pseudacorus: lliri groc, té 3 estil, i només 3 estams.

5. Orquidàcies
Plantes herbàcies amb òrgans subterranis de reserva (bulbs o rels tuberoses), associades a fongs micorízics, o
epífites en zones tropicals.

Flors reunides en inflorescències allargades, amb una bràctea a la base de cada flor, de simetria irregular i amb
un aspecte particular; cada flor té 6 tèpals, 3 externs sovint acolorits (dits també sèpals) i 3 interns (dits també
pètals), un dels quals sol ser més gros i dirigit cap avall, com un llavi, i rep el nom de label. El label es pot
perllongar cap enrere en un esperó on sovint no hi ha pas nèctar; els estams són soldats a l’estil i a l’estigma i
tot plegat forma el ginostem; els grans de pol·len es desprenen tot junts (pol·linis), sovint enganxats als
insectes que pol·linitzen les flors; l’ovari és ínfer i dóna un fruit sec en càpsula que conté nombroses llavors
minúscules.

Llavors són molt petites, tenen estries i poden viatjar pel vent amb molta velocitat i molt lluny.

Ophrys sp enganyen al insecte perquè se’ls enganxi el pol·len i el transportin. Aquestes floreixen unes
setmanes abans

Llavor d’orquídies

122
Commelínides
Comencen amb femelles primitives amb pètals i sèpals, i acaben amb unes
famílies evolucionades sense pètals ni sèpals. majoritàriament anemòfiles
amb flors reduïdes i poc vistoses.

Fam. de les commelinàcies, encara amb periant doble i P! entomòfila

També pertany a les commelínides la fam. de les zingiberàcies, que inclou el

gingebre (Zingiber officinale), originària de l'Índia que hom conrea per
utilitzar-ne el rizoma.

Algunes són especialitzades en l’anemofília, la fam. de les poàcies o gramínies, plantes herbàcies anuals o
perennes, sovint rizomatoses o estoloníferes, amb > 650 gèneres i > 10 000 espècies, 87 gèneres i > 250
espècies a les nostres comarques comprenen. Inclouen els cereals, les espècies de les gespes i les pastures,
les canyes, els bambús...

Solen ser plantes herbàcies (només els bambús lignifiquen les tiges) d'aspecte uniforme i molt característic,
amb rels totes iguals, fasciculades (sistema radicular intensiu), o més rarament rizomatoses; ocupen
densament un petit volum de terra i capten fàcilment l'aigua disponible

1. Poàcies o gramínies
Són plantes herbàcies, a vegades de port alt, d’aspecte molt característic

- les tiges de secció circular, fistulosa (buida per dins) i nuosa (amb nusos i entrenusos) [tipus canya]; als nusos
hi ha una membrana transversal que divideix la cavitat i que salta en tallar les tiges

- les fulles són aspres al tacte per les cèl·lules silicificades que hi ha a l'epidermis; són enteres i es disposen de
forma alterna, paral·lelinèrvies, allargades, estretes, sèssils i abracen la tija per la base, formant una beina; a
la intersecció de la beina i el limbe de la fulla hi ha una llengüeta o lígula, com de paper o més rarament un
manyoc de pèls.

123
Les flors són petites i poc vistoses, sense sèpals ni pètals, i envoltades per bràctees estèrils especials. Les flors
tenen 3 estams (penjants amb les anteres en × (6 als bambús i a l'arròs), amb el pol·len dispersat pel vent) i 2
estigmes, i s’agrupen en unes inflorescències especials anomenades espícules o espiguetes, sovint
pedunculades, i reunides en panícules o espigues que s'insereixen en una tija o raquis primari.

A la base de l’espigueta hi ha dues bràctees exteriors dites glumes (gluma inferior que por portar una aresta,
un pèl rígid, i gluma superior) que protegeixen les flors; cada flor és embolcallada per 2 bràctees més
anomenades glumel·les (glumel·la inferior o lemma (una bràctea tectriu que envolta la flor) i glumel·la superior
o pàlea (potser d'origen periàntic), que també poden ser aristades); glumes i glumel·les formen el boll,
l'embocall que se separava del gra en batre, sobretot quan es ventava; les espiguetes es solen reunir en
espigues o inflorescències grans, denses i tancades, o bé obertes. L'ovari és súper, bicarpelar, però amb un sol
primordi seminal i amb 2 estigmes plumosos (a vegades 3). Fruit sec i indehiscent, tipus cariopsi, on la coberta
de la llavor, la pellofa, és totalment unida a la del fruit (és el segó o segon, el que s’aprofita per fer pinsos i, en
part es deixa al gra per elaborar la farina integral, o bé s’hi afegeix), i que no se’n pot separar. Grana rica en
substàncies de reserva, especialment midó.

124
125
Apunts poll:

- són plantes que no tenen arrel principal, quan germina llavor l’arrel principal perd importància, i les 2
i 3 acaben tenint tota la mateixa importància, per tant cobreixen gran superfície de terreny i no
profunditat, i capten molta aigua
- aquestes plantes van fer que hi hagués un canvi considerable perquè els animals herbívors
- tija molt característica tipus canya buida per dins i entre nus i nus surten les fulles. Tenen secció
circular, fistulosa (buida per dins) i nuosa
- Fulles estretes i allargades amb silici a l’epidèrmis (aspres). Tenen forma alterna, paral·lelinèrvies,
allargades, estretes, sèssils

126
 - Perden pètals i sèpals, però els estams (3) té (2) estigmes i s’agrupen en unes inflorescències
(espiguetes) Espigueta i espícula, cada granet de blat, hi ha diverses flors. Aquests s’agrupen. Els
carpels no estan protegits i per tant fan noves bràctees per protegir-lo (gluma i glumel·les)
- Gluma: inferior que pot portar una aresta, un pèl rígid i gluma superior. Protegeixen les flors, que cada
flor és envolcallada per 2 bràctees (glumel·les)
- Ovari bicarpelar i súper. Però amb un sol primordi seminal i amb 2 estigmes plumoses
- de vegades el fruit té una eresta que es recargola segons humitat. És sec i indehiscens, de tipus
cariopsi, on la coberta de la llavor (la pellofa) està totalment unida al fruit, i no es pot separar. Rica en
substàncies de reserva. Només té una sola grana
- Autocòria quan és a terra, i episzoocoria
- Canyís: al costat dels estanys. Importància ecològica, fan cintura al voltant de l’aigua i refugi
- L’espart:
- Ordi, civada, blat…

2. Tifàcies
plantes herbàcies perennes de llocs humits (helòfits→ arrels submergides però tiges i fulles fora),

amb fulles llargues i estretes; flors petites, sense sèpals ni pètals, reunides al capdamunt de la tija en
inflorescències allargades; la part superior amb flors i a la base amb flors ; fruit sec tipus aqueni amb un
plomall de pèls que el vent dispersa.

Transpiren molt, creixen molt. Paper important a vista ecològica

127
Eudicotiledònies
→ eudico ledònies

- el 73 % de les angiospermes 198.000, 10.400 gèn., 336 fam.

- sistema radicular majoritàriament axonomorf
- nervadura foliar reticulat
- flors en disposició verticil·lada
- verticils amb nombre de peces múltiple de 4 o 5
- carpels tancats per cèl·lules
- carpels plegats
- anteres i filaments ben diferenciats
- pol·len amb 3 obertures (tricolpat)
- llavors amb 2 cotilèdons

EUDICOTILEDÒNIES primitives:

- papaveràcies
- ranunculàcies

NUCLI DE LES EUDICOTILEDÒNIES:

- FÀBIDES: euforbiàcies, salicàcies, fabàcies, betulàcies, fagàcies

- RÒSIDES: rosàcies, urticàcies
- MÀLVIDES: brassicàcies, malvàcies, rutàcies
- GRUPS GERMANS DE LES ASTÈRIDES: amarantàcies, cactàcies i cariofil·làcies
- ASTÈRIDES: ericàcies, làmides (boraginàcies, rubiàcies, lalmiàcies, plantaginàcies, orobancàcies,
escrofulariàcies, solanàcies), campanúlides (asteràcies, adoxàcies, caprifoliàcies, apiàcies)

Fam. de les papaveràcies,

Herbes anuals o perennes, productores de làtex ric en alcaloides. Peces
florals lliures (carpels soldats)

Floreixen a la primavera (per aixó les veiem)

típic→ 2 sèpals de disposició lliure

perd molt aigua, es considera primitiu

EXAMEN! → tenen un latex que són tòxic pels animals, inclús és manté en
la planta seca. Totes les plantes en tenen. Es cultiva el Cascall, es fa secció en el fruit on surt el làtex de color
blanc que es deixa secar i es recull (diferent toxicitat que tabac o altres)

Es caracteritzen per fer flors solitaries i 2 sèpals, amb 4 pètals

Papaver rhoeas: puput, són plantes pioneres, perquè són les que creixen primer i es va utilitzar coma símbol
de pau (final guerra), era lo primer qu ecreixeia desprès de caure-hi una bomba

Papaver somniferum: cascall, plantacions

128
Chelidonium majus deien que anava bé per les berrugues. Floreixen al temps de les orenetes. Color groc oxida
a taronja

Fam. de les ranunculàcies

plantes herbàcies anuals o perennes, amb flors acolorides, sovint pentàmeres,
amb nombrosos estams i carpels lliures que donen un fruit sec amb una sola grana
(aqueni) o amb diverses llavors (fol·licle); el periant d’alguns gèneres té una sola
envoltura floral i llavors hom parla de tèpals.

Abundants a les zones temperades i fredes. Tenen alcaloides i altres compostos

químics d’interès toxicològic o medicinal [del llatí ranunculus, granoteta, perquè
són plantes que solen viure en llocs humits; algunes espècies són metzinoses, fins
i tot pels herbívors, d'aquí que a vegades rebin el nom de gatassa, o gata rabiosa

Plenes d’alacoides, alguns molt tòxics. El fruits amb una sola grana (queni) o amb diverses llavors (fol·lice).

Si el petal tenen nèctar no és un pètal, és un nectari.

Terrestres: flors grogues

Aquatiques: flors blanques

Aquilegia vulagris, corniols. Carpels lliures

Clematis flammula, vidiella, de bosc. Sèpals de color blanc

Clematis vitalba, de herbes. Sèpals de color crema

Helleborus foetidus, marxivol, només té carpels i amb nectaris

Aconitum napellus, tora blava: petal sobresortint forma casc, mida burinot. No té antidot per intoxicacions
(arrel?), planta més tòxica que tenim per aquí

FÀBIDES
Euforbiàcies
plantes majoritàriament herbàcies, que en alguns casos presenten morfologia cactiforme, algunes produeixen
làtex que ha estat explotat comercialment. [nom grec i llatí d'una lleteresa arbòria de les muntanyes de
Mauritània (potser Euphorbia resinifera) i del seu làtex; segons Dioscòrides i Plini, nom del metge del rei Juba
II de Mauritània, Euphorbeus; o potser l'heroi troià Euphorbos; comprèn les lletereses, el ricí, els melcoratges,
i el tornassol.

Lletereses
Majoritariament herbàciea. Surt làtex blanc, tòxic per natrus.

Euphoria characias, ten

No tenen pètals ni sèpals. Tenen bràctea, 3 estils

Infloresencia: Cada ciati és format per una flor femenina central, pedunculada, sense periant i amb 3 estils,
envoltada de cinc inflo-rescències masculines, cadascuna constituïda per un conjunt de flors reduïdes a un

129
únic estam. Aquest conjunt és envoltat per cinc bràctees poc aparents i internament per quatre nectaris de
coloració i forma diversa, que serveixen per a diferenciar les espècies; en madurar la flor femenina es
transforma en un fruit sec en càpsula que conté diverses granes

Salicàcies
arbres o arbusts caducifolis, dioics; flors simplificades, sense sèpals ni pètals i disposades en inflorescències
tipus ament, els quals també s'anomenen gatells i quan surten a finals d'hivern es diu que la planta gatella;

fruit sec que conté diverses llavors plenes de plomall (pèls llargs i sedosos)

disseminació llavors per vent (plomall)

masculi i femeni per separat

en ament (penja)

bicarpelars

burrisol blanc amb la part central més densa → llavor

2 gèneres: salix i populus

Salix babylonica, el desmai

Populus nigra (pollancre): VISU, fusta de poca qualitat que abans utilitzaven els pobres

130
(inclou les mimosàcies, les cesalpiniàcies i les papilionàcies), famílies que associen les seves arrels amb
bacteris fixadors de N atmosfèric i tenen fruit en llegum, per això també s’anomenen lleguminoses [llegum
vindria del grec legos, ordre i raó, que donà legin, llegum, o sigui recull i ordena].

Mimosàcies
la més primitiva, que inclou plantes llenyoses amb adaptacions al xerofitisme [del grec mimos, mim, actor,
joglar, en al·lusió a la irritabilitat de les fulles de la sensitiva (Mimosa pudica) (planta que plega les fulles quan
algú les toca), les fulles de la qual s'assemblen a les del gènere Acacia]

Arbres perennifolis de fulles molt dividides o bé transformades en un fil·lodi, que és una fulla modificada sense
limbe i amb el pecíol eixamplat; flors petites agrupades en glomèruls esfèrics amb sèpals i pètals petits i molts
estams, tot plegat acolorit d'un groc intens. Els estams fan bonica la flor, no només els sèpals i pètals. Fan
brácteas colorides

Cesalpinàcies
corol·la no papilionàcia [del gènere de plantes tropicals dedicat al botànic de Pisa A. Cesalpini (1519-16003],
inclou

- el garrofer (Ceratonia siliqua), arbre perennifoli dioic. AMb fulla paripinnada

- l'arbre de l'amor (o arbre de Judes) (Cercis siliquastrum). Dit de l’amor per les fulles amb forma de cor, i de
Judes perquè seons la tradició crsitiana el profeta s’hauria penjat en un arbre d’aquesta espècie; arbre
caducifoli

- l’acàcia de tres espines (Gleditsia triacanthos). L’espina fa com 3 punxes

Les llavors del garrofer s’anomenaven keration en grec, i posteriorment anomenades en àrab qîrât o qêrât,
veça. Antigament es feien servir per mesurar la massa de l’or i pedres precioses, tant al comerç com en
receptes de farmàcia i alquímia; se suposava que hi havia uniformitat en la massa de llavors, de manera que 4
llavors representaven 205 mg, l’equivalent a 1/140 unces. Lògicament, mai és així, però des del 1907 s’ha
establert que un quirat són 200 mg d’or.

131
papilionàcies
la corol·la s’assembla a una papallona, corol·la papilionàcia, molt característica, típicament irregular

Anomenada així perquè les flors són papilionades: calze amb 5 sèpals soldats, corol·la de 5 pètals lliures que
es disposen de forma particular: un és més gran que els altres quatre i es troba a la part de dalt de la flor,
l’estendard, mentre que 2 se situen als costats, les ales, i els dos restants a la part inferior, la carena, de manera
que la flor pren, més o menys, forma de papallona; 10 estams soldats pels seus filaments i 1 sol carpel
provinent d'un ovari súper que dóna un fruit sec tipus llegum. És una de les grans fam. d’angiosp., am gran
imp. en el paisatge i gran interès econòmic, ja que inclou els llegums cultivats i l’userda (alfals), emprada com
a farratge.

circell→ ajuda a agafar a les plantes veïnes, de forma que no es necessari ser tan turgent

La molla d’un circell.- Un circell (r) s’enrotlla primer en un sentit i

després ho fa en el contrari. Els circells tenen una estructura
histològica amb una capa de cèl. especialitzades semblants a les
fibres g, les cèl. q formen les fibres gelatinoses lignificades al líber
de reacció, les quals es formen quan hi ha un estrès mecànic (vent,
moviments per gravetat...) i a la pl li cal més estructura de suport i
es fa en més quantitat en el costat necessari i el creixement
asimètric aguanta més les tensions. Als circells les fibres g són a la
seva cara interna i com q la lignina és hidròfuga, les cèl. ventrals
expulsen més aigua i això fa augmentar la seva contracció. I a
mesura que es fan vells s’enrosquen més i fixen la planta
completament i per això poden sustentar fins i tot fruits pesants.

132
Hom anomena abalorios als sobrets o joies fets de llavors tòxiques.

Poden contenir granes

- d’hayur, les quals contenen la toxina abrina extremadament tòxica i que es treu de la liana
lleguminosa Abrus precatorius (regalèssia americana); el simple frec d’aquesta llavor amb una ferida
a la pell pot ocasionar símptomes de caire digestiu o nerviós

- d’Ormosia coccinea, huayruru a Perú i Bolívia, peònia a Veneçuela, tento a Brasil o chumico a Costa
Rica; produeix unes boniques llavors vermelles amb una taca negra metzinoses si es mengen

Spartium junceum, ginesta, herba del ballester

Sarothamnus scoparius, Cytisus scoparius

Robinia pseudoacacia, robínia, falsa acàcia, escàcia [dedicada a Jean i Vespasian Robin (1550-1629), jardiners
reials del rei de França que la van plantar per primer cop a Europa el 1601]. Originària d'Amèrica del N. Planta
tòxica. La fusta és apreciada per fer tanques i estris diversos; és una de les plantes mel·líferes importants de
casa nostra i en alguns llocs es consumeixen les flors crues. Fulles dividides, i acaben amb un sol fol·liol.

Medicago sativa, userda, alfals. La subsp. sativa, de flors blau-liloses i fruit recargolat, es cultiva com a
farratgera i s'empra per estabilitzar talussos. Originària d’Orient La subsp. falcata (alfals bord) de flors grogues
i fruit en forma de falç és pròpia de fenassars i marges de camp. Planta rica en minerals, popularment emprada
per curar ferides, picades, trucs, com antiinflamatòria...

BETULÀCIES
arbres o arbusts caducifolis monoics, amb flors de periant
simple de 4 peces o nul, sense pètals, les masculines en aments
pènduls.

Alnus glutinosa, vern, verna. La fusta és molt apreciada perquè

és lleugera i es treballa fàcilment i és molt resistent a l’aigua,
per bé que crema massa de pressa i no escalfa gaire, tal com
diu la dita: "el vern va deixar morir el seu pare de fred".
Antigament l'escorça i les fulles s'havien fet servir com a
medicinals. A terra baixa.

Corylus avellana, avellaner [es diu que el nom derivaria de la

ciutat d'Avella, a la Campània, on hi ha molts avellaners].
Cultivat pels seus fruits comestibles (avellanes, vellanes); les

133
fulles tenen propietats vasoconstrictores i són indicades en trastorns venosos de les cames; popularment
també s'havia emprat per fer baixar la febre.

Betula pendula, bedoll [del llatí betula, derivat de betu, nom gàl·lic dels bedolls; plantes medicinals diürètiques
antireumàtiques i emprades per combatre malalties de la pell; la fusta és apreciada en usos diversos

FAGÀCIES
arbres o arbusts perennifolis o caducifolis, monoics, amb les flors simplificades, sense pètals, les masculines
reunides en aments o glomèruls, i les femenines solitàries o en grups de tres i cobertes parcialment o total per
una estructura anomenada cúpula. En els fruits la cúpula creix i forma una estructura esquamosa o espinosa
(prové d’una excrescència de la tija)

Castanea
sativa, castanyer .Àmpliament cultivat pels fruits i per obtenir
fusta; entre altres utilitats la fusta és apreciada per fer bótes
per al vi. Els tanins de l’escorça i de les fulles li atorguen
propietats astringents i se'n fan preparats per tractar la
faringitis, la bronquitis, les diarrees… Cúpula espinosa, amb 3
castanyes. És un fruit amb una sola llavor

- Flors de 3 en 3

134
Fagus
Fagus sylvatica, faig. Els fruits del faig (les fages) són comestibles i se n’havien extret olis per a cuinar. La fusta
s’utilitza per fer mobles. Cúpula més o menys espinosa, i amb 3 fages.

Quercus
A les branques dels roures sovint hom hi pot veure gal·les produïdes per diverses espècies d’insectes (sobretot
himenòpters) que tenen formes diverses i que popularment s’anomenen ballarucs, macurelles o botxes, i pel
seu elevat contingut en tanins es fan servir per adobar en la indústria pelletera.

- 1 sola flor
→ Quercus iliex, alzina, aulina. La fusta dóna un carbó de gran qualitat (té un elevat poder calorífic) i es feia
servir, entre d'altres usos, per fabricar rodes de carro, els mànecs de les eines del camp. L’escorça s’utilitzava
per a l’extracció de tanins per a la indústria pelletera, i també brees i quitrans per a impermeabilitzar i calafatar
vaixells. Popularment emprada a les Gavarrres per alleugerir el dolor dels peus cansats, i al Ripollès la infusió
de fulles per deixar de veure vi.

→ Quercus suber, suro, curoc, suire, alzina surera.

El suro que s’extreu del tronc s’utilitza per la producció de taps d’ampolla i materials aïllants; també s'havia
aprofitat l'escorça que hi ha entre el tronc i el pelagrí, que s'utilitzava per tenyir, el quebratxo. Popularment
emprat a les Gavarres com antisèptic per curar les ferides dels peladors de suro.

→ Quercus coccifera, garric, coscoll. Dita coscoll perquè les branques porten els insectes quermes, del grup
dels còccids, coccum en llatí. Els quermes (o grana) abans es feien servir per tenyir i donava el color grana o
carmesí.

→ Quercus pubescens (Q. humilis), roure martinenc. Martinenc és el nom que donen a aquest roure a la plana
de Vic, potser perquè les glans cauen al novembre, per Sant Martí.

Popularment emprat a les Gavarres com antiasmàtic per combatre la bronquitis.

→ Quercus robur, roure pènol. La fusta és de gran qualitat i s'utilitza per fer bótes de vi i licors; antigament
també va ser molt utilitzat en la construcció naval.

→ Quercus petraea, roure de fulla gran, r. sessiliflor. La fusta és de gran qualitat i es fa servir per fer mobles.

→ Quercus canariensis, roure africà. Només creix en terrenys silícics de terra baixa. Fa fulles en forma del ferro
d'una llança i es mantenen verdes part de l'hivern

135
RÒSIDES
És una de les grans famílies d'angiospermes de l'hemisferi nord, amb 115 gèneres i > 3 200 espècies, moltes
de les quals són cultivades en jardineria i pels seus fruits. Inclou tan plantes herbàcies anuals o perennes, com
llenyoses, amb les fulles enteres o dividides disposades helicoïdalment (esparses) i amb estípules. Flors
hermafrodites de colors vius, entomògames, i amb el periant pentàmer (hi ha, però, gèneres anemòfils amb
les flors no acolorides). 5 sèpals (a vegades amb calicle), 5 pètals i nombrosos estams; gineceu divers, segons
els gèneres, que donen diversos tipus de fruits.

Gran diversitat de fruit llavors no es pot utilitzar per classificar (millor flors)

Bioquímic: algunes rosàcies són plantes que contenen heteròsids cianògènics (= glicòsids cianogènics)(principi
actiu), i a les llavors hi ha àcid cianhídric (o àcid prússic). Que és tòxic. Ex: pruners.

Els meus apunts de classe són aquests, la resta o power o poll:

➔ Spirea: més primitiu, fa fruits secs, carpels lliures

➔ Potentilla: carpels lliures, cada una fecunda un fruit (arqueni??)
➔ Maduixera: fruit sec carpel lliure, l’eix que porta es torna carnós
➔ rosers: 5+5, fruits secs, eix carnós que el tenca dins, ric en vitamina C, de mal menjar pels pèls de dins
➔ esbarzers: rubus, més abundant amb diferènciua, fruit agregat amb polidrupa

136
Als rosers (Rosa sp.), els fruits també són aquenis, però són tancats dins
un receptacle floral (tàlem) carnós, i intensament acolorit → fruit pus
cinoròdon. Format per un receptacle en forma d’urna a l’interior del qual hi
ha diversos carpels secs amb una sola grana cadascun; aquests fruits són
antidiarreics, d’aquí el nom popular de tapacul, però de mal menjar per
culpa d’uns pèls que hi ha entremig. Sovint a les tiges hi ha unes boles
molsoses dites bedegals que són unes gales produïdes per l’insecte
himenòpter Rhodites rosae. Els rosers cultivats provenen d’hibridacions
entre diverses espècies, com R. gallica o R. moschata.

Als esbarzers i a la gerdera (Rubus sp.), els carpels lliures donen una drupa, o sigui que de cada
flor en surt un fruit compost tipus polidrupa, les móres o els gerds

Algunes espècies del gènere Prunus, però, el mesocarpi “carnós” no és pas comestible, sinó que ho és la llavor,
com ara la drupa de l’ametller.

137
Urticàcies
- sense pètals
- pèl rígid, sembla fet de vidre
- quan es trenca queda com una xeringa i se’t pot clavar (urticant)
- Al·lerogen: provoica alèrgia
- molt distribuida
- 4 espècies: 1 dioica (la més important) + 3 monoiques
la fam. de les ortigues i la morella. Herbes i plantes llenyoses que poden tenir pèls urticants a les fulles i tiges
i/o fibres explotades; alguns gèneres fan pol·len al·lergogen.

Fulles generalment simples, oposades o alternes i amb estípules. Les flors són hermafrodites o unisexuals
agrupades en glomèruls axil·lars i amb els estams típicament corbats dins la poncella. Quan s'obra la poncella
es posen drets de cop i es dispersen sobtadament els gran de pol·len de les anteres. Flors amb periant tetràmer
de peces lliures, amb 4 estams, ovari súper format per un sol carpel, amb l'estigma pelut. Fruit sec en núcula;

fórmula floral: * K4 A4 G1

Les urticàcies són plantes que acumulen substàncies inorgàniques, i ingerides convenientment actuen com a
remineralitzants en el cos humà. Es tracta de sals de calci, de silici, de potassi o d’iode. Les ortigues tenen silici,
que es pot extreure mitjançant la decocció perllongada (acció continuada d'aigua destil·lada a una
temperatura pròxima a l'ebullició), que torna l'elasticitat als teixits conjuntius dels pulmons i fortifica la pell,
els cabells i les ungles. L'acció diürètica de les ortigues (només la planta seca), però, es deu a les flavones i
saponòsids que acompanyen a les substàncies inorgàniques.

138
Les principals espècies de la família són les següents:

Urtica ssp. (ortiga) fulles amb formiat sòdic, acetilcolina, histamina i secretina (diürètiques i estimulants de les
secrecions estomacals); els pobles del N d'Europa empraven U. dioica en la fabricació de fils i fibres, tal com
explica HC. Andersen (1805-75) en el conte "Els cignes salvatges".

Laportea ssp., gèneres de plantes arbòries australianes

Girardina diversifolia, ortiga de l'Himàlaia (allo), amb fibres a l'escorça que s'aprofiten per fer teles i roba

Parietaria officinalis ssp. judaica (morella roquera, blet de paret)

- El pol·len d’aquesta planta és dispersat per l’aireen grans quantitats i té un elevat efecte al·lerogen en
les perones. Emprada, entre d’altres usos, com antidiarreica, com a diürètica i descongestionant, per
les cremades i ferides, per les afeccions del sistema urinari o pel hemorroides; antigament també es
feia servir en preparats per combatre el tifus, per netejar les paelles, com a verdura i fins i tot per
elaborar ratafia. L’estam té estries perquè vol dir que estava recargolat i quan la flor s’obre això fa que
el pol·len s’expulsi de cop

BOEHMÈRIEES Boehmeria nivea (rami), de l’Àsia, un arbre del que se'n treuen fibres tèxtils

139
MÀLVIDES
Crucíferes o brassicàcies
- cols, broquils
- molt concret tot → EXAMEN!!!
- floreixen a la primavera
- olor particular
Les crucíferes és una de les grans famílies d'angiospermes, molt comuna a l'hemisferi nord, amb 350 gèneres
i > 4 000 espècies.

Totes són plantes comestibles (no hi ha tòxiques)Moltes espècies són introduïdes i cultivades en jardineria
(inflorescència bonica) o cultivades pel consum humà o farratges. Comprèn herbes anuals o perennes, amb
fulles esparses i sense estipúles.

Flors hermafrodites, actinomorfes, tetràmeres i entomògames, que es reuneixen en inflorescències

racemoses sense bràctees, amb simetria radial (actinomorfes) i flairoses. 4 sèpals, 4 pètals alterns amb el
sèpals, amb els limbes disposats en creu, 6 estams, 2 d'externs curts i 4 d'interns llargs. Ovari súper bicarpel·lar
amb un envà intern que separa els dos lòculs. Fruit en càpsula que s'obra en 2 valves, tipus síliqua (llarg) o
silícula (curt), o també en loment sense dehiscència (tipus de fruit que es fragmenta transversalment en
diversos segments). La fórmula floral és la següent: * K2+2 C4 A2+4 G(2)

Té enzims que trenca la glucosinolats en una molècula més senzilla que dóna aquesta olor a mostassa.

Dona una estructura de flor en creu (cruciforme) que és molt característic d’aquesta família

Les crucíferes són plantes amb heteròsids sulfurats (principi actiu de sofre) (= glucosinolats, glucòsid de l’oli
de mostassa) que es troben a les cèl·lules mirosíniques (uns idioblasts), juntament amb l'enzim mirosinasa.
Per a l'extracció de la substància tan sols cal mullar una part de la planta amb aigua tèbia i l’enzim hidrolitza
el glucòsid i s’obté el sabor de la mostassa.

140
Malvàcies
Planta medicinal que ara no es fa servir massa

Aquesta planta té molt de mucílag amb un conjunt de àcids grassos que són bons pel nostre organisme que
van molt bé pels constipats.

Família amb fulles simples, alternes i amb estípules. Flors hermafrodites pentàmeres amb 5 sèpals soldats,
sovint amb un calicle de bràctees amb aspecte de calze a la base, 5 pètals lliures, nombrosos estams amb una
sola antera soldats pels filaments (però les anteres lliures), envoltant el gineceu excepte els estils. 3-5 carpels
i fruit en càpsula, o carpels nombrosos que es divideixen en mericarpars quan el fruit és madur (gineceu súper
i gamocàrpic amb nombrosos lòculs amb un sol òvul cadascun).

Carpels en un inici soldats que a mesura que maduren es separen

- Malva officinalis
- Kenaf: té molta fibra
-
- Til·ler: molt cultivada, flors (només) té propietats sedants

Rutàcies
Típica família mediterrània molt aromàtiques.

Ruda es feia servir per abordiva. Té principis tòxics que una papallona (?) li agrada molt. Olor forta, tòxic,
multiples aplicacions/propietats medicinals

Té els pètals recargolats. Com es considerada afrodisíaca era cultivada per capellats.

Lletimó () molt maca, olor top, poques poblacionms aquí, quan fa calor en surten els olis amb essències d’olors.

141
És molt aromàtica una barreja en llimona i ruda. De manera sila toques sents molt la olor. Té tanta essència
que s’evapora perquè és molt volàtil per això sent la olor encara que no hi és la planta.

Cítrics: (la flor de azar) Es fa servir per fer pastissos i fan essències per donar olor als pastissos. Tenen un fruit
de forma de flor. Tots els cítrics són originats de l’Àsia.

Grups germans de les ASTÈRIDES

Comencen a corol·les irregulars i acaben en corol·les regulars (Família pentàmera)

Amarantàcies
Plantes estivals, de manera col·loquial s’anomenen blets. Solen ser males herbes d’estius. Fins i tot els camps
no regats. No tenen pètals i es polinitzen pel vent, moltes llavrs molt petites i aquestes llavors són comestibles

Totes aquestes plantes tenen restes en el jaciments arqueològics.

La quinoa prové d’aquesta família.

Tenen adaptacions a l’aridesa i a la salinitat. Les fulles son alternes, a vegades reduïdes a esquames.

Les flors són petites i sense pètals, i s’agrupen en glomèruls densos.

L’ovari és súper format de 2-3 carpels soldats que sovint donen un fruit sec d’una sola grana.

- Chenopodium bonus-henricus: sarró, molt abundants a Europa però no a la mediterrania. Són espinacs
de montanya.
- Spinacia oleracea: espinacs, cosa que prové del orient
- Bleta vugaris: blea, si es deixa espigar fan flors grogues. De manera
natural la tenim a les platges. Tot i que la raza cultivada fa les fulles
mes tendres que es poden menjar
- Arthrocnemum fruticosum: cirialera, capacitat increible de viure en
aigues salades (més salades que l’aigua del mar) llacunes que es
queden del mar. Són plantes feites a penes es veuen les flors. Lo que
fa és acumular aigua i diluir sal, acumulen molta sal a una branca
que quan no pot més mor la branca i aquesta cau eliminant molta
sal

142
Cactàcies
Plantes perennes (no annual) tenen excepcions de fulles o fulles modificades a espines. Per tant la fotosíntesi
ho fan per la tija. Hi ha un grup d’espines grosses i d’espines petitones.

La tija és formada per artells el·líptics aplanats (pales) que porten les espines situades en petites arèoles
circulars.

Estructura floral molt característica: no hi ha diferència entre entre sèpals i pètals, molts estams i molts carpels
soldats.

(PRIMITIU: Tenir molts sèpals i pètals era una cosa molt antiga). No les posen amb famílies primitives perquè
tenen un ovari ínfer (característica moderna) però conserva caràcters primitius.

Fan un fruit carnós que en algunes espècies es comestible, tot i que no està de
moda. Antigament es consumia molt (fins i tot hi ha eines per agafar ek fruit
perquè no té espines).

Cariofil·làcies
Plantes herbàcies perennes

Les fulles amb estípules o no, i oposades de manera que als nusos fan un petit
engruiximent en forma de cor d’on prové el nom de la família.

Família important, cultivada jardineria per flors boniques.

Flors hermafrodites pentàmeres, 5 sèpals lliures/soldats, 5 pètals (lliure amb limbe

i ungla), 5 o 10 estams.

Gineceu format de 5 carpels soldats en un ovari súper i pentalocular, que dóna un fruit en càpsula polisperm
que s'obre per diverses dents apicals. La fórmula floral és la següent:

* K5 C5 A5+5 G(5)

És curios que són plantes que poden arribar a ser tòxiques perquè tenen saponòsids (perquè actua a nivell de
membranes i trenquen les membranes i peten les cèl·lules). Es roben a la fulla i a la flor.

Però hi ha algunes que no són tòxiques com plantes comestibles com:

- Stellaria media: morró, gallines els hi encanta. Disposició del pètal que sembla una
estrella (sembla 10 pètals però hi ha 5)
- Rèvola: té el calze inflat
Molt tòxiques:

- Agrostemma githago: niella, ara s’ha eradicat, però abans ens la podiem menjar
sense voler perquè anaven les seves llavors barrejades amb les llavors dels cereals.
- Herniaria glabra: es fa servir per malalties urinàries. Ha perdut els pètals, només té sèpals
- Herniaria sabonera: es feia servir per rentar l’aigua
- Saponaria officinalis: herba sabonera, sabó de gitana, planta medicinal sudorífica i depurativa
antigament emprada també per rentar la roba, per blanquejar els teixits de lli i com a xampú.
- Colobanthus quitensis: una de les 2 úniques angiospermes que viuen a l'Antàrtida

143
LES ASTÈRIDES
Ericàcies
Àmpliament distribuïdes per tot el món, fa flors irregulars, pentàmeres o tetràmeres
amb 5 pètals i pètals lliures.

5-10 estams i 5 carpels soldats, que poden donar un fruit sec en càpsula, o bé carnós
en baia o drupa.

Fulles simples, en alguns gèneres de tipus ericoide (petites i/o llargues i estretes)

Plantes de montanya: Neret (arbustus florit molt característic)

Azalea: molt comú tenir a casa o als hospitals. Provenen l’halimalaya

La majoria viuen en sòls àcids i les arrels s’associen amb fongs i formen micorizes

Moltes ericàcies associen a micorizes, els hi agrada els sòls àcids.

- Erica scoparia: no té borrissol i flors de color crema

- Erica arborea: flor blanc. Té borrissol molt característic que es fa servir per fer escombres
- Erica multiflora: bruc d’hivern
- Calluna vulgaris: es poden fer rams sec durant tot l’any
- Arbustuts unedo: són comestibles
- Vaccinium myrtillus: arandanos, viu en alta muntanya

Boraginàcies
Florida a la primavera, propi de l’hemisferi nord. Amb una sèrie de caràcters ben curiosos, tenen en les fulles
i les tiges pèls rígids per això l’anomenem una planta hispíduls (aspre al tacte però no acaba de punxar ni de
fer sang).

Solen ser pentàmeres, això de tenir 5 sèpals, 5 pètals, 5 estams (molt típic en aquesta
família).

Inflorescència recargolada (moltes espècies de la família). Ovari súper amb les peces
soldades (característica típica de espècies evolucionades)

Quan dona un fruit (dona 4 núcules independent però antes eren soldades)

Borago officinalis (borratxa) (foto)

Té moltes propietats medicinals, per tant es fan servir per fer homeopàtica i també per
menjar com a verdura.

Es curiosa perquè la corol·la té una extensió per tant tanca completament la corol·la per
protegir els carpels i òvuls. Tenen una sèrie de nectaris que s’ajusta al costat dels estams,
insecte queda ple de pol·len.

Echium vulgare: es veu aquí la evolució que intenta passar a una corol·la irregular. Té pèls
híspids. Es divers a la zona de les illes canàries (són els que viuen en ambients inhòspit).
Myosiostys Té els pèls menys rígids. És la planta nom e oblidis

144
Rubiàcies
Exemplars europeus tenen una característica clara:

Planta herbàcia amb fulles verticil·lades amb tacte aspre (tiges quadrangulars). La
planta creix recte sense la necessitat de tenir molta lignina i pot agafar-se a altres
plantes i pujar. Fulles llargues i estretes que es disposen de forma verticil·lada (> 2
a cada nus); flors pentàmeres o tetràmeres, de simetria regular, amb els estams
soldats a la corol·la i ovari ínfer amb 2 carpels soldats que donen un fruit sec de
dues peces, o bé un fruit carnós.

NOMÉS EUROPEES

Rubia peregrina: perenne amb fruits carnosos, endozzocoria

Galium aparine: anual i te fruit carnós i es dissemina per epizoocoria

Son plantes típiques de males herbes dels horts i s’enganxen molt a la roba!

SELVA TROPICALSA: que no tenen aquesta forma

Café (coffea arabica): cosa mes planta alt molt.

Lamiàcies o labiades
algunes de les quals són cultivades en jardineria o pel consum humà. Són plantes herbàcies o mates llenyoses
sovint aromàtiques i glanduloses, amb les tiges de secció quadrangular i nuoses.

Família molt important perquè té molta diversitat

No són tòxiques i tenen principis actius que es poden fer servir, així que no són cultivades, molt aromàtiquesi
molt utilitzades en la jardineria

Fulles simples i en disposició oposada. Flors típiques amb la corol·la zigomorfa i bilabiada, reunides en
inflorescències compactes (cimes bípares, verticil·lastre, glomèruls...).

Tiges triangulars, corol·la al principi regular amb forma de llavi: Bilabiada

- calze de 5 sèpals soldats, a vegades disposats en 2 llavis (2 dents a la part superior i 3 a la inferior)
- corol·la de 5 pètals soldats, disposats en 2 llavis (més rarament en 1 de sol inferior, o corol·la radial de
5 peces iguals), amb nèctar a la base que els insectes cerquen àvidament (les labiades són importants
plantes mel·líferes)
- 4 estams soldats a la corol·la (a vegades només 2)
- ovari súper bicarpel·lar; cada carpel és dividit en 2 lòbuls profunds, i el gineceu és format de 4 peces;
a cada una hi madura un sol òvul; l'estil s'insereix entremig dels carpels i
acaba en 2 estigmes.
- fruit sec en núcula (que procedeix d'un ovari súper i és monosperm), en
nombre de 4, resultat de la subdivisió de l'ovari; les núcules també
s’anomenen mericarps o cluses

La fórmula floral és la següent: ↓ K(5) [C(5) A(4:1º)] G(2)

145
Romaní (Rosmarinus officinalis) i la sàlvia (Salvia officinalis): perden 3 estams.

Per això la majoria de generes més evolucionats tenen 2 estams.

Tenen 2 carpels soldats però aquests carpels quan es va formant la flor es va partint, per tant a la maturitat
semblant lliures.

Quan desapareix una pesa has de ficar 4:1

Són molt oleases, i fan molta olor i son molt volàtils. Aquests olis són bons per a noslatres, s’utilitzen per
menjar o fer aromes.

Es pensava que era per repel·lir els insectes però també es den per atreure insectes (P!) o per fer una capa
hidròfuga per no perdre aigua.

Forma que tenen les labiades:

- pètals cap amunt i pètals cap avall ( dalt 2 i baix 3)

- 4 estams soldats a la corol·la en el cas del romaní i la sàlvia només hi ha 2
- Estan repartides per tot el món.
Exemples:

- Rosmarinus officinalis: romaní, típica planta mediterrània, molt aromàtica,

tenen un efecte antibiòtiques perquè tenen propietat de matar microbis
que creixen en les ferides. També útil per fer té, cuinar
- Salvia officinalis, sàlvia, de manera natural no està als boscos, cap a
tarragona (vull anar a puto pataquers someone kill mee)-valencia esta por
todos lados. Molt amargant pero de moda per ficar per les amanides
- Thymus vulgaris, farigola, timó,
- Mentha sp., menta, gènere molt primitiu de la família perquè no és
bilabiada sinó que tots els pètals són iguals.. Afrodisíaca (esglesia no gusta).
Majoria espècies cultivades híbrids estèrils.
- Origanum vulgare, orenga, llorenga, planta estival que floreix a la tardor
- Lavanda: hi ha diverses que són autòctona (stoechas (només sopbre calcari) i latifolia(només es
suitxos)).
- Lavandula sp. espígol, lavanda, molt cultivada

Oleàcies
Plantes llenyoses, perennifòlies o caducifòlies, amb flors regulars, amb 4-5 sèpals o pètals (però sense calze ni
corol·la als freixes), 2 estams i 2 carpels soldats que donen un fruit carnós o sec.

Perennifolis i fruit carnós:

- Olivera: fa les olives més petites i per tant de mal menjar. Que és lo que hi ha als penyasegats. (Lo que
fan olives bones). 2 estams i 2 carpels soldats, 4 sèpals i 4 pètals. Fulles oposades. Es una planta que
provoca molta al·lèrgia.
- Phillyrea angustifolia: fulles oposades fruit carnós. Caducifoli i fruit sec: fulla dividida

146
 - Fraxinus angustifolia: les fulles tenen propietats laxants i es fan servir, entre d’altes usos, contra el
reumatisme; popularment les fulles i l’escorça s’han fet servir pels cops i les ferides; insertar dita.

Plantaginàcies
- Plantes herbàcies
- sovint amb les fulles a la base (arrapades a terra)
- flors petites disposades en denses inflorescències terminals
- flors regulars amb 4 sèpals soldats
- corol·la amb 4 pètals soldats i escariosos (no acolorits i com de paper)
- 4 estams més llargs que la corol·la,
- ovari bicarpel·lar que dóna un fruit sec amb nombroses llavors
- molt resistents a ser trepitjades
- s’han inclòs les veròniques: només amb 2 estams que es pol·linitzen per mosques
- linaries i conillets: tenen una corol·la amb punxa
- Digital: tenen una mida exacta pels abejorros
- molts d’aquesta planta són tòxiques perquè té principi actiu i fa mal al cor
- Linaria cymbbalaria: pareix que te corol·la bilabiada però no comparteix característiques amb les
labiades.

Linaria angustissima,
L. vulgaris, palometa.
(esquerra)

Veronica
persica(dreta)

147
Orobancàcies
Planta molt paràsita i és una cosa increïble

Plantes herbàcies, hemiparàsites (amb clorofil·la) o paràsits obligats (sense clorofil·la)

El paràsit fa una arrel que s’uneix amb la planta parasitada i té els porus molt
oberts de manera que sempre xucla coses

Fulles a vegades esquamiformes. A vegades es tan intens el parasitisme a on

només veiem flors. Algunes si fan fotosíntesis se li diu hemiparàsita (esquella).
Osyris alba també és una planta paràsita.

Escrofulariàcies
Herba que s’utilitza per curar els tumors

Plantes herbàcies amb fulles alternes o oposades; flors pentàmeres o tetràmeres,

sovint de simetria irregular, amb els estams soldats a la corol·la i ovari súper amb
2 carpels soldats que donen un fruit sec amb nombroses granes; no confongueu les
plantes d’aquesta família amb una labiada ! (les labiades tenen el fruit dividit en 4
peces).

Els recents estudis de sistemàtica molecular han desintegrat aquesta família en diverses famílies independents
i alguns gèneres s’han incorporat a la família de les plantaginàcies

Solanàcies
- plantes herbàcies o arbusts, típiques plantes de les tomates, patates
- fulles alternes sovint enteres
- flors pentàmeres amb els estams soldats a la corol·la
- un ovari súper (tot soldat) amb 2 carpels soldats que donen un fruit sec en càpsula, o carnós tipus
baia.
- Inclouen més de 90 gèneres i 2 500 espècies.
- Plantes tòxiques que contenen alcaloides (com el tabac) que es fan servir en medicina, tot i que hi ha
espècies d’origen americà cultivades d’interès agrícola i en jardineria.

La fórmula floral és * / ↓ K(5) [C(5) A5] G(2)

148
→ Capsicum annuum, pebrot, hi ha 50 mil varietats, els pebrots dolços són creats

→ Solanum melongena, albnergínia

→ Nicotiana tabacum: tabac, rep el nom per un senyor francès, hi ha espècies herbacides i arbustives. Lo que
es fuma és la fulla que s¡acaba assecant i no perd alcaloides.

→ Datura: fa pudor a causa dels molts alacoides que tenen una acceptació en el sistema nerviós parasimpàtic.

→ Burundanga, és el nom popular de l’escopolamina (o hioscina) una substància que anul·la la voluntat i
produeix desinhibició i crea amnèsia. Escopolamina és un alcaloide tropànic que es troba com a metabòlit
secundari de plantes en la família de les solanàcies, et droga o inclús pot causar la mort. Tots aquests alacoides
fan una mena de ingravidesa i donen aquesta sensació de estar volant.

Campanúlides
Adoxàcies
- herbes i arbusts de zones temperades i subtropicals
- inclou els gèneres Sambucus i Viburnum (excaprifoliàcies)
- plantes llenyoses amb fulles oposades
- flors regulars, pentàmeres i amb els estams soldats a la corol·la
- diversos carpels soldats en un ovari ínfer que dóna un fruit carnós
- dins d’aquest gènere hi ha una espècie que és tòxica
- també hi ha el sambucu nigra que és molt medicinal
- planta més utilitzada a Catalunya
- inflorescencia pràcticament planera (corbiforme) passen a ser les més evolucionades
- Viburu, tinus: perennifoli (l’altra caducifoli)
- Lonicera japonia: planta invasora (MENTIRAAAAA AQUESTA ÉS CAPRIFOLIACIA)
- l’autoctona és la etruca
- Són plantes enfiladisimes. Primer maduren els estams i després maduren els estilsi el estigma
- pol·linització per papallones

➔ Inflorescència més planera, més evolucionada (practicament perfecta)

◆ densa, tipo corimbe, flors petites
➔ una mateixa família fa coses completament diferents (res a veure amb
la sistemàtica). Exemple d’aquesta diversitat en els gèneres següents:

149
Primer gènere:

- Sambucus nigra: planta medicinal més evolucionada a Catalunya, s’utilitza tota la planta: fulles, flors,
tiges, fruits...
- Sambucus ebulus: tot i ser del mateix gènere aquesta espècie és dolenta, tòxica, mala
olor(comunament anomenada saüc pudent), no té cap utilitat per a nosaltres

Segon gènere que veiem:

- Viburnum tinus: marfull VISU, terrabaixa, típica a boscos perennifolis (no estic segura si ho va dir a
aquesta espècie o alguna altra que no sortis al power- no s'entén audio)
- Viburnum lantana: muntanya, adaptada a llocs més freds

Caprifoliàcies
- arbusts i plantes enfiladisses
- fulles oposades
- flors amb quatre o cinc peces periàntiques amb simetria radial o bilateral, pentàmeres i amb els
estams soldats a la corol·la
- diversos carpels soldats en un ovari ínfer que dóna un fruit carnós
- Valeriana officinalis: planta molt medicinal, molt sedant
- Grup de famílies més evolucionades

150
Abans incloïa els gèneres sambucus i viburnum (els vist a la família anterior), ara només lonicera:

- Lonicera etrusca: autòctona

- Lonicera implexa: autòctona
- Lonicera japonica: vista a pràctiques, utilitzada en jardineria, molt invasora
Per què no és una papilonàcia?? Aquesta presenta pètals soldats (p. els té lliures), només té 5
estams (p. en té 10) i té un ovari infer

Conegudes com xuclamel → anomenades així perquè les flors contenen molt, molt de nèctar i tenen un gust
dolç, i perquè sovint són plantes que s'enfilen entremig dels altres arbustos i arbres del bosc.

Tenen una pol·linització molt curiosa i concreta, feta per papallones les quals les ales no paren mai de voleiar.
D’aquesta forma no s’aturen mai sobre la planta per col·lonitzar-es sinó que van volant en plan colibrí. Resulta
doncs que en esta planta primer maduren els estams, la planta? doncs agafa el nectar quan els estams són
madurs i queda bruta de pol·len. Però llavors quan els estams es panseixen, continua fent nectar, llavors
madura l’estil i l’estigma i l’insecte fa aquesta pol·linització creuada.

Es diu que les plantes d’aquesta família són molt evolucionades (de les últimes en aparèixer en el registre
fòssil) perquè suposadament les papallones que les pol·linitzen també són dels últims insectes en aparèixer al
llarg de l’evolució.

Inclou al gènere dipsacàcies:

- Scabiosa sp: n’està ple als marges de carreteres i camins. Té una inflorescència de capítol! → llavors
per què no és considerada de la família de les compostes?? ja que cada flor encara té els seus sèpals i
estams no soldats entre si
- Dipsacus fullonum: cardó, utilitzada per fer rams secs, una raça té estes punxes molt i molt llargues
que abans, quan encara no hi havia màquines, s’utilitzaven per cardar la llana (desfer-la i
desembolicar-la). Té una inflorescencia densa.

També inclou el gènere de les valerianàcies:

- herba de Sant Jordi (Centranthus ruber)

- Inflorescències denses, flors molt petites, ovari ínfer (més evolucionat que el súper)
- plantes medicinals, jardineria
- Valeriana: dita supermasclista (si vols tenir dona sana, dóna-li valeriana)
- anécdota: una senyora que va ser tancada demanava als seus segrestadors que li donguesin
valeriana per tranquil·litzar-se i com que els andiots anaven sempre al mateix puesto a
comprar es veu que van deixar pistes que van ajudar a pilla’ls

A continuació queden dues famílies que ens hem de saber per pebrots, són les més
evolucionades de les angiospermes, si l’ADN no enganya són les que han aparegut últimes
al registre fòssil

151
Apiàcies o umbel·líferes
- Important família de angiospermes, sobretot a Europa
- Són plantes herbàcies anuals o perennes, amb les tiges nuoses, sovint fistuloses i fulles compostes i
sovint molt dividides disposades helicoïdalment (esparses), amb la beina eixamplada, o sigui
embeinadores.
- Flors petites reunides en inflorescències umbel·liformes, sovint en umbel·les compostes, la qual cosa
dóna al conjunt de flors un aspecte vistós i una pol·linització molt eficaç.
La umbel·la primària pot portar un conjunt de bràctees que formen l’involucre, i la umbel·la secundària
un conjunt de bractèoles que formen l’involucel.

fulles molt dividides (fins a 5 vegades)

- Flors hermafrodites pentàmeres, de colors vius, entomògames,

- 5 sèpals, normalment molt petits i poc visibles o fins i tot absents (i es van empetitint), a la
practica no es es veu i cabaen no fent la funció dels sèpals (no protegeix la flor)
- 5 pètals lliures, blancs o grocs
- 5 estams
- 2 carpels soldats en un ovari ínfer
- amb 2 estils de base inflada, l'estilopodi, un disc formador de nèctar, que s’allarguen en un
estigma gruixut, i que donen un fruit sec tipus esquizocàrpic (un diaqueni) que se separa en
dues parts quan és madur (els mericarps, amb una grana cadascuna).
- Fruit sovint cobert per ales o espines que ajuden a la disseminació.
- Les flors s'obren de fora cap endins i solen ser proteràndriques (els estams maduren abans que el
pistil), però a vegades són proterògines (el pistil madura abans que els estams).
_

La fórmula floral és la següent: * K5 C5 A5 G(2)

Les umbel·líferes són plantes que es poden autofertilitzar (l'autoesterilitat és rara) i no es coneixen híbrids
entre espècies, la qual cosa dificulta la selecció de varietats pel seu cultiu.

Plantes amb olis essencials i a vegades amb resines, tant a les parts vegetatives com en els fruits, que se situen
en uns conductes subepidèrmics, les vites oleíferes. Per destil·lació s'obtenen diferents substàncies: alcohol,
èter, cetones i aldehids i per refredament i precipitació s'obté un sòlid (alcanfor, estearoptè) p.ex. anetol; no
sempre l’essència és un producte de rebuig: també pot ser una fase de síntesis de la vitamina A o d'hormones.

No hi ha híbrids lo que dificulta trobar races de cultiu

Generalment les essències de les umbel·líferes són desinfectants, estructurals i diürètiques.

Segle XX no es van ficar a famílies evolucionades perquè tenia els sèpals i pètals lliures, però el ADN va donar
que els ovaris ínfers (carácter que presenten) eren molt més evolucionats.

Algunes donen vitamines com la A.

152
Flor: 5 pètals molt aparent, 5 sèpals molt petit, estilopodi que acaba amb dos estigma. Peces lliures i ovari
infer (flor evolucionada), totes en massa densa anomenada umbel·la simple o comosta que podem trobar
bràctees

A les umbel·líferes apareixen espècies amb flors hermafrodites i flors masc. (per avortament gineceu →
androdioecia), a la mateixa pl o fins i tot en peus separats. Com que no ho tenen totes, cal suposar q aq
fenomen és més evolucionat i ajuda a la P! creuada i doncs a un intercanvi genètic més eficaç.

Les flors hermaf se situen en les umbel·les terminals i als extrems de les ramificacions inferiors, mentre que
les estaminades se situen en una posició inferior. Segons els gèneres hi ha una gradació amb la qual cosa es
veu les etapes evolutives des de l’hermafroditisme a l’andromonoecia.

153
Família molt important tot i que no la veiem a pràctiques ja que ho han escurçat (senyor està indignat)

- bona representació a casa nostra

- moltes en jardineria, moltes medicinals, moltes en menjar
- moltes tòxiques (demostra que la planta fa lo que li surt del papo perquè la tia és bona fins que un dia
te treu principis actius i ale dolenta 4eva, així és com va evolucionant i fent espècies noves)

Caràcters concrets:

- flors pentàmeres, aparentment amb 5 sèpals lliures, 5 pètals lliures, 5 estams i 2 carpels soldats en
ovari ínfer.
Lo de l’ovari ínfer va fer que durant tot el segle XIX i XX és pensen que aquesta família no era de les
més evolucionades, pensaven que aquest era inferior a l’ovari súper, ara s’ha demostrat que és just el
contrari.

Proposen que aquesta aparents sèpals i pètals lliures en realitat no són tan lliures (no surten de les
puntes) sinó que dins la flor en realitat estan soldats tot i que tu no ho veus. (ho fan per a que quedo
bonica la idea de que el fet que estiguin soldats conjuntament amb ovari ínfer és més evolucionat tot
i que després tu secundàriament no ho pots veure directament)

154
Tal com diu el seu nom es caracteritzen perquè fan flors amb umbel·la, normalment amb umbel·la composta,i
això provoca per tant que les flors puguin ser extremadament petites i que també siguin molt planeres i per
tant afavoreixin la polinització ples insectes.

Un altra característica d’aquesta planta és que les fulles, com es veuen en les diapositives, solen ser molt
dividides (mirar fulla fonoll a imatge a dalt que està marcat en verd tota una fulla)(tot lo que aguanta el senyor
amb una mà és únicament una fulla), abraça una mica a la tija (fixem-nos que es buida per dins).

Solen ser herbes, només hi ha un arbust aquí casa nostra, si estiguéssim a la capital ens ho farien veure a VISU
però acà no està (what a pitty).

Es poden autofertilitzar, (no s’uneixen híbrids).

Com a principis actius tenen uns olis essencials, sobretot estan en els fruits però també a les fulles, tija, arrel…
Aquests poden donar substàncies molt diverses que van desde molt bones per nosaltres (presíntesi de
vitamina A o d’hormones → pastanaga) fins a substàncies tòxiques (cicuta → té alcaliode ?? que és mortal per
als animals)

Normalments doncs si que hi ha algun gènere primitiu que el que té és una umbel·la simple, però normalment
el que hi ha és una umbel·la composta, és a dir, les flors són en el segon radi, no en el primer radi. ( A l’audio
el senyor fa un dibuixet meravellós, demanar a la llúcia)

Família en evolució constant, fixem-nos en els caràcters→ ges nuoses, iga que abraça la fulla, fulla
extremadament dividida, flor extremadament petita però molt vistosa que atrau els insectes.

En els últims anys s’ha vist que van evolucionant i en les umbel·les es veu que no totes les flors són
hermafrodites, sinó que n’hi ha algunes que només tenen estams, d’altres només tenen carpels. Això vol dir
que anirà evolucionant i que d’aquí uns quants milions d’anys aquesta umbel·la composta acabarà fent envers
la necessitat, maybe unes masculines i d’altres que tinguin estams, ens podem anar imaginant com anirà
evolucionant aquesta família tan curiosa.

Els fruits també són característics, tenim en compte ovari ínfer osigui que les flors van a dalt de tot, 2 carpels
soldats i per tant per això veiem que té dos fruits cada flor, que després s’acaben separant (són madurs). La
base de l’estil és molt i molt anguixida i serveix no només com a estil sinó que també serveix com a zona que
es fa nèctar, conegut com estilopodi ( base molt inflada). Això és lo que busquen els insectes quan busquen el
nèctar.

Si tallem un fruit els punts negres que es veuen són vites oleíferes, per on passen aquestes substàncies
conductores, aquest principi actiu, principi tòxic… lo que sigo. Per aixó de gran quantitat de plantes se’n acaba
aprofitant el fruit que és el que té més quantitat de principi actiu.

A vegades aquests fruits tenen espines, és a dir que s’enganxen als animals (epizoocoria), d’altres s’escampen
pel vent i etc etc etc.

➔ Bupleurum fruticosum, matabou, única arbustiva per terres catalanes, n’hi ha freqüentment entre
Blanes, Lloret de Mars St Feliu de Guixols… llocs costaners (penyasegats). A mesura que ens endinsem
cap a Girona l’hivern li fa mal i no apareix. En canvi cap a Motserrat, el Garraf, Barna si (abundant llocs
calcaris). No té fulles dividides
➔ Crithmum maritimum, fonoll marí, es dona a platges rocoses sobretot, planta suculenta perquè viu en
llocs salats per això es torna carnosa. És favorable, comestible(tradicionalment en amanides→

155
 s’escaldava per mantenir tota vitamina C ia A), gust agradable, aquí ne’m perdut el costum però cap a
ses Illes es veu que enacar se fa. Té altres propietats en cosmètica. Es comercialitza molt. Típica
umbel·la composta color crema.
➔ Eryngium campestre, panical, (arrels abans eren molt utilitzades), medicinal, receptes antigues de
ratafia en portaven però ara ningú ho posa
➔ Eryngium maritimum, panical marí, per evitar la insoplació fa com una aparença blanquinosa per a
protegir-se dels UV (prolina blanca?)
◆ tots aquests panicals (falta el de muntanya) no tenen una umbel·la clara, just el contrari,
escurça el radi, espinoses, pe rcurar mal de queixals, genives, verí serps,
➔ Foeniculum vulgare, fonoll, fonei, ha perdut tan bràctees com bracteoles→ umbel·les totes lliures,
flors petitissimes però que de lluny fan bonic, color groc, molt aromàtica , fulla molt dividida (floreix
al juny a finals d’estiu), té principis actius que mata als microbis, és molt utilitzada per remeis de la
padrina (ficar les llavors per conserva d’olives, pebrot...)
➔ Conium maculatum, cicuta, contrari del d’abans, carda molta pudor, planta tòxica. Té taques
vermelles. Té uns alcaloides que fa molt de mal (com tots els alcaloides vaja) als mamífers. Es una
planta anual que a l’estiu es mor. Planta que va matar a filòsof grec (Sòcrates?) acusat de corrompre
la joventut.
➔ Pimpinella anisum, anís, comestible, petita planta orient, llavor fa olor forta, molt aromàtic, millor
moldre t uque compra’t
➔ Petroselinum crispum, julivert, givert, a tope power de vitamina C (too much per fer-ne una infusió),
ajuda a pair, conté una substància que ajuda a emulsionar (ajunta oli i aigua), són les picades que es
cuina aquí
➔ Apium graveolens, api, se pot aprofitar tot, de manera natural es fa en aiguamolls una miqueta salats
(Empordà). El api cultivat és una simple varietat cultivat que els fa més grossos. Són depuratius i
digestius
➔ Daucus carota ssp. sativus, pastanaga, la que mengem prové de l’orient. Les primeres pastanagues
cultivades eren de color groc pàl·lid i menys gruixuda i a poc a poc s’han fet reces més gruixudes i
taronges. Les papallones són els típics insectes que polinitzen les umbel·líferes. (Les papallones són
tan grans i les flors tan petites que això és bo perquè pol·linitzen molt més) A sota les flors s’hi
amaguen unes aranyes que es dediquen a agafar els insectes (que perrras)
➔ Angelica sylvestris, angelica, llocs humits, alta muntanya, està a Girona ciutat a través del ter. El nom
li ve perquè a centre Europa s’utilitza molt, per malalties, i van llegir alguna llegenda xunga del Japó
per evitar envellir.

156
Compostes o asteràcies
- família més nombrosa d'angiospermes
- moltes de les quals són introduïdes, o cultivades en jardineria o pel consum humà.
- Solen ser plantes herbàcies a casa nostra, però hi ha espècies arbustives, i fins i tot de port arbori, que
es consideren les més primitives.
- flors agrupades en grup dens que semblen una única flor
- Les flors es disposen en un eix planes anomenat receptacle (a vegades carnós que ens mengem) i lo
que sembla pètals són BRÀCTEES!
- molt cultivades
Les compostes són plantes de morfologia semblant, fàcils de reconèixer, però difícils de distingir-ne els
diferents tàxons.

Les flors es reuneixen en una inflorescència tipus capítol (del llatí capítulum cap), és a dir en un grup dens, tot
formant una estructura que s’assembla a una sola flor; el capítol representa la màxima evolució floral en una
dicotiledònia, plenament adequada per a la pol·linització entomòfila (tanmateix hi ha diversos gèneres amb
pol·linització anemòfila).

Un capítol és un eix curt i eixamplat, el receptacle de la inflorescència, sobre el qual es disposen les flors sèssils.
Tot plegat és envoltat de bràctees que formen l'involucre i que donen als capítols l'aspecte d'una sola flor.

Origen del capítol:

Inflorescències més antigues són allargades amb una flor sobre l’altra

Poc a poc es satura i engreixen… fins al capítol

Cadascuna de les bràctees que portava la seva flor es disposen al mateix nivell s’agrupen i semblen
sèpals i fins i tot fan la seva funció que és protegir

157
Les flors de les compostes són pentàmeres, amb:

- 5 sèpals soldats, sovint nuls o potser transformats en pels o esquames, desapareixen ja que sinó
dificultarien que hi hagués tantes flors unides (no els confongueu amb les bràctees estèrils de la base
del capítol que el protegeixen mentre va madurant !),

- 5 pètals soldats fent una corol·la tubulosa o ligulada; hom parla de flors tubuloses (flòsculs, florons o
en tub), quan els 5 pètals soldats presenten 5 dents o apèndixs apicals clars; i de flors ligulades (lígula)
quan els 5 pètals són completament soldats fent un tub curt a la base i que acaben en una làmina
sencera llarga i planera (= liguliforme)

- 5 estams soldats entre sí per les anteres, tot deixant un espai interior per on surt l'estil; estil amb 2
estigmes amb la superfície estigmàtica receptiva a la cara interna i la cara externa amb un anell de
pèls o papil·les (escòpula); les anteres maduren abans que l'estigma (flors proteràndriques) i deixen
el pol·len dins el tub que formen en la seva soldadura, just sobre l'estil encara no completament
format. L'estil creix més tard i els pèls empenyen el pol·len amunt posant-lo a l'abast dels insectes;
només després s'obren els braços estilars i queda disponible la part receptiva a disposició de pol·len
d'uns altres individus que haurà portat algun insecte.

- ovari ínfer bicarpel·lar, però unilocular amb un sol primordi seminal, que dóna un fruit sec amb una
sola grana, tipus aqueni (fruit sec indehiscent, monosperm), sovint acabat en un manyoc de pels o
esquames (papus, vil·là) que ajuden a la disseminació pel vent o els animals.

Les compostes fan 2 tipus de flors, les ligulades, on els 5 pètals són soldats fent una corol·la llarga i estreta
(com una lígula) i les tubuloses, on els 5 pètals es solden fent una corol·la en forma de tub o de campana (dites
també flòsculs, del llatí, diminutiu de flor); en un capítol hi poden haver només flors ligulades, només flors
tubuloses o bé dels 2 tipus.

Hom parla de compostes liguliflores, que només fan flors en lígula i que a Europa sempre són plantes amb
làtex aquós i no tòxic, i de compostes tubuliflores, que inclouen els gèneres amb totes o alguna flor tubulosa.

La fórmula floral és la següent: * K(5) [C(5) A(5)] G(2)

158
159
 - Un pèl menos evolucionades que les umbel·líferes però les deixem per l’últim
- NO podem dir la paraula en llatí (compostaceae??) que ara no buscaré com collons és bé i malament,
també es pot agafar una família important (aster??) en canvi de tan llatí
- la gran família d’angiospermes, tan abundants (24000 sp) repartides per tot el món. Sembla ser que
els gèneres primitius vindiren de l’Argentina i America del Sud i poc a poc es van anar escampant per
tots els continents (gran capacitat de dispersió).
- Plantes herbàcies, a vegades annuals, a vegades perennes, alguns arbustos i només tenen ?? arbori a
les altes muntanyes (Àfrica, Àndes), a Europa totes herbàcies.
- Es carateritzen per les flors molt boniques (populars en jardineria), per la inflorescència en capítol
- Algunes utilitzades pel consum humà: girasol, carchofes…
- Plantes molt semblants entre elles, molt més difícil de separar unes plantes de les altres
- Reuneixen les seves flors, que són molt petites, en una inflorescència molt densa (capítol, en castellà
cabezuela), més evolucionada que les inflorescències anteriors, estructura planera → l’insecte aquí
s’ho passa molt bé (com naltres a diada amb barra lliure, no en aquest dia de merda)
- Inconvenient? tantes floretes juntes en un lloc tan extremadament denses augmenta a
sacopaco les possibilitats de autofecundació, la freqüència que el pol·len d’una flor acabo en
una flor d’aquest mateix capítol són molt elevades→ les flors tan llestes han trobat com
superar aquest problemon.
- Solució: es pol·linitzen per insectes però, ja sabem que tot sempre va canviant i n’hi ha que
han perdut aquesta capacitat i es tornen a pol·linitzar pel vent

CAPÍTOL→ inflorescència més evolucionada que les anteriors (raïm, espàdix…), consisteix en ajuntar totes flors
en un mateix nivell, les bràctees que portava cadascuna les les flors a nivell individual es col·loquen totes al
mateix nivell, les anomenen involucre, i l’eix en el qual s’incideixen les flors s’anomena receptacle.

Tal com hem vist a pràctiques, en una composta hi pot haver dos tipus de flors:

❖ ligulades: pètals allargats, forma de llengua. Si només tenen aquests tipus de flors quan les trenques
deixen anar un suc blanc, aquós, perfectament comestible.
❖ tubuliflores/tubuloses (o flosculs o florones): 5 pètals tots iguals, flor regular
➢ si fan les dues flors, les del centre tubuloses i a la periferia ligulades
- ovari ínfer
- absència de sèpals (no tenen cap mena d’utilitat aquí, al contrari fan nosa), en tot cas transformats en
pèls
- corol·la més o menys visible, més o menys grossa
- 5 estams soldats no només a la corol·la sinó entre sí també.

160
 - un estil
- dos estigmes

Fórmula floral:

Sempre n’acaba sortit un fruit sec→ pus aqueni, perquè prové de l’ovari ínfer. A vegades tenim la cípsela,
malgrat que hi hagi dos carpels soldats dels òvuls que hi ha en aquí només se’n fecunda un→ de cada flor
n’acaba sortint un sol fruit.

Fruit dehiscent, una sola grana, monosperm.

Com dèiem, ajuntar les flors és una cosa bonica i aparentment molt fàcil però té el problema de
autopol·linització i autofecundació. Com ho fan per evitar-ho? Va costar molt d’entendre i encara més
fotografiar (imatges power perfectes→ entre imatges només ha passat un dia).

Són flors ploteràngiques, primer maduren els estams i quan ja s’ha alliberat el gra de pol·len i/o aquest gra de
pol·len ja no és viu (recordem que dura molt poques hores), l’endemà, maduren els estis i els estigmes
d’aquella mateixa flor. Per tant, aquella flor haurà de rebre pol·len d’un altre individu o un altre capítol perquè
del seu no podrà ser.

S’ho fan perquè com els estams estan soldats entre si, a l’hora d’obrir-se les antres per deixar lliure el gra de
pol·len, l’obren a dins la flor. Desprès comença a créixer l’estil, el qual puja aquest pol·len cap amunt perquè
els insectes l’agafon. Però fixem-nos que l’estil té les bràctees? encara plegades, per tant la seva part fèrtil (la
interna) no és receptiva. L’endemà les dos bràctees? de l’estil s’obren, quan ja no queda cap pol·len del dia
abans, i per tan rebrà pol·len d’un altre individu portat per un insecte.

El nèctar està a la base de la flor, això ho dificulta per abelles però facilita a les papallones i la seva llengua
llarga→ és a dir són de les úl mes a apareixer al registre fòssil (com la família anterior).

161
Espècies (hi ha les fotos més amunt algunes):

- Crepis sancta: al power hi ha foto per distingir els dos estigmes i els estams soldats (granet, cosa més
densa)
- Pixallits: per veure com només té flors ligulades i lo que hi ha al centre és perquè encara s’han d’obrir.
- Anthemis sp. : podem veure flors ligulades i tubuloses juntes en una planta. Ligulades solen ser estèrils,
funció de fer bonic.
- Nyàmera (girasol): exactament mateix, es pot aprofitar tubercle (part subterrània), molt bons perquè
el seu midó és diferent al de la patata.
- Calèndula: dos tipus de fruits (doble disseminació), uns de més grossos i més punxes dispersats per
epizoocoria i per tant arribaran més lluny, i una altres més petits i menys punxes que es quedaran
aprop d’allà on s’han format. Planta medicinal
- Bellis perennis: margarita
- flor de neu: fa capítols de capítols, com més fred té a planta les bràctees blanques més grans i visibles
són
- Xicoria: planta medicinal l’arrel de la qual es comestible, substituir cafe?, bo pels celíacs
- Artemisia: disseminada pel vent, ratafia, ara utilitzat per atacar la malària,descobert per una Xina a
qui van donar el premi nobel 2015. La senyora va buscar tots els llibres antics avere que dèien i es veu
que algun lerdo va canviar que s’havia de fer una infusió amb aigua freda a aigua calenta, llavors a
partir d’aquell any es va començar a fer la recepta malament (lo que matava el principi actiu)
- absenta
- Carlina acanthifolia, dedicada a aquiles perquè va bé per les ferides
- Achillea millefolium, milfulles, silvestre i alhora cultivada
- Carlines, evitar mal esperits, ràctees que tanquen el capítol s’obren i es tanquen i sembla que la planta
estigui morta depenent de l’humitat, indica si fa bon temps o mal temps
- Camamilla: 2 tipus de flors, olor molt específica, se’n fan infusions i uns licors de puta mare
- Acmella oleracea (Spilanthe oleracea): Hi ha una planta que ve de per allà Amèrica del Sud que te la
fiques a la boca i et dona una petita càrrega elèctrica, WTF, se posa a amanides i menjars com si fore
pebre per cuiners curiosos.
-
Mecanismes de disseminació diversos, per això són una família molt nombrosa:

→ anemocòria: fruit amb plomall al damunt, a vegades directament a vegades aixecat per un peu

→ epizoocora: s’enganxa a la roba o pèl dels animals

→ diszoocoria: cas de les pipes o girasols, esperen que un animal s’ho mengi i en perdi unes quantes

Ara ve un grup que només té flors tubuliflores (cardos, carxofes, card marià…): grup amb moltes propietats
medicinals, bones per menjar (tan capítol com fulles), tenen uns principis actius que ajuden a reduir el nivell
de colesterol (totes ho tenen però l’hedra del sucre amb més quantitat), ajuden a la digestió, augmentar la
secreció de la bilis, pàncrees i fetge, protectors hepàtics (card marià més→ els grecs i egipcis ja van descobrir
que aquesta planta (tot i haver moltíssimes espècies)anava bé pel fetge ehem borratxindos tots). Ara el card
marià també és útil per tumors cerebrals, té un poder sedant impressionant.

162
A més a més, tenen un altre principi actiu, concretament un enzim, anomenat enzim cinerasa, es troba
sobretot als estigmes de la flor i té la capacitat de quallar la llet, i formatges, mató, iogurts queda molt bo. A
nivell industrial evidentment no s’utilitza. Es manté a la planta seca, hi ha gent que en tenia a casa, ficava la
flor lila en aigua tèbia i ho abocaven a la llet per fer mató o formatges.

Quan ens mengem les fulles doncs agafem tota aquesta activitat estimulant pel nostre cos. Evidentment no
qualsevol, ha de ser carxofa jove perquè la vella tñe llavors i altres coses o les bràctees es fan malbé.

Internete → outer pètals i inner pètals→ MENTIDA, no són pètals sinò

fulles modificades (bràctees) que envolten les flors, les protegeixen
mentres es van formant

Hi ha moltíssims productes derivats de carxofes, decoració, substàncies medicinals…

Peró hi ha una altra carduhidres?? (de cardus), anomenada herba del sucre la que té més principis actius per
baixar el nivell de la sang. Antigament s’utilitzava molt.

163